El Portarró 39

el portarró revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

39

Pi negre

Joan Llimiñana

Sumari

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 3

5

Presentació

6

El Portal De llum i de foscor Josep Enric Llebot

10

L’Aixovar Astronomia des dels Pirineus Kike Herrero

14

L’Empriu Les ratacaubes dera Val d’Aran Jordi Serra-Cobo

18

Recerca Plus El camí fins a tocar les estrelles Alba Jordana

20

L’Entrevista L’observatori d’Antist: a la recerca d’un cel fosc Sílvia Coll

25

Noticiari

31

Flora La carlina, un petit Sol arran de terra Gerard Giménez

32

Fauna L’Estrel de les osses Maria Pou i Jordi Guillén

33

L’Essència de les paraules: “Diuen que quan trona els sants juguen a bitlles” Meteorologia popular Jordi Abella i Julia Carreras, Ecomuseu de les valls d’Àneu

36

Explica’m un conte El món de Cassiopea Jan Berna

40

42

43

Caminem pel Parc Sant Josep d’Olp, una finestra a l’Univers Cristina Cereza La Foto Les falles d’Isil Manel Viladrich Publicacions Jordi Vicente

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, que és exclusiva dels seus autors.

Foto portada: Via Làctia Àlex Iranzo Pérez Il·lustració contraportada: Paisatge nevat Nayara Moreno Sánchez Disseny i maquetació: Aran Disseny Correcció lingüística: Núria Tost Farrús Servei Comarcal de Català del Pallars Sobirà Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

4 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Encantats de la Via Làctia

Vicenç Gibert

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 5

Presentació 65 anys després...

El 21 d’octubre de 1955 es creava el Parc en ple franquisme.

Les raons d’aquella declaració, fossin les que fossin, han permès amb el pas dels anys, viure i conviure amb un espai geogràfic reconegut i admirat per milions de persones.

reforçar l’autoestima i la identitat cap a un territori de muntanya i pirinenc extraordinàriament ben conservat, en el qual moltes de nosaltres tenim la sort de viure, o de poder visitar i gaudir amb uns nivells de satisfacció molt alts.

Des de llavors, han passat 65 anys... en què la vida i els costums de les societats humanes s’han transformat radicalment arreu del món. Un dels canvis més substancials ha estat la relació singular que hem anat desenvolupant amb el medi natural i, més recentment, amb l’acceptació generalitzada d’un nou actor en l’escenari global del planeta: l’emergència climàtica i biològica.

Qualsevol pedacet de natura com Aigüestortes i Estany de Sant Maurici no deixa de ser un pedacet de vida irrepetible on, per sobre de tot, hi ha de prevaldre la col·laboració i la transversalitat entre els seus gestors, la gent del país i els visitants, per tal d’enfortir els sistemes naturals existents així com les espècies animals i vegetals que hi conviuen.

Com dèiem, el nostre Parc s’ha anat transformant, durant aquest més de mig segle, en un espai natural protegit de referència en el territori català, espanyol i europeu. Els equilibris necessaris per fer compatibles la protecció i conservació dels seus valors naturals amb un ús públic regulat i respectuós, s’han imposat a d’altres visions més neoliberals que podrien haver prosperat en la gestió del llegat natural i cultural que atresoren les nostres valls, muntanyes i pobles.

Fa tot just dos anys, hem conquerit un nou gran repte: la declaració del Parc i el seu entorn com a destinació i reserva Starlight, motiu pel qual hem volgut dedicar aquest número monogràfic de la nostra revista a aquesta certificació.

Trobarem aquí, doncs, articles, entrevistes, imatges i, sobretot, emocions i sensacions noves que no venen més que a

L’espècie humana ha estat capaç, des de fa milers d’anys, d’adaptar-se eficientment a situacions crítiques durant l’evolució. Per això, probablement, no ens hem extingit! Ara hem de tornar-ho a fer amb força i determinació enmig de la pandèmia que totes estem patint. Tenim, però, una gran oportunitat per cercar la solució a aquestes situacions i d’altres, que viurem nosaltres o els nostres descendents, senzillament, a través de l’observació i la cura de la resta d’espècies que conformem els principals ecosistemes de la Terra.

No desaprofitem aquesta ocasió. La Natura no ha d’esdevenir la resposta interessada a les nostres dèries antropocèntriques. Hauria de ser el camí per observar i encertar la sortida a les nostres inquietuds envers un món cada cop més apassionant i complex. I mirar cap al cel, de ben segur, ens hi ajudarà. Més enllà de les muntanyes. De muntanyes d’estels!

6 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portal Arquitectura Porta d’entrada d’un edifici, poble o ciutat.

Peça de la casa on es reben visites.

Geografia Pas natural entre dues valls.

Refugi d’Amitges

Toni Fernández

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 7

Nit sota els estels

Toni Fernández

De llum i de foscor Josep Enric Llebot President del Patronat

Quan començo aquest escrit, són passades les sis del matí d’un dia del mes d’agost i a la finestra que tinc davant, orientada a l’est, es veu dominant el cel Venus, que vencent als primers vestigis de llum i gaudint d’una atmosfera nocturna encara neta, dona testimoni a l’albada d’un entorn llunyà, encara inabastable, de la nostra existència. Aquesta mirada compartida amb la de milers de milions de persones que en tots els temps ens han precedit en l’observació del cel, és un valor universal que hem de preservar i, fins i tot, difondre en el context d’una cultura que cada vegada és més urbana i que, sovint, quan mira el cel, ho fa per esbrinar només quin temps farà. Amb prou feines som conscients de les mitològiques constel·lacions i els estels del cel nocturn que durant segles han servit per navegar, per plantejar preguntes i donar explicacions d’algunes coses que passen al nostre món esperant poder preveure l’esdevenidor i que, molt sovint, han inspirat belles pàgines de la literatura.

El cel urbà, de dia i de nit, sol ser compacte, uniforme i amb pocs contrastos, sense gaire informació però, en canvi, el cel segueix sent la primera i principal font de la nostra història.

Fa més de cinquanta anys tres astronautes americans de la missió Apollo 8 travessaren el cel viatjant cap a la Lluna, rememorant els pioners exploradors que cercaven a la Terra les fons del Nil o l’assoliment del pol Sud. Per primera vegada a la història donaren una volta a la Lluna i varen poder veure i fotografiar la Terra sencera. La icònica imatge, on es veu la superfície de la Lluna i al darrere la Terra, permet copsar la unitat del planeta i percebre des d’una visió completament extraterrestre, l’atmosfera, la petita i tènue capa d’aire que envolta la Terra i que configura moltes de les característiques de la seva superfície que permeten la vida. Gràcies al magnífic equilibri de l’atmosfera respirem, però també evitem cremar-nos per la radiació del Sol o congelar-nos de fred. Sense atmosfera, la temperatura mitjana de la superfície terrestre seria

trenta graus inferior però amb una atmosfera més densa ens ofegaríem de calor. Gràcies a l’atmosfera veiem el cel blau que tant ens agrada i, al capvespre els tons vermells de l’astre quan es pon. La imatge icònica a què fèiem referència abans, fa pensar que el nostre planeta amb les seves ingents extensions d’aigua es veu des de lluny com el planeta blau, de la mateixa manera que Mart el veiem vermell.

L’atmosfera és l’ens que ens separa i a la vegada ens protegeix de l’espai exterior, i la història ens aporta lliçons que cal que tinguem en compte. Quan un enorme meteorit xocà amb la Terra i es va volatilitzar produint en tot el planeta un enorme núvol de pols, l’atmosfera va perdre la seva transparència i impedí l’entrada de la llum del Sol,

8 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Com més net és el cel, com més neta és l’atmosfera, millor serà la contemplació i l’observació que podem fer de tot, també de l’espai exterior sobretot a la nit.]

Mirall

Miquel Jover

De llum i de foscor cosa que va refredar la superfície i va induir una de les grans extincions que ha experimentat el planeta. Avui s’ha plantejat si amb l’ús genèric dels combustibles fòssils i les emissions a l’atmosfera que comporten, l’estem canviant i, potser som també a les portes d’una altra gran extinció que seria la sisena de la història del planeta. La història recent de la nostra civilització aporta malauradament molts exemples de com les activitats humanes han influït sovint negativament en la capacitat de l’atmosfera d’aportar un entorn saludable per al desenvolupament de la vida. Al segle XIV, al voltant de Londres, l’ús desmesurat d’un carbó poc energètic va suposar importants problemes respiratoris per a la gent que l’utilitzava i va donar lloc al primer edicte ambiental documentat de la història.

Des d’aleshores s’han produït desafortunadament molts més episodis com aquell. Primer en zones concretes i, més recentment, a escala global. El lliurament continu a l’atmosfera de partícules sòlides i líquides, diferents de grandària i de composició és una característica de la societat actual que afecta les seves propietats i especialment

la seva transparència. Tanmateix les partícules presents a l’atmosfera no són totes, ni molt menys, d’origen humà.

De forma natural hi trobem partícules d’origen marí, naturalment més presents en els entorns litorals, o partícules fruit de l’erosió, com les que provenen de zones desèrtiques arrossegades pel vent. Totes, tant les d’origen natural com les d’origen artificial, configuren la imatge que tenim de l’atmosfera i el que veiem a través d’aquesta. La presència de moltes partícules produeix els efectes òptics que, a vegades són tan apreciats, com la imatge del sol als capvespres o l’aspecte marronós que es veu sobre les ciutats grans, produït per la terbolesa de la seva atmosfera.

Com ens podem imaginar, les partícules presents a l’atmosfera dificulten i distorsionen el que podem veure del cel. Com més net és el cel, com més neta és l’atmosfera, millor serà la contemplació i l’observació que podem fer de tot, també de l’espai exterior sobretot a la nit. De dia un indicador de la netedat de l’atmosfera és el color del cel. Com més blau és el cel, gairebé tirant cap

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 9

De llum i de foscor al violat, més neta és l’atmosfera. Per què el cel és de color blau? El color del cel ve produït per la llum del Sol. L’energia del Sol arriba a la Terra en forma de radiació.

Físicament distingim el tipus de radiació per la longitud d’ona. Una part important de la radiació del Sol és el que anomenem llum, és a dir, radiació per la qual els nostres ulls són sensibles. Hi ha molta altra radiació solar que, en canvi, no veiem però que també transporta energia de la qual l’atmosfera ens protegeix. L’atmosfera, en general, absorbeix i dispersa la llum visible del Sol, però no gaire.

La dispersió de la llum d’una atmosfera molt neta, sense moltes partícules, és més gran com més blava és la llum i més petita com més vermella. Per això quan mirem al cel, no directament al Sol, veiem la llum més dispersada per l’atmosfera, el color blau si l’atmosfera és neta.

En canvi, com més partícules hi ha a l’atmosfera la llum solar es dispersa de forma diferent. Per això, com més alt contingut de partícules sòlides o líquides conté, major és la dispersió de la llum del Sol de tot tipus i un color menys definit del cel, tendint a colors grisosos i blancs. A la nit, el cel és fosc però l’efecte és anàleg. El problema ve del fet que els objectes celestes que podem veure tenen una intensitat lluminosa infinitament més petita que el Sol o la Lluna i, per tant, veure bé la transparència atmosfèrica és un factor importantíssim. Així els grans observatoris terrestres se situen en zones elevades i amb una atmosfera habitualment lliure de partícules. Elevades per tal que hi hagi menys atmosfera i, per tant menys dispersió atmosfèrica, i en zones allunyades per tal d’evitar les llums i les principals fonts de partícules com carreteres o zones urbanes i industrials.

Mirar les estrelles i els planetes a ull nu o amb dispositius senzills és també una oportunitat de gaudi i, a la vegada de reflexió. Qui no s’impressiona en veure al cel la Via Làctia, la nostra galàxia! Quina fracció ínfima de món representem nosaltres davant de la immensitat d’estrelles que es veuen! A la vegada, quina bellesa, quina serenitat lenta i constant d’un escenari que sabem és governat per les lleis de la física, que cap parlament ha hagut d’aprovar i, en canvi, que han estat, són i seran definitòries de la vida per tot els temps.

Per tal de poder-ne gaudir, s’ha pres consciència de la importància de disposar d’espais on es pugui garantir poder tenir un cel fosc. Els territoris de muntanya en són un bon i excel·lent exemple, perquè a banda d’aportar un entorn elevat, sovint per sobre dels 1.000 metres d’altura amb el qual s’evita una fracció important de l’atmosfera, també aporten espais on l’entorn és fosc atès que habitualment estan allunyats de les llums de carrers o cases.

Un d’aquests entorns reconeguts, implícitament i explícita són el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el seu voltant. A banda d’aportar un entorn de flora i fauna privilegiat, hereu i modelador de la nostra història i cultura, pel seu reconeixement administratiu al nostre país és un espai que té les eines de gestió que permeten poder tenir cura dels espais per poder oferir també un entorn fosc i net per mirar el cel. Els quatre elements fonamentals l’aigua, el foc reflectit en les tradicions més ancestrals i paradigmàtiques del territori, la terra que és suport de vida i l’aire, el cel que ara contemplem i contemplarem per veure, malgrat que sigui molt fosc, la llum de la nostra existència.

Sant Quirc de Durro

Arxiu del Parc

10 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’Aixovar Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.

Lluna encantada

Joan Masdeu

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 11

lightpollutionmap.info

Mapa de contaminació lumínica de Catalunya (lightpollutionmap.info) Kike Herrero (Celístia Pirineus)

Astronomia des dels Pirineus Kike Herrero Celístia Pirineus El cel fosc, un patrimoni singular Quan obres la porta de casa teva, el més segur és que et trobis entremig d’edificis alts, i envoltat de llums artificials per a la teva comoditat i seguretat mentre et mous pel carrer. Els mapes més recents de contaminació lumínica mostren que la major part de la població mundial viu sota cels contaminats per la llum artificial. Això és ben diferent al que podien experimentar les nostres anteriors generacions, quan el cel fosc encara era un element de la vida quotidiana.

Des de les antigues civilitzacions, els éssers humans ens hem preguntat què som, d’on venim i on anem, i des de sempre hem mirat al cel per intentar trobar-hi les respostes.

Si perdem el dret a accedir a la llum de les estrelles, ens estem quedant sense un dels grans valors culturals que ens ha caracteritzat sempre.

Quant fa que no observes un cel estrellat? O que fas una passejada amb l’única llum de la Lluna? I una conversa interessant sota la celístia, la claror dels estels i de la Via Làctia?

La possibilitat d’experimentar a la llum natural de la nit és ara un patrimoni singular, un element de la natura en perill.

I és per això que cal protegir-lo en els pocs llocs on encara resisteix, com als Pirineus.

Els grans espectacles del cel fosc Hi ha fenòmens que només pots experimentar sota un cel fosc. Moltes persones que s’apropen a conèixer els paisatges i la natura dels Pirineus, també descobreixen per primer cop la Via Làctia, que domina el cel entre els mesos de juny i setembre, i només és visible des de llocs sense contaminació lumínica. Des d’aquí, la Via Làctia es pot veure perfectament quan els teus ull s’han acostumat a la foscor.

Es tracta de la nostra galàxia: una estructura formada per

uns 200.000 milions d’estrelles, i on el Sistema Solar ocupa una discreta posició en un dels braços espirals, a uns 30.000 anys llum del nucli. Al cel, aquest disc espiral apareix projectat com una franja de llum difusa, i és en aquesta regió on es poden observar la majoria de zones de formació estel·lar, els cúmuls d’estrelles joves o la pols interestel·lar, que apareix com a franges fosques en les fotografies de la Via Làctia.

Altres espectacles del cel fosc són tan subtils que poden passar desapercebuts. Especialment en les nits de primavera i tardor, quan l’eclíptica es projecta quasi vertical a bocafoscant, es pot distingir una claror molt subtil que s’aixeca sobre l’horitzó oest, una bona estona després de la posta de Sol. De vegades es pot confondre amb la llum artificial d’alguna població llunyana. Però és la llum zodiacal, i es tracta de la radiació del Sol reflectida en els milions de grans de pols interplanetària que envolten el Sistema Solar interior.

L’astronomia genera curiositat al públic en general, i això fa que alguns fenòmens del cel nocturns siguin molt populars.

Alguns són poc freqüents, com els eclipsis, però d’altres com les pluges d’estels són ocasions en les quals molta gent surt any rere any a buscar el lloc ideal per mirar el cel.

Els estels fugaços (o “meteors”, com els anomenen els astrònoms) són en realitat petits fragments de roca que entren a gran velocitat a l’atmosfera terrestre, desintegrantse i creant una estel·la de llum que travessa el cel. Molt ocasionalment, alguna roca més gran que la mida d’un cotxe pot arribar a impactar al terra, produint meteorits. En la majoria dels casos, l’origen d’aquestes roques que volten per l’espai són els cometes, astres congelats provinents del Sistema Solar exterior que van deixant enrere traces de material quan s’apropen a la nostra estrella i la radiació solar en va desfent la seva superfície. Cada mes d’agost, la Terra

12 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Panoràmica de la Via Làctia des del mirador d’Obeix, a la Vall Fosca

Kike Herrero (Celístia Pirineus)

Astronomia des dels Pirineus travessa una zona del Sistema Solar per on cada 133 anys passa el cometa Swift-Tuttle renovant el seu rastre. És per això que a mitjans d’agost sortim a observar la pluja de meteors més popular: els Perseids, o llàgrimes de Sant Llorenç. Com molts altres espectacles de la natura, gaudir-ne exigeix paciència, i en aquest cas també un cel fosc i clar per presenciar fins al centenar d’estels fugaços que s’arriben a veure cada hora. Potser si tenim mala sort, no en veiem gaires durant aquella estona que estem sota el cel, però almenys per una nit recuperem aquella experiència que no massa temps enrere formava part de la vida quotidiana: una vetllada sota la celístia acompanyats de la família o els amics.

Recerca astronòmica als Pirineus Els Pirineus han estat des de fa dècades un destí recurrent per molts astrònoms amateurs que busquen allunyar-se de la contaminació lumínica. A mitjans dels anys 90, alguns membres d’associacions astronòmiques de Barcelona, es comencen a interessar pel Montsec com un lloc ideal per fer astronomia. Amb l’impuls del bioquímic lleidatà Joan Oró, aquesta seria la llavor que va acabar confluint en el projecte del Parc Astronòmic Montsec, amb un equipament dedicat a la divulgació (el Centre d’Observació de l’Univers), i l’altre en la recerca científica (l’Observatori Astronòmic del Montsec, OAdM).

Des de la seva inauguració i inici d’observacions l’any

Els telescopis Joan Oró (a la dreta) i Fabra-ROA (al fons) sota la llum zodiacal a l’Observatori Astronòmic del Montsec Kike Herrero (Celístia Pirineus)

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 13

[Moltes persones que s’apropen a conèixer els paisatges i la natura dels Pirineus, també descobreixen per primer cop la Via Làctia, que domina el cel entre els mesos de juny i setembre, i només és visible des de llocs sense contaminació lumínica.]

Astronomia des dels Pirineus 2010, el telescopi Joan Oró de l’OAdM, gestionat des de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, ha estat utilitzat per dur a terme més d’un centenar de projectes de recerca a càrrec d’astrofísics de tot el món. Aquest telescopi robòtic de 80 cm de diàmetre ha participat, per exemple, en el descobriment d’un exoplaneta al voltant de l’estel de Barnard, en l’observació de diverses noves i supernoves, o en l’estudi de la forma i composició de diversos asteroides. A més d’altres aparells d’estudi de l’atmosfera i del cel, en aquest observatori també s’hi situa el telescopi Fabra-ROA Montsec, un instrument dedicat al seguiment d’escombraria espacial i a la recerca en camps com els planetes extrasolars. Tot això és així gràcies a les excepcionals condicions del cel fosc del Montsec i a les bones condicions climatològiques d’aquesta zona.

Arreu dels Pirineus catalans hi ha bons exemples de com aprofitar el patrimoni del cel fosc per fer recerca astronòmica i alhora apropar l’univers al gran públic.

L’observatori de MónNatura Pirineus, a tocar del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, és un dels pocs llocs on encara pots veure com t’envolta

la Vía Làctia, i pots viatjar per galàxies llunyanes mirant directament a través d’un telescopi. A més de les sessions familiars que s’ofereixen, en aquest observatori de la Fundació Catalunya - La Pedrera s’han descobert diversos asteroides i s’hi han format una gran quantitat de joves astrofísics. Alguns d’ells ara treballen en grups capdavanters de recerca a nivell mundial.

Mentrestant, a l’extrem oriental dels Pirineus, des de l’observatori astronòmic d’Albanyà pots viure una experiència astronòmica única, assegut directament sota les estrelles mentre els astrònoms comanden el telescopi que et va passejant pels cràters de la Lluna o pels braços espirals de la galàxia M51. És important saber que, quan acaba la sessió, aquest telescopi es dedica durant tota la nit a confirmar descobriments d’exoplanetes, en col·laboració amb la missió TESS de la NASA. La recerca astrofísica combinada amb la divulgació d’aquest coneixement per fer-ho arribar de forma atractiva al públic familiar és un gran repte, i això ho permet aconseguir el cel fosc dels Pirineus. Si el protegim i el donem a conèixer, estarem preservant un dels nostres grans valors culturals i un patrimoni natural del nostre planeta.

Vistes nocturnes des d’Amitges

Andrés González

14 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’Empriu

Dret pirinenc Dret d’aprofitament comunal en pastures, boscos i aigües per part dels veïns d’un poble o una comunitat rural.

Detall d’una arrata-cauda de cuallarga (Tadarida teniotis)

Jordi Serra-Cobo

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 15

Nòctul petit (Nyctalus leisleri)

Jordi Serra-Cobo

Es arrates-caudes dera Val d’Aran Jordi Serra-Cobo Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals - Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona / Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO)

Ua des istòries evolutives mès apassionantes protagonizades pes mamifèrs ei era qu’an amiat a tèrme es arrates-caudes, tinhoséles o sinhaudéres, coma tanben se nomenten en aranés. Son mamifèrs placentaris agropats en orden des quiroptèrs, nòm d’origèn grèc que signifique mans alades (keir = mà, pteron = ala). Ei un grop de mamifèrs relativament antic qu’apareishec en emisfèri nòrd hè uns 64 milions d’ans, quan es continents èren fòrça mès apròp es uns des auti (Teeling et al. 2005).

Aguest hèt aurie facilitat era expansion des quiroptèrs pera màger part deth planeta (a excepcion des regions polares). Trapam arrates-caudes enes oasis des desèrts, enes sèuves tropicaus e subtropicaus, enes planhères propères ara mar o enes sarrades de montanhes relativament nautes, enes isles aluenhades des continents, enes regions temperades o enes regions boreaus. Eth grop des quiroptèrs s’a diversificat fòrça en transcors dera sua istòria evolutiva. Atau donques, non ei estonant que trapem un ampli ventalh d’espècies adaptades a un variat espèctre d’ambients e de recorsi alimentaris. S’an descrit

mès de 1.300 espècies en tot eth mon e constituïssen apruprètz eth 20% de totes es espècies des mamifèrs coneishudes. Cada an se descriuen naues arrates-caudes (Serra-Cobo et al. 2009).

Es quiroptèrs son er unic grop de mamifèrs adaptat ath domeni aerian e cotràriament ara credença populara, non son cècs. Totun, entà orientar-se e caçar ena escuretat an desvolopat un sofisticat sistèma d’emission e recepcion d’ultrasons, ei çò que nomentam ecolocalizacion. Es singulares adaptacions ath domeni aerian, eth desvolopament d’un sofisticat sistèma de sònar ena màger part d’espècies

16 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Arrata-cauda de cuallarga (Tadarida teniotis)

Jordi Serra-Cobo

Es arrates-caudes dera Val d’Aran e eth tipe de recorsi alimentaris que capturen, hèn des quiroptèrs un des grops de vertebrats tamb màger valor ecologica. Era màger part des arrates-caudes d’Aran depreden granes quantitats d’insèctes e contribuïssen a regular-ne es poblacions. Quauqu’ues d’aguestes poblacions pòden originar plagues forestaus, coma per exemple era processionària deth pin, era parpalhòla d’eruga dera ausina o era parpalhòla deth boish, d’autes son vectores potenciaus de malauties, coma per exemple es poblacions de mosquits.

Es prumèrs estudis quiropterologics les hérem pendent era decada des ans 80 deth sègle XX, concrètament en Baish Aran (Serra-Cobo e Mach 1986). Ja alavetz, es resultats mostrèren era importància quiropterologica qu’auie era Val d’Aran. Era agrèsta orografia aranesa origine acusats contrasts ambientaus en recorruts cuerti entre es hons dera val e es nauti tucs, entre es versants d’exposicion solana e es ombrèrs, entre es bòsqui espessi de hais e auets e es parets rocoses des crestes, entre es tartères e es nombrosi estanhs plaçats enes antics circs glaciars. Era diuersitat d’ambients possibilite era existéncia d’ua grana varietat d’espècies de quiroptèrs en un territòri relativament redusit (en totau auem observat 20 espècies). Era grana part des recèrques quiropterologiques qu’auem hèt les a promoigut eth Parc Nacionau d’Aigüestòrtes e Estanh de Sant Maurici.

D’autes an estat promoigudes peth Conselh Generau d’Aran. De un aute costat, tanben auem hèt estudis ecoepidemiologics sus coronavirus e lyssavirus qu’an dat lòc a publicacions internacionaus e a on i an collaborat er

Institut Pasteur de París e era Universitat de Normandia (Ar Gouilh et al. 2018, Serra-Cobo e Mach 1986, SerraCobo et al. 2013, 2018).

Ua des caracteristiques dera fauna quiropterologica aranesa ei era abondor d’espècies forestaus. Açò non ei estranh se s’a en compde era grana extension qu’aucupen es bòsqui. Son fòrça es espècies que demoren enes bòsqui aranesi, d’entre eres cau destacar era arrata-cauda noctula genganta (Nyctalus lasiopterus) per èster ua espècia de dificila observacion e èster era arratacauda de mesura mès grana que se coneish en Euròpa (artenh es 50cm d’envergadura). Aguesta espècia l’auem observada en Valarties, e a part d’insèctes minge petits audèths (pichèrs e piech-ròi). D’autes espècies araneses forestaus son era arrata-cauda noctula petita (Nyctalus leisleri), era arrata-cauda de bòsc (Barbastella barbastellus), era arrata-cauda d’Escalera (Myotis escalerai), era arrata-cauda orelhuda septentrionau (Plecotus auritus), era arrata-cauda de bigotis (Myotis mystacinus) e era arrata-cauda montanhenca (Hypsugo savii), entre d’autes.

Eth baish Aran presente diferéncies ena composicion d’espècies de quiroptèrs respècte ath Naut Aran. Atau, i trapam era arrata-cauda de còva (Miniopterus schreibersii) espècia cavernicòla migradora que freqüente ambients tamb climes mès temperats e era arrata-cauda de ferradura mediterranèa (Rhinolophus euryale), espècia fòrça sensibla as alteracions ambientaus. Tanben era arratacauda de mus punchent (Myotis blythii) l’auem observada en Baish Aran. Enes estanhs, en arriu Garona e enes sòns afluents s’i pòt observar era arrata-cauda d’aigua (Myotis

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 17

[Maugrat era sua nauta valor ecologica coma reguladora de poblacions d’insèctes, es quiroptèrs an encara a dia d’aué mala fama entà fòrça persones e ara quau i a contribusit era literatura fantastica. Un exemple recent l’auem en actuau pandèmia dera que fòrça gent a colpabilizat as arrates-caudes.]

Es arrates-caudes dera Val d’Aran daubentonii), espècia que cace insèctes sus era superficia dera aigua. Ua des caracteristiques dera Val d’Aran ei era abondor d’aigua superficiau e en especiau era grana quantitat d’estanhs que mos an deishat es glaciacions. Aguesti estanhs an grana importància ecologica per èster lòcs de caça entà fòrça arrates-caudes. Cau destacar es estanhs des circs de Colomèrs e de Saboredo.

D’auti quiroptèrs colonizen construccions umanes e se refúgien enes tets des cases, enes humaraus, enes bòrdes o enes glèises. Son es espècies que ne didem sinantropiques. Era arrata-cauda comuna (Pipistrellus pipistrellus) ei era espècia sinantropica per excelléncia, ei era mès abondosa en Aran e ei presenta ena màger part de pòbles.

D’autes espècies sinantropiques son era arrrata-cauda des granèrs (Eptesicus serotinus) e era arrata-cauda de vòres blanques (Pipistrellus kuhlii). Tanben en quauques bòrdes e humaraus s’i pòden refugiar en ostiu colònies dera arrata-cauda o tinosèla (Rhinolophus hipposideros).

Es observacions hètes pendent es ans d’estudi mos an permés comprovar que es còthi de montanha sòlen èster lòcs de pas qu’utilizen es quiroptèrs entà passar d’ua val a ua auta tot e qu’eth còth sigue plaçat a grana nautada. En aguest sens, ua des observacions interessantes qu’auem hèt (pera nautada ena quau se hec) ei eth pas dera arratacauda coalonga (Tadarida teniotis) des dera Alta Ribagorça ara Val d’Aran per dessús deth còth de Oelhacrestada.

Era arrata-cauda coalonga se refúgie enes henerècles des parets rocoses des crèstes des montanhes.

Maugrat era sua nauta valor ecologica coma reguladora de poblacions d’insèctes, es quiroptèrs an encara a dia d’aué mala fama entà fòrça persones e ara quau i a contribusit era literatura fantastica. Un exemple recent l’auem en actuau pandèmia dera que fòrça gent a colpabilizat as arrates-caudes. Me shautarie hèr ua reflexion en forma de qüestion abans d’acabar eth present escrit. Se sabem qu’es quiroptèrs son portadors de virus des de hè fòrça ans, coma fòrça d’auti animaus assilvestrats, e era transmission d’aguesti patogèns as umans ei dificila que se produsisque, perqué sorgís en 2019 era pandèmia dera COVID-19? Era responsa cau cercar-la enes cambis que hè de forma accelerada e massiva era nòsta espècia enes sistèmes naturaus. Soent, des dera nòsta guardada antropocentrica, desbrembam que nosati tanben èm Natura. Èm frut d’aguesta extraordinària istòria dera vida que comencèc hè uns 3.700 milions d’ans. Mès, per prumèr còp en aguesta istòria, i a ua espècia qu’ei capabla de compréner e tanben modificar e regular eth foncionament dera madeisha natura, ja sigue deth nòste entorn coma dera nòsta pròpia espècia. Açò mos conferís ua enòrma responsabilitat qu’auem de saber gestionar. Cau que cambiem era nòsta relacion tamb era Natura e en aguest cas, cau que preservem es arrates-caudes.

Referéncies bibliografiques Ar Gouilh M, Puechmaille SJ, Diancourt L, Vandenbogaert M, Serra-Cobo J, Lopez Roïg M, Brownh P, Moutou F, Caroa V, Vabret A, Manuguerra JC. 2018. SARS-CoV related Betacoronavirus and diverse Alphacoronavirus members found in western old-world. Virology, 517: 88–97. https://doi.org/10.1016/j.virol.2018.01.014 Serra-Cobo J, Mach N. 1986. Los quirópteros de la Mina de los Banhs de Lés, primeras citas para el Valle de Arán.

Pirineos, 127: 175-179, Jaca Serra-Cobo J, López-Roig M, Bayer X, Amengual-Pieras B e Guasch F. 2009. Els ratpenats: ciència i mite. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Serra-Cobo J, López-Roig M, Seguí M, Sánchez LP, Nadal J,

Borrás M, Lavenir R e Bourhy H. 2013. Ecological Factors Associated with European Bat Lyssavirus Seroprevalence in Spanish Bats. PLOS ONE maig, 8(5): e64467.

Serra-Cobo J, López-Roig M, Lavenir R, Abdelatif E, Boucekkine W, Elharrak M, Harif B, El Ayachi S, et al. 2018. Active sero-survey for European bat lyssavirus type-1 circulation in North African insectivorous bats. Emerging Microbes & Infections, 7:213. https://doi.org/10.1038/s41426-018-0214-y Teeling EC, Springer MS, Madsen O, Bates P, O’Brien SJ, Murphy WJ. 2005. “A molecular phylogeny for bats illuminates biogeography and the fossil record”. Science, 307: 580-584.

18 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Recerca Plus

Estany de Ratera

Joan Llimiñana

El camí fins a tocar les estrelles Alba Jordana L’any 2017 van començar les primeres reunions informatives de l’Starlight per donar a conèixer aquesta certificació i les seves implicacions. Es tractava d’unes trobades on el Parc presentava el seu interès en la protecció del medi envers la contaminació acústica i lumínica, ampliant les tasques ja dutes a terme pel que fa la conservació de la biodiversitat, els hàbitats i les espècies, i al desenvolupament local de l’àrea d’influència socioeconòmica de l’entorn.

ció envers la contaminació lumínica i de Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica (ZEPQA). L’objectiu era posar en valor dos recursos naturals existents però fins al moment oblidats com són, per una banda, la foscor natural i el medi nocturn, i l’altra la pau i la tranquil·litat. A més de millorar l’experiència dels visitants, aquests dos recursos estan molt connectats a la salut i la qualitat de vida de les persones.

La Fundació Starlight és l’entitat certificadora creada per l’Institut d’Astrofísica de Canàries amb l’objectiu de protegir el cel estrellat i generar economia en les zones rurals, per prevenir la despoblació i desenvolupant l’astroturisme.

Hi ha dos tipus de certificacions Starlight: Reserva i Destinació Turística. Una Reserva és un espai natural protegit on s’estableix un compromís per a la defensa de la qualitat del cel fosc i l’accés a la llum de les estrelles; i una Destinació Turística són llocs visitables on la qualitat del cel és excel·lent i lliure de contaminació lumínica i, per tant, són aptes per a desenvolupar-hi activitats turístiques basades en l’observació astronòmica.

El projecte, a més, aniria acompanyat de la declaració de Punt de Referència que és la figura de més grau de protec-

Per aconseguir tot això, es van dur a terme campanyes d’avaluació de la qualitat del cel nocturn i de la qualitat acústica amb resultats molt satisfactoris. Per fer les mesures de fonts de llum es van utilitzar dos mètodes: un fotòmetre instal·lat sobre un vehicle que anava recollint dades i georeferenciant la posició de la mesura i un fotòmetre fix d’iguals característiques, però diferent en la forma d’emmagatzemar les dades col·locat als refugis d’Estany Llong i d’Amitges.

La variable de mesura és la brillantor del cel en condicions de referència favorables (sense lluna, sense vegetació i sense núvols) i la magnitud que serveix per avaluar aquesta variable és mag/arcsec2.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 19

[L’objectiu era posar en valor dos recursos naturals existents però fins al moment oblidats com són per una banda, la foscor natural i el medi nocturn, i per l’altra la pau i la tranquil·litat.]

Sky Brightness (SQM_LE-XCL-Amitges)

Mesures des del refugi d’Amitges amb sensor SQM

Distintiu de protecció acústica i lumínica

Valors en mag/arcsec2

Brillantor de fons del cel

Mapa de qualitat del cel nocturn i barems

El camí fins a tocar les estrelles Segons els resultats obtinguts, la majoria de superfície mesurada tenia valors superiors a 21 mag/arcsec2 (molt bons) i alguns indrets amb valors superiors a 21,4 mag/ arcsec2 (excel·lents). Aquests valors es mantenien també a la zona perifèrica del Parc tot i que hi havia indrets propers a algunes poblacions en què la qualitat baixava.

La contaminació lumínica afecta a llargues distàncies per la qual cosa era necessari que, per assegurar la protecció del Parc, l’enllumenat dels municipis de l’entorn fos d’unes determinades característiques. De res serviria pro-

tegir el territori del Parc on gairebé no hi ha llum artificial si els municipis de l’entorn no van acompanyats d’una adequació de l’enllumenat exterior sostenible, eficient energèticament i baix en contaminació lumínica. En termes generals, la llum ha de ser carbassa.

Aquest procés va culminar amb la redacció i aprovació d’un pla d’actuacions sorgit de les propostes de la població local a través d’uns tallers de participació ciutadana i amb l’obtenció de la certificació com a Reserva i Destinació Turística Starlight el 26 setembre de 2018.

2 04 · e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

L’Entrevista

L’observatori d’Antist: a la recerca d’un cel fosc Sílvia Coll

A sobre del poble d’Antist, tocant els 1.300 m d’altitud, veiem ajagut sobre la muntanya, un edifici amb una petita cúpula blanca. És l’observatori d’Antist, a la vall Fosca, que van construir fa 40 anys Ramon Roure i el seu fill, Jordi Roure. Avui ens obren les portes de l’observatori el Jordi i la seva companya Montse. Tots dos comparteixen la passió i el gust per observar el cel nocturn.

Per què vau triar Antist per fer l’observatori?

Nosaltres vam vindre a la vall Fosca amb el meu pare, perquè buscàvem un cel fosc. Vam elegir la ubicació de l’observatori i de la casa que hi vam fer, pel seu cel. El meu oncle, era pintor de quadres i estiuejava a Espui.

Necessitàvem un espai obert. A Capdella no podia ser, perquè és una vall tancada, i buscàvem una zona que fos molt fosca. D’això ja fa quaranta anys i a cada poble només hi havia una llumeta aleshores.

Des del primer moment vau tindre clar que hi hauria un telescopi?

Sí, el pare tenia previst instal·lar un gran radiotelescopi que al final no va poder ser. El meu pare es dedicava a això, a la fabricació de telescopis.

Com va ser que es dediqués a l’astronomia. S’havia format per dedicar-s’hi?

No. En realitat era un aficionat a l’astronomia molt manetes.

“El meu pare va posar una figura amb ceràmica d’un astròleg a la façana de la casa. Abans l’astronomia i l’astrologia eren la mateixa cosa. El pare anava en contra que el consideressin astròleg perquè ell era molt científic. Ell creia que tot el que era sortir-se d’unes normes, era degradar la professió. Va encarregar a un ceramista, un gravat del segle XIII i el va reproduir, i resulta que era un astròleg i no un astrònom! L’astronomia era l’astrologia abans. L’astrònom era l’astròleg que interpretava els signes.” Arxiu família Roure

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 21

[Fabricàvem telescopis a Lleida que es venien per tot Espanya. Aquest material, fins i tot l’òptica, es fabricava a casa.]

Revista d’astronomia que el mateix Ramon Roure editava i publicava Arxiu família Roure

Portada del llibre la Cronstrucció d’un telescopi Archiu família Roure

L’observatori d’Antist: a la recerca d’un cel fosc Havia llegit molt, havia estudiat, tenia cultura... Al 1979-80, abans de pujar a Antist, va publicar un llibre d’una experiència educativa que va fer: la construcció d’un telescopi amb 30 alumnes de l’Escola Espiga de Lleida, una escola molt avançada. Els alumnes venien a casa per fer l’experiència, però aleshores el meu pare encara no es dedicava a la construcció de telescopis.

I com va començar el negoci dels telescopis?

El negoci va començar per si sol. Era una època en què no hi havia telescopis que es poguessin comprar a la Xina.

Tots eren artesanals com el que hi ha aquí a Antist. El vidre, l’òptica, nosaltres n’havíem fet fins i tot una de 600 a casa, amb un objectiu de més de mig metre, per a la Universitat de Santiago de Compostel·la, i un altre, per la facultat de Químiques de Barcelona. Fabricàvem telescopis a Lleida que es venien per tot Espanya. Aquest material, fins i tot l’òptica, es fabricava a casa. La meva dona, la Montse, i jo ens l’emportàvem a Barcelona i l’anàvem a repartir o venien a recollir-lo.

A més, el pare era molt conegut en el món de l’astronomia.

En va ser un dels promotors a Espanya. Fins i tot té un

carrer a Lleida, al Parc del Gardeny.

Ell va començar construint el seu propi telescopi, quan va fer l’experiència amb els alumnes de l’escola Espiga. I aquesta experiència el va portar a dedicar-s’hi.

Fins al punt que ell mateix també escrivia una revista que s’editava i imprimia, i on publicava articles científics, les cartes astronòmiques per saber quines constel·lacions podies veure aquell mes, etc. Curiosament, tot i ser molt científic, també hi incloïa algun article sobre mitologia. Ell ho negava, però acabava parlant-ne.

El telescopi d’Antist, al seu moment era avançat?

Era un monstre! No n’hi havia cap com aquest. No hi havia material d’aquest estil, ni fabricants de telescopis.

Amb tot Espanya no n’hi havia cap altre, de fabricant.

Només en podies comprar a Alemanya o als Estats Units.

El vidre del telescopi d’Antist pesa 40 kg! Per fabricar-lo el que fèiem era treballar vidre contra vidre, fent un moviment de rotació excèntrica per generar el nivell de curvatura que és el que dona el mirall. És un treball molt artesanal, com el que feien els òptics per fer ulleres. El pare s’ho feia tot, el seguiment automàtic, el tub, la maquinària...

22 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Mirar el cel, serveix molt. El cel, quan hi estàs una estona, et parla. Per això és tan important que hi hagi aquesta foscor.]

Imatge amb la cúpula d’Antist de fons. El segon de la fila de dalt de la dreta és Ramon Roure

Arxiu família Roure

L’observatori d’Antist: a la recerca d’un cel fosc L’observatori de Senterada té a veure amb el d’Antist?

L’observatori de Senterada és posterior al d’Antist. El meu pare en va fer la cúpula i el telescopi.

I d’on li venia aquesta afició per les estrelles?

De petit mirava el cel a la falda de son pare, qui li explicava quina estrella era cadascuna. Això li va quedar per sempre.

A vegades aquí fora, amb el meu fill assegut a la seva falda, el pare també li explicava un planeta lligat amb la mitologia. El mateix que el seu pare també li explicava quan era petit.

Així també ho va fer ell amb vosaltres, els seus fills.

Sí. Nosaltres també ho hem viscut així. I amb els meus fills també ho hem fet. El dissabte passat, va fer una nit d’aquelles que feia anys que no veia, i vam ser-hi amb els nostres fills. El meu fill gran quan puja, sempre surt a mirar les estrelles. Es veia Andròmeda a simple vista, vam parlar del que és una nebulosa, una galàxia... I la meva filla anava preguntant, i el fill gran li responia.

I heu notat canvis en el cel des que vau construir l’observatori?

I tant que han canviat les coses!

Nosaltres vam vindre perquè era un cel fosc.

L’astronomia es basa en la fotografia. No és el mateix el que veus, que el que es capta en una fotografia. Des d’aquí hem arribat a fer fotos del cometa Halley, el Halle Bop... Un dia van posar una llum a Aguiró enfocada cap a munt, i el meu pare quan la va veure es va enfadar moltíssim. Parlo de fa molts anys. Fèiem les fotos i sortia la llum d’Aguiró...

El pare va fer una protesta a l’Ajuntament, on només demanava que s’enfoqués el llum cap a baix.

I ara de cop i volta, veig l’alcalde de la Torre de Capdella explicant que som un municipi Starlight. Encara sort!

Ara el tema d’enllumenats ha canviat, ja es posa llum roja, i enfocada a baix. L’únic que diria és que potser en alguns pobles es posen massa fanals.

Aquesta llum bucòlica d’ara, és maca. La vista s’acostuma a la foscor, diu el Jordi.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 23

L’observatori d’Antist: a la recerca d’un cel fosc La Montse, afegeix.... mirar el cel, serveix molt. El cel, quan hi estàs una estona, et parla. Per això és tan important que hi hagi aquesta foscor.

Així el seu pare hauria estat content de veure aquests canvis.

El meu pare era un enamorat d’Antist i l’astronomia. Ell sempre deia que pujaria a viure a Antist quan es jubilés.

I sempre deia també que volia viure almenys fins aquest any, el 2020, per veure el cometa Neowise i fotografiar-lo.

Només havia demanat viure fins aquest pròxim cometa.

Quin ús en volia fer de l’observatori? Pensava a fer divulgació?

Sí que hi pensava en la divulgació, però potser en aquell temps tot passava més pels aficionats.

Per exemple, els de la Societat d’Astronomia de Lleida, creada el 1987, venien a passar caps de setmana a Antist.

A fora, estirats a les fosques, parlàvem d’astronomia, de física quàntica, de l’infinit... Al meu pare li costava la física quàntica, perquè la seva ment era més científica, més cartesiana.

En aquella època també anàvem a congressos, a Moià, per exemple, on ell va presentar els primers telescopis.

Ell es va fer el seu propi telescopi, un altre per a un amic, i al final va acabar transformant una afició en un negoci.

Perquè en realitat ell es dedicava a la pagesia: porcs, pollastres...

El meu pare va començar a estudiar Químiques i ho va deixar perquè es va casar. Podia haver estat qualsevol cosa. També havia fet escultures, li agradava la música, va aprendre anglès i alemany de manera autodidacta, etc.

Jordi Roure davant del telescopi d’Antist

Arxiu família Roure

28 4 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici 1

[El Ramon i el Jordi, ja van veure en la vall Fosca i en el Parc Nacional, les qualitats d’un territori candidat a ser una estrella brillant en la foscor, i formar part de la Destinació Starlight, n’és la prova.]

Presentació del telescopi

Arxiu família Roure

L’observatori d’Antist: a la recerca d’un cel fosc Com va rebre la gent d’aquí que es construís un observatori?

L’observatori estava obert a la gent de la vall, però potser aleshores no hi havia tan interès per l’astronomia.

El meu pare tenia bona relació amb les persones d’aquí i durant un temps al principi, se’n va fer divulgació. Un dia un veí de la vall em deia que recordava que quan era petit va pujar a veure els estels a Antist.

Quin futur creieu que li espera a l’observatori d’Antist?

Ara la idea és fer una cúpula nova. La d’ara no és automàtica. Els materials són pesats i a vegades costa d’obrir. Això sí, no hi entra aigua per a res.

I aquesta és la segona ja! Ara se n’hauria de posar alguna de més moderna. Es necessita automatitzar-ho.

Als meus fills els dic que ara que la Vall s’ha declarat Starlight, a l’estiu es podrien fer sessions de música i estels, per exemple. I a l’exterior, hi ha prou espai.

Que ara es comenci a valorar el cel, què us ha semblat?

Penseu que és tard?

No! Al contrari! Pensava que no la veuria mai una cosa d’aquestes aquí jo. Estava convençut que no passaria.

Ho vaig veure quan va sortir a la premsa, i no m’ho creia.

El meu pare, s’hauria tornat boig si hagués sabut que la vall era Starlight. La idea de promocionar la vall Fosca, cel fosc, és molt interessant.

Parlar amb el Jordi i la Montse, i sentir frases com aquesta... “Mirar el cel, serveix molt. El cel, quan hi estàs una estona, et parla. Per això és tan important que hi hagi aquesta foscor”, ens fa adonar que en aquesta família, l’astronomia ha estat importantíssima i present en molts moments de les seves vides.

Gràcies a això, avui tenim un telescopi ple d’història i d’històries en territori Starlight.

El Ramon i el Jordi, ja van veure en la Vall Fosca i en el Parc Nacional, les qualitats d’un territori candidat a ser una estrella brillant en la foscor, i formar part de la Destinació Starlight, n’és la prova.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 25 9

Noticiari Nou mirador astronòmic a Vilaller L’alcaldessa de Vilaller, Maria José Erta, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, acompanyats d’altres autoritats, van inaugurar el passat 5 d’agost el nou mirador astronòmic interactiu de Vilaller, a l’Alta Ribagorça. Amb l‘objectiu de facilitar la descoberta i gaudi del cel nocturn, el mirador compta amb indicacions sobre situació de les principals estrelles i constel·lacions i d’un planisferi mòbil que permet veure el cel visible des del mirador.

Aquest equipament proposa dues activitats per introduirse en la observació del firmament. Un màstil per localitzar l’estrella polar i de passada trobar una de les constel·lacions més conegudes i fàcils: l’Óssa Major. La importància de l’estel polar rau en què aquest és utilitzat com a referència astronòmica ja que no canvia a la seva posició al llarg de l’any i facilita la localització dels cossos celestes. Per altra banda també s’hi inclou un planisferi que permet, indicant el dia i l’hora en el cercle giratori, veure el cel visible.

Com a complement útil del mirador, s’han instal·lat dos interruptors que apaguen l’enllumenat públic per a facilitar les observacions. El mirador, ubicat a la part alta del poble, és una proposta atractiva que pot servir de reclam i d’exemple de turisme sostenible d’observació del firmament.

Dos anys d’Starlight Enguany es compleixen els dos primers anys de funcionament de la certificació Starlight del Parc Nacional i la seva àrea d’influència. La valoració del projecte és molt positiva i

Inauguració del nou mirador astronòmic de Vilaller

Arxiu del DTES

s’han dut a terme ja més del 75% de les actuacions fixades al Pla d’acció (2019-2022).

Entre aquestes destaquen la creació d’un comitè format per ens locals, empreses i representants del sector turístic del territori, cursos de formació impartits al sector turístic, l’edició de diferents materials de difusió (fullets informatius, pòsters, planisferis portàtils), així com la instal·lació de tres miradors astronòmics: a l’estació d’esquí d’Espot, a través del conveni entre Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i el Parc Nacional; a Vilaller, com a iniciativa de l’Ajuntament; i a l’ermita romànica de Sant Quirc de Durro, en un indret privilegiat on convergeixen el romànic, les falles dels Pirineus i, a partir d’ara, l’observació d’un cel nocturn excepcional.

Treballem plegats per a la protecció lumínica dels nostres pobles La Generalitat de Catalunya, de la mà del Parc, treballa amb diferents municipis, des de fa un temps, per convertir aquest àmbit territorial en Punt de referència respecte de la protecció lumínica, una figura que garanteix el desenvolupament d’un tipus d’enllumenat que permet un elevat estalvi energètic, reducció de gasos d’efecte hivernacle i a la vegada una protecció del cel nocturn. En aquest sentit, el Departament de Territori i Sostenibilitat ha publicat els darrers anys una convocatòria de subvencions per a la millora de les instal·lacions d’enllumenat exterior municipal, especialment dirigida a municipis que tinguin una protecció lumínica específica.

26 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Noticiari Sant Quirc de Durro, el tercer ull a l’Univers L’alcaldessa de la vall de Boí, Sònia Bruguera, i el conseller Damià Calvet, amb altres autoritats presents, van inaugurar aquesta tardor, el tercer mirador astronòmic Starlight, a l’ermita de Sant Quirc de Durro (vall de Boí), també a l’Alta Ribagorça.

Sant Quirc, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000, està inclosa dins del conjunt romànic de la vall de Boí. També és el punt d’inici del descens de les Falles del poble. A partir d’ara, en aquest espai estel·lar convergiran el romànic, el patrimoni de les festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus i l’observació d’un cel nocturn excepcional.

Amb aquest ja són tres els miradors d’aquestes característiques instal·lats dins l’àmbit del Parc, que comprèn fins a deu municipis repartits entre quatre comarques de muntanya dels Pirineus més occidentals. Cal recordar que el primer mirador i pioner de la certificació Starlight es va situar a la cota 2.000 de l’estació d’Esquí d’Espot, i fou una realitat gràcies al conveni de col·laboració entre Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el Parc Nacional.

Dins dels objectius de la certificació Starlight del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici hi ha la

Mirador Starlight a Sant Quirc de Durro

Arxiu del DTES

instal·lació de nous miradors astronòmics en altres municipis de la zona d’influència del Parc.

La vall Fosca acollirà un centre d’informació del cel nocturn El conseller Damià Calvet i la secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat, Marta Subirà, van visitar aquesta tardor acompanyades de l’alcalde de la Torre de Capdella, Josep Maria Dalmau, la coneguda com a Casa Matter, un edifici cedit per l’Ajuntament per instal·lar-hi un centre de visitants del Parc.

Situada a l’accés sud del Parc Nacional per la vall Fosca (Pallars Jussà), aquest edifici fou dedicat, en els seus inicis, a la direcció de la central hidroelèctrica. La redacció de l’avantprojecte durant 2020 el dedicarà exclusivament a la difusió i promoció de la singularitat del cel nocturn del Parc i els 10 municipis de l’àrea d’influència, que compten amb la certificació de Reserva i Destinació Turística Starlight des del 2018.

Construït el 1912, l’edifici compta amb una superfície útil de 449 m2 i s’adaptarà a persones amb mobilitat reduïda.

Acollirà una exposició permanent sobre els valors del cel nocturn, del patrimoni natural i cultural, i disposarà de sales polivalents per fer-hi activitats. La zona enjardinada acollirà itineraris de flora, aprofitant les terrasses de l’antic viver forestal, activitats permanents i una zona de pícnic coberta.

Visita a Casa Matter de la Torre de Capdella

Arxiu del DTES

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 27

Memòria en línia del Parc

Depuradora del refugi d’Estany Llong

Arxiu del Parc

Arxiu del Parc

Noticiari Superada amb nota una nova auditoria del sistema de gestió ambiental EMAS El sistema de gestió ambiental EMAS està basat en la millora continua i es va implantar el 2006 amb l’objectiu d’avaluar i minimitzar els impactes ambientals de l’activitat del Parc. Alhora, exerceix efectes positius en l’àmbit de la protecció i conservació dels espais naturals. Pel que fa a les activitats pròpies existeix una especial sensibilitat en la reducció dels impactes provocats per l’ús públic intens, els abocaments d’aigües residuals a la llera pública, la contaminació acústica i lumínica, la utilització de fonts d’energia renovables i en influir en una bona conducta per part del visitant.

L’abast de l’auditoria d’enguany, realitzada per AENOR, va incloure el seguiment dels indicadors, el programa ambiental anual i l’assoliment dels objectius fixats, les comunicacions, la planificació de les accions i el control operacional, entre d’altres. També, una avaluació del compliment legal i la validació de les dades declarades.

Com a punts forts del sistema s’ha remarcat la presència i participació en projectes relacionats amb la biodiversitat al Parc, la divulgació que es fa als punts d’informació i la gestió ambiental duta a terme pel refugi d’estany Llong.

Felicitats per la feina ben feta!

Renovació exitosa de la Q de Qualitat turística Enguany també tocava passar l’auditoria de renovació de la Q de Qualitat que es duu a terme cada 4 anys. Aquest cop i de forma excepcional, va realitzar-se per part de l’empresa SGS de forma telemàtica.

Les valoracions que se’n van extreure van ser molt positives i venen a certificar la qualitat dels procediments utilitzats, així com l’assoliment dels objectius previstos i l’aplicació efectiva de les accions preventives i correctives necessàries per al bon funcionament del Parc.

Es va felicitar, doncs, per la feina feta i es va recomanar que moltes de les accions que es duen a terme i que millorin

el treball del Parc, s’han de continuar implementant els propers anys. No es va registrar cap no conformitat i la puntuació final va ser de 94 punts sobre 100, renovant la marca de forma molt satisfactòria.

Disponible en línia la Memòria 2019 Aquest document recull de forma exhaustiva tota l’activitat duta a terme pel Parc al llarg de l’any: itineraris, projectes de recerca, obres de manteniment, exposicions. Les memòries anuals descriuen les activitats tant a nivell intern com extern i ajuden a donar a conèixer millor la gestió efectuada al llarg de cada any. Hi podeu trobar estadístiques de visitants, dades sobre projectes de recerca, publicacions i tot allò que anualment es realitza al Parc. Anualment es presenta la memòria al Patronat del Parc per a la seva aprovació i finalment es presenta al Parlament de Catalunya.

Aprovació de l’Agència Catalana de la Natura El Parlament va aprovar el passat 17 de juny la proposició de Llei de creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya. L’objectiu d’aquesta agència és protegir, planificar, restaurar, millorar i estudiar el medi natural de Catalunya, tant en l’àmbit continental com en el marí. Per tant, tots els espais naturals protegits gestionats per la Generalitat de Catalunya estarien sota el seu aixopluc funcional.

La finalitat és preservar el patrimoni natural, la biodiversitat i la geodiversitat, i garantir els serveis ambientals i les externalitats positives dels ecosistemes amb criteris d’integritat, sostenibilitat, persistència i eficiència.

L’Agència tindrà personalitat jurídica pròpia i s’adscriurà al departament competent en matèria de medi ambient.

Promourà la participació de les administracions públiques, les entitats locals i les privades sense ànim de lucre, i també els consorcis en la gestió del patrimoni natural.

Treballarà d’acord amb un contracte programa aprovat cada sis anys i amb objectius biennals.

2 28 · e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

Tancament amb fustes del centre d’informació d’Estany Gento per protegir-lo de les inclemències de l’hivern Arxiu del Parc

Noticiari

El personal de la vall Fosca s’acomiada fins l’any vinent Condicionat pel tancament del telefèric, el mes de setembre és el darrer en què el personal d’informació i la brigada d’Estany Gento van treballar. Un estiu intens on les visites a la muntanya van augmentar i les obres de condicionament de certs camins, així com la neteja de nius d’escombraries històrics, han permès millorar la qualitat ambiental de la zona. Entre les dades més significatives, el telefèric ha transportat més 20.000 viatgers en un miler i escaig de trajectes, malgrat l’avaria del mes de juliol; s’han atès al centre d’informació més de 3.600 persones i cal destacar l’adquisició de dos nous comptadors de visitants, instal·lats al camí del Carrilet i a l’inici del camí de Riqüerna, sortint de Capdella. Agrair també al Cos d’Agents Rurals la dedicació per vetllar per la preservació dels valors naturals de la capçalera del riu Flamicell i la trentena d’estanys entre muntanyes de què podem gaudir.

Què en saps dels ramats que pasturen al Parc?

Al Parc no només trobem fauna salvatge com isards, gall fers o el meravellós trencalòs. En moltes valls i muntanyes

podem trobar altres animals que aprofiten les zones de pastura que ofereix aquest territori. Les zones més altes de la vall d’Àssua són un paradís per als animals de pastura, un gran espai sense arbres on la qualitat de l’herba és excel·lent i on podem trobar ramades de més de 5.000 caps.... Si t’agradaria conèixer més coses sobre les auvelles xisquetes i les cabres, pots intentar resoldre les preguntes d’aquest dossier que podràs trobar a l’Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua, a Llessui (Pallars Sobirà). T’hi animes?

El Bus del Parc registra més de 3.600 usuaris El servei ha funcionat del 22 de juny al 30 de setembre, i és l’onzè any que ha estat operatiu des del Pla de l’Ermita (Alta Ribagorça) fins a la localitat d’Espot (Pallars Sobirà).

Des de l’any 2019 s’ha continuat amb l’ampliació del servei des d’Espot fins a la Pobla de Segur, on enllaça amb la línia de tren de Lleida i fins a l’estació inferior del telefèric de la vall Fosca, a l’embassament de Sallente. En total, el servei convencional ha estat utilitzat per 3.357 persones i s’han registrat descensos durant el juliol i el setembre. A

Comparació visitants-usuaris/es Bus del Parc 250.000

4.500 4.000

200.000

3.500 3.000

150.000

2.500 2.000

100.000

1.500 50.000

1.000 500

0 2010

Bus del Parc a Vielha

Arxiu del Parc

2011

2012

Visitants

2013

2014

2015

2016

Bus del Parc

2017

2018

2019 2020

0

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 29

Instal·lacions de la nova ruta de la fauna a Senet

Arxiu del Parc

Noticiari l’agost es va produir un augment i es van registrar 1.513 passatger/es. Per tant, sembla que l’efecte produït per la Covid-19 ha sigut més lleu del que es podia esperar en aquesta modalitat de transport públic. El recorregut de la Pobla a l’embassament de Sallente és el que ha registrat un major descens en el nombre d’usuaris/es degut que el telefèric va estar fora de servei, per una avaria tècnica, durant tot el mes de juliol. El total d’usuaris es va situar en 3.644 viatgers.

Aprofitant el tancament de la temporada, va realitzar-se una reunió a tres bandes entre Transports Públics de la Generalitat de Catalunya, ALSA i el Parc per a proposar noves millores de cara a la temporada 2021. Entre els compromisos adquirits hi ha garantir el recorregut actual del servei així com fer un estudi econòmic per a l’ampliació dels horaris i la incorporació d’una nova freqüència, en funció de la disponibilitat pressupostària.

D’altra banda, ALSA es va comprometre a poder portar bicicletes de forma gratuïta a partir de 2021.

Renovació de la ruta de la fauna de Senet El passat 6 d’octubre del 2020 es va instal·lar la nova ruta de la fauna a Senet. Aquesta ruta s’enfila ràpidament tot seguint l’antic camí al port de Gelada i compartint Camins Vius en alguns trams. Durant el recorregut es travessen diferents ambients d’alta muntanya que es van descrivint a través de plafons i panoràmiques fins assolir extensos prats subalpins on pastura el bestiar tot l’estiu. Des de la part més alta es pot contemplar una allau d’arrossegalls, l’Esbornada, que és un dels grans protagonistes geològics de la vall de Barravés. Us animem a descobrir-la!

Campanya de voluntariat de l’OAPN Aquest estiu ens han visitat quatre grups de voluntaris de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales. Al juliol van venir, per la vall de Boí, dos grups de la Asociación Herpetológica Española per acabar de comprovar la presència de la sargantana pirinenca (Iberolacerta bonalli) en algunes localitzacions allunyades dels camins principals.

Lliurament del carnet de guia-interpretador honorari número 000 Arxiu del Parc

A l’agost i setembre han vingut a Espot dos grups més de la SEO-Birdlife que, a part del seguiment de la perdiu blanca que feien tradicionalment, han començat algunes tasques noves: el seguiment de l’almesquera (Galemys pirenaicus) mitjançant rastres en la llera dels rius i l’establiment d’una parcel·la de seguiment de micromamífers al davant de l’ermita de Sant Maurici. Podeu consultar ja les dades d’aquest darrer seguiment en l’enllaç següent: https://www.semice.org/estacions/bosc-de-la-capella/ Un guia ben especial!

Ja fa gairebé 20 anys que coneixem a l’Eugeni Mulà. A principis dels 2000 va portar unes fotografies per al concurs que organitzem, amb la il·lusió d’emportar-se algun dels premis. Després, hem compartit moltes excursions, documentades amb un extens reportatge fotogràfic.

També ens va cedir una col·lecció de imatges d’una travessa que havia fet l’any 1956, per un parc nacional recentment inaugurat i d’una excursió amb esquís de muntanya del seu pare, Eduard Mulà, als anys 30.

Aquest setembre, l’Eugeni ens ha tornat a visitar, després de gairebé quatre anys, i hem caminat de nou, ara ja amb 81 anys. Tornant de Colomèrs va comentar que “Amb els anys que fa que venia, potser seria mereixedor d’algun certificat acreditatiu...”. Dit i fet: El dia 10 de setembre li vam lliurar el carnet de guia-interpretador honorari número 000, en reconeixement a la seva llarga tradició de visites al Parc. Per molts anys!

Ja tenim guanyadores del Concurs de dibuix naturalista Un curs més tenim nous premiats pel concurs de dibuix que arriba a la seua dotzena edició. Les condicions imposades per la pandèmia han permès presentar els dibuixos en format electrònic. Això ha portat a què 18 centres educatius presentessin 241 obres originals amb diverses tècniques: llapis, aquarel·la, carbonets... El jurat va escollir, com a primer premi, el paisatge “Un reflex molt natural” de Karin Martí. El segon premi va ser per la “Cria de voltor” d’Emma Trogal, mentre que el tercer es va atorgar al “Paisatge nevat” de

30 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Un refelx molt natural

Karin Martí Bocca

Noticiari Nayara Moreno. Les composicions abstractes presentades pel sisè curs de Primària de l’Escola Onze de Setembre de Sant Quirze del Vallès es van fer mereixedores del premi col·lectiu al conjunt d’obres de més qualitat. Des del Parc volem agrair a tots i totes les alumnes participants i als i les mestres que ho han coordinat, alhora que transmetem l’enhorabona a les guanyadores.

Naua espècia d’arrata-cauda Investigadors deth Centre de Sciéncia e Tecnologia Forestau de Catalonha (CTFC) an descobèrt ua naua espècia d’arrata-cauda ena Val d’Aran: era arrata-cauda de mostaches petita (Myotis alcathoe). Es actuacions de revision d’abitat e sessions de captura se heren laguens deth marc deth projècte que revise er estat de conservacion des quiroptèrs en Catalonha, elaboradi en marc deth programa de seguiment de Quiroptèrs, en collaboracion damb eth Musèu de Sciéncies Naturaus de Granollers e eth Departament de Territòri e Sostenibilitat, a on eth CTFC i participe.

Aguesta trobalha ei era prumèra cita d’aguesta estranha e desconeishuda arrata-cauda ena Val d’Aran. Ei ua espècia fòrça amenaçada e estrictament forestau, qu’a de besonh bòsqui madurs damb cavitats naturaus e, per tant, un bon indicador dera salut des bòsqui “caducifòlis”. En Catalonha sonque s’a trapat criant en P.I.N dera Albera e ena Garrotxa e s’an capturat mascles dispersadi en Montseny. Era arratacauda de mostaches petita ei catalogada coma en Perilh d’extincion en Espanha e ei ena Convencion de Berna e era Directiva Europèa d’abitats e espècies. Era equipa dera trobalha a estat formada per David Guixé, Laura Torrent, Xavier Florensa i Noel Caparrós.

El Projecte Liró i la nova plataforma de seguiment basada en la Ciència Ciutadana Projecte Liró és una iniciativa del Museu de Ciències Naturals de Granollers que gira al voltant del seguiment i estudi del liró gris (Glis glis) utilitzant caixes niu.

Recentment s’ha obert la nova plataforma www.lirons.org per donar visibilitat al projecte, nascut l‘any 2004 i potenciar la participació ciutadana amb l’objectiu de consolidar una xarxa de col·laboradors que permeti recollir dades de l’espècie en diferents punts del territori. De la trentena d’estacions que hi ha actualment a Catalunya, cinc es troben en territori aranès i quatre en zona d’influència del Parc o molt pròximes. Aquestes reben el suport logístic del Conselh Generau i de personal vinculat a centres o escoles

Lòc de captura

David Guixé

de natura com Verd e Blu, ImpLica, MónNatura Pirineus i CdA Vall de la Boí. El liró gris respon ràpidament a canvis en el clima i a les pertorbacions de l’hàbitat, actuant com a bioindicador de boscos caducifolis. El seguiment en aquesta zona pirinenca té un gran interès científic, ja que permet recollir dades demogràfiques i fenològiques de gran valor sobre les poblacions més septentrionals de Catalunya.

També cal destacar el paper que ha tingut des d’un inici la Val d’Aran en la participació ciutadana entorn el seguiment, ja que l’any 2013 fou el primer lloc on es varen crear estacions conduïdes per voluntaris.

Retirada d’una línia aèria a la vall de Peguera Aquesta tardor han finalitzat els treballs de retirada d’una antiga línia aèria de serveis de comunicació de dins del Parc. L’actuació, impulsada per Endesa, amb una inversió de 25.940 euros, ha permès l’eliminació d’aquest element, amb la corresponent millora paisatgística i visual en aquest entorn d’interès natural. La infraestructura, d’uns 6 quilòmetres de longitud total, enllaçava diferents preses amb la central de Sant Maurici, situada a Espot, i arribava fins a la presa de l’estany Tort-Trullo. Construïda l’any 1956 i suportada per pals de fusta, era la línia de comunicacions telefòniques a través de la qual es transmetia també la informació referent a les cotes dels estanys Tort-Trullo i Negre de Peguera.

Els festivals de senderisme dels Pirineus es consoliden A l’entorn del Parc s’han celebrat tres grans festivals de senderisme, que esperonats pels respectius ajuntaments, patronats de turisme, l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran) i els espais naturals protegits, posen en valor, des de fa uns anys, la pràctica del senderisme i del guiatge local com un element estratègic en la descoberta de la natura pirinenca. Malgrat les dificultats afegides a l’any per la pandèmia, la vall Fosca, la Val d’Aran i la vall de Boí han celebrat els seus respectius festivals amb gran èxit d’activitats i participació. Prop d’un miler de persones en van gaudir durant l’estiu i tardor.

Els festivals combinen itineraris guiats per a famílies i gent gran que transcorren per camins senzills i propostes per als més avesats a recórrer llargues distàncies. A més de les rutes a peu, les activitats programades també permeten conèixer la cultura i la gastronomia locals: tastets de productes, visites a museus, concerts o tallers són el complement ideal.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 31

flora coneguem el parc

La carlina:

Carlina en una porta

Xavier Llimiñana

un petit Sol arran de terra Gerard Giménez La carlina (Carlina cynara) és una espècie de la família de les compostes, parenta dels cards. Puja fins als prats de muntanya més aviat assolellats i secs. És una planta que viu arrapada al terra, sense una tija gaire aparent i amb les fulles punxents que surten en forma de roseta basal.

Una multitud de petites flors grogues, tubuliformes, típiques de la subfamília de les asteròidies (on hi ha les típiques margarides i tots els altres cards), formen el centre de la inflorescència. Es troben envoltades d’unes fulles modificades (bràctees involucrals) radiants i lluents molt característiques, que donen a aquesta planta l’aparença d’un petit Sol, tal com el dibuixen els nens i les nenes.

Potser l’heu vist alguna vegada penjada, amb finalitats decoratives, a la porta d’algunes cases dels pobles.

Antigament hi havia el costum de penjar una carlina a la porta per tal de protegir la casa dels mals esperits i donar bona sort.

El cristianisme va arribar al centre dels Pirineus relativament tard. Segurament, els pobladors ibèrics originals que poblaven aquestes valls devien rendir culte a un Déu solar, com passava en moltes cultures primitives.

L’arribada dels capellans als Pirineus, cap al segle VIII segons diuen alguns lingüistes, va significar l’abandonament gradual de l’ús de l’idioma ibèric antic (encara que s’ha mantingut de forma arcaica en el nom de nombrosos topònims). Mica en mica, els pallaresos i ribagorçans van anar adquirint l’idioma català, mentre que a la vall d’Aran naixia l’idioma occità.

Per altra banda, l’evangelització d’aquestes terres va portar un canvi d’usos religiosos, substituint els noms dels llocs de culte però sense variar gaire les dates assenyalades lligades al cicle solar (solsticis i equinoccis), ni la localització dels llocs antics on s’anava a adorar al Sol...

Això explicaria la presència d’ermites romàniques en llocs molt elevats i remots, allunyats dels pobles on viu la gent, en indrets on els antics se sentirien més a prop del seu Déu solar (com l’ermita de Sant Josep d’Olp que surt en aquesta mateixa revista).

També explicaria aquest costum, arrelat en el més profund de l’ésser pirinenc, de posar un petit Sol protector a la porta de casa. Tal com diu la dita: “No s’han de posar totes les pomes al mateix cistell”.

32 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

fauna coneguem el parc [El moment òptim per observar l’Óssa Major és a la primavera que, curiosament, coincideix amb una de les millors èpoques per a poder veure a l’ossa amb les seves cries.]

L’Estrel de les osses Maria Pou i Jordi Guillén Estrel és una forma antiga per referir-se als estels o estrelles de l’univers i que encara s’utilitza en alguns pobles dels Pirineus. Segurament, en algun moment, ens hem quedat bocabadades mirant-los al cel nocturn, mentre la vista s’adaptava a la foscor i descobria tot un món de constel·lacions misterioses damunt nostre. Una de les més fàcils de reconèixer ha estat l’Ossa Major (Ursa major). La conjunció de 7 o 8 estels, les distàncies entre ells o les formes geomètriques inequívoques l’han feta molt atractiva i seductora.

Però més enllà del firmament, als nostres boscos i valls de muntanya en trobem una altra: l’ossa! Aquest és el nom amb el qual s’anomena a l’ós bru al Pallars, osso i onso a la Ribagorça, o os ròi a la Val d’Aran, tot i que també té altres noms no tant coneguts, com la Senyora, la Peluda o Pè descauç. Del seu nom científic, Ursus arctos, destaquem la paraula arctos, que ens dona informació de l’hàbitat ja que fa referència a la regió polar septentrional. Així doncs, les dues osses comparteixen territori i són visibles a l’hemisferi nord.

Com ja sabreu durant els mesos més freds i quan escasseja el menjar, l’ossa dorm al cau i rarament la podrem veure.

Cosa semblant passa amb la Major; si ens fixem en la trajectòria pel firmament, durant els mesos d’hivern s’acosta a l’horitzó i sembla que vulgui posar-se sota terra i hibernar com fa la seva germana terrenal. Per tant, durant l’hivern i segons l’orografia que ens rodegi, no la podrem veure del tot.

La constel·lació de l’Óssa Major la componen un esquitx d’estrels, uns més brillants que d’altres, que representen, en algunes cultures, les parts del cos de l’animal. Així, Dubhe, el més brillant, és el dors; Merak, l’esquena; Phecda, la cuixa; i Mizar, la faixa, entre d’altres. Aquesta última, per cert, forma una estrella doble òptica amb Alcor, i la podem fer servir per avaluar l’agudesa visual dels observadors. És per tant una constel·lació grossa, com ho és també l’ossa, el mamífer carnívor més gran dels Pirineus, on els mascles poden pesar 240 Kg i les femelles uns 170Kg. Té unes orelles petites i arrodonides, i una cua curta que res té a veure amb la gran cua que llueix la germana estel·lar. El pelatge és

espès i li proporciona un bon abric durant l’hivern, així com una bona armadura que la protegeix de la vegetació quan cerca l’aliment.

El seu olfacte és molt bo i li serveix per trobar el menjar que necessita. L’oïda la té també molt desenvolupada i pot sentir sons i sorolls imperceptibles per a nosaltres. La vista és el sentit menys desenvolupat; de fet, els ossos són miops i no passarien la prova d’agudesa visual ni tan sols per veure que hi ha una altra Óssa que els vigila des del cel. Tot i aquesta miopia, si ens la trobem a menys de 80 metres... de ben segur que ens descobrirà!

Un dels aspectes que més impressiona és la semblança als humans. Les extremitats tenen una retirada a les nostres i, per això, també s’anomenen mans i peus. En ocasions es posa de peu per talear-se del que passa al seu entorn, ja que així s’olora i escolta millor, tal i com fa l’Óssa Major a l’estiu, lluint majestuosa en el cel nocturn.

El moment òptim per observar l’Óssa Major és a la primavera que, curiosament, coincideix amb una de les millors èpoques per a poder veure a l’ossa amb les seves cries, just en sortir de la llarga hibernació, durant la qual es produeixen els parts. Aquests es donen al mes de gener i solen néixer entre un i tres ossalls. Són molt fràgils, amb els ulls tancats, i amb un pes de tan sols 400 gr. Les osses són, però, unes grans mares que els cuiden amb delicadesa, i no els treuen els ulls de sobre tal i com fa l’Óssa Major amb la Menor, la petita constel·lació a la qual la trobem unida, imaginàriament, per l’estel polar.

Tant és que parlem del plantígrad o de la constel·lació ja que les dues enriqueixen poderosament el nostre llegat pirinenc.

La protecció i conservació dels hàbitats terrenals com dels cels nocturns és, doncs, responsabilitat de tothom. Pocs animals al llarg de l’evolució han estat capaços de reclamar, amb tanta astúcia i brillantor, un espai de convivència amb l’espècie humana, tant arran del terra com navegant pel cel. Qui sap si alguna nit estrellada farem supo-supo amb la Senyora dels boscos i juntes gaudirem fascinades del paradís nocturn dels Pirineus.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 33

l’essència de les paraules

Els comunidors, com aquest de Gavàs, des d’on es conjuraven les tempestes, eren habituals en els pobles del Pirineu Fons RVS. Ecomuseu de les valls d’Àneu

“Diuen que quan trona els sants juguen a bitlles” Meteorologia popular Jordi Abella i Julia Carreras Ecomuseu de les valls d’Àneu

La lluna, els estels, i tots els fenòmens relacionats amb el cel, la nit i la meteorologia han estat i estan presents en molts aspectes de la cultura i les formes de vida dels Pirineus. Creiem que la declaració del territori del Parc com a Reserva i Destinació Starlight pot ser una bona oportunitat per investigar, recollir i documentar la meteorologia popular i la seva influència en la vida quotidiana del segle XIX i principis del XX. En aquest sentit, des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu hem iniciat una recerca bibliogràfica, documental i oral per tal de recollir testimonis, històries i relats que tenen com a base la relació de la meteorologia amb les formes de vida.

Aquest tema, que ja va ser reivindicat a Catalunya des dels estudis de folklore primer durant les primeres dècades del 1900 i després per les primeres recerques etnogràfiques als anys 40, ens aporta interessants referències que, globalment, ens permetran un millor coneixement de la societat, el seu entorn ecològic i la seva transformació.

Ja a finals del segle XIX, sorgeixen algunes publicacions i referències escrites que autors com Cels Gomis (1845-1915) ens han deixat. Els seus treballs sobre la Meteorologia i agricultura popular (1888), La lluna segons lo poble (1912), o Lo llamp y’ls temporals (1884) ens aporten interessants descripcions etnogràfiques, aplicables a gran part de la geografia catalana i pirinenca.

Com diu el propi Cels Gomis: “Segons el poble, els mals principals que resulten de les reunions de bruixes són: el mal temps, les tempestats i les pedregades. (...) segons

una antiga tradició (...) el dimoni, per espaordir els homes, va inventar el tro. Més Déu, perquè el tro no els agafés de sorpresa, va inventar el llamp; i així els homes, estan avisats i sabent que després del llamp ha de fer el tro, ja no s’espanten.”

També el reusenc Joaquim M. Bartrina escriu el 1881 una petita monografia titulada La Meteorologia Popular, on ens aporta interessants referències sobre la lluna i la meteorologia. Cita per exemple, les següents formules: “Si la luna es visible el 1º del mes, el aspecto del país serà bien ordenado.

Si la luna aparece muy pequeña, la cosecha serà buena. Si en el mes de Octubre Marte es muy visible, la cosecha serà inmejorable.”

Altres autors més propers cronològicament com Joan Amades (1890-1959) amb les obres Astronomia i Meteorologia populars (1930), Llibre del temps que fa (1938), o la Terra, tradicions i llegendes (1936) ens aporten més descripcions per entendre les percepcions i els costums populars vinculats amb el cel diürn i nocturn. Destaquen el recull de refranys i dites relacionades amb el cel i la lluna, com:

34 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Llibre dels secrets d’Agricultura, Casa Rústica i Pastoril, imprès el 1617, és un llibre que també es podia trobar a les cases del Pallars i del Pirineu. Sovint s’utilitzava com a document de referència que marcava els cicles de la lluna en l’agricultura i la ramaderia.

Aquesta primera edició, localitzada en una casa del Pallars n’és un bon testimoni Ecomuseu de les valls d’Àneu

Els pastors són un dels testimonis en què autors com l’etnògraf Ramon Violant i Simorra van trobar més referències a la interpretació de la lluna i dels estels. Foto d’un pastor de la vall de Filià, que prové del fons personal del mateix Violant Fons RVS. Ecomuseu de les valls d’Àneu

“Diuen que quan trona els sants juguen a bitlles” “Lluna que gira en dimarts, D’una gota en fa una mar; Lluna que gira en divendres, No val una bugada sense cendra” O “Rotllo gros a la lluna, pluja segura” “Lluna nova en dimarts gras, molts trons es detràs.”(...)”

També en el Diccionari Alcover, publicat a partir dels anys 30, trobem algunes referències sobre la nit i els noms que s’atribueixen als estels: - “L’estel de l’Alba, o l’Estel del dia o l’estel del matí: el planeta Venus que sol aparèixer a la matinada, abans de sortir el sol.

- L’estel bover (Conca de Tremp) o l’estel porquer (Andorra) o l’estel del vespre: el mateix planeta Venus que apareix en el cel a entrada de fosc i s’hi deixa veure fins algunes hores després de post el sol. La seva aparició és pel senyal per a retirar-se els pastors, bovers, porquers, boters i d’aquí li venen els diversos noms que se li donen.

- L’estel de la tramuntana o del Nord: l’estel polar.

- L’estel de Sant Mateu: el planeta Mercuri.

- L’estel del Moro: estel indeterminat, que els pagesos diuen que no surt més que dues vegades l’any, cap a la mitjanit i, i que assenyala fort temporal i malastrugança.

- Estel berruel: l’estel més brillant del cel, al qual s’atribueix la virtut de fer sortir berrugues, i per això la mainada li canta: “estel berruel, una berruga ací, una berruga allà”; “estel berruguel, fes-me sortir una berruga.”

Però serà a partir de l’etnògraf pallarès Ramon Violant i Simorra (1903-1956), fill de Sarroca de Bellera, que trobarem material molt més proper geogràficament i més vinculat directament als Pirineus: “Llençant aigua o

tirant pedres en un lloc, riu o pou, amb tota solemnitat, es creien fer ploure i, per tant obtenir la pluja desitjada.

D’aquesta pràctica en trobem reminiscències al Pallars Sobirà i a la Ribagorça. Per allà l’any 1657 trobem que en temps de molta sequera, els habitants d’Esterri d’Àneu anaven a cercar aigua a la font de Sant Llíser (Bisbat de Carens, a França) i des de Santa Maria d’Àneu l’espargien als quatre vents, tot invocant amb pregàries la Mare de Déu. (...) Igual fan a Barruera amb el sant patró del poble, el qual duen a una ermita de vora del poble i entre cerimònies el posen i el treuen a dins d’un pou d’aigua.”

O en el tema específic de la nit i els estels trobem com relaciona el seu coneixement i la seva interpretació als pastors: “El primer estel que surt a la vesprada és anomenat àstrèl del porquer perquè el guardià de porcs és el primer de retirar; el segon és l’astrèl del vaquer, perquè és el segon de retirar; el tercer és l’astrèl del mulatèr, perquè és el tercer de retirar, el quart és l’àstrel del pastor, puix aquest retira que ja comença a fosquejar, i el cinquè és l’astrèl de l’eggüassèr, perquè és el darrer de tancar els animals, puix que ho fa quan és ben fosc”.

També diu: “L’agrupament de tres estels en línia recta que hi ha a la constel·lació de Taurus, conegut per les Plèiades, els nostres pastors pallaresos i altra gent camperola els anomena les Bordóns, arreu de Catalunya, les Tres Maries i les Cabrelles. (...) Un grup d’estels, de sis o set, que sempre es belluguen, són anomenats pels nostres pastors les cabretes, i la constel·lació formada per set estels i que assenyalen sempre al nord –diuen ells- és anomenada el Carro.”

Si posem el focus al tema de la nit i la seva interpreta-

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 35

“Diuen que quan trona els sants juguen a bitlles” ció popular, serà l’obra de Joan Lluís (1912-1999), “Els Pastors i les estrelles”, publicada el 1955, on ens aporta amb to literari, algunes referències com aquestes: “Els pagesos i tot se refien de la lluna. Referent al conreu de les terres és proverbial que home lluner no fa paller. Però també és creença general que s’ha de fer la solcada amb lluna vella, perquè diuen que així les terres conserven més la saó, o sigue la bona aigua caiguda del cel.”

Més enllà d’aquests buidatges bibliogràfics i documentals, la recerca que estem desenvolupant té molt en compte la compilació de testimonis orals, fent esment a les creences i costums al voltant de la nit i les activitats que s’hi desenvolupaven.

Hem trobat nombroses referències a la incidència que s’atribueix a la lluna en les activitats agrícoles i forestals. Per exemple, tallar la llenya en determinada fase lunar depenent de si s’ha de fer servir per a construir o per a cremar: trobem que al poble de Caregue es diu que cal tallar la fusta en lluna vella per a construir, excepte si és de pi o avet, que s’ha de tallar en lluna nova (per ser arbres de fulla perenne). La lluna també sembla incidir en el creixement de les plantes, i això es té molt en compte amb les varietats hortícoles, que es planten i se sembren depenent de la fase lunar: trobem testimonis que afirmen que per a què les plantes creixin amb força s’han de plantar en lluna nova, però que si volem que donin molt fruit i siguin molt productives, s’han de plantar amb lluna vella.

La nit és un moment que sovint relacionem amb el descans i el recolliment, però a través d’aquesta recerca

estem comprovant que també era un moment clau de la vida quotidiana. Activitats com caçar certs animals, pescar, munyir i alimentar el bestiar es duien a terme de nit.

Aquest també era un moment d’interacció i reforç dels vincles de la comunitat: la nit era el moment de les vetllades, durant les quals sovint es visitava una casa veïna per a parlar dels esdeveniments importants del dia, o fins i tot cantar o explicar contes, enfortint tot allò que formava part de la tradició oral.

Als testimonis recollits fins ara trobem nombroses referències que enllacen la meteorologia popular amb indrets del territori: ermites i localitzacions a les quals s’atribueix la capacitat de canviar el temps, ja sigui per evitar maltempsades o per a propiciar la pluja a través de processons i actes devocionals com les tretes d’imatges i la seva immersió en rius i fonts. El territori, en alguns casos, també serveix per a predir el temps que faria, així doncs trobem esments a llocs concrets que es consideren indicadors d’un canvi meteorològic: a Gavàs, per exemple, es diu que si bufa vent de Campirme indica que caurà pluja, i que el vent que ve de l’estany de la Gola indica que caurà neu. A Caregue, es diu que si bufa el vent del bosc, indica que caurà una enfarinada, però que si el vent bufa de Llessui, hi haurà pluges.

La nit i la meteorologia han demostrat ser uns potents generadors de creences i interpretacions encara presents en la tradició oral, així que esperem que aquest projecte pugui donar coherència i cohesió a l’important patrimoni que tenim a l’abast abans que es transformi del tot o desaparegui.

Durant la recerca hem pogut localitzar en cases particulars interessants documents que fan referencia a la meteorologia.

Llunaris, calendaris lunars, oracions de protecció davant les tempestes i els llamps, etc… Ecomuseu de les valls d’Àneu

Bibliografia Alcover Moll. 1953. Diccionari Català-Valenciá-Balear. Volum 5. Palma de Mallorca.

Amades, Joan. 1938. Llibre del temps que fa. Barcelona. Imp. La Neotipia.

Bartrina, Joaquim. 2001. La meteorologia Popular. Reus.

Carrutxa.

Lluís, Joan. 1992. Els pastors i les estrelles. Tremp. Garsineu Edicions.

Violant i Simorra, Ramon. 2001. La vida pastoral al Pallars.

Tremp. Garsineu Edicions.

36 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Explica’m un conte

J. Herranz Herrero

El món de Cassiopea Jan Berna

Avui us parlaré d’una història que la meua tieta sempre m’explicava quan estava a punt d’arribar la tardor. En el moment màgic en què les fulles dels arbres iniciaven el seu viatge personal pels colors. Del verd al groc. Del groc al marró. Del marró al roi.

Malgrat jo era molt petit, des del primer cop que la vaig escoltar, la fascinació per la tieta va anar creixent com els núvols de les tronades d’estiu, per les aventures, els paisatges i els personatges que hi apareixien. Solament ara, que ja sóc vell i ella ha marxat, fa pocs dies, cap a una galàxia eterna, he arribat a comprendre el que s’amagava darrera d’aquella meravellosa història d’una tarda de setembre...

“Saps, petit, fa molts anys, quan la tieta era més jove, una tarda vaig sortir a passejar per un bosc que abrigava amb generositat una de les

muntanyes més majestuoses que s’aixeca als voltants del poble on treballava. Ella, la muntanya, era grossa com la teulada d’una casa i, des de davall fins a damunt, estava coberta, com et deia, de boscos i més boscos.

Per la falda nord, les pinedes i les fagedes dominaven el país fins al punt que, pràcticament, no hi deixaven viure a ningú més. Vull dir d’arbres!

Sempre havia escoltat que els pins i els fatjos eren una mica egoistes, però tant tant... no m’ho hauria imaginat mai! Al vessant més solà, en canvi, els roures i alguna alzina eren els arbres

dominants i semblaven més disposats a compartir el seu territori amb altres arbustos i plantes.

Mentre m’enfilava per un camí, cada cop més costerut, que naixia als peus d’un antic monestir de monjos estorrussat, em va sorprendre trobar caques i més caques ordenades estranyament pels costats del recorregut. Sí, sí, pilonets de caques amuntegades mil·limètricament!

Així que em vaig preguntar en veu baixa: quin bitxo és capaç d’escagarrar-se amb aquest ordre i concert? Per sort, portava una petita guia d’animalons

Voltor en vol

Arxiu del Parc

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 37

Explica’m un conte

Teixó

Alfons Raspall

El món de Cassiopea a la butxaca del pantaló i, després de consultar-la, vaig exclamar en veu alta: són caques de teixó!! Com podia ser que aquell bitxo rabassut, que sortia a bocafoscant i desapareixia a punta d’alba, fus tan endreçat i polit fins al punt de guardar en forats les seves llengonissetes? No hi ha dubte que era un merdetes de cuidado!

Poc després, vaig arribar a un poble.

Semblava que havia patit un terratrèmol. Totes les cases eren al terra i l’església també. El silenci era una mica espantadís. No hi vivia ningú. Ni bèstia ni animal. Solament una trista bicicleta jeia sota unes bigues de fusta que l’havien aixafada sense compassió.

Què hauria sigut d’aquell nen o nena que jugava amb ella... Ara, però, potser era pilot d’avions supersònics. Ves a saber! De la font del poble no rajava ni got d’aigua, però estava ocupada per un eixam d’abelles que no paraven de

bombonir, amunt i avall, com si l’hivern estigués a punt d’arribar. Potser sí que marcaven la proximitat dels primers freds. No em vaig entretenir i camí enllà, vaig avançar alegrement acompanyada de floretes de deliciosa fragància. Ohh! Era l’olor de la mare.

De la meua. Ohh, la mare! Una olor entre la xocolata i la brisa del vent de primavera. Neta, refrescant, amorosa de mi. Era el perfum de la meua vida.

La meua estimada mare.

Mentre enfilava decidida un pendent relliscós, vaig notar com si algú m’observés. És veritat que el vent feia parlar les fulles dels trèmols, però, no veia ningú més. De sobte, davant meu, va aparèixer plantat, com un santpau, un enorme arbre. Era un sorprenent faig! Tenia un gran forat al mig del tronc i llavors ho vaig comprendre tot: era ell, el faig, el que m’estava observant, potser encuriosit

de mi... Em va sortir del cor quan li vaig dir: què mires Ulldefaig? En aquell precís moment, les seus fulles peludetes es van moure delicadament i em van donar la impressió que m’estaven parlant. Sí, sí, aquell arbre vell em deia que continués el meu camí, però que ell sempre estaria al meu costat per si el necessitava. Que vetllaria per mi i pels meus somnis! Vaig acaronar la seva escorça llisa, del color de les zebres i vaig continuar trescant muntanya amunt.

En arribar a unes terres negroses em vaig parar. Per què caram eren tan fosques? Semblava arena de carbó. Em va venir al cap que, per abans, quan no havia arribat encara la llum als petits pobles de muntanya, una manera que tenien d’escalfar-se a les cases era amb el carbó vegetal que obtenien al cremar la fusta dels roures, les alzines i altres arbres. O sia, que potser els

Escola de Sant Miquel d’Ascó

38 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Explica’m un conte

El món de Cassiopea habitants del poble deshabitat, que havia descobert feia una estona, eren carboners. I quan va arribar la llum, van haver d’emigrar perquè ja no es guanyaven la vida. Les cases es van abandonar. Les parets van caure. Amb les presses, van oblidar la bicicleta, la pobra bicicleta. Quina pena!

Per sort, poc després, vaig arribar a un mirador. Quin balcó natural més bonic!

Veia altres muntanyes amb cims que encara conservaven la neu de l’hivern passat. Arbres gegants que sobresortien per damunt de les selves boscanes. Dotzenes de petits pobles que s’estenien, als meus peus, pels fons de les valls. Crec i tot, que vaig arribar a albirar, a la llunyania, uns blaus marins amb aromes salades. Podria ser, què allò fus el mar?!

Quan trobava una pedra o una branca al camí tenia el costum d’apartar-la amb un petit cop de peu. Suposo que ho feia perquè els que vinguessin a radere meu no s’entrapussessin i acabessin de morros al terra. Sobretot els més despistats o els que els agrada caminar de nit, sota la llum de la lluna o la celístia dels estels de l’univers. Diuen que, en una nit serena, es poden arribar a veure prop de 10.000 estrelles i planetes! Quina meravella!”

La tieta, llavors, aprofitava aquest precís moment per fer una petita pausa en la seua explicació i m’ensenyava les cicatrius de guerra i altres esgarrapades que tenia per totes les cames i els braços, fruit de les patacades i de les caigudes que, durant les excursions que feia, havia patit al llarg de la vida.

G. del Cerro Plaza

Realment, era el mapa del planeta Tieta. Amb la meua imaginació de nen, hi veia continents, mars i oceans, rius i muntanyes, dibuixats a la seua fràgil pell. Un dia, fins i tot, em va ensenyar una esgarrinxada a l’esquena semblant a la forma d’una muntanya. Llavors jo li preguntava quina muntanya era i ella sempre em contestava el mateix: la muntanya que tu vulguis! Va continuar amb el relat...

“Un lleuger corrent d’aire em va anunciar que estava a punt de fer el cim. Acabava d’arribar a dalt de tot!

Uaauh! Quines vistes. Una gran mar de muntanyes va aparèixer davant meu.

Carenes i més carenes serpentejaven en totes direccions pel blau infinit d’una atmosfera transparent. El Sol, en aquell moment, es trobava camí de l’oest, on vaig reconèixer altres muntanyes i camins que havia ascendit. Uns voltors gegantins van passar volant per damunt del cap i quasi em van despentinar amb els sons que musicaven les seues plomes en trencar l’aire. Com una petita princesa, estava encantada del que els ulls em permetien veure. En aquell moment, era totalment feliç. No em feia falta res més ni ningú del món!

Després d’una bella estona i amb el gust de la xocolata negra als llavis, vaig iniciar la baixada per una ruta nova que feia anys havia descobert, però que no recordava del tot bé. Vaig pensar que el caminar d’esma ja em portaria a bon port. Després de beure en una font, vaig entrar en un bosc espès i pendent.

Déu-n’hi-do quin país! Mentre m’anava

agafant a les branques dels boixos, vaig sentir uns sorolls i no vaig poder evitar fer un gran crit. De patac, per sota meu, vaig començar a sentir sons d’animals corrents entre la fullaraca seca. Per mi que era una família al complert de senglars, amb mares, pares, fills i filles, tietes i padrins corrent astorats bosc avall! No sé qui tenia més por... si jo o ells. El més curiós, però, és que en cap moment els vaig arribar a veure. A cap!

Ells a mi, segur que sí!

La tarda avançava i, dins del bosc, la llum s’anava apagant entre els cants dels moixons. A més, el bosc cada cop era més costerut i les fulles relliscaven més. Semblava que descendia per un tobogan natural que em conduïa cap a forats tenebrosos. Em vaig aturar. El meu cor s’anava accelerant alhora que la llum natural s’apagava. No sabia què fer. Quina decisió seria la correcta?

Continuar bosc avall, trobar una sortida pels costats, tornar muntanya amunt?

Una suor freda es va apoderar del meu cos. En aquell precís moment, un gran roc va caure rodolant, canal avall, mentre s’esmicolava en mil trossos, com dient-me, per aquí no, per aquí no! Llavors, com per art de màgia, les branques de tots els arbustos i arbres que em rodejaven es van començar a moure i van obrir un camí enmig de la malesa. Les fulles, girant de l’anvers al revers, van començar a fer de guàrdies del bosc, indicant-me la direcció correcta. I jo em vaig deixar guiar...

Quan va arribar la nit, era al peu del camí que em portaria a casa. Malgrat la foscor, vaig continuar avançant amb

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 39

Explica’m un conte Senglars

Alfons Raspall

El món de Cassiopea precaució. No feia res de fred. Els ocells havien deixat de cantar i un silenci agradable m’acompanyava delicadament. Que hi ha algú? vaig exclamar de nou, però, no vaig rebre resposta.

Sentia que algú m’acompanyava, em vigilava, però no el podia veure. Eii, què ha estat aquest animalet que quasi xoca amb la meua cara? Acabava de passar, per davant meua, un petit muixirec, no més gran que una magdalena.

Es va aturar en el tronc d’un arbre i va continuar el seu camí, bé, el seu vol, bosc enllà. Quin ensurt!

Va arribar un moment, però, que no s’hi veia res de res. No parava d’ensopegar amb pedres i branques del camí. Un parell de vegades vaig estar a punt d’aterrar, com un avió.

Llavors, novament, com per art de màgia, van aparèixer del no-res un exèrcit de llumetes voladores que em van deixar astorada. Qui eren aquells diablorins del bosc? Una d’elles se’m va apropar tant que va xocar amb el meu nas i vaig descobrir que eren... papallones de la llum! Venien al meu auxili. Voleiaven per sobre del meu cos donant claror als meus passos. Em van acompanyar fins que les aigües de l’embassament, on havia aparcat el cotxe, es van començar a escoltar. Ja

faltava molt poc per arribar. Però, de sobte, van desaparèixer totes!

Quina meravella! Vaig aixecar els ulls cap al cel i vaig descobrir que estava acompanyada per una altre exèrcit de centenars de milers de milions d’estels.

Quina meravella! Algunes eren blavoses com la mar, altres blanques com la llet, fins i tot n’hi havia de vermelloses com les amanites del bosc. A més, vaig localitzar una constel·lació molt curiosa. Estava situada al costat de l’estrella polar, allà al nord i tenia la forma d’una doble W. Mirant els estels i acompanyada per Júpiter i Saturn, vaig arribar al cotxe...

La nit era fosca com un tatxot, però em sentia tranquil·la. Estava cansada però immensament feliç. Havia viscut una de les excursions més emocionants de la meua vida. Caques de teixons, exèrcits de senglars invisibles, voltors que quasi et despentinen, arbres que parlen, arbustos que es deixen agafar amb les mans, fulles que es mouen i milions de papallones de llum i estels que et guien en la foscor... Crec que tots ells, havien vetllat perquè res em passés, durant el dia i en la nit.

Vaig obrir la porta del cotxe i quan era a punt d’entrar-hi va passar el que mai hauria pensat que pogués passar:

aquella constel·lació que continuava damunt del meu cap, en forma de doble W, va començar a girar de l’estel més brillant dels cinc que tenia fins a convertir-se en una nova constel·lació en forma d’M... com l’esgarrinxada, en forma de muntanya, que portava gravada a l’esquena, des de feia molts anys. Em vaig sentir tan feliç en aquell moment que, des de llavors, estimat Jan, m’agrada explicar-te aquesta història quan arriba la tardor.”

Ara que sóc gran, quan penso en la història que m’explicava la tieta, no penso pas que la constel·lació girés al voltant de l’estrella més brillant perquè sí. Ni tan sols que ho fes per semblar-se a l’esgarrinxada en forma de muntanya.

Ella mai m’ho va explicar, però, crec que aquell dia hi havia algú més amb ella. I aquell gran estel brillant, que va fer girar tota la constel·lació era... Ulldefaig, que solament volia batejar de nou aquella nebulosa d’estels amb la primera lletra del nom de la meua tieta: la tieta Mireia.

Ella, la tieta, doncs, no ha marxat cap a una galàxia eterna. Com Cassiopea estarà amb mi, allà al nord, on els estels brillen més, per sempre. La seua llum, força i amor estaran en mi fins que jo també marxi cap a la seua galàxia eterna.

Constel·lació de Cassiopea

Josepmaria Rispa

40 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

caminem pel parc

Sant Josep d’Olp

Sant Josep d’Olp

Cristina Cereza

una finestra a l’Univers Cristina Cereza L’ermita de Sant Josep d’Olp, a plena entrada de la Vall d’Àssua, és un d’aquells llocs privilegiats, sovint elevats, de gran bellesa natural i paisatgística que propiciaven l’aïllament i el contacte amb les divinitats. Llocs que també han estat triats per a ubicar-hi elements religiosos.

Aquest mirador de la vall és tot un espectacle, tant de dia com de nit, així que aquest cop us fem dues propostes, una caminada diürna i una visita nocturna.

Caminada diürna L’itinerari diürn que us presentem comença al poble d’Olp, on hi podem arribar amb cotxe per la carretera comarcal C-13 des de Sort. El poble d’Olp és un nucli del terme municipal de la capital, Sort, i marca el límit sud-oest de la vall d’Àssua.

Des de la plaça de l’església, on hi ha la font i l’abeurador, començarem a caminar pel carrer principal fins a l’entrada del poble i girem a l’esquerra carretera amunt direcció a Pujalt.

Pocs metres després deixarem la carretera, just a l’alçada del cartell que a mà dreta ens indicarà direcció Sant Josep d’Olp, Altron, Llessui i la Mainera. Estigueu atents, que després d’uns 5 minuts per pista l’haurem de deixar i agafar un altre trencall a la dreta. El camí que agafarem és força planer, lleugerament de baixada, i que encara conserva un magnífic mur de pedra seca. Aquests murs a banda de formar bancals o delimitar parcel·les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies d’animals i vegetals. El camí és molt agradable i arbrat, entre les espècies que hi podreu identificar hi veureu freixes, pomeres i cirerers. Després d’una suau pujada arribarem al punt més alt del recorregut amb un banc per a descansar. Des d’aquí podreu agafar aire mentre gaudiu d’unes boniques vistes a la vall de la Noguera Pallaresa. A partir d’ara el camí torna a baixar lleugerament fins arribar a la cruïlla (1,1 km) amb el camí d’Altron. És moment de deixar el mur de

pedra seca que ens ha acompanyat tota l’estona i girarem cap a la dreta. Aquest tramet de camí el gaudireu plenament a la tardor, quan els aurons negres que hi ha, adopten una coloració vermellosa molt vistosa. Finalment arribarem al turó de roca, on s’ubica l’ermita, escortada per unes alzines i una àrea de pícnic. Serà just quan arribeu al capdamunt del turonet quan podreu gaudir d’unes vistes 360º. Rialp, Roní, Rodés, Sort, Surp i Pujalt són alguns dels pobles que s’hi veuen, així com la Pica d’Estats i l’entrada cap a la vall d’Àssua, amb el pic del Montsent i Montorroio al fons.

Caminada nocturna Avui dia encara trobem poblets dispersos i amagats entre muntanyes, com és el cas dels 10 municipis de l’àmbit del Parc, on podem gaudir de l’experiència d’un cel ben negre.

Només en llocs com aquests hi podem observar objectes celestes com la galàxia Andròmeda, tan difícils de veure a simple vista en cels contaminats lumínicament.

Imagineu que ara us trobeu al mirador de Sant Josep d’Olp, de nit, gaudint d’un magnífic cel estrellat i escoltant llegendes amb bona companyia... Sona temptador? Doncs encara es pot millorar... Afegiu-hi que esteu amb la panxa ben plena!

Aquí és precisament on es va celebrar l’última activitat de “Menja’t les estrelles”, una activitat que ja s’ha realitzat dos anys consecutius a la vall d’Àssua pels volts de mig octubre. L’activitat combina gastronomia local i astronomia, una parella perfecta pels als amants del “menjar bé” i els somiadors.

“Menja’t les estrelles” va néixer de la il·lusió de donar a conèixer aquesta vall privilegiada per a l’observació del cel, així com implicar agents locals en la seva execució, coordinats per l’Ecomuseu els Pastors de la Vall d’Àssua.

L’activitat consta d’un àpat en algun dels restaurants que

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 41

CAP A LLESSUI

CAP A ALTRON

PIC DE MONTORROIO (2.862 m) PIC DE MONTSENT (2.883 m)

VALL D’ÀSSUA

SANT JOSEP D’OLP

Vistes al Montsent i Montorroio des de l’ermita de Sant Josep d’Olp Cristina Cereza

LA NOGUERA PALLARESA

TOSSAL DE CASTALONA

CORTINOS

CAP A RIALP i SORT

OLP CAP A PUJALT (ESTRELLA POLAR)

N

Observació amb telescopi Obaga Activitats

BAR

RAN

CAP A CASTELLVINY

CAMINADA DIÜRNA CAMINADA NOCTURNA ERMITA CARRETERA CAMÍ PIC MIRADOR POBLACIÓ CURS D’AIGUA

CAP A SORT

CD

E LE

S LL

Durada: Caminada diürna: 35 minuts.

1,5 km d’anada (per Cortinos) / caminada nocturna: 10 minuts d’anada (per la pista).

Dificultat: Caminada diürna: fàcil +53m desnivell / Caminada nocturna: molt fàcil.

Fixeu-vos en: La porta d’entrada de l’ermita de Sant Josep d’Olp es troba mirant cap a l’Est, on s’hi aixeca majestuosament el Montsent, la muntanya més emblemàtica de la Vall d’Àssua. Si us trobeu de nit en aquest indret aprofiteu per practicar les posicions del eixos cardinals localitzant l’Óssa Major i l’Óssa Menor, amb la seva estrella Polar indicant el Nord.

ERE

S

Activitat astronòmica amb Obaga Activitats Ramon Baylina

Sant Josep d’Olp, una finestra a l’Univers hi trobem a la vall (amb el propòsit de cada any visitar-ne un de diferent) i que, amenitzat amb explicacions sobre l’univers, ens prepara per a la sortida posterior a Sant Josep d’Olp. Per arribar-hi caldrà agafar els vehicles i dirigir-nos cap a Olp fins al trencall de la pista que puja cap a l’ermita.

A partir d’aquí cal deixar els vehicles, agafar els frontals, i fer una petita caminada de 5 minuts per una pista plana i ampla. La pista transcorre entre camps de dall, on si parem atenció, podem arribar a veure alguna guineu o llebre sorpreses per la nostra visita. Un cop al final de la pista ens enfilem roca amunt fins a l’emplaçament de la mateixa ermita, on guies de l’associació de guies del Parc Nacional, i bons coneixedors del cel nocturn, ens delectaran amb llegendes, curiositats i una observació amb telescopi.

Mica en mica “Menja’t les estrelles” es va convertint en una cita obligada a les agendes d’activitats de tardor. Ara bé, les constel·lacions visibles canvien al llarg de l’any, per això us animem a repetir l’experiència en alguna altra època. Recordeu que per a fer-ho disposeu d’altres activitats al programa de l’Associació de Guies Interpretadors/ es del Parc Nacional, d’instal·lacions com el centre de MónNatura Pirineus i infinitat de zones panoràmiques al llarg de les 4 comarques del Parc. Finalment destaquem els tres nous miradors Starlight que recentment s’han habilitat, un a l’estació d’esquí d’Espot Esquí, un altre a Vilaller i el darrer a Sant Quirc de Durro. Tres iniciatives impulsades per diversos agents locals que se sumen a la necessitat de posar en valor els nostres cels.

42 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

La foto Les falles d’Isil

Autor: Manel Viladrich (23 de juny de 2007)

Jaume de casa Foixenc baixant les falles, a mig camí del poble pallarès d’Isil. Fixeu-vos com el fallaire carrega amb la falla a l’espatlla, lluitant contra el pendent i recolzat en un bastó d’avellaner. La llum d’unes mates d’escobes, que cremen per efecte de les altres falles que baixen enceses, tombant muntanya avall, il·luminen l’orgull pirinenc de la festa popular més espectacular del solstici d’estiu, declarada Patrimoni de la Humanitat des de fa uns anys.

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que cregueu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

publicacions Jordi Vicente TÍTOL: L’entrellat dels estanys encantats EDICIÓ: Arola, 2020 FORMAT: 48 p.

Quan la Pirene arriba al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici amb la seva família i amics, un fet totalment imprevisible els impedeix fer la visita.

Alhora que un equip d’experts intenta resoldre l’entrellat dels estanys encantats, un joc inesperat porta els protagonistes d’aquest conte a endinsar-se en un dels indrets més bells de Catalunya, descobrint la màgia dels seus racons, la seva flora i la seva fauna excepcional. L’autora del conte és Montse Subirana i els dibuixos són de Toni Serrano.

TÍTOL: A peu pel Pallars Sobirà: 17 excursions EDICIÓ: Cossetània, 2020 FORMAT: 155 p.

Caminar pels paisatges feréstecs i encara força preservats del Pallars Sobirà ens permetrà retrobar-nos amb l’essència dels anhels primitius i fer-nos vibrar amb els seus privilegiats decorats. Els gairebé 300 quilòmetres i 20.000 metres de desnivell positiu acumulats descrits en la present guia a través de 17 excursions pretenen ajudar-nos a elegir aquests escenaris d’entre la gran variabilitat de paisatges que ens ofereix aquesta muntanyosa comarca, a la vegada que intenta ser alguna cosa més que una exposició descriptiva i aportar una visió més general del territori, mirant d’interpretar l’entorn més enllà de la bellesa del paisatge. A més a més, es revelen diverses curiositats sobre cada espai que ens ajudaran a comprendre millor la complexitat del territori per on caminem. Així doncs, prepareu la motxilla i sortiu a explorar aquesta espectacular comarca que us està esperant gràcies a en Xavi Agut, guia interpretador del Parc i autor de la guia.

TÍTOL: LIFE+Limnopirineus: conservació d’hàbitats i espècies aquàtiques de l’alta muntanya del Pirineu EDICIÓ: CEAB/CSIC, 2019 FORMAT: 123 p.

Aquesta monografia tècnica recull els treballs finals del projecte LIFE+Limnopirineus, desenvolupat al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, al Parc Natural de l’Alt Pirineu i a l’Estanho de Vilac situat a la Vall d’Aran; destinat a la millora de l’estat de conservació d’espècies i hàbitats aquàtics d’interès europeu de l’alta muntanya dels Pirineus. Entre les accions portades a terme i explicades en detall en aquesta monografia destaquen: la restauració de l’estat natural d’alguns estanys a través de l’eliminació i control d’espècies al·lòctones de peixos, la qual cosa permetrà la recuperació de les espècies autòctones; la restauració del cabal natural a certes molleres afectades per modificacions hidrològiques, l’elaboració de plans de conservació i protocols d’avaluació per a la correcta gestió de les espècies i dels hàbitats naturals d’interès comunitari europeu.

La monografia presenta els resultats d’aquestes i altres accions portades a terme dins del projecte ja que els ecosistemes humits se solen considerar paratges molt naturals però, tot i que es trobin en paisatges poc pertorbats, la mà de l’ésser humà com a agent modificador no hi ha estat absent.

TÍTOL: ÀRNICA Revista naturalista dels Pirineus EDICIÓ: Consell Cultural de les Valls d’Àneu, 2020 FORMAT: 64 p.

L’any 1984, el Consell Cultural editava, per primer cop, la revista Àrnica. Durant molts anys va esdevenir una de les publicacions periòdiques més icòniques de la identitat i la cultura pirinenca. Ara, al 2020, torna com a revista naturalista de la mà del seu director, Ferran Rella, del cap de redacció, Francesc Rodríguez, i d’altres col·laboradors fidels a la causa. En un esforç valent i incommensurable, pels temps que vivim, la revista vol esdevenir un aparador literari on donar visibilitat el patrimoni natural dels Pirineus. També ofereix un espai de reflexió i de conscienciació davant uns moments actuals que reclamen noves formes de relacionarse entre els éssers humans i la natura. De periodicitat anual, al primer número hi trobareu articles de geologia, flora, ornitologia, paisatges i d’altres relacionats amb el llegat natural. Molt agraïdes per fer possible el retorn d’Àrnica!

39 el portarró revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici