a e lluit d ó i dic 70 la tra dels anys ió e d u i here batiu des construcc s r a n o lan om uci i la revol entisme c rg termin ïsos Cata t i t r a a d la s un p t l’indepen bjectiu a l eral dels P é e r Lliu fed jan ao Poble a anat for e té com lista i Con i qu que h Socia a c i l b Repú , d’una alans t a C s 6 Païso re de 201 b setem
Qui som? Poble Lliure (PL) és un partit revolucionari hereu de la tradició de lluita que ha anat forjant l’independentisme combatiu des dels anys 70 i que té com a objectiu a llarg termini la construcció d’una República Socialista i Confederal dels Països Catalans. PL neix a finals del 2014 incorporant l’experiència de les organitzacions precedents, sumant diferents sensibilitats i tradicions militants, i agrupant centenars de persones que han avançat ver els postulats de l’independentisme d’arrel marxista. Vol respondre a les necessitats actuals del moviment i del poble català, tot impulsant una línia política
adequada als nous temps, i aprofundint alhora en els principis ideològics i estratègics. Es proposa superar les limitacions i mancances que en ocasions ha patit el moviment independentista i l’espai de la unitat popular, i per tant, la seva militància haurà de formar-se políticament i dur a terme tasques concretes dins el moviment popular i les organitzacions de masses i sectorials; actuant positivament, sense sectarismes ni infantilismes, i de manera coherent, honesta i compacta en diferents àmbits de la vida política i social, amb la vocació de fer hegemònics els postulats de l’independentisme d’esquerres.
Com veiem la situació? Les grans dificultats per formar govern a l’Estat Espanyol són una mostra més de la greu situació de crisi política que viu aquest Estat. Aquesta crisi política es deu a diferents factors. D’entrada cal tenir en compte la situació de crisi estructural del capitalisme des de fa dècades que es manifesta en crisis periòdiques. En aquest context les polítiques de la Unió Europea sotmeses als dictats del Fons Monetari Internacional s’han basat en la desindustrialització dels països del sud d’Europa.
Aquestes mesures han anat acompanyades d’un seguit de polítiques de caràcter liberal que han contribuït a l’empobriment de les classes populars. D’altra banda, els sectors dominants de la UE han aprofitat aquesta situació per reduir la sobirania dels Estats i avançar cap a una política cada cop més centralitzada i sotmesa als interessos del gran capital. A l’Estat espanyol aquestes polítiques han colpejat molt durament les classes populars i, juntament amb el desgast del bipartidisme per les gestions
dels governs tant estatal com autonòmics, han contribuït que el règim del 78 perdi cada cop més legitimitat. Cal afegir-hi el paper recentralitzador de l’Estat, que ha anat escanyant cada cop més la ja minsa sobirania de les comunitats autònomes. Als Països Catalans aquests canvis han anat lligats a un menyspreu continu dels poders de l’Estat a la nació catalana. La política recentralitzadora i pro-oligàrquica ha fet que un sector de la mitjana burgesia de Catalunya, que històricament s’havia alineat amb el bloc dominant, anés distanciant-se a poc a poc d’aquest bloc. D’aquesta manera ha anat avançant, encara que de manera tímida, cap al camp independentista. Un altre fet que mostra la greu de crisi política que viu l’Estat és el paper de Podemos i Ciudadanos. Aquests partits, que han comptat en diferent mesura amb el suport de mitjans controlats per sectors oligàrquic, s’han erigit en la renovació del règim del 78. Ambdós han contribuït que en les últimes comtesses electorals estatals la participació no baixés excessivament, però la reformulació d’un nou panorama polític dificulta molt la formació de governs estables. En aquesta conjuntura de crisi, als Països Catalans els darrers anys hem avançat en les lluites socials i nacionals a diferents ritmes. Tenint en compte la realitat diversa, caldrà que els mesos vinents continuem treballant per avançar cap a la plena sobirania aprofitant la crisi que viuen les estructures de dominació.
A Catalunya el procés d’alliberament nacional fa anys que camina, i és causa i alhora conseqüència de la crisi política de l’Estat Espanyol. El projecte independentista s’hi ha anat consolidant al llarg dels anys, amb un caràcter democràtic, popular i de masses i ha situat la lluita per la independència al centre del debat polític. Un bon indicador d’aquest caràcter són, per una banda, les mobilitzacions massives de les darreres diades i, per l’altra, els resultats expressats tant el 9 de novembre del 2014 com el 27 de setembre del 2015. Aquestes mobilitzacions han palesat que una part significativa del poble català ja ha desconnectat de les institucions espanyoles i que es comporta en alguns aspectes com a sobirà. Tot i això, aquest procés s’ha trobat un seguit d`entrebancs, el primer dels quals és, ens agradi o no, el fet que ens enfrontem a un Estat amb escassa cultura democràtica que neix dels poders dominants del franquisme i, per tant, no ens ho posarà gens fàcil. En aquesta sentit, caldria que foragitar de l’independentisme qualsevol mena de visió ingènua-idealista que menystingui aquesta realitat. D’altra banda, les diferències entre Junts pel Sí i la CUP han dificultat l’avenç cap a la ruptura. Davant d’això cal que el conjunt de l’independentisme faci autocrítica per tal de poder encetar el curs vinent polític superant els errors. Al País Valencià, també hi ha hagut un cert avenç en la consciència nacional i social. L’augment de les mobilitzacions, sobretot abans de les eleccions
al Parlament, reflectia un malestar de la majoria de la població respecte a les polítiques imposades pel PP al llarg dels anys. El nou govern del PSOE i Compromís ha fet un seguit de gestos de reconeixement de col·lectius silenciats durant els darrers 30 anys, com ara el col·lectiu de músics que canten en català o les persones afectades per l’accident al metro de València l’any 2006. Cal valorar positivament aquestes iniciatives, però cal ser conscients que aquest nou govern també ha demostrat les limitacions de la gestió de les institucions en una autonomia doblement intervinguda immersa en l’Europa del capital. Els escassos recursos dels quals disposa el govern valencià han fet que moltes de les seves limitades apostes es veiessin frustrades, ja que a la pràctica no es podien aplicar. Un cop constatada aquesta realitat, caldrà enfocar aquesta situació des d’una òptica revolucionària tenint en compte quin és el nivell de consciència dels valencians i valencianes. S’haurà d’aprofundir en la defensa del País Valencià com a subjecte polític que vehiculi les seves reivindicacions socials i nacionals a partir de la proposta del dret a decidir. Pel que fa a les Illes, la situació és si fa no fa molt semblant a la del País Valencià, amb un desenvolupament una mica superior de la consciència nacional i social. Un dels punts àlgids de la mobilització popular va ser la lluita dels docents que va tenir la capacitat de mobilitzar a milers
de persones. Davant d’aixó el nou govern de les Illes ha aturat algunes de les lleis més espanyolitzadores imposades pel govern Bauzà però encara falta molt camí per recórrer en la defensa dels drets nacionals. Un altre fet a destacar del nou govern ha sigut la incapacitat de posar fre a la destrucció del territori imposada per un model turístic massificador. Davant d’això cal destacar la insistent lluita dels col·lectius ecologistes en defensa d’un model turístic respectuós amb el medi ambient i amb els drets dels i les treballadores. Mentrestant la Catalunya Nord ha estat en els darrers anys una de les principals víctimes de les polítiques recentralitzadores i d’atacs socials del Govern francès de François Hollande.
La política centralitzadora del govern francès no ha deixat d’agreujar-se, un exemple d’això ha estat la nova reforma territorial impulsada pel govern d’Hollande, que amb l’excusa de la reducció del cost públic d’organismes regionals, no ha estat res més que una aposta clara i decidida per diluir la singularitat nacional de la Catalunya Nord dins d’una gran regió que incorpora a altres territoris veïns com els occitans. Aquest fet però, ha representat el reviscolament de la demanda d’una regió pròpia que reconegui els drets lingüístics i nacionals de la població nord-catalana, visualitzant-se amb mobilitzacions i plataformes unitàries que van assolint la unitat d’acció entre diversos sectors polítics i socials existents al territori.
Només la vinculació del dret a decidir amb aquesta demanda i la perspectiva de crear una col·lectivitat territorial pròpia que gestioni els propis recursos del territori i tingui competències en matèria cultural i lingüística i amb una política clara de relació amb la Catalunya del Sud, permetrà vertebrar un moviment nacional i popular propi que posi en entredit l’hegemonia de les polítiques de l’Estat Francès. Polítiques que han abocat de manera crònica la Catalunya Nord a una crisi econòmica i social permanent i al terreny de cultiu de la política xenòfoba i petanista de formacions polítiques com el Front Nacional i Les Républicans de Sarkozy.
Què proposem? arreu d’una manera unitària tot implicant sectors importants de les classes populars. Des de les nostres posicions, treballarem per a reforçar l’independentisme d’esquerra vinculant el Procés Constituent a les reivindicacions socials i preparant l’hegemonia d’esquerra que s’ha de fer efectiva en la nova República catalana independent.
Tal com vam aprovar a l’Assemblea Nacional del passat 12 de juny de 2016, Poble Lliure considera que en aquesta conjuntura són prioritàries les línies d’acció política següents, necessàries si es vol avançar a llarg termini cap la consecució d’una República Socialista i Confederal per als Països Catalans: 1. Mobilització popular. Per tal sortir de l’atzucac dels darrers temps, cal una revitalització de la mobilització popular que torni a situar el poble com a dinamitzador del procés independentista que es viu a Catalunya. Hem d’evitar, doncs, les dinàmiques que limitin les tasques d’aquest procés al treball institucional. Aquesta mobilització ha de començar el proper 11 de setembre, però no pot limitar-s’hi, sinó que ha d’adquirir caràcter permanent, perquè serà la millor garantia de l’avenç cap a la independència. 2. La dinamització del procés constituent amb una vinculació estreta amb propostes d’acció social. L’aprovació de les conclussions de la comissió del Procés Constituent al Parlament de Catalunya el passat mes de juliol marquen un punt d’inflexió sobre aquesta qüestió.
A partir del mes de setembre caldrà començar a socialitzar-lo
Pel que fa als Països Catalans, caldrà que des del començament el marc nacional sigui present en el debat constituent i també que l’exercici polític de definir la mateixa constitució aplicable al Principat de Catalunya pugui comptar amb la col·laboració i el suport de sectors de la població d’arreu dels Països Catalans.
3. Estratègia comuna per la independència. Les dificultats per avançar cap a la independència d’una part del país i les mancances en la concreció d’un full de ruta clar que aglutini la majoria social catalana, demostren una important desorientació estratègica de l’independentisme.
Per això és inexcusable encarar els propers mesos a partir d’una estratègia comuna per tal d’arribar a la independència. Sense una línia estratègica clara i àmpliament compartida,
segurament continuarem fent marrada, intentant arribar a un objectiu sense saber quin camí seguir. Fem, doncs, una crida al conjunt de partits, entitats sobiranistes i el conjunt de l’independentisme a traçar una estratègia conjunta des d’ara fins a la proclamació de la República Catalana. 4. Treballar per l’enfortiment de l’espai d’Unitat Popular. La garantia del procés cap a la Independència, tant pel que fa al seu contingut polític com pel que fa a les seves possibilitats reals de ruptura, depèn en molt bona mesura de l’enfortiment de la Unitat Popular, un objectiu que implica l’enfortiment polític i organitzatiu de la CUP, però que va més enllà d’aquesta organització, ja que s’ha de reflectir en l’articulació i dinamització de les organitzacions de lluita de les classes populars catalanes (la lluita sindical, la lluita contra la precarietat laboral i social i, en general, les lluites reivindicatives del moviment popular als barris i les comarques, el moviment ecologista, el moviment feminista, al defensa de la llengua i la cultura nacionals, etc.). 5. Per un Acord d’Esquerres per la República Catalana. Hem de garantir que la proclamació
de la República Catalana és l’inici cap a un futur amb més llibertats i justícia social. Per tant, cal que el conjunt de les esquerres autocentrades arribem a un acord que permeti guanyar l’hegemonia social del procés independentista i desplaçar aquells que encara es puguin veure temptats a adoptar posicions dilacionistes. 6. L’extensió del dret a decidir arreu dels Països Catalans. Tenint en compte que el nivell d’organització i de consciència política no és homogeni arreu dels Països Catalans, considerem que la millor manera per enfortir la consciència independentista és, ara i ací, la defensa del dret a decidir al País Valencià i les Illes. Actualment existeixen plataformes polítiques que estan treballant en aquest sentit (com la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca). Poble Lliure donarà suport a aquestes iniciatives i treballarà en aquest mateix sentit més enllà de l’àmbit geogràfic d’aquestes dues organitzacions populars. Així mateix, caldrà vincular la idea de la sobirania a la lluita en defensa dels interessos de la majoria de la població, les classes populars.
uesta Poble Lliure considera que en aq conjuntura són prioritàries les línies d’acció política següents… 1.
Mobilització popular
2.
Dinamització del procés constituent amb una vinculació l estreta amb propostes d’acció socia
3.
Estratègia comuna per la independència
4.
Treballar per l’enfortiment de l’espai d’Unitat Popular
5.
Per un Acord d’Esquerres per la República Catalana
6.
Extensió del dret a decidir arreu dels Països Catalans
C/ del Túria, 58 - 46008 València C/ Elisi, 20 - 08014 Barcelona
@Poble_Lliure www.poblelliure.cat