2
www.portaveu.cat
edito rial 1987 1997
Premi Humbert Torres de l’Òmnium Cultural Premi Premsa Comarcal de la Noguera
Amb la col·laboració de:
Associació Cultural PORTAVEU de Ponts:
M. Lurdes Vidal, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Jaume Invernon, Agustí Cucurulls, Martí Sala, Jaume Mayoral, Jordi Serra i Rosa Graells.
PORTAVEU
Adreça electrònica: redaccio@portaveu.cat administracio@portaveu.cat info@portaveu.cat
C. Porta, 11 25740 PONTS
Equip de redacció:
Xènia LM, Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Jaume Mayoral i Albert Vidal.
www.portaveu.cat
Administració i publicitat:
Rosa Graells
Col·laboradors habituals:
Josep M. Palà, Josep Junyent, Jordi Serra, Miquel López, Montserrat Sala, Anton Noró, Jaume Campàs, Josep Esteve, Francesc Alcázar.
Ninotaire:
Perenton Massana
Pàgina Web:
Núria Carabassa
Fotografia:
Agustí Cucurulls, Joana Cancela, Antoni Ramellat, Antoni Sorribes Pol i Júlia Sànchez
Correccions, disseny i Maquetació: Xènia LM
Foto Portada:
Agustí Cucurulls
Impremta:
SENT, Noves de Segre
F
a un grapat d’anys que va acabar-se la guerra del món que va enfrontar tot de països que, a hores d’ara, no està massa clar perquè van ser enemics en aquell moment, enemics ‘reconciliables’ pel que s’ha anat veient: japonesos que treballen amb èxit als Estats Units i americans que van de vacances al Japó, un monument gegantí en honor als jueus morts durant l’anomenat holocaust en plena ciutat de Berlin, una Perestroika russa (reestructuració) que va desmuntar de soca-rel les bases del comunisme i de tota la Unió Soviètica amb el ràpid amistançament amb aquella Alemanya que havia alçat un mur per dividir el país en dos i que va enderrocar-se després de generar un bon nombre de morts.... podia semblar que els totalitarismes a Europa i, per descomptat, a Amèrica estaven en recessió i que la lliçó s’havia après a costa de muntanyes de cadàvers. Hi va haver un moment en què pensàvem que les dictadures eren ja cosa del passat perquè ens van vendre una democràcia que havia de resoldre tots els mals i, amb la millor bona fe, ens ho vam creure. Doncs no, es veu que no. La implantació de les suposades democràcies en certs indrets va semblar que frenava en un primer moment l’expansió de l’absolutisme feixista o de qualsevol altra mena, però, mica en mica –o no tant de mica en mica–, ha anat naixent i creixent en determinats sectors de la població un sentiment de rebuig cap a la manera convivencial d’entendre el món, i l’amenaça de l’autoritarisme es va fent, aparentment, cada cop més propera. La pujant predisposició a la xenofòbia, a l’homofòbia, a la catalanofòbia, a la madrilenyofòbia i a tantes altres fòbies cada cop més comunes és, si més no, preocupant. Certs grups amb ideologies extremistes, avalats d’alguna manera per governs que es diuen democràtics, contaminen a ciutadans que es deixen convèncer fàcilment i es creuen tot el que els diguin tant a través de mitjans de comunicació al servei d’encoberts feixistes, com mitjançat les opinions i comunicats dels propis governs, dels tribunals amb noms que volen ser transcendents, ressonants i intocables, amos sempre d’una raó fanàtica, implacable i indiscutible. Ningú no els ha explicat que conviure amb pau, respecte i un somriure és molt fàcil? Anem amb compte. Com deia Bertold Brech, l’enemic solem tenir-lo a casa.
Dipòsit Legal: D L 280-1981
SUMARI EDITORIAL ................................................ 3 TAULER I METEOROLOGIA...................... 4 NOTICIARI …........................................ 6-29 RECORDS PER A MANUEL GABRIEL 18-25 PLENS de l’AJUNTAMENT ...................... 26 PÒSTER CENTRAL ............................ 26-27 A L’OMBRA DE L’ACADÈMIA ............ 34-35 CASA SAMARRA ................................ 36-37 RECERCA HISTÒRICA ....................... 38-39 POEMES DE L’IMPREVIST ..................... 39 MISCEL·LÀNIA HISTÒRICA .................... 40 PANERET DE COSIR ............................... 44 DES DEL MEU BALCÓ ............................ 46 HEMISFERI CENTRAL ............................ 46 COPS DE SERRA .................................... 47 LA TIRA .................................................... 48 HISTÒRIES ESCRITES A MÀ .................. 48 PEDRES AMB HISTÒRIA ................... 50-51 ANIMALONS ............................................ 52 CATALÀ A L’ATAC ................................... 52 NANORELAT ........................................... 54 LA COLUMNA ......................................... 54
S per
IU-VO SUBSCRIV
euros a només 16
l’any!
Podeu enviar els vostres articles o altres collaboracions per a la revista en curs durant els mesos senars a:
redaccio@portaveu.cat (la data límit de recepció és el dia 5 dels mesos parell)
- l’equip de redacció es reserva el dret d’acceptar o refusar un escrit per criteris propis o per capacitat de la revista.
Col·laboracions en aquesta edició: Manuel Gabriel, Jordi Vidal, Jaume Mayoral, Albert Vidal, Xènia LM, Montserrat Fornells, Montserrat Sala, Jaume Campàs, Josep Junyent, Perenton Massana, Marion Blues, Francesc Alcazar, Eva Casteyano, Lakarus, Hona Ríos. El Consell de Redacció de PORTAVEU vol posar en clar que la revista només és responsable dels escrits que no van signats, puix el que signa es responsabilitza del que escriu. Així mateix s'acceptaran treballs signats amb pseudònim, però PORTAVEU ha d'ésser sabedora de la identitat de l'autoria.
PORTAVEU
redaccio@portaveu.cat
3
tauler
meteorologia octubre Pluviometria: 62,3 litres màx: 29° el dia 4 mín: 2° el dia 11 4
www.portaveu.cat
novembre Pluviometria: 90,8 litres màx: 21,5° el dia 1 mín: -2,5° el dia 16
www.electronicajaume.cat jaume@electronicajaume.cat
redaccio@portaveu.cat
5
NOTICIARI 0 anys
dels 7 a d a b o r T
adó ©Lluís Salvadó
©Lluís Salv
De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Carme Abellana, Mercè Solans, Francesc Sellart, Josep M. Torrent, Tonyo Figueres, M. Dolors Caelles, Núria Solsona, Anna M. Solsona, Rosa Oliva, Conxita Miró, Josep A. Vilalta, Miquel Calvet, Josep Calvet, Antoni Traveset, Antoni Pallarés, Josep Marsol. - Remi Parramón, Jaume Joval, Ramon Casserrras, Jordi Oset - M. Àngels Vilella, Alfredo Castellet, Magda Regada, Josep Pera, Trini Gené, Lola Roiger, Pia Marquilles, M. Assumpta Cetó, Teresa Ros, Carme Bravo, Pepita Abelló, Rosa Balagué, Lidia Pineda, Lourdes Tàpies, Trini Torregassa.
anys
Trobada dels 60 anys
Trobada de ls 50
De dalt a b aix - Josep M i d’esquerra a dreta : .Caubet, Jo Romera, A ndrés Sarr an Pujol, Helena at, Anna O Basomba, Ja tero u - Montse S me Vilalta, Juanjo De , Alba Clasca. angrà, Rosa Vilaró, Ram on Castany, Espuga, Rosa M. Valls, Dolo Lurdes Villa rs rt Carme Vila Esteve, Mari Carme e, Fina n Pazos, na, Marice Sorribes, l Torrent, Ramón - Miquel Alsina, Pila r Torra, M Cucurulls, . Esther Llau det, Lurdes Angels German Jo u, Moreno, - Amparo Lo Jordi Ribell rente, Conce Cardenyes, Josep Jové pció Clotet, Mercè , Carme Oliv Junyent. a, Josep
Trobada dels 45 anys D’esquerra a dreta: Marta Ribó, Miguel Àngel De Clascà, Josep Nosàs, Cristina Espuga, Carme Muntó, Elena Bonet, Josep Anton Llaudet, Sílvia Torné, Eladi Piqué, Meritxell Baltral, Anna Fornells, Mari Torra, Erma Puigpinós, Montse Cucurull, Pep Sánchez, Víctor Amores, Joan Roca, Manel Ciria, Olga Jou, Josep Capdevila, Sílvia Gabriel, Ramon Gabernet, Rafael Escolà.
6
www.portaveu.cat
NOTICIARI Obres de manteniment en la Pista d’Aeromodelisme de Ponts
E
nguany, la recollida d’aliments promoguda per la Fundació Banc d’Aliments destinats a persones sense recursos, a Ponts, va ser un èxit. Es va arribar a 2100 kg. superant els d’anteriors edicions. Els pontsicans i les pontsicanes van portar des d’oli, sucre, llet, llegums, productes infantils de primera necessitat i no hi van faltar torrons i xocolata, perquè aquestes festes tots poguem gaudir-ne.
redaccio@portaveu.cat
7
NOTICIARI El Ranxo de Ponts, al catàleg del Patrimoni Festiu
E
l Departament de Cultura ha inclòs Lo Ranxo en el catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, del qual formen part una setantena de celebracions, les més destacades del patrimoni cultural del nostre país. El Consistori de l’Ajuntament de Ponts va fer la petició de catalogació a la Generalitat de Catalunya, que demanaven uns criteris a tenir en compte a l’hora d’incorporar la celebració, com l’arrelament a la comunitat, l’impacte al territori, el nivell de participació, la integració i el contingut. La inclusió del nostre Ranxo al catàleg representa un reconeixement oficial i esperem que contribueixi a la difusió i coneixement exterior. El catàleg del Patrimoni Festiu és un servei de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural de la Generalitat. Haurem de pensar com celebrar aquest reconeixement durant el proper Ranxo.
La Teuleria de Ponts acull la terra d’una de les millors vinyes de Castell d’Encús
E
l divendres 18 de novembre es va fer el lliurament de 30 quilos de terra de la millor vinya del Castell d'Encús al mostrari de Terrers dels millors vins de Costers del Segre, situat al celler La Teuleria de Ponts. A l'acte hi van assistir l’alcalde de Ponts Francisco García, en Raül Bobet, enòleg i en Jaume Gaspà, gerent del Celler La Teuleria. L’acte va concloure amb un tast dels vins del celler i posterior taller de maridatge 3D. El mostrari de Terrers ja compta amb la mostra de terres de 8 cellers: La Gravera, Celler Matallonga, Cercavins, Clos Pons, Celler Batlliu, Castell del Remei, Sauvella i ara Castell d'Encús.
Noves plaques de cava
I
nformem als col·leccionistes locals que finalment s’han pogut editar les dues plaques corresponents a la 12a Trobada de Plaques del Cava celebrada a Ponts durant la passada Festa Major, ja que les que van comercialitzar-se enguany corresponien a 2015. Una de les quals reprodueix un autoretrat de Samarra i l’altra l’escut de Ponts que realitzà aquest artista sobre fons d’un oli de la seva autoria.
Una trentena de pontsicans s’organitzen per anar a la concentració de Barcelona
M
és de 80.000 persones van concentrar-se el diumenge 13 de novembre al Passeig M. Cristina de Barcelona per donar suport a les Institucions Catalanes represaliades. Es van organitzar més de 170 autocars, un dels quals sortia des de Ponts.
8
www.portaveu.cat
redaccio@portaveu.cat
9
NOTICIARI
Guardonada una pel·lícula protagonitzada per l’escalador i saltador base pontsicà, David Fusté
A
la població barcelonesa de Torelló, s’ha celebrat enguany entre els dies 11 i 20 de novembre, la trenta-quatrena edició del prestigiós Festival de Cinema de Muntanya. La pel·lícula “Solo Base For Climbing To Jumping”, que tracta de la combinació de l’escalada sense cordes, i el posterior descens saltant de la paret amb paracaigudes, produïda per la cinematogràfica Xavier Coll Mountain Films, i protagonitzada per David Fusté, conegut escalador i saltador base de Ponts, que participava al Festival dins de
la modalitat +Xtrem, gènere en el qual s’enquadren les cintes que tracten els esports de més alt risc, i competia amb altres 6 pel·lícules de diferents nacionalitats: 1- “Fallen Feather” (Nord-Americana), rodada en les magnífiques parets de gel de l’estat de Michigan. 2- “Perception The Mountain Within” (Suïssa), que narra la activitat del “Vol Wingsuit” protagonitzat per la Géraldine Fasnacht, una de les millors especialistes mundials. 3- “Lucid Dreams 4” (Nord-Americana), que ens explica també la modalitat del “Wingsuit” en el vessant més extrem. 4- “Madagascar Ultramagic Balloon Experience 2016” (Catalana), amb una visió meravellosa d’aquest fantàstic país africà a vol de globus. 5- “Les Magiciens De L’extreme” (Francesa) que ens explica com un grup de “Liners” i saltadors francesos duen a terme el salt pendular més especta-
cular que suposà el rècord de França. 6- “Metronomic” (Francesa), ens relata una estranya barreja de risc i comicitat. Com un grup d’intrèpids saltadors, en combinació amb un grup musical i una companyia de ballet, desafien el buit als engorjats del Verdon francès. Cal dir que ja a la mateixa funció, la cinta del David va ser la més aplaudida, i després de fer el recompte de les votacions populars per part del jurat del festival, la pel·lícula “Solo Base For Climbing To Jumping”, protagonitzada pel David Fusté i el seu amic Turko Ortiz, fou escollida com a guanyadora de la modalitat +Xtrem. Des de la redacció de Portaveu, volem felicitar al David per aquest premi i també als seus companys que hi han participat, així com a la productora cinematogràfica. Enhorabona!
NIT DE WEEN HALLO
10
www.portaveu.cat
NOTICIARI
a tradició de la Castanyada també s’ha fet present a Ponts de la mà dels alumnes de 4t d’ESO de l’Institut pontsicà, per uns dies han fet de castanyers i castanyeres ben titulats. Organitzats amb torns i amb unes eines ben tradicionals (foc de llenya, paella foradada,...) han servit a la gent unes castanyes ben torrades, embolicades amb paperines de paper i amb una bona mesura malgrat la crisi. Amb aquesta feina que els va ocupar aquells dies de Tots Sants van aconseguir una bona ajuda econòmica pel seu viatge de final de curs, l’esforç va merèixer la pena. Val a dir que els clients de totes les
Taller d’origami
E
l divendres 11 de novembre, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Ponts, i amb motiu del Dia Internacional de l’origami, es va organitzar una jornada en la qual el Miquel López i l’Albert Santamaria, dos pontsicans aficionats a l’art del doblec i tall de paper, van ensenyar com crear una grua (l’ocell) de paper a les persones interessades. Durant tot el dia hi van poder assistir pontsicans i pontsicanes de totes les edats, que un cop escrivien un desig a una peça de paper de color, aprenien aquesta tècnica fins a tenir una grua que, si s’havia fet correctament, fins i tot podia moure les ales. Es van anar penjant totes les grues aconseguides i el resultat va ser un colorit mòbil que feia encara més acollidora la sala. El públic assistent també va poder admirar les diverses obres que hi havia exposades a tall de mostra, des de flors, figures geomètriques, tota mena d’animals, edificacions, creades minuciosament retallant i doblegant paper de totes mides i colors. Fins l’onze de l’onze de l’any vinent!
Carme Mas i Xita Montolio
L
edats també els van felicitar per mantenir la tradició i per elaborar unes castanyes ben bones. També el nostre jovent sap acompanyar i fer reviure les nostres més estimades tradicions.
©Joana Cancela Martins
Castanyada, castanyes i castanyers
redaccio@portaveu.cat
11
©Agustí Cucurulls
NOTICIARI
Homenatge a la Vellesa a Ponts
D
ivendres dia 25 de novembre i a La Sala de Ponts es va celebrar l’homenatge a la gent gran del municipi pontsicà i rodalia, un acte en què van participar uns 250 padrins i padrines. L’acte va ser organitzat per l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Ponts i Comarca, i s’hi van fer presents els representants de l’Ajuntament, del Consell Comarcal i de l’Obra Social “La Caixa”. Van rebre un fort aplaudiment els avis de la Residència de la Gent Gran que, acompanyats del seus cuidadors i personal de la residència, també van participar de la festa. Tot aprofitant la nombrosa presència de públic se celebrà també la tradicional Castanyada, i no van faltar els tradicionals panellets. L’acte va ser amenitzat pel popular pontsicà “lo Pau de Ponts”, que va fer passar una bona estona a tots els presents. Un Homenatge a la Vellesa amb molt de valor a Ponts. Aquest mes de novembre una de les padrines del poble, la Teresa de Cal Palà va fer 103 anys, i si tot va bé l’any vinent celebraran anys dues noves centenàries.
E
l fort xàfec de vuitanta L/m2 que va caure el dimecres dia 24 de novembre va fer estralls a Ponts i rodalia.
R
epresentació dels i les alumnes del Curs sobre assessorament laboral jurídic en estrangeria que es va impartir a Ponts des del Consell Comarcal de la Noguera.
L
a Creu Roja va promoure la campanya Cap nen sense joguina el dimecres 30 de novembre passat, durant el mercat setmanal pontsicà, en el qual, gràcies a la col·laboració dels avis i àvies solidaris de les residències implicades que oferien productes artesans i números de loteria van poder recaudar fons destinats a la infància en situació de risc social. 12
www.portaveu.cat
redaccio@portaveu.cat
13
l’escola En un obrir i tancar d’ulls ha transcorregut el primer trimestre del curs. La celebració de la castanyada, la Setmana de la Ciència, les sortides de tardor i el Camp d’Aprenentatge del Cicle Mitjà a Poblet, entre altres activitats, han donat pas als preparatius de Nadal. A les acaballes de la tardor, tan bon punt comença l’hivern, les tradicions del tió, la visita dels patges reials a l’escola, la recitació de poemes i la cantada de nadales a La Sala ens donen caliu. Tot fent balanç del que ha estat el 2016, volem agrair les collaboracions que hem tingut de persones i entitats del poble que sempre ofereixen valors, coneixements i visions enriquidores. Per això, felicitem de manera especial el Siscu Bragulat, que ha anat acompanyant al llarg de diferents cursos l’alumnat del Cicle Superior en les descobertes de l’origen de la vida i de les meravelles del cos humà i en la formació de la consciència d’uns hàbits saludables. Li desitgem una joiosa jubilació. Per molts anys! Manifestem, d’altra banda, el nostre dol per la mort d’en Manuel Gabriel, molt estimat a l’escola. En incomptables ocasions, com ara l’estudi del romànic, la celebració del 40è aniversari de l’escola, el projecte interdisciplinari del Tricentenari, les Jornades Culturals o la visita al Pou de gel, hem comptat amb el seu guiatge, sempre disposat a treballar per difondre la història i per encomanar la passió per conèixer les arrels del poble i del país. El tindrem a la memòria, ens queda el repte de mantenir viu el seu llegat. Els nostres nens i nenes tenen camí per recórrer i, mentre s’acosta Nadal, ens demanen als grans, sense dir-ho amb paraules, coherència, coratge i molt d’amor. Tant de bo els ho sapiguem oferir. Desitgem un BON NADAL i un FELIÇ 2017 a tothom.
14
www.portaveu.cat
NOTICI ARI
NOTICIARI
alumnat d’educació infantil amb els bombers després del simulacre de sortida d’emergència
Vilanova de l’Aguda
D
urant aquesta tardor, a Vilanova de l’Aguda, s’han dut a terme obres al camí de la Vall. Des del camp de futbol fins on acaba la concentració parcel·lària. Aquestes obres encara eren pendents del projecte de concentració parcel·lària de Vilanova de l’Aguda. S’han pavimentat les parts de camí amb fort pendent, s’ha fet cuneta americana i s’ha fet algun mur. Amb aquesta obra, finalitzaran les obres de concentració parcel·lària a Vilanova de l’Aguda.
E E
l dimecres 12 d’octubre va tenir lloc el tradicional aplec a l’ermita de Santa Perpètua de Vilanova de l’Aguda.
l passat dimecres 30 de novembre, festa de Sant Andreu (patró de Vilanova de l’Aguda), es va dur a terme una missa a la capella de Sant Andreu de Vilanova. En acabar es va repartir coca i mistela entre els assistents.
redaccio@portaveu.cat
15
NOTICI ARI
P
ontsicans, pontsicanes, gent dels voltants de la vila de Ponts des de l’entitat “Sofre, Dimonis de Ponts” volem fer una crida de col·laboració a tota la comunitat, sobretot per aquells més veterans. Enguany és el XXXè aniversari LO FESTETO i nosaltres ja comencem a engegar motors, perquè volem que sigui un Festeto inoblidable, que faci història. L’objectiu és fer-ne una exposició, recordant aquests 30 anys amb gresca, foc, pólvora i molta trempera. És per això, que estem recopilant tot allò que hagi tingut vinculació amb Sofre en les darreres 3 dècades: cartells, escrits de premsa, fotografies, vídeos, roba, objectes, enganxines, documentació... Tot el material que tingueu en format digital el podeu fer arribar a: lofesteto30@gmail.com i la resta d’objectes els podeu portar al Patronat de l’Ajuntament de Ponts. I aprofitant aquesta crida, no dubteu a contactar amb nosaltres si teniu ganes de col·laborar, d’aportar la vostra espurna a Sofre. Agraïm la vostra col·laboració. Fem entre tots que LO FESTETO NO APAGUI LES SEVES FLAMES!
Atenció!
H
em detectat un possible frau d'una empresa que en nom de l'Hospital Arnau, o del CAP de Ponts i de l'ICS, diuen que ofereixen als usuaris revisar la seva salut de forma gratuita a casa seva. Amb aquesta excusa, s'introdueixen al domicili dels pacients i un cop allí els venen productes diversos (matalassos, màquines anti-dolor, entre altres). La direcció del CAP de Ponts ho ha posat en coneixement dels Mossos d'Esquadra. Si a algú de vosaltres us han trucar, sobretot: Aviseu-nos!
16
www.portaveu.cat
NOTICI ARI Concert de Nadal 2016 de l’Escola Municipal de Música de Ponts
E
nguany el concert de Nadal de l’escola Municipal de Música de Ponts es va portar a terme el diumenge 4 de desembre, a l’església Santa Maria de Ponts, amb la participació dels alumnes de Conjunt instrumental i cor de l’escola, i amb la col·laboració, com sempre, del Cor infantil Brins d’Espígol i Cor Verdaguer. El concert tancava un any de celebració pel 30è aniversari de l’escola, i es va obrir amb unes emotives paraules d’agraïment per a en Manuel Gabriel, que en va formar part des dels seus inicis, i durant una part de la seva vida. El programa musical va incloure un repertori de cançons nadalenques, com mana la tradició, la molt ben interpretada pel Cor Verdaguer Sempre com Nadal, nadales modernes com els Tres Reis d’Orient, Oh tió, el Gran tió, i altres temes populars d’interpretació lliure com California dreaming, Happy Go Lucky, interpretada pel Conjunt dels més menuts de l’escola, entre altres temes tradicionals i moderns. El concert organitzat per l’EMMP i l’Ajuntament de Ponts, va concloure amb sentits aplaudiments del nombrós públic amb la cançó Un Camell d’Orient, interpretada pel conjunt instrumental dels alumnes més grans de l’escola, per l’Orquestrina, el Cor Brins d’Espígol i el Cor Verdaguer.
ls germans Marc i Àlex Marquez det buten en la modalita l d’enduro al circuit de Bosquet en una pro de va del Campionat ta es qu d’a ya un Catal , especialitat. La Cursa to organitzada pel Mo r Club Segre, es va porta a terme el dia 10 de de sembre passat.
E
J
ornada sobre Com potenciar el producte agroalimentari i els ajuts Leader, organitzat pel Consorci Leader Noguera Segrià Nord. Oportunitats pels empresaris del territori
L
’Ajuntament compra un elevador per fer les tasques d’altura,i així es retirarà la cistella antiga del camió.
redaccio@portaveu.cat
17
en record d’en Manuel Gabriel i Forn l at el Mane ns ha deix E r ! e ts s n a o v P ll r ses! E Dia trist pe ir tantes co ra ió g s ’a s d fe m ro e p Gabriel. Li h a passió en vertir la sev n la major o c t a e ic d d ç e a d cap haver a m e v e d li d ar e form i sobretot immortalitz a a ts n id o v P a v e e d part de la s a la història tic i sinteressad e d t n e trimoni artís r lm a p e tota tr s o n e ració del ta del Ros i la recupe t de la Fes n a nt v a a S d p e a d c s ls Amic e d t cultural. Al n e id s ta ades, pre de la revis durant dèc incansable r at o ix d e d ra o a b h ui ens v A . Pere, col·la .. ts n o ueda veu de P omés ens q N . local Porta ic m a n anel! també u t. Gràcies M a g un mestre, lle s ó lu el seu va Pubill el consol d M. Antònia
Sense tu ja no hi ha paraules ... només tu ha uries trobat les adequades pe r moments co m aquest. Tu se mpre sabies la paraula justa qu e encaixava en la frase i en la in tenció. Amb qu ina facilitat enveja ble –i com si no volguessis–, et sorgien els m ots per descriure exac tament allò qu e volies expressar... Q uanta saviesa t’endús, Manuel Gabrie l.
i tu, com ne més m lu a n u st, es el Jo, com nt. Aque re e if d r o només ss un profe teu quan rd o c re r e ció de meu prim nys. Amb voca a mb una tenia 12 nsenyament i a e licaves l’ ens exp servei a a d ia g e il v a. Amb ment pri geografi mens la i a ri xà la histò fasi, feies dels e ón m més. S aquella è ctivitat a es n o le rs p e una sim neracions de p m o th e o g t. T moltes s passa a s h le ls e a d u q artífex l’ s per les ie fe nes. va i et pontsica t’escolta rs la u etern i s pop iniciative l teu llegat serà l teu , e arà e Per això Ahir onts port P e d em v a la històri , DEP. a l’ami .F c Jor ig assab maria di de entar nom. M.G de la rdi Santa o J l a p Mane defunció mala no er tíc l del c irrep . És ompa ia arabl u n ny a p e pe i per èrdu r a a a la cu la re histò ltur vi ri de re ca del po a i mem sta ble im ò parar . poss ria No ible hi p la odem vi fer mala da tam res urada bé i ment mane s ’ e scriu , r , d senti a. ’aque M’af m anel sta s, al M tenim ent de c egeixo e d a g e v ai on . Una vist parlat m forta dol que t al L’Havia ia v a h hi o abraç empre ada, ts però no nt. El llegia s seu e Jose l lm e a person p M. sorprenia de la m e Palà re i semp profund ent tan s les coneixem Ponts, i de tote e la de oblets d p història i s le seus pob faltar els pedres, a m re a sos, Trob i nombro ls rodalia. s le b a c pe ts e escrits im guiment de to del e s l rs e opula com p ts n seva ime esdeven . El seu talent i la na itjà ible. U En Manuel Gabrie Segre M insubstitu lectors l tenia tanta rique rà e s ió sa que amb la se ors i erudic va herència ens admirad e pre. u q a ha u fet rics a tots. rem. Sem pèrd ra o y n e ista de la rev Gràcies mestre. el Sia rat Sala Que al C Montser Làkarus 18
www.portaveu.cat
Xè
en record d’en Manuel Gabriel i Forn La Junta, socis i simpatitzants dels Amics de Sant Pere de Ponts lamentem profundament el traspàs del nostre president
L’amic Manuel deixa un gran record i ens crea en el moment del comiat definitiu una profunda buidor. Dins de la tristesa, hem de dir que ha estat una sort, com a entitat i com a poble, de tenir el Manuel entre nosaltres. Des del començament es va implicar, amb el rigor que el caracteritzava, en una àrdua feina d’investigació i recerca històrica per poder dur a terme els treballs de restauració de la col·legiata de Sant Pere amb la màxima fidelitat possible. Darrera cada pas que fèiem els Amics de Sant Pere en la reconstrucció hi havia un munt d’hores d’investigació, de viatges amb el Joan de ca la Lisa, de converses amb el mestre Ermengol; l’amic Manuel estava consagrat a una comesa que no s’esgotava pas amb el treball professional, sinó que transcendia en una tasca d’identificació responsable amb les causes socials i culturals de la seva vila nativa. Reposi en pau La Junta
Gràcies, Manuel
Feia molts dies qu e no teníem una co nversa, em saludav amb un gest ben ex es pressiu quan ens cr euàvem, tu camina pel teu carrer i jo am nt b cotxe. Tenia pendent parla r-te d’una proposta per l’escola, amb confiança que l’acc la eptaries de bon gr at, com tantes vega quan t’ho demanav des a. “Sempre que vu lguis”, em deies. Com et plaïa compa rtir el teu saber am b els infants, sobret quan endevinaves ot un veritable afany pe r descobrir i per ap dre darrere les preg renuntes formulades. Ara ja no podrà se r; em dol no have r-me aturat, encara només hagués tingu que t un petit intercanv i de mots. Si bé la teva sobtad a partença deixa un buit aclaparador, en omple el llegat qu s e deixes, no tan so ls les pàgines escr també la manera d’ ites, estimar el poble i de fer país tot desent llant-ne la història. reRecordo els primer s temps en què va ig arribar a Ponts i va coneixent el veïna anat. Se’m fa present la personalitat ferm decidida que man ai ifestaves en les xe rrades que mante també en la tasca níe m , de cronista i d’histo riador -donar fe de de la vila i alhora tra l pols nsportar al present la vida que ha bate dècades, centúries gat i mil·lennis enrereque has acomplert escreix. amb M’admira el zel am b què has vetllat pe l patrimoni cultural poble, així com la ge del nerosa dedicació a la festa del Roser. estat testimoni, co He m a majorala, del temps i la il·lusió qu esmerçaves des de e hi l Toc d’albada fins al darrer compàs Ballet de Déu. Enca de l ra ressona aquell “V olta” que pronuncia per indicar el mom ves ent precís de fer el giravolt per sota el del majoral. braç S’han tancat els teus ulls, ja no compta el rellotge, es desdibu xen els espais. Tot ipren una nova pers pectiva, una altra cla et permet contempl ro r ar el poble que estim es i que t’estima. Sant Pere, el Pou de gel, els porxos, el pa sseig... enyoraran les teves passes, Pont s guardarà la teva petja. Moltes gràcies, Man uel. Montserrat Pallero
la
ens hem quedat
t en què tots Gràcies per tot i per tan de perplexitat i consternació es encara amb la sensació s dir adéu i amb tantes
aul om. Sense poder-no Manuel, escric aquestes par soroll i per sorpresa de toth fer se sen t ana as n’h Te . amb la teva marxa riure i per explicar-nos. la passió que hi posaves, coses encara per fer, per esc i Geografia a l’Institut. Aquel t l’Ar de ia tòr His ria, istò sses d’H tan treballats i que seguiaquells guions i esquemes Encara recordo aquelles cla a, nci eriè exp a tev la de explicaves que fossin d’ahir mateix. inesborrables i que sembla aquelles anècdotes que ens ò per ps, tem em el en s yan una mica llun treballs que havia de fer, es fil per randa... Records a, on m’assessoraves en tev a cas a ia ven an qu sitària, Després, ja en època univer ls. -la usar, i tants i tants consel der po es del municipi. A la presen per a rafi facilitaves bibliog par, per col·laborar en tem tici par per en , ipi dar nic aju mu per stre no no tenir un de guia pel patrimoni del Com alcaldessa, mai no vas nova de l’Aguda, fent-nos Vila de va o bé en l’edició des no ina Vila de cam 15 ada les min nt Pere en la Ca tació del llibre de Sa de iata ·leg col la s -no ensenyant re amb aquella passió i de unes jornades de Joventut, Salvador de Vilalta. Semp nt Sa de sia glé l’es de ri Bicentena del llibret i dels actes del Portaveu, en especial els a. sad història del Segre Mitjà al forma desinteres la de e riur esc vas e qu s els article desconegudes per molts ert moltes coses que eren També voldria destacar tots cob des hem i ès apr m He l’Aguda. del municipi de Vilanova de rarà entre nosaltres i semel teu llegat sempre perdu de nosaltres. t, lica exp has ens i fet has tot el que s per tot i per tant Manuel. dels seus referents. Gràcie Mai podrem agrair-te prou un t du per ha jà Mit gre Se Ponts i el pre et tindrem ben present. en pau. nsa Montserrat Fornells i Solé sca De ar. Et trobarem a falt Diputada al Parlament a de Vilanova de l’Aguda i Ex-alumna, amiga, alcaldess
20
www.portaveu.cat
parlar del Manel ò, alhora, molt fàcil. Parlar del Manel és difícil per eixia i estimava. El Manel pugui dir, ho sap ja qui el con m ho e qu el tot è qu per il És fàc arcal. era i és patrimoni local i com la història, la icació absoluta en pro de ded a sev la l, bal tre de nseguia tot el Per la seva capacitat sona culta i sàvia que aco per a Un . ble po est qu d’a cultura i la memòria que es proposava. em a faltar cada del tarannà local, el trobar bits àm els tots en ó aci cul de Ponts, des del Per la seva vin tradicional i en cada racó ta fes a cad En . any a cad pel pou de gel, del dia, cada mes, Roser a la Sala, passant del tar l’al de des re, Pe històric perdut en Segre a Sant des d’algun esdeveniment o dal Na de dia el 36 les contrades de la bombardeig del ra la memòria... En totes n’e ell e qu del i les seg s ànica perduda en la els segles del alter a qualsevol ermita rom Gu de ria Ma nta Sa de sones en el seu pas comarca des s individuals de moltes per ord rec els re ent o lb Ria immensitat de iferent. è el Manel no et deixava ind pels anys d’institut. Perqu necessitava fer coses truisme, a la generositat. Ell l’al a m no sar po com es Dir Manel c que si ara es pogués fer Això el feia feliç. Per tant cre es. altr els en t san pen i fer-les i cadascun de nosaltres, olen el pensament de tots env e qu es aul par les de un resum etida. seria la més justament rep probablement GRÀCIES, s, Manel. cuda moltíssimes vegade vis l’he , ent alm son per a, a teva a Aquesta generositat tev a recordar quan venia a cas per o ofit apr e qu sí ò per , a. No toca fer-ne esment àvem, i tu me’n deies la tev que havia escrit i els coment es em po s rer dar els un ir-te fil lleg ada que n’agafava el que m’espantava. Cada veg a acabar-lo. En I ara n’estava escrivint un ava dos versos i no gosav falt i M’h . cer sen cos el ia la mort se m’hi feia calfred em recorr altre sentit, però sempre un -li nar do va nta Inte . canviava l’ordre present. ne, per a llegir-te’l, i cos a casa teva per a parlarade veg tes tan com ir ven fa difícil parlar de tu), Havia de per on, (i ara es quan se’m ves l, fina al i no o -lo bar aca mentar si remig de xiulets i rítmics dic a l’UCI de l’Arnau, ent fatí te sab dis ell aqu t-te s versos que faltaven. I acomiadan a, van sorgir els dos darrer vid la int ten sos n ave t’an e essitat molt gran, tan sorolls qu ir-te’ls, però en tinc una nec lleg de ria hau no i ir lleg g no te’ls vai s escrit. gran com la pena d’haver-lo
LA LECTURA IMPOSSIBLE
Fotografies de: Antoni Tebé, Josep Manel Castella i Lluís Salvadó
da pels afores Qui és que sens rostre ron én foganyes, de Ponts, i apaga llums i enc aurores i exhibint la dalla amenaça pestanyes? omplint de por llagrimalls i les hores Qui és que, roí, i adolorint de titaranyes? va entrampant vides com fils i tisores Molant i esmolant coltells bufacanyes. l’esmolador ve amb so de t’encomani, Fuig, esmolet! no fos que rtal, afilar el fred, de la fulla mo ps desgrani, qui volta i volta i fa que el tem l. de la vida, el dia i l’hora fina el cru tan I se’n va. Però és, la mort, de: MANEL. que ja duia el nom, gravat, Jaume INVERNON i FORN novembre-2016 redaccio@portaveu.cat
21
E
ns acostumem que les persones “sempre hi siguin”. Ens acostumem a la seva existència. Per això la mort sempre ens agafa a contrapeu, més encara quan a nosaltres ens sembla del tot inesperada. No hauria fet gairebé mig any que no veia al Manel, si ho hagués sabut... Saber què? De la malaltia que el va anar consumint en silenci? Una malaltia que va guardar-se per ell sense dir-ne gairebé res a ningú? Ara potser no serveix de res preguntar-s’ho, però la mort sempre se’m presenta intempestiva i curulla d’interrogants. Hi ha morts de tot tipus, és cert, i no pas totes ens fan el mateix efecte. I la del Manel m’ha tocat una fibra profunda, d’aquelles que costen de percebre en superfície. Potser perquè no podia tan sols “imaginar-me” que el Manel s’hagués de morir –“67 anys són pocs; hi ha persones que en viuen vint més…”. Excuses barates, absurdes. El desconcert d’adonar-te que no hi passaràs cap més tarda de divendres, conversant al seu estudi. Mai més m’aconsellarà algun llibre d’aparició recent (va fer-ho amb el de Nuccio Ordine abans que se’n parlés enlloc i jo pensava que com s’ho feia, per estar tant a “l’avantguarda” des del seu refugi pontsicà…). Ara s’ha acabat. Mai més. I per què no hi anava més sovint, si tant m’agradava parlar-hi? Per què, aquest estiu, “no vaig tenir temps” de visitar-lo? Per què aquest “tenir la nostra vida” sovint ens arrossega per les “vies ràpides” i només ens aturem a les “àrees de servei”? M’ho he preguntat mil cops des de diumenge. Tu no tenies temps i el Manel ara no hi és. I no hi serà mai més. Mai més, mai més… Nevermore. Dilluns vaig engegar a dida les classes per anar fins a Ponts, perquè com a mínim, a la vida s’ha de ser agraït. Feia un bon dia, d’aquells de sol d’hivern que segur li agradaven. Cerimònia austera –el rector aclaria que ja arribaria el moment dels homenatges. El “recordatori”, inapellable; preciós homenatge del Joanpere Massana (el Manel i Sant Pere, Sant Pere i el Manel…). Sense ensucra’l l’homilia, Mn. Jaume va dirigir-se, però, als alumnes de batxillerat, que encara havien tingut al Manel de professor. I els va recordar
22
www.portaveu.cat
que el Manel un dia va ser jove, com ells; però que la seva vida s’havia construït amb l’esforç com a base. Sembla un tòpic recurrent, però tots sabem com, aquell setembre de l’any 1989, el Manel tot just s’estrenava com a professor d’institut a Ponts, amb quaranta anys, després de fer la carrera de Geografia i Història per la UNED i treure’s les oposicions. Deixava enrere treballar des de molt jove com a pintor de parets i moltes hores d’estudi nocturn i viatges a Cervera. Temps d’estrena, per ell –sempre elegant, amb “pull-over’s” clàssics que li donaven un cert aspecte doctoral que el feia més gran, amb posat de professor estricte rere el qual hi havia algú que oscil·lava entre l’humanista renaixentista i l’il·lustrat setcentista, però sobretot algú que t’obria la porta a tots els móns possibles. Hildegarda de Bingen -“Columba aspexit per cancellos fenestrae“. La confiança ens mostra el camí… . El Manel era el de “les pedres” o de “la cultura” –el Manel historiador, el Manel folclorista, el Manel pintor, el Manel dinamitzador… . Però el “meu” Manel també és altres coses: les lectures sempre estimulants. Les anàlisis grafològiques. Les lliçons de “fox-trot” a les “setmanes culturals”. Les excursions amb el “Lada Niva”. Descobrir Sant Girvés de la Torra. La roca de Mas de l’Olives. La capella d’Ensamora. Covet –la “catedral romànica enmig del camp”. El tarot de Marsella. Els feng-shui, el tai-chi i el chi-kun. El tresor amagat de Montsegur. La Provença. El toc de campana en un convent d’Ávila. El políptic de l’Anyell místic. Cimabue. El retaule de Hildesheim. Abans Irene que no pas Sofia: la pau abans que la saviesa. El Manel dels còmics del Marc: “Mano-lee i les Forces diabòliques de Sanaüja”. La Universitat Catalana a Prada. El bosc del Siscar. La Torre del Castellà. El Cant de la Sibil·la. La polifonia ortodoxa. El laberint de Chartres i la Verge de “la Belle Verrière”. Les “històries” de Ponts. Sant Pere per l’escaire de la finestra de l’aula. Clau de volta. La memòria… El Manel. Va ser el nostre particular “professor Keating” (aquell de “El club de los poetas muertos”) que ens impel·lia a “collir les roses mentre puguem” i jo vaig fer Història de l’art no
pas per Leonardo o Caravaggio, sinó per ell, perquè ell va ser “el meu professor d’Història de l’art”. Així de ras i curt. I ara em sembla que tot just me n’adono. S’anava fent gran, potser sí. I potser la solitud mateixa l’havia tornat un poc misantrop, pel que alguns amics em diuen. Com de voler fer veure que no necessitava ningú, que tot – fins el tràngol de la mort anunciadapodia passar-ho ell sol, enretirat entre els seus llibres i la pintura. I ara no hi serà mai més, quan vagi a Ponts els divendres a la tarda. Mai més. Mai més. I com en fa, de mal, la maleïda “gestió del mai més”…. . I potser visitarem algun dia (com en una cerimònia) els llocs que ens el recorden i el cementiri on ell mateix ens havia ensenyat la creu del Samarra. Beurem i llegirem a la seva salut. I en parlarem. Amb la Nuri, amb el Marc, amb el Pere… . I jo pensaré en tot el que li comentaria -de la vida, de les coses- i ja no li podré dir. Estimava la manera com Màrius Torres definia la mort: “escoltar el silenci de quan la música comença”. “La solitud no és estar sol; és estar buit”. Sèneca. Però la frase me la va dir el Manel, un assolellat matí de diumenge. L’última frase que li recordo. Una divisa. Potser un epitafi. AIXÒ ÉS LA JOIA Això és la joia –ser un ocell, creuar un cel on la tempesta deixà una pau intensa. I això és la mort –tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença. Maria Garganté
©Vicent Loscos
última tarda amb el Manel
en record d’en Manuel Gabriel i Forn El buit que deixa un amic
En un dia gris i plujós a València m’arribà la noticia de la partença d’en Manuel, quasi no m’ho podia creure, feia una setmana que havíem parlat. Poca a poc vaig perdent els amics historiadors, el desembre de 2014 a Prim Bertran i Roigé company de l’època d’estudiants a l´institut de Balaguer i després professor de la Universitat de Barcelona i ara en Manuel. Jo l’admirava a part per els seus coneixements, perquè era un home fet a si mateix. De jove es va fer càrrec i va cuidar dels seus pares i a més va treballar com a pintor de cases i estudiar alhora, fins que conclogué els seus estudis, amb la dificultat que això suposava i trobo que tenia un mèrit extraordinari. Fou un impulsor i activista cultural a Ponts, començant per la Colla Font de Valldans, Presidint la Coral Pontsicana una temporada, mantenidor de la tradició del Roser, soci fundador i molt col·laborador de Portaveu i president de l’associació Amics de Sant Pere fins la seva defunció. A més se’l requeria per moltes altres coses, visites guiades, presentació de llibres, correccions de textos de la Revista i com deia ell, tot “gratis et amore” , es a dir gratuïtament . Se’l consultava per qüestions històriques referents a Ponts i comarca com es pot veure en obres de Ferran Sànchez i Agustí, de Francesc Beato i Vicens, a la Catalunya Romànica, per posar uns exemples. També fou autor de llibres, articles i opuscles. Feia bo l’adagi anglès “My home is my castle” es a dir la meva casa és el meu castell, on es dedicava a llegir, ja que era un gran lector de tot tipus de llibres, últimament llibres electrònics ja que els de paper ja no sabia on posar-los. La seva immensa biblioteca es fonamentava amb llibres d’història i valuosos llibres d’art. També havia fet una recerca històrica molt meritòria als arxius de Lleida, Cervera, Balaguer i Solsona . Disposava d’un arsenal de documentació, sense oblidar als arxius municipals de Ponts i Oliola.La música era una de les seves passions i recuperava actualment en forma digital obres de música clàssica que en el seu temps havia tingut en forma de discs de vinil. Una altra passió era la pintura al oli, la qual va conreà aquest últims anys de jubilat, exposant part de la seva obra al monestir de Gualter, a Cal Torres a Ponts i pel any vinent preparava una sèrie de quadres del Montsec per exposar a Santa Maria de Meià. També sempre s’avançava al menys un any a les publicacions de la Revista i amb ell fèiem intercanvi d´ informacions històriques i articles que com ell deia eren “a la limón” que signàvem tots dos, i em corregia els individuals. També col·leccionava toponímia pontsicana i de rodalies. Posseïdor d’una memòria magnífica, li era fàcil reconèixer persones a les fotografies o explicar-te mil anècdotes de feia un munt d’anys. Formador de moltes generacions a l’Institut de Ponts, al ésser professor de varies matèries. Un dels projectes que últimament més l’il·lusionaven era el Centre d’interpretació de Sant Pere, petit museu de les peces arqueològiques trobades a la Col·legiata. Moltes vegades potser no valorem prou el que tenim a l’abast i només ens adonem de la seva vàlua quan aquestes persones falten, deixant un buit irreemplaçable. Hem perdut un pilar fonamental de la cultura pontsicana. Intueixo que no eres gaire amic d’aquestes coses , però aquí va el meu pòstum homenatge. Josep Esteve Sala
Un adéu a Manuel Gabriel S’ha arrencat una pàgina del llibre de la història de Ponts, en la persona de Manuel Gabriel, que ens ha deixat després d’una greu malaltia a l’edat de 67 anys. La notícia m’envaeix l’ànima de tristesa; des de la llunyania no puc deixar de pensar el bon record que deixa aquest prohom a la seva vila, que tanta vida li ha donat. Una persona que estimava el seu poble amb escreix, que el féu lluir de manera infatigable arreu del país. Llegeixo el comunicat amb pena, que m’ha fet arribat la redacció del Portaveu: Mestre, historiador, fundador i ànima de la revista, persona generosa amb saviesa, que va saber transmetre la seva passió i estima pel nostre poble. Així també se’l recordava de manera emotiva en les exèquies celebrades en la seva memòria en l’església parroquial; altra cosa no es podia dir. Hom pensa en l’amistat que transmetia i el lligam que brindava, tant ell com els seus companys de la revista el Portaveu. Fou per mediació de l’amic Martí Sala que vaig incorporar-me com a col·laborador de la revista. El fet que m’acollíssiu com un més del vostre rotatiu, ha estat una cosa que no he oblidat mai. Van ser en les seves intervencions des de l’àmbit de la història carlina que ens trobàrem; una autoritat en aquesta matèria, i no cal dir en altres camps d’aquesta disciplina. Home inquiet per excel·lència; un actiu nat, d’aquelles persones que deixen solera allà on viuen. Malgrat la seva mort ens deixa un testimoni de vida, que en definitiva és el que queda d’en Manuel. Certament que ha deixat el llistó molt alt del seu viure actiu, i gens fàcil d’abastar. Tot i que fou un model d’actitud a tenir en compte, no és tant la calca del seu incansable treball personal com va portar a terme, sinó com compartir el seu legat valuós amb persones diverses; això era el que ell, en definitiva, hauria volgut. Una mort mai no és en va, quan després d’aquesta hi ha fruit . Reposa en pau, amic. Jaume Campàs redaccio@portaveu.cat
23
recordança d’en Manuel
M
anuel Gabriel i Forn morí sobtadament el dia 26 de novembre com a conseqüència d’un càncer al pàncreas, sense ni tan sols tenir l’oportunitat, a causa de l’extrema virulència amb què es manifestà la seva malaltia, de poder-s’hi enfrontar... El seu traspàs però, no ha estat traumàtic, perquè tot i que alguns podien pensar que es tractava d’un home solitari que no conservava cap mena de vincle amb l’entorn familiar, això no es correspon amb la realitat, ja que a més d’haver comptat sempre amb l’afecte del seu germà i esposa, així com dels seus fillols, que l’admiraven profundament; també gaudia de l’escalf incondicional d’altres membres en aquest mateix entorn, que li han fet costat fins al moment del seu decés. Si bé ell feia esment a una màxima de Sèneca, que compartia, i que diu: “La solitud no és estar sol; és estar buit...”, també n’era plenament conscient que els vincles familiars són importants, i que cal mantenir-los amb els que hi ha un veritable feeling, com ho demostrà el fet d’haver-li fet costat a la Carme de cal Panda fins que aquesta passà a millor vida. Tenia només 67 anys quan ens ha deixat, i faig ús d’aquest adverbi tot i que a alguns no us pugui semblar adient, però ja em permetreu que l’empri pel meu convenciment perquè la gent com ell s’hauria de perpetuar força més temps en el món dels vius. Malauradament però, el seu cor va deixar de bategar quan tot just havia començat a gaudir de la seva merescuda jubilació com a professor, i alhora de prescindir de l’obligació, que darrerament ja li pesava amb excés, d’haver-se d’enfrontar diàriament amb el seu alumnat, que sovint no aprofitava els seus amplíssims coneixements ni l’esforç constant que feia per tal d’actualitzar-los. Malgrat tot, em consta que va saber-li greu quan va deixar l’activitat docent, però també intueixo que el seu retir en aquest seu vessant, li suposà un alliberament per prosseguir amb més força la seva encomiable tasca de recerca i alhora poder endegar, pel fet de poder-li dedicar més temps, als projectes que li bullien pel cap en bé de Ponts i de la seva gent. Mentre ha durat la seva activitat en l’àmbit cultural i en aquesta tasca de recerca, finalitzat bruscament una set24
www.portaveu.cat
mana abans del seu traspàs, no només ha estat un dels investigadors més fructífers vers la història del Segre Mitjà, sinó que alhora més moments ha invertit –de manera altruista– en el foment de la cultura de cara a la seva gent. I ho ha fet en àmbits ben diversos: des de la seva total implicació en el procés de recuperació de la canònica de Sant Pere a través del seu patronat –la presidència del qual n’ostentava en l’actualitat i en el que militava des de l’aprovació dels seus estatuts l’any 1977–, fins a la seva compromesa participació en la fundació i manteniment de la revista Portaveu del Segre Mitjà durant els trenta-vuit anys de la seva trajectòria, que només va interrompre durant el període entre 1984 i 1996, i de la que ara, no només n’era membre integrant del col·lectiu de redactors que la dirigeix sinó que alhora n’era el seu col·laborador més actiu. Cal dir però que dins la seva faceta periodística, no només és remarcable l’aportació a Portaveu, sinó que també cal fer esment de les seves col·laboracions a Palestra Universitària –de la U.N.E.D.–, així com a moltes altres publicacions, que van des de la que mantingué durant molts anys amb “Enllaç” fins a l’efímera “Reeixir”. La seva implicació però en la cultura del nostre territori va anar molt més enllà d’aquest compromís en l’àmbit divulgatiu, perquè gràcies a la seva capacitat innata com a gestor cultural que posseïa, va desenvolupar una tasca que afavorí substancialment altres entitats i col·lectius pontsicans d’àmbits diversos, com en el cas de la colla sardanista Font de Valldans, de la qual a més de ser-ne capdanser en el decurs de molts anys, també en fou un dels promotors més significatius, i alhora l’artífex perquè a Ponts s’hi fes un concurs anual de sardanes durant el període entre 1966 i 1976; fou també un cantaire significatiu de la Coral Pontsicana, que arribà a presidir durant un temps; va prendre part en la gestió del municipi gràcies a la seva elecció –com a membre independent dins la candidatura d’ERC– en els primers comicis democràtics de 1979 celebrats després de molts anys sense haver-n’hi, exercint com
a regidor de cultura i festes durant bona part del període 1979-1986, i en el decurs del seu mandat impulsà unes memorables “setmanes culturals”, així com la IXa. Jornada de Treball del Grup d’Intercanvis de Recerques de les terres lleidatanes (1981); va promoure, gràcies a la seva recerca envers la investigació al voltant de les tradicions en les nostres festes populars –des del Ranxo fins al Roser, passant per la de Sant Antoni Abad, així com en totes les celebracions que antigament havien tingut lloc al municipi–, la seva recuperació i difusió, per la qual cosa l’anàlisi que en féu és la més fiable a l’hora de poder-ne esbrinar el seu autèntic contingut i transcendència; fou també un dels impulsors de la Casa-museu Samarra i el principal artífex del Centre d’Interpretació de Sant Pere, que ben aviat es faran realitat. Al marge de tota aquesta activitat i de l’exercici com a artista-pintor, dibuixant, conductor de tota mena d’actes culturals, guia compromès en la divulgació del nostre patrimoni, presentador de llibres i cronista d’exposicions, teatre i concerts, la seva activitat més remarcable l’exercí en bé de la memòria històrica, perquè si bé el Dr. Francesc Montanyà i Santamaria en la seva “Topografia mèdica de Ponts i sa comarca” de 1910 dedica al voltant de seixanta pàgines a resumir el que fou Ponts en el decurs d’aquesta, tot i el considerable esforç que féu en aquest sentit i sense restar-li mèrits com a pioner en la matèria, és evident que la seva aportació no reflecteix, ni de bon tros, l’autèntica magnitud de la nostra història. En Manuel, plenament conscient de les mancances d’aquest treball, manifest sobretot respecte les rodalies de Ponts, es marcà l’objectiu d’explicar amb pèls i senyals el nostre esdevenir com a poble, en què hi ha estat treballant sense pausa en el decurs de mig segle. I a fe de Déu que ho ha aconseguit! Perquè de la
recordança d’en Manuel seva ploma n’han sortit centenars de pàgines publicades referents a la història pontsicana, d’Oliola, de Tiurana, de la Baronia de Rialb, de Vilanova de l’Aguda i d’un llarg etc. –multiplicant per deu el que s’havia fet fins que ell publicà aquell primer i memorable article al número 1 de Portaveu titulat: “Coneixem els nostres monuments?”–, mentre altres aportacions seves en aquest camp encara romanen inèdites. El seu treball de recerca, que és veritablement encomiable, l’inicià com aficionat i el prosseguí com a professional arran de l’obtenció de la llicenciatura en Geografia i Història que aconseguí gràcies a una voluntat de ferro, ja que l’assolí a base de dedicar-li nits a l’estudi quan aleshores exercia com a pintor-decorador per tal de guanyar-se la vida. Així doncs es tracta d’un historiador
forjat a pols, i del seu esforç titànic per tal d’assolir-lo, del que Ponts n’ha estat el principal beneficiat, també a ell li suposà la possibilitat d’accedir a la docència, a la qual arribà –mitjançant oposicions– el 1989, exercint de bon grat com a professor durant molts anys a l’IES-Ponts, els alumnes del qual han tingut la sort de poder gaudir dels seus extens coneixements en les matèries que ensenyà, complimentant-les amb seva particular aportació a l’entorn de la nostra comarca. És d’esperar que la seva empremta, que ens ha marcat a tots els seus amics i que ens ha servit com a estímul important, també hagi influït en algun dels seus deixebles per tal d’emular-la... La seva pèrdua, que per els que n’érem amics, ha estat molt dolorosa, també ha significat un cop
ben dur per a tot el col·lectiu interessat per la nostra història i les tradicions, perquè se n’ha anat un dels puntals de la cultura del Segre Mitjà, tot i que podem consolar-nos gràcies a que els seus amplíssims coneixements romandran en el temps a través dels seus escrits. La seva formidable aportació perdurarà per sempre en el nostre record i els fons documentals en els quals s’ha bastit per a dur-la a terme, respectant la seva darrera voluntat de deixar-los a la Fundació Samarra, que després de llur inventari i classificació, hauran de constituir una font inesgotable de consulta per a futures generacions que estiguin interessades a saber el que fou i és el nostre territori, vist per algú que l’ha estimat sempre amb passió... JV
redaccio@portaveu.cat
25
NOTICIARI
esports
C
arla Torra, primera classificada en la categoria de 200 estils del trofeu Sant Narcís de Girona. I segona classificada de la categoria de relleus.
Xavier Jové entra al món del professionalisme esportiu
E
l pontsicà Xavier Jové, de 22 anys, campió del món de triatló del circuit XTerra per grup d’edats, amb el títol mundial de triatló per edats l’any passat a Hawai, i enguany Campió de Catalunya sub-21 de duatló Cros, Campió d’Espanya sub-23 d’ultramarató BTT i Campió d’Europa absolut de duatló cros, a Romania, creu que és el moment de dedicar-s’hi professionalment, i aquest any vinent competirà amb especialistes de mitja distància (1900 m natació, 90km ciclisme de
carretera i 21km de cursa), motiu pel qual necessita entrenar en disciplines en què té més marge de millora com és la natació. Per això ha decidit passar una temporada a Andorra, per millorar tècnica a la piscina olímpica Els Serradells, i combinar-ho a mar obert, en una localitat gironina. El seu entrenador personal, Roger Roca, va ser dues vegades campió del món de duatló de carretera i durant la setmana practica les tres modalitats (pot arribar a recórrer 11km nedant, 230km amb bici i 55km corrent). Que tinguis molta sort en aquesta nova etapa, Xavi!
rada Club Nàutic
po Festa final de tem
rs
porada Blue Moto
Festa final de tem
26
www.portaveu.cat
redaccio@portaveu.cat
27
INFANTIL
28
www.portaveu.cat
CLUB ESPORTIU PONTS Escola de Futbol de Ponts, temporada 2016-2017
ALEVÍ
BENJAMÍ
PRE-BENJAMÍ redaccio@portaveu.cat
29
Escola de BÃ squet de Ponts, temporada 2016-2017
MINI
CLUB ESPORTIU PONTS 30
www.portaveu.cat
BABYS
PRE-MINI
NOTICIARI
Plens Municipals 8 de novembre
Assistents tot el consistori excepte Eladi Piqué 1. Aprovació del Text refós del Pla d’ordenació urbanística municipal de Ponts, redactat per VALERI CONSULTORS ASSOCIATS, S.L. i que incorpora les prescripcions i consideracions assenyalades a l’acord de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Lleida de data 17 de març de 2016. La proposta és aprovada per 6 vots a favor(ERC-AM) i 4 en contra(CiU) 2. Aprovació provisional d’ordenança reguladora, derogació d’ordenança i modificació de les ordenances fiscals que han de regir a partir de l’1 de gener de 2017. Primer: Aprovar provisionalment per a l’exercici 2017 i següents l’ordenança reguladora que haurà de regir a partir de l’1 de gener de 2017 i següents: - Ordenança reguladora de la tinença d’animals potencialment perillosos. (aprovada per 6 vots a favor i 4 abstencions) Segon: Aprovar provisionalment la derogació i deixar sense efecte la ordenança següent: - Ordenança fiscal núm. 27. Recàrrec local sobre la taxa del servei d’abastament d’aigua potable. (aprovada per unanimitat) Tercer: Aprovar provisionalment per a l’exercici 2017 i següents la modificació de les ordenances fiscals reguladores dels impostos, taxes i preus públics que han de regir a partir de l’1 de gener de 2017 i que a continuació es relacionen: OF núm. 6. Taxa per expedició de documents administratius. OF núm. 7. Taxa cementiri municipal. OF núm. 8. Taxa per a la prestació dels serveis de prevenció integral i control ambiental de les activitats. OF núm. 9. Taxa de clavegueram. OF núm. 10. Taxa per recollida d’escombraries. OF núm. 15. Taxa per les entrades de vehicles a través de les voreres i les reserves de via pública per a aparcament, càrrega i descàrrega de mercaderies de qualsevol mena. OF núm. 16. Taxa per l’ocupació d’ús públic amb mercaderies, materials de construcció, runes, tanques, puntals, estintols, bastides i altres installacions. OF núm. 17. Taxa per parades, casetes de venda, espectacles o atracci-
ons situats en terrenys d’ús públic. OF núm. 20. Taxa per a la prestació del servei “Escola Municipal de Música”. OF núm. 21. Taxa per a la prestació del servei Llar d’infants municipal”. OF núm. 22. Preu públic per a la prestació de serveis en les piscines i altres instal·lacions esportives. OF núm. 23. Ordenança reguladora prestació patrimonial per a la realització d’activitats singulars promogudes per l’organisme autònom de l’Ajuntament de Ponts “Patronal Municipal d’Iniciatives de Ponts”. (aprovada der 6 vots a favor i 4 vots en contra) 3. Aprovació renumeració de les ordenances fiscals del municipi de Ponts. La proposta és aprovada per unanimitat dels membres assistents.
30 de setembre
Assistents tot el consistori 1. Aprovar definitivament els estats i comptes anuals corresponents a l’exercici 2015 i la documentació complementària, corresponent a l’Ajuntament de Ponts, al Patronat Municipal d’Iniciatives de Ponts i a l’empresa Municipal de Distribució d’Energia Elèctrica de Ponts, SLU, integrada pels justificants dels estats de comptes anuals i pels annexos següents: - Estat de despeses i d’ingressos aprovats inicialment. - Relació de modificacions de crèdit de despeses i de les previsions d’ ingressos aprovats inicialment. - Relació de les anul·lacions i rectificacions de drets i obligacions de pressupostos tancats. - Actes d’ arqueig d’ existència en caixa al final de l’exercici i conciliació de xifres.
Obra Condicionament del Parc Fluvial a Ponts: canal de piragüisme Restabliment de calçades laterals a la Variant C-14 en el tram urbà de Ponts Condicionament del Parc Fluvial a Ponts: Itinerari o via verda
- Relació nominal de deutors i creditors. 2. Retre els esmentats comptes de la corporació municipal, esdevinguts com a resultat de l’exercici econòmic 2015, a la Sindicatura de Comptes de Catalunya d’acord amb el que determinen els articles mencionats en la part expositiva. {...}. La proposta és aprovada per 6 vots a favor i 5 abstencions. 3. Aprovació modificació de crèdit núm. 3/2016, mitjançant suplement de crèdit i/o crèdit extraordinari, que cal finançar mitjançant romanent líquid de tresoreria disponible per a despeses generals per import total de 3.005,06 euros, amb subjecció a la normativa vigent. Proposta aprovada per unanimitat. 4. Proposta ratificació de l’acord adoptat per la Junta General del Consorci Grup d’Acció Local Noguera-Segrià Nord, reunida en sessió ordinària de 16 de juny de 2016, d’aprovació inicial de la modificació dels estatuts del consorci per tal d’adaptar-los a allò que determina l’article 32 b) del Reglament (UE) núm. 1303/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 17 de desembre de 2013, en relació a la representativitat dels drets de vot en els òrgans de decisió del GAL, en el sentit de què els GAL han d’estar formats per representants dels interessos socioeconòmics locals públics i privats, en els quals, ni les autoritats públiques, definides de conformitat amb les normes nacionals, ni cap altre grup d’interès concret representi més del 49% dels drets de vot en la presa de decisions, i a altres modificacions sobre diverses separacions voluntàries i adhesions d’entitats privades com a membres del Consorci. Proposta aprovada per unanimitat. 5. Proposta aprovació ordre de prioritat de les obres de compensació i reposició pendents per la construcció de l’embassament de Rialb:
Prioritat Primera Primera
Estat actual Obra finalitzada Observació de carències Pendent de licitació
Segona
Pendent de licitació
Proposta aprovada per unanimitat
redaccio@portaveu.cat
31
La Green’s ja té 40 anys d’existència
L
Bústia d’opinió
a sala de festes Green’s celebra enguany el seu 40è aniversari d’ençà que fou inaugurada durant la Festa Major de 1976 gràcies a la iniciativa de Salvador Torra. L’activitat de la sala quedà paralitzada per un temps fins que arribaren els permisos pertinents per tal de poder reprendre els espectacles, i al cap d’un any i mig s’incorporaren nous socis a l’empresa: Josep Lluís Aracil, Estanis Felip i Llorenç Massana, que donaren encara més impuls al negoci.. S’incrementaren les activitats i així, l’any 1978 la sala presentava durant la festa Major un selecte programa d’actuacions, amb concerts i sessions de ball a càrrec de les punteres orquestres: la Principal de la Bisbal, Sensación, Andrés Castel i Odin Grup. Cal dir que la Green’s constituí des de l’inici un dels principals punts d’atracció pel jovent de tota la comarca, així com dels no tan joves d’aquestes contrades, ja que rememorant un passat llunyà a la “Dàlia” o al Saló del Centre de les Esquerres, es podia gaudir a Ponts de nou d’un espai permanent amb una pista de ball de categoria i dins un entorn ornamentat ricament. Anys després, la societat es dividí, passant a mans d’un únic propietari, Salvador Torra, que és qui ha continuat el negoci durant tots aquests anys, afrontant les diverses reformes que s’han fet en aquest espai, per tal d’adequar-la al pas del temps. A diferència d’ara, aleshores el local estava fraccionat en dues sales: la destinada al jovent –amb poca llum–, i la que acollia als més madurets –un xic més il·luminada–, i com que l’afluència de gent era molt gran, el negoci donava per a portar-hi conjunts de molt renom i fer-hi altres activitats, com l’elecció de la Miss Green’s o de les Pubilles. Durant aquest quaranta anys la Green’s no només ha estat el punt de trobada dominical dels aimants del ball, que han pogut desplaçar-se suaument per la seva afilada i sempre lloada pista, sinó que l’espai ha acollit des de desfilades de moda a concerts –els de la Festa Major, de jazz, d’havaneres, etc. –, passant per la representació d’un vodevil, concursos de disfresses, concursos de balls de saló, reunions sobre les Normes Subsidiàries, mítings polítics, banquets, aniversaris i casoris, entre altres activitats que s’hi han desenvolupat. L’enhorabona a la direcció per haver posat un escenari ideal per seguir amb la festa... JV
32
www.portaveu.cat
La Green’s ja té 40 anys d’existència
Bústia d’opinió
redaccio@portaveu.cat
33
a l’ombra de l’acadèmia Esperit nadalenc
“Qui perd els orígens, perd identitat” (De la cançó “Jo vinc d’un silenci” de Raimon) Quan llegeixin aquest article segurament estaran -així ho desitjo- gaudint de les festes nadalenques. De fet, quan començo a escriure aquestes línies, a la capital ja sembla que hi estem. I això que encara falta més d’un mes i perdonin el joc de paraules. Apareixen per tot arreu els guarniments tan vistosos del cicle nadalenc, la qual cosa ajuda a recrear una falsa però escaient sensació de ciutat nòrdica perquè a Barcelona, per Nadal, de fred-fred darrerament en fa més aviat poc. Els grans magatzems han canviat la decoració i han multiplicat la il·luminació dels aparadors. Tot pren un aire de festa i a la Plaça de Sant Jaume, davant l’Ajuntament, han començat a muntar el tradicional Pessebre malgrat que, la veritat sia dita, en els darrers anys, poca cosa té de tradicional. Es podria dir que s’acosta més a una endevinalla per veure qui encerta el significat de la “performance”, ara se’n diu així, que han preparat. L’any passat el suposat nen Jesús naixia en una caseta amb llum elèctrica i l’estufa encesa. Res a dir. Els temps, com canta el recent premi Nobel de literatura Bob Dylan, estan canviant i, per tant, el Pessebre també. Aquest any sembla que va d’unes boles gegantines i transparents amb diverses representacions interiors. Veurem què serà... i, si ens agrada, l’aplaudirem. Comprenc la fascinació d’allò que canvia i que de manera constant creix i es modifica, però m’agrada també la fidelitat amb què l’esperit cerca les branques conegudes que serven el niu on rau el seu origen i la seva identitat. Certament la gran ciutat ens proporciona la llibertat de l’anonimat, però el petit indret ens regala la dolça seguretat del cau, l’antic sentit de permanència que ni volem oblidar ni cal que ho fem. Si girem la mirada al nostre entorn serem conscients que les creences estan de cap a caiguda i que cada vegada sembla augmentar el nombre dels que volen tornar a celebrar el solstici d’hivern oblidant dos 34
www.portaveu.cat
mil anys d’elaboració lenta d’una tradició local vertebrada per la tradició cristiana que va cristal·litzar en uns costums singulars, en una llengua que va néixer aquí, que ens fa pensar com pensem i que ens fa ser com som. Com llegia en algun lloc potser no ho podem tirar tot per la borda. Hi ha tradicions i costums que ens conformen: el Pessebre familiar i el tió amb la canalla; la Missa del Gall i les nadales: - Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo; l’escudella i la carn d’olla de l’àvia o de la mare; els torrons i les neules de la llarga sobretaula; els canelons de Sant Esteve; la carta al patge i la màgia de la nit de Reis... Volem ser moderns, volem canviar-ho tot però quan ve Nadal, el cos ens demana aquestes coses... i potser l’ànima també. Cal respectar tothom i totes les creences però tal vegada hem de començar per respectar-nos a nosaltres mateixos i valorar el que tenim i guardar-ho pels qui han de venir. La capacitat de tendresa del Nadal, del nostre Nadal, no la té cap solstici ni cap disbauxa comercial. Quan era un nen, al Ponts dels anys cinquanta, hi havia el costum de “visitar” els Pessebres que es paraven en algunes cases del poble. Alguns d’ells monumentals i autèntiques obres d’art. Almenys a mi m’ho semblaven. Hom sabia sempre què hi trobaria: en lloc preeminent l’establia i l’estrella amb Josep i Maria i el nen Jesús ajagut a la menjadora; més enllà l’anunciació de l’Àngel als pastors; un xic més lluny la caravana dels tres Reis d’Orient que anava avançant dia a dia; el riu amb el pont i el pescador, i la dona que renta; la vella filadora; el pastor guardant el ramat d’ovelles blanques esteses damunt la molsa; el llenyataire, camí del portal, amb el feix de llenya a l’esquena; el pagès que llaura els camps amb un parell de bous... i d’altres figuretes que recordaran.
La curiositat, la novetat no era el que hi hauria sinó com hi estaria representat. Si la cova del naixement seria de suro o d’obra vista; si el riu era de paper de plata, de mirall o d’aigua corrent; si el foc que escalfava l’olla dels pastors seria pintat o cremaria amb el pampallugueig de llum vermella; i com de gran serien les muntanyes nevades de farina i quina classe de molsa -simolsa en dèiem nosaltres- havien pogut trobar i si el boix mascle de verd intens lluiria ben florit de fruits vermells... I també descobrir en quin racó prou discret s’havia amagat el caganer, aquella figura tan extravagant que mai no pot faltar al nostre Pessebre i que tal vegada pot significar, amb la seva sorprenent presència -més enllà del ritus de la fertilitat- la unió entre el que és més diví i el més humà que, en definitiva, és el que vol representar el misteri de Nadal. Ara els confessaré una cosa. Una de les gran il·lusions que compartia amb els meus germans, any rere any, era “muntar” el Pessebre. Senzill, perquè no teníem ni massa espai al petit menjador de casa ni gaires paraments per bastir-lo, però que, malgrat les limitacions, intentàvem cuidar fins a l’últim detall. La molsa l’anàvem a buscar a les ribes del camí del Calvari i els boixos pels voltants de l’església, aleshores “esbonsada”, de Sant Pere. A mesura que ens fèiem grans també s’anava enriquint amb les figuretes de fang que podíem comprar a cal Carter. Quan el meu germà Ferran - l’autèntic manetes de la família - va començar a treballar a cal Poch aviat es convertí en l’arquitecte de l’obra. Amb ell aparegué la màgia de les llums, i el riu, fins aleshores de paper de plata, es transformà en un riu d’aigua corrent, l’autèntica petita meravella del nostre Pessebre. Desconec si a cal Carter encara venen les figuretes de fang i si els nens del poble encara van a comprar-n’hi. Les nostres, algunes ja un xic escantellades, ens les repartírem entre els germans i les guardem com un petit
cop de Serra tresor que ens recorda un temps en què fórem feliços tots plegats. A Barcelona és ben conegut que les venen a la Fira de Santa Llúcia que ocupa l’esplanada de davant de la Catedral. De mercats de Nadal són especialment famosos els mercats d’Advent que omplen de paradetes les boniques places de les ciutats de Centreeuropa i que darrerament han esdevingut destinacions turístiques molt concorregudes. Però el nostre té una gran tradició. De fet la festa de Santa Llúcia, el 13 de desembre, era, temps enrere, la porta d’entrada de les Festes Nadalenques. Enguany ja fa 101 anys el poeta Josep Maria de Sagarra - autor també del inspiradíssim POEMA DE NADAL - va escriure el conegut Romanç de Santa Llúcia que més tard musicà el mestre Eduard Toldrà. Els en transcric un fragment com una petita nadala amb què em plau felicitar-los les Festes. - Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn, que una mica de muntanya alegri nostra tristor. Comprarem grapats de molsa i una enramada d’arboç, i una blanca molinera, i una ovella i un pastor. Ho posarem a migdia dins el nostre menjador, i abans de seure a taula ens ho mirarem tots dos; que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç! Perquè avui és Santa Llúcia dia de l’any gloriós, tals paraules m’acudien quan he vist la meva amor. Josep M. Palà i Augé Nadal del 2016
Una rondalla
L
’escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà) explica com a mitjan dels anys seixanta del segle passat, sent un nen, trobà en la deshabitada casa rectoral de Pessonada, un plec de papers que una vegada vist que no hi havia”sants”, després d’endur-se’ls a casa, els desà en un bagul. Passats vint anys, casualment, retrobà el paperam al fons del bagul. El feix de papers contenia cent set fulls; en un d’ells, el que havia estat rector de la parròquia entre el 1934 i el 1936, Mn. Serafí Planesdemunt, responia la carta que un amic seu, també mossèn, li havia enviat i en la que li demanava que li fes arribar un recull de rondalles(1); o qualsevol material del folklore d’aquella part dels Prepirineus, ja que tenia la intenció d’incloure’l en un llibre que volia publicar sobre el folklore de Catalunya. La carta de Mn. Serafí que hagués contingut el recull de rondalles no va poder ser tramesa degut a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. L’agost de 1936, Mn. Serafí va fugir —cames ajudeu-me— cap a Andorra, on morí tres mesos després. Aquest recull de rondalles, Pep Coll les publicà l’any 1984 en un llibre titulat :”Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”. Per a fer-ne un tant, en contarem una d’aquestes rondalles; s’intitula: “Arri ruc, i deixem dir...” - Una vegada hi havia hi havia un home molt vell que anava de viatge amb el seu nét. El nen anava a cavall d’un ruc i el seu padrí a peu. Quan passaven per la plaça d’un poble, una dona del grupet que cosien arrecerades al sol comentà, prou alt perquè els vianants ho sentissin: “Hau vist ? els joves a cavall i els vells a peu. Aquesta farda de
canalles que ara puien faran tancar portes”. El vell pensà que potser si que tenia raó la dona; i un cop fora del poble féu baixar el nen del ruc i hi pujà ell. Més endavant toparen amb un traginer, a qui li varen sentir dir :”Un homenàs com aquest i fer caminar una pobra criatura! N’hi ha per tirar la gorra al foc!”- El vell baixà del ruc, per caminar plegats amb el nét. Més endavant els sortí al pas un cabrer que els digué: “Sempre hai sentit a dir que qui mena un animal descarregat i va a peu, é més ruc que la Patrusca”. Llavors el pobre padrí, contrariat, preguntà al nét que què podien fer; el nét li respongué: “Puiem tots dos a cavall”. Dit i fet... i xano-xano, fent camí, coincidiren amb un firaire, que els esbroncà dientlos: “Pobra bestiola! Que no veieu, ganàpies, que lo fareu ascuronar!”. El vell, exasperat, saltà del ruc i al mateix temps que fuetejava l’animal, exclamà: “Arri ruc! i deixem dir/ que mentre el món sia món / sempre n’hi haurà una que dir”. Jordi Serra i Solans Nota: Les rondalles són contes adreçats, principalment, als infants. Entre els principals compiladors de rondalles dels Països Catalans cal referir-se a Manuel Milà i Fontanals, Francesc Maspons, Jacint Verdaguer, Joan Amades, Antoni M. Alcover (Mallorca), Enric Valor (País Valencià), Ramon Miquel i Planes, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (Mallorca) i un llarg etc. Jordi Serra
redaccio@portaveu.cat
35
casa-museu Samarra La recuperació del llegat escultòric de la Casa Samarra
V
ist l’interès demostrat per un bon nombre de pontsicans respecte a com s’està portant a terme la recuperació de les obres que estaven emplaçades a la Casa Samarra, i alhora també per tal d’informar als lectors, publiquem un petit extracte de l’informe tècnic lliurat a l’Ajuntament i que és obra del nostre company de redacció i conservador d’art, Jordi Vidal, fent referència a les tasques per ell realitzades en tot aquest llarg i complex procés. Informe: “Referent a la parcel·la que a mi m’ha pertocat dins el procés de recuperació del patrimoni escultòric de Samarra, realitzat a partir del desmuntatge de les peces que eren emplaçades a la seva casa nadiua, he de dir que ha estat força més complicat respecte a com l’havia previst inicialment. Durant el procés han anat sorgint dificultats, la majoria impensables, que s’han produït com a conseqüència de la important degradació de l’edificació on eren en el decurs de molts anys, agreujat considerablement d’ençà que deixà d’estar habitat i alhora també, a causa de no haver-hi efectual el manteniment adient. El mal estat de l’immoble féu que es produïssin un gran nombre d’humitats, que acceleraren la degradació de les escultures i ornamentacions que hi havia. A tot això s’hi afegí la fragilitat de la majoria dels materials amb els que foren concebudes i al fet que no s’hagués pogut disposar del pressupost necessari per la contractació d’especialistes per al desmuntatge de les peces. A causa de tot això moltes de les peces quedaren fragmentades al desmuntar-les i fou summament dificultós destriar els bocins d’entre el runam provinent de l’enderroc dels murs de l’edifici. S’encetava així un trencaclosques complex amb desenes d’aquest fragments i s’havia d’esbrinar a la peça que corresponien cadascun d’ells. Una altra
36
www.portaveu.cat
contrarietat s’hi sumava, ja que s’havia d’emprendre la recuperació de les peces amb la màxima celeritat possible perquè l’edifici que s’està bastint per tal d’allotjar-les ja es troba en un avançat estat de construcció. He de confessar que en aquell moment m’envaí el desànim, que només vaig poder superar pensant en que el meu esforç hauria de complaure a l’admirat Samarra, qui tantes suors dedicà a la vila de Ponts i a la seva gent... El repte era gran i vaig haver de fer ús de bona part de la meva experiència acumulada en els més de trenta anys com a responsable de la conservació de la Col·lecció Suñol. Així doncs vaig posar mans a l’obra... Ho vaig fer comptant amb els meus considerables coneixements sobre l’obra de l’artista, així com amb l’arxiu gràfic de les seves creacions, que em facilità la reconstrucció. Vaig seguir el
criteri de mínima intervenció sobre les peces, per tal de no alterar la seva concepció, i reconstruint les llacunes amb materials que poguessin ser fàcilment eliminables, com en el cas de guix emprat. FASES DEL TREBALL: 1.Neteja de la brutícia acumulada durant més de cent anys. 2.- Eliminació de paràsits, fongs i excrements incrustats en les peces. 3.- Classificació per materials dels bocins d’obres –pedra, ceràmica, guix, etc. –. 4.- Digitalització dels fragments que no s’havia pogut determinar d’inici a l’obra a la que corresponien. 5.- Inici del puzle a partir de les imatges dels bocins, mitjançant un software que permet la seva rotació comparant-la amb la imatge original de la peça. 6.- Acoblament dels bocins. 7.- Reconstrucció de les llacunes. 8.- Protecció de les peces amb diferents tractaments. 9.- Obtenció d’una imatge de cadascuna. 10.- Catalogació i inventari, del que se’n desprèn que el fons està compost per trenta set obres, quatre de les quals no havien estat catalogades amb anterioritat. Aquesta recuperació ja és pràcticament un fet i ara ja podem dir, i ho fem amb goig no dissimulat, que s’ha assolit l’objectiu per tal que puguin ser exhibides dignament a la Casa-Museu Samarra, el millor homenatge que la vila de Ponts podia retre-li a aquest artista que tant va fer per la seva vila nadiua, mogut només pel seu altruisme. Ponts, octubre de 2016 Jordi Vidal i Sordé
reportatge
redaccio@portaveu.cat
37
recerca històrica La vila de Ponts contra el poder senyorial (segles XVI-XVII) Segona part
La vila i el Terme Forà de Ponts més de la vila pròpiament dita, els llocs agregats del que es coneixia com a Terme Forà de Ponts eren la Serra Alta, la Serra Baixa, Plandogau i Castellnou del Cós o d’en Soldevila (l’actual llogarret del Gos). Tot plegat, unes quaranta cases que actualment pertanyen al municipi d’Oliola. Llindant amb el terme de Vilanova de l’Aguda, també pertanyia al terme fora el mas de l’Albardaner, que pertanyia al senyor de Ponts. La conflictiva possessió de la baronia de Ponts al llarg dels segles XV i XVI
A
38
www.portaveu.cat
©Josep Esteve i Sala
Un memorial de l’advocat fiscal i patrimonial, Cristòfol Fumàs i Desplà, dirigit a Maties Bayetola i Cabanilles, regent de la Cancelleria Reial en el Suprem d’Aragó i inquisidor de la reial visita l’any 1635, descriu bona part de la complexa peripècia de la vila de Ponts en el seu combat per vincular-se a la Corona d’Aragó. L’any 1412, el comte d’Urgell va vendre el lloc i els drets jurisdiccionals de la vila i terme al noble Ponç de Perellós, al preu de 9.000 lliures barceloneses. L’any 1416, Ponç de Perellós va vendrès la castlania i els molins al noble aragonès Raimon de Casaldàguila per 19.300 lliures i 13.000 florins, respectivament. El rei Alfons IV, l’any 1430, rescabalà la jurisdicció per 30.000 florins, però seguidament va cedir-la als nobles aragonesos Lope de Gurrea i Juan Martín de Luna, i els drets del castell als successors de Casaldàguila. L’any 1442, Juan Martín de Luna va vendre la seva part a Martí de Torrelles. L’any 1446, les jurisdiccions dels Gurrea-Torrelles van passar a mans del noble rossellonès Bernat Albert, originari de Perpinyà. L’any 1559, el seu fill Ferran Albert va vendre els seus drets al quitar per 20.000 lliures a Lluís de Sagarriga. L’any 1573, el tresorer reial del Principat de Catalunya Pere Bernat Codina, natural de Cervera, va comprar als Sagarriga i també als Albert tots els seus drets sobre el castell i
Finestra renaixentista decorada amb les armes dels Codina, situada al pati interior de l’actual Museu de la Indumentària, al carrer Montcada de Barcelona. (Foto)
la vila de Ponts : “Llegó el año 1573 en que Pedro Bernardo de Codina fue señor de la villa de Pons y sus pertinencias, el qual por medio de su procurador especial tomó posesión de Pons i sus dependencias.” L’accidentat arrendament de la Baronia de Ponts per la família Codina, durant els anys 1576 -1579 Segons l”Informe del marquesado de Pons”, escrit a principi del segle XVIII pel notari Gaspar Janer, en arribar l’any 1573 el titular de la baronia de Ponts era Pere Bernat Codina, el qual va prendre possessió de la senyoria mitjançant un procurador. El primer de maig de l’any 1576, Pere Bernat Codina arrendà els drets de la baronia de Ponts, per un període de tres anys i de tres collites, al mercader de Cervera, Joan Montserrat, per el preu de 1.330 lliures barceloneses l’any. Més endavant Joan Montserrat acorda amb el veïns de Ponts Tomàs Serra i Joan Grau, que aquests es fessin càrrec de la meitat de l’arrendament tant si hi havia guanys com pèrdues. No sabem si actuaven com a testaferros, però el cert és que revengueren llur part a Miquel Joan de Ponts senyor de Montclar, “ segons que de la íntima conste ab acte en poder de mossèn Joan Cenrós, notari de Pons”. El tal Montserrat va pagar” lo arrendament del primer any” a Pere Bernat de Codina. En l’acta notarial hi actuaren de testimonis Jaume Vi-
laseca de Guissona i Tomàs Serra de Ponts, els quals van fer constar “ les despeses fetes fins lo darrer d’abril” i que los “ blats y fruyts se son venuts en cortants en la dita vila de Pons y a la ciutat de Barcelona y a la vila de Cervera”. Per la collita vinent, Joan Montserrat i Miquel Joan de Ponts es dividirien en parts iguals tant les rendes dels fruits com els emoluments de la vila i baronia de Ponts. Els grans serien repartits als molins i els altres fruits a l’era” plenes les caixes (dels molins) se agen de partí cada hu de dites parts, ab ses costes y despeses, hage de tenir en la dita vila de Pons un home per a fer la partió predita y per a dit efecte tingue cada hu de dits hòmens una clau de cada caixa”. La primera partició es va fer d’aquesta manera “ los quals se són partits lo darrer de abril prop passat en presència de molts de dita vila de Pons” i el notari Joan Cenrós “ fa y ferma la àpocha”. “Item és estat més tractat y avengut entre les dites parts que lo pallol, ço és la botiga de fora la vila de Pons, sie per a ell dit mossèn Montserrat y s’en pugue servir a sa disposició y que les cases, ço és, la vella y la de la placeta, sien per a dit senyor de Monclar, a sa disposició, pus que lo stable sie comú per a tots y més que la vexella sie partida per iguals parts entre dits senyors de Monclar
recerca històrica y mossèn Montserrat”. El censals de la família Codina Antigament, els crèdits pecuniaris s’aconseguien a través de censals i de violaris subscrits per particulars, els quals permetien disposar de diners a un rèdit fix i no massa elevat del 5%. Solien tenir una llarga durada i es podien comprar o vendre. La família Codina eren unes de les famílies censalistes o creditícies més importants de Catalunya. No és estrany, per tant, que l’any 1584, essent senyora de Ponts Jerònima Codina i Cardona, per defunció del seu marit Pere Bernat de Codina, es creés per al matrimoni format per Francesc Serra i la seva muller Jerònima i “molts d’altres particulars de la present vila de Pons” un censal de 2.000 lliures barceloneses, amb una pensió anual de 100 lliures. Aquest censal perdurarà, si més no, fins al 1731 “vulgo dicto lo censal de les dues mil lliures”. En aquest any de 1731, trobem alguns pontsicans als quals afectava dit censal com Pere Bou, teixidor de llana, Pere Monravà, paraire, Joan Llordés, Vicent Granollés, Joan Prulles, Josep Massiá, paraire, Antoni Estremer, Joan Clos, teixidor de lli, Joan Alsinet, sastre, Pere Roig, tintorer, Miquel Guilló, picapedrer o canter, Jerònim Cirera , teixidor de lli, Joan Codina, Pere Darder, Miquel Fabrega, Pere Pla, agricultor, Pere Sarradell, sastre i Salvador Serra, flassader. L’any següent el 27 d’abril de 1585 en presència del notari de Barcelona Jaume Encontra, es crea un altre censal de 1.000 lliures barceloneses, amb una pensió de 50 lliures l’any, pagadores el dia de Sant Mateu, a favor de dita Jerònima Codina i Cardona, per Joan Reig del Portal i d’altres veïns de Ponts. Els Codina contra el Comú de la vila de Ponts El 26 de maig de 1584, el Comú de la vila inicia la causa de lluïció o plet de reversió a la Corona contra Jerònima Codina i Cardona-Rocabertí (+ 1598), vídua de Pere Bernat Codina i senyora de Ponts. La paeria va exhibir una capitulació de l’any 1413 a favor de Guerau de Cervelló segons la qual la vila de Ponts
quedava incorporada a la vegueria d’Agramunt. Així, doncs, el rei Alfons IV, el Magnànim no podia haver fet legalment una translació de domini als Gurrea- Luna, sinó “merament de prenda” i, a més, encara que el títol hagués estat de venda, la vila s’acollia a la pragmàtica del mateix Alfons IV, el 8 de maig de 1447, on reconeixia el dret de recobrar la jurisdicció pel mateix preu de la venda dels drets a carta de gràcia. De tota manera, l’oposició dels “homens de les viles” als afers o “coses de gràcia i de naturalesa”, com per exemple les lluïcions o altres privilegis senyorials era general i enèrgica. En aquells anys, el que pretenien assolir els de Ponts era la gràcia del sobreseïment de la lluïció per part de la Corona i, per això, el 26 de març de 1584, el Consell general de la vila, integrat per quaranta caps de casa, inicià un procés judicial per demanar dit sobreseïment. La vila, doncs, volia retornar a la jurisdicció reial, però, després d’una sentència desfavorable ratificada per les Corts de la Corona d’Aragó, celebrades a Montsó l’any 1585, veié frustrades les seves aspiracions, com es veurà més endavant. (continuarà). Manuel Gabriel i Forn Josep Esteve i Sala
poemes de l’imprevist Tot plegat, res Quan tenia quinze anys escrivia versos -res, quatre ratlles amb paraules mig engiponades, tot plegat resi em creia poeta. Quan tenia trenta anys escrivia històries -res, quatre ratlles amb frases mal girbades, tot plegat resi em creia narrador. Quan tenia seixanta anys escrivia pensaments -res, quatre ratlles amb paràgrafs poc destres, tot plegat, resi em creia filòsof. Ara, que he superat vastament aquella edat i ja estic de tornada poc o molt, no sé ben bé què escric -res, quatre paraules, frases, paràgrafs, bocins d’embolics mig engiponats, mal girbats, poc destres, tot plegat, resi em crec ben poca cosa, tot plegat, res. Albert Vidal
redaccio@portaveu.cat
39
Miscel·lània històrica comarcal Un conflicte històric referent a la presència de bestiar no estabulat al municipi de La Baronia de Rialb
C
ap a final de setembre i mitjan d’octubre d’aquest any, va aparèixer a la premsa diària de Lleida, la notícia que un ramat de trenta vaques s’havien escapat de la finca on pasturaven i havien envaït les propietats veïnes, per la qual cosa les autoritats acordaren de traslladar aquest bestiar a una finca que la Diputació de Lleida posseeix a Maials. En llegir aquesta notícia em va venir a la memòria un plet que sorgí cap a finals del segle XVIII, en el qual la majoria de veïns del llogaret de Polig , a La Baronia de Rialb, pledejaren contra el pagès Jerònim Prat que habitava una masia del voltant d’aquest lloc, inclòs dins la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb. Els veïns que pledejaren van ser Francesc Capell, Vicenç Riart, Joan Peralta, Macià Fontanet, Josep Peralta, Mateu Soler, tots habitants de Polig, els quals introduïren dita causa contra Jerònim Prat a la Reial Audiència de Barcelona. Els papers, però, no expliquen com va acabar aquesta història. Per tal d’iniciar el procés, van ser nomenats procuradors per ambdues parts, Els veïns de Polig escolliren el notari barceloní Gaietà Borés (1775) davant el notari de Ponts Francesc Utgés i Berga. Actuaren com a testimonis els pontsicans Pere Nadal, espardenyer, i Josep Roure i Maig, fadrí i pagès. El notari Borés féu constar que els veïns que defensava eren
Capella de Sant Josep de Polig
40
www.portaveu.cat
amos i propietaris de les seves terres i heretats. Acte seguit, demanaven que fos prohibida l’entrada de ramats de qualsevol espècie que no fossin els propis, a les seves propietats. Tot i així, el tal Jerònim Prat hi continuava introduint el seu bestiar. Donat que les despeses de la causa superaven les 1.000 lliures, el notari Borés féu constar la pobresa dels seus representats, per la qual cosa demanava que la causa fos rebuda per la Reial Audiència. Segons una altra nota del mateix notari pontsicà, datada el 19 de juny de 1776, el procurador de Jerònim Prat era, en primera instància, Josep Inglavaga, l’únic habitant de Polig que estava al seu favor. Actuaren com a testimonis els pontsicans Llorenç Jou, sabater, i Francesc Vidal, pagès. Inglavaga fou substituït com a procurador el 22 de juliol de 1776 i el succeí Josep Puig i Sanyes, un altre notari barceloní, signant de mà pròpia en casa del notari de Barcelona Josep Viñals. El nou procurador féu constar el costum immemorial de pasturar els ramats a les terres d’altri si aquestes eren ermes. Però en les terres de conreu les herbes que renaixien eren dels amos de les mateixes, els quals en podien ús privatiu i les podien vendre a altri. En aquest sentit, el seu representat no intentava pertorbar els adversaris; només pasturava els terrenys erms i de bosc amb els seus ramats de vaques i de porcs. A Barcelona van fer jurament davant Déu nostre senyor i la prometença de dir la veritat, el pagès de Pallerols Pau Jou, de 29 anys, i el pagès de Vilaplana Joan Campabadal, de 40 anys, en la manera acostumada en mà i poder del comte de Carpio, en els següents termes: que coneixen als dits veïns i que per tal d’alimentar a les seves famílies s’han d’afanyar a treballar i que són pobres per a pledejar, signant tal jurament en casa del notari Tomàs Casanovas el 19 de juny de 1776. El procurador d’en Prat demanava despatxar cartes reials contra els seu demandants, adduint que li
Finestra de cal Macià de Polig
havien fet algunes males passades i que havien impedit que passés amb els seus ramats a les zones ermes i comunals, que no tallés els matolls de dites terres comunals-- tot i ser un costum ancestral que també era permès a qualsevol veí del terme-que podia llaurar una porció de terreny del comú, que podia triar, i per això demanava que fossin citats( 1779). Les picabaralles cessaren durant més de vuit anys, però tornaren a revifar el 1790, essent procurador d’en Prat, Miquel de Cortada. Prèviament hi ha una procura intermèdia a Ponts davant el notari Ramon Savanés i Ros a Ramon Ruich, pagès del mas d’en Roure, del terme forà de Ponts, essent testimonis l’escrivent Josep Ribes i l’aprenent de cirurgià Pau Serra, ambdós de Ponts. Les lletres citatòries van ser entregades als demandats, habitants de Polig, per el nunci jurat de Ponts, Jaume Pintó, el 28 de juny de 1790, essent testimonis el teixidor de lli Josep Nosàs i l’escrivent Josep Ribes, amb la signatura dels testimonis i la verificació del notari Savanés. I aquí finalitza el plet. Possiblement hi hauria una entesa amistosa o bé una pèrdua de documentació d’aquest expedient. Com es pot veure, res de nou sota el sol. Josep Esteve i Sala ACA, RA, Plets Civils 17171
redaccio@portaveu.cat
41
bústia de records La recuperació de Cal Torres
L
’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, el poble alemany va començar a treballar de valent en la reconstrucció d’una bona part del seu país, que estava pràcticament en runes com a conseqüència dels bombardejos soferts en el decurs de la confrontació. L’esforç sobrehumà i les ganes que hi van posar constitueixen encara un exemple per a tota la humanitat a l’hora d’afrontar situacions adverses, ja que aconseguiren la seva reconstrucció en pocs anys. I malgrat que en l’actualitat entre la població germànica ja n’hi ha pocs de vius d’aquells artífexs de la gesta –els més petits aleshores, avui ja sobrepassen els setanta anys–, el seu exemple encara és viu i manté indemne l’encomiable capacitat del poble alemany per tal de refer-se davant qualsevol dificultat. Des de les acaballes de la dècada dels noranta, a Ponts hi aterrà la Vera Lanchart, una simpàtica i entenimentada alemanya, que a més de posseir aquest esperit inherent als seus conciutadans té una enorme capacitat de treball, gràcies a la qual ha fet possible una autèntica proesa: La recuperació de Cal Torres del carrer Major núm. 18, a partir de l’estat ruïnós en què es trobava, i el seu mèrit és haver convertit aquesta casa en una de les edificacions més singulars de l’actual barri antic pontsicà, que ha afrontat sense escatimar-hi esforços ni mitjans, i havent de superar moltes dificultats, enfrontant-se alhora amb la inoperant burocràcia administrativa imperant en aquest país, que afegida amb la incomprensible indiferència d’alguns veïns de la zona respecte a l’encomiable tasca per ella endegada, fan encara més remarcable el seu esforç. Se n’ha sortit i ho ha fet com si es tractés d’una professional en la matèria, aconseguint una gran millora respecte al que era i tenint cura de tots els detalls, molts dels quals ha realitzat ella mateixa i que, gràcies al seu bon criteri i gust personal a l’hora d’executar-los merei-
42
www.portaveu.cat
xerien un extens reportatge gràfic per donar-los a conèixer. Si bé per això ja mereix un reconeixement, també hem d’agrair-li la seva implicació des de fa uns anys en el desenvolupament cultural de la vila, ja que gràcies al seu encomiable esperit altruista ha dut a terme de forma totalment desinteressada una encomiable activitat en aquest sentit, convertint l’immoble on resideix en l’Espai Cal Torres, un centre de referència de cara al desenvolupament de l’intel·lecte dels pontsicans, on ha promogut una bona colla d’iniciatives –des de recitals de poesia a exposicions–, havent contribuït al desenvolupament de la cultura local. I tot això només té una explicació, que és la seva estima per Ponts i per la seva gent. Fa uns dies m’explicava la decepció que va tenir al retornar a la vila després d’una breu estada al seu país d’origen... S’havien acabat les obres al carrer Major, que hom ha elogiat per la millora que suposà en el barri antic de la localitat, però ella, que cal dir que també la reconeix en general, li suposaren un desencís particular, ja que si bé abans de marxar les autoritats li van prometre que es conservaria el terra que hi havia davant de casa seva –format per un original i antic estel fet amb pedres codisses–, finalment fou tapiat. Probablement per causa d’un malentès entre l’Ajuntament i el constructor, però el cas és que fou recobert amb les lloses que, a excepció dels cups, s’emplaçaren a tota la zona porxada, la qual cosa no constitueix precisament un reconeixement per als que venint de lluny ens han donat repetides mostres de la seva integració. Vagi per tant per a ella aquest petit homenatge dels que apreciem la seva
tasca en bé de Ponts. JV Una altra vessant seva és la recerca efectuada a l’hora d’esbrinar els orígens de Cal Torres, i com a mostra d’una valoració equànime amb la seva tasca envers la memòria local publiquem en aquest exemplar un escrit que ella mateixa ens ha facilitat, signat per qui va habitar aquesta casa ara fa uns quants anys.
Records d’infantesa
A
questa història comença a Ponts en el temps de la dura postguerra que s’inicià el 1939, durant la qual, els perdedors de la confrontació nacional succeïda entre 1936 i 1939, s’endugueren la pitjor part de les conseqüències de la guerra... Les famílies passaven por i neguits, així com les represàlies per part del nou règim que s’havia imposat, i els que no hi estaven d’acord eren empresonats o marxaven cap a les muntanyes. El meu pare fou un dels que hagué de fugir... Jo aleshores tenia onze mesos i no vaig tornar a veure’l fins als onze anys, que és quan vaig començar a conèixer-lo. La meva mare també va haver de marxar cap a la ciutat, a servir a casa d’un metge. Els diners escassejaven i jo no era conscient de la situació en què es vivia, alhora que esperava notícies de la meva mare, perquè del meu pare poc se’n sabia. Els meus avis tenien cura de mi i m’estimaven, i sempre tenien un somriure per a mi, malgrat les dificultats que passaven. No recordo que mai s’haguessin enfadat per cap cosa que hagués fet, només a l’hora de menjar, ja que sempre era la darrera d’acabar... Sort en tenia d’aquell gos que teníem que m’ajudava a fer net el plat. Era el meu amic. Les hores del dia que m’agradaven més eren les de la vesprada, quan tots arribaven del camp i ens posàvem a la cuina, al voltant de la llar de foc, menjant i escoltant històries. L’àvia, que tenia molta imaginació, n’explicava d’inventades i
bústia de records omplia el meu cap de fantasies. Jo era una noia tímida i recordo que quan no hi havia escola voltava per tot arreu, no necessitava joguines i era lliure com un ocellet. M’agradava anar a l’hort i cap a l’era, on portava el menjar als que hi treballaven amb una cistella que feia més embalum que jo. Després tornàvem cap a casa amb el carro del padrí, que era un home de poques paraules però molt treballador, sempre era on havia d’estar i tenia una rialla permanent. Era caçador i a casa venia sovint carregat de conills, ajudat per la Griseta, una fura que portava amb un morrió penjat al coll, i que a mi m’havia fet córrer més d’una vegada per-
què em mossegava els turmells, com fan aquests animalons quan persegueixen els conills. Els diumenges eren una mica avorrits... al matí anàvem a missa, i la veritat és que no hi havia gran cosa més a fer; a la tarda, anàvem a resar el rosari i a veure –des del balcó– com passejava la gent per la carretera i anava cap al cinema. Per cert que alguns dies vaig poder veure’n alguna seqüència, perquè quan feia calor obrien una finestra, i aleshores jo podia veure part de la projecció des de casa. També, des del meu “observatori” veia com una nena veïna meva, d’una casa benestant perquè era filla de l’apotecari, es gronxava al
jardí de casa seva i que algun dia m’havia deixat... Tenia una cremada a la cara a causa d’un accident i tot i que no reia gaire sempre anava molt mudada, amb llaços i vestits preciosos... El darrer “acte” del diumenge era anar a casa de la mestra, que també era veïna nostra, a escoltar com tocava el piano, i em passava hores al seu costat. Això em fa pensar que amb la gent gran em sentia més a gust, i malgrat que també jugava amb els de la meva edat, amb alguns no hi tenia massa bona relació com a conseqüència de la seva crueltat amb mi... potser per a la meva situació familiar. També anava per tot arreu amb el meu oncle, que tenia un camió petit i venia peix pels pobles. Quan em portava als mercats, juntament amb la meva àvia, era com una festa. Malgrat la meva curta edat en aquells dies, vaig poder gaudir de moltes coses, des de les festes del poble als mercats a la plaça, de la festa major, de quan trepitjàvem el raïm, de la matança del porc i d’haver pogut veure com es conservaven totes les carns amb oli perquè perduressin per una temporada, perquè sinó les passaríem magres... Un altre record d’aquella època és la sensació permanent de fred a l’hivern, de les nevades i que aleshores només s’estava bé a la cuina perquè les cases eren molt grans i difícils d’escalfar. Tot i això i algunes coses que vull oblidar, en general vaig ser feliç en aquells dies gràcies a les persones que m’estimaven, en especial als meus avis –Jaume i Dolors-, a qui recordo agafats de la mà, caminant pel carrer Major camí de l’església, on em portaren a batejar quan tenia dos anys... Encara em sembla sentir com un regust entre dolç i salat dels confits de la festa... que més que recordar-la, penso que la tinc present en el meu pensament de tantes vegades d’haver-la sentit explicar. Conxita Cinca Torres
redaccio@portaveu.cat
43
Bústia d’opinió
Dia de l’origami
L
’origami (en castellà: papiroflexia) és un art d’origen japonès en què el paper és el material que s’utilitza i, els plecs, són la tècnica com es manipula aquest paper. Ori vol dir plegar i gami, paper. L’11 de novembre de 1918, a les onze del matí, va finalitzar la Primera Guerra Mundial. Aquesta data, 11 de l’11, va ser escollida pel Japó per instaurar la Grua tradicional de paper com a símbol de la pau i festejar cada any aquesta data com a dia de l’origami. D’una conversa entre nosaltres dos, aficionats tant l’un com l’altre a plegar paper, va sorgir la idea de celebrar aquí a Ponts el dia de l’origami. Vam plantejar-ho a l’Ajuntament i vam obtenir el suport total per organitzar-ho. La data era el divendres 11 de novembre. Quan dijous al vespre vam acabar de condicionar la sala d’actes de l’Ajuntament per celebrar-hi l’ende-
mà el dia de l’origami, ens ho vam mirar una estona des d’un angle de l’estança. Les làmpades i parets, adornades amb tires de grues, donaven l’aire adequat d’una festa. Uns cartells, penjats en un dels murs, explicaven la història resumida de l’origami i, al fons, una taula folrada amb paper blanc exposava una mostra d’aquesta tècnica amb animals, flors, avions i altres figures elaborades amb la traça que la il·lusió de la nostra afició a plegar paper ens havia permès. Al centre de la sala, un parell de taules més, estaven disposades per rebre la gent que prèviament havíem convidat a participar a l’esdeveniment, anunciant-ho en un parell de dotzenes de cartells que, aquella darrera setmana, havíem penjat estratègicament per la vila. L’escenari ens havia quedat prou bé. Però ens enganyaríem si no confesséssim el nostre recel en què la participació de la gent fos poc nombrosa, ja que el tema era, si més no,
poc conegut i essent divendres un dia feiner no augurava un gran èxit. Però ens vam equivocar. Des què vam obrir el local fins que el vam tancar a les nou de la nit, padrines, pares, mares, nenes i nens ens van alegrar el dia demostrant-nos que les pontsicanes i els pontsicans estaven ben disposats a participar a la festa i de plegar cadascú la seva figureta paper. Al final de la diada, mig centenar de grues penjades amb el seu missatge de pau escrit a l’interior, donaven fe d’aquesta illusionada participació. Creiem que tots plegats (mai millor dit) ens hem de felicitar i, per la nostra part, agrair la presència de tothom que ens ha volgut acompanyar i, especialment, donar gràcies a l’Ajuntament i al Patronat Municipal d’Iniciatives que amb el seu suport ens ha permès dur a terme aquesta primera commemoració que esperem i desitgem no sigui la darrera. Enhorabona i fins l’11 de l’11 de l’any vinent. Albert i Miquel
Va de jubilats...
C
ada jubilat és un món: Uns són més espavilats que altres; molts d’ells no tenen gaires lletres i altres són més il·lustrats. Sigui com sigui, avui dia, quan es vol saber què li pertoca a cadascú per eixugar un deute col·lectiu, hi ha qui treu la maquineta per tal de fer la distribució, però la majoria de gent gran encara compta amb el cap. Les màquines són per tot arreu. Pel carrer veus tothom capficat en aparells, ben distrets del que passa pel seu entorn... I més d’una vegada s’emporten algun ensurt amb el clàxon d’algun camió. L’altre dia era en un bar on hi entrava la gent mirant la pantalla del seu mòbil. No veien a ningú i deien: “Bon dia”, abstrets per l’aparell. No veien ni els cambrers. Què hi veuen en aquests aparells que els tenen tan embabiecats? No sé què faria jo si en tingués... Potser també badaria davant el que surt a la pantalla, i aniria atabalada, i amb el cap ple d’informació... Potser també restaria enganxada i meravellada davant de tanta novetat i frisaria per estar informada dels darrers esdeveniments que passen al món. Potser és el nou talant, la nova fusta que identifica la nostra joventut. Digna Caubet 44
www.portaveu.cat
redaccio@portaveu.cat
45
Hemisferi Central
des del meu balcó Armes de defensa
D
el balcó estant vaig veure passar un home amb un revòlver i li vaig demanar per què el tenia. Em va respondre que era una arma de defensa. Aquesta expressió, arma de defensa, sona tan contradictòria com militar pacifista, estafador honrat o reality interessant. La venda d’armes és el negoci més rodó que, de tota la vida, ha omplert les butxaques dels llestos sense escrúpols de tot el món. Aquests són els mateixos que en el seu decàleg tenen sentències com “la millor defensa és un bon atac”, “qui pega primer, pega dos cops” o “si vols conquerir la pau, prepara’t per a la guerra” i, a més, tenen el cinisme de declarar-se fidels seguidors d’aquell que, diuen, va posar l’altra galta i que predicava l’amor fraternal. Encara hi ha massa individus que no han entès que la raó no s’obté per la força sinó dialogant i d’això se n’aprofiten els traficants espavilats. La necessitat de tenir una arma per poder defensar-se de la gent que té una arma és l’argument més fàcil i rendible que s’hagi pogut inventar mai per convèncer els lacònics cervells d’una gent que, paradoxalment, confia més en la vida després de la mort que en la pròpia vida que està vivint. A l’altra banda hi ha uns estats que es vanaglorien de ser els més evolucionats del món i, subjugats sota l’encanteri de les paraules màgiques pàtria, bandera, honor, fe, vida eterna, etc. són incapaços de comprendre que un país desenvolupat no és el que té més i millors armes, sinó aquell que no en necessita mai cap, per això (abans que un traïdor a la pàtria ho prohibeixi) corren a comprar-se un AR-15 que, per uns 800 o 900 dòlars, els protegirà d’algun boig que, a 500 metres, els estigui amenaçant amb un AR-14. Estic veient que, d’aquí poc temps, tindrem a l’abast qualsevol tipus d’arma. Ja se sap, les modes triguen poc a generalitzar-se. Això sí, absolutament totes duran en un lloc ben visible un rètol imprès amb lletres grans i vermelles que diran: “les bales són perjudicials per a la salut” o “un tret al cap pot matar” o “si dispares no condueixis” no fos cas que algú argumentés que no l’havien avisat.
Hona Ríos
honarios.desdelmeubalco@gmail.com 46
www.portaveu.cat
Mantell de lluna
Lluna que es desfila en fils de llana, teixint un mantell que està llest a l’albada, blanc mantell de freda i humida llana que ens entra pel nas ofegant-nos tota, la llum cristal·lina de la matinada. Mantell que amagues valls i planes oblidades, i fas que les hores siguin més llargues. Esmaperduts et resseguim com arnes afamades per donar caliu a les nostres fredes ànimes, que els teus fils suaument agermanen deixant-les lligades, per així, encendre les llums de melancolies passades. Alguns dies el mantell, ben teixit està i estès suporta hores i dies sense estripar. Altres s’esfilagar-sa, i al migdia, el Sol mandrós, el torna a madeixar. Aquest és el mantell fred, que fidel a la gent de les planes, ens fa de bel i dia sí i altre també, com un castig ens tapa el cel. Marion Blau
Bústia d’opinió Agraïment al sr. Manuel Latorre, ex-jutge de pau de Ponts
D
es del grup municipal de CiU a l’ajuntament i des del Partit Demòcrata de Ponts volem expressar, mitjançant aquestes paraules, l’agraïment al Sr. Manuel Latorre per la seva tasca com a Jutge de Pau durant els darrers 8 anys al nostre municipi, destacant-ne la seva dedicació i el seu bon fer, i especialment per la seva independència i discreció en l’exercici de les seves funcions al capdavant del Jutjat de Pau de Ponts. El passat mes de juliol, el Sr. Manuel Latorre va presentar novament la seva candidatura per repetir com a Jutge de Pau per un nou període de 4 anys. Va rebre el suport del nostre grup municipal perquè que entenem que era i és la persona més idònia donada la seva experiència i per la seva poca significació política. Malgrat tot, el Ple de l’Ajuntament de Ponts va escollir un altre candidat vinculat a la política municipal durant més de 30 anys, i a diferència d’anteriors ocasions, sense el consens necessari que el càrrec i la institució creiem que requereix. El Partit Demòcrata de Ponts
redaccio@portaveu.cat
47
la tira
La plenitud en el cinema
E
m plau escriure sobre una pellícula del director francès Eric Besnard. Narra una petita història, si voleu amb gust romàntic, on la malaltia de l’Asperger esdevé l’excusa per a la seva realització. Així aquest pretext, descrit de manera plàcida, serveix per parlar dels valors: justícia, honestedat i honradesa. ”Le goût des merveilles”, traduïda a l’Estat espanyol com: “Pastel de pera con lavanda”, traducció poc afortunada a parer meu, ja que s’hauria pogut traduir tal com sona: ”El gust de les meravelles”. El tema fa referència a la breu història d’una dona que ha enviudat i ha hagut de portar a terme el negoci familiar de les pereres, amb els dos fills encara en edat escolar, amb tot de dificultats afegides; tant pel banc com la fallida de la clientela. Louise és la vídua, interpretada per l’actriu belga Virginia Efira, que hi juga un excel·lent paperàs, i amb en Pierre, que és el principal protago48
www.portaveu.cat
d’ací i d’allí nista, interpretat per l’actor francès Benjamin Lavernhe; una i altres, poc coneguts en les nostres pantalles. Un petit accident de carretera desencadenarà la trama, i la relació dels dos personatges, que en la mesura que passa la cinta se’ns anirà descobrint l’argument. Altres intèrprets secundaris no menys importants ajudaran a la realització del que es planteja. Un escenari del món rural de l’evocadora Provença francesa, dins les seves especialitats agrícoles de la regió; tant la fruita com les grans extensions de camps de lavanda són l’espai de l’acció. Un paisatge primaveral, on la vivesa de colors es manifesta, pot complaure l’espectador efusivament. De l’Asperger, direm que és síndrome d’alteracions, que per la conducta dificulta relacionar-se, fa que es respongui de manera diferent als estímuls externs. Per altra banda, crea una personalitat hipersensible sense cap finalitat, però
d’una lleialtat suprema, on el sentit de justícia, honradesa i honestedat s’hi veu reforçat. Eric Bernard en va saber treure profit. Benjamin Liebern, actor de l’àmbit de la comèdia francesa institució de dinàmica de rigor professional pel que fa a tota interpretació teatral; el nostre actor se’n beneficia. Hi aconsegueix fer del personatge com si fos un poeta romàntic, d’una sensibilitat que atrau, però que les circumstàncies el desfasen de la resta del món. Heus ací la seva emfatització amb què captiva el públic. Genera a la vegada, una empatia inusitada. La seva particular manera de fer, el converteixen en una persona misteriosa i a la vegada apassionant. La crítica, que ha estat del tot favorable, predisposa un punt més pel cinema francès digne, perquè posa de relleu, altra vegada, la notorietat del setè art amb quelcom de positiu, que fa que la vida sigui més fruïda. Jaume Campàs
redaccio@portaveu.cat
49
Pedres amb història Nota de redacció: Aquest ha estat el darrer article que en Manuel Gabriel va escriure per a la revista Portaveu. Tot just amb aquest article encetava una nova secció “Pedres amb història”, que pretenia substituir l’espai “Àlbum de la memòria”, amb el qual l’historiador va estat treballant durant tots aquests anys, fins l’anterior número de la revista 318, en què va concloure el darrer episodi.
L’església de Sant Silvestre de Serralta, o de Montmadrona
Situació i descripció ’església de Sant Silvestre de Serralta, o de Montmadrona, és un edifici d’estil romànic, isolat enmig d’uns camps de conreu, entre el mas d’en Pla i el mas de Monistirol, a l’altiplà de Montmadrona (623 m d’altitud), situat a la carena de l’anticlinal de la Serra del Pubill, sobre la vall del Segre, i a l’extrem nord-est del municipi d’Oliola, al qual pertany. Aquest petit temple-- dedicat al primer Papa romà i màrtir--és una edificació d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles pilars adossats als murs laterals, i coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral. Actualment l’absis és tancat per un envà i s’ha convertit en sagristia. La porta d’accés actual, sense caràcter artístic, s’obre en la façana de ponent, mentre que la porta original és paredada i situada a la façana de migdia. Només és visible des de l’interior, atès que exteriorment és amagada per la construcció dels nínxols del cementiri adossat a la façana anteriorment al·ludida. No es pot
L
50
www.portaveu.cat
precisar la forma d’aquesta porta, ja que només és visible el cap-i-alt i la llinda interior. A la mateixa façana de migdia, prop de l’extrem de llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada, com la que hi ha, paredada, al centre de la conca absidal, la qual no correspon a l’obra original. A la façana de ponent, sobre la porta actual, hi ha una finestra geminada, mancada de mainell, emfasitzada per un reclau en el mur, que per la part exterior és molt malmès, però que es conserva molt bé a l’interior. Cal assenyalar les semblances d’aquesta finestra i la seva collocació, amb la que podem veure a la propera església de Sant Ermengol de Tiurana. El nivell del paviment de l’església és més baix que el de l’exterior i per a accedir-hi, tant en la porta actual com en la porta original, hi ha quatre graons. En els murs de tramuntana i ponent hi ha un banc d’obra corregut i en el mur nord hi ha un petit sòcol, que es repeteix en el tram de llevant del mur de migdia i en la base dels pilars dels arcs torals, que fa la impressió, donada la seva irregularitat, que correspon a un incident en el procés constructiu de l’edifici. L’interior és totalment arrebossat i pintat, fruit del mateix procés de decoració en què es clausu-
rà l’absis i s’obrí un altar, buidat en el mur de tramuntana. Per tant, no és possible observar-ne les característiques constructives dels paraments. L’aparell és només visible a l’exterior, on els paraments són formats per carreus ben escairats, de talla irregular, i disposats en filades molt ben ordenades. Les façanes no presenten cap tipus d’ornamentació, llevat de la finestra ja esmentada de la façana de ponent, on també hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls, amb els arcs formats per dues úniques dovelles. El ràfec de tot l’edifici és format per una senzilla motllura bisellada, i en l’absis hi ha sis lesenes encastades en el para-
Pedres amb història alment, l’església de Sant Silvestre de Serralta depèn eclesiàsticament de la parròquia de Sant Tirs d’Oliola i de l’arxiprestat de Ponts. Pels volts de la diada del Sant, el 31 de desembre, s’hi celebra una missa molt concorreguda per veïns dels municipis d’Oliola, de Ponts i de comarques. Pel que fa als goigs del Sant, han estat reeditats recentment per iniciativa de Gogistes Tarragonins, amb un arranjament musical de la tonada a cura del músic pontsicà Xavier Palà i Nosàs La singularitat d’escaure’s l’últim dia de l’any feia que una antiga dita popular pontsicana afirmés:
Sant Silvestre no protesta sinó una vegada l’any: que és vigília, que és vigília, que és vigília de Cap d’Any. Manuel Gabriel i Forn Bibliografia: “Catalunya Romànica”. Volum XVII- La Noguera. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994. Pàgines 380-381. Fotografia d’ Isidre Blanc, 2014.
©Joanpere Massana
ment, sense relleu, que semblen correspondre a un primer assaig de construcció, adaptada a les formes ornamentals de l’arquitectura llombarda, que no es va arribar a completar. Aquest inici de decoració absidal, juntament amb les característiques formals i constructives de l’edifici, indiquen clarament l’adscripció de l’església de Sant Silvestre de Serralta a les formes pròpies de l’arquitectura de la fi del segle XI o de principi del segle XII, encara fidels a les formes llombardes, que no es desenvolupen plenament en la composició de l’edifici. Breu esbós històric : L’església de Sant Silvestre de Serralta apareix esmentada en l’acta testamentària d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, datada entre els anys 1080 i 1100; segons aquest document, Adelaida féu un llegat a Sancti Silvestri de Monte Madrona de dos mancusos, un per a la lluminària i un altre per a misses. Cal notar que el topònim que acompanya l’advocació del temple, és a dir, Montmadrona, és avui dia inexistent; es tracta, doncs, del topònim antic d’aquest indret, el qual encara es troba en documentació eclesiàstica dels inicis del segle XIX. Una altra notícia, la proporciona una escriptura datada el 1081, segons la qual Bernat Senmir donà a Santa Maria de la Seu i a la seva canònica, tots els alous que tenia a Montmadrona, al terme del castell de Ponts, excepte l’església de Sant Silvestre i un altre alou que ja havia lliurat amb anterioritat. No s’han localitzat més referències de l’església de Sant Silvestre, però si del topònim de Montmadrona; en aquest sentit, hi ha constància que l’any 1123 Ramon Arnau, en la seva acta testamentària, llegà al monestir de Santa Maria de Gualter tot l’honor que posseïa in Monte Madrona. A partir d’aquesta data, figura mencionat en moltes altres escriptures del segle XII i subsegüents. Al segle XIII les seves rendes passaren a ser administrades per la comunitat agustiniana de Sant Pere de Ponts, que hi va instituir la dignitat de Canonge de Montmadrona o de la Serra Alta per al clergue beneficiat, càrrec que trobem documentat fins a la primeria del segle XIX. Actu-
redaccio@portaveu.cat
51
animalons El Nadal amb la nostra mascota
E
l Nadal és l’època de l’any on un s’ajunta amb tota la família al voltant d’una taula. Un moment per compartir els desitjos i els bons propòsits per l’any que ha d’arribar. Rebre regals i presents així com també donar. I és clar, amb tot el rebombori que causen aquests dies no podem oblidar-nos de la nostra mascota. Ells també poden celebrar les festes nadalenques amb nosaltres de manera que no els ocasioni cap molèstia. Cal tenir present uns quants consells per tal de minimitzar els riscos i els perills que poden sorgir aquests dies. Es recomana que la decoració nadalenca no estigui a l’abast del gos o el gat, com els llums de nadal, les boles i guarnicions de l’arbre, les espelmes i les caixes de regals. Les cintes, siguin de l’arbre, de decoració o les dels regals poden provocar obstrucció intestinal si se les empassen. Els llums de nadal són un bon reclam a l’hora de jugar. Aquests ocasionen petites electrocucions en cas de mossegada. Les plantes de decoració nadalenca també poden ser un perill potencial. Moltes d’elles poden ser tòxiques o
52
www.portaveu.cat
bé causar problemes gastrointestinals. Molts gossos i gats tenen el costum de menjar herbes i plantes. En cas que ingereixin algunes d’aquestes plantes els podria causar greus problemes. Per tant, és convenient no deixar les plantes nadalenques a l’abast de la nostra mascota. El Nadal és moment de grans i variades menjades al voltant de la taula. Menjars exquisits que fan delectar els paladars. Però molts d’aquests aliments tan saborosos per a nosaltres poden ser perjudicials per a un gos o un gat. Entre els aliments que podem trobar aquests dies a la taula eviteu donar els següents productes: xocolata, raïm, panses, advocats, retalls de greix i ossos, nous i nous de macadàmia, aliments fregits i dolços. La xocolata conté teobromina que és una substància estimulant, les nous de macadàmia són molt tòxiques i poden provocar convulsions. Així doncs, és convenient prendre certes mesures per a gaudir tots plegats d’un BON NADAL! Francesc Alcazar i Domingo Veterinari
català a l’atac la nova gramàtica
Fins ara només era correcte: L’Estat manté la seva oposició que votin Des d’ara també és correcte: L’Estat manté la seva oposició a que votin Fins ara: Si demanen els carnets, ja els els pots tornar Des d’ara també: Si demanen els carnets, ja els hi pots tornar Fins ara: Insisteix a parlar de temes difícils Des d’ara també: Insisteix en parlar de temes difícils Fins ara: Em sembla que arribaré a un quart de set Des d’ara també: Em sembla que arribaré a les sis i quart Fins ara: Això segur que perjudica algú de la família Des d’ara també: Això segur que perjudica a algú de la família Fins ara: Aquesta pega serveix per a enganxar fusta Des d’ara també: Aquesta pega serveix per enganxar fusta Fins ara: Diria que aquell home és cec Des d’ara també: Diria que aquell home està cec Fins ara: Ha decidit no venir per culpa del mal temps Des d’ara també: Ha decidit no venir degut al mal temps Fins ara: En sentir la teva veu, li passen tots els mals Des d’ara també: Al sentir la teva veu, li passen tots els mals Fins ara: Sempre diuen que treballen com esclaus Des d’ara també: Sempre diuen que treballen com a esclaus ara.cat
bústia d’opinió Un bon i veritable Nadal... Encara hi som a temps!
R
edacto aquesta breu reflexió el 20 de novembre, jornada durant la qual se celebra el Dia Universal dels Drets dels Infants arreu del món. Si teniu temps i ganes repasseu l’hemeroteca d’aquest dia, on podreu llegir un seguit de notícies als mitjans que tenen els infants com a protagonistes... i la gran majoria ens parlen de mort i maltractaments cap als més petits. No entenc que, després de passats tants anys d’ençà que les Nacions Unides aprovessin una Llei pels Drets dels Infants – que data de 1989 i que fou ratificada per 193 països–, els seus 54 articles siguin paper mullat o només un manual de bones intencions. Al mateix temps, aquests dies, tot i que encara resten dos mesos per la diada de Reis, no deixem de ser bombardejats per campanyes de joguines als molts canals televisius, o per la publicitat en un allau de catàlegs a tot color (amb paper o digitals) per tal d’estimular la il·lusió dels nostres infants, mentre que en altres llocs del món hi ha milers de nens que no tenen ni material escolar i que estan mancats dels mínims per poder viure en dignitat. Aquests però, també esperaran la visita dels Reis Mags (o de Santa Claus, o del Pare Noël, o de Sant Nicolau,...). De què serveix una Diada dels Drets dels Infants, o dels Drets de la Dona, o dels Drets Humans quan només són un conjunt de bones raons per part dels mateixos Estats que moltes vegades els incompleixen sense cap mirament, o de les mateixes so-
cietats mal anomenades del benestar, quan aquest comença i acaba al melic d’un mateix? I aquesta actitud egoista potser en ocasions també la transmetem als nostres petits i no tant petits, que aquests dies només saben dir davant dels anuncis del Nadal: “Vull això, vull allò i allò...” Ens cal posar fil a l’agulla per poder capgirar aquestes actituds que sembla que s’aguditzen durant aquestes dades... No ens enganyem, la solidaritat nadalenca només és una petita cortina per amagar o justificar el nostre egoisme. No podem esperar que la feina d’educació en valors sigui una tasca només de l’escola i l’Institut, ja que hi ha àmbits en què la família i la societat també pot col·laborar i aquest n’és un... Volem el millor pels nostres infants i adolescents, i volem educar-los perquè ajudin a construir un món millor, i per tant, tenim molta feina a fer. Una petita experiència que espero que sigui un granet de sorra, dels molts que es fan arreu, d’aquesta feina formativa que tots tenim enco-
manada, el constitueix l’experiència de col·laboració d’un grupet de preadolescents –l’any vinent rebran la confirmació– en la Campanya del “Gran Recapte” (aprofito per agrair la feina feta per una colla de voluntaris i que ja fa alguns anys que ho han entomat, gràcies!), i penso que és una manera d’aprendre a valorar el que tenen, de veure que hem de ser solidaris i si podem ser-ho sempre, com els Drets dels Infants... Cada dia hauria de ser aquesta efemèride! No n’hi ha prou amb els discursos i les paraules, que ells troben buides, ens cal fer-los protagonistes d’aquests canvis que volem, també al nostre poble, donar-los protagonisme i endavant. I no voldria ser negatiu i crític... No és el meu tarannà, permeteu-me desitjar-vos uns dies de festes de Nadal plens de moltes experiències que ens ajudin a créixer en positiu en tots aquells àmbits de la vida de cada dia. Des dels que viureu en les vostres llars, o aquelles que compartirem a nivell de poble, sembla que tindrem uns dies plens d’activitats musicals, culturals, tradicionals i religioses, fem-ho nostre i fruïm d’aquests dies. I no deixem d’abraçar-nos, de felicitar-nos, de mirar-nos i dir-nos que encara estem a temps de fer-ho molt millor, i quan estiguem amb els més petits no deixem d’ensenyar-los a estimar a tots els altres nens i nenes d’arreu del món. Crec que aquest és el veritable Nadal que vull viure i vull compartir amb tots vosaltres, com a persona, com a pontsicà i com a mossèn. T’hi apuntes, ja ho saps! Mossèn Jaume redaccio@portaveu.cat
53
nanorelats Un solo de violí
E
n Sergi, de tota la vida, estiuejava amb els seus pares al poble de l’avia materna. Amant de l’esport, s’alçava ben aviat i aprofitava la frescor de la matinada per fer unes voltes corrent pels carrers de la vila. Aquell dia, també va matinar però un altre motiu l’empenyia a llevar-se tan d’hora: tenia una cita especial. El dia anterior, en la seva cursa matinal va sentir una melodia que semblava provenir d’un casalot, una mica apartat, al cap de munt d’un carrer. Captivat per aquelles notes, va aturar-se comprovant que era un violí el que les provocava. Sobtadament va sentir una fiblada al cor. Però en Sergi no es va atrevir a entrar a la casa per descobrir la font d’aquella música. Quan la seva padrina li va assegurar que aquella casa estava abandonada des de feia un munt d’anys, en Sergi va quedar sorprès i encuriosit. Per això havia estat esperant, anhelós, que arribés l’endemà per tornar a sentir aquell solo de violí. La Mireia, a l’igual que en Sergi, cada any dels vint que tenia, havia estiuejat en aquell poble i tot i així, no es coneixien. Tenia passió per la música i era una virtuosa del violí. Es llevava ben matí i el primer que feia era agafar l’instrument i anar a la casa abandonada per poder practicar sense molestar i sense que l’amoïnés ningú. Aquell dia, del primer pis estant, mentre interpretava una peça clàssica al violí, va veure a través de les persianes mig derruïdes, un xicot que pujava corrent pel carrer i que en arribar a l’alçada de la casa on era ella, s’aturava a escoltar la seva música. Sense detenir el seu arquet, va sentir una fiblada al cor en contemplar la presència del jove. L’endemà es va repetir la història. En Sergi estava enamorat d’aquella música i la Mireia, d’aquell xicot. Però la timidesa el va vèncer i no va gosar fer cap pas per esbrinar la identitat de l’intèrpret culpable del seu desassossec. Per l’altra banda, ella tampoc no va ser capaç de sortir al balcó i convidar-lo a presenciar el concert a primera fila. Des del seu tron, Eros els observava recelós, tement el fracàs ja que, encara que les seves sagetes havien encertat de ple, si aquells humans no posaven una mica més de la seva part, malament rai. Eva Casteyano
S E T S E F S E ! 7 N 1 O B LIÇ 20 I FE 54
www.portaveu.cat
la columna No s'hi val a plegar
Q
uan els diversos partits polítics d’un territori es presenten com a possibles candidats elegibles en uns comicis determinats, han de saber que això representa un obligat compromís ferm, permanent i invariable vers aquells confiats ciutadans que hi han posat les esperances per construir un país millor. És a dir, l’acte d’oferir-se públicament per esmenar certs danys que els del partit contrari poguessin cometre, representa una promesa de compliment del que pregonen, el deure de fer tot quan puguin per a què així sigui i l’obligació de ser conseqüents fins el final, malgrat les dificultats que puguin haver-hi. Cal mantenir la positura presa en fer campanya i que han presentat com intocable davant els seus hipotètics electors. I que, òbviament, aquests s’han cregut i que per això els han votat. El que no s’hi val és plegar, fer marxa enrere, desentendre’s del compromís. Quina credibilitat pot tenir qui després d’esventar a tort i a dret uns principis rigorosos, una actitud incorruptible, canvia de criteri, es desentén del tema i deixa la porta oberta als seus oponents? El ‘pacte per la governabilitat’ hauria d’estar fora de lloc, i més quan els qui ho pacten tenen un tarannà prou diferent, oposat i, fins i tot, antagònic, al menys aparentment o, si més no, així és com ens ho han volgut vendre. Potser el reglament del Congrés hauria de prohibir abstenir-se i els diputats, els ‘senyories’, s’haurien de mullar petés qui petés. No s’hi val abstenir-se en un tema tan important i significatiu com és el govern d’una comunitat. Com si diguessin: ‘el que li pugui passar al país no ens interessa, ja s’ho faran, i als nostres electors que els bombin’. I mentre, el cap del partit, plega, se’n desentén més que els altres, ja no només s’absté si no que no vol saber-ne res del que pugui passar, com si tot plegat no anés amb ell, com si no hi tingués res a veure. S’ha dit i redit que això ha representat un acte d’honestedat per part d’ell. No ens enganyem: ha estat molt còmode no lluitar fins l’extenuació, continuar cobrant el sou que li paga el partit -que, en principi, deu ser per defensar uns ideals inamovibles-, i pel que fa a l’actitud, sembla més aviat de covard que d’honrat, íntegre i digne líder victoriós. Encara bo, que els nostres van dir no. Estem avisats per a una propera vegada. Albert Vidal
redaccio@portaveu.cat
55