Tinc por. De cop i volta m'ha envaït una sensacio de pànic. Tinc por i tan sols desitjo que demà al matí hagi marxat tal i com ha vingut. Demà comença el meu viatge. És un viatge molt especial on no les tens totes i et neguiteja l'esperit un mes abans de sortir. Un viatge que, de ben segur, serà increïble; dur i difícil però inoblidable. Vaig camí d'Aushwitz decidit a cercar respostes, a respondre estimant tota la barbàrie, tota la irracionalitat i tot aquell desamor. Decidit a respondre'm moltes de les qüestions que m'empaiten. Us explicaré un secret. El meu viatge no serà, ni de bon tros, tan dur com el que van fer la Ruth, l’Isaac i l’Aaron, tan sols pel fet de ser diferents. Així que, sigueu benvinguts, esteu convidats a venir, a conèixer, a prendre consciència i a estimar amb totes les vostres forces, camí d'Aushwitz.
Barcelona, 3 de juliol de 2.010
La II Guerra Mundial (1.939 – 1.945)
A primers de setembre de 1.939 els soldats alemanys envaeixen Polònia. És l'inici de la II Guerra Mundial, una guerra tal que dividí el món sencer en dos bàndols i acabà amb la vida de milions i milions de persones. Una guerra que, com totes i cadascuna, mai no hauria d'haver passat i , com totes, reflexa la nostra debilitat com a éssers, anomenats amb certa lleugeresa, racionals.
Milers i milers d'històries com la de la Ruth, l'Isaac, l'Aaron i la seva família es produiran durant aquests terribles i llargs anys en que va durar la guerra. Milions d'històries que haurien de ser escrites per ser recordades sempre més.
Entrada els soldats alemanys a París 1940. Durant els primers dies del mes de juny, l'estiu més trist que recorda París, les tropes alemanyes desfilen orgulloses pels Camps Elisis davant la mirada trista i plena d'ira dels seus habitants. A una velocitat de vertigen tots els edificis oficials són ocupats i la creu gamada oneja a totes les teulades de la ciutat. Les primeres revoltes populars són respostes amb execucions i afusellaments. La repressió del poble s'intensifica i les condicions de vida dels ciutadans empitjoren dia rere dia. A voltes de 1.941 París està absolutament controlada pels alemanys. El 16 i 17 de juliol d 1.942 més de 30.000 jueus, entre ells 4.000 nens i nenes, són detinguts a les seves llars i deportats en trens de bestiar cap a Auschwitz. Deixarem, però, que siguin els tristos ulls dels nostres petits protagonistes els que ens expliquin el seu llarg i tortuós viatge, camí d'Auschwitz.
París, 13 de desembre de 1.939 Uns lleugers raigs de sol pentinen les finestres del passatge de la Rue Saint Bon i anuncien a la Ruth Azancot i als seus germans l'hora de llevar-se. Un nou dia comença... L'Amías obria la petita porta del seu taller de bicicletes a París mentre que la Ruth s'encarregava de preparar els seus germans petits i de deixar la casa recollida i en ordre. Així ho haguès volgut la mare. Tot seguit es pentinava i es vestia amb aquell vestit blanc, radiant com els seus ulls, i marxava a casa dels senyors Duschamp, on treballava al servei domèstic. És igual que sa mare, pensava el senyor Azancot cada cop que la veia moure's amb aquella energia i decisió. Sort de la Ruth, suspirava. L'Isaac baixava lleuger a ajudar al seu pare al taller i, per si fos poca feina, vigilar les trapelleries del seu germà. El fascinava treballar amb el pare. No perdia detall, volia ser el millor mecànic de bicicletes de tot París. De tant en tant, quan l'Aaron ja no aguantava més, l'havia de treure a passejar al carrer. L'embogia jugar amb les peces velles que el pare no utilitzava. Semblava feliç tot i que des que la mare els va deixar no havia tornat a parlar, ni una paraula. Tot era tranquil al París de 1.939 tot i que, en la llunyania, se sentien tambors de guerra.
París, 15 de febrer de 1.940 Aquella nit quan l'Amias Azancot va tornar a casa la Ruth presentí que alguna cosa no anava bé, notà preocupat al seu pare. Els menuts de la casa dormien profundament. - Pare, què és això que et té tan angoixat? La Ruth li va preguntar amb tanta suavitat que no va deixar cap alternativa al senyor Azancot. Li havia d'explicar. - Mira Ruth, han arribat notícies de que els alemanys s’apropen cap a França. Un tal Adolf Hitler ja ha envaït Polònia i Àustria i es dirigeix cap aquí. Les males llengües diuen que maten als jueus com si fossin animals. I els tenim a tocar... - Com? I això per què? Però què s’ha cregut aquest beneit? Es va fer silenci. La Ruth coneixia la realitat gràcies a les cartes d’en Klauss, el nebot dels Duschamp, però no n’era conscient que els alemanys estiguessin tan a prop i que la realitat fos tan crua. S’havia de preparar. La Ruth va abraçar al pare i li va fer un petó al front. Demà serà un altre dia.
París, juny de 1.940 - Pare! Pare! Els soldats alemanys ja estan aquí! Ja han entrat a París! L'Isaac entrava corrents al taller de seu pare. La palidesa del seu rostre reflectia la gravetat de la situació. L'Isaac no n'era del tot conscient. Els jueus dels paisos invaïts pels alemanys havien anat arribant a Paris sense parar. Poc a poc foren apartats de la vida pública, mica en mica expulsats dels seus treballs.
París, 16 de juliol de 1.942 Era l’hora de sopar. La família Azancot seia al voltant de la taula amb allò que havien aconseguit arreplegar durant el dia. La fam feia dies que passejava per les llars jueves i ja s’havien sentit les primeres morts d’infants per malnutrició.
L'Amias va haver de penjar un cartell a la porta on es llegia: "Negoci jueu". Les bicicletes deixaren d'arribar al poc temps i el senyor Azancot amb prou feines reparava la bicicleta d'algun amic jueu que s'atrevia a sortir al carrer.
Era a les nits quan l’Amias Azancot sortia d’amagat pels carrers de la ciutat amb els pocs diners que els hi quedaven a buscar quelcom per menjar. En ocasions els Duschamp llençaven alguna bossa plena de menjar a les escombreries sabent que l’Amias aniria a recollir-la. La situació era insostenible. Sort que l’Aaron, que ja tenia dos anys i mig, gaudia de bona salut.
Les humiliacions públiques augmentaven i cada vegada era més perillòs sortir de casa. Ja havien aparegut els primers jueus morts al carrer sense cap explicació.
Se sentiren uns forts cops a la porta que sobresaltaren a la Ruth i als seus germans. L’Amias, com si ja sabés el destí que els esperava i absolutament abatut, manà a la Ruth que vestís als seus germans.
La Ruth, absolutament a contracor, va haver de cosir una estrella de color groc a la roba dels seus germans i del seu pare on es llegia: "Jueu".
-
Despulleu-vos, ràpid! Poseu-vos aquesta roba! Què no m’heu sentit? Ràpid!
La Ruth va agafar una bossa de tela i se la va ficar sota la camisa.
Aquella nit la Ruth i la seva família van ser traslladats, juntament amb la resta de jueus, cap el Velòdrom d’Hiver de París. Cap d’ells aconseguí dormir.
Quina una en tenia pensada la Ruth? On els portarien? París, 16 de juliol de 1.942 En sortir al carrer la Ruth no va poder reprimir un crit d’espant. Centenars i centenars de jueus, homes, dones, avis, àvies i nens i nenes de totes les edats caminaven pel carrer. No se sentia ni un ànima. El silenci, la tristor i la ràbia els acompanyaven.Agents alemanys de les SS conduien la multitut jueva pels carrers de París. L’Amias Azancot tapà la boca de la Ruth amb la mà a la vegada que rebia un fort cop al cap a mans d’un soldat alemany. Un rajolí de sang començà a rajar del seu front. Entre crits i empentes els Azancot foren introduits al grup de jueus. -
Calla i camina! – Xiuxiuejà a la Ruth. Però pare, on ens porten? I el teu cap? És només un cop. Calla i camina!
L’Issac caminava absent. Era incapaç de reaccionar. L’Aaron s’agafà a la Ruth amb totes les seves forces. Tot i la seva curta edat intuia que alguna cosa no anava gens bé.
París, 17 de juliol de 1.942 El so de les ametralladores va fer que la multitud de jueus es poses en marxa. Camí de l’estació d’Austerlitz caigueren els primers companys morts. Els soldats alemanys mataven sense, ni tan sols, immutar-se. En arribar a l’estació un tren de bestiar els esperava. Ràpidament i a cops de fusell començaren a empentar a tothom sense cap mirament, com si fossin animals, cap als vagons. Els primers gestos de resistència eren contestats amb trets al cap, així, sense paraules. La gent estava absolutament aterrida. L’Amias, encara sagnant, agafà ben fort la mà de la Ruth i, com si presentís el que havia de passar, li digué: -
Passi el que passi, sigues forta. Cuida dels teus germans i recorda la mare. Pensa què faria ella!
Tot just acabà de parlar que els soldats alemanys el separaren dels seus fills. La Ruth amb llàgrimes als ulls no va
poder dir paraula. Va ficar l’Aaron sota les seves cames i agafà ben fort la mà de l’Isaac, que trencà a plorar desconsoladament.
París, 17 de juliol de 1.942 En separar-se del seu pare la Ruth va recordar la seva mare. Com hagués actuat ella? Com si es tractés d’un encanteri, una fredor absoluta s’apoderà del seu cervell. Començà a analitzar la situació, les possibilitats, les alternatives i a pensar ràpidament què havia de fer. No podia perdre ni un segon, la seva serenor podia ser vital pels seus germans. Portava temps preparant aquest moment en secret gràcies a les cartes que el nebot dels Duschamp li havia enviat des de Berlin. Havia preparat a consciència un pla per protegir als seus germans. Estava preparada i s’ho havia de creure. Per sort van ser els primers en pujar al vagó. L’Isaac va ajudar a l’Aaron i després amb molta agilitat va pujar d’un salt. La Ruth els empentà contra la paret. Com va poder va aguantar l’embranzida de la multitud espantada de manera que creà un petit espai entre ella i la paret perquè l’Isaac pogués seure a terra i agafar l’Aaron.
Allò no es podia explicar. Desenes de persones amuntegades com animals en un vagó de bestiar. La situació era insoportable. De cop i volta els soldats alemanys tancaren les portes. Algun raig de llum i una mica d’aire s’escolava entre els forats de les fustes. Ens uns instants la calor fou insoportable. La Ruth va indicar als seus germans que es treguessin la roba i la possessin contra la paret del vagó. Els agafà els barrets i se’ls va ficar a la bossa que tenia sota la panxa. Dels seus mitjons va treure un tornavís. - Isaac, proba de fer un forat a la fusta, ens asfixiarem – li va indicar la Ruth. El tren es posava en marxa entre els milers de jueus, de milers de persones.
plors i
gemecs de
Auschwitz, 20 de juliol de 1.942 Després de tres dies sencers de viatge el tren s’aturà. La gent del vagó començà a moure’s lentament. Tots estaven com estabornits, marejats. Tantes hores al tren, sense llum, gairebé sense poder respirar, sense espai, sense rentar-se i sense menjar havien generat una atmosfera gairebé irrespirable. Molts ja no es movien. Sort que la Ruth havia ficat menjar i aigua dins la roba dels seus germans. L’Aaron semblava mig insconscient. La Ruth el bellugà i posant-se una mica d’aigua a la mà el despertà. Li costava reaccionar.
-
Vinga Aaron, aguanta una mica més!!
Amb l’ajut de l’Isaac se’l fica sota la faldilla i se’l lliga a les cames amb quatre teles que s’havia fabricat, eren com unes manilles que el lligaven de mans i peus a les cames de la Ruth, de manera que no se’l veia. -
No facis ni un soroll o ens mataran!- Li digué la Ruth tot acariciant-li el cap. Es sentiren trets a l’exterior. Els soldats alemanys obriren les portes del vagó i feren sortir a tothom. L’Isaac ajudà a baixar a la Ruth de manera que l’Aaron no fos descobert. La llum els cegà durant uns instants. Del pare, ni rastre. De males maneres foren ficats en files i conduits per un camí fins a la porta del que semblava una presó.”Arbeit macht frei"1 s’hi llegia. Van deixar les seves pertinences a terra i passaren davant d’ una mena de doctor. Mirava de dalt a baix als jueus que arribaven i els separava en dos grups. Per sort, la Ruth i l’Isaac foren col.locats al mateix grup. Els costava mantenir la calma. La Ruth pensava en el poc menjar i aigua que els quedava. De tant en tant es tocava la cama per notar l’Aaron. No es movia. La resta de persones foren conduides cap al que semblaven uns forns d’on sortia fum. Feia una olor estranya.
Auschwitz, 20 de juliol de 1.942. Els barracons de les dones estaven formats per grans lliteres. La Ruth va buscar la que quedava més retirada i ràpidament amagà a l’Aaron i la bossa de tela que portava sota la camisa. - Ni una paraula – Li digué en un to prou tendre. Els soldats alemanys entraren rere les dones i les van fer formar al costat de les lliteres. Tot seguit els hi van fer treure la roba i se les van emportar del barracó. L’Aaron ni tan sols respirava. L’Isaac formava a la porta del camp de concentració quan un soldat alemany indicà a un vigilant jueu que parlès als presoners. -
Un cop entraren dins el camp de concentració, Auschwitz, separaren als homes i les dones. La Ruth deixà anar la mà de l’Isaac i li repetí les paraules del seu pare: - Sigues fort i pensa en el pare i la mare! 1
El treball us farà lliures.
Quants metges hi ha entre vosaltres? Tres homes donaren un pas endavant i, en rebre un senyal, acompanyaren un guàrdia del camp.
-
Quants mecànics hi ha entre vosaltres?
L’Isaac, sense dubtar, va donar un pas endavant i seguí al guàrdia al costat de tres homes més. Li tremolaven les cames al caminar. Ell era mecànic de bicicletes! Segur que m’ensortiré i podré ajudar a la Ruth i l’Aaron, va pensar.
a la que havien estat sotmeses. No va gosar misar al seu germà. L’Isaac, al que no se li veia la cara del greix que duia, apretava els punys ple de ràbia. No podia esperar gaire, havia d’intentar fer alguna cosa per sortir d’aquell lloc terrible.
Auschwitz, 21 de juliol de 1.942 Auschwitz, 25 de juliol de 1.942 En la formació del matí L’Isaac reconegué a la Ruth en un dels grups de dones. Feia mala cara. Li havien rapat tot el cap i portava un d’aquells vestits de ratlles. En creuar-se les mirades la Ruth va picar l’ullet fent entendre a l’Issac que l’Aaron estava bé. Tot i en aquelles circumstàncies era la dona més bonica del món, va pensar l’Issac emocionant-se. La Ruth i el grup de dones foren portades a la cantera, on altres grups de dones i homes picaven pedra. Entre crits i trets indicaren al grup quines havien de ser les seves tasques. L’Isaac fou conduit a una gran nau on reparaven cotxes, camions i tot tipus de vehicles. En un costat un munt de peces plenes de greix s’amuntegaven. No va ser necessari donar més explicacions. En tornar de la esgotadora jornada. La Ruth, no semblava la Ruth. Gairebé no es tenia dreta. Tenia els ulls mig tancats i anava tota plena de pols de la cantera. Al terra, la sang que rajava de les seves mans era la mostra de la crueltat
El menjar començava a esgotar-se. L’Aaron começava a sentir-se feble. A les nits li costava respirar. Degut als seus gemecs havien tingut algun ensurt amb els guàrdies del pavelló i la Ruth ja havia rebut alguna amenaça per part d’alguna companya. La situació es tensava i ella, amb prou feines podia curar-se les ferides cada nit. Començava a desesperar fins que va rebre notícies de l’Isaac. Aquell vespre en el recompte, tot just al lloc on s’havia de colocar, hi havia una pedra al terra tota negra de greix. En ràpid gest la Ruth l’agafà i quina va ser la seva sorpresa quan va mig llegir “Une âme, déjà presque està.”2 Aquella frase la va refer per complet. Explicà a l’Aaron el que havia succeït i el va animar a posar-se bo per tal de poder marxar amb l’Isaac. L’Aaron, aquella nit, es va menjar el que quedava però semblava que la nota de l’Isaac també havia fet el seu efecte en el menut.
2
Ànim, ja gairebé ho tinc.
Aquella nit li quedava l’última part. Aquell troç de cable els duria cap a una de les torres de llum que estava situada fora del camp. Aquell cable de fre els duria cap a la llibertat!
Auschwitz, 29 de juliol de 1.942. Auschwitz, 31 de juliol de 1.942 L’Isaac ja ho tenia tot gairebé preparat. Després d’haver descobert la manera de pujar a la teulada de la nau i haver estudiat com estaven disposats els cables de la llum començà el seu estudiat pla per fer sortir del camp de concentració a la Ruth i l’Aaron. Cada tarda, abans de sortir del taller, l’Isaac agafava un troç de cable de fre a la secció de bicicletes i se l’enrotllava a la cintura. N’hi havia bobines i bobines, metres i més metres. Ningú ho trobaria a faltar. A les nits pujava a la taulada i, utilitzant uns guants ben gruixuts, passava el cable del fre sota els cables de la llum. Cada nit feia un nou troç per no arriscar-se massa i tornava al seu pavelló baixant per la xemeneia de les calderes. Certament s’hi jugava la pell, els soldats alemanys estaven per tot arreu. Amb algunes de les peces abandonades que hi havia al taller es va constriur una mena d’aparell, una mena de bicicleta on els pedals s’accionaven amb les mans. Un mecanisme que li permetia avançar tot penjat dels cables de fre. Si l’hagués vist el pare.
Hi havia sospites que aquella nit hi hauria moviment a les cuines del camp de concentració. Un grup s’havia decidit a intentar fugir d’aquell espantós lloc. Les cuines es trobaven a l’altre costat dels pavellons així que, amb tot l’enrenou segur que ningú se n’adonaria de la fugida dels nostres amics. Havia de ser aquella nit. A mig matí i aprofitant un moment d’arribada de presoners al camp, va agafar una gran caixa d’eines i l’omplí de les peces més brutes que hi havia. Sortí de la nau i se’n caminà cap al pavelló de la Ruth. Molt sigilosament començà a buscar l’Aaron. -Aaron, on pares? Sóc jo l’Isaac, has de venir amb mi. Aquesta nit marxem d’aquí! Un petit cap va sortir de sota d’una de les lliteres i en reconèixer l’Isaac començà a còrrer cap a ell i es deixà caure als seus braços fent-li una abraçada fortíssima. L’Isaac va buidar la caixa i deixà les peces al lloc on etstava l’Aaron, sota la llitera. Va ficar a l’Aaron a la caixa i se’n tornà cap al taller. Durant el recompte, ls Ruth va trobar una altra pedra plena de greix al seu lloc. Certament la va fer reviure. Ja no podia més. Les morts de les seves companyes aquell dia l’havien enfonsat del
tot. N’estava farta però aquella pedra va tornar a encendre el seu esperit. “Cette nuit. Dans le toit par la chaudière.”3 -
-
Jo haig de tornar al taller. Aniré darrere vostra. Si algú pot aconseguir-ho aquesta ets tu Ruth. Sigues forta i recorda al pare i la mare!
Aquesta nit? Un gest de sorpresa i por li aparegué a la cara.
Va fer un petó al petit Aaron i s’en tornà. Auschwitz, 1 d’agost de 1.942 En trobar les peces plenes de greix sota la llitera la Ruth va entendre perfectament que L’Isaac s’havia endut l’Aaron amb ell. A voltes de les tres de la matinada començà a pujar per la xemeneia de la calefacció. Després d’uns quants intents fallits començà a neguitejar. Com volia l’Isaac que pugés per aquella xemeneia? A més, al capdamunt, una reixa de filferro de punxes feia impossible la sortida. Ho tornava a probar i tornava a caure. No podia més. -
Perquè? Perquè a nosaltres? – Es preguntava plorant de ràbia. Estava completament desesperada quan de cop i volta, quelcom li picà el cap. Era una corda. Ruth, afanyat o no ho podrem explicar!
Un cop a la teulada del pavelló l’Isaac carregà el menut a l’esquena de la Ruth i l’ajudà a pujar en aquell artefacte. 3
La torre de llum té unes petites escales per les que podràs baixar. Quan estiguis fora camina sense parar. No t’aturis per res. I tu? Aquesta nit. A la taulada per la calefacció.
Auschwitz, 1 d’agost de 1.942 Tot just va acabar de despenjar-se a l’últim pavelló que totes les sirenes del camp es posaren en marxa. Tots els focus del camp van encendre’s de cop. Centenars de guàrdies i soldats corrien d’una banda a l’altra del camp. El so de les ametralladores indicava que alguna cosa passava vora les cuines. La Ruth es va col.locar ajupida a terra darrera de la xemeneia. El pànic la tenia aturada. Les cames no li paraven de tremolar. No podia moure’s. Estava en estat de xoc. -
Ruth!- va mig deixar anar l’Aaron que aguantava pràcticament immòvil a l’esquena de la seva germana.
La Ruth no s’ho podia creure. L’Aaron tornava a parlar! D’alguna manera li estava demanant que no s’aturés, que no es rendís. Tots tres havien passat coses terribles, havien patit com ningú es podia pensar, havien vist les més grans atrocitats mai imaginades. Havien vist morir milers i milers de
companys i companyes a les cambres de gas. Ella i el seu germà tenien a tocar la llibertat i no es podia rendir. Molt lentament es tornaren a penjar del cable i entre trets, focus i sirenes aconseguiren arribar una de les torres d’alta tensió que es trobaven fora del campament.
Ajupida entre muntanyes de peces velles, greixoses i oxidades de bicicleta un calfred la deixà paralitzada. - És aquest el taller del millor mecànic de bicicletes de París?
La Ruth va mirar enrera. No veien L’Isaac. París, 13 de març de 1.950 Uns lleugers raigs de sol pentinen les finestres del passatge de la Rue Saint Bon i anuncien a la Ruth Azancot i al seu germà Aaron l'hora de llevar-se. Una nova vida comença... La Ruth i el seu marit obrien la petita porta del seu taller de bicicletes a París. L’Aaron Azancot preparava les seves coses per anar a escola. Volia ser el millor mecànic de bicicletes de tot París però la seva germana li contestava que així seria, que no tenia cap dubte, però que havia de ser el millor enginyer de bicicletes de tot París i que, per ser-ho, havia d’estudiar! Aquell matí se’ls acumulava la feina. La panxa de la Ruth ja no la deixava treballar com abans i les comandes arribaven sense descans. Tot i això la futura arribada de la petita Esther omplia de felicitat la seva llar.
Es calcula que aproximadament 56.000.000 de persones foren víctimes de l’ésser humà a la II Guerra Mundial.
No hay camino para la paz, la paz es el camino Mahatma Gandhi