Capítol 1 – Sóc la Sara Myers
i l’extrany cas de ...
Avui és un gran dia. De fet, és un gran dia perquè és el meu aniversari. Ja tinc vuit anys i espero rebre un regal molt important per a mi: la caixa de l’avi. No he dormit gens ni mica tot pensant en com deu ser, què hi amaga, quina sorpresa em te preparada l’avi. Segur que els pares em regalaran alguna cosa, potser un anell de filferro, podrien ser unes arrecades fetes amb xapes o unes pedres de colors. Més aviat alguna cosa extranya que el pare s’hagi trobat pel carrer però la veritat, i no se us acudeixi dir res, és que el regal que més m’il.lusiona és aquesta misteriosa caixa. L’avi me la va deixar quan es va morir. Aquell va ser un dels dies més tristos de la meva vida, però tranquils ara ja ho tinc superat i tinc clar que ell està en mi sempre que faig alguna de les meves. Em va regalar aquesta caixa tot indicant-me que es tractava d’un gran secret i va donar instruccions als pares de que me la
donguessin quan fes els 8 anys, així que avui és el gran dia! El meu gran dia!! Disculpeu-me, no m’he presentat.Sóc la Sara Myers. Bé, en realitat sóc la Sara Sánchez Miralta però com que no és un nom gaire adient per a una futura detectiu de Scotland Yard, m’hi vaig posar aquest. No us penseu que això de canviar-se el nom és poca cosa que els meus problemes m’ha portat. La senyoreta va haver de cridar als meus pares en cinc ocasions perquè no s’ho acabava d’empassar. La veritat és que és un encant, un tresor de dona. Estava angoixadíssima amb el meu canvi de nom. Jo l’estimava molt però haig de reconèixer que la seva capacitat imaginativa era molt limitada. Ens explicava no se quina història d’uns porquets i un llop. Per molt que ho intentava no hi havia manera de que millorés i mira que, jo i els meus companys de classe, l’ajudàvem amb totes les nostres forces.Res a fer.
La psicòloga de l’ESAP, l’EMAP, l’EPAP o alguna cosa semblant, una dona molt ben vestida i, val a dir-ho, amb menys capacitat imaginativa que la Dolors (la meva senyo) els va dir que no es preocupessin, que tenia un món interior molt ric i profund i que ja em passaria. Quan m’ho van explicar no vaig poder evitar preguntar a la psicòloga com era el seu món interior però no va gossar contestar-me. Els pares tampoc em van contestar quan els vaig preguntar el lloc on havia anat a parar el seu…Segur que la Gran Guerra tenia alguna cosa a veure. Encara ara, no ho entenc... Tinc vuit anys, a partir d’avui, i visc aquí mateix, a Barcelona. El meu pis té una finestra que dóna a la plaça del Pi. Bé, al que queda de la Plaça del Pi. El pare i la mare expliquen que la gent gran de la Runa parlava d’una plaça sempre plena de gent amunt i avall, músics, pintors, malabaristes, tot tipus d’artistes s’hi trobaven just aquí, a la porta de l’esglèsia, sota la meva finestra. D’aquella
plaça ja no en queda ni el cartell. Crec que un amic del pare el va agafar per a vendre-ho...Quin desastre!
Capítol 2. Quin dia més genial! Uau! Quin dia més genial! Ha estat el millor aniversari de la meva vida i ja tinc la caixa! L’he oberta aquesta nit i... més tard us explicaré. Podreu aguantar? Quina emoció! Després de sortir de l’escola. Je,je,je nosaltres li diem escola però no és una escola com la vostra. Quan vaig arribar a la Runa, ara fa dos anys, jo no hi volia anar. Era un lloc fosc, hi havia el túnel i les vies, les pedres i aquells vagons abandonats que em feien una por terrible. Allà vaig trobar a la Mati, la senyo més increíble de totes les senyos. Perquè us feu una idea de com és té la imaginació més gran del món. És capaç d’escoltar les canyeries, fer parlar una capsa buida de galetes i explicar-nos les històries més increíbles
que mai s’hagin sentit. Avui hem estat parlant de la Llibertat i hem fet un viatge imaginari per sobre de camps i muntanyes tot escoltant en Yann Tiersen, un senyor que tocava el piano fa molts i molts anys. Hem aprés un munt. M’han cantat l’aniversari feliç i la Mati m’ha fet un barret d’india amb una ploma! No us preocupeu que ja us explicaré moltes més coses de l’escola quan us presenti l’Oriol. Ell es fa dir Holmes Watson. Jo li vaig explicar que no es podia dir d’aquesta manera perquè no era el nom d’un ajudant. Una cosa era ser Sherlock Holmes i l’altra el Doctor Watson, però no es podia ser les dues persones alhora.. El meu avi m’ho havia explicat però l’Oriol em va replicar que ell no volia ser un ajudant qualsevol i que seria tan intel.ligent com el senyor Holmes i tan audaç i valent com el doctor Watson. No vaig ser capaç de convence’l. Jo, de totes maneres, només li dic Holmes Watson quan m’enfado moltíssim. Normalment és el meu ajudant Uri, això sí, el millor ajudant de la Runa.
El que us explicava, quan hem sortit de l’escola hem anat a veure el mar. No ho digueu a ningú i menys als pares ja que ho tenim absolutament prohibit. És molt perillos i, de fet, avui gairebé ens enxampa un vigilant robotitzat quan hem passat per sota la tanca de la Runa. Anar a veure el mar ens agrada moltíssim. Trobem moltes coses divertides, tirem pedres, ens barallem a la sorra i , si els que vigilen ens ho indiquen, podem fins i tot mullar-nos els peus. Com que era el meu aniversari els meus amics, en Maher, la Natasha, la Rida, l’Uri i en Miquel m’han regalat un tornavís per als meus invents. M’ha fet molta il.lusió. Ara podré acabar un munt d’invents que tinc a mitges a casa meva. Abans de marxar a casa, i ja dins de la Runa, hem anat a jugar a l’antic teatre. Tot i que ja no hi queda gaire ens agrada pujar a l’escenari i representar històries. Avui hem jugat a que anavem a Nova Barcino, la ciutat, i que teniem autojets. A l’Uri, quan juguem, sempre li toca fer
de vigilant robotitzat però és que te la mateixa fila je,je,je. Quan he arribat a casa, sopresa! La mare havia aconseguit unes mongetes i el pare havia comprat un pa!! Ara feia molts dies que no en menjàvem. M’han encès una espelma i hem demanat un desig tots junts. Jo no podia esperar més i per fi ha arribat el moment. Quins nervis, quina emoció. Ja tinc la caixa de l’aviiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Capítol 3. La caixa de l’avi Quan els pares m’han donat la caixa de l’avi, una caixa de fusta d’aquelles antigues amb un pany rovellat que no funcionava i amb unes visagres que feien sorolls d’aquells que fan por, els he fet una abraçada molt forta i els he demanat permís per anar-me’n a l’habitació dels invents per obrir-la. Els pares, amb un gran somriure han assentit i he sortit disparada com un llamp. Un cop allà m’he posat les ulleres amb llum incorporada, neteja vidres, miniventiladors i eixuga
llàgrimes i i amb el cor apunt d’escapar del meu cos i alguna que altra llàgrima, l’he obert. Sobretot no li digueu a l’Uri això de les llàgrimes. Un ajudant no pot veure mai plorant, ni saber que ho ha fet, a una investigadora del meu talent i renom ;) Quan l’he obert he vist una nota manuscrita. He donat una mica més de potència a les meves ulleres i...