Capítol 2
un nado!
Després de vestir-se en Lao es va dirigir cap a la font. Es tractava més d’un rajolí d’aigua clara i transparent que, segons la llegenda, brollava del cau d’un drac. Lentament es va rentar les mans i la cara. Tot seguit es disposà a realitzar els seus exercicis de meditació i de Txi Kung, una mena de gimnàstica que es practica a la Xina des de fa milers i milers d’anys. En Lao solia meditar sota una gran roca, seia, tancava els ulls i , amb una lenta respiració, es quedava immòbil, sense pensar, només mirava de sentir totes les diferents senyals del bosc. Sentia el soroll de les branques en moviment, el cant dels diferents ocells que allà vivien, els olors de les flors, la fredor i la humitat de la terra, la remor de l’aigua que corria entre les pedres, les petjades dels animals i el revoloteig dels insectes. Es sentia ple i feliç, com una part més del bosc. De cop i volta va sentir un soroll estrany, un soroll que feia molts anys que no sentia, un soroll que...no era propi del bosc. Aquell soroll el sobtà i s’aixecà ràpidament. Què era? D’on venia? Semblava un....No, no podia ser! En Lao caminà unes quantes passes en direcció al riu i s’aturà. El so era cada vegada més fort i més clar. No s’ho podia creure. Va creuar pel ben mig d’un petit bosc de bambús i de sobte es va trobar una cistella. El so sortia d’aquella cistella. Era el so d’un nen petit però en Lao no les tenia totes. De sobte es va quedar com aturat, glaçat de cap a peus i el so desaparegué. Molt lentament es va apropar i va veure que la cistella estava tapada amb una petita manta. Amb molta cura, intentant calmar-se, va moure la manta i allà estava. Un nadó!