Capitol 1
En Lao i la Muntanya
Tot això va passar fa molts i molts anys, tants anys que ni els avis dels vostres avis encara havien nascut. Tants anys que, en aquells temps, els cotxes encara funcionaven arrossegats per bous, rucs i cavalls! El dolç cant dels ocells que es despertaven marcaven l’inici d’un nou dia, eren les sis del matí i en Lao, un monjo taoista que vivia a la muntanya Shan, s’aixecava del seu llit. En Lao vivia sol en una casa molt petita de fusta, tot just hi cabia una llar de foc, un espai per guardar les viandes i un petit llit a terra per poder descansar. I com és que hi vivia en un lloc així, us preguntareu, doncs vivia en un lloc així perquè no li calia res més, la resta de coses que necessitava les trobava a la muntanya, al bosc, al camp i al riu. Conreava el camp, pescava al riu, bevia aigua que baixava dels blancs cims , de tant en tant caçava algun animal per menjar una mica de carn i trobava les seves medecines a les plantes del bosc. Algunes d’aquestes coses no eren fàcils d’obtenir i en Lao havia d’esforçar-se i treballar de valent, dia rere dia.
Aquell matí es va aixecar amb la sensació de que alguna cosa estranya passava. Els ocells semblaven més neguitosos que de costum, una lleugera ventada s’aixecà i semblà com si els arbres volguessin parlar-li, alguna cosa especial estava a punt de succeir. En Lao ho pressentia. Sens dubte, aquell matí no seria un matí qualsevol...
Capitol 2
un nadó!
Després de vestir-se en Lao es va dirigir cap a la font. Es tractava més d’un rajolí d’aigua clara i transparent que, segons la llegenda, brollava del cau d’un drac. Lentament es va rentar les mans i la cara. Tot seguit es disposà a realitzar els seus exercicis de meditació i de Txi Kung, una mena de gimnàstica que es practica a la Xina des de fa milers i milers d’anys.
En Lao solia meditar sota una gran roca, seia, tancava els ulls i , amb una lenta respiració, es quedava immòbil, sense pensar, només mirava de sentir totes les diferents senyals del bosc. Sentia el soroll de les branques en moviment, el cant dels diferents ocells que allà vivien, els olors de les flors, la fredor i la humitat de la terra, la remor de l’aigua que corria entre les pedres, les petjades dels animals i el revoloteig dels insectes. Es sentia ple i feliç, com una part més del bosc. De cop i volta va sentir un soroll estrany, un soroll que feia molts anys que no sentia, un soroll que...no era propi del bosc. Aquell soroll el sobtà i s’aixecà ràpidament. Què era? D’on venia? Semblava un....No, no podia ser! En Lao caminà unes quantes passes en direcció al riu i s’aturà. El so era cada vegada més fort i més clar. No s’ho podia creure. Va creuar pel ben mig d’un petit bosc de bambús i de sobte es va trobar una cistella. El so sortia d’aquella cistella. Era el so d’un nen petit però en Lao no les tenia totes. De sobte es va quedar com aturat, glaçat de cap a peus i el so desaparegué. Molt lentament es va apropar i va veure que la cistella estava tapada amb una petita manta. Amb molta cura, intentant calmar-se, va moure la manta i allà estava. Un nadó!
Capitol 3
destí o casualitat?
En Lao no podia reaccionar. Què havia de fer? On havia d’anar? L’agafava o el deixava al bosc? Ell no sabria que fer-ne d’un nen petit. Potser era d’algú que havia de tornar, potser la seva mare l’estava buscant, potser... Milers i milers de dubtes començaren a accelerar el cap d’en Lao. Tantes explicacions buscava, tantes solucions pensava, tantes pors se li ficaren al cos que,
quan aixecà el cap se n’adonà de que aquell nadó, aquell dia i aquell bosc no eren fruit d’una casualitat. Potser, que fos ell qui se’l trobés tampoc ho era i, també potser, fou la providència qui ho va disposar tot tal i com va passar. En aixecar el cap, en Lao va veure a tots els animals del bosc disposats, com si d’un exercit es tractés, quiets, atents, amb un posat certament tens , com a l’expectativa, al costat de la cistella. Semblava com si el volguessin saludar, com si l’estiguessin protegint o, fins i tot, com si fossin ells els que lliuraven aquell nadó a en Lao. Durant tots els anys que en Lao portava vivint a la muntanya mai havia vist ni sentit quelcom de semblant, ni a les històries i contes dels ancians dels pobles i temples, mai ningú havia explicat una situació tant excepcional com aquella. En Lao estava absolutament glaçat. Era incapaç de pensar, dubtava de si respirava o ,fins i tot, el seu cor s’havia aturat. Allà estaven els esquirols embrancats a dalt d’un arbre, les àguiles de les muntanyes com soldats a l’espera d’un senyal, els porcs senglars absolutament immòbils, les guineus del sud i els llops del nord també havien arribat. Ratolins, serps, talps, ocells de tota mena, granotes, gripaus, els representants del regne dels insectes del cel i de la terra, no hi faltava ningú. Semblava impossible, absolutament tots els animals dels boscos, valls i muntanyes de les diferents províncies estaven representats allà, com el més meravellós i esplèndid exèrcit mai vist. En Chi, l’ós panda dels boscos de l’Est semblava presidir la reunió. Com podia ser que totes aquelles bèsties estiguessin allà, en silenci, expectants, davant d’una cistella amb un nadó? En Lao, en un moment de lucidesa, va decidir, molt suaument, agafar la cistella i endur-se-la cap a casa. Ho va fer amb tota la dolçor i tendresa del món ja que havia entès que aquell nadó devia ser algú molt especial. Els animals, com satisfets, van assentir i van començar a marxar silenciosament. En un instant ja no hi quedava ningú. Qui era ? Què feia allà? I els animals? Què en faria en Lao d’un nadó?
Capitol 4
dubtes i més dubtes
Recargolat en els seus dubtes i preocupacions, en Lao encetà el camí de retorn a casa. El nadó no es movia, semblava feliç. De tant en tant deixava escapar algun balboteig, algun tipus de gest i alguna mena de somriure. En Lao tenia la sensació que el nadó estava prou còmode, com si no li estranyés la seva presència ni la seva persona. Semblava que li resultés familiar i proper, semblava que tot estigués disposat així. I que així hagués de ser. Tenia la pell blanca i uns ulls grans, oberts i atents, com si volgués aprendre de seguida com funciona aquest món. El món que tant esglaiat havia deixat a en Lao després de trobar-se amb totes aquelles bèsties en un petit racó del bosc. Movia les mans amunt i avall i deixava
anar una energia forta i positiva. En Lao entenia d’això i ho notava. Aquell nadó transmetia una energia especial. Tot recordant l’episodi del bosc es va preguntar: - I els tigres? On eren els tigres? - No recordava haver vist cap tigre en la reunió del bosc. Què estrany! – va pensar.
A cada passa que donava en el seu lent caminar, més dubtes i més preguntes es feia. L’angoixava especialment què faria amb un nadó, seria un nen o una nena, com es deia i quin nom li hauria de posar, com se’n faria càrrec, què menjava, com s’entendrien, i si agafava fred, i si tenia calor. I si es posava malalt, com el curaria. Sabia com curar-se ell mateix però no estava segur que les medecines que recollia del bosc funcionessin amb un nadó tant petit. I, què faria quan es fes gran. Com seria. Com parlaria i com li ensenyaria a caminar, a córrer, a llegir, a escriure, a meditar... Sincerament, tots els anys de meditació i de pràctica en les mil·lenàries tècniques zen que els seus mestres li havien ensenyat no li estaven servint de gaire. Estava absolutament ofegat en un munt de pensaments i no trobava el camí de sortida. Absort en els seus dilemes i amb el nadó en braços, en Lao es despistà i passà de llarg casa seva. Al cap d’una estona de caminar s’adonà del seu error. En Lao havia deixat enrera casa seva i s’havia avançat en el camí que portava cap al poble. Per un moment es digué a si mateix: - I si el porto al poble? Potser algú se’l vol quedar? Potser la dona del fuster? Potser la filla del ferreter? Tant neguitós estava que no recordava com els centenars i centenars d’animals d’arreu de les províncies , d’alguna manera, li havien lliurat aquell nadó i l’havien fet el responsable. Finalment així ho va fer, va decidir encaminar-se cap al poble.
Capitol 5
el poble
Era dia de mercat i el poble tenia una vitalitat especial. Molts veïns d’altres indrets s’apropaven a comprar i vendre els seus productes. Era un dia festiu i tothom hi anava amb un gran somriure a la cara, grans i petits, nens i nenes, vells i joves. En veure en Lao amb aquell nadó tothom es va quedar bocabadat. En Lao era una persona
venerada i respectada per tothom. En moltes ocasions els veïns del poble pujaven a casa d’en Lao per demanar consell, per demanar-li plantes medicinals o simplement per petar la xerrada, prendre el te o portar-li una mica de menjar. Mai haguessin pensat que tenia un fill! En primer lloc decidí apropar-se a la parada del fuster. Va explicar-li el que havia passat. Bé, no tots els detalls és clar! Va demanar al fuster i a la seva dona, que estava en edat fèrtil i era jove i forta, si es voldrien fer càrrec del nadó. En sentir-ho, el fuster i la seva dona van esclatar a riure. Pensaven que en Lao s’havia begut l’enteniment. Decebut, va donar voltes i voltes i va explicar la mateixa història a totes les dones del poble. Després de cada visita tothom tenia la mateixa reacció, esclataven a riure i li preguntaven si es trobava bé o potser s’havia excedit en les seves meditacions. Res a fer. Absolutament abatut en Lao no va tenir altre remei que acceptar el seu destí i el destí del nadó que tenia a les mans. Amb una certa resignació es dirigí cap a la muntanya, cap a casa seva. Això sí, havia aconseguit roba neta i que una mare, que estava alletant al seu fill, alletés també al nadó. Ara dormia com una soca i amb un somriure immens a la cara.
capitol 6
en Tai
En arribar a casa, ja ben entrada la nit, en Lao notà una forta olor que provenia del nadó. Amb una lleugera ganyota - no li va fer gaire gràcia - es disposà a canviar-li els bolquers. - Coses de nadons, uf!. Quin munt de feina tindré!- es va dir a si mateix.
Per a qui no ho sàpiga, en aquells temps, els bolquers no eren més que un tros de tela, una tela fina i suau que, lligada al voltant de la cintura i passada entre les cames , servia per...bé, ja sabeu! Abans els bolquers no es tiraven a les escombraries, es rentaven a mà i , un cop secs, es tornaven a utilitzar. Ja us podeu imaginar quina feinada! Un cop l’estirà al llit i li tragué les teles en les que estava embolicat, el nadó es despertà. En Lao l’observà i descobrí que aquell nadó era un nen! Certament, una lleugera pau va recórrer el seu cos. Què n’hagués fet amb una nena?- va pensar. De cop i volta, com si li hagués vingut una genial idea al cap, en Lao exclamà: - Tai! Crec que aquest serà el teu nom, Tai! Per la manera com has aparegut! Com si haguessis aparegut del principi fonamental de totes les coses! Un gran somriure aparegué a la cara d’en Lao mentre li feia pessigolles a la panxa. - Sens dubte, Tai serà el teu nom! En Tai, tot mirant la cara d’en Lao, deixà anar un gran somriure i amb la seva petita mà va fer un gest per tocar la cara d’en Lao. - No, si encara em caurà bé aquest marrec! En Lao, amb molta cura, va canviar-li els bolquers i es disposà a vestir-lo amb la roba que li havien donat al poble. Semblava que ho hagués fet tota la vida i això que mai havia tingut, tant de temps, un nadó a les seves mans. En Lao, amb molta suavitat va girar en Tai per tal de poder cordar-li aquella petita camisa. En fer-ho va observar que en el nen tenia dues senyals a l’esquena. Semblaven dues cremades. En Lao va acariciar aquelles marques, molt suaument, amb els dits i es va adonar que es tractava de dues cicatrius. Mentre passava els dits en Tai es va moure bruscament, com si no li agradés. Potser li feien mal, potser se les havia fet al bosc. En Lao, estranyat, va decidir no donar-li gaire importància. Semblaven cicatrius ja curades i segur que, amb els anys, aquelles cicatrius desapareixerien. Al cap d’uns instants, en Tai es va quedar dormit. Segur que estava esgotat, va pensar , després de totes les increïbles coses que li havien succeït durant el dia. En Lao es sentia satisfet per tal i com havia anat tot. Després de tot, potser aquell era el seu destí i no s’hi podia negar. Havia de fer-ho amb tota la intensitat i amb tota la dedicació del món. Quan en Lao el va voler col·locar altre cop a la cistella, va observar quelcom que li va cridar l’atenció. A un costat de la cistella hi havia una mena de recipient, una mena de pot petit de pell. Era un recipient cilíndric amb una senyal gravada amb foc però no l’entenia. Estava mig esborrada i no s’assemblava a cap llengua de les parlades a les províncies.
En Lao el va obrir i, al seu interior, descobrí un penjoll. Era un fil de pell, de color negre, que duia una mena de... Semblava un ullal però era força gran. Podia ser una urpa, però ni les àguiles de les muntanyes tenien urpes d’aquella mida. Què estrany! De fet, va pensar, en Lao, totes les coses que envolten a en Tai no tenen cap sentit, la seva aparició, els animals, les cicatrius de l’esquena, la marca del recipient, aquella urpa, ullal, o ves a saber què,... Tot era molt estrany però alhora encisador, al voltant d’en Tai.
Capitol 7
dia rere dia ....
Amb els primers raigs de sol, en Tai ja era despert i gemegava. De fet, despertava a en Lao cada matí. De seguida, el vell monjo li preparava l’esmorzar: llet de cabra. En Tai es llevava com si no hagués menjat en la vida, afamat com una bèstia, es bevia la llet d’un glop i mai no hi deixava ni una sola gota. En Lao es vestia, esmorzava i preparava en Tai per a la jornada. - Bon dia menut! – li deia suaument. Agafava una mica d’aigua i li passava per la cara. Li canviava els bolquers i el vestia amb roba neta. Aquella roba era suau com la seda i feia una olor a gessamí que agradava moltíssim a en Tai. El ficava amb molta cura dins la cistella i, al seu costat, hi dipositava el penjoll dins del seu recipient. No se n’oblidava mai. Un cop realitzats tots els preparatius, agafava la cistella amb en Tai i pujava muntanya amunt cap a la font. Es rentava la cara i es preparava per fer els seus exercicis de Txi Kung. En Tai, dins la seva cistella, no perdia detall. Observava silenciosament a en Lao, cada gest, cada moviment. De tant en tant movia les seves petites mans com si el volgués imitar. Una joia immensa l’omplia l’esperit. En Lao, de tant en tant i de manera dissimulada, observava al petit. Es sorprenia de l’absoluta atenció que li prestava. Un cop acabats els seus exercicis en Lao seia sota la roca i encetava la seva meditació. Era en aquell moment quan en Tai aprofitava per fer de les seves. Quan en Lao tancava els ulls, el petit nadó, començava a observar el seu voltant. Mirava els arbres, el moviment de les branques, parava atenció a tots els sons que hi havia al bosc. Escoltava als insectes, el brunzir de les abelles i l’aleteig gairebé imperceptible de les papallones. A aquestes últimes els hi agradava molt jugar amb en Tai i , sovint, s’aturaven al seu voltant i el sobrevolaven una i una altra vegada. En Lao no ho sabia però era el moment preferit d’en Tai, un moment d’harmonia plena amb el seu entorn. Quan en Lao acabava la seva meditació, agafava en Tai i el portava a fer les tasques del dia. Un dia tocava regar l’hort, al dia següent anar a buscar plantes i te al bosc, el següent preparar les trampes per caçar algun animal per menjar, l’altre munyir la cabra per obtenir-ne la llet,... Sempre hi havia feina per fer i en Tai, com sempre, seguia atentament els moviments i les accions que feia en Lao. En arribar la nit, en Lao donava el sopar al menut. Quan s’ho acabava tot i el temps ho permetia, el treia a la porta, se’l posava als braços i li explicava un conte. A vegades eren històries d’estels, altres de dracs i tigres, en ocasions en Lao li explicava coses de la seva pròpia família, anècdotes dels temples i dels monjos taoístes, secrets de la muntanya i el bosc, faules d’animals propers i de personatges llunyans, d’herois i esperits, no hi havia nit que en Tai no s’adormís tot escoltant una d’aquelles magnífiques històries. Les que més li agradaven, sens dubte, eren els contes i llegendes de dracs...
Capitol 8
... PASSEN ELS ANYS
El petit Tai, creixia sense parar i, cada dia que passava, la seva energia anava creixent sense límits. Aprenia amb una velocitat de vertigen i en Lao no deixava de sorprendre’s. De fet, la vida al costat d’en Tai era una sorpresa constant, no deixaven de succeir coses increïbles cada dia que passava. En Lao estava convençut que en Tai tenia un poder especial. No sabia ben bé de què es tractava però pressentia que aquell marrec seria un ésser molt i molt poderós, estava absolutament connectat amb tot el que l’envoltava i posseïa una sensibilitat especial. Segurament el destí n’havia preparat alguna de ben grossa per en Tai. Aproximadament als sis mesos, en Tai va començar a gatejar. Per a ell fou un gran descobriment ja que podia moure’s amb gairebé total llibertat. Anava i venia, s’enfilava i tot, absolutament tot, ho tocava. Tot ho volia saber i conèixer. No hi havia manera de fer-lo parar quiet. I en Lao, en més d’una ocasió, va haver de renyar-lo de valent. En aquell mes, en Lao, va descobrir que en Tai tenia una relació molt especial amb els animals. Fou durant un matí. Un matí d’aquells en els que en Lao portava a en Tai a la font. Després feia els seus exercicis mentre, com sempre, en Tai li prestava una especial atenció. Quan en Lao es disposà a meditar, va observar com s’apropava, cap a en Tai, un cria de guineu i, tot seguit, un petit conill. De cop i volta semblà que es coneguessin de tota la vida. En Tai va començar a jugar amb aquelles bestioles com si es tractés dels seus germans. A partir d’aquell dia la cosa anà a més. Dia rere dia, mentre en Lao intentava meditar, s’apropaven a jugar amb en Tai les més diverses bestioles. Un dia va aparèixer la mare ratolí amb tots els seus petits. Durant una bona estona la “senyora” ratolí va estar com parlant amb en Tai. En Lao no se’n feia al càrrec. Tot seguit la mare va marxar i en Tai començà a jugar i saltar amb les seves cries. Quan en Lao va agafar-lo per anar a l’hort, tots els petits ratolins van endinsar-se al bosc ràpidament. En Lao no havia sentit a parlar mai d’algú que tingués aquest do, aquesta especial relació d’amistat amb tots i cadascú dels animals del bosc.
Quan en Tai havia de fer un any, durant l’any de la serp, en Tai i en Lao van rebre una gran sorpresa. En Lao havia decidit portar en Tai a berenar al mig del bosc, al mateix lloc on el va trobar, així podria jugar una bona estona amb tots els seus amics. Per anar a berenar, en Lao va col·locar el penjoll d’en Tai al voltant del seu coll. - Ja és hora de que el portis penjat! Ja ets tot un homenet! – Li va dir i li va fer un gran petó. En Tai va fer un intent de dir la paraula “gràcies”, però no li va acabar de sortir bé del tot. En Lao esclatar a riure, cosa que va fer molta gràcia a en Tai. Durant el camí cap al bosc, en Tai anava molt content i somrient. En Lao, notava un rebombori estrany per allà on passaven. Els animals estaven com atabalats, es movien ràpidament d’un costat a l’altre i no paraven de xisclar. Què estaria passant? En arribar al ben mig del bosc, al mateix lloc on va aparèixer en Tai tot just feia un anys, una munió d’animals s’havien tornat a reunir al mateix lloc. En aquesta ocasió no hi eren tots i totes, faltaven els llops del nord i en Chi que, de ben segur, estava dormint, però com a mínim hi havia un centenar. De cop i volta, el cap de les àguiles s’apropà i deixar a terra, just al davant d’en Tai, un gran paquet mig embolcallat amb teles de colors. En Tai mirà a en Lao, com demanant-li permís, i aquest l’estirà cap aquell paquet i li digué: - Endavant, obre’l. És per a tu! Crec que és el teu regal!. En Tai, caminant de costat a costat, s’apropà i , com va poder, va acabar treien els embolcalls que cobrien aquell objecte. En treure-la descobrí un preciós llit, un llit fet amb branques i fulles que, de ben segur, li havien construït els ocells del bosc. En Tai, emocionadíssim, s’apropà al cap de les àguiles i li donà una forta abraçada mentre tornava a intentar dir , a la seva manera, “gràcies”. No us podeu imaginar quina tarda tan divertida va passar en Tai al bosc amb tots els seus amics i amigues. No van parar de córrer i saltar ni un instant. Tant esgotat va quedar que en arribar a casa no va tenir ni forces per sopar.En Lao l’estirà al seu nou llit i s’adormí. Durant l’any del cavall, en Tai va tenir un gran ensurt. La veritat és que havia avançat molt en el desenvolupament de totes les seves capacitats motrius però allò deixà en Lao bocabadat. Des d’aquell dia que en Lao és conscient de que en Tai no és un nen qualsevol. Tot just al tornar de recollir les hortalisses de l’hort, en Tai i en Lao varen sentir uns xiscles molt forts que provenien dels arbres. En Lao començà a mirar cap aquí i cap allà per poder deduir d’on sortien aquells sorolls. Era la Bu, la filla del príncep dels falcons del bosc que s’havia quedat embolicada i sense poder sortir-se’n en unes branques mig trencades. De cop i volta, en girar-se, observa en Tai que pujava com un esquirol arbre amunt. En Laó es sobresaltà i començà a escridassar a en Tai.
- Baixa d’aquí ara mateix, no veus que et mataràs! Gairebé sense adonar-se’n la Bu es precipita cap al buit, segurament no podia volar degut a les ferides que tenia a les seves ales. En Lao es posà les mans al cap i amb una bafarada de vent, la Bu desaparegué. Es va fer silenci. En Lao no entenia res. De cop i
volta, i sense encara poder reaccionar, va veure en Tai sortir del bosc amb la Bu als braços. En Lao va haver de seure a terra i remullar-se amb aigua la cara i el clatell. Com ho havia fet?
Capitol 9
La ROCA
Passats uns mesos de l’entrada de l’any de la cabra, en Tai va fer els tres anys. Al dia següent del seu aniversari en Lao decidí que ja havia arribat el moment d’ensenyar a en Tai a meditar sota la roca. “La roca és més gran que tu” hi havia gravat a la pedra. Tenia els seus dubtes, pensava que encara seria massa petit, però com que tot ho aprenia d’aquella manera, com que li posava tant d’esma en tot el que en Lao li ensenyava, pensà que valia la pensa intentar-ho i encetar la formació espiritual, el control del cos i de l’energia i la connexió amb el seu entorn. Dit i fet! - Tai, marxem cap al riu! - Si mestre, ja vaig!- va dir en Tai, que acabava de posar-se les sabatilles i penjarse la seva urpa, ullal o ves a saber què. Un cop acabaren els exercicis de Txi Kung i de Wu-su, es refrescaren amb l’aigua de la font i en Tai es disposà a seure al lloc habitual i a guardar les coses que duia en Lao. Uns petits caps començaren a deixar-se a veure sota els arbustos. Per a en Tai i els seus amics era l’hora de jugar. - Tai, vine cap aquí! - Com? - Que no m’has sentit? - Si, mestre, pero...
-
Va, no siguis gandul, encara no hem acabat.
Una brillantor apareguè en els ulls d’en Tai. Quina cosa nova li ensenyaria el mestre? Potser, ..., li deixaria meditar al seu costat sota la gran roca? Però això era de grans i de mestres! Quina emoció, va pensar. Ràpid com un raig es col.locà al costat d’en Lao. Els petits caps i els petits ulls començaren a deixar-se veure. Ells tampoc s’ho volien perdre. - Seu, seu al meu costat. Col·locat de la mateixa manera que jo. En Tai, que s’ho sabia de memòria ho va fer en un instant. - Ara, tanca els ulls. Respira profundament i concentrat en la teva respiració. Escolta l’aire com entra, com viatja per dins del teu cos. Sent les diferents parts del teu cos. Escolta l’aire, els animals i els arbres del bosc. Mentre en Lao parlava, gairebé de forma instantània, en Tai sentí una profunda pau, era una sensació estranya però molt natural alhora. Notava com l’aire que respirava es repartia per tot el cos, sentia els batecs del seu cor i com la sang rajava cap als peus.
Era una sensació difícil d’explicar però sentia que podia estar-se així hores i hores. Cada vegada es notava més concentrat, com si estigués flotant a l’aire. De cop i volta, començà a sentir veus, eren les veus dels animals del bosc, parlaven de les seves coses. Sentia la mare ratolí renyant a en Xiu, el més petit de la família. Començà a sentir l’aire que passava creuant el bosc i xocant contra les branques dels arbres. Notava l’aigua als seus peus i, gairebé, era capaç d’intuir per on passaven els peixos. Una profunda sensació de plenitud l’envaïa. - Va Tai, per avui ja n’hi ha prou- digué en Lao després d’una hora de meditació. Com si es despertés d’un meravellós somni en Tai s’incorporà. De poques que no cau, no sentia ni els peus. - Mestre, ha estat genial! - Segur que estaves concentrat, no m’ho acabo de creure- remugà en Lao. En Lao i en Tai tornaren al camí. En Tai demanà a en Lao si es podia quedar a jugar una estona al bosc i en Lao assentí. Quan en Lao començà a baixar camí cap al poble, una munió d’animalons es reuniren als peus d’en Tai. -
Ei, Tai, ens has d’ensenyar a dormir així com fèieu vosaltres sota la roca, eh!- Li demanà en Yao, el fill del porc senglar. No estàvem dormint, Yao, estàvem meditant. Ha estat genial, sentia a tothom, el vent, l’escalfor del sol, l’aigua. Fins i tot he sentit com renyava a en Xiu la seva mare. I mira que viu bosc enllà!!! Va, home, va! Segur que has sentit a ma mare? – exclamà en Jing, el fill gran de la família dels ratolins. La veritat és que si crida quan s’enfada, si! Si, us ho prometo. Voleu que us ensenyi a fer-ho? Voleu que us ensenyi a meditar sota la gran roca? Si!! Per fi! Per fi formarem l’exèrcit de la muntanya!!!!! Som els milloooors!! – exclamà embogit en Pong, el talp.
Tots esclataren a riure. En Tai, decidit a ensenyar als seus petits amics a meditar els acompanyà sota la roca. Molt destrament els indica la posició del cos i començà a parlar com ho havia fet en Lao feia una estona. De seguida, en Tai tornà a sentir aquella
sensació de plenitud. Ara probaré amb les olors, va pensar, i començà a concentrar-se en les olors de tot el que l’envoltava. Al cap de deu minuts d’estar meditant quelcom trencà la seva pau. -
Doncs, no jo sento res! Segur que és així com ens havíem de col.locar? Segur que volies dir respirar? Respirar, de respirar? Potser volies dir ensumar? – Va dir en Pong. Jo tampoc sento res, bé, sento la meva panxa. És que aquest matí no he esmorzat gaire i tinc una gana... – Remugà en Yao. I tu què Xiu, has notat alguna cosa?- Preguntà en Tai a en Xiu.
En girar-se tots tres se n’adonaren que en Xiu s’havia quedat adormit. Dormia com un nadó, això sí, en la posició de meditar. Tots tres esclataren a riure! No els dóna temps per respirar que en Tai agafà d’una embranzida als seus amics, saltà cap al camí i encetà a còrrer bosc endins embogit com un dimoni. - Hem d’anar ràpid, en Zen té problemes! Capitol 1o
EN ZEN
Socors! Socors! En Zen el meu fill! Algú hem pot ajudar! – Els crits de la mare guineu començaren a sentir-se mentre en Tai corria com un llamp. En veure’l la mare guineu el cridà. -
Tai, Tai! Corre! És en Zen, una estranya cosa li ha mossegat la boca i està fora de si, xisclant i donant salts pel mig del bosc. Ràpid! Ajuda’l! Tinc por que no prengui mal!! Està bé! Som-hi, porta’m fins on es troba en Zen!
En uns segons la mare guineu, coneguda al bosc per la seva astúcia portà en Tai fins on es trobava el seu fill i l’amic d’en Tai, en Zen. En Tai, en veure’l, esclatà a riure. La mare tota enfadad l’escridassà: -
Què t’has begut l’enteniment! Ajuda’l o pararà ferit!!
En Zen no parava de xisclar i donar salts copejant-se amb branques i fulles i emportant-se tot el que es trobava pel davant. A en Tai li va venir al cap un fugaç record. Recordà el dia que es trobava intentant tallar llenya per a la llar de foc i no hi havia manera. Per més que ho intentava no era capaç de trencar aquells troncs d’un sol cop com ho feia en Lao. Cada cop que ho intentava més enganxada es quedava la destral al troc, però res de llenya. En Tai esbufegava. Ho tornava intentar i encara pitjor. Com que era un nen tossut no es rendia i vinga a donar cops de destral. Tants cops de destral va donar que va quedar esgotat, sentat a terra, sense haver aconseguit partir ni un sol dels troncs. En Lao s’apropà, de fet feia estona que l’obserbava, i li diguè:
“ Calma la teva ment, domestica-la, domina-la i descobriràs el secret de la veritable llibertat.” En Lao, es col.loca en posició, es retirà la camisa, respirà profundament i, recollint tota l’energia del moviment clavà un cop de destral, cop que partí el tronc en quatre trossets. En Tai, decidit, respirà, tancà els ulls i va intentar alliberar la seva ment, es col.locà en la mateixa posició d’en Lao i amb tot el seu esperit clavà un cop de destral. Mitjà fulla de la destral quedà enterrada al terra i els quatre tossos de tronc sortiren disparats. En Lao acaricià el cap d’en Tai i es retirà. D’una embranzida, i sense que a ningú li dones temps per reaccionar, en Tai va saltar i va agafar a en Zen. L’estirà a terra sobre unes fulles de boix i li posà les mans a la cara. Amb una veu forta i clara però a la vegada tendra i dolça li parlà. -
Zen, calma’t, atura’t i respira...
En Zen, instintivament, dubtà un instant i es regirà. En Tai apretà amb més força i li repetí: -
Zen, calma’t, atura’t i respira...
En el moment en que en Zen deixà de fer força i es va relaxar. En Tai, amb un somriure ben gran gran a la cara li digué: - Calma la teva ment, domestica-la, domina-la i descobriràs el secret de la veritable llibertat! Tot seguit li retirà un braçalet de plata de la boca, sí, sí, un braçalet d’aquells que es posen les persones als braços per decorar. - Amb això t’estaves barallant Zen – li digué en to carinyòs. De cop i volta en Zen començà a riure sense parar i tots els animals que s’havien reunit allà, a l’expectativa del que passava, esclataren a riure. Tots menys la senyora guineu que encara remugava contra en Zen. Quin ensurt! -
Moltes gràcies Tai - En Zen l’abraçà ben fort. Som els millors!!!! Visca l’exèrcit de la muntanya!!!!! – Exclamà en Pong.
Aquell matí acabaren esgotats de tant que van jugar.
Basat en un conte d’origen oriental.