Tom Carr. Ecos de Carles Buïgas

B 8907-2014

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Direcció General de Creació i Empreses Culturals Jordi Sellas, director general Joan-Francesc Ainaud, subdirector general

FOTOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ Inés Muñoz Marina Sablotni

Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), Ajuntament de Cerdanyola del Vallès Txema Romero, director

COL·LECTIU DANSA Big Bouncers (Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Anna Rubirola)

Amb la col·laboració dels ajuntaments de Badalona, de Tortosa, de Manresa, de Mollet del Vallès, de Santa Perpètua de Mogoda, d’Alella, de l’Hospitalet de Llobregat i del Centre Cultural de Terrassa

CATÀL EG

COORDINACIÓ DEL PROGRAMA D’EXPOSICIONS ITINERANTS 2014-2015 Arantza Morlius COORDINACIÓ GENERAL Ester Martinez PREMSA I COMUNICACIÓ Loli Jiménez Lourdes Domínguez

EX P O S I C I Ó PRODUCCIÓ Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) COMISSARIAT Fina Duran

EDICIÓ/DISSENY Massimiliano Moro Bettina Arria Morillo TEXTOS Teresa Camps Txema Romero Fina Duran COORDINACIÓ Susanna Àlvarez TRADUCCIONS Joan Quesada (castellà) Martin Jezierski (anglès)

ITINERARI DE L’EXPOSICIÓ

DISSENY EXPOSICIÓ I INSTAL·LACIONS Tom Carr TCteamwork (Tom Carr, Massimiliano Moro, Lourdes Santandreu Planas)

Badalona Centre Cultural El Carme 08.05.2014 - 27.07.2014

Santa Perpètua de Mogoda Espai 1. Granja Espai Cultural Abril 2015 - Juny 2015

MUNTATGE Tom Carr Marc Gómez Massimiliano Moro Lourdes Santandreu Planas

Tortosa Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa Setembre 2014 - Octubre 2014

Allella Can Manyé. Espai d’Art i Creació 29.05.2015 - 05.07.2015

Manresa Centre Cultural El Casino 09.01.2015 - 08.03.2015

Hospitalet de Llobregat Edifici de l’Harmonia. Museu de l’Hospitalet 17.09.2015 - 01.11.2015

Mollet del Vallès Museu Abelló 20.03.2015 - 17.05.2015

Terrassa Centre Cultural de Terrassa 05.11.2015 - 20.12.2015

DISSENY SENYALÍSTICA Massimiliano Moro Bettina Arria Morillo FILMACIÓ Deliris

TO m Carr Ecos de Carles Buïgas

A l’exposició «Tom Carr. Ecos de Carles Buïgas», se’ns ofereix una oportunitat magnífica d’aconseguir un doble objectiu. D’una banda, reivindiquem una vegada més Carles Buïgas, gran creador, somniador capaç de transformar visions en realitats. De l’altra, celebrem la creativitat i la capacitat de Tom Carr i del seu TCteamwork per fer-nos imaginar, per suggerir-nos realitats intangibles, que poden esdevenir finalment físiques, i a l’inrevés.

Així, és oportú que tornem a cridar l’atenció sobre un creador com Buïgas, autor d’una de les icones més conegudes, visitades i recordades de la ciutat de Barcelona: la Font Màgica. Alhora, però, el seu nom és encara massa sovint desconegut pel gran públic, malgrat que treballà prolíficament en múltiples ciutats com Nova York, Santo Domingo, Miami, Casablanca, Brussel·les, París, Granada, Sant Sebastià o Lisboa, entre d’altres. Buïgas dominava allò que Eugeni d’Ors descrivia com l’art de l’aiguallum.

Al seu torn, Tom Carr se’ns presenta com ens té acostumats amb una proposta fascinant, que ens atrapa en el seu joc de llums i ombres, i amb el seu recurs a l’anamorfosi. En aquest ambient que Carr domina perfectament, se’ns obre un espai especulatiu on temps i presència esdevenen pilars incerts, alhora que la forma i el lloc deixen el seu caràcter incontestable i entren en el territori de la percepció.

Amb els Ecos de Carles Buïgas, a més, tenim ocasió d’aproximar-nos també a la tasca del TCteamwork, que ens

fa conèixer noves intuïcions i mirades. Igualment, els tallers de llums i ombres i de dansa ens interpel·len a endinsar-nos en els viaranys proposats, mitjançant l’experiència directa.

Des del Departament, esperem que aquest projecte expositiu acosti al màxim nombre de ciutadans l’oportunitat de prendre part en aquesta proposta i de gaudir-ne. Finalment, no volem deixar passar l’oportunitat de destacar les aportacions de Teresa Camps, de Txema Romero i de la comissària, Fina Duran, que componen el catàleg que teniu a les mans, complement valuosíssim de la mostra.

Ferran Mascarell Conseller de Cultura

D edicatò ria per a Tom Carr, que fa art amb la llum i la foscor

Efectivament, en Tom treballa com a artista amb una matèria que ha existit sempre, però que només ha estat assumida pel context artístic des de la nostra actualitat, la llum i el seu concepte oposat, la foscor. En el món de la pintura hom va trobar un nom precís i deliciós, el clarobscur, concepte que, miraculosament, reuneix condicions oposades sobre una superfície opaca.

Sembla inevitable pensar en el contrast. Sabem que són conceptes indestriables, que cal que es mostrin al mateix temps per revelar l’aparença de les coses i la situació contrària, és a dir, la no-percepció visual de la realitat. En la separació dels dos conceptes hi trobem la seva entitat singular. Ara no cal definir-la: tothom en té l’experiència.

Tanmateix, deixeu-m’hi pensar una mica. Jo, com tothom, tinc i he fet l’experiència de la llum i la foscor. En el llenguatge més immediat, en diríem el dia i la nit. Però també ho podem pensar d’una altra manera, la nit (o foscor) és el lloc de la màgia, el somni i la imaginació, i el dia, ple de llum, el de la realitat. Aquestes dues realitats plantegen la successió del temps natural, troben els seus límits en la seva successió; cada una és un lloc entre el passat i el futur. La successió natural ens parla del temps a través de la llum. De manera que, quan l’artista introdueix espais de llum en la foscor, tot i que sembla gairebé imperceptible, l’instant breu i ràpid del pas de l’una a l’altra, ens parla de l’ús del temps, i així, la vivència de la seva obra pot tenir per a l’espectador el mateix

efecte, un abans i un després reals, molt similars a allò que experimentem de manera natural. Aquí hi veig una condició del fet artístic, la capacitat de pertorbar i sorprendre. N’hi ha una altra, l’opció lliure de l’artista sobre la matèria que usa.

De la llum i la foscor La llum i la foscor són realitats naturals desmaterialitzades.

Atenció, no són efímeres sinó constants i això fa que ens siguin imprescindibles per al desenvolupament de la vida, començant per la vida orgànica: formen part essencial del procés de desenvolupament de la matèria orgànica. En mans de la religió i a través de les seves iconografies, durant molts segles la llum divina s’ha contraposat a les tenebres de l’infern, premi o càstig etern. Per a la nostra civilització avançada, la consciència de la llum com a font de coneixement l’ha fet equiparable a la idea de veritat: il·luminar ha estat fer visible, treure de la foscor, de l’ombra de la incertesa, del dubte i de la ignorància. Aquesta ha estat la tasca de la ciència. En paral·lel als avenços i progressos del coneixement científic, les imatges que mostraven la ciència con una nimfa vestida de túnica avançant amb una llàntia alçada escampant la llum, van proliferar a la fi del segle XIX: la llum venç sobre les tenebres. En aquell moment, l’art romàntic carregat de subjectivisme, però responsable de l’aportació d’imatges que definien conceptes, va contribuir a accentuar la presència d’aquesta idea i l’eficàcia de la ciència com a reveladora de la veritat. Una imatge potser en serà suficient: penso en un ex-libris gravat per Alexandre de Riquer que porta per títol La veritat és dins lo pou i que representa una jove figura nua il·luminada des de dalt, dins la foscor del pou: la veritat és nua. Allò que la llum no mostra, nosaltres no ho coneixem. La llum ho mostra tot; la foscor pot ser un refugi, un amagatall, una forma de protecció. La llum com a veritat es descobreix en la foscor; en canvi, la foscor neguiteja, hom hi busca la

sortida. L’obscuritat és una condició favorable a la participació subjectiva, a la imaginació personal.

Veiem la llum lligada a la vida, sense la llum la vida no és possible. La llum és reveladora de la veritat. La llum és una eina de coneixement. L’experiència de la foscor és incertesa.

Tanmateix la foscor és suggeridora i atractiva, pot ser subtil i enganyosa, està plena de matisos. La foscor és necessària, no solament a l’evidència de la llum, sinó també a la seva eficàcia. La llum, afortunadament, no és efímera; altrament, el procés de la vida es modificaria substancialment. L’acció de la llum no canvia el món, en tot cas, n’amplia la visió; llum i foscor afecten subjectivament l’individu.

La llum no modifica la naturalesa de les coses sinó la seva aparença. Com la pintura, és un joc de la percepció. És també la percepció dels canvis, els més elementals com el pas del dia a la nit i, atès que formen part dels nostres hàbits, han esdevingut un fet natural, que ja no sorprèn, sovint més reglamentat pel rellotge que per la seqüència de la repetició. La foscor arriba per contrast amb la llum.

El negre permet a l’objecte il·luminat abstraure’s de l’espai que l’envolta. L’objecte il·luminat en la foscor pot provocar il·lusions o aparicions immaterials d’aspecte sobrenatural; és terreny d’il·lusió, joc entre el saber de les coses i el plaer de la sorpresa de la seva aparició. Tanmateix, la foscor guarda, es reserva el misteri on poden fluir les imatges i afavoreix la llibertat d’acció d’aquell que sap que no és observat.

Penetrar, treballar la foscor no des de la por sinó des de la seva pròpia naturalesa eliminant el factor incert per donarli visibilitat i evidència, per donar-li forma, entitat, límits i presència, oferir-ne l’experiència que, tot mantenint el misteri, en reveli una visió desconeguda... Per què s’hauria de fer? Per jugar i mostrar realitats inseparables i els seus

contrastos? Per invocar el misteri? L’experiència humana n’està plena, n’hi ha gairebé cada dia, d’aquestes vivències, sovint mecàniques i reiterades, i el pas del dia les construeix constantment. Potser es pot fer per transportar la pròpia experiència a una altra dimensió física externa i comuna, per transgredir imaginativament un ordre, per oferir una visió no pragmàtica més enllà de les veritats objectivables però no menys certa. Aquesta, també és la tasca de l’artista.

La seducció de la llum com a matèria Fer obres la matèria de les quals és la duplicitat llum-ombra.

Treballs de llum, per què no? Obres perceptibles, però inaprehensibles en les quals l’ombra hi ha provocat l’evidència, o bé al contrari, treballs on l’ombra és important perquè la llum la posa en evidència. La llum és la matèria primera, la seva absència és la foscor o, si es vol, el contrari. Caldrà dotarla de capacitat plàstica, o el que és el mateix, donar-li una forma. La llum no solament amb l’ajut de la foscor definirà la forma sinó que ella mateixa, amb relació a la foscor, serà l’obra; el tractament plàstic de la llum pot donar autonomia a l’obra. Aquesta és una altra condició del fet artístic. Tot és possible en mans d’un artista. Tanmateix, els treballs de llum i ombra es troben en la realitat, en la dinàmica de l’experiència real de l’espai i dels objectes, de la matèria perceptible i la seva traducció en ombra desmaterialitzada. També són en el reflex, un altre tipus de llum que inclou el pas del temps: de la incidència de la llum sobre la matèria a la seva projecció en forma d’ombra hi ha partícules ínfimes, ràpides, de temps. La llum, amb l’ombra, pren formes i configura espais, decideix direccions en l’espai; sovint proposa colors que no hi són, precisa angles i límits físics, embolcalla l’espectador, transforma la seva percepció del món real, li ofereix una nova experiència que, més enllà de la vivència coneguda, pot introduir-lo en el misteri, el transporta a la descoberta i

al gaudi en un espai imaginari, proper al somni. La llum no serveix només per il·luminar estructures, la llum construeix amb allò impalpable. Al mateix temps, la llum és la precisió dels límits.

Ara bé, de quina mena de llum parlem? Qui ha pogut mai manipular la llum natural per obtenir uns efectes determinats?

Em sembla que sense elements externs a la llum, eines o trucs, això ha estat impossible. La ciència com a recercadora i la tècnica en la seva aplicació, ens han dotat de la possibilitat d’anul·lar la dicotomia llum-foscor com a fets contraposats.

A hores d’ara sembla bastant indiferent l’interès en la vida diària de la dicotomia llum-ombra: la llum elèctrica garanteix la suplència de la llum natural. Per tant, i a través de la seva pròpia naturalesa i dinàmica, esdevé manipulable i controlable gràcies a procediments tècnics experimentats i en avenç constant. És i ha estat un recurs visual aplicable a l’experimentació artística per a aquells artistes que ho han desitjat.

Des de l’art, breu cita L’art ha imitat la llum, sempre observada en la realitat. Sovint ha usat la foscor com a contrast, com a sistema per definir les ombres, les figures i les situacions. L’art ha fet un llarg ús d’aquesta relació entre la llum i la foscor per obtenir aquest contrast que ha carregat d’expressió dramàtica uns quants segles de la millor pintura europea i n’ha fet un repte a l’habilitat dels artistes en la representació de la realitat sobre el pla. En gran part el repte de la pintura des del Renaixement ha estat la representació de la llum. Ara, en canvi, la llum pertany a la tecnologia capaç de la pretensió d’emulació de la llum natural i la seva manipulació i control. Les eines per fer art han canviat. Tanmateix l’ambició, la possibilitat, el repte i el desig de l’ús de la llum encara hi són. No goso dir que es tracta

de la mateixa llum sinó que la llum, sigui per la seva eficàcia en la representació pictòrica, sigui en la seva visibilització en l’espai, és encara una via de descoberta i obre camins d’expressió i d’experimentació. Em pregunto, fins a quin punt les tecnologies actuals poden limitar o condicionar la iniciativa dels artistes. Ja s’ha demostrat que no ho poden fer. Com els pinzells respecte a la pintura, les tecnologies emprades en el camp artístic també són eines. Cal que l’artista sigui del seu temps, i no ignori, en nom de la subjectivitat personal, els conceptes i els recursos actuals, nous i nombrosos i, encara menys, la relació amb tot tipus d’espectador que ja coneix l’experiència de la llum i la foscor.

Fa temps que la llum, entesa des de l’art com a síntesi de la relació espai i temps en format instal·lació, escultura, projecció o acció, és matèria de pensament i obra de molts artistes. En cito només un exemple: el 1986, a Mont-real, dins el marc de l’esdeveniment Les Cent Jours d’Art Contemporain de Montreal, va tenir lloc la mostra “Lumières” que presentava obres de més de 50 artistes molt experimentats en els seus treballs de llum i foscor. Entre ells, Boltanski, Dan Flavin, Bruce Naumann, Keith Sonnier, James Turrell, Daniel Buren, Chris Burden, Krzysztof Wodizko... Del catàleg, que oferia textos signats pels artistes participants, en cito un parell: “La nit és vital, cal restaurar la negror, cal protegir l’imaginari i permetre el futur. He començat a mirar seriosament la llum a partir del moment en què he comprès que la nit era, en substància, el fruit de la seva essència”, va escriure Luc Courchesne; i Nan Hoover, en el seu text, diu: “M’interessa el contrast que entre l’escala humana i les seves ombres, crea un diàleg entre la llum i l’espectador. Aquests contrastos em recorden que som com miniatures amb relació a la natura”. Múltiples lectures són possibles a partir de la seqüència elemental de la llum i la foscor, propiciades per dinàmiques diferents, consolidades o inicials: la llum i el misteri de la foscor han seduït, com

a matèria, molts artistes de l’àmbit occidental. Només cent anys separen els primers èxits de la llum elèctrica i el control total de la llum i l’ombra en mans de l’art.

Tom, tu ja ho sabies tot això, ja fa anys, potser més de trenta, quan feies ombres relatives o reflecties la llum sobre miralls o projectaves formes sobre les façanes de capelles i catedrals.

Parlem dels anys vuitanta. De fet vas començar de bracet amb la llum i l’ombra.

Ara parlo de tu, Tom He vist la teva obra. Nombrosa. Coherent. Viva. No tota ha estat feta des de la formalització de la llum, no tota s’ha provocat des de la foscor. Ets escultor, fas formes en l’espai i aquí s’uneix la teva obra desmaterialitzada que utilitza la llum amb aquella altra feta usant diversos materials i colors, molt sovint, la fusta, l’alumini i l’acer. Em sembla que en l’obra feta amb llum no hi ha concessions estètiques; de fet, potser no hi fan falta. Hi ha moviment, misteri, espai, temps, obligat exercici de la percepció, valor de la memòria d’allò vist i experimentat, record de l’impossible fet possible.

Condicions, també, de l’obra d’art. Em sembla que a través de la participació que proposes amb les teves instal·lacions lluminoses hi ha també un exercici d’apropiació/d’apropament personal: a l’espectador, i penso en mi mateixa, li és difícil esborrar el record de la penetració en la foscor.

Hi ha la possibilitat de la contradicció en fer obres immaterials i voler fer obres físicament sòlides, que transcendeixin el seu moment històric i perllonguin la seva vida més enllà de la nostra existència? Jo no ho veig. Penso que tot en el teu treball està relacionat i que ens cal pensar en la que, em sembla, és la condició real de la seva existència, l’ocupació

de l’espai. Vull pensar en la complementarietat necessària de la teva obra: dotar-la de totes les possibilitats, el moment, l’instant de projecció i l’ocupació de l’espai urbà potent, com també la peça que amb la seva presència configura un espai íntim. Crec que en el teu trajecte ha estat una necessitat fer conviure aquestes dues opcions complementàries.

Has buscat complicitat en la foscor i la nit ha estat sovint el teu territori expressiu. L’artifici, la llum artificial, que és manipulable, que admet la formalització, la mida i el color que tu decideixes ha estat la teva aliada.

En el conjunt de la teva obra feta amb llum dins la foscor hi veig diversos exercicis, no necessàriament successius: el reflex, la projecció, l’ombra dins l’ombra i l’escultura amb llum pròpia. Són exercicis, no trobo altra paraula que els pugui definir, que inclouen en l’obra acabada el seu caràcter d’experimentació, del tot evident.

Projectar llum, formes o imatges sobre paret o pantalla genera un espai il·luminat en què la foscor de l’entorn és necessària; estableix una distància entre l’espai buit i el suport i afavoreix la concentració sobre allò que apareix il·luminat, essent immaterial tant la imatge com el nou espai creat per la projecció. No hi ha interferències, l’espectador es pot moure dins aquest espai nou que li és ofert.

El reflex va ser primer en el joc de treballar amb la llum. Vas dominar els miralls receptors de la llum que tu hi projectaves i que dirigies dins un espai tancat, buscant formes geomètriques, trencant qualsevol previsió d’estabilitat física.

Hi calia la foscor, però no l’obscuritat total, la llum es dibuixava en les parets i configurava l’espai; era una llum neta, tal com sortia del reflex sobre el vidre blanc. Sorpresa que només es podia viure. Després, els teus reflexos i projeccions es van tenyir de colors, goso dir que “pintaven” l’espai, la llum n’era portadora. L’espai quedava, de nou, transformat i, amb ell,

la naturalesa dels objectes que hi participaven. Projectaves formes i colors sobre el suport. No hi ha matisos, no és pintura, és llum artificial.

En els teus treballs de projecció, l’espectador hi és induït, bé per un acte deliberat, bé per una resposta a l’estímul lluminós que ens dicta l’instint de seguretat, però també per l’atracció del que és nou i desconegut, el miratge de la sorpresa. No és gens arbitrària l’elecció del mur que suporta la projecció.

Has estat ambiciós: no t’ha servit qualsevol mur, ni qualsevol lloc, sinó aquell que és gran, solemne i simbòlic, sovint carregat d’història i emplaçat en un lloc elevat: les façanes de les esglésies i d’alguna catedral allunyades de l’espai urbà, senyores d’elles mateixes, superfícies carregades d’al·lusions a elements sagrats, si em permeteu, relacionades d’alguna manera amb el sentit religiós que la llum aporta.

L’església de Cadaqués o la Seu Vella de Lleida han estat el suport de les formes lluminoses que hi has projectat; al teu joc i per complementar-lo hi has convocat l’espai aeri.

Tu n’has estat l’artífex, tot ha estat programat. Raó de ser de l’artista: proposar, estimular la visió i el pensament, provocar una situació sensorial, fer actuar la percepció sense instrumentalitzar-la.

Penso ara en el teu darrer treball, on reflexiones sobre un altre treballador visionari de la llum, l’enginyer Buïgas. Aquí ens situes dins l’ombra i ens fas formar part de l’obra. Com a espectadors invitats a fer l’experiència de la penetració en la llum o bé en la foscor, ens ofereixes l’experiència de la pèrdua de referents, el neguit d’alterar les seguretats habituals, la màgia del color viscut com una atmosfera, la verificació de les formes, de les pròpies ombres, de la percepció dels ambients modificats. Ens podem reconèixer en la pròpia ombra. També pot passar el contrari, la nostra ombra dins la llum. Doble moviment: aquell que l’artista provoca tècnicament i aquell

altre que l’espectador invitat al joc inclou amb la comprovació de la veritat del seu cos i del seu gest, quan les seves formes es projecten modificades i acolorides com part de l’obra, canviant cada vegada, desafiant l’atzar quan allò programat i previst per l’autor és modificat i, a més, irrepetible. Insisteixo, no som en el terreny de l’efímer, ja que les propostes tenen continuïtat, renovació i adaptació i s’integren en l’àmbit de treball de l’escultor. Tampoc no has volgut sostreure la teva obra matèrica de petit format de la presència de la llum que, perllongant la seva ombra sobre el mur, configura una unitat entre la forma de la matèria i l’expansió difuminada de l’ombra.

Treballes amb totes les opcions que ja has fet teves: matèria sòlida i matèria etèria, però em sembla que l’altre element important de la teva obra, l’espai, decanta les teves preferències cap al temps, allò instantani, la presència momentània de la llum, d’una forma pensada per ser projectada en un moment i un lloc determinats. Penso que aquells treballs fets amb miralls que recollien la llum i la projectaven estaven sotmesos a un control formal efectiu i necessari per a la comprensió del fet: afirmar formes efímeres. Les projeccions, en canvi, invocaven la sorpresa de l’aparició de la forma dins l’espai obert, l’espectador n’era contemplador; després, has obert l’accés a la penetració: dins l’espai, dins la llum, dins l’ombra.

La llum estableix límits, en canvi la foscor suggereix matisos, espais on la vista divaga acompanyada de la imaginació, àmbits nous oberts a la participació, llocs on el joc és possible, on s’ha guanyat la llibertat i el gest espontani. Em sembla que en el conjunt de la teva obra, l’emoció, l’aparent fragilitat de les ombres, la complicitat amb el misteri i el desig de màgia que tots cobegem et fan tornar sovint al joc efímer de la llum i la foscor. Crec que hi has trobat l’equilibri.

Si la teva obra escultòrica s’enlaira en l’espai i el determina, situa colors vius sobre fons de núvols i de cels nets, i s’afirma en la seva presència, em sembla que et trobes molt a gust amb la nit i la penombra, espai de joc i de llibertat, de misteri i de somni.

La nit cau, la foscor s’instal·la, és l’hora d’imaginar.

Gràcies, Tom.

Teresa Camps Professora d’art contemporani de la UAB

CA R L E S B U Ï GA S El mag de l’aiguallum

El nom de Carles Buïgas anirà sempre associat a la Font Màgica de Montjuïc, però la trajectòria creativa d’aquest enginyer el va dur molt més enllà de Barcelona i Catalunya, i va traspassar fronteres i continents fins a fer-lo entrar en la galeria del que col·loquialment anomenem “catalans universals”.

Carles Buïgas Sans (Barcelona 1898 – Cerdanyola del Vallès 1979) provenia d’una família benestant amb una tradició artística fructífera: era fill de l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà, autor del monument a Colom erigit amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i cosí dels arquitectes modernistes Eduard Maria Balcells i Joaquim Manel Raspall. Un dels seus germans, Joaquim, va ser impulsor i director de la revista infantil TBO (1917-1998), a la qual va estar vinculat fins a la seva mort.

El jove Carles va iniciar els seus estudis a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona el 1916, però els va abandonar en entrar a treballar en el projecte de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona. Va continuar els estudis d’una manera autodidacta i, com a alumne lliure, més tard es titularia a l’École de Génie Civil de París. El 1922 va començar a traçar els primers projectes de fonts lluminoses i el 1925 en va fer les primeres al Palau de Pedralbes. Seria Eugeni d’Ors qui definiria el seu treball com “l’art de l’aiguallum”.

Posteriorment aconseguirà la direcció dels jocs d’aigua i llum de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), on dissenyarà la màxima atracció de l’esdeveniment, la Font Màgica, i tot el conjunt d’il·luminacions dels edificis de

l’avinguda de Maria Cristina i la plaça de l’Univers, un jardí d’aiguallum en plena desclosa de l’art déco. Buïgas meravellà el món amb la Font Màgica de Montjuïc. En certs aspectes mai no va arribar a millorar aquesta obra, probablement tampoc mai no va tornar a tenir els recursos i la confiança que li van atorgar en aquest encàrrec. Immediatament després de l’Exposició, va concebre el seu projecte més ambiciós, la Nau Lluminosa, que es veurà frustrat en aquesta ocasió i en ocasions posteriors. L’esclat de la Guerra Civil espanyola el va dur a París el 1936 i no retornà a Catalunya fins al 1942. És en aquests anys quan Buïgas agafarà renom internacional en rebre multitud d’encàrrecs d’arreu del món: París, Nova York, Roma, Lisboa, Santo Domingo o Lieja, entre d’altres.

Buïgas va estendre la tècnica de l’aiguallum als jardins artificials i als teatres. Va ser reconegut per la seva especialitat, les fonts lluminoses, però al marge d’aquestes obres que li donaren fama internacional, també va treballar en el camp de la il·luminació artística de monuments històrics i naturals, i creà escenografies, decoracions, ponts, túnels i telefèrics, com ara el del Port de Barcelona. De la mateixa manera, aquest caràcter polifacètic i la seva gran imaginació el van fer destacar en altres disciplines, com ara la literatura: articles i llibres científics, poesia i novel·les de ficció i aventures seguint l’estela de Jules Verne.

Com a enginyer autodidacte va revolucionar el món de les fonts amb la millora de la tècnica de la difusió de la llum.

Amb un desplegament tècnic gairebé sense precedents, els seus enginys amagaven una complexa i laberíntica estructura subterrània de canonades, cables i prismes que amb una bombeta a l’interior feia girar just a sota dels brolladors d’aigua, aconseguint que el doll canviés depenent de la cara que s’il·luminava. Buïgas feia funcionar la Font Màgica des d’un mirador situat en un dels palaus de l’avinguda de Maria Cristina, amb una taula de comandament, com si es tractés d’un orgue gegantí o una nau comandada pel capità Nemo.

Considerat com un dels màxims exponents del moviment art déco a Catalunya, la seva estètica sofisticada i monumental barreja la tradició dels jardins orientals i una certa visió futurista amb elements geomètrics, estilitzacions florals i vegetals, atlants, prismes, piràmides i obeliscos de vidre.

Buïgas buscava la bellesa en projectes utòpics, en l’evasió i la creació de móns irreals que transportaven, i encara commouen, un espectador que s’incorporava a la mateixa obra per esdevenir part de la complexa escenografia teatral de llums i ombres. El seu nou art pretenia esdevenir total, tot incloent-hi l’arquitectura, l’escultura, la música, la dansa... mitjançant la combinació d’aigua, il·luminació, so i moviment.

Sens dubte se’l pot considerar un pioner de la fusió de la tecnologia i l’art. Escultor de l’aigua i de la llum, va ser també un arquitecte de l’espai, capaç de crear ambients mutables, tot descobrint un nou suport per a l’art, l’aigua, del qual en va destacar els valors expressius i que va modelar mitjançant la llum i el moviment.

Paradoxalment, tot i que la seva obra és molt abundant i s’estén per tot el món, les obres més ambicioses i importants no es conserven en la seva totalitat, o bé mai no es van arribar a realitzar. La Font Màgica de Montjuïc és el testimoni central del conjunt impressionant que dissenyà per a l’Exposició Internacional del 1929 i que en la seva majoria es va anar destruint a partir de la Guerra Civil. Per altra banda, els dos grans projectes de l’artista enginyer, la Nau Lluminosa, un transatlàntic-exposició, i el Teatre Integral d’Aigua Llum, per les enormes despeses econòmiques que representaven i la manca de suport institucional, no van arribar a veure mai la llum.

Txema Romero Martínez Director del Museu d’Art de Cerdanyola

Cartell de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929 Impremta Rieusset SA. Fotografia d’autor no identificat Fototipia 56,8 x 73,8 cm Col·lecció MAC (Museu d’Art de Cerdanyola)

Cartell de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929 Impremta Rieusset SA. Il·lustracions de Sta. Creu Cromolitografia 56,8 x 70,5 cm Col·lecció MAC (Museu d’Art de Cerdanyola)

T o m C arr Blue ring 2013 fusta i LED 75.5 x 77.5 x 4 cm

Light in the corner 2013 fusta i LED 45 x 38 x 3 cm

Reverberatio 1 2009 fusta i LED 115 x 119 x 6 cm

Reverberatio 2 2010 fusta i LED 91 x 87 x 5.5 cm

Reverberatio 3 2010 fusta i LED 86 x 89 x 5 cm

Ecos de Carles Buïgas 2013 projecció d’imatges digitals retocades a mà

Arrival Departure 2012 /13 projecció d’imatges digitals retocades a mà 5 min, 13 seg

TCtea m wor k La transformació de la llum des de l’eco de Carles Buïgas

TCteamwork (Tom Carr, Massimiliano Moro, Lourdes Santandreu Planas). Un equip de treball al voltant de la recerca Els historiadors de l’art defineixen el Renaixement com el moment d’inici de la modernitat en la història de l’art, el classifiquen com el re-naixement després de la foscor dels segles anteriors, motivat per la necessitat i la preocupació per instaurar nous models a partir dels clàssics com a símbols de la saviesa i el coneixement.

Potser en moments com l’actual on tot es qüestiona, on tot es mou i on la societat busca nous models per poder fer sostenible el món on ens situem, també ens caldrà qüestionar les nostres tendències i buscar noves maneres de funcionar.

Maneres que obrin nous camins, multipliquin les possibilitats i facin de l’amplitud de mires una manera de tirar endavant, alhora que ens ajudin a anar aprenent a passar del domini de la individualitat a la tendència del conjunt.

Per aquest motiu resulta especialment atractiva la proposta del TCteamwork, la qual es basa en un dels principis de creació vigents en l’època del renaixement: la recerca de la creació en un procés de treball que es portava a terme en el taller de l’artista. El taller esdevenia un lloc no només de trobada i d’espai físic, sinó una manera d’entendre la creació com un conjunt de múltiples funcions, tal com el defineix Roberto Cassanelli en el seu llibre Talleres del Renacimiento: “conjunt polifuncional de competències jerarquitzades, vinculades a unes precises exigències econòmiques o de mercat, que

presideix la producció d’objectes artesans i artístics. En el Renaixement, al contrari que en l’art contemporani, les obres d’art eren fruit del treball d’un equip d’artistes coordinats per un mestre principal”.

Sembla evident que el procés de creació de l’art contemporani ha entrat en nombroses contradiccions, agreujades pel moment econòmic i per la dificultat general d’adaptar-se als canvis rapidíssims de la nostra societat. Enmig del vertigen que ens envolta, una proposta que agrupi un grup d’artistes joves al voltant d’un creador reconegut, no només per fer d’alumnes dels seus treballs sinó per crear conjuntament i per oferir propostes que investiguin al voltant de les formes és, si més no, una aturada per prendre aire, un respir per mirar de canviar les relacions creatives i poder iniciar treballs conjunts a través de les interrelacions, no només generacionals, sinó de tasques i coneixements.

Tom Carr, a partir de la seva experiència docent, ha creat un equip de treball que creix en força creativa gràcies a la unió de diferents generacions i procedències, tot formant un equip per caminar plegats a favor de la recerca d’objectius comuns: ell mateix (català d’origen americà) ha sabut unir els seus coneixements artístics i docents amb l’energia creativa de Massimiliano Moro (italià instal·lat a Catalunya) i Lourdes Santandreu Planas (mallorquina que viu a Barcelona) per treballar en el món de l’experimentació i de la reflexió creativa.

Al voltant seu, una munió de joves creadors aporten al mateix temps l’entusiasme, l’energia i l’interès que permeten anar configurant una proposta creativa molt interessant que abasta diferents àmbits.

D’aquesta manera Tom Carr ha sabut percebre en la mirada dels joves creadors els elements necessaris que permeten, en

unir els esforços d’uns i d’altres, anar més enllà en el procés creatiu, de tal forma que el concepte d’equip es manté obert i s’ha anat desenvolupant fins a créixer en el TCteamwork bis, on uns artistes encara més joves comencen a caminar en el món de la praxi i l’experimentació artística.

Aquest equip jove ha portat a terme, en els darrers anys, una experimentació i un treball que s’ha basat especialment en la manera que la llum incideix i transforma els espais. I a través de la recerca en aquesta línia han fet una activitat realment intensa i destacable. Amb la instal·lació, de nom ben premonitori, Espera, ahora llego, iniciaven l’any 2012 un camí que els ha portat a experiències lligades directament amb les exposicions escultòriques de Tom Carr, com és el cas de la seva experimentació al voltant de la mostra “Turritopsis”, al Centro Huarte de Pamplona l’any 2013, o al final del mateix any, amb la instal·lació Across the wall, que va acompanyar l’exposició “Reverberatio” que Tom Carr presentava a La Sala de Vilanova i la Geltrú. Però també han fet camí amb experimentacions pròpies com a equip participant en les activitats de la Placa Turca a Barcelona o el Festival Luzes, a Zuheros, Còrdova, i amb instal·lacions com Blau dels Amics, al pati de la Nau de Comanegra, feta a Barcelona, o exposicions com “15 llenguatges” a artAcasa de Barcelona.

Aquesta unió de diferents mirades, de maneres diverses de percebre la conceptualització de la creació com una manera d’obrir noves visions de tot el que ens envolta, fa que els treballs del TCteamwork estiguin ben arrelats en el nostre entorn, tinguin el seu ancoratge en una quotidianitat que es defineix darrerament com a líquida per la seva gran versatilitat i, en concordança amb aquesta realitat, portin a terme unes creacions amb un element essencialment expansiu com és la llum.

Els seus treballs ens ofereixen creacions que uneixen llum, art i tècnica per esdevenir formes que fan dialogar la llum amb l’ombra, la forma amb el color, el moviment amb la quietud.

Jocs de contrastos constants que creen espais lúdics on l’art esdevé també participació i ofereix possibilitats d’establir diferents diàlegs.

La interactuació que esborra la distància entre l’artista i l’espectador és un element característic dels treballs d’aquest grup, de tal manera que la línia que separava la creació artística i la seva contemplació es difumina fins a fer participar el públic en el joc artístic que possibiliten les formes creades.

L’espectador esdevé part integrant de l’obra i no només hi participa i col·labora sinó que en moltes de les seves obres també té la possibilitat d’esdevenir protagonista.

Els materials utilitzats són un dels elements més característics de les seves creacions. La mirada actual d’aquests artistes fa que objectes del nostre entorn més quotidià puguin esdevenir la font de creació. Les formes creades amb els elements que utilitzem diàriament, transformats amb jocs de llum que canvien les formes i les percepcions, ens mostren com, a través de la força creativa i una nova mirada, tot esdevé possible.

Tom Carr i TCteamwork a l’exposició “Ecos de Carles Buïgas” Al llarg de la seva trajectòria Tom Carr ha anat teixint uns treballs d’investigació de la forma que mostren una evolució molt clara, des de les primeres obres escultòriques fetes amb materials habituals en el món de l’escultura, fins arribar a les darreres obres fetes d’una manera cada cop més volàtil.

En les seves peces la part física ha anat perdent el paper

predominant, que caracteritzava el món escultòric, fins arribar a uns treballs on a partir de l’estudi de la forma, el material utilitzat ha esdevingut la llum.

Des de les escultures de formes arquitectòniques, les seves obres han anat creixent en una evolució que ha estat marcada clarament per la síntesi dels elements. Les formes han anat deixant tot el que és superflu i han aconseguit la seva màxima expressió des de la simplicitat, alhora que el material utilitzat per a la seva creació ha buscat a cada nou pas la màxima senzillesa per aconseguir els resultats més òptims.

L’atenció constant a l’evolució del que l’envolta ha fet possible la captació del canvi i la rapidesa del moment actual, de tal manera que les seves darreres obres, tot actuant com a eco de la realitat amb la qual conviuen, ens mostren el caràcter obert de la creació i l’adaptació a les necessitats transformadores, de tal manera que la intuïció de l’artista el porta a treballar amb un material modelable i creatiu que fa possible unes peces on la llum és portadora d’una nova interpretació de l’escultura.

Les peces de la sèrie Reverberatio (2009-2013) són un exemple molt clar de quina manera l’energia de la forma de les escultures de Tom Carr crea una força que queda transformada en energia i llum. La forma desprèn un joc de llum i color que esdevé part integrant de l’obra, tot aconseguint d’aquesta manera unes peces on forma escultòrica i lluminositat acaben formant una unitat.

Aquestes peces, juntament amb altres creacions al voltant de la llum, són un dels fonaments dels quals sorgeix el vincle entre l’escultor interessat per les possibilitats creatives de la llum (Tom Carr) i l’artista obsessionat per unir la força de

l’aigua amb el moviment de la llum (Carles Buïgas). Només des de l’atenta visió del moment es pot percebre l’eco d’allò que ens precedeix. Potser és per aquest motiu que el diàleg entre l’obra escultòrica que caracteritza el treball actual de Tom Carr —basada en la forma i la llum— i les imatges de les obres de Carles Buïgas —fetes en el segle anterior per un artista/enginyer que com ningú va saber endevinar el poder de la llum i el color— ha estat altament creatiu i fructífer.

En aquesta exposició es mostra ben clarament com l’eco de l’obra de Carles Buïgas ha despertat l’interès de Tom Carr i el seu equip i ha provocat una reacció creativa interessant i un diàleg fructífer que ha possibilitat, a través de l’anàlisi del treball fet, arribar a una creació artística de gran interès dins els paràmetres més contemporanis.

L’obra que porta el mateix títol que l’exposició i que ha estat creada especialment per reflectir el diàleg entre els dos artistes, Ecos de Carles BuÏgas (2013), esdevé eix principal de la mostra i per mitjà d’un seguit de projeccions ens mostra l’anàlisi de les formes i de les parts integrants de l’obra de Buïgas (llum, forma, color i aigua), que Tom Carr fa des de la mirada actual.

Les formes de la Font Màgica són revisitades, no només des de la vessant estètica sinó també des del concepte d’integració amb el contemplador de l’obra. D’aquesta manera, si bé les figures que apareixen en els cartells de la Font Màgica, fets pel mateix Buïgas l’any 1929, són espectadors que contemplen admirats la grandesa i el poder de la llum i el color que emanen de la font, les figures que apareixen en l’obra de Tom Carr conviden al joc i a la participació. D’aquesta manera, mentre que els treballs de Carles Buïgas jugaven amb la utopia i buscaven l’admiració dels espectadors, els de Tom

Carr juguen amb l’atzar i busquen la implicació del visitant.

Aquestes petites figures coincidents en les obres dels dos artistes apareixien ja, de manera premonitòria, abans de la investigació d’aquest vincle esdevingut “eco”. L’any 2010 Tom Carr va donar forma i moviment a unes ombres que prenien moviment en un sentit ascendent i descendent a l’obra Arrival/Departure. Aquestes figures, que formen part de l’exposició com a nexe d’unió amb les ombres creades per Buïgas, han estat mostrades en diferents ocasions en les projeccions de l’Streaming Museum, un museu sense ubicació física que, creat per Nina Colosi amb la col·laboració d’Art Plural Gallery de Singapur, mostra des del 2008 les seves obres en grans pantalles projectades a les parets de ciutats d’arreu del món com, entre d’altres, les 23 pantalles exteriors de la BBC a la Gran Bretanya, les de la Federation Square, a Melbourne, o les de Cocor Media Cahennel, a Bucarest. Els personatges de Tom Carr que formen part d’aquesta exposició també han transitat per les parets del Centro Huarte de Pamplona, de La Sala de Vilanova i la Geltrú i del Museu d’Art de Cerdanyola.

Des d’una mirada molt més austera que la que es tenia en el segle passat, tant les creacions de Tom Carr com les del TCteamwork s’apropen a la investigació de l’obra de Buïgas i, malgrat que no es busca la grandiositat que guiava l’obra de l’enginyer utòpic, sí que es treballa en la coincidència d’uns ingredients que busquen el mateix concepte de poder unir en un tot la creació i la recerca amb l’interès pels avenços tecnològics i la poesia.

Aquests elements apareixen en cadascuna de les presentacions de l’exposició a través d’unes instal·lacions que es crearan per a cadascun dels espais expositius, a partir de la recerca del volum respecte a l’espai i la seva transformació

amb elements lumínics. La instal·lació creada es plantejarà de manera individualitzada, però sempre convidant al joc i la participació a través del diàleg entre llum i ombra a l’exterior, mentre que a l’interior els jocs de llum i color es crearan a través de les incorporacions d’elements d’ús habitual a la nostra quotidianitat.

La investigació de la creació que possibilita el diàleg entre llum i ombra va més enllà del concepte de l’exposició: s’experimenta en el taller que fa el mateix TCteamwork i esdevé representació escènica a través de l’actuació del col·lectiu de dansa Big Bouncers.

La creació que presenta aquesta exposició recull l’eco del passat de l’obra de Carles Buïgas des de la mirada de la creació actual de Tom Carr, tot fent un pas cap al futur a l’hora d’integrar la participació d’una nova generació d’artistes, agrupats en el TCteamwork. Tots plegats creen un diàleg que ens sorprendrà ja que dóna com a resultat una utilització intel·ligent i creativa de nous materials, amb els quals aconsegueixen arribar a la màxima expressió de la poètica de la llum i el moviment amb els mínims elements.

Fina Duran Comissària de l’exposició

tcteamwork Ampolles d’aigua 2013 ampolles d’aigua i LED

tcteamwork On the wall 2013 focus LED Cerdanyola

tcteamwork Feixos de llum 2013 perpendiculars LED i òptica Cerdanyola

D O P P E LGÄ N G E R Creació i Interpretació: Col·lectiu Big Bouncers (Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Anna Rubirola)

La paraula doppelgänger prové de doppel, que significa “doble”, i gänger, que vol dir “caminant”, i podria traduir-se com “el que camina al costat”. També s’utilitza per designar qualsevol doble d’una persona. D’altra banda, la paraula també és usada per descriure el fenomen pel qual es pot veure la pròpia imatge per la cua de l’ull.

En aquesta peça hem volgut tractar el tema de la duplicitat a partir de dos cossos i les seves ombres. Juguem a generar il·lusions plàstiques que amaguen i rebel·len relacions a partir de dues siluetes mòbils, volubles i canviants.

Aquesta peça ha estat creada per interactuar amb la instal·lació que l’equip TCteamwork crea en cadascun dels espais on es presenta la mostra “Tom Carr. Ecos de Carles Buïgas”. Els jocs de llums i ombres que genera la creació de la instal·lació ofereixen diàlegs i suggereixen jocs i duplicitats que esdevenen el marc perfecte per a la creació escènica basada en el concepte que es desenvolupa a Doppelgänger.

El diàleg entre la llum i les ombres obre la possibilitat que la creació visual estableixi nexes amb la creació escènica i d’aquesta manera el joc de duplicitats sorgit dels cossos de les ballarines s’amplifica i esdevé punt d’unió de llenguatges diversos i mirades variades.

Col·lectiu Big Bouncers

C I R C U S : TA L L E R TCT E A MW O R K El circ de llums i ombres

Alexander Calder (1898-1976) va presentar per primer cop l’any 1926 la seva obra El Circ, una escultura en moviment on aquest gran escultor feia moure, girar i volar les seves creacions en una clara unió entre la força de la bellesa i la ingenuïtat de la poesia.

L’equip TCteamwork, en el taller que fa dins la proposta de l’exposició, recull el testimoni d’aquelles petites figures que feien totes les tasques pròpies del circ i on no hi faltava cap dels personatges més emblemàtics: el lleó, el forçut, la trapezista, el pallasso. De la mateixa manera que les peces de l’exposició amplien l’eco del treball de Carles Buïgas, en el taller s’amplifica l’eco de la proposta de Calder i es fa realitat un nou circ amb les figures creades pels assistents al taller, tot apropant la proposta al món on el joc entre les llums i les ombres esdevé una realitat.

El llenguatge de la llum, la força del moviment i la màgia de la imaginació s’uneixen per donar vida a una funció que ajuda a comprendre, des de la pròpia experiència, les possibilitats infinites del sortilegi de la creació. De la mateixa manera que Calder construïa els personatges circenses a partir d’una sèrie de materials reciclats: filferros, ampolles d’aigua, papers, colors... es creen unes figures que en el moment de la realitat agafen vida a través dels jocs de llum i ombra, i amb l’esperit de les ombres xineses...

Comença la funció.