Catalunya, 1714 by Quaderna

Catalunya, 1714 - Un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del barroc

9 788439 386704

Guies turístiques de Catalunya

ISBN 978-84-393-8670-4

Catalunya, 1714

Un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del barroc

Catalunya, 1714 Un viatge als escenaris de la Guerra de Successi贸 i al temps del barroc

Catalunya, 1714 Biblioteca de Catalunya. Dades CIP: Serra i Sellarés, Francesc Catalunya, 1714 : un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del Barroc. – (Guies turístiques de Catalunya) ISBN 9788439386704 I. Agència Catalana de Turisme II. Catalunya. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa III. Museu d’Història de Catalunya IV. Títol V. Col·lecció: Guies turístiques de Catalunya 1. Guerra de Successió, 1702-1714 – Camps de batalla – Catalunya – Guies 2. Llocs històrics – Catalunya – Guies 914.671(036)

Índex Presentació.............................................................. 5 Pròleg.................................................................... 7

Una ruta per viatjar a la Catalunya de la Guerra de Successió i del barroc........................... 11

Catalunya i les guerres modernes.............................. 11

Col·lecció Guies turístiques de Catalunya Direcció: Jaume Font i Garolera, subdirector general de Programació Turística Col·laboració: Museu d’Història de Catalunya Edita: Agència Catalana de Turisme Guió i realització: Quaderna, estratègia corporativa Textos: Francesc Serra i Sellarés Compaginació: Fons Gràfic Imprès a Gràfiques Cuscó, S.A. Dipòsit legal: B-46718-2010

Una guerra pel control d’Europa............................... 12

Els bàndols en conflicte......................................... 15

Progrés i repressió................................................ 15

Una societat il·lustrada i barroca.............................. 18

Crèdits de les il·lustracions Ajuntament d’Hostalric (pàg. 99 i 100) Ajuntament de la Seu d’Urgell (pàg. 14) Ajuntament de Sallent (pàg. 52) Ajuntament de Sort (pàg. 91) Aplec 18 de Setembre (pàg. 66) Arxiu Direcció General de Turisme (pàg. 67) Biblioteca de Catalunya. Barcelona (pàg. 18) Bob Masters / DGPC (pàg. 109) Carme Marsal / Rafa Domínguez (pàg. 50) Diputació de Tarragona / Joan Alberich (pàg. 116) Esther Coscojuela Martínez (pàg. 32) Felipe J. Alcoceba (pàg. 34, 117 i 121) Festa Barroca Moià (pàg. 60) Fotoluigi, Berga (pàg. 55) Francesc Bedmar (pàg. 101 i 120) Francesc Gomà (pàg. 94) Francesc Tur (pàg. 83) Fundació Fortaleses Catalanes (pàg. 104) Georgina Camps i Rusiñol (pàg. 54) Guillem de Plandolit / Consell Comarcal de l’Alt Urgell (pàg. 86) Imagen MAS (pàg. 88 i 92) Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) (pàg. 23, 27, 29, 64, 70, 76, 81, 82, 87, 89, 107, 115 i 128)

Jaume Balanyà (pàg. 79 i 119) Jordi Aparicio (pàg. 98) Jordi Pareto (pàg. 102, 106, 108, 125 i 129) M. Àngels Parareda (pàg. 43) Masats (pàg. 68) Miguel Raurich (pàg. 77 i 132) Miquelets de Catalunya (pàg. 28 i 118) Museu Palau Mercader. Ajuntament de Cornellà de Llobregat (pàg. 14) Nano Cañas (pàg. 31) Oriol Alamany (pàg. 127 i 130) Oriol Llauradó (pàg. 42) Osona Turisme (pàg. 38) Quaderna (pàg. 5, 41, 44, 45, 46, 48, 50, 51, 57, 59, 60, 63, 65, 66, 69, 71, 84, 87, 90, 96, 107, 122, 124 i 131) Ramon Manent (pàg. 19, 39, 56, 68, 108 i 129) Servicios Editoriales Georama (pàg. 22 i 35) Toni Vidal (pàg. 30, 37, 40, 61, 72, 73, 78, 80, 95, 103, 111 i 113) Turisme de Lleida / Ciudades Catedralicias (pàg. 74 i 78)

Itineraris................................................................ 20

Barcelona: “Fineixi la nació amb glòria”..................... 22

Per la Plana de Vic i el Lluçanès: la revolta dels vigatans.......................................... 35

Per l’eix del Llobregat: repressió i resistència.............. 46

Grans exèrcits a l’interior: el duel Starhemberg-Vendôme................................. 61

Per les Terres de Ponent: les planes de la discòrdia........ 74

El front pirinenc: la muntanya en armes..................... 84

Per les terres gironines: la defensa persistent............... 92

Per la Costa Brava: la frontera marítima....................104

Pel Camp de Tarragona: guerrilles i sometents.............111

Per les Terres de l’Ebre: el front meridional................125

Per saber-ne més....................................................133

Glossari de batalla..............................................134

Els protagonistes................................................135

Informació pràctica.............................................138

Catalunya, 1714

Presentació Us presentem la guia turística que permet recórrer els principals escenaris catalans de la Guerra de Successió (1702-1714), el gran conflicte bèl·lic del temps del barroc, que afectà a tot Europa i que aquí és interpretat en clau catalana. La guia s’emmarca en el context de les grans rutes nacionals que impulsa la Direcció General de Turisme, d’acord amb les directrius i recomanacions del Pla Estratègic del Turisme a Catalunya (2005-2010). El Pirineu Comtal, el Camí de Sant Jaume o la Ruta dels Castells de Frontera, són la mostra d’aquesta aposta per recuperar el patrimoni històric del país i posar-lo en valor turístic. Cadascuna d’aquestes rutes permet conèixer la gran diversitat del paisatge natural i humà del país i revalorar el seu patrimoni tangible i intangible, des dels grans monuments fins als escenaris de fets històrics o bé la petja dels grans personatges històrics i llegendaris. És amb aquest esperit que la Direcció General de Turisme publica una nova guia de la col·lecció Guies turístiques de Catalunya que en aquest cas permet al visitant endinsar-se en la història moderna del país a través dels escenaris i els fets de la Guerra de Successió. Així, més enllà de l’aprofundiment en el coneixement d’una guerra de grans conseqüències europees, ens aporta també una visió completa de la Catalunya del set-cents, de la complexitat de la seva societat i de l’esplendor del barroc, tot recorrent la diversitat dels nostres pobles i paisatges.

Cardona. Garita

Aquesta publicació s’emmarca també dins de la commemoració nacional del tres-centè aniversari de la Guerra de Successió, que s’impulsa des de la Generalitat de Catalunya mitjançant la Comissió Catalunya 2014, amb l’objectiu general de recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió i les seves conseqüències per a l’organització política i institucional de Catalunya. Dins d’aquest marc de commemoració nacional, també, el Museu d’Història de Catalunya (MHC) ha presentat la Ruta 1714, un itinerari cultural i turístic pels monuments gestionats pel museu que

Catalunya, 1714 tenen relació directa amb la guerra (Museu Rafael Casanova de Moià, castell de Cardona, Torre de la Manresana dels Prats de Rei, Universitat de Cervera i Seu Vella de Lleida). La Ruta 1714 s’ha incorporat al Pla d’Implementació dels Recursos Turístics Intangibles de Catalunya al si de la marca “La Catalunya rebel”, que comprèn recursos situats entre el 1500 i el 1740 i altres itineraris ambientats en les bruixes i bandolers, els pirates i els corsaris, la Guerra dels Segadors, els moriscos o el barroc. En resum, aquesta obra permet assolir diversos objectius: d’una banda, recuperar i difondre la memòria històrica a Catalunya, en aquest cas a través dels escenaris de la Guerra de Successió i el llegat del temps del barroc, fet que permet que la ciutadania tingui un millor coneixement i sensibilitat respecte al patrimoni històric, monumental, cultural i simbòlic del país. I, de l’altra, esdevé també un nou recurs i una nova oportunitat per impulsar el turisme interior i donar suport a les iniciatives que diversos municipis ja han endegat en el sentit de posar en valor els escenaris de la Guerra de Successió. Finalment, la guia ofereix als visitants del nostre país i, molt especialment, a les persones interessades pel turisme cultural noves claus que ajudin a gaudir de la visita, amb el descobriment de nous atractius repartits per tot el territori.

Catalunya i la Guerra de Successió La Guerra de Successió (1702-1715) assenyala una fita determinant en la història de Catalunya. La derrota catalana de 1714 va suposar l’abolició de les constitucions i de les institucions de govern del Principat, la fi de l’estat català. El mateix s’esdevingué als altres regnes de la Corona d’Aragó. La memòria col·lectiva d’aquell fet ha convertit la data de l’Onze de Setembre en la nostra Diada Nacional. Així va ser proclamada per la primera llei que aprovà el Parlament de Catalunya en el moment del seu restabliment, el 1980. El plet dinàstic que enfrontà les cases de Borbó i d’Àustria a la mort de Carles II (1700) va esdevenir ben aviat una guerra internacional, amb repercussions directes o indirectes arreu d’Europa i en altres continents. La proclamació com a hereu de la Monarquia hispànica del duc Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, amb el nom de Felip V, suscità un ampli rebuig a la majoria de corts europees. La Gran Aliança de la Haia, formada el 1701, declarà la guerra als estats borbònics l’any següent. Un any més tard, el 1703, l’arxiduc Carles d’Àustria, fill segon de l’emperador Leopold I, va ser proclamat rei de la Monarquia hispànica, a Viena, amb el nom de Carles III.

Per tant, us convidem a viatjar a un temps històric, el d’una Catalunya que lluita per mantenir la seva personalitat i les seves institucions, ple encara de sorpreses que us permetran fer noves descobertes a cada pas, un viatge que us ofereix gaudir d’un patrimoni cultural i monumental de primer ordre i dels atractius d’un país que aposta per un model de turisme sostenible, divers, singular, fonamentat en la seva identitat i en la seva projecció internacional.

Felip V convocà la Cort General de Catalunya (1701-1702) i va fer-hi importants concessions. Tanmateix, a Catalunya hi havia un ampli sentiment antifrancès i antiborbònic, que les darreres invasions franceses havien contribuït a atiar. A poc a poc, en els anys següents, aquest sentiment va anar prenent forma com a moviment polític clandestí. Hi van contribuir la política repressiva de les autoritats reials i les notícies dels primers compassos de la guerra internacional.

Direcció General de Turisme

L’austriacisme català assolí un ampli suport social per la seva defensa de les constitucions. Entre els principals nuclis que el conformaren cal destacar la burgesia de Barcelona, que aleshores s’emmirallava en els models polític (parlamentari) i econòmic (comercial i industrial) d’Anglaterra i dels Països Baixos. També hi tingueren un paper determinant la petita noblesa i la pagesia benestant de la Plana de Vic (els vigatans), bregats en els combats dels anys anteriors contra les tropes franceses. El 1705 la resistència catalana signà amb Anglaterra el Pacte de Gènova. Aquest tractat internacional donà pas, en els mesos se-

Catalunya, 1714 güents, al desembarcament aliat a Barcelona, la revolta generalitzada del país i la proclamació de Carles III com a rei dels catalans. S’iniciava, doncs, un nou front d’aquesta guerra internacional, que constituí, de fet, la primera guerra civil hispànica. En aquell context, la Cort General de 1705-1706, convocada i presidida per Carles III, suposà el moment de màxim desplegament del pactisme polític català. La batalla d’Almasa (1707) provocà l’ocupació borbònica del País Valencià, d’Aragó i de les comarques occidentals de Catalunya. Felip V abolí els furs dels regnes de València i d’Aragó per derecho de conquista. Aquest fet condicionà de manera decisiva el comportament dels catalans en els anys següents. Tot i que la guerra internacional era clarament favorable als aliats, dos fets contribuïren a trencar la seva cohesió política. D’una banda, a Gran Bretanya, l’arribada al poder dels tories (conservadors), el 1710, suposà un canvi d’actitud. Els tories eren partidaris d’abandonar la guerra a canvi d’importants contrapartides comercials a Hispanoamèrica, que Lluís XIV i Felip V es mostraren disposats a escoltar. D’altra banda, la mort de l’emperador Josep I, germà de Carles, suposà la proclamació d’aquest com a emperador, amb el nom de Carles VI. Per a la resta d’estats aliats, la possibilitat que un mateix monarca regnés alhora a l’Imperi germànic i a la Monarquia hispànica no resultava gaire menys inquietant que l’ampliació del domini borbònic que havia originat la guerra. Per això, el 1713 van signar el Tractat d’Utrecht, que reconeixia Felip V com a rei hispànic. En contrapartida, en van obtenir concessions territorials i econòmiques de gran abast. Tanmateix, els catalans restaren abandonats a la seva sort. El juliol de 1713, mentre les tropes aliades abandonaven Catalunya tot cedint el territori a l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques, es convocà la Junta General de Braços, o Parlament del Principat. La Junta aprovà la resistència, davant la sorpresa de les diverses corts europees. Políticament, s’iniciava el moment republicà. La Conferència dels Tres Comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) es va fer càrrec del govern de la Catalunya resistent, va organitzar la defensa i el proveïment i va enviar ambaixadors a les antigues capitals aliades. Tanmateix, es tractava d’un combat òbviament desigual. Els catalans només podien comptar amb dues places fortes, Barcelona i Cardona, i uns pocs milers de combatents, la majoria civils barcelonins enquadrats a la Coronela, o milícia urbana. Les tropes bor-

bòniques van superar, en el moment culminant dels combats, els 90.000 homes. En aquestes circumstàncies, la resistència del cap i casal, que es prolongà durant catorze mesos, impactà l’opinió pública europea i reobrí del debat polític a Anglaterra. Com ja s’havia esdevingut en els anys anteriors al País Valencià, durant el setge de Barcelona s’estengueren els actes de terrorisme militar per tot el Principat. La insurgència o la simple desobediència van ser pagades amb càstigs col·lectius, que incloïen la instal·lació temporal de la tropa a les viles i llocs, alhora que es mantenien sobre el país, el saqueig i crema de localitats senceres i els assassinats indiscriminats (amb pràctiques com el diezmo de horca, o assassinat d’un de cada deu detinguts, les execucions sin estrépito de justicia, és a dir, sense processos que generessin documentació, etc.). El règim de terrorisme militar es prolongà després de l’11 de setembre de 1714, i molt més enllà de la publicació del Decret de Nova Planta de Catalunya (1716), amb una contundència inusitada en un període de pau. La caiguda de Barcelona hi afegí, a més, el desenvolupament d’una repressió programada i desenvolupada des de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, que actuà en gairebé tots els àmbits: la supressió formal de les institucions de govern de Catalunya, l’empresonament d’oficials i suboficials de la resistència, el control dels soldats, el desterrament d’eclesiàstics i altres col· lectius, el control policial i el segrest de béns dels principals dirigents civils austriacistes, els bans de prohibició d’armes, l’enderrocament de castells, la construcció de fortaleses que controlaren les principals viles i ciutats (com la Ciutadella de Barcelona), el tancament de les universitats, la destrucció dels símbols, etc. La repressió sistemàtica desembocà també en l’exili de més de 25.000 persones, majoritàriament catalans del Principat. L’exili, amb un fort contingut interclassista, s’instal·là majoritàriament en terres de l’emperador Carles VI, a Itàlia, Àustria i Hongria. Arreu generà àmbits de sociabilitat propis, preservà els trets identitaris i intentà mantenir els vincles amb la resistència interior. Finalment, el Decret de Nova Planta insitituí un govern de caràcter absolutista, que només formalment imità el model castellà. El nou govern de Catalunya es constituí sobre una triple base: el Capità General, que era la primera autoritat del Principat i comandava la tropa (que, durant tot un segle, mai no se situà per sota dels 25.000 homes); la Reial Audiència, formada per jutges castellans i botiflers, que es féu càrrec de l’ordre públic mitjan-

Catalunya, 1714 çant l’estructura territorial de corregidors i alcaldes, i la Super intendència, encarregada de la fiscalitat. Les noves autoritats van mantenir tots els impostos existents, ara segrestats per la Superintendència, i en van afegir de nous, com el cadastre, que va multiplicar per 7,3 la fiscalitat directa dels catalans, a més d’altres impostos indirectes. Malgrat tot, la resistència continuà actuant, a l’interior i a l’exili, i aprofità les conjuntures de guerra internacional per posar de nou sobre la taula el “cas dels catalans”. Així, durant la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) revifà la guerrilla dirigida per Pere Joan Barceló, Carrasclet, mentre l’exili redoblava les iniciatives d’ofensiva política i mediàtica. Altre tant s’esdevingué a partir de 1734, arran de l’esclat de la Guerra de Successió de Polònia. A la fi de la dècada de 1740, però, la resistència donà pas, inevitablement, a un sentiment més difús de nostàlgia de les constitucions, que pervisqué durant més d’un segle. Aquesta idea encara era present en els orígens de la Renaixença cultural i del catalanisme polític, a la dècada de 1830. La derrota de Catalunya a la Guerra de Successió suposà, doncs, la supressó de les lleis i institucions polítiques del país i la imposició, manu militari, del dret de conquesta. Però no assolí el seu objectiu últim: la fi de la nació catalana. Tres-cents anys després, Catalunya continua vindicant els seus drets nacionals i històrics. Agustí Alcoberro i Pericay

Director del Museu d’Història de Catalunya

Una ruta per viatjar a la Catalunya de la Guerra de Successió i del barroc Aquesta ruta recorre la Catalunya de fa tres-cents anys a través dels fets de la Guerra de Successió, un conflicte bèl·lic d’abast internacional que va tenir conseqüències fonamentals per a la Catalunya moderna i contemporània, amb la pèrdua dels seus drets i llibertats i amb l’aturada momentània d’una nova etapa de desenvolupament social i econòmic. La ruta presenta els fets i els escenaris d’aquella guerra en el context de les circumstàncies històriques, socials i culturals del seu temps. Una època emmarcada per l’art barroc i per les idees que sacsejaven els fonaments de la vella societat europea. La ruta presenta 10 itineraris pels llocs i els fets que permeten explicar la Guerra de Successió a Catalunya. Els itineraris es basen en els territoris de les “vegueries”, l’antiga divisió territorial catalana d’origen medieval que va ser abolida pels vencedors de la guerra. Cada itinerari es divideix en diverses etapes que enllacen els principals llocs d’interès en el context del conflicte. Per cadascun d’aquests punts s’expliquen els principals fets bèl·lics que s’hi van viure, els seus protagonistes, el patrimoni monumental de l’època i altres llocs d’interès al seu voltant. Es recomanen diverses etapes per fer en cotxe, tot i que sempre es pot optar per les alternatives que ens ofereix la carretera. En qualsevol dels casos, la descoberta està assegurada.

Catalunya i les guerres modernes Les guerres modernes es fonamenten en les noves estratègies militars impulsades per l’evolució tecnològica de l’artilleria i les tècniques d’atac i setge de les places fortes. Els segles xvii i xviii fan de Catalunya una de les principals àrees del continent que van patir els efectes de la “guerra moderna” com a teatre d’operacions dels exèrcits europeus. El rol geopolític desenvolupat per Catalunya en aquesta època cal entendre’l dins de la tradicional rivalitat entre les monarquies hispana i francesa per fer-se

Catalunya, 1714 amb la supremacia militar i política europea. Tot i així, durant la Guerra de Successió (1702-1714) les dues potències s’alien contra Catalunya.

Cronologia de les guerres modernes a Catalunya: 1640-1814 Data

Fet històric

1618-1648

Guerra dels Trenta Anys

1648

Pau de Westfàlia

1640-59

Guerra dels Segadors i de Separació

1659

Tractat dels Pirineus

1688-1697

Guerra dels Nou Anys

1702-1714

Guerra de Successió

1716

Decret de Nova Planta a Catalunya

1725

Pau de Viena

1789-1799

Revolució Francesa

1793-95

Guerra Gran

1808-1814

Guerra del Francès

Una guerra pel control d’Europa L’any 1700 moria sense descendència Carles II, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya, i la seva successió va esdevenir un problema de política internacional entre dos pretendents: l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III dels catalans) i Felip d’Anjou (Felip V). Això va

l’exemple de Catalunya i es van revoltar contra Felip V i van jurar fidelitat a Carles III. Però, l’any 1707, a la batalla d’Almansa primer i després a Lleida, les tropes borbòniques van vèncer les austriacistes i això va precipitar el canvi de signe de la guerra. Els austriacistes van aconseguir encara importants èxits militars a l’interior de Catalunya, com les batalles d’Almenar (1710) i dels Prats de Rei i el setge de Cardona (1711).

The deplorable history of the Catalans És un opuscle d’un centenar de pàgines publicat a Londres l’any 1714 i imprès per J. Baker, que demostra l’interès i l’admiració que la societat britànica i europea en general va tenir pels fets bèl·lics que es van produir a Catalunya durant la Guerra de Successió. Del seu contingut, en destaquen l’heroisme i la tenacitat

emprats pel poble català en la L’any 1711 Carles III va heretar la corona de l’Imperi ausdefensa de les seves llibertats tríac i això va conduir les poi institucions enfront de l’ocutències europees a signar el pació borbònica. Tractat d’Utrecht (1713), que posava fi a la Guerra de Successió i confirmava Felip V com a rei d’Espanya. Des d’aleshores, Catalunya va restar sola davant dels exèrcits borbònics. L’11 de setembre de 1714 es va produir l’assalt final de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona. Un cop caiguda la capital, només resistia a Catalunya la plaça militar de Cardona, que capitulà el 18 de setembre. Les conseqüències de la Guerra de Successió van ser l’ocupació de Catalunya per les tropes borbòniques i la supressió de les institucions catalanes. El Decret de Nova Planta (1716) imposà a Catalunya les institucions i lleis de Castella.

provocar una guerra entre les potències europees: la Gran Aliança de la Haia (formada per Holanda, Anglaterra, Portugal i l’Imperi austríac) es va enfrontar a França i l’Espanya borbònica. Al si de la Monarquia hispànica, la Guerra de Successió (1702-1714) enfrontà Castella amb la Corona d’Aragó i amb Catalunya en primer nivell.

La Diada Nacional de Catalunya Cada 11 de setembre se celebra la Diada Nacional de Catalunya, que commemora la resistència de Barcelona durant el setge borbònic dels anys 1713 i 1714. És un homenatge als defensors de les institucions i llibertats de Catalunya durant la Guerra de Successió. Entitats, particu-

L’any 1705 els austriacistes catalans van signar un pacte d’ajut militar amb Anglaterra (el Pacte de Gènova); des d’aquest moment, la guerra internacional es convertí en una llarga guerra civil peninsular. L’octubre d’aquell any, els austriacistes van entrar a la ciutat de Barcelona amb l’arxiduc Carles, que va ser proclamat rei Carles III per la població. Els regnes de Mallorca i València van seguir

lars, institucions i partits polítics fan una ofrena floral als monuments de Rafael Casanova i al Fossar de les Moreres. La Diada té un caràcter reivindicatiu, amb actes polítics i manifestacions. Molts ciutadans pengen la bandera catalana als balcons i s’interpreta “Els Segadors”, himne nacional de Catalunya, en els diferents actes commemoratius.

Catalunya, 1714

Els bàndols en conflicte

Carles d’Àustria L’arxiduc Carles d’Àustria, nascut a Viena l’any 1685 i fill segon de l’emperador austríac Leopold I i d’Elionor del Palatinat, va ser el pretendent al tron de la Monarquia hispànica durant la Guerra de Successió espanyola, en què va rebre el suport de Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols. Va ser coronat rei a Barcelona l’any 1705 amb el nom de Carles III i va fixar la cort a Barcelona. L’1 d’agost de 1708 es va casar a la catedral de Barcelona amb Elisabet Cristina de BrunsvicWolfenbüttel. L’any 1711, després de la defun-

Arxiduc Carles. Museu Palau Mercader. (Cornellà de Llobregat)

ció del seu germà Josep I, va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i va adoptar el nom de Carles VI, motiu pel qual va haver de tornar a Viena. En morir a Viena l’any 1740, va ser substituït al poder per la seva filla, l’emperadriu Maria Teresa I d’Àustria.

Durant la Guerra de Successió s’enfrontaren dos bàndols molt heterogenis. D’una banda, els austriacistes, partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, comptaven amb exèrcits procedents del Regne Unit, els Països Baixos, l’Imperi austríac, Portugal, Itàlia, Catalunya i els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Els soldats catalans representaven un sector minoritari dins de l’exèrcit austriacista; una part important d’ells eren fusellers de muntanya (o miquelets) i soldats de cavalleria. L’exèrcit austriacista va arribar a mobilitzar més de 25.000 soldats per l’interior de Catalunya. Pel que fa al bàndol borbònic, integraven l’exèrcit regiments francesos i castellans, amb domini dels francesos en nombre. Hi havia també regiments italians i irlandesos que lluitaven a favor de la causa borbònica. L’exèrcit borbònic, a les acaballes de la Guerra de Successió, l’any 1714, arribà a mobilitzar per l’interior de Catalunya més de 100.000 efectius. La Guerra de Successió va ser també una guerra civil entre bàndols enfrontats, amb el partit austriacista sustentat per vigatans i miquelets enfront dels filofrancesos o botiflers (també coneguts com gavatxos, agavatxats i renegats).

Felip d’Anjou Felip V o Felip d’Anjou, nascut a Versalles (França) l’any 1683 i nét del rei Lluís XIV i de Maria Teresa, germana del rei Carles II, va ser el primer rei de la dinastia de Borbó que va heretar la

Progrés i repressió

corona de la Monarquia hispànica (1700). L’any 1701 es va casar a Figueres amb Maria Lluïsa de Savoia i, el 1714, en segones núpcies, amb Isabel de Farnesio. La seva política centralista i uniformitzadora, similar a la que es portava a terme a França, va fer que els antics territoris de la Corona d’Aragó s’inclinessin pel suport a l’arxiduc Carles d’Àustria quan aquest va des embarcar a Barcelona l’any 1705. Després de deu anys de guerra i havent-ne sortit vicFelip V. Ajuntament de la Seu d’Urgell

toriós, Felip V va promulgar, l’any 1716, el Decret de Nova Planta, amb el qual es va crear tot un nou sistema de govern de caràcter centralista, castella-

nitzador i militaritzat, després d’abolir les institucions i constitucions catalanes. Felip V va morir a Madrid l’any 1746.

Entre els segles xvi i xvii, la població catalana va experimentar un creixement lent però sostingut després de les crisis i pandèmies medievals. A començament del segle xviii, el país s’havia recuperat del tot fins que la guerra va trencar aquesta tendència. Malgrat la derrota del 1714 i el canvi de règim polític experimentat, Catalunya va reeixir i va reemprendre ben aviat el camí traçat a les darreres dècades. Aquesta represa demogràfica i econòmica va lligada a l’expansió agrícola, amb l’especialització que es va viure, en què destaca notablement l’increment de la vinya, tant per abastar els mercats interiors com el mercat d’ultramar, amb la transformació del vi en aiguardent (fins al 1778 no s’atorga a Catalunya el lliure comerç amb Amèrica). Com a testimonis d’aquella època podem contemplar els masos repartits per gairebé tot el país, molts dels quals resten gairebé inalterables tres-cents anys després. Estretament lligada a l’expansió agrària i el comerç del segle xviii, sorgirà la producció industrial, centrada fonamentalment en la indústria tèxtil cotonera i també de la llana, de

Catalunya, 1714

Cronologia de la Guerra de Successió a Catalunya 1700 Mort del rei Carles II Felip d’Anjou és proclamat rei de la Monarquia hispànica. 1701 Jurament de les constitucions catalanes Els catalans accepten Felip d’Anjou com a rei, que jura a Barcelona les constitucions davant de les Corts Catalanes. 1705 Pacte dels Vigatans Es reuneixen notables de Vic (vigatans) i es comprometen a alçarse contra la monarquia de Felip V. Envien ambaixadors a Gènova per reunir-se amb els representants de la Gran Aliança de la Haia i establir una aliança antiborbònica. 1705 Pacte de Gènova Els ambaixadors vigatans es comprometen a Gènova davant del plenipotenciari de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe, a portar un exèrcit de suport quan arribi l’armada angloholandesa a Barcelona amb l’arxiduc Carles d’Àustria. Després del bombardeig, la població se subleva i jura fidelitat a l’arxiduc Carles. 1706 La Corona d’Aragó, a favor de l’arxiduc Les Corts Catalanes reconeixen l’arxiduc com a rei Carles III. El País Valencià i l’Aragó també s’alcen al seu favor. Al juliol, Carles III entra a Madrid, però n’ha de marxar per l’avanç borbònic. 1707 Batalla d’Almansa Les tropes borbòniques vencen les austriacistes el dia 25 d’abril i el País Valencià i l’Aragó passen a domini borbònic.

Batalla de Lleida A l’octubre, Lleida és vençuda pels borbònics després d’un llarg i costós setge. El nou govern de la ciutat clausura la Seu Vella i la destina a usos militars.

1708 Setge de Tortosa Al juliol, l’exèrcit borbònic, a les ordres del duc d’Orleans, aconsegueix vèncer l’exèrcit austriacista després d’un llarg mes de setge i combat a la ciutat de Tortosa. Els borbònics es van fer amb el control del front de l’Ebre. 1710 Batalles d’Almenar, Saragossa, Brihuega i Villaviciosa Amb les victòries aliades a les batalles d’Almenar i Saragossa, Carles III entra de nou a Madrid. La subsegüent ofensiva borbònica, amb les derrotes aliades de Brihuega i Villaviciosa, fan retrocedir Carles III a Catalunya. 1711 Setge borbònic de Girona Al final del gener, un gran exèrcit francès, a les ordres del duc de Noailles, aconsegueix conquerir la ciutat de Girona i posar-la sota l’obediència de Felip V.

1711 Batalles a l’interior de Catalunya: els Prats de Rei i Cardona Parts importants de Catalunya cauen en mans de Felip V. El germà de Carles III, Josep I, esdevingut emperador, mor. Carles III esdevé emperador i ha de marxar a Viena. Això comporta un gir en la política britànica, que no vol reforçar l’Imperi i pot treure molts avantatges econòmics de la pau. Les tropes borbòniques del duc de Vendôme i les austriacistes del mariscal Starhemberg s’enfronten en la batalla dels Prats de Rei. Durant el novembre i el desembre, els borbònics assetgen el castell de Cardona, que resisteix heroicament. 1713 Tractat d’Utrecht Felip V és reconegut pels estats aliats, però perd Gibraltar (ocupat el 1704), Menorca, Sicília, Sardenya, Nàpols, Milà i Flandes. Al juliol comença el setge de Barcelona. 1713 Conveni de l’Hospitalet El mes de juny, el comte de Königsegg, en representació del generalíssim austríac Starhemberg, pacta l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya davant del borbònic marquès de Grimaldi, en representació del duc de Pòpuli. 1713 Junta de Braços A primers de juliol es reuneix la Junta General de Braços (o Parlament de Catalunya) a Barcelona i declara la guerra a ultrança contra Felip V. 1713 Ocupació borbònica de Tarragona Al juliol, els borbònics ocupen la ciutat de Tarragona, mentre que l’exèrcit aliat és evacuat cap a territoris imperials. La repressió cau sobre els resistents catalans. 1713 Expedició del diputat militar Durant l’agost s’embarca des de Barcelona una expedició militar liderada pel diputat militar i el general Rafael Nebot, amb l’objectiu de fer revoltar tot Catalunya contra Felip V i formar un gran exèrcit de resistència per atacar el setge de Barcelona. L’expedició fracassa. 1714 Darreres batalles. Setge i caiguda de Barcelona i Cardona Les tropes catalanes de l’interior resisteixen soles l’ofensiva borbònica fins a l’estiu, amb victòries a Talamanca i altres combats dispersos. El setge de Barcelona s’endureix amb l’arribada de Berwick i la ciutat cau l’11 de setembre, després d’una resistència heroica. No es respecten els acords assolits. El 18 de setembre capitula el castell de Cardona, darrer baluard de les llibertats catalanes. 1716 Decret de Nova Planta Nou ordenament jurídic al Principat de Catalunya, després d’abolir-se’n totes les institucions i constitucions. 1717 Universitat de Cervera Felip V signa el decret de creació de la Universitat. 1725 Tractat de Viena L’emperador Carles VI d’Àustria i el rei Felip V acorden l’amnistia i la devolució de béns confiscats als perdedors de la guerra.

Catalunya, 1714 ació d’institucions privades, com la Junta de Comerç, i acadèmies com la dels Desconfiats. Aquest segle, malgrat la repressió política i lingüística, experimenta un redreçament social i cultural al costat dels corrents més il· lustrats que arriben a Catalunya.

A partir de la caiguda de Barcelona i de Cardona al 1714, la història de Catalunya canvia radicalment. El govern de Catalunya es fonamentava en el principi del pacte entre el rei i la representació del país i dels drets individuals i col·lectius. Amb la liquidació de la Corona d’Aragó es vol fer desaparèixer Catalunya, no només com a entitat política, sinó també social i cultural. El Decret de Nova Planta (1716) suprimiria les institucions més emblemàtiques del Principat: la Generalitat i el Consell de Cent. Començava l’Espanya unificada i absolutista. El nou règim va forçar un canvi radical en les estructures polítiques, fiscals, socials, culturals i lingüístiques. Les set universitats catalanes varen ser suprimides i substituïdes per la nova Universitat de Cervera el 1717; la llengua catalana va ser proscrita, en els àmbits oficial i escrit, de la justícia i de l’ensenyament. Més de 25.000 persones van emprendre el camí de l’exili.

la seda, del paper, del vidre i altres manufactures. Les guerres del final del segle van torDecret de Nova Planta nar, però, a alentir el progrés imparable del país: guerres nord-americanes (1779-1783), contra França (1793-1795) i contra Anglaterra (1779, 1796 i 1800).

Dins de l’època moderna, els corrents artístics del Renaixement, el barroc i el neoclassicisme re“La xocolatada”. Museu de Ceràmica presenten, d’alguna manera, la del Palau Reial de Pedralbes transformació social de l’època: des del segle xvi, amb l’idealisme i el classicisme del Renaixement, passant pel dramatisme del barroc (xvii-xviii), fins al racionalisme neoclàssic de la fi del segle xviii. D’aquests, l’estil que deixa més empremta a Catalunya és el barroc, impulsat per la contrareforma resultant dels conflictes religiosos europeus. Després de l’esplendor medieval –romànic i gòtic– aquest territori que engloba la nostra ruta experimenta un nou període de relleu artístic amb el barroc. Els constants episodis bèl·lics a Catalunya des del segle xviii fins a la Guerra Civil (1936-39) han devastat la major part d’aquest patrimoni. Al llarg dels itineraris de la ruta podrem contemplar l’esplendor del barroc (i sovint del Renaixement i el neoclassicisme) en tot tipus d’edificis (esglésies, palaus…) i en obres escultòriques o pictòriques, especialment en els retaules. Barcelona. Plafó ceràmic de

Una societat il·lustrada i barroca A l’època moderna (1500-1800) Europa viu un temps de descobriments extraordinaris, des de l’humanisme fins a la Il·lustració. El xviii és “el segle de les llums”, en contraposició a la foscor de l’absolutisme imperant. Grans canvis en el camp del pensament transformen les societats de l’època, representades per la Revolució Francesa (1789). El moviment il·lustrat s’obre camí i la raó i la ciència imperen en el món de les idees. A Catalunya, el moviment il·lustrat promou el coneixement a partir de la cre-

Cadaqués. Detall del retaule barroc de l’església de Santa Maria

Catalunya, 1714

Els itineraris de la ruta Itinerari 1 Barcelona: “Fineixi la nació amb glòria”

2 Per la Plana de Vic i el Lluçanès: la revolta dels vigatans

3 Per l’eix del Llobregat: repressió i resistència

4 Grans exèrcits a l’interior: el duel Starhemberg-Vendôme

5 Per les Terres de Ponent: les planes de la discòrdia

6 El front pirinenc: la muntanya en armes

7 Per les terres gironines: la defensa persistent

8 Per la Costa Brava: la frontera marítima

9 Pel Camp de Tarragona: guerrilles i sometents

10 Per les Terres de l’Ebre: el front meridional

Antiga Principals vegueria o punts sotsvegueria d’interès Barcelona Vallès

Barcelona Sant Boi de Llobregat

Vic Lluçanès

Vic Centelles El Lluçanès

Manresa Berga Moià

Manresa Sallent Gironella Berga Talamanca Moià

Cervera Els Prats de Rei

Cardona Solsona Els Prats de Rei Cervera

Lleida Balaguer Tàrrega Agramunt

Lleida Balaguer Almenar

Puigcerdà Pallars Aran

Castellciutat La Seu d’Urgell Puigcerdà Sort

Girona Besalú

Girona Hostalric Olot

Girona Besalú

Roses Figueres

Tarragona Montblanc

Tarragona Torredembarra Montblanc Capçanes

Tortosa

Tortosa Miravet

Itineraris

Catalunya, 1714 Itinerari 1 Riu Llobregat

Barcelona: “Fineixi la nació amb glòria”

Caldes de Montbui Arenys de Mar Caldes Mataró d’Estrac

Olesa Esparreguera de Montserrat Sant Quintí de Mediona Sant Martí Sarroca

Castellví de Rosanes Barcelona Sant Boi de Llobregat

Punts principals Llocs d’interès en el conflicte

Sitges Vilanova i la Geltrú

Visita recomanada Plànol de l’itinerari

Barcelona La Guerra a Barcelona Barcelona, capital de Catalunya, va ser la ciutat més afectada per la Guerra de Successió. Va viure els principals fets de la guerra i, al mateix temps, també els més dramàtics, en ser conquerida l’11 de setembre de 1714 per l’exèrcit borbònic. El 22 d’agost de 1705, després d’haver-se signat el Pacte de Gènova entre briRafael Casanova, ferit i enarborant la bandera de Santa Eulàlia, d’Antoni Estruch i Bros. Fundació Caixa de Sabadell

Aquest itinerari permet descobrir els principals espais escènics de la Guerra de Successió pel territori comprès per les vegueries històriques de Barcelona i el Penedès i la sotsvegueria del Vallès. L’itinerari ens evoca el principal fet bèl·lic de Catalunya durant la guerra: el setge borbònic de Barcelona de 1713-1714. També ens permet descobrir el pas de la guerra pels municipis de la seva perifèria, alhora que ens trasllada a les construccions barroques i renaixentistes més destacables d’aquest territori.

Itinerari recomanat L’itinerari de Barcelona es pot fer bàsicament en dues etapes. La primera se centra exclusivament en la capital de Catalunya, recorrent els principals escenaris de la guerra i el ric patrimoni modern de la ciutat. L’altra recorre el litoral a banda i banda de la ciutat: cap a les costes del Garraf i cap al Maresme. A prop de Barcelona, cap a l’interior, també hi ha altres poblacions destacades en el conflicte que també mereixen una visita.

Gravat del setge de Barcelona, s. xviii. Du Bosc. (ICC)

Catalunya, 1714 Itinerari 1 El 22 d’octubre de 1705, l’arxiduc Carles d’Àustria va entrar a Barcelona, i el 7 de novembre va jurar les constitucions catalanes i va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Al desembre, el nou rei va convocar les Corts Catalanes, celebrades al Palau de la Generalitat. Carles es va comprometre a impulsar econòmicament Catalunya i a recuperar els territoris cedits a França durant el Tractat dels Pirineus (1659).

tànics i catalans, va desembarcar a Barcelona una gran flota de l’exèrcit aliat sota el comandament de Lord Peterborough i Georg von Hessen-Darmstadt. Inicialment, les autoritats de la ciutat es van posar al servei de Felip V i van formar la Coronela (milícia urbana) per protegir la ciutat de l’atac austriacista; però, el setembre de 1705, l’exèrcit aliat, amb l’ajut d’un miler de vigatans, va derrotar l’exèrcit borbònic a la batalla de Montjuïc i, des d’allà, va bombardejar la ciutat. Assetjada Barcelona per les tropes aliades, el virrei de Catalunya, Fernández de Velasco, va capitular el dia 9 d’octubre. Al principi d’abril del 1706, un nombrós exèrcit borbònic, format per més de 20.000 soldats i encapçalat pel mateix Felip de Borbó i els comtes de Tolosa i de Tessé, es va establir a Sarrià per preparar un atac a Barcelona. La ciutat comptava amb prop de 10.000 homes per a la seva defensa, entre la Coronela, el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, els voluntaris i els soldats britànics, alemanys i holandesos. El 19 d’abril els borbònics van atacar la fortalesa de Montjuïc, des d’on bombardejaren la ciutat de Barcelona. Vuit dies més tard, una gran flota britànica a les ordres de l’almirall John Leake va aconseguir desembarcar a Barcelona, fet que va provocar la retirada ràpida i desordenada de l’exèrcit borbònic que assetjava la ciutat. Felip V va anar cap a França, travessant la frontera per Navarra, per tornar a la cort madrilenya. Barcelona va ser la cort del rei Carles III fins al maig del Amb el Tractat d’Utrecht 1711, moment en què va ser (11 d’abril de 1713) i l’evanomenat emperador del Sacre cuació de les forces imperials Imperi Romanogermànic, desacordada en el Conveni de prés de la mort del seu germà, l’Hospitalet (22 de juny de l’emperador Josep I. La reina, 1713), Barcelona entrava en Elisabet Cristina de BrunsvicWolfenbüttel, es va quedar a una de les fases més dramàtiBarcelona com a governadora, ques de la seva història. fins que l’1 de març de 1713

va ser embarcada per una flota britànica cap a dominis imperials, juntament amb molts cortesans. El duc de Pòpuli, comandant general dels exèrcits borbònics, preparava l’ofensiva final contra Catalunya amb un exèrcit francoespanyol format per uns 25.000 soldats i concentrat a les fronteres d’Aragó i de València.

“Fineixi la nació amb glòria!”: paraules pronunciades per Manuel Ferrer i Sitges, representant del sector militar a la Junta de Braços de la ciutat, que, reunida el juliol del 1713, va decidir la resistència a ultrança. El llarg setge de l’exèrcit borbònic a la ciutat de Barcelona s’allargaria tretze mesos, fins a la derrota final de

Les autoritats catalanes van inl’11 de setembre de 1714. tentar d’impulsar la revolta a tot el territori amb l’expedició del diputat militar, que es va embarcar al port de Barcelona amb forces de cavalleria i infanteria i va desembarcar a Arenys de Mar per tal de recórrer Catalunya buscant homes per fer un gran exèrcit i atacar el cordó del setge. La maniobra va fracassar i les revoltes antiborbòniques a l’interior de Catalunya i les victòries de l’exèrcit de resistència del marquès del Poal no van ser suficients davant la superioritat numèrica dels borbònics. El tinent general Antoni de Villarroel va prendre la direcció de la defensa de Barcelona durant el setge. Per la part borbònica, va ser el duc de Pòpuli. En una primera fase, els borbònics van conquerir els convents i masos del voltant de Barcelona, amb la intenció d’anar estrenyent el setge. Al maig del 1714, després d’haver arribat canons francesos de gran calibre, es va iniciar un bombardeig sistemàtic a la ciutat. L’objectiu no van ser les defenses sinó la població civil, les cases i els ciutadans de Barcelona. Una gran flota francesa a les ordres de l’almirall Jean Baptiste du Casse va bombardejar i bloquejar la ciutat per via marítima. El 6 de juliol, el duc de Berwick va substituir el duc de Pòpuli com a comandant en cap dels exèrcits borbònics. Amb ell van arribar més reforços francesos. Aleshores assetjaven Barcelona uns 47.000 soldats i uns 40.000 més ocupaven la resta d’un país que, amb prou feines, arribava aleshores al mig milió de persones. Berwick va decidir penetrar les muralles per la banda del riu Besòs, pels baluards de Santa Clara i del Portal Nou, on actualment trobem el passeig de Lluís Companys, l’Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella. Va fer bombardejar les muralles i, el 13 d’agost, després d’haver tingut moltes baixes, va ordenar l’atac

Catalunya, 1714 Itinerari 1 Es calcula que durant el setge de Barcelona hi va haver unes 22.000 baixes, unes 7.000 del bàndol català i unes 15.000 del bàndol borbònic. Caigueren sobre la ciutat unes 30.000 bombes, que destrossaren completament una tercera part de la ciutat i en malmeteren força la resta. Els borbònics van empresonar tots els militars austriacistes més destacats, mentre que els que van poder s’exiliaven a territoris imperials. La repressió va ser sistemàtica, molts catalans van ser executats, com ara el general Josep Moragues, que va ser capturat uns mesos després, quan es disposava a embarcar-se cap a Mallorca. Ben aviat es va demolir el barri de la Ribera i en el seu lloc, al cap de dos anys, s’hi va construir la Ciutadella, una fortificació militar destinada a la vigilància i al control de la ciutat. Totes les institucions i constitucions barcelonines i catalanes van ser abolides, i la nova administració, militar i castellanitzadora, es va articular a través del Real Decreto de Nueva Planta (1716).

al baluard de Santa Clara, que, després d’una dura lluita que es va allargar dos dies, va ser controlat pels catalans. Els borbònics van allargar unes setmanes més els bombardejos. L’eficàcia del bloqueig marítim i la impossibilitat del marquès del Poal de trencar el setge de Barcelona amb les seves tropes, van deixar Barcelona al límit de les seves possibilitats. Les reserves de pólvora es reduïen i l’aliment escassejava. L’11 de setembre de 1714, després que la Junta de Braços hagués rebutjat una altra oferta de rendició per part del duc de Berwick, va començar l’assalt general de les tropes borbòniques, que van penetrar a la ciutat per la Bretxa Reial, situada entre el baluard de Santa Clara i el del Portal Nou. L’assalt es va allargar durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d’enfrontament van ser el convent de Sant Agustí, els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, i el Palau Reial Nou. Finalment, la majoria dels membres del govern de la ciutat, reunits al baluard de Sant Antoni, van decidir capitular.

1 d’agost de 1708 es va celebrar el matrimoni entre el rei Carles III i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Si bé es tracta d’una gran obra gòtica dels segles xiii i xiv, a l’interior podem trobar importants elements barrocs, com el sepulcre de Sant Oleguer, i diversos retaules, entre els quals hi ha el de la Mare de Déu de la Mercè, actual patrona de la ciutat. Al davant de la catedral hi destaca la Casa de l’Ardiaca, seu actual de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, amb un pati d’entrada que conté nombrosos elements renaixentistes. Al costat, i donant al carrer del Bisbe, s’hi ubica el Palau Episcopal, reformat durant la segona meitat del segle xviii i residència de l’arquebisbe de Barcelona. Per l’altre costat de la catedral i seguint el carrer dels Comtes de Barcelona, s’arriba al palau del Lloctinent, de mitjan segle xvi, darrere del qual s’obre la plaça del Rei, presidida també pel Palau Reial Major, antiga residència dels comtes de Barcelona, i la Casa Clariana-Padellàs, seu del Museu d’Història de la Ciutat. D’entre les grans esglésies barcelonines, destaca també Santa Maria del Mar, la gran basílica gòtica del barri de la Ribera, on el rei Carles III va assistir a la seva primera missa en acció de gràcies quan va desembarcar a Barcelona l’octubre del 1705. Al darrere trobem el passeig del Born, que ja existia en el traçat actual durant el segle xviii i des d’on Villarroel va preparar el darrer atac de la cavalleria catalana per intentar expulsar l’artilleria enemiga que s’apropava a la ciutat. Seguint pel carrer de Montcada, on vivien les famílies de la noblesa i rics comerciants del barri de la Ribera, hi podem trobar diversos palaus de l’època, com el Palau Dalmases, residència del mercader austriacista Pau Ignasi de Dalmases i Ros, construït entre el 1690 i el 1710.

La visita a Barcelona La ciutat conserva encara un nombrós patrimoni monumental vinculat al conflicte bèl·lic i l’estil artístic del moment: el barroc. La major part d’aquest patrimoni monumental es troba situat dins de l’actual districte de Ciutat Vella, el perímetre de la Barcelona d’aquells temps. Entre les edificacions més importants de la Barcelona de la Guerra de Successió trobem la Catedral, on el dia

Setge de Barcelona, 1714. J. Rigau. (ICC)

Catalunya, 1714 Itinerari 1 Cada 11 de setembre, al Fossar de les Moreres, els ciutadans recorden els màrtirs de les llibertats catalanes durant la Guerra de Successió; entre ells, el general Josep Moragues, a qui, executat a Barcelona el 27 de març de 1715, van posar el cap dins d’una gàbia al portal del Mar i no l’en van retirar fins al cap de dotze anys, com a escarni dels catalans que havien combatut valentament contra els exèrcits de Felip de Borbó.

Just al costat de l’església de Santa Maria del Mar hi ha el Fossar de les Moreres, l’antic cementiri on es van enterrar bona part de les víctimes de la ciutat durant el setge. Un peveter amb una flama que mai no s’apaga i una inscripció que diu “Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”, recorden els milers de catalans que hi van ser enterrats durant l’atac borbònic a la ciutat l’any 1714. Travessant el portal del Mar s’arriba al pla de Palau, on antigament es concentrava l’activitat comercial i marítima de la ciutat. Allà hi havia el Palau Reial, residència oficial del rei Carles III, des d’on s’accedia a Santa Maria del Mar a través d’un pont que comunicava els dos edificis. Un altre edifici del pla de Palau que ha arribat fins als nostres dies és la Llotja de Mar, gran centre econòmic a l’edat mitjana i escenari de la representació de l’òpera d’Antonio Caldara Il più bel nome (1708), dedicada al rei Carles III i a la seva esposa Elisabet Cristina. A la mateixa plaça, el palau de la Duana Nova, mostra del barroc clacissista, és la seu actual del Govern Civil.

Plànol de Barcelona amb la Ciutadella, S. xix. Moulinier. (ICC)

Seguint el passeig de Colom arribem al parc de la Ciutadella, ubicat en els terrenys on Felip V va ordenar construir una ciutadella per tal de controlar la ciutat de Barcelona després de la Guerra de Successió. Actualment, l’antic arsenal de Per construir la Ciutadella, les la ciutadella militar és la seu autoritats borbòniques van ordel Parlament de Catalunya. denar l’enderrocament d’una De les altres construccions de part del barri de la Ribera, les la ciutadella destaquen l’esrestes del qual es poden veuglésia i el palau del Governador, dissenyats per l’enginyer re a l’antic mercat del Born. militar borbònic Pròsper de La població que va perdre les Verboom. seves cases va ser traslladada a un barri de nova creació: la

Barcelona. Miquelets al Fossar de les Moreres

No gaire lluny del Born troBarceloneta, iniciat a mitjan bem les restes del convent segle xviii i dissenyat a partir de Sant Agustí el Vell, que dels plànols de Pròsper de va ser un dels escenaris més Verboom. cruents en la batalla de l’11 de setembre. El convent va quedar molt malmès pels bombardejos i va ser enderrocat amb la construcció de la Ciutadella. A mitjan segle xviii s’hi va instal·lar un quarter borbònic, edifici que actualment alberga el Museu de la Xocolata. Ben a prop hi ha el monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles, on es va produir un dels grans enfrontaments de la batalla de l’11 de setembre. El seu cementiri va quedar ple de cadàvers dels resistents del setge. Una mica més al nord hi havia el balu-

Catalunya, 1714 Itinerari 1 dels segles xvii-xviii. Rambla avall, cap al sector conegut com a rambla de les Flors, s’arriba al Palau de la Virreina (segle xviii), un dels millors exponents del barroc civil català. Creuant la Rambla cap al carrer del Carme arribem a l’Hospital de la Santa Creu, lloc on van ser acollits els ferits dels dos bàndols durant el setge de Barcelona. A partir del 13 de setembre, amb l’ocupació borbònica, només hi ha registrats els ferits del bàndol borbònic, atès que els resistents se suposa que van ser exterminats. Dins del conjunt de les dependències de l’antic hospital, hi trobem la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans (a la Casa de Convalescència) i el Col·legi de Cirurgia. Sortint pel carrer de l’Hospital, s’arriba a l’església barroca de Sant Agustí Nou, de mitjan segle xviii. Des de la plaça de Sant Jaume baixant pel carrer del Regomir, hi trobem el Palau Vilana-Perlas, que va ser la residència del protonotari Ramon de Vilana-Perlas, secretari del Despatx Universal del rei Carles III. Continuant cap al carrer Ample, arribem a la basílica de la Mercè, i al costat, al Palau Larrard, del segle xviii.

Barcelona. Parlament de Catalunya

Rafael Casanova: una estàtua commemorativa damunt d’un pedestal recorda avui la figura de la màxima autoritat civil de la Barcelona del 1714, on cada 11 de Setembre milers de catalans fan una ofrena floral

ard de Sant Pere, que ocupava el traçat actual de la ronda de Sant Pere. Va ser un dels baluards que més protagonisme van tenir en la batalla. Hi va caure ferit el conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova, mentre portava la bandera de santa Eulàlia, patrona de la ciutat.

Als afores de la Ciutat Vella, i situat en un turó estratègic amb domini sobre la ciutat i el mar, s’hi ubica el castell de Montjuïc, que va ser escenari de les batalles dels setges dels anys 1705 i 1706, i va tenir un paper destacat també en la defensa de Barcelona l’any 1714. Altres monuments amb força elements renaixentistes i barrocs són l’església de Sant Vicenç de Sarrià, el monestir de Santa Maria de Pedralbes, l’església dels Josepets de Gràcia i els jardins del Laberint d’Horta, de la darreria del segle xviii.

en memòria dels defensors

Al bell mig del centre de la Ciutat Vella, a la plaça de Sant Jaume, es mantenen encara els dos edificis des d’on es prenien les decisions de la resistència barcelonina durant el setge borbònic. Aquests eren el Palau del Consell de Cent, actual seu de l’Ajuntament de Barcelona, i l’altre, el Palau de la Diputació de Catalunya, actual seu del govern de la Generalitat de Catalunya, on es reunia la Junta de Braços. Ben a prop del Palau de la Generalitat hi ha l’església barroca de Sant Sever, freqüentada antigament per les classes benestants barcelonines. En la confluència de la Rambla amb el carrer de la Portaferrissa, cal destacar el Palau Moja, de la fi del segle xviii, i a l’altre cantó, l’església de Betlem, de les llibertats catalanes.

Barcelona. Castell de Montjuïc

Catalunya, 1714 Itinerari 1 Al voltant de Barcelona A part de la ciutat de Barcelona, les comarques que l’envolten disposen també de gran quantitat d’edificis barrocs i renaixentistes. A continuació, però, ens limitarem a recórrer aquelles poblacions que van tenir un paper destacat en el transcurs de la guerra. Al municipi de Sant Boi de Llobregat, a la casa pairal de Can Barraquer, hi va viure i hi va morir –l’any 1743– Rafael Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona l’any 1714. Està enterrat a la capella de la Pietat de l’església parroquial de Sant Baldiri (primera meitat del segle xviii).

Una ruta promoguda

per l’ajuntament i el museu de la ciutat recorre aquests indrets. Cada 11 de Setembre diferents entitats, institucions i organitzacions polítiques li fan una ofrena floral i un homenatge amb motiu de la seva defensa de les institucions i llibertats de Catalunya.

Dins de la mateixa comarca del Baix Llobregat, més al nord, hi ha Castellví de Rosanes. El seu castell, encimbellat i avui dia enrunat, va ser ocupat pel coronel de fusellers austriacista Miquel Santjoan el 13 de gener de 1714. L’endemà, el mateix coronel va atacar el castell de Corbera. Els borbònics el van recuperar una setmana més tard, quan el brigadier Diego González va atacar els revoltats. A 57 km a l’oest de Barcelona, la vila de Sant Martí Sarroca ha passat a la història per haver estat el primer focus de revolta popular antifiscal contra l’administració borbònica (el 4

Sant Boi de Llobregat. Església parroquial

de gener de 1714). Des d’allà, la revolta es va anar estenent per tot Catalunya. De Sant Martí en destaca el castell, documentat ja al segle x, que va resistir sota domini austriacista fins al 18 de setembre de 1714, quan va capitular juntament amb el castell de Cardona. El 10 de gener de 1714 el brigadier borbònic Diego González, rebent ordres del duc de Pòpuli, es va presentar a la vila de Sant Quintí de Mediona amb 300 infants i 300 dragons per reprimir la rebel·lió iniciada a Sant Martí i intensificada a Sant Quintí.

La repressió a Sant Quintí de Mediona va ser brutal. El poble va ser saquejat i incendiat. Els borbònics van calar foc a les 140 cases que hi havia i van matar tothom que hi van trobar. Es calcula que van matar 800 persones. Amb aquestes mesures es pretenia donar un càstig exemplar als revoltats per tal que es desmobilitzessin. Des de l’any 2008 a la vila se celebra la festa del Mata-degolla, una jornada de reconstrucció històrica en record de la massacre borbònica a la vila l’any

1714. La vila d’Olesa de Montserrat va ser lloc d’aquarterament de l’exèrcit austriacista. En el transcurs de la guerra consta que hi van morir 158 soldats, principalment alemanys, i la majoria entre el juny del 1711 i el febrer del 1712. Des de fa alguns anys, pels volts de l’11 de Setembre, es commemora el Memorial 158, en record d’aquests morts en la defensa de Catalunya. A mitjan maig del 1714 el marquès del Poal va reunir els seus caps militars en un consell de guerra a Olesa, on es va passar revista a totes les tropes del seu exèrcit de la resistència abans d’entrar en combat amb les tropes borbòniques a Esparreguera. D’aquella època sobresurt l’església parroquial de Santa Eulàlia (segles xvi i xvii), amb el campanar barroc de 64 metres d’alçada, un dels més alts de Catalunya.

A 33 km al nord de Barcelona, la vila de Caldes de Montbui es va revoltar contra la seva guarnició borbònica al principi del gener de 1714, en van arrestar els membres i els van portar com a presos al castell de Cardona. El 13 de gener el comte de Montemar va enviar a la vila 1.000 infants i 1.000 cavalls per reprimir la revolta, va cremar la vila i va executar els capdavanters de la rebel·lió. Quatre mesos més tard, a les proximitats de Caldes, les tropes del coronel austriacista Ermengol Amill van ser atacades pels regiments borbònics de Vallejo i González, fet que va provocar una pèrdua força considerable en el bàndol català. És testimoni d’aquest període de la guerra l’església parroquial de Santa Maria, que té una de les portalades més característiques del barroc català.

Catalunya, 1714 Itinerari 2 Seguint el litoral de Barcelona cap al sud-oest, i travessant el massís del Garraf, hi trobem Sitges, amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle xvii), que conserva un orgue i set retaules barrocs. El maig del 1714 Sitges va ser assetjada pels fusellers catalans del marquès del Poal, que buscaven apropar-se al setge de Barcelona. Seguint per la costa, trobem Vilanova i la Geltrú, amb l’església parroquial de Sant Antoni Abat, de mitjan segle xviii, amb un elegant campanar barroc. A l’altra banda del litoral, al nord-est de Barcelona, la ciutat de Mataró va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria el 27 d’agost de 1705 i va participar ben activament en favor del bàndol austriacista. Al seu port hi van desembarcar l’arxiduc Carles, quan va arribar a Catalunya l’any 1705, i la seva futura esposa, Elisabet Cristina, quan es dirigia a Barcelona per contraure matrimoni. Del Mataró d’aquella època es conserva la basílica de Santa Maria. Seguint el litoral, arribarem al poble de Caldes d’Estrac, conegut també per Caldetes. Al seu terme, l’11 d’agost de 1713, es va produir una batalla entre les tropes catalanes del general Rafael Nebot i les tropes borbòniques, que va acabar amb victòria catalana. Passat Caldes, hi ha el municipi d’Arenys de Mar, on va desembarcar l’expedició del diputat militar l’agost del 1713. Poc abans, durant el mes de maig, el coronel austriacista Bac de Roda va vèncer els borbònics que s’havien apoderat de dues torres del municipi. Destaca l’església parroquial de Santa Maria d’Arenys de Mar.

Per la Plana de Vic i el Lluçanès: la revolta dels vigatans

Vic. Plaça Major i Casa de la Ciutat

L’itinerari ens descobreix els escenaris primerencs de la Guerra de Successió a l’interior de Catalunya, pel territori comprès per les vegueries històriques de Vic i el Lluçanès (sotsvegueria). L’itinerari ens mostra el bressol de l’austriacisme català, la Plana de Vic, on es va originar el Pacte dels Vigatans, la primera revolta catalana a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. No totes les poblacions de la Plana de Vic prengueren la mateixa posició; Centelles i Manlleu optaren per la causa de Felip de Borbó. Reviurem també la repressió borbònica al Lluçanès, una de les terres més represaliades el 1714, i podrem apreciar el barroc rural d’aquesta zona i el barroc urbà de la ciutat de Vic.

Itinerari recomanat

Sitges. Turó i església parroquial

Recomanem dividir l’itinerari en dues etapes. La primera recorre la Plana de Vic de sud a nord, des del poble de Centelles, al congost del Figaró, fins al riu Ter. La segona etapa ens porta a la comarca natural del Lluçanès, un altiplà de paisatges rurals i boscosos característics de la Catalunya interior. La ciutat de Vic, que ens fa de nexe entre les dues etapes, mereix per si sola una visita aprofundida.

Catalunya, 1714 Itinerari 2

Riu Ter

que Anglaterra es comprometés a defensar les constitucions catalanes i subministrés tropes a Catalunya.

Perafita Sant Boi de Lluçanès Prats de Lluçanès Olost Sant Feliu Sasserra Oristà

Torellò Sant Hipòlit de Voltregà la Gleva San Bartomeu del Grau

Rupit les Masies de Roda

Vic

Centelles

El 2 de novembre de 1713 el coronel austriacista vi gatà Francesc Macià i Ambert, conegut popularment

com a Bac de Roda, va ser El Pacte dels Vigatans i el Pacte penjat en una forca a la de Gènova, formalitzat al cap rambla de les Davallades d’un mes, van involucrar Catalunya a la Guerra de Successió. El de Vic, després d’haver 22 d’agost de 1705 una gran esestat traït per un amic seu quadra angloholandesa, amb uns que s’havia passat al bàn10.000 soldats i una gran quandol borbònic. titat d’armament, va desembarcar a la costa catalana (a Montgat) amb el pretendent arxiduc Carles d’Àustria i el general anglès Lord Peterborough. Al novembre, els vigatans austriacistes van formar el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, que va arribar a tenir 900 combatents i que va lluitar en moltes de les batalles de la Guerra de Successió.

Figaró Punts principals Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada

Plànol de l’itinerari

Vic La guerra a Vic Va ser a Vic on es va produir el primer fet de la Guerra de Successió en territori català: el Pacte dels Vigatans, formalitzat el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià (terme municipal de Vic i parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer). Es tracta d’un document signat per diverses personalitats de la petita noblesa i l’aristocràcia rural vigatana, coneguts popularment per vigatans, en què s’impulsava formalitzar una aliança amb els anglesos i a adherir-se a la causa austriacista. Aquesta aliança fou acordada entre els comissionats vigatans i Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra. L’acord pres pels vigatans, i comunicat als anglesos a Gènova, comportava el compromís d’aixecar 6.000 homes armats per facilitar el desembarcament de l’arxiduc Carles a Barcelona, a canvi

Vic

Catalunya, 1714 Itinerari 2 La ciutat de Vic va Darrera estrofa del poema de Bac de Roda estar sota l’obedi(cançó popular de Bac de Roda, de ència del rei Carles J. Verdaguer): d’Àustria fins al 30 “No em maten per ser traïdor d’agost de 1713, ni tampoc per ser cap lladre, quan el mariscal sinó perquè he volgut dir de camp borbònic que visqui sempre la pàtria”. Feliciano Bracamonte va entrar a la ciutat amb un gran exèrcit i va posar-la sota l’obediència del rei Felip de Borbó. Els vigatans havien estat vençuts. Els sometents i fusellers del marquès del Poal van intentar recuperar el control de Vic en diferents intents l’any 1714.

Rupit

Vic. Ermita de Sant Sebastià de Sentfores

La visita a Vic Vic és avui una de les ciutats catalanes amb el patrimoni monumental més ben conservat. El fet de ser capital episcopal fa que la ciutat disposi de nombrosos edificis religiosos que enriqueixen la monumentalitat de l’arquitectura urbana. Són molts els elegants edificis barrocs que vinculen la ciutat amb el període de la Guerra de Successió. D’aquest patrimoni barroc en destaquen les façanes d’algunes de les cases de la plaça del Mercadal, la Casa de la Ciutat o el Palau Episcopal. La presència barroca a Vic es manifesta també amb gran quantitat d’esglésies que es van bastir durant aquell període.

Si bé Vic és una ciutat amb un contingut patrimonial considerable, el principal testimoni viu de la Guerra de Successió és l’ermita de Sant Sebastià. Aquesta entranyable ermita, situada a 5 km a ponent del nucli de Vic i visible des de gran part de la Plana de Vic, és una peça principal dins de la memòria històrica de la Guerra de Successió. Cada any, pels volts del 17 de maig, s’hi commemora l’aniversari del Pacte dels Vigatans. S’hi encén la “Flama del Pacte dels Vigatans”, que posteriorment s’utilitza la nit del 10 de setembre durant la Marxa dels Vigatans per cremar simbòlicament el Decret de Nova Planta a Vic.

Al voltant de Vic A 10 km al nordest de Vic hi trobem el municipi de les Masies de Roda, on es pot contemplar la gran masia del Bac de Roda, on va viure un dels més reputats herois vigatans de la Guerra de Successió, el coronel Francesc Macià i Ambert, més conegut com

Catalunya, 1714 Itinerari 2

Centelles La guerra a Centelles La vila de Centelles, a diferència de Vic, ha passat a la història per haver-se posicionat a favor de Felip V durant la Guerra de Successió. De totes maneres, els posicionaments de Centelles i de Manlleu, l’altra vila botiflera de la comarca, s’han d’entendre més per les rivalitats i els interessos de les seves classes dirigents locals que per condicions polítiques diferenciades. A més, no és fins al juliol del 1713, poc abans que les tropes borbòniques envaeixin la Plana de Vic, que Centelles es passa a l’obediència del rei Felip V.

Masies de Voltregà. Santuari de la Gleva

a Bac de Roda. Des de les Masies, podem arribar-nos fins al cor del massís del Collsacabra, on trobem el poble de Rupit, que disposa d’un magnífic nucli antic, amb cases dels segles xvi-xvii i capelles barroques. A 12 km al nord de Vic, i dins del terme de les Masies de Voltregà, hi trobem el santuari de la Gleva, d’origen medieval i reestructurat a la segona meitat del segle xvii, que va ser atacat pels borbònics el gener de 1714. El poble de Sant Hipòlit de Voltregà, incendiat i saquejat per les tropes borbòniques el mateix mes, destaca per la grandària de la seva l’església parroquial (segona meitat del segle xviii). Seguint en direcció nord trobarem el municipi de Torelló, que també va ser incendiat per les mateixes dates. Molt a prop del nucli urbà s’ubica el santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera.

Prop de Centelles, seguint el curs del riu Congost tro bem el municipi de FigaróMontmany, on es va produir la batalla del Congost (29 de juliol de 1705), el primer enfrontament dels vigatans contra les tropes borbòniques. Els vigatans van vèncer i controlar l’únic accés a la vegueria de Vic des de Barcelona, que era a través del Congost. Les victòries dels vigatans comptaren amb la direcció de Josep Moragues

Centelles. Església barroca de Santa Coloma

El 28 de febrer de 1714 un destacament austriacista català a les ordres del coronel Ermengol Amill va ocupar la vila de Centelles i en va incendiar un centenar de cases, com a represàlia per la col·laboració de la vila amb el bàndol borbònic. Per aquesta raó, Felip V va concedir a la vila el títol de “fidelísima Villa de Centellas”, amb el qual li

La Plana de Vic, en general, presenta excel·lents masies representatives d’aquella època de gran desenvolupament agrari.

foren atorgats diversos privilegis.

Catalunya, 1714 Itinerari 2 i la connivència del comte de Centelles, que, per ordres del virrei Velasco, tenia 6.000 sometents a la seva disposició per vèncer els vigatans revoltats, ordres que no van acatar. El 23 d’agost, un exèrcit format per més de 800 vigatans inicià la marxa per ocupar militarment el Pla de Barcelona, mentre una gran flota angloholandesa, amb l’arxiduc Carles d’Àustria a bord, assetjava Barcelona. El comte de Centelles va ser un dels primers a jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria.

La visita a Centelles Durant la Guerra de Successió, Centelles era una vila comtal. La família Blanes, comtes de Centelles, s’havia traslladat a viure a la vila al començament del segle xvi, procedent del castell de Sant Martí de Cente lles. En aquesta època es va construir el palau dels comtes de Centelles i, al voltant seu, la plaça Major. El segle xvi va ser el moment principal de transformació urbanística de la població. La construcció barroca més important és l’església parCentelles. Festa del Pi roquial de Santa Coloma, patrona de la vila. A l’interior de l’església se celebra, cada 30 de desembre, dia de Santa Coloma, la festa del Pi de Centelles, una festa documentada des del 1751, que consisteix a tallar un pi, fer-lo ballar a la plaça Major, entrar-lo a l’església i penjar-lo cap per avall davant de l’altar major.

El Lluçanès La guerra al Lluçanès Prats de Lluçanès va ser cremada A les acaballes de la pels borbònics en dues ocasions, al Guerra de Successió, el Lluçanès, que havia estat febrer i al juliol del 1714. El resulsempre fidel a l’arxiduc tat va ser molt desolador de les 180 Carles d’Àustria, va ser o 190 cases que tenia la població, una de les zones més casen van quedar habitables la meitat. tigades pels borbònics. Tres pobles de la contrada van ser cremats l’any 1714 com a represàlia per l’alçament dels sometents del Lluçanès en contra de l’administració borbònica, el gener del mateix any. Aquests pobles van ser Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra i Oristà.

La visita al Lluçanès La vila de Prats de Lluçanès, capital històrica de la sotsvegueria del Lluçanès, és el principal nucli de població de la zona. S’hi conserven diferents edificacions barroques, que són testimonis vius del període de la Guerra de Successió. El principal edifici barroc de la vila és l’església parroquial de Sant Vicenç. Hi destaquen també les esglésies de Sant Sebastià, Santa Eulàlia de Pardines (fora del nucli) i Cal Bernat, una de les poques cases que es va escapar dels dos incendis provocats l’any 1714.

D’entre les diferents masies que envolten el terme de Centelles destaca el Cerdà de la Garga, completament reformat al segle xviii i lloc de naixement d’Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), urbanista i planificador de l’Eixample de Barcelona. Prats de Lluçanès. Festa dels Elois

Catalunya, 1714 Itinerari 2 Prats de Lluçanès era un important centre de pro-

La popularitat del bandoler Perot Rocaguinarda va travessar fronte-

ducció i distribució de teixits de llana. Els traginers, anomenats també

res, i Miguel de Cervantes, autor de El ingenioso hidalgo Don Quijote

elois en honor al seu patró, sant Eloi, van tenir un paper destacat en

de La Mancha, (1615) li va dedicar unes quantes pàgines en la segona

el transport de la llana. És per això que a Prats de Lluçanès se celebra

part de la seva obra, concretament en el capítol 62è. Durant la Guer-

cada any, els dies 24 i 25 de juny, la festa dels Elois, molt arrelada

ra de Successió encara es recordava la seva imponent presència per

a la vila.

aquelles contrades.

Als segles

xvii

xviii,

Durant els segles xvii i xviii moltes de les esglésies romàniques del Lluçanès es van ampliar o construir de nou, seguint l’estil arquitectònic de l’època, el barroc, i posteriorment, el neoclassicisme. D’entre les esglésies d’aquest període, les més interessants són la de Sant Boi de Lluçanès; la de Santa Maria d’Olost, que destaca per les grans dimensions i pels dos campanars, i la de Sant Bartomeu del Grau. El paisatge, eminentment rural, de la comarca natural del Lluçanès ens presenta un important nombre de grans masies, reformades completament en època barroca, com la Cortada de Merlès (Santa Maria de Merlès), casa pairal de destacats austriacistes, o la casa Castellnou (Perafita), edificada sobre les runes de la Casa dels Puig de Perafita, incendiada pels borbònics. A Perafita hi ha un monument en memòria del seu il·lustre fill Jaume Puig de Perafita, líder de l’alçament vigatà. Oristà i Sant Feliu Sasserra, les dues altres poblacions incendiades per les tropes borbòniques l’any 1714, conserven elements patrimonials d’un important interès històric. A Oristà, hi trobem

Sant Boi de Lluçanès. Església parroquial

Oristà. Cingle dels Tres Còdols. Inscripcions de Perot Rocaguinarda

les ruïnes del Mas Rocaguinarda, lloc de naixement del famós bandoler Perot Rocaguinarda (segles xvi-xvii). Molt a prop de la casa s’ubica el cingle dels Tres Còdols, on es poden llegir unes inscripcions de l’època sobre la roca i que estan relacionades amb el bandoler. Dins del nucli d’Oristà cal destacar també l’església parroquial de Sant Andreu, del segle xviii, així com el Museu de Terrissa Catalana. Sant Feliu Sasserra té un interessant edifici civil d’estil renaixentista, la Casa del Consell i Jurats del Lluçanès, que va ser la seu de la sotsvegueria del Lluçanès fins que aquesta va ser abolida pels decrets de Nova Planta (1716). Actualment és la seu de l’ajuntament. Per Tots Sants se celebra la Fira de les Bruixes, que recorda els processos de bruixeria que va viure el poble i tota la contrada durant els segles xvi i xvii.

Catalunya, 1714 Itinerari 3

Borredà Santuari de Queralt Berga

Gironella

Riu Llobregat

Casserres

Riu Carden

Gaià

Balsareny

Sallent

Manresa. La Seu i el Pont Vell

Per l’eix del Llobregat: repressió i resistència L’itinerari travessa el territori de l’interior de Catalunya comprès per les vegueries/sotsvegueries històriques de Manresa, Moià i Berga, on podrem descobrir poblacions com Manresa i Sallent, que van patir intensament la repressió de les tropes borbòniques amb incendis provocats (l’anomenada tàctica de terra cremada). També veurem els escenaris de les batalles i els atacs guerrillers del marquès del Poal a la fi de la guerra, com la batalla de Talamanca o l’atac al castell de Gironella. Igualment ens portarà al lloc de naixement del més universal dels personatges catalans que van viure el conflicte el conseller en cap de Barcelona Rafael Casanova, fill de Moià. La ruta també ens porta a tres importants santuaris i monestirs catalans: Montserrat, la Cova de Sant Ignasi, Sant Benet de Bages i Nostra Senyora de Queralt, tots ells amb importants edificacions barroques.

Itinerari recomanat L’itinerari recorre el curs central del riu Llobregat, amb Manresa com a eix principal. La primera etapa, de camí cap als contraforts del Pirineu, ens porta de Manresa a Berga resseguint els pobles

Santa Maria d’Oló Sant Joan d’Oló Moià

Sant Benet de Bages Manresa

Montserrat

Monistrol de Calders Talamanca Mura

Punts principals Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada

Plànol de l’itinerari

riberencs i les seves colònies industrials, exemple del dinamisme econòmic del segle xix. La segona etapa enllaça les tres icones religioses de l’itinerari, remuntant el riu des del monestir de Montserrat fins al monestir de Sant Benet de Bages, passant per la Cova de Sant Ignasi a Manresa, al peu del riu Cardener, el principal afluent del Llobregat. La tercera etapa surt de Sant Benet camí de Talamanca i en direcció a Moià, remuntant el riu Calders, un dels altres afluents del Llobregat. Des de Manresa, per la vall del Cardener, podem enllaçar amb Cardona, punt central d’un altre dels nostres itineraris.

Catalunya, 1714 Itinerari 3

Manresa La guerra a Manresa Manresa fou una de les primeres ciutats catalanes que jurà obediència a l’arxiduc Carles, amb força prohoms compromesos amb el bàndol austriacista, com el general de batalla Ignasi Picalqués. La ciutat va col·laborar força amb l’exèrcit austriacista, Manresa. Cova de Sant Ignasi tant en subministrament de munició i de queviures com en contribució d’homes per a la guerra, com va fer durant els enfrontaments dels Prats de Rei i Cardona durant la tardor i l’hivern del 1711.

Prats de Lluçanès

Peramola

Sant Feliu Sasserra

Torelló Oristà

Sallent Arbúcies Manresa Caldes de Montbui

Sant Quintí de Mediona

Martorell

Manresa també va ser una de les ciutats catalanes més represaliades durant la Guerra de Successió. El seu posicionament a favor de l’exèrcit austriacista fou castigat amb una desmesurada severitat. Viles incendiades durant la Guerra de Successió

El 4 de setembre de 1714, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Manresa va tornar a viure un important fet bèl·lic. El marquès del Poal, amb els seus fusellers, va ocupar la ciutat i va atacar la seva guarnició borbònica, el regiment napolità de la Basilicata, que es va fer fort als convents del Carme, Sant Domènec, Sant Francesc i la Seu. El dia 5, l’exèrcit del marquès del Poal va intensificar l’atac i es va fer amb el control de la ciutat. Els fusellers catalans van aconseguir entrar a la Seu de Manresa, on s’havia re-

L’incendi de Manresa: el 13 d’agost de 1713 un gran exèrcit borbònic, format per quatre batallons de guàrdies espanyoles i dotze companyies de granaders i comandat pel general José de Armendáriz, incendià Manresa. El foc va afectar 522 edificis, inclosa la Casa de la Vila i l’església del Carme, i alguns molins de pólvora que agreujaren més

fugiat una part important de la guarnició borbònica. Es van produir molts estralls a dins de la basílica, seguits d’un gran incendi, que va destruir tot l’interior. El mateix dia 5, en saber-se que el comte de Montemar venia en auxili de la guarnició borbònica assetjada, l’exèrcit del marquès del Poal va abandonar la ciutat.

La visita a Manresa Manresa conserva un interessant patrimoni barroc que es pot seguir per una ruta turística al voltant de la Casa de la Ciutat, l’edifici dels Jutjats, la Cova de Sant Ignasi, la col·lecció del museu comarcal, i els diversos casals barrocs de la ciutat. La Seu de Manresa, la imponent basílica gòtica de la ciutat, conté destacats elements barrocs, com la cripta (decorada al segle xviii), les arques d’argent dels cossos sants (segle xvii), el sepulcre del canonge Mulet (1719) o la sepultura del comte d’Eck.

les flames. L’incendi borbònic de Manresa fou una clara voluntat del duc de Pópuli d’exemplificar la repressió estenent el terror per tal d’obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central. L’incendi de Manresa va motivar que moltes poblacions es passessin a l’obediència de Felip V.

Manresa ofereix la Ruta Ignasiana, al voltant de la figura de sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús, i la casa mare de l’orde dels jesuïtes, la Cova de Sant Ignasi, conjunt monumental amb importants elements barrocs. La ruta recorre diversos indrets ignasians de la ciutat i el seu entorn.

Catalunya, 1714 Itinerari 3

Montserrat. Santuari

Al voltant de Manresa A 30 km al sud de Manresa trobem el santuari de Montserrat, centre religiós de devoció local i internacional. El monestir de Santa Maria de Montserrat, amb orígens del segle ix, és també un important llegat de l’art barroc a Catalunya. Si bé els exèrcits napoleònics cremaren el monestir de Montserrat l’any 1811 (restaurat de nou a mitjan segle), l’època del barroc havia estat un dels

períodes de màxim creixement i d’importants transformacions de la història del monestir. Destaca la basílica i els edificis monàstics que l’envolten. L’abat de Montserrat, el P. Benet Sala i de Caramany, va ser un dels eclesiàstics més compromesos amb el bàndol austriacista, inquisidor general i cardenal de Barcelona.

Christian Friedrich Graf von Eck, comte d’Eck, general dels exèrcits austriacistes a les ordres del mariscal Starhemberg, va ser enviat al baluard de Cardona per governar-lo i protegir-lo durant el setge borbònic de 1711. Va morir el 1712 a Manresa com a conseqüència d’una ferida rebuda en la batalla de Cardona. La seva làpida mortuòria es conserva avui en un angle del claustre de la Seu de Manresa.

Sant Fruitós de Bages. Eixida de migdia del monestir de Sant Benet de Bages

Manresa. Làpida sepulcral del comte d’Eck

A 6 km al nord-est de Manresa trobem el monestir romànic de Sant Benet de Bages (terme de Sant Fruitós de Bages), avui dia integrat en el gran complex turístic i cultural de Món Sant Benet. El monestir, recentment restaurat, compta amb una important empremta barroca del període de dependència del monestir de Montserrat, al qual fou annexionat l’any 1593. Durant els segles xvii i xviii, el monestir de Sant Benet experimentà un creixement i una transformació importants. Es construïren un nou palau abacial i una nova mongia a sobre del celler, amb unes grans eixides que delimiten el conjunt monacal pel sector de migdia. A més, es va reformar completament l’església del monestir, la cripta i s’hi va bastir un nou retaule, que ha arribat fins a l’actualitat convertit en mobiliari, testimoni de l’època modernista del monestir.

Catalunya, 1714 Itinerari 3 En l’assalt borbònic de Sallent del 1714 van morir uns 60 catalans i alguns altres foren executats a ganivetades, com el batlle Bernat Coromines i el conseller Francesc Alzina. El notari sallentí Rafel Conangla fou penjat a la forca a la plaça Major de Manresa com a represàlia.

Sallent fou probablement la tercera vila de l’actual comarca del Bages, després de Cardona i de Manresa, que més es va significar durant la Guerra de Successió, tant pel que fa a la seva col· laboració amb sometents a la causa de l’arxiduc Carles com a la repressió que en va fer l’enemic. Sallent és, després de Manresa, durament cremada el juliol del 1713, un dels exemples més clars de repressió i atac de les tropes borbòniques sobre la població civil catalana.

La visita a Sallent

Sallent. Casa Museu Torres Amat

Sallent La guerra a Sallent Sallent va ser, durant els anys de la Guerra de Successió, la vila més important del Pla de Bages després de la ciutat de Manresa. Els salts d’aigua del riu Llobregat havien desenvolupat una activitat preindustrial que va facilitar el desenvolupament i creixement de la vila. Els sallentins van prendre partit a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, enviant els seus sometents a lluitar contra l’exèrcit borbònic. L’agost del 1713 les tropes borbòniques van cremar la vila, poc després de fer el mateix a Manresa. El gener del 1714 una divisió de l’exèrcit borbònic va arribar a Sallent i es va disposar a ensorrar i a cremar la vila per ser adepta de l’arxiduc Carles. Els sallentins es van concentrar al portal del pont per defensar-se, però els soldats borbònics van penetrar a la vila. Molts sallentins es van tancar a l’església.

Un dels testimonis d’interès de la vila de Sallent d’aquell període és la Casa Museu Torres Amat, una gran casa benestant construïda durant el segle xvii, on nasqueren els germans Fèlix Torres i Amat (1772-1847), gran literat i bisbe d’Astorga, i Ignasi Torres i Amat (1768-1811), bibliotecari i autor del Diccionario de escritores catalanes, acabat pel seu germà l’any 1836. A la casa es conserven molts objectes i mobiliari que permeten conèixer com vivia una família benestant catalana de finals del segle xviii.

Al voltant de Sallent De camí cap a Berga, podem visitar el castell de Balsareny, d’estil gòtic civil català (segle xiv), l’ermita del qual disposa d’una capella lateral d’estil barroc. A 16 km al nord de Sallent trobem el municipi de Gaià (Bages). Dins del seu terme, totalment disseminat de masies, s’hi va produir un dels fets més sanguinaris de la Guerra de Successió a Catalunya.

La matança del bosc de Pregones: el dia 25 de gener de 1714 alguns fusellers del coronel Ferrer, juntament amb sometents del territori, degollaren prop de 700 soldats borbònics al bosc de la casa de Pregones (Gaià). La majoria eren soldats del regiment de Lleó, que havien estat capturats l’11 de gener a Balsareny i fets presoners al castell de Cardona.

Catalunya, 1714 Itinerari 3

Gironella La guerra a Gironella El castell de Gironella, en possessió borbònica l’any 1714, fou atacat pels fusellers de muntanya del marquès del Poal l’11 de març d’aquell any. El castell, avui desaparegut, s’alçava prop de l’església, dominant la vall del Llobregat; nomes en resten alguns murs defensius i la part inferior de la torre.

Al voltant de Gironella A 7 km al sud-oest de Gironella, hi trobem la vila de Casserres, amb l’església parroquial de Nostra Senyora dels Àngels, de gran interès artístic perquè se n’ha conservat un altar major barroc molt rellevant (segle xviii). Ben a prop de l’església parroquial hi havia el palau dels Marimon, una família aristocràtica que se significà per la seva destacada afiliació borbònica durant la Guerra de Successió. Prop de Casserres, trobem patrimoni barroc als pobles de l’Espunyola (Sant Martí de Correà) i de Montmajor (Santa M. de Sorba i Sant Sadurní).

Berga. Castell de Sant Ferran

Cada 11 de Setembre es representa l’obra teatral L’Onze de Setembre i Gironella, que explica la història d’un grup de voluntaris de la població que van ser a Barcelona pel setge del 1714. Té com a escenari les roques del Pont Vell, sobre el riu Llobregat.

Berga La guerra a Berga La vila de Berga no va tenir un caràcter gaire heroic durant la Guerra de Successió. A mitjan 1707 a la vila es va produir un aixecament a favor de Felip V, encara que la ciutat va continuar sota l’obediència de l’arxiduc Carles fins al juliol del 1713. La vila destacava per la militància borbònica d’alguns dels seus prohoms. El 29 de juny havia mort assassinat el governador militar de la vila, el coronel Francesc Puig i Sorribes. Poc després, la milícia berguedana borbònica posà setge a la guarnició austriacista del castell i aquesta es va rendir al cap de sis dies. Berga es va posar de part de Felip V i el regiment borbònic de Granada en va ocupar la guarnició.

El castell de Sant Ferran és avui el principal testimoni del pas de la Guerra de Successió per Berga. Aquest castell, d’origen medieval, fou totalment reformat durant els segles xvii i xviii com a caserna militar. El coronel Francesc Puig i Sorribes en fou governador. Gironella. Escenificació de L’Onze de Setembre i Gironella

Catalunya, 1714 Itinerari 3

Talamanca La guerra a Talamanca Els dies 13 i 14 d’agost de 1714, un mes abans de la capitulació de Barcelona, al terme de Talamanca es va produir la darrera batalla guanyada per l’exèrcit català contra les tropes borbòniques. La batalla es va desenvolupar en un abrupte terreny delimitat pel castell i el poble de Talamanca, al sud, i per la casa de Mussarra, al terme de Monistrol de Calders, al nord.

Berga. Santuari de Nostra Senyora de Queralt

La visita a Berga Un altre testimoni de l’època és l’església parroquial barroca de Santa Eulàlia, construïda durant la segona meitat del segle xvii, sobre l’antiga església de Sant Pere. L’església es troba ubicada a la plaça de Sant Pere, l’escenari principal de la festa de la Patum, declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Al voltant de Berga A 5 km al nord-oest de Berga, hi trobem el santuari de Nostra Senyora de Queralt. L’actual església és un edifici barroc construït al segle xviii, on es conserva la Mare de Déu de Queralt, molt venerada pels berguedans. A 20 km a l’est de Berga hi trobem Borredà, un poble pintoresc de muntanya, on el 6 de març de 1714 es va produir un enfrontament entre l’exèrcit català del marquès del Poal i les tropes borbòniques del marquès de Bus, que va perdre molts soldats en l’emboscada.

Talamanca. Castell

Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, era comandant en cap de l’exèrcit català i tenia sota les seves ordres tots els regiments de fusellers de muntanya i de tropes regulars que havien continuat lluitant en el bàndol austriacista després de l’evacuació dels exèrcits imperials de l’any 1713. El dia 13 d’agost el marquès del Poal es trobava al castell de Talamanca amb uns 2.500 efectius del seu exèrcit, que ocupaven el castell i poble. El mateix dia es La batalla de Talamanca va presentar un nombrós exèrcit va ser la darrera victòria borbònic, a les ordres del marisde l’exèrcit català contra cal de camp comte de Montemar, les tropes borbòniques. El amb més de 3.500 efectius, d’enresultat de la batalla fou tre els quals uns 1.500 eren drad’unes 680 baixes, entre gons de cavalleria. Els borbònics ferits i morts. van instal·lar el seu quarter a la casa de Mussarra i van fer baixar

Catalunya, 1714 Itinerari 3

Moià

Exèrcit borbònic

Regs. Torres i Massegú

Zona de la batalla

te se

Dragons desmuntats

Exèrcit català

Infanteria i cavalleria

itj M s

h d’

ria

f In

ría

n do ar

al av

m So

n ro

r de

Reg. Coronel Ferrer Cavalleria de Ramon de Rialp

La guerra a Moià

Hússars voluntaris

La vila de Moià és una de les poblacions catalanes que més rememora la Guerra de Successió, perquè hi va néixer un personatge cabdal d’aquest conflicte: Rafael Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona en el moment de l’ocupació borbònica de la ciutat, l’11 de setembre de 1714.

on or Mapa de la batalla de Talamanca

per les abruptes carenes la seva infanteria en direcció a la riera amb l’objectiu d’atacar l’exèrcit català. Als peus de la riera de Talamanca, els regiments de fusellers de muntanya del marquès del Poal es van enfrontar a la infanteria i als dragons borbònics, i es va iniciar una dura batalla que s’allargà fins l’endemà, quan els catalans van aconseguir vèncer els borbònics i perseguir-los fins a Sant Llorenç Savall.

Al voltant de Talamanca Des del castell de Talamanca es pot seguir un itinerari pel poble i pel terreny que va viure la batalla. El camí travessa la riera i s’enfila cap a la casa de Mussarra (Monistrol de Calders). El paisatge és un testimoni evident de la guerra de guerrilles. A Monistrol de Calders es pot visitar l’església parroquial barroca de Sant Feliu. Des de Talamanca es pot seguir la carretera 12 km cap al sud fins al coll d’Estenalles, en ple Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, on els fusellers catalans del marquès del Poal s’enfrontaren a les tropes borbòniques el maig del 1714. Dins del parc, al poble de Mura, es pot visitar la masia del Puig de la Bauma, una espectacular casa obrada a la roca, que avui dia s’utilitza com a casa d’agroturisme. Per les valls del Montcau, entre Talamanca i el Pont de Vilomara i Rocafort, enmig dels camps i aïllades de qualsevol nucli habitat, es poden observar els espectaculars grups de tines (segles xviii-xix) que ens demostren la importància de la vinya en el desenvolupament econòmic d’aquest territori després de la guerra.

Rafael Casanova va néixer a Moià pels volts del 1660 al si d’una família ben estant. De jove, Casanova va estudiar dret a Barcelona i l’any 1686 ja exercia com a doctor en drets a la capital. L’any 1706 fou nomenat conseller tercer de Barcelona i, un any més tard, l’arxiduc Carles li concedí el títol de Ciutadà Moià. Església parroquial de Santa Maria Honrat de Barcelona. L’any 1713 participà en la Junta de Braços, que va votar per continuar la resistència contra l’exèrcit de Felip V. Al novembre, Casanova va ser elegit conseller en cap de Barcelona, càrrec que comportava també el comandament de la Coronela, la milícia gremial de la ciutat. L’11 de setembre de 1714, quan les tropes borbòniques assaltaven Barcelona, Casanova fou ferit en combat.

La visita a Moià Al davant de la Casa-Museu Rafael Casanova s’ubica l’església parroquial de Santa Maria de Moià, principal edifici barroc de la vila, amb una imponent portalada i un majestuós campanar barrocs. Un altre important edifici d’aquesta època és el convent dels Escolapis, de la fi del segle xvii. És un gran edifici quadrat amb una església barroca i un petit claustre interior. Moià recorda, any rere any, la trajectòria de Rafael Casanova durant la Festa Barroca, que se celebra pels volts de l’11 de Setembre.

Catalunya, 1714 Itinerari 4 La Casa-Museu Rafael Casanova, ubicada a la plaça major de la vila de Moià i gestionada pel Museu d’Història de Catalunya, inclou una interessant exposició sobre la Guerra de Successió i diversos equipaments relacionats amb la cultura i la història moianeses, com l’Arxiu Històric de Moià i el Museu de la Prehistòria.

En el marc d’aquest festa es recreen teatralment les escenes de l’elecció de Casanova com a conseller en cap de Barcelona, la darrera Junta de Guerra i l’assalt borbònic a Barcelona de l’11 de setembre.

Moià. Casa-Museu de Rafael Casanova

Moià. Festa barroca

Des de Moià és recomanable fer una excursió a peu o en bicicleta fins a la casa de Marfà (terme municipal de Castellcir), que va ser, durant el febrer del 1714, quarter del marquès del Poal, comandant en cap de l’exèrcit català a la Catalunya interior. Des d’allí dirigia accions guerrilleres contra les tropes borbòniques que es movien pel territori i que van cremar algunes cases de la vila de Moià. L’excursió ens mostra la riquesa natural del seu paisatge i les imponents parets de roca que sostenen la casa i l’església de Sant Pere de Marfà.

Al voltant de Moià A 30 km a l’oest de Moià, hi trobem el municipi de Santa Maria d’Oló, del qual destaca l’església parroquial, amb dos retaules i una portalada, i el nucli de Sant Joan d’Oló, de gran interès artístic pels tres retaules que s’hi han conservat.

Cardona. Vista general del castell i de la vila

Grans exèrcits a l’interior: el duel Starhemberg-Vendôme L’itinerari ens descobreix els principals escenaris bèl·lics de la Guerra de Successió a l’interior de Catalunya, pel territori comprès per les vegueries històriques de Cervera i els Prats de Rei (sotsvegueria), amb dues importants victòries austriacistes: les batalles i setges de Cardona i dels Prats de Rei. Alhora, ens presenta quatre tipologies patrimonials de l’època: l’arquitectura militar moderna a Cardona, amb la seva imponent fortalesa; el

Catalunya, 1714 Itinerari 4 Sant Llorenç de Morunys

Solsona Solsona

El Castellvell el

Navàs Navès

El el Miracle

Cardona Cardona Bergús

Pinós Riu r

rde

Sant Ramon

Calaf elsElPrats Prats de de Rei Rei

Cervera Cervera

Cardona. Detall de la fortalesa

Punts principals Punts principals Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada Plànol de l’itinerari

barroc religiós de Solsona, amb la seva seu episcopal; el barroc civil i el neoclassicisme a Cervera, amb la universitat, i el paisatge agrari d’un camp de batalla als Prats de Rei.

Itinerari recomanat Recomanem dividir l’itinerari en dues etapes, sempre prenent Cardona com a punt de sortida. La primera, en direcció nord, ens porta a Solsona passant pels santuaris barrocs de Pinós i del Miracle, on podreu gaudir d’un excel·lent paisatge rural. Des de Solsona podeu arribar fins a Sant Llorenç de Morunys, al peu dels contraforts pirinencs, on contemplareu l’espectacular retaule de l’altar dels Colls. La segona etapa ens porta de Cardona a Cervera, passant pels Prats de Rei, on descobrirem l’altiplà de Calaf i les immenses extensions cerealístiques dels pobles de la Segarra històrica. El santuari de Pinós ens permet fer de nexe entre les dues etapes.

Cardona La guerra a Cardona Cardona va ser una de les viles catalanes amb més transcendència durant la Guerra de Successió. El seu castell, darrer baluard en caure en mans de Felip V, va resistir victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques. La seva capitulació es va produir una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país ja estava controlat per l’exèrcit borbònic. Hi ha tres fets de la guerra a Cardona que destaquen per la seva magnitud: el setge de Cardona de novembre i desembre del 1711; el setge de l’agost del 1713, i la capitulació del castell, el 18 de setembre del 1714. L’hivern del 1711, el castell de Cardona, que aleshores era un important baluard controlat per les tropes austriacistes, va resistir un terrible setge davant d’un exèrcit d’uns 25.000 soldats borbònics comandats pel tinent general comte de Muret, a les ordres del duc de Vendôme, mariscal de l’exèrcit borbònic. Essent governador de la vila i el castell Manuel Desvalls i de Vergós, els borbònics van entrar a la vila el 17 de novembre i es van apropiar dels queviures que hi van trobar, bombardejant el castell durant

Catalunya, 1714 Itinerari 4 La Primera Guerra Mundial: al setge de Cardona van combatre uns 16.000 homes d’onze nacionalitats diferents: catalans, castellans, francesos, austríacs, alemanys, suïssos, holandesos, anglesos, irlandesos, italians, portuguesos… Les tropes castellanes estaven integrades, també, per alguns soldats nascuts a Amèrica.

La visita a Cardona El castell de Cardona, avui gestionat pel Museu d’Història de Catalunya, convertit en parador de turisme, és la icona de la resistència catalana a la Catalunya central. Inclou, també, un parador de turisme. A més dels seus imponents baluards, podem veure també la creu de bales de canó que hi ha al baluard de Sant Llorenç en commemoració del setge del 1711. Altres elements arquitectònics visibles d’aquest patrimoni són la casamata i el camí cobert, així com la canònica de Sant Vicenç, joia del romànic català, que conté el sepulcre de marbre del comte Joan Ramon Folc I (1668). A la capella de Sant Ramon Nonat es pot contemplar també el frontal d’altar i el retaule de Sant Ramon del castell (1680). La visita al nucli antic de la vila de Cardona ens aporta nombrosos testimonis de la Guerra de Successió, com les restes de la muralla o cases amb protagonisme destacat durant el conflicte. Al vestíbul de l’ajuntament, una llàntia encesa ininterrompudament recorda la resistència de la vila de Cardona durant la Guerra de Successió. A la plaça de la Fira, una font monumental (1914) commemora el 200è aniversari de la caiguda de Barcelona i una escultura en bronze representa el setge al castell del 1711.

Plànol del setge de Cardona, 1711. Tindal. (ICC)

34 dies. El 18 de desembre es van presentar les tropes austriacistes del general Guido von Starhemberg i Rafael Nebot per tal de trencar el setge del castell. Des d’aquell moment, el baluard de Cardona, amb el coronel Desvalls al capdavant, va resistir a l’ofensiva borbònica fins al final. Des del castell, l’exèrcit català del marquès del Poal (germà de Manuel Desvalls) s’anava desplaçant per l’interior de Catalunya atacant les guarnicions borbòniques i els destacaments que es movien per l’interior. Després d’haver resistit el llarg setge del 1711 i un fort atac a la fi de l’agost del 1713, el baluard de Cardona, debilitat de provisions i municions, acabà capitulant el 18 de setembre de 1714, després d’haver-se pactat com una de les quatre condicions imposades en la rendició de Barcelona. La capitulació de Cardona va possibilitar la marxa dels oficials i membres de la guarnició a l’exili.

Pels volts del 18 de setembre, se celebra l’Aplec del 18 de Setembre, que commemora els fets històrics succeïts a la vila de Cardona durant la Guerra de Successió amb una representació teatral que reconstrueix amb fidelitat històrica la capitulació del castell, seguit d’una solemne baixada de torxes i altres actes festius i commemoratius.

Cardona. Monument a l’Onze de Setembre

Catalunya, 1714 Itinerari 4

Solsona

Cardona. Representació del 18 de Setembre

L’octubre del 1711 un miler de soldats borbònics, a les ordres del duc de Vendôme, obriren un camí carreter des de Calaf fins a Cardona, pas-

Solsona. Catedral de Santa Maria i Palau Episcopal

sant pel santuari de Pinós, per tal de traslladar les tropes i els carros d’artilleria per posar setge al castell de Cardona. Uns 8.000 soldats borbònics van acampar al Pla de Bergús (Cardona), un lloc amb una funció estratègica molt important durant la Guerra, perquè hi acampaven tots els grans exèrcits que es proposaven d’atacar el castell de Cardona. La masia de la Garriga de Bergús presideix aquest majestuós indret.

Al voltant de Cardona A 25 km al sud-oest de Cardona, en ple centre geogràfic de Catalunya, hi trobem el santuari de Pinós (Pinós–Solsonès), un centre religiós de devoció comarcal format per l’església barroca, una gran construcció senyorial i un hostal. L’església havia posseït un retaule barroc de l’any 1709, que fou destruït l’any 1936, durant la Guerra Civil. A Pinós també es troba la capella de Santa Maria de l’Avellana, a Vallmanya, i l’església de Sant Pere de Matamargó. A tocar de Cardona, també al Solsonès, trobem el municipi de Navès, on es va produir un combat i on trobem diverses capelles amb retaules barrocs.

La guerra a Solsona Solsona va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria la tardor de l’any 1705 i va lluitar per la causa austriacista fins al 1713. Pel març del 1711 el regiment de dragons irlandesos del general Henry Crofton va ocupar i saquejar Solsona, després de vèncer els austriacistes, que, sota les ordres de Starhemberg, van tornar a recuperar la ciutat al cap de pocs dies. A l’hivern va tornar a canviar de mans i des d’aquí va sortir bona part de la tropa borbònica que va assetjar el castell de Cardona.

La visita a Solsona Solsona disposa de seu episcopal des del 1593, fet que va provocar una gran transformació en l’urbanisme de la ciutat i un ric patrimoni barroc i neoclàssic, del qual destaquen: el Palau Episcopal, la façana de la catedral de Solsona i el seu retaule interior, l’hospital de Pere Màrtir Colomés, la capella de Sant Joan, l’edifici actual de l’ajuntament, el convent de les monges; el col·legi dels escolapis; el pont de l’Afrau, i el portal del Pont, entre d’altres.

El 1713 Solsona jurava obediència al rei Felip V. La ciutat va ser força malmesa pels estralls de la guerra; la població havia passat de tenir 500 cases a només 200. Una de les conseqüències de la victòria borbònica fou la pèrdua de la Universitat Literària, creada l’any 1620 i ubicada al Palau Llobera. Va ser tancada l’any 1717, en el mateix moment que es creava la Universitat de Cervera.

Pinós. Santuari de Pinós

Catalunya, 1714 Itinerari 4 El barroc a Solsona ha deixat també una empremta pictòrica de primer nivell: el pintor solsoní Francesc Ribalta (1565-1628), considerat el fundador de l’escola pictòrica espanyola. Són també rellevants els retaulistes Francesc i Antoni Bordons i el pintor barroc Antoni Viladomat.

El duc de Vendôme, comandant en

Els Prats de Rei

cap dels exèrcits borbònics, ordenà per decret a la seva tropa, el novembre de l’any 1712, que es protegís i es respectés el santuari del Miracle i tots els religiosos que hi vivien.

Al voltant de Solsona A 2 km a ponent de Solsona podem trobar el Castellvell, dins del terme municipal d’Olius. El castell, que durant l’edat mitjana pertanyia als vescomtes de Cardona, va ser una fortificació Detall del retaule del santuari del avançada de les defenses Miracle de Carles Moretó (1744-58) del castell de Cardona durant la Guerra de Successió. Encara avui, després d’haver estat enderrocat en diverses ocasions, conserva el seu caràcter defensiu. Seguint cap a l’oest, a Pinell del Solsonès, podem contemplar l’església de Sant Pere de Madrona, de la fi del segle xviii. A 13 km al sud de Solsona, hi trobem el santuari del Miracle (Riner). El conjunt està format per una església barroca, una capella, un monestir benedictí i diversos llocs d’acollida. L’església disposa d’un gran retaule de mitjan segle xviii. Prop de Solsona podem visitar altres elements barrocs a Llobera i la Molsosa. Els Prats de Rei. Torre de la Manresana

Sant Llorenç de Morunys. Retaule barroc de l’altar dels Colls

A 25 km al nord de Solsona, als contraforts del Pirineu, hi trobem el municipi de Sant Llorenç de Morunys. A l’església parroquial hi trobem l’espectacular retaule barroc de l’altar dels Colls, construït pel retaulista Josep Pujol entre el 1773 i el 1784.

La guerra als Prats de Rei La batalla dels Prats de Rei va ser una de les més importants de la Guerra de Successió a Catalunya. Hi van participar un gruix molt important de les tropes i els seus comandaments principals: per la part borbònica, el duc de Vendôme, i, per la part austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria. La primavera del 1711, les tropes austriacistes de Starhemberg havien aconseguit reagrupar les seves forces, estabilitzar el front

Catalunya, 1714 Itinerari 4 i recuperar part de les A la batalla dels Prats de Rei, s’hi terres que havien estat enfrontaren més de 55.000 homes, ocupades pels borbònics. de diverses nacionalitats: 22.000 Durant la tardor, el prinpel bàndol austriacista i 35.000 cipal objectiu de l’exèrcit pel borbònic. borbònic era controlar l’altiplà de Calaf per facilitar l’assalt definitiu al castell de Cardona i després avançar cap a Barcelona. D’altra banda, els exèrcits aliats necessitaven fer-se forts en aquesta zona per evitar-ho i poder subministrar reforços, armes, municions i queviures al castell de Cardona, el principal baluard austriacista de la Catalunya central. El setembre del 1711 les tropes aliades se situaven entre la Manresana i els Prats de Rei, i les tropes borbòniques, arribades de les terres de Lleida i comandades pel duc de Vendôme, s’ubicaren entre Calaf, els Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles. L’endemà, Vendôme va ordenar bombardejar i enderrocar els murs i el poble dels Prats de Rei. Aleshores StarAl plànol de la batalla dels Prats de Rei hemberg ordenà l’o (publicat a Londres per Nicholas Tindal cupació de la vila. l’any 1733 en el llibre History of England, Ambdós exèrcits van de Mr. Rapin de Thoyras) es referencien mantenir les seves testimonis de la batalla com masies o erposicions i van cavar trinxeres als voltants mites encara existents avui dia. de la vila, que va ser bombardejada pels borbònics durant tota la primera setmana d’octubre. A mitjan novembre, la contesa bèl·lica es va estendre cap a Cardona. Starhemberg hi va enviar un destacament comandat pel comte d’Eck, que havia de governar la plaça.

Plànol de la batalla dels Prats de Rei. Tindal/Rapin. (ICC)

El 1710, tropes irlandeses que lluitaven per la causa borbònica sota el comandament del comte Daniel O’Mahony incendiaren el castell de Calaf després de fer malbé moltes de les seves provisions.

Els Prats de Rei. Museu municipal

La visita als Prats de Rei Els testimonis d’aquesta important batalla són la Torre de la Manresana, les masies i els camps de l’entorn, i el nucli urbà dels Prats de Rei. La Torre de la Manresana va esdevenir l’observatori estratègic de l’exèrcit austriacista. El mariscal Starhemberg s’instal·là a Can Roca, una masia que aleshores es trobava just al costat de la torre. Al peu de la Torre, gestionada pel Museu d’Història de Catalunya, es poden consultar elements d’interpretació de la batalla i, des de la terrassa, es pot observar tot el camp de batalla. Dins del terme dels Prats es troba també la masia de Can Codina de la Quadra, que va ser ocupada pels borbònics. Al nucli urbà, força devastat durant el setge, hi podem trobar l’església barroca de Santa Maria, el palau gòtic que ocupa actualment l’ajuntament; i el Museu Municipal dels Prats de Rei, on podem veure un exemplar del plànol de Tindal, bales de canó de la batalla i un testimoni manuscrit d’un pagès que va viure el setge.

Al voltant dels Prats de Rei A Calaf, a 5 km al nord-oest dels Prats de Rei, hi podem trobar l’antiga casa de mossèn Jeroni Abadal, que va acollir la residència del duc de Vendôme durant els tres mesos que va durar el setge i la batalla dels Prats de Rei. Són testimonis d’aquell moment l’església parroquial de Sant Jaume –amb el seu imponent campanar– la plaça Gran, l’hospital, el castell i bona part dels carrers i edificis del nucli antic.

Catalunya, 1714 Itinerari 4 El 14 d’octubre de 1717 Felip V signava el decret de creació de la Universitat de Cervera. Abans, però, va suprimir les set universitats que hi havia a Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida, Solsona, Tarragona, Tortosa i Vic. Cervera va esdevenir l’únic centre d’estudis superiors de Catalunya fins al 1837, quan, amb la Revolució Liberal, la universitat es va traslladar a Barcelona. Cervera es va convertir en l’acadèmia de nombrosos personatges il·lustres. L’etapa de més gran esplendor va ser al final del segle

xviii,

quan tenia uns 2.000 alumnes.

La visita a Cervera La Universitat de Cervera és, sens dubte, una de les obres d’arquitectura civil catalana més monumentals de tot el segle xviii. La seva construcció la van iniciar els enginyers militars francesos François de Montaigu i Alexandre de Rez, i no es va acabar fins 87 anys més tard, el 1804. El seu conjunt s’organitza al voltant de dos patis separats per la capella o paranimf, amb un esplèndid retaule barroc en alabastre del segle xviii. A l’edifici hi destaquen les dues façanes, exterior i interior.

Cervera

A Cervera, hi ha altres edificis barrocs dignes d’admirar com l’Hospital Berenguer de Castelltort (1733) i l’edifici de la Paeria. Al Museu Comarcal de Cervera es pot contemplar una col·lecció de peces relacionades amb la universitat i la Cervera del segle xviii.

La guerra a Cervera

Al voltant de Cervera

Abans de la Guerra de Successió, els dies 26 i 27 de setembre de 1701, el monarca Felip V, de camí cap a Barcelona, es va aturar a la vila de Cervera, que era població reial, i va ser rebut amb tots els honors. El rei ennoblí el paer en cap (alcalde) de la vila, Ramon de Navès, i va jurar els privilegis de la ciutat. El març del 1702 el monarca atorgava a la vila el títol de ciutat (després de pagar una suma important de diners). Cervera, doncs, tenia motius per estar agraïda a Felip V.

A 15 km al nord-est de Cervera hi trobem el municipi de Sant Ramon, amb el monestir barroc de Sant Ramon de Portell (segles xvii i xviii). També a la mateixa comarca podem visitar altres nuclis amb monuments barrocs d’interès (Guissona, Torà, Ivorra, Sanaüja o els Plans de Sió) o amb episodis bèl·lics destacats (Montfalcó Murallat – les Oluges).

Cervera. Universitat

Iniciada la guerra, però, al setembre del 1705, Cervera va proclamar l’obediència a Carles d’Àustria. Va començar així un període molt difícil per a la ciutat pel fet de trobar-se durant set anys en plena frontera dels dos exèrcits. Al final del mes de juliol del 1712, bona part de la població va abandonar la ciutat a causa de la inseguretat. En tornar a Cervera, a mitjan 1713, els ciutadans, amb la població pràcticament arruïnada, van decidir enviar dos síndics a Madrid per tal d’obtenir bones concessions reials per a la ciutat, com la construcció d’una universitat.

Sant Ramon. Monestir de Sant Ramon de Portell

Catalunya, 1714 Itinerari 5 Os de Balaguer

Algerri Balaguer Agramunt

Ri u

Se gr e

Almenar

el Poal Bellvís Lleida

Bellpuig

Juneda Aitona Punts principals Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada

Lleida. La Seu Vella

Per les Terres de Ponent: les planes de la discòrdia L’itinerari ens porta als principals escenaris de la Guerra de Successió a les Terres de Ponent, el territori comprès per les vegueries històriques de Lleida, Balaguer, Tàrrega i Agramunt. La visita inclou les dues ciutats més importants de ponent durant la guerra: Lleida, borbònica a partir del 1707, i Balaguer, austriacista fins al 1711. Aquestes terres van ser frontereres entre els dos bàndols durant aquest període. La ruta es completa amb la gran victòria de l’exèrcit austriacista a Almenar, al juliol del 1710, que va permetre a l’arxiduc Carles d’Àustria fer una ofensiva per l’Aragó i arribar fins a Madrid.

Itinerari recomanat L’itinerari més pla de la nostra ruta es pot fer en tres etapes. La primera la dedicarem a visitar el ric patrimoni històric de la ciutat de Lleida, capital de la Catalunya de ponent. La segona etapa ens condueix pel paisatge de l’horta lleidatana passant per Almenar, on va tenir lloc la principal batalla del nostre itinerari, fins a la ciutat de Balaguer i el seu entorn. La tercera etapa ens durà per la immensitat de les planes interiors, visitant Bellpuig i Agramunt i la resta dels pobles de l’itinerari.

Plànol de l’itinerari

Lleida La guerra a Lleida La ciutat de Lleida havia jurat obediència al rei arxiduc Carles d’Àustria el 23 de desembre de 1705. Des d’aleshores una guarnició de dos mils soldats austriacistes constituïa la guarnició dels castells de la Suda i de Gardeny, a les ordres del comandant general Heinrich von Hesse-Darmstadt. Derrotats els exèrcits austriacistes a la batalla d’Almansa, l’abril del 1707, les tropes borbòniques del duc d’Orleans van avançar cap a l’Aragó i es van disposar a entrar a Catalunya. L’ocupació borbònica va començar el setembre del 1707 per Lleida, que era la ciutat més important de l’oest de Catalunya i permetia controlar tota la regió de ponent. A mig setembre van arribar 30.000 soldats borbònics a les proximitats de Lleida i van establir els camps de comandament i aprovisionament a Balaguer i a Fraga, preparant l’assalt a la ciutat, que va tenir lloc el 12 d’octubre. Amb poques hores, la guarnició austriacista va ser derrotada, i la població i els combatents que van poder, es van refugiar al castell. Conquerida la ciutat, els borbònics van iniciar l’assalt al castell, que va resistir fins a l’11 de novembre, dia de la capitulació, després de prop de dos mesos de setge. Paral·lelament, el general britànic Lord Galway, que havia retirat els seus 8.000 soldats de les proximitats de Lleida, en veure que l’enemic travessava el riu Segre, va intentar apropar-se a la ciutat per alliberar-la dels assetjadors,

Catalunya, 1714 Itinerari 5 cis es troben al Turó de la Seu Vella, el conjunt monumental que presideix la ciutat amb la imponent catedral (la Seu Vella), la Suda-Castell del Rei i la fortalesa moderna que l’encercla. El castell de la Suda o castell del Rei, d’origen andalusí, va tenir un destacat protagonisme durant la Guerra de Successió, atès que a l’interior hi havia la guarnició austriacista, juntament amb part de la població refugiada, que va resistir durant dos mesos el setge

Gravat del setge de Lleida, 1810. Rémond/Massard. (ICC)

cosa que no va ser possible ja que aquests eren numèricament molt superiors. La capitulació del castell era inevitable, perquè més enllà dels intensos bombardejos borbònics, els assetjats es van quedar sense aigua i van sofrir una virulenta epidèmia de disenteria. En total, la batalla va provocar uns dos milers de morts entre els dos bàndols i uns quants milers de ferits i damnificats. Lleida. Castell de la Suda

La conquesta de Lleida va suposar per als borbònics la possessió de la part occidental de Catalunya i les planes agrícoles imprescindibles per a la logística de l’exèrcit, que més tard atacaria la resta del país i la seva resistent capital, Barcelona. En la batalla i setge de Lleida s’hi en-

frontaren un exèrcit borbònic format per més de 19.000 soldats a les ordres del Duc d’Orleans (14.000 dels quals francesos i la resta espanyols i catalans) i uns 2.700 soldats austriacistes (una tercera part catalans, i la resta anglesos, holandesos i portuguesos), a les ordres del príncep alemany Heinrich von HesseDarmstadt, del general anglès Wills i del tinent coronel holandès Widders.

La visita a Lleida Lleida conserva encara algunes edificacions importants que són testimonis dels esdeveniments viscuts durant la Guerra de Successió, relacionats amb la batalla i setge de la tardor del 1707. Alguns d’aquests edifi-

borbònic. La mancança d’aigua i els intensos bombardejos van fer que el castell acabés capitulant el novembre del 1707. Al costat de la Suda, la Seu Vella de Lleida, l’antiga catedral, és un altre dels elements patrimonials de la Guerra de Successió a la ciutat. Les autoritats borbòniques van convertir la Seu Vella en presó i, posteriorment, a partir del 1749, en caserna militar. La militarització del barri de la Suda va ser completa. A mitjan segle xviii es va construir una nova catedral a Lleida, la Seu Nova, consagrada l’any 1781. Aquesta, d’estil barroc i amb grans tendències classicistes, va substituir definitivament la Seu Vella com a catedral de Lleida. El convent del Roser, construït durant la segona meitat del segle xvii i conegut aleshores per convent de Sant Domènec, va ser incendiat per les tropes borbòniques durant el setge del 1707. En aquest incendi hi van morir la majoria de les persones que s’hi ha-

Catalunya, 1714 Itinerari 5 vien refugiat. El castell de Gardeny, que corona l’altre turó sobre el riu Segre, al sud-oest de la ciutat, va tenir un paper destacat durant la batalla del 1707. El castell, en possessió de l’orde del Temple des del segle xii, havia estat fortificat per a les guerres modernes.

Balaguer

Al voltant de Lleida A 23 km al sud-oest de Lleida trobem el municipi d’Aitona, amb l’església parroquial barroca de Sant Antolí (segle xviii), al voltant de la qual cada maig se celebra Lleida. La Seu Nova un mercat barroc. A 20 km al sud-est de Lleida, a Juneda, podem passejar per les cases porxades dels segles xvii-xviii i visitar l’església parroquial barroca de la Transfiguració del Senyor, construïda a mitjan segle xviii. A 24 km a l’est de Lleida trobem el municipi de Bellvís. Al final de juliol se celebren els Firals de Bellvís, una commemoració teatral i festiva que ens trasllada al segle xvii, durant la Guerra dels Segadors, quan els terços castellans ocuparen Bellvís i les Terres de Ponent. Al costat de Bellvís hi trobem el poble del Poal, amb Cal Castell, casa natal de Manuel Desvalls i Antoni Desvalls (marquès del Poal), destacats militars catalans durant la Guerra de Successió. Més apartat ja de Lleida, a 38 km cap a l’est, hi trobem el municipi de Bellpuig, que va experimentar una etapa de prosperitat durant el segle xvi. En un dels laterals de l’església de Sant Nicolau hi trobem el mausoleu de Ramon Folc de Cardona-Anglesola, duc de Cardona i senyor de Bellpuig, d’estil renaixentista i fet amb marbre de Carrara i el més majestuós de Catalunya.

Bellpuig. Mausoleu de Ramon Folc de Cardona-Anglesola

Balaguer. Vista general de la ciutat amb el riu Segre

La guerra a Balaguer L’any 1706 la ciutat de Balaguer es va posar sota l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria, per la intervenció d’Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. Al principi de maig del 1710, Felip V va sortir de Madrid amb l’objectiu de conquerir Balaguer. Aleshores era una plaça forta ben protegida per l’artilleria i defensada per una guarnició força nombrosa. Qualsevol intent de setge es preveia llarg i havia de donar temps als aliats per rebre reforços. El 16 de maig uns 23.000 soldats borbònics van acampar davant de Balaguer. Guido von Starhemberg, comandant en cap de l’exèrcit austriacista, havia reforçat la guarnició del lloc. Les tropes borbòniques es van trobar amb el gran cabal del riu Segre, provocat pel desgel de les muntanyes i les pluges, que dificultava molt la conquesta de la ciutat. Un dels dos ponts que construïen els borbònics havia estat destruït pel corrent d’aigua, i la seva situació va esdevenir tant precària que es van retirar. Per salvar la dificultat que suposava la presència del riu entre l’exèrcit i la fortalesa, els borbònics, comandats pel marquès de Villadarias, havien d’intentar el setge des del marge esquerre del

Catalunya, 1714 Itinerari 5

Plànol de la vila i castell de Balaguer de l’any 1645. (ICC)

La visita a Balaguer Balaguer destaca pel nucli antic, allargat entre el Segre i la muralla medieval, coronada per les esglésies de Santa Maria i del Sant Crist, i pels vestigis del castell Formós. De l’interior de la ciutat destaquen el Mercadal, plaça porticada i punt més cèntric de la ciutat, així com altres carrers i places porticades a l’interior de la muralla.

Balaguer. Santuari del Sant Crist

Segre, la qual cosa feia que Balaguer no pogués ser fàcilment assetjada mentre els aliats controlessin el pont sobre el riu. En apropar-se els borbònics, l’artilleria aliada començà a disparar i van retornar a les seves posicions, amb menys força, a causa de la falta de menjar i mala higiene, fins que van abandonar el setge. La capitulació de Balaguer a favor de les tropes borbòniques va haver d’esperar encara un any.

L’arxiduc Carles d’Àustria, aconsellat pel general Stanhope i pel mariscal Starhemberg, es va desplaçar a Balaguer amb el seu exèrcit. Felip V, d’altra banda, també s’hi havia desplaçat. Era el primer cop en la guerra que els dos pretendents s’havien de trobar al front de

Altres edificis barrocs són l’església de la Mare de Déu del Miracle, construïda al principi del segle xviii, i l’església de Sant Josep, antiga església dels carmelites descalços, que només conserva la façana.

Al voltant de Balaguer A 15 km al nord-oest de Balaguer trobem el municipi d’Os de Balaguer, amb l’església parroquial de Sant Miquel i la seva magnífica façana barroca. L’obra es va acabar el 1700, l’any en què es va construir la font monumental barroca de Sant Pitot, pariona de les de Bellpuig de les Avellanes, Castelló de Farfanya i Algerri. A uns 30 km a l’est de Balaguer trobem el municipi d’Agramunt, on destaquen l’edifici de l’ajuntament i les esglésies de Santa Maria (amb el retaule de la capella del Roser, de la segona meitat del segle xvii) i de la Mare de Déu dels Socors (amb un retaule de les primeries del segle xviii).

batalla. Els austriacistes eren 19.000 soldats i els borbònics, 24.000.

Catalunya, 1714 Itinerari 5

Almenar

La zona del camp de batalla d’Almenar, per les seves característiques geoestratègiques, ha viscut altres enfrontaments al llarg de la història: una batalla entre el Cid i el comte de Barcelona l’any 1082; un setge durant la Guerra dels Segadors i, fins i tot, combats per l’aeròdrom situat a l’altiplà durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

va fer fugir de manera desordenada. La victòria d’Almenar va permetre a l’arxiduc Carles d’Àustria continuar l’ofensiva cap a Saragossa, reconquerir l’Aragó i entrar a Madrid.

La visita a Almenar

Mapa de la batalla d’Almenar de Mr. Tindal (Continuació de la Història d’Anglaterra, de Mr. Rapin de Toyras el 1740)

La guerra a Almenar A Almenar es va produir una de les batalles més importants de Catalunya durant la Guerra de Successió. La batalla va tenir lloc el 27 de juliol de 1710, just després que l’exèrcit borbònic es retirés de l’intent de setge a Balaguer. Amb els borbònics en retirada cap a Lleida, els austriacistes van fer una marxa forçada nocturna i van creuar el riu Noguera Ribagorçana per més amunt, anticipantse al pas de l’exèrcit borbònic. Van ocupar la població i hi van establir una bateria de canons per tal d’evitar el pas dels borbònics per baix. L’exèrcit austriacista, a les ordres del mariscal austríac Guido von Starhemberg i del general britànic James Stanhope, format per batallons austríacs, britànics, holandeEn el transcurs de la batalla d’Alsos, portuguesos i catalans, menar els austriacistes van estar va enfrontar-se a l’exèrcit a punt de fer presoner Felip V, borbònic, dirigit pel marque va ser evacuat en el darrer qués de Villadarias. El bom moment del camp de batalla per bardeig de l’artilleria, junun escamot del brigadier José tament amb la càrrega de Vallejo. Entre morts i ferits hi va la cavalleria de Stanhope, va permetre derrotar finalhaver un miler de víctimes. ment els borbònics, i els

Des de la plaça de l’església de Santa Maria d’Almenar, amb l’esvelt campanar del segle xviii, pot observar-se bastant bé el camp de batalla de l’enfrontament entre els dos grans exèrcits el 27 de juliol de 1710. Des del mirador situat a la plaça es veu el panorama ofert pel riu Noguera Ribagorçana, així com la considerable altura de l’altiplà de Fenollet, a l’oest del poble, indrets protagonistes de la batalla. Al nord de l’altiplà de Fenollet i en direcció a Alfarràs hi ha el Pla del Sas, on el general Stanhope va fer pujar el seu exèrcit per controlar el marge dret del riu i poder-se enfrontar a les tropes borbòniques.

Al voltant d’Almenar A 10 km a l’est d’Almenar hi trobem el poble d’Algerri. En destaca l’església parroquial de Santa Maria, reformada a la fi del segle xviii. Té una de les façanes barroques més grans de Catalunya i un retaule a l’interior.

Almenar. Campanar de Santa Maria

Catalunya, 1714 Itinerari 6

Ribera de Cardós

Llívia Puigcerdà

Sort Castellciutat

Aristot

Riu S

egre

Gerri de la Sal

la Seu d’Urgell

Montlluís

Peramola

Oliana

Punts principals Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada

Plànol de l’itinerari

Itinerari recomanat L’itinerari es divideix en tres etapes pirinenques, prenent la Seu d’Urgell com a punt de partida. La primera, en direcció sud, ens porta cap a Oliana i Peramola seguint el curs del riu Segre. La segona etapa ens porta riu amunt fins a la Cerdanya, resseguint el Tractat dels Pirineus, amb les viles de Puigcerdà, Aristot, Llívia i Montlluís. Finalment, la darrera etapa ens du, pel port del Cantó, cap a Sort i el Pallars, a la porta dels cims més alts del Pirineu català. Castellciutat (la Seu d’Urgell). Detall de la fortalesa

El front pirinenc: la muntanya en armes L’itinerari ens trasllada als escenaris bèl·lics de la zona fronterera i pirinenca de Catalunya, concretament al territori comprès per les vegueries històriques de Puigcerdà i el Pallars, on la resistència austriacista va patir les contínues incursions borbòniques. Alhora, ens presenta una tipologia d’arquitectura militar de l’època, d’estil típicament francès: el castell i la fortalesa de Castellciutat (la Seu d’Urgell). El paisatge escarpat d’un front de batalla pirinenc ens mostra la dificultat d’ambdós bàndols per mantenir la supeditació de l’enemic.

Castellciutat (la Seu d’Urgell) La guerra a Castellciutat La fortalesa de Castellciutat (avui dins del municipi de la Seu d’Urgell) va tenir una funció estratègica clau per barrar el pas dels exèrcits francesos cap a l’interior de Catalunya, posant a prova les defenses austriacistes a la zona fronterera pirinenca. A la fi del segle xvii, la fortalesa va esdevenir el centre d’un equipament militar modern, flanquejat per la Ciutadella, la torre de Solsona i el reducte del Valira. El baluard era governat per un dels herois principals del conflicte a Catalunya, el general Josep Moragues. L’any 1710 les tropes catalanes defensaven aferrissadament la fortalesa davant dels atacs d’un cos considerable de l’exèrcit francès. La manca de queviures i municions, però, va fer que el

Catalunya, 1714 Itinerari 6

Castellciutat (la Seu d’Urgell). Les fortificacions de Castellciutat a principi del segle

xx.

Fotografia de Guillem de Plandolit (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell)

28 de setembre de 1713 Moragues hagués d’acceptar la capitulació de la fortalesa davant del setge del general borbònic Feliciano Bracamonte. La capitulació, que afectava les guarnicions austriacistes de Castellciutat i d’Aristot, va permetre la sortida lliure i l’exili dels membres de la guarnició. Moragues va ser indultat i es va retirar a Sort per recuperar-se; ràpidament, però, acabaria tornant al camp de batalla de les comarques interiors de Catalunya per lluitar fins al darrer moment.

La visita a Castellciutat i la Seu d’Urgell Avui convertit en hotel, el castell de Castellciutat és la gran fortalesa catalana de l’alta vall del Segre. L’antic castell de Castell ciutat, amb orígens probablement romans, es troba situat sobre puig d’Urgell, lloc d’un gran valor estratègic. Des del castell es domina la ciutat de la Seu d’Urgell i un dels accessos fronterers més importants. El castell, que a l’edat mitjana pertanyia als comtes d’Urgell, i més tard als vescomtes, es va convertir, a la

La fortalesa de Castellciutat es va dissenyar durant el segle

xviii,

se-

guint el model de les fortaleses de la Catalunya nord que aplicava l’enginyer militar Vauban, adaptant les fortificacions al progrés de l’artilleria de l’època.

Castellciutat (Seu d’Urgell). Torre de Solsona

fi del segle xvii, en un equipament militar modern, que durant la Guerra de Successió va tenir una importància considerable perquè era el principal baluard pirinenc de la resistència catalana. Al començament del segle xviii, al sud de Castellciutat es va bastir la Ciutadella, ampliant l’anomenada Torre Blanca. És una fortalesa en forma de dos migs baluards, amb els costats flanquejats per una torre hexagonal. A la mateixa època es va fer també la torre de Solsona, una altra fortificació perifèrica per protegir les defenses de migdia. Altres restes arquitectòniques que exemplifiquen la funció militar del recinte són els grans fragments de muralla i els cinc baluards, refets l’any 1751. L’edifici més important de la Seu d’Urgell és la seva majestuosa catedral romànica, seu del bisbat més extens de Catalunya. El claustre va ser modificat parcialment durant el segle xvii. A

Catalunya, 1714 Itinerari 6 l’església de Sant Domènec hi podem trobar la sepultura de Llorenç Tomàs i Costa, un dels sacerdots més distingits pel servei a l’arxiduc Carles d’Àustria. Al Museu Diocesà es conserven diverses obres barroques, entre les quals destaca l’espectacular urna d’argent de sant Ermengol. Un passeig pel nucli antic de la Seu ens retornarà a l’esplendor de la capital pirinenca.

Puigcerdà

Al voltant de la Seu d’Urgell A 20 km a l’est de la Seu d’Urgell trobem el municipi d’Aristot, que conserva encara les ruïnes de l’antic castell medieval. Va tenir un paper destacat durant la Guerra de Successió, quan el 20 d’octubre de 1708 els miquelets i fusellers catalans van vèncer les tropes borbòniques que es disposaven a conquerir-lo. El castell d’Aristot, governat també pel general Moragues, va capitular davant de les tropes borbòniques el mateix dia que el de Castellciutat, del qual depenia. A 40 km al sud de la Seu d’Urgell hi trobem el municipi d’Oliana, vila natal de Ramon de Vilana-Perlas, secretari d’Estat i del Despatx Universal del rei Carles d’Àustria. De la vila destaquen l’església parroquial de Sant Andreu, de la primera meitat del segle xvii, amb el campanar, l’element arquitectònic més significatiu de la vila, i el convent dels escolapis, de la segona meitat del segle xvii, amb una capella dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. A 2 km a l’oest de la vila trobem el municipi de Peramola, amb un interessant centre històric, amb cases i carrers dels segles xvii i xviii. El poble fou incendiat per les tropes borbòniques el gener La Seu d’Urgell. Urna de sant Ermengol. del 1714. Museu Diocesà

Mapa de Puigcerdà, 1700. (ICC)

La guerra a Puigcerdà El Tractat dels Pirineus (1659), que va segregar els territoris catalans del nord dels Pirineus de la resta del Principat de Catalunya, havia deixat la frontera pirinenca oberta a possibles incursions franceses i la Cerdanya va ser reiteradament ocupada militarment pels francesos fins ben entrat el segle xviii. Puigcerdà va tenir sempre un paper important en la defensa austriacista, perquè era la primera població catalana després del coll de la Perxa, un dels passos més senzills per travessar els Pirineus i, per tant, un dels punts calents, juntament amb el pas de la Jonquera. El 29 d’abril de 1707 Puigcerdà va patir un setge francès aturat per quatre companyies de miquelets. El 13 de setembre següent, la vila, defensada per una guarnició austriacista de 400 homes, va caure sota el control de les tropes franceses, sense que els esforços del governador de Castellciutat, el general Moragues, que enviava tropes, fossin suficients per expulsar els francesos de la Cerdanya. Els borbònics van instal·lar, a Puigcerdà i a Bellver, dues fortificacions que van enderrocar en acabar la guerra, l’any 1714.

La visita a Puigcerdà Durant la Guerra de Successió, el nucli antic de Puigcerdà quedava a l’interior de la ciutadella del Fort Adrià, formada per un nucli central pentagonal amb cinc grans baluards i una avantmuralla per la part de la porta principal. La resta d’elements que formaven la fortificació exterior eren la plaça d’armes i els camins coberts. La ciutadella havia quedat força obsoleta davant dels avenços militars del moment. Va ser per aquest motiu que l’admi-

Catalunya, 1714 Itinerari 6 Amb el Tractat dels Pirineus (1659), signat entre els monarques francès i espanyol, França va aconseguir la sobirania dels territoris catalans del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Llívia es va salvar de la segregació, ja que el tractat parlava de villages o “pobles” i Llívia no era altra cosa que una “vila” i, per tant, no podia passar a sobirania francesa.

nistració borbònica es va decidir a remodelar les fortificacions de Puigcerdà, sota la direcció de l’enginyer militar François Montaigu. Poques restes ens ha deixat Puigcerdà de l’època del barroc. Tant sols hi trobem el darrer tram del campanar de l’església de Santa Maria, destruïda l’any 1936, i les cases renaixentistes de la plaça Cabrinetty.

Al voltant de Puigcerdà A 7 km al nord-est de Puigcerdà trobem la vila de Llívia. És d’especial interès el museu de la farmàcia més antiga d’Europa, que conserva un dels conjunts més importants d’instruments de laboratori dels segles xvi i xviii. En destaquen els armaris barrocs i els anomenats pots blaus dels segles xvii i xviii. A 23 km al nordest de Puigcerdà i dins de terres franceses, hi trobem la vila nord-catalana de Montlluís, que destaca pel seu valor estratègic i militar amb les fortaleses modernes de la segona meitat del segle xvii, obra de l’enginyer militar Vauban. Una característica interessant de Montlluís és que tant la vila com la ciutadella queden resguardades pels baluards, murs i valls que les envolten. Aquesta fortalesa forma part de la Ruta de les Fortaleses Catalanes, que enllaça les fortificacions a banda i banda del Pirineu català. A Montlluís es poden visitar interessants capelles amb retaules, pintures i escultures del segle xviii. L’any 1679 el rei de França, Lluís XIV, va encarregar a l’enginyer militar francès Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, el disseny d’una fortificació que permetés defensar la frontera fixada pel Tractat dels Pirineus. D’aquí que la vila dugui el nom del mateix rei. Montlluís. Fortalesa

Sort La guerra a Sort Durant la Guerra de Successió, Sort prengué partit pel bàndol austriacista. L’any 1707 Josep Moragues va ser nomenat governador austriacista de la fortalesa de Castellciutat, que protegia l’accés a Sort des del port del Cantó. El general Moragues, vidu, contragué matrimoni en segones núpcies amb Magdalena Giralt, Sort. Bust del filla d’una casa benestant de Sort i vídua del General Moragues senyor de Bressui. El setembre del 1713, després de capitular la fortalesa de Castellciutat davant de les tropes borbòniques, Moragues es va retirar una temporada a la casa familiar de Sort per recuperar-se, abans d’emprendre novament la lluita contra les tropes borbòniques per l’interior de Catalunya.

La visita a Sort El nucli antic de Sort està format per carrers estrets i cases antigues, que queden als peus del turó rocallós on hi ha les restes del castell de Sort, antiga residència dels comtes de Pallars i, des del segle xv, dels administradors del marquesat de Pallars, representants dels ducs de Cardona. El castell va ser reformat durant el segle xvii. Entre les cases més antigues de la vila, al carrer Major hi trobem la casa dels Giralt, senyors de Bressui, amb una làpida commemorativa de la figura del general Moragues. En arribar a la plaça Major de Sort, i davant de l’església parroquial de Sant Feliu, hi trobem el bust del general Moragues, en commemoració de la seva vinculació amb la vila de Sort.

Al voltant de Sort Curs avall del riu Noguera Pallaresa, arribem a Gerri de la Sal, que té una vila closa, el monestir de Santa Maria i el Reial Alfolí del segle xviii (magatzem de la sal). A 30 km al nord de Sort, dins de la vall de Cardós, hi trobem el llogarret de Bonestarre, del qual destaca la casa Mill, lloc de naixement del coronel austriacista Ermengol Amill. Molt allunyat ja de Sort, a la Vall d’Aran, al municipi d’Es Bòrdes, es conserven les restes del castell de Castell-Lleó (Castèth Leon, en aranès), ocupat inicialment pels francesos i recuperat l’any 1706 pels austriacistes. L’any 1711 un exèrcit borbònic comandat pel marquès d’Arpajon i pel marquès de Rozel van ocupar militarment la Vall d’Aran i s’apoderaren del Castell-Lleó. El 1719, quan la Vall va ser envaïda per tropes franceses com a conseqüència de la Guerra de la Quàdruple Aliança, el castell va ser cremat i destruït.

Catalunya, 1714 Itinerari 7

Castellfollit de la Roca Olot

Riu Fluv

ià

Besalú

Santa Pau

Te r

Banyoles

Girona

Fornells de la Selva Sant Hilari Sacalm

Cassà de la Selva

Arbúcies

Hostalric Punts principals Girona. Catedral

Per les terres gironines: la defensa persistent L’itinerari ens porta als principals escenaris de la Guerra de Successió a les comarques gironines, pel territori comprès per la vegueria històrica de Girona i part de la sotsvegueria de Besalú. Amb una Girona assetjada per borbònics i austriacistes durant els anys 1711-1713, aquest és un territori que va resistir els embats del conflicte des del principi fins gairebé al final, defensant de forma persistent la causa austriacista.

Sant Celoni

Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada

Plànol de l’itinerari

Itinerari recomanat Aquest itinerari recorre la part més humida de les comarques del voltant de Girona, fèrtils, muntanyoses i boscoses. La primera etapa de l’itinerari té com a punt principal de visita la monumental ciutat de Girona. Des de Girona podem fer una extensió per les poblacions del costat i arribar-nos fins a Banyoles i el seu llac. La segona etapa ens portarà fins a Olot, a les terres volcàniques de la Garrotxa. La darrera part del nostre itinerari parteix de la fortalesa d’Hostalric i s’estén pels boscos de les Guilleries i el Montseny.

Catalunya, 1714 Itinerari 7

Girona

a la ciutat i a la fortalesa de Montjuïc, que protegia l’entrada pel cantó nord. Els forts temporals i la crescuda del riu Onyar van dificultar el setge, que es va allargar fins a l’1 de febrer de 1711, quan la ciutat va capitular a favor del duc de Noailles. Durant el temps que es va allargar el setge hi va haver una gran mobilització de tropes arreu de Catalunya per aturar-lo, però la superioritat numèrica dels borbònics es va acabar imposant. A mitjan desembre, els austriacistes, amb Starhemberg al capdavant, van estar molt a punt de conquerir la ciutat, però l’arribada al principi del gener del 1713 d’un gran exèrcit borbònic de 22.000 soldats, comandats pel duc de Berwick, va fer desistir els austriacistes de les seves intencions i es van retirar de la ciutat, fet que va posar fi a vuit mesos de setge.

La visita a Girona

Girona. Riu Onyar amb la catedral al fons

La guerra a Girona

La ciutat de Girona excel·leix pel seu patrimoni monumental. Són molts els edificis testimonis de la Guerra de Successió i moltes les empremtes de l’època del barroc. L’aspecte de la ciutat va canviar considerablement entre els segles xvi i xviii amb els establiments dels nous ordes religiosos de la Contrareforma i les remodelacions dels principals edificis gironins.

Girona va jurar obediència a l’arxiduc Carles el 12 d’octubre de 1705. Durant la Guerra de Successió, va ser la ciutat dels setges. En va patir dos entre el 1710 i el 1713. El primer, des del desembre del 1710 fins al final de febrer del 1711, va posar la ciutat sota el control de Felip V, mentre que el segon, un duríssim bloqueig de vuit mesos, va ser l’intent de tornar la ciutat al bàndol austriacista, cosa que no va ser possible. La primavera del 1712 Girona va viure un nou setge. Els austriacistes, dirigits pel general Wetzel, van intentar recuperar la ciutat, defensada per una guarnició de dotze batallons i dos-cents cavalls borbònics a les ordres del marquès de Brancas. El setge s’allargà i, com que la gana es va apoderar de la població, va caldre recórrer al consum de carn de cavall, d’ase, de gos, de gat i de ratolí.

El 14 de desembre de 1710, els borbònics, a les ordres del mariscal duc de Noailles, es disposaven a conquerir Girona amb un exèrcit de divuit mil homes, mentre que el governador de Girona, el general Ignasi Picalqués, tenia una guarnició de dos mil soldats. La ciutat disposava de fortificacions exteriors ben preparades, però l’endemà ja estava completament assetjada. El Nadal del 1710 els borbònics van començar el bombardeig

Girona. Muralles i monestir de Sant Pere de Galligants

Catalunya, 1714 Itinerari 7 Feliu i de sant Narcís, patrons de la ciutat. Altres edificacions importants d’aquesta època són l’església de Sant Martí Sacosta, de començament del segle xvii, que destaca també per la seva escultòrica façana, i l’església de Sant Josep del convent dels carmelites descalços. Una ruta per la ciutat ens descobrirà molts altres edificis barrocs civils, com l’antic Estudi General (universitat), l’Hospital de Sant Llàtzer, l’Hospital de Santa Caterina i l’Hospici i la Casa de Convalescència. Són d’especial interès també algunes de les cases aristocràtiques gironines que trobem pels carrers del nucli antic i, en especial, al carrer de la Força. La muralla de Girona va tenir un paper ben destacat en la defensa de la ciutat durant els dos setges de la Guerra de Successió. Després d’un recomanable itinerari al llarg de la muralla i al voltant de la ciutat antiga, fora muralles hi trobem la fortalesa de Montjuïc, construïda al segle xvii i homònima a la de Barcelona, que va tenir un paper destacat en els dos setges.

Al voltant de Girona Ben a prop de Girona, a 6 km cap al sud, hi trobem Fornells de la Selva, on cal destacar l’església parroquial de Sant Cugat, fortificada i construïda durant els segles xvi i xvii. Al sud-est, a 9 km, hi trobem Cassà de la Selva, on destaca també l’església parroquial de Sant Martí, del mateix període que l’anterior i amb una façana renaixentista.

Girona. Església de Sant Feliu

Girona és una ciutat episcopal i això va permetre aquest gran creixement de les edificacions religioses. Més enllà de les esglésies principals, durant aquella època, a la ciutat hi havia deu comunitats religioses d’homes i quatre de dones. D’entre l’extens patrimoni barroc de la ciutat destaca, en primer lloc, la imponent façana de la catedral de Santa Maria, precedida per la monumental escalinata. La catedral, barreja d’estils romànic, gòtic i barroc, es caracteritza també per tenir la nau més ampla del gòtic europeu.

A 20 km al nord de Girona hi trobem Banyoles, vila saquejada per les tropes borbòniques del duc de Noailles l’any 1709. Recuperada pels austriacistes l’any 1712, aquests, per ordre del baró de Wetzel, van ensorrar les defenses que havien instal·lat els borbònics a les muralles de la vila i el monestir. D’entre les diferents edificacions del període barroc destaca el monestir de Sant El pare Josep de Vilamala, Esteve de Banyoles. A l’esglémonjo i sagristà del mosia del monestir es conserven nestir de Sant Esteve de i veneren les relíquies de sant Banyoles, va ser el darrer Martirià, patró de Banyoles, i president de la Generaliun orgue del segle xviii. tat de Catalunya abans de

Un altre important monument del barroc és la façana-retaule de l’església de Sant Feliu, construïda al principi del segle xvii. L’edifici, iniciat durant el segle xiii, conté a l’interior la capella de Sant Narcís (segle xviii). S’hi veneren les relíquies de sant

l’abolició per la monarquia borbònica (16 de setembre de 1714).

Catalunya, 1714 Itinerari 7

Hostalric

El 13 de gener de 1714, durant la revolta antifiscal contra l’administració borbònica que es va anar estenent per Catalunya, els some-

La guerra a Hostalric Durant la Guerra de Successió, a Hostalric hi va haver una de les principals fortaleses austriacistes de les comarques gironines. Durant l’agost del 1713 l’expedició del Diputat Militar, Antoni de Berenguer i Novell, va passar per la fortalesa d’Hostalric per tal de reforçar la plaça militar. L’expedició buscava afavorir la rebel·lió contra l’invasor borbònic. L’objectiu de mantenir la plaça d’Hostalric va acabar fracassant, i el 17 d’agost de 1713 el general austriacista Wallis lliurava la fortalesa d’Hostalric a l’exèrcit borbònic i embarcava les seves tropes alemanyes a les naus del general britànic Jennings el 19 d’agost, en plena evacuació de les tropes imperials de Catalunya, tal com havia decidit el comandant general Guido von Starhemberg en el Conveni de l’Hospitalet. La guerra no s’havia acabat encara a Hostalric.

tents de les Guilleries van vèncer el destacament borbònic d’Hostalric, format per 740 soldats i 130 cavalls. Al final del mes de maig, el coronel austriacista Ermengol Amill va atacar, amb els seus fusellers de muntanya, la guarnició borbònica d’Hostalric i va aconseguir prendre’ls un total de 135 mules.

La visita a Hostalric La vila d’Hostalric es troba situada en un punt estratègic, dalt d’un turó a la vora esquerra del riu Tordera, que domina el més tradicional dels camins que anaven antigament de Barcelona cap a França. El castell d’Hostalric, amb orígens medievals, va ser enderrocat l’any 1695 per ordres del mariscal francès duc de Noailles i un any més tard es va començar a reconstruir a partir de la

Hostalric

planificació de l’enginyer militar Josep Chafrion. L’aspecte actual de la fortalesa militar correspon a la reconstrucció feta entre els anys 1719 i 1754. Avui dia, se’n conserva la major part de l’estructura i el sistema defensiu, atès que hi va haver una guarnició militar fins al segle xx. Actualment, després d’una restauració, les dependències interiors acullen un restaurant.

Hostalric. Recinte emmurallat

A més del castell, la vila té uns 600 m de recinte emmurallat i vuit torres cilíndriques que en configuren l’aspecte fortificat. A l’extrem més oriental destaca la torre dels Frares, que controlava l’entrada a la vila. Al costat s’hi va construir, al principi del segle xvii, el convent de Sant Francesc, actualment seu de la Casa de la Vila. La torre d’Ararà era una altra de les torres de guaita importants de la vila.

Catalunya, 1714 Itinerari 7

Olot La guerra a Olot La vila d’Olot es va adherir des del primer moment a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Els primers fets de guerra importants es van viure a Olot i altres pobles de la Garrotxa la tardor del 1709. Un exèrcit borbònic integrat per 12.000 soldats, a les ordres del duc de Noailles, va ocupar Olot l’11 d’octubre i la vila va jurar obediència a Felip V. El dia 22 els borbònics van abandonar la ciutat i es van dirigir cap a Camprodon passant pel coll de Capsacosta, on van ser combatuts per 1.500 fusellers i 3.000 milicians austriacistes.

Hostalric. Detall de les muralles

Al voltant d’Hostalric A 15 km al nord-oest d’Hostalric hi trobem Arbúcies. La població va viure un combat el 13 de gener de 1714 entre els sometents revoltats de les Guilleries i un regiment borbònic que es dirigia al castell d’Hostalric. Els borbònics, que eren valons, van ser derrotats. Encara avui la llegenda popular diu: “Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies, mata valons a cop de bastons!” A la vila s’hi pot visitar el Museu Etnològic del Montseny, situat a l’edifici de La Gabella, una casa pairal del segle xvii, que havia estat magatzem d’aliments i hostal durant el segle xviii. A 27 km al nord-oest d’Hostalric trobem Sant Hilari Sacalm. La vila, coneguda també per la vila de les 100 fonts gràcies a la seva riquesa d’aigües, conserva el mas Moragues, la masia on va néixer el general Moragues, heroi de la Guerra de Successió. La vila té una estàtua que recorda el personatge. També dins del terme de Sant Hilari i a la parròquia de Sant Martí de Querós, es poden contemplar encara les ruïnes del mas Serrallonga, la casa de Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, un dels bandolers més coneguts de la història de Catalunya. Olot. Volcà Montsacopa i església de Sant Francesc

A 20 km al sud-oest d’Hostalric, i en els límits del territori de l’antiga sotsvegueria del Vallès, hi trobem Sant Celoni. La vila va viure un combat el 21 de juliol de 1714 entre els fusellers de muntanya del coronel austriacista Ermengol Amill i una columna francesa. Hi destaca la decoració esgrafiada de l’església parroquial barroca de Sant Martí i l’església de la Mare de Déu de l’Esperança.

100

Rafael Planella, un paraire olotí, conegut popularment amb el malnom Dimoni d’Olot, va tenir un paper important en la resistència com a espia infiltrat dins de les tropes borbòniques.

101

Catalunya, 1714 Itinerari 7 Al març del 1711 les tropes austriacistes del general Rafael Nebot van entrar a Olot, van foragitar l’exèrcit borbònic del comte de Fiennes i van ocasionar-hi 766 baixes. Des de la fi del 1711 i durant tot el 1712 el pas dels dos exèrcits per Olot va ser un fenomen molt continuat. A la vila hi havia allotjat el regiment austriacista del general duc d’Ahumada. El juliol del 1713 Olot es va posar definitivament sota l’obediència de Felip V.

La visita a Olot Olot, al centre de la zona volcànica de la Garrotxa, conserva actualment diversos edificis testimonis del període de la Guerra de Successió. En destaca el convent del Carme, amb el claustre renaixentista del segle xvii. L’església parroquial de Sant Esteve, construïda a mitjan segle xviii, conserva a l’interior el retaule barroc del Roser, joia del barroc català. Dins del museu parroquial destaca el quadre Crist portant la creu, d’El Greco. El santuari de la Mare de Déu del Tura, patrona d’Olot, després de ser enderrocat pels terratrèmols del segle xvi, va ser Olot. Detall del retaule del Roser, de Pau Costa. reedificat a mitjan segle Església parroquial de Sant Esteve xviii. L’Hospici, seu del museu i l’arxiu comarcals, és un edifici de la fi del segle xviii amb un gran, sobri i elegantíssim pati interior amb tres galeries d’arcades. La seva construcció es va fer amb pedra volcànica negra. Del mateix període barroc hi ha també algunes cases benestants destacables, com és el cas de la casa Trinxeria, propietat de Josep de Trinxeria, líder de la revolta dels Angelets de la Terra (1667-1675) contra l’ocupació francesa del Rosselló, i del seu fill Blai, mariscal de camp dels exèrcits borbònics durant la Guerra de Successió, en posicions força distants l’un de l’altre.

Al voltant d’Olot A 10 km a l’est d’Olot trobem Santa Pau, poble que destaca per la seva vila vella, que conserva una part de les antigues muralles, amb carrers empedrats, la plaça Major i cases antigues al voltant de l’antic castell. Santa Pau va ser saquejada per les tropes borbòniques l’octubre del 1709.

102

Castellfollit de la Roca

A 10 km al nord-est d’Olot trobem el poble de Castellfollit de la Roca. El pintoresc conjunt format per l’església vella i les cases antigues del poble es troba ubicat damunt d’un penya-segat de 60 m d’alçada. Durant la Guerra de Successió, l’octubre del 1709, els fusellers austriacistes dels coronels Birolà i Ferrer, acampats a Castellfollit, es van enfrontar a les tropes borbòniques del marquès de Guerchy. A 23 km a l’est d’Olot trobem Besalú, la important vila comtal. El seu esplendor medieval queda testimoniat amb alguns monuments ben coneguts com el Pont Vell, l’església de Sant Vicenç, l’edifici de la Cúria Reial, el monestir de Sant Pere i l’Hospital de Sant Julià, entre d’altres. La vila va ser ocupada per les tropes borbòniques del duc de Noailles el 10 d’octubre de 1709, on van deixar alguns regiments. El 13 de febrer de 1713 els borbònics van recuperar la vila definitivament. El final de la guerra va ser desastrós per a Besalú, ja que les tropes que ocupaven la vila van contagiar una epidèmia a la població.

103

Catalunya, 1714 Itinerari 8 Ri

Figueres

Cadaqués Castelló d’Empúries

Roses

Riu Fluvià

Riu Ter

Torroella de Montgrí

Palafrugell

Figueres. Castell de Sant Ferran

Punts principals

Per la Costa Brava: la frontera marítima L’itinerari ens porta als principals escenaris de la Guerra de Successió a l’Empordà (per part de les antigues vegueries de Girona i Besalú), una comarca històricament estratègica per a l’accés francès al Principat, tant pels passos pirinencs com per l’extens litoral. En aquest espai obert a la invasió, hi trobarem dos llocs especialment rellevants: la fortalesa costanera de Roses controlant el golf; i la ciutat de Figueres, enmig de la immensa plana empordanesa i primer objectiu des de la frontera, com ho demostra el castell de Sant Ferran, la important fortalesa que es bastí poc després de la guerra.

104

Sant Feliu de Guíxols

Visita recomanada

Plànol de l’itinerari

Itinerari recomanat Recomanem fer l’itinerari en dues etapes. La primera se centra en la vila marinera de Roses i en el seu entorn, on podrem gaudir de dos extraordinaris paisatges naturals i culturals: el de la plana empordanesa, amb la visita a Castelló d’Empúries, i el del massís del Cap de Creus, amb la visita a Cadaqués. La segona etapa té com a node principal la ciutat de Figueres, des d’on travessarem la plana fins al massís del Montgrí, on iniciarem la ruta cap al sud seguint la part central de la Costa Brava i visitarem les poblacions de Torroella de Montgrí, Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols.

105

Catalunya, 1714 Itinerari 8

Roses

Plànol de la ciutadella de Roses, s. xvii. (ICC)

La visita a Roses

Roses. Ciutadella

La guerra a Roses Roses va ser l’única fortalesa catalana que va romandre sota sobirania borbònica durant tota la Guerra de Successió. La seva importància residia en la seva ciutadella, construïda a mitjan segle xvi, durant el regnat de l’emperador Carles V. La ciutadella constava d’un gran recinte pentagonal delimitat i defensat per cinc baluards. La població vivia dins del recinte emmurallat, que no passava de les 70 cases. La majoria dels oficials de la guarnició de la fortalesa eren francesos, des del governador del castell de la Trinitat fins a l’enginyer de la plaça militar. D’entre els soldats, que n’hi havia prop de 600, destacava la presència de soldats napolitans. L’enginyer militar francès Louis Jean-Baptiste de Joblot va projectar una reforma de la plaça militar de Roses el maig del 1707 per tal de tenir-la més defensada des del mar. Es va construir un pont a la Porta del Mar, es van restaurar les barreres que tancaven el camí de Castelló i el del castell de la Trinitat, i es va reforçar el camí cobert.

106

Els principals testimonis arquitectònics de la Guerra de Successió a Roses són la Ciutadella i el castell de la Trinitat. El recinte de la Ciutadella, convertida actualment en el Museu de la Ciutadella de Roses, és una fortificació renaixentista situada al nord-est de Roses i molt propera al mar. Roses. Entrada a la Ciutadella En realitat es tracta del sistema de defenses de la vila vella de Roses, algunes restes de la qual es conserven encara a l’interior, així com la ciutat grega i romana de Rhodes i el monestir de Santa Maria. La Ciutadella va ser ampliada i modernitzada durant els segles xvii i xviii pel seu caràcter defensiu i de control del port natural més septentrional de l’Empordà. Com a defensa avançada de la Ciutadella de Roses, hi havia també el castell de la Trinitat, situat a 2,5 km i emplaçat just en el

Durant els mesos d’agost i de setembre de 1712 les tropes austriacistes del general baró de Wetzel atacaren sense èxit la plaça militar de Roses, que era aleshores la fortalesa més moderna de Catalunya.

107

Catalunya, 1714 Itinerari 8

Figueres

Cadaqués

lloc on comencen els estreps muntanyosos del massís del Cap de Creus. Va ser construït a mitjan segle xvi per protegir la badia de Roses per l’est. Les seves dimensions són força considerables. El conjunt, actualment molt enderrocat, és un extraordinari exemple d’una fortalesa d’artilleria de costa.

Al voltant de Roses A 17 km a l’est de Roses i al bell mig del Parc Natural del Cap de Creus, hi trobem el poble de Cadaqués, mundialment conegut per haver estat el poble Cadaqués. Retaule barroc on va viure Salvador Dalí. En el punt més de l’església parroquial de alt del nucli antic trobem l’església parSanta Maria roquial de Santa Maria, construïda entre els segles xvi i xviii. A l’interior s’hi conserva l’imponent retaule barroc dedicat a la Mare de Déu de l’Esperança (segle xviii). A 9 km a l’oest de Roses hi ha Castelló d’Empúries, antiga capital del comtat d’Empúries. La vila va estar sota obediència austriacista des del setembre del 1705 fins al final del 1710, quan va entrar a la vila el gran exèrcit francès del duc de Noailles. Són diverses les edificacions barroques que testimonien aquest període: el palau dels comtes d’Empúries, reformat com a convent durant els segles xvii-xviii; el convent de Sant Agustí (segle xviii), o el convent de Santa Clara, de les acaballes del segle xvii.

108

Figueres. Castell de Sant Ferran

La guerra a Figueres El 3 de novembre de 1701 es van ratificar a Figueres els acords per a les noces reials del monarca Felip V de Borbó i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Això no obstant, la vila va passar a l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria quan el setembre del 1705 el coronel austriacista Birolà va atacar la ciutat amb 1.300 homes. Al cap de mig any, el febrer del 1706, l’exèrcit francès del duc de Noailles va ocupar la ciutat. D’aleshores ençà, Figueres va exercir com a quarter general de les tropes franceses que entraven a Catalunya pels passos pirinencs de Pertús-Panissars i Banyuls. Els austriacistes van aconseguir foragitar els borbònics en diferents ocasions, però la proximitat amb França feia que Figueres fos fàcilment recuperable. El castell de Sant Ferran es troba ubicat en un turó situat a cara nord de la ciutat de Figueres. Ocupa una superfície total de 32 ha, dins d’un perímetre de 3.125 m. Té una capacitat interior pensada per a 6.000 soldats i és el monument de majors dimensions de Catalunya i la fortalesa més gran d’Europa.

La importància de Figueres com a plaça militar estratègica per controlar els passos fronterers entre Espanya i França s’inicià l’any 1753, quan van començar les obres de construcció del castell de Sant Ferran. La colossal fortalesa es va construir durant la segona meitat del segle xviii sota la direcció de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño, que va aplicar a la fortalesa els aspectes més evolucionats de l’arquitectura militar de l’enginyer i mariscal

109

Catalunya, 1714 Itinerari 9 francès Vauban. Se li va posar el nom de Sant Ferran en honor del rei d’Espanya Ferran VI. Per alçar-ne les grans muralles i construir-ne el sistema defensiu, va ser necessari el treball diari d’uns quatre mil homes al llarg de gairebé tretze anys. Les obres dels edificis interiors es van allargar fins al final del segle xviii i algunes no es van arribar a acabar. L’obra arribava amb un segle de retard, després que amb el Tractat dels Pirineus (1659) la frontera hagués reculat cap al sud. Com a resultat d’aquest desplaçament, l’Empordà havia esdevingut un camp de batalla obert durant la segona meitat del segle xvii i durant tota la Guerra de Successió. El castell de Sant Ferran és obert al públic de manera regular, amb un servei de visites guiades que permeten descobrir-ne les enormes dimensions, les sofisticades tècniques constructives modernes i l’excel·lent estat de conservació.

Al voltant de Figueres A 35 km al sud de Figueres trobem Torroella de Montgrí, important població de la costa gironina a principis del s. xviii, que va ser ocupada per les tropes borbòniques l’any 1707. D’entre les edificacions barroques destaca l’església parroquial de Sant Genís, del s.xviii; l’antic hospital de pobres i malalts (s.xvii-xviii); el claustre del convent de Sant Agustí (s. xvii), i la façana de la casa de la vila (s.xvi). Recorrent la Costa Brava en direcció sud, hi trobem Palafrugell. El seu nucli antic, apartat del mar, conserva encara l’antic traçat urbà amb carrerons estrets i curts de dins de la muralla, de la qual queden ben pocs vestigis. Del període barroc destaca l’església parroquial de Sant Martí (s. xvi-xviii), que té adossada la Des de Figueres, en direcció Casa Rosés (s.xvii-xviii). nord, ja en la Catalunya administrativament francesa, trobarem les fortaleses modernes protagonistes en els conflictes fronterers del s.xvii i s.xviii (Bellaguarda, Pertús, Perpinyà, Vilafranca de Conflent, Salses, Colliure, Portvendres, etc.), totes visitables i enllaçades amb el castell de Sant Ferran a través de la Fundació de les Fortaleses Catalanes.

110

Més al sud, sense deixar la costa, arribem a Sant Feliu de Guíxols, una important vila completament emmurallada durant la Guerra de Successió. Hi podem visitar el monestir benedictí, refet el s.xviii, que durant l’època moderna va dependre del monestir de Montserrat.

Tarragona. Catedral

Pel Camp de Tarragona: guerrilles i sometents L’itinerari ens porta als principals escenaris de la Guerra de Successió a les comarques tarragonines, pel territori comprès per les vegueries històriques de Tarragona i Montblanc. La visita inclou la ciutat de Tarragona, que va ser una de les que va resistir més temps sota el domini austriacista, així com també les altres ciutats i viles importants properes. D’altra banda, reviurem també els territoris de la insurrecció del Carrasclet, mite de la resistència al nou ordre establert acabada la guerra.

111

Catalunya, 1714 Itinerari 9 Vallbona de les Monges

Montblanc

Poblet

Santes Creus Cornudella de Montsant

Valls Alcover

Escaladei la Selva del Camp Torredembarra

Falset Marçà

Reus Riudoms Tarragona

Capçanes Cambrils

Altafulla

Punts principals Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada Plànol de l’itinerari

Itinerari recomanat L’itinerari es pot fer en tres etapes diferenciades. Una, la que comprèn el Camp de Tarragona, amb el triangle que formen les ciutats de Tarragona, Reus i Valls, i el seu litoral, de Torredembarra a Cambrils. La segona etapa ens porta pels monestirs de la Ruta del Cister i la monumental ciutat de Montblanc. Finalment, recorrerem les terres del mític guerriller Carrasclet per la comarca del Priorat, de les muntanyes de Prades a les de Llaberia, amb la presència imponent del Montsant i acompanyats de vinyes i feixes.

Tarragona La guerra a Tarragona Tarragona, com la resta de ciutats importants de Catalunya, va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria l’any 1705. Les tropes britàniques, seguint els compromisos del Pacte de Gènova, van desembarcar al port de Tarragona l’any 1705 i van ocupar militarment la ciutat, ajudats des de l’interior per les tropes austriacistes del coronel Joan Nebot. El 17 d’octubre de 1706, quan l’arxiduc Carles va visitar la ciutat, aquesta li manifestà

112

Tarragona. Passeig arqueològic

clarament la seva posició. La guarnició militar austriacista estava formada bàsicament per tropes britàniques, que durant la seva estada a la ciutat van reforçar les antigues muralles romanes per tal d’adaptar les defenses a la nova artilleria, van rehabilitar les fortificacions i van reformar el port. La crueltat de les tropes borbòniques que van derrotar els aliats a Lleida el novembre del 1707 va provocar un moviment migratori de refugiats de les terres de Ponent cap a la Conca i el Camp de Tarragona. La ciutat de Tarragona va ser una de les darreres ciutats catalanes que resistí a l’ocupació borbònica. El marquès de Lede, general dels exèrcits borbònics, va aconseguir-ne la capitulació el 14 de juliol de 1713 pacíficament i sense resistència, ja que les tropes imperials havien rebut l’ordre d’evacuar la ciutat per part del generalíssim austríac Guido von Starhemberg. D’altra banda, el general austriacista català Rafael Nebot va reunir uns 1.300 soldats, entre cavalleria, infanteria i miquelets, per intentar evitar el lliurament de la plaça de Tarragona al marquès de Lede, però va ser derrotat a Torredembarra el 16 de juliol de 1713.

113

Catalunya, 1714 Itinerari 9 Un cop evacuades les forces aliades de la guarnició de Tarragona, la repressió borbònica va ser terrible contra els soldats catalans i peninsulars que hi quedaven. Se’ls va aplicar el diezmo de horca, és a dir, per cada deu, un de penjat a la for-

La visita a Tarragona Tarragona és una de les ciutats més monumentals de Catalunya, patrimoni de la humanitat pel conjunt arqueològic de l’antiga Tàrraco, la ciutat romana més important de la Hispània Citerior o Tarraconensis.

ca, i la resta condemnats a ga-

L’època del barroc també va deixar el seu llegat artístic generalíssim borbònic duc de a la ciutat. La seva condició Pòpuli, van ser penjats a la forde seu de l’arquebisbat de ca més de cent soldats, a més Tarragona, la demarcació de la totalitat dels seus oficials i eclesiàstica més important voluntaris. El mateix va passar a de Catalunya, va influir en Torredembarra. la proliferació de construccions eclesiàstiques durant els segles xvi-xviii, moltes de les quals encara podem contemplar en la seva esplendor, començant per la Catedral, que conté la capella de Santa Tecla, patrona de la ciutat. D’aquest període, se’n conserven també nombrosos edificis civils, grans exemples del barroc i del neoclassicisme aristocràtics, que descobrirem al llarg de la ruta per la ciutat. leres de per vida. Per ordres del

Relacionades directament amb la Guerra de Successió destaquen les muralles defensives, completament remodelades durant els anys 1707-1713 pels soldats britànics i austríacs. Es va construir la Falsa Braga i es van bastir nous fortins avançats, alguns dels quals encara perduren, com el fortí de Sant Jordi i el fortí de la Reina, a la zona de la punta del Miracle. El portal de Sant Antoni (segle xviii), situat al cantó marítim de la muralla, es conserva gairebé intacte i té un caràcter purament defensiu.

Al voltant de Tarragona A 15 km a l’oest de Tarragona trobem Reus. Amb la visita que hi va fer l’arxiduc Carles d’Àustria el dia 3 de juliol de 1706, Reus va rebre el títol de Ciutat Imperial i molt Atenta, i va emprar l’àliga imperial a l’escut, que va haver de retirar acabada la guerra. Si bé la ciutat destaca més pels edificis modernistes, són diversos també els edificis barrocs de la ciutat, testimonis vius dels anys de la Guerra de Successió. És de referència obligada

114

Plànol de Tarragona, 1694. (ICC)

la visita al Palau Bofarull, de finals del segle xviii, i sobretot les pintures del sostre, de temàtica clarament referent a l’exaltació de la monarquia borbònica. Un edifici important és l’església prioral de Sant Pere de Reus (segle xvi), d’estil gòtic però amb influències renaixentistes, on va ser batejat l’arquitecte Antoni Gaudí. També podem contemplar diversos edificis religiosos dels segles xvi-xviii. A 21 km a l’oest de Tarragona hi trobem Riudoms. La vila va veure néixer una de les nissagues de militars austriacistes més importants de Catalunya: els germans Nebot. La seva casa pairal, coneguda com a Cal Gallissà, es troba ubicada al carrer del Raval de Sant Francesc. El 27 d’agost de 1705, per intervenció dels germans Nebot, la vila es va posar sota l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria, que en pocs dies van anar aconseguint l’adhesió a la causa de les altres poblacions veïnes. L’església parroquial de Sant Jaume testimonia aquella època.

Valls és coneguda per haver estat el bressol del primer cos dels Mossos d’Esquadra (actual policia de Catalunya), que, sota les ordres del seu fundador i alcalde, Pere Anton Veciana, va combatre l’any 1719 la insurrecció austriacista del guerriller Carrasclet. El juny de 1723 el Capità General de Catalunya va reorganitzar les esquadres i les va unificar sota el comandament únic de Veciana.

115

Catalunya, 1714 Itinerari 9

Torredembarra La guerra a Torredembarra

Reus. Palau Bofarull

A 20 km al nord de Tarragona hi trobem la vila de Valls, amb interessants elements barrocs (església de Sant Joan de Valls, amb retaules i escultures, o l’església del Roser, amb dos magnífics panells de ceràmica on es representa la batalla de Lepant). A 28 km al nord de Tarragona trobem Alcover. La vila, que conserva encara part de les seves muralles medievals, destaca per diverses edificacions, tant religioses com civils, del període barroc. A 21 km al nord-oest de Tarragona, hi trobem la Selva del Camp. El maig de 1714 les autoritats borbòniques van voler enderrocar les fortificacions de la vila, utilitzades sovint pels miquelets austriacistes. El comú de la Selva va aconseguir, a canvi del pagament de tributs, poder mantenir les torres i les muralles. Del patrimoni monumental de la vila destaca l’església parroquial renaixentista de Sant Andreu (s.xvi) i els diferents convents que es construïren durant els segles xvi i xvii.

Torredembarra va viure una de les principals batalles del Camp de Tarragona durant la Guerra de Successió. Els fets van succeir el 16 de juliol de l’any 1713, quan un exèrcit de cavalleria, voluntaris i miquelets catalans, a les ordres del general austriacista Rafael Nebot, es dirigia a la ciutat de Tarragona per impedir el lliurament de la plaça militar als exèrcits borbònics, comandats pel marquès de Lede. El general Nebot, amb les seves tropes, formades per 400 soldats de cavalleria aragonesa, 400 voluntaris d’infanteria aragonesos i 350 fusellers catalans, situant-se dalt d’un turó a prop d’Altafulla, va ordenar l’atac a un destacament borbònic, format per 700 soldats de cavalleria i 380 granaders, a les ordres del brigadier Diego González, que avançaren sobre els horts de Torredembarra. Enmig de la batalla, els oficials aragonesos van retirar la cavalleria en veure el gran cos de cavalleria borbònica. Aleshores, Diego González va ordenar a les seves tropes de llançar-se a discreció sobre els fusellers catalans i els voluntaris aragonesos.

A 25 km al sud-oest de Tarragona trobem Cambrils. La vila fou ocupada pels borbònics el 8 de setembre de 1709, encara que només per unes setmanes. Tanmateix, el juliol de 1713 va ser ocupada definitivament, després de la victòria dels exèrcits borbònics del marquès de Lede per tot el Camp de Tarragona. D’aquell període podem destacar l’ermita de la Mare de Déu del Camí i la torre del Port (segle xvii), torre de guaita i vigilància marítima.

L’arxiduc Carles va fer nit a la casa de la vila de Cambrils el 17 de març de 1707 i l’endemà va assistir a missa a l’església de Santa Maria, on va rebre el tàlem en agraïment a la representació que havia concedit a la vila dins de les Corts Catalanes. Torredembarra. Castell

116

117

Catalunya, 1714 Itinerari 9 La visita a Torredembarra

Torredembarra. Miquelets de Catalunya en la commemoració de la batalla

Torredembarra, com la majoria de poblacions costaneres, disposa d’arquitectura militar defensiva. Avui seu de l’ajuntament de la vila, el castell de Torredembarra, flanquejat per quatre torres dins del recinte emmurallat, n’és un exemple singular, atesa la planta quadrada renaixentista. És interessant fer una visita als carrers del voltant del castell, on podem trobar una barreja d’edificis d’estil barroc i modernista. Del mateix període són l’església parroquial de Sant Pere, dotada d’un orgue barroc del 1705, i l’hospital de pobres, de finals del s. xviii.

Montblanc

Al voltant de Torredembarra A tocar de Torredembarra trobem Altafulla, vila closa que conserva encara restes de muralles, dues torres circulars i dues portes de l’antic recinte emmurallat. L’actual Palau Municipal va esdevenir caserna de les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió. Entre els anys 1701 i 1705 es va construir l’església parroquial de Sant Martí, que encara conserva un retaule barroc de 1745. Un altre edifici important és el castell-palau del marquès de Tamarit, que té forma de poliedre regular i és d’estil renaixentista.

La batalla de Torredembarra va resultar una gran derrota per als austriacistes: 400 presoners i una vuitantena de morts. El marquès de Lede, sota les ordres del duc de Pòpuli, i en última instància per instigació del mateix Felip V, va dur a terme una política atroç de represàlia dels presoners de guerra catalans, que alhora va servir de propaganda per al poder borbònic. Cada 18 de maig, el nucli antic de Torredembarra commemora els fets de la Guerra de Successió amb la recreació del campament militar de la batalla del 1713.

Montblanc. Muralles

La guerra a Montblanc Montblanc es va posar sota l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria l’any 1705, i aquest va visitar la vila el 5 de juliol de 1706, procedent de Valls. La vila, capital de vegueria, va ser considerada plaça forta i punt estratègic pels dos exèrcits. Va ser el centre d’operacions del generalíssim comte de Starhemberg en l’anada cap a Cervera i les Terres de Ponent l’any 1708. Dominada la vila pels borbònics des de mitjan 1713, el 23 d’abril de 1714 els fusellers de muntanya catalans, a les ordres del coronel Antoni Vidal, van atacar la vila de Montblanc i van assassinar el seu veguer borbònic. El 14 setembre de 1714, l’exèrcit borbònic del brigadier Jerónimo de Solís va arribar a la vila amb l’amenaça de cremar-la si no pagaven un elevat impost de 12.102 rals a canvi; a finals d’any s’hi instal·lava el regiment de les Reials Guàrdies Espanyoles. Amb la victòria de Felip V, Montblanc va perdre la capitalitat de la vegueria, i com tantes altres viles de la Conca de Barberà, va ser testimoni del terror militar que practicaven els borbònics.

La visita a Montblanc La vila, que va ser un nucli important durant els segles medievals, conserva encara avui el traçat de muralles i les principals esglésies i construccions d’aleshores. Durant el període barroc, la vila

118

119

Catalunya, 1714 Itinerari 9 importants d’Europa. La seva fundació va tenir lloc al s. xii i la major part de les construccions són romàniques i gòtiques, encara que també té força elements renaixentistes i barrocs. Durant la Guerra de Successió el monestir de Poblet es va posicionar al costat de l’arxiduc Carles d’Àustria. Francesc Dorda, abat del monestir entre 1704 i 1708, va ser un acèrrim partidari de l’arxiduc, que va visitar el monestir el 5 de juliol de 1706. L’any 1710 va ser nomenat bisbe de Solsona. A 26 km a l’est de Montblanc trobem el monestir de Santes Creus, dins del terme d’Aiguamúrcia. Santes Creus, avui gestionat pel Museu d’Història de Catalunya, és un gran conjunt d’edificacions monacals amb predomini estilístic del romànic tardà i del gòtic (segles xii-xv). Més enllà de les grans edificacions gòtiques, el monestir de Santes Creus conté també interessants elements barrocs.

Vimbodí. Monestir de Santa Maria de Poblet

ducal i capital de vegueria, va viure importants transformacions arquitectòniques. En primer lloc, cal destacar la façana barroca de l’església de Santa Maria la Major, que conté un dels orgues més ben conservats del barroc català. La Font Major, situada en un extrem de la plaça Major, es remunta a final del segle xviii. També a la mateixa plaça, els porxos de Cal Malet, conserven les antigues mesures oficials de la vila, que s’utilitzaren des de mitjan s. xviii fins a principis del s. xx. Al nucli antic hi ha diverses cases senyorials amb importants reformes barroques, entre les quals trobem l’antic palau dels Castellví, lloc de naixement del militar i cronista austriacista Francesc de Castellví i Obando (1682-1757).

Al voltant de Montblanc A 10 km a l’oest de Montblanc hi trobem el monestir de Santa Maria de Poblet, dins del terme de Vimbodí. És un monestir cistercenc i al mateix temps és un dels conjunts monàstics més Aiguamúrcia. Monestir de Santes Creus

Durant la guerra, el monestir de Poblet va ser refugi de monjos desterrats o fugitius del País Valencià i Aragó, vençuts pels borbònics el

120

1707, i, a més, s’hi va instal·lar una partida de miquelets austriacis-

Els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus, conjuntament amb

tes. Els borbònics, com a represàlia, van exigir molts diners al mones-

el de Vallbona de les Monges, formen la Ruta del Cister, una oferta

tir en forma de tributs de guerra.

cultural i turística de primer ordre que no podem deixar de fer.

121

Catalunya, 1714 Itinerari 9

Capçanes La guerra a Capçanes Al mas d’en Francisco, a Capçanes (Priorat), hi va néixer l’any 1682 Pere Joan Barceló, àlies Carrasclet. Va ser un dels guerrillers austriacistes més resistents de la Guerra de Successió. Acabada la guerra, Carrasclet va liderar una guerrilla antiborbònica que defensava la causa austriacista i combatia les autoritats i guarnicions borbòniques per les terres tarragonines. L’any 1714, en acabar la guerra, era capità de fusellers. Es va acollir al perdó reial, que li va ser concedit el 28 de setembre de 1714, i es va retirar a la seva casa familiar de Marçà. Ben Capçanes. Pere Joan Barceló, àlies Carrasclet aviat va ser empresonat per barallar-se amb un cobrador d’impostos borbònic, però es va escapar de la presó i es va amagar a les muntanyes de Llaberia, on va formar una guerrilla de fusellers resistents. Les tropes de Carrasclet van actuar bàsicament per les comarques tarragonines. Es va moure i refugiar, sovint, per les serres de Prades, del Montsant, de la Mussarra, de l’Argentera i de Llaberia. Entre les seves accions més conegudes hi ha l’ocupació temporal de Reus

El duc de Berwick, conqueridor de Barcelona l’11 de setembre de

i el setge de Valls. La figura del Carrasclet va adquirir tanta rellevància que l’exèrcit borbònic va arribar a oferir 1.000 doblons per la seva captura en vida. L’any 1721 Carrasclet es va exiliar a Viena i es va instal·lar a Hongria. Anys més tard, des de Nàpols va intentar d’embarcar-se a Catalunya amb altres catalans i van ser detinguts per una flota espanyola i empresonats durant set anys a Cadis. Amb el Tractat de Viena va ser alliberat l’any 1740. El 1743, a l’edat de 60 anys, va morir en una acció militar a l’Alsàcia. Va ser enterrat a la catedral de Breisach el Vell.

La visita a Capçanes El poble de Capçanes recorda la figura d’aquest destacat heroi autriacista català. Hi podem trobar una estàtua dedicada al guerriller i la seva casa natal, el mas d’en Francisco, que conté una La ruta del Carrasclet placa en el seu honor. (PR-C88): el Carrasclet és

Al voltant de Capçanes

probablement el guerriller

de la Guerra de Successió A 3 km al nord de Capçanes que més representa l’estrobem Marçà, el poble on va perit combatiu i resistent, viure Carrasclet després de cai també un símbol de l’exili sar-se l’any 1708 amb Josepa Figueres. Del període barroc i de la internacionalització destaca l’església de Santa Made la causa catalana. La ria de mitjan segle xviii. A 7 km rellevància de la figura del al nord-est de Capçanes hi ha Carrasclet ha donat lloc a Falset, capital del Priorat. La una ruta que porta el seu vila va ser ocupada l’any 1708 nom i que permet gaudir de per les tropes borbòniques. A l’entorn natural en què es finals d’agost de 1714 el comovia el personatge. ronel austriacista Antoni Vidal va atacar la ciutat enfrontantse al regiment de Madrid i va quedar mortalment ferit en l’atac. Són testimonis vius d’aquella època el palau dels ducs de Medinaceli (segle xvi), el palau dels comtes d’Azara i l’església parroquial de Santa Maria. Fora del nucli urbà hi trobem l’ermita de Sant Gregori (segle xvii), ubicada sota d’una bauma natural de roques vermelles.

1714, va oferir a Carrasclet el càrrec de coronel de fusellers i un exèrcit d’uns 8.000 soldats per enfrontar-se a la monarquia de Felip V. S’iniciava la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720), en què França, juntament amb l’Imperi austríac, el Regne Unit i les Províncies Unides, intentaven aturar l’expansionisme de Felip V cap als territoris italians.

122

A 28 km al nord de Capçanes trobem Escaladei, dins del terme de la Morera de Montsant. La Cartoixa d’Escaladei, fundada l’any 1163, va ser la primera de les cartoixes de la península Ibèrica i, al mateix temps, senyoria feudal de tot el Priorat, que era el conjunt de terres que pertanyia al prior de la Cartoixa d’Escaladei. Durant el segle xviii la cartoixa va viure una època d’influència i

123

Catalunya, 1714 Itinerari 10 prestigi, que es va notar en les reformes. I al s. xviii, a Escaladei es va desenvolupar una notable escola de pintura barroca. Avui aquest magnífic monument és gestionat pel Museu d’Història de Catalunya. Als peus del Montsant, prop d’Escaladei, hi trobem Cornudella de Montsant, on destaca l’església parroquial de Santa Maria, d’estil renaixentista, i algunes cases del nucli antic, que conserven portals i finestres amb motius ornamentals. En una d’aquestes cases va néixer fra Joaquim Juncosa (1631-1708), pintor del barroc català.

Miravet

Cartoixa d’Escaladei

Per les Terres de l’Ebre: el front meridional L’itinerari ens porta als principals escenaris de la Guerra de Successió a les Terres de l’Ebre, el territori comprès per la vegueria històrica de Tortosa. La visita inclou la ciutat de Tortosa, que va patir un violent i intens setge per part de l’exèrcit borbònic durant l’estiu de 1708, i el castell de Miravet, la principal fortalesa de la Catalunya meridional, ocupada pels borbònics l’any 1707. Descobrirem també el Renaixement i el barroc de la Terra Alta i les poblacions que van viure conflictes durant la guerra.

124

125

Catalunya, 1714 Itinerari 10 Riba-roja d’Ebre Flix

Batea

Vilalba dels Arcs

Miravet

Tivissa

Bot

Arnes

Riu Ebre

Horta de Sant Joan

Punts principals Tortosa

Llocs d’interès en el conflicte Visita recomanada

Plànol de l’itinerari

Itinerari recomanat L’itinerari es pot fer en tres etapes, amb el riu Ebre com a eix vertebral. La primera la dedicarem a visitar el ric patrimoni històric de la ciutat de Tortosa. La segona etapa ens porta Ebre amunt cap al castell de Miravet, des d’on podem arribar a altres poblacions que conserven patrimoni barroc i que van viure intensament la Guerra de Successió. La tercera etapa travessa l’Ebre cap a la Terra Alta per visitar pobles pintorescos i amb important patrimoni renaixentista.

Tortosa La guerra a Tortosa L’any 1705, la ciutat de Tortosa havia jurat obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei. Des d’aleshores, la ciutat estava defensada per la Coronela de Tortosa i per una guarnició austriacista d’uns 4.000 soldats a les ordres del comte d’Effern. Tortosa

126

Tortosa

era una ciutat emmurallada i molt ben protegida, que havia reformat les seves defenses a mitjan s. xvii. Després de l’ocupació de Lleida l’octubre de 1707, Tortosa esdevenia el segon objectiu estratègic de l’ofensiva borbònica en terres catalanes. El seu enclavament geogràfic resultava atractiu per als borbònics per la proximitat a la frontera valenciana i pel control que tenia sobre el pas de l’Ebre. El 9 de juny de 1708 un exèrcit d’uns 25.000 soldats, comandats pel duc d’Orleans i el marquès d’Asfeld, va posar setge a la ciutat. Es van requisar totes les collites i es va tallar tot l’aprovisionament, tant per via terrestre com per via fluvial. El 9 de juliol va començar l’assalt final, que es va produir amb una lluita molt sagnant, on els borbònics van perdre uns 3.500 soldats. Tortosa va capitular a favor de Felip V i, el dia 15 de juliol, els soldats austriacistes van abandonar la ciutat, llevat dels naturals del país, que van ser durament repressaliats per les autoritats borbòniques. Amb la capitulació de Tortosa es va exigir també el lliurament de la ciutadella d’Ares, amb la qual es completava tota la conquesta del Regne de València per part dels borbònics. El desembre de 1708 el comandant general de l’exèrcit austriacista Guido von Starhemberg va intentar recuperar Tortosa, però va fracassar en l’intent. La ciutat es va convertir en la base d’operacions d’un poderós exèrcit borbònic que es llançaria a la conquesta de tot Catalunya.

127

Catalunya, 1714 Itinerari 10

Plànol de Tortosa de l’any 1710 (ICC)

“Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Aquesta expressió, que perdura encara al País Valencià, rememora el fet que la gran victòria de l’exèrcit borbònic a la batalla d’Almansa (Albacete), el 25 d’abril de 1707, va permetre a Felip V una conquesta ràpida i atroç dels regnes de València i d’Aragó i l’inici de l’ofensiva cap a Catalunya, que es va iniciar simultàniament per les Terres de l’Ebre i les Terres de Ponent.

La visita a Tortosa La ciutat de Tortosa posseeix un nucli històric de grans dimensions, que destaca per les grans fortificacions, testimonis directes de la Guerra de Successió, sobreposades a l’antic traçat de les muralles medievals i romanes, durant els segles xvii i xviii. Amb l’ocupació borbònica del juliol de 1708 es va reforçar la ciutat amb la construcció de noves fortificacions. El conjunt més emblemàtic de la ciutat és el del castell de la Suda, on podem trobar actualment el parador de turisme. Més enllà de les fortificacions, Tortosa té importants monuments dels períodes renaixentista i barroc. En primer lloc, destaca la catedral de Santa Maria, que, si bé és d’obra gòtica, va ser culminada amb una façana barroca, encara inacabada, i conté una excepcional i luxosa capella d’estil barroc dedicada a la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la ciutat. L’accés al claustre de la catedral des del carrer es fa a través del portal barroc de l’Olivera (1705). El tresor de la catedral conserva magnífics treballs d’orfebreria barroca i renaixentista.

128

Tortosa. Façana de la Catedral de Santa Maria

Els Reials Col·legis (s. xvi) són una de les edificacions més importants de la Tortosa del Renaixement. L’església de Sant Domènec complementa el conjunt d’aquests col·legis dominics. L’antic Hospital de la Santa Creu, actualment seu dels jutjats de la ciutat, és una altra edificació barroca important que conserva un interessant claustre i façana. La ciutat de Tortosa destaca també pels palaus renaixentistes i barrocs, com el Palau Episcopal, el Palau Capmany, el Palau Abària-Aldana i el Palau Oliver de Botiller, entre d’altres.

Durant la segona quinzena de juliol Tortosa celebra la festa del Renaixement, declarada

festa

d’interès

turístic nacional, que ens trasllada al segle xvi, un dels moments més interessants de la història de la ciutat. Tortosa. Castell de la Suda

129

Catalunya, 1714 Itinerari 10

Miravet

metre convertir la fortalesa en un punt estratègic durant la Guerra de Successió. El conjunt, gestionat pel Museu d’Història de Catalunya, es divideix en dos grans recintes: el recinte jussà, construït durant els s. ix-xi, i el recinte sobirà, iniciat al s. xii, però adaptat a les funcions militars d’èpoques posteriors. L’ocupació borbònica del castell va comportar el desmantellament d’algunes de les seves dependències durant el s. xviii.

Al voltant de Miravet

Miravet. Castell

La guerra a Miravet Miravet va donar l’obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria el setembre de 1705, després de presentar-se davant de la plaça el coronel Joan Nebot amb el seu exèrcit. El castell es va mantenir sota l’obediència austriacista fins a l’any 1707, quan va ser ocupat per les tropes borbòniques, durant l’ofensiva dirigida pel duc d’Orleans, que van malmetre força les edificacions del castell. Posteriorment, a principis de l’any 1709, el castell va tornar a l’obediència austriacista fins que el 28 de febrer de 1711 una divisió d’uns 3.000 soldats valons de l’exèrcit borbònic se n’apoderava definitivament, deixant la plaça de Miravet en control de Felip V.

Des de Miravet, podem arribar-nos fins als límits de la comarca de la Ribera d’Ebre a l’est i al nord. A 17 km a l’est de Miravet trobem Tivissa, que l’any 1706 va viure un combat entre les tropes borbòniques i les austriacistes. Dins del seu terme municipal trobem la serra de Llaberia, refugi habitual del guerriller austriacista Carrasclet. A 33 km al nord de Miravet hi ha Flix. El seu castell, edificat damunt d’un escarpat turó sobre el riu Ebre, va viure els estralls de la Guerra de Successió quan el setembre de 1705 va ser ocupat per 400 soldats austriacistes a les ordres del coronel Joan Nebot. Al cap de dos anys, el castell va ser conquerit per les tropes borbòniques del duc d’Orleans. Seguint riu amunt trobem Riba-roja d’Ebre, al costat de l’embassament homònim. En destaca l’església barroca de Sant Bartomeu, del s. xviii. Des de Miravet també accedim –cap a l’oest– a la comarca de la Terra Alta, on podrem visitar diversos pobles amb un impor-

La visita a Miravet El castell de Miravet, alçat damunt d’un turó a la riba dreta del riu Ebre, té una llarga història com a fortalesa estratègica de la Catalunya meridional. Els seus orígens es remunten al segle ix com a castell andalusí. Al segle xii el castell va ser conquerit pels cristians i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el va donar als templers. A principis del segle xiv, després de ser assetjats per les tropes del comte-rei Jaume II el Just, el castell va passar als hospitalers, que el van mantenir com a domini fins a l’any 1835. A partir del segle xvii, el castell es va adequar a les innovacions militars del moment. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1659), el castell va ser preparat per als usos de l’artilleria, que van per-

130

Miravet. Interior del castell

131

Catalunya, 1714 Itinerari 10

Arnes. Ajuntament

tant patrimoni renaixentista. A 33 km de Miravet trobem el municipi de Vilalba dels Arcs. Hi podem visitar l’església barroca de Sant Llorenç (s. xvi), amb elements renaixentistes, i el Calvari, amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors (1724). Des de Vilalba arribarem a Batea, on trobarem Horta de Sant Joan. Plaça Major l’església parroquial de Sant Miquel (s. xviii), d’estil barroc-neoclàssic, coneguda també com la catedral de la Terra Alta. El nucli antic i el Calvari són també un indrets de visita obligada.

Per saber-ne més

En direcció sud passarem per Bot, també amb una església renaixentista i altres edificis barrocs, i arribarem al municipi d’Horta de Sant Joan. El nucli antic està reconegut com a bé d’interès cultural, amb destacats edificis renaixentistes. Als afores del poble i als peus de la muntanya de Santa Bàrbara s’ubica el convent de Sant Salvador (s. xvii), un dels referents paisatgístics de l’estada de Picasso a la vila. A tocar d’Horta, Arnes ens mostra l’ajuntament de finals del s. xvi, una de les joies renaixentistes de la comarca. Tot el nucli antic mereix una visita detallada, així com l’entorn del municipi, que ens apropa al Parc Natural del Ports i a la comarca del Matarranya.

132

133

Catalunya, 1714

Glossari de batalla

Els protagonistes Els austriacistes

Baluard Reducte fortificat de forma pentagonal que es projecta cap a l’exterior del cos principal d’una fortalesa.

Batalló Unitat militar dins d’un exèrcit regular formada per la suma de 2 a 6 companyies, i comandada per un tinent coronel. Pot tenir entre 300 i 1.200 soldats.

Botiflers Nom donat als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió. El nom prové del mariscal Bouflers, cap de les forces borbòniques a l’inici de la contesa.

Companyia Conjunt d’homes armats sota el comandament d’un capità.

Consell de Cent Institució de govern de la ciutat de Barcelona des de l’edat mitjana fins a l’any 1714. Era presidida pel conseller en cap.

Conseller en cap Conseller primer del consell municipal d’una ciutat. El càrrec va ser substituït pel d’alcalde amb la imposició del Decret de Nova Planta.

Coronela Milícia armada de la ciutat, amb funcions defensives, formada pels seus habitants i comandada pel conseller en cap, que n’era el coronel.

Diputació del General o Generalitat Institució de govern del Principat de Catalunya des del segle xiv fins a l’any 1714, i recuperada durant la Segona República (1931) i amb el restabliment de la democràcia (1979).

Dragons Soldats de cavalleria que portaven espasa i fusell i tant podien lluitar a peu com a cavall.

Fortalesa Plaça fortificada preparada per a la defensa en temps de guerra i com a quarter militar de l’exèrcit.

Fusellers de muntanya o miquelets Membres d’una milícia paramilitar, de caràcter mercenari o voluntari, reclutats per a accions especials o com a reforç de les tropes regulars. Regiment Unitat militar dins d’un exèrcit regular formada per dos o més batallons i sota el comandament d’un coronel. Pot tenir entre 2.000 i 3.000 soldats.

Sometent Organització de gent armada no professional, formada pels caps de casa, que procurava la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic.

Vigatans Nom donat a Catalunya als partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió per haver-se iniciat a la Plana de Vic el moviment antiborbònic. Els austriacistes també van ser coneguts com aligots, imperials i maulets (al País Valencià).

134

Casanova, Rafael Nascut al si d’una família benestant de Moià l’any 1660, va estudiar la carrera de Dret a l’Estudi General de Barcelona i va exercir com a advocat. L’any 1706 va ocupar el càrrec de conseller tercer de Barcelona i un any més tard, va rebre el títol de Ciutadà Honrat de Barcelona. Després d’assistir a les Juntes de Braços, va ser nomenat conseller en cap de Barcelona el 30 de novembre de 1713 i màxim responsable de la Coronela durant el setge borbònic de Barcelona de 1714. Durant la batalla final de l’11 de setembre, mentre enarborava la bandera de Santa Eulàlia, va ser ferit per les tropes borbòniques al baluard de Sant Pere. Retirat urgentment al col·legi de la Mercè, va ser portat d’amagat a la casa del seu fill, a Sant Boi de Llobregat, on va morir el 1743. Des de 1719 va poder exercir de nou la professió d’advocat. Villarroel, Antoni de Nascut a Galícia l’any 1656 al si d’una família de militars, va començar lluitant en el bàndol borbònic durant la Guerra de Successió. En caure en desgràcia del duc d’Orleans, va marxar de Galícia i es va posar al servei de Carles d’Àustria. Nomenat tinent general de l’exèrcit, va exercir de comandant general de l’exèrcit de resistència després de l’evacuació de les tropes imperials i va organitzar i dirigir la defensa de Barcelona. Ferit en la batalla de l’11 de setembre, va ordenar la capitulació per evitar el saqueig, la crema i l’assassinat en massa. Derrotat el seu exèrcit, va ser empresonat i portat com a presoner de guerra al castell d’Alacant. Des d’allà va ser embarcat a la Corunya, on moriria encara a la presó i en unes condicions paupèrrimes l’any 1726.

Desvalls, germans Antoni Desvalls, marquès del Poal, va ser coronel de cavalleria i president de la Junta de Guerra des de l’any 1713. Com a comandant en cap de l’exèrcit de la resistència catalana, va dirigir les accions guerrilleres dels fusellers de muntanya per l’interior de Catalunya. El gener del 1714 va ser encarregat d’organitzar l’exèrcit català de l’interior per tal d’intentar atacar el cordó del setge de Barcelona. Una de les seves victòries principals fou la batalla de Talamanca. Acollit a la capitulació del castell de Cardona, es va embarcar cap a Mallorca i Nàpols, i va viure fins al final de la seva vida a Viena, on va morir l’any 1724. Manuel Desvalls (el Poal, 1674) va ser coronel de cavalleria i governador del castell de Cardona, on va resistir els setges borbònics de l’hivern de 1711 i de l’estiu de 1713. Desvalls va signar la capitulació de la fortalesa de Cardona el 18 de setembre de 1714, que fou la darrera plaça a capitular de Catalunya. En el camí de l’exili va ser governador de Gaeta (Nàpols), capità general de l’exèrcit austríac i gran camarlenc de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria. Va morir a Viena a l’edat de 100 anys. Moragues, Josep Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669) va ser general de batalla de l’exèrcit austriacista i governador de la fortalesa de Castellciutat, des d’on va liderar la resistència pirinenca contra les tropes borbòniques entre 1707 i 1713. Després de signar la capitulació de Castellciutat el setembre de 1713, va continuar combatent les tropes borbòniques per l’interior de Catalunya. Camí del seu exili cap a Mallorca, Moragues va ser descobert. Jutjat i torturat, va ser executat el 27 de març de 1715.

Vilana-Perlas, Ramon de Ramon de Vilana-Perlas (Oliana, 1663 – Viena, 1741) ha estat un dels catalans amb més influència política de la història. Els seus contactes clandestins amb el lloctinent Georg von Hessen-Darmstadt per

135

Catalunya, 1714 evitar la coronació de Felip d’Anjou el van portar a la presó. Alliberat després del desembarcament austriacista a Barcelona l’any 1705, va ser gratificat amb el marquesat de Rialp i el comtat de Vilana. Notari de professió, VilanaPerlas va arribar a ser un dels homes de més confiança de l’arxiduc Carles d’Àustria. Va ser secretari d’Estat i del Despatx Universal i, durant l’exili, president del Consell d’Espanya a Viena.

Starhemberg, mariscal El mariscal austríac Guido Von Starhemberg va ser el generalíssim de les forces aliades al servei de l’arxiduc Carles d’Àustria entre 1708 i 1713. Durant el setge de Cardona de 1711, des del seu quarter general de la Torre de la Manresana dels Prats de Rei, va enviar destacaments anglesos, austríacs, holandesos, italians i catalans per trencar el setge. Stanhope, general El general britànic James Stanhope va ser el comandant en cap de l’exèrcit britànic a Espanya a partir de 1708, durant la Guerra de Successió. Va destacar en la captura de Menorca i en les victòries austriacistes de les batalles d’Almenar i Saragossa, però va ser derrotat pels francesos en la batalla de Brihuega, on va ser fet presoner durant un any. Retornat a Londres, va recuperar el seu escó a la Cambra dels Lords, i va exercir les funcions de secretari d’Estat i de ministre del Tresor del Regne Unit. Nebot, germans Germans d’una nissaga de militars de Riudoms que van destacar per la seva activa participació en la Guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. Rafael Nebot (Riudoms, 1665 – Viena, 1733), el fill primogènit, va ser general de l’exèrcit austriacista i va lluitar contra els borbònics pel País Valencià i arreu de Catalunya. L’any 1713 va liderar l’expedició del Diputat Militar, amb la intenció d’alçar tot el país per la defensa de Barcelona. Exiliat a Viena, va obtenir la graduació de tinent general de cavalleria i va ser nomenat comte de Nebot per l’emperador Carles. Joan Nebot, amb grau de tinent, va participar l’any 1704 en la presa de Gibraltar. L’any 1705, com a coronel de cavalleria, va aconseguir que Tarragona es posicionés a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. Va participar en la defensa de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i va ser ferit. Com el seu germà Rafael, es va exiliar a Viena. Josep Nebot va ser nomenat coronel l’any 1706 i es va enfrontar als borbònics al País Valencià i a l’Aragó.

Castellví, Francesc de Castellví (Montblanc, 1682 – Viena, 1757) va ser un noble austriacista que va lluitar amb el grau de capità en la defensa de Barcelona l’any 1714, on va ser ferit. Acabada la guerra, li van ser confiscats tots els béns familiars i es va refugiar al monestir de Vallbona de les Monges, on va ser detingut l’any 1718. Declarada l’amnistia entre el rei borbó i l’emperador austríac l’any 1726, Castellví es va exiliar a Viena, on va escriure Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, una de les fonts documentals més importants que explica la Guerra de Successió a Catalunya.

Els borbònics Berwick, duc de: James Fitz-James Stuart, primer duc de Berwick i fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra, va ser un destacat militar al servei de Felip V durant la Guerra de Successió. Nomenat comandant en cap de l’exèrcit borbònic espanyol l’any 1704, va ser destituït després de ser derrotat a Portugal. L’any 1706 va ser nomenat mariscal de França i el 25 d’abril de 1707 dirigia els exèrcits borbònics en la gran victòria d’Almansa. El rei Felip V el va recompensar nomenant-lo lloctinent d’Aragó i duc de Llíria. A mitjan 1714 va rellevar el duc de Pòpuli com a comandant gene-

136

ral de l’exèrcit borbònic en el setge de Barcelona, i n’aconseguí la capitulació l’11 de setembre de 1714. Retornat a les armes, va morir l’any 1734 en rebre una bala de canó mentre lluitava en el setge de Philippsburg, en la Guerra de Successió de Polònia.

Pòpuli, duc de Rostaino Cantelmo-Stuart, setè duc de Pòpuli, va ser un destacat aristòcrata napolità que va lluitar a favor de Felip V durant la Guerra de Successió. L’any 1706 es va incorporar a l’exèrcit de Felip V, que va intentar prendre Barcelona als austriacistes. Un any després, el 25 d’abril de 1707, va participar en la batalla d’Almansa. L’any 1713 Felip V li va confiar el comandament de l’exèrcit borbònic espanyol, que posava setge a la ciutat de Barcelona. El seu mandat va ser ple de crueltat i de repressió. D’entre les seves accions, destaca l’incendi de la ciutat de Manresa l’agost de 1713. El 26 de juny de 1714 va ser substituït pel duc de Berwick en el comandament del setge borbònic de Barcelona. Nomenat majordom major del príncep d’Astúries, va morir a Madrid l’any 1723. Montemar, comte de José Carrillo de Albornoz, Comte de Montemar (Sevilla, 1671). Mariscal de camp de l’exèrcit borbònic, durant els darrers anys de la guerra va combatre l’exèrcit català per l’interior de Catalunya. Va ser derrotat a Talamanca, però va aconseguir la capitulació del castell de Cardona. Fou capità general de Catalunya i dels Reials Exèrcits espanyols. A la batalla de Bitonto (1734), va aconseguir l’obediència borbònica de Nàpols i Sicília. L’any 1737 fou nomenat ministre de la Guerra.

Vendôme, duc de Louis Joseph de Bourbon, duc de Vendôme, general francès que va dirigir les tropes borbòniques a l’interior de la península Ibèrica a partir de 1710 com a mariscal de França. El desembre de 1710 va obtenir dues importants victòries contra l’exèrcit austriacista a Brihuega i Villaviciosa, però no va aconseguir el seu objectiu d’apoderar-se del castell de Cardona al setge de 1711. Va morir a Vinaròs, el 1712, a causa d’una fartanera de llagostins i de marisc.

Orleans, duc d’ Felip d’Orleans, segon duc d’Orleans, era nét per via paterna del rei Lluís XIII de França. Durant la Guerra de Successió espanyola, va ser comandant general dels exèrcits borbònics, i destaquen com a victòries seves les conquestes de Lleida (novembre de 1707) i de Tortosa (juliol de 1708). Va ser apartat del capdavant de l’exèrcit després de conspirar contra Felip V l’any 1709. Després de la mort de Lluís XIV, rei de França, va ser nomenat regent únic i plenipotenciari de França fins a la majoria d’edat de Lluís XV. Restablí la pau i s’alià amb el Regne Unit i l’arxiducat d’Àustria en contra d’Espanya. Verboom, Pròsper de Joris Prosper Van Verboom, marquès de Verboom, va ser un noble i militar d’origen flamenc que a finals del segle xvii va treballar amb l’enginyer militar francès Vauban, pare de les fortificacions militars modernes. Alliberat pels austriacistes a Viena l’any 1712, després d’haver-lo capturat a la batalla d’Almenar, Verboom va retornar a la península i fundà el Cos Reial d’Enginyers. La seva petjada a Catalunya va deixar molts testimonis: es va encarregar de la construcció de la Ciutadella i del barri de la Barceloneta, i de la reforma de Montjuïc, a Barcelona; de la fortalesa de la Seu d’Urgell,i del castell de Sant Ferran de Figueres. Aparici, Josep Nascut a Caldes de Montbui, va ser un destacat borbònic català. Retirat a Mataró l’any 1713 per fugir del setge de Barcelona, va ser requerit per José Patiño al camp borbònic i se li va oferir una plaça a la junta d’intendència. Amb la victòria borbònica, va intervenir en la confecció del cadastre, l’impost aplicat per l’administració borbònica, i va ser destinat a la comptadoria de confiscacions. Com a resultat dels viatges que va haver de fer per tot Catalunya, va elaborar un mapa que va dedicar l’any 1720 a Felip V, on va inscriure les fronteres dels corregiments damunt de les demarcacions de les vegueries.

137

Catalunya, 1714

Informació pràctica Centres d’Acollida Turística (CAT) www.turismecat.cat

Agència Catalana de Turisme www.catalunya.com Departament d’Innovació, Universitats i Empresa Direcció General de Turisme www.gencat.cat/diue/ambits/ turisme/index.html Museu d’Història de Catalunya Ruta 1714 www.mhcat.net/serveis/rutes_i_ itineraris/la_ruta_1714 www.mhcat.cat Museu Nacional d’Art de Catalunya www.mnac.cat Fundació de les Fortaleses Catalanes www.lesfortalesescatalanes.info Fires i festes de Catalunya www.firesifestes.com Cardona 1714 www.cardona1714.cat Museu Virtual de la Guerra de Successió www.guerradesuccessio.cat 11 de Setembre de 1714 www.11setembre1714.org Miquelets de Catalunya www.miquelets.cat/ Reconstrucció Històrica.cat www.reconstrucciohistorica.cat

Itinerari 1

Barcelona OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A BARCELONA Tel.: 932 388 091 www.gencat.net/probert CENTRE D’INFORMACIÓ DE TURISME DE BARCELONA Tel.: 932 853 834 www.barcelonaturisme.com Caldes de Montbui OFICINA DE TURISME Tel.: 938 654 140 www.caldesmontbui.org Vilanova i la Geltrú OFICINA DE TURISME Tel.: 938 154 517 www.vilanovaturisme.net

138

Sitges OFICINA MUNICIPAL D’INFORMACIÓ TURÍSTICA Tel.: 938 944 305 www.sitgestur.cat Arenys de Mar OFICINA D’INFORMACIÓ I TURISME Tel.: 937 922 601 www.arenysdemar.org/ Caldes d’Estrac EQUIPAMENT DE PROMOCIÓ ECONÒMICA DE CALDES D’ESTRAC Tel.: 937 910 588 www.caldetes.cat Mataró OFICINA DE TURISME Tel.: 937 582 698 www.mataro.cat Ajuntament de Sant Boi de Llobregat Tel. 936 351 200 www.santboi.cat Ajuntament d’Esparreguera Tel.: 937 771 801 www.esparreguera.org Ajuntament d’Olesa de Montserrat Tel.: 937 780 050 www.olesam.cat Memorial 158 memorial158.blogspot.com Ajuntament de Sant Quintí de Mediona Tel.: 938 998 028 www.santquintimediona.cat Mata-degolla de Sant Quintí de Mediona www.festacatalunya.cat/ Ajuntament de Sant Martí Sarroca Tel.: 938 991 111 www.santmartisarroca.net Ajuntament de Castellví de Rosanes Tel.: 937 751 942 www.castellviderosanes.cat

Itinerari 2 Vic OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 938 862 091 www.victurisme.cat

CENTRE DE TURISME D’OSONA Tel.: 938 851 715 www.osonaturisme.cat Marxa dels Vigatans www.marxadelsvigatans.cat Centelles OFICINA DE TURISME DE L’ESTACIÓ ALT CONGOST Tel.: 938 429 361 www.vallesnet.org/~apren Lluçanès OFICINA DE TURISME DE PRATS DE LLUÇANÈS Tel.: 938 560 732 www.pratsdellucanes.cat OFICINA DE TURISME DE L’ESTACIÓ ALT CONGOST Tel.: 938 429 361 www.vallesnet.org/~apren Ajuntament de Rupit Tel.: 938 522 003 www.rupitpruit.cat Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà Tel.: 938 502 626 www.santhipolitdevoltrega.cat Ajuntament de Santa Cecília de Voltregà Tel.: 938 502 474 Ajuntament de les Masies de Voltregà Tel.: 938 570 028 www.lesmasiesdevoltrega.cat Ajuntament de les Masies de Roda Tel.: 938 540 027 www.lesmasiesderoda.cat Ajuntament de Torelló Tel.: 938 591 050 www.ajtorello.cat

Itinerari 3 Manresa OFICINA MUNICIPAL D’INFORMACIÓ Tel.: 938 784 090 www.manresaturisme.cat Ajuntament de Sallent Tel.: 93 837 02 00 www.sallent.cat Centre d’Acollida Turística (CAT) de Sallent Tel.: 938 370 200

Gironella OFICINA DE TURISME DEL PARC FLUVIAL DEL LLOBREGAT Tel.: 938 380 093 www.parcfluvial.org L’Onze de Setembre i Gironella http://www. lonzedesetembreigironella.com/ Berga/Queralt OFICINA DE TURISME DEL BERGUEDÀ Tel.: 938 221 500 www.elbergueda.cat OFICINA DE TURISME Tel.: 938 211 384 www.turismeberga.cat Talamanca Consorci de les Valls del Montcau www.vallsdelmontcau.org Moià OFICINA DE TURISME DEL MOIANÈS Tel.: 938 301 418 www.moianes.com Museu Història de Catalunya / Casa Museu Rafael Casanova www.mhcat.net/serveis/rutes_i_ itineraris/la_ruta_1714 Festa Barroca www.retorna1714.moia.cat Montserrat OFICINA DE TURISME DE MONTSERRAT - PORTALS D’ENTRADA Tel.: 938 777 777 www.montserratvisita.cat Sant Benet de Bages Monestir de Sant Benet de Bages www.monstbenet.com Ajuntament de Casserres Tel.: 938 234 000 www.casserres.cat Ajuntament de Gaià Tel.: 938 390 151 www.gaia.cat Ajuntament de Balsareny Tel.: 938 396 100 www.balsareny.cat Ajuntament de Santa Maria d’Oló Tel.: 938 385 029 www.olo.org Ajuntament de Mura Tel.: 938 317 226 www.mura.diba.es

139

Catalunya, 1714 Ajuntament de Monistrol de Calders Tel.: 938 399 000 www.monistroldecalders.cat

Itinerari 4 Cardona OFICINA DE TURISME Tel.: 938 692 798 www.cardona.cat Fundació Cardona Històrica www.cardonaturisme.cat Cardona 1714 www.cardona1714.cat Aplec del 18 de Setembre (Cardona) www.18desetembre.cat Museu d’Història de Catalunya / Cardona www.mhcat.net/serveis/rutes_i_ itineraris/la_ruta_1714 Solsona OFICINA DE TURISME DE SOLSONA Tel.: 973 481 009 www.solsonaturisme.com OFICINA DE TURISME DEL SOLSONÈS Tel.: 973 482 310 www.turismesolsones.com Els Prats de Rei OFICINA DE TURISME DE L’ALTA ANOIA Tel.: 938 680 366 www.altaanoia.info Museu Història de Catalunya / Torre de la Manresana www.mhcat.net/serveis/rutes_i_ itineraris/la_ruta_1714 Cervera OFICINA COMARCAL DE TURISME DE LA SEGARRA Tel.: 973 531 303 www.lasegarra.org Museu Comarcal de Cervera www.museudecervera.cat Museu d’Història de Catalunya / Universitat de Cervera www.mhcat.net/serveis/rutes_i_ itineraris/la_ruta_1714 Calaf OFICINA DE TURISME Tel.: 938 680 833 www.calaf.cat

140

Sant Ramon OFICINA DE TURISME Tel.: 973 524 018 www.santramon.ddl.net Ajuntament de Sant Llorenç de Morunys Tel.: 973 492 050 www.ajuntamentdesantllorencde morunys.org Ajuntament de Pinós Tel.: 973 473 292 www.turismesolsones.com Santuari del Miracle Tel.: 973 480 002 www.santuarielmiracle.com Ajuntament de Navès Tel.: 973 482 553 www.naves.cat

Itinerari 5 Lleida OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A LLEIDA Tel.: 973 238 446 www.catalunyaturisme.com OFICINA DE TURISME Tel.: 902 250 050 www.turismedelleida.cat OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A LLEIDA Tel.: 973 248 840 www.catalunyaturisme.com Museu Història de Catalunya / Seu Vella www.mhcat.net/serveis/rutes_i_ itineraris/la_ruta_1714 Consorci de la Seu Vella OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A LLEIDA Aeroport d’Alguaire Tel.: 973 032 744 www.catalunyaturisme.com Balaguer OFICINA DE TURISME Tel.: 973 445 194 www.balaguer.cat/turisme OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A LLEIDA Tel.: 638 683 177 www.catalunyaturisme.com Ajuntament d’Almenar Tel.: 973 770 013 almenar.ddl.net

Agramunt OFICINA DE TURISME Tel.: 973 391 089 www.agramunt.ddl.net Bellpuig OFICINA DE TURISME Tel.: 973 320 408 www.bellpuig.cat Ajuntament d’Aitona Tel.: 973 794 010 www.aitona.cat Ajuntament de Juneda Tel.: 973 150 014 www.juneda.cat Ajuntament de Bellvís Tel.: 973 565 000 bellvis.ddl.net Ajuntament del Poal Tel.: 973 565 002 poal.ddl.net Ajuntament d’Os de Balaguer Tel.: 973 438 004 www.ccnoguera.cat/osbalaguer Ajuntament d’Algerri Tel.: 973 426 013 www.ccnoguera.cat/algerri

Itinerari 6 La Seu d’Urgell OFICINA DE TURISME Tel.: 973 351 511 www.turismeseu.com OFICINA DE TURISME DEL CONSELL COMARCAL DE L’ALT URGELL Tel.: 973 353 112 www.ccau.cat Puigcerdà OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 972 880 542 www.puigcerda.cat OFICINA DE TURISME DE LA CERDANYA Tel.: 972 140 665 www.cerdanya.org Sort OFICINA DE TURISME DEL PALLARS SOBIRÀ Tel.: 973 621 002 www.pallarssobira.info Ajuntament de Sort Tel.: 973 620 010 www.sort.cat Bellver de Cerdanya OFICINA DE TURISME Tel.: 973 510 229

Esterri d’Àneu OFICINA DE TURISME Tel.: 973 626 345 www.esterrianeu.cat Vielha OFICINA DE TURISME Tel. 973 640 110 ww.torismearan.org Organyà OFICINA DE TURISME Tel.: 973 382 002 organya.ddl.net Montlluís (Alta Cerdanya) França Ajuntament de Montlluís, MAIRIE Tél.: 04. 68. 04. 21. 18 www.mont-louis.net Ajuntament de Gerri de la Sal Tel.: 973 662 040 baixpallars.ddl.net Ajuntament d’Oliana Tel.: 973 470 035 oliana.ddl.net Ajuntament de Vall de Cardós Tel.: 973 623 122 www.valldecardos.org Ajuntament de Llívia Tel.: 972 896 011 www.llivia.org Ajuntament de Bonestarre Tel.: 973 623 122 www.valldecardos.org

Itinerari 7 Girona OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A GIRONA Tel.: 872 975 975 www.girona.cat/turisme Hostalric OFICINA DE TURISME Tel.: 902 196 446 www.hostalric.cat www.laselvaturisme.com Olot OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 972 260 141 www.olot.cat/turisme CASA DELS VOLCANS Tel.: 972 268 112 www.parcsdecatalunya.net Arbúcies OFICINA DE TURISME www.arbucies.com

141

Catalunya, 1714 Sant Hilari Sacalm OFICINA DE TURISME Tel.: 972 869 686 www.turisme.santhilari.net Banyoles OFICINA DE TURISME Tel.: 972 575 573 www.banyoles.cat/turisme Santa Pau OFICINA DE TURISME Tel.: 972 680 349 www.garrotxa.com/santapau Besalú OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 972 591 240 www.besalu.net Ajuntament de Fornells de la Selva Tel.: 972 476 163 webspobles.ddgi.cat/sites/ fornells_de_la_selva Ajuntament de Cassà de la Selva Tel.: 972 460 005 www.cassadelaselva.net Ajuntament de Sant Celoni Tel.: 938 641 200 www.santceloni.org Ajuntament de Castellfollit de la Roca Tel. 972 294 003 www.castellfollitdelaroca.org www.altagarrotxa.org

142

OFICINA DE TURISME D’EMPURIABRAVA Tel.: 972 450 802 www.castello.cat Palafrugell OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 972 300 228 www.visitpalafrugell.cat OFICINA DE TURISME Tel.: 972 614 475 Sant Feliu de Guíxols OFICINA DE TURISME Tel.: 972 820 051 www.guixols.cat Torroella de Montgrí OFICINA DE TURISME DE TORROELLA DE MONTGRÍ CAN QUINTANA Tel.: 972 755 180 www.museudelamediterrania.org

Itinerari 9 Tarragona OFICINA DE TURISME Tel.: 977 250 795 www.tarragonaturisme.cat OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A TARRAGONA Tel.: 977 233 415 www.catalunyaturisme.com

Itinerari 8

Torredembarra PATRONAT MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 977 644 580 www.torredembarra.publiweb.es

Roses OFICINA DE TURISME Tel.: 902 103 636 www.roses.cat Espai Cultural de la Ciutadella Tel.: 972 151 466 www.patrimonideroses.cat

Festa de la batalla de Torredembarra www.catpatrimoni.com Montblanc OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 977 861 733 www.montblancmedieval.cat

Figueres OFICINA DE TURISME Tel.: 972 503 155 www.figueres.cat Castell de Sant Ferran www.lesfortalesescatalanes.info Cadaqués OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 972 258 315 www.cadaques.cat Castelló d’Empúries OFICINA DE TURISME Tel.: 972 156 233 www.castello.cat

Ajuntament de Capçanes Tel.: 977 178 358 www.capcanes.altanet.org Alcover OFICINA DE TURISME Tel.: 977 846 452 www.alcover.cat Fira de Bandolers (octubre) www.alcover.oasi.org Cambrils OFICINA DE TURISME Tel.: 977 792 307 www.turcambrils.info

Reus OFICINA DE TURISME Tel.: 977 010 670 www.reus.cat/turisme OFICINA COMARCAL DE TURISME DEL BAIX CAMP Tel.: 977 327 155 www.turismebaixcamp.org OFICINA DE TURISME DE CATALUNYA A L’AEROPORT DE REUS Tel.: 977 772 204 www.catalunyaturisme.com La Selva del Camp OFICINA DE TURISME Tel.: 977 844 630 www.laselvadelcamp.cat Valls OFICINA MUNICIPAL DE TURISME Tel.: 977 612 530 www.ajvalls.org Altafulla OFICINA DE TURISME Tel.: 977 651 426 www.altafulla.org Santes Creus Aiguamúrcia (Alt Camp) OFICINA COMARCAL DE TURISME DE SANTES CREUS Tel.: 977 638 141 www.altcamp.cat www.larutadelcister.info www.mhcat.cat Poblet Vimbodí (Conca de Barberà) OFICINA COMARCAL DE TURISME Tel.: 977 871 247 www.concadebarbera.info www.larutadelcister.info www.mhcat.cat Vallbona de les Monges OFICINA DE TURISME Tel.: 973 330 567 www.urgell.ddl.net www.larutadelcister.info Escaladei la Morera de Montsant OFICINA DE TURISME Tel.: 977 827 346 www.turismepriorat.org www.mhcat.cat Falset OFICINA D’INFORMACIÓ TURÍSTICA DEL PRIORAT Tel.: 977 831 023 www.turismepriorat.org

Cornudella del Montsant OFICINA DE TURISME Tel.: 977 821 000 www.pagina.de/cornu Ajuntament de Riudoms Tel.: 977 850 350 www.riudoms.org Ajuntament de Marçà Tel.: 977 178 000 www.marca.altanet.org

Itinerari 10 Tortosa OFICINA DE TURISME DEL BAIX EBRE Tel.: 977 445 308 www.baixebre.cat OFICINA DE TURISME Tel: 977 449 648 www.tortosaturisme.cat La festa del Renaixement www.festadelrenaixement.org Ajuntament de Miravet Tel.: 977 407 134 www.miravet.altanet.org Museu Història de Catalunya / castell de Miravet www.mhcat.cat Horta de Sant Joan OFICINA DE TURISME Tel.: 977 435 043 www.hortanet.org Tivissa OFICINA DE TURISME Tel.: 977 417 551 www.tivissa.net Ajuntament de Flix Tel.: 977 410 153 www.flix.altanet.org/ Ajuntament de Riba-roja d’Ebre Tel.: 977 416 003 www.riba-roja.altanet.org Ajuntament d’Arnes Tel.: 977 435 134 www.arnes.altanet.org Parc Natural dels Ports www20.gencat.cat/portal/site/ parcsnaturals Ajuntament de Batea Tel.: 977 430 003 www.batea.altanet.org Ajuntament de Bot Tel.: 977 428 077 www.bot.altanet.org Ajuntament de Vilalba dels Arcs Tel.: 977 438 002 www.vilalba.altanet.org

143

Altres títols de la col· lecció: El Camí de Sant Jaume del Port de la Selva-Sant Pere de Rodes i de la Jonquera a Montserrat de Montserrat a Alcarràs, de Tàrrega a Alfarràs de Tarragona a Lleida de Barcelona a Montserrat de Tortosa a Batea Guia dels escenaris de la guerra del Francès Camins de l’Abad Oliba, Viatge a la Catalunya de l’any 1000 Pirineu Comtal, Un viatge pel naixement de Catalunya La Catalunya Jueva, viatge per les Terres d’Edom Verdaguer, una geografia mítica de Catalunya Santuaris de Catalunya, una geografia dels llocs sagrats Els Fars de Catalunya, de nord a sud per la costa. La mirada aliena