Nativa 50

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA #50 \ JULIOL–AGOST 2009 SUBSCRIPCIÓ ANUAL 15€

+ \ ANÍMIC–ASMATIK 50 MOMENTS \ PASCALDECOMELADE LA MÚSICA\ AIA-BATISTE BARCELONA \ ACTIVISTES: (2000-2009) ALBERT GUIJARRO + DIGITALITZACIÓ GALLYGOWS \ LE PETIT RAMON \ COMELADE+CASASSES VULCANO \ MARC EGEA DIRECTE \ POLÍTICA CULTURAL \ LLIBERTAT\\NUEVA ACTIVISTES: ADELL, FAURA, NUBLA

3

4 — Reportatge 50 moments de la música a Barcelona 14 — Article 1 La digitalització i el futur de la música 18 — Article 2 ¿Nada como el directo? 22 — Article 3 Política cultural?

26 — Article 4 Música y libertad 30 — Club Nativa 32 — Activistes Sobre l’activisme: Joan-Elies Adell / Ramon Faura Coll / Victor Nubla

50 E

DIT

DIT A NATIVA “Des de mitjans del segle XV (...) la cultura és una cosa ordenada de dalt a baix i que serveix com a caixa de ressonància de les classes poderoses“ (R.Faura, Nativa 36) / Jordi Hereu proclama: “Vull que la ciutat tingui música en viu”. (O. Àbalos, 37) / “les sales serien un espai a protegir. És obvi que a ningú se li ocorriria tancar una biblioteca així com així”. (A. Guijarro, 33) / “Nosaltres tenim una sala, el nostre ofici és donar cabuda als concerts, no fer de promotors“ (R. Tierz, 42) / “Un club d’improvisació és un valor segur“ (V. Nubla, 46).

“Potser el símptoma de que estàs fent pop és que utilitzin una cançó teva per a un anunci“ (X. Guillaumes, 44) / “Una nadala és una sintonia publicitària: la sintonia publicitària de la multinacional més nociva que es coneix al planeta (R. Faura, 42)“ / El jazz és una cosa com molt laboral (A. Smith, 44) / “hem de reivindicar l’amateurisme.

Els músics professionals són avorrits, i els que aspiren a ser-ho també“ (Miguel, de Manny Rodríguez y las Honky Tonkys, 33) / David Mengual lamenta la invisibilitat que pateixen els músics de jazz, a l’Sputnik (F. Esteve, 42). “(sobre el periodisme musical) No sé por qué razones, pero no hemos sabido demostrar que nuestro trabajo es necesario. No me parece mal que nuestro púlpito esté cuestionado. Si ocurre es porque nos lo hemos buscado nosotros y porque en este país la música nunca ha tenido una relevancia cultural significativa.”, (L. Hidalgo, 39) / “Els directius d’alguns diaris creuen que les crítiques musicals els fan perdre lectors“ (N. Cruz, 39).

W

HO

NATIVA#50 Revista musical metropolitana Juliol–agost 2009 Edita Indigestió Musical SL Apartat de Correus 9042 08080 Barcelona E-Mail revista@indigestio.com Web www.indigestio.com Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus redactors i col·laboradors

“(amb les noves tecnologies) L’escolta musical s’apropa més a un procés de creació que a una escolta passiva, i tot sembla indicar que anirà en augment“ (X. Serra, 46) / “La música s’hauria d’escoltar d’una altra manera, perquè ara tothom està endollat tot el dia. Sembla que la gent no presta atenció”. (D. Mayor Bratvogel, 45) / “(Vull) ...tornar a agafar el sentit del que és un enregistrament: tirar una foto a una cosa que està molt bé com està i oblidar-m’en (S. Coromina, 42) / “La gent d’entre 20 i 30 ha obert els seus horitzons musicals d’una manera bèstia“ (V. Velasco 46) / “La tecnologia va ajudar a explorar nous llenguatges però també va anar trencant la divisió entre les diferents cultures musicals, unificant conceptes i públics“ (X. Serra 46) / “El gust és una trampa. No és més que una habituació a alguna cosa“ (Carmen Pardo, 41) / “És allò de la Ode to the Death of Jazz de l’Edward Vesala: preguntar-se què es pot fer a partir d’aquí? Busquem. Hi ha maneres, segur que hi ha maneres.“ (Marc Egea, 45) / “Busco en la música el que en literatura podria ser el realisme màgic. Tractar de mostrar que hi ha altres camins possibles. No només per a la música, també per a nosaltres mateixos.“ (S. Merino. 33) Recopilat per cRiStina Tascon i jordi oliveras

Direcció i coordinació Jordi Oliveras i Cristina Tascón Han col·laborat en aquest número Olga Àbalos, Joan-Elies Adell, Nando Cruz, Ramon Faura, Luis Hidalgo, Albert Isnardo, Victor Lenore, Victor Nubla, Xavier Tort Disseny i il·lustració Xavier Alamany amb la col·laboració d’Israel Aguilar Correcció de textos Mariona Masferrer Fotografia Advanced Music, Xavier Alamany, Dani Cantó, Raul Cuevas, Cesar Merino, Albert Pijuan, Maribel R. de Erenchun, Inma Varandela i arxiu Heliogabal, In-Edit, ScannerFM, Taller de Músics i arxiu Nativa Impressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002 Amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

4

REPORTATGE

50 MOMENTS DE LA MÚSICA A BARCELONA (2000-2009)

S

hagués de fer una llista dels 50 moments més significatius del que ha passat a la música, a Barcelona, els darrers deu anys, tindríem diferents llistes, però alguns d’aquests punts segur que coincidirien.

I CADASCÚ

OLGA ÀBALOS, XAVIER TORT

L’enumeració per si mateixa no ens explica massa coses.

Una llista en el fons és una eina per aconseguir un relat, però no és el relat. És una llista subjectiva i insuficient.

Tampoc els comentaris el poden omplir. Per què? Perquè cadascú de nosaltres hem de fer la pròpia lectura i omplir amb la nostra memòria el que manca. Són 50 moments que es reparteixen entre anècdotes, vivències, concerts, aniversaris, resistències i abandonaments, dels que, com a ciutadans d’aquesta ciutat, hem format part.

Res ha fet que la música canviï radicalment. No es ni pitjor ni millor. El músic continua jugant un paper sobre l’escenari i el públic segueix demanant-ho. La música continua essent una pàgina en blanc en la que escrivim el que volem cada moment. Una mica com aquesta ciutat, que pot ser el que nosaltres (i més) vulguem que sigui.

ANY 2000 1 MANU CHAO TOCA AL SIDECAR En el moment més àlgid de l’èxit del seu disc Clandestino (1998), Manu Chao celebra diversos concerts secrets a la sala Sidecar que aconsegueixen un ple absolut i deixen NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

molta gent a les portes del local. L’esdeveniment és la clara consolidació de tot un moviment basat en el mestissatge estètic i musical com a progressisme, i que inclou formacions com Ojos de Brujo, Macaco, Bazuka Matraca, Delinqüentes i Muchachito Mondo Infierno. Deu anys més tard, aquest moviment contestatari de la nostra època, encara perdura. XAVIER TORT ANY 2001 2 TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: SENTÈNCIA 119/2001 DEL 24.5.2001: “EL SOROLL VULNERA ELS DRETS FONAMENTALS“ La sentència del Constitucional va permetre que a partir de llavors es paguin indemnitzacions als afectats pel soroll i es tanquin els bars responsable (per dir-ho d’una manera planera). Però també ha fet que per valorar el nivell d’afectació que produeix el soroll es mesuri el so quantitativament (en decibels) i no qualitativament. El so, i la música per extensió, passa a ser legislat per lleis de medi ambient que regulen la contaminació acústica, un fet ple d’incongruències.

Cal afinar les legislacions perquè a l’hora de parlar de so pesi més el fet cultural que no els decibels. OLGA ÀBALOS

5

7

1

2

4

8

3 NOVA LLICENCIATURA SUPERIOR DE MÚSICA: NAIXEMENT DE L’ESMUC Que Barcelona i, per extensió, el territori català, tingués per fi una llicenciatura pública d’aquestes característiques va significar fer un pas cap a una normalitat merescuda. A més de modificar el pla curricular per a aquests estudis d’equivalència universitària, el naixement de l’ESMUC ha ajudat a revifar escenes fins ara una mica encarcarades com la jazzística o la de la música tradicional dotant-les de músics amb sang nova i fresca i ganes de menjar-se el món. O.A. ANY 2002 4 REVISTA NATIVA De la gestora musical Indigestió sorgeix el primer número de la revista bimestral i gratuïta Nativa, revista pionera en la reflexió musical. A més a més suposa una plataforma d’opinió pels músics i una font d’informació de sectors musicals de poca difusió. Creant un espai amb una visió musical –com a ens global que va més enllà de preocupacions estilístiques– omple un buit en un mercat marcat pel mercantilisme i l’excessiva especialització tendenciosa. X.T.

5 SO DE BARCELONA Els cartells dels grans festivals que se celebren a Barcelona palesen un auge de formacions nascudes en aquesta ciutat. Són formacions amb membres de diferents procedències estilístiques i, doncs, força diferents entre sí.

Però constituïdes per músics que viuen, creen i assagen a la ciutat. Per això, coincideixen de vegades en algun bar.

Així 12Twelve, Sidonie, Mishima, Pastora, Songstore, Facto Delafé, etc., no comparteixen estils, però sí que comparteixen locals, temps, festivals, bars i ciutat. X.T.

6 NOUS SEGELLS: BANKROBBER, FOEHN RECORDS, CYDONIA I SINNAMON Sinnamon Records va esdevenir el tercer cap d’un monstre que porta el mateix nom, Sinnamon, bicèfal fins llavors gràcies a la propietat i gestió de l’antiga Zeleste i la promotora musical del mateix nom. Representava un nou model d’empresa de gestió musical amb una forta ambició econòmica que contrastava amb el projecte de Bankrobber, Foehn Records i Cydonia, petites discogràfiques nascudes el mateix any que volien donar sortida a una nova collita de músiques locals i que apostaven per l’especialització com a resultat de creure en un projecte molt personal i únic. O.A. 7 EL HARLEM FA 15 ANYS El club dirigit per Daniel Negro ha anat resistint al llarg dels anys com una sala transgressora que ha donat primeres oportunitats a molts músics. De fet, és la sala de concerts més antiga de Catalunya (tres anys més tard rebria el premi a la Difusión de la Música de la SGAE). Pel seu escenari han passat des de Pau Riba a Ojos de Brujo, s’han format jazzmans i, darrerament, la sala s’ha convertit en un punt de trobada pels aficionats als sons llatins, a la música brasilera, i fins i tot, al Rock fusió. O.A. ANY 2003 8 EL “NO A LA GUERRA“ La cerimònia dels premis Goya d’aquell any va posar de moda portar l’adhesiu de “No a la guerra”, una manera de fer públic un posicionament polític de forma discreta. Als actors més compromesos (com la família Bardem) s’hi va unir el col·lectiu de músics, poc predisposat, normalment, JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

6

a mostrar la seva opinió (tot i que sempre es pressuposa que l’art ha de ser d’esquerres, no se sol dir en veu alta).

Recuperar l’afany de crítica pública és sempre positiu. O.A. 9 EL SÓNAR NO VOL CRÉIXER MÉS Coincidint amb el seu desè aniversari el X Festival de Músiques Avançades i Art Multimèdia Sónar assoleix el seu rècord d’assistència en registrar 100.000 assistents en aquesta edició, erigint-se així com una permanent “exposició universal de Barcelona”, ja que se situava en l’avantguarda del món de la música electrònica i de les noves tecnologies a nivell mundial. És pioner d’un modern fenomen social en el qual conflueixen el coneixement, l’intercanvi logístic, l’entreteniment i les arts. X.T. 1 0 NÚMERO 100 DEL MONDO SONORO La revista musical gratuïta Mondo Sonoro celebra, el 23 de setembre al BAM, en el marc de les festes de la Mercè, el seu número 100 que sortiria a l’octubre. L’esdeveniment Mondos of Rock va tenir lloc a l’estació de França, i per l’escenari de Mondo Sonoro va lluir de la mà de bandes com Fundación Tony Manero, Tuesday Afternoon, Madee, Cecilia Ann o Sidonie a base de versions dels seixanta, setanta i vuitanta. En acabar els concerts Macaco oferí una batucada i els Dj’s Amable i Undo s’encarregaren del ball fins a altes hores de la nit. X.T. 1 1 PRIMERA EDICIÓ DE L’IN-ÈDIT FESTIVAL El Club Elena, al barri de Gràcia, amb olor a tancat i amb aquelles butaques de vellut vermell, va acollir el debut

d’un festival de cinema predestinat a reunir malalts de la música, mitòlegs, homes i dones de les cavernes i, com s’ha comprovat al llarg de les edicions posteriors, gent in en general desitjosa de deixar-se veure. Organitzat per la gent d’En Silencio, l’In-èdit proporcionà l’immens plaer de poder veure en una pantalla de cinema documentals musicals de tots els gèneres. Un plaer que afortunadament es repeteix cada tardor. O.A. 1 2 CONCERTS DE PAGAMENT AL BAM? Aquell any, el director del festival Albert Salmerón declarava que l’objectiu del Barcelona Acció Musical, després de deu anys de vida, seguia sent “portar la música al carrer”.

Aquestes paraules contrastaven amb la novetat d’aquella edició: per primera vegada, el certamen oferia alguns concerts de pagament a l’Estació de França, cosa que va obrir un animat debat públic sobre quin tipus de festival havia de ser el BAM. Dos anys més tard, en el 2005, tots els concerts tornaven a ser gratuïts. O.A. 1 3 EL “BOOM“ DEL MYSPACE. VISCA L’AUTOPRODUCCIÓ!

El Myspace va néixer com una xarxa social virtual el 2003, però de seguida va revolucionar la manera en què es concebia la creació i la promoció musical. La necessitat d’una discogràfica que recolzés la música començava posar-se en dubte. Dubtes que tendien a convertir-se en una evidència a mesura que la tecnologia per a fer gravacions musicals estava, cada vegada més, a l’abast de tothom.

Els grups de Barcelona s’han apuntat, des d’un inici, al Myspace, aprofitant la seva gratuïtat i creant una xarxa social de comunicació impensable fins aquell moment. O.A. 1 4 AINA SE SEPAREN Amb més de 400 concerts fets (també gires per Europa i pels Estats Units) i una desena de referències discogràfiques (entre elles, tres discos publicats a Bcore), Aina (Artur Estrada, Pau Santesmasses, Xavi Solà i Álvaro Solà) se separaven després de vuit anys de trajectòria. Representaven una manera molt honesta i sòlida d’entendre la música, d’una filosofia do-it-yourself que tant ha calat dins l’escena Hardcore, Punk Rock o com es prefereixi anomenar. Ho deixaven per una qüestió de creativitat, no per

9

11

13

NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

14

7

manca d’il·lusió (poc després, l’Artur – veu i guitarra – tornaria a escena amb Nueva Vulcano). Van acomiadar-se del públic amb una gira per vàries ciutats de l’estat i amb la publicació de dos EPS amb alguns temes inèdits. O.A. ANY 2004 15 FÒRUM DE LES CULTURES El 9 de maig s’inaugura el primer Fòrum Universal de les Cultures, que tracta temes com el desenvolupament sostenible, les condicions per la pau i la diversitat cultural.

Durant 141 dies les instal·lacions construïdes per l’esdeveniment van ser visitades per 3.323.123 persones, que també comptà amb nombrosos espectacles de dansa, teatre, cercaviles i concerts. El que destacà d’aquests últims fou la música ètnica de Gilberto Gil, Incredible String Band, Cesaria Évora, Alim Qasimov o Khaled. X.T.

1 6 G’S CLUB. CAP MÉS DIMARTS G3G AL SIDECAR Aquest any es tancà el G’s Club (organitzat pel segell G3G), després de tretze anys d’una programació arriscada. Els dimarts al Sidecar foren el quarter general de tots aquells als qui interessava la música experimental i també fou epicentre de diversos projectes. Per allà van passar Raèo, Superelvis, Macromassa, H. Kobayashi, P. Bastien i, en definitiva, tota una generació que visqué una edat d’or mentre aquell club li donava unitat i vigència. El tancament ocasionà un buit que mai més ha estat cobert. X.T.

d’una manera vertiginosa gràcies a Internet. Scanner Fm va començar sent una iniciativa de ràdio digital feta a Barcelona, i va anar creixent fins a arribar a ser la ràdio de molta gent. El premi Ondas que van rebre el 2004 va significar el reconeixement d’un medi encara amb poc prestigi (com també ho són els diaris digitals), però de gran presència entre la població. Avui en dia, és la ràdio oficial de festivals com el FIB, el Primavera Sound o el Sónar i té una graella amb una gran varietat musical, tot i que alguns locutors són amateurs, potser l’únic punt a millorar. O.A. 20 EL PRIMAVERA SOUND CREIX I ES TRASLLADA AL FÒRUM Aquella primera edició del PS al Fòrum aixecava sospites.

L’organització va abandonar el recinte del Poble Español amb la intenció d’evitar les cues i les molèsties de la calor, i volien fer un salt qualitatiu i quantitatiu. El desert de ciment, des d’aquell moment, permet una millor mobilitat de públic (són 27 hectàrees), hi ha més espais per seure i beure. En aquella primera edició, hi van assistir unes 44.000 persones. La ciutat havia trobat una manera d’utilitzar l’espai: més tard hi aterrarien el BAM, la Feria d’Abril i el Summercase. O.A. 21 EL “DESGLAÇ“ DEL FLAMENC EN CATALÀ L’atreviment del cantaor de Badalona Miquel Poveda va fer obrir els ulls a molta gent. A Catalunya sempre hi ha hagut una gran tradició de flamenc però semblava gairebé

17 MUCHACHITO BOMBO INFIERNO I EL RETORN DE LA RUMBA Comença a despuntar la nova rumba catalana, fruit d’una llarga tradició, que recupera l’esperit dels grans pioners dels anys 70 com el G.Pérez, El Pescaílla i el Peret. La seva base consisteix en la tècnica del ventilador, però ara està carregada de dub o hip-hop i d’altres aires mestissos com la cumbia i el reggae. Uns bons exemples són Ojos de Brujo, Muchachito Bombo Infierno o la Troba Kung-Fu. Personatges com Carles Mestre representen la nova fornada, devota d’aquells antics mestres i de la rumba quinqui dels vuitanta. X.T 18 ARCO Y FLECHA, PROGRAMACIÓ CONTINUADA El Mercat de les Flors acull, des del 2004, una de les programacions musicals més arriscades: la de la promotora Arco y Flecha (AYF), que des del 1994 porta a Barcelona, i a la resta de l’estat, propostes de jazz d’avantguarda i músiques improvisades. La promotora musical va voler consolidar-se com a programador establint un fil conductor entre els concerts i convertint-los en un lloc de trobada dels aficionats d’aquest tipus de música. Aquella primera temporada d’AYF va acollir músics com el bateria Joey Baron (col·laborador de John Zorn), Tim Berne, Ken Vandermark o William Parker, entre altres. O.A.

18

19

ANY 2005 19 SCANNERFM GUANYA EL PREMI ONDAS Dalí deia que un dia Figueres seria el centre del món. Amb el temps s’ha comprovat que la seva premonició no era del tot certa però que, en certa manera, tenia raó: les noves tecnologies de la informació han fet que es passi del localisme a l’universalisme. Les fronteres desapareixen

21

JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

9

30

17

24

26

25

un tabú cantar en una altra llengua, tot i que el català és la llengua comuna de gran part de la comunitat gitana. El disc “Desglaç”, que musicava poemes de Martí i Pol i Jacint Verdaguer entre d’altres autors, va ser un gran intent d’aprofundir en el sentiment flamenc reafirmant la pròpia cultura. Què va ser el millor? Les bones crítiques que va rebre de la resta de l’estat pel seu directe. O.A. 22 DISC “MADE IN BARCELONA“ Potser caldria anar pensant en fer-ne un segon volum, si encara es pensa que publicar aquest recull va servir d’alguna cosa. El disc va publicar-se amb la intenció de fer un resum dels grups que circulaven per la ciutat (Standstill, Mishima, Nueva Vulcano, 12twelve, Refree, etc.) i que, suposadament, compartien un mateix sentiment d’independència. Desconec si d’aquí uns anys ens ajudarà a entendre millor el que passava a la ciutat en aquest moment de canvi de mil·leni. O.A. 23 AB, ABARNA, DESAPAREIX Després de deu anys lluitant per sortir de l’impremta, Yolanda Muelas tancava la barraca del que havia estat el seu projecte personal i que no havia deixat indiferent a ningú. L’AB, nascuda com una agenda musical de Barcelona anomenada Abarna, va anar transformant-se fins a convertir-se en una revista de tendències. I en aquest camí, va tenir fans i va crear-se molts enemics, va ser copiada, va revifar el sector de la premsa gratuïta, va posar el seu gra de sorra en el desprestigi de la professió (pots escriure, però sense cobrar) però alhora va ajudar alguns periodistes a ser-ne de veritat. Recordo que el primer número va ser gratuït i el van repartir durant el primer Pop Festival de Badalona, el 1995. Era la peça que li faltava a una escena local independent que tot just començava la seva dècada de glòria. O.A.

32

24 JORNADES COPYFIGHT AL CCCB Se celebren les jornades Copyfiht al CCCB per debatre el problema de la restricció cultural degut als estrictes drets d’autor. Són presidides per Lawrence Lessig, portaveu del corrent crític Copyleft que cerca més liberalització de la propietat intel·lectual per tal de legitimar les noves tecnologies i flexibilitzar la creativitat. Una de les preguntes que es plantejaven com a nucli del problema fou: és ètic comercialitzar amb la cultura? Una iniciativa necessària pel desenvolupament cultural. X.T. 25 PROGRAMACIÓ CONTINUADA A L’HELIOGÀBAL Prop del seu desè aniversari, l’Heliogàbal, un emblemàtic bar de Gràcia, es transforma en un local que deixa de ser un punt de reunió irregular per esdevenir un local de referència per la regularitat i varietat de la seva programació. Per assolir-ho, estructura la setmana per dies amb sessions de jazz, música experimental, música diversa i trimestres de poesia. D’aquesta manera, el local ha aconseguit la fidelitat del seu públic i una hiperactivitat artística sense precedents a la ciutat. X.T. 26 MISHIMA CANTA EN CATALÀ L’aparició del flamant Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa de Mishima, gairebé íntegrament cantat en català, suposa un dels esdeveniments consolidatius de l’escena pop catalana, fins i tot des dels estrats de la música independent. Aquesta es desfà de la vella etiqueta que els identifica amb una generació de Rock subvencionat que no responia al gust d’uns quants músics que per por a ser-hi inclosos cantaven en anglès des de ja feia uns quants anys. X.T. 27 LES SESSIONS DEL POWDER ROOM I THE BOILER Des dels anys 80, l’escena soul i mod de la ciutat s’ha JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

10

buscat els seus petits reialmes per sobreviure i retroalimentar-se. Quan van desaparèixer les cites del club “Magic in The Air”, Barcelona va quedar orfe d’esperit clubbing vintage fins l’arribada de The Boiler, itinerant, i les sessions The Powder Room a la sala Apolo, que han posat, definitivament, la ciutat en el mapa europeu dels circuits de DJ especialitzats, com l’escocès Keb Darge, pare del Deep Funk. O.A. ANY 2006 28 ETUDE RECORDS Pau Torres viu actualment al Canadà i des d’allà dirigeix el seu segell discogràfic, Etude Records, una petita joia nascuda el 2006 amb la qual va voler donar sortida a una escena musical vinculada a les músiques improvisades i experimentals, gairebé l’underground de l’underground. Gràcies a ell, músics com el Ferran Fages, l’Alfredo Costa-Monteiro (exmembres del col·lectiu IBA) o l’Andreu Martínez han pogut publicar discos i tenir una certa repercussió arreu del món. O.A.

29 L’ESPAI DESAPAREIX Després d’un any d’especulacions sobre el seu futur, el 31 de desembre l’Espai de Música i Dansa tancava les seves portes per traslladar la seva programació musical a la sala polivalent de l’Auditori i la de dansa al Mercat de les Flors; i perdia, així, la seva marca. Havent ofert una programació continuada des de l’any 1992 se suma a la llista de sales mitjanes que no troben continuïtat a la ciutat i són absorbides per les grans instal·lacions oficials.

dels festivals. Desapareix en un moment en el que l’interès per les músiques del món augmenta dia a dia, cosa que suposa un gran buit informatiu per tots aquells que volen endinsar-se en aquest complex i dispers gènere musical. X.T. 32 DESAPARICIÓ DE DJ SIDERAL Mor Aleix Vergés, alies Dj Sideral. Mor el 19 de juny a causa d’una aturada cardiorespiratòria. Amb ell també mor el liderat d’un eclèctic moviment techno que serà viu durant bona part de la dècada dels 90. Essent un dels primers Dj’s residents del Nitsa, de seguida es convertí en el Dj català de més projecció internacional. Representà un pont entre les tendències dels primers anys d’aquella dècada amb el so madchester dels seus Peanut Pie, i l’eclosió techno que va venir poc després. Va aconseguir publicar alguns àlbums. X.T. 33 ELS FESTIVALS ES MULTIPLIQUEN: SUMMERCASE, POP ARB, FARADAY FEST Barcelona necessita més festivals de música? L’enorme oferta que va haver-hi a partir del 2006 feia preveure una saturació del mercat i convidava a pensar en la música en directe com l’única realitat rentable del negoci musical.

Sigui com sigui, festivals com el Pop Arb o el Faraday s’han incorporat en el calendari d’una manera molt elegant i sent fidels a una manera de programar constructiva i amb personalitat. Altres festivals, com el Summercase, aixequen desconfiança per una programació sense concessions, tot i la venda de tiquets i l’acceptació popular. O.A.

30 OBRE LA [2] DE L’APOLO L’Apolo amplia l’oferta amb l’obertura de la sala [2]. D’aquesta manera, s’incrementen els espais en funció del tipus de programació: la [2] ofereix concerts més modestos, de caire local i amb vocació de club i cobreix tendències més alternatives, a nivell dels directes i de la discoteca. A la sala principal, en canvi, s’ofereix una programació, en part, més multitudinària en els concerts i en les sessions de Dj’s de tendències techno. L’ampliació ha ajudat molt l’escena local. X.T.

34 PLA ESTRATÈGIC DE LA MÚSICA A GRÀCIA Es redacta el Pla estratègic de la música a Gràcia que pretén donar solucions, a partir d’un diagnòstic de la situació actual, per tal de millorar les infrastructures, oferir programacions de tots els formats i tendències, apostar per la cultura musical d’arrelament popular, fomentar la creació i la fusió d’estils, millorar la situació a nivell d’imatge per a la subsegüent integració dels músics, així com millorar l’educació musical a un barri ja de per si molt actiu amb el fet musical. X.T.

31 BATONGA S’ACOMIADA La revista especialitzada en músiques d’arrel Batonga, fundada el 1999, plega en el seu número 75 degut a problemes econòmics causats pels canvis de les prioritats publicitàries, així com pel desgast del mercat discogràfic, juntament amb l’estancament que suposa la supremacia

35 12TWELVE ES PASSEN AL JAZZ AMB “L’UNIVERS“ Matisem: 12twelve mai ha fet jazz ni free jazz, per molt que ho hagi dit en portada el Rockdelux. “L’Univers“ (Acuarela, 2006), segon disc del grup, enregistrat amb Steve Albini a Xicago, la banda de post rock va obrir una línia de composició més melòdica i acústica amb la introducció del saxo i

36 35

NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

39

11

el contrabaix, jugant a fer petites improvisacions i demostrant un gust exquisit pel soundtrack. La seva separació, l’any 2009, va trencar l’interessant camí d’exploració musical que havien trobat. O.A. 36 TORNA L’ONA LAIETANA En l’edició del Festival LEM es programa un homenatge a l’Ona Laietana anomenat Anamnèsia. Hi participen l’Orquestra de Cambra Vila de Gràcia amb el suport elèctric per tal d’interpretar temes de Secta Sònica, Blay Tritono i Música Urbana. L’esdeveniment palesa un renovat interès cap a aquest ric moviment dels anys 70 que, partint del rock progressiu i el jazz, no tancava les portes a influències populars catalanes i mediterrànies, un camí que, els últims anys, va impregnant la música que d’aquí. X.T. 37 EL PRIMER CONCURS DE JAZZ DE BARCELONA Encara és una iniciativa molt desconeguda pel gran públic, però cada vegada més coneguda entre els aficionats del jazz que veuen com aquest certamen està captant, des de la seva primera edició, la participació dels cadells de l’escena catalana. Cadells com Jordi Berni, Santi de la Rubia, Marco Mezquida, Ramón Prats o Anna Luna tenen una ajuda per a aconseguir viure de la música.

Tot va començar gràcies a una idea de Fede García, un gran aficionat al jazz. O.A. 38 MP7, MÚSIQUES EN PROCÉS Que un espai com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona aposti per cicles i activitats que convidin a la reflexió de la societat actual no hauria de ser cap cosa destacable, però potser no cal donar-ho per fet, ja que la música és potser l’art que més es deixa de banda a l’hora d’usar-la, d’interpretar-la com a reflex de la societat en la qual és creada. Els cicle MP7, músiques en procés trenca aquesta tendència i obre un punt de reflexió amb la programació de concerts interessants i xerrades al voltant

d’aquest, és a dir, “sessions de creació, mescla i debat sobre les músiques populars contemporànies”. O.A. ANY 2007 39 SOBRETAULES DE BANNKROBBER L’aparició de Bankrobber a escena, tot i ser de La Bisbal de l’Empordà i reconèixer públicament el seu orgull rural, és un bon exemple de com, pas a pas, els projectes personals poden fer-se grans i madurs si els alimentes amb molt d’amor. No massa grans, tampoc cal. El cicle de Sobretaules que van iniciar ha aconseguit reunir músics del seu segell, com Guillamino, Ramon Faura, Mazoni o Sanjosex amb d’altres músics barcelonins i fer-los voltar per Catalunya, aquest territori de 32.000 km2 que hi ha darrera de Collserola. O.A.

40 OBRES AL TRADICIONÀRIUS Després de dos anys i mig d’obres de rehabilitació el CAT reobre de nou i esdevé la seu (durant aquest temps traslladada als Lluïsos de Gràcia) per la 21ª edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius. El renovat centre disposa ara d’un teatre-auditori amb una capacitat de 400 persones, una sala d’exposicions, un bar, dues aules i d’altres espais en una àrea de 1.400 metres quadrats. En aquest any inaugural, les actuacions anaren a càrrec de El Pont d’Arcalís, Violines, Marc Egea i La Carrau, entre d’altres. X.T. ANY 2008 41 NOVA ORDENANÇA: 191 BARS RENOVEN LA LLICÈNCIA DE BAR MUSICAL Des del gener, entra en vigor la nova ordenança segons la qual els 191 bars que tenen llicència de bar musical poden reprendre la seva programació sempre i quan s’estableixin les mesures d’insonorització necessàries per garantir el descans dels veïns i que no hi hagi cap pista de ball (només reservades a les discoteques). Així, tímidament, es reprèn l’activitat programadora després del desencant sofert a la ciutat pel tancament de diverses sales emblemàtiques de petit i gran capacitat, com el London Bar o La Paloma. X.T.

43

46

45 JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

12

42 EXGAE En una època històrica en què el concepte pagar per escoltar música ha, pràcticament, desaparegut, són cada vegada més freqüents les iniciatives que posen en dubte el sistema de gestió de la SGAE, que controla els drets d’autor en aquest país. La creació de Creative Commons ha ajudat a obrir una nova via de pensament. La plataforma Exgae, impulsada per l’assessoria política Conservas (http://conservas.tk/?p=79) ofereix, també, reflexió i ajuda jurídica per a qui vulgui fer més gran les esquerdes del model de la SGAE i deixar en evidència “els seus abusos”.

S’acosten nous temps. O.A.

ANY 2009 46 TARÀNTULA: DESCÀRREGUES LLIURES DELS SEUS DISCS A LA XARXA Com ja varen fer, de forma pionera al nostre país, amb el seu primer disc Esperando a Ramón (Producciones Doradas, 2006), els Taràntula llancen Humildad Trascendental (Producciones Doradas, 2009) per ser descarregat gratuïtament a través d’Internet. Fet amb una certa actitud espontània, vital i nihilista, és una prova de la seva condició intrínseca d’amateurs i del do it yourself del món indie.

Així, se sumen directa o indirectament al moviment Copyleft, que cerca democratitzar i liberalitzar la cultura. X.T.

43 MOVIMENT INDIE-FOLK Influïda per certs moviments sorgits del mercat anglosaxó, capitanejats per figures com Devendra Banhart, Bill Callahan o Sufjan Stevens, comença a despuntar una nova escena folk amb vocació psicodèlica a la ciutat. Així es mostren, cadascú amb el seu bagatge, l’estranyesa d’Albaialeix, el minimalisme emocional de Bedroom, l’elegància de Ten Thousand Islands, l’eclecticisme de Suma o el ruralisme d’Anímic que, tanmateix, són distintes cares del nou folk de Barcelona. X.T.

47 MÚSICA EN VIU A TV3: DE PROP + ANIMA Sembla una paradoxa que en un mitjà amb tants micròfons i tècnics de so com TV3 no es pugui fer música en directe més sovint. Algú sap per què aquest 2009 no hem tingut més concerts en directe del programa De Prop de TV3? Una iniciativa com la del periodista Jordi Turtós de fer un programa de concerts en directe a la televisió mai hauria de desaparèixer. El programa Ànima, que substitueix tots els programes de cultura de la graella, aposta parcialment pels directes (bé, hi ha un grup tocant dos temes), però queda curt. O.A.

44 LES AUS TOQUEN AMB LYDIA LUNCH Calia que vingués una noia de Nova York per a que comencessin a aparèixer dos personatges prometedors de l’escena de Barcelona, Arnau Sala i Dalmau Boada.

Seguint la proposta del guitarrista Marc Viaplana, Les Aus van acabar acompanyant la poetessa de Nova York, i resident al Maresme, en una actuació. La química entre aquestes dues generacions de músics va ser tan forta que sembla que, tot i la intermitència amb la que es troben per tocar i actuar, mai es trencarà. O.A.

48 25 ANYS DE FRESH SOUND Amb una festa sonada a la sala JazzRoom, el segell Fresh Sound, un projecte personal de Jordi Pujol, va celebrar els seus 25 anys d’existència envoltat de músics, programadors, periodistes i aficionats. Vint-i-cinc anys després, encara es mou guiat pel cor: publica, potser, més discos dels que li convindrien (el seu catàleg converteix Fresh Sound en un dels cinc segells més importants de món del jazz). Vulgui o no, sempre se’l recordarà per haver gravat el primer disc de Brad Melhdau. O.A.

45 STANDSTILL: VIVALAGUERRA El darrer disc d’aquests barcelonins és EL disc. Tal i com expliquen en el seu documental 10 años y una zanahoria, o lluitaven per tirar endavant, superar el desgast dels deu anys a la banda, o desapareixien. El grup havia fet una aposta personal per dedicar-se en exclusivitat a la música i la dificultat per aconseguir-ho ha estat tan gran que “Vivalaguerra“ és un cant a la lluita del dia a dia, és un treball autoeditat amb el qual reafirmen, encara més, la seva independència. L’autogestió de sentiments i de l’economia sembla que és un bon camí per sobreviure. O.A.

49 FI DE L’IMPERI SINNAMON? És la fi de l’imperi Sinnamon? El fet que aquest 2009 la productora barcelonina hagi decidit no fer el festival Summercase, juntament amb la cancel·lació de l’Ola Festival, del Dr.Love Festival, del Daydream Festival i del Dance Wekend Festival, ha despertat totes les sospites. Què passa? Els rumors de crisi financera estan a l’ordre del dia, cosa que alimenta encara més les veus crítiques que acusen Sinnamon de competència deslleial i d’estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, no es pot negar que l’entrada en escena de Sinnamon, com a discogràfica i com a promotora i gestora del Razzmatazz, va reanimar l’oferta musical de la ciutat. O.A. 50 100 NUMEROS DE LA REVISTA JAÇ És un fet inèdit que una revista de jazz en català publiqui el seu número 100. Nascuda ara fa 5 anys com un projecte de risc, la revista JAÇ ha sobreviscut gràcies a l’entusiasme general de músics i programadors que per fi han trobat un mitjà que els té en compte i que parla d’ells. “Cuadernos de Jazz”, la revista estatal amb més repercussió sempre ha ignorat el jazz fet aquí. O.A

NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

14

ARTICLE 1

C

om passa amb la truita de patates, amb les opinions s’ha d’anar sobrat.

Aquest número de Nativa és un número rodó i l’hi hem canviat l’estructura. Hem fet quatre articles, que es plantegen l’estat de les coses de forma molt especulativa amb uns col·laboradors especials que saben molt bé com fer-ho. I es que, quan va començar Nativa, el 2002, hereva de Badmusic, lo important i necessari era parlar de l’escena local. Ara, que ja rep força

atenció, creiem necessari parlar de l’us que fem de la música. No podem donar les coses per sabudes ni conformar-nos al parlar de la cultura en termes econòmics a anuaris, o de tendències en butlletins setmanals.

Aquests quatre articles han intentat reflectir algunes de les preguntes que ens fem normalment a Indigestió. Victor Lenore ha intentat desentranyar quina es la relació entre música i llibertat.

Nando Cruz, s’enfronta a un tema

que tenia ganes de pensar, el futur digital en la música. I Jordi Oliveras ha escrit sobre polítiques culturals en col·laboració i diàleg amb diferents persones que treballen de prop. Luis Hidalgo qüestiona, sempre amb ironia i humor, que el concert en directe sigui la millor manera d’escoltar i sentir música. Al final de cada article hem afegit l’opinió de lectors que han contestat una serie de preguntes relacionades amb aquests temes, i com sempre, mai defrauden.

¡Bufff! ¡Folio!

x

La digitalització i el futur de la música Q

ualsevol intent de preveure quin serà el futur de la música pot quedar ridiculitzat amb l’aparició de noves tecnologies. Hem sigut testimonis dels canvis en els nostres hàbits de recerca i consum musical i en els mètodes de treball dels artistes causats per la lliure circulació de cançons que va generar la digitalització d’arxius sonors.

Potser, si fem un balanç del que ja està passant tindrem més arguments per posicionar-nos davant aquest nou ordre que tan emprenyats té uns i tan engrescats té uns altres.

NANDO CRUZ

En el darrer número de ‘Nativa’, el Ramon Faura s’enfrontava a l’etern debat de la gratuïtat de la música i dels drets dels autors; debat etern, no perquè porti anys sobre la taula, sinó perquè costarà tancar-lo. Començava dient que “allò que inevitablement ha de passar mai pot debatre’s en termes morals”. Això, no ho tinc clar. Fins i tot, diria que avui el terme ‘inevitable’ és relatiu, ja que l’home pot causar i evitar gairebé qualsevol cosa. En teoria, l’huracà Katrina va ser un fenomen natural, però se’n podien haver previst i minimitzat el seus efectes. I, de fet, avui, tots NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

tenim un argument moral amb què posicionar-nos davant d’aquella catàstrofe.

Amb la digitalització de la música passa el mateix. Hi ha qui ho veu com una catàstrofe, encara que el seu origen no sigui natural; bé, excepte si considerem que la cobdícia de la industria musical a l’hora de cercar un sistema més barat de producció i distribució és natural. I encara més natural que el consumidor hagi après a beneficiar-se’n.

Però tenir música gratuïtament no és l’única conseqüència de la digitalització. A continuació n’assenyalo deu més:

15

algunes que ja són una realitat, algunes que no havíem previst i d’altres que, potser, ni es facin realitat. És sabut que preveure el futur de la música és tan difícil com endevinar quina serà la propera cançó de l’estiu.

HI HAURÀ CONCERTS CADA DIA...

Aquesta és la primera teoria: com que els grups ja no fan diners amb els discos han d’actuar més. Però molts dels que abans sortien de gira amb el recolzament econòmic de les discogràfiques ara s’ho han de pensar dues vegades més abans d’arriscar els seus diners. Prefereixen esperar que un festival els truqui. Si analitzem l’agenda de 2009 veurem que el nombre de gires de grups estrangers no creix. I els que venen ja estan consolidats o en eclosió.

Cada cop n’hi ha menys que s’arrisquin: si abans la venda de discos podia indicar el nombre de gent que podria anar-los a veure. Fer el mateix càlcul amb les descàrregues gratuïtes és més difícil. I actuar per promocionar un disc té ja poc sentit. És cert que aquesta nova manera d’entendre el negoci musical suposa un retorn als orígens. Quan encara no existia la industria del disc, els músics vivien de cantar pels pobles. Això dóna més vida a la música, però també genera exclusió: els que volen compondre a casa però no volen tocar en viu, els que per la seva edat o per una malaltia no poden desplaçar-se i, potser, els de països del tercer món on la pirateria sempre ha existit i que, fins ara, vivien dels discos que venien a occident. Els sortirà a compte venir de gira? ...PERÒ DE GRUPS LOCALS Sempre serà més barat moure’t per la teva ciutat (o pel teu país) que pagar avions i hotels. Si les sales tenen l’agenda plena amb molts mesos d’antelació és perquè els grups locals no paren d’actuar, almenys a Barcelona. Potser aviat ens trobarem que durant el curs predominaran els concerts d’artistes nacionals i els festivals es convertiran en l’aparador on veure els grups estrangers.

La liberalització progressiva de la música en viu està fent que a Barcelona cada cop hi hagi més sales petites on tocar (gairebé n’hi ha més que botigues de discos!). Sovint, el grup té una paradeta a la sortida i ven discos. Comencen, també, a proliferar gravacions casolanes amb cobertes artesanals: edicions limitades (i fins i tot vinils) que trenquen amb l’aspecte industrial del CD. Són discos que mai es vendran per internet, que potser et pots baixar gratis, però que creen un vincle íntim entre artista i comprador.

CONSUMIREM MÚSICA LOW COST Quan no tens clar si recuperaràs la inversió feta en un disc és normal que intentis enregistrar-lo amb un pressupost ajustat. Això ja està passant ara. Afortunadament, més diners invertits no asseguren més talent, així que un disc fet amb quatre euros en una habitació de Gràcia pot ser més excitant que un fet amb sis milions en estudis de Seattle i Berlin.

D’altra banda, una producció barata dona una sensació d’autenticitat. Mai havia hagut tants discos on la intenció és més important que la qualitat: són gravacions de textu-

Quin és el futur de la música amb la digitalització?

Respostes dels nostres lectors <((( j )))> El coneixement. La tria. L’empatx. <Albert Isnardo> Primerament, una mica d’història.

L’any 1877, Thomas Edison produeix el gramòfon (un sistema purament mecànic) i un any més tard, Emile Berliner el fonògraf (un sistema de gira-disc). Al 1935, es presenta el magnetòfon i al 1948 s’introdueix l’LP. El cassette arriba el 1963 i a finals dels 60 apareix el disc compacte, que no s’estendria fins a principis dels anys 80.

Això ens demostra que la música i els seus mecanismes de reproducció no han deixat mai de renovar-se; i segurament, aquesta mateixa pregunta s’ha deixat mai de plantejar en els darrers 130 anys.

Proposo donar suport a la música de qualitat, acceptar l’evolució i aprofitar-ne els avantatges; tot i que sigui temptador caure en l’Apocalipsi. <Albert Royo> Sóc molt optimista, és el millor que li podia passar a l’oient. La facilitat de gravació i de distribució ha comportat un augment de la producció musical que, conseqüentment, implicarà tenir a l’abast una gran quantitat de propostes interessants, ràpidament i amb facilitat. <Pedro de Cos> “Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

16

res cutres, amb sensació d’urgència, en un ambient casolà, etc. Ara bé, durant quants anys ens excitarà aquesta mena de disc? No arribarà un dia que voldrem tornar a sentir-ne un de barroc i exquisit? I què passa si ara un músic domèstic vol donar un pas més enllà i enregistrar les noves cançons a Nashville amb músics d’estudi? Qui pagaria tot això?

Potser les discogràfiques (o empreses no necessàriament expertes en el negoci musical com ara Hear Music, filial d’Starbucks) siguin el lloc on anar a demanar préstecs per fer discos cars. Això ja ho deia Tom Waits fa anys: les discogràfiques són els bancs dels músics. Es clar que ara el risc de no recuperar la inversió és més alt i les negociacions poden ser més dures.

TOTS SEREM AMATEURS De la mateixa manera que es tendeix a fer discos amb pocs diners, els grups estan aprenent a fer-s’ho tot sols. Si saps tocar el violí, el toques. Si no, no hi ha violí. O, com a molt, truques un amic que el sap tocar. Però, es clar, t’ho fa com un favor, sense cobrar. A la llarga, això afecta els ingressos dels músics que viuen, entre altres coses, de tocar en discos aliens. I quan a un gremi se li tanquen les sortides professionals tendeix a decréixer.

Un panorama així pot convertir l’amateurisme, més que una opció, en la única via. Si no hi ha diners per pagar professionals, si no hi ha diners per formar-se com a músic, si la música s’ha de convertir en un hobby per a futures generacions d’artistes que s’hauran de guanyar la vida amb altres oficis tot quedarà en mans del talent innat (i del software dels ordinadors).

NO VENDREM DISCOS, VENDREM EL NOM El patrocini és la via directa per obtenir diners. Fins fa uns anys aquesta opció només la contemplaven els artistes comercials. Ara ningú la descarta. Hi ha indies que vesteixen texans Levi’s per sortir en revistes i altres que graven en exclusivitat per al CD del ‘Dia de la Música’ de Heineken (com si el Dia de la Música fos seu!). Es clar, cadascú juga en la seva lliga: mentre Rosario Flores anuncia Nocilla, Violadores del Verso toquen a l’Espai Movistar, Jeremy Jay fa un concert exclusiu a la carpa Ray Ban i Senior i el Cor Brutal fa publicitat del restaurant d’un amic al seu CD. Fer-se l’autèntic en aquest clima tan viciat és un suïcidi per a qualsevol grup.

I aquestes només són maniobres a cara descoberta. El que s’acorda als despatxos no ho sabrem mai, però ja hi ha agents oferint que grups com Pussycat Dolls esmentin una marca en la tornada o el títol d’una cançó per diners.

Fins i tot en aquesta xarxa dels sense contracte que és myspace es treballa en fórmules per fer que els grups entrin en la roda del patrocini i els ingressos addicionals per presència en anuncis, pel.lícules, videojocs...

VIUREM DAVANT L’ORDINADOR Hi ha estudiosos que diuen que els grans canvis musicals són fruit de grans evolucions tècniques: l’electrificació de la guitarra va dur el rock, el sample va dur el hip-hop, els sintetitzadors van dur les músiques electròniques... La NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

digitalització no ha generat cap estil, però sí una nova manera d’escoltar la música (reproductors lleugers, telèfons mòbils...) i, sobre tot, de rebre-la.

L’ordinador ja és una font principal d’informació i porta d’entrada de gairebé tota la música que sent molta gent (quasi sempre, mentre fa altres coses). Ara que cadascú pot ser el seu propi prescriptor musical, les cançons directes i d’impacte immediat tenen un clar avantatge en l’infinit magatzem d’internet. I això ja condemna les cançons de cinquena escolta.

SAQUEJAREM ELS MAGATZEMS Al magatzem de les discogràfiques hi ha un fotimer de discos descatalogats dels darrers 60 anys. Són gravacions que podrien enriquir la vida a molta gent i servir d’inspiració de nous artistes, però com que reeditar-los no és rendible econòmicament segueixen allà tancats. Els blocaires, especialitzats en mil i un estils del món, estan digitalitzant aquests vells vinils i els estan penjant a la xarxa. Així, músiques que aviat haurien quedat definitivament oblidades poden viure una segona oportunitat. Tot un regal per artistes que van ser considerats massa avançats o, simplement, uns penjats, i que, amb la sensibilitat dels nous temps poden veure revisat el seu cas.

CENTRIFUGAREM ELS ESTILS La velocitat amb què viatja avui la música fa que estils que encara estan prenent forma es facin servir d’ingredients per a noves barrejes. És com tenir milers de científics treballant en els resultats del dia anterior d’aquesta infinites xarxa de laboratoris: les combinacions són encara més infinites. Si Mulatu Astatke va haver d’anar a estudiar a Anglaterra, descobrir el jazz a Boston, formar un quintet de jazz a Nova Iork i tornar a Etiopia per exposar el seu invent, l’ethio jazz, avui un jove de Veneçuela pot baixar-se un arxiu de dubstep, tantejar connexions amb els ritmes magrebins, donar-hi el seu toc llatí i, en deu dies, tenir llesta i penjada la seva rèplica. Qualsevol cançó pot generar milers d’idees que poden envair la xarxa en qualsevol moment.

CANVIEM ELS FILTRES DE LA MAQUINÀRIA Pel que fa al negoci, sembla que canviem de model, però només canviem els filtres. Abans hi havia multinacionals del disc. Aviat la música circularà només per canals controlats per empreses de telefonia i sistemes operatius per als quals les discogràfiques seran simples proveïdors de continguts. La resta d’artistes escampats pel planeta que vulguin treure algun rendiment de la seva música mitjançant la venda digital a botigues com iTunes s’hauran de posar en mans dels intermediaris que ara ja gestionen aquest negoci.

Canvien els noms de les empreses, però el cotarro és el mateix: hi ha uns artistes, uns consumidors i els propietaris dels canals que connecten a uns i altres. Tot i que pugui semblar que el panorama ha variat molt, amb la digitalització el negoci de la música segueix en mans dels mateixos: que no són els artistes si no els distribuïdors. El creador segueix amb el cul a l’aire.

17

ENS OFEGAREM EN MÚSICA Caldria un estudi per determinar si la liberalització de la producció musical és la causa directa de què Catalunya i Espanya estigui vivint una època tan creativa. (Tanmateix, algú hauria d’estudiar perquè Jamaica, on durant anys no ha hagut cap legislació en matèria de drets d’autor, és un dels països que ha generat més música). Però el cert és que avui es fa més música que mai.

Fins i tot això és mal vist per la indústria (que critica la manca de filtres de qualitat), periodistes (desbordats per la quantitat de llançaments) i músics (acollonits per l’augment de competència). Òbviament l’opinió de tots aquests sectors està condicionada pel seu paper. Els primers haurien de pensar que potser tot això ha passat perquè els filtres de qualitat no funcionaven, els segons han d’entendre que ja no té sentit abarcar-ho tot i els tercers saben perfectament que si algú no es compra el nou disc d’U2 no és perquè han aconseguit de franc el de Taràntula.

Però aquí qui ha de dir si té cap problema en tenir a l’abast més música de la que mai va imaginar i mai podrà sentir serà el consumidor. Ja hi ha qui apunta que la gratuïtat serà pels que tenen més temps que diners i que les coses de pagament seran pels que tinguin més diners que temps.

Posem-nos ara a l’any 2051. La revista ‘Nativa’ celebra el número 250 i els músics veterans són aquells que fa més de 40 anys van debutar beneficiant-se de la ‘inevitable’ lliure circulació de la música. Els seus ingressos no arriben dels drets d’autor ni de la venda de discos si no dels concerts. N’hi ha que segueixen tocant amb 75 anys perquè mai van poder signar sucosos bisnes extramusicals. Res de nou, és el que feien a principis del segle XXI els vells bluesmen i els mestres jamaicans que mai van tenir un contracte digne. La diferència és que llavors va ser la industria del disc qui els va robar el dret a una jubilació digna i aquest cop és una decisió voluntària.

Potser aviat començarem a veure l’explosió de llibertat associada a la digitalització de la música com un ‘pan para hoy y hambre para mañana’. El dels músics ha estat tradicionalment un dels gremis més mal tractats per la societat.

Ha costat dècades de lluita obtenir respecte, professionalització i drets. Que l’antic model monopolitzat per les discogràfiques fos injust no significa que el nou sigui més beneficiós. Potser s’està dibuixant un futur on la música serà cada cop més rica i el músic serà cada cop més pobre.

Ningú pot arrufar el nas davant una expressió tan engrescadora com cultura lliure, però no està de més mostrar certes reserves davant qualsevol revolució adjectivada amb el terme lliure; és, de llarg, el més pervers dels nostres dies. I quan és converteix en sinònim de gratuït, encara fa més por. De moment, a mi em segueixen faltant arguments morals per defensar la gratuïtat de la música quan jo cobraré fins i tot per escriure aquest article.

tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir”.

Visto con algo de antelación, como rebelde replicante y desprogramado, tengo a bien comunicaros, que independientemente del medio, lo digital binario ya es historia. Al final, lo que cuenta no es la forma ni el formato, sino el mensaje, así como su intencionada interpretación. Lo que sí es cierto, es que desde la irrupción de los unos y ceros y su tráfico incontrolable, el paradigma de la música retorna a su origen: mutando la relación entre uno y varios de finales del extraño siglo XX, a una relación entre varios, directamente. Recuperar la ejecución cotidiana de la música sin el afán de la gloria, supuso el punto de apoyo que Nietzsche anunció en su prodigiosa teoría del superhombre. Aquí el resultado: nosotros, los replicantes conscientes, dignos herederos de Prometeo. <Javier Boned> No hay cambio alguno por la digitalización, porque esto no tiene relación directa con la música. ¿Va a acabar la pintura por que se puedan digitalizar los cuadros? ¿Ha cambiado sustancialmente en algo la fotografía por razón de la digitalización? ¿Y la literatura? ¿Y la poesía? <Tomas Rubí Camprubí> Un futur infinit. La música beu del passat, copia el què ja està fet i continua evolucionant, no hi veig cap mort possible. La música és un encontre constant entre cultures, llenguatges, idiomes, vivències, experiències... El dia que ja s’hagin esgotat totes les trobades possibles, els extraterrestres mesclaran les havaneres amb la música d’arrel tradicional de Júpiter. Em sembla que el suport, sigui digital o d’una altra mena, és poc important, només n’és la plataforma.

NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

18 Optima ¡Qué horror!

x

ARTICLE 2

¿

NADA

COMO EL DIRECTO?

N

os atreveremos con todo, pero jamás con la música en directo. Si existe hoy en día un tótem más incuestionable, intocable y sacrosanto, éste es el que indica que no existe momento artísticamente más único, experiencia más irrepetible y con mayor carga de significado artístico que ese momento mágico en el que un intérprete ejecuta ante su público la música por la que éste se ha reunido en su entorno. Más aún, en momentos de crisis de los formatos, cuando los músicos miran como único medio de supervivencia la celebración de conciertos, la música en vivo ha devenido verdad inalterable. Pero, ¿es el directo el momento verdadero de la música?, ¿es el único?, ¿cómo puede cambiar este hecho el avance de las tecnologías? Hoy por hoy, las respuestas a estas preguntas aún están en el aire.

LUÍS HIDALGO

EL DIRECTO COMO GARANTE DE LA MÚSICA Comencemos por lo más obvio, ya que ahora el soporte se está muriendo, en todos sitios escuchamos la misma canción: el directo salvará la música. La lógica indica que hoy en día casi ningún músico vende discos –salvo muerte inesperada–, y que su única fuente de ingresos son los conciertos. Es por esto que las actuaciones han proliferado en los últimos años hasta el extremo de engordar la cartelera con decenas de citas. La superpoblación de conciertos y la crisis económica han obrado como freno de la alegría que lanzó a todos los grupos a la carretera y, al menos, la temporada estival 2009 está siendo un desastre para los grandes grupos. La pérdida del apoyo municipal, no olvidemos que los ayuntamientos son la fuente principal de contratación en España, ha dejado muy tocadas a esas bandas que por menos de una buena cantidad de dinero no se mueven de casa. Quizás por eso, los grupos medianos y pequeños, esos que están por debajo de NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

los 18.000 euros, están moviéndose y actuando, mientras que los grandes nombres han visto descender de forma alarmante su contratación. La pregunta es ¿hasta cuándo puede un país como España mantener a tantos músicos en la carretera?, ¿cuando se saturará el mercado?, ¿existe público real para tantas bandas?

Esas son preguntas que deberán responderse mientras los grandes festivales se hacen con el control de las agendas de multitud de grupos o, al menos, de los extranjeros.

Con las salas perdiendo, de forma paulatina, programación, hecho incontestable en Barcelona quizás con la única excepción del “Apolo”, los festivales solicitan sus estrellas y artistas de mayor reclamo en unos períodos en los cuales no pueden actuar en el país. El resultado es que hay muchos grupos extranjeros a los que ya sólo se puede ver en festivales. Este hecho entraría en contradicción con la máxima que indica que los conciertos irán a más con la desaparición del soporte, ya que hoy por hoy, los concier-

19

tos de bandas de perfil alternativo han disminuido. Así pues, el directo no garantiza grandes cosas.

Otra cosa es lo que debería ocurrir con las salas más pequeñas, esas que se encuentran en la frontera del bar musical y que abren sus puertas al músico sin que necesariamente sea famoso o, mejor aún, sin que ni tan siquiera desee ser profesional. Sólo la existencia de estos locales, garantes de la afición por la música en directo y vivero de nuevos artistas, ofrece vías de superación de la encorsetada situación de la música en directo en Barcelona. Y cito Barcelona porque consta que Madrid, que tiene menos salas con equipamientos homologables, gana por goleada por lo que se refiere a “garitos“ donde se puede escuchar música en directo.

JUEGO EN LA DISTANCIA Pero no es este el tema central de una reflexión a vuelapluma sobre lo que el directo nos deparará en el futuro más inmediato. Una tontería como otra cualquiera que a nadie se le escapa: los adolescentes de hoy en día no necesitan verse y estar juntos para disfrutar. A diferencia de otras generaciones no demasiado lejanas en el tiempo, los jóvenes de hoy en día se conectan por medio de la red, establecen relaciones virtuales y juegan y se relacionan sin necesidad de compartir un espacio físico. Esto resultaba impensable hace escasamente 25 años, cuando para socializarse no había otros espacios que las discotecas, los bares, los cines o, simplemente, calle. Hemos aceptado estos cambios sin pensar en las consecuencias que ello puede comportar. Sí, es cierto, pensar en estos términos puede ser, de hecho es, pura especulación, pero ¿por qué un chaval que juega a Call OF Duty en línea con un coreano y un finlandés ha de acabar pensando que un concierto será más guai si está rodeado de colegas que sudan a su alrededor? Quizás eso ocurra sólo si sabe que hay personas del otro sexo presentes en la sala. Abundando en lo virtual, puede tenerse en consideración que el incesante avance de la tecnología podrá ofrecer en un período de tiempo más o menos corto dispositivos capaces de grabar y reproducir en vídeo y audio espectáculos que ya no necesitarán la presencia física para experimentar las sensaciones que para otra generación sólo se vivían estando en el lugar. Y es que es un verbo cuyo sentido parece lógico que cambie a medida que la tecnología aumente nuestra vinculación virtual. De hecho, la proliferación de conciertos virtuales en la red resulta cada vez más notoria.

Pero estas especulaciones forman parte del futuro, si es que llega en esta forma. El presente, ese que marca el contacto físico como elemento central, permite otras reflexiones. Porque, aun contando con que la presencia en el mismo lugar que el artista sea positiva y estimulante por definición, cabría preguntarse el por qué de este plus. En muchos casos la respuesta iría más vinculada a cuestiones antropológicas y/o derivadas de la mitificación de los artistas que del propio hecho artístico en sí. ¿Ver a Bon Jovi en un estadio tiene efectos artísticos positivos porque sí, por definición? No hablamos tanto de artistas que usan las masas en su favor, caso Bruce Springsteen o, en menor medida, de unos ACDC que resultan más ardoro-

Què prefereixes, escoltar música en viu o música enregistrada?

Respostes dels nostres lectors <((( j )))> En viu a casa, seria perfecte. <Guillermo Martorell Casanovas (músic compositor)> Depèn de l’ús que se’n faci, del tipus de música o d’artista i de les possibilitats d’enregistrament i d’edició. Fa ja molt de temps que, a més del paper inicialment assignat a la gravació com a reproducció d’una actuació en viu, reconeixem el seu paper com a expressió d’art per sí mateixa.

Aquesta emancipació es materialitza en formes molt diverses: gran part de la música electroacústica existeix, només, en una gravació i un grup de Pop pot utilitzar tècniques que, més tard, no podrà –o no sortirà rentable– reproduir en les seves actuacions. D’altra banda, moltes gravacions de música clàssica, o d’alguns cantautors, pretenen ser reproduccions fidedignes d’allò que s’esdevé en una actuació en directe.

Personalment, depèn del grau d’emancipació que adquireix la gravació. Al capdavall, si la intenció no és cap altra que reproduir una actuació en viu, és preferible escoltar l’original en directe, oi? Tot i que, és possible trobar-nos un original que no estigui a l’altura de la idea transmesa per la gravació, normalment és un treball meticulós i molt elaborat. Caldrà analitzar cas per cas! <Albert Isnardo> L’ànima de la música és dins la música.

Deixem-ho clar. Ara bé, jo he optat sempre pels CD (ni pels vinils ni per les descàrregues). Per diverses raons: per la qualitat del so, l’emmagatzematge, els dissenys, les botigues de discos,... A més a més, pots gaudir de la companyia musical en qualsevol moment, tu esculls què vols i quan ho vols. Tot i que reconec que l’ànima de la música JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

20

sos e impactantes en la formulación de su Rock primitivo cuanta más sea la gente que menea la cabeza, sino de artistas que simplemente actúan ante más gente porque son populares y no efectúan cambios sustanciales de espectáculo por este hecho. Pensar que ese momento resulta musicalmente más interesante que escuchar el disco en casa o en el mp3 es, cuando menos, aventurado.

valorar la reciente visita de U2 a tenor de las molestias que sus ensayos causaron a los vecinos, ¿no será hora de que se comience a reconsiderar lo que significa “tocar en directo“ a estas alturas de siglo? ¿De qué ha servido la música electrónica si no es, entre otras cosas, para iniciar una reflexión en la que el mérito no esté solamente vinculado a valores que ya existían en tiempos de Mozart?

¿GRANDE O PEQUEÑO? Por contra, suele establecerse de manera automática que a medida que disminuye el tamaño del recinto aumenta la comunicación y la espontaneidad. Cierto, pero no se debe olvidar, que los propios artistas utilizan de forma tópica el asunto del tamaño, arguyendo lugares comunes como A) “la proximidad”, B) “el calor del público“ o C) “la percepción de las miradas”. Estos argumentos, en ocasiones utilizados por quienes no tienen más remedio que actuar en lugares diminutos, pueden ser desmontados porque A) un escenario siempre marca distancias –las distancias son siempre relativas y en la mayor parte de los casos mentales o simbólicas–, B) porque ese calor pocas veces afecta de verdad al guión de un concierto y, en todo caso, quizás den más calor 100.000 personas que 10 y, finalmente, C) eso de la mirada no se sostiene si hay un solo foco encendido –todos sabemos que los artistas no suelen ver nada debido a la luz que les ilumina y deslumbra–. Por eso, el manejo de las giras “de teatro“ o de las distancias cortas suele ser bastante artero. Por añadidura no resulta razonable despreciar los grandes recintos, en los que se gana esa pasión derivada del sentimiento gregario y social de la raza humana. Formar parte de una masa puede no permitir que uno se signifique, pero si se pierde la individualidad de vista, se ganan muchas otras cosas. Por eso podría resumirse que cada uno puede optar por recintos grandes o pequeños como espectador pero, al mismo tiempo, habremos de aceptar que cada uno de ellos tiene sus ventajas y desventajas, y los grandes no son malos por definición pese a que requieren una determinada estética y perjudican los estilos y artistas de carácter más intimista.

SUENA COMO EL DISCO Por otro lado, la industria del directo ha ido evolucionando hasta el extremo que también hoy resulta aventurado vincular necesariamente el concierto con la improvisación. Se suele hablar de artistas que improvisan no tanto cuando estos interpretan de distinta manera sus piezas, sino porque simplemente no hacen cada noche el mismo repertorio. Eso ha acabado siendo la improvisación. No hablamos ya de un Charlie Parker que cada noche sonaba distinto al hacer piezas distintas, sino de un artista que no se repite en su repertorio. Y de estos hay más bien pocos, porque cuando se comienza una gira, el repertorio apenas suele variar de inicio a fin. Eso de que el artista se retroalimenta con la reacción de su público deberíamos de ponerlo en cuarentena o dejarlo vinculado a los espíritus más hippies.

En realidad, los conciertos en directo están tan pautados y tienen un ritual tan asumido que cuestiones como el bis, la petición de que el público coree las canciones o los saludos del artista hacen de los mismos una mecánica realmente anodina. Eso por no citar aquellos artistas que por repetir repiten hasta los chistes.

Por otro lado, en muchos casos la interpretación que se hace de los temas no difiere en exceso de la que ya se puede escuchar en el disco. Puede que en este caso nos encontremos con un sabio de la vieja industria, que se sentía reconfortada cuando los artistas hacían sus temas de forma que evocasen a los discos, facilitando así su promoción. Hoy queda claro que el disco es una mera excusa para salir a la carretera y que nadie piensa en vender soportes sino entradas. Aún con todo sea por no correr riesgos, sea porque los gustos del público son conservadores y prefieren escuchar las canciones tal y como las han memorizado, sea por mera vagancia, no se suelen dar muchos casos de reinterpretación de una pieza cuando ésta llega al escenario. Por lo general, suena más o menos como en el disco y esta fidelidad produce placer en las grandes multitudes, que ven recreados en público sus recuerdos hechos canción. Por otro lado, no podemos olvidar que en el caso de las grandes giras, los montajes son tan sofisticados que no hay literalmente espacio para la variación, ya que cada canción tiene un efecto, una iluminación o una coreografía. Y entonces no estamos ya hablando tanto de música como de un espectáculo.

¿TOCO O LA MONTO? De lo que no hay duda es que en los escenarios enormes resulta más disimulado el uso de recursos que refuercen al artista en sus prestaciones. De Madona siempre se ha comentado que puede usar playback porque de otra manera no podría correr tanto por el escenario. Los Stones de la última gira resultaron un pequeño fiasco simplemente porque por razones biológicas Mick Jagger ya no puede correr, tocar la armónica y cantar a la vez. ¿Es lícito el uso de estos recursos? La pureza tradicionalista indicaría que no, pero hay casos que merecen la pena ser valorados. Por ejemplo, el de Pet Shop Boys, una banda cuyos espectáculos, concebidos como vinculación entre música e imagen, son excelentes muestras de adaptación del concierto a los nuevos tiempos. Ante un despliegue de imaginación y talento como el que suelen ofrecer Neil Tennat y Chris Lowe, ¿resulta pertinente preguntarse qué porcentaje de lo que suena está pregrabado? Y si, como parece, hacerse esta pregunta tiene el mismo sentido que NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

¿MATA EL ESPECTÁCULO A LA MÚSICA? Hablemos, pues, del espectáculo, elemento que ha ido creciendo en importancia hasta sepultar a la música que lo sostiene. El ejemplo más palmario sería el de la reciente gira de U2, promocionada como si fuese un circo (el mayor espectáculo del mundo) y valorada por la prensa apelando de forma exclusiva al tamaño del montaje. En cierto modo,

21

també és (no ens n’oblidem) dins el músic; és per això que la música en viu mereix un suport especial, és quan l’artista es presenta davant del seu públic. <Jordi Fernández Sánchez > Uno de los poderes que atesora la música es el de aliviar un día gris. Entonces pongamos por caso, que uno se despierta un martes con ganas de mandarlo todo a hacer puñetas y recuerda, con rabia, que el viernes viene a tocar a la ciudad un grupo que le gusta mucho. Tal pensamiento le alegra un poco, pues sabe que ese puede ser un gran día. Pasan varios minutos y los sentimientos con los que comenzó la mañana, de cierta impotencia, vuelven a apoderarse de él. Decide intentar animarse escuchando música y, al mismo tiempo, recuerda que tiene un par de CD de ese grupo que le gusta tanto. Decide escucharlos, en concreto, pone el disco con el que los descubrió. Y ¡Zás! Ocurre. Se pone, aunque sea por un rato, de buen humor. ¿Queda contestada la pregunta?

Ahora que lo pienso, que gran idea, la de programar conciertos a la hora del vermut... <Albert Royo> Jo en gaudeixo de qualsevol manera. Hi ha gravacions molt ben fetes i concerts amb bona acústica on els músics i el públic mostren una bona actitud. En tot cas, tinc una clara tendència a escollir música en viu poc convencional, contundent i física; trobo que omple més, ja que som allà. A casa, escolto de tot, pràcticament. <Pedro de Cos> Lo de las sardinas es un problema complejo. De hecho, es una de mis obsesiones. La apertura de una lata siempre esconde un misterio: ¿Como harán para meterlas allá, en parejas, como dormidas entre sábanas de balsámico aceite o de rojo escabeche? ¿Y qué decir de ellas, en el mercado, relucientes y frescas, cercanas a infundir el temor de un salto que las lleve hasta el puesto de las legumbres cocidas? Hablo de regresar a casa a las siete de la mañana con media docena larga de sardinas por cabeza y homenajear a los dioses con una hecatombe de aceite templado, pan y vino; hablo de un domingo a la tarde, de repartir a las durmientes junto a espárragos blancos o humildes puerros. Es el ritual el que cambia, no el abisal don del dios Neptuno. <Javier Boned> La música en directo, aunque no sea de calidad excepcional, tiene valores que provienen del hecho circunstancial de ser en vivo.

Bono y compañía consiguieron convertirnos en unos Paco Martínez Soria mirando los rascacielos de Manhattan y, de paso, lograron que se ocultasen disfunciones tan garrafales como que el escenario giratorio no giraba, que centenares de personas situadas a su espalda sólo les vieron la nuca y que, en general, el grupo se mostrase incapaz de llenar de contenido aquel desparrame de medios. Fue un claro ejemplo de cómo el montaje se convierte en dueño y señor de los escenarios. ¿Es ese el activo de un concierto?

Que conste que tampoco es mi deseo ir al otro extremo: manifestar que sólo la música importa. Cuando lo que vemos apela a miles de personas, parece casi imprescindible ofrecer alimento visual que complemente el mensaje sonoro. Las canciones y la interpretación siguen siendo centrales, pero a medida que aumenta el tamaño de los locales el espectáculo gana importancia. Ocurre que debe existir una vinculación entre la música y la pirotecnia que no siempre se establece o, mejor dicho, que sólo algunos artistas saben establecer. Entonces, las reflexiones han de ampliarse a todo el montaje y la visión ha de ser totalizadora. En algunos casos la presencia en el lugar aumenta el cúmulo de sensaciones que alcanzan al espectador, enfebrecido por el contagio de una multitud cercana al paroxismo. ¿Es entonces el concierto grandilocuente y enorme el único que justifica el pago de una entrada? No, por supuesto, pero sí parece ser el único que provoca unas sensaciones audiovisuales imposibles de reproducir en casa. Quizás por aquí viene esa campaña promocional de los U2, quienes, como muchos otros artistas, han convertido sus giras en eso que ahora se llama evento, término que en castellano significa eventualidad, hecho imprevisto o que puede acaecer; sin embargo, en el español de algunos países latinoamericanos significa suceso importante y programado, de índole social, académica, artística o deportiva. No hace falta indicar de dónde hemos tomado el significado.

La cuestión es que el mundo está cambiando ante nuestros ojos y bajo nuestros pies, pero nosotros seguimos aferrados a verdades que no necesariamente resultan inalterables. Sin que de nada de lo antedicho el abajo firmante esté seguro, sí que forman parte de una constelación de dudas que no se resuelven afirmando que no hay nada como el directo.

<Tomas Rubí Camprubí> M’agrada molt escoltar música a casa. És quan la gaudeixo més ja que, per a mi, escoltar música esdevé una mena d’activitat mística, de reflexió, de desconnexió o de disbauxa personal. Pel que fa als directes, és la formula perfecta per fer especial una vivència social, per fer festa amb coneguts i desconeguts, per convertir un acte de consum en un acte de benestar personal i social.

JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

22

ARTICLE 3

¡Comic Sans! ¿¡Será imbécil!?

x

POLÍTICA CULTURAL? PREFEREIXO QUE M’EXPLIQUIN UN CONTE. L’objectiu principal d’aquest article és analitzar si hi ha algun argument que expliqui perquè són necessaris els esforços i les inversions en cultura si la gent que ens dediquem professionalment en aquest camp podem resoldre aquest problema. Un problema que arrosseguem eternament quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, no sé si hi ha una bonica història per convèncer sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals que rebin diner públic.

JORDI OLIVERAS

Aquest article no s’havia d’escriure així –tenia un altre pla– i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo.

Des d’Indigestió participem, d’una manera o altra, de la fireta cultural, i quan parles d’una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui l’adequada, el llenguatge massa endogàmic i la llibertat condicionada. En tot cas, aquí estem.

Sent com sóc, un literat, parteixo de la base que les paraules són importants, que una explicació clara és un compromís, que quan algú explica perquè fa les coses, i no només allò que fa, és més fàcil adherir-s’hi o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa i contribuir-hi per millorar-les. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que, més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros, donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i, millor encara, fos un projecte més col·lectiu. Més promeses i menys realitats, com deia aquella pintada. Paraules, i no fets.

Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil perquè tractava de crear una agència del cinema que el regulava des del punt de vista del bé comú i entrava en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s’expressi un projecte amb aquesta claredat d’idees i es generi un conflicte d’aquesta mena. Bé, de conflictes n’hi ha hagut alguns. Per NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

exemple, el cas del Centre d’Art Santa Mònica, les noves mesures per la música del Departament de Cultura o la queixa per l’absència d’un representant del sector musical al Consell de les Arts, però penso que cap d’ells ha revertit en un debat suficientment interessant, que vagi més enllà del conflicte entre interessos particulars.

Sovint, es fa bandera de la manca de discurs. Penso, per exemple, en les conclusions d’unes jornades recents sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-se amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s’expliqués.

En altres casos sí que n’hi ha de discursos. La redacció d’aquest article coincideix amb un moment en què l’alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l’activitat cultural i anuncia, per exemple, la tercera industrialització de la ciutat a través del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser un motor de l’economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s’expressen amb més freqüència per defensar la inversió cultural. Sovint s’acompanya d’una idea que s’ha posat de moda i que entén les ciutats com una mena de gran empresa i ratifica el sector cultural com un dels elements que en millorarà la producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la

23

subordinació a l’economia és molt clara, es perd l’impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l’economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.

Tampoc és fàcil il·lusionar-se participant de les veus crítiques. No es tracta d’apuntar-se al carro de titllar els polítics del més gran dels mals, de la corrupció del poder i de tots aquests tòpics; ni a la demagògia de “si ens ho deixessin fer a nosaltres tot aniria molt millor”. No ho penso així. Estic convençut que el mal anomenat “sector cultural“ pateix d’aquesta mancança d’una bona història. Quan es fan des de l’àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l’autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o d’objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base (artistes individuals, petits col·lectius,...) la gent no està per complicacions en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix un recolzament.

La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions pel suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars.

Potser caldria acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués la SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. I si no fos així, si la manca de professionals la fes desaparèixer, no seria tan greu: voldria dir que s’hauria convertit en una activitat innecessària.

Agraeixo a en Julian Figueres, a l’Esteve León, al Ferran Farré i al Nei Torrell, que m’hagin ajudat a arrencar aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen molt a veure. Si no és així, segur que jo no he sabut transmetre correctament les seves aportacions.

L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DISTORSIONA EL MERCAT DE LA MÚSICA? Nei Torrell (Associació Anima’t. Tarragona) És evident que l’administració ha generat inflació en el sector, a més d’haver destruit una bona part de la indústria precària i dels circuits que existien. L’administració hauria de deixar de fer una programació de caràcter efímer i propagandístic i passar a generar ‘escenaris’ per a que el sector creixi per ell mateix. El model clàssic de les polítiques culturals basat en un triangle equilàter on en els tres angles hi ha la producció pròpia, l’exhibició i la formació només es troba als manuals.

Hi ha dos casos que exemplifiquen a la perfecció allò que, al meu entendre i des d’una perspectiva rural, ha passat.

1. Al meu poble, els equipaments culturals privats (com els ateneus) programaven diferents orquestres que entretenien la gent del poble durant les festes. Els socis compraven l’entrada amb dret a cadira, un cartró de galetes i una ampolla de Rondel i podien ballar i socialitzar-se sense estridències. Amb l’arribada de la democràcia i les polítiques culturals públiques intervencionistes que volien recuperar el carrer per als ciutadans, les entitats i la indústria es van haver d’adaptar a aquesta nova situació. Les administracions públiques van passar a ser el principal agent del joc cultural. El cas és que ara les orquestres de ball actuen a les places públiques d’accés lliure i sovint es regala menjar i begudes alcohòliques; la cultura del ball ha passat a un segon terme i els preus han crescut fins a xifres inabastables pel sector privat. És curiós el paper de l’administració, que rebaixa continguts amb la clàssica fórmula del pa i el circ. Segurament, amb l’edat m’he fet classista i demagògic, però ho veig així.

2. Amb la irrupció de la Nova Cançó va passar més o menys el mateix que amb el que ara anomenem música popular. La implicació de la societat civil va ser impressionant i va engendrar la llavor d’un circuit musical de base sobre el qual s’hagués pogut construir un circuit estable.

Novament, la intervenció de les administracions públiques va ser catastròfica. Ara, per la festa major de qualsevol poble es fa un concert al pavelló, els ajuntaments programen un grup musical de moda per tal que tots els joves de la comarca vinguin a beure i a pixar-se al poble. Torno a ser demagògic, però no entenc l’interès cultural de propostes d’aquestes característiques que acaben consumint els pressupostos públics sense crear públic, emocions i valors culturals que ens millorin com a ciutadans.

Esteve León (membre del C.A.T.) En els temps que corren, ja ho veiem prou: la influència és limitada i, en tot cas, és l’administració la que acaba patint JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

24

les regles del mercat, també del cultural. Tot i que a mi no em sembla pertinent i, de fet, no ho faria, comprenc que, quan l’administració fa de programadora o promotora musical i vol contractar un artista o grup d’èxit, entrin en funcionament les lleis de l’oferta i de la demanda. Solució: que l’administració no faci mai aquest paper; si el mercat no ho fa, l’administració tampoc. Això és fàcil de dir i, en molts casos, difícil de destriar. Quin és l’interès públic?

L’accessibilitat, la llengua, la qualitat, la promoció d’una ciutat o d’un territori, la defensa de les minories? És més: què és el “mercat normal“? En ell, el desequilibri entre l’oferta i la demanda genera les plusvàlues. Ens agradarà o no, però és així. No crec tampoc que cap administració que caigui en el parany de programar grups de moda que, sobre el paper, garanteixen èxit de públic ho faci amb la voluntat oculta de subvencionar genèricament el sector musical. Ho fa per altres motius que caldria analitzar.

Ferran Farré (tècnic de cultura, i artista) L’opció de pagar als artistes preus superiors a la seva valoració “de mercat“ és una pràctica que distorsiona i cal combatre-la quan l’artista ja té un preu de mercat. Però cal mantenir una opció perquè l’administració posi recursos perquè artistes que no tinguin mercat també puguin actuar.

Per què s’haurien de destinar diners públics a la música?

manera “els gustos i els interessos“ satisfets amb diners públics anirien variant.

Respostes dels nostres lectors <Luis Arbuniel> Se nos ha educado bajo la letanía de que el Estado tiene como misión redistribuir lo que el mercado desequilibra. Bajo esta premisa es lógico que el Estado invierta en música, siguiendo el camino trazado, en las sociedades del bienestar, en servicios tales como la educación, la sanidad, las comunicaciones, los transportes, la agricultura, la industria, la navegación aérea-terrestremarítima, la pesca, el comercio, la vivienda, los sindicatos, partidos políticos, asociaciones de vecinos, plataformas contra la guerra, ONG, AMPAS, grupos en lucha contra la droga, radios, televisiones, diarios de hoy, de ayer y de mañana, iglesia católica, conferencia episcopal, gabinetes de asesoramiento externo, museos, recalificación de estadios de fútbol, parques y jardines, Port Aventura, Tibidabo, Feria de Abril, fiestas de Gràcia, Patum de Berga, colles sardanistas, minas de carbón, centrales nucleares, medio ambiente, fundaciones económicas, fundaciones políticas, fundaciones bancarias, fundaciones cajas de ahorro, planes parciales, planes imparciales… <((( j )))> No és una obligació, però es pot fer quan la música ajuda a sentir-se millor. <Albert Royo> Principalment, per donar suport i promoure propostes musicals que no estiguin impulsades des d’altres organismes privats (discogràfiques, sponsors...).

Però ja que els diners públics provenen de persones físiques, amb els seus gustos i els seus interessos particulars (sense detallar quins són), els encarregats de decidir els diners que es donen a músics o entitats haurien de canviar periòdicament (cada any, per exemple). D’aquesta NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

<Pedro de Cos> Qui paga, mana. El Estado, lo mejor que podría hacer es dejar en paz a aquellos que tengan algo que contar. Lo único que hace es distorsionar el mercado e imponer ideas, gustos y otras animaladas fascistoides.

Por experiencia personal, bien puedo decir que una vez consigues sacarles el dinero (€), tardan un tiempo (t) en darse cuenta (q) de que les estás vacilando (V) y, al final, te cortan el pescuezo (p), pero eso sí, siempre tarde pues ya has conseguido mover la realidad un milímetro, la única constante en la ecuación: 1 = (t ×V/ € × q × p)+1. Los borregos no saben sumar, ni restar, ni multiplicar, ni dividir, les basta abrir la boca y zamparse lo que les pongan, para mayor gloria de la moral, la mísera cuenta corriente y la patria de los cojones. <Javier Boned> No hay que dar soporte económico a la música. ¿Quién se ha inventado esto? No es razonable destinar dinero público a la música bajo ningún concepto.

Es más, esta actitud es perversamente perjudicial, es ajena a la música. Está justificada por los que quieren vivir de la música, no por los que viven la música. <Tomas Rubí Camprubí> Per facilitar la feina als músics, per promocionar un mercat determinat, per justificar partides pressupostaries a través d’un vehicle de comunicació que agrada més o menys a tothom (perquè tothom escolta música), per comprar vots, per donar certa identitat a una imatge, a una encaixada de mans, a un pacte econòmic, a un matrimoni gai, a una llei,... La música dóna color, aporta anècdotes i construeix identitats i memòria col·lectiva. Els politics paguen el què els dóna vots i el què els manté al poder. La música se n’aprofita.

26

ARTICLE 4

¡¡

¡¡¡Arial!!! en sus muertos!!

w n

Música y libertad Dime de qué presumes… tención, pregunta-trampa: ¿hay libertad en la música popular actual? Semejante enunciado implica operaciones tan puñeteras como definir qué es la libertad o llegar a un acuerdo sobre sus matices. Hay quien se siente libre por tener un horario flexible o porque le permiten llevar piercings en la oficina. Otros aspiran a decidir

A

los cómos y los porqués de su trabajo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de libertad?

VÍCTOR LENORE

Dejando aparte este ejemplo algo simple, estamos ante un debate estimulante y seguramente eterno. Hace unos cuatro meses un amigo sociólogo y otro profesor de filosofía me recomendaron un libro determinante sobre este asunto. Se titula Tratado de la servidumbre liberal (La Oveja Roja, 2008) y lo escribió el psicólogo social Jean-Léon Beauvois.

Lo importante del estudio es su estricto carácter científico. La tesis principal, resumida en una frase, podría ser esta: “A casi nadie le gusta quedar como un mandado”. A través de una serie de experimentos se desvela el extraño poder que tienen las declaraciones de libertad sobre nuestra capacidad de decidir en presencia de una autoridad. El hallazgo es el siguiente: en situaciones donde entran en juego relaciones de poder, es decir en casi todas, acabamos ajustando de manera inconsciente nuestras motivaNATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

ciones al discurso dominante para no sentirnos dominados (sobre todo si el poder insiste en que somos libres).

El punto de partida son los estudios de Stanley Milgram, eminente psicólogo especialista en los mecanismos de la obediencia. En su experimento más famoso los sujetos acababan por aplicar a otro ser humano descargas de hasta 450 voltios, a pesar de que previamente se habían declarado contrarios a este tipo de castigos. Afortunadamente –no se apuren– las víctimas eran actores y la corriente estaba desconectada.

A continuación, uno de los ejemplos del libro de Beauvois. Te prometen cien euros por estar en un laboratorio en calidad de cobaya siete días enteros sin fumar. Aceptas el reto pensando en el dinero. Una vez aceptas y te presentas, el señor de la bata blanca te dice que sólo te pueden dar veinte euros, pero que al haber cambiado ellos las

27

condiciones eres libre de retirarte. El resultado es que la mayoría de personas se quedan. El porcentaje de aceptación es similar al de otro grupo al que no le han mencionado que son libres de abandonar el experimento. El descubrimiento esencial consiste en que los que han sido declarados libres acaban por racionalizar, se convencen a sí mismos de que en realidad no lo hacían por el dinero, sino por cuidar sus pulmones y por el bien de la Ciencia.

Todo esto puede llevarse al terreno colectivo: en una dictadura (donde a los que mandan apenas les preocupa si te sientes libre), se mantiene cierta conciencia social de estar sometido al régimen contra tu voluntad. En una democracia liberal como las de Occidente, donde ponen tanto énfasis en declararte libre, acabamos ajustando inconscientemente nuestras ideas al discurso oficial. ¿Por qué? Pues porque, como ya hemos adelantado antes, “a casi nadie le gusta sentirse como un mandado”. Estamos ante uno de esos libros que te hacen rebobinar la película de tu vida y confirmar, en casi todos los conflictos que recuerdas, que la tesis es cierta. Seamos sinceros: todos pasamos mucho más tiempo presumiendo de las pequeñas parcelas de libertad que tenemos que tratando de conquistar las enormes extensiones que nos están vedadas.

Si han llegado hasta aquí, hace rato que se estarán preguntado qué tiene que ver todo esto con la música.

Enciendan cualquier radio (De “Los 40“ a Radio 3) y cuenten la cantidad de himnos que encuentran sobre lo libres que se sienten los cantantes. Luego la cosa no parece para tanto: ¿cuántos artistas desafían las reglas de la industria y el mercado? ¿Cuántos ofrecieron, en los últimos diez años, algo que salga de lo previsible? ¿Cuántos rechazan un estilista? ¿Cuántos, al hacerse mayores o más conscientes, dicen “sentirse esclavos“ o haber sido manipulados en su carrera?

Hace tiempo que los grupos de Pop, Rock o Electrónica dejaron de ser figuras sociales antagonistas. Quizá la pista más sólida de su cambio de perfil sea que la mayoría de las canciones que producen encajan sin problemas en cualquier anuncio. Las empresas de publicidad no han encontrado apenas resistencia para colonizar el mercado de las giras, los festivales de verano y hasta el día europeo de la música (convertido, sin ninguna oposición, en la estrategia de marketing de una conocida marca de cerveza). ¿Son los músicos tan libres como proclaman? En la escena “alternativa“ o “experimental“ hay menos rigidez que en las listas de éxitos, pero este segmento de artistas también es prisionero de sus propios tópicos (además de ser conservadores a todos los niveles, aunque esto es material para otro artículo).

Por supuesto hay excepciones. Me refiero a artistas que –por contraste– confirman lo constreñidos que viven los demás. El primer nombre que me viene a la cabeza es Will Oldhan, lo más cercano a Bob Dylan que hemos tenido en el siglo XXI (casi se parece más que el propio Dylan de 2009). Su biografía parte de la premisa de que el ambiente en el que crece un músico nunca es libre de por sí, sino que es necesario mantenerse alerta y poner mucho de tu parte. La libertad no se ejerce, más bien se conquista.

Comenzó su carrera como actor, dando clases desde

Té algun sentit que s’associï la música amb la llibertat? Quin?

Respostes dels nostres lectors <Luis Arbuniel> En sociedades con regimenes dictatoriales el artista, como el resto de la ciudadanía, se ve sometido a un excesivo control por parte del poder político que coarta su libertad. (...) En las sociedades democráticas creemos que la libertad está asegurada, y además se sitúa en un lugar sagrado. Pero detrás de este esquema puede esconderse alguna trampa. El dinero y sus poseedores ambicionan cada vez en mayor medida ampliar sus redes económicas, las cuales logran condicionar la vida de las personas. El consumo de masas, la cultura del ocio y el entretenimiento, los parques temáticos y otras perlas por el estilo “venden“ libertad a raudales, una libertad que encajona en compartimentos estancos. La sociedad de consumo, mantiene el rebaño a buen recaudo. (...)

Relacionar cultura libre con la juventud creo que es sembrar semillas de ilusión entre las generaciones del futuro. La libertad y el miedo se dan la mano. Hay quien teme a la libertad y hay quien sin libertad se siente libre. El miedo es libre y cada uno compra en el mercado las toneladas que necesita. Dicen que el que no siente miedo es un ignorante y que la inteligencia es de aquel que sabe controlar el silencio. El dueño de mis hambres soy yo. Pero, ¿quién es el dueño de la música? <Jordi Fernández Sánchez > Supongo que como todo, el hecho de hablar de música y de libertad tiene una parte positiva (una gran verdad) y una parte negativa (quiero decir, que es una falacia). Más de uno y de dos hemos oído en algún momento la afirmación de que los Beatles, quizás JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

28

niño, pero pronto se dio cuenta de que la industria del cine era un férreo corsé donde nunca iba a poder moverse a sus anchas. Por eso se pasó a la música, disciplina que, en un principio, no le interesaba mucho.

Poco a poco, ha ido dibujando una vibrante discografía modelada con sus propios términos. Por ejemplo, en sus primeros seis años, cuando supuestamente tenía que “darse a conocer”, decidió cambiar de nombre con cada álbum “porque no quiero convertirme en un logo ni en nada que se pueda poseer”. Funcionó mucho tiempo sin manager, trabajando solamente con promotores que le parecieran de confianza. Rechazó que grabaran sus conciertos para la televisión o para el DVD y no concede entrevistas a no ser que vea en ellas un buen motivo.

Ha mantenido un ritmo de edición frenético, combinando colaboradores habituales y esporádicos, aplicando terapias de shock a la música tradicional de EE.UU. Así Oldham ha creado su propio género. Esta frase reciente retrata bastante bien su actitud: “Trato de alejarme todo lo que puedo de la idea que tiene la gente sobre la música que hago. Me he dado cuenta de que cuando las personas tienen una imagen de mis gustos o de cómo es mi vida yo también caigo en esa imagen, teniéndola fija en mi cabeza”, explicaba en la revista “Rockdelux”. Se parece mucho a tomarse la libertad en serio, ¿no?

Más ejemplos: Bill Drummond, Diamanda Galás o Ian McKaye. Para hacerlo más cercano prefiero hablar de “El Salmón“ de Andrés Calamaro. El cantante argentino se quejaba amargamente de los chistes de la prensa musical sobre su disco quíntuplo del año 2000. No estaba molesto porque se rieran de él, sino porque las carcajadas comenzaron antes de que el álbum se editara y siguieron cuando ningún periodista había tenido tiempo para haber asimilado la obra. “El salmón“ es el sonido de un artista de rock volcado en un proceso de autoexploración. Tiene mucho de psicoanálisis, algo de chulería y un poquito de pulsión kamikaze. También, un mucho de relleno, pero eso no es lo que importa ahora. Escribió muchas letras de manera colectiva (junto a los llamados “Poetas de la Zurda“), en sesiones donde desafiaba a su físico con experimentos sobre cuántas horas seguidas podía aguantar componiendo y tocando sin dormir. Entonces dijo cosas como esta: “Veo grabar como algo continuo: sólo apago el estudio cuando me voy de viaje. Enciendo el power y lo dejo seis meses. Tengo diferencias musicales con el mundo. En lo que sí estoy de acuerdo es en grabar en estéreo”. O esta otra: “El público tiene que ponerse las pilas. Cierta incomprensión con El Salmón me rompe un poco las bolas. Gran parte de la gente prefiere que la música no le llame mucho la atención, así no tiene que perder tiempo”. Calamaro es uno de los pocos músicos que cogieron el toro por los cuernos a la hora de romper la rutina del Rock. Otros artistas, en vez de acelerarse con estimulantes, lo lograron por la vía contraria, desertando de la ansiedad cotidiana para encontrar su propio ritmo. Pienso ahora en Xavier Baró o en el “Grupo de Expertos Solynieve”. Seguro que hay decenas de nombres más, pero últimamente me invade la impresión de que el ochenta por ciento viven con el piloto automático en marcha, ¿o no?

NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

no tendrían la oportunidad de ser escuchados en la mayoría de las emisoras, dada la homogeneización de estas y que, por tanto, la situación de la música en la actualidad se encuentra dando un paso hacia adelante y unos veinte hacia atrás. Quien escribe esto es de los que piensa que la supuesta liberación de la música vía Internet, no es tan así. Los chicos y las chicas de hoy en día consumen la música mediante la “red de redes“ y es verdad que acceden, al mismo tiempo, tanto a la música del Canto del Loco, como a la de Tachenko (no existen las fronteras físicas en la red). Pero no hay una, digamos, predisposición hacia la del grupo maño, pues los mecanismos hacia uno y otro grupo no son los mismos. Sin entrar a examinar este fenómeno, dada la falta de tiempo, termino este escrito con una pregunta. ¿Qué opciones tienen los jóvenes, hoy en día, si antes de que supiesen usar un ordenador, en todos los medios de comunicación nunca escucharon hablar de “El niño gusano“ y en cambio si escucharon, seguro, alguna canción de Hombres G? <((( j )))> Perquè fa connexions que escapen del control de la lògica. <Albert Royo> No té cap sentit, ni se m’havia acudit. L’única llibertat que entenc és la del músic per fer la música que vulgui, i la de l’oient per escoltar-la o “canviar de músic o de música”. La música és per escoltar-la o per comunicar. Si es vol associar amb la llibertat, també es podria fer amb la repressió o amb les males intencions, segons convingui. <Pedro de Cos > La música, en un sentido amplio, es decir, no sólo como lenguaje, sino como medio de comunicación y relación social, posee una característica genial: la capacidad de asustar, espantar, horrorizar, amedrentar y forjar densas pesadillas a aquellos que eligieron la opción del poder –ya sea arriba o abajo– frente a la opción de la libertad como senda para recorrer el viaje. Basta tener algo que contar, aprender tres acordes en una guitarra o dar palmas de manera salerosa, para que tiemblen las mismísimas paredes del templo. De hecho, Sansón nos demostró de manera fehaciente que hacer mosh melenas al viento puede tumbar lo más sagrado, algo parecido a lo de Raimón en una escalera. Otra cosa son los porta-aventuras para libertarios en tiempo libre, las okupas de fin de semana, las raves para niños y cumbayadas para todos. <Javier Boned> No. La música como fenómeno colectivo es, en todo caso, fuente de alienación para el individuo.

La música como vivencia íntima no necesita ningún referente externo, y por tanto tampoco tiene nada que ver con la libertad. No es cuestión de trampa, es cuestión de mercadotécnica. También se trata de un fenómeno de adolescentes, sean de edad cierta o no. La estupidez no tiene barreras. <Tomàs Rubí Camprubí> Si. És històrica, creativa, emocional, alliberadora, espontània, evocadora de paisatges imaginaris... Però, a vegades, quan totes aquestes paraules es presenten conjuntament, em sembla que és una estratègia per vendre productes jugant amb les emocions del poble. És trampa i és benefici: tots bevem de la mateixa copa i la música és un vehicle de comunicació excel·lent amb finalitats molt diverses. Hi ha gent que viu de la música, n’hi ha que en beu, que en consumeix, que la destrossa, que la santifica... Allò que és important és que la música vagi més enllà i no acabi resultant una eina de treball. Les tendències de l’últim segle han creat una imatge de modernitat i de rebel·lió associada a la creació musical i, avui en dia, això ven rentadores. La qüestió és vendre, i el sentiment de llibertat és l’objectiu més comú entre els humans. No cal dir res més.

FES-NOS MÉS INDEPENDENTS:

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA

FES-TE SOCI!

No+

+

151 € any

>> INFO@INDIGESTIO.COM • Rebràs la rev ist a Nativa a c a s a (1 any/6 núm.)

• Rebràs els llibre s de la col·le cc ió “ Ide e s p er la mús ic a”.

• Tindràs de s compte s als concer t s Hip ers ons .

• E st aràs informat de tot el que fem.

30

CLUB NATIVA AQUEST ESPAI NO ES VEN

LLOCS ON POTS TROBAR NATIVA Els llocs marcats amb el símbol

Al Club Nativa trobaràs una llista d’organitzacions amb qui compartim la voluntat de potenciar la música en el nostre entorn.

No és un espai més de publicitat sinó una bona guia. Si la revista t’interessa, també t’interessaran els nostres amics.

VOLS SER MEMBRE DEL CLUB NATIVA? Escriu-nos: info@indigestio.com

Espai jove. T 93 429 93 69. www.bocanord.org

www.cerkal.org

Espai per a la creació. Torrijos, 68. experimentem.org

www.frequencies.cat. Vilanova i la Geltrú

Projecte musical. T 93 243 17 17

Laboratori musical. T 93 407 29 27

és on trobaràs gratuïtament Nativa per gentilesa dels nostres col·laboradors.

Festival. www.poparb.cat NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

Bar musical. Pça. del Sol, 9-10. BCN. T 93 237 39 37

Discogràfica, management. www.strangeones.net

31

Ca l’Estruch. St. Isidre,140. Sabadell. T 93 717 10 26

Bar musical. Pça. del Sol, 16. BCN. T 93 415 56 63

www.lacapsa.org

Espai musical. T 93 422 43 00. Foc, 128. BCN

Discogràfica. www.bankrobber.net

Associació cultural. www.animat.tk

Punt d’informació Juvenil. pij.montgat@diba.es

Punt d’informació Juvenil. Av. Isaac Albèniz, 13. Tiana

Management. T 93 330 42 53. www.hacecolor.com

Escola de música. T 93 329 56 67. tallerdemusics.com www.joventutsmusicals.com JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50

32

ACTIVISTES

SOBRE

L’ACTIVISME Activisme(s) La vida ens aporta, força sovint, sorpreses inesperades.

En el meu cas, va ser la de passar a viure, sense temps per digerir-ho, d’una ciutat del sud de la Nord Amèrica profunda, a una illa lingüística dins d’una altra illa, a l’Alguer, el país català de Sardenya. El canvi és radical: cultural, climàtic, lingüístic, gastronòmic, musical i, també, un canvi en la qüestió sobre la qual se’ns ha proposat que parlem: en l’activisme. La societat nord-americana, tot i tenir molts defectes, té també força virtuts. Una d’elles és, sense cap dubte, l’efectivitat en organitzar-se. També, doncs, a l’hora de generar compromís. Quan han de convèncer la gent perquè s’impliqui en qualsevol iniciativa (també de caire musical), posen en marxa una sèrie de mecanismes (sovint relacionats amb les xarxes socials d’Internet) que permeten arribar (i seduir) molta gent. D’exemples, en podríem posar molts, però m’agradaria destacar el paper importantíssim de la propaganda activa al servei d’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sindicat, etc., (aquesta és la definició que l’IEC dóna d’activisme) que els músics americans van executar en pro d’Obama. L’Alguer, però, és tot un altre món. L’activisme, de caire lingüístic i cultural on la música juga un paper essencial, encara té un funcionament molt similar al voluntarisme dels anys seixanta i setanta; fet amb molta passió i dedicació, però força lluny d’aconseguir els seus objectius ja que les seves propostes són vistes, especialment per la gent jove, com a propostes antigues i envellides. Renovar aquest activisme, doncs, en el paradís lingüístic de l’Alguer, és una feina que pot acabar resultant d’allò més interessant. Temps al temps. JOAN-ELIES ADELL 4 ACTIVISMES A L’OMBRA : un aparell de TV, un policia

de carrer, un Runner-Camell i una banyera És comú a tota expressió artística evocar el mite. Us presentem, alguns dels agents claus per a que es produeixi l’epifania del geni musical Pop: els activistes a l’ombra.

1. Un aparell de televisió: Quan el Pop-Star viu fora de casa, lluny dels seus i de les croquetes que fa la mare, la fam d’afecte es compensa amb furiosos impulsos destructius. La majoria d’ells es produeixen a l’habitació de l’hotel. I quin objecte millor que un aparell de televisió per descarregar amb fúria una mancança nostàlgica? Es podria escriure una història d’aparells de televisió trencats pel Rock en habitacions d’hotel.

2. Un agent de policia. Tota expressió Pop ha de saber provocar l’AUTORITAT en el moment adequat, personificada en la figura del policia de carrer, que no massa lluny de l’escenari vetlla per protegir l’ordre públic. Es podria

escriure una història d’irrupcions policíaques a l’escenari per aturar la transgressió de la llei moral dels homes amb textos i gesticulacions obscenes.

3. Un Runner-camell. Les nits desmarxades i la luxúria a peu de roulotte necessiten els narcòtics per assolir una plena visibilitat. És indispensable tenir a mà el responsable de la farmaciola, competent, previsor i sempre a punt per suplir amb química allò que la fortuna no ha resolt. Es podria escriure una història de runners-dealers amb un peu a l’ombra, disposats a subministrar allò que calgui.

4. Una banyera. Sense una mort no hi ha mite; i una Pop-Star no es pot morir de qualsevol manera. Evidentment, no es pot despistar jugant a la petanca ni estirada en un llit envoltada d’àvids hereus. Es podria escriure una història de la mort de cossos dòcils dins de banyeres amb aigua freda en hotels de cinc estrelles. RAMON FAURA COLL Activisme No hi ha res com rebre un estímul concret per posar-se a fer quelcom que s’hauria d’haver fet fa molt de temps. En aquest cas, va ser consultar el Diccionari de la Llengua Catalana la paraula “activisme”. Però ha calgut fer un camí una mica més llarg per arribar al que buscava. “Activisme“ és, segons el diccionari, fer “propaganda activa al servei d’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sindicat, etc.“ I un activista és el “militant actiu d’un partit polític, d’un sindicat, etc.“ Després de disposar d’aquesta informació, m’adono que li atorgava, més aviat, les connotacions que aquesta paraula té en castellà: “dedicación intensa a una determinada línea de acción en la vida pública”. El diccionari de la RAE diu, també, que un activista és un “agitador político, miembro que en un grupo o partido interviene activamente en la propaganda o practica la acción directa”. Però els diccionaris són ben poc comunicatius i un pèl murris, cal anar a les enciclopèdies per saber l’amplitud del concepte: l’“acció directa“ és una teoria política, que sosté que per resoldre determinades situacions l’individu o el grup afectat ha d’actuar de forma autoorganitzada, prenent les iniciatives necessàries. Mentre que l’“acció indirecta“ es basa en mecanismes de representació i delegació, l’acció directa no utilitza intermediaris. I ara, deixem les enciclopèdies per tornar a la vida pràctica: el cooperativisme, l’associacionisme, la resistència civil i les ONG són pràctiques d’acció directa; també ho són algunes formes més violentes, com ara el sabotatge o el boicot, altres d’accionisme artístic com l’acció poètica i algunes formes de performance. I si volem un exemple proper d’acció directa, aquí tenim la revista Nativa, que n’és un de ben clar. VICTOR NUBLA JULIOL–AGOST 2009

NATIVA50