Nativa 51

51

REVISTA MUSICAL SETEMBRE - OCTUBRE 2009 SUBSCRIPCIÓ ANUAL 15€

Passat i present:

requalificació de terrenys musicals + entrevista: la pegatina ACTIVISTES: USTED ES UN COLECTIVO

51

04 OPINIÓ SACRÉ! / REDUCCIONS / COMENTARIS AL MARGE 06 PARTICIPACIÓ CARTES / LA PREGUNTA 10 REPORTATGE PASSAT I PRESENT: REQUALIFICACIÓ DE TERRENYS MUSICALS 16 ENTREVISTA LA PEGATINA / Polítiques horàries per favor / Xarxes socials 25 RE-VISIONS 28 PRE-VISIONS - AGENDA 30 CLUB NATIVA 32 ACTIVISTES USTED ES UN COLECTIVO

EDITORIAL Puntualitzacions.

1.- Què exagerats que sou, amb Manel. Assumeixo que el grup té les seves virtuts, però no porto bé la histèrica reacció col.lectiva que causen. En particular, la dels mitjans de comunicació i la d’alguns elements del sector musical. Una frase d’un amic: “aquest any Manel ha salvat l’auto-estima de la indústria musical”, em sembla reveladora de com aquestes ganes que hi hagi grans “aconteixements” fan possibles aquestes coses. Penso que això no pot ser bo pel grup, encara que la seva butxaca en surti beneficiada. Els obliga a massa coses: a cantar les mateixes cançons, fer el mateix xou,... Per a mi el que fa interessant un concert és la seva flexibilitat, i ells no han tingut gaire temps per aprendre’n. Segur que tan d’èxit els talla les ales.

2.- Amb l’edició del nº 50 de Nativa, el passat juliol, hem rebut alguns comentaris i felicitacions amables, dels quals n’estem molt agraïts. Hi ha però quelcom que tinc ganes de dir. Crec que si algun mèrit tenen les coses que fem, procedeix en bona mesura del munt de coses que en algun moment hem pensat i després hem desestimat fer. És del que no fem d’on surt el valor. L’activisme està sobrevalorat en el nostre món. Sens dubte, a Indigestió tenim una part bartleby tant o més significativa que el nostre activisme.

QUI? NATIVA #51 Revista musical Setembre–Octubre 2009 EDITA - Indigestió Musical SL. Apartat de Correus 9042 08080 Barcelona E-MAIL revista@indigestio.com WEB www.indigestio.com Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus redactors i col·laboradors.

Nativa 51

3.- Aprofito per agrair al Xavier Alamany els 50 números de Nativa que ha dissenyat. La seva feina ha ajudat a que la revista fos mirada i llegida com volem. De fet, encara no la podem pensar sense la seva aportació.

Comencem amb il.lusió el treball amb Todojunto, i amb l’esperança de que ens ajudin a no dir coses de més.

4.- L’altre dia vaig sentir una italiana que deia “no m’importa suiccidarme” quan els daus del parxís ja li havien donat sis punts dues vegades. Tot sembla indicar que els punts tenen un pes considerable en la nostra vida. Malgrat les frases llargues són meravelloses, pel que tenen d’esforç per fer-se entendre, posar els punts és gairebé inevitable, avui en dia. Posar els punts sobre les is és tant necessari com complicat, per què aquestes no paren de bellugar-se amb el “cuento” de la vida líquida.

Tot i això, no és el mateix un punt i a part que un punt i seguit. Darrerament, jo prefereixo els punts i seguit.

—— Jordi Oliveras | http://jordioliveras.blogspot.com

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ: Jordi Oliveras i Cristina Tascón.

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO: Joan-Elies Adell, Joan Álamo, Gerard Codina, Pedro de Cos, Ramon Faura, Oriol Ferre Samon, Isabel Ferrer Senabre, Albert Isnardo, German Lázaro, Carles Llàcer Escamilla, Victor Nubla, Julius Torquemada, Nei Torrell.

DISSENY I IL·LUSTRACIÓ: Todojunto (www.todojunto.net ) CORRECCIÓ DE TEXTOS: Gemma Lleixà.

FOTOGRAFIA: Enric Coromina, Gerard Codina, German Lázaro, arxiu la Pegatina i arxiu Nativa.

Impressió: Rotimprès.

AMB EL SUPORT: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut de Cultura de l’ Ajuntament de Barcelona.

DIPÒSIT LEGAL: GI 956 2002

3—

OPINIÓ

SACRÉ!

—— Victor Nubla

—— És tarda de diumenge i estic escrivint aquesta columna al bar Lennon de Gràcia, en la seva gran pantalla de veure partits està sintonitzat el canal televisiu dels “40 principales”. Em quedo mirant un espectacle en directe insistentment interromput per anuncis de La Oreja de Van Gogh i El Efecto Mariposa (aquesta literatura dels noms del mainstream peninsular és impagable; com els títols dels bestseller, correspon a una lògica indiscutible, de gran potencial humorístic a mesura que augmenta la dificultat de trobar un nom per l’abundància d’altres...). Tornant a l’espectacle: veig que tot passa en una mena d’escenari ple d’estructures metàl·liques, light-show a dojo i cos de ball. No hi ha músics.

Tot s’ho maneguen dos cantants que fan molt malament el playback, tant la noia com el noi. La cosa, musicalment, no té el menor interès, però descobreixo, estupefacte, que tot i el flagrant playback, ambdós porten sengles micròfons d’aquests que es diuen “de diadema” al cap i, a més, són del model de color carn, que s’utilitza quan es vol evitar al màxim la visibilitat del micròfon. Em pregunto per què porten micròfons tan discrets si no tenen cap necessitat de portar micròfon, vist així, també podrien posar-se ferros a les dents encara que no els hi fessin cap falta. I per què els porten dels que es dissenyen per a ser el més discrets possible? Si els volen amagar, se’ls poden posar a la butxaca. Mentre el noi i

—4

la noia van cantant una tornada que fa “...por un mañana mejor...” em quedo tan fascinat per aquesta operació absurda que no puc més que deixar de banda altres temes columnístics que em voltaven pel cap i encaminar les meves reflexions cap aquí. Afortunadament, les paraules em permeten fer-ho d’una manera divertida i decontractée, així que em dic a mi mateix que hem passat de la societat de l’espectacle a la societat del simulacre i em quedo molt més tranquil. Aleshores, els del bar canvien per sorpresa de canal i apareix Canal Latino. El primer que veig és un grup que es diu Somos Melocos i ha fet un disc.

Després passen un videoclip de Macaco ple de cameos de gent guais i uns texts a la pantalla. Llegeixo un: “Todos somos evolución”. I em pregunto: si tots som evolució, qui deu representar la involució (vull dir la d’ara)? Els animals? Els extraterrestres? Els que no ens creiem aquestes consignes?

Els que no estem gaire convençuts de que s’ho creguin els que ho diuen, ni els que ho paguen, ni els que ho difonen?

—— En fi, que des que he entrat, trobo a faltar a la macropantalla un subtítol que digui: “simulación realizada por especialistas. No lo intente en su casa”. Però com que ja he acabat la columna, pago i m’en vaig d’aquest bar de nom tan surrealista (és clar que es diu així per que està a la plaça John Lennon, però no hi ha cap bar a la plaça Francesc Macià que es digui Bar Francesc Macià, ni es coneix l’existència del Bar Mossèn Cinto Verdaguer a la plaça del seu nom, com tampoc existeix el Bar de la Mare Nizària March). | nublanativa@hronir.org

Nativa 51

REDUCCIONS

—— Joan-Elíes Adell

Música líquida i bulímia cultural —— En un dels articles més coneguts de Gerd Leonhard, reeditat en el volum Music 2.0 (2008), que vol ser com una mena de full de ruta per a situar-nos en els canvis que, en els àmbits del negoci i la indústria musicals, s’han esdevingut amb l’arribada de la digitalització i, sobretot, d’internet, l’autor alemany (coautor del llibre The Futur of the music, 2004), ens planteja que la música ha de ser considerada com l’aigua (music like water), o com l’electricitat, ja que són elements ubics i fluïts, això és, un bé de consum bàsic que hauria d’estar a l’abast de tothom, amb un pagament per quota mensual (ell aposta per la tarifa plana), ja que, només d’aquesta manera els usuaris abonarien pel seu consum, tot i tenir la sensació que el seu accés seria gratuït (feels like free). No és casual, per tant, que en una entrevista força recent, Leonhard ens adverteixi que el futur (més aviat caldria parlar del present) del negoci musical es troba en l’accés no en l’objecte (CD, arxiu mp3, etc.). Els nens i adolescents

d’ara estan acostumats a escoltar música via streaming (no a baixar-se-la ni a posseir-la). Aquest accés extrem a la música, la idea que tenim a l’abast, amb un únic click, immediatament, qualsevol música desitjada o imaginada, afecta, evidentment al negoci de la música (Leonhard adverteix que el model de negoci es troba en la venda a l’entorn de la música: entrades, merchandising, cartells, llibres, etc., no en la música en tant que objecte) però també afecta a la consideració de música com a objecte de desig. Si tenim tot allò que volem (musicalment parlant), amb només un click del nostre ratolí, ens afartarem de la música? No és aquest un símptoma més d’una saturació del consum cultural, d’una mena de bulímia musical-alimentària? Recordem que la bulímia es la malaltia d’una persona que pateix episodis d’afartaments compulsius, seguits d’un gran sentiment de culpabilitat i sensació de pèrdua del control. No debades, l’associació que edita Nativa s’anomena “Indigestió”. | jadellp@uoc.edu

COMENTARIS AL MARGE Ocurrències d’estiu —— 1. El contracte Social: Un dels principals responsables de la misèria en què ens sumim és Jean-Jacques Rousseau. L’any 1762 va escriure un llibre ple de bones intencions que finalment ha esdevingut una fatalitat: El contracte social. En resum, es tractava de reivindicar les llibertats i la dignitat de l’home. Segons Rousseau, a l’origen, érem totalment lliures. L’especialització de funcions va provocar que, a través d’un contracte social, alguns optessin per plantar cols, mentre d’altres van estimar-se més fer de cavallers. És a dir, muntar a cavall, anar amb senyores, empunyar una espasa, i escriure poesia provençal. A la llarga, cada una de les parts contractants, va acabar oblidant allò del contracte social i el món va acabar dividit entre un 5% de poderosos i un 95% de pringats. No deixa de ser curiós que el 95% optés per plantar cols. És absurd pensar que algú mig malalt, treballant de sol a sol, i temorós de Déu estigui en condicions de pactar res amb un gegant belicós, dins d’una cuirassa, i amb una espasa esmolada per tallar-te el cap. Pensar que som iguals no ens convé. Quan hi ha guerra, és molt probable que la part que no ho sap tingui les de perdre. Si hi ha gent que ho controla tot és per què molts no controlem res. I us asseguro que aquests que ho control·len tot ens tenen declarada la guerra des de fa segles. Contracte?... jo no l’he signat.

—— 2. Ciutat i Camp: Després de passar uns dies al camp m’he convençut que la ciutat és molt superior. Vull dir que ningú amb dos dits de front negarà que New York és Nativa 51

—— Ramón Faura Coll

millor que el Montseny, per posar un exemple. Quan estàs a una ciutat i tens ganes de camp, pots tenir-lo sense sortir de la ciutat: el Central Park a New York, el Bois de Boulogne a Paris, el Hyde Park a Londres, el Tiergarten a Berlín. En canvi, el camp mai no inclou trossos de ciutat dins seu.

—— 3. Museus: Amb tanta xusma indocumentada és impossible mirar un quadre amb un mínim de serenitat.

Centres com el Museu Picasso de Barcelona estan tractant de trobar-hi solució. Una humil proposta és que els porters del museus, a més de parlar de futbol pel walki, facin un qüestionari sobre la col·lecció permanent i no deixin entrar a qui no respongui bé.

—— 4. Uniformitat cervesil: L’altre nit hi vaig caure. Tenia set. Anava cap a casa. Em vaig saltar els protocols del civisme i vaig demanar-li una birra al paki. No tenia Kulmbacher, ni Waase Wolf; tampoc Stella Artois, ni Urkell. No tenia Moritz. Només llaunes vermelles de la Damm. La mateixa que patrocina la Mercè; quina coincidència, vaig pensar. No hi ha qui els pari.

—— 5. El veritable poder s’aplica sobre els gestos i les paraules. Per això tots els polítics gesticulen igual, com si l’americana els anés gran. Per això existeix el Dret, l’arma dels poderosos: un protocol tecnico-verbal on el comú dels mortals ens ofeguem. El llenguatge-poder també disposa de sometents urbanes. Oh, benevolent correctora d’estil!: Clemència, per un cop, deixa els barbarismes allà on són… ells mai no et canviarien. | ramonfaura@gmail.com 5—

PATICIPACIÓ

CartES

La pregunta:

(Nativa ofereix aquest espai perquè lectors i subscriptors puguin dir la seva)

(Pregunta bimestral als nostres lectors)

La música que surt pels mitjans de comunicació tendeix a respondre a un model “marcketiner” i vulgar. Poques coses es salven. Es copien fórmules, veiem productes fets amb mal gust i tot és una “remake” d’altres èpoques.

Un pupurri del tot s’hi val. Penso que existeix un públic a qui li agrada la qualitat i que a Barcelona hi ha molts músics que treballen per no perdre el sentit artístic però falten espais alternatius. Jo destacaria el següent eslògan: Barcelona no et posis tan guapa pel turisme, cuida a la teva gent i deixa’ns fer una miqueta més de “soroll” desoficialitzat. Així sorgiran coses més potents.

Es viu diferent la música segons la època?

Tendeixes a creure que en el passat es feia millor música, o penses que el present i el futur sempre són el més interessant? O bé la música sempre és igual,... Hi ha alguna cosa que hem de recuperar?

Creus que hem perdut alguna cosa en la forma de fer i escoltar música, o bé estem en el millor moment per a músics i oïdors?

—— Sabina Witt

Em sembla que li he donat massa importància a la música durant la major part de la meva vida. L’amor, les relacions personals i l´activitat política i social són coses més importants, definitivament. “Cuando el arte no sabe dar respuesta a algunas exigencias éstas terminan por desbordarse hacia la esfera de la existencia y sobre todo hacia la actividad política, que es la acción más completa de la vida humana”. Yukio Mishima —— Sisu Coromina

¡Cap temps passat va ser millor, ni pitjor!

Quan Verdi va estrenar Nabucco, el públic (de la classe social més baixa) el va fer seu. La va fer pensant en el poble Italià. Simbolitzà la llibertat davant l’opressió Austríaca. I era música popular. La gent la cantava pel carrer, i als bars dels barris pobres era la cançó de moda.

I això passava amb totes les seves obres. El mateix va passar amb els valsos de Strauss. Avui, aquesta obra es representa en espais on només van els més adinerats, i es considera “música per iniciats”.

En definitiva, en un moment la música simbolitza alguna cosa, i té un significat de referència social concreta, i dos segles després en té un altre. Com valorem l’obra?

Segons el moment i la intenció amb que es va crear? o en el que l’han convertit dos segles després? Si afegim que en cada època es toca musica amb les possibilitats tècniques del moment,... es pot comparar realment amb alguna cosa del present?

Crec que els avantatges d’avui radiquen en les possibilitats de reproducció i distribució, i no en la qualitat musical.

—— Mario Granados

Musiquejant Avui en dia, busquem noves sensacions, i a través de la música les aconseguim. Ara, també val a dir que som més exigents. Un grup que no ens aporta res nou el trobem avorrit. Ara bé, un grup que barreja Franz Ferdinand / Petit de Cal Eril / Nouvelle Chânson diem… que originals! Ho són? Bé, ens aporta una nova sensació.

I al cap i a la fi es tracta d’això. Com una exposició de quadres de Matisse on et pots trobar 4 quadres iguals —6

Nativa 51

però que només canvien el color, i què? Doncs fred, calor, tristesa i oblit. I, perquè no? És art. I la música és art.

Amb el pas del temps escoltes música que no desapareix mai i d’altra que es fon i es consumeixen ràpidament.

Reis i reines com Elvis Presley, Ray Charles, Ella Fitzgerald, Dina Washington, Bob Marley,… són figures que van revolucionar un concepte cultural. Els reis i reines de l’actual panorama musical, jo no diria que revolucionant sinó que evolucionant. Contínuament crea, desenvolupa, “corta i pega” i canvia el color. L’expressió cultural és el màxim exponent del reflex de la nostra societat.

—— Carlota Castelló

concerts en què grupets d’espectadors es dediquen a petar la xerrada, ignorant completament aquell esdeveniment pel qual en ocasions han pagat quantitats exorbitants de diners. Consumir música a l’actualitat no és com fer-ho fa tan sols cent anys, quan les tecnologies que permeten enregistrar i reproduir sons es trobaven a les beceroles i a l’abast de quatre gats. L’avanç i l’omnipresència d’aquestes tecnologies ha desembocat doncs en la banalització de la música: quin valor té un concert puntual quan algú escolta música constantment a través de la ràdio del cotxe, l’ipod o els fils de fons de les oficines i els centres comercials? És possible revalorar la música?

—— Oriol Serra

El defecte de l’inconformisme ens porta a assolir reptes com a audiència cultural que som. Això fa que de vegades -enganyant-me o no- la música del present em resulti més o menys agradable, però rarament interessant. La que de veritat m’intriga i demana de mi és la del passat i la del futur. D’ambdues en sóc semblantment militant. Jo, per exemple, ara escolto als Beach Boys i a Cecil Taylor i els anys 70 em passava el dia escoltant Animal Collective i M.I.A. —— Abel Gonzàlez

L’estímul i el gaudir primigeni que ens proporciona la musica, desde que la dona i l’home son, no ha canviat.

Son els usos i continguts els que sí que crec que canvien, així com les formes de gaudir-ne. I aquest canvis ocorren imbricats en els canvis culturals i tecnològics de les societats.

Crec que estem vivint un moment musical altament positiu. Fins no fa gaire, unes elits filtraven i controlaven, sota criteris molts d’ells discutibles, què i a qui escoltaríem. I això ara ha canviat. Actualment, la socialització de les eines digitals és el que ha desbordat la riuada creativa que estem vivint. Ha enderrocat l’antiga estructura muntada al voltant de la música i ha fet que hi hagi més projectes musicals que mai. Ha fragmentat el mercat musical en el sentit de que qualsevol formació és susceptible de crear el seu grup de seguidors, per minoritari que sigui, facilitant que la gent en conegui la seva existència i una major assistència als concerts.

—— Andreu Ferrer

Música omnipresent Música a l’ascensor. Música al bar. Música al supermercat. Música a la gasolinera. Música a la sala d’espera.

Música sonant de fons mentre el dentista et treu un queixal. Música, en definitiva, a tot arreu. El resultat?

L’ésser humà s’ha acostumat a no escoltar música, sinó a sentir-la com si es tractés de pluja o dels cotxes que passen pel carrer. I això dóna lloc a situacions com aquells Nativa 51

Fa milers d’anys, uns 230.000 (miler amunt, miler avall) l’Homo neanderthalensis pel què diuen aquests que diuen que hi entenen, ja utilitzava eines, com martells de percussió de materials tous, com ossos o fusta. Això em fa sospitar, sense el més remot rigor científic, que ja hi havia algun neandertal despistat que picava amb cert ritme amb ànim de conquerir alguna neandertal catxonda que voltava per aquelles fredes terres buscant cert caliu.

Uns quants anys més tard, fa una setmana concretament, vaig trucar a un mòbil i mentre esperava que me l’agafessin (el verb despenjar ja ha quedat antiquat si parlem de mòbils) mal-sonava una música que suposo que pretenia fer-me aquella espera més agradable, malgrat va aconseguir tot el contrari. Tant el primer com el segon (no hi ha tanta diferència com volem creure) estaven ben contents amb la seva música, segurament horrible al meu gust. Potser no cal demanar-li més, ni ara ni abans.

—— Roger Fosas

Como amante del Pop y del Rock que soy, tengo que decir que tal vez el último gran disco en este género fue el “Automatic for the people”, de Rem, eso fue en el 92 y desde entonces parece que el Rock está agonizando, osea, que si, que lo mejor ya ha quedado atrás (lo mejor en estos dos estilos, claro) Bueno, de Lambchop, Bonny Prince Billy y algún otro, es posible que con la distancia que nos dará el tiempo, se pueda decir que están a la altura de Gram Parsons. Y si, viva Pete Doherty y sus arrestos por posesión de drogas, como en su día Keith Richards. Nada, ahora a esperar su propio Exile in Main Street y en cuarenta años (si sigue vivo) su, también propia, caída de un cocotero. ¿Qué como se puede acabar un texto así de simplón? pues, para que la cosa no decaiga, diremos aquella letanía de que “mientras La iguana siga viva... el Rock nunca morirá”, yeah!

—— Jordi Fernández

7—

Fa anys, solia pensar que la millor música ja s’havia escrit i enregistrat. Concretament entre 1967 i 1979. No era cap prejudici; em basava en el que havia escoltat, que era un ventall on hi cabien els “clàssics” i tot allò nou que coneixia a través de les ràdios o de la premsa. Ara, matiso. Crec que els clàssics compten amb l’avantatge de la criba que el temps ha fet: el que ens arriba de 1972, per algun motiu ha sobreviscut. De totes maneres, estic convençut que no existeix la simetria en aquest cas, perquè veient la manera com han anat les coses a la indústria i l’utilització comercial de la majoria de la premsa musical, el que és primera plana avui, no ho és pels mateixos motius que el que ho era fa 30 anys. Al final, sempre hi ha una veritat senzilla: hi ha coses bones i coses dolentes. La resta, són circumstàncies que el temps s’emporta.

—— Àlex Torío

“Volveré a cantar las viejas melodías...”. Com bé recordava el grup de pop espanyol de finals dels 70 anomenat Laredo, amb la seva cançó potser més coneguda, “El Último Guateque”, la música tenia un passat, un record, una trajectòria... Aquesta és la gran diferència entre la manera de viure que existia abans i ara. El ritme de canvis en quant a modes altera la durada real de les músiques, amb o sense qualitat. La necessitat insaciable de descobrir noves músiques, bandes o experiments és paral·lela a la nostra forma de vida accelerada on consumim molt més del que podem retenir, sense deixar espai al disc dur humà...

La massificació en els canals d’informació i el canvi de format de consum, conjuntament amb l’estancament de noves idees musicals (en desavantatge amb èpoques anteriors, on tot estava per crear...) fa que avui en dia fem pitjor o menys interessant música que abans.

—— Amenizando Guateques

Màquina del temps activada.

Sí, avui l’accés a la música és còmode i immediat, tant que ja no la sentim, com la música de les esferes, segons els pitagòrics. O esdevé insuportable com el silenci ambiental que desesperava a Nietzsche. O serveix per taponar-nos les oïdes amb l’Ipod i sortir al carrer amb el nostre petit univers (sonor) al damunt, insensibles als estímuls (sonors) exteriors.

I si li tornem a la música la categoria d’esdeveniment?

Podem? Volem? Algú escolta?

—— David Picó

Lunes 9 am, el tiempo es circular, que gran momento aquel en que hasta los dedos de los pies piden algo directo a la neurona: AC/DC y café solo. A toda hostia, claro. ¿Y el café?: amargo y con un par de cigarrillos. Qué buena aquella portada de Cicatriz.

Ya son las 10 en Australia. He de subir el nivel de azúcar en sangre. Bach no estaría mal, tremendo ataque místico con sabor a corteza de naranja, pero decido montar un tugurio: frente al ordenador, legañoso y en calzoncillos, yo; en streaming, unos amigos: Thin Lizzy. A toda hostia, claro.

10 am de nuevo, esta vez GMT. ¿Satie?, ¿Prodigy?, ¿Ordenata o vinilo?, un toque demencial es necesario: ¡Escuche pí­ldoras Roky Erickson!, no resuelven la niebla mental, pero todo es más rugoso y da vueltas. Fela Kuti en casete no hubiera estado mal del todo, ahora que lo pienso. Aún no soy capaz de escuchar dos discos de manera simultánea.

Mediodía, como ayer o peor, o mejor. O me vuelvo a la cama, como a las ocho, o suelto a Los Enemigos por los altavoces: Desde el jergón / yo os maldigo. Esto no puede seguir así­, maldita la hora, el próximo lunes Tannhauser en dos cedés, enterito. Aunque lo mismo me bajo algo de Kool and the Gang por el aMule. Somos carne de cementerio.

—— Pedro de Cos

Segle XVI. Perquè una model de Leonardo Da Vinci no s’avorreixi mentre la retrata, sona un conjunt de cambra i la noia somriu, agraïda. Ara no ens cal cap conjunt, tenim fils musicals de tota mena, però no fan somriure gaire.

Segle XVIII. El comte Keyserling combat l’insomni amb un afamat clavecinista, Johann Gottlieb Goldberg, que li toca peces fins que el comte s’adorm. Ara premem un botó i sonen músiques i més músiques.

Segle XIX. Friedrich Nietzsche escriu a uns amics des d’un poble llunyà suplicant que li enviïn partitures: necessita “escoltar” música. Ara la música ens acompanya a tot arreu i supliquem, de vegades, una mica de silenci.

—8

Nativa 51

Nativa 51

9—

REPORTATGE

Passat i present: requalificació de terrenys musicals —— Text / Isabel Ferrer Senabre

Fer una ullada al passat és, possiblement, la manera més recurrent amb la qual les persones de l’anomenada cultura occidental ens nodrim alhora d’intentar comprendre qualsevol fenomen. Necessitem, quasi imperativament, buscar un origen, un inici, un començament, per afrontar la tasca d’entendre allò que ens envolta i a nosaltres mateixos. Sigui quin sigui el resultat de la cerca, pel camí haurem hagut de fer tota una sèrie de reflexions que, si més no, ens ajudaran a veure quines coses del passat han canviat en el nostre present.

Aquesta temporalitat la imaginem moltes vegades com si d’un espai físic es tractés, una geografia amb relleus culturals cultivats pels nostres avantpassats que avui en dia semblen abandonats per nous terrenys musicals.

—10

Nativa 51

Terrenys pantanosos —— Endinsar-nos en els terrenys de passat i present musicals però, mereix algunes consideracions prèvies. Els discursos sobre el passat s’omplen sovint amb paraules que amaguen una forta càrrega semàntica i que en ocasions han estat desvirtuats o poc acotats (antic, rudimentari, tradicional, subdesenvolupat); de la mateixa manera, altres (modern, progrés, evolucionat, nostàlgic) vesteixen els del present. La música, part indissociable de la nostra vivència, és un franc fàcil per a ser tractada sota criteris de valor apriorístics, que, si bé poden suscitar-nos sentiments emotius, identitaris, etc. gens menyspreables, també poden suposar un prejudici. No patiu: no serem asèptics ni cercarem una objectivitat científica, universal i anhistòrica. Més bé, l’objectiu és tractar de difuminar la barrera entre la dicotomia de la qual partim, si n’hi ha hagut mai, i obrir noves i velles vies exploratòries en el futur per a pensar la música.

Temps i terrenys —— Si la feina que ens ocupa és esclarir el funcionament de la música avui en dia, la nostra mirada al passat es podria detenir cap a la segona meitat del segle XX amb la implantació quasi generalitzada de la tecnologia electrònica, tant en la producció com en la reproducció i el consum. En paraules de Paul Théberge (“Conectados”, [2001] 2006): “sense la tecnologia electrònica, la música popular del segle XX es absolutament inconcebible”, afirmació que podríem aplicar a quasi tots els tipus de músiques. Si bé a l’estat espanyol els canvis arribaren amb una mica de retràs en relació als Estats Units o altres països europeus (fet que fa allargar aquest fenomen fins ben entrats els anys seixanta), els canvis ocorreguts en aquesta dècada poden servir-nos, a mode operatiu, per establir un abans i un després en el nostre anàlisi.

—— En la seva argumentació entorn el paper de la tecnologia, Théberge continua explicant que la tecnologia és molt més que un conglomerat d’aparells electrònics perfeccionats amb més o menys mesura, sinó que ho extrapola a una forma de pensar la música, d’articular les nostres experiències musicals. Aquesta concepció molt més àmplia de l’espectre musical és el que ens recorda que els esdeveniments musicals (una balada narrativa, un single baixat d’Internet) són molt més que algú que ha interpretat i algú que rep aquesta interpretació. És per això que resultaria un exercici amb poc de sentit intentar entendre els canvis succeïts entre el passat i el present musical com a simples modificacions en el mode de producció i reproducció sinó que possiblement n’extraurem alguna cosa més si parem l’atenció a les funcionalitats socials associades a aquestes manifestacions musicals.

Nativa 51

Terrenys movedissos —— En el nostre context, el cas més clar d’un canvi en la nostra vivència de la música és el fet de cantar.

Com explicà Jaume Ayats (“Les chants traditionnelles des Pays Catalanes”, 2007), abans l’activitat de cantar s’inseria en la quotidianitat de les persones mentre que avui sembla ser que ha quedat reservat per a professionals.

Tot i això, queden alguns vestigis del nostre plaer per construir la col·lectivitat mitjançant el cant, com poden ser els càntics als estadis de futbol o els cors. Tanmateix, l’etnomusicòleg constata com, en una societat farcida de música, ens hem convertit en consumidors permanents però afrontem la vivència de la música amb una actitud molt més passiva. L’autor també ens explica com aquesta modificació de la relació entre quotidianitat i cant només va necessitar un o, a molt estirar, dos relleus generacionals per fer-se efectiva. De fet, només cal mantenir una conversa al voltant de la música amb persones majors de setanta anys per escoltar frases com: “Abans sempre estàvem cantant” o també, la ingènua observació infantil dels néts “Iaia, tu sempre estàs cantant”.

—— Hom argumenta que els artefactes tecnològics són els causants d’aquesta modificació, no tant per la idiosincràsia dels aparells si no per l’ús que en fem. Si bé qualsevol nova tecnologia (entesa com a modus vivèndi musical) que possibiliti noves experiències és valorada com un assoliment, es podria considerar una pèrdua a la substitució generalitzada d’altres formes de relacionar-se amb la manifestació musical, en aquest cas, cantar. En altres paraules, cantar implica també tots uns moviments de 11—

corporalitat, expressió així com processos d’apropiació que potser la implantació de la tecnologia ha soterrat.

Fins i tot, la mediatització de la tecnologia a vegades sembla ser tanta que ens és imprescindible per viure la música, en un procés que ens és poc conscient i que Thèberge ha denominat “invisibilitat de la tecnologia”.

Aconseguit aquest estadi, aventuraria que l’objecte d’estudi quasi hauria de fixar-s’hi en aquelles situacions musicals on no és present la tecnologia electrònica, i quins en són els motius d’aquest fet que ja se’l podria anomenar mancança. La tecnologia ens ha obert moltes portes però també n’ha esborrat altres.

Terrenys edificats —— Si seguim amb el nostre particular judici a la tecnologia, ara és el torn de seure al banquet dels acusats a la fixació de la música o, dit amb paraules de Simon Frith (“La industria de la música popular”, [2001] 2006), a l’“emmagatzement de la música”. Des de ja fa quantes unes dècades (sinó una centúria), els historiadors de la música foren conscients i conseqüents que no tota la música que s’havia interpretat al passat ens havia arribat anotada. Dit sigui de pas, el fet que trobem una música anotada tampoc garantitza una transmissió fidel: moltes manifestacions musicals tenen matisos tècnics que escapen a la notació diguem-ne culta; i d’altres, més enllà de fer-ne una interpretació exacta d’allò anotat, queden descontextualitzades.

—12

—— Això va significar que la invenció d’aparells de gravació semblés la solució a moltes de les preocupacions dels estudiosos de la música (malgrat algunes primeres reticències des de l’Acadèmia). És cert: a més de poder enregistrar musiques que només havien perviscut en l’oralitat popular, les primeres gravacions també han possibilitat avui en dia tota una sèrie d’estudis, aprofundint en aspectes que altres formats d’escriptura no ens van poder llegar. Altrament, és il·lusori pensar que una gravació, malgrat estigui feta amb tecnologia electrònica punta, pugui emmagatzemar tots els matisos que engloba un esdeveniment musical. Les gravacions ens han descarregat d’esforços memorístics però en certa mida han fet que caiguem en el mateix parany que la partitura fa uns anys: sense gravació, pràcticament no hi ha existència. Algú dirà que segueixen existint els directes i la improvisació per buscar totes aquestes subtileses però d’una forma o altra, la gravació s’ha convertit en una finalitat, i no tant en un mitjà, convertint la música en un producte fixat i òbviament, consumible.

—— L’alternativa, ni molt menys, passa pel rebuig o la censura vers aquesta possibilitat tècnica. Corrien els anys trenta, quaranta i cinquanta, quan les gramoles eren comprades i compartides pels grups d’amics. Els discs no només eren utilitzats per escoltar-se o ballar-se sinó que era habitual que allò enregistrat servís com a font d’inspiració melòdica, sense importar-ne gens la fidelitat amb l’original, per a ésser transformada posteriorment als gustos i interessos de la gent. En contra del que es podria pensar, aquestes accions no eren un procés inconscient: les persones eren sabedores de l’adaptació que feien i que els servia per cantar-la amb els amics o mentre es netejava a casa. Heus aquí que es torna a remarcar el canvi actitudinal, més passiu i menys proper, respecte la nostra relació quotidiana amb la música.

Nativa 51

Terrenys expropiables —— Amb el pas del temps, gràcies a la major accessibilitat als mitjans tècnics de gravació i reproducció, la multiplicació dels enregistraments unida al fenomen de la globalització ha generat que tinguem al nostre abast una quantitat gairebé inabastable de música de la més remota i variada procedència. Sense voler entrar en altres disquisicions al voltant dels processos que es produeixen entre globalització i música, aquesta aparent versatilitat musical comporta altres aspectes unificadors. Dues són les conseqüències més evidents: entrada en el mercat de la gran industria i en segon lloc, i és on em detindré, l’aspecte sonor. L’oïda occidental ha estat modelada per un determinat cànon (on té una especial preponderància la influència germànica i anglosaxona) que, a més de tindre unes determinades característiques estètiques, també estructura melodia, ritme, afinació i textura de la veu sota unes determinades regles de joc. I què té a veure tot això amb el passat musical en el nostre context? Doncs efectivament, abans de la implantació massiva de la gran indústria musical, en el nostre entorn més proper podíem trobar altres músiques no estructurades segons aquests paràmetres, com són algunes cançons de bressol o de batre, on els termes teòrics de tonalitat, semitò, compàs, etc. no són capaços d’explicar-nos allò que escoltem.

—— Des d’un punt de vista del present, no es tracta de buscar en el passat cap puresa essencialista que separi músiques sota paradigmes immobilistes o reduccionistes, sinó intentar ampliar els nostres coneixements musicals entenent i aprenent altres lògiques que ens possibilitaran obrir tot un ventall de recursos musicals i estètics, i també, de maneres de pensar. L’antropòleg Marc Augè, reivindicant la capacitat humana per acostar-se a paraules d’altres llengües que defineixen pensaments que no es conceben en la nostra cultura, ens diu: “No tinguem por de les paraules: cal provocar la irritació dels nostres pensaments i els pensaments de la resta poden ajudar-nos a aconseguir-ho!”

Terrenys construïts —— La globalització no ha suposat l’únic procés unificador de paràmetres musicals. Vegem que ens explica Jordi Reig (“El llenguatge musical en la tradició oral valenciana”, 2006), estudiós de la música tradicional valenciana, en referència al cant d’estil:“La cantaora d’estil Victòria Sousa, Victorieta, dotada d’una veu prodigiosa i d’una manera primorosa d’entendre la interpretació d’aquest estil tradicional, desitjosa d’ampliar els seus coneixements, va començar a prendre lliçons de cant tal com l’ensenyen al conservatori. «Al poc de temps notava que, conforme anava avançant en les classes, anava perdent estil. Ho vaig haver de deixar perquè de poc em destrossen la veu»”. És així: durant molts anys, les institucions educatives musicals han col·laborat a construir uns músics (i uns oients) només enfocats a la creació i repetició de la música “clàssica” europea. Malgrat que la Nativa 51

situació ha millorat ostensiblement en els últims anys, els currículums institucionals encara menystenen determinats gèneres musicals. Més encara, el model pedagògic aula-mestre-alumnes no facilita en molts casos dotar al fet musical d’altres aspectes socials que també poden resultar enriquidors. Em ve a la ment un refrany de les terres de l’Ebre que diu que “De pare gaiter, fill tamborer”. És a dir, la música, a més de suposar un ofici, era ensenyada en altres contextos o possibilitava altres aprenentatges, com els que es donaven les bandes de música o els cors, on la pedagogia escapava de l’aula, les diferències generacionals possibilitaven intercanvis educatius més enllà de la partitura. Potser el grau d’especialització era menor però es guanyava per contra, el fet que molts músics eren capaços de dominar diversos instruments, encara que fos per necessitats professionals o artístiques. Fer música, com a activitat individual, familiar i/o col·lectiva, pot servir per transmetre valors que escapen al paradigma que promulga la institució.

I deconstrucció de terrenys —— I si parlem de construccions socials, cap tema comporta aparentment tanta claredat per comparar passat i present com la relació diferenciada d’homes i dones vers la música. La deconstrucció per al moviment feminista ha significat una forma de trencament amb les dicotomies sobre les quals s’ha fonamentat el pensament occidental a partir de la transgressió del binomi home-dona, cercant noves formes d’entendre el gènere. No obstant, aquesta teoria no ha arribat (o ho ha fet minsament) a transformar-se en pràctica. En el cas de les activitats que ens atenyen, la música i el ball han col·laborat en gran mesura en perpetuar aquestes diferències depenent del sexe. Exceptuant el cultisme ornamental burgés que va permetre a les dones aprendre rudiments musicals (especialment d’interpretació pianística), el gènere femení ha tingut un accés molt limitat a la pràctica musical, i quan ho ha fet, ha estat com a fet aïllat o de perpetuació de models associats al gènere. El ball, per exemple, durant molts anys ha servit per construir una imatge correcta de cada rol i els cants de grup han servit per intercanviar les preocupacions que cada gènere tenia. Per exemple, és comú trobar cançons populars que, d’una forma subtil, feien referència als embarassos no desitjats i a l’abandó que les dones sofrien per part dels homes.

—— Malgrat els avanços, les estadístiques sobre dones i tipus d’instruments parlen encara d’una major preferència pels instruments tradicionalment associats a aquest gènere sense que puguem trobar cap explicació lògica més enllà de l’associada al rol femení. Determinades professions relacionades amb la música encara tenen una pobra presència femenina. La mirada al passat, tot i que ens és útil per aprendre sobre quins constructes s’ha perpetuat aquesta desigualtat, proposa poques alternatives. Així per exemple, ja als anys quaranta les dones eren utilitzades com a reclam en les sales de 13—

ball i la seva entrada era gratuïta (cosa que no ocorria, per exemple, al cinema) i que ens mostra la importància que aquest esdeveniment tenia per a la socialització en uns determinats valors. Avui en dia, però, ja trobem algunes pràctiques musicals, com el tango queer, que suposen un trencament amb les anteriors estructures socials.

Terrenys delimitats —— Molt se n’ha parlat de la música del segle XX en termes d’espai, posant èmfasi en àmbits públics i privats (i més si tenim en compte aspectes relatius al gènere).

Seria una tasca que excedeix les intencions d’aquest article resoldre una de les qüestions sobre la qual més s’escriu en els últims temps on fins i tot, hi ha autors que advoquen per la extinció d’aquesta dicotomia gràcies a les noves formes de fer música . Però, només cal fer esment a una qüestió tan banal com és l’escenari per veure altres formes de gestionar l’espai que es donaven abans de la dècada dels cinquanta i que afavorien la proximitat de la qual parlàvem, què, sense caure en el parany de la idealització, possibiliten una vivència diferent. En aquesta època, l’actual barrera que suposa l’escenari per a músics i oients era traspassada amb molta més facilitat: ja que en ocasions o bé era inexistent (penso en els acordionistes que acudien a qualsevol celebració social que es preues) o en altres, era habitual que s’intercanviaren els papers entre participants com es donava en ocasions en els balls.

Terrenys urbanitzats —— Una lectura en termes quantitatius del que s’ha dit fins ara en aquest text permetrà observar que existeix una clara vinculació entre l’avui i la massificació. Des d’un punt de vista d’organització social, aquesta lectura en l’entorn que ens movem podria relacionar-se amb entorn rural versus entorn urbà. Aquest últim ha estat sinònim de modernitat mentre que l’entorn rural se l’ha concebut com un efecte retardat d’aquesta evolució de la ciutat que en certa manera, coincideix amb una determinada concepció, gens encertada com hem vist, del passat i del present.

—— Altres maneres d’acostar-se a la música des d’àmbits allunyats dels centres urbans han estat infravalorades o contemplades com a inferiors o poc desenvolupades pel seu caràcter popular (entès com a no-acadèmic).

Qualsevol dels exemples que us hem proposat servirien per reescriure una Història de la música deslligada del desenvolupament com a eix unidireccional. No obstant, sense majors pretensions, poden fer-nos reflexionar al voltant de quin és el valor que donem a les pràctiques musicals. Entendre-les en termes evolutius o èxits mesurats en termes quantitatius són només uns criteris, de la mateixa manera que ho podrien ser la proximitat, la participació creativa, el coneixement de molts llenguat—14

ges musicals o la transgressió de constructes socialment acceptats a través de la música.

Cap a una requalificació de terrenys musicals —— Deixar-se portar pel pensament que dicta l’anomenada gran indústria junt a una visió pessimista vers la pèrdua de determinades maneres de veure la música suposaria caminar per un carreró passiu sense sortida. Suposaria pensar que estem sotmesos a una evolució on les lleis socials i de mercat són un ens de funcionament autònom aliè a les persones emmascarat en un punt de vista diacrònic on allò que ocorre és irreversible i determinat per la història. Res més lluny: la mirada al passat és un dels indicadors que ens afirma que a través de la recuperació d’altres aspectes de la música podem repensar i reconstruir la nostra societat.

Hom haurà notat que altres aspectes, importants per a reciclar el nostre passat no han estat esmentats. Aquest fet remarca, si més no, que es important prendre el passat com a referència per a poder treballar nous aspectes musicals i socials.

—— Tampoc es tracta de crear una aversió tecnològica sinó fomentar-ne un ús reflexiu que defugi la despersonalització i que incideixi en noves funcionalitats socials per a la música. El funcionament del conglomerat sonor avui en dia moltes vegades ve determinada en termes d’èxit o fracàs a gran escala de perfecció o innovació com a valors desitjables i quasi obligatòria. Una frase de Walter Benjamin resumiria com podem acostar-nos al passat: “El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els petits, explica una veritat: que res del que algun cop hagi passat ha de donar-se per perdut per a la història”. La requalificació de terrenys musicals suposaria integrar novament aspectes d’una vivència molt més activa i propera de la música així com un replantejament del nostre present, pensant que qualsevol mirada al passat significa que cerquem quelcom, segurament una reinterpretació, que ens dibuixi amb altres formes el nostre futur. Potser caldria suscitar el canvi des de xicotets espais que possibiliten la no perpetuació de grans models o una apropiació que permeti el desenvolupament personal i comunitari sense infravalorar les noves alternatives que el present tecnològic ens brinda.

Nativa 51

Nativa 51

15—

ENTREVISTA

la pegatina “Estem fent música per tots els públics possibles però des de l’autogestió” —— Per Gerard Codina

—16

5.000 còpies vengudes d’un primer disc autoeditat quan tot just tenien vint anys; toquen a Santa Tecla perquè un grup del facebook ho demanava; estan nominats als premis ARC com a grup revelació del 2008 juntament amb Manel, At Versaris i Teràpia de Shock; han voltat per mitja Europa cantant en català, castellà i gallec; són un grup de rumba i, per a ells, no existeix la crisi.

Nativa 51

Parlo amb l’Adrià per telèfon i quedem a les 11 del matí d’un dilluns al Zurich. Quan hi arribo em diu que en Rubén està arribant de Tarragona i que vindrà una mica més tard. Ells dos, veu i guitarra, són els que van començar amb el grup, juntament amb l’Ovidi, el percussionista. Però no és fins al cap d’una estona que entenc que més que com a membres fundadors, vénen com a responsable de premsa i responsable de management. És per això que aquesta és la primera pregunta que els hi vull fer.

A la vostra pàgina web, a la biografia, expliqueu que quan vau treure el primer disc us vau organitzar com una empresa. Departaments inclosos, dieu...

Adrià:(Fa que sí amb el cap) No ho sé, clar, quan diem departaments, vull dir que les coses es van fent a poc a poc. Va ser simplement una qüestió de necessitat.

Teníem un disc sota el braç i necessitàvem que el disc es distribuís.

Rubén: Sabíamos que grupos como Ojos de Brujo y Che Sudaka ya lo habían hecho, así que fuimos preguntando a la gente que estaba en el mundillo. Adrià, por ejemplo, había estudiado periodismo, pues él se ocupaba de… las notas de prensa, dossieres… yo he estudiado publicidad y relaciones públicas, pues empecé a ocuparme más de la parte de management, contactar con las salas, buscar conciertos… Que hay otro que ha estudiado diseño, pues ése se encargará de la parte de merchandising…

Era, simplemente, dirigir lo que supiese hacer cada uno, aparte de lo musical, en función de nuestro beneficio. Ser conscientes que para nosotros La Pegatina se convertía en una empresa. Que de pronto, a parte de ensayar, tenías unas horas de oficina, respondiendo mails, etc., lo que fuera necesario.

A: Segurament però, el que més benefici ens ha donat ha estat no buscar el benefici. No buscar lucrar-nos d’això.

I què és el que buscàveu?

A: Només era la necessitat d’expressar-nos i d’arribar a la gent. Volíem crear una imatge, una identitat.

R: Y que la gente nos viera como gente normal.

A: Sí, sí, clar, sempre. I que no perquè no tinguis un grup… jo què sé…

R: Nosotros siempre estamos allí en medio. Antes de los conciertos siempre estamos por ahí disfrutando del concierto. Y a veces la gente se extraña de que estés ahí, de que hables con ellos. Nosotros somos como tú, como todos. Crear proximidad. La Pegatina es una familia, de eso se trata.

principi que ens vàrem ajuntar sense tenir idea de tocar i junts, doncs… no sé, vàrem anar evolucionant. La majoria de grups són músics que s’ajunten i llavors, quan triomfen, els pugen els fums. Però els falta connectar amb la gent.

I tot això de l’autogestió que és, en principi, tan punk i reivindicatiu, no creieu que en realitat és assimilar internament una sèrie de normes que ha dictat el capitalisme?

A: Nosaltres tampoc és que siguem molt marxistes ni res d’això ¿eh? No estem lluitant contra el capitalisme, és buscar el camí que tens a l’abast.

R: (Es dirigeix també a l’Adrià i li allarga la mà) En parte sí, en parte sí. Porque nosotros nos organizamos de esa manera para no gastar un dinero que no teníamos. Es llegar a la gente y a los medios, movilizarse sin necesidad de invertir.

A: (A en Rubén) Sí, però el que volia dir és que nosaltres no ens movem per idees polítiques ni res d’això (fa que no amb el cap mentre ho diu).

R: No no, es igual que el hecho de componer en distintos idiomas. Lo hacemos así porque es como sale. No porque queramos reivindicar nada con eso.

A: Mira, a Pineda de Ebro, hi havia quatre fatxilles... bueno fatxilles, no sé, pelaillos d’aquests... i va coincidir que les primeres quatre cançons les vàrem fer en català, però per cap raó en concret ¿saps? (somriu per sota del nas) I cada cop que acabàvem una cançó els nanos es posaven a cridar viva España i coses així, no sé...

R: Aquí en cambio nos dicen que cantamos poco en catalán.

Però allà a Saragossa, a part d’aquests nanos, què tal la resta de la gent?

A: Ah, de puta mare! El que passa que era festa major i hi ha pobles d’aquests on la penya no està acostumada a que s’hi organitzin concerts. I la majoria dels joves eren a la discomobil ¿saps? Però vàrem tenir un públic més gran, diferent del que tenim normalment.

R: Al principio costó que bailaran, pero poco a poco la gente se fue entregando y acabaron bailando todos.

El que sí que em crida l’atenció és la voluntat d’interacció que teniu amb el públic. Més enllà de la que parlàvem abans, trobo que és fins i tot insistent el fet que esteu a tot arreu amb la pretensió de comunicar-vos amb la gent, vull dir facebook, fotolog, actualitzeu les notícies de la pàgina cada dia i la gent les pot comentar...

A: Potser perquè nosaltres no vàrem ser primer músics i després artistes ¿saps? Sinó a la inversa. Érem tres al Nativa 51

17—

A: Sí, mira, ahir mateix llegia un article a la Rolling Stone, que era exactament la resposta a això. Deia... espera (Agafa la motxilla i en treu la Rolling Stone. Mentre la fulleja, segueix parlant) era una entrevista a aquell, en Francisco Nixon. Aquí, (i cita) “Hoy casi esperamos que los grupos sean amigos nuestros y estén ahí para responder nuestras preguntas”.

R: Piensa que la gente ya no busca, se encuentra. Y... o tocas mucho y que te vean aunque no lo quieran, o participas en estas redes sociales intentando estar en todas partes para que te conozcan.

A: Al capdavall tot és comunicació corporativa. És part d’una imatge que crees de tu mateix. No sé, i per exemple, tu no pots vendre’t com una persona super sana que no beu ni res i que un dia et trobin com una cuba ¿saps? És qüestió coherència amb aquesta imatge que has volgut vendre. I has de vigilar fins i tot amb qui vas o amb què dius.

R: Es por eso que intentamos que la imagen de grupo sea lo más parecido a nosotros a nivel personal.

I el primer que vàreu fer en tenir el primer disc va ser penjar-lo a la xarxa?

A: Bé, nosaltres no. Li vàrem dir a un colega que ens el pengés a l’emule.

R: Y a otro que tenía una página web, era comparteelarte.com.

A: I si la gent ens deia que el volien, els hi dèiem que se’l podien baixar. Més tard ho vàrem posar a la web, més que res per poder comptabilitzar les descàrregues, i com que aquests dos colegues també ho estaven contant...

Però havíeu anat a discogràfiques primer... ¿no?

A: Sí, mentre els altres temes s’estaven masteritzant nosaltres vam anar a ensenyar els dos temes que teníem a...

tres discogràfiques, explicant que eren representatius del que faríem. Amb aquest segon disc ja va ser molt diferent, perquè anàvem a les discogràfiques podent demostrar que havíem vengut còpies al Japó, que havíem anat a tocar fora... amés, hi anàvem amb les condicions que nosaltres érem una empresa. Però ens interessava perquè el primer disc no s’havia pogut vendre a botigues, i era l’únic punt que flaquejava de l’autogestió.

R: Al no estar editado por una discográfica se ve que por un tema del código de barras... no podían venderlo. Aún así se vendió en una peluquería y en algunas tiendas de gente a la que conocemos... (es fa una pausa mentre jo apunto, després segueix) Lo que no queríamos con el segundo disco era perder lo que nos había dado internet.

Queríamos seguir regalando el disco y había discográficas que nos decían que esto no era compatible, pero el primer día que se puso a vender Via Mandarina, se agotó en el FNAC. Sólo la primera semana vendimos 500 discos, y eso demuestra que es compatible.

La veritat és que per la manera de funcionar, crec que fins i tot podríeu servir de possible paradigma de grup independent. En canvi, em fa l’efecte que el terme d’independència musical, per alguna raó, que no sé si entenc del tot, s’ha vist més vinculat a una qüestió estilística.

A: La veritat és que no ens ho havien dit mai, ni pensàvem que podíem ser música independent. Potser perquè d’alguna manera és música més comercial. Clar, estem fent música per tots els públics possibles però des de l’autogestió. I no ho sé, tampoc no ens hi havíem parat a pensar si érem o no música independent. No sé, també sembla que si surts als mitjans és menys independent i, no ho sé... la veritat.

Jo no sé si en diria música comercial, però en qualsevol cas si que és, d’alguna manera, música popular. Avui mateix llegia un article a EL PAÍS,

Polítiques horàries per favor!

Els horaris van variant al llarg de les nostres vides i són un estrany hàbit que ens condiciona moltíssim. A l’associació cultural Anima’t fa quinze anys que ens discutim pels horaris!, tot i que fa quinze anys que produïm una programació estable de música al Camp de Tarragona. Que si els concerts els hem de fer després de sopar, que si abans, que a les 9 és molt aviat, que a les 11 la gent encara no ha acabat de sopar...

Tanmateix, hi ha un concepte que sempre hem tingut molt clar: separar tan com sigui possible la ‘festa’ de la ‘cultura’ i intentar que el nostre públic sigui públic interessat i no pas passavolant. Per aconseguir això, —18

que parlava de com, de cop, la World Music, s’havia tornat cool. I al capdavall parlen de la fusió, i almenys per mi, Dusminguet i Ojos de Brujo, per exemple, han estat grandíssims grups de fusió. Però aquests no han estat mai tan ben vistos per la premsa especialitzada ¿no? En canvi, surt El Guincho i es converteix en un boom.

R: (A l’Adrià) ¿Quién es El Guincho?

A: ( A en Rubén) Sabes ése festival al que fuimos que sólo había otro español aparte de nosotros, pues ése era El Guincho. (Em mira a mi) Però això et ralla el cap (Jo li faig que sí amb l’entusiasme de trobar algú més a qui no li agradi) ¿no?

Com vau arribar a vendre al Japó?

R: Pues justamente con todo esto del sonido Barcelona, se creó Radiochango, un portal de internet que de alguna manera centralizaba este tipo de música. Y el Japón es uno de los países que más se está fijando en eso. Como los de Radiochango son amigos nuestros y tenían un catálogo on-line, pusieron el disco a la venta. Entonces se ve que varias tiendas del Japón tenían reservados discos nuestros, y como les salía más barato hacer un pedido grande, nos compraron 300 copias. Además cuando se hizo la reunión del G8, había gente que estaban organizando el shot down G8, una iniciativa reivindicativa, y editaron un CD en el que entraron dos temas de La Pegatina.

R: Es que sí, no sé... este año fuí a la WOMEX, la World Music Expo, que llevaban cuatro años haciendola en Sevilla y ahora van a hacerla en Copenhaguen, y te das cuenta de que todo está mezclado ¿no? Todo podría ser World Music, porque aunque escuches pop, se mezclan estilos. Cuando vas allí te das cuenta que en Corea hacen fusión como podrían hacerla en el Hospitalet. Fusionando cosas distintas pero fusión al fin y al cabo. Además depende de la ciudad y de lo que se quiera vender. Por ejemplo durante un tiempo, se vendió el sonido Barcelona que eran Ojos de Brujo, Wagner Pa, Che Sudaka... y ahora, pues igual se ha desviado más la mirada hacia la rumba.

I les gires o mini-gires que heu fet per Europa?

A: És que en el fons podries parlar de la rumba com de música folk.

A: Si no sé, tens colegues i ve de gust fer coses junts. El Puchero del Hortelano per exemple, la cançó en la que hi col·labora era seva. Nosaltres fèiem la versió i ell ens va dir que si un dia la gravàvem ell hi volia col·laborar.

R: Claro, la rumba es música folk, pero es como lo que decías antes de la música independiente, que la etiqueta se fija a unos grupos, o a un estilo, pero, ¿no es tan folk el flamenco como la sardana? Parece que folk sean solo las cuatro gaitas.

un element fonamental és també la puntualitat, una virtut més aviat rara als països mediterranis.

Darrera aquests pensament sempre hi ha una reflexió: ostres!, estaria molt bé que les administracions públiques a través de les seves programacions ajudessin a crear nous hàbits horaris enlloc de competir amb el sector privat. És sobretot a l’estiu amb les festes majors quan la disbauxa és generalitza. A tots ens ha passat que volem veure una banda, que a més la podem anar veure de franc, però no serà fins a les 3 de la matinada per dir una hora ‘raonable’. O que l’Ajuntament de torn o la comissió de festes que li fa gastar els calerons programa fins que surt el sol on un dels màxims estímuls que té és que comença tard i que acaba molt tard i segurament la música i la cultura no són pas l’element central.

A: Doncs sempre és gent que estan allà i munten concerts amb gent d’aquí pel nostre rollo de música.

Però clar allà és molt diferent, perquè encara que no et coneguin la gent va als concerts i paga l’entrada.

R: Aquí no pasa eso. Allí la gente confía en los programadores y saben que si un grupo va ahí, habrá pasado por unos criterios de selección. Aquí, aunque toques en un festival, si eres el primer grupo la gente no te ve.

També m’encurioseix aquesta tendència que teniu a inflar els discos de col·laboracions...

R: Entramos al camerino, se la tocamos, le gustó y de esa anécdota surgió una amistad. Con Kayo Malayo fue casi lo mismo, de ir coincidiendo en conciertos surgieron las ganas de colaborar. Pero no es que lo busquemos por alguna razón, simplemente surge.

Personalment no entenc perquè el sentit comú no s’imposa en les programacions públiques d’una vegada, perquè s’entesten a competir des d’una posició de força amb el sector privat i perquè no es treballa per fer créixer la indústria, argument que curiosament sempre apareix en els programes polítics. No entenc perquè s’han d’instal·lar equips de llum i de so en places medievals o modernes —em refereixo a la taxonomia clàssica de la història— sense cap mena de respecte cap al veïnat, cap als espais monumentals, cap al bon gust, etc. Aquests espectacles són senzillament actes de propaganda que no tenen, encara que ho pretenen, cap valor transgressor sinó més aviat denoten una escassa sensibilitat dels programadors.

—— Nei Torrell - Associació cultural Anima’t

19—

A: Sobretot quan vas a gravar veus que hi ha cançons on encaixarien col·laboracions de grups amb els que t’hi avens.

Però en l’últim disc, per exemple, heu col·laborat amb Meninos e Meninas de Rua, un projecte de Brasil? Com sorgeix, això?

A: Tenim una col·lega que va anar a fer un projecte amb aquesta gent i va tornar amb un CD, on hi havia una cançó que es deia Minha Rua. La cançó ens va encantar i la vam versionar. I Meninos e Meninas de Rua és un projecte que tracta amb nens que viuen al costat del riu i que en qualsevol moment un aiguat se’ls hi pot endur la casa. Però ells viuen sobretot al carrer i tot i les desgràcies doncs són nens alegres ¿saps? La majoria són orfes, estan posats en problemes de tràfic de drogues... hi ha nenes que han estat violades i problemes d’aquest tipus... I dins del projecte hi ha un grup que es diu Eureca que vol dir Eu Reconheço o Estatuto da

Criança e do Adolescente, i defensa els nens i exigeix que es compleixin lleis que estan escrites però que no es compleixen. Doncs nosaltres, a través d’aquesta amiga, vam contactar amb l’educador social d’allà i els hi vam enviar la cançó per pistes. A ells els hi va agradar molt i com que tenen un estudi que han aixecat amb les seves mans i allà hi ha un mexicà que és enginyer de so i tot plegat... ens van tornar la cançó amb batucada al darrera, berimbaus, bueno, de tot... I quan ho vam rebre ho vam endreçar una mica i així és com va quedar.

R: Y ellos han ayudado muchísimo a nuestra proyección allí. Porqué se ve que esta canción suena en la radio en Brasil... Además acordamos que todos los beneficions que generara esta canción por derechos de autor, irían al proyecto.

A: ( A en Rubén) El otro día una chica me dijo que había oído la canción en una discoteca en Portugal.

se fa saber!

(XarxEs socials cara A) Recordo quan era petit, a l’escola, quan a qualsevol classe de sobte et trobaves una nota escrita a corre cuita on hi deia “a fulanito li agrada menganito”… o “a la sortida de classe hi haurà pelea entre menganito i fulanito” al cap de poques hores ho sabia l’escola al complet. En aquella època, sense saber-ho, estàvem re-enviant de ma a ma o de pupitre a pupitre un “mail” amb una notícia bomba. És cert que aquesta notícia no tenia una forta vessant comunicativa… sinó més aviat de safareig, però el mètode era eficaç! Amb poca estona tots coneixien els maldecaps amorosos d’en fulanito, o que el menganito estava disposat a deixar les coses clares amb els seus punys sobre el rostre del pobre fulanito.

Eines com el myspace, poden fer que un grup de música que mai ha tocat en directe, o al nostre poble, ciutat, o país, aixequin una gran polseguera utilitzant la promoció gratuïta que aquest mitjà els ofereix. El Facebook i els seus famosos “eventos” poden fer que una festa, concert, presentació, acte, etc, tingui més públic assistent que si s’haguessin utilitzat mitjans (dels de tota la vida) com poden ser fer díptics, cartells, flyers… i a sobre gratuït!

25 anys més tard, podem utilitzar la xarxa per fer arribar les notícies d’una manera molt més ràpida i eficaç, internet s’ha convertit avui en dia en una eina de treball necessària i imprescindible, puc assegurar que dins el mon de la cultura també ho és.

Com anècdota, recordo la conversa amb un bon amic músic, que utilitza (i cal a dir que em molt bon resultat), el myspace, el Facebook i el correu electrònic com a eina de promoció constant, entre rialles m’explicava que si mai tenia un fill sense cap mena de dubte li posaria Spam de nom, jejeje potser aquesta reflexió també ens deixa intuir que no sempre rebem la informació que volem o ens interessa, internet també pot convertir-se en una arma de doble full, pot convertir-se en una bona manera de fer propaganda per a grups minoritaris com a feixistes o racistes per citar-ne alguns, o per a que multinacionals ens bombardegin amb les seves promocions i propaganda (sempre enganyosa).

Malauradament ni els talla focs més eficaços poden lluitar contra la seva flamarada. I és que la mida justa de les coses, és impossible de trobar-la, i menys encara de portar-la a terme.

Qualsevol artista, gràfic, del món del teatre, de la música, etc… ha d’utilitzar els mitjans que internet ofereix per a fer-se difusió. Soc dels romàntics als que agrada pensar que la cultura és imprescindible per a que un barri, un poble o una ciutat es mantinguin vius, amb il.lusió i alegres. En canvi a voltes sembla que és prescindible per les institucions i ajuntaments, i més en temps de crisis com els que estem vivint…

La majoria d’artistes fan arribar la feina que van cuinant als seus estudis, locals d’assaig, tallers, etc, en primer lloc per a que entri a les cases i oficines del màxim de gent possible, gent del carrer (possible públic) i segon per a que d’aquesta manera surtin contactes, contractes…. En definitiva, feina.

—20

Realment, internet ha revolucionat la forma de promocionarse, i és que ja ho deien el Grup de Folk fa 25 anys que els temps estan canviant…

—— Oriol Ferre Samon

D’alguna manera aprofito per assabentar-me de dubtes generals que tinc del funcionament intern del món de la música. Sempre es parla dels responsables d’un so. Persones externes al grup que acaben configurant o tenint influència en el resultat final. M’informo i m’interessa preguntar-els-hi a ells, per dues d’aquestes persones.

Una és Gambeat, el baixista de Manu Chao i de qui han dit a vegades, que seguien el seu mètode de vida. L’altre és Yves Roussel, que sí, és només qui els ha masteritzat, però m’interessa saber per què coincideixen en ell grups com Veracruz, Linn Youki Project, Cabo San Roque o Cheb Balowski.

A: Bueno... Gravem amb el Mario Patiño que és el nostre tècnic d’estudi i ell va ser qui ens va recomanar l’Yves Roussel. De fet, Yves Roussel és el que ens ha masteritzat i nosaltres quan el Mario ens en va parlar, no sabíem ni què era el màster. Que pagant una miqueta més sonaria més bé a la ràdio i no sé què, doncs.. perfecte. A més a

més havíem sentit el discos de la Kinky Beat i ens agradava com sonaven i clar, hi ha molts grups que ho porten a fora a masteritzar, però el Mario ens deia que al costat de casa teníem un dels millors d’Espanya i que a més així podríem rectificar coses, etc. I la veritat és que estem molt contents.

R: Gambeat es el bajista de Manu Chao. Al principio de la grabación del primer CD nosotros éramos cuatro.

Pero Javi, nuestro bajista, lo dejó. Y Gambeat se ofreció a poner el bajo a todo el disco. Más tarde, se nos ofreció la posibilidad de que él nos produjera el directo y estamos muy contentos con él.

En què consisteix la producció d’un directe?

A: Doncs en estar-te en una sala durant un mes, de quatre a sis hores diàries i tu vas fent les cançons i ell te les va corregint. Et diu, aquí hi hauria d’anar una cançó

100011bocadillodejamón011001 (XarxEs socials cara B)

Las comunidades virtuales surgidas en el entorno de la web 2.0, aká “redes sociales”, son una excelente herramienta de mercadotecnia, de marketing, para entendernos. La ingeniería de software sobre la que se soportan, tanto desde el punto de vista funcional, conceptual, como de su desarrollo, han supuesto sin duda un avance cualitativo y fascinante en el desarrollo de las posibilidades de comunicación vía internet.

Hasta su implantación generalizada, la aparición de Myspace en 2.003 podría ser dicho momento, el aporte de información en el servicio web era unidireccional, y la implantación de contenidos en servidores corría a cargo de personas con conocimientos técnicos al respecto. En este periodo nerds y geeks descubrieron tener más “amigos” que los que pensaban. Yo creo que hasta los invitaban a fiestas, tan pálidos ellos.

Ya en su comienzo, se advirtió que la aportación, sencilla, directa, de contenidos por parte del usuario podía sufrir de inconvenientes ya experimentados en soportes participativos anteriores, como los foros o listas de correo, o anteriormente los grupos de noticias, o incluso los servidores BBS, primera y excitante experiencia comunitaria virtual.

De estos inconvenientes yo destacaría dos, quizás paradójicamente opuestos. Por un lado la saturación por exceso de propuestas: nuestra capacidad de asimilación de datos e información y el tiempo disponible para su conocimiento son limitados, lo cual acaba convirtiendo, a partir de cierto umbral, la transmisión en ruido. Y por otro lado el vacío y abandono del espacio de participación, generado tanto por el motivo anterior, como por la ausencia de una necesaria y continua moderación y dinamización del espacio. Los foros han sido un ejemplo claro al respecto.

Sin duda, el diseño dinámico de contenidos de los espacios web, la diversidad y estructuración, casi a modo de formulario de los espacios de participación, y el incremento de datos, más o menos veraces, en los perfiles de los usuarios y

promotores, facilitan la localización de usuarios afines, y la transmisión selectiva de contenidos.. Ahora bien, no evitan de manera absoluta lo ya experimentado.

En el caso de la música, la tecnología 2.0 ha supuesto un cambio de paradigma determinante en cuanto a la relación intérprete-público. Pero tengamos en cuenta que dicha relación se produce principalmente en el contexto virtual, dentro de las circunstancias y contradicciones expuestas. Si en un videojuego recibes un par de hostias, los puntos se anotan en el marcador del contrincante. En el mundo físico posiblemente en tu cabeza, de la mano del médico de urgencias.

La creación de comunidades por estricta afinidad, y en el ámbito de la virtualidad, conlleva al exceso de aceptación, la paz de los cementerios. Es sorprendente la falta absoluta de mensajes mediante la música que hablen de las duras circunstancias actuales. Y no sólo económicas. Vivimos en una ciudad en que se cercena paso a paso, el uso del espacio público como espacio de expresión, salvando lo que conviene y controla quien lo administra, todo en pos de una imagen física que se acerque a su modelo virtual, en pos de promover su uso en función del rendimiento económico y en un contexto de evidente y progresivo recorte de libertades.

La respuesta es el silencio físico. Podréis ladrar en formato digital y colgar vuestros ladridos en Myspace, hacerlos conocer desde Facebook, Tuenti, Twitter o el formato que os de la gana, y cosechar veintisietemil presuntos amigos(?), pero me pregunto para que demonios sirven vuestros equipos de voces, vuestros amplis rugientes, vuestras baterías demoledoras y vuestras horas de encierro en un local apestoso. Algún vestigio de actitud nihilista habéis de tener, sois los titiriteros, los locos, Hamlet.

La red social de la calle está sobrada de silencios.

—— Pedro de Cos

21—

més ràpida, aquí tu millor que descansis, millor que això, que allò. Et diu el que ha de sentir la gent i com has de transmetre-ho.

R: Es como si él procurara verlo objetivamente. No sé, la verdad es que Gambeat nos ha aconsejado muchísimo.

Siempre nos hemos fiado mucho de él por toda su experiencia musical con Manu Chao... Y es que siempre nos lo hemos hecho todo nosotros, pero con su ayuda.

Vàreu començar sent tres, llavors quatre o cinc, ara set. A què es deu la constant incorporació de músics?

A: Doncs simplement perquè cada cop tocàvem en llocs millors, o més grans.

R: Hasta este año no se introdujo el batería, y a nivel rítmico, con un cajón faltaba cuerpo. El trompeta y el acordeón, simplemente surgió.

A: L’Axel (trompeta) vivia amb el Tomasín, un molt amic nostre, i va venir un dia al local a provar-ho i ens va agradar. I a ell també. De fet, ell estava aquí d’Erasmus i en principi s’havia de quedar només un any, però s’ha quedat a viure aquí pel grup.

R: Lo importante es que no son músicos mercenarios.

El que está aquí es porque quiere. Así es más auténtico.

Ojos de Brujo i Dusminguet, que com us deia abans, per mi, que sóc una persona relativament profana en el camp, han estat referents en l’escena a la que pertanyeu, recordo que havien citat com a influències noms que anaven des de Django Reinhardt, Kraftwerk o Cypress Hill. I em feia gràcia demanar-vos tres discos que cregueu imprescindibles, i que no siguin rumba.

—22

A: Mira, una vegada, a uns de Voltregà que ens van fer una pregunta semblant i els vam dir que nosaltres havíem crescut escoltant els 40 principales, i una mica és així. Ara, per exemple, tu deies Django Reinhardt, i jo fa un any no sabia qui era. No sé, ara per exemple sí que fa un temps que estic escoltant Janis Joplin, Chuck Berry... i abans potser tampoc se m’havia donat l’oportunitat.

R: Yo creo que depende mucho de por donde va tu vida.

No sé, últimamente a mi un disco que me impactó fue el de Enrique Morente y Lagartija Nick. Pero piensa que cada uno del grupo te diría cosas distintas, y pasa que cuando vas muchas horas en la furgo quemas muchos discos.

I quins discos heu cremat a la furgo?

R: Seguramente Dusminguet y los Aslandticos.

A: És que els dos francesos per exemple escolten coses molt diferents. Ells escolten coses com La Phaze o Le peuble de l’herbe, i per aquí ens hem començat a expandir una mica, però al principi això era soroll.

R: O yo, por ejemplo, como tengo una radio de música mestiza, pues me pongo a rebuscar más cosas de música africana, o...

A: I que tampoc és el mateix el que t’agrada escoltar que el que t’agrada tocar.

R: Claro, a mi me gusta tocar cosas más enérgicas y en cambio igual prefiero escuchar música más intimista...

Pero es que sí, lo más común en nuestras canciones es que haya energía, que no se duerma la máquina...

A: Amb els que som, no podria funcionar un grup de reggae, ni de blues...

Nativa 51

Nativa 51

23—

RE-VISIONS

Ulysses: Ulysses (Autoeditat) —— Ulysses és un grup de post-rock. Algú dirà que no està bé posar etiquetes i tindrà raons per argumentar que això que he dit és fals, però jo també tinc les meves per començar així aquesta ressenya. Em fa l’efecte que una etiqueta, fins i tot una com aquesta, tan controvertida i oberta, dóna força pistes i acota un camí. En el disc d’Ulysses, onze cançons amb petites pinzellades de jazz i d’electrònica es combinen amb melodies nostàlgiques i acords agredolços, amb pujades i baixades d’intensitat. Un bon disc. Però postrock al cap i a la fi.

—— Text / Gerard De Josep i Codina

El Petit de Cal Eril: I les sargantanes al sol (Bankrobber 09) —— Referència nº 20 dels amics de BankRobber, tota una aposta dins la música en català. 12 cançons que podríem catalogar de paisatges sonors: folc, pop, cors infantils, electrònica juganera. A partir del projecte d’en Joan Pons Villaró, cançons parides a Guissona, al Mas familiar. Amb Mandolines Tralari, ens demostra la capacitat de crear cançons senzilles, originals, i que se’t queden clavades al cervell.

Lletres aparentment infantils, amb un punt de surrealisme fosc, tot i que us recomanem la degustació d’El Petit en directe i de prop, la seva proposta cobra noves dimensions. Intensitat dins la música acústica, i somriures entre temes. En la línia de Devendra Banhart, Manel, Joan Miquel Oliver...

—— Text / Carles Llàcer Escamilla

Inspira: Cova placenta.

(Cydonia, 08) —— Si Jeremy Enigk hagués nascut a Figueres o si Seattle hagués estat tocant al mediterrani a ningú li hagués estranyat la publicació d’un disc com “Cova Placenta”. Però no és Enigk el fundador d’Inspira, és Jordi Lanuza. “Cova Placenta” és un disc que em sorprèn, que sona extremadament internacional però també descaradament mediterrani. És un disc que parla de dins cap enfora conduït per un leit-motiv místic: la natura; “Cova Placenta” és, com el primer disc de Sunny Day Real Estate, un disc que aconsegueix sonar èpic sense caure en la grandiloqüència.

En definitiva, si aquest és el lloc on anem quan l’ànima ens és feble, deixarem de grat afeblir l’ànima.

Delanada: Cuatro canciones para no dormir y una declaración de intenciones (Ovejasydiscos, 2009) —— Parece que después de tres años intentándolo, Javier Molina consigue plasmar estas 5 canciones en un retrato sensible dominado por grises y azules, con una pizca de verde esperanza. Guiado por su guitarra, pilar fundamental en las grabaciones, y acompañado por otros músicos en tres de ellas, habla sobre cosas que hacer y deshacer, cosas que pasan y reflexiones personales. Dice en su web que “hace años que se sentía como un fantasma, que la americana no estaba de moda y que estaba lejos de saber qué era internet”. Pues parece que ahora es su momento y esta su presentación. No tiene intención de quedarse dormido y le animo a que así sea. Suerte.

—— Text / Albert Isnardo

—— Text / Gerard De Josep i Codina

—24

Nativa 51

TARANTULA; Humildad trascendental. (producciones doradas, 2009)

—— O lo tomas o lo dejas. TARANTULA no hace concesiones a nadie. Juegan al feismo, al low-fi, a obstruir el libre curso del sonido. En realidad son super cools; incluso guapos. Resuenan ecos, nunca mejor dicho, de Eddie Cochran, de Gene Vincent, de Duane Eddy; pero también de jovencitos oscuros de la New Wave como Bauhaus. ¡Y sobretodo las letras! Que van del absurdo a la monumental genialidad. Como muestra un botón: “Antisistema Solar” Two Dead Cats: La curiosidad mató al gato.

(Aloud, 2009) —— Two Dead Cats son una joven banda de Girona que tras sacar su maqueta de debut con Deathwishteam tocaron hasta la saciedad, destacando su participación en el cartel del Sant Feliu Hardcore 2006. Años después, tras varias actuaciones en Barcelona y una gira por el extranjero, fichan por Aloud Music con el que editan este trabajo, que dista años luz de su trabajo predecesor en lo que a producción se refiere. El idioma ha pasado a ser el inglés y se nota una gran evolución vocal de su cantante Gemma, que por momentos consigue un registro similar a Fromheadtotoe. Nos encontramos con un grupo donde sus componentes han mamado tanto del hardcore como del indie más actual. Los suelen comparar con Pretty girls make graves pero su sonido es bastante original, haciendo de la mezcla de influencias un rock perfectamente asequible para las pistas de baile. La única pega quizás es que lo que han ganado musicalmente lo han perdido en las letras, uno de sus puntos fuertes en el pasado.

A esa época pertenecen los dos bonus tracks que incluye el disco.

—— Text / Joan Álamo

—— Text / Julius Torquemada

Sarsalé: Cinco días. (Autoeditat) —— Sarsalé és un d’aquells grups de fusió que saben que tirar del ventilador no ho és tot, que saben que pels amants del flamenc també hi ha dies de fred, que, a més, saben que ja fa molt de temps que hi ha músics de jazz i soul que expliquen el mateix que ells, i Sarsalé ho demostren amb honestedat i bon gust. Això, és clar, és tot el que el disc té de bo. El que té de dolent, per mi, és que a vegades aquest fred del que parlava es converteix en una llàgrima fàcil i que, el preu del DIY, en el seu cas, l’han pagat prou car.

—— Text / Gerard De Josep i Codina

Miyagui: 980/1030. (Laura R. Perkins) —— No m’agrada començar a dir noms de cançons per comentar un disc, però en aquest cas ho faré per dos motius. Perquè celebro cançons com “I won’t let so you”, “Lose”, “One day” i “Dirty road”, que em recorden a Mist, un grup holandès que mescla el pop de piano, el rock progressiu i punts de jazz amb una veu molt suggeridora, semblant a la de Roger Usart, cantant de Miyagui. I perquè, en canvi, no entenc altres com “No teacher”, “Sota un cel vespertí” i “Joc de nit”, casualment les últimes del disc, deixant la palla pel final, sense gaire connexió amb la línia de “980/1030”. La seva descàrrega, amb disseny inclòs, és gratuïta a la web (www.miyagui.com), però deixen la porta oberta a pagar-ne la voluntat.

Com diuen, que la felicitat sigui extrema!

—— Text / Albert Isnardo Nativa 51

25—

RE-VISIONS

mínim

7º FESTIVAL INTERNACIONAL DE IMPROVISACIÓN En el marco de las actividades organizadas por iba. col-lectiu d´improvisaciò, los pasados 30 y 31 de mayo tuvimos oportunidad de disfrutar el 7º Festival Mínim con: Pierre Berthet (Bruselas), Alfredo Costa Monteiro (Oporto) y Lee Patterson (Manchester), en el Centro Cívico Can Felipa de Barcelona, y Jean Luc Guionnet (Lyon) desde el órgano de la iglesia de Sant Josep Oriol.

—— Para su concierto-instalación, Pierre Berthet trajo sus inseparables materiales reciclados. Berthet consiguió transmitir la curiosidad al espectador con una atractiva instalación que inició con las resonancias transmitidas golpeando repetidamente con una maza, un gran muelle o resorte emisor a través de una red, atada, como burda tela de araña, confeccionada con hilos de acero. En otra fase de la performance, Berthet rellenó con agua varias botellas de plástico recortadas colgadas del techo. Con sus tapones agujereados y anudado un pequeño trozo de cuerda, bastaba con invertir la botella para que cayera un chorro discontinuo menguante a medida que se empapaban los hilos de la cuerda. ¡Con estas goteras de tintineo mayúsculo, intercalado, frágil e intermitente, Berthet, ya nos había arrebatado la escucha!.

El artista nos cogió bien de las orejas... La performance continuó por medio de varios aspiradores manipulados. En lugar de succionar, el aspirador se convertía en “espirador”.

Berthet hizo más ruido y sobretodo, a esta altura de la performance, más divertida su intervención. Los tubos metálicos, con la fuerza espiratoria, pasaban a ser generadores de ritmos, secuenciados y machacones cuando no multifónicos, y hasta un fiel reflejo de sonidos propios de algún instrumento de viento convencional: tubas, trombones, por ejemplo.

Berthet elaboró su propia composición ante esta cacofonía aleatoria e improvisada. Todo un discurso de recreo auditivo y visual desde parámetros quasi-acústicos, alejado por completo de las manipulaciones sonoras, con muestreadores o electrónica, con las que se revisten la gran mayoría de las instalaciones sonoras actuales, presas de la tecnología.

—— Alfredo Costa Monteiro hizo una actuación acústica realizada con papel, un material que utiliza desde hace años.

El público se sentó ante conos de cartulinas de diferentes tamaños fijados con cinta de papel, cajitas, pequeñas escobillas confeccionadas con papel, cartón, papel-cello, etc. a lo largo y ancho de una mesa. Fueron la fuente sonora con la que Alfredo experimentó las cualidades y texturas de este material: desde el sonido provocativo o chirriante al más opaco y apagado en el canto de las cartulinas; utilizando diferentes intensidades originadas por el soplido en los conos. Un concierto muy ilustrativo de búsqueda sonora. Alfredo es un maestro en todo esto y dió forma además a un pequeño homenaje a los dadaístas y creadores del Manifesto Futurista.

—26

—— Lee Patterson, por primera vez en Barcelona, captó la idea muy satisfactoriamente. Este músico de Manchester nos presentó sus avances en el campo de la investigación sonora. Su mesa de trabajo estaba bien surtida de cables, muelles, mesas de amplificación, reproductores de CD, varios cepillos de dientes eléctricos manipulados, micrófonos de contacto, e-bows, etc.. Nos sorprendió varias veces: con la disolución de pastillas efervescentes en copas de agua, y pudimos escuchar y ver su transformación gracias a los micrófonos de contacto y la transparencia de las copas de cristal. También utilizó una pequeña plataforma rodeada de muelles de distintos tamaños, calibres y formas a los que hizo vibrar y resonar, a través del soplo –ayudado de un pequeño macarrón flexible- o introduciendo los resortes en pequeños recipientes de cristal mojados con agua caliente.

El particular y arriesgado universo sonoro de Patterson también se centró en sus “bubble musics”: el proceso de combustión de diversas semillas en una pequeña plataforma, y la escucha de los crepitantes sonidos. Toda una experiencia acusmática.

—— Guionnet, realizó su concierto de órgano en dos partes bien diferenciadas. La primera fue una extensa pieza improvisada, una provocación creativa con situaciones sonoras límite, no con afán egocéntrico y falto de contenido, o por afán de tocar de forma estridente, sino abarcando una gama diversa, amplia y conjugada de sonidos, respetando la arquitectura del edificio. En ocasiones fluctuaba un drone denso y constante, que pronto era `comido´ por crescendos en cascada, vertiginosos; numerosas capas superpuestas, con un tratamiento inusual en este instrumento. Tres realidades, sonido, silencio y espacio que, en este caso, Guionnet respetó al máximo. En una segunda parte de la pieza, más corta y `convencional´, ya con mucha menos gente en los bancos de la iglesia, se adentró en pasajes y lenguaje más propios de lo que uno acostumbra escuchar de este instrumento, aún cuando por los tubos del órgano nunca se hubiera escuchado algo de ejecución tan libre. La libre improvisación quedó plasmada en este concierto. Las propuestas de iba definen ciertamente la idea de encuentros abiertos a la experiencia sónica directa y reflexiva. Un más que recomendable aliciente para educar la escucha.

—— Contacto: http://ibacolectiudimprovisacio.blogspot.com/ —— Text / Chema Chacón —— Foto / Enric Coromina

FES-NOS MÉS INDEPENDENTS:

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA

FES-TE SOCI!

No+

+

151 € any

>> INFO@INDIGESTIO.COM • Rebràs la rev ist a Nativa a c a s a (1 any/6 núm.)

• Rebràs els llibre s de la col·le cc ió “ Ide e s p er la mús ic a”.

• Tindràs de s compte s als concer t s Hip ers ons .

• E st aràs informat de tot el que fem.

PRE-VISIONS INVICTRO I MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC. 17 al 20 de setembre.

—— De la cançoneta pop a la vessant més experimental dins d’uns límits que els posa el públic, però totes noves i joves propostes fetes aquí. El festival inVICtro, des del 2002 posa la necessària cara B a uns dies en els que el mercat de musica viva de Vic perd manxa i es converteix en llotja. Invictro, 18 i 19 de setembre a diferents espais de Vic amb actuacions com Els Nens Eutròfics, U_mä i Anna Roig i l’ombre de ton chien. Visiteu www.invictro.com —— Mercat de musica viva de Vic, del 16 al 20 de setembre en el que destaquem a Tomasito, aquell que deia a una cançó amb sorna i molt de ritme que “no me cuentes tus problemas, tus problemas personales”. La resta de la colla, Jabier Muguruza, la Kinky Beat, Dr. Calypso, Marc Parrot i Roger Mas. Més info a www.mmvv.net BAM. Del 23 al 26 de setembre.

—— Si un es mira amb ull d’arqueòleg cultural l’evolució del BAM, el festival de música a La Mercè, al llarg dels seus 17 anys de vida, trobarà moltes petjades diferents, que reflecteixen les diferents forces i interessos que hi pesen i hi han pesat. El risc de ser un festival públic potser consisteix en que és més difícil que en altres casos trobar una narració o argument que aglutini totes aquestes forces. Al programa del BAM d’aquest any sembla distingible un esforç notable per ordenar una programació molt diversa en estils, amb tendència a evitar el pop que potser capitalitzen altres festivals, i al predomini del folk, l’electronica, el hip-hop,.. i una bona dosi d’aquells sons festius i rumberos que de tant en tant s’associen a la marca de la ciutat. Tot i això, la presència d’artistes de la ciutat al programa és tan àmplia com la diversitat estilística que esmentàvem. Hi trobarem els inevitables Manel, El Petit de Cal Eril, Estanislau Verdet, Caníbala, Calima, Nour, La Kinky Beat,... i dels grups d’altres països us suggerim que no us perdeu als esbojarrats Akron Family i Instituto Mexicano del Sonido (dos bons exemples de com barrejar festa i intel.ligència). Una novetat curiosa és la recuperació d’espais del centre de la ciutat (Pça Reial, Pça del Rei,..), després de l’eufòria per portar-ho tot al Fòrum que va caracteritzar algunes edicions. +info: www.bcn.cat/bam

inaugura el festival, Misaluba, Qa’A i el projecte KaldukTejero, entre d’altres. Alguns repeteixen com Vialka, un duet de baix i bateria hiperactiva, Fernando Lagreca i Névoa. Les propostes que venen de lluny participen de l’espai més solemne que ja és un clàssic al LEM, l’auditori del MACBA. El LEM continua ampliant espais fora i dins la Vila, alguns dels concerts es realitzaran en el nou Espai Jove e Gracia, agafant punts de territorialitat gracienca. +info: www.gracia-territori.com IN-EDIT. Del 29 d’octubre al 8 de novembre.

—— S’ha de reconèixer que a Nativa tenim les nostres tradicions i fidelitats. En ocasions ho són més per una mena d’impulsos personals que per grans raonaments o intercanvis publicitaris. La idea de l’In-Edit segueix essent d’aquelles que ens fan flipar. Un festival de cinema musical amb un ambient que té alguna cosa de curiós híbrid entre un primavera sound pel que té de públic inquiet per la música, amb un festival de cinema (d’aquests que, per cert, no tenim a Barcelona). Del tot recomanable, per l’ambient, i també pel que hi trobes en el programa. La programació ja és a la web,i està plena de propostes motivadores, com per exemple una estrena de Julien Temple (que és un mestre en la matèria), alguns documentals sobre la música al Brasil, d’altres sobre la funció social de la música negra o un homenatge al director Peter Whitehead, un dels que van viure intensament, i així ho va reflectir, el moviment contra-cultural dels anys seixanta. En l’apartat nacional destaquen un documental sobre Camarón i un altre dedicat a Standstill. +info: www.in-edit.beefeater.es EXPOSICIÓ UN SEGLE DE JAZZ. CCCB. —— L’exposició que es pot veure al CCCB des del 22 de juliol fins al 22 d’octubre “Un segle de Jazz” proposa un recorregut cronològic per aquesta música, acompanyantse per a tal feina de petits fetitxes i alguna incòmoda audició que poc ajuda a conèixer el context en el que es desenvolupa. Però aquest no és l’eix de busca Daniel Soutif, comissari de la exposició, sinó que el que pretén és relacionar aquest estil musical definit per Vila Matas com “melodia de l’impredictible” amb les altres arts que en el seu moment que s’han vist influïdes per la llibertat de moviments del Jazz.

LEM. De l’1 d’octubre al 17 d’octubre.

—— El maig passat va haver-hi una serie de concerts “LEM”; però de l’1 d’octubre fins el 17 comença el “veritable LEM” que com els àvids boletaires ens avisa que la tardor ja està aquí. Moltes propostes locals, entre les que hi trobem la Banda d’Improvisadors de Barcelona tocant, per fi, en auditori; Carme Garrigó, percussionista que —28

GRAU SUPERIOR DE MÚSICA DEL TALLER DE MÚSICS —— El Departament d’educació de la Generalitat dona el consentiment, per a que el Taller de Músics, després de 30 anys de feina, imparteixi els estudis de Grau Superior de Música. Així els estudis de música moderna, Nativa 51

flamenco i jazz tindran el mateix reconeixement acadèmic que el Conservatori Superior de Música del Liceu i que l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A partir del 2011 l’escola es trobarà a l’espai municipal Can Fabra. Fins aquesta data disposaran dels locals del carrer Requesens. Ara doncs, els músics que vulguin reglar els seus coneixements tenen més opcions per escollir. Esperem que els continguts no siguin un tràmit curricular i que per més seriosos no perdin el caràcter lliure. Vicenç Solsona serà el director acadèmic.

HIPNOTIK FESTIVAL. 11, 12 i 13 de setembre.

—— Durant tres dies, 11, 12 i 13 de setembre a l’Hipnotik Festival hi haurà competicions, amb la novetat del “campionat newstyle”, tallers de producció musical i escriptura de Hip Hop, una conferència sobre el graffiti a Espanya i concerts, repartits entre el Mercat de les Flors i el CCCB dels que destaquem el Duo Kie, Cynthia Montaño i Marco Fonktana. L’Hipnotik aquest any celebra els 25 anys de Hip Hop a Espanya. El any és en el 1984 amb la estrena de las pel·lícules “Beat street” i “Body Rock”.

CONSUMIDORS DENUNCIEN FESTIVALS —— L’Associació de consumidors “Facua-Consumidores en acción”, ha posat en marxa una campanya per la qual denuncia a vuit festivals de música realitzats a Espanya, per clàusules abusives en les seves condicions d’accés.

Principalment es refereixen a la prohibició d’entrar menjar i beguda, i a tot el referent als drets que es reserven els empresaris per canviar programacions o suspendre concerts, sense tornar l’import de l’entrada. Els festivals denunciats són Bilbao BBK, Live Azkena Rock Festival, Kobetasonik, Primavera Sound, Sunfec, Festival ArteNativo Viña Rock, Festival Internacional de Benicàssim FIB Heineken, Festival Estrella Levante SOS 4.8. Cada un d’ells pels seus motius i a la comunitat autònoma corresponent. Com diu un amic, “és que sembla que els festivals siguin ciutats privades”. + info: www.facua.org TORNA L’HORA DEL JAZZ —— A la plaça de la Vila de Gràcia (abans Rius i Taulet), com cada any, concert gratuït, tots els diumenges de setembre, al migdia. I també concerts a diversos clubs de la ciutat, i a Vilafranca. Una ocasió per conèixer alguns intèrprets de jazz del nostre entorn. +info: www.amjm.org.

TARANNÀ PUBLICA NOU DISC —— Es titularà “Pintades d’amor i de guerra”, i és el seu segon enregistrament, editat, com el primer, per Bankrobber. Si no els coneixes, tenen la peculiaritat de trobarse en un terreny estilístic estrany, que barreja cançó i jazz, música composada i música improvisada. +info: www.bankrobber.net Nativa 51

AT T I V I T AC Ó I T S E G orzar D’INDI atí. Esm

el m re, 12 d b m e de Vic. t e 18 de s tió a l’Invictro a introduïda es úli d’Indig ida. Una tert sicòleg). iV mu Música e Ayats (etno- , en aquest a m id per Jau elació l’art i la v ns els pots r lgu n “Posar e ica i la vida, a a ns acompaús ae cas, la m ident. La músic nsumim, la v co e semblar ns moments, la . Reflectim u lg formem ida nya en a i la trans la música i la v m e z it r . Però uin memo s, idees.. Encara que pug t n e im t sen en osa? ateixa c s, depen són la m alitats paral·lele ? re ltra ser dues ent l’una de l’a m a exclusiv me és capitalis l e e u q ls o es mode lo Calvin Deia Ita ment dels nostr que no ens sat oca l’enderr ics. Què ha pas nts que en les cie lòg antropo nat? Som cons formant o d ns a a r e fer en hem cades estem t coltar i d è s d ’e s d e r a r e r e dar man ament la profund a?” orzar la músic atí. Esm m l e d y e, 10 (Ramón etembr 29 de s tió a La Nena versalismes. es uni rtós. d’Indig Localismes i Jordi Tu . r ) e 6 p 3 , a l d ï Caja trodu túlia in DF el Una ter a-te en P a i g e r r a c s de sic a: La mú que pots Recorda ees per la músic ompra-lo en la ’id oc llibre 4 d x en la societat asa Beethoven, e C fl l, el seu re entral del Rava dios.

C Me La llibreria llibreria i ) ís r la uC Laie (Pa m estio.co ig d n .i w w + info: w

29—

CLUB NATIVA

AQUEST ESPAI NO ES VEN

CLUB NATIVA

Al Club Nativa trobaràs una llista d’organitzacions amb qui compartim la voluntat de potenciar la música en el nostre entorn. No és un espai més de publicitat sinó una bona guia. Si la revista t’interessa, també t’interessaran els nostres amics.

—30

Laboratori musical.

T 93 407 29 27

Management.

T 93 330 42 53. www.hacecolor.com

Discogràfica,management. www.strangeones.net

Espai jove.

T 93 429 93 69. www.bocanord.org

Ca l’Estruch.

St.Isidre,140. Sabadell.

T 93 717 10 26

www.lacapsa.org

Espai per a la creació.

Torrijos,68. www.experimentem.org

Bar musical.

Plaça del Sol, 16.Barcelona.

T 93 415 56 63

Bar musical.

Pça.del Sol,9-10.BCN. T 93 237 39 37

Nativa 51

Associació cultural. www.animat.tk

Punt d’informació Juvenil. pij.montgat@diba.es

www.cerkal.org

Discogràfica. www.bankrobber.net

Punt d’informació Juvenil.

Av. Isaac Albèniz, 13. Tiana

www.frequencies.cat Vilanova i la Geltrú

Espai musical.

Foc,128. Barcelona T 93 422 43 00.

Escola de música.

T 93 329 56 67. tallerdemusics.com

Projecte musical.

T 93 243 17 17.

www.joventutsmusicals.com

Festival. www.poparb.cat

LLOCS ON POTS TROBAR NATIVA Els llocs marcats amb el símbol és on trobaràs gratuïtament Nativa per gentilesa dels nostres col·laboradors.

VOLS SER MEMBRE DEL CLUB NATIVA? Escriu-nos: info@indigestio.com

Nativa 51

31—

la nit que toqui. No es tracta de convidar-los i que facin el que els hi doni la gana. De fet, ni tan sols nosaltres actuem sempre. Només si la nit ho requereix.

ACTIVISTES

USTED ES

UN COLECTIVO —— Per German Lázaro

Usted es un colectivo és un ídem al que Sebastià Jovani, Hara Kraan i Roger Fortea van començar a donar forma en els seus temps universitaris, ara farà més de 10 anys.

La seva tasca com a programadors d’uns cicles estables de poesia i de música, així com la seves poètiques intervencions dins d’unes nits temàtiques que els hi han donat anomenada arreu del món, ens els mostren com una mena de cabareters distrets i sense gaire manies.

Podem dir que Usted es un colectivo fa nits temàtiques?

Per una banda programem el Trimestre de Poesia i el cicle Músiques Disperses a l’Heliogàbal, on convidem a gent de la que ens agrada el que fa. Encara que el que realment ens interessa és programar-nos com a grup que fa coses, que són aquestes nits temàtiques que representen el més genuí del col·lectiu.

Com les plantegeu?

En primer lloc hi ha una feina de recerca. A moltes d’aquestes nits temàtiques es tracta de donar visibilitat a obres d’autors que en determinats circuits tenen poca difusió. Cirlot, Bataille, Boris Vian, els postistes, músics com Erik Satie, Robert Wyatt, The Residents. Tot i que també treballem sobre temes genèrics, com el menjar, la por o la infància... I, a partir del que sigui, crear idees escèniques.

Amb el temps heu anat enriquint aquestes nits.

Sí, al començament era només el text, donat que tot va començar des de la programació de poesia que ens va encarregar l’Helio. Desprès va arribar la música, i en aquest sentit una cosa important va ser l’aparició de Mil Pesetas, un grup musical que s’emmotlla a les circumstàncies que siguin, el que era ideal per nosaltres. Desprès hi vam afegir les projeccions, tant d’imatges com de vídeo. El cert és que ens hi impliquem molt, des del disseny dels cartells fins l’últim detall de la posada en escena.

Compteu, a més, amb una plantilla de col·laboradors ben nodrida...

Sí, sempre convidem a gent de procedències diverses.

Alguns s’han convertit en habituals i altres són més esporàdics. Ens agrada molt cridar a gent per muntar una bona mandanga. Però hem de dir que tothom que ve ho fa per aportar alguna cosa dins del que és l’esperit i el guió de

Ha estat important l’aixopluc de l’Heliogàbal?

Ens ha permès fer una programació estable i que el col·lectiu també pogués dur a terme els seus projectes. Hagués estat difícil la nostra activitat sense aquest local. Es pot dir que Usted es un colectivo és una cèl·lula d’intervenció que té un espai més o menys estable que és l’Helio. Tot i que també hem aparegut dins d’altres programacions i espais, com ara el LEM, Hipersons, o a la desapareguda sala Albricias de Gràcia.

Com enfoqueu el cicle Músiques Disperses?

Neix com a contrapartida a altres programacions musicals.

Busquem coses marginals i experimentals que ens agradin, però també mirem cap enrere. En aquest sentit, darrerament hem afavorit alguna reunió de músics veterans, com els Koniec o el trio de guitarristes Meeting of the Ghosts (Giménez, Solé i Zarita).

Quina és la vostra relació amb l’escena de la ciutat?

Cobrim una part que ningú no cobreix a Barcelona. Fem les coses que ens agrada fer i resulta que no coincidim gaire amb gran part de l’escena local, cosa que tampoc ens preocupa. Si et mires la programació de poesia que es fa a Barcelona veuràs que el que fem nosaltres no té res a veure. Ens agrada mirar cap el passat, no tant cap a l’actualitat o cap en fora. Fer coses d’autors com Cirlot, Perucho o Estellés no és habitual. A més, hi ha el fet distintiu que és el format de les vetllades. A alguns d’aquests autors se’ls pot trobar dins l’àmbit de la universitat o de les llibreries especialitzades, però nosaltres els portem a un terreny pràctic i lúdic. Però, s’ha de dir que no triem els autors per filantropia. El nostre compromís és amb el que ens agrada i la nostra finalitat és muntar espectacles. Som un cabaret intempestiu.

Us veieu com activistes ?

Nosaltres som activistes però no som polítics. No ens relacionem amb polítics ni amb institucions i, per tant, no estem condicionats per ells. Ni el nostre discurs ni el nostre perfil són polítics. El nostre és un activisme autogestionat i prou.

Quins plans teniu?

Busquem treballar amb altres associacions perquè ens facilitin el seu espai o calés per fer coses. De fet, alguns dels nostres espectacles, com l’In C de Terry Riley o el Mail és Tard han sortit de l’Helio per representar-se en altres llocs.

Per això, per buscar una simbiosi amb altres associacions o grups, ja fa un temps ens vam constituir com associació cultural. I en quant a nits temàtiques, en tenim varies al cap: el grup Dau al Set, novel·la negre, un split entre Llull i el Magnum de la TV, bohèmia del s. XIX...

Ells es troben en sintonia amb ben poca gent d’aquí. Així que, quan han d’esmentar algun altre col·lectiu o formació no ho dubten pas, parlen de 25HOMBRES, Cabaret Obert o Orquesta del Caballo Ganador. Recentment s’ha publicat el recull de poemes Nueve Fresquíssimos d’Espanya, una edició dels mateixos autors, Produccionesescopeta i Usted es un colectivo, on podem trobar en lletra impresa alguns trets de la seva manera de fer. www.myspace.com/ustedesuncolectivo

—32

Nativa 51