10 binissalem

JF

JOURNAL FINDE SA REVISTA D’ES JOURNAL

Del 28 d e sep t iem b r e al 6 d e o ct u b r e d e 2013 Nº X

REPORTAJEs Festa d’es vermar a Binissalem

sumario Los

posts

de

Festes

de sa

Verma

colors

Palma

la semana verma

verde

Anau a descansar, roman Sense virtut QuĂŠ fue

de‌

ENLAZA CON NUESTRA PÁGINA EN FACEBOOK

ANTERIORES

NÚMEROS

LOS

POSTs DE LA SEMANA

jf

binissalem

Algunos lingüistas aseguran que el topónimo “Binissalem”, de indudable procedencia árabe, tiene como significado etimológico “hijos de la paz”.

Frente a otras versiones y por cuestión puramente de visión de un viajero, me quedo por completo con tal significado.

No vale allí el tan remanido y estúpido axioma que nos cuenta que “si quieres la paz, prepárate para la guerra”.

En Binissalem son ciudadanos de paz y se reúnen en paz en torno a una mesa. No sacan tanques a las calles sino que los llenan de vino.

En Binissalem, Baco habita pausadamente, sin excesos, en cada casa, en cada rincón de rectilíneas calles, en cada fachada construida con piedras de aquel ocre templado, con arcos en sus entradas y con el raro ya sosiego que sólo se puede encontrar el lugares como este Textos y fotografías Rafael Meliá López

jf

jf

FESTES D’ES VERMAR binissalem

Toda la simetría

“uns menorquins a sa festa d’es vermar” Dos pueblos tan cercanos y tan alejados en su comunicación.

Apenas tres horas de mar nos separan y parece una distancia insalvable.

La insularidad ha influido desde siempre en nuestra particular comunicación social; comunicación y con ello conocimiento de otras formas y costumbres, de otras maneras.

No ha mucho existían menorquines que no había visto el mar o no conocían más paisaje del que trabajaban cotidianamente.

Hoy, el transporte nos une y nos permite ampliar horizontes que enriquecerán nuestro paso por la vida.

La línea Ciutadella-Alcudia es una bucólica travesía que nos acerca a aquellas montaña que se pueden ver a lo lejos en días despejados. Se viaja como ha de ser, como viaja el viajero; lento y sorbos que se saborean en forma de olas o la visión de luces en pueblos de una costa que antaño ilumino un Rey para asustar al moro del otro lado, El sol se despedía detrás de la montañas de Mallorca y nosotros acudíamos a una cita con un pueblo que ama el vino y lo festeja, con una vieja tradición que desconocíamos y había de sorprendernos gratamente.

Fideus de vermar La fiesta se viste con numerosos actos de todas las categorías: culturales, deportivos, lúdicos…

Durante dos semanas, el pueblo celebrará el final de la recogida de la uva y su conversión en vino.

Pero el acto principal, el más pintoresco y colorista, es una mezcla de culto a lo que la tierra ofrece; culto que el pueblo celebra tomando la calle, abandonando la intimidad de los salones de sus casas y compartiendo todos juntos la alegría del final de otro ciclo en el que la vid ha vuelto a dar su fruto y con ello la prosperidad.

Como plato principal: los “fideus de vermar”.

Se cuenta que antiguamente, el propietario de las tierras ofrecía a los vendimiadores, al final de su trabajo, un caldo cocinado con el cordero más viejo del rebaño; como complemento: unos fideos, vino y la alegría del final de una dura jornada.

Poco a poco la tradición se asienta en otras casas y el ayuntamiento invita a los vecinos a “sopar a la fresca” y mesas, sillas, platos y fideos toman la calle.

En un principio, los muebles de la casa formaban un decorado en calles de paredes de mampostería; la costumbre se abandona por la nunca predecible visita de la lluvia, pero las mesas permanecen, formando un simétrico mosaico que imita las líneas de los viñedos, escrupulosamente alineadas, todo en su distancia justa, todo listo para tomar en comunidad unos fideos y el vino que trajo la tierra.

ESTEM SITUATS A S´ESPLANADA, ENTRE "VIAJES BARCELO" I ES BAR "EL VIEJO CAFETIN", A LA ROTONA DE S´ESCOLA SA GRADUADA. TEL. 971.36.04.82

ESTEM SITUATS A S´ESPLANADA, ENTRE "VIAJES BARCELO" I ES BAR "EL VIEJO CAFETIN", A LA ROTONA DE S´ESCOLA SA GRADUADA. TEL. 971.36.04.82

Ses carroces

Si las mesas de la noche de “es fideus de vermar” son una paleta de colores y luz; el desfile del día siguiente no lo es menos.

Es, para el viajero sorprendido, otra toma de la calle, otra revolución que esta vez protagoniza la juventud.

Los jóvenes rinden homenaje a sus antepasados y se enfundan las vestimentas que ellos portaban; pero sin olvidar la moda del tiempo en el que viven.

Así, ellas aparecen hermosas con sus cabellos sueltos y sin el pañuelo sobre la cabeza que acompañaba el traje de sus tatarabuelas.

Modernas gafas de sol, sugerentes labios pintados de rojo y una enorme sonrisa de alegría.

Ellos con sus bombachos, camisas blancas, pañuelo al cuello y peinado de última moda, sonríen mostrando una impoluta dentadura, señal de unos tiempos de bonanza.

Todos sobre improvisadas carrozas que portan pequeñas barras de bar, música discotequera y donde se ofrecen combinados de todo tipo.

Todo acabará en otra cena, más bailes y alguna nueva pareja que no olvidará el día de aquel desfile.

DRA RIBES GINECOLOGÍA SEXOLOGÍA CAMÍ GRÀCIA, 177, MAÓ‎ 656 31 78 91

La Verbena ¿Qué es una fiesta de pueblo sin verbena?

Binissalem come y luego baila, siempre en la calle.

La catarsis colectiva continúa de noche; en una noche alumbrada de bombillas con luz tenue, casi la justa, la apropiada para el encuentro de los amantes.

Una verbena en la que bailan todos: niños y jóvenes adolescentes; hermosas mamás y abuelas marchosas, los del pueblo y los del pueblo de al lado, ricos y pobres, guapas y menos guapas…

Y otra vez la simetría que imita al viñedo.

Si antes fueron las mesas, ahora son los bailes.

Filas de bailarines a un mismo ritmo, pasos acompasados, giros justos y música.

Binissalem es simétrico: en sus callejuelas, en las piedras de sus casas, en sus mesas y bailes; pareciera que el ciclo de la vid lo impregnara todo hasta desembocar en la alegría que da el vino, allí donde la simetría se rompe; pero vuelve a empezar otra vez, otro ciclo: el de la vida.

jf

jf

BAR CAFETERÍA RESTAURANTE EL MEJOR PULPO CON CEBOLLA DE MENORCA PLAZA BASTIÓN-MAÓ

https://www.facebook.com/canxavimahon?fref=ts

jf

jf

ES MERCADAL MENORCA

CASA DE CAMPO PARA ALQUILAR

BINI

DONAIRET

web

jf

Me asusta‌

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

Vermar colors

PALMA VERDE

Un conocido gestor de la cosa pública -menorquín para más señas- disertaba no ha mucho y en su particular tribuna mediática, sobre las “otras lecturas” de este movimiento al que calificaba de “Levantamiento”.

Evidentemente existen esas otras lecturas o motivaciones; pero no las que él da en un parco y sectario análisis Palma, Maó e Ibiza llenaron sus calles de ciudadanos que protestaban contra una norma, pero había más.

No hace falta tener conocimientos de sociología para ver y detectar que en aquella marea había numerosas personas que votaron en su día al Partido Popular.

Entonces ¿Qué ha pasado?

Esta protesta es el referente de una mala, pésima gestión del Gobierno de Bauza; no es más que el reflejo de lo que realmente son, de su particular “manera”; manera escondida tras una piel de cordero al que se le oye el ladrido del lobo y a nadie engaña ya.

El despido de los directores, el mando y ordeno de la Sra. Consellera, la irrupción de la estrella mediática Casasnovas no han hecho más que calentar a una ciudadanía ya de por si desilusionada.

Una ciudadanía que pierde día a día sus Derechos y no se atreve a protestar por purgar lo que ellos creen es su pecado.

Pero, una ciudadanía aferrada a su Cultura y su Patrimonio.

Una ciudadanía que entiende de donde proviene y que idioma habla y a la que no le valen tonterías de filólogos de feria.

Brazos levantados en saludos fascistas, concejalas en fotos con banderas de gallinas imperiales, generales advirtiendo pronunciamientos, pijos contratados de asesores, misses de secretarias, Gibraltar español, papeles que demuestran que existe una mafia organizada, Garzón fuera de juego, muertos que siguen esperando en las cunetas…la vieja España que vuelve por sus fueros.

Subliminalmente todo eso flotaba en el ambiente, en unas ciudades y pueblos que no aceptan esa cultura “del por huevos” y ven que sus gestores, aquellos que ellos eligieron, están cortados con el mismo molde.

Mallorquines, menorquines, ibicencos y formeterenses saben muy bien que idioma o idiomas hablan y cual

es su historia y denominación. Pertenecen a un hecho geográfico cultural e idiomático, que no administrativo y a nadie debe de escandalizar que se le denomine “Paisos Catalans” . Baleares es algo diferente en cada una de sus islas, pero el mar nos une y nos enlaza con culturas más próximas en nuestra particular forma de ver la vida, tal como el eslogan: mediterráneamente.

Quien eso no entiende está condenado a fracasar sino impone y ordena; quien eso haga se encontrará delante con una marea en un mar que no es dado a ellas, pero tiene la fuerza de la tramontana que forja el carácter de sus paisajes.

Qué tomen lectura, todos…

Todos los fanatismos, de un lado y del otro.

Se lucha por una Lengua, por la Educación, pero también en contra del mando y ordeno de la Consellera y la libreta de Casasnovas.

Las Islas no son catalanas ni dejan de serlo. Son lo que decidan ser en claro equilibrio de cortés entendimiento; esa es su idiosincrasia, no otra. Sobre todo son libres de expresión y han dado una importante lección al fanatismo.

“Levantamiento” llama el General a los miles de personas que salieron a la calle a expresar.

Palma conoce bien cómo y quién acallo otro –este siLevantamiento en un tiempo no tan lejano.

Les cercenaron todas sus libertades, les prohibieron hablar su idioma, y cometieron un error, con el idioma que uno habla, también se piensa.

Alguien debería meditar sobre eso.

Anau a descansar, romans sense virtut

Anau a descansar, romans sense vitut INTROITO

Quin gust poder agafar l’essència dels carrers de Maó! Costa per amunt, costa per avall, aquells enfront alts i simètrics, la majoria d5959e vegades, aquell ambient colonial, palauets d’Isabel segona, Anuncivay, etcètera.

Aquella palesa arquitectura tremendament única i nostra.

Per un qui veu, o vol veure, el món amb aquets ulls de fantasia, pot quedar meravellat d’aquet passat gloriós de la nostra ciutat, una ciutat que temps enrere es podia considerar, per segons què, moderna, cosmopolita, pionera i emprenedora.

I pensau que Maó no només són els enfronts, la delicadesa neoclàssica en els seus edificis.

Maó és una boira ben ben espesa d’històries i imatges populars; les que vulguin.

Llegendes i teatres i orgues i canons, molls i boinders, bastides i banderes, sempre baratant de color, les que bonament vulguin pensar. De vaixells de guerra, sotanes, estucats i cornisses, lletrats i bisuters... de tot n’hi ha hagut per dar i vendre.

I enmig d’aquet entorn podríem dir novel·lístic – vegin “Els Nikolaidis”- hi ha hagut també, un espai per a l’abstracció més subtil.

D’aquesta realitat tenim un llegat imaginable com les velles llegendes, sabut com els vells oficis, però tot i així, mereix el record més gran i defineix, tal vegada no millor, però sí més clarament que moltes coses, la nostra essència. Rall dels cronistes, escriptors, poetes del passat que amb la paraula cisellada, amb meditació i estudi, han donat testimoni de la manera més noble i artística, d’allò

que han vist, com ho han vist i perquè ho han vist.

I perquè ara cercam en les coses del passat?

Remenar entre els llibres de text o les prestatgeries i el fons de la biblioteca municipal –que per cert, és darrere Santa Maria-, és tal vegada fer-se el pedant, cultivat... Jo crec que és bo d’entendre.

Les lletres, que per sort a ca nostra han estat ben envejables, no són només per fer polit. Sempre les podem mirar, com moltes coses, des del punt de vista que ens interessa, per treure’n una lliçó o una altra.

A ca nostra, per sort, hi ha bons exemples d’açò: literatura destinada a formar una societat millor, a moralitzar el poble, a omplir les cases de valors renovats de l’altra banda de la mar. No és només el primer motor de vapor o el primer campanar neogòtic la prova de la evolució d’una ciutat, una societat, també ho és una obra de teatre neoclàssica escrita entre els nostres carrers en el segle XVIII, per exemple.

I tot açò perquè ho necessitam?

Bé, no fa falta el dir com estem. Si ens prenen el pèl... perquè? o qui? La cosa seriosa és que no són només gent de fora, són també gent d’aquí, que ha oblidat perquè vam tenir èpoques bones, i els valors d’aquets anys més o manco bons, però almanco racionals i progressistes. Dóna gust veure tota la regidoria del poble rodejats d’il·lustres maonesos del passat, grans idees que no han servit de res... perquè Dalt la Sala han de mantenir la compostura i deixar que s’esfondri tot a poc a poc.

anau a descansar, romans sense virtut

59

Anau a descansar, romans sense vitut INTROITO

Enguany idò, que és un any estrany, amb un nombre estrany -2013-, i que fins i tot les síndries han sortit abans que els melons, és tal vegada, un any de pas per a fer una reflexió, o unes quantes... jo propòs que, fin que haguem de collir el rem, mos podrien aturar, cada “finde”, a llegir algun test, per breu que sigui –però incisiu-, de gent d’aquí, maonesos o menorquins passats, il·lustres i estrellats, però amb nom, que des de dalt es porxos de ca seva, es porxos d’Isabel segona o Anuncivay, que tant veneram, llauràven dins les lletres d’aquí –lletres en pla-, per demanar un poc de justícia social i dignitat, com a maonesos i ciutadans del món, conscients dels problemes, els petits i grans perills, males costums de viure en

aquesta ciutat i en aquesta societat.

Els hi hauriem de fer un poc més de cas, idò, ja que sempre està bé llegir un monòleg den Joan Ramis, un articulet de n’Angel Ruiz i Pablo, o embadocar-se amb un poema den Gomila, que en sabien molt més que molts d’avui dia i que guaitaven amb vertaders ulls els carrers d’aquesta ciutat, que en hores baixes sempre ha patit d’estar en les mans dels mateixos.

Més clar que mai, començarem amb na “Lucrècia”.

anau a descansar, romans sense virtut

60

Anau a descansar, romans sense virtut, vosaltres qui adorau la vostra esclavitud.

Viviu, viviu en pau amb vostros cruels tirans: Ells vos ho premiaran, ja lo veis bé, romans.

Brutus no lo podrà, en va l‟imaginau!

Brutus descansarà, quan ell se veu esclau?

Quan mir ple de dolor la trista pàtria mia de Tarquino i sos fills sofrir la tirania?

No, no, morir primer que suportar tal sort: vida sense llibertat no és vida, sí que és mort.

Morim, doncs, Mes detén, Brutus, el teu furor; sens dubte et guarda el Cel per un instant millor.

El regne dels tirans no sempre durarà: la força l‟ha format, ell el destruirà

anau a descansar, romans sense virtut

61

Anau a descansar, romans sense vitut Amb en Joan Ramis davallant sa costa de sa Plaça

“Lucrècia” és el llibre més reconegut, i segurament reeixit, del lletrat Joan Ramis.

En els darrers anys ha pres el valor, dins de la literatura catalana, d’esser el paradigma de les idees de la Il·lustració, i a la nostra illa, a la nostra ciutat s’escrivien els versos, les tragèdies neoclàssiques de més qualitat en moltes milles a la redona.

Açò era el segle XVIII –també reconec que en part mitificat- a Maó, el buc insígnia indubtable de Menorca per aquells temps.

Era la millor representació cultural de les lletres catalanes, la resta del domini lingüístic i cultural, en hores fosques i tenebroses, engabiats dins els preceptes absolutistes dels primers borbons espanyols.

I perquè rall d’aquesta obra? Què ens diu? La veritat és que ens ve com un anell en el dit en aquets dies, tal com comentàvem la setmana passada. És una bona primera lliçó de consciència cultural. Lucrècia és una tragèdia, una obra de teatre crítica, molt crítica.

el seu marc històric. Aquells anys eren mostra de tirania oberta per part dels representants del poder, de pasotisme dels monarques, de vicis i corrupcions...

Joan Ramis, a partir d’una història clàssica, la qüestió de la virtut de Lucrècia –que ara no explicaré perquè m’hauria d’allargar molt-, ens presenta un tirà, Tarquino, que enfront de la llibertat en el amor d’una dona, ventura podria esser una representació de la República, la voldrà violar, arrebassar-li la virtut a la força, com qui sense legitimació natural actua damunt els pobles seguint els designis de la seva adulterada, caparruda i viciosa voluntat.

Aquesta tragèdia, però, i aquí el que ens interessa, conté una doble vessant. La deslegitimació del poder sentimental i, paral·lelament, del poder polític.

En l’obra de Ramis, qui denuncia i pregona aquesta segona faceta de la tragèdia és Brutus, el portantveu de la proclama alliberadora i revolucionària, de la que aquest llibre pren un valor especial i inèdit en els seu temps.

Bo vam fer que era teatre, representat davant el públic de Maó, segurament en algun local que tingués l’adinerat il·lustre maonès al carrer de sa Comèdia, darrere ca seva. Almanco devia contrarestar les hores estantises d’anar a misa, perquè Lucrècia sí que incita a la rebel·lió de l’esperit, a la revolució social, sempre tot entès dins

anau a descansar, romans sense virtut

62

Anau a descansar, romans sense vitut Amb en Joan Ramis davallant sa costa de sa Plaça

D’entre moltes aparicions i frases lapìdàries, hi ha un monòleg, enmig dels enfonys amorosos de la trama, que crida l’atenció per l’idealisme –sempre un idealisme acord als senyors que estiraven del carro al Segle de les Llums-.

Enmig de la fosca, idò, apareix el senyor Brutus, un polític romà, a recitar un text, del puny del senyor Ramis, que de cada dia és més present als manuals de literatura dels menorquins, i més enllà de la mar també.

Enmig de les ferotges monarquies absolutes europees, rodejats com sempre dels grans poders dels grans imperis, a la petita illa de Menorca, a la petita colònia de Maó, el senyor Joan es dignava, en veu den Brutus, a proclamar aquestes idees dalt els escenaris Prou explícit, no? Anam a veure... què hauria de voler un poble? Quines lliçons ens hauríen d’arribar més?

Vers a vers tot són pures veritats. El primer, romans, tots noltros amb aquesta legislació que d’alguna banda ve, amb aquesta estrucutra política, d’Estat que té la cuna en la institucionalització i la lliuta pel poder, la llei per damunt dels homes... –no en la democràcia grega, com prediquen molts-. I el segon vers, que no pot ser més correcte. Què s’estimen més els homes, la seva llibertat com a poble, amb els temors que açò pot suposar –o diuen que pot suposar- o una submissió controlada, que vagin les nostres hosts a fer les guerres per Aràbia, avam si ens devallen uns cèntims el litre de benzina, mentres a través dels mitjans d’ntoxicació ens diuen com hem de ser i com ens hem de portar bé, què i qui hem d’estimar.

Realment aquet tema és prou interessant perquè, tot i que la llibertat sempre vulgui lluir, les nostres societats, després de mils d’anys, sembla que no estiguin preparades per a ella. Pensau en l’auge dels totalitarismes d’entreguerres o en les nostres darreres eleccions, generals i també locals. Eric Fromm, un prestigiós sociòleg alemany, tracta de manera molt interessant aquet tema en un estudi anomenat Escape from freedom “La por a la llibertat”, que segurament sigui a la biblioteca municipal.

Sobre la tensió de la llibertat dels desè vers amb l’esclavitut que ara comentàvem, Ramis, com veis, aborda aquet tema en aquet monòleg i d’una manera també forta però no tan ordenada a la resta de la tragèdia.

Es tracta, idò, de fer una ullada a aquets versos d’un fill de Maó, pensar-los i reflexionar-los amb energia i art.

Aquesta ciutat dels boinders, com deia dies enrere, té un llegat més extens encara del que hi ha en els carrers i plaçes, en els enfronts.

Jo me vaig memoritzar aquets catorze versos, tan mètricament clavats, i quan devall per sa Costa de sa Plaça deserta, a les tantes des vespre o de sa matinada, o per es carrers més inspiradors o il·lustrats de Maó, me’ls recit dins es cap, i pens; què ha passat aquí?

anau a descansar, romans sense virtut

63

DE COM TOT CANVIA SENSE QUE CANVIÏ RES -que

és el que es pensa en llegir un article del segle XIX al segle XXIUn article de Canyes Verdes

Àngel Ruiz y Pablo (1865-1927)

Resulta que a tombant de segle hi havia un home que nomia Àngel Ruiz i Pablo i que era menorquí. Bé, no només hi era, també donava molta canya i observava tot allò que passava, i ho escrivia, i en feia articles i conferències. També escrivia algunes narracions curtes i alguns poemes molt dolços i romàntics destinats a ca seva, l’illa de Menorca, i algunes peces d’adoració religiosa també. Escrivia tant en castellà com en català, un català molt proper i casolà ben amoixonat, de tant que s’estimava la seva llengua materna.

Era nat as Castell, en un poble on encara eren prou notalbes les arrels menorquines, malgrat el gentar peninsular que hi devia rodar pels quarters i barraques d’aquella esplanada. La veritat és que coneixem moltes anècdotes de la seva vida, de l’aspecte del seu poble a

mitjan segle XIX, perquè ell ens en va voler deixar molta constància, com a costumista que era.

Llavors va resultar que, com a molts els sonarà la història, un bon dia va quedar sense poder guanyar-se el pa a Menorca amb la seva feina i ell, dona i al•lots, van partir cap a Barcelona, a fer feina per la Vanguardia, i a col•laborar amb l’engranatge cultural català que atravessava des de la Renaixença fins a la consolidació Noucentista, sempre estirant el braç cap a Menorca. Mantenidor dels Jocs Florals, participant en els congressos internacionals de llengua catalana, va esser idò, un menorquí rellevant i conegut, home de lletres apassionat i dels més avançats de pensament en molts aspectes en la seva època.

Avui allò que ens interessa den Ruiz i Pablo són els articles i confèrències, representatius de la seva feina de cada dia, de columnista als diaris, de conferenciant, en diversos cercles, deixant uns textos d’exposició política, de crítica social, gens desestimables, prou francs, treballats i concisos.

Cercant idò, entre els papers del senyor Ruiz i Pablo, vaig trobar un article maravellosament actual. Malauradament també. Es va estrevenir que un dia el senyor Ruiz i Pablo era davant el Círculo Católico de Ciutadella, acabant l’any del desastre espanyol, que va ser el 1898, i feia un repàs de com estava la política nacional, de com ho havíem d’encarar uns menorquins com érem, com se suposa que encara som. En un article de dotze paginetes, Ruiz i Palbo fa l’anàlisi més exacte de la situació política espanyola, la seva resposta social, les causes i les conseqüències, tots els factors... sembla però, que estiguem llegint un article aparegut a la premsa local d’avui dia -si hi hagués actualment gent tan aguda escrivint, és clar-. No sabria com resumirne el contingut perquè de cada cinc sentències, dues o tres són perfectament antologables i la resta gens desestimables i molt vertaderes, per tant, el primer que puc fer és convidar a llegir aquest article, que és prou bo de trobar . De la primera línia, un ja s’hi pot ben sentir identificat.

Ens trobam en un moment en el que la Restauració espanyola, un règim polític de

pau i estabilitat, de torn de dos grans partits que juguen junts al mateix joc i que fan que tot canviï per a que no canviï res.

Així, mentrestant va passant el temps, els anys, les quatre personalitats ineptes que defenen qui té realment el poder, els cacics –que com obertament sabem per la història, eren els que manipulaven aquestes eleccions, i ningú ho dubta- van desgastant un règim que ha de durar “lo que duri”, emmascarant es vertader poder, deixant esfondrar l’Estat a poc a poc, una pau mentidera. Segons Ruiz i Pablo; quina és la clau bàsica per mantenir aquest sistema de política descafeinada i rebaixada a la més absoluta simplesa d’agafar el primer que vol viure del “bote” per fer el teatre davant la gent? Resposta, el centralisme i el bipartidisme, la desconexió total de la política amb els engranatges de l’economia, l’educació, el benestar social... Perquè? Si en poses un que en sap ho canvia tot. I no interessa.

Com tots sabem avui en dia açò ja “no” funciona així. Tot ha canviat. Per sort a Espanya hi ha molts partits diferents que poden arribar al poder, intenten aclarir els problemes de la gent, posen gent competent en els càrrecs importants i negocien amb els homes de poder d’aquet país, no pel seu interès –vegi’s Felipe González: Iberdrola-, sinó per a que tothom tengui una vida digna, una casa a un preu just... i els mestres i els metges tenguin unes codicions laborals com toca, que és el que està succeint.

Imaginau què passaria si tot anàs com anava quan n’Àngel Ruiz i Pablo llegia els seus discursos,enmig d’un país falsament democràtic on dos partits moderats, liberals i conservadors, s’anaven passant el poder com una pilota, sense canviar res. Ara ja no va així. I després d’una guerra de Cuba, d’un desastre colonial, o d’una bombolla immobiliària, tots quedàssim en falderet, i la ineptitut dels que comanden ens portàs paulatinament a la misèria personal, a la bancarrota social i estatal. Ara ja no va així.

Quin país més pèssim que tindríem, que en cent anys, tot hauria quedat igual: la política encara seria bipartidista, els polítics no serien professionals de les seves competències, i davant un problema social, en comptes de lluitar per a les persones es lliutàs encara per a la Gloria Nacional, seria

una vergonya tenir aquest país. I ara ja no va així.

Per sort de tothom, hem sabut aprendre dels errors del passat. Poca broma que talvegada ens cridin un dia a tots per a quintes, que a Cuba cridin a guerra. Ja es veurà qui hi haurà d’anar i qui no.

Aquí vos deix quatre fragments, -per fer un poc de gana, com solia dir n’Àngel- d’allò que diu el senyor Ruiz i Pablo d’aquesta situació política tant deseperant amb la que es va trobar Espanya al 1898 i que per sort de tots, ja no representen l’actualitat governamental d’aquest niu de país.

“es liberalisme va proclamar rei an es poble i va fer esclaus es pobles, donant en es ciutadans sa llibertat individual d’elegir des des concejals fins el Rei, els hi va robar sa col•lectiva de governar-se conforme ses lleis pròpies i ses tràdicions de cadascú.”

“Són ses lleis per ets homos i no ets homos per ses lleis” “i damut de tot açò –els problemes polítics i econòmics-, es governants mos diuen que sa culpa és des governats, qui esteim sense polsos. Sembla una burla qui degota sang!

Volem que donem sa opinió i mos lleven es medis de donar-la. Volen que mos alcem...

Per què? Per ametrallar-nos?” “s’Estat mos ho ha pres tot, si s’ha fet amo i senyor de totes ses nostres coses, ell s’ha encarregat d’obrar i pensar per noltros [...] però noltros creim amb fe certa que ham arribat a esser així, perquè s’Estat liberal és açò lo que volia. Açò ha procurat ell quan s’ha convertit en Administrador sense comptes de tot lo nostro. Ell ho volia i ho ha aconseguit.”

A Espanya es liberalism ha hagut d’adoptar s’organisació centralista per consolidar-se, i es centralisme naturalment, així com s’aranya fabrica sa teranyina, s’ha tret de ses pròpies entranyes es partits, i es partits, de sa mateixa manera ha creat es caciquisme.”

“Es caciquisme és una terrible plaga qui ha mort totes ses iniciatives, qui ha desorganisat totes ses institucions populars i ha enverenat totes ses fonts de bon govern qui hi havia a Espanya, qui més immoral que son propi pare es centralisme, ha conduit, no solsament sa corrupció des centre cap a ses extremitats, sinó ses extremitats cap es centre.”

“Es feudalisme antic, si bé més grosser i més violent, no tant criminal com aquet feudalisme des segle denou.”

“A colca cosa obeeix sa circumstància de què en vint-i-cinc anys que duim de pau interior i de restauració, no hi hagi hagut un homo qui posàs mà a sa regeneració d’Espanya; qui hagi sanetjat s’aire corromput en què viu sa política; qui posàs ordre a s’administració.

Ses grans qüestions anteriors a sa Revolució estan pitjor que no estaven: sa social, sa colonial, sa religiosa, sa dinàstica, sa de forma de govern...”

“Tots sabem que a Espanya es mal major és que ses perosnes més bones, més aptes, més honrades, fugen de sa política i de s’administració pública perquè no volen tacar-se amb es desgavell i ses vergonyes de sa política d’avui dia.

RUIZ I PABLO, Àngel. “Obres Completes”. Edicions Nura, Menorca 1981

QUÉ FUE DE… El diputado Grau Desde su desgraciada fracesita llevado por la contagiosa euforia de Andrea Frabra, la hija de Fabra, poco hemos sabido de él.

Que algún viajecito, que alguna pregunta…pero poco más.

El cuadro del General Ponte en el despacho de Botella Salvador Esta dentro de mis planes mostrarlo; pero algo me detiene; la imagen de Salvador vestido de Caudillo y recitando un discurso en inglés, sería demasiado para mi delicada salud.

Pinyeta Pinyol Pese a los insistentes rumores de que vuelven a juntarse, nada se sabe.

Miles de padres estamos rotos, casi traumatizaos. El golpe fue demasiado fuerte e imprevisto.

López Cerón Tras unas cuantas perlas, quizás demasiado seguidas. El marinero se ha retirado a buen puerto.

La verdad es que era un filón para nuestra redacción, vuelve Cerón.

Rodrigo Rato El Rey Midas, Rodrigo Rato, ha desaparecido mediáticamente, como si nunca hubiera existido, ni él ni Bankia, ni las preferentes…

Es panet amb sobrasada Alguien ha visto por casualidad a turista alguno pedir una excelsa de sobrasada menorquina sobre no sé qué de trigo sarraceno con miel no sé qué. Si lo ha visto que me lo diga, le invito a otro.

El conseller Villalonga Es incompatiblemente compatible.

Es la única conclusión que puedo sacar de lo sucedido.

En fin…

ES JOURNAL FET A MAÓ