8 festes de gracia 2013

JFestes

Nº VIII

SA REVISTA D’ES JOURNAL

JF

sumario

Números anteriores Enlace a nuestra página en Facebook Los post de 2 semanas Graçia El pregó alternatiu El pregón el oficial Los bisnis de Ana Botella Anau a descansar, romans sense virtut De com tot canvia sense que canviï res

ENLAZA CON NUESTRA PÁGINA EN FACEBOOK

ANTERIORES NÚMEROS

Clica sobre la fotografía para enlazar con nuestros anteriores números

Journal posts

Journal posts

La Duquesa, Kerry, Rajoy, Cospedal y Cía. copan las portadas del Journal Tengo serias dudas sobre si la Duquesa de Alba está realmente viva. En ocasiones, me da la impresión de que pasean algo embalsamado. El cariño con que la trata su marido –para la foto- hacen que parezca todo real; pero yo no me fio.

Los americanos quieren atacar Siria, el Mundo está en contra, toda esta parodia es demencial; son ellos quien venden las armas ¿Cuándo abriremos los ojos?

En España todo sigue igual, un Presidente y una Presidenta claramente corruptos; pero da igual…es como si la corrupción fuera algo intrínseco. A la gente lo que le interesa es que creen condiciones para poder trabajar, ganar dinero rápido y comprar un plasma; de ahí que Rajoy aparezca en plama ante los periodistas. Si hay corrupción, pues bueno, ande yo caliente…

Journal posts

Journal posts

Y no sólo cae en intención de voto, ha vuelto a tropezar.

El titular de un periódico de difusión nacional lo decía muy claro.

GRAÇIA B&N

PREGRÓN ALTERNATIVO

Hoy, Maó ha dado una lección de tolerancia.

Podría parecer, y algunos lo dirán, que se aprovechan las fiestas para la reivindicación.

La ironía les duele, si les duele. Hacer sufrir lleva consigo el placer de ver sufrir (para ellos, naturalmente); si ellos ven que el sufridor se ríe, les jode, vaya si les jode…….

No es cierto.

El pregón alternativo no ha sido un acto paralelo al oficial.

No ha sido dentro del oficial comienzo de las fiestas.

En otros lugares y muy a menudo, se organizan algaradas o alzadas patrióticas de banderas que enturbian la alegría de personas que esperan poder disfrutar de unos actos en los que comúnmente demostrarán su alegría.

Es paradójico, pero aquellos que so pretexto de mejora para la ciudadanía organizan tales eventos, lo que hacen es “recortar” la fiesta y ponerse al nivel de los recortadores de siempre. En Maó no ha sido así.

Maó y los organizadores del Pregó han dado una lección de saber hacer, de tolerancia y buen humor.

No sorprenderá a nadie que yo defienda la estrategia de la ironía como ataque.

De estrategias no sólo saben los Generales.

Y de eso se trata, perderles el miedo, reírnos de ellos.

de de

Hoy se han hecho las cosas bien, en el momento oportuno, de la manera oportuna, con ironía, con finneza, con tolerancia….bravo.

Lejos de trifulcas patrioteras, diré que esta ciudad ha demostrado su carácter alejado de cualquier mapa político, y más cercano a un mapa geográfico en el que resalta de manera destacada la huella mediterránea que todos los mahoneses, mahonesas y ketchups llevamos en el corazón.

Journal posts

Journal posts

Journal posts

Nos espían…. ¿lo ven todo, todo…?

Journal posts

Journal posts

Journal posts

A mí que lo escribió Magarita Todas esas referencias a personajespersonas, el que ella misma admitiera que en caso de no llegar a tiempo de Mongolia, Margarita estaba de reserva, el casi empachante peloteo y alguna cosa más, me hacen pensar que Margarita fue la guionista de Mercedes; para mí no hay duda.

Mercedes vio la luz, una luz cegadora.

Pintó la ciudad que ella ve, a su manera.

Dejó cumplida cuenta de que conoce una Maó a su medida; hecha de veranos pijos y privilegios de todo tipo; paseos de su personalidad por los típicos lugares que te señalan como “de aquí”; pero no ha bajado a la arena de las miserias de una ciudad que tiene otros colores muy distintos a las luces que ella ve.

Journal posts

TU PUBLI GRATIS TOTAL

na

B

otella

…y el “bisnis” o la única lengua que funciona es la que lame

Journal posts

Ana Botella no habla un buen ni un mal inglés.

Intenta expresarse ante un auditorio que usa ese idioma por ser “como más elegante, mas comercial ¿sabes tú?”

Con ello no consigue más que tratar peyorativamente el idioma en el que ella piensa, idioma por el que los de sus “clase” “¡matan!”. Más de 500 millones de personas en el mundo hablan español, no se entiende que esta señora se lance a intentar convencer a un auditorio de celebrar unas olimpiadas en una ciudad que habla español, y lo haga en inglés.

La cosa está clara, aquí el deporte importa poco. El negocio, “el bisnis” se hace en inglés. Y hay que convencer a estos “emprendedores olímpicos” de que en Madrid hay mucho que ganar, mucho “bisnis”. Y si hay que olvidar el patriotismo barato de lo de hablar en cristiano, pues se olvida y punto.

Aznar ya

Journal posts

se encargará de izar la más grande de las banderas para mandar el subliminal mensaje de su gran falo español.

Hay que ser competitivos, nos cuentan. Aquí, en nuestra comunidad se plantea el inglés como tercera lengua para competir. En los USA se paga a un señor asesor (de aquellos asesores que dominan el Mundo con informes) una cantidad amoral de dinero para que “entrene” a la Botella. La Joana María pone directores en la calle y la otra paga a un americano por decir algo que hubiera sonado igual en español; todo por la lengua inglesa.

Es curioso y en ocasiones deprimente. Es claro que hay una gran masa ciega y que llora porque unas olimpiadas no llegan a su ciudad; pero, cada día son más los que se dan cuenta de que la única lengua que funciona en esta vida es la que lame. Triste, muy triste

ESTEM SITUATS A S´ESPLANADA, ENTRE "VIAJES BARCELO" I ES BAR "EL VIEJO CAFETIN", A LA ROTONA DE S´ESCOLA SA GRADUADA. TEL. 971.36.04.82

ESTEM SITUATS A S´ESPLANADA, ENTRE "VIAJES BARCELO" I ES BAR "EL VIEJO CAFETIN", A LA ROTONA DE S´ESCOLA SA GRADUADA. TEL. 971.36.04.82

CATÁLOGOS DOSNAMAMODA

LINK

BAR CAFETERÍA RESTAURANTE EL MEJOR PULPO CON CEBOLLA DE MENORCA PLAZA BASTIÓN-MAÓ

https://www.facebook.com/canxavimahon?fref=ts

ES MERCADAL MENORCA

CASA DE CAMPO PARA ALQUILAR

BINI

DONAIRET

CONSULTA NUESTRO FACE O NUESTRA WEB TE INFORMAREMOS

https://www.facebook.com/binidunairet/info http://www.binidonairetmenorca.com/

Journal posts

ES TIBERIS

Muchas fueron las críticas a las comilonas pre festivas que organiza el Ayuntamiento.

Si se empezó con una paella vecinal; ahora ya se organizan barbacoas, brazos de gitano y demás tiberis.

Desconozco si la expresión “tiberi” proviene de aquel emperador romano llamado Tiberio; pero no seria raro, dado la fama que estos tenían de organizar grandes banquetes.

Journal posts

Journal posts

El Presidente no puede faltar en nuestro Journal. Esta vez lo llevamos al “Jaleo”.

Se lo paso en grande; pero confundió el asunto con una corrida de toros. Tavio tuvo que explicarle que aquí los recortes no cuadraban.

Que el paro baje en 31 personas y esto se de como una buena noticia es ya un signo de nuestros tiempos, tiempos en los que parece que un paranoia colectiva se está apoderando de nosotros; tiempos malos en todos los sentidos, incluso en el atmosférico.

Tiempos en que Moragas se atreve a hacerle burla a la princesa Letizia.

No se ha pasado uno su infancia leyendo cuentos de princesas encantadas y encerradas en castillos a la espera de ser rescatadas, para que ahora venga este caballerete y le haga burla. Para Quijote, yo.

Anau a descansar, romans sense virtut

Anau a descansar, romans sense vitut INTROITO

Quin gust poder agafar l’essència dels carrers de Maó! Costa per amunt, costa per avall, aquells enfront alts i simètrics, la majoria d6565e vegades, aquell ambient colonial, palauets d’Isabel segona, Anuncivay, etcètera.

Aquella palesa arquitectura tremendament única i nostra.

Per un qui veu, o vol veure, el món amb aquets ulls de fantasia, pot quedar meravellat d’aquet passat gloriós de la nostra ciutat, una ciutat que temps enrere es podia considerar, per segons què, moderna, cosmopolita, pionera i emprenedora.

I pensau que Maó no només són els enfronts, la delicadesa neoclàssica en els seus edificis.

Maó és una boira ben ben espesa d’històries i imatges populars; les que vulguin.

Llegendes i teatres i orgues i canons, molls i boinders, bastides i banderes, sempre baratant de color, les que bonament vulguin pensar. De vaixells de guerra, sotanes, estucats i cornisses, lletrats i bisuters... de tot n’hi ha hagut per dar i vendre.

I enmig d’aquet entorn podríem dir novel·lístic – vegin “Els Nikolaidis”- hi ha hagut també, un espai per a l’abstracció més subtil.

D’aquesta realitat tenim un llegat imaginable com les velles llegendes, sabut com els vells oficis, però tot i així, mereix el record més gran i defineix, tal vegada no millor, però sí més clarament que moltes coses, la nostra essència. Rall dels cronistes, escriptors, poetes del passat que amb la paraula cisellada, amb meditació i estudi, han donat testimoni de la manera més noble i artística, d’allò

que han vist, com ho han vist i perquè ho han vist.

I perquè ara cercam en les coses del passat?

Remenar entre els llibres de text o les prestatgeries i el fons de la biblioteca municipal –que per cert, és darrere Santa Maria-, és tal vegada fer-se el pedant, cultivat... Jo crec que és bo d’entendre.

Les lletres, que per sort a ca nostra han estat ben envejables, no són només per fer polit. Sempre les podem mirar, com moltes coses, des del punt de vista que ens interessa, per treure’n una lliçó o una altra.

A ca nostra, per sort, hi ha bons exemples d’açò: literatura destinada a formar una societat millor, a moralitzar el poble, a omplir les cases de valors renovats de l’altra banda de la mar. No és només el primer motor de vapor o el primer campanar neogòtic la prova de la evolució d’una ciutat, una societat, també ho és una obra de teatre neoclàssica escrita entre els nostres carrers en el segle XVIII, per exemple.

I tot açò perquè ho necessitam?

Bé, no fa falta el dir com estem. Si ens prenen el pèl... perquè? o qui? La cosa seriosa és que no són només gent de fora, són també gent d’aquí, que ha oblidat perquè vam tenir èpoques bones, i els valors d’aquets anys més o manco bons, però almanco racionals i progressistes. Dóna gust veure tota la regidoria del poble rodejats d’il·lustres maonesos del passat, grans idees que no han servit de res... perquè Dalt la Sala han de mantenir la compostura i deixar que s’esfondri tot a poc a poc.

anau a descansar, romans sense virtut

65

Anau a descansar, romans sense vitut INTROITO

Enguany idò, que és un any estrany, amb un nombre estrany -2013-, i que fins i tot les síndries han sortit abans que els melons, és tal vegada, un any de pas per a fer una reflexió, o unes quantes... jo propòs que, fin que haguem de collir el rem, mos podrien aturar, cada “finde”, a llegir algun test, per breu que sigui –però incisiu-, de gent d’aquí, maonesos o menorquins passats, il·lustres i estrellats, però amb nom, que des de dalt es porxos de ca seva, es porxos d’Isabel segona o Anuncivay, que tant veneram, llauràven dins les lletres d’aquí –lletres en pla-, per demanar un poc de justícia social i dignitat, com a maonesos i ciutadans del món, conscients dels problemes, els petits i grans perills, males costums de viure en

aquesta ciutat i en aquesta societat.

Els hi hauriem de fer un poc més de cas, idò, ja que sempre està bé llegir un monòleg den Joan Ramis, un articulet de n’Angel Ruiz i Pablo, o embadocar-se amb un poema den Gomila, que en sabien molt més que molts d’avui dia i que guaitaven amb vertaders ulls els carrers d’aquesta ciutat, que en hores baixes sempre ha patit d’estar en les mans dels mateixos.

Més clar que mai, començarem amb na “Lucrècia”.

anau a descansar, romans sense virtut

66

Anau a descansar, romans sense virtut, vosaltres qui adorau la vostra esclavitud.

Viviu, viviu en pau amb vostros cruels tirans: Ells vos ho premiaran, ja lo veis bé, romans.

Brutus no lo podrà, en va l‟imaginau!

Brutus descansarà, quan ell se veu esclau?

Quan mir ple de dolor la trista pàtria mia de Tarquino i sos fills sofrir la tirania?

No, no, morir primer que suportar tal sort: vida sense llibertat no és vida, sí que és mort.

Morim, doncs, Mes detén, Brutus, el teu furor; sens dubte et guarda el Cel per un instant millor.

El regne dels tirans no sempre durarà: la força l‟ha format, ell el destruirà

anau a descansar, romans sense virtut

67

Anau a descansar, romans sense vitut Amb en Joan Ramis davallant sa costa de sa Plaça

“Lucrècia” és el llibre més reconegut, i segurament reeixit, del lletrat Joan Ramis.

En els darrers anys ha pres el valor, dins de la literatura catalana, d’esser el paradigma de les idees de la Il·lustració, i a la nostra illa, a la nostra ciutat s’escrivien els versos, les tragèdies neoclàssiques de més qualitat en moltes milles a la redona.

Açò era el segle XVIII –també reconec que en part mitificat- a Maó, el buc insígnia indubtable de Menorca per aquells temps.

Era la millor representació cultural de les lletres catalanes, la resta del domini lingüístic i cultural, en hores fosques i tenebroses, engabiats dins els preceptes absolutistes dels primers borbons espanyols.

I perquè rall d’aquesta obra? Què ens diu? La veritat és que ens ve com un anell en el dit en aquets dies, tal com comentàvem la setmana passada. És una bona primera lliçó de consciència cultural. Lucrècia és una tragèdia, una obra de teatre crítica, molt crítica.

el seu marc històric. Aquells anys eren mostra de tirania oberta per part dels representants del poder, de pasotisme dels monarques, de vicis i corrupcions...

Joan Ramis, a partir d’una història clàssica, la qüestió de la virtut de Lucrècia –que ara no explicaré perquè m’hauria d’allargar molt-, ens presenta un tirà, Tarquino, que enfront de la llibertat en el amor d’una dona, ventura podria esser una representació de la República, la voldrà violar, arrebassar-li la virtut a la força, com qui sense legitimació natural actua damunt els pobles seguint els designis de la seva adulterada, caparruda i viciosa voluntat.

Aquesta tragèdia, però, i aquí el que ens interessa, conté una doble vessant. La deslegitimació del poder sentimental i, paral·lelament, del poder polític.

En l’obra de Ramis, qui denuncia i pregona aquesta segona faceta de la tragèdia és Brutus, el portantveu de la proclama alliberadora i revolucionària, de la que aquest llibre pren un valor especial i inèdit en els seu temps.

Bo vam fer que era teatre, representat davant el públic de Maó, segurament en algun local que tingués l’adinerat il·lustre maonès al carrer de sa Comèdia, darrere ca seva. Almanco devia contrarestar les hores estantises d’anar a misa, perquè Lucrècia sí que incita a la rebel·lió de l’esperit, a la revolució social, sempre tot entès dins

anau a descansar, romans sense virtut

68

Anau a descansar, romans sense vitut Amb en Joan Ramis davallant sa costa de sa Plaça

D’entre moltes aparicions i frases lapìdàries, hi ha un monòleg, enmig dels enfonys amorosos de la trama, que crida l’atenció per l’idealisme –sempre un idealisme acord als senyors que estiraven del carro al Segle de les Llums-.

Enmig de la fosca, idò, apareix el senyor Brutus, un polític romà, a recitar un text, del puny del senyor Ramis, que de cada dia és més present als manuals de literatura dels menorquins, i més enllà de la mar també.

Enmig de les ferotges monarquies absolutes europees, rodejats com sempre dels grans poders dels grans imperis, a la petita illa de Menorca, a la petita colònia de Maó, el senyor Joan es dignava, en veu den Brutus, a proclamar aquestes idees dalt els escenaris Prou explícit, no? Anam a veure... què hauria de voler un poble? Quines lliçons ens hauríen d’arribar més?

Vers a vers tot són pures veritats. El primer, romans, tots noltros amb aquesta legislació que d’alguna banda ve, amb aquesta estrucutra política, d’Estat que té la cuna en la institucionalització i la lliuta pel poder, la llei per damunt dels homes... –no en la democràcia grega, com prediquen molts-. I el segon vers, que no pot ser més correcte. Què s’estimen més els homes, la seva llibertat com a poble, amb els temors que açò pot suposar –o diuen que pot suposar- o una submissió controlada, que vagin les nostres hosts a fer les guerres per Aràbia, avam si ens devallen uns cèntims el litre de benzina, mentres a través dels mitjans d’ntoxicació ens diuen com hem de ser i com ens hem de portar bé, què i qui hem d’estimar.

Realment aquet tema és prou interessant perquè, tot i que la llibertat sempre vulgui lluir, les nostres societats, després de mils d’anys, sembla que no estiguin preparades per a ella. Pensau en l’auge dels totalitarismes d’entreguerres o en les nostres darreres eleccions, generals i també locals. Eric Fromm, un prestigiós sociòleg alemany, tracta de manera molt interessant aquet tema en un estudi anomenat Escape from freedom “La por a la llibertat”, que segurament sigui a la biblioteca municipal.

Sobre la tensió de la llibertat dels desè vers amb l’esclavitut que ara comentàvem, Ramis, com veis, aborda aquet tema en aquet monòleg i d’una manera també forta però no tan ordenada a la resta de la tragèdia.

Es tracta, idò, de fer una ullada a aquets versos d’un fill de Maó, pensar-los i reflexionar-los amb energia i art.

Aquesta ciutat dels boinders, com deia dies enrere, té un llegat més extens encara del que hi ha en els carrers i plaçes, en els enfronts.

Jo me vaig memoritzar aquets catorze versos, tan mètricament clavats, i quan devall per sa Costa de sa Plaça deserta, a les tantes des vespre o de sa matinada, o per es carrers més inspiradors o il·lustrats de Maó, me’ls recit dins es cap, i pens; què ha passat aquí?

anau a descansar, romans sense virtut

69

DE COM TOT CANVIA SENSE QUE CANVIÏ RES -que

és el que es pensa en llegir un article del segle XIX al segle XXIUn article de Canyes Verdes

Àngel Ruiz y Pablo (1865-1927)

Resulta que a tombant de segle hi havia un home que nomia Àngel Ruiz i Pablo i que era menorquí. Bé, no només hi era, també donava molta canya i observava tot allò que passava, i ho escrivia, i en feia articles i conferències. També escrivia algunes narracions curtes i alguns poemes molt dolços i romàntics destinats a ca seva, l’illa de Menorca, i algunes peces d’adoració religiosa també. Escrivia tant en castellà com en català, un català molt proper i casolà ben amoixonat, de tant que s’estimava la seva llengua materna.

Era nat as Castell, en un poble on encara eren prou notalbes les arrels menorquines, malgrat el gentar peninsular que hi devia rodar pels quarters i barraques d’aquella esplanada. La veritat és que coneixem moltes anècdotes de la seva vida, de l’aspecte del seu poble a

mitjan segle XIX, perquè ell ens en va voler deixar molta constància, com a costumista que era.

Llavors va resultar que, com a molts els sonarà la història, un bon dia va quedar sense poder guanyar-se el pa a Menorca amb la seva feina i ell, dona i al•lots, van partir cap a Barcelona, a fer feina per la Vanguardia, i a col•laborar amb l’engranatge cultural català que atravessava des de la Renaixença fins a la consolidació Noucentista, sempre estirant el braç cap a Menorca. Mantenidor dels Jocs Florals, participant en els congressos internacionals de llengua catalana, va esser idò, un menorquí rellevant i conegut, home de lletres apassionat i dels més avançats de pensament en molts aspectes en la seva època.

Avui allò que ens interessa den Ruiz i Pablo són els articles i confèrències, representatius de la seva feina de cada dia, de columnista als diaris, de conferenciant, en diversos cercles, deixant uns textos d’exposició política, de crítica social, gens desestimables, prou francs, treballats i concisos.

Cercant idò, entre els papers del senyor Ruiz i Pablo, vaig trobar un article maravellosament actual. Malauradament també. Es va estrevenir que un dia el senyor Ruiz i Pablo era davant el Círculo Católico de Ciutadella, acabant l’any del desastre espanyol, que va ser el 1898, i feia un repàs de com estava la política nacional, de com ho havíem d’encarar uns menorquins com érem, com se suposa que encara som. En un article de dotze paginetes, Ruiz i Palbo fa l’anàlisi més exacte de la situació política espanyola, la seva resposta social, les causes i les conseqüències, tots els factors... sembla però, que estiguem llegint un article aparegut a la premsa local d’avui dia -si hi hagués actualment gent tan aguda escrivint, és clar-. No sabria com resumirne el contingut perquè de cada cinc sentències, dues o tres són perfectament antologables i la resta gens desestimables i molt vertaderes, per tant, el primer que puc fer és convidar a llegir aquest article, que és prou bo de trobar . De la primera línia, un ja s’hi pot ben sentir identificat.

Ens trobam en un moment en el que la Restauració espanyola, un règim polític de

pau i estabilitat, de torn de dos grans partits que juguen junts al mateix joc i que fan que tot canviï per a que no canviï res.

Així, mentrestant va passant el temps, els anys, les quatre personalitats ineptes que defenen qui té realment el poder, els cacics –que com obertament sabem per la història, eren els que manipulaven aquestes eleccions, i ningú ho dubta- van desgastant un règim que ha de durar “lo que duri”, emmascarant es vertader poder, deixant esfondrar l’Estat a poc a poc, una pau mentidera. Segons Ruiz i Pablo; quina és la clau bàsica per mantenir aquest sistema de política descafeinada i rebaixada a la més absoluta simplesa d’agafar el primer que vol viure del “bote” per fer el teatre davant la gent? Resposta, el centralisme i el bipartidisme, la desconexió total de la política amb els engranatges de l’economia, l’educació, el benestar social... Perquè? Si en poses un que en sap ho canvia tot. I no interessa.

Com tots sabem avui en dia açò ja “no” funciona així. Tot ha canviat. Per sort a Espanya hi ha molts partits diferents que poden arribar al poder, intenten aclarir els problemes de la gent, posen gent competent en els càrrecs importants i negocien amb els homes de poder d’aquet país, no pel seu interès –vegi’s Felipe González: Iberdrola-, sinó per a que tothom tengui una vida digna, una casa a un preu just... i els mestres i els metges tenguin unes codicions laborals com toca, que és el que està succeint.

Imaginau què passaria si tot anàs com anava quan n’Àngel Ruiz i Pablo llegia els seus discursos,enmig d’un país falsament democràtic on dos partits moderats, liberals i conservadors, s’anaven passant el poder com una pilota, sense canviar res. Ara ja no va així. I després d’una guerra de Cuba, d’un desastre colonial, o d’una bombolla immobiliària, tots quedàssim en falderet, i la ineptitut dels que comanden ens portàs paulatinament a la misèria personal, a la bancarrota social i estatal. Ara ja no va així.

Quin país més pèssim que tindríem, que en cent anys, tot hauria quedat igual: la política encara seria bipartidista, els polítics no serien professionals de les seves competències, i davant un problema social, en comptes de lluitar per a les persones es lliutàs encara per a la Gloria Nacional, seria

una vergonya tenir aquest país. I ara ja no va així.

Per sort de tothom, hem sabut aprendre dels errors del passat. Poca broma que talvegada ens cridin un dia a tots per a quintes, que a Cuba cridin a guerra. Ja es veurà qui hi haurà d’anar i qui no.

Aquí vos deix quatre fragments, -per fer un poc de gana, com solia dir n’Àngel- d’allò que diu el senyor Ruiz i Pablo d’aquesta situació política tant deseperant amb la que es va trobar Espanya al 1898 i que per sort de tots, ja no representen l’actualitat governamental d’aquest niu de país.

“es liberalisme va proclamar rei an es poble i va fer esclaus es pobles, donant en es ciutadans sa llibertat individual d’elegir des des concejals fins el Rei, els hi va robar sa col•lectiva de governar-se conforme ses lleis pròpies i ses tràdicions de cadascú.”

“Són ses lleis per ets homos i no ets homos per ses lleis” “i damut de tot açò –els problemes polítics i econòmics-, es governants mos diuen que sa culpa és des governats, qui esteim sense polsos. Sembla una burla qui degota sang!

Volem que donem sa opinió i mos lleven es medis de donar-la. Volen que mos alcem...

Per què? Per ametrallar-nos?” “s’Estat mos ho ha pres tot, si s’ha fet amo i senyor de totes ses nostres coses, ell s’ha encarregat d’obrar i pensar per noltros [...] però noltros creim amb fe certa que ham arribat a esser així, perquè s’Estat liberal és açò lo que volia. Açò ha procurat ell quan s’ha convertit en Administrador sense comptes de tot lo nostro. Ell ho volia i ho ha aconseguit.”

A Espanya es liberalism ha hagut d’adoptar s’organisació centralista per consolidar-se, i es centralisme naturalment, així com s’aranya fabrica sa teranyina, s’ha tret de ses pròpies entranyes es partits, i es partits, de sa mateixa manera ha creat es caciquisme.”

“Es caciquisme és una terrible plaga qui ha mort totes ses iniciatives, qui ha desorganisat totes ses institucions populars i ha enverenat totes ses fonts de bon govern qui hi havia a Espanya, qui més immoral que son propi pare es centralisme, ha conduit, no solsament sa corrupció des centre cap a ses extremitats, sinó ses extremitats cap es centre.”

“Es feudalisme antic, si bé més grosser i més violent, no tant criminal com aquet feudalisme des segle denou.”

“A colca cosa obeeix sa circumstància de què en vint-i-cinc anys que duim de pau interior i de restauració, no hi hagi hagut un homo qui posàs mà a sa regeneració d’Espanya; qui hagi sanetjat s’aire corromput en què viu sa política; qui posàs ordre a s’administració.

Ses grans qüestions anteriors a sa Revolució estan pitjor que no estaven: sa social, sa colonial, sa religiosa, sa dinàstica, sa de forma de govern...”

“Tots sabem que a Espanya es mal major és que ses perosnes més bones, més aptes, més honrades, fugen de sa política i de s’administració pública perquè no volen tacar-se amb es desgavell i ses vergonyes de sa política d’avui dia.

RUIZ I PABLO, Àngel. “Obres Completes”. Edicions Nura, Menorca 1981

QUÉ FUE DE… El diputado Grau Desde su desgraciada fracesita llevado por la contagiosa euforia de Andrea Frabra, la hija de Fabra, poco hemos sabido de él.

Que algún viajecito, que alguna pregunta…pero poco más.

El cuadro del General Ponte en el despacho de Botella Salvador Esta dentro de mis planes mostrarlo; pero algo me detiene; la imagen de Salvador vestido de Caudillo y recitando un discurso en inglés, sería demasiado para mi delicada salud.

Pinyeta Pinyol Pese a los insistentes rumores de que vuelven a juntarse, nada se sabe.

Miles de padres estamos rotos, casi traumatizaos. El golpe fue demasiado fuerte e imprevisto.

López Cerón Tras unas cuantas perlas, quizás demasiado seguidas. El marinero se ha retirado a buen puerto.

La verdad es que era un filón para nuestra redacción, vuelve Cerón.

Rodrigo Rato El Rey Midas, Rodrigo Rato, ha desaparecido mediáticamente, como si nunca hubiera existido, ni él ni Bankia, ni las preferentes…

Es panet amb sobrasada Alguien ha visto por casualidad a turista alguno pedir una excelsa de sobrasada menorquina sobre no sé qué de trigo sarraceno con miel no sé qué. Si lo ha visto que me lo diga, le invito a otro.

El conseller Villalonga Es incompatiblemente compatible.

Es la única conclusión que puedo sacar de lo sucedido.

En fin…

Journal posts

Journal posts

Si no ligas en nuestro bar, háztelo mirar

BONES FESTES DE GRAÇIA A lo mejor abrimos, no sé

AR

CENAS

Este post se hizo para “ses festes” Pero no puedo quitarlo, el asno se ha aficionado al nuesto Martini…..que li farem.

Dicen que todas las niñas quieren ser princesas: no lo sé, nunca fui niña.

Si sé que siempre quise tener una, una real princesa.

Ni que decir tiene que la vida me ha dado a mis particulares princesas y no existe ninguna con el color de sangre que tenga que las supere en nada.

Pero me hubiera gustado, y aún estoy a tiempo, conocer una de verdad, de esas que notan el guisante cuando duermen sobre siete colchones.

Este número esta dedicado a dos, a dos princesas de cuento. Una alegre y la otra triste.

Una es mi musa y ha demostrado que el señorío, garbo y elegancia no es patrimonio de esa clase que sólo se mezcla entre primos, y así salen.

La otra está triste, agobiada por una vida que roza la paranoia. Es una candidata a príncipe que acude a salvarla. ¿No habrá alguno por ahí que la rapte y se la lleve a lomos de un caballo blanco a otro reino en donde pueda comerse una hamburguesa con exceso de ketchup y cebolla caramelizada?

PR INC ES AS

ES JOURNAL SEPTIEMBRE 2013