Valencia, una ciutad manifestament millorable

València, una ciutat manifestament millorable Josep Sorribes (ed.)

La crítica i el desacord pel que fa a les polítiques, decisions o tendències de la governació d’una ciutat o un país són imprescindibles en una societat democràtica. Negar-ho i desqualificar els crítics de manera sistemàtica és un símptoma d’autoritarisme. D’això en sabem molt a València. Cal reivindicar el paper i la legitimitat de la crítica. Però també és vital oferir alternatives, propostes raonades, un nou horitzó de futur per a València, en funció dels interessos i les necessitats dels seus veritables protagonistes: els ciutadans i ciutadanes normals i corrents, que volen viure la ciutat i en la ciutat, no fer negoci amb la ciutat. Conscients que els temps estan canviant i que ha arribat l’hora de les alternatives, més d’una trentena d’especialistes de diferents professions, perspectives i orientacions ideològiques han col·laborat en aquest llibre per oferir un conjunt de propostes realistes, viables i plenes d’ambició. Volem una ciutat de València millor. Que deixe enrere les fantasies megalòmanes, la grisor autosatisfeta i la demagògia quotidiana i es prepare realment per recuperar un paper capdavanter en la nova geografia europea i mediterrània i en un context global certament difícil, però que ofereix noves oportunitats. Repensar la ciutat en positiu per guanyar el futur. Heus ací el propòsit i l’ambició d’aquestes pàgines. València, una ciutat manifestament millorable. I tant que sí!

València, una ciutat manifestament millorable València per a la ciutadania Josep Sorribes (ed.)

Els llibres del temps

València, una ciutat manifestament millorable València per a la ciutadania

web del projecte «València una ciutat manifestament millorable»: www.manifestamentmillorable.com

València, una ciutat manifestament millorable València per a la ciutadania

© Josep Sorribes Monrabal, 2010 Producció editorial: Els llibres del temps Fotografies coberta: José Mª Azkárraga Fotografies de pàgines interiors: José Mª Azkárraga i Juan Peiró (pàg. 78) Disseny coberta i interior: RO Edita: Faximil, Edicions Digitals C/ Progrés, 100-6 Ap. 6410 46011 València ISBN 978-84-935979-4-8 DL V-674-2010 Impressió: Impressa

Els llibres del temps

Josep Sorribes (ed.)

1

INTRODUCCIÓ

Les pàgines que el lector té davant seu són fruit de la concatenació de tota una sèrie de circumstàncies que val la pena explicitar, ja que al remat ha estat la suma d’aquestes circumstàncies el que ha fet possible l’elaboració i aparició del present treball. Sense cap ordre de prioritat citarem: a) la complicitat amb Gustau Muñoz, que m’ha esperonat en tot moment en l’empresa; b) l’aportació de les idees de tots els que apareixen com a coautors en el ben entés que hi manquen uns quants noms i cognoms per voluntat dels interessats, els quals, per raons de deontologia professional o, de vegades, d’estricta prudència, han declinat la invitació a figurar explícitament; c) la consciència que la nostra ciutat i la seua àrea metropolitana són manifestament millorables, expressió que hem manllevat de l’abundant terminologia eufemística de la dictadura de Franco. Els més grans recordaran que aquesta adjectivació s’utilitzava, en temps dels processos de «mejora del medio rural» impulsada pels governs de torn, i en el cas d’explotacions agràries o finques manifestament mal administrades, per estalviarse de parlar de latifundis, terme que recordava de forma incòmoda els intents de Reforma Agrària protagonitzats per la Segona República;1 d) la voluntat d’oferir un conjunt de propostes que podrien millorar substancialment, en el cas de ser aplicades, el progrés 1 Aprofite

l’avinentesa per deixar constància que aquest text ha estat voluntàriament iniciat el 14 d’abril de 2009 a les 13:30 hores, com a modest acte d’homenatge als que volgueren una societat més lliure, més justa i més culta i que generosament tractaren de barrar el pas al feixisme a costa de la seua salut, les seues il·lusions, el seu forçat silenci i, massa sovint, la seua cruel eliminació física.

5

econòmic de la ciutat i el benestar social i moral dels ciutadans.

Propostes sempre situades a mitjan camí entre els grans principis i el «cantonalisme de cantó», eixe que solen practicar els que sols cuiden o s’interessen pels seus objectius personals i propers, respectables (de vegades) però sempre forçosament limitats; e) el desig de qui subscriu aquestes ratlles de tornar a col·laborar en un procés de reflexió indefugible i de no resignar-se a la continuïtat d’una manera d’entendre la ciutat i de fer política urbana que ens du per camins bastant discutibles i que ben sovint tenen un grau d’irreversibilitat important. Xafant de peus a terra i amb la suma dels coneixements acumulats per qui subscriu i pels qui han acceptat de col·laborar, podem dir alt i fort que la ciutat és manifestament millorable i que hauríem de bastir un consens social suficientment ampli, com als millors moments de la història de la nostra benvolguda ciutat, per aconseguir que els desigs esdevinguen realitats. No ens resignem a la inèrcia del totum revolutum, al poti poti d’accions i destruccions sense més ordre ni concert que el de coincidir en el temps i l’espai, al predomini de la ciutat «casual» on la suma no coordinada d’iniciatives de diferents instàncies produeix avanços i transformacions no sempre desitjables. Ens mou la voluntat d’elaborar i transmetre idees i d’encetar, si més no, una reflexió.

Establertes aquestes cinc circumstàncies que «expliquen» la gènesi del present treball, bé caldrà dedicar unes ratlles més al que pretenem amb aquesta iniciativa, i als seus limits i perills.

D’entrada cal dir que l’objectiu inicial i primigeni era i és d’oferir una mena de base de dades, un conjunt de propostes redactades de forma breu i concisa que estiguessen a l’abast de tothom a partir de l’hivern de 2010 amb la finalitat explícita que hi haguera prou de temps i tranquil·litat per a què foren debatudes, criticades, substituïdes o matisades per qualsevol persona o organització interessada. Després, a l’hora de la cita electoral del 2011, cada u és molt lliure d’agafar allò que li convinga o que estime més adient als seus propòsits i ideologia.

6

Una experiència com aquesta, a més d’inèdita, comporta l’absoluta necessitat de fer el màxim esforç possible en la difusió de les propostes. Per això, i sense perdre l’esperança que els mitjans de comunicació se’n faran ressó, es va considerar necessari que, a més del text imprés, hom poguera trobar el conjunt de propostes en una web dissenyada per a l'ocasió que, arribat el moment, incorporarà un fòrum de debat fàcil d’utilitzar i àgil. La versió web ens assegura una raonable difusió a Internet i, alhora, ens permet incorporar alguns documents i materials gràfics que en la versió impresa presenten més dificultats de reproducció i algunes dades que poden ajudar a entendre millor les propostes.

Com a precisions addicionals, ens agradaria aclarir d’antuvi alguns punts. En primer lloc, pensem que el conjunt de propostes presentades ací podrien millorar substancialment la nostra ciutat. Han estat formulades des d’una perspectiva fonamentalment «positiva» i «benèfica», de servei al comú, al públic, al que és de tots. No és aquest un treball de crítica a la política i gestió municipal dels darrers anys. Aquesta crítica té i tindrà altres llocs, altres vies, fins i tot de vegades altres protagonistes. Evidentment, tota proposta naix d’una anàlisi prèvia i d’un cert judici, tant com d’una insatisfacció. Per això de vegades ha estat absolutament necessari fer un petit apunt introductori o remetre el lector a la versió web on podrà trobar evidències que justifiquen les propostes.

El segon aclariment té també a veure amb el caràcter «benèfic» i «positiu» del treball ja al·ludit. Massa sovint, als qui eventualment hem explicitat el nostre desacord amb polítiques, decisions o tendències, se’ns ha batejat, amb voluntat comminatòria, de colla que ve a «amargar la festa», de gent pessimista, incapaç de «reconèixer» els avanços que ha experimentat la ciutat. No és això, ni de bon tros. Si alguns hem fet crítiques en el passat (i continuarem fent-ne en el futur) és perquè volem una ciutat i una àrea metropolitana més obertes, pròsperes, justes, amables, accessibles, cultes, democràtiques i eficients. I pensem que estem a temps d’aconseguir-ho.

7

Un altre aclariment que considerem adient té a veure amb l’autoria del treball. Hem rebut l’aportació de més d’una trentena de persones de diferents professions, perspectives i ideologies i hem aprofitat també alguns materials fets públics pel grup municipal socialista amb motiu de la Revisió del Pla General de la Ciutat, la proposta alternativa a la ZAL o les necessitats d’habitatge de la ciutat, per posar tres exemples. El conjunt de reflexions i propostes era molt divers en continguts, grau de desenvolupament, estils literaris etc. Aquesta circumstància ens obligava a un procés de redacció unificadora per tal d’homogeneïtzar i fer accessible aquest melting pot. Això explica el fet que hi ha un redactor/editor únic i fa inevitable que les aportacions i les opinions, fòbies i filies de l’editor siguen absolutament indestriales, que –mai millor dit– siga cert allò de traduttore, traditore. Demane de bestreta disculpes a tots els qui han col·laborat en aquesta iniciativa si la meua «traducció» ha incorporat un pèl massa el biaix propi, cosa d’altra banda ben difícil d’evitar. Com que això és un material de discussió i encara hi haurà temps per afegir, matisar i modificar, el que subscriu pot dormir una mica més tranquil. En tot cas, él que ací s’exposa, en raó de les circumstàncies assenyalades, és en conjunt responsabilitat meua. Cap dels autors d’aportacions específiques pot responsabilitzar-se del resultat global. Jo, com a editorredactor, sí.

Per últim, per facilitar la lectura i la comprensió hem agrupat les propostes en onze grans blocs temàtics (precedits per un capítol introductori de caire més «filosòfic» sota l’encapçalament «Una altra visió») i hem intentat que les propostes quedaren explicitades de forma breu eliminant l’excés d’aclariments previs (seria impossible que cada proposta anara acompanyada d’una justificació exhaustiva) i utilitzant un lèxic el més senzill possible. Tant de bo si hem reeixit en l’empresa. Els grans blocs temàtics duen noms una mica «clàssics»: València oberta, València pròspera etc., i com és lògic hi ha alguns solapaments. La innovació, la cultura, el turisme, el creixement econòmic... tenen 8

moltes vessants compartides i qualsevol esquema és sempre més rígid que la realitat, tot i que resulte imprescindible.

Prou d’aclariments. L’únic i màxim desig és que aquest paper siga llegidor, relativament amé i sobretot que puga servir per a encetar un debat sobre quina ciutat volem, alhora que ens proporciona l’oxígen mental necessari.

Josep Sorribes Gener 2010

9

2

UNA ALTRA VISIÓ

Seria una mica estrany i precipitat començar a formular les propostes sense una certa «declaració de principis» prèvia que, d’alguna manera, esbosse una mena de comú denominador dels diferents col·laboradors en aquest projecte i que explicite al lector el que podriem dir-ne la filosofia subjacent.

Sortosament, la «visió» de la ciutat ha canviat des de finals del segle passat i s’han incorporat a l’anàlisi nous paradigmes, noves perspectives que s’han de tindre en compte, noves exigències. Una altra visió, en definitiva, de la ciutat que també ha estat traslladada al llenguatge i a la difusió cultural, de vegades amb el risc de trivialització dels conceptes com ara el de «sostenibilitat», terme de moda per excel·lència que massa sovint s’utilitza en la xerrameca esotèrica, produint més opacitat que claredat. Malgrat aquest risc, benvingudes siguen les noves idees, els nous principis perquè, bàsicament, responen a l’interés general, tantes vegades invocat, i són d’un sentit comú aclaparador, encara que posar-los en pràctica no siga tan fàcil.

No hi ha cap decàleg, ni cap manual on es puguen trobar relacions ordenades i explicades, però amb un petit esforç podem, si més no, intentar descriure de manera succinta aquests nous paradigmes o nous principis generals, renunciant a establir cap tipus de jerarquia interna: tots són importants i aprofitables.

Pensem, al capdavall, que els canvis a les ciutats i en el govern de les ciutats haurien de tindre sempre ben presents els principis generals següents: 1. La governança o govern coparticipat amb els agents urbans, la qual cosa exigeix incrementar la informació, la participació i la corresponsabilitat; 2. La sostenibilitat entesa com el resultat conjunt i interactiu d’un creixement econòmic basat en tecnologies «netes», 11

respectuós dels equilibris ecològics i del patrimoni heretat (natural, cultural i construït); 3. La cohesió social i territorial, treballant per ciutats més compactes i amb més integració i menys fragmentació d’usos i de persones.

4. L’adequació de l’àmbit de gestió a l’escala metropolitana i als corredors policèntrics que ja prefiguren l’Europa de les ciutats. Com diu encertadament Josep Vicent Boira hi ha una crisi de la geografia i, alhora, una nova geografia per a la crisi. La qual cosa vol dir que, malgrat les resistències al canvi, ni el terme municipal, ni la província, ni fins i tot la comunitat autònoma o l’Estat son àmbits de planificació i gestió territorial eficients, per insuficients, i que la «nova geografia» ha de descansar necessàriament en les grans àrees o regions urbanes i en els corredors que aquestes regions urbanes configuren en interrelacionar-se. Corredors que no entenen de fronteres regionals o estatals. Cal, doncs, una altra visió estratègica de l’espai i una redefinició conceptual i política de la forma d’enfrontar-se als problemes no sols territorials sinó també econòmics, socials i mediambientals.

5. El foment del consens interterritorial i la necessitat de visions estratègiques del territori, recolzades en projectes urbans, coherents amb una planificació estratègica del territori que tinguen clars efectes innovadors. És a dir, les diferents institucions públiques i privades que prenen decisions en el mateix territori han de seure, dialogar i cercar el consens que permeta abordar actuacions estratègiques que tinguen un efecte clar d'arrossegament.

7. El desenvolupament de la ciutat creativa i la necessitat d'adequar nous espais urbans que donen cabuda específica a iniciatives d’atracció i foment del talent.

8. La reivindicació d’una ciutat amable (i no hostil) que recupere la sociabilitat, la importància de l’espai públic, en la qual l’accessibilitat puga assolir-se mitjançant l’ús predominant del transport públic, el foment de la bicicleta com a mode de transport i l’increment de les prerrogatives del vianant.

9. L’esforç continuat per augmentar el verd a les ciutats i la creació d’espais urbans habitables, un viari humanitzat, centres històrics i corredors peatonals, una consideració explícita del paisatge i un mobiliari urbà adient que no siga un conjunt d’obstacles amb els quals ensopega el vianant.

10. El foment de la cultura com a actiu econòmic de la ciutat i com a dret ciutadà. El carrer com a suport físic de l’art. La multiculturalitat com a factor d’integració i no de segregació.

11. El rebuig a la «singularitat» arquitectònica (on la forma s’imposa al contingut) i el conreu de la sobrietat i del sentit de l’escala.

12. La regeneració d’espais degradats i la minimització de la pobresa urbana com a objectius indefugibles. El dret a l’habitatge com a principi orientador de l’actuació pública.

13. L’administració de la ciutat: gestió eficient del personal i dels recursos financers i utilització del pressupost com a element dinamitzador de la innovació en els serveis públics.

Suport a l’ús creixent, racional i eficient de les noves tecnologies d’informació i comunicació.

6. El conreu de l’avantatge col·laboratiu entre ciutats com a estratègia complementària a la saludable competència.

12

13

Com es pot veure, si una ciutat camina en la direcció marcada per aquests principis generals és difícil pensar que es produirà cap terrabastall. Més aviat és molt probable que a termini mitjà la millora serà substancial. La ciutat és massa important per a deixar-la en mans del mercat, sota l’imperi de la fragmentació i el valor de canvi. L’aplicació d’aquests principis a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana és el que dóna sentit a les propostes que es desenvolupen tot seguit en els diferents blocs temàtics. És clar que, com se sol dir, cal conèixer el percal, cal situar-se arran de terra, perquè totes les ciutats tenen singularitats i especificitats que obliguen a adaptar els principis i baixar un escaló en l’escala per tal que les propostes siguen (o puguen arribar a ser) operatives.

En aquest sentit, convé aturar-se breument en quines són aquestes singularitats i especificitats en el nostre cas. València té tres peces fonamentals en el seu origen que ens poden ser de molta utilitat a l’hora de plantejar moltes de les línies d’actuació possibles. En primer lloc, el riu. La nostra és una ciutat eminentment fluvial i aquest tret determinant de la seua morfologia hauria de recuperar el protagonisme com a eix vertebrador de la ciutat entesa com a espai públic. Cal reforçar el seu caràcter col·lectiu i aprofitar-se’n per tal que el riu siga una referència de jardins, eixos i itineraris.

El segon tret definitori de la ciutat és, sens dubte, la façana marítima. Que València siga una ciutat fluvial no implica menystenir la importància del seu encontre amb la Mediterrània, un encontre que explica els continus esforços de la ciutat al llarg de la seua història per bastir estructures d’assentament humà i productiu que en tragueren profit. No deixa de ser sorprenent que, encara a hores d’ara, la façana litoral concentre un notable feix dels problemes de futur de la ciutat.

El tercer element d’aquesta poderosa triada «genètica» és l’horta, el fèrtil entorn que envolta la ciutat i que malgrat el continu canvi d’usos agrícoles ha estat sempre font de rendes i abastiment de la ciutat i que avui és un espai de gran valor etnogràfic i paisatgístic en seriós perill d’extinció.

14

No és, potser, cap casualitat que les actuacions públiques directament vinculades (per acció o per omissió) a aquests tres elements «ontològics» de la ciutat de València, hagen estat precisament a l’origen de poderoses mobilitzacions populars. Estaven i estan en joc elements amb un component identitari i demiúrgic genys menyspreable: l’Albufera i el Saler, els canvis radicals en l’ús públic del riu i de la façana marítima, la voracitat insadollable d’una expansió portuària reconduïble, la degradació dels Poblats Marítims, la desaparició de l’horta…

A aquests tres elements «constitutius» de la ciutat (la magna triada o carta magna de la ciutat), caldria afegir-hi, tanmateix, la quarta i definitiva pota: la lluita constant –d’ençà que la ciutat esdevé mercaderia amb al desenvolupament del capitalisme– per mantenir i preservar la ciutat com a bé públic, com a espai de convivència i proximitat. Tot juga en contra: els mecanismes segregadors de la renda del sòl, l’apropiació privada de l’espai públic, el «respecte» suïcida a una motorització privada creixent i depredadora de l’espai urbà com a espai de trobada i convivència, la miop planificació regida pel principi verinós del «zoning» i el caràcter privat de les decisions de localització.

Malgrat aquesta lluita desigual, la ciutat de València, com moltes altres ciutats, encara es resisteix a perdre el sentit públic i democràtic de l’espai urbà que heretàrem de la polis grega i del renaixement urbà de la baixa edat mitjana. La ciutat ha de recuperar el predomini i l’hegemonia de l’espai públic i aquest no és un problema de vialitat i trànsit, sinó de prioritats. No cal complicar-se massa la vida ni caure en les trampes barroeres de la «llibertat de trànsit motoritzat», que no figura entre els Drets Humans reconeguts per l’ONU ni és cap article de la Constitució, mentre que a la Carta Magna sí que s’hi fa referència explícita al dret a l’habitatge o a l’apropiació pública de les plusvàlues privades, tot i que aquesta presència no haja tingut com a conseqüència l’acció pública que pertocava.

Sobre la importància de l’espai públic i sobre com reconquerir les nostres ciutats, la lectura de l’obra de Jan Gehl dóna 15

raons i orientacions en les quals el predomini del sentit comú és aclaparador. L’ús abusiu del vehicle privat com a mode de transport és l’element determinant de la regressió de l’espai públic.

I el que aparentment pot semblar un increment de l’accessibilitat i la mobilitat (factors essencials de la ciutat) esdevé al remat una limitació d’aquestes a favor del cotxe omnipresent i una cessió insensata del protagonisme de l’espai públic.

El riu, el litoral, l’horta i l’espai públic seriosament compromés són, per tant, les quatre potes que junt als tretze principis assenyalats prèviament poden i –al nostre entendre– haurien d’«orientar» la filosofia de les propostes. I no hem tingut que forçar gens ni mica l’argumentació perquè la pràctica totalitat de les propostes que ens han arribat anaven en aquesta direcció. I, no cal dir-ho, l’opinió personal de l’editor-redactor, també.

La ciutat de València i la seua àrea urbana són manifestament millorables perquè estem a temps, perquè sabem què cal fer i perquè la mateixa morfologia de l’espai urbà ens ajuda. El nostre entorn immediat, el nostre medi, és una àrea urbana polinucleada d’uns 70 municipis amb una població lleugerament superior al milió i mig d’habitants. Una àrea urbana, per consegüent, de dimensió mitjana que gaudeix no sols dels avantatges de la polinucleació sinó també d’importants espais agrícoles intersticials que poden propiciar una estructuració molt més civilitzada de l’espai. Tenim, doncs, una situació de partida favorable i només el desinterès i el vol gallinaci dels que tenen la legitimitat i l’obligació d’actuar podria explicar que no s’enfrontaren de manera eficient els reptes de futur. Confiem que les propostes que tot just encetem ara –a tall de modesta proposició– servesquen, si més no, per a fomentar el debat i la participació i per a treure de l’atonia l’actuació pública, per fer una aportació al benestar de València i els seus ciutadans.

16

3

VALÈNCIA OBERTA

Una àrea urbana de la grandària i importància de València ha de reforçar la seua vocació exterior. Li pertoca per lògica i, a més, li correspon exercir un lideratge eficient sobre el seu espai regional. Els àmbits o les escales d’aquesta projecció exterior de la ciutat són del tot obvis: l’Europa de les ciutats, l’Eix Mediterrani, Espanya i el País Valencià mateix. Que la ciutat assolesca el lideratge que li correspon en els altres àmbits té com a condició prèvia que s’assegure una presència activa a Europa. No es tracta només –encara que no s’ha de menysprear– d’estar «en el mapa», de ser una ciutat «reconeguda». Això es pot aconseguir, com ho demostra l’experiència recent, mitjançant una successió esforçada i esgotadora d’events i una costosa inversió en arquitectura «d’èlit». No s’ha fet encara una anàlisi cost-benefici mínimament seriosa d’aquest model de projecció exterior de la ciutat. Tanmateix, no és gens agosarat mantindre que el cost ha estat excessivament alt per als resultats obtinguts i que, a més, hi ha camins alternatius o, fins i tot, complementaris que podrien donar resultats més eficients, positius i civilitzats.

En aquest context, i tenint ben present el futur de la nova geografia a què feiem referència en el punt anterior, proposem mesures o línies d’actuació com ara: 1. Definir com a prioritat explícita de la política exterior de la ciutat l’Arc Mediterrani com a corredor en el qual es poden desenvolupar les potencialitats de la ciutat.

2. Reivindicar amb força i arguments la millora urgent de la «gran accessibilitat» que, a més de l’accés ferroviari a Madrid (el TAV) i la connexió ferroviària amb França via Saragossa i Somport, assegure el corredor ferroviari mediterra-

17

ni tant per a persones (resolent d’una vegada el tram Castelló-Tarragona) com per a mercaderies (el projecte Ferrmed).

La substitució dels camions pel ferrocarril en els trajecte d’origen–destí del Port de València ha de ser una prioritat absoluta, independentment de la necessària discussió sobre la «desviació» del creixement futur del Port cap a Sagunt.

3. Reprendre la vocació de capitalitat cultural del Mediterrani proposada als anys vuitanta i després malbaratada. La coordinació amb Barcelona (seu oficial de la Unió Europea per a la política mediterrània) és indefugible.

4. Elaborar i mantindre una política activa de cooperació amb altres ciutats de l’arc mediterrani amb la filosofia d’establir una xarxa estable on les accions comunes i l’intercanvi d’experiències siga habitual. La relació sòlida amb Alacant, seu de la Casa del Mediterrani, i la projecció de la seu internacional de la Universitat de València a Gandia podrien reforçar aquesta línia d’actuació.

5. Recolzar l’especialització de València en el camp emergent de l’Economia de la Cultura, promovent la investigació en aquest àmbit i utilitzant l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local com a plataforma.

8. En la línia adès apuntada, caldria reformular en profunditat els Premis Jaume I, per tal d’aprofitar molt més la presència dels concurrents (passats i presents) i revisar l’experiència del Campus Party.

9. Reconversió de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies per tal que aquesta institució esdevinga una xarxa de ciutats eficient on l’àrea urbana de València puga dialogar i desenvolupar sense retòrica i també sense prepotència ni imposicions el seu paper de cap i casal. És imprescindible acabar amb l’aïllament suïcida de la ciutat vers la resta del País.

10. Totes aquestes polítiques exigeixen comptar amb un òrgan de gestió específic consensuat a escala metropolitana que absorbiria l’actual Valencia Convention Bureau.

Aquest organisme està avui dedicat exclusivament a la promoció publicitària de la imatge de la ciutat però no assumeix en absolut el paper de vehicle de projecció externa de la ciutat. L’espai ocupat per les casernes militars de l’Albereda seria una localització excel·lent d’aquest nou ens que coordinaria i executaria la política exterior de la ciutat i la seua àrea metropolitana, cosa que va molt més enllà de la creació d’una imatge externa (tot i que, evidentment, la inclou).

6. Posar en valor els grans contenidors culturals de la ciutat i els atractius turístics menystinguts (vegeu l’apartat de Turisme) per a reforçar la projecció internacional de la ciutat.

7. Revisar la política d’«events» practicada fins ara i establir les condicions de continuïtat de la Copa d’Amèrica i de la Fórmula 1, alhora que es dissenya una estratègia (realista ensems que ambiciosa) d’esdeveniments internacionals i congressos susceptibles d’aportar valor afegit a la ciutat.

18

19

4

VALÈNCIA METROPOLITANA

Si hi ha una cosa evident és que fa ja molts anys que moltes qüestions bàsiques (les infraestructures, la política de transport, el sanejament, el cicle de l’aigua, la gestió dels residus, la promoció econòmica, la localització dels equipaments de forta demanda etc.) no es poden resoldre a escala municipal quan ens trobem, com és el cas, amb una àrea metropolitana de quasi 70 municipis on hi ha intenses interrelacions –com ho demostren els importants fluxos quotidians– i la interdependència hi és la regla i no l’excepció. Encaparrar-se a no reconèixer aquesta realitat només condueix a la ineficiència, (discontinuïtats, solapaments, desequilibris…), a costos més alts per habitant i a taxes de creixement econòmic i benestar social sensiblement inferiors a les que hom podria obtindre amb una coordinació eficient.

Malgrat aquesta aclaparadora evidència –avalada per l’existència a Europa, Nord-amèrica i altres indrets del món d’abundants i variades fòrmules de govern metropolità–, un dels handicaps més greus que patim és no només la inexistència d’alguna mena de govern metropolità sinó, el que és més negatiu, la manca d’una voluntat política explícita de resoldre el problema.

Quan el 1999 fou dissolt el Consell Metropolità de l’Horta creat el 1987, al qual d’altra banda mai no se li van donar mitjans suficients, la seua substitució per tres organismes sectorials d’àmbit metropolità (l’ETM, l’EMTRE i l’EMSHI) no resolgué de forma mínimament satisfactòria les necessitats metropolitanes i a hores d’ara, el manteniment de quasi 70 regnes de taifa, una mena de campe qui puga, i l’oberta bel·ligerància de la ciutat de València enfront de qualsevol intent de posar remei a la situació ens duu a un horitzó certament pessimista.

Els fets són, però, molt tossuts. La pròpia Unió Europea ha reconegut la importància geo-político-econòmica de les àrees metropolitanes i el Consell Econòmic i Social de la Unió Europea 21

s’ha pronunciat recentment dues vegades sobre el tema. L’observatori territorial europeu (ESPON) porta ja un grapat d’informes sobre les tendències previsibles i les estratègies possibles en l’Europa de les ciutats. No fer-ne cas i mirar a un altre costat no sembla una política massa intel·ligent. És cert que, degut al predomini de la construcció de l’Estat de les Autonomies i a la supervivència constitucional de les obsoletes diputacions provincials, no hi ha a Espanya en aquest moment cap àrea metropolitana mínimament reglada que funcione de forma presentable. Hi ha intents més o menys reeixits com ara les experiències metropolitanes «estratègiques» de la ría de Bilbao o d’un subconjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona. Són, tanmateix, experiències embrionàries que no assoleixen el nivell de maduració que es pot trobar en molts altres països.

Com apunta encertadament el professor Josep Vicent Boira, caldria bastir un consens que permetera arribar a acords operatius en temes com ara: - el model territorial, és a dir, l’equilibri desitjat entre expansió del sòl urbanitzat i la renovació del teixit existent; - la integració eficient entre els usos del sòl (necessaris i/o desitjats) i la xarxa de transport públic; - la competitivitat internacional; - la inclusió social; - la defensa radical del medi ambient; - la salvaguarda del patrimoni heretat; Només amb aquest imprescindible grau de consens podrem aspirar a què l’Àrea Metropolitana de València s’acoste, en lloc d’allunyar-se’n, als objectius fixats per l’Estratègia Territorial Europea (estratègia que enguany celebra el seu desè aniversari), és a dir: un sistema urbà equilibrat i policèntric que garantesca la cohesió territorial mitjançant la posada en pràctica d’estratègies integrades de transport que possibiliten un accés equivalent dels ciutadans als territoris i al coneixement, alhora que pren cos una gestió prudent de protecció i la posada en valor del patrimoni natural i cultural com a factor d’incre22

ment de la qualitat de vida i de la preservació i foment de la biodiversitat.

Encara som a temps d’assolir aquest consens i aquests objectius. Però caldrà prendre amb urgència algunes decisions i encetar algunes polítiques a termini mitjà. Decisions i polítiques que podríem concretar en: 11. Suspensió immediata del procés de «revisió» del PGOU de València de 1988 (encara pendent d’aprovació definitiva) procés, que a més d’un seguit inversemblant de defectes i contradiccions, s’oblida de la realitat metropolitana.

12. Convocatòria urgent de la Taula Metropolitana de València on tinguen lloc, veu i vot tots els agents urbans representatius, públics i privats. El cantonalisme suïcida de la ciutat esdevé encara més greu si ens adonem que de facto, en una àrea tan conflictiva i complexa com és l’AMV, hi exerceixen ara mateix competències (cadascuna amb la seua estratègia) les administracions locals, provincials, autonòmiques i l’administració general de l’Estat amb tots els organismes autònoms que en depenen (Ports de l’Estat, AENA, ADIF, Direcció General de Carreteres, etc.).

13. Convocatòria urgent amb el lema «des del diàleg, reponsabilitat compartida» de l’assemblea d’alcaldes de l’AMV per tal d’arribar als consensos necessaris, en el ben entés que s’assumeix el principi de la «geometria variable», és a dir, que l’àmbit del consens i de la posterior actuació podrà ser diferent segons la problemàtica i, per tant, caldrà convocar de vegades alcaldes pertanyents a la segona corona de l’AMV i no sols als de l’Horta.

14. Pel que fa al «model territorial», cal posar fre a la irracional proliferació d’urbanitzacions residencials de baixa densitat allunyades dels nuclis urbans. Aquestes urbanitzacions 23

són socialment caríssimes i fomenten l’ús del vehicle privat davant la impossibilitat material d’un sistema de transport públic que actúe en «dispers». De tota manera, com que el nombre d’urbanitzacions d’aquesta mena és ja molt elevat, caldria estudiar la viabilitat d’un sistema de transport públic lleuger que els connectara amb la xarxa bàsica.

15. Més enllà del consens referit als usos del sòl i als serveis d’infraestructures bàsiques, cal iniciar els treballs que ens duguen en un termini màxim de dos anys a la definició d’un Pla Estratègic Metropolità que tinga com a objectiu bàsic el foment de la competitivitat de l’Àrea urbana de València. L’exemple del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona pot ser, en aquest sentit, prou aclaridor.

16. Pel que fa al transport, cal posar en pràctica la llei vigent de Transport Metropolità, convocar tots els agents implicats i definir uns objectius que hauria de desenvolupar l’Entitat de Transport Metropolità. Objectius que han de ser, necessàriament, el canvi radical de tendència: en comptes de la teranyina d’infraestructures viàries que només provoca congestió present i futura, cal apostar per desenvolupar un sistema ferroviari partint de les línies de FGV i Rodalies RENFE, completar la xarxa i fer-la coherent amb els serveis de superfície. Hi ha desenes d’exemples que es podrien copiar (vegeu, si més no, Berlín) i la coordinació tarifària i horària i el funcionament d’una única targeta metropolitana (com l’Oister de Londres) és urgent i indefugible.

17. La proposta anterior no es fruït del caprici. L’esquema viari que s’està completant ara correspon al dels anys 60 i és incompatible amb la realitat i les necessitats actuals, tot i que cal considerar que alguns elements d’aqueix esquema ja foren qüestionats i eliminats per la pressió popular (autopistes pel llit del Túria o a la Malva-rosa). Necessàriament 24

aquella proposta tan rígida reclama una comunicació transversal que garantesca l’accessibilitat i diluïsca les grans artèries, una comunicació viària que connecte les zones de la perifèria metropolitana entre si. Però creiem que aquesta comunicació està garantida amb el viari existent (by pass, distribuïdors nord i sud, ronda urbana de València). El projecte d’accès Nord al Port ha de ser descartat definitivament i també les pretensions de construir un segon by pass o un nou accès de l’A-3. Les raons en són ben simples: en el primer cas no hi ha cap justificació, ni tan sols des de la pròpia lògica del trànsit. En els altres dos casos, el territori metropolità no pot suportar més vies d’aquesta dimensió, amb la fragmentació que impliquen, i que no tenen cap altre efecte demostrat sinó estimular més i més el transport per carretera.

A tot això, cal afegir-hi, encara, els grans enclavaments com l’Aeroport, la Fira de Mostres, les grans infraestructures (plantes de tractament de deixalles, incineradores, depuradores, etc.), les anomenades grans superfícies comercials i la seua ubicació, l’AVE, les múltiples ampliacions del Port i la vinculació amb Sagunt, i totes les grans macro-operacions lligades a la ciutat però que arriben més enllà en l’àmbit territorial que desborda els límits administratius i reclamen un tractament conjunt per part de les diferents administracions implicades.

Des del punt de vista del paisatge, és evident que conforma una unitat que desborda l’àmbit del terme municipal, com és el cas concretament del riu Túria i de l’horta. La hipòtesi d’un parc fluvial, que va més enllà de l’àrea metropolitana i pren en consideració un espai natural complex com el riu, sembla una aposta raonable i de futur (si no es queda en un mer fet testimonial i ornamental). S’hi tractaria d’un exemple de biodiversitat, de paisatge, de cultura, i ha d’abordar-se des d’aquesta perspectiva polièdrica per enllaçar-lo amb un riu urbà, bifurcat, que es barreja amb la vida de la ciutat.

25

18. La protecció activa de l’horta és una peça clau en la reorganització metropolitana. El Pla d’Acció Territorial de l’horta de València (PATH) és tècnicament correcte però exigeix dues coses: voluntat política i mitjans econòmics. Vegeu la proposta 76.

19. En relació amb el punt anterior, resulta indispensable dissenyar una xarxa de corredors naturals que tinga en els parcs naturals que «emmarquen» l’àrea metropolitana (la Calderona, la Serra Perenxissa, la Devesa i l’Albufera), en el Parc de les Riberes del Túria i en l’horta protegida els seus ancoratges principals. Com a elements complementaris als esmentats, caldria posar en joc el corredor del Palància, el corredor del Barranc del Carraixet, el corredor del Barranc del Poyo i el corredor del Xúquer. Tots aquests corredors haurien d’estar recolzats per la poligonal exterior (Calderona-Ribera del Túria-Perenxissa-Devesa) i per un corredor litoral que partint de la Marjal del Moro arribaria fins a la desembocadura del Xúquer. Aquest corredor litoral ben bé podria estar servit per un tramvia turístic seguint l’exemple del Belgian Coast Tram.

20. Pel que fa als mitjans i organització de l’indefugible ens de govern metropolità, el primer que cal dir és que no és convenient ni necessari «copiar» el model administratiu tradicional amb tota la càrrega burocràtica que suposa «replicar» l’estructura de la Generalitat o de les Diputacions i Ajuntaments. Lluny d’això, n’hi hauria prou amb un petit equip tècnic que sota la direcció d’un gerent exercira les tasques de coordinació. Per damunt d’aquest gerent sols caldria que se situara l’alcalde (o president) metropolità que, al seu torn, hauria de donar compte a l’Assemblea d’alcaldes en el marc d’una estructura de Consorci. Quant als mitjans econòmics, no hi ha cap problema a acceptar l’evidència que una àrea urbana densa com l’AMV genera bene26

ficis externs per a la resta del País i de l’Estat i que, per tant, és lògic que reba un finançament addicional amb càrrec als Fons de Cooperació Local de l’Estat i de la Generalitat. Això no exclou que puga haver transferències finalistes per a temes de Transport, Residus i Cicle de l’Aigua, com no exclou tampoc d’altres possibilitats i experiències, com ara els Contrâts Metropolitaines a França.

21. Un tema important, sens dubte, és la democràcia i la identitat metropolitana. Sense un esforç contundent de transparència, informació i participació ciutadanes, és simplement utòpic pensar que es pot fugir de la pèrdua de qualitat democràtica que acompanya l’augment d’escala del govern i dels problemes. La resposta no pot ser, certament, buscar aixopluc en la retòrica del small is beautiful, perquè les grans escales persistiran, sinó lluitar contra aquesta pèrdua incrementant precisament els esforços en la direcció correcta. Hi ha mitjans tecnològics més que suficients i, a més, l’elecció directa en llistes obertes de l’alcalde o president metropolità pot no sols ajudar a generar líders sinó a interessar la població pels problemes metropolitans que tant els afecten en la vida quotidiana. Conrear la identitat metropolitana no és empresa fàcil però és un camí que paga la pena. El símil amb «més Europa» quan creixen les dificultats per l’ampliació i la crisi és especialment útil.

27

5

VALÈNCIA PRÒSPERA

La ciutat de València, com totes les ciutats, és el producte històric d’una tendència a vèncer els costos de fricció (o de la distància) i aprofitar-se dels avantatges que proporcionen les economies d’aglomeració i localització. Les inversions de capital a les ciutats tenen rendiments creixents i això és el que explica l’èxit de la urbanització del territori com a fórmula d’organització social de l’espai. És cert que la base econòmica de les ciutats que, com València, són centre d’una àrea metropolitana consolidada ha canviat notablement en les darreres dècades. La indústria n’ha fugit o s’ha vist foragitada cap a la perifèria metropolitana i la «ciutat central» s’ha terciaritzat. Això obliga a dues coses. La primera és «pensar» en el creixement econòmic en clau metropolitana perquè l’èxit o el fracàs és del conjunt i no de les parts.

La segona és la necessitat de «repensar» la base econòmica de la ciutat central reconvertida en una economia que exporta serveis no només al seu entorn metropolità sinó a àmbits geogràfics més llunyans. Una condició necessària per a especialitzar-se en la producció i exportació de béns i serveis avançats és consumir-los. Les Administracions Públiques poden i han d’incentivar aquesta demanda interna en la seua pròpia organització i estimular el consum privat, en les escoles, en les empreses, en els serveis públics...

Perquè una ciutat terciaritzada pot caure en una mena de somnolència digestiva si no té aquesta capacitat de redefinir-se, de reinventar-se, i roman una ciutat de serveis tecnològicament endarrerits com la burocràcia, el comerç tradicional i els serveis quotidians no especilitzats, els serveis públics de demanda captiva, etc. Pot esdevindre una ciutat rendista que funcionaria com una mena de rèmora de l’economia productiva o, al contra-

29

ri, pot ser un factor de dinamització econòmica de primer ordre.

Vet ací la qüestió i les opcions.

La diagnosi sobre el grau de dinamisme de la base econòmica de la ciutat ocuparia massa espai i probablement ens menaria a valoracions relativamente divergents. És per això que ens hem estimat més (en sintonia, d’altra banda, amb la filosofia general d’aquest treball) d’arriscar-nos a fer propostes que, al nostre parer, tenen o poden tindre una repercussió positiva en la prosperitat de la ciutat de forma relativament independent del resultat de la diagnosi, sempre complicada. En aquest sentit pensem que seria especialment oportú que es plantejara una discussió sobre les propostes següents:

ció de sigles i institucions, la despesa en I+D+i al País Valencià representa només el 0’62% del PIB, per davall del percentatge estatal (0’89%) i molt allunyat de la mitjana europea (1’8%), que també és baixa en comparació amb EUA, per exemple. En aquesta Taula de la Innovació haurien d’estar presents també les organitzacions empresarials, els sindicats, la Generalitat i els governs locals de l’AMV. L’objectiu de la Taula sembla obvi: coordinar polítiques i fer eficient el sistema d’innovació assegurant la correcta transferència de tecnologia a les empreses.

22. El remei més eficient enfront del perill que la ciutat de València esdevinga una ciutat terciària tradicional, rendista i parasitària és conrear, sense retòrica buida, la innovació amb l’objectiu final que València siga una ciutat creativa que atrau talent, vitalitat, emprenedors, gent activa. El foment de la innovació és, per tant, la política central per assegurar la prosperitat econòmica de la ciutat. Però aquesta línia d’actuació exigeix treballar de forma coordinada i paral·lela en diferents àmbits per tal de garantir que funcionen adequadament les sinèrgies. Les propostes vinculades a la innovació podrien ser:

c) La tercera pota ha de ser la utilització dels pressupostos dels governs locals de l’AMV (especialment de la ciutat de València) com a eina de foment de la innovació. Cal revisar tots els plecs de condicions de les concessions i els programes d’actuació de les empreses públiques per a introduir exigències tecnològiques. Són molts milions d’euros anuals com per a no aprofitar-los des d’aquesta vessant estratègica.

a) La creació d’una Taula de la Innovació on estiguen representades les múltiples organitzacions presents a l’Àrea Metropolitana de València: la Ciutat Politècnica de la Innovació (CPI), la Fundació Innova, la Xarxa d’Instituts Tecnològics de la Comunitat Valenciana (REDIT), la Xarxa d’Universitats Valencianes per el Foment de la Investigació, el Desenvolupament i la Innovació (RUVID), el Parc Científic de la Universitat de València i els Instituts d’Investigació de la mateixa, la Fundació per a la Innovació Urbana i Economia del Coneixement (FIVEC). Malgrat aquesta prolifera-

30

b) Al mateix temps, és urgent elaborar un cens rigorós d’empreses innovadores a l’AMV.

d) Per últim, el foment de la ciutat creativa exigeix també l’actuació sobre determinants espais que poden esdevindre el contenidor «físic» de la innovació. En aquesta línia, i a més dels espais ja existents, té molt de sentit la reconversió de la ZAL proposada pel grup municipal socialista, així com la reestructuració del polígon de Vara de Quart. A més, una alternativa positiva a la innecesària i costosa prolongació de Blasco Ibáñez podria ser la construcció en l’àrea més degradada de l’entorn de l’estació del Cabanyal d’un «Village», és a dir, un espai residencial i de creació que aprofitara els avantatges locacionals i la proximitat als dos campus universitaris.

23. Seguint en l’àmbit de les propostes que farien de València una ciutat més pròspera, caldria posar fi al simula-

31

cre de planificació estratègica (que hauria de reconvertirse en el Pla Estratègic Metropolità proposat al punt anterior) i crear el Consell Econòmic i Social de l’AMV com a fòrum on plantejar les iniciatives de promoció econòmica vinculades a la innovació i altres vessants de la política econòmica.

24. Tot i que la cultura és objecte d’un apartat específic, cal insistir ací en el foment de les activitats culturals i del sector audiovisual, que tenen un fort component creatiu (sobretot les d’iniciativa privada i les activitats culturals amateurs de proximitat), un valor afegit superior a molts altres sectors i aporten el caldo de cultiu indispensable per al desenvolupament de la innovació.

25. Una altra política de promoció econòmica indispensable és el foment de l’ús generalitzat de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). A més de ser un factor decisiu en la millora de la informació i la participació ciutadana, el foment de l’ús de les TIC és una eina estratègica.

Hem d’assolir l’anomenada València 2.0 amb una forta extensió pública i privada. La participació i democratització, la difusió del coneixement, la digitalització i la georeferenciació són valors associats a l’extensió dels blogs i les xarxes de relació que cal fomentar sense cap excusa ni manipulació, a més –és clar– de reconvertir a fons les webs «oficials». L’objectiu: generalitzar-ne l’ús amb promoció, incentius econòmics, premis a les millors iniciatives. El sector públic hauria d’actuar com a agent de promoció i no com a rèmora. Altrament, no sembla massa profitós l’esforç que es realitza en l’organització del Campus Party si no genera elements de continuïtat .

Un dels instruments a l’abast de l’administració és garantir l’accés a Internet de forma inalàmbrica i gratuïta. L’ús d’aquesta eina creix a ulls veients, però encara es troba lluny de ser uni32

versal. No cal estendre’s en els avantatges que comporta l’expansió de la xarxa, tothom sap que així la informació, les decisions i les accions flueixen de forma més ràpida. A més, disposar d’una xarxa oberta fa la ciutat més atractiva per a empreses de base innovadora i per a nous residents d’alt nivell educatiu.

Si parlem de base econòmica de la ciutat i la seua necessària modernització, caldrà que parlem de turisme i de comerç.

Pel que fa al turisme, els darrers anys s’ha dut a terme una política de «situar-se» al mapa i d’atraure turisme internacional d’alt standing utilitzant la realització de grans «events» i la construcció d’icones d’arquitectura high tech com a eines idònies. El cost monetari n’ha estat escandalós i els resultats minsos, irregulars, encara per avaluar, perquè tot s’ha vist embolicat en una gran tergiversació i manca de contrast fefaent de la informació.

No es tracta de renunciar als esdeveniments, a les convocatòries, a l’ús més rendible possible de les infraestructures tan cares ja creades, sinó de bastir una política turística coherent que proporcione a la ciutat un sòcol estable de visitants que augmentaria puntualment en determinats moments. Dependir només d’aquests moments puntuals suposa un gran risc i duu, per exemple, a taxes d’ocupació hostalera molt baixes en èpoques de sequera. ¿Quina alternativa n’hi ha? Doncs, senzillament basar la política turística en el reconeixement de la gran diversitat de «productes turístics» ofertables (turisme de congressos, turisme de sol i platja, turisme cultural, turisme urbà, etc.) i en el conreu de l’autencitat, la qualitat de vida, una trama urbana interessant, i la valoració dels recursos turístics propis.

En concret proposem les següents línies d’actuació: 26. Integració dels espais litorals en l’oferta turística de València, incorporant las platges de la ciutat en una oferta que haurà de conjugar opcions comercials i de serveis, fins que s’assolisca la concepció turística que han sabut assimilar altres competidors.

33

Es tracta de potenciar passeigs marítims i dotacions comercials i hostaleres de nivell mitjà-alt i alt, que facen possible el turisme de platja en una ciutat que ha viscut aliena a una excel·lent dotació litoral. Això requereix l’adequació d’espais habilitats per atendre i acollir nous públicsobjectiu. La Devesa del Saler, juntament amb platges com les Arenes, Pinedo o la Malva-rosa no poden continuar sent espais turístics secundaris, amagats d’un públic potencial, que bé podria interessar-s’hi si disposaven de l’adequada comercialització i un entorn millorat, a partir del compromís públic de convertir en platges turístiques les que fins ara no han passat d’ocupar un paper discret de platges domèstiques escassament promocionades.

27. Recuperació definitiva del Parc Natural de l’Albufera que s’ha d’integrar en l’oferta de naturalesa, paisatge i cultura de la ciutat, afavorint la investigació de la flora i fauna autòctona, i generant una dinàmica de recuperació, adequació i regeneració, bo i convertint per aquesta via un tresor natural com l’Albufera en un espai de referència internacional. «El tancat del Pipa» és un bon exemple de la regeneració d’un sector de l’Albufera, així que el model es pot estendre a la resta. No es tracta de fer-ne un «parc temàtic», sinó de preservar i potenciar un espai natural i cultural de primer ordre.

El públic de l’Albufera hauria de ser un mixing de turistes i visitants en general, d’estudiants, estudiosos i investigadors, tots plegats podrien fer reviure aquest escenari i incrementar el seu aprofitament turístic. A més les condicions de l’Albufera en fan un lloc idoni per a programar trobades internacionals al voltant de la problemàtica d’espais similars caracteritzats per la fragilitat del medi, per la qual cosa seria escenari qualificat per promoure un centre de estudis i seguiment de la sostenibilitat turística i, per extensió, mediambiental. L’Albufera trobaria així un àmbit d’acti34

vitat en què recolzar la seua futura viabilitat. És clar que això comporta un compromís polític d’acabar amb els vessaments i amb la utilització clandestina de les seues aigües per part d’empreses i particulars, aliens als valors ambientals d’aquest important indret.

La regeneració botànica i física de la Devesa del Saler, i el seu ambient dunar i boscós, ha estat extraordinari, i ofereix a hores d’ara un actiu de primer ordre en el sentit exposat més amunt: un espai per integrar en una oferta sostenible i que es pot promocionar internacionalment com un exemple reeixit de recuperació molt valuós per a entorns similars.

28. Promoció cultural i urbana de València, mitjançant un sistema organitzat de visites a la ciutat, que permeta conèixer amb diversos graus d’intensitat d’acord amb els diferents gustos i preferències de la demanda turística, les possibilidades de València per als seus vistants.

Ensenyar la ciutat i explicar la seua història, tradicions i costums, difondre la vessant monumental i donar a conèixer els entorns urbans són aspectes d’una difusió turística coherent. A partir d’ací és quan la ciutat pot començar a trobar el seu propi espai i endinsar-se en variades especialitzacions assolint la fidelitat de públics interessats en la seua oferta urbana i cultural.

Per començar es podria instal·lar amb una despesa reduïda un novedós sistema wifi i/o bluetooth que informaria sobre edificis, llocs i monuments a través dels mòbils i així posar a disposició de ciutadans i visitants informació breu, rigorosa i accessible sobre la història i actualitat de la ciutat.

No és imprescindible morir d’èxit, convençuts que no es poden obtenir més rèdits que els proporcionats pels grans «events» programats. Macrointervencions, celebracions comprades a preus d’or, construccions i turisme de congressos, no són els únics camins d’especialització 35

turística, i provoquen l’abandonament de les innombrables possibilitats que ofereix la simple quotidianitat d’una ciutat amb l’atractiu de la seua tradició, la seua arquitectura, trama urbana i vida de carrer.

El turisme de congressos o de negocis és molt necessari, però no hauria de contraposar-se a la València romana, jueva, musulmana o gòtica, ni al Mercat Central, la Plaça Redona o el Cabanyal. En canvi, es promociona allò més recent i s’oblida el substrat on roman l’anyada de més prestigi i més representativa del celler turístic valencià: la seua història i la seua cultura més idiosincràtica.

29. Potenciar altres aspectes culturals amb criteris d’intensificar l’activitat i l’intercanvi. Sense menysprear l’oferta museística, cal potenciar també altres vessants de forma més intensiva. Els pintors, escultors, escriptors, músics, cineastes, investigadors i artistes valencians de diferents disciplines, generen amb la seua obra arguments suficients per a establir un diàleg fecund i bidireccional amb les aportacions procedents dels quatre punts cardinals. L’obertura cosmopolita de la ciutat ha de dialogar amb les arrels i la tradició autòctones, i amb les seues expressions actuals.

Enfront de la política forçada de macroevents sovint deutors d’una subcultura barroera de les «celebritats» o els «famosos», cal tornar a l’autenticitat mediterrània de la ciutat i pouar de la tradició cultural pròpia (Sorolla i Renau, Blasco Ibáñez i Max Aub, Joan Lluis Vives i Maians, Ausiàs March i Isabel de Villena, Joan Fuster i Gil Albert, Rodrigo i Òscar Esplà, l’Equip Crònica i Carmen Calvo, Francisco Brines i Joan Francesc Mira). Però no es tracta de «commemorar» el passat cultural amb una actitud autosatisfeta i curta de mires (tan tradicional en la dreta més rància que ha manat tant de temps i ha fixat models avui del tot caducats), sinó d’obrir-se a la cultura contemporània amb totes les conseqüències, tot aportant una lectura pròpia, producte 36

d’una experiència i una història particulars, nostres, i per això mateix irrenunciable. I a més que aporta el «toc de distinció» que pot esdevenir interessant.

En aquest sentit, caldria promoure una visió cultural renovada, un nou impuls de reinterpretació de la cultura valenciana i el seu encaix i projecció internacional. En la comesa de recuperar trets positius del passat, caldria, per exemple, crear un centre d’estudis de l’època republicana, que tan fonda petjada deixà a València. En aquesta línia de posar en valor el període republicà de la ciutat s’haurien d’obrir i musealitzar espais com els refugis antiaeris (llargament oblidats i infravalorats en la nostra ciutat), que tenen un gran atractiu.

30. La integració turística de las falles en l’oferta de la ciutat ha de partir del fet que no es pot limitar exclusivament als cinc dies anuals que ocupa la festa major. Per tal de superar aquesta circumstància es poden articular sistemes que permeten reviure la setmana de falles en llocs ad hoc i amb la intensitat fallera que tant valora el visitant d’aquesta formidable manifestació artística i cultural d’estricte caràcter valencià.

Assolir aquest objectiu, amb imaginació, suposaria un impacte d’ordre primordial en l’escenari turístic i tindria un potent efecte d’arrossegament econòmic sobre una amplia vessant d’activitats productives que giren al voltant del món faller.

31. Aprofitament turístic dels grans projectes. L’existència d’inversions quantioses que han generat un canvi substancial de la ciutat des de la vessant turística és una realitat incontestable. Es tracta ara d’intentar articular aquestes intervencions en un model turístic més homogeni. La Ciutat de les Arts i de les Ciències i tot el districte d’oci-cultura que l’envolta ha de trobar una «tematització» adequada i integra37

da en la ciutat. Cal reorientar el projecte cercant continguts coherents amb la tradició i l’especialització econòmica valenciana. Sols així deixarà de ser objecte d’una efímera admiració arquitectònica per a integrar-se en l’escena urbana i turística de la ciutat. Quina música interpretar, quines actuacions promoure al Palau de les Arts, quines exposicions o activitats tenen sentit en el Museu de les Ciències?

Quant al primer, caldrà rendibilitzar socialment al màxim una inversió clarament excessiva. Quant al segon, caldrà reformar-lo de dalt a baix, i potenciar-ne els continguts científics i de divulgació, avui subsidiaris a l'espectacularitat del continent arquitectònic.

Les intervencions producte de l’organització de l’America’s Cup han de sumar-se a la València litoral i de platges, no interferir ni, encara menys, substituir allò ancestral de València. Cal aconseguir una integració adequada d’aquesta regata, tan aliena a la tradició valenciana, en el model turístic de la ciutat.

32. Promoure la gastronomia pròpia, amb totes les actualitzacions i millores possibles però fugint dels menús turístics i de la tendència a rebaixar la qualitat, o a difondre una relació qualitat-preu catastròfica, la qual cosa promou una imatge turística dolenta. València ha de jugar fort amb la taronja, l’orxata i dignificar els arrossos i el peix, potenciats amb els vins de producció pròpia. La formació turística ha d’anar per aquest camí per tal que la gastronomia assumisca protagonisme i passe a ser un actiu més de l’oferta turística local, en comptes de ser un actiu secundari per la manca de valoració de les seues possibilitats. Ha arribat l’hora que també la cuina siga un reflex d’autenticitat i això ha de veure’s en les cartes dels restaurants que podran així competir en qualitat i preu.

Pel que fa al comerç, hi ha algunes línies bàsiques d’actuació: 38

33. La revitalització i modernització del comerç tradicional i de l’artesania de la mà de la peatonalització del centre històric i l’establiment d’itineraris i rutes comercials. Eixa mesura podria extendre’s als altres nuclis dels barris amb història i entramat de centre urbà (pensem en Benimaclet, Patraix o Russafa).

34. L’especialització de la ciutat de València com a plaça forta de comerç nacional i internacional. Aquesta és una proposta ja antiga però que té possibilitats de reeixir. Tenim tradició històrica, habilitats demostrades, institucions i infraestructures adients: el Port i la Fira. Caldria, però, definir una estratègia consensuada que podria girar entorn a la creació d’un World Trade Center com a element de trobada i dinamització d’iniciatives. Un World Trade Center que podria compartir amb l’Agència de Promoció Exterior de la ciutat els espais actualment ocupats per les casernes de l’Albereda i que suposaria la confluència de finances, capital humà especialitzat, institucions com l’IMPIVA i l’IVEX i interessos empresarials. La competència de Madrid i Barcelona és certament molt poderosa però si es juguen bé les cartes, València es pot consolidar com a ciutat comercial més important del tercer nivell de la jerarquia urbana europea. Aquesta especialització, a més, faria rendible la millora en curs de la «gran accessibilitat» i justificaria un salt qualitatiu en les comunicacions aèries.

35. Com a peces clau d’aquesta proposta, hem de parlar necessàriament del Port i la Fira. El Port viu des de fa dècades un procés d’expansió econòmica i territorial que l’ha convertit en un dels més importants de la Mediterrània.

Això és rellevant per a l’economia de la ciutat, del País i de l’Estat. Tanmateix, resten pendents dues qüestions que caldria resoldre. La primera és si es pot i s’ha d’arribar a acords puntuals de col·laboració amb el Port de Barcelona, massa a prop del de València per a ser competidors a mort en totes les vessants. La segona és la ja famosa ampliació del Port 39

com a opció preferida per l’autoritat portuària enfront del desplaçament progressiu de l’activitat al Port de Sagunt on hi ha terrenys i una accessibilitat òptima, mentre que el creixement a la ciutat té elevats costos d’oportunitat (l’ús turístic i d’oci) i solucions molt cares i complexes d’accés que s’agreugen si no es talla la tendència a l’ús prioritari del camió. Cap d’aquestes dues qüestions ha estat suficientment valorada i debatuda i han esdevingut elements de confrontació política i no de consens com seria desitjable. La ZAL té usos alternatius millors (espai d’innovació) i caldria no deixar aquest assumpte com a indiscutible i irreversible.

Pel que fa a la Fira, la darrera dècada ha estat de crisi relativa. Tot i l’ampliació, té greus problemes d’accessibilitat i només una decidida aposta per l’especialització comercial de la ciutat a escala europea seria suficient per a reprendre el bon camí, tot i que la crisi actual ho fa més difícil a curt termini.

36. Una altra vessant indefugible de la promoció econòmica de la ciutat i la seua àrea metropolitana és deixar definitivament la segona divisió en l’àmbit dels serveis avançats a les empreses. Aquest és un sector estratègic però el seu desenvolupament és notòriament inferior al desitjable, com demostren els pocs estudis existents.

6

VALÈNCIA MÉS JUSTA I SALUDABLE

En l’apartat anterior hem centrat l’atenció en quines podrien ser les línies d’actuació que ens menarien a una ciutat més pròspera o, dit en termes del gremi dels economistes, una ciutat en què la taxa d’increment del PIB per càpita fóra creixent i ens permetés albirar l’esperança d’un futur més engrescador per al jovent i per a les generacions futures. Tanmateix, aconseguir una taxa de creixement econòmic sostinguda és una condició necessària, però ni de bon tros suficient. Aquesta és una de les diferències entre creixement i desenvolupament, que implica canvis qualitatius, una economia i una societat més complexes i diversificades, amb una dinàmica semblant a una espiral ascendent.

Cal per tant maldar de valent perquè la ciutat i la seua àrea metropolitana no només siguen més pròsperes sinó també més justes i saludables.2 Parlem d’una ciutat «més justa», accepant a priori que el nostre objectiu hauria de ser minvar el grau d’exclusió social, bastir una ciutat on, ben al contrari, la «inclusió» hi siga la norma i no l’excepció. Resulta una mica patètic haver de llegir –com succeí després de les darreres eleccions locals– que «com havien demostrat els vots (sic) la ciutat de València no era una ciutat dual», com si els vots pogueren canviar la realitat (o absoldre els delictes).3 2 Al

concepte generalment admés de «justa» hi hem afegit en aquest cas el de saludable (en la seua doble vessant de la salut pública i l´esport) perquè hi ha més concomitàncies entre «justa» i «saludable» que les que podríem trobar en qualsevol altre àmbit temàtic definit al guió del treball.

3 Si en temps de Galileu hagueren votat la seua tesi que la terra no era el centre de l´univers, molt probablement Galileu hauria eixit severament derrotat. Resultat molt menys dolorós, per cert, que el que la història li tenia reservat: obligat per l´Esglèsia a desdir-se i salvat in extremis de la mort per heretgia que perseguia obstinadament la Inquisició de l’època.

40

41

Qualsevol vianant que es passege per la ciutat amb un mínim esperit observador podrà comprovar de seguida l’estupidesa profunda d’aquesta afirmació. A València, com en tantes ciutats, hi ha dualitat, és a dir, hi ha una desigual distribució de la renda, taxes d’atur excessives en molts subperiodes, problemes de marginació i degradació urbana, ciutadans de segona i tercera divisió, xenofòbia, atenció notablement insuficient a les discapacitats i dependències de tota mena, violència de gènere, rebuig a la multiculturalitat, problemes d’accés a l’habitatge per a determinats grups socials, etc... I això es veu passejant, xafant el carrer o, senzillament, llegint amb atenció els diaris.

La qüestió és ben bé una altra: si acceptem i ens conformem amb el grau de «dualitat» existent. I si la resposta és negativa, què podem i hem de fer per a reduir tot aquest seguit de desigualtats palmàries. València ha de ser una ciutat més justa i més incloent: aquesta és la hipòtesi i el repte. Com és fàcil percebre, en aquest calaix hi ha un munt de problemes diferents, interconnectats i de resolució gens senzilla. Però també es poden formular un bon feix de mesures correctores, moltes de les quals pertanyen al regne de l’evidència i del sentit comú. Una ciutat més incloent exigiria actuacions com ara: 37. Cal un increment molt substancial de la despesa pública destinada als anomenats serveis socials. Una bona part de les propostes que s’exposen a continuació requereixen, a més d’imaginació, coordinació i la necessària intel·ligència, un increment de la despesa pública en aquest àmbit, clau del sovint massa retòric Estat del Benestar. La distribució de la despesa pública és sempre una qüestió de prioritats i sense caure en un maniqueisme simplista, no es pot acceptar que, a la vista del nivell de necessitats existents, es prenguen segons quines decisions d’inversió o es facen segons quins actes d’ostentació (i el lector ja sap de què parlem).

42

38. L’aprovació per les Corts Valencianes amb caràcter d’urgència de la renda bàsica de ciutadania que ha de percebre tot aquell que es trobe en situació de pobresa objectiva i objectivable.

39. La malaltia mental ha de ser considerada com el que és (una malatia) i per tant el seu tractament ha de ser inclòs com a prestació de caràcter universal al Servei Valencià de Salut.

40. L’aplicació de la Llei de Dependència requereix un esforç pressupostari molt superior a l’actual.

41. Les situacions de marginalitat no es poden resoldre mantenint una òptica de «caritat». Els treballadors socials i les ONG són els que millor coneixen els problemes però pateixen d’una excessiva fragmentació i de dependències jeràrquiques molt variades. Ja és un lloc comú afirmar que, aproximadament, el 20% de la població està sota el llindar de la pobresa però no s’ha fixat un objectiu definit i quantificable per assolir, que no podria ser un altre que la reducció dràstica d’aquest percentatge. Malgrat l’evident dificultat, cal fer un esforç per treure a la llum aquest col·lectiu d’aturats de llarga durada, gent gran sense recursos, persones sense sostre, usuaris habituals de la beneficència, captaires, habitants dels nuclis de barraquisme, etc. Per això és indispensable que treballadors socials i ONG (Càritas inclosa), col·laboren estretament per tal d’establir un registre de la pobresa a la ciutat, compatible amb un increment substancial dels recursos dedicats a Benestar Social, amb la potenciació dels Centres Municipals de Serveis Socials i amb la creació d’una sèrie de llars de caràcter públic on aquest població injustament tractada per la societat puga veure cobertes les seues necessitats bàsiques i on es treballe per la màxima reinserció possible d’aquest col·lectiu.

43

42. Un dels problemes més punyents dels darrers anys ha estat el ràpid increment de la població immigrada, la situació de la qual ha empitjorat arran de l’actual crisi econòmica. Hom fa proclames sobre la convivència intercultural, però –si volem ser seriosos– cal establir les condicions perquè la convivència siga positiva. Aquestes condicions fan referència no tan sols als problemes i dificultats específics dels immigrants –que no en falten– sinó que connecten amb problemes socials més generals.

Els problemes d’accessibilitat i dèficit d’habitatge social, particularment de lloguer, els problemes del sistema educatiu, la massificació de l’atenció de salut, els dèficits en benestar social i prevenció davant la precarietat, en definitiva, els límits i mancances del nostre Estat de Benestar, no són problemes nous, que apareixien amb la immigració. Són problemes arrelats que esdevenen més visibles amb la presència d’una immigració important –en agafar una coloració ètnica?– i prenen més volada en augmentar la població que cal atendre.

43. En estreta relació amb els dos punts anteriors, cal considerar l’existència d’espais urbans amb un notable grau de degradació física, funcional i social on solen concentrar-se de forma molt significativa els problemes socials més punyents. De vegades són blocs d’habitatge públic, de vegades àrees específiques de determinats barris, de vegades barris sencers. No costaria gens establir un llistat aproximat d’aquestes àrees degradades, i el lector interessat trobarà a la web d’aquest llibre el reflex gràfic de la localització d’uns indrets que no gaudeixen precisament de les benediccions del cel, i que no apareixeran mai als mapes del «glamour», les celebracions, l’arquitectura de Calatrava o a publicacions tipus Hello València o València City.

Comptat i debatut, aquesta és, si fa no fa, la València de què «gaudeixen» els valencians de segona i tercera o quarta, 44

i que justifica amb escreix que s’use el terme «dualisme» per a referir-s’hi. En la darrera dècada els diners s’han invertit més en la «Nova València» i en la dubtosa estratègia d’adossar nous PAI a teixits degradats (a Orriols, a Benicalap, a Natzaret, a Patraix…) que no a reduir els desequilibris.

Com que la situació és diversa, no resulta fàcil fer propostes generals que siguen vàlides per a tots els punts o àrees degradades. Pel que fa als «blocs» adès esmentats, cal prendre decisions individualitzades quant a una possible rehabilitació, la reutilització per altres fins o l’enderrocament. Pel que fa a la resta dels casos, potser convé seguir la suggerència de Gerard Roger sobre els indrets més problemàtics del centre històric i que és fàcilment extensible a tot el conjunt considerat. Suggerència que consisteix a delimitar àrees de rehabilitació prioritària amb un mínim d’intervenció de quatre illes completes.

44. De forma fins a cert punt independent del que acabem d’exposar, el dualisme present a a la ciutat s’hauria reduït considerablement si s’haguessen acomplert les previsions que en matèria d’equipaments contemplava el PGOU de 1998. El grau de realització ha estat, objectivament, molt lluny d’allò programat i sembla de sentit comú que el seu compliment siga una prioritat municipal. Hi ha encara molta feina a fer.

No podríem parlar de la València Justa i deixar de costat la política d’habitatge. En part, aquesta política ja estava present en els punts anteriors però ara cal abordar directament el principal problema que la dinàmica del boom immobiliari del període 19972007 ens ha deixat en herència: un greu problema d’accessibilitat o, el que és el mateix, l’existència d’un ampli grup social que s’ha vist foragitat del mercat al no poder fer front als alts i creixents preus d’oferta (lliure en un 90%). Un grup social divers en el qual el jovent, la immigració i els perceptors de rendes baixes són els segments més «sensibles». A hores d’ara la crisi ha 45

generat el creixement exponencial d’habitatges no venuts, però es tracta d’habitatges d’un preu impossible per a rendes baixes. És cert que podríem esperar a què aquest stock no venut es reconvertira (no se sap ben bé de quina manera) en habitatges assequibles. Però en part degut a l’intent que no augmente encara més l’atur, totes les instàncies de govern estan propiciant la posada en el mercat de VPO (nova, de segona mà o rehabilitada).

Que la política de l’habitatge ha estat –malgrat les declaracions– una preocupació molt secundària del govern local del PP és, bàsicament, una evidència. El percentatge de VPO incloses als nous PAI ha estat molt baix, no s’ha consolidat el patrimoni municipal de sòl com determina la llei (hi ha fins i tot sentències condemnatòries al respecte) i l’activitat d’AUMSA en aquest camp ha estat quasi testimonial. Prou sabem que el problema de l’habitatge és «sistèmic» i que la solució trigarà bastant a produir-se, però és evident que es poden fer més coses i es poden fer millor. Com a base de discussió proposem les següents mesures: 45. Incrementar el patrimoni municipal de sòl imputant-li totes les cessions obligatòries derivades del planejament i procedir a la seua utilització per a la política d’habitatge, alhora que es dota AUMSA dels mitjans necessaris per abordar la promoció pública en règim de lloguer de VPO i Habitatges Socials a una taxa que, com a mínim, triplique el seu nivell d’activitat els tres darrers anys. Almenys la meitat de la nova promoció hauria de ser destinada a vivenda en lloguer.

El problema en matèria d’habitatges és que a l’Ajuntament li ha importat més aviat poc la provisió pública, per pressions del sector. Els darrers quatre a cinc anys, l’esforç s’ha concentrat al Cabanyal (sense un pla global del litoral), per bé que la incertesa quant a l’entorn final, la defecció de les promotores privades i el fet que la Generalitat no té capacitat inversora, ha fet d’aquest PEPRI un sac foradat, sense perspectiva clara.

46

46. Part dels recursos obtinguts d’aquest increment del Patrimoni Municipal de sòl podrien utilitzar-se en l’adquisició de vivendes buides no venudes per després destinarles a lloguer, sempre i quan es puga arribar a acords de preus raonables.

47. Dedicar les vivendes resultants de les operacions de renovació urbana en barris degradats a vivenda de protecció oficial i social en règim de lloguer. A més, en les vivendes de nova construcció es podria establir una ratio de VPO, així es facilitaria la integració socioeconòmica dels ciutadans.

48. Incorporar una línia pressupostària de subvenció i aval per a la rehabilitació d’habitatges per particulars, primant aquelles propostes que estiguen localitzades en teixits urbans històrics i/o barris degradats (prèviament identificats i catalogats com àrees d’actuació preferent).

49. Incorporar a l’organigrama municipal, dins de l’àrea d’urbanisme, una unitat tècnica d’habitatge que desenvolupe tots els programes esmentats i que siga responsable del control d’activitat d’AUMSA en matèria d’habitatge.

50. Conveniar totes aquestes mesures amb el Ministeri de l’Habitatge en el context del Pla d’Habitatge ja aprovat per al conjunt de la Comunitat Autònoma.

Al principi d’aquest bloc temàtic hem aclarit (nota 2 a peu de pàgina) que preteníem parlar d’una València més Justa i Saludable i que aquesta vessant de «saludable» (que inclou la salut pública i l’esport) la situàvem en aquest bloc perquè hi havia més concomitàncies temàtiques. Parlem, doncs, d’una ciutat més saludable i comencem per alguns aspectes cabdals que afecten de forma innegable la salut pública i que poden i han de ser objecte de preocupació i actuació del govern local. És cert 47

que les competències de salut són de la Generalitat segons l’Estatut d’Autonomia. Amb la llei a la mà, podria semblar que l’actuació de l’Ajuntament s’hauria de limitar només (i fins i tot en aquest aspecte hi ha seriosos incompliments) a facilitar el sòl sobre el qual construir els equipaments sanitaris.

Pensem, però, que es poden fer moltes més coses sense «violentar» la llei i és per això que fem aquestes propostes.

51. Des del punt de vista de la «prevenció» (que és la part que afecta més els usos i costums dels ciutadans i la relació amb la ciutat, és a dir, l’ús que se’n fa) hi ha un munt d’iniciatives que hom podria prendre des de l’administració municipal: facilitar i promoure un fet tan simple com caminar per la ciutat i augmentar l’ús de la bicicleta (això té molt a veure amb la planificació física de la ciutat, com veurem després); aconseguir una reducció significativa de la contaminació atmosfèrica, reduint la motorització privada; reduir els nivells de contaminació acústica i lumínica; promoure campanyes permanents i intensives sobre els elements que determinen la salut pública i la promoció dels hàbits saludables (consum de tabac i alcohol, exercici físic, disminució del sedentarisme, alimentació saludable, etc.).

52. Tot i no ser competència local, l’ajuntament no pot restar alié al nivell de satisfacció de l’assistència sanitària dels ciutadans i per això proposem la creació d’una Comissió Mixta que coordine les actuacions i que elabore periòdicament enquestes sobre satisfacció de l’usuari i la localització dels punt negres del sistema, alhora que fa propostes de provisió d’infraestructures, locals i equipaments, i de vinculació eficient amb la xarxa de transports públics, etc., de cara a facilitar l’atenció de salut que reben els ciutadans.

El darrer punt d’aquest bloc temàtic és l’esport. En aquest cas, no hi ha problemes competencials i l’Ajuntament té un llarg recorregut a fer, un ampli marge de maniobra. És ben sabut que 48

els darrers anys l’esport-espectacle ha estat l’estrella de la gestió municipal perquè, conscient de la seua capacitat d’arrossegament, el govern local ha prioritzat esdeveniments esportius en els quals els interessos turístics i immobiliaris hi eren els factors determinants. Ha estat la famosa «política d’events», amb llums i ombres, que ha afavorit una intensa controvèrsia (la Copa de l’Amèrica, la Fórmula 1, l’Àgora i l’Open de Tennis de 2010…), convertida en escàndol amb l’affaire que envolta la «solució» urbanística donada als problemes financers del València CF. No és aquest el lloc, ni el moment, de tractar aquesta problemàtica i les polèmiques que ha comportat, però sí de reivindicar que l’esport popular recupere protagonisme i mitjans perquè hi ha un llarg camí per recòrrer. És per això que: 53. Cal fer realitat els equipaments esportius previstos al PGOU i no executats encara.

54. Pel que fa a la gestió, una cosa és que les federacions esportives siguen sempre agents socials amb els quals cal parlar i pactar i una altra molt diferent és que es practique la inhibició de responsabilitats municipals. La Fundació Esportiva Municipal ha de dotar-se d’una estructura gerencial i respondre amb eficiència al repte de gestionar totes les instal·lacions esportives de la ciutat.

55. La Fundació hauria d’establir convenis d’utilització conjunta d’instal·lacions amb la Conselleria d’Educació (Escoles i Instituts) i amb les Universitats. En general, cal una anàlisi sistemàtica dels equipaments esportius de la ciutat en relació amb les necessitats canviants, els grups d’edat, les necessitats específiques (com ara dels ciutadans amb discapacitat) i definir una veritable política municipal d’esports, adreçada a l’accessibilitat plena per al conjunt dels valencians, amb un objectiu clar de popularitzar i generalitzar la pràctica de l’esport.

49

7

VALÈNCIA AMABLE, ACCESSIBLE I VERDA

Arribem ara al que podríem anomenar la peça clau de l’edifici, el moll de l’os del nostre plantejament. Tant els temes tractats fins ara com els que vindran després són, sens dubte, molt importants però l’àmbit que ara ens ocupa té, tal vegada, la característica singular de concretar molts dels elements dels quals parlàvem al principi, quan feiem referència a «una altra visió». Una ciutat amable, accessible i verda és una ciutat compromesa amb l’objectiu de recuperar els carrers com a espai públic de trobada i convivència, la ciutat com a espai per gaudir del millor regal que tenim: les altres persones, els altres ciutadans. Assolir aquest objectiu és, com tots els altres, un procés d’aprenentatge col·lectiu continu, no una fita a la qual s’arriba ni cap estat de gràcia. El que realment importa és el camí, el progrés en la direcció correcta, la contínua avaluació d’allò aconseguit i d’allò que encara no hem pogut o sabut fer.

Recuperar la ciutat per al ciutadà, maximitzant l’espai públic i la seua qualitat és negar-se a l’imperi de la ciutat com a mercaderia i substituir-la per la ciutat com a bé públic del qual es pot gaudir sense sotmetre’s al diktat del consum rival determinat per la capacitat de pagament. És clar que es tracta d’un bé públic «impur» que es com s’anomena en economia aquells béns de consum no rival però que no són gratuïts. No sempre és bo, possible ni convenient que l’accés als serveis públics, a la ciutat com a servei públic, siga gratuït. Per això paguem impostos i per això molts serveis públics tenen un preu que, tanmateix, no té res a veure amb la privatització pura i dura de l’espai. També és evident que en una societat on la segregació social de l’espai és el resultat de les relacions socials de producció, maximitzar l’espai públic no qüestiona l'essència del sistema. Ara bé: pot modificar-lo de forma sensible en benefici de l’«interés general», que tan sovint s’oblida.

51

Aquest apartat té, per tant, una importància qualitativa genys menyspreable en la mesura que proposa el canvi de la percepció de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. I la lluita, és clar, contra l’agent més agressiu i devastador que actua justament en sentit contrari: l’ús excessiu de la motorització privada, l’automòbil. Algunes ciutats han mamprés el camí de la recuperació de l’espai públic i València i la seua àrea no n’haurien de ser una excepció. Ens hi juguem massa.

No podem negar que un dels grans problemes globals que ens afecten avui és el del canvi climàtic.

El model de consum que tenim als països desenvolupats ha estat, malauradament, exportat arreu del món. En la mentalitat popular està ben arrelada la idea que el benestar serà més gran com més béns tinguem, amb especial atenció a la novetat, al darrer crit d’una oferta que sovint supera la capacitat d’assimilació, i passa per la creació artificial de més i més «necessitats».

Els avanços tecnològics han permès que es produïsca molt per damunt del que es necessita; les tècniques persuasives de la publicitat, la moda, la música etc., ens fan veure dia a dia que som allò que consumim, que per ser més feliços hem d’adquirir més i més artefactes amb els quals podrem esdevenir la persona que volem ser.

El pensament econòmic ortodox identifica benestar amb creixement econòmic, malgrat que cada vegada s’escolten més veus discordants apostant per l’anomenat «creixement qualitatiu». Els indicadors clàssics com el PIB o la renda per càpita mesuren quantitativament la producció d’una economia, però no tenen en compte ni la distribució de la renda, ni els efectes externs mediambientals ni d’altres factors socials. Només el fet que siguen els més usats per mesurar el nivell de vida d’un país ja és indicatiu de la línia general de pensament.

El problema d’aquest estil de vida i producció és que s’ha dut a terme a costa de fagocitar els recursos del planeta de forma insostenible, omplir els abocadors de deixalles, i enviar a l’atmosfera, als sòls, als rius i als mars i oceans, gran quantitat de residus contaminants.

52

Ara bé, ja fa anys que els moviments socials primer, i els líders mundials després, s’han adonat que la situació no es pot prolongar més temps. Ja el 1992, en la conferència les Nacions Unides sobre Medi Ambient a Rio s’adoptà l’Agenda 21 per orientar els països a aplicar polítiques adreçades a fomentar un desenvolupament sostenible. Dos anys després, en la Cimera de la Terra, s’arribà a la conclusió que només es pot aspirar a un desenvolupament econòmic sostenible si els esforços comencen als àmbits locals. Per tant s’havien de dissenyar les ciutats de forma sostenible. La Conferència sobre Canvi Climàtic a Copenhague, el 2009, ha donat l’alarma definitiva, i ha fet clar que ha arribat el moment d’actuar de manera contundent, tot i que els seus resultats han estat insuficients.

El vell lema «pensar globalment, actuar localment» suggereix que és molt més eficaç enfrontar-se a la qüestió des del nivell local, on es troben els agents socials i les autoritats que prenen decisions, i on els problemes es plantegen en termes concrets, de fer o no fer això o allò, d’establir tal o tal regulació, de fixar tals o tals objectius de compliment comprovable.

Les raons de la validesa del «teorema de la localitat», que reforça la idea d’actuar localment, són les següents. Com més «local» és el problema (per la seua naturalesa, per convenció o per elecció del policy-maker); - es més gran la proximitat (fins i tot la identificació) entre contaminador i víctima i, per tant, augmenta la disponibilitat a pagar per evitar el dany; - en el cas de «pocs contaminadors», és fàcil aplicar el principi de «qui contamina paga»; - en el cas de «molts contaminadors», la població és homogènia i, per tant, els objectius i les necessitats (incloses les ambientals) són compartides en major mesura; - es poden establir més fàcilment drets de propietat sobre els béns públics o commons; - en espais restringits, és major la mobilitat externa de les persones i de les activitats: la població local està més disposa53

da a pagar una prima per atreure o mantenir activitats econòmiques in situ; - les ciutats ofereixen el marc institucional més adequat per a polítiques «a mesura», i per a pràctiques de monitorització dels efectes ambientals.

Supeditar, en el disseny de les ciutats, les necessitats de mobilitat al transport privat ha tingut conseqüències importants pel que fa a la contaminació atmosfèrica. El cotxe és avui dia un dels causants més importants de la contaminació amb conseqüències nefastes per al medi ambient i també per a la salut humana.

Segons un informe de l’Observatori del Risc de l’Institut d’Estudis de la Seguretat (IDES), cada any moren de malalties relacionades amb la pol·lució 225.000 europeus. Eixe valor quintuplica les morts causades pels accidents de trànsit.

El càlcul sobre els efectes mortals de la contaminació derivada del trànsit s’efectuaren amb las dades de la Unió Europea (UE) i de l’estadística del Ministeri de Medi Ambient, segons la qual 15.000 d’eixes persones que van morir a causa de la contaminació eren ciutadans espanyols, quasi cinc vegades més de les que van morir, el 2005, com a conseqüència d’accidents de circulació (3.329).

Cal saber que el 70% de les ciutats europees que superen el mig milió d’habitants suporten un nivell de contaminació per damunt de l’aconsellat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Una estratègia sostenible ha d’apostar per la ciutat compacta i diversa, menys consumidora d’energia, espai i temps, en contraposició a la ciutat difusa d’espais monofuncionals. És evident que la distribució d’activitat i població al llarg del territori, en forma de taca d’oli, comporta un malbaratament d’energia i sòl que va en contra de la qualitat de vida i del medi ambient.

La ciutat compacta integra l’heterogeneïtat i facilita la solidaritat; augmentar la complexitat en les àrees de la ciutat vol dir que

54

conviuen en un mateix espai elements i activitats de característiques distintes, d’aquesta manera l’energia invertida en mobilitat serà menor, sense que els contactes i intercanvis minven.

Un dels principals objectius d’una planificació urbana sostenible és reduir els quilòmetres que es recorren diàriament per anar al treball, a l’espai de formació o a les zones d’esbarjo. Per això cal millorar la qualitat de la trama urbana, fomentar itineraris per a vianants, donar menys protagonisme als vehicles privats i fomentar el transport públic. No es tracta d’eliminar el cotxe en la ciutat sinó que no hi resulte imprescindible.

Com pot endevinar el lector, una ciutat més amable, accessible i verda és un somni assolible que, tanmateix, té moltes vessants i per tal que el trencaclosques no siga especialment complex de resoldre, cal que anem espai, pas o pas, formulant propostes que afecten cada una de les vessants d’aquesta nova percepció de la ciutat. El nostre punt de partida –la ciutat tal com es troba ara–, malgrat el triomfalisme sistemàtic d’un poder municipal en campanya permanent, no és especialment engrescador: són moltes les mancances i excessiva la tossuderia i el vol gallinaci dels governants actuals, que juguen amb la necessitat d’autoestima i fan confondre somnis amb realitats.

Però pensem que tenim bones raons i fins i tot els discursos oficials proclamen, perquè no tenen més remei, les virtuts de la sostenibilitat i de l’habitabilitat de la ciutat. Una altra cosa és que les polítiques concretes no acompanyen les grans declaracions, una constant observada en aquest aspecte i tants altres. Per això té sentit posar damunt la taula que València és una ciutat manifestament millorable i crear les condicions per a poder discutir amb calma i tranquil·litat quines en són les opcions. Anem a pams.

A. LA PRIORITAT DEL TRANSPORT PÚBLIC Com ja hem dit en l’apartat de la València Metropolitana, la qüestió de la mobilitat és un fenomen metropolità i el seu incre55

ment constant és el resultat d’un conjunt de factors relacionats amb l’estructura d’usos del sòl (àrees cada vegada més especialitzades que incrementen la necessitat de mobilitat), amb l’increment del radi de l’aglomeració i amb una tendència constant a l’ús del vehicle privat com a mode de transport dominant.

Qualsevol política de mobilitat i transport ha de ser, per tant, una política metropolitana. En aquest sentit, malgrat la seua dificultat i els seus efectes a termini mitjà, cal recordar que la planificació urbanística metropolitana s’hauria de proposar i aconseguir: 56. Una millora dels equipaments de proximitat que reduiria en part les necessitats de mobilitat obligada. No es proposa ací una àrea metropolitana de compartiments tancats o autosuficients (la mobilitat, evidentment, és l’essència de la ciutat) però si d’evitar desplaçaments derivats de la manca o llunyania dels equipaments.

57. Aturar de forma radical –sempre que siga raonablement possible– la implantació de noves àrees especialitzades (centres comercials i d’oci perifèrics, «ciutats» temàtiques artificials etc.) perquè són un element de tensió de l’estructura urbana, de generació de mobilitat obligada i de foment del vehicle privat.

58. Així mateix, cal aturar la proliferació d’urbanitzacions de baixa densitat en la perifèria metropolitana, absolutament dependents de l’us del vehicle particular i amb uns costos socials (monetaris i no monetaris) molt superiors a creixements residencials relativament compactes ubicats als nuclis urbans preexistents que poden gaudir dels equipaments ja existents i del transport públic.

59. Per últim, la planificació urbanística d’àmbit metropolità hauria d’afavorir l’existència d’aparcaments dissuasoris vigilats i ben connectats amb la xarxa de transport públic.

56

Dit això, si acabem d’afirmar que l’ús excessiu del cotxe és l’agent més agressiu que s’oposa a una ciutat on es maximitze la quantitat i qualitat de l’espai públic, és lògic que comencem per proposar mesures que tinguen com a element comú la prioritat del transport públic enfront de la creixent motorització privada, font per excel·lència d’ineficiència tècnica (la creixent congestió) i energètica, contaminació, despeses socials excessives en seguretat i accidents, reducció de l’espai públic a favor del cotxe, malabaratament del paisatge i un llarg etcètera. És per això que proposem en aquesta vessant tan estratègica mesures com ara: 60. Una Autoritat de Transport Metropolità efectiva que planifique i coordine tots els modes de transport públic, sense veure’s condicionada per la fragmentació competencial i la manca de recursos econòmics.

A diferència de Madrid i Barcelona, no hi ha una integració metropolitana d’operadors. En el nostre cas, operadors privats, metro i autobusos de l’EMT van cadascú pel seu costat i es perden ajudes de l’Estat que podrien aconseguir-se (com a Madrid i Barcelona) per a una oferta integrada. També cal dir que en la situació actual tampoc la Generalitat i l’Ajuntament posen els diners que inverteixen els seus equivalents a Madrid o Barcelona. I això diu molt de l’interès dels qui governen ara per un servei públic que és el primer en nombre d’usuaris directes i el que, pel seu efecte extern, més incidència té en l’eficiència urbana.

61. Un Pla Estratègic Metropolità amb un únic tema: la potenciació del transport ferroviari (preferentment el tramvia pel seu baix cost) a l’Àrea Metropolitana de València i la reducció del domini aclaparador de les infraestructuras viàries que afavoreixen la motorització privada.

62. Posada en marxa de la inajornable coordinació tarifària i horària seguint models ben contrastats a tot Europa i que en el nostre cas va molt lenta i és manifestament millorable.

57

63. Trajectes complementaris i no competitius de les xarxes de transport públic. La substitució de viatgers de l’autobús per viatgers del metro és lògica però no incrementa la participació del transport públic en l’absorció dels increments de mobilitat.

64. L’establiment d’una xarxa d’intercanviadors de transport públic eficient que a més compten amb àrees de comerç i serveis atractius.

B. REDUCCIÓ DE LA MOTORITZACIÓ PRIVADA Està suficientment demostrat que la millora de l’oferta de transport públic ha d’anar necessàriament acompanyada per una política efectiva de restricció o «dissuasió» en l’ús de l’automòbil privat. Sense aquesta complementarietat, l’increment de l’oferta de transport públic no té capacitat per canviar l’estructura d’elecció modal i el predomini del cotxe com a mode de transport dominant. Per tant, proposem (pensant en la ciutat de València però en el ben entés que són, en molts casos, polítiques extensibles a tots els municipis metropolitans) les següents mesures o línies d’actuació: 65. Restricció (amb les excepcions que cal raonablement determinar i en horaris determinats) del trànsit en l’àrea central compresa entre les dues Grans Vies, de manera que, en general, sols tinguen accés en cotxe particular els residents, el transport públic, els serveis d’emergència, els serveis de càrrega i descàrrega i les bicicletes. Caldria estudiar l’augment de places de parking perifèriques a aquest nucli central per als visitants i caldria construir aparcaments en altura per a residents i minimitzar l’aparcament en la via pública per part dels residents. En aquest entorn central s’establiran rutes especialment senyalitzades per a vianants. La restricció de trànsit podria fer-se extensible als nuclis de Russafa i Benimaclet.

58

66. «Humanització» del viari (vegeu l’apartat C).

67. Plataforma reservada efectiva per al transport públic (bus o tramvia). Als carrers relativament estrets per on no circule l’autobús, l’eixamplament de les voreres i l’existència d’un únic carril per al tràfic privat evita l’aparcament en doble fila.

68. Reestructuració de les línies d’autobús per tal d’evitar solapaments amb el metro o tramvia, incrementar les freqüències i la regularitat. Les línies tenen de vegades un llargària excessiva i podrien escurçar-se utilitzant intercanviadors ben localitzats 69. Increment de les vies de tramvia a la ciutat. Encara estem molt lluny de gaudir de la xarxa existent als anys seixanta.

Concretament, cal construïr una via de tramvia des de l’inici de l’Albereda (al Pla del Reial) i al llarg de l’Avinguda del Port.

70. Construcció d’aparcaments per a residents (soterranis o en altura), d’iniciativa pública i a un preu mòdic alhora que s’elimina progressivament i en zones adients el concepte d’«aparcament gratuït» al viari per tal d’evitar el greuge comparatiu. Aparcar ha de ser internalitzat com a cost que acompanya la possessió del vehicle. Per tant, l’ORA en la seua doble versió de residents i no residents ha de fer-se extensiva, en principi, a tota la ciutat. Amb l’excepció de carrers de gran amplària, l'aparcament hauria de ser sempre en línia i no en bateria per tal de maximitzar l’espai públic.

71. Per tal de «calmar» el trànsit, la velocitat màxima permesa a la ciutat haurà de ser inferior a l’actual o, si es manté en els 50 km/h, la infracció de la norma haurà de ser considerada com a falta greu i degudament sancionada.

59

72. Pel que fa a la disciplina de trànsit, no té cap sentit l’actual funció de la grua, que opera de vegades amb finalitats percebudes com a recaptatòries, sense resoldre els problemes reals. Si es vol de debò impedir l’aparcament en plataformes reservades al transport públic i eliminar la doble i triple fila, cal incrementar els recursos destinats (que seran temporals si s’aplica la normativa amb caràcter general i continu). Mesures exemplaritzants per evitar els abusos esmentats i una gran campanya explicativa, que demane la cooperació i la solidaritat ciutadana.

C. HUMANITZACIÓ DEL VIARI Com a complement del que s’ha dit, apuntarem un objectiu clar: València s’ha d’afegir a les ciutats que han mamprés una recuperació radical de la ciutat com a espai públic. Cal marcarse fites concretes. Per exemple que l’estructura dels desplaçaments a escala metropolitana canvie radicalment fins que els viatges a peu i en bicicleta siguen el 40% del total, el transport públic un altre 40%, i el transport privat el 20% residual. Això exigeix prioritzar el transport públic, limitar la motorització privada i, al mateix temps, redefinir i invertir la piràmide de prioritats.

El primer és el vianant, el segon les bicicletes, després el transport públic i, per últim els cotxes i les motos. Tot just a l’inrevés de la nostra experiència. Invertir la piràmide és, per tant, redefinir l’ús de la ciutat de tots, del carrer.

Caminar per València és a hores d’ara, si més no, arriscat i poc saludable en raó de la contaminació de l’aire, efecte d’un trànsit desproporcionat molt lluny de l’ideal de ciutat mediterrània on s’hi pot gaudir del passeig tranquil per carrers amables amb abundància d’arbres a les vores.

El model urbanístic que s’aplica actualment –tot per a l’automòbil– no és, per descomptat, un referent quant al compliment de cap dels paràmetres que es tenen presents quan es vol mesurar la qualitat de vida d’una ciutat. Hi té molt a veure la 60

urbanització agressiva que es practica, com si l’objectiu fos l’asfalt i el cement, com a elements principals dels projectes.

Ens trobem, doncs, amb greus mancances d’espai públic per a les persones, principalment la manca de voreres amples, que de vegades posen en risc la seguretat dels vianants, com al carrer Alacant on es redueixen a una amplària de 60 cm, tot i discórrer junt a un monument arquitectònic. No hi tampoc abundor d’arbres esponerosos d’aquells que fan ombra, i que es troben a faltar fins i tot en vies de gran dimensió com els carrers Xàtiva i Guillem de Castro. Manquen racons acollidors, espais públics per al descans i el gaudi de l’entorn.

En cada obra d’urbanització triomfa finalment l’espai per al cotxe. Un model de ciutat no gens respectuós amb aquells que més necessitat en tenen, de la ciutat i dels seus carrers, els vianants, els més febles, els veïns de més edat, les persones amb problemes de mobilitat, els xiquets.

Hi ha diversos aspectes que s’han de tindre presents a l’hora de canviar aquestes maneres de fer en el planejament de la ciutat i en les obres d’urbanització de la ciutat consolidada. I cal planificar pensant en els que caminen, que som la immensa majoria, no en funció de carrers amb grans avingudes on poden circular milers de cotxes, a gran velocitat, com si això fos la prova del progrés econòmic. Així ha anat, malauradament, en el cas de la remodelació de l’Avinguda del Port, que té tot l’aspecte d’una autovia, i que tampoc no ha resolt el problema del trànsit, com pretenien, perquè els embussos són permanents.

La ciutat, l’han de planificar els poders públics amb la participació dels ciutadans, i no poden derivar aquesta competència municipal als promotors i agents urbanitzadors, com ha passat, perquè és evident que la ciutat hauria pogut ser molt millor per a la immensa majoria, en la distribució de jardins i equipaments i en la disponibilitat de més espai públic, si haguera estat dissenyada des de l’interès general.

La majoria dels projectes es limiten a renovar infraestructures, mantenint les voreres com estaven, sense plantejar-se es61

tratègies de recuperació d’espai públic, voreres amples, itineraris verds per a vianants, sense aprofundir en l’estudi de l’entorn.

Si es planificaven les actuacions urbanes amb criteris més racionals, pensant en la majoria dels ciutadans (els qui, al capdavall, caminen i usen el transport públic), les conseqüències en serien molt diferents. Tindríem carrers amples, amb arbres i espais per seure a l’ombra. Hi hauria racons acollidors per a la trobada, i no fugiríem de la calor i de la ciutat a la menor oportunitat, perquè tal com és ara es fa difícil romandre-hi i passejar. ¿Quants passejos en resten a la ciutat, per què s’ha transformat l’Albereda en un immens garatge per a 1000 vehicles?

Viure a la ciutat és viure en col·lectivitat, amb espais públics per a la trobada. Una ciutat no és mai una mera suma d’habitatges o espais privats. Allò públic està per damunt, organitza, estructura, dóna sentit, no pot mai ser residual, sinó prioritari. Per això una de les peces clau del projecte és la recuperació de l’espai públic per als ciutadans. No és cap casualitat que enclavaments bàsics de València com la plaça de l’Ajuntament o la plaça de la Reina estiguen pendents, encara, d’una configuració adient al paper que tenen assignat. Són dos exemples singulars, però n’hi ha a manta als barris on l’espai públic perd la identitat i aquella funció de trobada que és cabdal en la vida urbana.

La recuperació de l’espai públic exigeix voluntat política i l'elaboració d’un pla d’accessibilitat, del qual en manca aquesta ciutat. No és un problema de trànsit o de peatonalitzacions, sinó d’accessibilitat i de mobilitat.

El vehicle privat és un dels primers elements de conflicte amb l’estructura de la ciutat. La velocitat, el soroll, la contaminació, l’embús, són conceptes que ensopeguen amb la ciutat i, més encara, amb la vida urbana.

Cal abordar seriosament la recuperació dels espais públics, l’eradicació dels sorolls excessius, la consecució d’una il·luminació respectuosa amb el medi i racional, en una paraula, la humanització del viari i un canvi radical en les prioritats. En aquest 62

sentit, proposem un conjunt de mesures que haurien de ser sotmeses a informació pública i debat. Mesures com ara: .

73. El Jardí del Túria com a eix vertebrador de la ciutat. Cal reviscolar-ne la funció com a espai públic que aglutina tots els espais i els dóna sentit col·lectiu. Cal enfortir la continuïtat de l’antic llit del riu com a eix i garantir-ne l’accessibilitat, així com la connexió amb altres àrees públiques urbanes. Cal promoure’n l’enllaç amb el Litoral, tant al nord com al sud. Per tal de que el Jardí puga jugar aquest paper d’eix vertebrador i de punta de llança de recuperació de l’espai públic proposem que el trànsit rodat siga soterrat en les dues marginals entre les Grans Vies (de fet ja ho està en alguns trams). En superfície, carril de transport públic, dos carrils bici i un carril de trànsit rodat per a emergències.

Així es restablirà la unitat del Jardí amb Vivers o el Botànic i, a més, es recuperarien les marginals i la històrica Albereda per als vianants.

74. El nou llit del riu Túria com a complement de l’anterior.

Un enclavament que ha de sortir de l’ostracisme i la degradació com a espai marginal i incorporar-se a l’estructura de la ciutat amb funcions pròpies. Cal formular un disseny integral que en regule els usos compatibles amb el seu caràcter inundable, i que establisca accessos i nexes, no sols de trànsit rodat, entre ambdós llits (García Lorca, Pista de Silla, Autovia del Saler).

75. Com a criteri general, totes les vies de més de 25 metres d’amplària seran remodelades seguint un esquema ben senzill: vorera ampla, un o dos carrils de trànsit, carril bici –plataforma reservada transport públic– carril bici, un o dos carrils de trànsit i vorera ampla.

63

76. Així mateix es proposen itineraris de vianants específics i convenientment senyalitzats. Aquests itineraris respondran a l’estructura radial de penetracions habituals cap al centre (Serrans, Carrer de l’Hospital, Carrer Russafa, Sorní, la Pau) però també afavoriran els trajectes perimetrals, connectant, sempre que siga possible, els parcs de la ciutat.

77. Cal potenciar totes les places i llocs de trobada de la ciutat i crear-ne de noves. A més de les places de la Verge, de la Reina i de l’ Ajuntament i de l’adequació de totes les places de barri, les interseccions en forma de xamfrà de l’Eixample es convertiran en places prohibint qualsevol aparcament i imposant velocitat molt lenta als vehicles que les travessen.

78. La recuperació de l’espai públic per al ciutadà i la peatonalització gradual, o l’ús prioritari pels vianants, segons anells concèntrics, incloent el redisseny de carrers i places que així ho demanen, i la construcció d’aparcaments dissuasoris (Albereda, Pont de Fusta i Filipines). Connexió d’aquests aparcaments amb el transport públic i el servei de lloguer de bicicletes (bicis blanques).

79. Redisseny de la ronda de Trànsits plantejant una tipologia de passeig que li atorgue el paper de catalitzadora de la vida urbana, incorporant el transport públic i circuits de bicicletes.

80. Disseny d’una xarxa completa de vies per a bicicletes amb un desenvolupament concèntric i radial que garantesca l’accessibilitat en qualsevol punt de la ciutat. Dotació d’aparcabicis i d’un sistema de lloguer de bicicletes. Solució al problema de la seguretat, amb nous sistemes de cadenats i alarma homologats, i vigilància policial.

64

81. Configuració d’eixos urbans que connecten radialment els diferents anells (Avinguda de García Lorca, Pista de Silla, Albereda, Avinguda de França, Avinguda del Port, Blasco Ibáñez, Avinguda dels Tarongers, Avinguda d’Aragó, Avinguda de Catalunya, Pont de Fusta, Avinguda de Burjassot, Avinguda de Pius XII, etc.). Com que la interrupció de trànsit elimina els avantatges del disseny en boulevard es proposa un nou disseny (proposta 60) i, en el cas dels boulevards existents (Grans Vies, Antic Regne i Blasco Ibáñez), proposem suprimir els girs i que els cotxes hagen d’arribar al final per a canviar de sentit.

82. Promoure com a espais d’oportunitat tant el triangle format per l’Autovia del Saler, Natzaret i la nova àrea urbanitzada (per organitzar-hi el Nou Parc de l’Est), com el nou llit del Túria i les zones veïnes.

83. Definició d’una xarxa de transport públic potent amb itineraris compartits amb bicicletes i vianants però separats dels vehicles privats. No són carrils, són vies exclusives redissenyades amb aquest objectiu, tant per autobusos i tramvies, amb semaforització prioritària pel tramvia. Gestió d’horaris, freqüències i preus per garantir-ne l’eficàcia. Servei nocturn ampliat als cap de setmana i períodes festius.

84. Cal plantejar com a objectiu global que almenys el 50% de l’espai públic de carrers i avingudes estiga reservat al vianant. Això suposa, entre altres coses, recuperar com a espais lliures, en un pla a 10 anys, prop de 800.000 metres quadrats actualment ocupats pels cotxes estacionats, la qual cosa exigiria construir 60.000 places d’aparcament per a residents en els diferents barris de la ciutat que presenten dèficit, places venudes a preu assequible perquè no es tracta de fer negoci sinó de recuperar la ciutat.

65

85. Establir un circuit de punts d’actuació artística a la via pública, amb horaris i condicions tècniques que caldria complir en cadascun dels emplaçaments: nivell de so, espais que es pot ocupar, tipus d’actuació. Aprovació d’un procediment àgil i automàtic i gratuït de concessió de les acreditacions, atorgades per ordre de sol·licitud i subjectes al compliment de les condicions generals i particulars de cada emplaçament.

86. Tot aquest conjunt de propostes dels apartats A, B i C poden, almenys en part, concretar-se i visualitzar-se mitjançant un plànol que es posa a discussió i que el lector pot trobar a la web. Amb aquest plànol pretenem fer «visible» que una altra ciutat és possible si hi ha, és clar, voluntat política explícita i participació ciutadana. Com que totes les propostes incloses en aquest bloc temàtic i part de les apuntades a l’apartat sobre València Metropolitana tenen una importància cabdal i condicionen altres línies d’actuació, proposem encetar un Pla Estratègic Metropolità de Transport i Mobilitat Sostenible amb la participació de tots els agents públics i privats amb competències i/o interessos específics en la matèria, incloent els usuaris de la ciutat.

D. VALÈNCIA VERDA Una ciutat més amable i accessible ha de ser també una ciutat més verda, una ciutat que respecta i inclou els espais verds com a peça bàsica del benestar ciutadà al mateix nivell que ho fa amb l’espai públic en general. La ciutat de València patí en l’època del «desenvolupisme» franquista (anys seixanta i setanta) a més d’una increïble destrucció del seu patrimoni arquitectònic també una estúpida deforestació. Malgrat la recuperació que es produeix a partir dels anys vuitanta, encara hi ha molta feina pendent.

A més, la ciutat i la seua àrea metropolitana tenen dues assignatures pendents de primera magnitud: la valorització pública del Saler i l’Albufera i la conservació activa de l’Horta. No 66

és ara moment d’explicar què es el que ens ha dut a la situació actual. Però volem posar damunt la taula un conjunt breu, però sucós, de propostes d’actuació: 87. Pel que fa a la Devesa del Saler i l’Albufera, una vegada aturada –gràcies a la mobilització popular– la destrucció del paratge i recuperades les parcel·les no edificades, ha arribat l’hora que el lema «El Saler per al Poble» tinga una concreció com és la valorització pública de l’espai i que suposa un gir radical en l’actuació excessivament parsimoniosa de les autoritats del Parc Natural. Cal que aquest espai de valor incalculable puga ser gaudit de forma controlada i prudent però general pels ciutadans i visitants, i això suposa un seguit d’actuacions: - posar fi als vessaments contaminants, als aterraments il·legals i al dipòsit de plom al fons del llac originat en els períodes de cacera; - recuperar i difondre el patrimoni etnològic de l’entorn; - fomentar un turisme de qualitat basat en l’atractiu paisatgístic i científic de la zona humida i que deixe de costat l’explotació del tòpic; - potenciar la qualitat de la restauració autòctona; - creació d’una nova línia de tramvia amb origen al Port (i connexió amb la xarxa de metro) i nous carrils bici; - rellançar l’activitat dels observatoris d’aus; - programar l’assistència generalitzada d’escolars; - fomentar l’especialització internacional de la ciutat com a seu de congressos que aborden la problemàtica de les zones humides; - impulsar l’ús ciutadà de la Devesa com a bosc urbà (sense perjudici de les mesures estrictes de conservació biològica de l’entorn), tot millorant rutes, senyalització i oferint un centre adequat d’interpretació de l’ecosistema del Saler i l’Albufera; 67

- revitalitzar el Consell Rector del Parc Natural i incrementar la participació dels municipis que en formen part mitjançant un pla coordinat de promoció.

88. Pel que fa al problema enquistat de la conservació activa de l’Horta, no cal aprofundir ací en les causes de la reducció vertiginosa de la superfície d’horta (substitució pel taronger, pressió urbanística, manca de rendibilitat de les explotacions, envelliment de la piràmide d’edats, absència de formació tècnica etc…). El que sí que podem dir abans d’arribar a la fase propositiva és que arronsar els muscles davant la possibilitat de desaparició (segura a termini mitjà, per cert, si no es prenen mesures urgents) d’un ecosistema tan valuós des del punt de mira econòmic, històric, ecològic, identitari i paisatgístic com l’Horta és, si més no, una irresponsabilitat que pagarem cara. No cal dir que aquest és un dels temes que només es pot resoldre des d’una perspectiva metropolitana i que requereix un ampli consens social i polític. També és cert que és ara, aprofitant el parèntesi que ofereix l’actual crisi immobiliària, que podem assolir aquest consens i iniciar les tasques de recuperació efectiva. Tal vegada no tindrem una altra oportunitat. Els «usos» futurs de l’horta poden i han ser variats i complementaris: conreus amb denominació d’origen, agricultura orgànica, horts per a jubilats i joves, itineraris didàctics, turisme cultural etc. Hi ha un consens prou generalitzat sobre les virtuts potencials del Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PATH), sotmés a informació pública i pendent d’aprovació definitiva, tot i que també cal anar a pams i considerar l’informe del Col·legi d’Enginyers de Camins de juliol de 2009 en què es proposa la declaració de l’Horta com a BIC i augmentarne el nivell de protecció. Pensem que més que fer una proposta que supose l’elecció, ara i ací, d’un o altre instrument, hem de promoure el necessari debat, en el ben entés que en juny del 2010 hauria d’haver-hi un consens i la Generalitat i

68

els Ajuntaments de l’Horta haurien de posar en marxa un Pla d’Actuació amb recursos econòmics suficients per tal d’aprofitar la crisi immobiliària i fer irreversible la protecció activa de l’Horta.

89. Tot i que ja s’havia plantejat en l’apartat dedicat a València Metropolitana (vegeu propostes 18 i 19) no serà sobrer insistir ací en la necessitat de dissenyar i executar un Pla Verd metropolità que lligue corredors i parcs naturals metropolitans (inclosa l’Horta, és clar).

90. Juntament amb la Devesa del Saler i l’Albufera i l’Horta, el gran espai verd del qual som autors i co-responsables és el Jardí del Túria. Un Jardí, que a més del seu caràcter d’eix estructurant, faríem molt mal fet de considerar-lo acabat. Hi ha encara molta feina per fer. A l’inici del seu recorregut a la ciutat, el miniparc de capçalera hauria de convertir-se en un gran parc metropolità i sols cal posar-se d’acord amb Mislata i Paterna. En el tram central –el que «dialoga» amb la ciutat històrica– els elements presents encara són «provisionals» i no tenen el nivell de disseny escaient. En el tram final, tot està encara per fer i la boutade del circuit de F-1 ho ha complicat encara més. Per últim, està per resoldre el debat sobre la recuperació del fil o corrent d’aigua i per aquest tema proposem una metodologia semblant a la de l’Horta: sis mesos de discussió, consens social i mans a l’obra. Però el tema del Jardí del Túria no s’acaba ací. El riu també és un eix estructurant a escala metropolitana i el Pla ja aprovat del Parc Metropolità de les Riberes del Túria ha de fer-se realitat amb urgència. Hi ha símptomes falaguers com ara l’ús per a vianants o ciclistes fins Vilamarxant o el projecte del barranc de Mandor. Cal que aquestes esperances es consoliden i que el Pla s’execute amb caràcter prioritari.

69

91. També cau pel seu pes que cal executar els jardins previstos al PGOU de 1988 i que encara no s’han fet realitat i que cal definir una Via Verda (vegeu la web i proposta gràfica) que permeta als vianants recòrrer itineraris que lliguen els principals espais verds de la ciutat.

92. Pel que fa a la gestió, proposem una Agència Metropolitana Verda amb estructura de gerència que tinga com a objectiu desenvolupar allò proposat als punts 75, 76 i 77.

Aquesta agència es faria càrrec de l’Horta, del Pla Verd metropolità i de la Via Verda de la ciutat de València; substituiria (absorbint-ne els recursos personals i materials) la Fundació de Parcs Singulars i l’Escola Municipal de Jardineria i només en deixaria fora els petits parcs dels nuclis de l’Àrea Metropolitana, que continuarien sent gestionats pels Ajuntaments respectius.

93. No hem d’oblidar la necessitat d’estalvi d’aigua. En jardineria, utilitzant espècies autòctones i, en general, revisant i reparant les conduccions per evitar unes pèrdues que arriben al 20% i incentivant la instal·lació de dobles circuits en vivendes per aprofitat l’aigua sabonosa de rentadores, rentaplats i dutxes com a aigua de sanitaris.

94. Cal valorar la possibilitat de les «teulades verdes». Es tracta de cobrir de vegetació els terrats dels edificis per millorar l’entorn urbà i reduir les emissions de CO2 i la despesa energètica. Els avantatges de situar cobertes vegetals en la part superior dels edificis són diversos: la vegetació, a més de millorar la qualitat de l’aire, esmoreteix el soroll, consumeix CO2 i possibilita un entorn més natural. D’altra banda els petits vergers urbans controlen la temperatura de manera que en estiu poden reduir el consum d’aire condicionat fins un 25% i evitar en hivern pèrdues de calor de fins un 50% (segons un estudi publicat en la revista Bioscience, 70

de l’Institut Americà de Cièncias Biològiques). Així mateix, redueixen allò que els experts denominen «illa de calor», que eleva artificialment la temperatura de les grans ciutats.

95. València és una de les ciutats que ha signat la carta d’Aalborg (un document vinculant que prioritza la sostenibilitat i l’equitat en la gestió de les ciutats.) També València està compromesa en l’esmentada Agenda 21. La ciutat té una importància cabdal en la reducció d’emissions de CO2 (a aquest gas se li atribueix un 60% de l’efecte hivernacle derivat de l’activitat humana). Una administració responsable ha d’aplicar allò que ha signat.

96. Canvi en el concepte d’edifici intel·ligent. Actualment aquests edificis són els que consumeixen més energia per la climatització. Seria útil adoptar les propostes sobre edificis sostenibles dels últims congressos d’arquitectes i promocionar una construcció que utilitzara l’orientació i els materials com a elements per disminuir el consum d’energia. Concretament, cal instal·lar plaques solars per a produir autònomament l’energia de consum domèstic, reforçar l’aillament tèrmic i acústic dels habitatges. Obligatòriament en les noves construccions i rehabilitacions, i amb ajudes específiques a la resta. A més, s’ha de generalitzar la reducció de deixalles, la reutilització i la recollida selectiva, mitjançant contenidors diferenciats, multiplicant l’accessibilitat i l’ús dels que ja n’hi ha.

71

8

UN NOU URBANISME: PLA I PROJECTE

Tothom entén sense massa esforç el descrèdit del planejament en general i del planejament urbanístic en particular. L’experiència ha estat realment decebedora: plans que costen molt d’esforç, temps i diners, i que –en el supòsit optimista que siguen plans «correctes»– no s’executen o s’apliquen de forma parcial i incompleta.

En el cas de València i l’àrea metropolitana, la història del planejament urbanístic és ben coneguda, des del pla de 1944 fins al de 1988 i la pretesa revisió o «adaptació» actual. Les persones interessades tenen al seu abast, a la web que interacciona amb aquest llibre, un magnífic text de Joan Añón que aclareix la història. Per no estendre’ns massa i passar al capítol de propostes, n’hi haurà prou que recordem que a hores d’ara hi ha tants Plans Generals com municipis de l’Àrea Metropolitana de València (68, si fa no fa) sense cap tipus de coordinació més enllà de la política d’infraestructures, que no és sempre la millor, de la Generalitat. Quant al Cap i Casal, ens trobem enmig d’un fantasmagòric procés «d’adaptació» –que no de revisió en profunditat, com caldria– del Pla General de 1988, un Pla amb limitacions –no era metropolità, deixava alguns espais importants pendents de decisió etc.–, però que fou un bon Pla. En canvi, existeix un consens generalitzat en el sentit que l’adaptació proposada no té peus ni cap.

Entrat ja el segle XXI, hi ha algunes evidències que caldria acceptar. Si més no, dues de ben bàsiques: el necessari caràcter metropolità de la planificació urbanística i el paper estratègic com a elements mobilitzadors dels grans projectes urbans. Pel que fa al primer aspecte, convé evocar les paraules de Vicent González Móstoles: «Qualsevol proposta d’anàlisi, de regulació o d’ordenació d’aquest espai ha d’abordar-se com a mínim des del marc territorial metropolità, perquè aquesta és la realitat 73

econòmica, social, infraestructural, ambiental i paisatgística actual.

Un milió i mig de persones compartint llocs i infraestructuras necessiten solucions mitjançant la planificació, per a trobar-se integrades en aquest espai comú que és l’Àrea Metropolitana». Una altra consideració d’interés és que resulta prou evident que una planificació urbanística metropolitana ha de ser una planificació urbanística flexible, de caràcter estratègic i no minuciosa com estem avesats a veure. Però ha de haver-hi un consens sobre l’estructura bàsica dels usos del sòl a escala metropolitana, que és el que determina les necessitats de mobilitat i accessibilitat.

Pel que fa al segon aspecte, com assenyala així mateix encertadament González Móstoles en referir-se als grans projectes urbans, «hauran de ser socialment transformadors, econòmicament anticipatoris, fonamentats en l’ecel·lència territorial i visualment potents».

Establerts aquests punts de partida teòrics indefugibles, pensem que també en aquesta vessant (que en determina d’altres ja tractades o que encara hem de tractar), València i la seua àrea metropolitana són «manifestament millorables». I és per això que proposem: 97. L’aprovació abans de les pròximes eleccions d’un Avanç del Pla Estratègic Metropolità que haurà de ser discutit en un termini màxim de 6 mesos per tots els Ajuntaments i agents urbans públics i privats implicats. Aquest Avanç hauria de contindre els elements bàsics que ja explicitàrem al parlar de la València Metropolitana (vegeu els paràgrafs previs a la proposta 11): -el model territorial, és a dir, l’equilibri desitjat entre expansió del sòl urbanitzat i la renovació del teixit existent; -la integració eficient entre els usos del sòl (necessaris i/o desitjats) i la xarxa de transport públic; -la competitivitat internacional; -la inclusió social; 74

-la defensa radical del medi ambient (és a dir, les línies mestres del Pla Verd Metropolità); -la salvaguarda del patrimoni heretat.

98. Pel que fa als projectes dinamitzadors, i sense perjudici que en l’Avanç del Pla Estratègic Metropolità s’identifiquen altres oportunitats, han estat formulats pel grup socialista municipal alguns grans projectes que haurien de ser debatuts i perfilats, cercant sempre el màxim consens social possible.

Aquests projectes, als quals caldria afegir el que hem dit ací sobre l’Horta, el Saler i l’Albufera o el Jardí del Túria, són: - El Cluster Urbà en els terrenys de la ZAL (Zona d’Activitats Logístiques del Port).

- El Parc Esportiu i Aquàtic del tram final del Nou Llit del Túria.

- La reconversió de l’espai residencial previst al Parc Central en espai terciari avançat.

- La Via Verda.

- El Parc Fluvial del Túria (proposat adés en aquest document com a Parc de Capçalera Metropolità).

- Els Horts Urbans (inclosos ací en el PATH).

- El Parc Empresarial de Vara de Quart, reconvertint a fons disseny i continguts d’aquest espai que ha perdut el seu paper estructurador.

99. Com ja s’ha dit al parlar de la projecció exterior de l’Àrea Metropolitana i del Comerç Exterior, l’espai actualment ocupat per les casernes de l’Albereda podrien ser un bona localització i evidentment caldrà definir un projecte urbà d’excel·lència i visualment potent.

100. Un altre repte en aquesta vessant dels grans projectes urbans és la substitució de la irracional prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez per la ubicació en les àrees 75

més degradades (les de darrere de l’Estació i les pròximes a l’Avinguda de Neptú), d’un «village», és a dir, un espai residencial compatible amb la creació de tota mena. Per tal que aquesta intervenció puga canviar la tendència de degradació del barri provocada per més de deu anys de conflicte i paràlisi, el projecte ha de tindre una considerable escala espacial i ha de ser dissenyat amb la màxima exigència de qualitat urbana i arquitectònica.

101. Aquest «village» no substitueix, però (tot i que pot serne una peça clau), la gran urgència de definir amb precisió un projecte urbà coherent de revitalització de la façana marítima que aborde no tan sols els problemes extraordinàriament greus de degradació a la Malva-rosa, el Cabanyal o Natzaret, sinó que definisca una nova estructura urbana respectuosa amb la història però agosarada, enderrocant allò que calga, redefint usos i forçant la consolidació d’una nova centralitat. El tractament d’un sector de tanta extensió i tantes servituds presenta, evidentment, molts problemes però no es pot ajornar més una visió de conjunt.

clusió, qualitat arquitectònica, ús del transport públic i excel·lència mediambiental.

104. El nou urbanisme que proposem no s’acaba en el Pla Estratègic Metropolità ni en els projectes singulars que presenten la doble característica de tindre interés o valor afegit per se i, alhora, actuar com a elements que arrosseguen el conjunt del nou projecte. No serà sobrer recordar que les propostes fetes sobre l’habitatge, els espais degradats o la recuperació de l’espai públic són també component essencial del que entenem com a manifestament millorable a la ciutat.

102. Parlant de noves centralitats, no es pot acceptar que el fort creixement de la ciutat els darrers anys en l’eix d’Ademús no es veja reflectit en un nou espai d’atracció, funció que òbviament no fa el Palau de Foster ni farà tampoc, quan s’acabarà, el nou estadi del València CF. La manca d’un referent clar perjudica notablement al conjunt de la ciutat.

103. Per últim, i en aquest cas a escala metropolitana, presenta un indubtable atractiu plantejar-se la integració del Pla de Quart (els terrenys de Llanera) en el segon cinturó metropolità i els nuclis urbans propers. No és aquest un exercici «acadèmic», perquè malgrat la forta crisi immobiliària actual, cal preveure nous desenvolupaments urbans a escala metropolitana capdavanters en integració urbana, in76

77

9

VALÈNCIA CULTA

Avancem en la definició i concreció de propostes per tal de fer de la ciutat i la seua àrea metropolitana un espai més pròsper, just, accessible, lliure… i cult. No hi ha cap definició de cultura satisfactòria i el terreny és relliscós i ple de llocs comuns.

El «consum» cultural és una bona aproximació malgrat la dificultat de definir prèviament què és el que hom posa a la cistella.

Una altra forma de mirar el problema és veure’n els resultats.

Una ciutat més culta és una ciutat que estima més el seu passat, que és menys xenòfoba, que demana més i millor informació, que fa dels llibres (en paper o digitals, tant se val) un objecte de valor, que gaudeix de l’espai públic i del verd urbà, etc.

Es mire i es mesure com es vulga, no hem d’oblidar, però, que la cultura és un component imprescindible de la llibertat, del benestar social i de la realització personal i col·lectiva, però també una activitat econòmica que a més de tindre un pes creixent en la producció de béns i serveis, és el caldo de cultiu per excel·lència de la creativitat, de la ciutat del talent. Una ciutat com València no pot, no ha de renunciar a la cultura o malinterpretar l’espectacle com a cultura. Si ho fa, serà un ciutat gran però mai una gran ciutat. Tampoc és bo no tindre criteri i suposar que tota activitat cultural és bona per se i ha de ser subvencionada. La despesa cultural (en contenidors i en activitats), té un cost d’oportunitat (allò que es deixa de fer quan es fa alguna cosa) i uns resultats que cal mesurar rigorosament. I la competència és un costum molt sà.

Més enllà d’aquestes afirmacions, obertes sens dubte al debat, sembla del tot evident que a València el marge de millora en l’àmbit cultural és literalment aclaparador. També convindrà el lector amb nosaltres que sota el paraigües de «cultura» hi caben tantes coses que es fa difícil sistematitzar les propostes de millora. Per poder «organitzar» mínimament els continguts, 79

hem repartit aquesta problemàtica en grans apartats tot mantenint l’ordenació numèrica de les propostes.

Els grans apartats que passem a desenvolupar (amb la clàssica estructura d’una petita introducció i un conjunt de propostes) són : A. QÜESTIONS D’ORDRE GENERAL València ha cobert amb suficiència l’oferta de grans equipaments públics lligats a l’alta cultura. L’IVAM, el Palau de la Música, el Palau de les Arts, el Teatre Principal, el Museu de Belles Arts Sant Pius V, el conjunt de la Beneficència, el MUVIM, el Museu Príncep Felip conformen una xarxa que compleix certs estàndards de les ciutats mitjanes europees. Queda però molt per darrere d’altres ciutats en l’àmbit de la provisió de biblioteques i equipaments de proximitat.

Tot i així es pot detectar un cert excés de capacitat ja que els models de consum cultural no responen a les característiques de les grans àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid. Ni els hàbits lectors, ni els usos de la xarxa de biblioteques, ni la proporció ni la freqüència d’assistència als teatres, la dança o l’òpera. Només s’arriba a superar la mitjana en assistència a concerts de música clàssica.

Les xarxes privades d’exhibició i venda d’indústries culturals (música popular, cinema, sector del llibre, teatre off –especialment en format de petit teatre) mostren nivells que aproximadament es corresponen amb la dimensió de la demanda de l’àrea metropolitana. També l’oferta d’esdeveniments relacionats amb la cultura, tant promoguts per institucions públiques com privades, mostra en termes quantitatius un nivell que es correspon adequadament amb la dimensió de la ciutat.

La producció i ocupació en el marc de les indústries creatives resulta a molta distància de les posicions de Madrid i Barcelona en qualsevol àmbit de les indústries culturals que es considere.

En aquestes circumstàncies les propostes d’intervenció cultural es centren en: 80

105. Elaboració d’un mapa de recursos culturals de la ciutat de València, que detecte els forats en termes d’equipaments de proximitat per a tots els districtes de la ciutat i que derive en un pla d’actuació sobre equipaments culturals per a garantir –en termes de proximitat– la satisfacció dels drets culturals dels ciutadans.

106. Creació d’un consorci metropolità per la gestió mancomunada i participada de tots els grans equipaments d’alta cultura de l’àrea metropolitana per a oferir béns i serveis culturals en un marc de racionalitat, eficiència i equitat.

107. Creació d’un organisme que observe, incentive i promoga la iniciativa en totes aquelles activitats econòmiques lligades a les indústries culturals i creatives amb eines d’intervenció com les incubadores empresarials, els microcrèdits, el capital risc, etc.

108. Estudi de les possibilitats de desenvolupament d’un districte cultural al voltant d’activitats artesanals lligades a les festes (falles, indumentària festiva, construcció d’instruments, pirotècnia).

109. Coordinació des del punt de vista de la comunicació i la promoció de les grans infraestructures culturals, de forma que cadascuna es puga convertir en prescriptora per a les altres.

110. Incorporació de les demandes dels immigrants en les polítiques més tradicionals de programació i exhibició cultural, així com en les lligades a la governança, tenint present el dret de tots els ciutadans a participar en el disseny de la dimensió simbòlica d’una comunitat.

111. Pla integral de recuperació i valorització del patrimoni immoble amb intervencions específiques de salvaguarda 81

del patrimoni industrial. Orientació de part de la despesa en cultura, especialment aquella lligada a la preservació del patrimoni, a mecanismes de participació (consultes populars, pressupostos participatius, etc.).

112. Promoció de la pràctica i la creació amateur amb programes de formació vinculats amb les noves tecnologies (fotografia, video, arquitectura, música, literatura, pintura, disseny) amb la voluntat de «democratitzar» l’accés a la creació cultural i satisfer els demandes individuals i col·lectives d’expressió i comunicació.

113. Desplegament d’un ampli programa d’avaluació sobre el conjunt de la despesa pública en cultura.

B. EL CENTRE HISTÒRIC No és cap exageració afirmar que València compta amb un dels centres històrics més extensos i plens de possibilitats de tot Europa. A hores d’ara, però, aquest extens casc antic es troba en part degradat, presenta dèficits i problemes greus. Per una banda, no aporta als habitants l’entorn adequat per viure i, per una altra, no aporta a la ciutat l’espai idoni, factible, en termes d’identitat reforçada i d’activitat econòmica.

El centre històric està integrat pels districtes de Sant Francesc, Mercat, Velluters, El Carme, Universitat i Seu-Xerea, cadascun amb la seua problemàtica específica però amb trets comuns i possibilitats compartides. En primer terme cal destacar el potencial i la importància del Centre Històric de la ciutat de València. És el signe d’identitat per excel·lència de la ciutat, l’entorn històric on es concentren les empremtes del passat, allò que distingeix sobretot la ciutat i la fa inconfusible, amb un fort component monumental. Però també el dèdal de carrers, les places, el traçat irregular, els vestigis d’una manera de construir i de viure, aporten un plus d’interès, que cal saber valorar i aprofitar.

82

Com a proposta bàsica de futur entenem que cal rehabilitar integralment tot el centre històric de València, convertint-lo en: -

un un un un un

lloc per a viure; eix cultural i museístic amb projecció internacional; espai d’activitat econòmica viable; atractiu turístic, la imatge de la ciutat; signe d’identitat reforçada.

És vital compaginar els diversos usos del centre històric. No hi ha contradicció insalvable entre l’ús residencial, l’ús econòmic (com a centre de serveis, comercial i espai d’oci) i l’ús representatiu del centre històric. És més, es complementen i reforcen mútuament. No hi ha res més desagradable que un centre històric mort, deshabitat, tancat, una vegada acabat l’horari comercial.

Una ciutat atractiva i amb personalitat és aquella en què passen coses i en la qual hi ha activitat constant, de diverses menes, que ofereix serveis de tot tipus. Un centre històric viu, habitat, ple de botigues, de gent, de veïns i visitants, amb una densa activitat cultural, és un actiu fonamental. València ha deixat degradar-se durant massa temps un gran centre històric.

Caldrà reforçar l’entremat urbà, tot allò que és propi d’una ciutat: carrers nets, edificis habitats, oferta d’habitatges assequibles, solars construïts, seguretat ciutadana, dotacions per a les diverses necessitats dels veïns: comerços, botigues, parcs infantils, jardins, places d’aparcament, control del trànsit, equipaments escolars.

Concretament cal procedir a la rehabilitació integral dels espais interns avui altament degradats, entenent per això les zones plenes de solars sense construir, que s’eternitzen, on la població hi ha estat expulsada, amb un nombre alt d’edificis tancats i deshabitats, o insalubres i precaris. La vida de carrer s’ha afeblit, hi resten poques botigues, hi viu escassa gent, els carrers sovint estan bruts, presenten un aspecte poc agradable i 83

fins i tot insegur. Aquest és el cas de la zona posterior del Mercat, rere la plaça de la Mercè, d’una part extensa del barri de Sant Bult, de zones àmplies de Velluters, del carrer d’Exarchs i adjacents, de carrers com ara Sant Ramon, Soguers, Llíria o Portal de l’Àngel i adjacents al barri del Carme...

Les accions de rehabilitació empreses els darrers vint anys han donat fruits, però són parcials i incompletes, sense aconseguir «massa crítica», fins al punt que bona part del centre històric, de les zones que presenten aquestes característiques, tenen encara pendent una resolució definitiva, «integral», amb resultats contundents en termes de millora substancial i radical de la qualitat urbana, residencial i econòmica. Sovint hi ha noves construccions o edificis rehabilitats al costat de solars o edificis degradats que mai s’acaben de resoldre, solars que haurien de ser parcs públics que mai s’executen (com al carrer Corona), o carrerons plens de brutícia, que donen al conjunt un aspecte de degradació i baixa qualitat realment desesperant. Ja no és «Beirut», però el centre històric de València no acaba de despegar.

Cal per tant revisar globalment les accions empreses i els projectes en marxa, donar-los nou impuls i afegir-ne d’altres, amb l’objectiu de sistematitzar un procediment d’intervenció coherent i planificat amb els objectius següents:

117. Pla de rehabilitació d’habitatges (interior, instal·lació d’ascensors, aillament tèrmic i acústic) i exterior (façanes i cobertes).

118. Pavimentació integral de carrers, bona part dels quals es troben en mal estat.

119. Millora de les places i espais públics, mobiliari, il·luminació, neteja, vigilància policial.

120. Regulació del trànsit (targeta de residents).

121. Aconseguir la instal·lació de noves famílies.

122. Revisar i augmentar les dotacions escolars.

123. Implantar parcs infantils.

124. Potenciar l’Atenció Primària de salut, construint un nou centre de salut al centre històric (avui sols hi ha el de la Plaça de Nàpols i Sicília i el de Guillem de Castro).

125. Obrir un nou col·legi públic a més del Santa Teresa.

114. Delimitar els solars sense construir, netejar-los i sanejar-los, establint terminis per al seu ús definitiu.

115. Promoure la construcció d’habitatges en tots els solars edificables del centre històric (acollint-se als plans de promoció de VPO de qualitat). Agilitzar al màxim els tràmits d’ocupació de noves vivendes, i promoure el lloguer.

116. Rehabilitar urgentment els edificis de titularitat pública (la Generalitat com a receptora de béns ab intestato i altres situacions) avui escandalosament semiabandonats (per exemple, Corona núm. 3).

84

126. Remodelar i rehabilitar l’IES el Carme.

127. Establir un nou equipament cultural: una biblioteca pública multiusos, de concepció moderna i multimèdia.

128. Augmentar la dotació de policia local (que no hauria de romandre tancada a la comissaria del carrer de Dalt, sinó eixir a patrullar), coordinar l’actuació amb la Policia Nacional (o els possibles cossos de policia autonòmica), i regular la vigilància integral als carrers, eliminar la presència de «gorrillas» que augmenten la inseguretat ciutadana.

85

129. Potenciar l’ús de la bicicleta com a mitjà idoni de deplaçament.

130. Pla de promoció del Comerç del Centre Històric, com a marca de qualitat.

131. Estratègia de promoció com a reclam turístic (turisme urbà, de qualitat) i com a seu d’establiments hotelers.

132. Establir un «label València» (atorgat per un jurat independent), com existeix a ciutats com ara Nova York, que certifique la relació qualitat/preu adequada dels establiments (restaurants) de cara a donar garanties als visitants i turistes (que no tenen informació prèvia, solucionant així una «fallida del mercat» evident).

133. El teixit urbà, social i humà del centre, avui en precari, s’enfortirà si atrau nous usos econòmics, que podrien ser: -Comerç minorista tradicional, comerç especialitzat de qualitat (botigues de referència), a partir de la densa xarxa comercial històrica, avui decadent.

-Serveis culturals i d’oci.

-Noves activitats, basades en l’aprofitament de les tecnologies de la informació, que podrien beneficiar-se de la disponibilitat d’espais i d’un entorn de qualitat, amb un pla d’instal·lació d’empreses de disseny, d’activitat en xarxa, etc.

-Un tractament racional de l’oferta d’oci, evitant la saturació però considerant-ne la idoneïtat, i paper positiu. Cal ferla compatible amb el descans dels veïns (promoció de la insonorització de locals i habitatges propers, i altres accions. Compliment d’horaris).

134. La millora radical de l’entramat urbà (més qualitat urbana, més habitants, una població rejovenida, més comerç, més activitat econòmica) ha d’anar del braç d’un rellança86

ment del centre històric com a eix cultural, avui una mica esmorteït i a l’ombra dels nous megaprojectes i grans esdeveniments que centren l’atenció i les inversions. Cal, per consegüent, rellançar i coordinar l’activitat de l’IVAM, el Centre del Carme, el MUVIM, la Beneficència, l’Almodí i la Universitat, puntals bàsics de l’oferta museística de la ciutat, tots ubicats al centre històric. Cal aconseguir un efecte d’arrossegament al voltant d’aquests espais, amb dotació hostalera, de botigues especialitzades, etc. Al mateix temps, cal completar la intervenció a l’entorn de l’Escola de Disseny i Conservatori del carrer Murillo i adjacents, un exemple d’intervenció radical que no ret els fruïts de rehabilitació desitjats per la lentitud i caràcter parcial.

Una vegada en marxa un pla ambiciós d’usos culturals, en sintonia amb les millors energies creatives de la ciutat, l’efecte multiplicador està assegurant també per l’entorn monumental singular i d’alt nivell en què tot això es desenvolupa (Llotja-Mercat, la Seu i el Micalet, els palaus del carrer de Cavallers, l’Almirall, Trinquet de Cavallers, l’Almodí, el convent del Carme, etc., etc.).

135. Mereix atenció especial el centre estricte de la ciutat (Sant Francesc), un espai al voltant de la plaça de l’Ajuntament avui lleugerament decadent (avinguda de l’Oest, carrer Lauria, etc.), perquè ha perdut població i part dels seus usos tradicionals, en passar el centre de gravetat comercial a eixos més dinàmics (carrer Colón i centres comercials). Cal evitar l’agreujament del problema i, al contrari, revertir-lo amb plans específics, zona per zona i carrer per carrer, evitant l’eternització de les obres, els solars sense construir (per exemple, al carrer Garrigues) i les situacions irregulars o interines en ple cor de la ciutat, i millorant l’equipament urbà, el mobiliari, el disseny del conjunt.

136. Però sense la culminació del sanejament i rehabilitació integrals de tots els entorns profundament degradats i en 87

procés lent i interromput de transformació (carrer Quart, Borrull, voltants del Botànic, inici del carrer Túria, tot Velluters, etc.), la sensació de frustració i la realitat de la pèrdua de qualitat de vida i de possibilitats econòmiques, i de tota mena, no deixarà d’exisitir. En detriment dels habitants que hi resten, veïns i agents socioeconòmics, i del conjunt de la ciutat.

caldria que funcionara (sempre amb criteris gerencials), una mena de comissariat per a la Memòria històrica amb responsabilitats directes en tot allò depenent de l’Ajuntament i de coordinació amb altres instàncies públiques (i privades).

138. Aquest comissariat hauria d’exercir les seues competències i, en qualsevol cas, fer funcions de coordinació, catalogació, estímul i proposta, en diferents àmbits :

C. LA MEMÒRIA HISTÒRICA I ELS MUSEUS Com dèiem al principi, un dels trets inequívocs del desenvolupament cultural d’una ciutat és la estima per la seua pròpia història, estima que és, alhora, un important actiu per allò que es coneix com a turisme cultural. Un sentiment que ha de basarse en el coneixement rigorós de la història sense mistificacions ni hagiografies innecessàries i fraudulentes. I que s’ha de reflectir en els pressupostos, en les prioritats. València no sols és una ciutat plena d’història, sinó que a més ha tingut la fortuna de defugir la destrucció de les guerres del segle XX, tot i que els bombardejos de la guerra civil causaren víctimes i destrucció i que el «desenvolupisme» dels anys seixanta i setanta arrasà una part important del patrimoni urbà (veritables joies del passat, palaus, trames urbanes...), que també ha patit la dalla dels especuladors. Amb tot, València compta amb una riquesa patrimonial molt considerable.

Conèixer i estimar la memòria col·lectiva té moltes vessants i una part de l’activitat museística hi està implicada. És per això que hem optat per un tractament conjunt de la memòria històrica i els museus, conscients de la necessitat d’apuntar també algunes línies de política museística per aquells museus no vinculats a la memòria històrica. Fet l’aclariment, podem passar a formular algunes propostes que considerem d’interés: 137. Hi ha una primera a qüestió de caire organitzatiu que té la màxima importància. Més enllà de titularitats jurídiques 88

a) Els Arxius: el Palau de Cervelló, l’Arxiu del Regne, l’Arxiu de la Diputació, l’Arxiu de l’Escola d’Arquitectura, els fons històrics de la Universitat o de Sant Miquel dels Reis, els Arxius privats… b) Els Museus vinculats (o susceptibles de vinculació) a la Memòria històrica: el Museu d’Història de València, el Palau de Berbedel, l’Almoina, la Casa-Museu Blasco Ibáñez, el Museu Faller, el Museu de l’Arrós, un desitjable Museu Marítim, La Beneficència, etc. c) Patrimoni d’interés arquitectònic, que ja es troba catalogat pel Col·legi d’Arquitectes. d) Coordinació amb els moviments ciutadans que s’hi dediquen i amb la investigació històrica de professors de la Universitat i els Instituts. e) Promoció i divulgació de totes les activitats relacionades amb la Memòria històrica.

139. Pel que fa a l’activitat museística no lligada directament a la Memòria històrica, caldria, amb la mateixa filosofia, crear una instància coordinadora de Museus (l’IVAM, Sant Pius V, González Martí, el MUVIM, etc.) i sales d’exposició públiques (les Drassanes, l’Almodí, la Nau, el C. M. Rector Peset…) i privades (Centre Octubre, Centre Cultural Bancaixa) amb la finalitat de cercar sinèrgies compartir projectes i fer una disfusió conjunta i integrada d’activitats. A l‘igual que en el punt anterior, el criteri ha de ser primar la 89

territorialitat per damunt de la jurisdiccionalitat político-administrativa, tot i que aquesta no es pot obviar, evidentment, per la qual cosa cal cercar propostes imaginatives i de benefici compartit, per a la ciutat i les institucions involucrades.

140. Per últim caldria adequar els preus dels museus a nivells populars i oferir descomptes raonables per a visites escolars (Bioparc i Oceanogràfic tenen tarifes del tot dissuasòries). A més les direccions dels museus (Prehistòria, Ciències, Bioparc, Ocenogràfic, Història de la Ciutat, Ciutat, MUVIM…) també s’haurien de coordinar amb els professors de les àrees corresponents.

D. LA CIUTAT I L’ART Com que en el punt anterior hem acabat parlant de l’activitat del Museus i les Exposicions no vinculades de forma directa o indirecta a la Memòria històrica, sembla lògic que continuem parlant d’un tema important i, alhora, conflictiu: la ciutat i l’art.

Abans de formular les nostres propostes, també en aquest punt és escaient fer-hi un petit aclariment previ. En primer lloc, la ciutat és, en ella mateixa, font d’inspiració artística per a la música, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, les arts gràfiques, el cinema, la fotografia, les diverses artesanies, etc.

En segon lloc, aquestes activitats (que pertanyen al grup que l’economista català de principi de segle Pere Estasén considerava «activitats superiors») troben la seua matriu més idònia a la ciutat, on sempre ha estat present de forma singularment intensa la creació artística, tal vegada perquè la fluïdesa de relacions, la diversitat de situacions, la riquesa i la llibertat de la interacció social a la ciutat té aquestes conseqüències.

En tercer lloc, cada vegada més la ciutat (també els seus carrers i espais públics) és, i ha de ser, un immens aparador de l’art i la producció artística. Vet ací un actiu de primer ordre de les 90

ciutats que, tot sovint, utilitza el poder polític per a demostrar el seu predomini i construir o modelar l’imaginari col·lectiu. Grans contenidors culturals, festivals, arquitectura d’elit o high tech etc., estan a l’ordre del dia en l’agenda política. Certament, així ha estat –en diferents versions– al llarg de la història. La despesa cultural (siga alta cultura o cultura-espectacle) guanya pes relatiu i massa sovint no es veu sotmesa als lògics controls de rendibilitat social i d’oportunitat.

També és cert que les nostres ciutats (i la de València no n’és cap excepció) se situen alhora en les antípodes del que podriem anomenar «cànons de bellesa» i els ciutadans hem de suportar una ciutat «lletja» (sobretot, però no només, en les tristes perifèries qualificades per algú, amb encert, de «llàgrima de l’urbanisme»), on tot just ara el paisatge urbà comença a ser considerat i que ens «regala» els ulls amb un mobiliari urbà caòtic, lleig i prescindible. És, si voleu, l’altra cara de la moneda.

Les malifetes esmentades no invaliden però, el fet cabdal de l’estreta relació entre art i ciutat ni el fet evident que l’art (en les seues diferents manifestacions) conforma una part important de la cultura urbana, raó per la qual el seu conreu més encertat, respectuós i rigorós, ha de ser sempre una prioritat.

Finalment, com ja vàrem indicar en parlar del turisme, cal reconèixer, sense caure en la mitificació, que la ciutat de València ha estat històricament el bressol d’un conjunt d’artistes de relleu internacional, que a la ciutat hi ha hagut sempre un important ambient artístic. A més, en la cultura popular mateixa estan molt arrelades determinades manifestacions artístiques (com ara la música, la pintura, el grafisme, l’escultura o les falles) i seria un greu error no aprofitar aquest important actiu.

Dit això, podem, ara sí, endinsar-nos en algunes propostes vinculades amb aquesta relació. També en aquesta vessant, la ciutat de València és manifestament millorable. Vegem-ne algunes propostes o línies d’actuació, que haurien de ser debatudes i, si escau, aplicades.

91

141. Com ja s’ha dit amb referència a València Oberta, la recuperació de l’objectiu de fer de la ciutat de València un centre cultural de la Mediterrània és encara una possibilitat real que donaria sentit a moltes manifestacions artístiques, incloent, naturalment, la Mostra.

142. En el tema de la música –una de les vessants de millor acollida i resultats– el Palau de les Arts ha vingut a establir una situació confusa (sense parlar-ne del cost) des del moment que hi ha una manca òbvia de coordinació entre la programació d’aquest mega-contenidor (depenent de la Generalitat) i la que desenvolupa el Palau de la Música (depenent de l’Ajuntament). Per raons de cost i eficiència caldria posar fi a aquesta situació.

143. De forma complementària, les bandes de música i els centres musicals haurien de tindre un recolzament molt més explícit i operatiu per tal d’aprofitar aquest important cabal de la cultura popular. No sembla lògic que València sols tinga la banda i l’orquestra municipal i que no es desenvolupen bandes de música en barris i districtes que compten amb una població molt superior a la de molts municipis que tenen prestigioses bandes de música (sovint més d’una). ¿Per què no prendre la iniciativa d’estendre les bandes a la ciutat? Això no es incompatible amb els grans espectacles musicals del Palau de les Arts o del Palau de la Música, però caldria «reequilibrar» la despesa. El rendiment a termini mitjà estaria assegurat.

144. València té –a més de la música– una predilecció manifesta pel cinema com ho demostra el nombre d’espectadors o la mateixa pervivència de la històrica Cartelera Túria, tota una fita de la crítica cinematogràfica. Malgrat això, el cinema està lluny de ser una prioritat cultural. I tanmateix, la potenciació de l’activitat de la Filmoteca, del Cinema en Valencià de la Universitat o del Centre de Guionistes de la UIMP són pos92

sibilitats a l’abast, i d’alt rendiment, que haurien de complementar una Mostra que ha de buscar identitat i diferenciació al seu àmbit originari: la Mediterrània.

145. Pel que fa a les arts plàstiques –també una manifestació positiva secular de la ciutat– ja hem parlat de la necessitat de passar per damunt de competències politico-institucionals i coordinar activitats i programacions. El nostre bagatge de pintors, escultors, dissenyadors, il·lustradors, cartellistes etc., és ben conegut. Però l’IVAM ha de recuperar un prestigi malbaratat i convertir-se en un referent no només cap enfora sinó també cap endins. ¿Per què el MUVIM, la Facultat de Belles Arts, l’Acadèmia de Sant Carles, el Museu Sant Pius V i tutti quanti han de funcionar per lliure sense cap coordinació? ¿On son les beques per a joves artistes i quina quantitat hi dediquem? ¿Per què menyspreem un dels nostres actius més indiscutibles?

146. Seguint el discurs d’aquelles manifestacions artístiques que tenen una presència (històrica i actual) especialment significativa a la nostra ciutat, ningú no dubtarà que les Falles estan especialment poc aprofitades tant des de la vessant artística com turística i tecnològica. Clama al cel la pervivència dels tòpics de tota mena i la manca del més elemental sentit comú. Cal una reestructuració a fons de les Falles per a potenciar-les amb una mentalitat diferent. No és cap utopia. Ja hi ha algunes propostes (una recent investigació finançada per l’IMPIVA) i el que no hi ha, encara, és la necessària clarividència i voluntat política.

147. Dèiem al principi que la ciutat hauria de ser un gran aparador on es divulga l’art, la qual cosa vol dir senzillament que cal que l’art estiga present al carrer de forma programada i continuada (escultures, concerts a jardins i places, teatre i mim, terrasses d’estiu per projectar pel·lícules 93

etc.). Això però, demana, almenys, dues coses: l’establiment d’un Consell de Cooperació Ajuntament-Universitats que establisca els criteris de qualitat i localització i, en segon lloc, una forta campanya de difusió de la proposta amb tots els mitjans disponibles. Tampoc seria sobrer establir intineraris artístics, facilitar la pràctica ordenada dels grafitti i aprofitar les parets mitjeres com a suport de pintura mural.

148. Al punt anterior han eixit dos temes que caldria no oblidar. El primer és capgirar la «València lletja» (molt ben descrita i analitzada per Adolf Beltran) i retornar al carrer una dignitat artística i paisagística raonable eliminant bona part del mobiliari urbà que no sols és lleig sinó que entrebanca l’ofici de vianant.

149. L’altre tema és el del teatre a la ciutat, una de les activitats artístiques més deficitàries i abandonades des de tots els vessants: ensenyament, sales de representació, presència al carrer etc. No cal ser avantguarda mundial ni competir amb Broadway, Edimburg o Avinyó. Cal, simplement recuperar un mínim de dignitat i posar remei a una absència tan aclaparadora, limitada a les representacions al Principal, l’Olympia, l’Escalante (infantil), el Rialto, el Teatre Musical del Cabanyal i poca cosa més. L’enderrocament, després de l’incendi, del Teatre Princesa podria ser una bona ocasió per a edificar un espai teatral multifunció que donara cabuda a moltes iniciatives i grups, en un barri que a més necessita aquesta mena d’equipament cultural (com s’apuntava a l’apartat dedicat al Centre Històric).

E. BIBLIOTEQUES, PREMIS I PUBLICACIONS Arribem ara al «món» del llibre, un dels més castigats per la cultura-espectacle. Des de les instàncies municipals s’ha d’aportar alguna cosa a una tasca de gran importància i volada com 94

és fomentar el llibre i la lectura, en diversos sentits. En primer terme, cal estimular el gust per la lectura, com a instrument de gaudi i de formació cultural. En segon terme, cal posar a punt una infraestructura bibliotecària escaient i a hores d’ara del tot deficitària. A més, cal promoure la producció editorial, una font menystinguda de creació de valor afegit, i que tant podria aportar a la ciutat. Una ciutat que té un carrer amb el nom de «Les Arts Gràfiques», i que fou la primera de la península on s’establí la impremta de Gutenberg de la mà de Nicolau Spindeler, hauria de fer un esforç per protegir, estimular, prestigiar i donar empenta al sector del llibre.

150. Els Premis literaris «Ciutat de València» demanen a crits alguna cosa més que un lifting. Cal reduir dràsticament el sectarisme i les capelletes, millorar la qualitat i diversitat dels jurats, incrementar el nivell d’exigència i la dotació econòmica, i reduir-ne el nombre. Pocs, però bons.

151. Una cosa semblant es pot dir de la política municipal de publicacions amb uns criteris de temàtiques i autors esbiaixats i una incidència ciutadana pràcticament nul·la.

152. Pel que fa a les biblioteques de barri, cal augmentar-ne el nombre i la qualitat, renovant a fons el concepte mateix de biblioteca popular, que a hores d’ara ha de ser un focus cultural al seu entorn, amb una programació pròpia d’activitats literàries, i una modernització radical d’instal·lacions, continguts, tècniques i procediments. A hores d’ara les biblioteques han de ser multimèdia i multifuncionals.

153. La incentivació de la lectura i la vivència de la literatura en totes les seues dimensions ha d’esdevenir una prioritat de la política cultural a la ciutat. Cal organitzar una intensa vida literària, amb presència constant d’autors i connexió amb circuits internacionals. Cal potenciar molt més la Fira 95

del Llibre. Cal aconseguir que Liber se celebre també a València cada tres anys (i no com ara, que s’alterna exclusivament entre Madrid i Barcelona).

154. Per últim, cal millorar radicalment la coordinació entre institucions. La Biblioteca Valenciana instal·lada en Sant Miquel de Reis pateix un subaprofitament d’escàndol i no desenvolupa les funcions lògiques d’institució capdavantera. No hi ha un Consorci amb les Universitats, la Biblioteca Central de l’Antic Hospital va per lliure com també passa amb les Biblioteques Populars o la Biblioteca Serrano Morales (que hauria de complir realment una funció capdavantera de les biblioteques municipals) o l’Hemeroteca Municipal. Cal un canvi radical per a millorar aquest panorama impropi d’una ciutat europea de la dimensió i voluntat de projecció de València.

F. LES FESTES La València manifestament millorable mai podria excloure la València festiva. En aquest cas l’aportació externa ha esta especialment extensa i hem optat per transmetre-la al lector tal i com ens ha arribat. Ja s’encarregarà la discussió d’ampliar, matisar o reduir el que es proposa ací. Per tal de mantindre l’estructura general, hem optat per assignar un número a cadascun dels apartats.

155. PROPOSTES GENERALS - Crear un Institut Municipal de Cultura Popular que done servei a totes les festes i permeta introduir criteris de gestió cultural en l’activitat festiva.

- Crear un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de la Ciutat. El Fòrum seria especialment important per articular mecanismes de consens, diàleg i negociació entre el col·lectiu faller, els veïns, els comerciants i les institucions.

96

- Fomentar l’estudi i investigació de les festes de la ciutat mitjançant l’atorgament de beques per a tesis doctorals o la publicació de treballs interessants. Això comportaria intensificar les relacions institucionals entre l’Ajuntament de València i les universitats valencianes.

156.- FALLES4 - Crear la Cavalcada de la Plantà per a substituir l’actual Cavalcada del Ninot, intensificant-ne la professionalització i el vessant d’espectacle modern de carrer.

- Crear una nova Cavalcada del Ninot en recollir les comissions els ninots de l’Exposició del Ninot.

- Reforma del Concurs de Falles, amb la creació de premis transversals amb introducció de jerarquia de premis limitada.

Possibilitat de deixar premis deserts. Introduir jurats mixtos de fallers i no fallers.

- Potenciar noves formes d’exaltació de les falleres majors de València, sense mantenidor o amb mantenidors valencians i en valencià.

- Articular una reforma de l’Ofrena (que comprenga el trasllat a les dates de la Mare de Déu dels Desemparats).

- Crear una convocatòria regular i operativa de congressos fallers.

- Redinamitzar i reformar el sistema d’elecció de la Falla Municipal, apostant per les noves tendències i creant estímuls per a la participació d’artistes.

- Potenciar intensivament l’ús del valencià en la festa.

- Realització d’un estudi sociològic en profunditat sobre la realitat social de la festa de les Falles a la ciutat de València.

4

En el cas de les Falles ja hem comentat en altres apartats la potencialitat que tindria la construcció d’un Districte Cultural Faller que permetria no sols que el flux turístic es perllongara tot l'any sino també i sobretot potenciar els múltiples aspectes d’innovació estretament lligats a les Falles.

97

Aquest estudi serviria de base per a la realització d’un Pla Estratègic sobre les Falles de València.

- Creació d’un Concurs Municipal de Llibrets de Falla.

- Potenciar la professionalització de la Junta Central Fallera, especialment en el sector de Promoció Exterior de la Festa, Mitjans de Comunicació, Cultura i Festejos.

- Generar ajudes per a la reconversió de la Ciutat de l’Artista Faller en un districte cultural avançat de la ciutat de València, on es combinen tant els valors patrimonials com els valors de dinamització econòmica i empresarial.

- Creació de jurats infantils per a la valoració de les falles infantils (es pot introduir la proposta mitjançant algunes experiències pilot).

- Potenciar la música en valencià, especialment en l’ambientació del cicle de mascletades.

- Incrementar les dotacions d’espai, econòmiques i de personal del Centre de Documentació, Informació i Difusió de la Festa de les Falles (CDF).

- Reforma del Museu Faller per a introduir-lo en els paràmetres més avançats de la nova museologia, amb plantejaments més moderns, participatius, multimèdia i pedagògics, i molt especialment orientat a difondre la peculiaritat de la festa fallera entre els turistes que visiten València. Es podrien crear, per exemple, rutes del Museu Faller al llarg de València, casals i tallers fallers i Ciutat de l’Artista Faller.

- Reforma de l’Exposició del Ninot, introduint criteris de qualitat per al concurs, fent que la participació siga opcional i eliminant mecanismes de censura.

- Intensificar els mecanismes d’implantació de la xarxa d’internet i intranet en les falles. Reforçar la pàgina web de la Junta Central Fallera com a element d’informació i promoció de la festa, eliminant la propaganda politicoinstituiconal.

- Potenciar la participació de les dones i dels joves en els llocs de responsabilitat de les comissions falleres i en la Junta Central Fallera.

98

- Generar mecanismes d’integració dels immigrants en la festa fallera.

- Realització d’un estudi en profunditat sobre la incidència de les falles, especialment dels nous materials, en la contaminació de la ciutat.

- Desplegar una política de publicacions coherent, que combine la divulgació amb la difusió de la investigació.

157. NADAL - Reformar en profunditat la Cavalcada dels Reis d’Orient, amb el reforç dels aspectes escènics i la inclusió de valors solidaris.

- Recuperació del cançoner valencià en els concerts de Nadal.

- Potenciar la fira EXPOJOVE, amb el desenvolupament d’edicions monogràfiques destinades a sensibilitzar la infància i la joventut sobre els problemes socials i ambientals. Alhora, s’hi ha de reduir la presència propagandística de les institucions i excloure la presència de grups d’extrema dreta, ultres, racistes, xenòfobs i que fan apologia encoberta de la violència.

158. FIRA DE JULIOL - Potenciar la participació de grups de música en valencià.

- Definir amb un criteri particularitzat la programació musical i teatral de la Fira de Juliol.

- Potenciació dels esports i jocs tradicionals valencians.

- Incorporació d’una gran parada musical i festiva en la línia de les que es fan a les principals ciutats europees.

159. CORPUS - Reforçar la processó incorporant-hi una direcció escènica i millorant-ne els elements processionals i bestiari festiu. Redefinir la presència corporativa i política, evitant actes de propaganda partidista encoberta o palesa.

- Potenciar les representacions dels misteris del Corpus.

99

- Ampliar les activitats complementàries amb l’organització d’una trobada amb la participació de representacions teatrals, musicals i festives de la celebració del Corpus en altres ciutats.

- Programar exposicions i conferències commemoratives.

- Recuperar i incloure la Trobada de Música del Mediterrani.

- Organitzar cercaviles folklòriques i festives dels països de l’antiga Corona d’Aragó.

160. NOU D’OCTUBRE G. LA LLENGUA És necessari posar en marxa un setmana d’actes culturals i festius al voltant del Nou d’Octubre, amb un clar contingut cívic i integrador. Un conjunt d’activitats que permeta celebrar, i alhora, reflexionar sobre la ciutat i el país.

Caldria definir un programa que permetera englobar coherentment i sota una marca paraigua (del tipus Nou dies d’Octubre, ja utilitzada anteriorment) nous actes i, alhora, reconvertir algunes de les celebracions i activitats que es duen a terme actualment, redistribuint-les al llarg de nou dies.

La Processó Cívica del Nou d’Octubre hauria de ser oberta, pacífica i precisament això, cívica, tot redefinit el seu desenvolupament per a evitar el partidisme, l’incivisme, les agressions, la impunitat, les proclames incendiàries i la intolerància. A més, cal encetar un debat en profunditat per establir criteris aconfessionals, en sintonia amb els valors constitucionals.

Pel que fa a les activitats actuals, caldria: - Potenciar el Festival de Pirotècnia, en col·laboració amb la Diputació de València.

- Millorar les celebracions de Moros i Cristians.

- Reforçar la dimensió cívica i projecció ciutadana dels guardonats amb les medalles de la ciutat amb exposicions i conferències complementàries.

La qüestió de la llengua es planteja a hores d’ara en termes molt diferents de fa unes dècades, quan es posava en qüestió aspectes del tot aclarits, aleshores com avui, per les instàncies acadèmiques i científiques, per la Universitat. Fins i tot es qüestionava l’acord històric de normativització aconseguit amb les Normes de Castelló de 1932, que adaptaven al valencià les normes fabrianes. A hores d’ara ja no es discuteix la unitat de la llengua (reconeguda amb fórmules més o menys barroques pel Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), ja no es discuteix sobre el nom de la llengua, encara que hi ha recialles d'antigues batalles i grups organitzats especialitzats a atiar vells fantasmes. El tema avui és l’ús social de la llengua. De fet, sempre havia estat eixe el tema, i és evident, en termes històrics, que tot l’embolic organitzat al voltant de denominacions i aquestes qüestions tenia com a objectiu justificar la dimissió lingüística d’uns sectors socials determinats.

Avui, després d’anys d’escolarització i vigència de la Llei d’Ús, les coses es viuen i es poden viure de manera molt més desdramatitzada. Però hi ha molt de camí per fer, queda una immensa tasca per davant per fer real l’oficialitat compartida del valencià i desplegar-ne totes les possibilitats en en camp de l’ús públic i social, i per arraconar definitivament els reflexos secessionistes, que tant de mal han fet. L’Ajuntament del Cap i Casal té una gran responsabilitat en aquesta matèria.

D’altra banda, caldria: - Organitzar una fira d’associacions ciutadanes, amb participació dels col·lectius d’immigrants.

100

161. Aprovació d’un reglament d’ús del valencià com a llengua oficial de l’Ajuntament de València, campanya sistematitzada de promoció del valencià en les retolacions, en la 101

comunicació oral, escrita, pública i social. Promoció de les retolacions en valencià dels comerços i de l’ús del valencià al carrer, dignificant l’ús de la llengua. L’objectiu no pot ser altre que augmentar de manera sostinguda el nombre de ciutadans que el parlen habitualment i, així mateix, el nombre dels qui l’escriuen amb correcció. Utilització de la xarxa de biblioteques municipals i casals fallers per a fer cursos de valencià, especialment adreçats als immigrants, els nous valencians. El compromís ferm de l’Ajuntament amb el valencià ha de manifestar-se i ha d’impregnar tota la seua activitat, col·laborant amb totes les iniciatives i instàncies que treballen en aquest sentit. La promoció del valencià ha de ser una política transversal de l’Ajuntament i una condició regular en tots els seus convenis, concerts i concessió de subvencions a empreses, entitats, grups i iniciatives.

L’alcadessa o alcalde de la ciutat ha de donar exemple, adreçant-se als ciutadans en la llengua històrica i pròpia de la nostra ciutat.

H. LA GESTIÓ CULTURAL Aquest és un apartat que, afortunadament, pot ser molt breu. Al llarg del desenvolupament de les diferents vessants que es poden protegir sota el paraigües comú de la «cultura», hem insistit sovint en una idea central: els avantatges de la col·laboració i la coordinació. Portes endins de l’Ajuntament ha d’haver-hi un organisme amb estructura gerencial que coordine i unifique la política cultural per tal que cada delegació no actue al seu albir i sense ajustar-se a un pla de conjunt. Proposem per tant la constitució d’un Institut Municipal de Cultura.

De portes enfora, aquest organisme ha d’establir lligams de coordinació, sota diferents formes jurídiques, amb totes les altres instàncies político-administratives. El client és el mateix (el ciutadà de València i la seua àrea metropolitana) i el que hauria d’importar és el criteri territorial per damunt de jurisdiccional.

102

10

VALÈNCIA PARTICIPATIVA I DEMOCRÀTICA

Si hi ha alguna cosa irrefutable en la història de la ciutat arran del 1991 és que la qualitat de la democràcia ha experimentat un notable empitjorament. Els ciutadans (clients i copropietaris de la ciutat) tenen una importància minvant en la presa de decisions i són cada vegada més súbdits i menys ciutadans lliures.

Aquest ha estat el resultat d’una política explícita i hàbilment populista que ha dut a la pràctica de forma molt eficient allò del «govern del poble però sense el poble» i que també està a l’origen de la sistemàtica substitució de la informació per la propaganda. El judici no pot, per tant, ser gens ni mica benèvol quan, mai millor dit, la qualitat de la democràcia a la ciutat de València és manifestament millorable. Però, com en totes les altres vessants d’aquest treball, no és la nostra intenció aturar-nos en el plany ni en la crítica i prou. Hi ha un munt de coses que s’han de canviar, coses sovint elementals i més bé escassament utòpiques, coses que només demanen la voluntat política i una mica d’enteniment, una mica de trellat. Per tal de facilitar i promoure la discussió (tan necessària), heus ací algunes propostes o línies d’acció que considerem pertinents: 162. La participació ciutadana té com a requisit previ una informació que s’allunye al màxim de l’estricta propaganda i que arribe, per diferents mitjans, a la majoria dels ciutadans. En general, en la societat actual, hi ha una gran abundància de mitjans tècnics moderns de comunicació, però de vegades sembla que hi ha poques coses per comunicar. És el símptoma que alguna cosa falla. En aquest cas, però, hi ha moltes coses de les quals informar i unes possibilitats tecnològiques que ho faciliten. Comptem amb la web de l’Ajuntament, la ràdio i la televisió local, les xarxes socials d’Internet i, d’altra banda, no s’ha de descartar el ja clàssic 103

Butlletí d’Informació Municipal (en diferents formats: imprés i digital). Cal informar del que correspon a l’acció de govern però també de la ciutat, com fa la web de l’Ajuntament de Barcelona. La informació al ciutadà no pot dependir d’una delegació (més d’una en el nostre cas). És una tasca lligada al màxim nivell de govern i desenvolupada per professionals competents no sotmesos a cap esquema de submissió i por. Cal establir rodes de premsa periòdiques (setmanals o quinzenals) on es formulen amb llibertat les preguntes escaients. Cal retransmetre els plenaris, informar prèviament del contingut de les Comissions de Govern, publicar a la web plantilles i liquidacions pressupostàries, les inversions detallades per barris, etc. Hi ha tantes mancances i és tan baix el nivell d’informació ciutadana! Per a què volem una Televisió Municipal si no ompli aquest buit?

163. Sobre la base d’una informació ciutadana molt més gran en quantitat i qualitat es pot i cal plantejar el tema del grau de participació ciutadana que avui s’acosta perillosament a zero. Una primera qüestió seria eliminar la ficció de les Juntes de Districte (absolutament inoperants) i tornar a les 19 Juntes de Districte que es corresponen amb els Districtes vigents. Juntes de Districte que tinguen competències, pressupost (l’ordinari de funcionament, les despeses corrents descentralitzables i una quota d’inversions de lliure elecció) i un regidor delegat com a responsable polític màxim (vegeu, de nou, el cas de Barcelona). Juntes on estiguen representats els veïns amb un sistema de vot paritari amb el poder polític i vot de qualitat del president, en determinades qüestions. Això estimularia, segur, la participació.

164. Pel que fa a la representació dels veïns, per tal que siga eficient i operativa, caldria estudiar la fórmula legal que permetera eleccions democràtiques de representants a escala de barri, coincidint amb les eleccions locals (o renovats 104

cada dos anys). Els elegits tindrien reducció horària en el treball i compensació econòmica.

165. La celebració de referèndums o consultes populars hauria de estar reglada i fer-se amb una certa normalitat (evidentment en els temes importants i quan ho demane un percentatge no massa restrictiu de ciutadans) aprofitant l’estructura de les Juntes de Districte i les noves tecnologies de comunicació.

166. Cal afavorir el teixit associatiu de la ciutat sense cap classe d’entrebanc a iniciatives ciutadanes i cal posar al seu servei la infraestructura de comunicació local. Les associacions existents (de veïns, d’immigrants, culturals, de benestar social, etc.) tindran les portes obertes i gaudiran de les instal·lacions de les Juntes de Districte. Per raons òbvies és especialment important d’afavorir l’associacionisme dels grups amb problemàtiques específiques.

167. Caldria posar en marxa el projecte d’una targeta electrònica (ciutadà metropolità) on figuren les dades d’identificació pertinents i que done accés als serveis públics.

Amb aquest tipus de mesures (i d’altres que, cal esperar, eixiran a la llum en la discussió), podriem millorar notablement la qualitat de la democràcia a la ciutat, com correspon a un esquema de democràcia avançada, a la qual hem d’aspirar.

D’altra banda, sense informació i participació el sentiment de pertinença i autoestima sols pot basar-se en un perillós populisme en el qual el legítim «l’orgull» propi és substituït per la veneració als èxits del «líder» a càrrec d’una població literalment bocabadada, molt lluny de l’esperit crític i participatiu d’una ciutadania democràtica, informada, conscient i activa.

105

11

VALÈNCIA EFICIENT

A més d’assolir un nivell raonable de qualitat de la democràcia local, cal que reivindiquem també una València eficient. La cultura popular no és aliena a la saviesa i per això (i per manca d’informació) és més que comprensible que aquesta (l’eficiencia) siga una batalla que la gent del carrer dóna per perduda de bestreta. És una mena de càstig diví, una malaltia incurable amb la que cal aprendre a conviure.

Tanmateix, la gestió ineficient no sols ens perjudica a tots minvant la quantitat i qualitat de les obres i serveis públics (o fent-nos perdre massa temps en gestions estèrils) sinó que té un altíssim cost d’oportunitat. Un exemple fàcil: hi ha un consens generalitzat sobre la baixa productivitat del treball a l’Ajuntament (per causes diverses que convé analitzar). Doncs bé, aquesta baixa productivitat suposa que malbaratem cada any més milions d’euros que l’assignació feta a noves inversions.

Com que la reducció de personal és una mesura inaplicable, legalment i política, entenem que millorar l’eficiència de la gestió municipal no vol dir altra cosa que augmentar la quantitat i qualitat de béns i serveis públics sense augmentar els recursos humans disponibles (que ja s’han situat en nivells preocupants: uns 6.000 treballadors que representen prop del 40% del pressupost anual) i sense augmentar un deute per habitant que sempre està fregant el límit legal i que és, després del cas de Madrid, el més elevat de tot l’Estat. ¿És possible millorar l’eficiència augmentant els «resultats» i congelant els recursos de què hom disposa? La resposta és, sense cap demagògia, afirmativa. I per a que es faça realitat aquest objectiu «només» cal un canvi –radical, certament– del xip mental. Un Ajuntament és com una empresa que produeix béns i serveis públics i que en lloc de tindre com a objectiu a curt o mitjà termini maximitzar els guanys (com passa a l’em107

presa privada), el seu objectiu ha de ser maximitzar la satisfacció de las necessitats col·lectives mitjançant la quantitat i qualitat dels béns i serveis públics oferits, i la seua adequació a la demanda ciutadana amb el mínim cost possible per tal que no siga necessari incrementar els impostos i/o recòrrer a l’endeutament.

Això es perfectament assumible si s’utilitzen adequadament els coneixements disponibles d’economia d’empresa. El que no és acceptable és que una institució pública com l’Ajuntament, amb 6.000 treballadors i més de 800 milions d’euros de pressupost anual siga absolutament aliena a la utilització de qualsevol tècnica de planificació i gestió empresarial i que el concepte de cost li siga igualment desconegut perquè, segons sembla, tant se val que les coses costen 2 que 4. L’Ajuntament mai no farà fallida i seguint la tònica populista i demagògica en què s’ha instal·lat la dreta que governa, sempre hi haurà algun enemic exterior a qui carregar-li les culpes.

Aquesta és, en síntesi, la diagnosi de la situació. I és essencial que canviem la tendència en benefici de tots. No podem continuar predicant la resignació i la paciència quan hi ha remeis i solucions ben coneguts i aplicats en altres llocs. No és fàcil l’empresa ni cosa de dos dies però paga la pena intentarho amb determinació. A més, sabem què caldria fer, com ho demostren les propostes i línies d’actuació que passem tot seguit a desenvolupar: 168. En primer lloc, cal establir l’absoluta necessitat d’elaborar un Pla d’Actuació Municipal (PAM) per als quatre anys de legislatura. Aquest PAM no és una altra cosa que una relació detallada de programes d’actuació concrets en el qual hom fa constar els recursos humans i financers que es dediquen al programa i quins en són els objectius tot establint, sempre que siga possible, indicadors de gestió que facen possible mesurar el grau de compliment i la productivitat associada al programa.

108

169. El PAM requereix conèixer els recursos financers disponibles i, per tant, cal elaborar un document de viabilitat financera on s’estimen aquests recursos en els clàssics tres escenaris: el pessimista, el continuista i l’optimista.

170. Així mateix, el PAM (base del pressupost per programes) requereix un canvi bastant radical en el caòtic organigrama actual, perquè cal comptar amb unitats de gestió de dimensió raonable i certa homogeneïtat a les quals se’ls puga assignar un o diversos programes i la responsabilitat consegüent. Si un programa és cosa de dos o més òrgans, no és cosa de ningú.

171. El PAM ha de recollir, lògicament, tots els compromissos ferms de l’Ajuntament tant en l’àmbit urbanístic com en altres àmbits, perquè el PAM és la base per a l’elaboració del pressupost per programes anual i si la voluntat política no té reflex pressupostari és com si no existís.

172. Junt a l’organització de l’actuació per programes (amb l’excepció de les funcions «horitzontals» d’assessorament), l’altre element clau per a millorar l’eficiència en la gestió és la gerencialització de la gestió. Això vol dir, senzillament, que cal introduir la figura del Director General o Gerent tant per al conjunt de l’organització com per a cadascuna de les Àrees de Gestió. Aquest gerents podran ser escollits entre els funcionaris que hagen acreditat la seua capacitat directiva o ser reclutats en el mercat. En ambdós casos, seran càrrecs de lliure designació. Per sota dels Gerents d’Àrea hi haurà responsables dels programes de cada Àrea. S’establirà un sistema de compliment d’objectius amb bonificacions i penalitzacions associades (no necessàriament monetàries) utilitzant adequadament els complements de productivitat. A més, sota la direcció del Gerent o Director General i d’acord amb els gerents d’àrea, es posarà en marxa 109

l’aplicació sistemàtica d’un conjunt definit de tècniques d’anàlisi empresarial (tècniques de direcció, elaboració de quadres de direcció, indicadors de gestió, valoració de projectes públics, anàlisi de les desviacions, gestió de recursos humans, marketing, gestió de la informació, prospeccions de demanda etc.).

173. La gestió de recursos humans, la formació i qualificació del personal i la valorització del «servei públic» seran peces claus en aquesta reestructuració que introduirà criteris de racionalitat i eficiència.

174. Pel que fa a la situació financera, caldrà abordar amb urgència un Pla de Sanejament (com ha fet amb èxit Barcelona) on es faça front als punts crítics referits a la gestió dels ingressos (actualització de matrícules fiscals, anàlisi de la morositat i de les baixes aprovades), de la despesa (anàlisi de desviacions, criteris de selecció de la despesa, revisió de les concessions, eliminació de duplicitats etc.), de la generació de deute (que s’ha de minimitzar) i de la política de tresoreria. L’objectiu és reduir a la meitat a mitjà termini (8 anys) l’endeutament per habitant, la disminució d’ingressos liquidats i el temps mitjà de pagament (en aquest darrer cas es podria plantejar un objectiu més ambiciós com seria el pagament a tres mesos).

mantindrà per a fer possible la contractació de serveis externs quan siga necessari.

177. Els regidors tindran com a responsabilitat política l’assistència al Ple, a la Comissió de Govern (si és el cas) i la presidència de la Junta de Districte que li corresponga. No hi haurà delegació de competències, que romandran en l’Alcalde i el Plenari i sols es delegaran en la Comissió de Govern.

178. El gerent o Director General respon davant de l’Alcalde i el Plenari. L’alcalde com a màxima autoritat democràtica i representativa de la ciutat disposarà dels serveis dels cossos nacionals, de la secretaria particular, del Gabinet d’Alcaldia i del Departament de Relacions Exteriors.

Amb aquest conjunt de mesures (i d’altres que eixiran, amb tota seguretat, de la discussió) pensem que podem bastir una ciutat nos sols més democràtica i participativa sinó també més eficient.

175. Els gerents d’Àrea tindran la responsabilitat del control de la gestió indirecta (com ara empreses municipals, fundacions, organismes autònoms, concessions administratives, etc.) vinculada a les seues competències i els conflictes entre els responsables de la gestió indirecta i el gerent de l’Àrea seran objecte d’arbitratge pel Director General.

176. S’elimina la figura de l'assessor tant de les regidories com dels grups polítics. La quantia econòmica (revisada) es 110

111

12

ELS REPTES DEL SEGLE

Arribem, ara sí, al final d’aquest breu text on hem intentat demostrar que la nostra ciutat i la seua àrea metropolitana podrien millorar de manera molt considerable. Lluny de qualsevol temptació de «critica destructiva» (tot i que la critica fonamentada mai no és destructiva), podem i sabem fer un conjunt de propostes o línies d’actuació més o menys difícils o complicades de dur a terme, però sempre viables i amb referents concrets de llocs on han estat aplicades de manera reeixida. Unes mesures que, si s’aplicaven, farien una ciutat clarament millor, és a dir, una ciutat més oberta, pròspera, lliure, justa, culta, participativa, democràtica i eficient.

La finalitat principal d’aquest treball, tanmateix, no és tant «demostrar» que les coses es poden fer d’una altra manera com de promoure i incentivar la discussió entre tots els agents públics i privats de la ciutat per tal d’arribar al grau de consens més alt possible en benefici comú. Un objectiu que pot semblar utòpic en una societat tan acostumada a la desqualificació a priori, a la cridòria, al vol gallinaci, a l’exabrupte.

El format web que acompanya la present publicació ofereix la possibilitat no sols d’aportar materials complementaris sinó sobretot de poder participar en el debat –i hi ha temps per ferho, més d’un any fins a les pròximes eleccions municipals, perquè ningú puga parlar de precipitació– utilitzant una eina idònia com ara els fòrums d’Internet Com dèiem a la Introducció, aquest és un paper benintencionat, positiu, centrat bàsicament en les propostes i les alternatives, i que no té cap adscripció «política» definida en el sentit de partidista. Cap partit està darrere d’aquesta iniciativa i els qui ens han aportat generosament les seues idees ho han fet en termes de confiança amical. Per això (els que han volgut) figuren explíci-

113

tament com a coautors. Ací teniu les propostes. Ara comença la discussió i després… que cadascú agafe allò que li interesse.

Potser convé acabar aquest text esmentant unes poques fites que seria desitjable que la ciutat assolís al llarg del segle XXI en el qual anem endinsant-nos. Per no estendre’ns, farem una enumeració succinta d’aquestes fites, sotmeses com tota la resta a discussió. El nostre particular I have a dream o, si voleu, el nostre Yes, we can, tindria aquest contingut:

Catorze «objectius» que podrien ser-ne més, o que podrien ser també uns altres, tant se val. El que importa és que ens acostumem a debatre civilitzadament, a participar activament, a fer de nou propostes concretes i globals, a repensar la ciutat, a bastir una alternativa. I que arribem a convèncer-nos que millorar la nostra estimada València és tasca de tots. Utopia? Potser.

Però tan necessària com l’aire que respirem trenta vegades per minut. Poesia necessària, utopia necessària.

- Una ciutat amb presència activa a l’Europa de les ciutats i específicament al Mediterrani; - una situació de «normalitat» metropolitana; - una ciutat Cap i Casal de veritat; - una reconversió substancial en ciutat del coneixement; - una disminució dràstica de la dualitat social; - una ciutat culta no dominada per la cultura-espectacle; - una situació de «normalitat» lingüística on hagen desaparegut secessionismes estúpids i enemics exteriors inventats; - una ciutat que recupere l’espai públic i que supere el dictat de l’automòbil privat; - una ciutat que haguera resolt per fi de forma satisfactòria la triada ontològica: el riu, l’horta i la mar; - una ciutat amb una autoestima real a la qual no li calguen líders populistes i que tinga cura de la seua memòria històrica; - una ciutat on el verd i el paisatge recuperen protagonisme; - una ciutat on fóra fàcil posar-se d’acord i on per damunt de competències i jurisdiccions, primara l’avantatge de la col·laboració; - una ciutat amb qualitat democràtica, ben informada i participativa. Una ciutat dels ciutadans, que no súbdits ni seguidors de xarxes clientelars; - una ciutat eficient on els recursos públics s’aprofiten amb cura i on el servei públic recupere el seu merescut prestigi; - una ciutat sana i neta on l’aire del mar es puga percebre per damunt de la contaminació.

114

115

EPÍLEG Notes per a València, una ciutat manifestament millorable o de com es pot encetar un possible debat RICARD PÉREZ CASADO

Amb una explicació inicial. Això havia de ser un pròleg, segons el propòsit inicial del professor i amic Sorribes, editor i factòtum de la idea i del text. Una confusió, de les tantes que patim cada dia va fer que jo pensàs que es tractava de fer-li uns comentaris, o unes notes més o menys crítiques respecte del que ell havia resumit i elaborat a partir de les opinions i propostes dels diversos participants.

Aclarida la confusió, en una nova revolta de les que pateixen els textos i els autors, se li acudí, i jo conforme, de refer una mica el text despullant-lo d’algunes referències personals més impertinents que cap altra cosa, per fer-ne això que diu l’enunciat, una aportació a un possible començament del debat.

Potser perquè som bona cosa d’escèptics quant a la discussió que pot generar una iniciativa així, ens proposàrem de ser nosaltres mateixos els iniciadors, en aquest cas jo mateix.

I heus-ne ací els resultats, exposats amb un aire poc «barbut» i gens acadèmic.

1. Sobre el títol Estic d’acord amb els arguments, i més amb la referència a l’origen franquista de l’expressió. Tanmateix, i vista la ignorància del personal sobre el passat més immediat potser hauria calgut trobar-ne un altre. Que, a més, s’acomodara a la pretensió global del paper, que em sembla que no és cap altra que recuperar la ciutat per a la ciutadania. Propose considerar la proposta de València per a la ciutadania, o una cosa per l’estil.

117

2. Sobre el text de l’editor, que és l’objecte d’aquestes notes Crec que un tema cabdal és l’amenaça ben real i efectiva del caràcter irreversible de moltes de les grans actuacions que s’han dut a terme després de l’abrupta aturada del 1991, ja encetada amb el retrocés de 1989-1991 (també cal repassar la història pròpia, i probablement faria recular la primera data al 1987 i el desori de l’esquerra ciutadana i principalment del PSPV, i de l’anomenada societat civil organitzada en els moviments ciutadans i veïnals).

L’amenaça de la irreversibilitat va des de l’urbanisme a la cultura. Per exemple, trobe engrescador recuperar la mediterraneïtat, tan discutida pels nacionalistes com pels altres: és possible una altra Mostra quan el mercat ja s’ha desplaçat? Col·laborar amb la seu de la Unió Europea de Barcelona per la Mediterrània, d’acord, però és possible encara? I qué fem amb la Casa de la Mediterrània d’Alacant?

Què s’hauria de fer amb l’arquitectura-espectacle de Calatrava? Cert que se’n parla de reutilització, de nous continguts.

Hi estic d’acord. Ara bé, s’haurà d’explicar molt bé en un entorn d’èxit mediàtic de la gran Falla. I explicar no només els costos i els compromisos financers, sinó també la despesa corrent que genera l’artifici, i en conseqüència també haurem de filar prim amb les propostes alternatives. Sobretot quan l’horitzó de les finances locals suficients s’allunya cada vegada més i no només a causa de la crisi.

L’amenaça de la irreversibilitat s’ha de fer arribar a la ciutadania, i això ja no és cosa d’una publicació, tot i que, cas de produir-se la controvèrsia necessària, podria resultar útil. Tanmateix correspon al debat ciutadà i polític d’abans del 2011, és a dir als programes electorals i de mobilització de la ciutadania.

La governança... i el retorn de la política. Crec que és un tema cabdal, perquè és el que pot permetre que la ciutadania torne a interessar-se per les operacions que atenyen els seus interessos: des dels impostos –com s’ha de pagar el deute 118

generat, com es pot pagar la despesa de les alternatives– a la denúncia que la gestió neutra, per si algú encara ho pensa, no existeix; i cas d’haver-hi sempre serà en contra nostra, dels ciutadans i a favor d’una concentració encara més gran dels guanys i de les plusvàlues. Cal la participació activa, i garantida pels poders públics. Si cal modificant la legislació. Per cert que hi ha més temes de governança, com ara la proposta de l’elecció directa d’Alcalde metropolità. S’hauria de mirar des del punt de vista constitucional si és possible, perquè també està pendent el tema de l’elecció directa dels Alcaldes, i no sé si el primer responent davant d’una Assemblea metropolitana té encaix. El tema de les llistes obertes és una altra qüestió que ningú no vol tocar, ja que s’acabarien les oligarquies partidàries, i el monopoli sobre el reclutament dels candidats i el control ulterior sobre els electes.

La cohesió social té múltiples ramificacions. Des del compromís urbanístic que hauria d’incloure tots els agents socials, des dels propietaris i promotors o com es diguen després de la crisi, als partits, les organitzacions patronals i sindicals, que sembla que només els preocupen els salaris; a les Universitats, que també semblen paraxutistes llevat dels professionals del tema urbà, i en fi, a tot el teixit associatiu que encara funciona, i no circumscrit a una interlocució cantonal, de cantó, a què sembla haver-se reduït el moviment veïnal.

La compartimentació de la ciutat constitueix un dels perills més greus per la convivència, i per tant calen polítiques actives de vivenda, d’equipaments i de mobilitat que eviten l’aparició de guetos segregats, o de noves minories excloses, com els xiquets i els carrers i les places, els vells i l’accessibilitat.

La mobilitat és una peça clau. Constituí al seu moment una primera emancipació respecte del medi. I ara ens trobem amb una indústria d’arrossegament que està damunt la taula de totes les decisions polítiques: s’ha de mantindre l’automòbil, tot i Kyoto o el G-8 i la resta. És del tot contradictori: fem biocombustible i deixem sense aliments proporcions enormes de gent; 119

contaminem, estem contra la contaminació però promovem la indústria que contamina.

La compatibilitat precisa de les mesures que es proposen, limitatives de la mobilitat individual, amb un esforç d’educació d’ús que requerirà molt de temps. Mentrestant s’imposen les mesures restrictives, i coactives, amb el reforçament dels mitjans de transport col·lectiu, junt amb el foment del seu ús.

Podem creure que la dreta local té interés amb un aital esquema, d’altra banda comú a moltes ciutats europees també regides per la dreta?

El tall, el punt final, de les urbanitzacions disperses de baixa densitat hauria d’ésser programàtic. I no només des del punt de vista col·lectiu, sinó pels ciutadans mateixos que hi han optat: els costos individuals són també insuportables, i la garantia dels serveis, de l’educació a la salut, o a la mateixa mobilitat individual, caríssims. No cal dir per a les administracions locals i les seues hisendes, i la gestió dels serveis, de la seguretat a les escombraries, en un territori dispers. ¿Qui fa front, tanmateix, al tall, sobretot quan molts municipis, sempre a curt termini, han preferit les compensacions dels PAI de la LRAU sense pensar en la despesa corrent per al manteniment dels serveis bàsics, de l’enllumenat al clavegueram? ¿Ha de procedir cada municipi, en una onada de bones intencions col·lectives? ¿Ha de ser producte d’un compromís metropolità, traduït institucionalment com es proposa més endavant? ¿Ha d’imposar-lo l’autonomia, via govern i Corts Valencianes? Que és imperatiu resulta fins i tot massa evident, per les raons adduides al text.

Els ports de l’eix mediterrani, d’Alacant a Barcelona, han d’estar lligats per una xarxa ferroviària d’ample europeu i velocitat alta per a mercaderies. I amb Madrid i la plataforma logística de Saragossa. Els ports, com les ciutats, si no s’imposa la burrera de manera indefinida, han de cooperar en competència, que vol dir assegurar-se les infraestructures i qui gestione millor en la competència global tindrà millors resultats per la població de la seua àrea d’influència.

120

El turisme des de la diversitat de productes. L’exhauriment del model «eventual», dels events, a què com a bon provincians ens han encolomat els espavilats del pelotazo universal, és possible que s’accelere en funció de la crisi i de la seua sortida: una vegada més sembla que res no serà igual que abans pel que fa a les singularitats com la Copa de l’Amèrica o la F 1.

De fet ja s’estan organitzant competicions en paral·lel més barates i de més fàcil ubicació en funció dels costos. Ara bé, les infraestructures ja estan fetes, i la seua reconversió sembla imprescindible: el cas més cridaner, la Marina de València. Quin és el «pla de negoci»? Cercar un culpable de les nostres desgràcies? Com s’han d’amortitzar les inversions que recauen sobre tots els contribuents del país? Els avals són compromisos de l’Estat, de l’Administració General de l’Estat, i dir el contrari és mentir.

A més de les propostes contingudes al text, caldria insistir en Falles tot l’any, és a dir introduir els turistes en una singularitat certa de la ciudat, explicant-los com funciona, com es fan, i fins i tot organitzant de tant en tant una exhibició completa, en una mena de parc temàtic de la festa major. Si no recorde malament, Rausell i algú més tenen propostes al respecte. I els esports en totes les seues manifestacions. El text va orfe al respecte, i potser algú com Vicent Añó podria il·lustrar a la concurrència, com ve fent a les homilies esportives dominicals de Levante. De fet, la ciutat i la climatologia es presten a acollir competicions de tots els nivells tot l’any, amb el flux de visitants que això pot generar.

Un comentari addicional. En sentit carinyós sembla com si la recuperació del Saler o l’operació vertebradora del Vell Llit del Túria fossen projectes caiguts del cel, producte d’algun déu grec despistat. Decisions dures, i conseqüències importants per altres objectius d’aquell moment de màxima exigència, tal com haver d’indemnitzar per la recuperació de parcel·les, o combatre la titularitat final de vell llit. I l’Albufera, per fer de moderns, cacera sí o no? És un parèntesi.

121

Retorne a la governança i a la possible creació d’instruments de gestió. N’apareixen molts: Comissariat per la memòria històrica, Agència del Pla Verd, etc. Insistesc que cal una reflexió, també jurídica, per encaixar tots els temes, que acabaria en una proposta a debatre d’organització de l’Àrea metropolitana, sempre amb la transparència i la participació de la ciutadania. I del seu govern, i la compatibilitat constitucional dels municipis, la província que ara recupera protagonisme (!), i la Comunitat autònoma.

Em sembla brillant allò de les quatre potes: el riu, el litoral, l’horta i la ciutadania. Ho hem discutit sovint, i no hi torne.

La implicació de la matèria grisa universitària i dels instituts i agències de recerca i innovació fallen per la dispersió i les capelletes, a més de la superposició de les Administracions públiques, que generen al seu torn més capelletes disperses. Tot plegat un malbaratament de recursos escassos, sense unes directrius clares i imbricades en el teixit social i econòmic. ¿Proposarem una altra agència, contradint-me, que coordine, ordene, i fixe objectius de recerca prioritaris?

Una certa tradició vol que València siga una ciutat progressista, republicana. Caldria posar-ho en qüestió, tot això de la tradició. El republicanisme blasquista, per exemple, en termes de ciutat arribà a ser catastròfic i està en les arrels més reaccionàries amb presència ben actual. La dinàmica de les classes socials, el dinamisme demogràfic i l’econòmic han fet que quede la imatge d’una capital agrària com a imaginari col·lectiu; provinciana també. Les noves capes socials urbanes agafen com a referent l’epidermis de la tradició com a signe d’identitat i d’integració: poseu l’exemple de les Falles, de l’aigua, l’arròs, i Sorolla.

La modernitat s’intentà als anys trenta i la Segona República República en un clima de fortes tensions socials que ja sabem com acabà. El segon intent, més durador i no exempt de tensions, és el dels anys de la Transició i la primera onada democràtica als anys vuitanta del segle XX. L’empenta tampoc fou suficient per fer irreversible la senda de progrés. La síntesi de l’oligarquia del sòl, urbà i agrari que vol ser urbà es consolida amb la lògica immobi122

liària dels anys noranta i l’inici del milenni, tot plegat sembla haver estat més potent que el complex moviment social i ciutadà que posà les bases per fer una ciutat progressista.

La vivacitat dels moviments socials urbans, del 1970 al 1980, orientats sobretot pels partits d’esquerra i singularment pel partit comunista, s’anà desinflant a mesura que es guanyava espai de poder públic compartit amb l’oligarquia urbana, i a mesura que els seus membres més actius s’integraven en les estructures municipals, provincials, o les noves institucions preautonòmiques i autonòmiques. I també en la mesura que una certa crisi interna a les organitzacions d’esquerra s’emparava de les sigles i les buidava de contingut. No és el lloc per escriure la llarga etapa de decadència del socialisme valencià o de dibuixar la pràctica desaparició del comunisme organitzat. Com tampoc no és el lloc escaient per esbrinar-ne les causes, entre les quals cal no oblidar una certa crisi d’identitat de la socialdemocràcia europea i els seus amics eurocomunistes.

La valencianitat i el valencianisme elaborats a partir de les tesis fusterianes dels anys seixanta han tancat un cicle de més de trenta anys que ve a coincidir en l’inici del final de l’hegemonia social de l’esquerra a començament de la dècada dels noranta. La disputa entre els suposats hereus mereixeria una reflexió addicional, la de la inanitat per plantejar alternatives, però és qüestió que potser escapa del propòsit d’aquest paper. O potser no tant, en la mesura que l’adversari ha bastit una part dels seus «arguments» en la negació de les propostes fusterianes: un éxit impensable per a l’escepticisme humanista del suecà.

Coincidència a més amb l’acceleració de la globalitat i l’aparició de nous espais, des de la Unió Europea a la multipolaritat del món. La retracció sobre si mateixa de la societat valenciana és un reflex d’autoprotecció, amb l’exaltació de les identitats fragmentades, devastadora d’una identitat fràgil que havia anat forjant-se en els últims anys de la Dictadura. La provincialització n’és un símptoma i una conseqüència alhora. La reducció de l’espai urbà als termes municipals un altre. I això en clara con123

tradicció amb la realitat metropolitana que ací hem tractat de definir, i no menys contradictori amb els nous fenomens d’amplitud territorial cada vegada més gran: des de la petjada ecològica o la taca d’oli de las relacions econòmiques de la ciutat i el país.

La interdependència creixent amb un paroxisme del localisme, heus ací una descripció forçosament simplificadora de la situació en què la dreta es fa amb totes les institucions valencianes.

Redreçar el tot és tasca complexa, sens dubte. Des de la reformulació del sistema, en el sentit més ampli, a la redefinició del paper de l’esquerra i la socialdemocràcia. I no cal dir-ho, una nova formulació com la que es pretén en aquest paper de l’espai urbà real. El localisme estrident no serveix, i aquesta conclusió hauria d’inspirar la reflexió de la ciutadania de cara als pròxims anys. La seua ideologia, anacrònica. Els seus instruments, els que sempre ha usat la vella oligarquia ara revestida de signes buits de modernitat. Quan estem instal·lats en la crisi, a esperar, a la joca, i quan escampe encara hi haurà el vell negoci de sempre.

La resposta als reptes de la globalitat, a la nova formulació del paradigma del sistema, de mercat controlat per simplificar, i a la competència creixent entre espais urbans, només pot ser la d’una nova formulació dels objectius col·lectius que s’assente sobre la base real metropolitana i de país, únic marc possible de no voler ser engolits en la mediocritat invertebrada. La dreta valenciana, ancorada entre el passat mític i el present de devastació que ella mateix ha produït no pot dirigir el canvi que necessàriament ha de produir-se si volem sobreviure com a col·lectivitat cohesionada i democràtica.

Està per veure si l’esquerra realment existent comparteix l’anàlisi i la teràpia, o es limita també a estar a la joca, en un paper subaltern dins d’un bipartidisme asimètric que sempre afavoreix la dreta. És clar que hi ha més opcions. Una gens menyspreable és acceptar de participar als nous escenaris com una mena de 124

second best, que probablement és el que podríem ser. Dic, podríem ser, perquè a hores d’ara no arribem a una tal situació, ni sembla que ho vulguen els actors polítics i socials: es conformen en difícil equilibri entre el món mundial d’una banda i el campanar de cada poble.

Cert que més enllà de les estructures polítiques partidàries i institucionals, o les organitzacions empresarials i sindicals, hi ha vida. Tanmateix, sembla esmorteïda pel que fa a la seua actuació i al ressó mediàtic, tan important en l’era de la comunicació.

Un bon exemple n’és aquest mateix paper. Les preguntes, les de sempre: a quanta gent arribarà? Quin ressó tindrà per engegar un debat col·lectiu profitós? Tant de bo m’equivoque.

El retorn de la política és imprescindible. A nivell global per fer fora la temptació pretoriana, el retorn dels guerrers que tan car li ha costat al món les dues dècades precedents. I a nivell local, i de país no ho oblidem, per garantir-nos almenys aquell segon lloc dins els sistemes urbans europeus i del món.

La mobilització de la intel·ligència, l’ús del coneixement, i la comunicació poden ser les eines del redreç una vegada més.

Un corpus eficient de propostes que arriben a la ciutadania, i que aquesta les faça seues, de tal manera que l’autoria esdevinga col·lectiva. Els instruments estan a l’abast, des de les associacions, clubs, fórums d’opinió a la xarxa, a Internet i totes les seues aplicacions.

El canvi global començà a Iowa l’hivern del 2008. L’esgotament dels neocon esclatà amb la crisi de l’estiu d’aquell any, i les recialles encara duraran. A l’escala local l’esgotament del model de la dreta sembla ja imparable, amb els esperpèntics successos més recents. I la manca de perspectives viables, sòlides, d’alè col·lectiu poden arribar a constituir una amenaça per al canvi necessari, perquè no està escrit enlloc que l’onada global de canvi arribe de manera ineluctable a casa nostra: és indefugible la feina pròpia, l’empenta que venim proposant.

La ciutat com a espai de cultura i la cultura a l’espai urbà haurien de ser els elements bàsics d’una possible identitat urbana 125

de la València metropolitana. I a més, una activitat econòmica lligada tant al propi desenvolupament de la ciutadania com de cara als visitants, el turisme i la resta.

El tema de la diferenciació cultural, tot tenint en compte tant l’acumulació històrica i les seues icones, como les noves, que malgrat que no ens agraden ja formen part del paisatge que comença a ser reconegut de la nova València.

Tanmateix, és possible la recuperació de la Mostra, com ja he apuntat? És possible la coordinació efectiva de les ofertes culturals ara existents? La dispersió de l’oferta fa que el missatge sovint siga invisible...

De les Falles, com ja he dit, s’ha de recuperar la idea d’un parc temàtic, unes Falles permanents, de tot l’any, amb pirotecnia i la resta, que s’ajuntara als atractius de la visita a la ciutat metropolitana.

Pel que fa a la llengua, en sóc escèptic. Crec que es dóna una paradoxa: d’una banda és la primera vegada que els valencians són instruïts a l’escola en valencià, alhora que l’ús social, començant pels responsables polítics de totes les formacions, és abandonat de manera clamorosa. Reconduir això es fa molt difícil, perquè constitueix un hàbit social molt estés, i a més sembla que no els cal a ningú, inclosos els nous dirigents, que per edat han estat usuaris de la Llei d’Ús i Ensenyament de l’any 1983. La guetització acadèmica tampoc no contribueix el més mínim a un desenvolupament ordinari i quotidià de la llengua, i a aquesta objecció haurien de contestar els autors.

La participació ciutadana només serà efectiva si ve imposada per llei, i encara. Les institucions públiques s’acullen a la comoditat i la formalitat, i cada vegada menys, i això té a veure amb la desmobilitació, la reducció de les reivindicacions a curt termini i cantonals i la manca d’alternatives politiques clares, ja que els actors a la plaça només aspiren, i si de cas, a un relleu sense canvi en les formes i els continguts.

Que és el que passa si fa no fa quan es fa referència a la necessitat d’un PAM, que jo en diria pam-i-mig. Això vol dir 126

comprometre’s d’alguna manera en una època d’imatge sense continguts, de la política com actuació i sobreactuació a l’escenari de les imatges i els gestos, sense relat i sense text. Les dirigències polítiques en fugen com Dràcula dels alls. Com més vague resulte tot, millor. I en tot cas els laboratoris d’idees s’estan convertint més aviat en dipòsits frigorífics quan no directament en congeladors de qualsevol iniciativa innovadora i creativa. Són tants els exemples que no paga la pena citar-ne els casos, dels quals aquesta iniciativa en vindria a ser l’exemple, un dels exemples.

3. Creació d’una Autoritat Metropolitana: la proposta jurídica i administrativa Acabaré aquesta incitació al debat –reeixida o no, aquesta és un altra qüestió– amb una referència a un tema cabdal en el paper que se’ns ofereix per a la discussió: la València Metropolitana, tema que ja fa un bon grapat d’anys fou una de les meues «manies». Caldrà escriure amb rigor la història del Consell Metropolità de l’Horta (la història d’un fracàs no desitjat ni desitjable). Quasi vint anys després, ens proposen que tornem-hi. I acceptem el repte.

Per tal de no caure de nou en errors ja comesos, ens cal un jurista-centaure, entre el dret constitucional i estatutari, d’una banda, i el dret administrati, d’una altra... És díficil perquè a més cal que tinga percepció política d’allò que es pretén.

El risc de llançar una proposta extremadament radical és conegut: que si contrapoder a l’autonomia, que si un nou artefacte de l’administració superposat als ja existents, el recel indubtable de les estructures partidàries, i sobretot el rebuig de les institucions locals realment operatives a hores d’ara.

El guió-consulta al nostre centaure jurídic seria, si fa no fa: com s’hauria de bastir una instància de govern metropolitana que tinga com a trets bàsics:

127

a) representativa b) amb competències pròpies c) sense més tutela que la judicial, com les altres administracions d) amb recursos econòmics i financers propis e) amb recursos humans propis f) amb capacitat coercitiva per imposar els seus acords i decissions La segona pregunta, per ara, és: qui té la competència legislativa per poder-la crear? Hi posarem alguna cosa més, abans de respondre.Per exemple: la composició de l’Autoritat Metropolitana a) el President b) l’Assemblea Metropolitana c) el Consell Executiu d) les Agències especialitzades Amb eleccions primàries entre tota la ciutadania, elecció directa per sufragi universal, del President de l’Autoritat Metropolitana? L’Assemblea: tots els Alcaldes dels municipis i la garantia de representació de les oposicions locals, i a més per elecció directa els representants de la ciutadania en una quota reservada, per elecció directa alhora que el President El President designa el Consell Executiu, i ambdós els caps de les Agències especialitzades. Responen davant l’Assemblea.

Parlem-ne dels recursos:

- impostos propis i recàrrecs sobre impostos d’altres administracions; - cànons, preus i taxes, i qualssevol altres.

Les preguntes «finals»: a) és viable des del punt de vista jurídic i administratiu? b) quins ulls de poll constitucionals toquem? c) ídem estatutaris? d) quines alternatives hi ha, si escau? Reformes a l’Estatut, a la Constitució? e) quines propostes de modificació legislativa per les Lleis Orgàniques afectades (de Bases del Règim Local, d’Hisendes Locals, per exemple)? O de legislació ordinària general i autonòmica? O de la legislació electoral, «intocable» des de la improvisació-compromís del 1977?

Tot l’argumentari del text precedent constitueix, o pot constituir, un magnífic preàmbul a la Proposició de Llei Metropolitana. Ara bé, l’experiència dels governs metropolitans que relaten els professors Romero i Sorribes tampoc no permeten gaire optimisme...

- de les aportacions dels municipis d’acord amb la població i l’impacte dels serveis i infraestructures que suporten, per exemple; - de les transferències per Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat i de la Comunitat autònoma d’acord amb regles predeterminades;

128

129

ÍNDEX

1. Introducció ..................................................................

5

2. Una altra visió .............................................................. 11 3. València oberta ............................................................ 17 4. València metropolitana ................................................ 21 5. València pròspera ........................................................ 29 6. València justa i saludable ............................................. 41 7. València amable, accessible i verda ............................. 51 8. Un nou urbanisme: Pla i Projecte ................................. 73 9. València culta ............................................................... 79 10. València participativa i democràtica ........................... 103 11. València eficient ........................................................ 107 12. Els reptes del segle ................................................... 113

Epíleg, per Ricard Pérez Casado ...................................... 117

web del Projecte «València una ciutat manifestament millorable»: www.manifestamentmillorable.com