Valencia, Una Ciutat Manifestament Millorable (2a Edicio) by Ramon Marrades

VALÈNCIA: UNA CIUTAT MANIFESTAMENT MILLORABLE (València per a la ciutadania) Josep Sorribes, ed. INDEX DE CONTINGUTS 1.- INTRODUCCIÓ 2.- UNA ALTRA VISIÓ 3.- VALÈNCIA OBERTA 4.- VALÈNCIA METROPOLITANA 5.- VALÈNCIA PRÒSPERA 6.- VALÈNCIA JUSTA I SALUDABLE 7.- VALÈNCIA AMABLE, ACCESIBLE I VERDA LA PRIORITAT DEL TRANSPORT PÚBLIC REDUCCIÓ DE LA MOTORITZACIÓ PRIVADA HUMANITZACIÓ DEL VIARI VALÈNCIA VERDA 8.- UN NOU URBANISME : PLA I PROJECTE 9.- VALÈNCIA CULTA QÜESTIONS D´ORDRE GENERAL EL CENTRE HISTÒRIC LA MEMÒRIA HISTÒRICA I ELS MUSEUS LA CIUTAT I LES ARTS BIBLIOTEQUES, PREMIS I PUBLICACIONS FESTES LA LLENGUA LA GESTIÓ CULTURAL 10.- VALÈNCIA PARTICIPATIVA I DEMOCRÀTICA 11.- VALÈNCIA EFICIENT 12.- ELS REPTES DEL SEGLE I. INTRODUCCIÓ Les pàgines que el lector té davant seu són fruit de la concatenació de tota una sèrie de circumstàncies que val la pena explicitar, ja que al remat ha estat la suma d’aquestes circumstàncies el que ha fet possible l’elaboració i aparició del present treball. Sense cap ordre de prioritat citarem:

a) la complicitat amb Gustau Muñoz que m’ha esperonat en tot moment en l’empresa; b) l’aportació de les idees de tots els que figuren com a coautors del llibre en el ben entés que hi manquen uns quants noms i cognoms per voluntat dels interessats, els quals, per raons bé de deontologia professional o, de vegades, d’estricta prudència, han declinat la invitació a figurar explícitament com a coautors; c) la consciència que la nostra ciutat i la seua área metropolitana són manifestament millorables, expressió que hem manllevat de l’abundant terminologia eufemística de la Dictadura de Franco. Els més grans recordaran que aquesta adjectivació s’utilitzava, en temps dels processos de “mejora del medio rural” impulsada pels governs de torn, i en el cas d’explotacions agràries o finques manifestament mal administrades, per estalviar-se de parlar de latifundis, terme que recordava de forma incòmoda els intents de reforma agraria protagonitzats per la Segona República;1 d) la voluntat d’oferir un conjunt de propostes que podrien millorar substancialment, en el cas de ser aplicades, el progrés econòmic de la ciutat i el benestar social i moral dels ciutadans. Propostes sempre situades a mitjan camí entre els grans principis i el “cantonalisme de cantó”, eixe que solen practicar els que sols cuiden o s’interessen pels seus objectius personals i propers, respectables (de vegades) però sempre forçosament limitats; e) el desig de qui subscriu aquestes ratlles de tornar a col·laborar en un procés de reflexió indefugible i de no resignar-se

a la continuïtat d’una manera

d’entendre la ciutat i de fer política urbana que ens duu per camins bastant discutibles i que ben sovint tenen un grau d’irreversibilitat important. Xafant de peus a terra i amb la suma dels coneixements acumulats per qui subscriu i pels que han acceptat de col·laborar, podem dir alt i fort que la ciutat és manifestament millorable i que hauríem de bastir un consens social suficientment ampli, com als millors moments de la història de la nostra benvolguda ciutat, per a permetre que els desigs esdevinguen realitats. No ens resignem a la inèrcia del totum revolutum, al poti poti d’accions i destruccions sense més ordre ni concert que el de coincidir en el temps i l’espai, al predomini de la ciutat “casual” on la suma no coordinada d’iniciatives de diferents instàncies produeix avanços i transformacions no sempre desitjables. Ens mou la voluntat d’elaborar i transmetre idees i d’encetar, si més no, una reflexió. Establertes aquestes cinc circumstàncies que “expliquen” la gènesi del present treball, bé caldrà dedicar unes ratlles més al que pretenem amb aquesta iniciativa, i als

seus limits i perills. D’entrada cal dir que l’objectiu inicial i primigeni era i és d’oferir una mena de base de dades, un conjunt de propostes redactades de forma breu i concisa que estiguessen a l’abast de tothom a partir de la tardor de 2009 o l’hivern de 2010 amb la finalitat explícita que hi haguera prou de temps i tranquil·litat per a què foren debatudes, criticades, substituïdes o matisades per

qualsevol persona o

organització interessada. Després, a l’hora de la cita electoral del 2011, cada ú és molt lliure d’agafar

allò que li convinga o que estime més adient als seus propòsits i

ideologia. Una experiència com aquesta, a més d’inèdita, comporta l’absoluta necessitat de fer el màxim esforç possible en la difusió de les propostes. Per això, i sense perdre l´esperança que els mitjans de comunicació se’n faran ressó, es va considerar necessari que, a més del text imprés, hom poguera trobar el conjunt de propostes en una web dissenyada per a l’ocassió que, arribat el moment, incorporarà un fòrum de debat fàcil d’utilitzar i àgil. La versió web ens assegura una raonable difusió a Internet i, alhora, ens permet incorporar alguns documentals i materials gràfics que en la versió impresa ofereixen més dificultats de reproducció i algunes dades que poden ajudar a entendre millor les propostes. Com a precisions addicionals, ens agradaria aclarir d’antuvi alguns extrems. En primer lloc, pensem que el conjunt de propostes presentades ací podrien millorar substancialment la nostra ciutat. Han estat formulades des d’una perspectiva fonamentalment “positiva” i “benèfica”, de servei al comú, al públic, al que és de tots. No és aquest un treball de crítica a la política i gestió municipal dels darrers anys. Aquesta crítica té i tindrà altres llocs, altres vies, fins i tot de vegades altres protagonistes. Evidentment, tota proposta naix d’una anàlisi prèvia i d’un cert judici, tant com d’una insatisfacció. Per això, de vegades ha estat absolutament necessari fer un petit apunt introductori o remetre al lector a la versió web on podrà trobar evidències que justifiquen les propostes. El segon aclariment té també a veure amb el ja esmentat caràcter “benèfic” i “positiu” del treball. Massa sovint, als qui eventualment hem explicitat el nostre desacord

amb polítiques, decisions o tendències, se’ns ha

batejat, amb voluntat

comminatòria, de colla que vé a “amargar la festa”, de gent pessimista, incapaç de “reconèixer” els avanços que ha experimentat la ciutat. No és això, ni de bon tros. Si alguns hem fet crítiques en el passat (i continuarem fent-ne en el futur) és perquè volem una ciutat i una àrea metropolitana més obertes, pròsperes, justes, amables, accesibles, cultes, democràtiques i eficients. I pensem que estem a temps d’aconseguir-ho.

Un altre aclariment que considerem adient té a veure amb l’autoria del treball. Hem rebut l’aportació de més d’una trentena de persones de diferents professions, perspectives i ideologies i hem aprofitat també alguns materials fets públics pel grup municipal socialista amb motiu de la Revisió del Pla General de la Ciutat, la proposta alternativa a la ZAL o les necessitats d’habitatge de la ciutat, per posar tres exemples. El conjunt de reflexions i propostes era molt divers en continguts, grau de desenvolupament, estils literaris etc. Aquesta circumstància ens obligava a un procés de redacció unificadora per tal d’homogeneitzar i fer accesible aquest “melting pot”. Això explica el fet que hi ha un redactor/editor únic i fa inevitable que les aportacions i les opinions, fòbies i filies de l’editor siguen absolutament indestriales, que −mai millor dit− siga cert allò de de “tradutore, traditore”. Demane de bestreta disculpes a tots els qui han col·laborat en aquesta iniciativa si la meua “traducció” ha incorporat un pél massa el biaix propi, cosa d’altra banda ben difícil d’evitar. Com que això és un material de discussió i encara hi haurà temps per afegir, matisar i modificar, el que subscriu pot dormir una mica més tranquil. En tot cas, él que ací s’exposa, en raó de les circumstàncies assenyalades, és en conjunt responsabilitat meua. Cap dels autors d’aportacions específiques pot responsabilitzar-se del resultat global. Jo, com a editorredactor, sí. Per últim, per facilitar la lectura i la comprensió hem agrupat les propostes en onze grans blocs temàtics (precedits per un capítol introductori de caire més “filosòfic” sota l’encapçalament “Una altra visió”) i hem intentat que les propostes quedaren explicitades de forma breu eliminant l’excés d’aclariments previs (seria impossible que cada proposta anara acompanyada d’una justificació exhaustiva) i utilitzant un lèxic el més senzill possible. Tant de bo si hem reeixit en l’empresa. Els grans blocs temàtics duen noms una mica “clàssics”: València oberta, València pròspera etc., i com és lògic hi ha alguns solapaments. La innovació, la cultura, el turisme, el creixement econòmic... tenen moltes vessants compartides i qualsevol esquema és sempre més rígid que la realitat, tot i que resulte imprescindible. Prou d’aclariments. L’únic i màxim desig és que aquest paper siga llegidor, relativament amé i sobretot que servesca per a encetar un debat sobre quina ciutat volem, alhora que ens proporciona l’oxígen mental necessari. Josep Sorribes Gener 2010

INTRODUCCIÓ A LA SEGONA EDICIÓ FEBRER 2011 Si fa no fa, lány passat per aquestes dates presentarem la primera versió de "València Una Ciutat Manifestament Millorable". Era , i així es va dir amb tota claredat en la presentació que tingué lloc als Octubre, el resultat de lórdenació de les propostes fetes per unes 35 persones a les quals torne a agrair aquí la seua col.laboració. Era també una "proposta per a la discussió" i també ho repetirem fins la sacietat. Com que ser honest no sols no fa mal sinò que és conditio sine qua non per a quasevol procés de participació, hem de reconèixer que malgrat les expectatives inicials i alguna que altra proclama euforitzant, el resultat obtés pel que fa a la discussiónecessària- ha estat feixug, massa feixug. ¿Raons? Ho deixarem per als analistes. Davant del caràcter una mica decebedor del procés, podriem haver optat per deixar-ho còrrer però alguns pensarem que calia tornar a posar blanc sobre negre i a millorar en contingut i forma aquell treball. I això és el que hem fet. Amb línestimable ajuda de Antonio Alabau i Ricard Pérez Casado varem "revisar" les propostes i "aprimar " el contingut eliminant aquelles propostes que o bé es repetien o eren massa generals o de problemàtica execució. Jose Mª Azcàrraga - autor també de les magnífiques fotos que oferim- ens proposà fer un resum inicial perquè continuava havent massa text (de context o déxplicació) de les propostes. Així varem fer-ho. David Estal, Tito Llopis i Ramon Marrades han treballat de valent a la part gràfica i a la web. Mar Riera ens ha ajudat a la maquetació i un servidor, per variar, ha donat la llanda a uns i altres i s’ha arriscat a una aproximació de nivells de cost i de prioritat que és estrictament indicativa. Doncs, feina feta per si algú cau en la temptació de treure-li algún profit a aquest treball, cosa que justificaria si més no lésforç . SALUT Josep Sorribes en el paper de "coordinador" Maig 2011 2.- UN ALTRA VISIÓ Seria una mica estrany i precipitat començar a formular les propostes sense una certa “declaració de principis” prèvia que, d’alguna manera, esbosse una mena de comú denominador dels diferents col·laboradors en aquest projecte i que explicite al lector el que podriem dir-ne la filosofia subjacent.

Sortosament, la “visió” de la ciutat ha canviat des de finals del segle passat i s´han incorporat a l’anàlisi nous paradigmes, noves perspectives que s’han de tindre en compte, noves exigències. Una altra visió en definitiva de la ciutat que també ha estat traslladada al llenguatge i a la difusió cultural, de vegades amb el risc de trivilialització dels conceptes com ara el de “sostenibilitat”, terme de moda per excel·lència que massa sovint s’utilitza en la xerrameca esotèrica, produint més opacitat que claredat. Malgrat aquest risc, benvingudes siguen les noves idees , els nous principis perquè, bàsicament, responen a interés general, tates vegades invocat, i són dún sentit comú aclaparador, encara que posar-los en pràctica no siga tan fàcil. No hi ha cap decàleg, ni cap manual on es puguen trobar relacions ordenades i explicades, però amb un petit esforç podem, si més no, intentar descriure de manera succinta aquests nous paradigmes o nous principis generals, renunciant a establir cap tipus de jerarquia interna: tots són importants i aprofitables Pensem, al capdavall, que els canvis a les ciutats i en el govern de les ciutats haurien de tindre sempre ben presents els següents principis generals: 1.- La governança o govern coparticipat amb els agents urbans, la qual cosa exigeix incrementar la informació, la participació i la corresponsabilitat; 2.- La sostenibilitat entesa com el resultat conjunt i interactiu d’un creixement econòmic basat en tecnologies “netes”, respectuós dels equilibris ecològics i del patrimoni heretat (natural, cultural i construït); 3.- La cohesió social i territorial, treballant per ciutats més compactes i amb més integració i menys fragmentació d’usos i de persones; 4.- Ládeqüació de l´àmbit de gestió a léscala metropolitana i als corredors policèntrics que ja prefiguren lÉuropa de les ciutats.Com diu encertadament Josep Vicent Boira hi ha una crisi de la geografia i, alhora, una nova geografia per a la crisi. La qual cosa vol dir que, malgrat les resistències al canvi, ni el terme municipal, ni la província ni fins i tot la comunitat autònoma o lÉstat son àmbits de planificació i gestió territorial eficients, per insuficients, i que la “nova geografia” ha de descansar necessàriament en les grans àrees o regions urbanes i en els corredors que aquestes regions urbanes configuren en interrelacionar-se. Corredors que no entenen de fronteres ni regionals ni estatals. Cal per tant, un altra visió estratègica de l’espai i una redefinició conceptual i política de la forma dénfrontar-se als problemes no sols territorials sinó també econòmics, socials i mediambientals. 5.- El foment del consens interterritorial i la necessitat de visions estratègiques del territori, recolzades en projectes urbans, coherents amb una

planificació estratègica del territori que tinguen clars efectes innovadors. És a dir , les diferents institucions públiques i privades que prenen decisions en elmateix territori has de seure’s, dialogar i cercar el consens que permeta abordar actuacions estratègiques que tinguen un efecte clar dárrosegament 6.- El conreu de l’avantatge col·laboratiu entre ciutats com a estratègia complementària a la saludable competència. 7.- El desenvolupament de la ciutat creativa i la necessitat dádequar nous espais urbans que donen cabuda específica a iniciatives dátracció i foment del talent 8.- La reivindicació dúna ciutat amable (i no hostil) que recupere la sociabilitat, la importància de l’espai públic, en la qual l’accessibilitat puga assolir-se mitjançant l’ús predominant del transport públic, el foment de la bicicleta com a mode de transport i l’increment de les prerrogatives del vianant. 9.- Lésforç continuat per augmentar el verd a les ciutats i la creació déspais urbans habitables, un viari humanitzat, centres històrics i corredors peatonals, una consideració explícita del paisatge i un mobiliari urbà adient que no siga un conjunt d’obstacles amb els quals ensopegue el vianant. 10.- El foment de la cultura com a actiu econòmic de la ciutat i com a dret ciutadà. El carrer com a suport físic de lárt. La multiculturalitat com a factor díntegració i no de segregació. 11.- El rebuig a la “singularitat” arquitectònica (on la forma s’imposa al contingut) i el conreu de la sobrietat i del sentit de l’escala. 12.- La regeneració déspais degradats

i la minimització de la pobresa

urbana com a objectius indefugibles. El dret a l’habitatge com a principi orientador de l’actuació pública 13.- L´administració de la ciutat: gestió eficient del personal i dels recursos financers i utilització del pressupost com a element dinamitzador de la innovació en els serveis públics. Suport a l’ús creixent, racional i eficient de les noves tecnologies d’informació i comunicació. Com es pot veure, si quasevol ciutat camina en la direcció marcada per aquests principis generals és difícil pensar que es produirà cap terrabastall. Més aviat és molt probable que a mig termini la millora serà substancial. La ciutat és massa important per a deixar-la en mans del mercat, sota l´imperi de la fragmentació i el valor de canvi. L’aplicació d’aquests principis a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana és el que dóna sentit a les propostes que es desenvolupen tot seguit en

els diferents blocs temàtics. És clar que, com es sol dir, cal conèixer el percal, cal situarse arran de terra, perquè totes les ciutats tenen singularitats i especificitats que obliguen a adaptar els principis i baixar un escaló per tal que les propostes siguen (o puguen arribar a ser) operatives. En aquest sentit, convé aturar-se breument en quines són aquestes singularitats i especificitats en el nostre cas. València té tres peces fonamentals en el seu origen que ens poder ser de molta utilitat a l´hora de plantejar moltes de les línees dáctuació possibles. En primer lloc, el riu. La nostra és una ciutat eminentment fluvial i aquest tret determinant de la seua morfologia hauria de recuperar el protagonisme com a eix vertebrador de la ciutat entesa com a espai públic. Cal reforçar el seu caràcter col·lectiu i aprofitar-se’n per tal que el riu siga una referència de jardins, eixos i itineraris. El segon tret definitori de la ciutat és, sense dubte, la façana marítima. Que València siga una ciutat fluvial no implica menystenir la importància del seu trobament amb la Mediterrània, trobament que explica els continus esforços de la ciutat al llarg de la seua història per bastir estructures dásentament humà i productiu que tregueren profit dáquesta avinentesa. No deixa de ser sorprenent que, encara a hores d’ara, la façana litoral concentre un notable feix del problemes de futur de la ciutat. El tercer element d’aquesta poderosa triada “genètica” és l’horta, el fértil entorn que envolta la ciutat i que malgtrat el continu canvi d’usos agrícoles ha estat sempre font de rendes i abastiment de la ciutat i que avui és un espai de gran valor etnogràfic i paisatgístic en seriós perill d’extinció. No és, potser, cap casualitat que les actuacions públiques directament vinculades (per acció o per omissió) a aquests tres elements “ontològics” de la ciutat de València, hagen estat precisament a lórigen de poderoses mobilitzacions populars. Estaven i estan en joc elements amb un component identitari i demiúrgic genys menyspreable: lÁlbufera i el Saler, els canvis radicals en l’ús públic del riu i de la façana marítima, la voracitat insaciable d’una expansió portuària reconduïble, la degradació dels Poblats Marítims, la desaparició de l´horta, etc. A aquests tres elements “constitutius” de la ciutat (la magna triada o Carta Magna de la ciutat), caldria afegir tanmateix, la quarta i definitiva pota: la lluita constant d’ençà que la ciutat esdevé mercaderia, amb al desenvolupament del capitalisme– per mantenir i preservar la ciutat com a bé

públic, com a espai de

convivència i proximitat. Tot juga en contra: els mecanismes segregadors de la renda del sòl, l’apropiació privada de l’espai públic, el “respecte” suïcida a una motorització

privada creixent i depredadora de l’espai urbà com a espai de trobada i convivència, la miop planificació regida pel principi verinós del “zoning” i el carácter privat de les decisions de localització. Malgrat aquesta lluita desigual, la ciutat de València, com moltes altres ciutats, encara es resisteix a perdre aquest sentit públic i democràtic de l’espai urbà que heretarem de la polis grega i del renaixement urbà de la baixa edat mitjana. La ciutat ha de recuperar el predomini i l’hegemonia de léspai públic i aquest no és un problema de vialitat i trànsit, sinó de prioritats. No cal complicar-se masa la vida ni caure en les trampes barroeres de la “llibertat de trànsit motoritzat”, que no figura entre els Drets Humans reconegut per l’ONU ni és cap article de la Constitució, mentre a la Carta Magna sí que s’hi fa referència explícita al dret a l’habitatge o a l’apropiació pública de les plusvàlues privades, tot i que aquesta presència no haja tingut com a conseqüència l’acció pública que pertocava. Sobre la importància de léspai públic i sobre com reconquerir les nostres ciutats, le lectura de lóbra de Jan Gehl dóna raons i orientacions on el predomini del sentit comú és aclaparador. L’ús abusiu del vehicle privat com a mode de transport és lélement determinant de la regressió de léspai públic. I el que aparentment pot semblar un increment de láccessibilitat i la mobilitat (factors essencials de la pròpia ciutat) esdevé al remat una limitació dáquestes a favor del cotxe omnipresent i una cessió insensata del protagonisme de léspai públic. El riu, el litoral, l’horta i l’espai públic seriosament compromés són, per tant, les quatre potes que junt als tretze principis assenyalats prèviament poden i – al nostre entendre- haurien d’“orientar” la filosofia de les propostes. I no hem tingut que forçar gens ni mica lárgumentació perquè la pràctica totalitat de les propostes que ens han arribat anaven en aquesta direcció. I, no cal dir-ho, lópinió personal de l’editorredactor, també. La ciutat de València i la seua àrea urbana són manifestament millorables perquè estem a temps, perquè sabem què cal fer i perquè la pròpia morfologia de léspai urbà ens ajuda. El nostre entorn inmediat, el nostre medi, és una àrea urbana polinucleada dúns 70 municipis amb una població lleugerament superior al milió i mig d´habitants. Una àrea urbana, per consegüent, de dimensió mitjana i que gaudeix no sols dels avantatges de la polinucleació sinó també d’importants espais agrícoles intersticials que poden propiciar una estructuració molt més civilitzada de l’espai. Tenim, doncs, una situació de partida favorable i només el desinterès i el vol gallinaci dels que tenen la legitimitat i l’obligació dáctuar podria explicar que no s’enfrontaren de manera eficient els reptes de futur. Confiem que les propostes que tot just encetem

ara (a tall de modesta proposició) servesquen, si més no, per a fomentar el debat i la participació i per a treure de l’atonia l’actuació pública, per fer una aportació al benestar de València i els seus ciutadans. III.- VALÈNCIA OBERTA Una àrea urbana de la grandària i importància de València ha de reforçar la seua vocació exterior. Li pertoca per lògica i, a més, li correspon exercir un lideratge eficient sobre el seu espai regional. Els àmbits o les escales d’aquesta projecció exterior de la ciutat són del tot obvis: l’Europa de les ciutats, l’Eix Mediterrani, Espanya i el propi País Valencià. Que la ciutat assolesca el lideratge que li correspón en els altres àmbits té com a condició prèvia que s’assegure una presència activa a Europa. No es tracta només –encara que no s’ha de menysprear d’estar “en el mapa”, de ser una ciutat “reconeguda”. Això es pot aconseguir, com ho demostra l’experiència recent, mitjançant una successió esforçada i esgotadora d’events i una costosa inversió en arquitectura “d’èlit”. No s´ha fet encara una anàlisi cost-benefici mínimament seriosa d’ aquest model de projecció exterior de la ciutat. Tanmateix, no és gens agosarat mantindre que el cost ha estat excessivament alt per als resultats obtinguts i que, a més, hi ha camins alternatius o, fins i tot, complementaris que podrien donar resultats més eficients, positius i civilitzats. En aquest context, i tenint ben present el futur de la nova geografia a què feiem referència en el punt anterior, proposem mesures o línies d´actuació com ara:   nº Proposta Cost Prioritat 1 Definir com a prioritat explícita de la política exterior de la SC  1  ciutat l’arc mediterrani com a corredor en el qual es poden desenvolupar les potencialitats de la ciutat  2 Reivindicar amb força i arguments la millora urgent de la “gran CE  1  accesibilitat” que, a més de l’accés ferroviari a Madrid (el TAV) i la connexió ferroviària amb França via Saragossa i Somport, assegure el corredor ferroviari mediterrani tant per a persones (resolent d’una vegada el tram Castelló- Tarragona) com per a mercaderies (el projecte Ferrmed). La substitució del camions pel ferrocarril en els viatges d’origen –destí del Port de València ha de ser una prioritat absoluta, independentment de la necessària discussió sobre la “desviació” del creixement futur del Port cap a Sagunt. 3 Reprendre la vocació de capitalitat cultural del Mediterrani CM  1  propasada els anys vuitanta i després malbaratada. La coordinació amb Barcelona (seu oficial de la Unió Europea per a la política mediterrània) és indefugible 4 Elaborar i mantindre una política activa de cooperació amb SC  2  altres ciutats de l´arc mediterrani amb la filosofia d’establir una xarxa estable on les accions comunes i l’intercanvi d’experiències siga habitual. La relació sòlida amb Alacant, seu de la Casa del Mediterrani, i la projecció de la seu internacional de la

Universitat de València a Gandia podrien reforçar aquesta línea dáctuació 5 Recolzar l’especialització de València en el camp emergent de SC  1  l’Economia de la Cultura, promovent la investigació en aquest àmbit i utilitzant lÍnstitut Inteuniversitari de Desenvolupament Local com a plataforma 6 Posar en valor el grans contenidors culturals de la ciutat i els CM  1  atractius turístics menystinguts (vegeu l’apartat de Turisme) per a reforçar la projecció internacional de la ciutat  7 Revisar la política d’“esdeveniments” practicada fins ara i SC  2  establir les condicions de continuitat de la Copa d’Amèrica i de la Fòrmula 1, alhora que es dissenya una estratègia (realista ensems que ambiciosa) d’esdeveniments internacionals i Congressos susceptibles d’aportar valor afegit a la ciutat. 8 En la línia adès apuntada, caldria reformular en profunditat els SC  2  Premis Jaume I, per tal d’aprofitar molt més la presència dels concurrents (passats i presents) i revisar l’experiència del Campus Party. 9 Reconversió en profunditat de la Federació Valenciana de SC  2  Municipis i Provincias per tal que aquesta institució esdevinga una xarxa de ciutats eficient on l´àrea urbana de València puga dialogar i jugar sense retòrica i també sense prepotència ni imposicions el seu paper de cap i casal. És imprescindible acabar amb láïllament suïcida de la ciutat vers la resta del País. 10 Totes aquestes polítiques exigeixen comptar amb un òrgan de CE  1  gestió específic consensuat a escala metropolitana que absorbiria l’actual Valencia Convention Bureau. Aquest organisme està avui exclusivament dedicat a la promoció publicitària de la imatge externa de la ciutat però no assumeix en absolut el paper de vehicle de projecció externa de la ciutat. L’espai actualment ocupat per les casernes militars de l’Albereda seria una excel·lent localització dáquest nou ens que coordinaría i executaria la política exterior de la ciutat i la seua àrea metropolitana, cosa que va molt més enllà de la creació d’una imatge externa (tot i que, evidentment, la inclou). IV. VALÈNCIA METROPOLITANA  Si hi ha una cosa evident és que fa ja molts anys que moltes qüestions bàsiques (les infraestructures, la política de transport, el sanejament, el cicle de láigua, la gestió dels residus, la promoció econòmica, la localització dels equipaments de forta demanda etc..) no es poden resoldre a escala municipal quan ens trobem, com és el cas, amb una àrea metropolitana de quasi 70 municipis on hi ha intenses interrelacions com ho demostren els importants fluxos quotidians i la interdependència hi és la regla i no léxcepció. Encaparrar-se a no reconèixer aquesta realitat sols duu a la ineficiència, (discontinuïtats, solapaments, desequilibris…), als costos creixents per habitant i a taxes de creixement econòmic i benestar social sensiblement inferiors a les que hom

podria obtindre amb una coordinació eficient. Malgrat aquesta aclaparadora evidència avalada per léxistència a Europa, Nord-amèrica i altres indrets del món dábundants i variades fòrmules de govern metropolità un dels handicaps més greus que patim és no només la inexistència dálguna mena de govern metropolità sinó, el que és més negatiu, la manca dúna voluntat política explícita de resoldre el problema. Quan el 1999 fou dissolt el Consell Metropolità de l´Horta creat el 1987, al qual d’altra banda mai no se li van donar mitjans suficients, la seua substitució per tres organismes sectorials d´àmbit metropolità (l’ETM , l’EMTRE i l’EMSHI) no resolgué de forma mínimament satisfactòria les necessitats metropolitanes i a hores dára, el manteniment de quasi 70 regnes de taifa, una mena de campe qui puga, i l’oberta bel·ligerància de la ciutat de València enfront de qualsevol intent de posar remei a la situació ens duu a un horitzó certament pessimista. Els fets sòn, però, molt tossuts. La pròpia Unió Europea ha reconegut la importància geo-político-econòmica de les àrees metropolitanes i el Consell Econòmic i Social de la Unió Europea s´ha pronuncit recentment dues vegades sobre el tema. Lóbservatori territorial europeu (ESPON ) porta ja un grapat dínformes sobre les tendències previsibles i les estratègies possibles en lÉuropa de les ciutats. No fer-ne cas i mirar a un altre costat no sembla una política massa intel·ligent. Com apunta encertadament el profesor Josep Vicent Boira, caldria bastir un consens que permetera arribar a acords operatius en temes com ara: -el model territorial, és a dir, l’equilibri desitjat entre expansió del sòl urbanitzat i la renovació del teixit existent -la integració eficient entre els usos del sòl (necessaris i/o desitjats) i la xarxa de transport públic -la competitivitat internacional -la inclusió social -la defensa radical del medi ambient - la salvaguarda del patrimoni heretat Sols amb aquest imprescindible grau de consens podrem aspirar a què l´Àrea Metropolitana de València sácoste, en lloc dállunyar-se’n, als objectius fixats per lÉstratègia Territorial Europea (estratègia que enguany cel.lebra el seu desè aniversari), és a dir: un sistema urbà equilibrat i policèntric que garanteesca la cohesió territorial mitjançant la posada en pràctica déstratègies integrades de transport que possibiliten un accés equivalent dels ciutadans als territoris i al coneixement, alhora que pren cos una gestió prudent de protecció i la posada en valor del patrimoni natural i cultural com a factor d’increment de la qualitat de vida i de la preservació i foment de la biodiversitat. Encara som a temps d’assolir aquest consens i aquests objectius. Però caldrà prendre amb urgència algunes decisions i encetar algunes polítiques a mig termini. Decisions i polítiques que podriem concretar en: nº 11

Proposta Cost Prioritat 1 Convocatòria urgent de la Taula Metropolitana de València on SC puguen trobar-se tots els agents urbans representatius, públics i

privats. El cantonalisme suïcida de la ciutat esdevé encara més greu si ens adonem que de facto, en una àrea tan conflictiva i complexa com és l’AMV, hi exerceixen ara mateix competències (cadascuna amb la seua estratègia) les administracions locals, provincials, autonòmiques i l’administració general de lÉstat amb tots els organismes autònoms que en depenen (Ports de lÉstat, AENA, ADIF, Direcció General de Carreteres etc…). De forma paral-lela a la convocatòria de la Taula Metropolitana i sota el lema de “des del diàleg, reponsabilitat compartida” hauria de convocar-se l’assemblea d’alcaldes de l’AMV per tal dárribar als consensos necessaris, en el ben entés que s’assumeix el principi de la “geometria variable”, és a dir, que l´àmbit dels consens i de la posterior actuació podrà ser diferent segons la problemàtica i, per tant caldrà convocar de vegades a alcaldes pertnayents a la segona corona de l’AMV i no sols als de l´Horta. Pel que fa al “model territorial”, cal posar fre a la irracional proliferació d’urbanitzacions residencials de baixa densitat allunyades dels nuclis urbans. Aquestes urbanitzacions són socialment caríssimes i fomenten l´ús del vehicle privat davant la impossibilitat material d’un sistema de transport públic que actúe en “dispers”. De tota manera, com que el nombre d’urbanitzacions dáquesta mena ja és molt elevat, caldria estudiar la viabilitat d’un sistema de transport públic lleuger que els connectara amb la xarxa bàsica. Pel que fa al transport, cal posar en pràctica la llei vigent de Transport Metropolità, convocar tots els agents implicats i definir uns objectius que hauria de desenvolupar l’Entitat de Transport Metropolità. Objectius que han de ser, necessàriament, el canvi radical de tendència: en comptes de la teranyina d’infraestructures viàries que només provoca congestió present i futura, cal apostar per desenvolupar un sistema ferroviari partint de les línies de FGV i Rodalies RENFE, completar la xarxa i fer-la coherent amb els serveis de superfície. La coordinació tarifària i horària i el funcionament d’una única targeta metropolitana és urgent i indefugible En termes déspais naturals metropolitans, a més de la protecció activa de l´horta, resulta indispensable dissenyar una xarxa de corredors naturals que tinga en els parcs naturals que “emmarquen” l´àrea metropolitana (la Calderona, la Serra Perenxissa, la Devesa i l’Albufera), en el Parc de les Riberes del Túria i en l´horta protegida els seus ancoratges principals. Com a elements complementaris , caldria posar en joc el corredor del Palància, el corredor del Barranc del Carraixet, el corredor del Barranc del Poyo i el corredor del Xúquer. Tots aquests

1SA

corredors haurien déstar recolzats per la poligonal exterior (Calderona- Ribera del Túria- Perenxissa- Devesa) i per un corredor litoral que partint de la Marjal del Moro arribaria fins a la desembocadura del Xúquer. 16 Pel que fa als mitjans i organització de l’indefugible ens de SC 1 govern metropolità el primer que cal dir és que no és convenient ni necessari “copiar” el model administratiu tradicional amb tota la càrrega burocràtica que suposa “replicar” léstructura de la Generalitat o de les Diputacions i Ajuntaments. Hauria prou amb un petit equip tècnic que sota la direcció d’un gerent exercira les tasques de coordinació. Per damunt dáquest gerent sols caldria que es situara l’alcalde (o president) metropolità que, al seu torn, hauria de donar compte a lÁssemblea dálcaldes. Quant als mitjans econòmics, no hi ha cap problema a acceptar lévidència que una àrea urbana densa com l’AMV genera beneficis externs per a la resta del País i de l’Estat i que, per tant , és lògic que reba un finançament addicional amb càrrec als Fons de Cooperació Local de lÉstat i de la Generalitat. Això no exclou que puga haver transferències finalistes per a temes de Transport, Residus i Cicle de l’Aigua i que els Ajuntament aporten també recursos humans i financers en proporció a les tasques que séstalvien. 17 Un tema important, sens dubte, és la democràcia i la identitat SC 2 metropolitana. Sense un esforç contundent de transparència, informació i participació ciutadanes, és simplement utòpic pensar que es pot fugir de la pèrdua de qualitat democràtica que acompanya l’augment d’escala del govern i dels problemes. Hi ha mitjans tecnològics més que suficients i, a més, l’elecció directa en llistes obertes de l’alcalde o president metropolità pot no sols ajudar a generar líders sinó a interessar a la població pels problemes metropolitans que tant els afecten en la vida quotidiana. Conrear la identitat metropolitana no és empresa fácil però és un camí que paga la pena. El símil amb “més Europa” quan creixen les dificultats per lámpliació i la crisi és especialment útil. V. VALÈNCIA PRÒSPERA La ciutat de València, com totes les ciutats, és el producte històric dúna tendència a vèncer els costos de fricció (o de la distància) i aprofitar-se dels avantatges que proporcionen les economies dáglomeració i localització. Les inversions de capital a les ciutats tenen rendiments creixents i això és el que explica l´èxit de la urbanització del territori com a fòrmula d’organització social de l’espai. És cert que la base econòmica de les ciutats que com València són centre dúna àrea metropolitana consolidada ha canviat notablement en les darreres dècades. La indústria n’ha fugit o s´ha vist foragitada cap a la perifèria metropolitana i la “ciutat central” s´ha terciaritzat. Això obliga a dues coses. La primera és “pensar” en el

creixement econòmic en clau metropolitana perquè l’èxit o el fracàs és del conjunt i no de les parts. La segona és la necessitat de “repensar” la base econòmica de la ciutat central reconvertida en una economia que exporta serveis no només al seu entorn metropolità sino a àmbits geogràfics més llunyans. Una condició necessària per a especialitzar-se en la producció i exportació de béns i serveis avançats és consumir-los. Les Administracions Públiques poden i han d’incentivar aquesta demanda interna en la seua pròpia organització i estimulant el consum privat, en les escoles, en les empreses, en els serveis públics… Perquè una ciutat terciaritzada pot caure en una mena de somnolència digestiva si no té aquesta capacitat de redefinir-se, de reinventar-se, i roman una ciutat de serveis tecnològicament endarrerits com la burocràcia, el comerç tradicional i els serveis quotidians no especialitzats, els serveis públics de demanda captiva, etc… Pot esdevindre una ciutat rendista que funcionaria com una mena de rèmora de l’economia productiva o, al contrari, pot ser un factor de dinamització econòmica de primer ordre. Vet ací la qüestió i les opcions. . En aquest sentit pensem que seria especialment oportú que es plantejara una discussió sobre les propostes següents: nº Proposta Cost Prioritat 18 No hi ha dubte que el remei més eficient enfront del perill que la CM 1 ciutat de València esdevinga una ciutat terciària tradicional, rendista i parasitària és conrear, sense retòrica buida, la innovació amb l’objectiu final que València siga una ciutat creativa que atrau talent, vitalitat, emprenedors, gent activa. El foment de la innovació és per tant, la política central per a assegurar la prosperitat econòmica de la ciutat. Tanmateix, aquesta línia d’actuació exigeix treballar de forma coordinada i paral·lela en diferents àmbits per tal de garantir que funcionen adequadamente les sinèrgies. Les propostes vinculades a la innovació podrien ser: A) La creació d’una Taula de la Innovació on estiguen representades les múltiples organitzacions presents a l’Àrea Metropolitna de València: la Ciutat Politècnica de la Innovació (CPI), la Fundació Innova, la Xarxa d’Instituts Tecnològics de la Comunitat Valenciana (REDIT), la Xarxa d’Universitats Valencianes per el Foment de la Investigació, el Desenvolupament i la Innovació (RUVID), el Parc Científic de la Universitat de València i els Instituts d’Investigació de la mateixa , la Fundació para la Innovació Urbana i Economia del Coneixement (FIVEC). Malgrat aquesta proliferació de sigles i institucions, la despesa en I+D+i al País Valencià representa només el 0´62% del PIB, per davall del percentatge estatal (0´89%) i molt allunyat de la mitjana europea (1´8%), que també és baixa en comparació amb EUA, per exemple. En aquesta Taula de la Innovació haurien d’estar presents també les organitzacions empresarials, els sindicats, la Generalitat i els governs locals de l’AMV. L´objectiu de la Taula sembla obvi:

coordinar polítiques i fer eficient el sistema d’innovació assegurant la correcta transferència de tecnologia a les empreses. B) Al mateix temps, és urgent elaborar un cens rigorós démpreses innovadores a lÁMV. C) La tercera pota ha de ser la utilització dels pressupostos dels governs locals de lÁMV (especialment de la ciutat de València) com a eina de foment de la innovació. Cal revisar tots els plecs de condicions de les concessions i els programes d’actuació de les empreses públiques per a introduir exigències tecnlològiques. Són molts milions déuros anuals com per a no aprofitar-los des d’aquesta vessant estratègica. D) Per últim, el foment de la ciutat creativa exigeix també láctuació sobre determinants espais que poden esdevindre el receptacle “físic” de la innovació. En aquesta línea, hi ha vàries alternatives a estudiar: la reconversió de la ZAL, la reestructuració del polígon de Vara de Quart, lútilització de part dels espais edificats en el Parc Central i, per últim, les possibilitats que dona una rehabilitació sensata de la façana marítima. 19

Seguint en l´àmbit de les propostes que farien de València una SC ciutat més pròspera, es proposa crear el Consell Econòmic i Social de lÁMV com a fòrum on plantejar les iniciatives de promoció econòmica vinculades a la innovació i altres vessants de la política econòmica. Tot i que la cultura és objecte d’un apartat específic, cal insistir CM ací en què el foment de les activitats culturals i del sector audiovisual, que tenen un fort component creatiu (sobretot les de iniciativa privada i les activitats culturals amateurs de proximitat), un valor afegit superior a molts altres sectors i aporten el caldo de cultiu indispensable per a el desenvolupament de la innovació. Una altra política de promoció econòmica indispensable és el SC foment de l´ús generalitzat de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). A més de ser un factor decisiu en la millora de la informació i la participació ciudadana, el foment de l’ús de les TIC és una eina estratègica. Hem dássolir la anomenada València 2.0 amb una forta extensió pública i privada. La participació i democratització, la difusió del coneixement, la digitalitació i la georeferenciació són valors associats a l’extensió dels blogs i les xarxes de relació que cal fomentar, a més de reconvertir a fons les webs “oficials”. Lóbjectiu: generalitzar-ne l’ús amb promoció, incentius econòmics, premis a les millors iniciatives. El sector públic

hauria dáctuar com a agent de promoció i no com a rèmora. Altrament, no sembla massa profitós lésforç que es realitza en lórganització del Campus Party si no genera elements de continuïtat . Si parlem de base econòmica de la ciutat i la seua necessària modernització, caldrà que parlem de turisme i de comerç. Pel que fa al turisme, els darrers anys s´ha dut a terme una política de “situar-se” al mapa i d’atraure turisme internacional d’alt standing utilitzant la realització de grans “events” i la construcció d’icones d’arquitectura high tech com a eines idònies. El cost monetari n’ha estat escandalós i els resultats minsos, irregulars, encara per avaluar, perquè tot s’ha vist embolicat en una gran tergiversació i manca de contrast fefaent de la informació. No es tracta de renunciar als esdeveniments, a les convocatòries, a l’ús més rendible possible de les infraestructures tan cares ja creades, sinó de bastir una política turística coherent que proporcione a la ciutat un sòcol estable de visitants que augmentaria puntualment en determinats moments. Dependir només d’aquests moments puntuals suposa un gran risc i duu, per exemple, a taxes d’ocupació hostalera molt baixes en èpoques de sequera. ¿Quina alternativa n’hi ha? Doncs, senzillament basar la política turística en el reconeixement de la gran diversitat de “productes turístics” ofertables (turisme de congressos, turisme de sol i platja, turisme cultural, turisme urbà, etc.) i en el conreu de l’autencitat, la qualitat de vida, una trama urbana interessant, i la valoració dels propis recursos turístics. En concret proposem les següents línies dáctuació: 22 Integració dels espais litorals en l´’oferta turística de València, CM 1 incorporant las platges de la ciudad en una oferta que haurà de conjugar opcions comerciales i de serveis, fins que sássolesca la concepció turística que han sabut assimilar altres competidors. Es tracta de potenciar passeigs marítims i dotacions comercials i hostaleres de nivell mitjà-alt i alt, que facen possible el turisme de platja en una ciutat que ha viscut aliena a una excel·lent dotació litoral. 23 CM 1 Recuperació definitiva del Parc Natural de l’Albufera que s’ha d’integrar en l’oferta de naturalesa, paisatge i cultura de la ciutat, afavorint la investigació de la flora i fauna autòctona, i generant una dinàmica de recuperació, adequació i regenarció, bo i convertint per aquesta via un tresor natural com l’Albufera en un espai de referència internacional. “El tancat del Pipa” és un bon exemple de la regeneració d’un sector de l’Albufera, així que el model es pot extendre a la resta. No es tracta de fer-ne un “parc temàtic”, sinó de preservar i potenciar un espai natural i cultural de primer ordre. A més les condicions de l’Albufera en fan un lloc idoni per a programar trobades internacionals al voltant de la problemàtica déspais similars caracteritzats per la fragilitat del medi, por la qual cosa seria escenari qualificat per

promoure un centre de estudis i seguiment de la sostenibilitat turística i, per extensió, mediambiental. La regeneració botànica i física de la Devesa del Saler, i el seu ambient dunar i boscós, ha estat excepcional, i ofereix a hores d’ara un actiu de primer ordre en el sentit exposat més amunt: un espai per integrar en una oferta sostenible i per a promocionar internacionalment com un exemple reeixit de recuperació que pot sert valuós per a entorns similars. 24

Promoció cultural i urbana de València, mitjançant un sistema organitzat de visites a la ciutat, que permeta conèixer amb diversos graus d´intensitat d´acord amb els diferents gustos i preferències de la demanda turística, les possibilidades de València per als seus vistants.

2CM

Ensenyar la ciutat i contar la seua història, tradicions i costums, difondre la vessant monumental i donar a conèixer els entorns urbans són aspectes dúna difusió turística coherent. A partir dácí és quan la ciutat pot començar a trobar el seu propi espai i endinsar-se en variades especializacions assolint la fidelitat de públics interessats en la seua oferta urbana i cultural. El turisme de congressos o de negocis és molt necessari, però no hauria de contraposar-se a la València romana, jueva, musulmana o gòtica, ni al Mercat Central, la Plaça Redona o el Cabanyal. En canvi, es promociona allò mès recent i sóblida el substrat on roman lányada de més prestigi i més representativa del celler turístic valencià: la seua història i la seua cultura més idiosincràtica. 25

Potenciar altres aspectes culturales amb criteris d’intensificar l’activitat i l’intercanvi. Sense menysprear l´oferta museística, cal potenciar també altres vessants de forma més intensiva. Els pintors, escultors, escriptors, músics, cineastes, investigadors i artistes valencians de diferents disciplines, generen amb la seua obra arguments suficients per a establir un diàleg fecund En aquest sentit, caldria promoure una visió cultural renovada, un nou impuls de reinterpretació de la cultura valenciana i el seu encaix i projecció internacional. En la comesa de recuperar trets positius del passat, caldria, per exemple, crear un centre d’estudis de l’època republicana, que tan fonda petjada deixà a València. En aquesta línia de posar en valor el període republicà de la ciutat s’haurien d’obrir i musealitzar espais com els refugis antiaeris (llargament oblidats i infravalorats en la nostra ciutat), que tenen un gran atractiu.

Aprofitament

turístic

dels

grans

projectes.

L’existència CE

d’inversions quantioses que han generat un canvi substancial de la ciutat des de la vessant turística és una realitat incontestable. Es tracta ara d´ intentar articular aquestes intervencions en un model turístic més homogeni. La Ciutat de les Arts i de les Ciències i tot el districte d’oci-cultura que l’envolta ha de trobar una “tematització” adequada i integrada en la ciutat. Cal reorientar el projecte cercant continguts coherents amb la tradició i léspecialització econòmica valenciana. Sols així deixarà de ser objecte dúna efímera admiració arquitectònica per a integrar-se en léscena urbana i turística de la ciutat. Pel que fa al comerç, hi ha algunes línies bàsiques dáctuació: 27

La revitalització i modernització del comerç tradicional i de lártesania de la mà de la peatonalització del centre històric i léstabliment dítineraris i rutes comercials. Eixa mesura podria extendre’s als altres nuclis dels barris amb història i entramat de centre urbà (pensem en El Cabanyal, Benimaclet, Patraix o Russafa). Léspecialització de la ciutat de València com a plaça forta de comerç nacional i internacional. Aquesta és una proposta ja antiga però que té possibilitats de reeixir. Tenim tradició històrica, habilitats demostrades, institucions i infraestructures adients: el Port i la Fira. Caldria, però definir una estratègia consensuada que podria girar en torn a la creació dún World Trade Center com a element de trobada i dinamització díniciatives. Un World Trade Center que podria compartir amb lÁgència de Promoció Exterior de la ciutat els espais actualment ocupats per les casernes de l’Albereda i que suposaria la confluencia de finances, capital humà especialitzat, institucions com l’IMPIVA i l’IVEX i interessos empresarials. La competència de Madrid i Barcelona és certament molt poderosa però si es juguen bé les cartes, València es pot consolidar com a ciutat comercial més important del tercer nivell de la jerarquia urbana europea. Aquesta especialització , a més , faria rendible la millora en curs de la “gran accessibilitat” i justificaria un salt qualitatiu en les comunicacions aèries. Com a peces clau dáquesta proposta, hem de parlar necessàriament del Port i la Fira. El Port viu des de fa dècades un procés déxpansió econòmica i territorial que l’ha convertit en un dels més importants de la Mediterrània. Això és rellevant per a léconomia de la ciutat, del País i del lÉstat. Tanmateix, resten dues qüestions que caldria resoldre. La primera és si es pot i s’ha d’arribar a acords puntuals de col·laboració amb el

Port de Barcelona, massa a prop del de València per a ser competidors a mort en totes les vessants. La segona és la ja famosa ampliació del Port com a opció preferida per láutoritat portuària fins al desplaçament progressiu de láctivitat al Port de Sagunt on hi ha terrenys i una accesibilitat òptima mentre que el creixement a la ciutat té elevats costos dóportunitat (l´ús turístic i dóci) i solucions molt cares i complexes dáccés que ságreugen si no es talla radicalment la tendència a l’ús prioritari del camió. Cap dáquestes dues qüestions ha estat suficientment valorada i debatuda i han esdevingut elements de confrontació política i no de consens com seria desitjable. La ZAL té usos alternatius millors (espai dínnovació) i caldria no deixar aquest assumpte com a indiscutible i irreversible. Pel que fa a la Fira, la darrera dècada ha estat de crisi relativa. Tot i l’ampliació, té greus problemes dáccessibilitat i només una decidida aposta per l’especialització comercial de la ciutat a escala europea seria suficient per a reprendre el bon camí, tot i que la crisi actual ho fa més difícil a curt termini VI. VALÈNCIA MÉS JUSTA I SALUDABLE  En lápartat anterior hem centrat l’atenció en quines podrien ser les línies dáctuació que ens menarien a una ciutat més pròspera o, dit en termes del gremi dels economistes, una ciutat en què la taxa díncrement del PIB per càpita fóra creixent i ens permetés albirar lésperança dún futur més engrescador per al jovent i per a les generacions futures. Tanmateix, aconseguir una taxa de creixement econòmic sostinguda és una condició necessària, però ni de bon tros suficient. Aquesta és una de les diferències entre creixement i desenvolupament, que implica canvis qualitatius, una economia i una societat més complexes i diversificades, amb una dinàmica semblant a una espiral ascendent. Cal per tant maldar de valent perquè la ciutat i la seua àrea metropolitana no sols siguen més pròsperes sinó també més justes i saludables.2 Parlem dúna ciutat “més justa”, aceceptant a priori que el nostre objectiu hauria de ser minvar el grau déxclusió social, bastir una ciutat on, ben al contrari, la “inclusió” hi siga la norma i no léxcepció. Resulta una mica patètic haver de llegir – com succeí després de les darreres el.leccions locals que “com havien demostrat els vots (sic) la ciutat de València no era una ciutat dual”, com si els vots pogueren canviar la realitat (o absoldre els delictes)3. Qualsevol vianant que es passege per la ciutat amb un mínim esperit observador podrà comprovar amb molta facilitat l’estupidesa profunda d’aquesta afirmació. A València, com en tantes ciutats, hi ha dualitat, és a dir, hi ha una desigual distribució de la renda, taxes d’atur excessives en molts subperiodes, problemes de marginació i degradació urbana, ciutadans de segona i tercera divisió, xenofòbia, atenció notablement insuficient a les discapacitats i dependències de tota mena, violencia de gènere, rebuig a la multiculturalitat, problemes dáccés a l´habitatge per a determinats grups socials, etc… I això es veu passejant, xafant el carrer o,

En lápartat anterior hem centrat l’atenció en quines podrien ser les línies dáctuació que ens menarien a una ciutat més pròspera o, dit en termes del gremi dels economistes, una ciutat en què la taxa díncrement del PIB per càpita fóra creixent i ens permetés albirar lésperança dún futur més engrescador per al jovent i per a les generacions futures. Tanmateix, aconseguir una taxa de creixement econòmic sostinguda és una condició necessària, però ni de bon tros suficient. Aquesta és una de les diferències entre creixement i desenvolupament, que implica canvis qualitatius, una economia i una societat més complexes i diversificades, amb una dinàmica semblant a una espiral ascendent. Cal per tant maldar de valent perquè la ciutat i la seua àrea metropolitana no sols siguen més pròsperes sinó també més justes i saludables.2 Parlem dúna ciutat “més justa”, aceceptant a priori que el nostre objectiu hauria de ser minvar el grau déxclusió social, bastir una ciutat on, ben al contrari, la “inclusió” hi siga la norma i no léxcepció. Resulta una mica patètic haver de llegir – com succeí després de les darreres el.leccions locals que “com havien demostrat els vots (sic) la ciutat de València no era una ciutat dual”, com si els vots pogueren canviar la realitat (o absoldre els delictes)3. Qualsevol vianant que es passege per la ciutat amb un mínim esperit observador podrà comprovar amb molta facilitat l’estupidesa profunda d’aquesta afirmació. A València, com en tantes ciutats, hi ha dualitat, és a dir, hi ha una desigual distribució de la renda, taxes d’atur excessives en molts subperiodes, problemes de marginació i degradació urbana, ciutadans de segona i tercera divisió, xenofòbia, atenció notablement insuficient a les discapacitats i dependències de tota mena, violencia de gènere, rebuig a la multiculturalitat, problemes dáccés a l´habitatge per a determinats grups socials, etc… I això es veu passejant, xafant el carrer o, senzillament, llegint amb atenció els diaris. La qüestió és ben bé una altra: si acceptem i ens conformem amb el grau de “dualitat” existent. I si la resposta és negativa, què podem i hem de fer per a minvar tot aquest seguit de desigualtats palmàries. València ha de ser una ciutat més justa i més incloent: aquesta és la hipòtesi i el repte. Com es fácil percebre, en aquest calaix hi ha un munt de problemes, diferents, interconnectats i de resolució gens senzilla. Però també es poden formular un bon feix de mesures correctores moltes de les quals pertanyen al regne de lévidència i del sentit comú. Una ciutat més incloent exigiria actuacions com ara: nº 30

Proposta Cost Prioritat 1 Cal un increment molt substancial de la despesa pública CE destinada als anomenats serveis socials. Una bona part de les propostes que séxposen a continuació requereixen, a més dímaginació, coordinació i la necessària intel·ligència, un increment de la despesa pública en aquest àmbit, clau al sovint massa retòric Estat del Benestar. CE 1 Láprovació per les Corts Valencianes amb caràcter dúrgència de la renda bàsica de ciutadania que ha de percebre tot aquell que es trobe en situació de pobresa objectiva i objectivable. La malaltia mental ha de ser considerada com el que és (una malatia) i per tant ha de ser inclosa com a prestació de caràcter universal al Servei Valencià de Salut.

Un dels problemes més punyents dáquests darreres anys ha estat el ràpid increment de la població inmigrada la situació de la qual ha empitjorat arran de l’actual crisi econòmica. Hom fa proclames sobre la convivència intercultural, però cal establir les condicions perquè la convivència siga positiva. Aquestes condicions fan referència no tan sols als problemes i dificultats específics dels immigrants sino també a la seua integració social i a ládeqüada gestió de la pluralitat. En estreta relació amb els dos punts anteriors, cal considerar l’existència a la ciutat d’espais urbans amb un notable grau de degradadació física, funcional i social on solen concentrar-se de forma molt significativa els problemes socials més punyents. De vegades són blocs d’habitatge públic, de vegades àrees específiques de determinats barris, de vegades barris sencers. Comptat i debatut, aquesta és si fa no fa la València de què “gaudeixen” els valencians de segona i tercera o quarta, i que justifica amb escreix que s’use el terme “dualisme” per a referirs’hi. En la darrera dècada els diners s’han invertit més en la “Nova València” i en la dubtosa estratègia d’adossar nous PAI a teixits degradats (a Orriols, a Benicalap, a Natzaret, a Patraix…) que no a reduir els desequilibris. Ens cal bastir un programa "antidegradació" que excloga el manu militari, introdueixca el diàleg amb els afectats i compte amb recursos econòmics no simbòlics De forma fins a cert punt independent del que acabem d’exposar, el dualisme present a a la ciutat s’hauria reduït considerablement si s’haguessen complert les previsions que en matèria déquipaments contemplava el PGOU de 1988. El grau de realització ha estat, objectivament, molt lluny d’allò programat i sembla de sentit comú que el seu compliment siga una prioritat municipal. Hi ha encara molta feina a fer.

No podríem parlar de la València Justa i deixar de costat la política d’habitatge. En part, aquesta política ja estava present en els punts anteriors però ara cal abordar directament el principal problema que la dinàmica del boom immobiliari del període 1997-2007 ens ha deixat en herència: un greu problema d’accesibilitat o, el que és el mateix, l’existència d’un ampli grup social que s´ha vist foragitat del mercat al no poder fer front als alts i creixents preus d’oferta (lliure en un 90%). Un grup social divers en el qual el jovent, la inmigració i els perceptors de rendes baixes són els segments més “sensibles”. A hores d’ara la crisi ha generat el creixement exponencial d’habitatges no venuts, però a hores d´ara ni la situació de crisi escampa ni les polítiques d´habitatge semblen ser eficients per a resoldre els dèficits dels grups més sensibles Com a base de discussió proposem les següents mesures:

Incorporar una línea pressupostària de subvenció i aval per a la CM rehabilitació d´habitatges per particulars, primant aquelles propostes que estiguen localitzades a teixits urbans històrics i/o barris degradats (prèviament identificats i catalogats com a àrees d´actuació preferent).

Incrementar el patrimoni municipal del sòl imputant-li totes les cessions obligatòries derivades del planejament i procedir a la seua utilització per a la politica d´habitatge, alhora que es dota AUMSA del mitjans necessaris per abordar la promoció pública en règim de lloguer de VPO i Habitatges Socials a una taxa que, com a mínim, triplique el seu nivell d’activitat els tres darrers anys. Almenys la meitat de la nova promoció hauria de ser destinada a vivenda en lloguer. Dedicar les vivendes resultants de les operacions de renovació urbana en barris degradats a la vivienda de protecció oficial i social en règim de lloguer. A més en les vivendes de nova construcció es podria establir una ratio de VPO, així es facilitaria la integració socioeconòmica dels ciutadans.

Al principi dáquest bloc temàtic hem aclarit (nota 2 a peu de pàgina) que preteníem parlar dúna València més Justa i Saludable i que aquesta vessant de “saludable” (que inclou la salut pública i lésport) la situàvem en aquest bloc perque hi havia més concomitàncies temàtiques. Parlem, doncs, dúna ciutat més saludable i començem per alguns aspectes cabdals que afecten de forma innegable la salut pública i que poden i han de ser objecte de preocupació i actuació del govern local. És cert que les competències de salut són de la Generalitat segons l’Estatut dÁutonomia. Amb la llei a la mà, podria semblar que l’actuació de lÁjuntament s’hauria de limitar només (i fins i tot en aquest aspecte hi ha seriosos incompliments) a facilitar el sòl sobre el que bastir els equipaments sanitaris. Pensem, però, que es poden fer moltes més coses sense “violentar” la llei i és per això pel que fem aquestes propostes. 41

Des del punt de vista de la “prevenció” (que és la part que afecta més els usos i costums dels ciutadans i la relació amb la ciutat, és a dir, l’ús que se’n fa), hi ha un munt díniciatives que hom podria prendre des de l’administració municipal: facilitar i promoure un fet tan simple com caminar per la ciutat i augmentar l’ús de la bicicleta (això té molt a veure amb la planificació física de la ciutat, com veurem després); assolir un reducció significativa de la contaminació atmosfèrica, reduint la motorització privada; minvar els nivell de contaminació acústica i lumínica; promoure campanyes permanents i intensives sobre els elements que determinen el nivell de salut pública i la promoció dels hàbits saludables (consum de tabac i alcohol, exercici físic, disminució del sedentarisme, alimentació saludable, etc.). Tot i no ser competència local, lájuntament no pot romandre alié al nivell de satisfacció de lássistència sanitària dels ciutadans i per això proposem la creació d’una Comissió Mixta que coordine les actuacions i que elabore periòdicament enquestes sobre satisfacció de l’usuari i la localització dels punt negres dels sistema, alhora que fa propostes de provisió d’infraestructures, locals i equipaments, i de vinculació eficient amb la xarxa de transports públics, etc., de cara a facilitar l’atenció de salut que reben els ciutadans.

El darrer punt d’aquest bloc temàtic és lésport. En aquest cas, no hi ha problemes competencials i lÁjuntament té un llarg recorregut a fer, un ampli marge de maniobra. És ben sabut que els darrers anys l’esport-espectacle ha estat l’estrella de la gestió municipal perquè, conscient de la seua capacitat dárrossegament, el govern local ha priotitzat esdeveniments esportius en els quals els interessos turístics i immobiliaris hi eren els factors determinants. Ha estat la famosa “política d’events”, amb llums i ombres, que han afavorit una intensa controvèrsia (la Copa de l’Amèrica , la Fórmula 1, l´Àgora i l’Open de Tennis de 2010…) No és aquest el lloc, ni el moment, de tractar aquesta problemàtica i les polèmiques que ha comportat, però sí de reinvindicar que lésport popular recupere protagonisme i mitjans perquè hi ha un llarg camí per recòrrer. És per això que: 43 44

Cal executar els equipaments esportius previstos al PGOU i no CM executats encara SC Pel que fa a la gestió, una cosa és que les federacions esportives siguen sempre agents socials amb els què cal parlar i pactar i altra molt diferent és que es pracqtique la inhibició de responsabilitats municipals. La Fundació Esportiva Municipal ha de dotar-se dúna estructura gerencial i respondre amb eficiència al repte de gestionar totes les instal·lacions esportives de la ciutat La Fundació hauria déstablir convenis dútilització conjunta dínstal.lacions amb la Conselleria dÉducació (Escoles i Instituts) i amb les Universitats. En general, cal una anàlisi

2 2

VII. VALÈNCIA AMABLE, ACCESSIBLE I VERDA Arribem ara al que podriem anomenar la peça clau de l’edifici, el moll de l’os del nostre plantejament. Tant els temes tractats fins ara com els que vindran després són, sens dubte, molt importants però l´àmbit que ara ens ocupa té, tal vegada, la característica singular de concretar molts dels elements dels quals parlavem al principi quan feiem referència a “una altra visió”. Una ciutat amable, accesible i verda és una ciutat compromesa amb l’objectiu de recuperar els carrers com a espai públic de trobada i convivència, la ciutat com a espai per gaudir del millor regal que tenim: les altres persones, els altres ciutadans. Assolir aquest objectiu és, com tots els altres, un procés dáprenentatge col·lectiu continu, no una fita a la qual sárriba ni cap estat de gràcia. El que realment importa és el camí, el progrés en la direcció correcta, la contínua avaluació dállò aconseguit i dállò que encara no hem pogut o sabut fer. Recuperar la ciutat per al ciutadà, maximitzant léspai públic i la seua qualitat és minvar límperi de la ciutat com a mercaderia i substituir-la per la ciutat com a bé públic del qual es pot gaudir sense sometre´s al diktat del consum rival determinat per la capacitat de pagament.. No sempre és bó, possible ni convenient que láccés als serveis públics, a la ciutat com a servei públic, siga gratuït. Per això paguem impostos i per això molts serveis públics tenen un preu que, tanmateix, no té res a veure amb la privatització pura i dura de léspai. També és evident que en una societat on la segregació social de léspai és el resultat de les relacions socials de producció, maximitzar léspai públic no qüestiona lésència del sistema. Ara bé: pot modificar-lo de forma sensible en benefici de l’“interés general”, que tan sovint s’oblida. Aquest apartat té, per tant, una importància qualitativa genys menyspreable en la mesura que proposa el canvi de la percepció de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. I la lluita, és clar, contra l’agent més agressiu i devastador que actúa tot just en sentit contrari: l´ús excessiu de la motorització privada, l’automòbil. Algunes ciutats han mamprés el camí de la recuperació de léspai públic i València i la seua àrea no n’haurien de ser una excepció. Ens hi juguem massa. Una estratègia sostenible ha d’apostar per la ciutat compacta i diversa, menys consumidora d’energia, espai i temps, en contraposició a la ciutat difusa d’espais monofuncionals. És evident que la distribució d’activitat i població al llarg del territori suposa un malbaratament d’energia i sòl que va en contra de la qualitat de vida i del medi ambient. La ciutat compacta integra l’heterogeneïtat i facilita la solidaritat; augmentar la complexitat en les àrees de la ciutat vol dir que convisquen en un mateix espai elements i activitats de característiques distintes, d’aquesta manera l’energia invertida en mobilitat serà menor, sense que els contactes i intercanvis minven. Per això cal millorar la qualitat de la trama urbana, fomentar itineraris peatonals, atorgar menys protagonisme als vehicles privats i fomentar el transport públic. No es tracta d’eliminar el cotxe en la ciutat sinó de que no hi resulte imprescindible. Com pot endevinar el lector una ciutat més amable, accessible i verda és un somni assolible que, tanmateix, té moltes vessants i per tal que el trencaclosques no siga especialment complex de resoldre, cal que anem espai, pas o pas, formulant propostes que afecten a cada una de les vessants d’aquesta nova percepció de la ciutat. El nostre

punt de partida no és especialment engrescador: són moltes les carències i excesiva la tossuderia. Però pensem que tenim bones raons i fins i tot els discursos oficials proclamen, perquè no tenen més remei, les virtuts de la sostenibilitat i de l’habitabilitat de la ciutat. Una altra cosa és que les polítiques concretes no acompanyen a les grans declaracions, una constant observada en aquest aspecte i tants altres. Per això té sentit posar damunt la taula que aquesta ciutat és manifestament millorable i crear les condicions per a poder discutir amb calma i tranquilitat quines son les opcions. Anem per feina. A) LA PRIORITAT DEL TRANSPORT PÚBLIC Com ja hem dit en l’apartat de la València Metropolitana, la qüestió de la mobilitat és un fenòmen metropolità i el seu continu increment és el resultat d’un conjunt de factors relacionats amb l’estructura d’usos del sòl (àrees cada vegada més especialitzades que incrementen la necessitat de mobilitat), amb l’increment del radi de l´aglomeració i amb una tendència constant a l’ús del vehicle privat com a mode de transport dominant. Qualsevol política de mobilitat i transport ha de ser, per tant, una política metropolitana. En aquest sentit, malgrat la seua dificultat i els seus efectes a termini mitjà, cal recordar que la planificació urbanística metropolitana cal proposar i s’hauria d’aconseguir: nº 46

Proposta Cost Una millora dels equipaments de proximitat que minvaria en CM part les necessitats de mobilitat obligada. No es proposa ací una àrea metropolitana de compartiments tancats o autosuficients (la mobilitat, evidentment, és lésència de la ciutat) però si dévitar desplaçaments originats en la manca o llunyania dels equipaments. SC Limitar la implantació de noves àrees especialitzades (centres comercials i dóci perifèrics, “ciutats” temàtiques articicials etc…) perquè són un element de tensió de l’estructura urbana, de generació de mobilitat obligada i de foment del vehicle privat. Així mateix, cal evitar la proliferació dúrbanitzacions de baixa densitat en la periferia metropolitana, absolutament dependents de l’us del vehicle particular i amb uns costos socials (monetaris i no monetaris) molt superiors a creixements residencials relativament compactes ubicats als nuclis urbans preexistents que poden gaudir dels equipaments ja existents i del transport públic.

Prioritat 2SC

Dit això, si acabem de dir que l´ús excessiu del cotxe és lágent més agressiu que sóposa a una ciutat on es maximitze la quantitat i qualitat de léspai públic, és lògic que comencem per proposar mesures que tinguen com a factor comú la prioritat del transport públic enfront de la creixent motorització privada, font per excel·lència

d’ineficiència tècnica (la creixent congestió) i energètica, contaminació, despeses socials excessives en seguretat i accidents, reducció de l´espai públic a favor del cotxe, malabaratament del paisatge i un llarg etc…. És per això que proposem en aquesta vessant tan estratègica mesures com ara: 49

Una Autoritat de Transport Metropolità efectiva que planifique i coordine tots els modes de transport públic, sense veure´s condicionada per la fragmentació competencial i la manca de recursos econòmics.

Un Pla Estratègic Metropolità que concrete la potenciació del CM transport ferroviari (preferentment el tramvia pel seu baix cost) a l’Àrea Metropolitana de València alhora que preveu l’establiment dúna xarxa díntercanviadors de transport públic eficient que a més compten amb àrees de comerç i serveis atractius . Per últim, la planificació urbanística d´àmbit metropolità hauria d’afavorir léxistència dáparcaments disuasoris vigilats ben connectats amb la xarxa de transport públic i amb les esmentades àrees díntercanvi 51 Posada en marxa de la inajornable coordinació tarifària i horària SC seguint models ben contrastats a tota Europa i que en el nostre cas va molt lenta i és manifestament millorable. 52 Trajectes complementaris i no competititius de les xarxes de SC transport públic. La substitució de viatgers de l’autobús per viatgers del metro és lògica però no incrementa la participació del transport públic en lábsorció dels increments de mobilitat. B) REDUCCIÓ DE LA MOTORITZACIÓ PRIVADA

Està suficientment demostrat que la millora de lóferta de transport públic ha de ser necessàriament acompanyada per una política efectiva de restricció o “dissuasió” en lús de l’automòbil privat. Sense aquesta complementareitat, líncrement de lóferta de transport públic no té capacitat per a canviar léstructura délecció modal i el predomini del cotxe com a mode de transport dominant. Per tant, proposem (pensant en la ciutat de València però en el ben entés que són en molts casos polítiques extensibles a tots els municipis metropolitans) les següents mesures o línies dáctuació: 53

Restricció (amb les excepcions que cal raonablement determinar i en horaris determinats) del trànsit en l´àrea central compresa per la primera Ronda, de manera que, en general, sols tinguen accés en cotxe particular els residents, el transport públic, els serveis d’emergència, els serveis de càrrega i descàrrega i les bicicletes. Caldria estudiar l’augment de places de parking perifèriques a aquest nucli central per als visitants i caldria construir aparcaments en altura per a residents i minimitzar l’aparcament en la via pública per part dels residents. En aquest entorn central s´establiran rutes especialment senyalitzades per a

vianants. La restricció de trànsit podria fer-se extensible als nuclis de Russafa i Benimaclet. 54

Plataforma reservada efectiva per al transport públic (bus o tramvia)en tots aquells carrers dámplada superior als 20 metres i, també dún carril bici quan aquesta amplada supere els 25 metres . Als carrers relativament estrets per on no circule l’autobús ni el tramvia lámpliació de les voreres i léxistència dún únic carril per al tràfic privat( i, si cal , un carril-bici) evita láparcament en doble fila.

Reestructuració de les línies d’autobús per tal d´evitar SC solapaments amb el metro o tramvia, incrementar les freqüències i la regularitat. Les línies tenen de vegades un llargària excessiva i podrien acurtar-se utilitzant intercanviadors ben localitzats CE Increment de les vies de tramvia a la ciutat. Encara estem molt lluny de gaudir de la xarxa existent als anys seixanta.

Construcció d’aparcaments per a residents (soterranis o en CM altura), díniciativa pública i a un preu mòdic alhora que sélimina progressivament i en zones adients el concepte d’“aparcament gratuït” al viari per tal dévitar el greuge comparatiu. Aparcar ha de ser internalitzat com a cost que acompanya a la possessió del vehicle. Per tant, lÓRA en la seua doble versió de residents i no residents ha de fer-se extensiva, en principi, a tota la ciutat. Amb léxcepció de carrers de gran amplària, l’aparcament hauria de ser sempre en línia i no en bateria per tal de maximitzar léspai públic. C) HUMANITZACIÓ DEL BARRI

Com a complement del que s’ha dit, apuntarem un objectiu clar: València s’ha d’afegir a les ciutats que han mamprés una recuperació radical de la ciutat com a espai públic. Cal marcar-se fites concretes. Per exemple que l´estructura dels desplaçaments a escala metropolitana canvie radicalment fins a que els viatges a peu i en bicicleta siguen el 40% del total, el transport públic un altre 40 %, i el transport privat el 20% residual. Això exigeix prioritzar el transport públic, limitat la motorització privada i, al mateix temps, redefinir i invertir la piràmide de prioritats. El primer és el vianant, el segon les bicicletes, després el transport públic i, per últim els cotxes i les motos. Tot just a l’inrevés de la nostra experiència. Invertir la piràmide es per tant, redefinir l´ús de la ciutat de tots, del carrer. Viure a la ciutat és viure en col·lectivitat, amb espais públics per a la trobada. Una ciutat no és mai una mera suma d’habitatges o espais privats. Allò públic està per damunt, organitza, estructura, dóna sentit, no pot mai ser residual, sinó prioritari. Per això una de les peces clau del projecte és la recuperació de l’espai públic per als ciutadans. No és cap casualitat que enclavaments bàsics de València com la plaça de

l’Ajuntament o la plaça de la Reina estiguen pendents, encara, d’una configuració adient al paper que tenen assignat. Són dos exemples singulars, però n’hi ha a manta als barris on l’espai públic perd la identitat i aquella funció de trobada que és cabdal en la vida urbana. La recuperació de l’espai públic exigeix voluntat política i l’elaboració d’un pla d’accessibilitat, del qual en manca aquesta ciutat. No és un problema de trànsit o de peatonalitzacions, sinó d’accessibilitat i de mobilitat. El vehicle privat és un dels primers elements de conflicte amb l’estructura de la ciutat. La velocitat, el soroll, la contaminació, l’embús, són conceptes que ensopeguen amb la ciutat i, més encara, amb la vida urbana. Cal abordar seriosament la recuperació dels espais públics, l’eradicació dels sorolls excessius, la consecució d’una il·luminació respectuosa amb el medi i racional, en una paraula, la humanització del viari i un canvi radical en les prioritats. En aquest sentit, proposem un conjunt de mesures que haurien de ser sotmeses a informació pública i deb at. Mesures com ara: 58 El Jardí del Túria com a eix vertebrador de la ciutat. Cal CE 2 reviscolar-ne la funció com a espai públic que aglutina tots els espais i els dóna sentit col·lectiu. Cal enfortir la continuitat de l’antic llit del riu com a eix i garantir-ne l’accessibilitat, així com la connexió amb altres àrees públiques urbanes.. Per tal de que el Jardí puga jugar aquest paper déix vertebrador i de punta de llança de recuperació de léspai públic proposem que el trànsit rodat siga soterrat en les dues marginals entre les Grans Vies (de fet ja ho està a trams). En superfície, carril de transport públic, dos carrils bici i un carril de trànsit rodat per a emergències. Així es restablirà la unitat del Jardí amb Vivers o el Botànic i, a més, es recuperarien les marginals i la històrica Albereda per als vianants 59 Com a criteri general, totes les vies de més de 25 metres CM 1 dámplària seràn remodelades seguint un esquema ben senzill( de dreta a esquerra o désquerra a dreta): vorera ampla, un o dos carrils de trànsit, carril bici- plataforma reservada transport públic- carril bici, un o dos carrils de trànsit i vorera ampla. 60 Així mateix es proposen itineraris de vianants específics i CM 1 convenientment senyalitzats. Aquests itineraris respondran a léstructura radial de penetracions habituals cap al centre (Serrans, Carrer de l´Hospital, Carrer Russafa, Sorní, la Pau) però també afavoriran els trajectes perimetrals, connectant, sempre que siga possible, els parcs de la ciutat. 61 Cal potenciar totes les places i llocs de trobada de la ciutat i CM 2 crear- ne de noves. A més de les places de la Verge, de la Reina i de l´ Ajuntament i de ládequació de totes les places de barri, les interseccions en forma de xamfrà de lÉixample es convertiran en places prohibint qualsevol aparcament i imposant velocitat

molt lenta als vehicles que les travessen. 62 Redisseny de la ronda de Trànsits plantejant una tipologia de CM 1 passeig que li atorgue el paper de catalitzadora de la vida urbana, incorporant el transport públic i circuits de bicicletes. Com que la interrupció de trànsit elimina els avantatges del disseny en Boulevard es proposa un nou disseny per a les vies principals (proposta 59) i, en el cas dels boulevards existents (Grans Vies, Antic Regne i Blasco Ibáñez), proposem suprimir els girs i que els cotxes hagen dárribar al final per a canviar de sentit. 63 Disseny d’una xarxa completa de vies per a bicicletes amb un CM 1 desenvolupament concèntric i radial que garantesca l’accessibilitat en qualsevol punt de la ciutat. La experiència recent de "Valenbisi" ha estat indubtablement possitiva perquè ha incentivat l´ús i ha posat de moda aquest eficient modo de transport. Però encara cal assolir una major densificació i continuitat dels carrils - bici(hi ha moltes vies importants que encara no tenen).A més , cal insistir en que els nous carrils - bici es facen no per les voreres - creant un conflicte amb els vianantsi sí per la calçada ( reduïnt léspai dels cotxes en circulació o aparcats). Per últim, cal donar facilitats a láparcament de les bicis per a tots aquells que no utilitzen el nou servei públic i sí la seua bicicleta i que tenen seriosos problemes dáparcament per lábsència de llocs apropiats. 64 Definir com a espai d’oportunitat el triangle format per CM 1 l’Autovia del Saler, Natzaret i la nova àrea urbanitzada (per organitzar-hi el Nou Parc de l’Est). 65 Cal plantejar com a objectiu global que almenys el 50% de CE 2 léspai públic de carrers i avingudes estiga reservat als vianant. Això suposa, entre altres coses, recuperar com a espais lliures, en un pla a 10 anys, prop de 800.000 metres quadrats actualment ocupats pels cotxes estacionats, la qual cosa exigiria construir 60.000 places dáparcament per a residents en els diferents barris de la ciutat que presenten dèficit, places venudes a preu assequible perquè no es tracta de fer negoci sino de recuperar la ciutat. VIII. VALÈNCIA VERDA Una ciutat més amable i accessible ha de ser també una ciutat més verda, una ciutat que respecta i inclou els espais verds com a peça bàsica del benestar ciutadà al mateix nivell que ho fa amb léspai públic en general. La ciutat de València patí en l’època del “desenvolupisme” franquista (anys seixanta i setanta) a més d’una increïble destrucció del seu patrimoni arquitectònic també una estúpida deforestació. Malgrat la recuperació que es produeix a partir dels anys vuitanta, encara hi ha molta feïna pendent.

A més, la ciutat i la seua àrea metropolitana té dues assignatures pendents de primera magnitud: la valorització pública del Saler i l’Albufera i la conservació activa de l´Horta. No és ara moment d’explicar què es el que ens ha dut a la situació actual. Però volem posar damunt la taula per a que siguen discutides un conjunt breu però sucós de propostes dáctuació: nº Proposta Cost Prioritat 66 Pel que fa a la Devesa del Saler i lÁlbufera, una vegada aturada CM 1 -gràcies a la mobilitazió popular- la destrucció del paratge i recuperades les parcel·les no edificades, ha arribat l´hora que el lema “El Saler per al Poble” tinga una concreció com és la valorització pública de léspai i que suposa un gir radical en l’actuació excessivament parsimoniosa de les autoritats del Parc Natural. Cal que aquest espai de valor incalculable puga ser gaudit de forma control·lada però general pels ciutadans i visitants, i això suposa un seguit dáctuacions: - posar fi als vessaments contaminants, als aterraments il·legals i al dipòsit de plom al fons del llac originat en els periodes de cacera - recuperar i difondre el patrimoni etnològic de l’entorn - fomentar un turisme de qualitat basat en látractiu paissagístic i científic de la zona humida i que deixe de costat léxplotació del tòpics - recuperar la qualitat de la restauració autòctona - creació d’una nova línia de tramvia amb origen al Port (i connexió amb la xarxa de metro) i nous carrils bici - rellançar láctivitat dels observatoris d’aus - programar lássistència generalitzada déscolars - fomentar léspecialització internacional de la ciutat com a seu de congressos que aborden la problemàtica de les zones humides - impulsar l´ús ciutadà de la Devesa com a bosc urbà (sense perjudici de les mesures estrictes de conservació biològica de l’entorn), tot millorant rutes, senyalització i oferint un centre adequat dínterpretació de l’ecosistema del Saler i lÁlbufera - revitalitzar el Consell Rector del Parc Natural i incrementar la participació dels municipis que la composen mitjançant un pla coordinat de promoció 67 Pel que fa al problema enquistat de la conservació activa de CE 2 l´Horta, no cal aprofundir ací en les causes de la reducció vertiginosa de la superficie d´horta (substitució pel taronger, pressió urbanística, manca de rendibilitat de les explotacions, envelliment de la piràmide dédats, absència de formació tècnica etc…). El que sí que podem dir abans dárribar a la fase propositiva és que arronsar els muscles davant la possibilitat de

desaparició (segura a termini mitjà, per cert, si no es prenen mesures urgents) d’un ecosistema tan valuós des del punt de mira econòmic, històric, ecològic, identitari i paisatgístic com l’Horta és, si més no, una irresponsabilitat que pagarem cara. No cal dir que aquest és un dels temes que només es pot resoldre des dúna perspectiva metropolitana i que requereix un ampli consens social i polític. També és cert que és ara, aprofitant el parèntesi que ens ofereix láctual crisi immobiliària, que podem assolir aquest consens i iniciar les tasques de recuperació efectiva. Tal vegada no tindrem un altra oportunitat. Els “usos” futurs de l´horta poden i han ser variats i complementaris: conreus amb denominació dórigen, agricultura orgànica, horts per a jubilats i joves, itineraris didàctics, turisme cultural etc… Hi ha un consens prou generalitzat sobre les virtuts potencials del Pla dÁcció Territorial de l´Horta (PATH), pendent dáprovació definitiva, tot i que hauria d’haver un consens i la Generalitat i els Ajuntaments de l´Horta haurien de posar en marxa un Pla dÁctuació amb recursos econòmics suficients per tal dáprofitar la crisi immobiliària i fer irreversible la protecció activa de l´Horta. 68 Juntament amb la Devesa del Saler i lÁlbufera i l´Horta, el gran CE 1 espai verd del que som autors i co-responsables és el del Jardí del Túria. Un Jardí, que a més del seu caràcter déix estructurant, faríem molt mal fet de considerar-lo acabat. Hi ha encara molta feina per fer. A l’inici del seu recorrregut a la ciutat, el miniparc de capçalera hauria de convertir-se en un gran parc metropolità i sols cal posar-se dácord amb Mislata i Paterna. En el tram central −el que “dialoga” amb la ciutat històrica”− els elements presents encara són “provisionals” i no tenen el nivell de disseny escaient. En el tram final, tot està encara per fer i la boutade del circuit de F-1 ho ha complicat encara més. Però el tema del Jardí del Túria no s’acaba ací. El riu també és un eix estructurant a escala metropolitana i el Pla ja aprovat del Parc Metropolità de les Riberes del Túria ha de fer-se realitat amb urgencia. Hi ha símptomes falaguers com ara l’ús per a vinants o ciclistes fins Vilamarxant o el projecte del barranc de Mandor. Cal que aquestes esperances es consoliden i que el Pla s’execute amb caràcter prioritari. 69 Un altra evidència és que cal executar els jardins previstos al CM 1 PGOU de 1988 i que encara no s´han fet realitat i que a la ciutat de València cal definir una Via Verda (vegeu la web i proposta gràfica) que permeta als vianants recòrrer intineraris que lliguen els principals espais verds de la ciutat. IX. UN NOU URBANISME: PLA I PROJECTE Tothom entén sense massa esforç el descrèdit del planejament en general i

del planejament urbanístic en particular. L’experiència ha estat realment decebedora: plans que costen molt désforç, temps i diners, i que – en el supòsit optimista que siguen plans “correctes”− no séxecuten o s’apliquen de forma parcial i incompleta. En el cas de València i l’àrea metropolitana, la història del planejament urbanístic és ben coneguda (des del pla de 1944 fins al de 1988 i la pretesa revisió o “adaptació” actual). Per no estendre’ns massa i passar al capítol de propostes, n’hi haurà prou que recordem que a hores d’ara hi ha tants Plans Generals com municipis de l´Àrea Metropolitana de València (68, si fa no fa) sense cap tipus de coordinació més enllà de la política dínfraestructures de la Generalitat. Quant al Cap i Casal, ens trobem enmig d’un fantasmagòric procés “dádaptació” −que no de revisió en profunditat, com caldria− del Pla General de 1988, un Pla amb limitacions (no era metropolità, deixava alguns espais importants pendents de decisió etc..), però que fou un bon Pla. En canvi, existeix un consens generalitzat en el sentit que ládaptació proposada no té peus ni cap. Entrat ja el segle XXI, hi ha algunes evidències que caldria acceptar. Si més no, dues de ben bàsiques: el necessari caràcter metropolità de la planificació urbanística i el paper estratègic com a elements mobilitzadors dels grans projectes urbans. Pel que fa al primer aspecte, convé evocar les paraules de Vicent González Móstoles: “Qualsevol proposta dánàlisi, de regulació o dórdenació dáquest espai ha dábordarse com a mínim des del marc territorial metropolità, perque aquesta és la realitat econòmica, social, infraestructural, ambiental i paisatgística actual. Un milió i mig de persones compartint llocs i infraestructuras necessiten solucions mitjançant la planificació, per a trobar-se integrats en aquest espai comú que és l´Àrea Metropolitana”. Una altra consideració dínterés és que resulta prou evident que una planificació urbanística metropolitana ha de ser una planificació urbanística flexible, de carácter estratègic i no minuciosa com estem avesats a veure. Però ha de haver-hi un consens sobre léstructura bàsica dels usos del sòl a escala metropolitan.a que és el que determina les necessitats de mobilitat i accesibilitat. Pel que fa al segon aspecte, com assenyala així mateix encertadament González Móstoles en referir-se als grans projectes urbans, “hauran de ser socialment transformadors, econòmicament anticipatoris, fonamentats en lécel·lència territorial i visualment potents”. Establerts aquest punts de partida teòrics indefugibles, pensem que també en aquesta vessant (que en determina d’altres ja tractades o que encara hem de tractar), València i la seua àrea metropolitana són “Manifestament Millorables” . I és per això que proposem: nº Proposta Cost Prioritat 70 Láprovació d’un Avanç del Pla Estratègic Metropolità que SC 1 haurà de ser discutit en un plaç raonable per tots els Ajuntaments i agents urbans públics i privats implicats. Aquest Avanç hauria de contindre els elements bàsics que ja explicitàrem al parlar de la València Metropolitana (vegeu els paràgrafs previs a la proposta 11): -el model territorial, és a dir, léquilibri desitjat entre

expansió del sòl urbanitzat i la renovació del teixit existent -la integració eficient entre els usos del sòl (necesaris i/o desitjats) i la xarxa de transport públic -la competitivitat internacional -la inclusió social -la defensa radical del medi ambient (és a dir, les línies mestres del Pla Verd Metropolità) -la salvaguarda del patrimoni heretat 71 Un altre repte en aquesta vessant dels grans projectes urbans és CM 1 lálternativa a la irracional prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez . Per tal que aquesta intervenció puga canviar la tendència de degradació del barri provocada per més de deu anys de conflicte i paràlisi, el projecte ha de tindre una considerable escala espacial i ha de ser dissenyat amb la màxima exigència de qualitat urbana i arquitectònica.Sería molt recomanable que a l´hora de plantejar aquesta alternativa es trencara la perspectiva massa reduïda de El CabanyalCanyamelar i es contemplaren al mateix temps la Malva.rosa( amb subespais molt degradats) i la Vilanova del Grao(sobretot els teixits urbans col.lindats amb el nou Balneari. Cal una visió de conjunt i un estudi seriós de la viabilitat econòmica de lálternativa. La resistència té molt de mèrit però cal donar un pas més endavant.Natzaret i La Punta tenen característiques molt singulars i requereixen una proposta específica 72 Parlant de noves centralitats no es pot acceptar que el fort CM 2 creixement de la ciutat els darrers anys en l’eix dÁdemús no es veja reflectit en un nou espai dátracció, funció que òbviament no fa el Palau de Foster ni farà tampoc, quan s’acabarà, el nou estadi del València CF. La manca dún referent clar perjudica notablement al conjunt de la ciutat. 73 El nou urbanisme que proposem no s’acaba en el Pla Estratègic CE 1 Metropolità ni en els projectes singulars que presenten la doble característica de tindre interés o valor afegit per se i, alhora, actuar com a elements que arrosseguen el conjunt del nou projecte. No serà sobrer recordar que les propostes fetes sobre l´habitatge, els espais degradats o la recuperació de léspai públic són també component essencial del que entenem com a manifestament millorable a la ciutat. X. VALÈNCIA CULTA Avancem en la definició i concreció de propostes per tal de fer la ciutat i la seua àrea metropolitana un espai més pròsper, just, accesible, lliure …i culte. No hi ha cap definició de cultura satisfactòria i el terreny és relliscós i ple de llocs comuns. El “consum” cultural és una bona aproximació malgrat la dificultat de definir prèviament què és el que ú posa a la cistella. Una altra forma de mirar el problema és veure’n els resultats. Una ciutat més culta és una ciutat que estima més el seu passat, que és menys

xenòfoba, que demana més i millor informació, que fa dels llibres (en paper o digitals, tant se val) un objecte de valor, que gaudeix de l´espai públic i del verd urbà etc. Es mire i es mesure com es vulga, no hem d’oblidar, però, que la cultura és un component imprescindible de la llibertat, del benestar social i de la realització personal i col·lectiva, però també una activitat econòmica que a més de tindre un pes creixent en la producció de béns i serveis, és el caldo de cultiu per excel·lència de la creativitat, de la ciutat del talent. Una ciutat com València no pot, no ha de renunciar a la cultura o malinterpretar l’espectacle com a cultura. Si ho fa, serà un ciutat gran però mai una gran ciutat. Tampoc és bo no tindre criteri i suposar que tota activitat cultural és bona per se i ha de ser subvencionada. La despesa cultural (en contenidors i en activitats), té un cost d’oportunitat (allò que es deixa de fer quan es fa alkguna cosa) i uns resultats que cal mesurarrigorosament. I la competència és un costum molt sà. Més enllà d’aquestes afirmacions, obertes sens dubte al debat, sembla del tot evident que a València el marge de millora en l’àmbit cultural és literalment aclaparador. També convindrà el lector amb nosaltres que sota el paraigües de “cultura” hi caben tantes coses que es fa difícil sistematitzar les propostes de millora. Per poder “organitzar” mínimament els continguts, hem repartit aquesta problemàtica en gran apartats tot mantenint l’ordenació numèrica de les propostes. Els grans apartats que passem a desenvolupar (amb la clàssica estructura d´una petita introducció i un conjunt de propostes) són : A) QÜESTIONS D’ORDRE GENERAL B) EL CENTRE HISTÒRIC C) LA MEMÒRIA HISTÒRICA I ELS MUSEUS D) LA CIUTAT I L’ART E) BIBLIOTEQUES, PREMIS I PUBLICACIONS F) LES FESTES G) LA LLENGUA H) LA GESTIÓ CULTURAL A) QÏESTIONS D’ORDRE GENERAL València ha cobert amb suficiència l’oferta de grans equipaments públics lligats a l’alta cultura. L’ IVAM, el Palau de la Música, El Palau de les Arts, El Teatre Principal, el Museu de Belles Arts Sant Pius V, el conjunt de La Beneficència, el MUVIM, el Museu Princep Felip conformen una xarxa que avui en dia compleix certs estàndards de les ciutats mitjanes espanyoles i europees. Queda però molt per darrere d’altres ciutats en l’àmbit de la provisió de biblioteques i equipaments de proximitat.

Tot i així es pot detectar

cert

excés

capacitat ja que els models de consum cultural no responen a les característiques de les grans àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid. Ni els hàbits lectors, ni els usos de la xarxa de Biblioteques, ni la proporció ni la freqüència d’assistència als teatres, la dança o l’òpera. Sols arriben a superar els termes mitjans en l’assitència a la música clàssica. Les xarxes privades d’exhibició i venda de indústries culturals (música popular, cinema, sector del llibre, teatre off – especialment en format de petit teatre- ) mostren nivells que aproximadament es corresponen amb la dimensió de la demanda de l’àrea metropolitana. També

l’oferta d’esdeveniments

relacionats

amb

cultura, tant promoguts per

institucions

públiques com privades mostra

termes

quantitatius un nivell que

correspon

adequadament amb la dimensió de la ciutat. La producció i ocupació en el marc de les industries creatives resulta a molta distància de les posicions de Madrid i Barcelona en qualsevol àmbit de les indústries culturals que es considere. En aquestes circumstàncies les propostes de intervenció cultural es centren en: nº 74

Proposta Cost Elaboració d’un mapa de recursos culturals de la ciutat de CM València, que detecte els forats en termes d’equipaments de proximitat per a tots els districtes de la ciutat i que derive un pla

Prioritat 1

d’actuació de sobre equipaments culturals per a garantir – en termes de proximitat- la satisfacció dels drets culturals dels ciutadans. Creació d’un consorci metropolità per la gestió mancomunada i SC participada de tots els grans equipaments d’alta cultura de l’àrea metropolitana per a oferir béns i serveis culturals en un marc de racionalitat, eficiència i equitat

Incorporació de les demandes del immigrants en les polítiques SC més tradicionals de programació i exhibició cultural, tenint present el dret de tots els ciutadans a participar en el disseny de la dimensió simbòlica d’una comunitat.

1CM

Pla integral de recuperació i valorització del patrimoni immoble CM amb intervencions específiques de salvaguarda del patrimoni industrial. Orientació d ´aquesta part de la despesa en cultura a mecanismes de participació (consultes populars, pressupostos participatius, etc.).

Promoció de la práctica i la creació amateur amb programes de CM formació vinculats amb les noves tecnologies (fotografia, video, arquitectura, música, literatura, pintura, disseny) amb la voluntat de “democratitzar” l’accés a la creació cultural i satisfer les demandes individuals i col·lectives d’expressió i comunicació.

1CM

Desplegament d’un ampli programa d’avaluació sobre el CM 1 conjunt de la despesa pública en cultura. B) EL CENTRE HISTÒRIC No és cap exageració afirmar que València compta amb un dels centres històrics més extensos i plens de possibilitats de tot Europa. A hores d’ara, però, aquest extens cas antic es troba en part degradat, presenta dèficits i problemes greus. Per una banda, no aporta als habitants l’entorn adequat per viure i, per una altra, no aporta a la ciutat l’espai idoni, factible, en termes d’identitat reforçada i d’activitat econòmica. El centre històric està integrat pels districtes de Sant Francesc, Mercat,

Velluters, El Carme, Universitat i Seu-Xerea, cadascun amb la seua problemàtica específica però amb trets comuns i possibilitats compartides. En primer terme cal destacar el potencial i la importància del Centre Històric de la ciutat de València. És el signe d’identitat per excel·lència de la ciutat, l’entorn històric on es concentren les empremtes del passat, allò que distingeix sobretot la ciutat i la fa inconfusible, amb un fort component monumental. Però també el dèdal de carrers, les places, el traçat irregular, els vestigis d’una manera de construir i de viure, aporten un plus d’interès,

que cal saber valorar i aprofitar. Com a proposta bàsica de futur entenem que cal rehabilitar integralment tot el centre històric de València, convertint-lo en: - un lloc per a viure - un eix cultural i museístic amb projecció internacional - un espai d’activitat econòmica viable - un atractiu turístic, la imatge de la ciutat - un signe d’identitat reforçada És vital compaginar els diversos usos del centre històric. No hi ha contradicció insalvable entre l’ús residencial, l’ús econòmic (com a centre de serveis, comercial i espai d’oci) i l’ús representatiu del centre històric. És més, es complementen i reforcen mútuament. No hi ha res més desagradable que un centre històric mort, deshabitat, tancat, una vegada acabat l’horari comercial. Una ciutat atractiva i amb personalitat és aquella en què passen coses i en la qual hi ha activitat constant, de diverses menes, que ofereix serveis de tot tipus. Un centre històric viu, habitat, ple de botigues, de gent, de veïns i visitants, amb una densa activitat cultural, és un actiu fonamental. València ha deixat degradar-se durant massa temps un gran centre històric. Caldrà reforçar l’entremat urbà, tot allò que és propi d’una ciutat: carrers nets, edificis habitats, oferta d’habitatges assequibles, solars construïts, seguretat ciutadana, dotacions per a les diverses necessitats dels veïns: comerços, botigues, parcs infantils, jardins, places d’aparcament, control del trànsit, equipaments escolars. Concretament cal procedir a la rehabilitació integral dels espais interns avui altament degradats, entenent per això les zones plenes de solars sense construir, que s’eternitzen, on la població hi ha estat expulsada, amb un nombre alt d’edificis tancats i deshabitats, o insalubres i precaris. La vida de carrer s’ha afeblit, hi resten poques botigues, hi viu escassa gent, els carrers sovint estan bruts, presenten un aspecte poc agradable i fins i tot insegur. Aquest és el cas de la zona posterior del Mercat, rere la plaça de la Mercè, d’una part extensa del barri de Sant Bult, de zones àmplies de Velluters, del carrers d’Exarchs i adjacents, de carrers com ara Sant Ramon, Soguers, Llíria o Portal de l’Àngel i adjacents al barri del Carme.... Les accions de rehabilitació empreses els darrers vint anys han donat fruits, però són parcials i incompletes, sense aconseguir ‘massa crítica’, fins al punt que bona

No és cap exageració afirmar que València compta amb un dels centres històrics més extensos i plens de possibilitats de tot Europa. A hores d’ara, però, aquest extens cas antic es troba en part degradat, presenta dèficits i problemes greus. Per una banda, no aporta als habitants l’entorn adequat per viure i, per una altra, no aporta a la ciutat l’espai idoni, factible, en termes d’identitat reforçada i d’activitat econòmica. El centre històric està integrat pels districtes de Sant Francesc, Mercat, Velluters, El Carme, Universitat i Seu-Xerea, cadascun amb la seua problemàtica específica però amb trets comuns i possibilitats compartides. En primer terme cal destacar el potencial i la importància del Centre Històric de la ciutat de València. És el signe d’identitat per excel·lència de la ciutat, l’entorn històric on es concentren les empremtes del passat, allò que distingeix sobretot la ciutat i la fa inconfusible, amb un fort component monumental. Però també el dèdal de carrers, les places, el traçat irregular, els vestigis d’una manera de construir i de viure, aporten un plus d’interès, que cal saber valorar i aprofitar. Com a proposta bàsica de futur entenem que cal rehabilitar integralment tot el centre històric de València, convertint-lo en: - un lloc per a viure - un eix cultural i museístic amb projecció internacional - un espai d’activitat econòmica viable - un atractiu turístic, la imatge de la ciutat - un signe d’identitat reforçada És vital compaginar els diversos usos del centre històric. No hi ha contradicció insalvable entre l’ús residencial, l’ús econòmic (com a centre de serveis, comercial i espai d’oci) i l’ús representatiu del centre històric. És més, es complementen i reforcen mútuament. No hi ha res més desagradable que un centre històric mort, deshabitat, tancat, una vegada acabat l’horari comercial. Una ciutat atractiva i amb personalitat és aquella en què passen coses i en la qual hi ha activitat constant, de diverses menes, que ofereix serveis de tot tipus. Un centre històric viu, habitat, ple de botigues, de gent, de veïns i visitants, amb una densa activitat cultural, és un actiu fonamental. València ha deixat degradar-se durant massa temps un gran centre històric. Caldrà reforçar l’entremat urbà, tot allò que és propi d’una ciutat: carrers nets, edificis habitats, oferta d’habitatges assequibles, solars construïts, seguretat ciutadana, dotacions per a les diverses necessitats dels veïns: comerços, botigues, parcs infantils, jardins, places d’aparcament, control del trànsit, equipaments escolars. Concretament cal procedir a la rehabilitació integral dels espais interns avui altament degradats, entenent per això les zones plenes de solars sense construir, que

Establir un ‘label València’ (atorgat per un jurat independent), com existeix a ciutats com ara Nova York, que certifique la relació qualitat/preu adequada dels establiments (restaurants) de cara a donar garanties als visitants i turistes (que no tenen informació prèvia, solucionant així una ‘fallida del mercat’ evident). El teixit urbà, social i humà del centre, avui en precari, s’enfortirà si atrau nous usos econòmics, que podrien ser: -Comerç minorista tradicional, comerç especialitzat de qualitat (botigues de referència), a partir de la densa xarxa comercial històrica, avui decadent. -Serveis culturals i d’oci. -Noves activitats, basades en l’aprofitament de les tecnologies de la informació, que podrien beneficiar-se de la disponibilitat d’espais i d’un entorn de qualitat, amb un pla d’instal·lació d’empreses de disseny, d’activitat en xarxa, etc. -Un tractament racional de l’oferta d’oci, evitant la saturació però considerant-ne idoneïtat, i paper positiu. Cal ferla compatible amb el descans dels veïns (promoció de la insonorització de locals i habitatges propers, i altres accions. Compliment d’horaris). La millora radical de l’entramat urbà (més qualitat urbana, més habitants, una població rejovenida, més comerç, més activitat econòmica) ha d’anar del braç d’un rellançament del centre històric com a eix cultural, avui una mica esmorteït i a l’ombra dels nous megaprojectes i grans esdeveniments que centren l’atenció i les inversions. Cal, per consegüent, rellançar i coordinar l’activitat de l’IVAM, el Centre del Carme, el Muvim, la Beneficència, l’Almodí i la Universitat, puntals bàsics de l’oferta museística de la ciutat, tots ubicats al centre històric. Cal aconseguir un efecte d’arrossegament al voltant d’aquests espais, amb dotació hostalera, de botigues especialitzades, etc. Al mateix temps, cal completar la intervenció a l’entorn de l’Escola de Disseny i Conservatori del carrer Murillo i adjacents, un exemple d’intervenció radical que no ret els fruïts de rehabilitació desitjats per la lentitud i caràcter parcial. Una vegada en marxa un pla ambiciós d’usos culturals, en sintonia amb les millors energies creatives de la ciutat, l’efecte multiplicador està assegurant també per l’entorn monumental singular i d’alt nivell en què tot això es desenvolupa (LlotjaMercat, la Seu i el Micalet, els palaus del carrer de Cavallers, l’Almirall, Trinquet de Cavallers, l’Almodí, el convent del Carme, etc., etc.). Mereix atenció especial el centre estricte de la ciutat (Sant Francesc), un espai al voltant de la plaça de l’Ajuntament avui lleugerament decadent (avinguda de l’Oest, carrer Lauria, etc.), perquè ha perdut població i part dels seus usos tradicionals, en passar el centre de gravetat comercial a eixos més dinàmics (carrer Colón i centres comercials). Cal evitar l’agreujament del problema i, al contrari, revertir-lo amb plans específics, zona per zona i carrer per carrer . Però sense la culminació del sanejament i rehabilitació integrals

de tots els entorns profundament degradats i en procés lent i interromput de transformació (carrer Quart, Borrull, voltants del Botànic, inici del carrer Túria, tot Velluters, etc.), la sensació de frustració i la realitat de la pèrdua de qualitat de vida i de possibilitats econòmiques, i de tota mena, no deixarà d’existir. En detriment dels habitants que hi resten, veïns i agents socioeconòmics, i del conjunt de la ciutat. C) LA MEMÒRIA HISTÒRICA I ELS MUSEUS Com deiem al principi, un dels trets inequívocs del desenvolupament cultural d´una ciutat és la estima per la seua pròpia història, estima que és, alhora, un importamt actiu del que es coneix com a turisme cultural. Un sentiment que ha de estar basat en el coneixement rigorós de la història sense mistificacions ni hagiografies innecessàries i fraudulentes. I que s’ha de reflectir en els pressupostos, en les prioritats. València no sols és una ciutat plena d’història, sinó que a més ha tingut la fortuna de defugir de la destrucció de les guerres del segle XX, tot i que els bombardejos de la guerra civil causaren vícitmes i destrucció i que el “desenvolupisme” dels anys seixanta i setanta arrasà una part important del patrimoni urbà (veritables joies del passat, palaus, trames urbanes...), que també ha patit la dalla dels especuladors. Amb tot, València compta amb una considerable riquesa patrimonial. 97

Hi ha una primera a qüestió de caire organitzatiu que té la SC màxima importància. Més enllà de titularitats jurídiques caldria que funcionara (sempre amb criteris gerencials), una mena de comissariat per a la Memòria històrica amb responsabilitats directes en tot allò depenent de lÁjuntament i de coordinació amb altres instàncies públiques (i privades). Aquest comissariat hauria d’exercir les seues competències i, en SC qualsevol cas, fer funcions de coordinació, catalogació, estímul i proposta, en diferents àmbits : A).- Els Arxius: el Palau de Cervelló, l’Arxiu del Regne, lÁrxiu de la Diputació, l’Arxiu de l’Escola d’Arquitectura, els fons històrics de la Universitat o de Sant Miquel dels Reis , els Arxius privats… B).- Els Museus vinculats (o susceptibles de vinculació) a la Memòria Històrica: el Museu d´Història de València, el Palau de Berbedel, lÁlmoina, la Casa-Museu Blasco Ibáñez, el Museu Faller, el Museu de lÁrrós, un desitjable Museu Marítim, La Beneficència, etc. C).- Patrimoni dínterés arquitectònic, que ja es troba catalogat pel Col·legi dÁrquitectes. D) Coordinació dels moviments ciutadans que s´hi dediquen amb la investigació històrica de professors de la Universitat i els Instituts. E) Promoció i divulgació de totes les activitats relacionades amb la Memòria històrica. Pel que fa a láctivitat museística no lligada directament a la SC Memòria històrica, caldria , amb la mateixa filosofia, crear una

instància coordinadora de Museus (lÍVAM, Sant Pius V, González Martí, el MUVIM, etc.) i sales déxposició públiques (les Drassanes, l’Almodí , la Nau, el C. M. Rector Peset …) i privades (Centre Octubre, Centre Cultural Bancaixa) amb la finalitat de cercar sinèrgies compartir projectes i fer una disfusió conjunta i integrada d’activitats. Al igual que en el punt anterior, el criteri ha de ser primar la territorialitat per damunt de la jurisdiccionalitat político- administrativa. D) LA CIUTAT I L’ART Com que en elpunt anterior hem acabat parlant de láctivitat del Museus i les Exposicions no vinculades de forma directa o indirecta a la Memòria Històrica, sembla lògic que continuem parlant dún tema important i: la ciutat i lárt. Abans de formular les nostres propostes, també en aquest punt és escaient fer-hi un petit aclariment previ. En primer lloc, la ciutat és, en ella mateixa , font dínspiració artística per a la música, la pintura, léscultura, lárquitectura, les arts gràfiques , el cinema, la fotografia, les diverses artesanies, etc. En segon lloc, aquestes activitats (que pertanyen al grup que léconomista català de principi de segle Pere Estasén considerava “activitats superiors”) troben la seua matriu més idònia a la ciutat, on sempre ha estat present de forma singularment intensa la creació artística, tal vegada perquè la fluidesa de relacions, la diversitat de situacions, la riquesa i la llibertat de la interacció social a la ciutat té aquestes conseqüències. En tercer lloc, cada vegada més la ciutat (també els seus carrers i espais públics) és, i ha de ser, un immens aparador de lárt i la producció artística, un actiu de primer ordre en látractiu de les ciutats que tot sovint utilitza el poder polític per a demostrar el seu predomini i construir o modelar l’imaginari col·lectiu. Grans contenidors culturals, festivals, arquitectura d’elit o high tech etc., estan a lórdre del dia en lágenda política, com ho ha estat – en diferents versions− al llarg de la història. La despesa cultural (siga alta cultura o cultura-espectacle) guanya pes relatiu i massa sovint no es veu sotmesa als lògics controls de rendibilitat social i d’oportunitat. També es cert que les nostres ciutats (i la de València no n’és cap excepció) se situen alhora en les antípodes del que podriem anomenar “cànons de bellesa” i els ciudadans hem de suportar una ciutat “lletja” (sobretot, però no només, en les tristes perifèries qualificades per algú, amb encert, de “llàgrima de l’urbanisme”), on tot just ara el paisatge urbà comença a ser considerat i que ens “regala” els ulls amb un mobiliari urbà caòtic , lleig i prescindible. És, si voleu, l’altra cara de la moneda. Les malifetes esmentades no invaliden però, el fet cabdal de léstreta relació entre art i ciutat ni el fet evident que l’art (en les seues diferents manifestacions)

conforma una part imoportant de la cultura urbana, raó per la qual el seu conreu més encertat, respectuós i rigorós, ha de ser sempre una prioritat. Finalment, com ja vam indicar en parlar del turisme, cal reconèixer, sense caure en la mitificació, que la ciutat de València ha estat històricament el bressol d’un conjunt d’artistes de relleu internacional, que a la ciutat hi ha hagut sempre un important ambient artístic. A més, en la cultura popular mateixa estan molt arrelades determinades manifestacions artístiques (com ara la música, la pintura, el grafisme, l’escultura o les falles) i seria un greu error no aprofitar aquest important actiu. Dit això, podem, ara sí, endinsar-nos una mica en algunes propostes vinculades amb aquesta relació. També en aquesta vessant, la ciutat de València és manifestament millorable.Vegem-ne algunes propostes o línies d´actuació, que haurien de ser debatudes i, si escau, aplicades. 100 Com ja s’ha dit amb referència a València Oberta, la recuperació de l’objectiu de fer de la ciutat de València un centre cultural de la Mediterrània és encara una possibilitat real que donaria sentit a moltes manifestacions artístiques, incloent, és clar, la Mostra. 101 En el tema de la música −una de les vessants de millor acollida i resultats− el Palau de les Arts ha vingut a establir una situació confusa (sense parlar-ne del cost) des del moment que hi ha una manca òbvia de cooordinació entre la programació d’aquest mega-contenidor (depenent de la Generalitat) i la que desenvolupa el Palau de la Música (depenent de l’Ajuntament). Per raons de cost i eficiència caldria posar fi a aquesta situació. 102 Pel que fa a les arts plàstiques −també una manifestació positiva secular de la ciutat− ja hem parlat de la necessitat de passar per damunt de competències politico-institucionals i coordinar activitats i programacions. El nostre bagatge de pintors, escultors, dissenyadors, il·lustradors, cartellistes etc., és ben conegut i cal recolzar-ho de forma eficient i sense retòrica. 103 A més de fomentar el carrer com aparador artístic programant itineraris específics, hem de capgirar la “València lletja” (molt ben descrita i analitzada per Adolf Beltran) i retornar al carrer una dignitat artística i paisagística raonable eliminant bona part del mobiliari urbà que no sols és lleig sinó que entrebanca l’ofici de vianant.

104 Láltre tema és el del teatre a la ciutat, una de les activitats CM artístiques més deficitàries i abandonades des de tots els vessants: ensenyament, sales de representació, presència al carrer etc. No cal ser avantguarda mundial ni competir amb Broadway, Edimburg o Avinyó. Cal, simplement recuperar un mínim de dignitat i posar remei a una absència tan aclaparadora, limitada a les representacions al Principal, l’Olympia, lÉscalante (infantil), el Rialto, el Teatre Musical del Cabanyal i poca cosa més. L’enderrocament, després de líncendi, del Teatre Princesa podria ser una bona ocassió per a edificar un espai teatral

multifunció que donara cabuda a moltes iniciatives i grups, en un barri que a més necessita aquesta mena d’equipament cultural (com s’apuntava a l’apartat dedicat al Centre Històric). E) BIBLIOTEQUES, PREMIS I PUBLICACIONS Arribem ara al “món” del llibre, un dels més castigats per la cultura-espectacle. Des de les instàncies municipals s’ha d’aportar alguna cosa a una tasca de gran importància i volada com és fomentar el llibre i la lectura, en diversos sentits. En primer terme, cal estimular el gust per la lectura, com a instrument de gaudi i de formació cultural. En segon terme, cal posar a punt una infraestructura bibliotecària escaient i a hores d’ara del tot deficitària. A més, cal promoure la producció editorial, una font menystinguda de creació de valor afegit, i que tant podria aportar a la ciutat. Una ciutat que té un carrer amb el nom de “Les Arts Gràfiques”, i que fou la primera de la península on s’establí la impremta de Gutenberg de la mà de Nicolau Spindeler, hauria de fer un esforç per protegir, estimular, prestigiar i donar empenta al sector del llibre.Vegam algunes propostes: 105 Pel que fa a les biblioteques de barri, cal augmentar-ne el CM 1 nombre i la qualitat, renovant a fons el concepte mateix de biblioteca popular, que a hores d’ara ha de ser un focus cultural al seu entorn, amb una programació pròpia d’activitats literàries, i una modernització radical de continguts, tècniques i procediments. A hores d’ara les biblioteques han de ser multimèdia i multifuncionals. 106 La incentivació de la lectura i la vivència de la literatura en totes CM 2 les seues dimensions ha d’esdevenir una prioritat de la política cultural a la ciutat. Cal organitzar una intensa vida literària, amb presència constant d’autors i connexió amb circuits internacionals. Cal potenciar molt més la Fira del Llibre. Cal aconseguir que Liber se celebre també a València cada tres anys (i no com ara, que s’alterna exclusivament entre Madrid i Barcelona). 107 Per últim, cal millorar radicalment la coordinació entre SC 1 institucions. La Biblioteca Valenciana instal·lada en Sant Miquel de Reis pateix un subaprofitament d’escàndol i no desenvolupa les funcions lògiques d´institució capdavantera. No hi ha un Consorci amb les Universitats, la Biblioteca Central de l’Antic Hospital va per lliure com també passa amb les Biblioteques Populars o la Biblioteca Serrano Morales (que hauria de complir realment una funció capdaventera de les biblioteques municipals) o l’Hemeroteca Municipal. Cal un canvi radical per a millorar aquest panorama impropi d’una ciutat europea de la dimensió i voluntat de projecció de València. F) LES FESTES La València manifestament millorable mai podria excloure la València festiva. 108 PROPOSTA GENERAL CM 1 -Crear un Institut Municipal de Cultura Popular que done servei a totes les festes i permeta introduir criteris de gestió cultural en l’activitat festiva.

-Crear un Fòrum de Participació Ciutadana de les Festes de la Ciutat. El Fòrum seria especialment important per articular mecanismes de consens, diàleg i negociació entre el col·lectiu faller, els veïns, els comerciants i les institucions. -Fomentar l’estudi i investigació de les festes de la ciutat mitjançant l’atorgament de beques per a tesis doctorals o la publicació de treballs interessants. Això comportaria intensificar les relacions institucionals entre l’Ajuntament de València i les universitats valencianes. G) LA LLENGUA La qüestió de la llengua es planteja a hores d’ara en termes molt diferents de fa unes dècades, quan es posava en qüestió aspectes del tot aclarits, aleshores com avui, per les instàncies acadèmiques i científiques, per la Universitat. Fins i tot es qüestionava l’acord històric de normativització aconseguit amb les Normes de Castelló de 1932, que adaptaven al valencià les normes fabrianes. A hores d’ara ja no es discuteix la unitat de la llengua (reconeguda amb fórmules més o menys barroques pel Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), ja no es discuteix sobre el nom de la llengua, encara que hi ha recialles d’antiques batalles i grups organitzats especialitzats a atiar vells fantasmes. El tema avui és l’ús social de la llengua. De fet, sempre havia estat eixe el tema, i és evident, en termes històrics, que tot l’embolic organitzat al voltant de denominacions i aquestes qüestions tenia com a objectiu justificar la dimissió lingüística d’uns sectors socials determinats. Avui, després d’anys d’escolarització i vigència de la Llei d’Ús, les coses es viuen i es poden viure de manera molt més desdramatitzada. Però hi ha molt de camí per fer, queda una immensa tasca per davant per fer real l’oficialitat compartida del valencià i desplegar-ne totes les possibilitats en en camp de l’ús públic i social, i per arraconar definitivament els reflexos secessionistes, que tant de mal han fet. L’Ajuntament del Cap i Casal té una gran responsabilitat en aquesta matèria. 109 Aprovació d’un reglament d’ús del valencià com a llengua CM oficial de l’Ajuntament de València, campanya sistematitzada de promoció del valencià en la comunicació oral, escrita, pública i social. Promoció de les retolacions en valencià dels comerços i de l’ús del valencià al carrer, dignificant l’ús de la llengua. L´objectiu no pot ser altre que augmentar de manera sostinguda el nombre de ciutadans que el parlen habitualment i, així mateix, el nombre dels qui l’escriuen amb correció. Utilització de la xarxa de biblioteques municipals i casals fallers per a fer cursos de valencià, especialment adreçats als immigrants, els nous valencians. La promoció del valencià ha de ser una política

transversal de l’Ajuntament i una condició regular en tots els seus convenis, concerts i concessió de subvencions a empreses, entitats, grups i iniciatives. H) LA GESTIÓ CULTURAL Aquest és un apartat que, afortunadament,

pot ser molt breu . Al llarg del

desenvolupament de les diferents vessants que es poden protegir sota el paraigües comú de la “cultura”, hem insistit sovint en una idea central: els avantages dela col·laboració i la coordinació. Portes endins de l’Ajuntament ha d´haver- hi un organisme amb estructura gerencial que coordine i unifique la política cultural per tal que cada delegació no actue al seu albir i sense ajustar-se a un pla de conjunt. Proposem per tant 110 La constitució d’un Institut Municipal de Cultura SC 1 De portes enfora, aquest organisme ha d’establir lligams de coordinació, sota diferents formes jurídiques, amb totes les altres instàncies político- administratives. El client és el mateix (el ciutadà de València i la seua àrea metropolitana) i el que hauria dímportar és el criteri territorial per damunt de jurisdiccional. Les competències dáquest Institut es troben detallades en les propostes adés detallades (des de la proposta nº 74) amb léxcepció dálgunes de les intervencions proposades per al Centre Històric. X.- VALÈNCIA PARTICIPATIVA I DEMOCRÀTICA Si hi ha alguna cosa irrefutable en la història de la ciutat arran del 1991 és que la qualitat de la democràcia ha experimentat un notable empitjorament. Els ciutadans (clients i copropietaris de la ciutat) tenen una importància minvant en la presa de decisions i són cada vegada més súbdits i menys ciutadans lliures. Aquest ha estat el resultat d’una política explícita i hàbilment populista que ha dut a la pràctica de forma molt eficient allò del “govern del poble però sense el poble” i que també està a l’origen de la sistemàtica substitució de la informació per la propaganda. El judici no pot, per tant, ser gens ni mica benèvol quan, mai millor dit, la qualitat de la democràcia a la ciutat de València és manifestament millorable. Però, com en totes les altres vessants dáquest treball, no és la nostra intenció aturar-nos en el plany ni en la crítica i prou. Hi ha un munt de coses que s’han de canviar, coses sovint elementals i més bé escassament utòpiques, coses que sols requereixen la voluntat política i una mica d’enteniment, de trellat. Per tal de facilitar i promure la discussió (tan necessària), heus ací algunes propostes o línies d’acció que considerem pertinents: 111 La participació ciudadana té com a requisit previ una informació SC que s’allunye al màxim de léstricta propaganda i que arribe, per

111 La participació ciudadana té com a requisit previ una informació SC que s’allunye al màxim de léstricta propaganda i que arribe, per diferents mitjans, a la majoria dels ciutadans.. Comptem amb la web de l’Ajuntament, la ràdio i la televisió local, les xarxes socials dÍnternet i, d’altra banda, no s’ha de descartar el ja clàssic Butlletí d’Informació Municipal (en diferents formats: imprés i digital). Cal informar del que correspon a lácció de govern però també de la ciutat. La informació al ciutadà és una tasca lligada al màxim nivell de govern i desenvolupada per professionals competents. Cal establir rodes de premsa periòdiques (setmanals o quinzennals) on es formulen amb llibertat les preguntes escaients. Cal retransmetre els plenaris, informar prèviament del contingut de les Comissions de Govern, publicar a la web plantilles i liquidacions pressupostàries, les inversions detallades per barris etc. ¡Hi ha tantes mancances i és tan baix el nivell dínformació ciudadana! ¿Per a què volem una Televisió Municipal si no ompli aquest buït?

112 Sobre la base dúna informació ciutadana molt més gran en CM quantitat i qualitat es pot i cal plantejar el tema del grau de participació ciutadana que avui sácosta perillosament a zero. Una primera qüestió seria eliminar la ficció de les Juntes de Districte (absolutament inoperants) i tornar a les 19 Juntes de Districte que es corresponen amb els Districtes vigents. Juntes de Districte que tinguen competències, pressupost (lórdinari de funcionament, les despeses corrents descentralitzables i una quota d’inversions de lliure elecció) i un regidor delegat com a responsable polític màxim .Juntes on estiguen representats els veïns amb un sistema de vot paritari amb el poder polític i vot de qualitat del president, en determinades qüestions. Pel que fa a la representació dels veïns, per tal que siga eficient i operativa, caldria estudiar la fòrmula legal que permetera eleccions democràtiques de representants a escala de barri, coincidint amb les eleccions locals (o renovats cada dos anys). Els elegits tindrien reducció horària en el treball i compensació econòmica.

113 Pel que fa a la representació dels veïns, per tal que siga eficient i CM operativa, caldria estudiar la fòrmula legal que permetera eleccions democràtiques de representants a escala de barri, coincidint amb les eleccions locals (o renovats cada dos anys). Els elegits tindrien reducció horària en el treball i compensació econòmica. 114 Cal afavorir el teixit associatiu de la ciutat sense cap classe SC d´entrebanc a iniciatives ciutadanes i cal posar al seu servei la infraestructura de comunicació local. Les associacions existents (de veïns, d’immigrants, culturals, de benestar social, etc.) tindran les portes obertes i gaudiran de les instal·lacions de les Juntes de Districte. Per raons òbvies és especialment important d’afavorir l’associacionisme dels grups amb problemàtiques específiques. 115 Caldria posar en marxa el projecte d´una targeta electrònica CM (ciutadà metropolità) on figuren les dades d’identificació pertinents i que done accés als serveis públics.

Amb aquest tipus de mesures podriem millorar notablement la qualitat de la democràcia a la ciutat, com correspon a un esquema de democràcia avançada, a la qual hem d’aspirar. Per altra banda, sense informació i participació el sentiment de pertinença i autoestima sols pot basar-se en un perillós populisme en el qual el legítim “l’orgull” propi és substituït per la veneració als èxits del “líder” a càrrec d’una població literalment bocabadada, molt lluny de l’esperit crític i participatiu d’una ciutadania democràtica, informada, conscient i activa. XI.- VALÈNCIA EFICIENT A més dássolir un nivell raonable de qualitat de la democracia local, cal que reivindiquem també una València eficient. La cultura popular no és aliena a la saviesa i per això (i per manca dínformació) és més que comprensible que aquesta (l’eficiencia) siga una batalla que la gent del carrer dóna per perduda de bestreta. És una mena de càstig diví, una malaltia incurable amb la que cal aprendre a conviure. Tanmateix, la gestió ineficient no sols ens perjudica a tots minvant la quantitat i qualitat de les obres i serveis públics (o fent- nos perdre massa temps en gestions estèrils) sinó que té un altíssim cost dóportunitat. ¿És possible millorar l’eficiència augmentant els “resultats” i congelant els recursos de què hom disposa? La resposta és, sense cap demagògia, afirmativa. I per a que es faça realitat aquest objectiu “només” cal un canvi −radical, certament− del xip mental. Un Ajuntament és com una empresa que produeix béns i serveis públics i que en lloc de tindre com a objectiu a curt o mig termini maximitzar els guanys (com passa a l’empresa privada), el seu objectiu ha de ser

maximitzar

la satisfacció de las

necessitats col·lectives mitjançant la quantitat i qualitat de dels béns i serveis públics oferits, i la seua adeqüació a la demanda ciutadana amb el mínim cost possible per tal que no siga necessari incrementar els impostos i/o recòrrer al deute. Això es perfectament assumible si sútilitzen adequadament els coneixements disponibles déconomia de lémpresa. El que no és acceptable és que una institució pública com l’Ajuntament, amb 6.000 treballadors i vora els 800 milions déuros de pressupost anual siga absolutament aliena

a la utilització de qualsevol tècnica de

A més dássolir un nivell raonable de qualitat de la democracia local, cal que reivindiquem també una València eficient. La cultura popular no és aliena a la saviesa i per això (i per manca dínformació) és més que comprensible que aquesta (l’eficiencia) siga una batalla que la gent del carrer dóna per perduda de bestreta. És una mena de càstig diví, una malaltia incurable amb la que cal aprendre a conviure. Tanmateix, la gestió ineficient no sols ens perjudica a tots minvant la quantitat i qualitat de les obres i serveis públics (o fent- nos perdre massa temps en gestions estèrils) sinó que té un altíssim cost dóportunitat. ¿És possible millorar l’eficiència augmentant els “resultats” i congelant els recursos de què hom disposa? La resposta és, sense cap demagògia, afirmativa. I per a que es faça realitat aquest objectiu “només” cal un canvi −radical, certament− del xip mental. Un Ajuntament és com una empresa que produeix béns i serveis públics i que en lloc de tindre com a objectiu a curt o mig termini maximitzar els guanys (com passa a l’empresa privada), el seu objectiu ha de ser

maximitzar

la satisfacció de las

a la utilització de qualsevol tècnica de

planificació i gestió empresarial i que el concepte de cost li siga igualment desconegut perquè, segons sembla, tant se val que les coses costen 2 que 4. L’Ajuntament mai no farà fallida i seguint la tònica populista i demagògica enb què s’ha instal·lat la dreta que governa, sempre hi haurà algun enemic exterior a qui carregar-li les culpes. Aquesta és, en síntesi, la diagnosi de la situació. I és essencial que canviem la tendència en benefici de tots. No podem continuar predicant la resignació i la paciència quan hi ha remeis i solucions ben coneguts i aplicats en altres llocs. No és fàcil lémpresa ni cosa de dos dies però paga la pena intentar-ho amb determinació. A més, sabem què caldria fer, com ho demostren les propostes i línies dáctuació que passem tot seguit a desenvolupar: 116 En primer lloc, cal establir lábsoluta necessitat de elaborar un SC Pla d’Actuació Municipal (PAM) per als quatre anys de legislatura. Aquest PAM no és una altra cosa que una relació detallada de programes dáctuació concrets en el qual es fa constar els recursos humans i financers que es dediquen al programna i quins en són els objectius tot establint, sempre que siga possible, indicadors de gestió que facen possible mesurar el grau de compliment i la productivitat associada al programa 117 El PAM ha de recollir, lògicament, tots els compromissos ferms SC de lÁjuntament tant en l´àmbit urbanísitic com en altres àmbits, perquè el PAM és la base per a l’elaboració del