Història de la llengua llatina by Ramon Boixader

Història de la llengua llatina Llengua llatina I 1r de Batxillerat SÚNION – Ramon Boixader

Nom:

Grup:

Curs 2011-2012

Història de la llengua llatina Origen i expansió del llatí Pels volts del tercer mil·lenni abans de Crist, a l’inici de l’edat del bronze, un conglomerat de tribus que habitaven, segons es creu, algunes zones de la Sibèria, inicien una fase de dispersió. S’establiran posteriorment entre les costes atlàntiques d’Europa i la península Indostànica. Aquest poble ha rebut el nom d’indoeuropeu, un poble que per les semblances entre termes posteriors de zones molt allunyades entre si, devia parlar la mateixa llengua. En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

Expansió del poble indoeuropeu Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda. Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica. Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referirse a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua

evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

Les llengües indoeuropees Malgrat que des del segle XVI es coneixia la relació entre llengües geogràficament llunyanes entre elles, no va ser fins a principis del segle XIX que el lingüista alemany Franz Bopp, aplicant el mètode comparativista, va demostrar la relació directa entre les llengües objecte d’estudi.

Franz Bopp

Per tal de provar aquesta relació, només cal veure, en el quadre següent, la forma presa pels sinònims indoeuropeus de mots ben comuns català

sànscrit

grec

llatí

letó

eslau antic

anglès antic

mare nit tres

matar nakt trayas

meter nix treis

mater nox tres

mate nakts tris

mati nosti trije

moder niht thri

irlandès antic arrel indoeuropea

mathir nocht tri

*mater*nokti *tri

La diàspora S’han pogut establir dues etapes en la història de les tribus indoeuropees com a poble en comú (origen fins a l’edat del bronze) com a poble desmembrat (edat del bronze fins a l’edat del ferro).

Aquesta segona etapa es coneix amb el nom de diàspora i en ella rau l’explicació de la divisió de l’indoeuropeu en les diverses llengües de la família indoeuropea, en contacte amb les llengües autòctones (substrat), les va anar substituint, alhora que experimentava canvis i modificacions per influència de les llengües veïnes (adstrat) o de llengües introduïdes en el mateix territori posteriorment (superstrat). En el quadre següent es mostren els diversos grups lingüístics indoeuropeus i les seves famílies. grup lingüístic INDOIRÀNIC

ANATÒLIC

ARMENI

TOKHARI GREC

IL.LIRI

ITÀLIC

BÀLTIC ESLAU

llengües antigues àmbit geogràfic (s VII aC) vèdic nord de l'Hindustan sànscrit avèstic altiplans de l'Iran persa antic mede escita hittita Anatòlia palaic luvi costes del Bòsfor i sud del traci Càucas frigi armeni tokhari A i B Turquestan xinès grec micènic Grècia i illes de la mar Egea jònic àtic aqueu dòric il.liri costes de la mar Adriàtica vènet messapi llatí centre i sud d'Itàlia osc umbre bàltic antic mar Bàltica antic eslau Europa Oriental

GERMÀNIC

protogermànic antic nòrdic islandès

CÈLTIC

gaèlic britònic

nord i centre d'Europa

Europa Occidental i illes Britàniques

llengües modernes hindi, bengalí, singalès… persa, afganès, kurd

lidi

armeni

grec

albanès

llengües romàniques

lituà, letó, prussià rus, ucraïnès, bielorús txec, eslovac, polonès búlgar, serbocroat, eslovè macedònic islandès, noruec, suec danès, alemany, anglès neerlandès irlandès, escocès, galès, bretó

Les úniques llengües no indoeuropees que existeixen a Europa són el finès, l’estonià, l’hongarès, el turc, el georgià i l’èuscar.

Panorama lingüístic d’Itàlia al segle V aC El llatí, per tant, és el dialecte que parlava un determinat poble europeu que va colonitzar la península itàlica en un període que podem situar entre els anys 1200 i 1000 a C. Apareix al centre d’Itàlia, en una regió anomenada Laci, que dóna nom a la nova comunitat i a la nova llengua. Les restes més antigues del llatí són testimonis epigràfics (la fíbula del Preneste) del segle VI aC. De fet, al Laci coexisteixen diversos dialectes llatins, fins que el de la ciutat hegemònica, Roma, s’imposa sobre tots els altres. En aquest moment – segle V aC- la península itàlica constituïa un veritable mosaic lingüístic format tant per llengües indoeuropees (itàliques, gregues, il.líries), com per altres que no ho eren (etrusc, lígur, púnic), i que es distribuïen de la manera següent:

el llatí es parlava al Laci (centre de la península) l’osc es parlava al nord l’umbre es parlava al sud el celta es parlava a les planes continentals del nord el messapi (una llengua del grup il.liri) es parlava a la costa adriàtica (actual Croàcia) el vènet es parlava al golf de Venècia el grec es parlava a la Magna Grècia (amb aquest nom es coneixia el conglomerat de colònies gregues fundades a les costes de la meitat oriental de Sicília i sud d’Itàlia) l’etrusc al nord-occident d’Itàlia i a les costes de Còrsega el lígur al golf de Gènova el púnic a Sardenya i la part occidental de Sicília (tot i que a la part interior de l’illa es parlava el sícul)

Expansió de la llengua llatina El llatí, aquesta llengua parlada al segle V aC. per una petita comunitat establerta al centre d’Itàlia, es va anar expandint a mesura que s’estenia el poder de Roma. Entre els segles V i III aC va fer desaparèixer pràcticament les altres llengües itàliques: els exèrcits romans van vèncer primer els etruscos, després els altres pobles itàlics i els celtes i, finalment, l’any 272 aC van conquerir Tàrent, la darrera de les colònies de la Magna Grècia que va caure sota poder romà. La victòria sobre Cartago, al segle III aC, obrí a Roma les portes de la Mediterrània occidental: van caure sota el seu poder Hispània, el sud de la Gàl·lia i el nord d’Àfrica. En el període comprès entre els segles III i I, els romans es van anar fent amos de la Mediterrània oriental: ocuparen els Balcans, Grècia, l’Àsia Menor, Síria i Egipte. Ja al segle II dC, l’Imperi romà s’annexionà la resta de la Gàl·lia, la Gran Bretanya, la part occidental de la Germània i els territoris de l’Europa central al sud del Danubi fins a Dàcia, actual Romania: la política expansionista dels romans, doncs, va portar el llatí a ser la llengua oficial de l’imperi més gran que havia conegut l’antiguitat. Això no obstant, durant molt de temps, en els territoris colonitzats es van continuar parlant les llengües autòctones respectives, ja que els romans no hi van imposar estrictament la seva llengua: la mateixa dinàmica de la colonització va fer que, de mica en mica, el llatí s’anés imposant entre els seus habitants. De fet l’assimilació no va ser igual a la Mediterrània occidental, on el llatí arrelà més fort, que a la Mediterrània oriental, on, per qüestions de prestigi, es va conservar sempre l’ús de la llengua grega.

Evolució de la llengua llatina El llatí pròpiament dit es va desenvolupant al llarg de més de dotze segles, des del primer testimoni escrit, que data del segle VI aC, fins a l’aparició de les llengües derivades del llatí - les llengües romàniques- al segle VIII dC. En aquest període tan ample s’hi poden trobar diverses varietats diacròniques.

Etapes del llatí Llatí arcaic (del segle VI al segle III aC): etapa de formació; no ens n’han arribat textos literaris, només textos epigràfics, amb fortes influències etrusques i gregues. És anomenat també llatí preliterari. Llatí preclàssic (del segle III a mitjan segle I aC): etapa de creació de la llengua literària i de consolidació de la llengua llatina. Augmenta la influència de la cultura grega. Llatí clàssic (de mitjan segle I aC a l’any 14 dC) etapa de plena maduresa de la literatura i de la llengua llatina, que esdevé llengua de cultura de tot un imperi. Llatí postclàssic (de l’any 14 al segle II dC): etapa que marca una primera decadència, però encara amb textos literaris dintre de la gran tradició romana. Llatí tardà (del segle II al segle VII): etapa de progressiva desintegració del llatí, que el portarà a desaparèixer com a llengua parlada, en benefici de les llengües romàniques. Llatí medieval (del segle VII al segle XIV): etapa en què el llatí no es parla i esdevé només una llengua escrita. Llatí humanístic (a partir del Renaixement). És el llatí escrit i parlat pels humanistes, que intenten recuperar la puresa del llatí clàssic, deixant de banda el llatí medieval.

Sincronia del llatí: els registres Si en lloc de tenir en compte les varietats diacròniques de la llengua llatina, ens fixem en la diversitat de registres dins d’una mateixa modalitat històrica, trobem denominacions com ara sermo urbanus: el llatí de ciutat sermo rusticus: el llatí del camp sermo peregrinus: el llatí de les províncies, com l’anterior, era considerat de poca categoria o poc respectuós amb les normes

D’altra banda tenim l’oposició, molt més decisiva, entre: sermo nobilis: el llatí oficial, culte, literari, sotmès a les normes acadèmiques rígides, és el llatí culte i literari; el parlaven les classes elevades de la societat romana i s’hi escriuen les grans obres de la literatura llatina. sermo vulgaris: el llatí quotidià, col·loquial i familiar, caracteritzat per l’ús espontani i dinàmic de la llengua, per les innovacions i perquè no segueix gaire estrictament les normes acadèmiques; el llatí vulgar. El parlaven les classes populars de la societat romana, i justament a partir d’aquest llatí parlat pels soldats i funcionaris colonitzadors a cada racó de l’Imperi naixerien les diverses llengües romàniques.

La fragmentació lingüística de l’Imperi romà Durant la segona meitat del segle II dC, l’Imperi arribà a la seva màxima expansió. La seva llengua oficial és el llatí que, poc a poc, de la mateixa manera que es van substituint les diverses cultures autòctones i les creences, anirà substituint les diverses llengües particulars de cada regió. Els romans construeixen magnífiques vies, suprimeixen fronteres, instauren el dret romà... Tot això va fent que les poblacions romanitzades anessin deixant en un segon pla la llengua pròpia i que el llatí esdevingués la llengua pròpia, sobretot a la part occidental de l’Imperi: el conjunt de terres conegut com la Romània. Ja hem dit que el llatí que parlaven els colonitzadors era el llatí vulgar. Juntament amb el fet que el procés de la romanització comportava una colonització de tipus rural (sense escoles) o urbà (amb escoles), això va provocar que, dia a dia, lentament, en cadascuna de les províncies s’anés diferenciant la manera de parlar llatí. Aquest procés de dialectalització està format per: un substrat: les llengües autòctones de cada regió 10

un adstrat: les llengües veïnes el superstrat: les llengües introduïdes pels invasors posteriors i es va veure afavorit per la pèrdua gradual del poder de Roma. De fet, amb la fi de l’Imperi romà, l’any 476, desapareix la principal força de cohesió del llatí. Les invasions germàniques liquiden l’Imperi, suprimeixen la seva administració, separen pobles, creen fronteres i pertot arreu la llengua va rebent tota mena d’influències disgregadores. Cap a finals del segle VIII o principis del IX, el llatí ja apareix fragmentat en nombrosos dialectes, anomenats rusticae romanae lingua (per diferenciar-los del llatí culte i de les llengües estrangeres), que s’aniran transformant, en el transcurs del temps en les llengües romàniques. Són els nous idiomes parlats a la Romània des del segle X, continuació del llatí dels antics romans.

grups

llengües

dialectes/variants bable, lleonès, iberoromànic castellà aragonès castellà galaicoportuguès gallec portuguès occitanoromànic català català oriental català occidental occità nord-occità (llemosí) provençal gascó (aranès) gal.loromànic francès uns quinze dialectes retoromànic rètic romanx friülès italoromànic sard dialectes italià septentrionals dialectes toscans (florentí) dialectes meridionals dàlmata (extingit) balcanoromànic romanès quatre dialectes

Persistència de la llengua i de la cultura llatines La desintegració de l’Imperi romà d’occident no va comportar la liquidació paral·lela de la cultura llatina, de la mateixa manera que l’aparició de les llengües romàniques no va implicar la desaparició del llatí, el qual, en les modalitats que coneixem com a llatí medieval i llatí humanístic, va mantenir la unitat i va perdurar, a partir d’aquest moment, exclusivament com a vehicle de cultura. El cristianisme, que va adoptar l’estructura organitzativa que havien bastit els romans, intervé decisivament en la pervivència del llatí: en els monestirs, els monjos, conscients de l’enorme valor cultural de les grans obres de la literatura clàssica, tant llatines com gregues, es dediquen a copiar-les. Al llarg de l’edat mitjana es van recopilar i conservar els documents fonamentals del món grecollatí, que, en ser revisats, llegits i traduïts pels humanistes europeus, van generar, als segles XVIII i XIV, el Renaixement: un gran moviment de renovació cultural que, alhora que posava al dia els models de la cultura clàssica grecollatina, acabava de fer sortir la societat europea dels anys d’obscuritat i li obria les portes de l’edat moderna. Des d’aquest moment i fins als nostres dies, gairebé cap aspecte de l’anomenada civilització occidental europea s’escapa de la influència de la cultura clàssica, entesa com una magnífica combinació de civilitzacions: el llegat cultural de Grècia, assimilat, pres com a propi i transmès, amb unes quantes aportacions pròpies, per la cultura llatina

Exercicis

1. D’on era originari el poble indoeuropeu?

2. Què va demostrar el lingüista Franz Bopp? Quan ho va fer?

3. Com es diu el mètode emprat per Bopp? En què consisteix?

4. Quina llengua es parlava a les colònies del sud d’Itàlia? Quina altra llengua es parlava també en aquesta part d’Itàlia?

5. Quins pobles no indoeuropeus vivien al nord d’Itàlia?

6. Quines llengües es parlaven a les colònies de Sicília?

7. Quins territoris van conquerir els romans entre els segles V i III aC? I entre els segles III i I aC?

8. Què és el llatí tardà?

9. Què és el llatí humanístic?

11. Què va comportar, des del punt de vista lingüístic, la fi de l’Imperi romà?

12. Com s’anomena el moviment cultural que recupera els moviments del classicisme grecollatí?

13. Acoloreix aquest mapa d’Itàlia d’acord a la distribució de les diferents llengües explicades en l’apartat “Panorama lingüístic d’Itàlia al segle V aC)”: