Les nostres arrels idiomàtiques el pas del llatí al català escola oberta by Ramon Boixader

A la pel·lícula Prometeus, de l’any 2012, el seu director, Ridley Scott, ens planteja la següent història (ja saben alguns de vostès la meva especial predilecció per les pel·lícules de ciència ficció i per aquest director en particular): uns arqueòlegs, en un futur no gaire llunyà, troben en unes coves d’Escòcia la prova definitiva d’un senyal dels nostres creadors, de manera que uns pocs anys després un riquíssim mecenes proposa un viatge a l’espai per trobar aquesta civilització d’éssers superiors, l’origen, no pas diví, de la nostra humanitat. En aquest futur, tecnològicament molt avançat, s’entrena un androide, un tal David per fer un autoaprenentatge de llengües antigues que aconsegueixin deduir un llenguatge primigeni que pugui fer que ens entenguem amb aquests arquitectes de la humanitat. I després parlo amb alguns professors de ciències de la casa que em critiquen la pel·licula dient que té alguns errors científics considerables. No hi entenen gaire, ja ho veuen. El cas és que en David, en algun moment del principi de la història, s’endinsa en el coneixement de llengües molt antigues, tals com el sànscrit, per arribar a aquest llenguatge inicial. No fa falta que els digui que en David, of course, s’entendrà perfectament amb els nostres arquitectes. Sí. En aquests moments algú de vostès pot pensar que s’ha equivocat de conferència. Però no. Els pretenc parlar del pas del llatí al català. En David no és res més que el nostre home posat a l’inrevés. Com en un mirall, el nostre David va existir en el passat. Es deia Franz Bopp. I no. No els penso dir que al final de la pel·lícula neix un alien.

2. Mirem enrere El mateix que va fer David vers el futur, ho va fer Franz Bopp vers el passat. Ens situem a principis del segle XIX. L’especialista en sànscrit i en altres llengües, Franz Bopp, no és un android. És el fundador de la gramàtica comparada i la persona que va fer-nos arribar el nostre origen lingüístic comú. 2.1. Franz Bopp La tesi de Bopp és senzilla. A partir del segle XVI es coneixien les diverses similituds entre llengües molt allunyades geogràficament. Bopp, a partir d’un mètode comparativista organitzat i cientific va analitzar centenars de mots per postular-ne un origen comú. Com ara la paraula tres, mare o nit

I podríem continuar. Amb més paraules i amb més idiomes. La tècnica comparativa de Bopp li va servir, podem pensar que agosaradament, per establir una arrel comuna anterior que explicaria aquestes tres paraules i moltes més: són *tri, *mater i *nokti. I en definitiva, per establir un vincle lingüístic comú. Una llengua mare en un temps acientífic, prehistòric, sense proves empíriques. I la va batejar. Es deia Indoeuropeu.

2.2. L'Indoeuropeu L’Indoeuropeu és, per tant, la llengua d’una civilització que va viure, ara fa més de cinc mil anys, en una zona al nord de la Mar Negra, entre la desembocadura del Danubi i els Urals. Aquesta civilització va fer una diàspora en dues fases. 2.3. La migració - famílies lingüístiques Els primers en el segon mil·leni abans de Crist, com ara els hitites a l’Anatòlia (actual Turquia) o els aqueus a la Grècia minoica (Creta) i micènica (Peloponès). Altres ho feren segles més tard, pels volts de l’any mil aC, els doris (altra volta a Grècia) i els que van anar al centre d’Itàlia i que van donar peu al nostre llatí. Amb el desplaçament i el pas dels anys, aquesta llengua va dialectalitzar-se fortament i en van néixer noves llengües. El fet que algunes d’aquestes llengües filles de l’Indoeuropeu tinguin més similituds, ha fet establir grups de famílies língüístiques amb més similituds que les altres, de manera que establim fins a 8 grups lingüístics que van donar peu a idiomes antics, dels quals tenim notícies escrites i que a la vegada són les llengües mares d’idiomes parlats avui en dia:

En resum, la baula que ens uneix la nostra llengua amb totes aquestes famílies que presenten un tronc comú és la llengua llatina.

I per altra banda, convé recordar que després de tot aquest origen comú de la comunitat lingüística europea, tenim tres llengües parlades actualment sense origen indoeuropeu: el finès, l’hongarès i l’èuscar

2.4. El llatí El llatí és, per tant, la llengua que a partir de l’any mil aC aproximadament, es parla a la zona del centre d’Itàlia coneguda amb el nom de Latium, als voltants del riu Tiber, entre els Apenins i la mar Tirrena. Al nord es parlava l’umbre i al sud, l’osc. De ben segur que de totes les maneres de pronunciar i usar aquesta llengua en aquesta zona tan concreta, de seguida va tenir més força, a partir del segle VIII aC, la de la ciutat que va erigir-se en el poder hegemònic més important, ni més ni menys que Roma

2.4.1. Origen La primera manifestació escrita de la llengua llatina és del segle VII aC. És un objecte, una inscripció (per desgràcia no tenim papers de l’època) en una agulla decorativa, la famosa Fíbula del Preneste. En aquesta agulla daurada hi podem llegir, de dreta a esquerra, segons sembla una cosa comuna a les inscripcions del llatí més arcaic la frase següent: MANIOS MED FHEFHAKED NVMASIOI, que en llatí clàssic seria MANIOS ME FECIT NUMASIO - Manius em va fer per a Numasi Per tant, sabem que el llatí es parlava i s’escrivia des dels temps de la fundació llegendària de Roma, el 21 d’abril del 753 aC. El tenim viu i la seva vivència serà paral·lela a l’expansió de la Roma que portarà aquesta llengua a tots els contorns de la mar Mediterrània, una mar que serà coneguda aviat amb nom llatí: mare nostrum

Si una llengua transcorre paral·lela a un estat que la protegeix. El naixement i l’expansió de la llengua llatina no pot desvincular-se de la ciutat que la va portar arreu: Roma. No es pot deixar de fer una ullada a la història de la urbs que va dominar el món conegut segles enrere i hi va portar la seva llengua. Aquesta és la raó per la qual parlem el que parlem. Roma neix, al bell mig del Laci, el 21 d’abril del 753 aC. El seu origen és llegendari i el mite fundacional és tan bonic que no puc estar-me d’explicar-lo. Vegin la manipulació de la contalla mítica en el fet que els fundadors de Roma són fills de déus, amb la qual cosa els seus descendents sanguinis tenen legitimitat suprema. Diu el mite que el fill troià de Venus i Anquises, Enees, va sobreviure a la guerra de Troia i va iniciar un periple que el va conduir al centre d’Itàlia on va fundar una ciutat anomenada Alba Longa.

Cinc generacions més tard, la llegenda ens conta com un germà petit dolent, Amuli, pretén fer trampes i tallar la descendència masculina del seu germà, el legítim Numitor, de manera que converteix en vestal la seva filla Rea Sílvia. Però aquí tornen a aparèixer els déus. Mart, déu de la guerra, visita la vestal i la deixa prenyada de bessons.

Aquests bessons fills directes del déu de la guerra i indirectes de la deessa de l’amor (ja veuen les dues aficions principals dels romans d’on vénen) no només restituiran al poder el seu avi Numitor sinó que anys més tard seran els fundadors, amb data i hora, de la ciutat que ens ocupa. Ròmul i Rem funden Roma mentre es barallen en llatí, el dia 21 d’abril de 753 aC. La història començarà amb un assassinat però això ja seria una altra història. Per cert, lupa, en llatí vol dir, a part de lloba, prostituta.

Aquesta ciutat es va expandint, primer a poc a poc, ocupant els set turons del voltant, el Septimontium i en forma de monarquia. En els primers anys, continua el mite, quan ens explica com van aconseguir dones els romans (el rapte de les sabines)

A partir del 509 aC decideixen democratitzar-se amb un òrgan de govern anomenat senat i es governen a través d’un consell d’homes vells o senex que per això rep el nom de senatus i això els va bé i en pocs segles ocupen tota la península itàlica

Quan decideixen ampliar les seves fronteres, al segle III aC, es troben amb una potència marítima de primer ordre, els cartaginesos o púnics a qui derroten en dues guerres històricament molt ben documentades, amb elefants que recorren milers de quilòmetres, les guerres púniques. Aquest capítol històric ens deixa un detall que per a nosaltres és molt important. En el decurs de la segona guerra púnica (diguem-ne que la primera va constituir per als cartaginesos una mena de shock i van decidir venjar-se atacant Roma però no directament sinó fent la volta per entrar pel nord) els romans, per tallar l’avanç cartaginés que pujava pel litoral de la península ibèrica, arriben per primera vegada a casa nostra, el segle III aC, el 218 aC, per frenar Aníbal Barca, Roma envia a Emporiae els germans Escipions i funda Tàrraco.

Acabades les guerres púniques, Roma comença una època pròspera i expansiva, ocupa la part occidental de la mar Mediterrània fins arribar al segle I aC, la crisi de la República dóna peu a guerres civils i a l’aparició de grans polítics (Cèsar, Pompeu), escriptors (Ciceró) i una època d’inestabilitat que acaba amb la dictadura de Cèsar i el seu assassinat els Idus de març del 44 aC. El que ve després ho farem ràpid: Marc Antoni, Cleopatra, la guerra amb Octavi i la constitució d’un nou ordre polític: l’Imperi.

Un segle, els anys abans i després de Crist en què els romans van veure la pau per primera vegada en la seva història. Cultura i prosperitat a les ordres d’un sol governat, el princeps civitatis, fill adoptiu de Juli Cèsar i fundador de la famosa dinastia Júlia-Clàudia, la dels emperadors més famosos, els cinc primers: Tiberi, Calígula, Claudi, Neró (no es perdin Jo, Claudi, per cert

Després, històries de depravació, de governants dèspotes, com Calígula o Neró, de llargues llistes d’emperadors que tots hem estudiat en algun moment: Tiberi, Trajà, Adrià,...El moment de màxima expansió, el 117 dC, els romans conquerint territoris i construint carreteres. Són els anys de la romanització d’un amplíssim territori que administren cada cop amb més dificultats

Dioclecià, Constantí, els cristians perseguits, després ja no, els tetrarques, la divisió en dues meitats amb dues capitals, Roma i Constantinoble. En fi. Més de 1200 anys d’història d’una civilització que ha marcat profundament la nostra manera de viure, de pensar, d’organitzar-nos (en famílies, per exemple) i de parlar. De parlar llatí.

Etapes de la llengua llatina Però la llengua llatina no és un ens unitari. Al llarg de la seva ampla història ha passat per moltes etapes. Vegem-les: El primer llatí, l’anomenat llatí arcaic, des d’aquest segle VII iniciàtic fins aproximadament el segle III aC és un llatí sense textos escrits, només amb restes epigràfiques, amb fortes influències de les llengües veïnes, sobretot l’etrusc i el grec. En tenim restes en monuments, gerres, i estàtues

El llatí preclàssic del segle III a mitjan segle I aC. Etapa de consolidació amb les primeres manifestacions literàries. Destaquem el comediògraf Plaute.

El llatí clàssic, a cavall entre els segles I abans i després de Crist. El llatí de l’època coneguda com el segle d’Or o el segle d’August, el llatí dels grans noms de la literatura llatina. La pronunciació, la gramàtica, el lèxic d’aquest llatí és el que ha prevalgut com a llatí més canònic. És el llatí que ensenyem a les escoles

Val la pena que ens hi aturem uns moments. Permetin-me una brevíssima classe de llatí en dos minuts. Quant a la pronunciació del llatí clàssic Al llarg de la història no cal dir que una llengua varia en tots els seus nivells d’estudi. Hi entren i en surten paraules, s’hi admeten construccions sintàctiques noves i en desapareixen de velles; les seves variacions en forma de desinències van variant i òbviament també en varia la seva pronunciació, la seva fonètica. En la pronunciació del llatí per tant, hi ha una pregunta inicial que no ens hem d’estalviar: quin llatí? El llatí eclesiàstic, el llatí vulgar dels soldats? El llatí llengua universitària de les primeres universitats en la Baixa Edat Mitjana. Jo els parlaré del clàssic: del llatí tal com el pronunciava Cèsar, o Ciceró, o Virgili - Pel que fa a la posició tònica de la síl·laba cal recordar que en llatí no hi ha paraules agudes, de manera que ens hauríem d’estalviar el clàssic rosa, rosáe. Per a la resta, l’absència d’accents fa que la pronunciació sigui plana o esdrúixola depenent de la quantitat de la penúltima vocal (si és llarga és plana i si és breu és esdrúixola) - A grans trets la pronunciació vindria a ser molt similar al castellà amb algunes consideracions: la v és u, la c és sempre k, la u es pronuncia sempre (que), la ll és sempre l·l i la g és empre g de gat És per això que la pronunciació clàssica de paraules com dèficit seria deficit i de superàvit superauit

Un cop acaba aquesta edat d’Or de la literatura llatina trobem la presència d’un llatí postclàssic que arribaria fins al segle II dC, amb una forta presència literària encara però amb una primera decadència paral·lela als moments històrics que comença a viure l’Imperi romà. Paradoxalment, aquest llatí coincideix amb l’expansió enorme dels espais on es parla per imposició i conquesta

L’etapa posterior a aquest grups de llatins clàssics es coneix amb el nom de llatí tardà i comprendria des del segle II fins als segles VII-VIII. És una època de successiva fragmentació i que coincidint amb la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, el 476 dC suposarà un mosaic de dialectalitzacions constants que donarà peu al seu trencament definitiu en les llengües romàniques. Després en parlarem. I comença a anar de la mà de l’església catòlica, apostòlica i romana in saecula saeculorum

A partir del segle VII-VIII tenim el llatí medieval que ja no és una llengua parlada pel poble, només és escrita. Es produeix, de fet, una situació de diglòssia. Però és una llengua franca, que permet la comunicació entre persones de molts remots llocs i culta. I tenim aquí la meravellosa època de les còpies manuscrites entre monestirs

I el llatí humanístic, a partir del Renaixement, quan els ideals ètics i estètics d’aquest meravellós període fan que es recuperi, d’una manera artificiosa, el llatí clàssic dels grans homes de la cultura romana

I a partir del Renaixement tenim el llatĂ cientĂfic, al segle XVIII, amb savis com Descartes, Newton, Spinoza, Leibniz

D’ençà la segona meitat del segle II dC, quan l’extensió de l’Imperi romà és més gran, els romans va imposant la seva manera de fer arreu, de manera que van imposant a les creences i cultures autòctones la seves i a les llengües autòctones, la seva llengua llatina: se suprimeixen fronteres, es construeixen magnífiques vies, el traçat de les quals encara aprofitem en molts llocs, instauren el dret romà i imposen la llengua llatina a les llengües que hi havia abans i que per això encara es coneixen amb el nom de preromanes. Això passa sobretot en la part occidental de l’Imperi romà. El llatí que parlaven colonitzadors, soldats i comerciants, era el llatí vulgar. D’aquest procés, se’n diu romanització. Assistirem a partir d’aquest moment a una progressiva però lenta dialectalització d’aquesta manera de parlar el llatí que des del segle V, moment de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident (les decisions preses a Constantinoble ens quedaven massa lluny) es fa una mica més sobtada.

En una època de difícil comunicació entre zones, assistim als anys de la dialectalització, de la diferenciació d’una llengua única en diferents pronunciacions, usos gramaticals, semàntics i sintàctics, afectats per les diferents llengües preromanes

i per llengües posteriors, com ara l’àrab en les invasions de la Península Ibèrica, va anar trencat poc a poc però inexorablement aquesta unitat de la llengua llatina en les diferents maneres de parlar-la

questa diferenciació propiciar que un caminant de llarga distància tingués dificultats per comprendre el parlar llatí d’una persona d’un indret llunyà. Aquest seria el moment de la dialectalització definitiva i per tant, del naixement de les llengües romàniques. Els parlants de l’època en deien lingua romana rustica, un nom que es va donar com a senyal de qualitat per diferenciar aquestes llengües de les llengües que ells mateixos anomenaven bàrbares (l’àrab, per exemple). Som al segle VIII-IX. 3. In rusticam romanam linguam Aquest procés, de fet és una metamorfosi. Els trets generals de cada una d’aquestes llengües és força comú, de manera que mantenen moltes igualtats en un esquelet interior comú pel que fa al sistema de mots variables i invariables i per un vocabulari molt compartit però canviat fonèticament.

3.1. Les llengües romàniques Tota llengua és abans un dialecte d’una llengua mare. En els seus inicis és quan és més fràgil, més inestable, de manera que podem assistir a una tragèdia, a la desaparició -de fet hauríem de dir a la no-conversió en llengua- d’un dialecte en els primers moments de vida -per exemple el mossàrab- o a la no evolució d’aquest dialecte quan no arriben a ser una llengua consolidada i es queden en una simple varietat que no acaba d’arrelar entre els seus parlants (el cas de les llengües bables a Astúries o a les fablas del Pirineu Navarro-Aragonès. Com sempre, el poder, la política ajuda o no a una llengua a perseverar i a fer-se gran i consolidada. I el segell de qualitat serà, òbviament l’aparició d’una literatura, la creació artística en aquella llengua, que, quan és escrita, suposa, a més, una prova fefaent de la seva existència en si mateix i del seu valor creatiu (poiesis, en grec).

Neixen, en algun moment entre els segles VIII i X les següents rusticae romanae linguae català, occità, castellà, galaicoportuguès, francès, rètic, sard, italià, romanès, mossàrab, navarro-aragonès, astur-leonés, mossàrab i dàlmata (aquestes dues darreres extingides i les dues anteriors reduïdes a parles, no a llengua).

Permetin-me insistir en la necessitat que té tota llengua de l’empara del poder per tenir salut. És un ens fràgil, necessitat. I molt més en territoris amb bilingüisme. Li caldrà protecció per part del poder i per això resulta indispensable que sigui la llengua d’us normal en les escoles. No cal dir-ne vehicular. La llengua de les classes, dels deures, de les proves, dels seminaris. El risc és que ens passi com aquells dialectes que sense l’empara del poder, s’han quedat reduïts a parles familiars o simplement han desaparegut.

La rústica llengua romana catalana neix en un temps indefinit que suposem entre els segles VII-VIII, Si considerem tots la situació històrica que envolta el naixement d’una llengua a partir de la dialectalització de la llengua mare, cal parlar d’un substrat del català que seria el grup de llengües preromanes que es parlaven en els actuals Països Catalans, tals com el celta, l’iber, el fenici i el grec. Al llatí parlat durant tots els anys de la romanització hi van entrar influències d’aquest substrat. Amb les invasions germàniques, visigots, vaja, i àrabs posteriors es configura un superstrat que també hem de tenir en compte. Amb tot això, assistim al naixement de la llengua catalana pels volts del segle VII. A partir del segle VIII comencem a trobar paraules i construccions catalanes en documents en llatí tals com vendes, testaments…

La primera documentació escrita en català és una traducció de lleis visigòtiques (Forum Iudicum, del segle XII)

i la primera mostra del català literari és del segle XIII, les famoses Homilíes d’Organyà, sermons amb comentaris de textos de l’Evangeli. Ausiàs March i Ramon Llull li donaran una empenta enorme a aquesta llengua encara trontollant per portar-la on som avui.

Per això assistim, progressivament, a una doble via, a una derivació natural, fonètica i morfològica de les nostres paraules que de cop i volta veuen com apareix una germana gran, la paraula culta per fer-se valer, per fardar una mica i també per omplir alguns buits en la nostra manera de veure i catalogar el món. Per tant trobem, en relació a la llengua llatina, dues classes de mots llatins: per un cantó els mots patrimonials o populars : provenen de paraules llatines que s'han transformat fins convertir-se al català .Aquestes paraules tenen el seu origen al llatí popular, constitueixen característiques de la nostra llengua que poden diferenciar-la de les altres llengües romàniques. I els cultismes, mots que provenen del llatí culte. Van ser adaptats sense cap canvi fonètic, alteracions per evitar que s’assemblessin a mots estrangers . Els al.lòtrops o doblets provenen d'una arrel llatina però un per evolució popular i l'altre per adaptació culta . Per exemple : ignorare -> enyorar(mot patrimonial) i ignorar (cultisme) radiu -> raig(mot patrimonial) i radi (cultisme) spatula -> espatlla(mot patrimonial) i espatula (cultisme)

Assistim a un moment molt trist, des del punt de vista de la llengua llatina. És el moment més buit, tot i que no ha deixat mai d’estudiar-se a l’escola, el perdem progressivament Queda com un calvari de declinacions que els pobres nois i noies han d’estudiar aproximadament als 15 anys. I per això, aquests adolescents ens fan contínuament una pregunta. Per a què serveix? Al final els la contestaré

Mentrestant, en major o menor mesura, amb més o menys èxit, el llatí intenta aprofitar tots els mitjans disponibles I per això disposem d’una Viquipaedia

Google el tĂŠ en compte

Word tambĂŠ revisa errors per als textos llatins

Alguns herois publiquen diaris en llatĂ, com ara el polonĂ¨s Ephemeris

Disposem de gairebĂŠ tots els textos llatins en un sol clic a Latin Library

I podem fer servir els recursos per al seu aprenentatge, amb el ludus litterarius

I nosaltres? Com podem reviure’l? Tots nosaltres, avui, ara i aquí el tenim a disposició per al nostre ús no sempre culte. Hi ha restes d’aquest llatí clàssic, que per clàssic, adquireixen un valor de sentència més vehement, més forta. Ja no és només que quedi culte, apropiat, elegant, refinat o que doni un caire pedant a un article o a una conversa la presència d’un llatinisme. De fet podem caure en esnobismes (mira, ja en tenim un, SNOB = sine nobilitate). Podem trobar llatinismes en la nostra vida quotidiana, tan arrelats que fins i tot han catalanitzat la seva pronunciació i ortografia, com ara accèssit - literalment, “s’hi ha apropat” agenda - “allò que cal fer” Lapsus - relliscada (amb linguae o sense lingua) Et cetera - i les altres coses El quid, el súmmum, l’ultimàtum, L’AM o el PM dels rellotges (ante meridiem o post meridiem) D’altres no s’han transformat. Alguns indiquen temps A priori, a posteriori, in extremis, ipso facto, sine die (a mi m’agrada especialment ad kalendas graecas, en el calendari grec no hi havia kalendas, de manera que et prenien el pel) D’altres en àmbit mèdic Placebo, in uitro, rigor mortis, coitus interruptus O universitari Ex cathedra, cum laude, honoris causa, numerus clausus Els meravellosos tòpics de la literatura universal. Ubi sunt?, beatus ille, carpe diem, tempus fugit, memento mori… I mil més que em deixo.

“Tinc la sensació d’haver creat un alias o un alter ego que va ser cridat ex abrupto per preparar sine die una conferència ex cathedra amb el títol, stricto sensu, de “Les nostres arrels idiomàtiques”. In illo tempore dubtava de si el meu statu quo m’ho permetria i vivia la meva particular i plaent aurea mediocritas, fent cas tothora al carpe diem mentre tot això em semblava pecata minuta. Ubi sunt, tots aquells dies?. A priori, el meu currículum semblava apropiat, o com a mínim això era vox populi. Només patia per si tindria prou quorum. A mesura que van anar avançant els dies, però, tot plegat va esdevenir un totum revolutum, un maremagnum. Hagués necessitat un factòtum que suplís el meu deficit i l’angoixa anava in crescendo. No em va quedar més remei que posar-me un ultimatum i m’hi vaig posar ipso facto. En algun moment vaig dubtar de no haver-li dit a en Jordi Caixàs “vade retro” per temor a no ser declarat persona non grata. Al final, el meu modus operandi va fer que hi hagués un dia en que vaig haver de dir-me “alea iacta est”. No podia tenir cap lapsus i vaig haver de dir-me: “Ramon, festina lente”, és una condició sine qua non. I mutatis mutandis, aquí en tenim el resultat. Perdoneu les errades, mea culpa i errare humanum est. Hi hem arribat in extremis amb el temor de no quedar-nos in albis. I ara puc dir, Jordi, que això de l’Escola Oberta és el summum, el non plus ultra de la felicitat.”

“D’acord, Ramon, però, per a què serveix el llatí?” Els primers anys jo ja tenia preparada una resposta ben argumentada diguem-ne acadèmica, per aprofundir en la història de la nostra llengua, per entendre millor el català, per adquirir lèxic necessari en tots els àmbits i bla,bla,bla… Però ara no ho faria, faria com el meu amic Carlos Vitoria, que és el responsable d’aquesta fantàstica presentació que ve a continuació i amb la qual vull donar per acabada aquesta xerrada. Per a què serveix el llatí?