METAMORFOSIS, Ovidi
Publi Ovidi Nasó PVBLIVS OVIDIVS NASO Octavi August Cercle de Mecenes Poesia elegíaca, èpica, didàctica Amores Ars Amandi Remedia Amoris Heroides Metamorfosis
2
Les Metamorfosis METAMORPHOSES 15 llibres 12000 versos 250 mites
3
El vers L’hexà metre hexa = 6 / metron = mesura Vocals llargues i vocals breus
4
El vers L’hexàmetre Cada mesura combina el ritme amb dues possibilitats: -Dues vocals llargues (- -): mesura espondaica -Tres vocals, llarga, breu, breu ( - u u): mesura dactílica
5
II. Els mites explicats per Ovidi Un exemple
est mea, quam fugias, et amarunt me quoque nymphae! dàctil
dàctil
dàctil
espondeu
dàctil
espondeu
6
II. Els mites explicats per Ovidi Un altre hexàmetre
Súnion, t’evocaré de lluny amb un crit d’alegria dàctil
dàctil
espondeu
dàctil
espondeu
espondeu
7
Coses a tenir en compte • • • •
Els salts en el temps Els anys Les metàfores de la passió El to finament humorístic de l’autor
8
IV. El text Les Metamorfosis, d’Ovidi Traducció de Jordi Parramon Quaderns Crema •Apol·lo i Dafne I 415-575 •Eco i Narcís III 316-510 •Orfeu i Eurídice X 8-63 i XI 1´66
Apol路lo i Dafne Bernini 1622-1635 Galeria Borghese Roma
10
Apol路lo i Dafne Bernini 1622-1635 Galeria Borghese Roma
11
Apol路lo i Dafne Bernini 1622-1635 Galeria Borghese Roma
12
NarcĂs Caravaggio 1597-1599 Roma
13
Metamorfosi de NarcĂs Salvador DalĂ 1973 Tate Gallery, Londres
14
Echo and Narcissus J.W.Waterhouse 1903 Walker Art Gallery, Liverpool
15
Orfeu i EurĂdice Leighton 1864 Leighton House Museum Londres
16
El mite d’Eco i Narcís. Dramatis personae Júpiter Junó Tirèsias Narcís
Eco 17
Els mite d’Eco i Narcís Les coses que a mi més m’agraden Els salts en el temps Els anys Les metàfores de la passió El to finament humorístic de l’autor
18
El text Les Metamorfosis, d’Ovidi Traducció de Jordi Parramon Quaderns Crema Llibre III Versos 316-510 Pàgines 80-86
Mentre per llei del destí tot això a la terra passava I era segur el bressol de Bacus, de doble naixença, Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar, s’excitava, i així de coses banals i juguesques
ÒNDIA ! discutia amb Junó: “Millor que l’orgasme dels homes és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.” Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi, ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
21
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les, però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
22
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”, diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari, ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
23
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida Corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia tan injust el dictat que sense mesura amb la causa a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
JUNÓ, FILLA DE SATURN
24
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre, li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig. I ell, amb fama acollit pels poblats aonis, donava
25
als que volien consell respostes irrefutables la primera amb qui va demostrar l’oracle infal·lible fou la blava Liríope, aquella que un dia als meandres del Cefís es va perdre, i el riu, agafant-la per força, ELS PARES
DE NARCÍS
26
va posseir-la. Arran d’aquell fet, la bellíssima nimfa un infant va tenir, ja ben digne dels jocs amorosos, i li posà Narcís. La consulta va ser si veuria com passaven els anys fins a una tranquil·la vellesa,
27
i l’endeví respongué segur: “Mentre no s’emmiralli.” Vana la veu de l’àugur llavors va semblar, però proven que era encertada la fi que tingué i l’estranya follia. Sí, perquè, el fill de Cefís, amb un any als cinc tres vegades 1
+ (5 x 3) = 16 anys
28
acumulats, quan un nen pot passar com a jove, resultava atractiu a molts xicots i donzelles, però (en tan tendra edat Ês tan dur i superb de carà cter) no hi podia accedir per res cap xicot ni donzella.
29
Mentre als cérvols porucs un dia parava les xarxes una nimfa el veíé, que no pot callar si algú parla ni començar les converses: és Eco, la veu que ressona. Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
30
ja xerrava més que ningú, però de la boca no li podien sortir sinó els últims mots que sentia. La hi condemnà Junó, perquè quan volia sorprendre una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
31
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure i li va dir: “Aquesta llengua amb la qual he estat enganyada, poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”
32
L’amenaça es complí, perquè en lloc de parlar multiplica totes les veus que sent i retorna el final de les frases. Ella, doncs, va trobar Narcís quan anava pels boscos a l’aventura i, corpresa, seguí d’amagat els seus passos,
33
i, com més el segueix, amb més força les flames l’encenen, de la mateixa manera que el sofre posat a la punta de les teies s’encén quan és a prop de les flames. Oh, com hauria volgut abordar-lo amb dolces paraules
34
i requerir-lo amb precs amorosos! Però la natura no li permet començar; només (i hi està sempre alerta) pot esperar algun so per respondre amb les seves paraules. Fins que un dia, el xicot, en trobar-se lluny de la colla,
35
Diu: “¿Per aquí, hi ha algú?”, quan Eco “Hi ha algú!”, li contesta. Ell es gira a mirar, mes no hi veu ningú i se n’estranya. “Vine!”, crida ben fort, i el crit mateix li replica. Torna a mirar i ningú no s’acosta. “¿Què fa que t’amaguis?”,
36
diu, i escolta només els mots que ha dit com retornen. Hi insisteix i, enganyat per la pròpia veu que contesta, diu: “Aquí, reunim-nos!” I aquesta a Eco li sembla que és la resposta més agradable de totes: “Unim-nos!”
Unim-nos!” Unim-nos!”
37
Tant li plau el que ha dit que, sortint del boscatge tot d’una, salta i enllaça pel coll aquell que desitja. Ell, apartant-se del lloc, l’esquiva abans no l’abraci i “Apa, ves-te’n”, li diu. “Abans mort que fruïm l’un de l’altre.”
38
Ella no pot sinó repetir: “Fruïm l’un de l’altre!” Menyspreada, es perd dins el bosc, on el rostre amb vergonya Entre el fullam amaga, i viu en avencs solitaris; però conserva l’amor, que el dolor del rebuig li fa créixer:
39
amb la vetlla constant els membres amargs se li aprimen i se li asseca la pell, ensems que pel vent s’evaporen tots els humors del seu cos; la veu li quedava, i els ossos, i ara la veu nomÊs, perquè els ossos van fer-se de pedra.
40
Ben amagada al bosc, no hi ha ningú que la vegi, però tothom la sent: només el so la fa viure. Ell així tot sovint escarnia les nimfes nascudes a les aigües i als cims, i així es burlava dels homes,
41
fins que, aixecant les mans, exclamà una víctima seva: “Tant de bo que ell estimi i no obtingui l’ésser que estima!” La demanda arribà a Ramnúsia, i fou acceptada. NÈMESI Hi ha una discreta font, amb ones de plata polida DEESSA
LOCUS AMOENUS!!
DE LA VENJANÇA
42
on ni pastor ni cabrit que per les muntanyes pastura no s’ha abeurat, ni cap més bestiar, ni els ocells , ni les feres no l’han tocat, ni tan sols les fulles caigudes dels arbres; tota voltada d’herbei sempre humit pel líquid que raja,
43
l’espessor d’aquell bosc no permet al sol que l’escalfi. Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça I la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien. Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa:
44
Mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid. Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
45
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres; dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo, i les galtes encara imberbes, i el coll fet d’ivori, i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
46
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable. Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa, l’admirador admirat que encén passions i s’hi crema. Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
47
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües, va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo! No sap qui és el que veu, però el que veu, l’enamora i la figura fal·laç que enganya els seus ulls, els anima.
48
Ximple, ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades? El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes. És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra; res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda;
49
se n’aniria amb tu si tu poguessis anar-te’n. EL MENJAR Però ja ni la son ni els presents de Ceres no poden treure’l d’on és, sinó que, estirat a les herbes obagues, mira la forma fal·laç i mai no en té prou de mirar-la
50
amb els seus ulls, i per ells es consum; es redreça una mica i als boscatges d’aquell entorn estén els seus braços: “Oh boscatges”, els diu, “¿qui com jo ha sofert pel que estima? Ho heu de saber, ja que a molts heu donat un digne refugi!
51
Doncs, si podeu comptar la vostra vida per segles, ¿no recordeu ningú que, com jo, es consumís algun dia? Prou que m’agrada el que veig, però aquest que veig i m’agrada no l’assoleixo mai: així l’estimat em fa burla!
52
I el que més em colpeix és que el mar immens no ens separa, ni camins muntanyencs, ni muralles amb balda a les portes: un xic d’aigua només! I a sobre, ell vol que l’abraci! Sí, perquè sempre que acosto els llavis a l’ona polida,
53
indefectiblement, cap a mi ell aixeca la boca; quasi el podria tocar: ben poc als amants s’interposa. Siguis qui siguis, surt! ¿Per què m’enganyes, oh jove incomparable, quan ets demanat? Ni l’edat ni l’aspecte
54
perquè em defugis no tinc: les nimfes sovint m’estimaven. Prou que amb amables posats em dónes alguna esperança: quan els braços jo estenc cap a tu, tu m’estens els teus braços; quan jo somric, tu també; i les llàgrimes veig que et rodolen
55
amb el meu llagrimeig; i movent el cap em contestes, i quan et parlo veig que amb la teva boca estimada deixes anar alguns mots que a les meves orelles no arriben. Jo sóc aquest! Ara ho veig: el meu reflex no m’enganya;
56
m’ha pres l’amor per mi, que les flames rebo i provoco! ¿Què he de fer? ¿Pregar, ser pregat? ¿I per què la preguera? El que desitjo és tot meu: la meva riquesa em fa pobre. Ah, tant de bo que el meu cos pogués de mi separar-se!
57
Ves quin desig d’un amant, voler-se allunyar del que estima! Mes el dolor em va traient les forces; no em queda de vida gaire temps, i em vaig esvaint en l’edat primerenca. I la mort no m’és greu: amb la mort deixaré els infortunis;
58
sols el meu estimat voldria que fos perdurable! Ara però, morirem tots dos amb una ànima sola” Tal digué el dissortat i, girant-se de nou a aquell rostre, l’aigua s’enterbolí sota el plor, i va fer-se difusa
59
la figura a l’estany. Llavors, veient que s’esborra, “Ara, ¿per què te’n vas? Espera, no m’abandonis, Impietós, jo t’estimo!”, exclama. “No deixes que et toqui; doncs permet que et contempli i aplaqui la meva follia!”
60
Tot queixant-se, del coll en avall la roba s’esquinça i es colpeja el pit despullat amb els punys com de marbre. Amb els cops, un rubor morat al pit va sortir-li, ben semblant al que pren la poma que, encara mig blanca,
61
va madurant; o els grans de raïm que, amb tons ben diversos, tenen, no encara madurs, un color que tira a la porpra. Quan el va veure així dins les ones, de nou cristal·lines, ja no ho pogué suportar, sinó que, igual que la cera
62
groga amb la flama lleu o el gebre amb l’escalf de l’aurora solen fondre’s, així, consumit pels focs amorosos que el devoren per dins, es va desfent sense pressa. Ja no conserva el color de tons ruborosos i càndids,
63
ni el vigor ni la força viril que abans li agradaven, ni la forma del cos que fou estimada per Eco. Ella, malgrat els records que tant la irritaven, en veure’l va compadir-se’n, i sempre que el noi “Ai, las!” exclamava,
64
ella, amb la seva veu ressonant, “Ai las!� repetia, i, si amb les mans es picava aquell les espatlles, li retornava el soroll dels mateixos cops llastimosos. Tot contemplant-se al cristall, va dir les darreres paraules:
65
“Ai, xicot que he estimat debades!” També revingueren tot seguit, i a l’adéu “Adéu!” exclamà la veu d’Eco. El seu cap fatigat sobre el verd mantell deixà caure mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
66
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les aigües de l’Estigi. Per ell, ses germanes, les nàiades, ploren i dels cabells tallats, al seu germà fan l’ofrena; ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
67
I els que, plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul no trobaren el cos, hi havia una flor tota groga en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals.
68
NarcĂs Caravaggio 1597-1599 Roma
69
Metamorfosi de NarcĂs Salvador DalĂ 1973 Tate Gallery, Londres
70
Echo and Narcissus J.W.Waterhouse 1903 Walker Art Gallery, Liverpool
71
Queden 249 transformacions…
METAMORFOSIS
ECO I NARCÍS
72
Epíleg. Traducció VOCATIU
NX
CCT
V
'heu frustra dilecte puer!' totidemque remisit interj.
adv.
adj. voc.s.m
nom m. ns voc.s.
adv.
conj
verb 3p s pret perf ind
verba locus, dictoque vale 'vale' inquit et Echo. nom n. n pl voc pl ac pl
nom m. ns
CD
S
ppp d s m/n ab s m/n
conj
nom indecl.
nom indecl.
verb. 3ps pret perf ind
adv conj
nom f ns
V •heu: interjecció: ai! •frustra: adverbi: en va, inúltiment •dilectus,a,um: estimat •puer,-i (m): noi •totidem: adv: tot seguit •-que: conj: i 73 •remito, remisi, remisum (3): retornar
•verbum,-i (n): paraula •locus,-i (m): lloc •dico, dixi, dictum (3): dir •vale: indeclinable: adéu •Inquam, inquis, inquit: dir •et: conj. i/adv: també •Echo, us: f. Eco
Epíleg. Traducció VOCATIU
NX
CCT
V
'heu frustra dilecte puer!' totidemque remisit interj.
adv.
adj. voc.s.m
nom m. voc.s.
adv.
conj
verb 3p pret perf ind
verba locus, dictoque vale 'vale' inquit et Echo. nom n. n pl voc pl ac pl
CD
nom m. ns
ppp d s m/n ab s m/n
conj
nx S
CI
nom indecl.
nom indecl.
CD
verb. 3ps pret perf ind
V
adv conj
CCM
nom f ns
S
Ai, noi estimat inútilment: i tot seguit el lloc va retornar les paraules … i a l’adéu dit, “Adéu!”, va dir també Eco
“…mentre no s’emmiralli…”
Vagin en compte! 75
Moltes grĂ cies
76