Àmbit, Revista de Cultura 38 by Revista Àmbit

SA CUDIA CREMADA LES EXCAVACIONS CONFIRMEN L’EXISTÈNCIA D’UN RECINTE DE TAULA FINS ARA DESCONEGUT

P. 08

DIADA DEL POBLE DE MENORCA MARIO ERREA ENS PARLA DE LA SEVA DARRERA COMPOSICIÓ, NURA I ELS TITANS DE LA PEDRA

P. 10

DL: ME 524-2007

P. 04

CONVENT DE SANT DIEGO LES FEINES DE RESTAURACIÓ FAN AFLORAR UN NOMBRE CONSIDERABLE DE PINTURES I SANEFES

NÚMERO 38 · GENER-MARÇ 2016 · PUBLICACIÓ DEL DEPARTAMENT DE CULTURA I EDUCACIÓ DEL CONSELL INSULAR DE MENORCA

Revista trimestral del Departament de Cultura i Educació del Consell Insular de Menorca Número 38 Gener-març 2016 DL: ME 524-2007 Imatge de la portada: Grisalles del Pati de sa Lluna (fotografia de Francesc Isbert) Correcció lingüística: Servei d’Assessorament Lingüístic del CIM Disseny i maquetació: Apunt Menorca Han col·laborat en aquest número: Montserrat Anglada Fontestad, Cristina Bravo Asensio, Irene Riudavets González García, Miquel À. Marquès Sintes, M. José Ferri Vizcaíno, Servei de Política Lingüística i Cultura Popular i Octavi Pons Machado.

SUMARI

ACTUALITAT

REVISTA ÀMBIT #38

Descobriment d’un recinte de taula i materials d’altres èpoques a

Sa Cudia Cremada Trobades 35 pintures al Convent de Sant Diego

Grisalles del Convent El compositor estrena ‘Nura i els titans de la pedra’

Mario Errea del Pago Els llibres més destacats de l’edició d’enguany

Fira del Llibre en Català Mossets d’actualitat

Breus Menorca Talaiòtica

Concurs Llengua

Menorquí sí, català clar

REVISTA ÀMBIT #38

EN PROFUNDITAT

SA CUDIA CREMADA

LES EXCAVACIONS EN EL RECINTE DE TAULA

SA CUDIA CREMADA

Les excavacions arqueològiques al jaciment de sa Cudia Cremada, situat al terme municipal de Maó, han permès treure a la llum un recinte de taula fins ara desconegut, així com materials d’època talaiòtica, púnica, romana i islàmica

Text i fotos: M. Anglada Fontestad, C. Bravo Asensio, I. Riudavets González

SA CUDIA CREMADA

UNA PART DEL JACIMENT

Talaiot petit de sa Pleta de sa Cudia Cremada

LES EXCAVACIONS EN EL RECINTE DE TAULA 5

REVISTA ÀMBIT #38

EN PROFUNDITAT

SA CUDIA CREMADA

urant els mesos d’agost i setembre de 2015, va començar un nou projecte de recerca arqueològica on mai no s’havia intervingut abans: el jaciment de sa Cudia Cremada. El projecte d’investigació científica és quinquennal i està plantejat en el marc d’una escola d’arqueologia internacional. El projecte s’ha impulsat des de l’Associació Sa Cudia Cremada Fieldschool. Les codirectores de l’excavació són les arqueòlogues Montserrat Anglada, Irene Riudavets i la coordinadora de l’escola d’arqueologia, Cristina Bravo. Durant aquesta primera campanya també hi van col·laborar l’arqueòleg Claudio Rambelli i l’auxiliar d’arqueologia Valleria Dall’Ara. El jaciment arqueològic està situat molt a prop de Maó i presenta les construccions pròpies d’un poblat talaiòtic. Es conserven fins a tres talaiots, dos dels quals a la tanca que s’anomena sa Pleta de sa Talaia: el més gran és massís i conserva una escala a mitja alçada orientada al sud. El més petit, de tendència circular, podria tenir una cambra, avui dia esfondrada. El tercer talaiot, que es troba molt a prop de les cases, sí que presenta clarament una petita cambra. El poblat talaiòtic conserva diverses estructures corresponents a habitatges, així com diverses coves funeràries, una de les quals amb set columnes picades a la roca. A la tanca més propera a la carretera es conserven quatre monòlits de marès on s’observen

representacions de figures humanes picades. Aquestes es troben encastades a una paret seca formant el nombre 1872. Aquest conjunt podria estar reaprofitant elements més antics, possiblement esteles funeràries púniques, com apuntaren els investigadors Lluís Plantalamor i Giovanni Tore. A sa Pleta de sa Talaia, la tanca on hi ha més concentració de restes arqueològiques, entre els dos talaiots esmentats anteriorment, es troben les restes d’un edifici força ben conservat, de planta absidada, objecte del projecte d’excavació arqueològica. Es van iniciar les tasques d’investigació plantejant com a hipòtesi principal que el monument que hi havia entre els dos talaiots de la tanca de sa Pleta era un santuari de taula. La forma de l’edifici recolzava aquesta possibilitat, ja que s’evidenciava un monument amb planta absidal i façana lleugerament còncava orientada al sud, on es troba l’entrada en posició central, avui dia tapiada. Tot i així, quan es varen iniciar les

EL FINANÇAMENT DEL PROJECTE PROVÉ DEL CONSELL, DE LES MATRÍCULES DE L’ESCOLA D’ARQUEOLOGIA I DEL MICROMECENATGE

SA CUDIA CREMADA

tasques d’investigació no hi havia rastre de l’element central que dóna nom a aquest tipus de recintes: la taula. Durant la primera campanya d’excavació arqueològica, els esforços s’han centrat en la delimitació de l’interior de l’estructura amb un doble objectiu: d’una banda, intentar comprendre la distribució dels diferents espais i, d’altra banda, intentar comprovar si efectivament l’edifici que s’excavava era un recinte de taula. La troballa però no es va fer esperar i, durant el primer torn d’excavacions, una de les participants es va topar amb una gran llosa, visiblement trencada. La seva posició vertical, la seva forma i la seva posició dins l’edifici ens van permetre sortir de dubtes: érem davant la taula. Durant el transcurs de les tasques arqueològiques, es van anar descobrint nous elements arquitectònics propis d’aquests tipus de santuaris, com ara les pilastres adossades a l’interior del mur perimetral. L’excavació dels primers nivells d’enderroc de l’edifici ha permès recuperar materials d’època medieval islàmica. També s’ha pogut constatar una freqüentació d’època romana a partir de les ceràmiques que s’hi

han documentat. Els materials més abundants però han estat les ceràmiques púniques, principalment àmfores d’Eivissa, així com les indígenes. Entre la indústria lítica destaca la troballa de diversos molins de mà i alguns percussors. Tot i que s’ha pogut confirmar que l’edifici és un recinte de taula, encara ens queden moltes preguntes per respondre: Quins rituals es celebraven a l’interior?, eren recintes coberts o a cel obert?, quant de temps van estar en ús aquest tipus de monuments dins el marc de la cultura talaiòtica menorquina? Les tasques d’excavació arqueològica són lentes i laborioses, per això s’haurà d’esperar a les properes campanyes per intentar resoldre aquestes incògnites, així com d’altres qüestions sobre els santuaris menorquins per a les quals encara avui en dia no tenim resposta. El projecte ha estat finançat pel Consell Insular de Menorca, els fons aconseguits amb les matrícules dels alumnes de l’escola d’arqueologia Sa Cudia Cremada Field School Archaeology i per una campanya de micromecenatge realitzada a través de la plataforma www.digventures.com. FORMACIÓ

Excavació arqueològica en la qual participaren els tècnics i els alumnes de l’escola (primera imatge de l’esquerra)

DESCOBERTA

Vista zenital del recinte de taula al final de l’excavació

REVISTA ÀMBIT #38

ACTUALITAT

CONVENT DE SANT DIEGO

LES 35 GRISALLES DEL

CONVENT DE SANT DIEGO Les feines de restauració que es duen a terme a l’emblemàtic edifici d’Alaior han fet aflorar un nombre considerable de pintures i sanefes; s’ha actuat sobre les sis situades a l’entrada de les cel·les dels frares Text: Miquel À. Marquès Sintes

l 2 de juny passat, el Museu de Menorca i el Centre d’Estudis Locals d’Alaior organitzaren un acte públic per parlar sobre el convent de Sant Diego i les seves pintures grisalles, localitzades durant el procés de restauració. L’acte fou obert per Carolina Desel, directora del Museu de Menorca, la qual féu una introducció sobre la tasca de difusió que implanta el museu per donar a conèixer els seus fons artístics. Miquel À. Marquès, membre del CEL, va fer un repàs a la història de Sant Diego, des de la seva fundació fins a l’actual obra de restauració, a través d’una narració en la qual convertí el mateix convent en el personatge que es presentà davant els assistents a l’acte. Finalment, parlà Francesc Isbert, conservador encarregat juntament amb Lina Torres de recuperar les pintures grisalles descobertes al convent. Explicà com cercaren pintures a tot l’immoble per loca8

litzar-les, evitar que s’hi actuàs a sobre i delimitar l’espai que ocupaven. Va dir que dins cada arcada de la planta baixa del convent hi trobaren pintures i sanefes. Després d’haver-les localitzades, van delimitar-les, marcant-les amb una línia de protecció, per evitar-ne la destrucció. LA CALÇ, UN BON CONSERVANT Francesc Isbert destacà que en tot el pati s’han trobat fins ara trenta-cinc punts on hi ha pintures o restes de pintures. Moltes es troben davall la calç, la qual és un bon conservant; si la calç fos retirada, la pintura patiria un canvi brusc de temperatura i podria quedar afectada. Va contar que el 2013 ell i Torres redactaren un projecte bàsic i d’execució per al Consell. Fou entregat a final de 2014. És un projecte per actuar integralment sobre totes les pintures que apareguin al convent. Isbert explicà als presents, amb l’ajut de tot un seguit d’imatges, com es treballà en l’arrencament

CONVENT DE SANT DIEGO

SANT DIEGO

A dalt, aspecte general de la rehabilitació del Convent de Sant Diego GRISALLES

A la dreta, detall d’una sanefa d’una pintura grisalla

de la pintura que s’exposà aquells dies al Convent, treball fet el desembre passat. Tot començà quan es van voler recuperar les portes originals de les cel·les dels frares. S’havia de picar damunt la porta d’accés i s’adonaren que a sobre de cada porta hi apareixien pintures grisalles amb un número en romà que indicava l’ordre de cada habitació. El Consell féu valer la llei, ordenant que s’arrabassessin les pintures abans que els treballadors seguissin la tasca de restauració de l’immoble. Es trobaren sis pintures i Isbert, amb el suport d’un tècnic de Barcelona, les arrencà. El procés tècnic fou el següent: primer netejaren les sis pintures. Tenien a sobre entre sis i set capes de calç. Cada pintura fou netejada amb alcohol normal i també amb una mescla d’aigua destil·lada i alcohol, per eliminar fongs i sals d’humitat, un dels principals problemes per a la seva conservació. A continuació van aplicar damunt les pintures dues capes d’un aïllant, goma laca, per crear una capa de protecció entre el material posat i les pintures. Després, amb una radial els mestres van tallar al voltant de la pintura, que es va cobrir amb resina, acrílic i tela de cotó; una segona capa aplicada amb tela de cotó contenia un líquid a posta perquè s’aferràs més fort. Així els conservadors aconseguiren que la pintura estigués ben aferrada a les dues teles. Havien aplicat la tècnica de l’stacco: s’arrabassa la pintura juntament amb un petit gruix de la paret. Després cada pintura fou embalada i numerada. La fase següent consistí a arreuar les pintures per tornar-les a la ubicació original. Les dues teles aferrades inicialment

ara s’havien de treure, per evitar que la resina aplicada afectàs la pintura. Primer es va rebaixar el material arrabassat de la paret fins a un centímetre de gruixa. Després es va aplicar calç d’aigua o calç apagada per cobrir les zones sense pintura i es va preparar l’adhesiu per fer el traspàs. Si en un primer moment usaren un adhesiu acrílic, ara s’aferraven al darrere de

ACTUAR SOBRE TOTES LES PINTURES LOCALITZADES TINDRÀ UN COST D’UNS 275.000 EUROS la pintura dues teles amb un suc càlcic, per assegurar la pintura, com si d’un sandvitx es tractàs. La quarta fase va consistir a retirar les teles aferrades al davant. Hi van aplicar un dissolvent per desaferrar les teles. Quan van aconseguir desaferrar-les, hi van aplicar acetona amb un pinzell per eliminar les restes que hi quedaven damunt la pintura. Ara, la pintura està preparada per tornar a ser aferrada al lloc original. Es digué que en el pressupost de l’obra del Convent no es va tenir en compte la conservació de les grisalles. Es calcula que actuar sobre les pintures tindrà un cost entorn d’uns 275.000 euros. En aquest sentit, s’ha d’esmentar que el 3 de desembre passat el conseller de Cultura i Educació es va reunir amb el secretari d’Estat de Cultura i Esport i li va plantejar la necessitat de suport econòmic per assumir aquesta actuació.

A la segona imatge de la dreta, pintura grisalla d’una cel·la del primer pis del convent

REVISTA ÀMBIT #38

ACTUALITAT

MARIO ERREA DEL PAGO

ÉS UN CANT A LA CONVIVÈNCIA” Mario Errea ens desvela alguns dels secrets de la seva darrera composició, que s’estrenarà a Menorca els dies 16 i 17 de gener Text i fotografia: M. José Ferri Vizcaíno

ario Errea del Pago (Desojo, 1956) fa molts anys que visita Menorca. Diu que n’és un enamorat. De tot. De les pedres també. Especialment. «Som un mirador de pedres», ens comenta mig somrient. Aquesta definició, que pot semblar una espècie de presentació innòcua, amaga una gran admiració: «M’encanta visitar els poblats talaiòtics de l’illa, tan ben conservats i tan enigmàtics alhora». L’ascendència navarresa d’aquest compositor, professor de música i trompa de la Banda Municipal de Palma, és quasi imperceptible. Només els seus cognoms ens parlen d’aquells primers anys de vida al poblet de Desojo. En canvi, la seva primera terra d’adopció, Alzira, es manifesta obertament en la parla i l’estima que pregona, incondicional, per les bandes de música. Ara, després de vint-i-sis anys vivint a Mallorca, li resulta impensable allunyar-se de la Mediterrània. I, per descomptat, de les Balears. A l’arxipèlag ha dedicat bona part de les seves composicions. La primera, de l’any 2000, és La joia en la si de la mar, i explica la conquesta 10

MARIO ERREA DEL PAGO

del rei Jaume I. És, segons paraules de l’autor, «la primera obra musical dedicada a Balears». Després vingueren Terra de foners, un cant a Mallorca; Yebisah 1235, que recorda la caiguda de l’Eivissa musulmana, i Formentera, illa de la calma. Ara, amb Nura i els titans de la pedra, l’enamorat de Menorca sent que ha culminat aquest personal homenatge a la seva segona terra adoptiva. I ho ha fet amb una obra que acompanyarà, en el tram final del procés, la candidatura de la cultura talaiòtica a patrimoni mundial. «No hi havia res que unifiqués musicalment les Illes, tan allunyades entre si, i aquesta obra podria explicar un relat comú», assenyala. L’interès de la Banda de Música de Son Rapinya d’interpretar íntegrament les cinc peces el reafirma en aquesta possibilitat. En qualsevol cas, això serà després de l’estrena de Nura i els titans de la pedra a Menorca, illa a la qual va dirigit aquest «poema simfònic» que interpretarà la Banda de Música de Ferreries -la millor de Menorca, segons ell. Serà els dies 16 i 17 de gener, amb motiu de la celebració de la Diada del Poble de Menorca. El primer concert es farà a l’Auditori de Ferreries i el segon al Teatre Principal de Maó. En ambdós casos la batuta la durà Josep Colom, director de l’agrupació ferrerienca i amic d’Errea. Tots dos han treballat estretament aquests darrers mesos amb l’objectiu d’emocionar el públic menorquí. Per aconseguir-ho, a més d’una impecable execució i posada en escena, necessiten invocar l’ànima. I Errea creu haver-la trobada en el relat, un relat que atorga a l’illa aquella part mítica que la cultura popular li atribueix. L’acció de Nura i els titans de la pedra se situa en una illa imaginària de la Mediterrània on els titans i els homes conviuen en harmonia. La irrupció dels déus menors aportarà el conflicte i la passió que reclama l’èpica. «És un cant a la con-

vivència, un homenatge a la humanitat fet des de Menorca, des de la seva llegenda i la seva història», desvela. Però de poc serveix la construcció del relat si el llenguatge musical no l’acompanya. L’aposta del compositor per la música contemporània, per la inclusió de solucions poc convencionals, fa que aquesta sigui una obra especial. «Cerc la imperfecció perquè és la representació de l’ànima», ens confessa. D’aquí l’ús de materials externs (bigues), de recursos extraordinaris (sis timbals) i de tècniques poc ordinàries (bufits) per emular pedra i vent, els dos elements que resumeixen l’essència de Menorca, tan descarnadament despullada per Màrius Verdaguer en Piedras y viento (1925): «La terra de Menorca és dura, ingrata, hostil, però la seva ànima és santa, la seva ànima és el vent, la força sense límits, arrabassadora, sense horitzons, que ve i ENS HA DIT que va». Amb tot, Mario «Cerc la Errea insisteix que la imperfecció perquè seva música «és molt senzilla, marcadament és la representació descriptiva, que entra pels ulls i per les orelles». de l’ànima» És així, ens explica, pel seu gust per les compo- «La meva música és sicions creades per al cinematogràfica. setè art. «Som un àvid Admir les consumidor de música cinematogràfica, fet que composicions de necessàriament influeix Williams i Horner» en les meves composicions», explica. Entre els seus referents destaquen John Williams i James Horner, creadors de les bandes sonores de Star Wars, Cocoon, Alien o Jurassic Park, entre altres. Els dies 16 i 17 de gener tindrem l’oportunitat d’escoltar Nura i els titans de la pedra i transportar-nos a un món imaginari. Sense fotogrames, només a cop de pentagrama. 11

REVISTA ÀMBIT #38

ACTUALITAT

XI FIRA DEL LLIBRE EN CATALÀ

XI FIRA DEL

LLIBRE EN CATALÀ ELS LLIBRES MÉS DESTACATS

La Fira del Llibre en Català, que vam celebrar els dies 13 i 14 de novembre a Ciutadella, ens va deixar moltes propostes i moltes ganes de llegir Text: Servei de Política Lingüística i Cultura Popular

Parlam amb els llibreters participants perquè ens facin propostes de lectura en català. Per açò els hem demanat que ens contestin aquestes dues preguntes: Quin és el llibre que heu venut més a l’XI Fira del Llibre en Català? De l’estand que heu posat a la Fira, quin era el vostre llibre preferit?

XI FIRA DEL LLIBRE EN CATALÀ

ESPAI 14 Miguel García Sánchez Els de la col·lecció “Els Futbolíssims”, de Cruïlla; El cavall, de Combel, i Menorca: camins i pedres, de Xisco Roig Munar i Roger Mata Lleonart. La meva planta de taronja llima, de José Mauro de Vasconcelos, editat per Libros del Asteroide. JOCS MAÓ Francesca Mus Pons El monstre de colors, d’Anna Llenas. El buit, el nou llibre d’Anna Llenas. JUGUETTOS CA NA JUANA Joana Torres Pons A la franja d’edat en la qual ens movem nosaltres (0 a 10 anys) els clients habituals demanaven que fos divertit, com els de Geronimo Stilton o Tea Stilton. Però l’observació i la interacció amb el llibre els és molt important, per la qual cosa col·leccions com “Llibre Llanterna” o “Busca” serveixen de forma didàctica per complementar lectura amb aprenentatge. La col·lecció “Llibre Llanterna”. LA TORRE DE PAPEL Mae de la Concha Els Quaderns de Folklore (diferents números). La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i La lluna d’en Joan, de Carme Solé Vendrell. LLIBRERIA CATALANA Miquel Llompart Els cors de pedra, de Miquel À. Maria, editat per Lleonard Muntaner. Camins sense retorn, de Josep Masanés, editat per Llibres del Delicte. LLIBRERIA PAU Roser Seguí Guia Menorca Talaiòtica. La prehistòria de l’illa, d’Elena Sintes, editat per Triangle.

L’alè de les cendres, de Maite Salord, editat per Arrela. LLIBRERIA SA CATÒLICA Susana Quiñonero L’arròs de la terra. Dos juliols a l’illa de Menorca, de Manuel Cuyàs, editat per Lleonard Muntaner. La noia del tren, de Paula Hawkins, editat per La Campana. SA LLIBRERIA DE FERRERIES Pere Al·lès Diari del Greg 10. Vella escola. El meu preferit era El llibre dels finals,de Joan Bodon, traduït per Joan-Lluís Lluís i editat per Club Editor. VADLLIBRES Marta Simon i Joan Pere Alzamora Si parlam de llibres infantils el més venut ha estat De quin color és un petó?, de Rocio Bonilla, publicat per Animallibres. I ens agrada que hagi estat aquest, perquè es tracta d’un àlbum il·lustrat molt bonic. La protagonista és una nena a qui li agrada molt pintar, però no sap de quin color són els petons. A partir d’aquí el llibre associa cada color a coses i emocions. És un llibre divertit i tendre que dóna molt de joc i amb uns dibuixos excel·lents. I pel que fa al llibre destinat a adults les vendes van quedar molt repartides, però segurament el més venut va ser Més maleït karma, de David Safier (Empúries). Es tracta de la continuació —temàtica, no argumental— del llibre més conegut d’aquest autor: Maleït Karma. Doncs en la vessant de llibre infantil el que més ens agradava era precisament el que més hem venut, De quin color és un petó? I quant a la part d’adults ens quedam amb un autor català que ja és un clàssic europeu modern: Jo confesso, de Jaume Cabré (Proa). No és novetat a la llibreria, però és un d’aquells llibres que no ens cansam de recomanar i que sempre ens agrada ensenyar a la Fira. 13

REVISTA ÀMBIT #38

ACTUALITAT

BREUS

LOCALITZACIÓ I RECUPERACIÓ D’UN CEP DE PLOM ROMÀ A LA PLATJA DE SON SAURA DE CIUTADELLA Text: Octavi Pons Machado El mes de setembre de l’any 2015 uns turistes francesos van comunicar al Museu Municipal del Bastió de sa Font que havien localitzat un plom d’una àncora romana al centre de la platja de Son Saura de Ciutadella. La directora del Museu del Bastió de sa Font es va posar en contacte amb el grup que elabora les cartes arqueològiques subaquàtiques de Ciutadella i els va demanar si podien confirmar la informació rebuda. El mes d’octubre, un grup de bussos va fer una visita a la zona i van localitzar el cep, que es veia a simple vista des de la superfície. Una volta es va comunicar la troballa al Servei de Patrimoni del Consell Insular de Menorca i es va valorar la seva protecció, es va decidir que el millor era recuperar-lo del fons marí per tal d’evitar-ne l’espoli. Aquesta tasca la va realitzar el passat mes de desembre un grup de bussejadors del Club Nàutic de Ciutadella format per Borja Moll, Vicent Servera, Julián Contreras, Joan Morro, Lluís Amtetller i Enric Adrián, juntament amb la directora del Museu del Bastió de sa Font, María José León, i l’arqueòleg d’Amics del Museu de Menorca Octavio Pons. Actualment el cep es troba en procés de dessalatge en aigua dolça, i esperam que en el futur es pugui integrar a l’exposició del Museu del Bastió de sa Font.

JORNADES ÀNGEL RUIZ I PABLO Entre el 4 i el 7 de desembre l’Institut Menorquí d’Estudis va organitzar les Jornades Àngel Ruiz i Pablo (18561927), amb les quals es va tancar la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Aquestes jornades van posar les bases perquè un dels escriptors menorquins més reconeguts acabi essent també conegut amb la complexitat i el rigor que es mereix. A través de tretze conferències, desenvolupades a la seu de l’IME i al Cercle Artístic de Ciutadella, diversos investigadors van aprofundir en els diferents aspectes de l’obra de Ruiz i Pablo, així com en el seu context històric i cultural. Aquestes xerrades es van alternar amb altres activitats com un recital de poemes, rutes literàries i la presentació d’una nova edició del llibre Episodios ribereños, de Ruiz i Pablo.

BREUS

EXPOSICIÓ: “EL CATALÀ A MENORCA”

ACTE HOMENATGE A LLUÍS PLANTALAMOR Dia 9 de novembre va tenir lloc, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, un acte d’homenatge a Lluís Plantalamor, que ha estat durant quaranta anys director i conservador del Museu de Menorca. La Direcció General de Cultura del Govern de les Illes Balears va voler agrari-li tota una vida de dedicació amb la publicació del llibre L’entreteixit del temps. Miscel·lània d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet, que es va presentar en aquest mateix acte. El llibre recull trenta-tres articles de diversos autors que, d’una manera o altra, han estat vinculats a l’extensa labor d’investigació, centrada en la prehistòria de l’illa, desenvolupada per l’antic director del Museu de Menorca. Van presidir l’acte Guillem Rosselló Bordoy, antic director del Museu de Mallorca; Jaume Gomila, director general de Cultura del Govern de les Illes Balears, i Miquel Àngel Maria, conseller de Cultura i Educació del Consell Insular de Menorca.

Acció Cultural de Menorca col·labora en l’exposició «El català de Menorca, llengua compartida» amb la Biblioteca Pública de Maó, visitable durant la segona meitat del mes de gener en aquesta institució. L’exposició, que es muntarà després a diferents instituts d’ensenyança secundària, fa un recorregut pels segles XIV al XXI i explica el model de llengua escrita del català de Menorca i com aquest registre manté una gran unitat idiomàtica. Com diu Salord Farnés en una cita de l’exposició: «[...] perquè el català és menorquí perquè es parla a Menorca i és el parlar propi i natural dels menorquins. “Bé, vostè que escriu en català o en menorquí?” ¿I què hem de respondre a un tal joc de paraules? ¿Què té de més o què li manca al menorquí per ser català? ¿Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català? Més encara, si es tractava d’una paraula o construcció emprada només a Menorca, pel sol fet d’esser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua».

PROGRAMA D’EXCURSIONS ‘CONEIX LA MENORCA TALAIÒTICA’ Aquest mes de gener, el Consell Insular de Menorca reprèn les excursions per donar a conèixer la Menorca Talaiòtica entre els menorquins. Aquesta vegada les excursions es faran en dissabte. El 23 de gener anirem a Binissafullet, ja que en l’edició anterior va ploure el dia que hi vam anar i molta gent s’ho va perdre. El 30 de gener visitarem Calescoves, el 6 de febrer Torrellafuda, el 13 de febrer Torretrencada i el 20 de febrer Trebalúger. Es faran dos torns, un a les 9.30 h i un altre a les 11.30 h. Les places són limitades, de forma que les persones interessades, per apuntar-s’hi, han de telefonar al Departament de Cultura del Consell Insular (971 35 70 82) de 9 a 14 h.

REVISTA ÀMBIT #38

ACTUALITAT

BREUS

DIADA DEL POBLE DE MENORCA 2016 PROGRAMA INSTITUCIONAL DEL CONSELL DE MENORCA

9/01 Dissabte

Recital poètic «Sentiments», a càrrec d’L. Pons Recull de poemes d’autors menorquins, amb acompanyament de guitarra. Al Teatre Principal de Maó a les 19.00 h.

10/01 Diumenge

17/01 Diumenge

Ple extraordinari de la Diada Conferència: «Menorca en el context del canvi climàtic», a càrrec d’Agustí Jansà i Clar, doctor en Ciències Físiques, meteoròleg, exdirector d’AEMET a les Illes Balears. A la Sala de Plens del CIM, a Maó, a les 18.00 h.

Excursió a ses Roques Llises i na Comerma de sa Garita Trobada a les 9.30 h a l’aparcament de la platja de cala en Porter i sortida a peu a les 10.00 h acompanyats per membres del GOB pel Camí de Cavalls. Els que vagin en cotxe particular poden aparcar al pàrquing del poblat de Torre d’en Galmés. Visites guiades a càrrec del Servei de Patrimoni del CIM des de les 11.00 h. Servei de bus de retorn a cala en Porter a les 12.30 i a les 13.30 h.

Concert de la Diada, a càrrec de la Banda de Música de Ferreries, dirigida per Josep Agustí Colom. Amb l’obra Nura i els titans de pedra, composició de Mario Errea, dedicada a la cultura talaiòtica de Menorca. Al Teatre Principal de Maó a les 20.00 h.

Inauguració de l’exposició «L’illa dels talaiots» Romandrà oberta fins al 29 de maig. Al Museu de Menorca a les 19.00 h.

23/01 Dissabte

20/01 Dimecres

15/01 Divendres

Presentació del llibre L’arxiduc Lluís Salvador, columna vertebral d’un enciclopedisme menorquí en el vuit-cents, de Miquel Àngel Limón, a càrrec de Josefina Salord Ripoll. A la seu de l’IME, Can Victori, a Maó, a les 20.00 h.

Trobada de batucades, amb la participació de S’Esclat de Ciutadella i Sa Batucada de Ferreries. Cercavila pels carrers d’Alaior a les 20.00 h.

Glosat de la Diada, a càrrec de Soca de Mots, i lliurament del XIII Premi Josep Vivó de glosa escrita. A la Sala de Convencions des Mercadal a les 19.00 h.

Concert de la Diada, a càrrec de la Banda de Música de Ferreries, dirigida per Josep Agustí Colom. Estrena de l’obra Nura i els titans de pedra, composició de Mario Errea, dedicada a la cultura talaiòtica de Menorca. A l’Auditori de Ferreries a les 19.00 h.

Cantata infantil Tirant lo Blanc, a càrrec de la Coral i el Grup Escènic Infantil de Joventuts Musicals d’Alaior, sota la direcció musical d’Antoni Pons Morlà i la direcció escènica de Matilde Muñiz. A l’església de Santa Eulàlia d’Alaior a les 12.30 h.

16/01 Dissabte

24/01 Diumenge

CONCURS

EL CONCURS Envia la resposta a l’adreça cultura@cime.es abans de dia 15 de març, indicant el teu nom i un número de telèfon de contacte

QUANT EN SAPS, SOBRE LA MENORCA TALAIÒTICA? Les persones que contestin correctament aquestes preguntes entraran en el sorteig de dos lots de llibres relacionats amb la història i la prehistòria de Menorca i les Illes Balears!

1_ Les sales hipòstiles són construccions que solen aparèixer adossades a les ca-

ses del període talaiòtic final o postalaiòtic. El seu sostre està sostingut per columnes construïdes amb grans pedres. Quantes columnes té la sala hipòstila més gran de Torre d’en Galmés?

Rafel Saura i María San Millán (en les imatges de dalt) van ser els dos guanyadors del concurs del trimestre passat

2_ Les navetes d’enterrament són un tipus d’edifici funerari exclusiu de la prehis-

tòria de Menorca. La més famosa és la naveta des Tudons. Quantes filades (línies horitzontals de pedres) té la façana d’aquest edifici, sense comptar la pedra de dalt?

3_ Entre els anys 1930 i 1931, una arqueòloga britànica va realitzar excavaci-

ons arqueològiques als poblats de Trepucó i sa Torreta de Tramuntana. Sabries dir com es deia?

4_ Alguns dels talaiots de Menorca tenen cambres internes, però només n’hi

ha un que conservi bigues de fusta, de fa entre 3.000 i 2.800 anys! A quin poblat es troba aquest talaiot?

5_ Les navetes d’habitació o naviformes són els habitatges típics de l’edat del

bronze a Menorca. A quina cala del nord de l’illa hi ha un poblat format per una dotzena d’aquests habitatges, sobre un cap costaner i protegit per una murada?

REVISTA ÀMBIT #38

LLENGUA

Com que la millor manera de rompre el gel és presenfer-los servir en qualsevol situació comunicativa, les tar-se, començarem amb les dues formes que utilitformals i les no tan formals, perquè no només són part zam a Menorca per identificar-nos, per presentar-nos del lèxic català, sinó que contribueixen a enriquir-lo. a una altra persona o per demanar el nom a algú: Ara bé, el que hauríem de desterrar del nostre ser de nom o nòmer. No és estrany sentir, a casa nostra, vocabulari és una expressió que, malauradament, frases com “Què serà de nom el teu fill?”, “Jo som de comença a ser habitual entre els més joves i que no nom Caterina”, a la zona central i del llevant de l’illa, és més que una mala traducció del castellà, ja que el o bé “Mon pare nom Miquel”, “Ara no record què verb nòmer no és en cap cas un verb pronominal, com nomia aquella escriptora”, a la zona de ponent. sí que ho és el verb castellà llamar-se. Així, avui dia Com es van formar, però, aquests verbs? Com sovint sentim a dir: “Com te noms?” o “Jo me nom hem dit, són sinònims d’anomenar-se, dir-se, haver nom o Josep”, expressions que destrossen l’oïda dels que ja tenir nom. Així, tenim que ambdues formes procedeino som tan joves, però que podrien acabar impoxen de les preguntes “Què ha sant-se si no transmetem nom?” o “Què has nom?”. En a les noves generacions les el primer cas, la e del pronom formes pròpies de la nostra ÉS LEGÍTIM, CORRECTE I, què es neutralitza, com es manera de parlar. FINS I TOT, RECOMANABLE pronuncia a la zona de ponent Amb el doble objectiu de l’illa, i anul·la l’auxiliar ha, de normalitzar aquestes FER SERVIR LES de manera que queda conformes i de fomentar l’hàbit EXPRESSIONS ‘SER DE vertida en “Què nom?” i la de posar noms propis de NOM’ O ‘NÒMER’ PERQUÈ forma nom s’interpreta com la persona en català i que CONTRIBUEIXEN A tercera persona del singular tenguin tradició en la nostra d’un verb que es construeix a ENRIQUIR EL LÈXIC CATALÀ cultura, el Consell Insular partir d’aquesta forma, el verb va publicar fa anys sengles nòmer (que a Ciutadella la gent tríptics titulats Què noms? pronuncia fent la força sobre l’última síl·laba). I en el (1991) i Som de nom... (2000), en els quals apareixen els segon cas l’auxiliar haver se substitueix per l’auxiliar noms propis més comuns en català i els hipocorístics ser (igual que ho feim en altres casos com “Què ets que se’n deriven, és a dir les formes més familiars o fet?” o “Què ets dit, ara?”) i s’hi incorpora la prepoafectuoses, com ara Bep (de Josep), Guida (de Margasició de, de manera que queda convertida en “Què rida), Tòfol (de Cristòfol) o Nina (de Caterina), i que ets de nom?”, i així es fa amb tots els temps verbals. en català, recordem-ho, tenim la manera pròpia de Aquests són idò, per entendre’ns, els nostres sinòformar-los, ja que ho feim a partir de la darrera part nims regionals dels verbs dir-se o anomenar-se, i és del tot del nom, a diferència del castellà, que ho fa a partir de legítim, correcte, i fins i tot diríem que recomanable, la primera part (Cris, Marga, Magda...). Vols consultar el tríptic Som de nom... del Servei d’Assessorament Lingüístic? Clica aquí 18

LA CONTRA Interior de Ca n’Oliver, seu del Centre d’Art i Història Hernández Sanz (Anuncivay, 2. Maó)

NÚMERO 38 · GENER-MARÇ 2016 · PUBLICACIÓ DEL DEPARTAMENT DE CULTURA I EDUCACIÓ DEL CONSELL INSULAR DE MENORCA