El cinema dels matisos

El cinema dels matisos www.lham.net >articles > cine

Mad Men, quina meravella. Diuen que la diferència principal entre les sèries i les pel·lícules és que les sèries creixen amb tu. Les diferents temporades (i Mad Men en té 8!) t'acompanyen mentre et fas gran, es posen al teu menjador i ara, amb Prime, et segueixen a través de la teva pantalla del mòbil a l'autobús, a la feina i fins i tot es posen dins el teu llit.

Som als anys 50. Hi ha una sèrie de personatges que s'apunyalen els uns als altres en una agència d'advertising (publicitat) per aconseguir els millors clients o que la seva idea sigui la que s'acabi presentant. I enmig del ritme de Manhattan, el gran Don Draper fuig de si mateix abocant-se a una sèrie d'addiccions. En això, Mad Men no està tan allunyada d'Euphoria (2019). O dels Sopranos (1999). Perquè encara que la sèrie excel·leixi en ambientació, el que més ens xucla és la vida privada dels personatges perquè els fa humans com nosaltres. La relació amb la brillant Betty. Els amors. I el vertigen que provoca la imminent caiguda d'una era d'homes impol·luts que defugen els miralls. D'un Don que es dedica a trobar allò que fa diferents els productes dels seus clients per ressaltar-ho en forma d'anunci mentre passa una ressaca al sofà. I una sèrie d'excessos, alcohol, tabac, sexe, diners i poca responsabilitat emocional que l'envolten.

L'únic que sabem del cert és que tots hem volgut ser Don Draper en algun moment. Però tranquils que ell tampoc ho va ser mai.

Guillem Lloret i Triola @lloretitriola