Veu jove

Fa dos anys, una classe de segon d'ESO de l'Escola Vedruna de Terrassa va impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per crear una nova normativa sobre l'etiquetatge dels productes.

Tot va començar amb el plantejament d'unes senzilles preguntes per part del seu professor d'història i ciències socials: Què és l'última cosa que heu comprat? Quina informació us dona l'etiqueta sobre l'origen del producte? Debatent al voltant d'aquestes qüestions van descobrir que és quasi impossible saber on i com s'han produït els productes que consumim.

Així, van decidir iniciar un projecte per l'etiquetatge ètic. Van redactar una llista amb les informacions que pensaven que les etiquetes haurien de recollir, tal com el respecte al medi ambient, bretxa salarial, horari laboral adequat, mà d'obra infantil... de manera que, depenent d'aquestes condicions, s'atorgaria a cada empresa un color indicant el grau d'ètica en el seu procés de fabricació. A més, amb una aplicació del mòbil es podria accedir a la informació completa (van demostrar que això era tecnològicament possible gràcies a la col·laboració de l'empresa Twenty Corner SL).

Així, el treball va culminar amb una proposta de Llei de l'Etiquetatge i la Traçabilitat dels Béns de Consum, que van registrar al Par-

lament el 26 d'abril del 2018. La Cambra catalana va acceptar el tràmit, però llavors se'ls hi va presentar un gran repte: la recollida de com a mínim 50.000 signatures en sis mesos i la comprovació de totes una per una.

Tot i l'ajuda de les 35 escoles de Vedruna de Catalunya i entitats que treballen en l'àmbit de l'economia social, van haver de fer la cloenda de la ILP el març d'aquest any quedant-se a les portes d'aconseguir-ho -van arribar al voltant de les 45.000 signatures-. És una gran pena que finalment no assolissin el seu objectiu.

Personalment, penso que la seva proposta és molt útil i, encara més; necessària. M'explico.

El consum responsable i crític per part nostra és una de les formes més afectives -per no dir la més- d'influència en la manera de produir.

Ara bé, l'opacitat de les empreses que descriuen els alumnes de l'Escola Vedruna ho dificulta molt. És a dir, quan anem a comprar a una botiga de roba, per exemple, és pràcticament impossible saber en quines condicions s'han fabricat els seus productes, i sense aquesta informació mai podrem estar del tot segurs de la seva sostenibilitat.

Carla Güell