Treball núm. 204

núm 204

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

desembre 2013 preu: 1,05 e

Clam contra uns pressupostos antisocials

© Núria Casal

Seguretat ciutadana Ester Quintana valora el resultat de la comissió parlamentària sobre les pilotes de goma i analitzem el model de seguretat de CiU front al model de l’esquerra / Pàg. 3

Confluència de l’esquerra Tres dirigents de Syriza ens parlen de la seva experiència i analitzem com són de compatibles les bases electorals dels diferents partits d’esquerres / Pàg. 10

Olímpiades d’hivern i BcnWorld Lluis Rabell (FAVB) i Joan Pons (Assemblea Aturem BcnWorld) ens parlen de dos projectes igualment insostenibles i que amenacen el territori / Pàg. 12

2

treball

· núm 204 · desembre

catalunya

L’economia de la desigualtat No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el Govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013.

Josep Vendrell Diputat d’ICV-EUiA i secretari general d’ICV

Q

uanta desigualtat pot suportar la democràcia? Aquesta és una pregunta que no es fa el govern de la Generalitat, tampoc la majoria parlamentària CiU-ERC. Potser es fan altres preguntes: quina pregunta per a la consulta pot suportar ERC per aprovar els pressupostos, o quantes retallades més, o quines privatitzacions pot aguantar l’acord CiU-ERC. El 2013 van trobar una peculiar solució, tot i que diu molt poc a favor del sentit de la qualitat democràtica de la majoria governant, simplement no van presentar els pressupostos.

L’argument era pressionar l’Estat per canviar un límit de dèficit injust. Estranya manera de pressionar quan els decrets de pròrroga pressupostària incorporaven el compliment del límit de dèficit establert per l’Estat.

Però tornem a la desigualtat. Cal situar el pressupost de la Generalitat per a 2014, i també el de l’Estat, en el context de cinc anys de crisi econòmica i de les anomenades polítiques d’austeritat.

Unes polítiques que, com diu Krugman, mai han resolt una crisi al llarg de la història, sinó tot el contrari.

El resultat és ben conegut: increment de l’atur, de la pobresa, enfonsament de la demanda interna i creixement del deute perquè la caiguda de l’economia fa caure també els ingressos de les administracions públiques.

I el que és quasi pitjor: manca d’un horitzó de sortida de la crisi per a la majoria de la societat. La millora dels resultats de les empreses de l’Ibex 35 o dels grans bancs no té efectes per a la majoria. I les exportacions són insuficients per reduir l’atur de forma significativa.

La desigualtat ha augmentat en el conjunt de l’Estat en major proporció que la caiguda que ha experimentat la renda per càpita en els darrers anys.

I està directament relacionada amb la menor capacitat redistributiva del sistema fiscal i de la despesa pública.

Abans de la crisi els rics ingressaven 5,3 vegades més que els més pobres, ara ja és el 7,5.

Les anomenades polítiques de consolidació fiscal, les retallades, tenen un caràcter de classe i de gènere.

Han afectat més les classes populars i les dones, a les quals s’empeny a suplir l’atenció a infants i gent gran que no fa l’Estat de Benestar.

L’historiador Tony Judt deia que la desigualtat és corrosiva en la mesura que corromp les societats des de dins: disminueix la desigualtat d’oportunitats, la mobilitat intergeneracional, incrementa les malalties mentals i, en definitiva, la desesperança.

La qüestió és: aquests pressupostos ofereixen un camí de sortida de la crisi? O hi podem trobar les polítiques necessàries per reduir les desigualtats i atendre el patiment social generat.

Malauradament, la resposta és negativa. No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013. En relació al pressupost de 2012 la inversió pública cau un 38,3%, les polítiques actives d’ocupació el 25%, la despesa en salut el 6,2%, en educació l’11% i en protecció social el 10%.

Estem en despesa per càpita a nivells dels primers 2000. Patim una contradicció: el país se situa en un procés de transició nacional cap al

Cal plantejar l’alternativa en termes polítics i de mobilització social confrontant amb aquestes polítiques.

Les properes eleccions europees són una gran oportunitat. futur, però en un procés de transició social i econòmica cap al passat. Una contradicció que per ICV-EUiA és un repte fonamental resoldre.

Aquests són els pressupostos de la cronificació de les retallades i de les privatitzacions. Unes privatitzacions que el govern es nega a explicar, però que podrien afectar les depuradores de l’ACA i els habitatges socials. Venda de patrimoni públic a grans empreses, com ha passat amb Aigües Ter Llobregat, i ara habitatge públic a fons especulatius. Una curiosa manera de construir estructures d’Estat.

Hi ha alternativa a aquests pressupostos? És evident que la Generalitat es troba, com totes les CCAA i administracions del sud d’Europa, sotmesa als anomenats programes d’estabilitat pressupostària i al dogma del límit de dèficit imposat per la UE i acceptat dòcilment pel govern de l’Estat i ara més críticament pel govern de la Generalitat, no qüestiona el límit en si, sinó el fet que la distribució del límit de dèficit entre Estat i CCAA perjudica clarament aquestes.

Per tant, cal plantejar l’alternativa en termes polítics i de mobilització social confrontant amb aquestes polítiques. Les properes eleccions europees són una gran oportunitat. Però fins i tot en el marc de l’estret marge d’aquestes polítiques hi ha alternatives.

Aquests són els pressupostos de la cronificació de les retallades i de les privatitzacions.

Alternatives que passen per incrementar l’esforç redistributiu de la política fiscal. El govern ha anat molt ràpid en retallar i molt lent en introduir mesures fiscals perquè pagui més qui té més i qui contamina més.

El recuperat impost de successions es queda molt curt, amb una recaptació de 108Me, quan amb la proposta d’ICV-EUiA seria possible recaptar uns 400Me, sense afectar les classes populars; la introducció de la fiscalitat ambiental; l’increment de l’impost de patrimoni i les reduccions de les bonificacions fiscals a les rendes més altes.

Mesures que permetrien recaptar més de 2.000Me. Abans que els treballadors públics perdin més poder adquisitiu -ja acumulen una reducció del 30%-, o que 300.000 persones que no tenen cap ingrés quedin desateses, o que les beques menjador no cobreixen les necessitats reals, les rendes més altes no poden fer un major esforç? O les entitats financeres i grans constructores, que cobren puntualment el deute per davant dels pagaments socials, no podrien ajornar o canviar les condicions d’un endeutament subscrits en circumstàncies molt diferents? Nosaltres pensem que sí

.

treball

· núm 204 · desembre

3

catalunya

He trobat a faltar els valors Ester Quintana valora el resultat de la Comissió d’Estudi i les decisions de la Conselleria d’Interior en relació a la prohibició de les pilotes de goma.

Ester Quintana Afectada per les pilotes de goma

H

e treballat durant anys en el camp de la Recerca i l’Educació de les Persones Adultes, alguns a la Universitat de Barcelona, en concret en un Centre de Recerca del Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials, portant a terme projectes d’investigació centrats en l’àmbit de l’educació i amb l’objectiu comú de transformar les desigualtats socials i les dinàmiques de formació per superar-les, a través d’experiències educatives democràtiques basades en la participació igualitària de totes les persones implicades.

Els meus ideals igualitaris i democràtics em van dur a participar en l’última Vaga General, esdevinguda el 14N del 2012, on vaig resultar ferida en una de les càrregues policials de l’operatiu encarregat de mantenir l’ordre públic, amb la conseqüència de la pèrdua del meu ull esquerre i el trencament dels ossos de mitja cara. Des de llavors, pateixo les seqüeles físiques i psicològiques de les polítiques de Seguretat de la Policia de la Generalitat de Catalunya, els Mossos d’Esquadra.

Els pares em van ensenyar que “el que no vulguis per a tu, no li desitgis als altres”, i aquesta abstracció esdevingué realitat en el meu pensament: ser l’última víctima.

Ciutadania i policia Noe Ayguasenosa Secretària de coordinació interna i de la Comissió Executiva Nacional d’ICV

L

a seguretat no és neutra, les polítiques públiques no són pura gestió administrativa ni tècnica. Els qui ens han fet creure això són els qui han aplicat el model de seguretat més ideològic, impulsant la seguretat pública al servei de la minoria. Un model basat en criminalitzar la dissidència i positivar la repressió com a sinònim d’ordre. En definitiva, el model Puig: “Anar al límit de la llei i una mica més enllà”.

La solució passa per prioritzar el servei a la ciutadania i la democràcia interna al corporativisme mal entès.

En canvi, ICV va aplicar un model ideològic garantista, amb l’objectiu de democratitzar la policia i acostar-la a la societat 1. En aquell període, Interior interlocutava amb el teixit social, sindical, negociava les vagues. Nissan n’és un exemple. I posava els fonaments, controvertits i potser no prou explicats, a un control ètic intern. Uns anys on es va concebre que

Gràcies a la pressió social i mediàtica i ajudats per les diferents versions d’Interior sobre el meu cas, es va crear la Comissió d’Estudi dels Models de Seguretat i Ordre Públic i de l’Ús de Material Antiavalots en Esdeveniments de Masses.

Amb la campanya “Ojocontuojo” al darrere i reconeixent la necessitat de transformació del protocol d’ús de bales de goma i les polítiques de seguretat dels Mossos, el nostre esforç es va centrar a tenir presència participativa allà on les veus esdevenen lleis, el Parlament de Catalunya, amb l’objectiu d’una metamorfosi que està resultant incompleta.

La prohibició de les bales de goma serà realitat el 30 d’abril del 2014, però ja s’ha anunciat l’adquisició de llançadores de projectils viscoelàstics per substituir les bales. Què ens esdevindrà? Cauran en sac foradat totes les conclusions de la Comissió? És realitzaran les modificacions necessàries després de tota la feina realitzada?

En les diligències de la Conselleria encarregada de la seguretat ciutadana, destaca principalment el rentat d’una imatge distorsionada i embrutida per les pròpies gestions polítiques.

la seguretat podia millorar la vida de la ciutadania, i per això les polítiques públiques de seguretat anaven dirigides especialment a les persones amb més dificultats: lluita contra la violència masclista, codi d’ètica policial, resolució de conflictes, proximitat, transparència, participació (Consell de Seguretat), treball contra els delictes d’odi i discriminació, reducció de les víctimes de trànsit, millores laborals i sindicals dels Mossos, prevenció i un llarg etcètera.

Aquest article no pretén ser un balanç de govern, però paga la pena fer memòria. Una concepció de seguretat que defugia de la identificació, arcaica i poc democràtica, que la seguretat és ordre públic.

Ho va ser en l’època franquista, i precisament es va defensar el concepte de seguretat ciutadana perquè anava molt més lluny del concepte d’ordre! Aquesta setmana, la Ley de Seguridad suposa un clar retrocés en aquest aspecte. I cal dir que no tot van ser flors i violes, perquè ICV no teníem el poder polític suficient per aplicar aquest canvi cultural i radical en els continguts del funcionament policial, ni acompanyament mediàtic ni social per donar suport a les “transgressions” que aplicàvem.

El Cos de Mossos d’Esquadra (CME) està ple d’excel·lents professionals amb vocació de servei, bona formació i bons valors. Però això no és suficient; qualsevol organització humana precisa de valors organitzatius, de cultura organitzativa. I aquesta, des de la meva opinió, és la que manca al CME: cultura organitzativa amb vocació de servei que situï els professionals al servei de la ciutadania, i no enfrontats a la mateixa. En els seus inicis va voler-ho, amb la vocació de ser diferent d’altres cossos, que tenien vicis adquirits i estructures poc democràtiques, herència organitzativa de comandaments del franquisme. Una oportunitat perduda o, en un optimisme de responsabilitat, una oportunitat posposada.

En les diligències de la Conselleria encarregada de la seguretat ciutadana, destaca principalment el rentat d’una imatge distorsionada i embrutida per les pròpies gestions polítiques, amb una manca absoluta de voluntat per canviar allò que s’està demostrant que falla.

En lloc d’exhibir eficàcia i eficiència a construir una societat més democràtica, esdevenen un vehicle legitimador de les desigualtats socials existents, criminalitzant el poble, potenciant el corporativisme, defensant males praxis, emparant la impunitat amb una greu manca de transparència, diligència i professionalitat.

He trobat a faltar tots els valors que he anat assolint amb la meva experiència i les meves vivències; aquells que m’han convertit en la persona que sóc, ni més ni menys que qualsevol altra, però preocupada per la col·lectivitat

.

Cal apel·lar a la ciutadania que cregui que la policia, la que desitgem les persones que creiem fermament en els drets humans i la democràcia, ha de ser diferent.

Cal apel·lar a la ciutadania que cregui que la policia, la que desitgem les persones que creiem fermament en els drets humans i la democràcia, ha de ser diferent. Jaume Bosch treballa al Parlament de Catalunya perquè així sigui, fent una oposició rigorosa i propositiva en pro del model de seguretat preventiu contra el repressiu. Internament al CME, la seva organització jeràrquica i el règim disciplinari intern no haurien de dificultar veus crítiques i propositives. Així doncs, crec que la solució passa per prioritzar el servei a la ciutadania i la democràcia interna al corporativisme mal entès. Les males praxis no són majoritàries, i la gravetat de les mateixes no ens ha de fer perdre de vista que el col·lectiu en general actua de manera professional. El més greu de tot plegat és que la justificació de les males praxis acaben convertint-les en organitzacionals; és a dir, assumides pel col·lectiu. I això té molta responsabilitat política i social. Cal tenir tolerància zero amb els abusos, i rigor en les crítiques per se a la policia. El sindicalisme s’ha de limitar als drets col·lectius dels membres del CME, no a la defensa d’errors i presumptes males praxis. El que prestigia un col·lectiu és la disposició a sotmetre’s a control públic

.

1. La millor valoració del CME per part de la ciutadania es va produir a l’època d’en Joan Saura.

4

treball

· núm 204 · desembre

opinió

Les pensions des de la perspectiva de gènere Sara Moreno Colom Sociòloga

E

l debat actual sobre el sistema de pensions focalitza l’atenció en dues qüestions considerades clau: la sostenibilitat del sistema i l’equilibri entre els seus tres vèrtexs (edat de jubilació, pensions i ingressos). La reforma que proposa el govern de Rajoy parteix de la premissa, des d’una perspectiva estrictament econòmica, que el sistema actual és insostenible. Davant d’aquesta diagnosi, s’argumenta, sota una falsa lògica de ceteris paribus, que, a ingressos fixes, els únics factors per garantir la sostenibilitat són l’edat de jubilació i la quantia de les pensions. La proposta ha obert una batalla ideològica, sovint emmascarada per una suposada neutralitat de les anàlisis econòmiques. Malgrat tot, les crítiques han permès despullar els arguments del govern tot reclamant altres possibilitats d’actuació. Entre els arguments esgrimits, no deixa de sorprendre la persistència de certa ceguera de gènere que assumeix la lògica productiva del sistema i massa homogeneïtat en les condicions materials de la força de treball.

Contràriament, des de la perspectiva de gènere emergeixen més qüestions a considerar en el debat de les pensions.

La primera qüestió està relacionada amb les diferents presències i absències que els homes i les dones tenen en el mercat de treball. Aquestes diferències tenen a veure amb la menor presència de dones entre la població activa, la major fragmentació de les trajectòries laborals femenines i la discriminació salarial. La persistència del caràcter femení de la responsabilitat de cura explica per què les dones són més inactives laboralment, tenen més temporalitat, fan més treball a temps parcial i cobren menys que els homes. Aquests aspectes tenen conseqüències directes

És imprescindible construir un nou sistema de pensions sobre la idea de dues persones adultes que assumeixen, per igual, responsabilitats laborals i de cura.

sobre les cotitzacions i les pensions, tot esdevenint un nítid reflex de les desigualtats de gènere que reprodueix el mercat de treball. Garantir la igualtat d’oportunitats, la qualitat de l’ocupació i l’equiparació dels permisos parentals, és imprescindible.

La segona qüestió està relacionada amb el llast que representa l’economia submergida per al sistema de pensions. La manca de valor econòmic i social del treball domèstic i el treball de cura explica la informalitat sota la qual treballen moltes dones.

La mà d’obra femenina en els serveis domèstics i d’atenció a la dependència dificulta l’aflorament d’activitat econòmica amb rostre de gènere i, per tant, exclou les dones del sistema de pensions. La tolerància social cap a la informalitat del treball femení és un factor negatiu per a la sostenibilitat del sistema de pensions.

En aquest sentit, la tercera qüestió apunta la importància de considerar l’envelliment de la població com un factor positiu per a la sostenibilitat de les pensions. La dependència s’ha convertit en un factor de risc que cal socialitzar per garantir l’equitat. La profesionalització del serveis de cura de llarga durada permetria generar ocupació de qualitat, alhora que oferir una atenció digna

al volum creixent de persones amb dificultats per desenvolupar autònomament la seva quotidianitat. I, de rebot, alliberaria moltes dones de la responsabilitat de cura dins de la llar. El finançament de l’anomenada Llei de la dependència hauria de ser inqüestionable.

La mà d’obra femenina en els serveis domèstics i d’atenció a la dependència dificulta l’aflorament d’activitat econòmica amb rostre de gènere i, per tant, exclou les dones del sistema de pensions.

Finalment, la quarta qüestió es remet a l’imaginari social sobre el qual es construeix el règim de benestar espanyol i català. El model de l’home guanyador de pa i la dona mestressa de casa afavoreix les trajectòries masculines i penalitza les trajectòries femenines. En un context de crisi, on la plena ocupació masculina ha assolit el rang d’impossible, és imprescindible construir un nou sistema de pensions sobre la idea de dues persones adultes que assumeixen, per igual, responsabilitats laborals i de cura

.

Carme Casas. DONA I LLIBERTAT, en majúscules “Esta joven, qué se habrá creído que es…”

Marià Hispano Historiador

É

s l’any 1944. La Carme Casas es troba a les dependències d’una comissaria de la policia franquista. Ha estat detinguda al passar la frontera per Agullana. Ara és apallissada i torturada per cinc o sis policies de la brigada politicosocial. La sessió de violència dura tres dies però la Carme no respon, no delata els seus camarades de lluita. El cap de la policia franquista dicta en sentència “Esta joven, qué se habrá creído que es…”

Ara que la Carme ens ha deixat, morí aquest 26 de novembre, els seus companys i companyes de lluita respondrem, des de la llibertat, la pregunta del botxí. Explicarem, des del reconeixement i la camaraderia, qui era aquesta joven, la Carme Casas. Qui era i qui es creia que era.

La Carme, va néixer al poble d’Alcalà de Gurrea, a Osca, l’any 1921. Als tretze anys es trasllada amb la seva família a Catalunya, on viurà l’aixecament feixista contra la II República i l’inici de la Guerra Civil. De tradició familiar republicana, s’afilia a les JSU l’any 1936 en una aposta personal per la llibertat i el socialisme, que no abandonarà mai.

1936, dóna el tret de sortida a un gran combat internacional per les llibertats, que a Europa es clourà l’any 1945 amb la derrota del nazisme però que a Catalunya i Espanya s’allargarà fins el 1977, any de la fi del franquisme i de la restauració de la democràcia. La Carme Casas, com succeí a milers i milers de republicans, s’empassarà sencers tots els anys de combat.

Sí. La Carme, aquesta joven que va suportar tortures i anys de presó i control policial, va treballar en la solidaritat amb els joves combatents de l’Exèrcit Popular; va ser la guerrillera Maria

Carme Casas, tot un referent de la lluita antifranquista

en l’organització del PSUC a la França ocupada pels nazis i, posteriorment, va ser l’Elisa, la dona comunista més buscada pels cossos de seguretat del franquisme. I aquesta joven, senyor comissari, va guanyar la batalla. Va celebrar amb cava la mort del dictador i l’adveniment de la democràcia. I, tot seguit, va continuar lluitant en la seva organització del PSUC i ICV a Tarragona i a la de CCOO a l’Hospital Joan XXIII per una democràcia més justa i solidària. I ja mai més deixà la lluita. Amb 90 anys va tenir la gosadia d’entrar en la xarxa 2.0 i penjar un vídeo en defensa de les reivindicacions dels moviments socials del 15-M. Sí, senyor comissari, senyor torturador. Ara ja coneixes en quantes batalles militava i militaria la Carme i, tanmateix, has de saber que les va guanyar totes. El que desconeixes (“Els fills de puta no poden veure el sol”, cantava Quico Pi de la Serra) és el perquè de tantes victòries. T’ho explicaré. La Carme, abans de passar per les dependències de la comissaria l’any 1944, ja havia guanyat la guerra a totes les batalles. En descobrir des de ben joveneta el valor de l’estima, va desplegar-se en solidaritat vers la justícia i en amor pel Leandre Saún, el seu company de viatge. I des d’aquesta fortalesa, senyor comissari, la Carme és va fer inexpugnable.

Gràcies Carme Casas, gràcies per la teva generositat i fortales

.

treball

· núm 204 · desembre

5

opinió

Cartes dels lectors i les lectores Els textos que ens envieu seran publicats en el web de Treball, i una selecció dels mateixos en l’edició impresa. No podran tenir més de 250 paraules (aprox. 1.700 caràcters amb espais) i podran ser extractats a criteri de Treball. Caldrà fer-hi constar nom i cognom i població de residència. Quedaran exclosos aquells que no respectin la dignitat de les persones o representin una falta de respecte. Podeu fer-los arribar a treball@iniciativa.cat o bé a ICV, Passatge del Rellotge 3, 08002 Barcelona.

El contingut d’aquestes cartes només representa l’opinió dels seus autors i autores, en cap cas la línia editorial de la revista ni la d’ICV

.

Noves militàncies, nova organització Fina Gómez Martin, Executiva local de Barcelona

V

ull aprofitar l’oportunitat que m’ofereix Treball, en haver recuperat en aquesta nova etapa una secció de participació més oberta, per compartir una vivència que trobo esperançadora, però que també ens planteja un repte col·lectiu important: fa un temps que m’encarrego de fer el primer contacte de benvinguda amb les persones que s’incorporen al projecte d’ICV a Barcelona; en els 10 primers mesos de l’any, han estat prop de 50 persones (la majoria s’ha afiliat i la resta ha preferit quedar-se primer com a “amigues”). Al marge de la importància quantitativa evident, voldria destacar especialment la qualitativa, ja que això representa un enriquiment molt significatiu per a la nostra organització i una gran oportunitat de reforçament i renovació.

Aquestes persones vénen a aportar el seu gra de sorra, amb ganes de fer política i sentir-se socialment útils en el procés de transformació que estem vivint. Aporten les seves experiències, professionals i en diversos moviments socials. El repte que volia plantejar, perquè és de totes i tots, és el d’estar a l’alçada i adaptar i millorar la nostra organització perquè trobin el seu lloc; que aquesta organització compti més amb les i els seus militants, els formi, els ajudi en el seu compromís social i funcioni molt més de baix a dalt. Espero que aprofitem aquestes incorporacions –que segurament es donen també en altres organitzacions locals– per consolidar el nou tipus de partit polític que estem construint

.

Nou conflicte laboral: la SATI de La Garriga David Cester, Militant d’ICV de La Garriga.

S

ense pràcticament ressò fora de la vila, La Garriga viu uns moments difícils per al futur de 169 famílies. L’empresa tèxtil SATI, propietat de la família Fisas, en concurs de creditors des del mes de juliol i amb un deute reconegut de 46 milions d’euros, ha presentat un ERO d’extinció per a 169 dels seus 256 treballadors.

Aquest fet representa un cop duríssim per a l’economia local, en tractar-se de l’empresa més important després de la pràctica desaparició del sector del moble. Significa afegir 169 persones aturades més a les 1.214 enregistrades a data de setembre de 2013, en una vila de poc més de 15.000 habitants.

Crèdits

22 - núm. 204 - desembre 2013 director: Sergi de Maya consell de redacció: Amèlia Bautista, Clara Bosch, any

Júlia Brosa, David Cester, Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Arnau Martí, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Josep Puigdengolas, Marta Ribas, Xavier Riu, Delfina Rossi, Jaume Rovira i Gerard Sentís.

col·laboren en aquest número:

Josep Vendrell, Ester Quintana, Noe Ayguasenosa, Sara Moreno, Marià Hispano, Oscar Rebollo, Quim Carreras, Kostas Sahariadis, Yiannis Balafas, Stavros Karagkounis, Maria Freixanet, Joan Pons, Lluís Rabell, Arnau Funes, Rafael Ribó i Marc Andreu

A dia d’avui no es coneixen les condicions econòmiques per als acomiadats ni les que s’exigiran als treballadors que continuïn a l’empresa.

Una vegada més, assistim impotents a la desintegració del teixit industrial del país i a la destrucció dels somnis vitals de centenars de famílies, mentre alguns continuen omplint-se les butxaques d’una forma ominosa. Fins a quan?

.

Dret a decidir, sí o sí, i cultura federal per un nou futur per a Catalunya Teresa Mira Lozano, Coordinadora Àmbit Fet nacional.

E

s diu que el referèndum d’autodeterminació no s’arribarà a fer a Catalunya. A ICV el defensem, perquè és la via de màxima legitimitat sobirana d’un poble i creiem en el dret a decidir-ho tot. Seria el greuge més important i un nou atac fulminant a Catalunya, que ha demostrat durant més de trenta anys una lleialtat a prova de molts diners invertits, renúncies, culturització, progrés i molts intents “plurinacionalitzants”, que van des del partit reformista de Miquel Roca fins a l’acord en favor del dret a decidir impulsat per Laia Ortiz i subscrit per Izquierda Unida, en la línia de reconstrucció de la democràcia plurinacional a Espanya que va començar amb la Constitució espanyola i que llavors ja va tenir un cost no menor: la renúncia a la república i a l’autodeterminació. El procés estatutari va ser el sostre de la cultura federal a Espanya, degudament escapçat pel Congrés (amb els vots de CiU i PSC) i, a instància del PP i del Defensor del Pueblo (PSOE), pel penós Tribunal (In)Constitucional i llargament incomplert per l’actual PP. Aquí s’acaba la història federal (i, per cert, llavors cap veu federal no es va pronunciar). Però, fins a quan renunciarem a la república i al dret a decidir?

Amb el procés impulsat per la societat civil arran del fracàs de l’Estatut, que ha culminat en la Via Catalana i que encara portarà més i més suport popular, torna la demanda de sobirania d’un poble demòcrata, que confia en una Europa federal i que ha perdut la confiança en un Estat espanyol que tanca totes les portes al diàleg i a superar un statu quo cada cop més retrògrad. Les persones que treballem en l’Àmbit de Fet Nacional, en el de Política Lingüística i en molts altres àmbits des d’on lluitem contra la recentralització de l’Estat espanyol en matèria de Sanitat, Educació, Cultura, Model Econòmic i Model Ecològic, ens hem convençut que el nostre model polític només serà possible en una Catalunya federal dins d’una Europa federal

.

Editorial Quina és la nostra pregunta?

E

l debat polític a Catalunya està sent gairebé monopolitzat per la qüestió de quina ha de ser la pregunta de la consulta. Una consulta que sembla que hagi de ser demà passat i que en realitat ho té ben difícil. El més paradoxal és que enlloc d’estar sumant forces per fer-la realitat, per aconseguir l’exercici d’aquest dret, hi ha qui sembla més interessat en fer primer recompte dels seus, i només seus, i després fer la pregunta.

En canvi hi ha d’altres preguntes que mereixerien expressar-se de manera clara i inequívoca però, per contra, no es plantegen en el debat públic. Com per exemple, la que encapçala el darrer llibre de Joan Herrera: quanta desigualtat pot aguantar la democràcia? Perquè si fem recompte d’aquesta pregunta totes les dades ens demostren que hem sobrepassat el límit. Es pot reivindicar el principi democràtic, legítim i necessari de decidir mentre es degraden les seves bases fonamentals (el dret al treball, a l’habitatge, a la salut i a l’educació)? Es pot construir un Estat desmantellant l’Estat del Benestar? De què serveix ser lliures com a país si som més precàries que mai com a persones? I la pregunta que les engloba a totes: quin model de societat estem construint?

I la resposta fa temps que està clara: estem assistint a la desconstrucció de tot el sistema de drets i benestar que van donar a Europa la seva raó de ser i les seves dècades de màxima prosperitat. En dos anys de PP i tres de CiU s’està aplicant el que Thatcher i Reagan van fer en una dècada.

En aquest context és especialment lamentable que la reivindicació del dret a decidir esdevingui una coartada. Condicionar el dret a decidir a acceptar les retallades, com fa CiU, és xantatge encobert i fer-lo servir de cortina de fum davant del desmantellament de l’Estat del Benestar, com fa ERC, és impropi d’un partit anomenat d’esquerres. Les ànsies de victòria d’alguns estan acabant per torpedinar interessadament el clam del dret a decidir i per sacrificar el progrés de les classes populars.

Progrés nacional i regressió social són contradictoris. Es fa un flac favor al dret a decidir si serveix per tapar la degradació social, per dividir el catalanisme i per fer-lo servir de trampolí electoral. El resultat pot ser la victòria pírrica d’un partit, però la derrota d’un país i de les classes populars.

Aquest no és un escenari inevitable. Però per fer-ho possible, en lloc d’acceptar les condicions de la dreta, de PP i CiU, la pregunta que hem de traslladar a la societat és una altra: quina majoria permet avançar en el dret a decidir i assegurar, alhora, justícia social i un procés constituent que ho canviï tot? Una majoria d’esquerres, social i política. Aquesta és la pregunta i la resposta en la que treballa, de manera clara i inequívoca, ICV

.

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

6

treball

· núm 204 · desembre

actualitat

Economia social i solidària: cavall Redacció: Rosa Mateu

Xavi Palos Membre de la Xarxa d’Economia Social

L

a manca de democràcia en la presa de decisions de les empreses i l’afany de lucre enfonsa les oportunitats de les classes socials amb menys recursos econòmics i, alhora, consumeix els recursos naturals per damunt de la seva pròpia capacitat de regeneració.

El repte, per a les forces d’esquerra, és canalitzar les aspiracions d’una nova economia alliberadora i ser capaces de construir una alternativa. Hem de saber definir un nou paradigma econòmic i els mecanismes per arribar-hi. Les solucions que s’apunten parteixen de la societat civil, la democràcia econòmica i la recerca del benefici col·lectiu. Parteixen de l’emancipació de la ciutadania respecte dels poders econòmics.

El model que ja està en marxa està donant sortides dignes a treballadors i treballadores en temps de crisi. No ha gaudit encara de legions d’economistes, empresaris i polítics alimentant un cos jurídic i ideològic com el que durant segles ha alimentat el capitalisme, però en canvi, l’economia social, sí ha estat capaç de treure de la pobresa milers dels seus partícips al món, ha estat capaç de donar resposta eficient a unes necessitats racionals de consum, d’empoderar homes i dones en condicions d’igualtat i, en definitiva, de substituir l’esclavatge respecte el treball alienant per l’emprenedoria en benefici del bé comú.

Hi ha una alternativa viable en l’economia social i solidària com a eix vertebrador del futur que ens imaginem.

Aquesta nova economia s’ha de construir en les lluites i l’activisme quotidià i acabar esdevenint el cavall de Troia del capitalisme, per tal de recuperar l’emancipació de la ciutadania respecte els poders econòmics en tots els àmbits

.

Entrevistem a Xavi Palos, membre de la Xarxa d’Economia Social i una de les ànimes de la Cooperativa Quèviure. Ens recorda l’”Oikos” per definir aquesta altra economia. És un “entusiasta” lluitador històric de l’economia social. Davant el “viure per treballar o treballar per viure” ens recomana “viure” i, ja que hem de treballar, fer-ho d’una manera el més harmònica i equilibrada possible en la recerca de la felicitat i la justícia social i conseqüent amb els pensaments i valors. Des de la redacció constatem que aquest dies no es “viu” gaire, estant enmig de l’organització la II Fira d’Economia Solidària de Catalunya. Molta feina.

“Cooperar i ser competents, claus de l’economia social” Entrevista: Rosa Mateu

Explica’ns quins canvis legislatius o normatius són necessaris per a l’impuls de l’Economia Social?

Hem proposat algunes modificacions a la reforma de la Llei de cooperatives que està impulsant el govern. Creiem que la proposta del govern està massa enfocada en què la solució del cooperativisme és la mercantilització. Per nosaltres quantes menys lleis reguladores millor, pensem que les cooperatives som autònomes i ens autogestionem, tot i que calen impulsos i actualitzacions de l’actual marc, però no estem d’acord amb l’enfoc que s’està donant a la nova llei. Una altra qüestió és la participació. La interlocució s’ha fet bàsicament amb les federacions de cooperatives, des del meu punt de vista, han tingut poc temps per poder dur a terme un procés participatiu satisfactori. pressionades i a corre-cuita amb els terminis, per tant amb un procés de participació insuficient.

El Tercer Sector Social És el conjunt d’entitats no governamentals i no lucratives que actuen en l’àmbit d’atenció a les persones.

Qui és la competència “deslleial” de l’Economia Social i Solidària?

Partim de la base que entre nosaltres considerem que no som competència, primer de tot no ens agrada la paraula competència, pel seu significat de competitius. Des de l’economia social preferim termes com “coompetència”, que és la combinació cooperació i ser competents.

“El manteniment de l’ocupació estable i la poca nova ocupació que s’està creant, és en cooperatives més que en d’altres sectors.”

Som empreses i entitats competents, en aquest sentit, evidentment hem de tenir una eficiència en la gestió, perquè també som empreses. Així doncs la competència

deslleial serien totes aquelles pràctiques que no estan basades en l’economia al servei de les persones, a la gestió democràtica… És a dir, el mercat i com està plantejada l’economia neoliberal.

Com animaries els treballadors d’una empresa en crisi, amb un ERO, d’una pime a punt de tancar, a fer el canvi? És possible? És possible, hi ha molts casos de cooperatives que neixen a partir de gent que vénen de situacions de tancament o d’expedients de regulació i ells mateixos se’n fan càrrec; i la prova és que han demostrat que aquestes empreses són millors en la seva gestió de forma col·lectiva.

Moltíssimes empreses transformades en cooperatives o societats anònimes laborals ho estan demostrant, algunes des de fa 25 anys. En general, el manteniment de l’ocupació estable i la poca nova ocupació que s’està creant, és en cooperatives més que en d’altres sectors. Per tant funciona, és real i és possible

.

6.800 e ntitats 2,1M de stinata ris 102.000 treballa dors 300.000 volunta ris 2,8% de l PIB

Algunes dades: A Catalunya, més d’un milió de persones són membres de cooperatives.

Una de cada dues persones a Finlàndia són membres d’una cooperativa; una de cada tres al Canadà, Nova Zelanda, Hondures i Noruega; una de cada quatre als EUA i Alemanya.

Més de 1.000 milions de persones de més de 90 països són membres de cooperatives i s’estima que el cooperativisme ocupa més de 100 milions de persones a tot el món, el 20% més que les multinacionals.

Catalunya és la comunitat autònoma amb més cooperatives. A Catalunya hi ha més d’1.000.000 de persones vinculades al cooperativisme.

A Catalunya l’ocupació a les cooperatives s’ha mantingut durant 2012, fins i tot amb un creixement del 2,2% el tercer trimestre de l’any.

De forma conjunta, les cooperatives catalanes representen el 14,10% del conjunt de l’ocupació cooperativista de l’Estat.

El 80% de l’ocupació a les cooperatives és de caràcter indefinit i més del 50% de llocs de treball estan ocupats per dones.

Dades de: http://www.elfuturescooperatiu.coop · http://www.cooperativestreball.coop/coneix/xifres

Imatge de la II Fira d’Economia Solidària

treball

· núm 204 · desembre

7

actualitat

de Troia del neoliberalisme EstArter, un espai per a la emprenedoria social col·laborativa Oscar Rebollo Coordinador de l’Escola de l’IGOP

E

n el punt de partida del projecte EstArter hi ha la idea que les sortides del túnel on estem ficats, si es plantegen únicament com a sortides individuals, resulten extremadament limitades: només uns quants, els més audaços, preparats i/o amb el suport de bones posicions prèvies, trobaran aquesta sortida, la resta corre un gran perill de quedar-se’n al marge.

També està la idea, a la base del projecte EstArter, que les sortides no poden ser únicament “empresarials”, sinó que també han de ser, necessàriament, “ètiques” i “polítiques” i, per tant, col·lectives i compromeses amb determinats valors i formes de fer. Finalment, en el punt de partida del projecte EstArter, també està molt clara la idea que la producció de coneixement no és ni única, ni potser principalment, una activitat acadèmica, i que són moltes les persones i les organitzacions que, com a resultat de la seva pràctica, de les

Les sortides no poden ser únicament “empresarials”, sinó que també han de ser, necessàriament, “ètiques” i “polítiques”.

seves experiències, atresoren uns coneixements que poden ser molt valuosos. Si ajuntem totes aquestes idees: buscar sortides a la situació actual, que no es basin només en l’individual, que tinguin un contingut ètic, polític i no només crematístic i que reconeguin la importància de la construcció col·lectiva de coneixements i projectes, llavors ja tenim el projecte EstArter.

El que busquem amb l’EstArter és crear una espai per a la formació i l’experimentació en aquelles habilitats, actituds i coneixements que resulten clau a l’hora de tirar endavant projectes de forma col·lectiva i col·laborativa i que transiten des de l’emocional i comunicatiu, fins a l’estratègic i organitzatiu, passant per allò més tangible: que surtin els números. Aquests projectes poden ser petites emprenedories econòmiques, però també associacions, campanyes, voluntariat, xarxes d’intercanvi, processos comunitaris i qualsevol projecte que es basi en el pensar i actuar de persones que volen col·laborar i compartir el seu desenvolupament.

Però atenció, que l’experiència ens mostra cada dia que una cosa és voler col·laborar i una altra és poder i saber fer-ho: es requereixen habilitats i actituds, coneixements i principis, objectius i estratègies, recursos i organització. L’EstArter vol ser un espai on sigui possible construir tot això, també de forma col·laborativa: ens hem ajuntat moltes entitats que ja estem col·laborant, membres de 9 institucions diferents: IGOP-UAB, CRIC (redactors d’opcions), Aposta, LabCoop, Hobest Consultora, RAI, Can Masdeu, Federació Catalana d’ONG, Cooperativa ETCS i Cooperativa Fil a l’Agulla. La metodologia de treball que es proposa es basa en la col·laboració, la gent

que s’apunti haurà de crear espais de treball conjunt i alimentar-los. Podríem dir que a l’EstArter es ve a practicar la col·laboració, aprendre d’aquesta pràctica i traduir els aprenentatges en projectes que poden ser molt diversos en els seus continguts i objectius, tot i compartir principis i mètodes de treball.

A l’EstArter es ve a practicar la col·laboració, aprendre d’aquesta pràctica i traduir els aprenentatges en projectes.

Aquí teniu informació més detallada dels continguts (http://bit.ly/infoESTARTER). Veureu que es tracta d’un espai prou flexible i ajustable a la diversitat que esperem trobar en els nostres entorns. Ens agradarà treballar en i amb aquesta diversitat i provocar processos d’intercanvi i enriquiments mutu.

Volem ser un recurs per a persones i col·lectius i també per a les administracions públiques: els vivers d’empreses i els estímuls a la iniciativa econòmica tradicional no han de desaparèixer. Segurament, joves emprenedors del món de la tecnologia podran guanyar-se molt bé la vida i generar ocupació amb les noves empreses que ja estan pensant; però no podem descuidar les respostes menys adaptatives i més transformadores. Adreçades a persones i grups que potser no són els més preparats, formats i recolzats, però sí són els portadors d’una gran promesa: la d’un altre món millor per a la majoria

.

Passejant per la Fira d’Economia Solidària de Catalunya Quim Carreras Membre de la FESC

de Catalunya

/ © Xarxa d’Economia Solidària

“Una economia al servei de les persones”, això diu el lema de la II Fira d’Economia Solidaria de Catalunya. Sóc la Laia i fa temps que porto pensant sobre com puc incorporar a al meu dia a dia els valors de l’economia social. Faré un passeig pels estands de la fira a veure si m’inspiro...

Veig que hi ha cooperatives de consum agroecològic, com El Borró o 30 panxes, m’informo i resulta que una està al meu barri i a prop de casa!! Penso que així menjaria una mica millor i afavoriria els i les productores locals. M’assabento que el pagès té l’hort al Baix Llobregat i que se’l pot anar a visitar. Segueixo mirant i fent la tafanera, em paro a l’estand d’Arç cooperativa consum responsable.

Es veu que fan assegurances i aprofito per informar-me de cara a canviar-me la de la moto, ja que tinc una d’aquelles que surt a un anunci de la tele i intueixo

que no deu ser una empresa massa justa en cap sentit...

Em pregunto si hi ha algun banc o caixa en l’economia social i veig que hi ha coses que em poden servir com Coop57 o Fiare. Segurament faci el canvi, qui sap si així deixaré de sentir-me culpable, de pensar en els bancs dolents, i aconseguiré dormir millor a les nits!!

Veig que hi ha moltes cooperatives de serveis, moltes més de les que imaginava, de tots tipus: del camp de la informació, de la salut, de l’esbarjo, de l’educació, de serveis per la llar, etc. No les podré conèixer totes de prop, però en això, com en tot, cal anar poc a poc.

Entre elles trobo una que em sorprèn: Som Energia. M’asseguren que és energia verda que no contamina, i moltes altres coses. De cop i volta em giro i em sorprèn un altre estand: és Celobert, una cooperativa d’arquitectura...

Això sona molt interessant!

Aix mareta, després de tanta informació i tantes troballes el cap em comença a treure fum, crec que el millor és anar a fer un beure. Però pam, em trobo amb una altra sorpresa: per fer-ho he de can-

viar els euros amb ecosols ja que la Fira té moneda pròpia (l’ecosol) que és la que s’utilitza per comprar els productes exposats, i per consumir al bar. Això de l’ecosol m’encurioseix i pregunto. Es veu que és una eina per facilitar els intercanvis en l’economia solidària, ja que, entre d’altres coses, amb l’ecosol no es pot especular.

Per pair tot el que he anat coneixent he quedat amb algunes persones de la XES, la Xarxa d’Economia Solidaria, per tal de parlar-ne amb calma. Abans de marxar, però, no puc evitar aturar-me a l’estand de l’Olivera. Hi ha unes ampolles de vi que em criden, me’l deixen provar i... està boníssim! En compro una per portar al dinar, segur que serà tot un èxit. M’oblidava de dir que l’Olivera és una cooperativa d’integració social de Vallbona de les Monges.

Finalment aconsegueixo marxar convençuda que, com deia el capità enciam, els petits canvis són poderosos i amb els meus actes quotidians puc decidir amb qui col·laboro i amb qui no. En definitiva, ja ho intuïa, però ara crec més que mai que una altra economia és possible i jo vull participar-hi!

.

8

9

10

treball

· núm 204 · desembre

confluència de l’esquerra

SYRIZA, nova perspectiva per a l’esquerra Tres membres de la direcció de Syriza ens expliquen el perquè i el com del seu naixement. I la importància que l’esquerra agafi les regnes.

Kostas Sahariadis / Yiannis Balafas / Stavros Karagkounis Membres de la direcció de Syriza

S

YRIZA comença el seu recorregut una mica després de l’any 2000 com a “únic espai de diàleg i d’acció de l’esquerra”, amb el compromís essencial de la reunió de les forces d’esquerra de cara a discutir i coordinar els seus esforços en fronts nombrosos.

El decenni de 2000 havia estat difícil, tant per a l’esquerra grega com per a l’esquerra europea, sense les certeses i les certituds del passat.

No obstant això, desafiant tots aquells qui anaven pregonant la fi de la història i el camí cap a l’Edèn mitjançant l’autoregulació del mercat lliure, l’esquerra va formar la seva nova identitat, la de l’esquerra del segle XXI. Aquest històric moviment, “ferit”, va emprendre l’acció i va renéixer a través dels moviments socials, tot participant en el moviment antimilitarista i en el moviment per la pau, contra la globalització neoliberal i amb contrapropostes meticulosament planificades sobre una sèrie d’assumptes, des del nivell local fins a l’internacional.

Que no se’ns oblidi l’aportació enorme de l’esquerra llatinoamericana durant aquestes dècades difícils, que, encara que des de molt lluny i en conjuntures socials molt diferenciades, va mantenir viva la flama dels principis ètics i dels valors de l’esquerra, tant en la teoria com en la pràctica.

La crisi econòmica global va venir per canviarho tot a Europa, sobretot en el Sud europeu i particularment a Grècia. La crisi econòmica sistèmica del capitalisme s’ha creuat amb un sistema polític estructuralment corrupte que considerava el país com una pertinença i malbaratava de manera desmesurada els diners públics a través de la política del clientelisme i de xarxes d’amiguets.

Tant la presència de gent jove en la direcció del partit com el seu líder, Alexis Tsipras, simbolitzen una nova perspectiva, no solament per a l’esquerra sinó també per al sistema polític en el seu conjunt.

L’esfondrament rapidíssim i violent tant de l’economia com de la societat grega, va generar dos fenòmens. La necessitat del canvi, la correcció de les injustícies i la revitalització de la democràcia, que en el terreny polític està expressat per SYRIZA. Al mateix temps, va desencadenar la intolerància, l’obscurantisme, amb la tornada alarmant dels nazis, no solament al Parlament sinó també a la vida política en el seu conjunt.

En aquest quinquenni de recessió, SYRIZA ha estat l’únic predicador de la resistència i de l’esperança, contra l’austeritat i la política dels memoràndums.

Alexis Tsipras amb seguidors de Syriza / © ACN

Avui, la ira popular que va fer que SYRIZA pugés un 26,9%, ha començat a convertir-se en un torrent esperançador, malgrat els compromisos electorals contraris que enfonsen el país en l’atur i en la pobresa seguint, amb fidelitat canina, els programes de recessió i d’austeritat.

Al juliol de 2013, SYRIZA va deixar de ser una coalició de partits i de moviments d’esquerres i va passar a ser un partit polític únic. Tant la presència de gent jove en la direcció del partit com el seu líder, Alexis Tsipras, simbolitzen una nova perspectiva, no solament per a l’esquerra sinó també per al sistema polític en el seu conjunt.

Les eleccions europees el maig de 2014 seran una batalla política decisiva per al futur de la UE, i anem a lluitar tots junts.

L’esquerra europea té l’oportunitat i ha d’intervenir de manera dinàmica per canviar aquest rumb desastrós per als pobles europeus. És el moment adequat perquè l’esquerra europea prengui les regnes

.

L’esquerra està fragmentada, qui la desfragmentarà?

Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles sobre les bases socials d’una possible confluència de l’esquerra

Les esquerres, estem representant la mateixa gent?

Maria Freixanet Politòloga

E

ls reptes que afronta l’esquerra són poderosos.

La sortida de la crisi es planteja (des de la dreta, i per tant des dels governs català i espanyol) a partir de la devaluació dels nostres salaris i el nostre benestar. Aquest és un model que no té perspectives de retrocedir. Però pitjor que això: aquest és un model contra el que l’esquerra no ha estat capaç de confrontar una alternativa poderosa. L’esquerra té propostes, té alternatives, però no té la força per a provocar el canvi. Perquè l’esquerra està fragmentada. Qui la desfragmentarà? Comença a ser urgent que l’esquerra deixi de banda especificitats, dogmatismes i pureses i aposti amb valentia i generositat per la confluència.

En aquest camí, una pregunta fonamental per a la construcció de la confluència de l’esquerra és saber si els partits d’esquerres estan representant la mateixa classe de gent.

A partir de les dades del Sondeig d’Opinió Política 20131 de l’ICPS, podem afirmar que, efectivament, hi ha una certa coincidència de classe entre les persones que van votar els diferents partits d’esquerres en les darreres eleccions autonòmiques i que, per tant, aquests partits tenen unes bases electorals mínimament comunes pel que fa a l’eix de classe.

Al sondeig hi observem que entre l’electorat d’ICV-EUiA hi ha una infrarepresentació significativa de propietaris. La classe social més representada dins la coalició d’esquerres és la classe serveis, com a la CUP i ERC, principalment professionals liberals, però també hi ha un percentatge important de persones treballadores no manuals, i manuals no qualificades. Al PSC, tot i que mostra un percentatge de propietaris més elevat, el 38% del seu vot és de treballadors manuals no qualificats.

Tan important com la classe objectiva és l’autoubicació de l’electorat pel que fa a la classe social. Donant les opcions de resposta alta, mitjana-alta, mitjana, mitjana-baixa i baixa, els i les votants d’ICVEUiA s’ubiquen en un 45% dels casos en la resposta mitjana-baixa, un altre 40% en classe mitjana i un 10% respon que és classe baixa (aquesta opció té una connotació negativa que fa que es vegi infrarepresentada). No hi ha ni una sola resposta situada a alta. Pel que fa al vot del PSC, té un 47% d’autoubicació a classe mitjana, un 37% a mitjana-baixa i un 11% a baixa.

Una estructura pràcticament idèntica a la de la CUP. Per la seva banda, ERC té un 54% a classe mitjana, un 35% a mitjana-baixa, i una xifra molt menor per a la resposta classe baixa. Afirmo, doncs, que existeix una estructura d’autoubicació de classe prou similar entre el vot als partits d’esquerres, i que per tant, si aquests fessin dels elements de classe el tret distintiu i preeminent, podríem trobar que la defensa dels interessos de les classes menys adinerades hauria de ser d’interès comú i coincident de tots aquests partits.

Així doncs, amb molts matisos, responc afirmativament a la pregunta inicial. L’esquerra està representant la mateixa gent. Classes serveis, treballadors i treballadores no manuals, treballadores i treballadors manuals no qualificats, gent que es considera classe mitjana, mitjana-baixa o fins i tot baixa. Gent que necessita les seves mans o el seu intel·lecte per aconseguir un sou; gent que no viu de rendes, sinó del seu treball. I, a tot això, em pregunto: més enllà de la classe social, tenen les bases electorals de l’esquerra una agenda política comuna? Deixarem aquesta pregunta per al proper Treball

.

1. L’enquesta està feta a partir de 800 casos, i per tant les respostes per als partits petits no són significatives. Per tant, cal que ignorem els números concrets i els utilitzem com una tendència.

treball

· núm 204 · desembre

11

europa

Vota a les primàries del partit Verd Europeu: tu decideixes Europa El Partit Verd Europeu elegeix el seu candidat o candidata a presidir la Comissió en un procés de primàries obertes inèdit a Europa.

Redacció

P

er primera vegada en la història qualsevol persona major de 16 anys que visqui en la Unió Europea i comparteixi els valors verds pot participar en l’elecció del candidat del Partit Verd a presidir la Comissió Europea. Les quatre persones candidates han estat nominades per, com a mínim, quatre dels partits verds dels diferents estats de la Unió Europea i de la Federació de Joves Verds Europeus (FYEG). D’entre aquestes se’n triaran dues que lideraran les eleccions europees de 2014, que es celebraran a tota Europa entre el 22 i el 25 de maig.

Les dues persones guanyadores seran les cares i portaveus de les campanya i ens representaran als debats per la presidència de la Comissió Europea.

El termini de votacions es va iniciar el passat 10 de novembre de 2013 i finalitza el proper 28 de gener de 2014. Les primàries dels Verds són també una oportunitat única per ampliar el projecte de democràcia per Internet a tota la Unió Europea. Així mateix, el Partit Verd Europeu és l’únic que elegirà els seus candidats en un procés de primàries, que a més es plantegen de manera oberta a la participació no només a la gent afiliada als propis partits, sinó a tothom qui comparteix les idees i el projecte de Els Verds.

En concret, ICV ha decidit donar suport a la candidatura de José Bové, d’Europe Écologie, un símbol de l’ecologisme internacional, implicat en els problemes del sud d’Europa i amb una trajectòria que ha demostrat el seu compromís d’esquerres i amb l’alterglobalització.

Ara la decisió final, però, està en mans de totes les persones d’esquerres i ecologistes que en vulguin prendre part. Si voleu conèixer una mica més les persones candidates, aquí teniu una breu presentació de cadascuna

EL FUTUR D’EUROPA DEPÈN DE TU!

.

VOTA ARA A LES PRIMÀRIES A GREENPRIMARY.EU

CONEIX ELS QUATRE ASPIRANTS

José Bové França

Monica Frassoni Itàlia

Rebecca Harms Alemanya

E

P

E

uroparlamentari des del 2009, soc, sobre tot, un granger del món. Al Larzac, on vaig munyir ovelles durant anys, vaig lluitar contra l’exèrcit per salvar la meva terra. He denunciat amb les ONGs, des de Seattle fins a Porto Alegre, que el món no és en venda! L’ecologia guia la meva vida des del 1970, quan vaig començar a oposar-me a l’energia nuclear. Em van empresonar per desobediència civil contra els transgènics però, finalment, es van prohibir. Anys de mobilització forçaren el govern francès a prohibir el fracking. Estic preparat per ser un dels dos candidats verds a liderar l’únic somni subversiu que empodera la ciutadania i protegeix el nostre planeta: una Europa ecològica al 2014

.

er recuperar l’autoconfiança i influenciar positivament els assumptes globals, hem de transformar les properes eleccions al PE en una competició real. Hem de fer soroll, creant controvèrsies i debats amb altres partits, mobilitzant els nostres membres i trobant nous suports.

Hem de convèncer la ciutadania perquè participi activament a la UE i aixequi la seva veu. Si no, la UE es dividirà novament, no resoldrem la crisi i el nostre col·lectiu esdevindrà irrellevant.

Presentar-me a aquestes eleccions primàries respon a l’ambició de formar equip amb altres competidors i competidores, per tal de fer visibles i creïbles les nostres propostes a la UE, més enllà de les eleccions europees

.

Ska Keller Alemanya

l meu activisme polític començà el 1975, amb el moviment alemany antinuclear. Com a co presidenta del grup Verd/ALE al Parlament Europeu, sempre he lluitat pels nostres ideals i objectius. La continua disputa al voltant de la transició energètica i climàtica em diu que als Verds, que som un partit relativament petit, ens cal passió i molta paciència amb les nostres grans idees; també a Europa. Volem i necessitem nous avanços cap a una unió política: necessitem passió i paciència per recuperar la confiança de la gent en aquesta idea. A la nostra campanya europea, voldria criticar les polítiques tancades i advocar per la sostenibilitat, la solidaritat i una bona qualitat de vida

.

V

aig créixer al Bloc de l’est però des de sempre m’he sentit europea. A casa meva, a la frontera polonesa, els meus principis de solidaritat van ser l’internacionalisme i la lluita contra el racisme. Els Joves Verds i els partits verds d’Europa en parlaven d’una manera efusiva que encara m’atreu. Per un medi ambient compartit, per a una Europa unida en pau i llibertat, capaç de fer front als reptes socials, econòmics i internacionals, per les coses que ens uneixen. Una Europa de generacions i regions solidàries, per a tothom i contra l’austeritat. Amb el vostre suport, faré campanya a tota Europa per convèncer la gent que ara és el moment de votar pels verds

.

12

treball

· núm 204 · desembre

local

BcnWorld no convenç El projecte BcnWorld representa el model de capitalisme fonamentat en l’oci, el consumisme i la ludopatia.

Joan Pons Solé Portaveu de l’Assemblea Aturem BcnWorld

E

l projecte BcnWorld, com a representació del pur model de capitalisme fonamentat en l’oci, el consumisme i la ludopatia, avança en el territori, però no exempt d’oposició, que dia rere dia va obrint camí.

El 30 de maig es van presentar a la Cambra de Comerç de Tarragona els inversors que acompanyaran l’empresa Veremonte en la construcció d’una part del macrocomplex turístic ubicat entre Salou i Vila-seca. Es tracta del grup Melià Hotels, la companyia xinesa Melco (Las Vegas en versió asiàtica) i ValueRetail (una operadora en Outlets, com el de la Roca Village). Recentment, Port Aventura i el grup Investindrustrial s’hi han unit, no fos cas que la competència els acabés de sentenciar.

Cal subratllar i denunciar la complicitat acrítica que està tenint el govern català i altres gestors públics envers aquest projecte, al que clarament se’ls prepara el terreny.

Cal subratllar i denunciar la complicitat acrítica que estan tenint el govern català i altres gestors públics envers aquest projecte, al que clarament se’ls prepara el terreny. Concretament el 30 de juliol, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el projecte de llei que ha de permetre la construcció del BcnWorld. Sobre aquesta reforma legislativa que just ara entra en tràmit parlamentari, abans que res, cal denunciar la manca de voluntat de participació ciutadana i informació pública que hi ha hagut en aquesta tramitació legislativa. Després que es presentés l’avantprojecte de llei a finals de juny, només es van donar quinze dies per a fer-hi aportacions.

Els grups d’ICV-EUiA, la CUP i Ciutadans presentaren una esmena a la totalitat del projecte de llei, al·legant que aquesta llei havia estat preparada a la carta dels inversors. Però finalment, gràcies als vots de CiU i les abstencions d’ERC, PSC i PP, el projecte de llei entrà en tramitació parlamentària, però amb un absolut desacord amb els pilars que fonamenten la llei i, per tant, el projecte de BcnWorld.

Sobre el contingut del projecte de llei tramitat, demostra com hi ha empreses que tenen la capacitat de fer lleis a la carta. BcnWorld i els seus inversors han aconseguit que un Govern lligat de mans i peus els escolti i accepti aspectes com: – Rebaixa dels impostos del sector del joc fins al 10%, en plena onada de retallades i augment d’impostos per a la resta de la societat.

– Concentració del joc a Catalunya dins el recinte del CRT, establint així un focus d’aquesta activitat als municipis de Salou i Vila-seca.

– Possibilitat de jugar a crèdit, no respectant el que recomanava l’informe del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, òrgan assessor de la Generalitat. En aquest dictamen, el CTESC posa en dubte seriosament les rebaixes fiscals proposades als casinos, la flexibilització en matèria d’accés a menors, la visibilitat dels casinos i la possibilitat de poder jugar a crèdit.

– Projecte de llei mancat de mesures de prevenció de la ludopatia, que permet l’accés als ludòpates i sense l’establiment de controls obligatoris de la identitat.

– Trencament del model de turisme familiar que suposava el CRT. El que queda a partir d’ara ben clar és que els casinos són i seran la columna vertebral del projecte.

Segons estudis encarregats per la mateixa Generalitat, pràcticament un 3% de la població catalana té problemes amb el joc. És a dir, estem parlant d’un col·lectiu de més de 150.000 persones afectades que BcnWorld no farà més que incrementar.

BcnWorld no convenç, ni a l’esfera política ni a l’esfera social, i neix i avança com un projecte condemnat al fracàs.

Si parlem de xifres i de llocs de treball, titular ideal per a vendre qualsevol projecte en la situació socioeconòmica actual, inicialment es parlava de 20.000 llocs de treball directes i 20.000 més d’indirectes.

Malgrat que ningú no parla dels llocs de treball que es destruirien en el sector hoteler i comercial del nucli de Salou i voltants, durant la presentació del projecte al mes de maig, ja no es van proclamar les xifres inflades dels 20.000 llocs de treball que s’havien promès, sinó que, segons els seus càlculs, la nova promesa és de 5.000 llocs de treball en la construcció.

En definitiva, BcnWorld no convenç, ni a l’esfera política ni a l’esfera social. BcnWorld neix i avança com un projecte condemnat al fracàs

.

Els Jocs de la frivolitat

© ACN

Lluís Rabell President de la FAVB

2

022... 2026? Més enllà de les peripècies de la candidatura olímpica que l’alcalde Trias ha volgut ressuscitar, sobta la frivolitat amb què el tema ha estat abordat per la majoria de forces polítiques del consistori. Les promeses mirífiques de reactivació econòmica i de realització d’infraestructures han estat una desvergonyida temptativa d’enredar una opinió pública aclaparada pels impactes de la crisi. Cada cop que hi ha una operació especulativa en marxa, ens prometen llocs de treball a dojo. Els propagandistes d’aquest manà rarament s’atarden a explicitar, però, de quina mena de llocs de treball es tracta, en quines condicions i de quina durada. No cal ser futuròleg per endevinar quin seria el destí de les “viles olímpiques” i les instal·lacions esportives realitzades per a l’ocasió –amb costos que sempre depassen els pressupostos inicials– un cop finalitzats els Jocs. Ni per predir els impactes que, en matèria de despesa energètica i emissions contaminants, suposaria transformar una vila mediterrània com Barcelona en una ciutat farcida de pistes de gel.

Sembla que no hi ha projectes –de país ni de ciutat– que no tinguin a veure amb el monocultiu turístic i l’economia de casino.

Tot plegat, no és sorprenent de la part d’un govern business friendly com el que tenim. El de la Generalitat, per la seva banda, ja ens va avergonyir amb les seves reverències servils al magnat Sheldon Adelson... i ens ha deixat estorats amb els seus regals fiscals a la indústria del joc per facilitar l’arribada de Barcelona World. Sembla que no hi ha projectes –de país ni de ciutat– que no tinguin a veure amb el monocultiu turístic i l’economia de casino. Ni es contempla cap altre mètode dinamitzador que “l’esdeveniment”. Dissortadament, una part de l’esquerra roman presonera d’aquesta lògica. El trist espectacle d’aquesta fallida candidatura subratlla la necessitat d’una alternativa transformadora; una proposta que respongui a l’actual urgència social i ecològica i obri un horitzó de promoció de l’economia solidària, del cooperativisme, del petit comerç i d’una nova industrialització, amb criteris de sostenibilitat i progrés

.

treball

· núm 204 · desembre

13

local

Un nou municipalisme del bé comú La Convenció Municipal del passat 21 d’octubre va agrupar 350 càrrecs locals d’ICV-EUiA-EPM per construir una alternativa a l’austeritat i pel bé comú.

Juan Campos CHA

“Necessitem polititzar la gent en la gestió d’allò propi”.

“La crisi és una oportunitat perquè la ciutadania i els moviments s’impliquin en la gestió i el treball per un projecte de ciutat alternativa.”

Pedro del Cura IU Rivas-Vaciamadrid

“Els municipis han estat històricament els espais més plurals i on l’esquerra ha pogut fer més polítiques de transformació social. La reforma local del PP és un atac a aquest contrapoder local, per evitar que la gent s’organitzi contra l’austericidi que retalla els drets de la gent.”

Lluís Tejedor Alcalde del Prat

Arnau Funes Responsable d’Eleccions Municipals d’ICV

Alguns tuits de la Convenció

#construintalternatives

L’

Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú va ser l’espai que va acollir la Convenció per encetar el disseny d’un nou municipalisme, adequat a aquest canvi d’època, que es basi en la defensa del bé comú i dels drets de la ciutadania i suposi, en les properes eleccions locals, una alternativa a les polítiques d’austeritat dictades per la dreta.

La Convenció Municipal va comptar amb diversos diàlegs i tallers, i també van assistir-hi un representant de Syriza, un membre del govern de RivasVaciamadrid, d’IU, representants de la CHA, Procés Constituent o la corrent socialista “Avancem”. Precisament, la voluntat de posar en comú espais de confluència sociopolítica des del món local entre diverses formacions d’esquerres del país i forjar un procés constituent alternatiu a les polítiques de la dreta conservadora des dels pobles i ciutats, va centrar bona part del debat i la reflexió política de la Convenció.

Per altra banda, la Jornada també va comptar amb tres tallers sobre drets socials, sostenibilitat i espais de democràcia deliberativa des l’òptica local, on hi van participar experts i acadèmics, representants dels moviments socials i càrrecs locals de la coalició.

Alhora, es va posar en comú la Xarxa de Bones Pràctiques del conjunt d’experiències i polítiques endegades des de la coalició als ajuntaments i ens locals.

Per últim, es va donar el tret de sortida de la Jornada amb la presentació del document ‘Construint el bé comú. Un nou municipalisme emancipador per al canvi d’època’, que aposta per “trenar espais de confluència sociopolítica i articular un nou municipalisme que serveixi per canviar-ho tot: ciutats i pobles com a espais de democràcia deliberativa i directa, per una nova economia, per la justícia social, compromesos amb la sostenibilitat i amb espais de solidaritat.

La Convenció va ser també un espai de reivindicació del municipalisme d’ICV i del conjunt de la coalició, el compromís diari de la nostra gent compromesa amb la vida quotidiana com a espai tangible de transformació social, i amb les polítiques de proximitat com a eines de construcció de dignitat, igualtat i sostenibilitat. Des dels ajuntaments, des dels barris, a peu de carrer, ICV segueix fent una aportació cabdal al procés de millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes

.

Anna M. Cuello @AnnaMCuello Dia de defensa, reivindicació i debat del paper essencial dels Ajuntaments com a dics de contenció davant l’austeritat!

“Els nostres regidors han de liderar la repolitització des del món local amb les lluites concretes del dia a dia dels nostres veïns i veïnes.” “Els reptes principals del municipalisme d’esquerres és treballar amb la ciutadania per pal·liar al màxim els efectes de la crisi, especialment l’atur; fer costat a la gent, impulsar inversió social i sobretot vetllar per l’escola pública, per defensar la construcció d’una ciutat sense exclusions.”

Dolors Llobet CCOO

Víctor Catalan Casas @victor_catalan ‘L’única política que decideix mirant els ulls al veí és la municipal’ Tejedor, alcalde del Prat Lídia Muñoz @lidia_mu

@JordiSJB justícia social ha de ser l’eix principal de les polítiques als nostres municipis Josep Puigdengolas @JPuigdengolas ‘El procés constituent, o el fem o ens el fan’.

Ho ha dit aquest matí @dolorscamats i ara ho diu @ricardgoma ICV Montgat @icvmontgat

Marta Ribas: “Poseu en català la llei estatal d’Administració Local i tindreu la llei catalana de governs locals” Joan Miquel Ballesté @jmballeste

Segons Birmpas, de Syriza, “Ningú no ha d’estar sol davant la crisi”. Comprometemnos-hi tots!

Iniciativa_Esplugues @icvesplugues Tejedor: repensar un món local divers. Les persones són el centre de la nostra actuació. #construintalternatives @apeudecarrer

“En aquests moments, la principal reivindicació dels treballadors públics és la de garantir i defensar el treball i la qualitat dels serveiss municipals”. “La funció pública és fonamental per garantir els drets de la ciutadania, i la reforma local del PP persegueix l’externalització dels serveis i el treball públic; això ataca els drets dels treballadors, però també ataca directament la qualitat dels serveis que es presten a la ciutadania.”

Carola Castellà Sociòloga

“El repte és fer de la crisi una oportunitat per fer canviar les formes de deliberació i participació de la ciutadania al món local” “Cal flexibilitzar les formes i estructures de participació actual, introduir les TIC al món local com un mitjà de comunicació però també de participació i deliberació”.

Ricard Gomà Regidor portaveu d’ICV Barcelona

Arga Sentís @argasentis

Les bases de la democràcia són també el poder local, per això es volen carregar el municipalisme amb l’excusa de la crisi

En aquest link pots visitar una presentació de la Xarxa de Bones Pràctiques de la coalició ICV-EUiA-EPM

“El municipalisme ha de ser motor i punta de llança de la nova confluència política, i des de la coalició hem d’interioritzar que sense món local, no hi haurà procés constituent”. “Des d’ICV tenim un paper clau en la construcció d’aquest nou subjecte politic; per canviarho tot cal repensar-ho tot. Amb noves confluències i noves aliances, pas a pas i amb valentia cal construir aquest camí cap al 2015, perquè les eleccions municipals siguin unes veritables eleccions constituents”.

14

treball

· núm 204 · desembre

Vázquez Montalbán, sempre

Rara avis d’intel·lectual polític Reflexions disperses sobre Manuel Vázquez Montalbán als deu anys de la seva mort.

Rafael Ribó Síndic de greuges

M

anolo era un intel·lectual polític. Això significa un binomi molt rar en les nostres latituds. Hi ha hagut pocs intel·lectuals que hagin fet política, i molts d’ells han signat manifestos o han donat suport a opcions partidistes, especialment davant conteses electorals. Pocs s’han embarcat en la quotidianitat de la tasca política de lluita per uns ideals i objectius, com va fer-ho ell.

D’altra banda, a pocs dirigents polítics se’ls coneix una tasca d’elaboració intel·lectual i/o cultural. La majoria han actuat convençuts que els intel·lectuals i la cultura havien de servir a les opcions orgàniques partidistes. Fins i tot, històricament s’ha menyspreat i s’ha arribat a témer la crítica intel·lectual de plantejaments partidistes.

Manuel Vázquez Montalbán va exercir plenament i de forma indestriable les dues funcions, i va ocupar càrrecs de responsabilitat en nivells de direcció partidista mantenint una permanent reflexió crítica sobre la realitat política. Quan hi va haver la primera guerra de l’Iraq, per exemple, Manolo formà part del comitè organitzador de les manifestacions pacifistes. Per a tot això, calia el que ell anomenava l’intrusisme crític, viu i profund, sense caure en cap dogmatisme. Fou molt directe en les seves denúncies de l’oficialisme, ja fos l’arrelat en el passat o el d’un fals modernisme.

Era un “tafaner” de la realitat i, per tant, també de la política. El fascinava el fenomen del poder i l’intentava despullar amb una distribució engrescadora de les energies. Tots hauríem de ser conscients, ens diria en Manolo, que tenim poder i podem influir en la política. I que cal esfilagarsar la dimensió del poder per trobar totes les escletxes de l’adversari i poder avançar amb les propostes d’alliberament.

El poder no és mai una suma zero i, per això, cal practicar l’exercici col·lectiu de la democràcia en totes les seves dimensions. Aquesta pràctica ha d’anar més lluny del sol exercici del dret de vot, amb perspectiva de construir i reconstruir opcions basades en les diverses i mutants contradiccions socials.

El seu missatge és radicalment actual, en plena crisi econòmica, social i democràtica. Mai no va acceptar els plantejaments de refugi o deconstrucció de bases amb les fustes de naufragis.

El seu missatge és radicalment actual, en plena crisi econòmica, social i democràtica. Mai no va acceptar els plantejaments de refugi o deconstrucció de bases amb les fustes de naufragis. Hi ha prou elements d’injustícia per aprofundir en la democràcia, la

participació i la facultat col·lectiva de decisió, i per obrir nous camins i espais sense temença. I ell ho descrivia sobre una realitat social concreta en la qual s’arrelava.

Fou un analista transnacional del que succeïa, fins i tot en la llunyania, sense perdre la base territorial, social i cultural més immediata. I així desenvolupava anàlisis globals de cooperació a l’ensems de propostes antropològiques i nacionals sobre la realitat catalana, que era la seva més pròpia.

Amb en Manolo discutíem sobre el pessimisme de la intel·ligència i em subratllava el meu optimisme (segons ell, i així em dedicà un llibre, l’Optimisme de la raó). Sempre ajudava a trobar la sortida de les problemàtiques plantejades. I ho feia des de l’entusiasme per empènyer. “Què, Rafael, com va tot?”, em preguntava constantment. I quan li explicaves dubtes o dificultats, de seguida et brindava nous arguments i eines per intentar superar-los

.

Ell va matar Kennedy… i molts altres Marc Andreu Periodista i historiador

V

a ser el 1972 quan, transmutat per primer cop en el detectiu Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) va fer aquesta confessió: Yo maté a Kennedy. Però el mèrit de l’escriptor i periodista desaparegut ara fa 10 anys supera la seva insuperable ficció. Ell també va matar Franco, Felipe González i José

María Aznar. Es va atrevir, fins i tot, amb Joan Pau II i Fidel Castro a Y Dios entró en La Habana. I no va tenir pietat amb Stalin quan va reivindicar Andreu Nin i el POUM a El pianista i a la declaració que va fer, el 1989, el seu PSUC, del que volia ser l’últim a tancar el llum (i no va poder perquè Iniciativa el va commutar).

Aquests magnicidis, assassinats al comitè central o no, van ser literaris per a qui va escriure un centenar de llibres de tota mena i notícia per a qui va publicar més de 9.000 textos periodístics en una quarentena de capçaleres. De la Soli falangista on va debutar i es va descarar

ja com a comunista, el 1960, fins a El País on va morir descarat i esquivant la censura per defensar el diàleg amb ETA… però on va romandre fidel als lectors rebutjant ofertes de Pedro J. Ramírez que li triplicaven el sou. Entremig, La Prensa, Hogares Modernos, Siglo 20, Tele/eXprés, Triunfo, Por Favor, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Serra d’Or, Taula de Canvi, Arreu, El Periódico, Interviú, Avui, El Temps, Treball, Jovent, Gimlet, Camp de l’Arpa, La Veu del Carrer…

Si encara visqués, Vázquez Montalbán estaria alimentant, de ben segur, la munió de capçaleres digitals i noves revistes en paper que proliferen en el minifundisme periodístic de l’esquerra. Un panorama que ell, des de les bases d’aquell Informe sobre la información escrit a la presó de Lleida el 1962, ens ajudaria a entendre críticament (amb twitter o sense): potser diria que es tracta d’un fenomen comunicatiu útil i esperançador i, alhora, impotent enfront del latifundisme mediàtic de la dreta.

D’algú tan prolífic i, per tant, desigual -però fins i tot amb obra poètica notable-, es fa difícil recomanar lectures escollides. És més fàcil destacar-ne només uns magnicidis literaris que també van ser polítics, ideològics. El combat a mort contra Franco és el que més va treballar-se: des del seu debut periodístic fins a la sàtira de Por favor

i les cròniques de Triunfo, passant per obres com Galíndez i Autobiografía del general Franco. A Aznar se’l va liquidar a La Aznaridad. Felipe González va ser més dur de pelar. Per la traïció de la socialdemocràcia a l’esquerra que Vázquez Montalbán va criticar àcidament i lúcidament abans que ningú.

Si encara visqués, Vázquez Montalbán estaria alimentant, de ben segur, la munió de capçaleres digitals i noves revistes en paper que proliferen en el minifundisme periodístic de l’esquerra.

Tot detectant que, entre 1982 i 1986, es va perdre el consens sobre la idea utòpica no socialista però sí socialitzant de ciutat, societat democràtica, sorgida de l’antifranquisme. Per això, amb Jorge Semprún, l’home que va matar Kenndy i tants altres és l’únic a qui salven de la crema els revisionistes ideològics de la Cultura de la Transició (CT)

.

treball

· núm 204 · desembre

15

cultura

Qui està orfe de premsa crítica i compromesa?

Si en cap moment hi ha qui es va quedar amb la sensació d’orfandat de periodisme crític i compromès, ja no hi té motius. Repassem algunes de les principals opcions que teniu, i trieu-ne la vostra.

Redacció: Susi Montón

E

l 24 de febrer de 2012, el diari Público va deixar d’editar-se en paper. Després de dos expedients de regulació d’ocupació i un concurs de creditors, la capçalera editada per Mediapubli, amb Jaume Roures com a principal impulsor, va ser subhastada al maig del mateix any i adquirida per Display Connectors (amb un accionariat sospitosament semblant al de Mediapubli, com van denunciar públicament els treballadors). S’esvaïa de la premsa escrita una publicació que pretenia obertament dirigir-se a l’esquerra, amb una línia editorial “progressista i independent dirigida a tots els públics, però amb atenció especial a lectors al voltant dels trenta anys”, com van manifestar en la seva presentació.

Si en cap moment va quedar en l’aire un certa sensació d’orfandat informativa, de manca de periodisme crític i compromès, aquesta va desaparèixer ràpidament. I de quina manera. No només per l’aparició d’eldiario.es (només a internet, però amb publicacions monogràfiques en paper sobre temes concrets), dirigit per Ignacio Escolar, que va aplegar un nombre significatiu de les signatures de Público i que continua amb una línia editorial similar.

Quedava per arribar una onada de publicacions que trenquen l’esquema clàssic editorial, on són els mateixos periodistas qui, totalment o parcialment, són propietaris de les capçaleres (i que de vegades ho són conjuntament amb els lectors i les lectores).

Noves publicacions que combinen les possibilitats digitals amb el paper i que, totes elles, reiteren en les seves declaracions de principis el seu compromís amb la llibertat i la independència. Així, un mes després del darrer número en paper de Público, alguns dels ja excol·laboradors, com Fernando Rapa, treien al carrer el primer número de la revista satírica Mongolia. Un humor àcid i polític que pren com a referent a les desaparegudes El Papus, La Codorniz o Hermano Lobo. Com a mostra, el punt sisè del seu decàleg: “No somos de izquierdas ni de derechas.

Repetimos: no somos de derechas”. Però no tot és riure a Mongolia: la secció “Reality News” ofereix reportatges periodístics sobre temes d’actualitat.

eldiario.es

Molt poc temps després de l’aparició de l’exèrcit mongol als quioscos, a l’estiu de 2012, es constitueix MasPublico, una innovadora fórmula de cooperativa 100% propietat de treballadors i lectors, que no va reeixir a fer-se amb la capçalera de Público. A finals de 2012 treuen al carrer el primer número de La Marea, un mitjà online diari a la vegada que una revista mensual en paper. Els seus principis editorials, entre molts d’altres, són la llibertat, la igualtat, la laïcitat i la defensa d’allò públic. L’assemblea de socis ha adoptat un estricte codi ètic pel que fa a l’admissió de publicitat.

També ha escollit ser una cooperativa Alternativas Económicas, una revista mensual de divulgació econòmica agermanada amb la francesa Alternatives Économiques i dirigida per Andreu Missé. La publicació vol ser una veu crítica contra les desigualtats i les injustícies socials i oferir als ciutadans una eina per entendre millor la realitat econòmica i com afecten decisions polítiques en la regulació laboral, la fiscal, les pensions, l’educació, la sanitat o l’habitatge.

La darrera incorporació a aquesta onada de periodisme independent és Infolibre.es, que apareix com a diari online de contingut parcialment obert i de subscripció. Sota la direcció de Jesús Maraña (exdirector de Público), la capçalera defensa un periodisme lliure, honest, participatiu i progressista. Mensualment edita en paper la revista Tintalibre, amb reportatges i entrevistes en profunditat.

Malauradament, en el moment d’escriure aquestes línies, Infolibre està patint atacs a la seva web, l’autoria dels quals encara es desconeix. No és el primer cop que passa. Sembla que a alguns el compromís amb la informació honesta i veraç, no sempre coincident amb les agendes dels grans mitjans, els cou. La nostra solidaritat des d’aquí

.

Periodicitat: diària Subscripció mensual: 5e

Revista Mongolia

Periodicitat: mensual Preu: 3e, 32e la subscripció anual www.revistamongolia.com

La Marea

Periodicitat: mensual Preu: 50e, subscripció anual (17,90e online) www.lamarea.com

Alternativas Económicas

Periodicitat: mensual Preu: 4,30e, 44e subscripció anual www.alternativaseconomicas.coop

Infolibre.es

Periodicitat: diària Subscripció mensual: 6e www.infolibre.es

16

treball

· núm 204 · desembre

entrevista Gemma Lienas Escriptora S’identifica amb el seu personatge més famós, la protagonista dels Diaris de la Carlota: una noia combativa, alegre, optimista, lluitadora, que s’indigna amb les injustícies i fa el que pot per combatre-les. Gemma Lienas té més de 80 llibres publicats per a totes les edats i de totes les temàtiques: des de la fada Minty per a nens i nenes fins a Vull ser puta o receptes de cuina. I ha rebut premis com la Medalla Francesc Macià (2010) pel seu paper per la literatura catalana de finals del segle XX i principis de XXI i per la seva lluita feminista, una menció d’honor de la UNESCO per El diari lila de la Carlota (2003). O el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes (XXIII edició) per El final del joc (2003). Ara, ha obert una xocolateria al barri de Gràcia de Barcelona, Xocolatíssim (Puigmartí, 10).

“Hi ha un moviment a nivell mundial perquè la dona continuï tenint els rols tradicionals” Entrevista: Júlia Brosa

Si t’haguessin dit que en ple s. XXI estaríem retrocedint a passos gegants en el discurs i les reivindicacions de les dones, t’ho hauries cregut?

M’hagués pensat que m’estaven prenent el pèl.

I ara que és una realitat, em posaria a plorar. Tants anys de lluita per avançar una mica i ara comencem a retrocedir... La sensació que tinc és que miro al meu voltant i penso que és com si estigués en una cinta mecànica del gimnàs corrent, corrent, corrent, i el paisatge sempre és el mateix... I ara fins i tot va enrere.... És força desesperant.

“La crisi, les retallades... recauen sobretot damunt de les dones.”

Un estudi de la universitat Complutense de Madrid conclou que augmenten les actituds masclistes entre els joves. Si no canvien les polítiques, tenim un futur negre?

Tenim un futur negre. Em preocupa la qüestió dels joves. Jo que faig xerrades a instituts i escoles, m’adono del retrocés fins i tot ideològic: la violència de gènere està molt estesa. Hi ha moltes nenes que són controlades pels seus nòvios pel WhatsApp o les xarxes. Fa 15 anys, a una noia amb una sexualitat més o menys lliure no li deien gaire cosa; ara, és una marrana, una fresca, una puta. Ens ve la moda del tema de la virginitat dels EEUU, que ens arriba per culpa del TeaParty. Anem enrere perquè hi ha un moviment que ja li interessa a nivell mundial que la dona continuï tenint els rols tradicionals que tenia, es quedi a casa i s’ocupi del que tradicionalment li han fet ocupar.

Què toca reivindicar cada dia, però aquest 25N en concret?

No sé per on hem de començar... És brutal com hem retrocedit les dones des que ha començat la crisi: no només perquè han perdut la feina, sinó perquè el treball es precaritza molt més. I si a més amb les retallades, les estades hospitalàries són molt curtes i els malalts tornen a casa abans, les escoles bressol tanquen... Tot això recau al damunt de les dones.

Va, dóna’m un missatge positiu...

Ara tenim al nostre abast eines que ens permeten fer xarxa. Internet és l’eina per connectar-nos i fer més pressió. Hem d’organitzar-nos i resistir com sigui.

La major part de la literatura, el cine, la televisió... encara segueix venent una imatge estereotipada de la dona (com el cine, la televisió...) i els rols de gènere?

Hi ha de tot. El problema és què arriba més als joves, què veuen i llegeixen més. Per exemple: Crepúsculo, que és el paradigma de l’amor romàntic, el que més mal ha fet a les dones: la idea que no ets ningú si no tens un home al costat, que l’amor ho pot tot, que el redimiràs encara que sigui un cabró...

Però per altra banda, mentrestant els nois (bé, les noies també, eh) tenen molt accés a la pornografia.

El que em trobo és que els nois creuen que el sexe és el que veuen a la pornografia i es pensen que és com un documental, en lloc de pensar que és com veure Superman. Això té dos inconvenients. El primer, cap a elles: m’escriuen noies de 13 anys esparverades perquè els seus nòvios els diuen que s’han de depilar el pubis perquè estan acostumats a veure’ls depilats i els sembla que això és el normal. I clar, les noies de 13 anys es queden de pasta de moniato quan els diuen això. Però a ells també els va malament. Se la miren (la pornografia) com si fos de veritat i aleshores resulta que acaben anant a la sexòloga perquè no tenen una erecció com la del Nacho Vidal.

MINIQÜESTIONARI Un llibre que et va marcar Tom Sawyer, que em va fer venir ganes de ser escriptora.

Un llibre que t’hauria agradat escriure L’assassí cec, de Margaret Atwood.

Un plat que t’agrada cuinar Tagín Una cita Audentes Fortuna iuvat (la sort ajuda la gent audaç) Xocolata amb... taronja

En el context actual de retrocés de drets socials, calen més Carlotes que mai?

Sí... Falten moltes Carlotes, mentalitat de batalla i d’autocrítica. Em trobo moltes noies enganxades a la Carlota, però el que és evident és que aquestes no són les que llegeixen Crepúsculo, perquè és una mentalitat molt diferent.

“Ara tenim al nostre abast eines que ens permeten fer xarxa. Internet és l’eina per connectar-nos i fer més pressió.

Hem d’organitzar-nos i resistir com sigui.”

Què vol dir ser feminista i d’esquerres avui?

Crec que ser feminista i d’esquerres sempre vol dir el mateix, però s’han d’adaptar el reptes. Per exemple, treballo amb una noia més jove, feminista, però em diu que de la meva generació no li agrada l’esperit de batalla, el llenguatge que utilitzem, que som massa combatives. Potser aquesta és una diferència. Però lluitem per les mateixes coses: per la igualtat, perquè el poder no el tinguin sempre els mateixos, l’home heterosexual, ric i blanc, sinó que tothom estigui en la mateixa esfera i la igualtat sigui un fet. Ser d’esquerres avui continua sent lluitar contra la injustícia social i els desequilibris econòmics i, en definitiva, lluitar per una societat més justa i equitativa i per una redistribució a la societat i al món.

Com decideixes obrir Xocolatíssim?

Viure del món de la cultura és pràcticament impossible. Durant molts anys he pogut viure d’això, però ara no. Total, que vaig decidir que volia fer alguna cosa relacionada amb el món de la gastronomia.

Vaig optar per la xocolata perquè m’agrada molt.

A la botiga hi ha tot el que et puguis imaginar: xocolates per a tots els gustos, galetes de tot tipus, piruletes amb missatges, tota classe de banyats... A més, tota la xocolata que tenim és Quilòmetre Zero i artesanal: per fer país i pel planeta. I també en tenim d’ecològica. A més, també anem molt amb compte amb l’embalatge.

Tot va en paper craft, res de grans llaçades, res de bosses de plàstic. I després de Reis volem fer tertúlies i conferències i lligar-les a la xocolata

.