Treball 214

núm 214

Revista de reflexió i crítica política d’esquerres, ecologista i feminista Fundada pel PSUC el 1936

Un País en Comú El 8 d’abril tindrà lloc l’assemblea fundacional d’un nou subjecte polític d’esquerres a Catalunya. Amb quin objectiu? Què diu el document que es presenta? / Pàg. 2-3

Habitatge i turisme Dos reptes connectats claus per a garantir una vida digna a les nostres ciutats. / Pàg. 6-9

març 2017 preu: 1,05 e

Educació Parlem d’innovació educativa, segregació i subvencions a escoles d’elit. / Pàg. 16-17

2

treball

· núm 214 · març

un país en comú

Una nova eina per a Catalunya L’esquerra catalana es troba immersa en un procés de confluència per articular un nou espai social i polític que permeti construir un país més just. Un procés iniciat el passat 29 de gener i que té un punt culminant el 8 d’abril. Sobre el què i el com, ens parla Xavier Domènech.

Xavier Domènech Portaveu d’En Comú Podem al Congrés

V

enim, certament, de lluny. La lluita i el compromís per millorar la vida de les majories beu de diverses fonts. En aquest sentit, som hereus de les grans tradicions emancipadores: el sindicalisme, que ha guanyat els drets als centres de treball i al carrer; l’ecologisme, que defensa el territori dels atacs especulatius; el feminisme, que articula la possibilitat d’una societat justa també en termes de gènere; el pacifisme, que lluita contra la barbàrie, i el republicanisme, que ens impregna a diari dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, entre d’altres. Hereus d’unes tradicions que a la nostra terra han construït i articulat el país.

D’aquells qui van guanyar la jornada de 8 hores per a tothom, dels qui van reconstruir la democràcia durant la negra nit franquista, dels moviments socials i veïnals que van recuperar les llibertats i els nostres drets durant els últims 40 anys.

Som, però, tan fills i néts del nostre passat com de nosaltres mateixos. Fills també d’una nova època, que té en el 15M un dels seus signes més evidents.

La seva irrupció marca, en aquest sentit, una etapa de mobilització social i política excepcional, on vam entendre que sols no podíem, que ens necessitàvem a tots i totes, en un procés de lluites i aprenentatges que cercaven transformar una realitat absolutament injusta, al mateix temps que ens transformàvem també nosaltres mateixos.

Hem marcat l’epitafi del bipartidisme i hem aconseguit imposar una nova agenda política Davant un sistema polític cada cop més deslegitimat, vam passar de la protesta a la proposta, vam configurar també nous instruments i espais polítics que aplegaven el nou activisme amb les militàncies més dignes. I així vam conquerir institucions i governs, portant el canvi a la ciutat de Barcelona, entre d’altres viles i pobles, demostrant que les coses es poden fer d’una altra manera: posant la gent en el centre de totes les decisions polítiques.

Alguns van pensar que érem un fenomen passatger, un “accident” polític. Tanmateix, vam guanyar, contra tot pronòstic, les dues últimes eleccions a Catalunya. Vam guanyar-les defensant una sortida digna a la crisi econòmica i social, una proposta democratitzadora que materialitzi el dret a decidir del poble de Catalunya, i la necessitat de posar les institucions al servei de la gent. En el procés, hem marcat l’epitafi del bipartidisme i hem aconseguit imposar una nova agenda política. No cercàvem, ni cerquem, només això, per la qual cosa hem de seguir caminant per transformar i transformar-nos.

La irrupció política de les propostes confluents ha demostrat a Catalunya que estem en disposició de representar les seves classes populars, com també ho estem de construir-nos com a una alternativa de país. En les dues últimes eleccions, hem estat tant la candidatura més votada a la capital com al poble més petit, Sant Jaume de Frontanyà.

El passat 29 de gener es va iniciar el procés per a construir el nou espai polític / © Núria Casal

Ara més que mai necessitem bastir una alternativa de país. Ara més que mai, front a les injustícies sagnants que pateix la majoria de la població, viure, com afirmava Gramsci, és prendre partit. Necessitem un país per a la seva gent, que no deixi ningú enrere. Ens toca construir una Catalunya que no oblidi cap racó, on es compti amb totes les comarques. El desenvolupament d’una de les parts de la nostra terra ha de suposar el desenvolupament del tot, i el desenvolupament del tot ha de ser el de cada una de les seves parts. No hi ha cohesió social sense cohesió territorial, en una Catalunya on la sobirania sigui realment plena a tots els seus vessants, a partir d’una veritable democràcia política, social i econòmica.

Ens trobem en un moment clau per edificar una força integrada del millor de cadascú, que suposi unir des de la pluralitat i la diversitat les millors tradicions progressistes i del catalanisme popular per avançar i anar més enllà de nosaltres mateixos. Un espai polític que s’articuli i es construeixi com una proposta de país i amb el propi país: des de Ponent fins al Cap de Creus, des dels Pirineus fins a les Terres de l’Ebre, passant per la Catalunya Central i el Penedès, pel Camp de Tarragona i Barcelona. Ens trobem, també, immersos en forjar una alternativa que sàpiga, reconegui i construeixi una Catalunya que tingui en compte les identitats múltiples com a nació en permanent construcció.

Tenim davant l’objectiu d’erigir una força oberta a tothom, que tingui un efecte multiplicador en la seva construcció, agrupant als i a les militants i simpatitzants de les forces polítiques existents i sumant tots aquells i totes aquelles que des de diversos àmbits socials, territorials i professionals, fan un pas i decideixen implicar-se activament en aquesta nova època.

Un dels principals reptes que tenim és construir una eina per dignificar la política i deixar enrere la corrupció, la submissió als poderosos i la fi de les portes giratòries. Necessitem construir-nos per retornar la política a la gent i redefinir la política del segle XXI, modernitzant les institucions i posant-les al servei de la gent, tot practicant una política més democràtica, ètica i transparent.

L’altre gran repte és alçar una alternativa política i social progressista que entengui que l’economia està al servei de la gent. Per això és necessari innovar en les solucions a la crisi, sortint dels paradigmes caducs que ens han portat fins a la crisi actual. Hem de fer nostra la idea de «a cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats».

Hem de ser, en aquest sentit, força efectivament en disposició de governar el present, però també una força que ens permeti prefigurar futurs alternatius davant l’esgotament sistèmic actual.

Viure, com afirmava Gramsci, és prendre partit Ens trobem en un moment clau per edificar una força integrada del millor de cadascú L’hegemonia convergent a Catalunya està perdent la confiança d’un poble que està fart de la seva corrupció, de les seves retallades. Les classes populars han d’estar en disposició d’articular una nova hegemonia social, cultural, econòmica i política, per encarnar i ser portadores d’un nou projecte de país.

En aquest llarg procés podem trobar moments de cansament davant de tots els esforços realitzats, però tan sols hem de mirar el nostre passat recent per tenir clar el que estem fent, el que estem protagonitzant.

No és tan sols la responsabilitat que tenim davant allò que ens ha d’impulsar; és sobretot la consciència de la necessitat d’aquest projecte. No tan sols pels qui participem en aquest projecte, sinó per tots nosaltres com a poble. Som, ara mateix, protagonistes d’una història que a voltes pot semblar petita, però que és clau per poder recuperar col·lectivament la confiança en un futur que construïm col·lectivament amb les nostres mans. Perquè això no va de guanyar només unes eleccions, sinó de guanyar un país, i un temps que ha de ser cada cop més nostre

.

treball

· núm 214 · març

3

un país en comú

Els noms de la cosa

Editorial

Les ponències zero presentades el 29 de gener en un acte multitudinari a les Cotxeres de Sants presagien un debat prou interessant i ric de cara a l’assemblea constituent del nou subjecte polític, prevista per al 8 d’abril.

Marc Andreu Periodista i historiador

U

n cop llegits els textos (65 pàgines de lletra petita, organitzades en sis blocs), queda clar que la cosa no va de noms, i menys encara de sigles. Tampoc no va de dogmes ni d’ortodòxies ideològiques. Les ponències zero configuren un document prou enraonat i seriós que –partint de principis i valors però sense aturar-se gaire en etiquetes ni consignes– desenvolupa els elements bàsics del model de país proposat pels comuns i permet que gent molt diversa s’hi pugui reconèixer. Innovador com a document fundacional, les ponències zero d’Un País en Comú no són ni el manifest ideològic habitual ni un clàssic programa de síntesi política, però no els desmereixen en continguts. Si alguna cosa hi falta, potser, és certa perspectiva o anàlisi històrica més enllà del 15M i un major reconeixement i balanç de la cultura i les tradicions polítiques de l’esquerra arreu i del catalanisme al nostre país.

En qualsevol cas, en les ponències zero hi ha idees o conceptes que, bé perquè hi surten esmentades o bé justament perquè no hi apareixen, conviden a fer algunes reflexions nominals. Així, i malgrat que es tracta d’un document laic (que no vol dir agnòstic ni ateu) que pretén depassar els diferents dogmes clàssics de l’esquerra, no deixa de sorprendre que no hi hagi cap referència al socialisme, al comunisme o a l’anarquisme. Ni una. I no és perquè s’evitin els ismes, malgrat que no se n’abusa: es parla sense complexes del capitalisme i el neoliberalisme i, alhora, es reivindica per al nou subjecte polític el catalanisme popular, l’internacionalisme i el feminisme.

Per això, tot i que la socialdemocràcia sí apareix citada algun cop, costa d’entendre que en les ponències zero d’una força d’esquerres s’ometi deliberadament la denominació de “socialisme”, concepte d’ampli espectre, amb moltes accepcions i de llarga història que, independentment de que s’hi combregui o no i per què, encara és útil com a referència en debats polítics. Ni que sigui de forma conceptual i per pura economia de paraules.

De fet, i sense entrar en el debat sistèmic de si avui existeix alguna ideologia ben definida que pugui plantar cara al capitalisme com ara fa cent anys va fer el socialisme amb una revolució digna d’aquest nom (una altra cosa és com va anar i com va acabar), es troben a faltar en les ponències zero termes entenedors o de síntesi que posin nom al que es defineix com a “una nova manera de fer política, la política del comú”. I encara més quan s’anuncia l’objectiu de fer una “revolució democràtica i feminista”.

És cert que els conceptes de bé comú i democràcia plena són idees força que impregnen tot el document i que cal donar l’oportunitat que tothom se’ls faci seus, els doti de contingut o els ressignifiqui. No obstant això, pels mateixos motius no s’entén que al “nou model econòmic i ecològic basat en el bé comú” i a “la idea de justícia social” o al “nou model de benestar per una societat justa i igualitària”, tots ells ben defensats als documents d’Un País en Comú, se li escamotegi el mot ecosocialisme. És justament aquest isme el que està àmpliament descrit i exposat en els dos primers blocs de les ponències zero. Ja que l’ecosocialisme no és patrimoni de ningú, sinó un ideari amb història, recorregut i comú a moltes forces d’Europa i el món, estaria bé entendre’ns amb el seu nom propi i sense eufemismes.

Les ponències zero d’Un País en Comú no són el manifest ideològic habitual En 65 pàgines només apareix un nom propi, Josep Anselm Clavé Per contra –i també va de noms–, l’ús confús dels termes gent (comuna), persones i treballadors posa de manifest un buit o un debat molt mal abordat en les ponències zero: les classes socials. Afortunadament, no se substitueix per ciutadanisme, però és més que evident que no hi ha cap anàlisi sobre el paper de les classes en la societat actual. Se sigui marxista o no, aquest dèficit es nota i despista. Es podrà discutir com ha evolucionat la seva (des)composició i quin nivell de consciència social, d’identificació col·lectiva o de potencial com a agents de canvi històric tenen, però és inapel·lable que les classes socials existeixen.

Per això sobta que en els documents s’utilitzin els termes gent o persones –i s’adjectivin, segons convingui, de comunes, aturades, treballadores, directives o autònomes– i que només en l’apartat sobre l’accés a la universitat aparegui, explícitament i de forma aïllada, el concepte de classe treballadora. Excepte una frase que reconeix que “la democràcia política que avui coneixem no ha estat una conquesta burgesa, sinó obrera i popular”, no hi ha cap referència a la classe obrera. Sí es fa servir ocasionalment el terme de “classes populars”, sobretot per marcar perfil en abordar la qüestió nacional catalana. Però la desorientació de criteri sobre l’ús del concepte de “classe” porta fins i tot a l’exotisme de combinar una referència al fet que “hi ha catalans de primera i de segona” amb una altra sobre les “classes populars pirinenques”.

Ho ha assenyalat Albert Recio a Mientras tanto: “Grinyola en el programa l’absència de referències a la classe obrera o al socialisme. Però també és cert que la majoria de propostes recullen idees (o les reformulen) que han format part d’aquesta tradició”. Se sigui més o menys indulgent o inconformista al respecte, és evident que el nom no fa la cosa. Però les coses cal dir-les pel seu nom. N’hi ha d’altres, de coses a dir, sobre el nou subjecte polític i els seus documents fundacionals. Ara bé, com que aquí hem volgut tractar només dels noms de la cosa, acabo fent notar que en 65 pàgines de ponències només apareix un nom propi, no sé si com a referència o simple curiositat.

Aquest nom és Josep Anselm Clavé, i se li recull aquesta cita: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeuvos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”

.

Treball, del PSUC a la confluència

“E

ls militars feixistes s’aixequen contra la República”. Així és com el 21 de juliol de 1936 Treball informava de l’alçament de les tropes franquistes contra el govern escollit a les urnes. Dos dies abans que el PSUC, naixia el diari que seria el seu òrgan central, que seria la veu de la lluita de les classes populars, que recolliria els testimonis en els fronts de guerra, que esdevindria mitjà vertebrador de l’organització del partit en la lluita clandestina contra el franquisme. L’últim número de la primera etapa es publicava el 19 de gener del 1939 amb missatges clars cap als combatents defensors de la República: “La nostra guerra no es guanya en batalles campals, sinó conquistant la voluntat popular”.

Excepte un únic número de l’octubre del 1943, no seria fins el juny de 1946 que es tornaria a imprimir amb regularitat. Segons explica Joaquim Sempere en “El millor partit de Catalunya” (Nous Horitzons, 2016) “Treball va continuar publicant-se a l’interior fins a 1951, any en què l’edició es va traslladar a l’exili”. Els exemplars s’entraven a través dels passos de la frontera i eren l’obsessió dels opressors, sempre buscant la impremta i les estafetes. Treball es convertia així en la única publicació de la premsa democràtica clandestina escrita en llengua catalana que es continuaria editant regularment durant els anys de dictadura.

Fins a 1972 no es van tornar a produir tots els passos de redacció i producció a l’interior, tot i que la legalització del PSUC no arribaria fins a l’abril del 1977, quan en el número 76 Treball anunciava: “Ja som legals”. Les Festes de Treball, organitzades pel PSUC, van arribar a aglutinar més de 50.000 persones en actes que combinaven la vessant lúdica i la reflexió política, sent un lloc de trobada i de confraternització on la gent progressista es reunia per compartir i debatre experiències i inquietuds.

El diari, en l’última època, ha estat l’espai de reflexió i anàlisi crítica de l’esquerra roig-verd-violeta, sent testimoni també de la primera vegada en els 30 anys de democràcia que les esquerres arribaven al poder de la Generalitat, com hem passat de demanar l’Estatut al procés, el canvi que representa el 15M i el somni fet per fi realitat de governar l’Ajuntament de Barcelona. En definitiva, Treball ha jugat un paper diferent en cada època, però sempre amb un mateix objectiu: ser un espai de reflexió, de reivindicació i d’impuls de l’espai polític de l’esquerra, se’n digués PSUC, es digués ICV, es digui Catalunya Sí que es Pot, Barcelona en Comú o En Comú Podem.

Treball va néixer d’una confluència, la creació del PSUC, i viu ara, 80 anys després, un moment clau amb la creació del nou partit. Sabent d’on venim, sabrem cap a on hem d’anar. Treball té el gran valor de ser un lligam històric que vincula el nou espai polític amb una tradició de la que tothom pot sentir-se hereu i profundament orgullós: la de la República, l’antifranquisme, la lluita per les llibertats i els drets socials i nacionals de Catalunya. Però sobretot és i ha de ser un instrument de present i futur: una capçalera clau per reflectir, debatre, interpretar i entendre la realitat del moment des dels valors que compartim. Perquè la nostra batalla, la del nou partit, com la d’aleshores, no es guanyarà si no conquistem la voluntat popular

.

4

treball

· núm 214 · març

iniciativa

Trenta anys amb Iniciativa ICV celebra els 30 anys d’història en ple procés de transformació per la creació del nou subjecte polític que reunirà sota les mateixes sigles partits i persones de trajectòries diferents dins de l’esquerra. En Joan Botella fa un repàs dels moments clau del partit.

Joan Botella Catedràtic de Ciència Política a la UAB

A

ls trenta anys de la fundació d’Iniciativa per Catalunya (que després canviaria el nom per l’actual, Iniciativa per Catalunya Verds), reapareix la idea de posar en marxa una nova formació política, que pugui reunir l’esquerra transformadora i fer-ne una força de govern. Sense nostàlgies i sense actituds de superioritat, val la pena aturar-se un moment a pensar en quines posicions i quins estils de treball d’ICV poden ser útils, com a aportacions al procés de creació de la nova formació política.

Si no m’equivoco, quatre són els elements que poden integrar el millor d’aquesta aportació. I, de fet, se’ls pot presentar gairebé de forma cronològica.

ICV va néixer el 1987: molt abans de la caiguda del Mur i de la fallida de la Unió Soviètica. Responia, doncs, a una altra lògica: donar expressió política i articulació al conjunt de forces, organitzacions i moviments socials que es van posar en marxa des del 1981 contra l’ingrés a l’OTAN i, després, per a sortir-ne.

Aquest moviment no va assolir la victòria en el referèndum de març de 1986, però va quedar-ne ben a prop: l’amplitud de la mobilització va permetre que afloressin forces polítiques i socials noves, disposades a assumir riscos i a defensar valors i propostes radicals.

Deu anys més tard, ICV va viure el seu moment més difícil: el trencament amb IU i la maniobra, teledirigida des de la presidència d’IU, per trencar la pròpia ICV (i, ja posats, per trencar el PSUC, encara en aquell moment el nucli operatiu més ampli dels que s’integraven a ICV). L’aposta política d’IU (afirmació antieuropea, qüestionament de l’estratègia dels sindicats de classe, confrontació amb el PSOE, rebuig de l’aliança amb les “esquerres perifèriques”...) va ser rebutjada per ICV, i la conseqüència va ser la declaració de guerra. Probablement, IU va creure que ICV s’arronsaria, i viuria una revisió interna que la faria tornar enrere. ICV va resistir; va perdre plomes en el combat (les eleccions del 1999 van ser dolentes), però la creació d’una sucursal d’IU a Catalunya es va tancar amb un fracàs complet.

En els anys dels governs tripartits, ICV va ser-ne el soci més lleial, més integrador i menys generador de soroll. A les eleccions del 2006, i posteriorment del 2010, els membres del Tripartit que van sortir malparats van ser-ho en ordre descendent de “soroll” realitzat: resultats molt dolents per a ERC, dolents per al PSC i electoralment estables per a ICV. Els ciutadans valoren el rigor i el sentit institucional.

ICV apareixia com una força nova, i expressava una combinació de roig-verd-violeta que s’allunyava de les pautes polítiques tradicionals del PSUC i dels altres partits integrats. Però no hi feia res: al llarg dels anys, el Guti, en Piera, en Robert Blasco, la Teresa Aubets o tants d’altres “veterans” hi tenien un lloc, una presència i una autoritat moral i política de primer ordre. Aquests noms no eren només herències del passat: encarnaven el capital polític i moral que feia ICV reconeixible per la societat catalana, que permetia fer-se’n una imatge clara.

ICV ha mantingut un equilibri dinàmic entre renovació i valoració de la pròpia història En els anys dels governs tripartits, ICV va ser-ne el soci més lleial, més integrador i menys generador de soroll ICV ha estat, al llarg dels trenta anys de la seva història, un partit sorgit de les mobilitzacions ciutadanes, que ha sabut resistir l’empenta de propostes polítiques aparentment més noves o més radicals, que ha mantingut una actitud insubornable de rigor i de respecte institucional i que ha mantingut un equilibri dinàmic entre renovació i valoració de la pròpia història. Saber posar en valor aquests elements i aportar-los al procés de confluència seria el millor homenatge a la feina feta per Iniciativa

.

30 anys de municipalisme, i els que vindran Laura Campos Alcaldessa de Montcada i Reixac

E

l municipalisme d’ICV ha estat un dels pilars fonamentals per construir un projecte transformador, pròxim i creïble al costat de la gent. De l’assumpció del pensament ecosocialista vam aprendre que la seva aplicació a la quotidianitat era molt més que explicar el concepte de sostenibilitat o fer les Agendes 21, era impregnar cada pas que donàvem d’un compromís social i ambiental en totes les polítiques públiques que produíem; de les mobilitzacions contra les guerres, el nostre compromís per desenvolupar les condicions de pau i l’impuls a la cooperació; del feminisme vam aprendre que no hi transformació social sense les dones, que les administracions no són completes sense la seva feminització; de la radicalitat democràtica hem après com aprofundir en formes i mètodes de participació innovadors, però també que aquesta era l’única solució per decidir el futur del nostre país a través d’un referèndum.

El municipalisme d’Iniciativa en aquests 30 anys ha estat el diari de les resistències, de ser l’avantguarda ideològica i programàtica de l’esquerra de Catalunya i sobretot d’haver canviat de dalt a baix les ciutats i els pobles on hem governat. Si no, imagineu com seria el Delta del Llobregat sense el Lluís Tejedor, o com serien Sant Feliu o Santa Perpètua, i visualitzeu com són avui Barcelona i Castelldefels. O, avui que estem en família, permeteu-me que faci gala del meu orgull de filla: us imagineu com seria Montcada sense els 20 anys del Campos?

El 30è aniversari coincideix amb un moment econòmic, social i polític convuls, difícil. Els poderosos volen tirar enrere conquestes socials bàsiques i eliminar drets i llibertats. És un moment amb lleis regressives de recentralització i d’asfíxia econòmica per als ajuntaments.

Fa 30 anys, va ser d’un atreviment i valentia enorme abandonar el nom del PSUC i tot el que representava, en la política catalana i en l’imaginari col·lectiu de la societat. I ara podem dir, amb orgull, que el nom d’Iniciativa s’ha guanyat l’espai de l’esquerra social, nacional, feminista i ecologista al nostre país.

Hem de mantenir aquella mateixa voluntat que ens va dur a formar Iniciativa per a ser la força decisiva per construir un país en comú, per a cohesionar la confluència, aportant les nostres experiències (les que han funcionat i les fallides), la innovació de les polítiques públiques de transformació que hem desenvolupat als ajuntaments, la innovació, el feminisme, l’ecosocialisme, l’expertesa de molta gent transferida al nou espai polític, que el volem hegemònic. Perquè no ens conformem amb l’espai polític que tenim. Perquè necessitem eines més potents per canviar la realitat als nostres pobles, a les nostres ciutats i al nostre país

.

treball

· núm 214 · març

5

catalunya sí que es pot

Els “postpressupostos” de Junqueras Són els pressupostos de la Generalitat els més socials de la història, com presumeixen a Junts pel Sí?

O forma part de la postveritat que s’ha instal·lat darrerament?

Lluís Rabell President del Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot

V

ivim en temps de “postveritats” i “fets alternatius”. Val a dir, que allò que compta no és la realitat, sinó el relat que se’n fa: el marc mental en què els esdeveniments i les dades s’interpreten segons unes pautes de lectura preestablertes.

Tot allò que ens envolta –institucions, mitjans de comunicació...– sembla dominat per una frenètica lluita pel relat. La política catalana, sacsejada des de fa uns anys pel “procés”, ofereix un veritable paradigma de configuració d’un marc mental dominant simplificador i polaritzador.

Les urgències socials no han estat la prioritat del Govern Concentració davant del Parlament per reclamar uns pressupostos justos i socials

No hi ha hagut manera de modificar la política fiscal del Govern Els pressupostos de la Generalitat per al 2017 –a punt de ser aprovats pel Parlament, si no es produeix un descarrilament a última hora– s’inscriuen plenament en aquesta pugna. Els comptes han estat objecte de moltes anàlisis i controvèrsies. Des de l’oposició d’esquerres al Parlament, hem subratllat a bastament el seu caràcter continuista amb els anteriors pressupostos d’austeritat que han caracteritzat els governs de CiU, tant pel que fa a la política tributària de la Generalitat –els ingressos– com pel que fa a les prioritats de la despesa pública.

Cal dir, però, que els pressupostos tenen una doble funcionalitat.

Formalment, dibuixen l’operativa del Govern. Però, alhora, estableixen les seves relacions amb les diferents classes de la societat i li envien missatges –i aquesta segona vessant s’imposa sobre la primera.

S’equivocaria qui pensés que els pressupostos constitueixen una guia inamovible per a l’acció de l’Executiu.

El 2016, en no poder aprovar els pressupostos perquè la CUP hi va votar en contra, el Govern va haver de prorrogar els comptes del 2015. L’execució final d’aquest pressupost s’ha allunyat força, però, del seu disseny inicial, gràcies a unes disponibilitats de recursos superiors a les previstes i a través de múltiples transferències i ampliacions de crèdit –per valor de més de 2.000 milions d’euros–. Dit d’una altra manera: tot i no poder fer noves inversions, els marges de maniobra han estat significatius.

Tanmateix, les urgències socials no han estat la prioritat del Govern. Per contra, el caràcter prorrogat dels pressupostos ha servit d’excusa sistemàtica davant les reclamacions de l’oposició en matèria d’atenció sanitària, educativa, de dependència, d’habitatge... Quantes vegades no hem hagut de sentir: “Si ens haguéssiu aprovat els pressupostos...”.

Els pressupostos confegits per Junqueras per al 2017 no representen pas una inflexió. Malgrat la insistència de

Crèdits

26 - núm. 214 - març 2017 direcció: Júlia Brosa i Sergio de Maya consell de redacció: Noe Ayguasenosa, Amèlia Bautista, any

Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Júlia Mas, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Pau Planelles, Xavier Riu, Jaume Rovira, Gerard Sentís i Joan Vallvé. col·laboren: Xavier Domènech, Marc Andreu, Joan Botella, Laura Campos, Lluís Rabell, Lucia Martín, Irene Escorihuela, Oriol Nel·lo, Alan Quaglieri, Josep Vendrell, Irene González, Carles Rodríguez, Maria de la Fuente, Margot Mur, Laia Herrera, Quim Brugué, Aina Tarabini, Jéssica Albiach, Xavier Riu, Paola Lo Cascio, Jaume Bosch, Pablo Sánchez, Gaby Poblet i Dídac Gutiérrez-Peris.

les esquerres –CSQP, però també PSC i la mateixa CUP–, no hi ha hagut manera de modificar la política fiscal del Govern, ampliant la recaptació tributària de la Generalitat en aquells àmbits en què la Generalitat té marge i competències: impostos sobre patrimoni, donacions i successions, IRPF... Certament, les reformes que proposàvem –i que podrien suposar prop de 800 milions addicionals de recaptació– no resolen els problemes de finançament de Catalunya, que requereixen un nou model. Però serien canvis rellevants i, sobretot, traslladarien a la ciutadania un missatge que el Govern refusa tossudament d’emetre: que els més rics contribueixin en major mesura a l’esforç col·lectiu per atendre les necessitats de les franges més desafavorides i vulnerables de la societat.

Amb el refús d’aquesta orientació redistributiva, el PDCat vol retrobar un cert electorat conservador, tradicionalment convergent. I ERC, tot acceptant-ho, fa com si això fos “perquè l’obliguen els socis de Govern”. No menys clar és el senyal enviat a deter-

minants estaments privilegiats amb el manteniment dels concerts amb escoles religioses que segreguen per sexe.

Ara hem sabut que, l’any 2012, el finançament destinat a les escoles bressol va anar a parar a aquests concerts.

La coartada de tot plegat és la promesa d’un “referèndum per la independència” I la coartada de tot plegat –que segurament decidirà la postura definitiva de la CUP, malgrat haver votat amb l’oposició un miler d’esmenes parcials– és, naturalment, la promesa d’un “referèndum per la independència”. Un referèndum unilateral que el Govern sap que no podrà fer, ni legalment, ni per correlació de forces, però l’anunci del qual ja forma part dels preparatius d’unes properes eleccions autonòmiques. Joc de miralls i missatges codificats. Postpressupostos

.

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

6

treball

· núm 214 · març

habitatge

Accions per garantir el dret a l’habitatge Després de l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2008, avui l’Estat espanyol acumula més de 720.000 execucions hipotecàries, i els desnonaments han superat el mig milió (més de la meitat són de lloguer, mentre que a Barcelona la xifra sobrepassa el 80%). Falta voluntat, no pas alternatives possibles.

Lucia Martín Diputada d’En Comú Podem

A

falta de dades oficials actualitzades, el 2011 hi havia 3,5 milions d’habitatges buits a tot l’Estat1 mentre que el parc públic d’habitatge de lloguer no arriba a l’1,5% del total del parc2, una xifra molt per sota del 15-30% que tenen alguns països del nostre entorn. Com a conseqüència, els ajuntaments no poden donar resposta a l’emergència diària dels desnonaments, de les ocupacions d’habitatges buits o de l’infrahabitatge, ni tampoc oferir una solució a totes aquelles persones que necessiten accedir un habitatge a un preu per sota del de mercat. Mentrestant, la SAREB acumula habitatges buits d’entitats financeres rescatades amb diners públics, que en la seva gran majoria, ven o cedeix a fons d’inversió, immobiliàries o altres gestors d’habitatge. I, d’altra banda, continua vigent una legislació hipotecària clarament favorable als interessos de les entitats financeres, que encara permet multitud de clàusules potencialment abusives (tot i que ja han començat a caure algunes, com les clàusules sòl) i que obliga a continuar pagant el deute malgrat haver perdut la casa.

Algunes de les principals mesures per donar resposta a aquesta situació són conegudes: aturada de desnonaments d’habitatge habitual; obligació d’oferir un lloguer social quan l’habitatge estigui en mans de grans propietaris i garantir reallotjament si no és possible arribar a un acord en el cas de petits tenidors; dació en pagament i mecanismes de segona oportunitat per alliberar les persones dels deutes de per vida associats al pagament de la seva hipoteca, i creació d’un parc públic de lloguer començant pels habitatges de la SAREB i els pisos buits de grans propietaris que no estiguin complint la seva funció social.

La ciutadania i els moviments socials que, encapçalats per la PAH, fa anys que lideren la defensa del dret a l’habitatge, han aconseguit recentment promoure l’elaboració de diverses lleis autonòmiques que recollien aquestes propostes a Catalunya, Navarra, Euskadi o Andalusia. Però una i una altra vegada, el govern del PP, via Tribunal Constitucional (TC), s’ha encarregat de suspendre-les i liquidar qualsevol possibilitat de canvis significatius en aquesta matèria.

Les polítiques de PP i PSOE han estat clarament encaminades a convertir l’habitatge en un suculent producte especulatiu A aquest panorama hem d’afegir el fet que el preu dels lloguers s’ha disparat durant els últims anys en diverses ciutats de l’Estat. En concret, aquest 2016, alguns operadors privats mostren increments d’entre un 14 i un 16% en ciutats com Barcelona o Madrid, entre d’altres3. Ambdues, per aquest ordre, tenen els lloguers més cars, a la vegada que concentren el 50% dels habitatges en lloguer4.

Una apujada de preus dels lloguers que, evidentment, no respon a un millora de la capacitat adquisitiva de la ciutadania, i que suposa que milers de veïns i veïnes siguin literalment expulsades dels seus barris o ciutats perquè no poden fer front a uns lloguers desorbitats i clarament abusius.

Molts factors, més enllà de l’atractiu turístic que sempre han tingut aquestes ciutats, expliquen aquest augment de preus després de l’esclat de la bombolla: la inexistència d’un parc públic de lloguer significatiu que pugui exercir de contrapès a l’oferta privada; les dificultats d’accés al crèdit hipotecari i la consegüent creixent demanda de lloguer; l’oportunitat de nous negocis especulatius per a inversors que comprin paquets de pisos buits a bancs, promotors o immobiliàries en fallida o la baixa rendibilitat que ofereixen altres productes d’inversió.

Però en l’origen de tot plegat hi trobem les nefastes polítiques d’habitatge desenvolupades a nivell estatal durant, com a mínim, els últims 30 anys, tant per part del PSOE com del PP. Aquestes, en la seva pràctica totalitat, han estat clarament encaminades a convertir l’habitatge en un suculent producte especulatiu.

No podem oblidar que, malgrat que les competències d’habitatge estan transferides a les comunitats autònomes, la principal via de finançament de totes elles prové del Plan Estatal de Vivienda (PEV). La inversió directa que suposa el PEV està a anys llum de la d’altres països europeus (0,25% del PIB en els 4 últims anys, front a percentatges que oscil·len entre l’1 i el 3% a la UE).

Una inversió que, per cert, ha servit durant anys bàsicament per finançar la compra i la construcció d’habitatges destinats a compravenda. A banda d’això, hem patit una política fiscal regressiva que ha destinat milers de milions d’euros a bonificar l’habitatge en propietat. Totes aquestes qüestions requeririen canvis estructurals per part d’un govern amb voluntat de preservar la funció social de l’habitatge per sobre de qualsevol altra consideració.

Ara bé, el que avui no pot esperar és que a nivell estatal s’implementin aquelles mesures que han estat tombades via TC per suposats “conflictes competencials”. També cal un Plan Estatal de Vivienda amb un finançament digne i amb unes partides centrades en afrontar situacions d’emergència i ajudar llogaters i petits propietaris. És imprescindible també una modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans que permeti que aquells municipis que acreditin situacions d’increments de preus de lloguer abusius tinguin capacitat per limitar-los, així com millorar els drets de les persones arrendatàries, que a dia d’avui són pràcticament inexistents. L’alarma és creixent; no només ho demana ja la ciutadania, sinó que les institucions, en aquest cas tant l’Ajuntament de Barcelona com el de Madrid, han exigit canvis legals immediats en aquest sentit.

Cal millorar els drets de les persones arrendatàries, que a dia d’avui són pràcticament inexistents Les nostres propostes aniran en aquesta línia i haurem de veure quin serà el posicionament d’uns i altres quan arribi el moment. ¿Què faran Ciutadans i PP al Congrés, quan els seus dirigents de Barcelona s’han compromès a treballar per impulsar un canvi de legislació estatal que acabi amb els lloguers abusius?¿Continuarà el PSOE comportant-se com la crossa del PP en aquelles qüestions que posen en joc la vida i els drets de la ciutadania? És el que han fet amb el salari mínim, la pobresa energètica o les clàusules sòl. Caldrà veure què faran amb la dació en pagament, el parc públic de lloguer, l’aturada de desnonaments o la limitació de preus dels lloguers. Nosaltres tenim molt clar el que cal per garantir el dret a l’habitatge; la ciutadania n’ha marcat el camí i les seves propostes arribaran al Congrés. I per aconseguir ferles efectives, serà imprescindible que tothom empenyi, pressioni i exigeixi al màxim, des de les institucions i també des dels carrers

.

1.

2.

3.

4.

INE (2011).

INE, Housing Europe (2012).

Fotocasa, Idealista (2016).

Estudi Solvia (2016).

treball

· núm 214 · març

7

habitatge

Com organitzar-se davant els lloguers abusius El preu dels lloguers a Barcelona estan disparats. Es parla d’una nova bombolla especulativa de greus conseqüències socials, ja que provoca l’expulsió de la ciutadania fora del barri o la ciutat.

Com fer-hi front? Raó: aquí.

Irene Escorihuela Directora de l’Observatori DESC

E

l lloguer és una forma d’accés a l’habitatge que s’ha considerat minoritària a l’Estat espanyol durant les darreres dècades. La tinença en règim de compra -impulsada els anys 60, amb la voluntat de contenir les protestes socials amb l’extensió de l’endeutament i la propietat privada entre les classes treballadores- s’ha estimulat des dels diferents governs a través d’una política fiscal i de foment d’aquest tipus de tinença. Tanmateix, després de l’esclat de la bombolla immobiliària, la restricció del crèdit i diversos fenòmens han augmentat la demanda dels habitatges en règim de lloguer. A Barcelona, l’atracció de visitants que s’allotgen en habitatges d’ús turístic, sovint sense llicència, ha disminuït les places de pisos en lloguer. Així mateix, processos de gentrificació de determinats barris, com és el cas de Sant Antoni, han tingut un efecte devastador sobre els preus dels habitatges de lloguer. També el lloguer estacional, opció freqüent per part de ciutadans europeus amb alt poder adquisitiu, ocupa habitatges que deixen de ser destinats al lloguer familiar. Actualment, a l’Estat espanyol, al voltant d’un 15% de les persones viuen de lloguer, a Catalunya un 20% i un 30% a la ciutat de Barcelona. És important tenir en compte que, més enllà de la propietat i el lloguer, existei-xen altres formes alternatives de tinença, com ara les cooperatives de cessió d’ús, el dret de superfí-cie o la masoveria urbana, amb un fort potencial transformador però encara minoritàries a dia d’avui.

Resulta imprescindible que les persones llogateres puguin organitzar-se

La situació del lloguer, actualment, és alarmant; la seva regulació desprotegeix els inquilins pel que fa a la durada del contracte i altres aspectes essencials, especialment arran de les darreres modificacions de 2012 i 2013, mentre que el preu i els increments de renda expulsen veïnat de barris i ciutats. La manca d’intervenció de l’administració pública en el mercat de lloguer privat impedeix posar fre als abusos per part de propietaris i grans tenidors.

Els països amb un parc de lloguer més estès són aquells on existeix control de preus La situació del lloguer, actualment, és alarmant Des de l’Observatori DESC considerem que les respostes davant d’això han de ser coordinades. Les entitats que treballem el dret a l’habitatge fa temps que alertem de la problemàtica dels preus de lloguer; la premsa es fa eco de les apujades de rendes i de desnonaments silenciosos per finalitzaci-ons de contractes sense renovació. Malgrat això, resulta imprescindible que les persones llogateres puguin organitzar-se i plantejar demandes concretes a les administracions.

En aquest sentit, d’altres països que han patit problemàtiques similars relacionades amb els habitatges de lloguer han aconse-guit millores gràcies a l’associació dels inquilins. En alguns països, com ara Alemanya, existeixen diversos sindicats de llogaters, de diferents mides, abast territorial i color polític. A Suècia, en canvi, n’existeixen menys, però el principal compta amb un milió i mig d’afiliats. Aquest fet l’erigeix com a actor imprescindible a l’hora d’acordar periòdicament les rendes de lloguer amb els grans propietaris, arribant sovint a preus beneficiosos per als llogaters.

Al barri de Sant Antoni de Barcelona els preus dels habitatges han augmentat a causa dels processos de gentrificació

En ocasions es descriu el fet de formar part d’un sindicat com qui es fa una assegurança de cotxe quan se’n compra un: és una forma de mutualitzar-se per qualsevol dubte o contratemps que pugui sorgir en l’inquilinat. La disponibilitat de serveis d’assessorament jurídic i d’accés a la informació, d’interlocució amb propietaris dels habitatges o negociació de preus, són alguns dels elements que poden resultar atractius per als llogaters. D’altra banda, l’organització de campanyes contra les apu-jades de preus en blocs d’habitatges determinats, la lluita contra condicions abusives dels contractes o l’impuls de canvis legislatius més garantistes per als inquilins, són aspectes que també sumen per-sones al projecte.

No resulta casual que els països amb un parc de lloguer més estès siguin aquells on existeix control de preus i d’increments de les rendes.

L’equilibri entre necessitats dels inquilins i voluntats dels propietaris és un punt complicat, on no s’anul·lin els beneficis per part dels propietaris – recordem, estem parlant del mercat de lloguer–, però sí se’n pugui limitar el lucre, cada vegada més elevat. Cal recordar que l’habitatge és un dret fonamental que requereix de certes garanties per part de les ad-ministracions. En aquest sentit, resulta imprescindible la incorporació de criteris d’assequibilitat (control de preus), estabilitat (contractes de durada major que l’actual), habitabilitat (vetllar per les condicions dignes dels habitatges), seguretat (flexibilitzar els criteris per desnonar, actualment d’un únic mes d’impagament), no-discriminació (regulació dels criteris d’avals i fiances). Si bé les primeres passes estan començant a donarse per part l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de la Generalitat, en crear un Índex de Referència de Preus, és important posar sobre la taula d’altres qüestions bàsiques que, o bé s’aborden pròximament, o les ciutats deixaran de ser espais de convivència i veïnatge per convertir-se en aparadors i segones residències de luxe

.

8

treball

· núm 214 · març

barris

Qui té por de la gentrificació?

Gentrificació, de l’anglès gentrification: procés de segregació a través del reemplaçament de la població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant. Com evitar-lo?

Oriol Nel·lo Geògraf, professor de la UAB, especialitzat en estudis urbans i planificació del territori

E

l moviment associatiu d’un barri s’esforça per mantenir-hi la vida cultural, les festes populars, les relacions entre els veïns. Així mateix, i després de no poques batalles, les administracions públiques acaben instal·lant-hi un CAP i reformant l’escola. Les condicions hi milloren ràpidament i el barri és un lloc més atractiu. Aquest fet es reflecteix en els preus de l’habitatge, i al cap dels anys els fills d’aquells que n’havien protagonitzat la vida associativa ja no es poden permetre de comprar o llogar casa en aquella part de la ciutat.

Aquest exemple, que podria procedir de qualsevol de les nostres ciutats, planteja una contradicció: mentre existeixi el mercat del sòl i l’habitatge, qualsevol millora que es produeixi en la ciutat tindrà repercussió sobre els preus immobiliaris. Al seu torn, els preus actuen com un filtre que condiciona la capacitat dels individus i les famílies a l’hora de triar lloc de residència en funció de la seva renda.

Així, els grups socials tendeixen a veure’s separats a la ciutat en funció de la seva capacitat de licitar al mercat.

Aquesta tendència envers la segregació social, que és consubstancial al procés d’urbanització capitalista, fa que existeixin grans diferències en la renda mitjana dels diversos barris de la ciutat i entre els diversos municipis que integren els àmbits metropolitans. A Barcelona, per exemple, la renda mitjana familiar disponible del barri més benestant és gairebé sis vegades més alta que la del barri més desafavorit. En ocasions, el procés de segregació es concreta a través del reemplaçament de la població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant: de fa uns anys s’anomena aquest fenomen específic amb el vocable anglosaxó “gentrificació” (de gentrification, que potser podria traduir-se per “aburgesament” o “elitització”).

El fenomen és general a tots els països del nostre entorn: empreses, fons d’inversió i particulars semblen haver-se fet conscients dels guanys potencials que poden derivar-se dels increments de la renda urbana derivats de la gentrificació.

Bé es veritat que la qüestió no es planteja amb la mateixa intensitat i gravetat a totes les ciutats.

Una diferència fonamental rau en el règim de tinença prevalent. Si la majoria de les persones viuen en habitatge de lloguer privat de renda lliure, les possibilitats que la millora d’un barri acabi comportant processos de desplaçament és força elevada.

La gentrificació és una amenaça real que no pot ser ignorada Ja hi ha qui afirma que “green is the new white” L’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge En canvi, si la majoria de les persones viuen en règim de propietat, la millora redunda en principi en un increment del valor del seu patrimoni, i el procés de desplaçament és més lent o inexistent. A Catalunya, prop de 8 de cada 10 famílies resideixen en règim de propietat. Aquest fet planteja molts problemes pel que fa a l’accés a l’habitatge, però en canvi resulta un fre important davant d’eventuals processos de desplaçament de la població.

Sigui com sigui, la gentrificació és una amenaça real que no pot ser ignorada, i afecta de manera evident alguns barris de les nostres ciutats. En les localitats turístiques, per exemple, tant en alguns barris de Barcelona com en les viles i els pobles més petits de la muntanya i de la costa, l’habitatge per a usos turístics i la segona residència s’han convertit en el principal factor de gentrificació. Aquesta situació podria portar a la paradoxa de fer indesitjables o sospitoses les millores urbanes: els veïns haurien de deixar de reclamar o defensar les zones verdes (de fet, ja hi ha qui afirma que green is the new white), les administracions no haurien de millorar els transports, els serveis i els equipaments (ja que això altera la renda urbana), els turistes i els immigrants no serien benvinguts (perquè se sumen a la demanda residencial i això té incidència sobre els preus). Portant el raonament a l’extrem, tant els moviments urbans que pugnen per millorar les condicions de vida com les administracions que volguessin dur a terme polítiques transformadores, es trobarien tenallats per aquesta contradicció i abocats a la impotència.

La sortida de l’atzucac es troba, és clar, en la reducció de les desigualtats socials, que són l’origen de la discriminació en el gaudi de la ciutat i de moltes altres. Per això, calen polítiques fiscals, laborals i socials d’escala nacional i internacional. Però les polítiques urbanes poden contribuir també tant a reduir les desigualtats com la segregació. Per fer-ho, hauran d’incidir en l’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge. Així, per fer front als riscos associats a la segregació, les actuacions de millora urbana han d’anar inseparablement unides a la voluntat de governar les transformacions de la ciutat en benefici de la col·lectivitat.

Si les millores urbanes tenen efectes sobre els preus immobiliaris, en comptes de resignar-nos a viure en condicions de vida deficients per temor a la gentrificació, adoptem mesures per tal de regular millor el mercat. Els mitjans per fer-ho existeixen.

En primer lloc, cal fer efectiva l’obligació, vigent ja en la legislació, de reservar en tot nou sector urbanitzat percentatges substantius del nou sostre residencial per a l’habitatge protegit. Aquesta exigència ha d’aplicar-se en totes les parts de la ciutat i a totes les àrees urbanes, compreses les operacions de reforma de sòl urbà i les localitats més menudes, on l’obligació va ser remoguda per la reforma de la llei d’urbanisme de l’any 2012. En segon lloc, s’han d’impulsar les promocions públiques d’habitatge, amb la finalitat de posar-les a disposició de la població amb menors recursos, ja sigui a través del lloguer o de la cessió en dret de superfície. En tercer lloc, és necessari rellançar el debat sobre la progressiva municipalització del sòl –en particular, del sòl urbanitzable– per tal d’apropar-se a la situació ja existent en diversos països europeus: la disponibilitat de grans contingents de sòl públic urbà és un dels millors mitjans per temperar els preus i incidir en el mercat immobiliari.

No és aquest el lloc d’estendre’s en el detall d’aquestes polítiques. Serveixi el seu enunciat com a indicació de que la transformació, tan radical com calgui, de la ciutat (i de la societat) ha de ser entesa com un procés: el resultat d’un avenç progressiu, aconseguit a través de centenars de millores i avenços, de moltes lluites i victòries parcials, més que no pas la conseqüència d’una solució final, instantània i taumatúrgica. Recordem-ho. No fos cas que la desconfiança en les nostres capacitats ens reduís a la crítica estèril o a la inacció resignada

.

treball

· núm 214 · març

9

turisme

La col·laboració d’Airbnb, entre relats i realitats ¿Com afecten els pisos turístics, plataformes com Airbnb i els inversors especulant amb l’habitatge en l’augment de preus dels pisos de lloguer de ciutats com Barcelona? Ens ho explica Alan Quaglieri, investigador de la Universitat Rovira i Virgili.

Alan Quaglieri Investigador de la Universitat Rovira i Virgili

U

n dels principals mèrits d’Airbnb, per dir-ho d’alguna manera, ha estat la seva capacitat de desenvolupar captivadors relats al voltant dels serveis comercialitzats a través de la seva plataforma. En aquest sentit, la multinacional californiana és qui ha sabut aprofitar potser millor que ningú la tirada mediàtica d’un concepte tan ambigu com el de la denominada “economia col·laborativa” per amagar el lloguer turístic darrere d’una cortina de fum feta de conceptes com ara col·laboració, comunitat, diàleg intercultural, sostenibilitat, famílies, supervivència...

Després d’una primera fase d’entusiasme, en els últims anys s’ha assistit a un crescendo de les veus crítiques cap a l’edulcorat relat d’Airbnb, a la vegada que han aflorat les contradiccions intrínseques del model.

A Barcelona, la concentració de l’oferta als barris més cèntrics i turístics contradiu la teoria descentralitzadora que la companyia i els seus acòlits continuen sostenint. Passa exactament el contrari. El caràcter informal de la seva oferta ha permès a la “comunitat” Airbnb esquivar les limitacions de plans d’usos i moratòries per exacerbar la pressió sobre les principals àrees de la geografia turística de la ciutat.

Emblemàtica és, en aquest sentit, la comparació entre dos barris amb un nombre d’habitants molt similar com Les Roquetes i el Gòtic. En el primer es concentren una desena d’anuncis, mentre que en el segon l’oferta en aquests anys supera els 1.200, malgrat la moratòria introduïda el 2010 en relació als pisos turístic amb llicència.

Malgrat el relat “col·laboratiu”, per al gruix de la demanda Airbnb, aspectes com la ubicació de l’allotjament, els serveis i els espais disponibles, la proposta estètica i el perfil de l’amfitrió segueixen sent molt importants. En una investigació realitzada el 2014 amb Albert Arias, es va estudiar el perfil dels “amfitrions” a dos dels principals barris del circuit Airbnb a la ciutat: el Raval i la Vila de Gràcia. L’anàlisi evidenciava l’escassa presència de famílies amb fills, de persones grans o de col·lectius migrants d’origen extraeuropeu.

D’altra banda, gaudien de cert protagonisme joves amb estudis, professionals amb estudis i, en particular, estrangers procedents de països d’Europa Occidental. No tothom compleix les condicions socioeconòmiques i culturals per ser atractiu. És el mercat, i aquest entén de competitivitat i no de necessitat.

La rendibilitat d’actius immobiliaris al mercat turístic ha atret un ventall ampli d’actors que expliquen millor les dinàmiques que regeixen la plataforma Airbnb. A Barcelona, l’auge dels pisos turístics, de fet, coincideix amb la fase de recuperació

Els guanys que pot generar el lloguer turístic en determinades àrees pot incentivar els llogaters a augmentar-ne el preu i acceleració del sector immobiliari gràcies, en particular, a la inversió estrangera. No es tracta només de grans fons d’inversió. L’extrema mobilitat del capital i la limitada rendibilitat d’altres productes financers afavoreix que un nombre creixent d’inversors de classe mitjana inverteixi els seus estalvis en habitatges. Tanmateix, el sector immobiliari de Barcelona exerceix un particular atractiu per la seva accessibilitat, comparada amb altres ciutats europees, que permet també a petits inversors aconseguir propietats estratègicament ubicades.

En l’actualitat, el debat sembla centrar-se en la necessitat per afavorir els veïns i recuperar així “l’essència de l’economia col·laborativa”. A aquest propòsit, és oportú recordar que la cessió temporal d’un bé a títol lucratiu, independentment de si ho fa un particular o una agència, en català es diu i s’escriu “lloguer”. No hi ha, per tant, cap col·laboració ni lògica “comunitària”. Aquí només hi ha el mer interès individual de l’«amfitrió» d’aprofitar el seu pis per obtenir un guany. El que queda per veure és si legítimament o no.

La irrupció de plataformes digitals “col·laboratives”, certament, ha tingut un impacte “disruptiu” en els mercats.

No obstant això, Airbnb o Uber no han canviat la naturalesa de les pràctiques que aquestes plataformes promouen, ni tampoc les seves implicacions. Tant sobre el sublloguer turístic com sobre el servei de taxi abusiu, hi ha hagut reflexions per part del legislador respecte als drets dels consumidors, les condicions per prestar un servei públic o els impactes sobre el mercat del lloguer, entre d’altres. El simple fet que hagin canviat el volum d’aquestes pràctiques i les narratives que les acompanyen no invaliden, necessàriament, la regulació vigent ni les reflexions que les van precedir.

A Catalunya, la normativa no permet el denominat home sharing.

Només hi ha la possibilitat de convertir una propietat en un habitatge d’exclusiu ús turístic (HUT en les seves sigles en català), previ canvi d’ús i obtenció d’una llicència. Per tant, no hi ha situacions d’alegalitat que necessiten d’una regulació. La qüestió, eventualment, és si és oportú canviar la normativa com demana Airbnb, sobretot des que van començar les polèmiques i les multes, perquè qualsevol resident pugui usar el seu habitatge principal per a serveis d’allotjament turístic sense llicència, com es va fer en algunes ciutats importants.

La complexitat i la transcendència del turisme a Barcelona evidencia la dificultat de governar les dinàmiques que aquest promou. Emblemàtics, en aquest sentit, són l’impacte sobre el mercat immobiliari i els límits de l’administració per intervenir-hi i garantir el dret a l’habitatge davant un augment descontrolat dels preus.

La zonificació proposada pel PEUAT, que estableix àrees de contenció o de decreixement natural de l’oferta a les zones més saturades, confirma com, a través de la concessió de llicències, l’Ajuntament disposa d’una eina que li permet limitar l’activitat d’allotjament turístic en pro de l’interès general que està cridat a representar. En canvi, una obertura al principi de l’home sharing, com alguns proposen, no sembla anar en la mateixa direcció.

A Barcelona, l’auge dels pisos turístics coincideix amb la fase de recuperació i acceleració del sector immobiliari, gràcies a la inversió estrangera Els guanys que pot generar el lloguer turístic en determinades àrees, també en el cas d’una limitació del nombre de nits, pot incentivar els llogaters a augmentar el preu si entén que la seva propietat pot ser aprofitada com a actiu turístic per la seva part.

A més, hi ha un problema de control.

Si actualment resulta molt complicat interceptar i sancionar les milers de pràctiques de lloguer il·legal, resulta fàcil imaginar que per a l’administració serà bastant més ardu establir si l’«amfitrió» està infringint el límit de nits o si aquest resideix realment, no només formalment, a l’habitatge.

Cal tenir en compte també els molts ciutadans que no tenen mitjans per accedir a una hipoteca o pagar el lloguer d’un habitatge i que per “arribar a final de mes” els toca buscar habitació en un pis compartit. No és difícil entendre que en el cas de disposar d’habitacions lliures, molts residents en zones atractives preferiran la “col·laboració” generosa de turistes a la de possibles collogaters. Per als barris, representa una manera de perdre potencials veïns.

Una altra necessària reflexió és la relativa al model laboral darrere del relat “col·laboratiu”. És a dir, el tema de la feina on demand: prestacions informals realitzades per particulars, sense tuteles i amb una relació de facto depenent de la plataforma d’intermediació, ja que, al sector dels pisos turístics, cada vegada hi ha menys vida fora d’Airbnb. En aquest sentit, és emblemàtica la decisió d’un jutge de Londres sobre la relació laboral entre Uber i els conductors del passat novembre.

Finalment, l’obertura al pretès dret a l’home sharing pot ser la consagració definitiva de lògiques que estan afectant negativament drets ja debilitats després de tres dècades d’hegemonia neoliberal. Val realment la pena?

.

10

treball

· núm 214 · març

energia

La batalla de l’energia Des de fa anys, a l’Estat espanyol s’està lliurant un fort conflicte sobre el model energètic. L’energia és poder, i molts diners. Però hi ha alternatives per posar-la al servei de la gent.

Josep Vendrell Portaveu d’energia del Grup Confederal d’UP-ECP-EM i membre de l’executiva d’ICV

E

l debat de l’energia té una dimensió social, ja que els preus de l’electricitat a l’Estat espanyol són un factor d’empobriment i de desigualtat; una dimensió ecològica i econòmica, perquè cal donar compliment als Acords de París i transitar cap a un nou model productiu descarbonitzat, i una dimensió democràtica, car la sobirania energètica consisteix no només a deixar de dependre dels combustibles fòssils que importem, sinó també a superar la dependència d’un oligopoli amb una gran capacitat de pressió política.

Aquesta legislatura, la batalla de l’energia es produeix en un marc polític diferent: el PP no té majoria absoluta per imposar a voluntat les seves polítiques; els 71 escons d’Unidos Podemos - En Comú Podem - En Marea més Compromís condicionen la resta de l’arc parlamentari i la consciència social sobre les qüestions “energètiques” és més gran que anys enrere.

Només així s’explica que, per primera vegada, s’hagi legislat sobre la pobresa energètica, malgrat que de forma molt insuficient, o que, a iniciativa d’UP-ECP-EM, el conjunt dels grups parlamentaris, tret del PP, s’hagin posat d’acord en una proposició de llei, promoguda per organitzacions socials, per impulsar l’autoconsum i derogar l’impost al sol.

Tenim marge per actuar, però sense ingenuïtats. El Govern té la força del BOE, i tant el PSOE com Ciutadans viuen en la contradicció permanent entre els lligams amb l’statu quo i la pressió social per avançar cap a un nou model energètic.

El PP parla de transició energètica i de pacte d’Estat per l’energia, però no s’ho creu, i no està fent res per impulsar ni el pacte ni la transició. El govern té, en matèria energètica, el mateix objectiu que en la resta de polítiques: preservar les contrareformes realitzades en la legislatura de la majoria absoluta del PP, en aquest cas, la reforma del sistema elèctric de 2013 i mantenir l’actual mix elèctric, amb les nuclears i el carbó, i amb avenços testimonials de les renovables. Fins i tot el ministre Nadal ha criticat els objectius de la UE, que nosaltres considerem modestos.

La realitat és que estem entre els quatre països amb l’electricitat més cara (quan els salaris espanyols estan entre els més baixos), incidint de forma molt negativa en les economies domèstiques i la competitivitat de les

Estem entre els quatre països amb l’electricitat més cara El govern és amic de les nuclears i de l’oligopoli

petites i mitjanes empreses i dels autònoms. Tenim un sistema energètic amb una dependència de l’exterior dels combustibles fòssils i de l’urani del 73%, mentre que la mitjana de la Unió Europea és del 53%, i amb un mix en el qual el carbó i les nuclears (al voltant del 20% ambdós) hi juguen un paper molt important, mentre les renovables i l’eficiència energètica romanen bloquejades, ja fa set anys, de la moratòria d’unes renovables que han patit continuades destralades.

En conclusió: el govern és amic de les nuclears i de l’oligopoli, i enemic de les renovables i de l’autoconsum, amb una política antiga que ens deixa molt mal preparats per afrontar les futures crisis energètiques i la crisi climàtica.

Per impulsar la transició energètica cal un canvi del marc legislatiu, una llei de canvi climàtic i transició energètica i una planificació amb l’objectiu 100% renovables el 2050. Les idees força són: el dret a l’energia, amb una tarifa progressiva amb criteris socials i ambientals; la democratització de l’energia, impulsant l’autoconsum, la desintegració vertical de les grans empreses per trencar l’oligopoli, el suport a les cooperatives, als operadors públics locals i a les petites i mitjanes empreses de renovables; el tancament progressiu de les nuclears i l’abandonament del carbó, amb una transició justa per a les zones afectades; un gravamen per posar fi als “beneficis caiguts del cel” que ara obtenen les grans empreses per centrals nuclears i hidràuliques ja amortitzades; una planificació adequada

El “moment populista” necessita d’un programa, i aquest programa ha de ser social i ecològic que posi en el centre l’expansió de les energies renovables i un potent pla d’estalvi i eficiència energètica, amb la rehabilitació d’edificis i l’electrificació de la mobilitat, entre altres mesures.

Ja no es tracta de produir més energia, sinó de consumir-ne menys i fer-ho de forma neta i eficient.

L’objectiu és avançar cap a una economia ecològica, de decréixer en el consum d’energia i en l’emissió de CO2 i de créixer en instal·lacions renovables i en llocs de treball de qualitat. Aquest és el camí que ni l’oligopoli ni les grans empreses volen transitar.

Cal un nou model energètic per reduir les desigualtats, per canviar el model productiu, creant nous llocs de treball, i per garantir una democràcia de qualitat, acabant amb el poder de les grans corporacions.

ICV té un bagatge molt important en matèria energètica. El treball de Joan Herrera i Laia Ortiz al Congrés i fora del Congrés és reconegut per la gent de les organitzacions socials que treballen per un nou model energètic.

Com va dir Chantal Mouffe, el populisme és la identificació d’un conflicte entre les elits i la majoria, el “moment populista”, però no es un programa.

El “moment populista” necessita d’un programa, i aquest programa ha de ser social i ecològic, basat en la justícia social i la justícia climàtica, com alternativa tant al neoliberalisme com al populisme de l’extrema dreta a Europa.

Aquesta és una de les tasques més importants que tenim els ecosocialistes avui

.

treball

· núm 214 · març

11

energia

Les dones i el risc de patir pobresa energètica Sembla que la pobresa energètica és cosa de dones. Així ho demostra un estudi d’Enginyers Sense Fronteres amb la col·laboració de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). Ens en parla la Irene González Pijuan.

Irene González Pijuan Membre d’Enginyeria Sense Fronteres

L

a Rosa, de 81 anys, mor a Reus el 14 de novembre de 2016 perquè Gas Natural Fenosa li havia tallat la llum, violant la llei 24/2015 contra la pobresa energètica catalana, fruit d’una ILP. La pobresa energètica és, lamentablement, una problemàtica creixent que afecta cada cop més famílies i té conseqüències devastadores en la salut física i mental i en l’economia de qui la pateix.

Davant la impunitat de l’oligopoli energètic i les reaccions tardanes de l’administració, les afectades s’organitzen en plataformes de lluita, activisme i suport mutu, com l’Aliança Contra la Pobresa Energètica (promotora, amb la PAH i l’Observatori DESC, de la Llei 24/2015). Veiem en aquestes plataformes una majoria clara de dones que s’apoderen, participen i lluiten pels seus drets. És pertinent, aleshores, que ens preguntem si aquesta majoria respon al fet que el gènere podria ser actualment un factor de vulnerabilitat determinant a l’hora de patir pobresa energètica.

Dividim en etapes el camí a recórrer per respondre a la pregunta: en primer lloc, cal esbrinar si hi ha una tendència de feminització de la pobresa i quines polítiques públiques busquen actualment corregir la desigualtat. Després, què entenem per pobresa energètica i quines són les seves causes i conseqüències.

Un següent pas seria relacionar feminització de la pobresa amb serveis bàsics o pobresa energètica, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu, mitjançant una entrevista col·lectiva amb companyes afectades. Finalment, treballar propostes i conclusions adients. És difícil amidar la desigualtat de gènere, tant per l’absència de dades com pel biaix androcèntric de les que se’ns presenten com a oficials. Tot i així, si ens basem en la Taxa de Pobresa en supòsit d’Autonomia1, proposada per investigadors de la Universitat Rovira i Virgili, ens trobem amb un 25,7% en homes front a un 49,7% en dones en risc.

Existeix, per tant, una dependència econòmica de la dona de la llar que pot tenir com a conseqüència la pervivència de situacions de violència i abús, i fa les dones menys autònomes i més vulnerables.

Les principals afectades per la pobresa energètica són les famílies monomarentals i dones migrades La realitat és que el mercat laboral segueix esbiaixat, amb una bretxa salarial de prop del 20% a Catalunya. Els col·lectius més vulnerables en resulten ser les famílies monomarentals, les dones jubilades i les que es dediquen a tasques domèstiques, les treballadores del sector del servei domèstic i les dones migrants. De fet, durant el 2015, el nombre de dones que van acostar-se als Centres de Serveis Socials de Barcelona va ser netament major al d’homes en totes les franges d’edat.

D’altra banda, la precarietat en els serveis bàsics afecta en major mesura qui viu més lligat a les activitats de cura i a la llar, que són, avui dia, majoritàriament les dones; elles hi dediquen una mitjana de 28 hores a la setmana, front les 14 i escaig dels homes.

Pel que fa referència a la pobresa energètica, tot i no haver-hi consens en la seva definició, podríem relacionar-la amb la incapacitat de mantenir la llar a una temperatura adequada o de disposar de serveis energètics essencials per a garantir unes condicions de vida dignes. El que està clar és que té greus conseqüències en tots els àmbits de la vida de la persona que la pateix: àmbit de la salut, econòmic, social i psicològic.

Hi ha una dispersió important de xifres en quantificar-la; tot i així, podem assegurar que, com a mínim, un 10% de la població de l’Estat espanyol es troba en una situació greu i no té accés als subministraments bàsics necessaris per a garantir condicions de vida dignes. Si ens centrem en les causes, hi distingim un nivell baix d’ingressos de les persones afectades, l’escassa eficiència energètica dels habitatges (pel deteriorament i la manca d’aïllament) i l’impacte de l’energia en el pressupost familiar (l’oligopoli energètic ha provocat un augment de més del 60% en el preu de les factures d’aigua i energia, tot provocant la incapacitat de les famílies de fer front al seu pagament).

La desigualtat de gènere és un factor de risc per a patir pobresa energètica i cal tenir-la en compte en totes aquelles mesures públiques que es prenen en relació a la problemàtica En relació a la feminització de la pobresa, les dades proporcionades per l’Institut Municipal de Serveis Socials sobre ajudes per pobresa energètica separades per sexe ens demostren que, essent el nombre de dones receptores d’ajudes molt més elevat que el d’homes, elles són les qui o bé pateixen directament la situació de manca de subministraments o bé n’assumeixen la responsabilitat i les gestions. En aquest sentit, l’Estratègia contra la Feminització de la Pobresa de l’Ajuntament de Barcelona recull un apartat de mesures destinades a combatre la pobresa energètica des d’una òptica de gènere.

Aquesta òptica és inexistent, però, en el Programa de Barcelona per combatre la Pobresa Energètica, ja en marxa.

Les entrevistes amb les companyes afectades permeten destacar alguns factors que corroboren les dades presentades anteriorment: la pobresa energètica va lligada a una situació de manca d’ingressos per a assolir condicions de vida dignes, pateixen una estigmatització i una càrrega burocràtica important, les conseqüències psicològiques són molt greus, entre les afectades són majoritàries les famílies monomarentals i dones migrades, i les conseqüències en els menors de la llar són molt importants.

Fer front a aquesta situació demanda actuar a nivells diversos. En primer lloc, havent identificat que la desigualtat de gènere és un factor de risc per a patir pobresa energètica, cal tenir-la en compte en totes aquelles mesures públiques que es prenen en relació a la problemàtica i, sobretot, ferho de manera transversal. Si hi ha un document d’Estratègia contra la Feminització de la Pobresa a Barcelona, les activitats que es contemplen haurien de veure’s reflectides en les polítiques sectorials vigents a la ciutat.

En segon lloc, cal replantejar-se el model energètic, ja que actualment es regeix per un mercat en forma d’oligopoli que es mostra essencialment injust de cara a protegir les condicions de vida del consumidor. Accedir a uns subministraments bàsics per viure és un dret de ciutadans i ciutadanes; per tant, no hauria de ser un bé de mercat, sinó que hauria de regir-se amb criteris públics i control i participació ciutadana. Hem de continuar, per tant, el camí obert per la Llei 24/2015 per il·legalitzar els talls i fer que les empreses garanteixin els deutes familiars i apliquin una tarifa social en relació a la renda.

Cal esbrinar si hi ha una tendència de feminització de la pobresa i quines polítiques públiques busquen actualment corregir la desigualtat Per últim, el lligam actual de les dones amb les tasques de cura ofegades dins l’economia de mercat és producte d’una divisió sexual del treball que encara persisteix; en aquest sentit, es fa necessari garantir des de les polítiques públiques una visualització d’aquesta economia, la coresponsabilitat real entre sexes i mesures orientades no només a exercir un rol puntual de discriminació positiva, sinó a assegurar que les necessitats dels dos sexes siguin prèviament tingudes en compte

.

1. La Taxa de Risc de Pobresa en supòsit d’Autonomia, a diferència de la Taxa de Risc de Pobresa oficial, no parteix dels ingressos de la unitat familiar, sinó de les persones adultes per separat, ja que altrament s’amaguen factors de desigualtat econòmica de gènere.

12

treball

· núm 214 · març

dones

El gènere fluid i la construcció social del gènere Tant els estudis de gènere com la teoria queer discuteixen les identitats de gènere clàssiques (masculí i femení), desvelant el seu caràcter cultural, reformulant nous processos d’identificació i diferenciant-les de la diversitat de preferències sexuals.

Carles Rodríguez Herencia Sociòleg

A

ixí, les categories “sexe” (home, dona), “gènere” (masculí, femení) i “objecte de desig” (homosexual, heterosexual), no són estanques, sinó un continu en el qual tots els éssers humans ens situem independentment del sexe assignat en néixer i de forma diferent al llarg de la vida. És en aquesta lògica que s’insereix el gènere fluid.

Partim de la tesi que la identitat de gènere, que té a veure amb el fet d’identificar-se com a dona o com a home i comportar-se, performar com a tal, és una construcció social i, per tant, no és un aspecte determinat genèticament o biològicament. Tal i com apunta Butler (2002), el gènere és conseqüència d’un sistema coercitiu que s’apodera dels valors culturals dels sexes biològics. És una forma de representació i aproximació.

Des del moment de néixer ens socialitzem (a casa, a l’escola i a través dels mitjans de comunicació) entre dues formes diferents i antagòniques de ser, viure i comportar-nos en base al sexe i el gènere: la masculina i la femenina.

La masculina té a veure amb la rudesa, el color blau, la no-demostració dels sentiments, els cossos musculats, etc. La femenina té a veure amb la passivitat, la servitud, les tasques reproductives, el color rosa, els cossos voluptuosos i delicats, etc.

L’heteronormativitat que impregna encara totes les esferes de les societats dels nostres dies també juga un paper fonamental en aquesta construcció social i cultural del gènere i les identitats: així, segons aquesta “norma social” no escrita, existeixen dos sexes biològics assignats en néixer, dos gèneres (en funció del sexe biològic, els homes són masculins i les dones femenines), i l’heterosexualitat és la sexualitat legítima i socialment acceptada, que es

presenta com la complementarietat perfecta entre els dos gèneres. És sobre aquesta concepció que es legitimen les desigualtats existents i es reprodueix l’statu quo.

És necessària l’aposta per la coeducació com a una de les eines principals per a “esborrar el gènere” Al marge d’aquests dos universos i cosmovisions totalment diferenciats, estan les persones lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersex. I no és casualitat que els prejudicis i els estereotips socials es construeixin sempre en base als perfils de persones LGTBI, en les que el sexe biològic i el rol de gènere són “discordants”: les persones trans i els homes i les dones amb ploma.

Precisament, una de les grans potencialitats de la teoria queer i de la categoria “gènere fluid” rau en el seu poder de transformació, de qüestionament del biologicisme i l’heteropatriarcat, que no fan cap altra cosa que reproduir i legitimar les desigualtats.

Com a praxi, és necessària l’aposta per la coeducació com a una de les eines principals per a “esborrar el gènere” i transitar cap a un model educatiu plenament lliure i igualitari. Aquesta proposta posa l’accent en la necessitat de crear entorns escolars (a classe, al pati, en el currículum acadèmic, etc.) en els que nens i nenes, nois i noies, puguin triar aquells valors que més els agradin i s’avinguin amb la seva personalitat, independentment si aquests són masculins o femenins

.

Referències: Butler, Judith (2002) Críticamente subversiva, a Rafael Mérida Jiménez, Sexualidades transgresoras. Una antología de estudios queer, Icaria, Barcelona.

Coll-Planas, Gerard (2014) Dibuixant el gènere.

Edicions 96, Barcelona.

La memòria democràtica i les dones: entre el reconeixement i els drets Maria de la Fuente Directora de l’Observatori IQ

É

s sorprenent la manca de coneixement i de reflexió sistemàtica sobre la memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere. Ho és perquè en un context on la recuperació de la memòria democràtica és una política existent, políticament incisiva i que genera resistències i un potent debat públic, així que es fa estrany que no hi hagi pràcticament veus reconegudes que ordenin aquestes demandes fent-hi una mirada lila, i posant al mapa les injustícies de gènere en aquesta tasca. Hi ha impressionants esforços acadèmics i politicojurídics en relació a la recuperació de la memòria de la repressió específica de les dones pel fet de ser-ho. Han abordat els temes dels fills robats, el tracte de les dones a la presó o les normes sobre el comportament i la identitat sexual durant el franquisme, per exemple. Tanmateix, aquestes tasques “específiques” semblen notes a peu en un discurs públic que es manté bàsicament inalterat i que sembla que s’ha articulat a partir de la reparació de la memòria de les i els assassinats en foses comunes, per una banda, i de l’eliminació del reconeixement del llegat franquista a través dels símbols en els espais urbans.

Aquesta manca de visibilitat és sorprenent, també, perquè la recuperació de la memòria col·lectiva, precisament, ha sigut una aposta feminista des de fa quaranta anys a través de l’estratègia de la reconstrucció de la genealogia femenina. Aquesta recuperació té diferents orientacions, però potser la més reconeguda globalment és la Herstory, la història de les dones amb la que les feministes acadèmiques van iniciar una tasca contrahegemònica de reconstrucció de la historiografia a partir de les veus de les dones i de la recuperació de les seves experiències.

Les feministes acadèmiques van iniciar una tasca contrahegemònica de reconstrucció de la historiografia També s’ha realitzat una història de la construcció del gènere i de la sexualitat. Totes aquestes estratègies són volgudament polítiques, ja que vinculen la història amb la capacitat d’acció en el present. La transcendència política d’aquests treballs està descrita, d’una manera que trobo impressionant, per Fina Birulés a El género de la Memoria (2004):

“Efectivamente, cabe pensar que las acciones de las mujeres del pasado no han generado memoria, y que posiblemente se asemejen a aquellos sueños que no dejan huella en el recuerdo. Así, hasta hace pocos años casi nadie discutía afirmaciones según las cuales en el pasado histórico de las mujeres tan solo podían hallarse jirones de acontecimientos y de acciones fortuitas. (…) La reconstrucción de la historia de las mujeres no es uno más de los proyectos en los que a menudo, en el ámbito académico, acostumbramos a embarcarnos, sabiendo ya desde el principio lo que encontraremos al final del camino; se trata de una empresa que tiene algo que ver con la posibilidad de decir, de ordenar, la experiencia presente de las mujeres”.

Així, la tradició feminista ha donat molt de pes a la memòria com una forma de reconeixement i d’habilitació per a l’acció present. Els i les militants del memorial democràtic han donat molt de pes a la justícia i la reparació com a dimensió política de la memòria. Tots dos enfocaments són complementaris i formen un conjunt que obre moltes portes a l’acció.

Reconeixement (genealogia) i drets (reparació) són dimensions inseparables d’una política alternativa.

Un diàleg més ric entre aquests dos moviments no només ens permetria copsar el lloc que ocupà el règim de gènere del franquisme en el seu abast repressor, sinó que també ens oferiria una mirada global més rica sobre la dimensió política de la memòria

.

treball

· núm 214 · març

13

dones Natza Farré Guionista, periodista i escriptora Natza Farré (Barcelona, 1972) és una guionista, periodista i escriptora que utilitza l’humor com a arma per fer més portable el món miserable on vivim. Com que treballa amb la paraula, li agrada fotografiar coses petites i absurdes, però també paisatges i cels com a mecanisme per evadir-se de la realitat. Es declara fan de la poetessa polonesa Wisława Szymborska, perquè li tranquil·litza la vida. Guionista del programa La competència, de RAC1, acaba d’escriure el seu segon llibre, Curs de feminisme per microones (Ara Llibres, 2016), on descriu les desigualtats i el masclisme que patim les dones generació rere generació.

Diu que ara és el moment de la revolució de les dones.

© Dani Álvarez

Entrevista: Júlia Brosa

Un tòpic: com sorgeix la idea d’escriure el llibre?

Vénen de l’editorial a dir-me si vull escriure un llibre i penso que sí, perquè si no vénen i no m’ho demanen, no l’escriuré mai. Trio aquest tema perquè és un tema que porto tractant tota la vida. Vaig a allò fàcil per a mi i perquè veig la necessitat social de parlar sobre el feminisme.

Per què cal llegir el llibre?

Perquè és boníssim!!! (riu). I perquè les coses que s’hi diuen a algunes persones els poden semblar obvietats, i resulta que no ho són tant perquè molta gent no hi ha pensat. Per tant, és absolutament necessari si volem eliminar el masclisme de la societat.

L’única manera de parlar sobre feminisme sense generar rebuig és a través de l’humor?

No. La gent s’ha d’acostumar que puguem parlar del feminisme des de qualsevol punt de vista, i si tenen rebuig, que s’ho facin mirar. El que sí que entenc és que el contingut del llibre és molt depriment. És una òstia darrere una altra a la nostra cara, i jo, que sóc una persona amb tendències suïcides, si no m’agafo al sentit de l’humor, tot em sembla molt difícil per a mi mateixa. El sentit de l’humor ajuda moltíssim, i sí que era una cosa que li faltava al feminisme. Moltes vegades, les feministes sí que el tenen, però no el fan evident, i sí que és bo poder dir: “Sí, les feministes també tenim sentit de l’humor”.

Dius que vols deixar impresa la desigualtat i el masclisme que les dones han de suportar una generació rere l’altra. Com creus que podem deixar un panorama millor a les generacions futures?

El que hem de fer és eliminar tot el que hi ha al llibre, totes les injustícies que patim les dones. Només serà possible que el món millori quan les dones estiguem al lloc que ens mereixem, i començo a pensar que és un lloc molt superior al dels homes.

En la igualtat, ja no hi crec gaire.

En el llibre dius que la imposició és la única manera d’arribar a determinats objectius.

Si estigués al teu abast, què imposaries per aconseguir una societat més igualitària?

Faria unes quantes coses per llei. Per exemple, no seria tan indulgent amb el masclisme. Ara hi ha hagut el cas de Lloret, on les jugadores dels equips femenins del FC Lloretenc i del Atlètic Masnou van haver d’interrompre el partit que disputaven enmig dels insults i expressions masclistes dels veterans del Club de Futbol de Lloret. Les van insultar, van demanar perdó, després van fer un partit de reconciliació i ja està. No em sembla bé. Jo prohibiria que els veterans poguessin tornar a jugar a futbol. Cal ser molt més dràstic contra el masclisme, perquè el que es va dir

“Cal ser molt més dràstic contra el masclisme, perquè és el germen de la violència sistemàtica que patim les dones” i les injúries són molt greus, i això és el germen de la violència sistemàtica que patim les dones. Els càstigs han de ser molt més resolutius. El càstig cap als veterans és una merda de càstig. I a mi, el perdó no em serveix, perquè tampoc no sóc cristiana.

Dius que les polítiques d’igualtat i l’educació no serveixen. Aleshores... què fem? Com es trenca la reproducció dels esquemes de gènere que es continuen reproduint?

L’educació és una de les eines, però fixa’t que en els països nòrdics, on l’educació és més igualitària, els índexs de violència masclista també són molt elevats i també hi ha bretxa salarial. Si en aquests països, que són el mirall, no funciona, potser és que cal anar més enllà. Hem de ser més radicals. Les dones sempre anem patint, a veure si podem molestar. Precisament, el que hem de fer és molestar moltíssim. No demanar, exigir. No demanar permís, fer-ho i punt. Ara és el nostre moment. No dic que haguem d’exercir la violència, ni aixafar-los, però no hem de patir pels homes. Hem de buscar el nostre lloc, perquè ens l’estan tapant.

Utilitzar la paraula “micromasclismes” ha aconseguit que el masclisme quotidià sigui vist com una cosa menor Per què parlar de micromasclismes és un error? Creus que la societat no és prou conscient que són el caldo de cultiu de la violència masclista?

L’error és la paraula. El “micro” fa que menyspreïs el masclisme. Algú no és microracista o microhomòfob: o ets racista o homòfob o no ho ets. El micromasclisme, que s’utilitza per ensenyar el micromasclisme de la vida quotidiana, s’equivoca amb la paraula de manera molt greu. Ha aconseguit que el masclisme quotidià sigui vist com una cosa menor. Només perquè la paraula té aquesta connotació.

Això fa mal. Cal parlar de masclisme i ja està.

Tal com denuncia On són les dones, seguim estant en minoria a les tertúlies. Com es combat el masclisme EN i DES DELS mitjans de comunicació?

El que està passant en els mitjans és el que passa al món. Les dones no estem prou representades, ni a nivell empresarial ni a nivell polític, i els mitjans és el que estan ensenyant, en són un reflex. Què cal fer? El que s’està fent ara: pressionar perquè les dones tinguem més veus –i t’ho dic des de la ràdio més masclista de Catalunya–. Jo, com a professional, utilitzo tots els mitjans que tinc, i que arriben a molta gent,

per denunciar les desigualtats que patim les dones i aportar una visió diferent quan s’expliquen les coses, perquè s’acostuma a fer sempre des del punt de vista masclista i heterosexual... Has d’ampliar les mires, i com a periodista i guionista tinc l’obligació d’alertar que hi ha coses que es poden veure des de diferents prismes. Quin és el problema? Que és un paper molt molest. Jo ho faig perquè algú ho ha de fer, perquè sóc molt pesada i em costa baixar del burro. Que ho facin més companys i companyes costa molt, perquè és molt pesat.

Hi ha literatura per a homes i per a dones?

Jo crec que hi ha literatura per a imbècils i literatura per a no imbècils! Això és una cosa que em fa molta ràbia. En literatura i en qualsevol cosa artística, només em serveix allò bo i allò dolent. Si tu em fas una entrevista, m’és igual si ets home o dona, miraré si és bona o dolenta. En realitat, a mi el sistema patriarcal em causa molta enveja: està molt ben pensat i ha aconseguit minar-nos el cervell durant segles. Ha aconseguit que les dones ens considerem inferiors nosaltres mateixes. Imagina si és perversa la cosa.

Et diuen “literatura femenina, que parla de les emocions” perquè clar, els homes no tenen emocions i no saben parlar-ne. Tot això són xorrades i continuem amb el menyspreu sistemàtic cap a les dones... Si mirem les dones científiques, n’hi ha moltes menys, però n’hi ha moltes més de les que tu i jo n’hem sentit a parlar mai. A les dones se’ns ha silenciat, fins avui que estem parlant d’On són les dones i les poques dones que surten expressant opinions des dels mitjans. Les dones continuem silenciades, i aquesta és la gran diferència. No vol dir que siguem ni millors ni pitjors –tot i que jo considero que som millors–, però patim un problema de silenci

.

Pots veure la versió completa de l’entrevista a: www.revistatreball.cat

© Dani Álvarez

14

treball

· núm 214 · març

cultura

Noies La sèrie Girls s’acomiada aquest any amb l’emissió de l’última de les 6 temporades. La Margot Mur ens explica què ha significat la sèrie.

Margot Mur Doctora en comunicació.

Gènere, cultura i mitjans. @Margot_Mur

E

stem a punt de viure el final de Girls, la sèrie que Lena Dunham ha produït, dirigit i protagonitzat des del 2012, i que a molts els haurà pogut semblar un facsímil d’altres sitcom femenines. Durant sis temporades, quatre noies heterosexuals han parlat d’elles mateixes i dels seus desitjos, força més que de les seves relacions amb els homes i d’allò que les feia desitjables. Certament no és un argument nou, però tampoc freqüent.

Susan Harris ens el va regalar a finals dels 80 amb The Golden Girls, deu anys abans del dubtós intent de Sex and The City. Les Girls de Lena Dunham no són una novetat, però tenen un ingredient extraordinari: l’absoluta manca de preocupació per semblar carismàtiques o imitables. Lluny dels estereotips evidents de la llesta, la maca, la dolenta i la bleda, les noies exhibeixen personalitats fosques: la Hannah és una narcisista amb trastorn obsessiu compulsiu, la Marnie pateix d’un complex de princesa que l’ofega en una permanent frustració, la Jessa viu bloquejada en un cicle autodestructiu, i la Shoshanna corona el quartet amb els infortunis d’una fashion victim qualsevol. En aquestes figures hi ha autenticitat i molt de sarcasme, però que no ens enganyi l’embolcall: Girls no és una comèdia. La mediocritat que retrata no està pensada per fer-nos riure,

sinó per assenyalar els límits d’unes personalitats orfes d’un més enllà. Ho podrien tenir tot, però no tenen res, les pot la desgana, el confort, la mandra de madurar, i tot plegat les fa endogàmiques i previsibles, patètiques i a voltes odioses. Fora d’elles mateixes, aquestes noies no són ningú. S’ha dit de Girls que és autocomplaent, un producte del postfeminisme més hedonista, però no sóc capaç de recordar una sèrie de dones amb una absència d’heroisme tan flagrant. ¿On és el missatge d’apoderament barat que hem vist en altres preqüeles d’allò que s’estaria criticant en la sèrie de la Dunham? De totes les espectadores que van voler ser la Carrie Bradshaw, tenir la seva autonomia financera i totes les seves sabates, quantes voldrien ser la Hannah Horvath? Qui voldria acumular les seves compulsions i els seus fracassos, el seu talent estrafolari o les seves amigues? Qui voldria tenir el seu cos?

A banda de redundar entorn dels problemes primermundistes de quatre noies, Girls és una d’aquelles raríssimes ficcions on la gent es despulla amb naturalitat. Per entendre’ns, es carda sense sostens i sense els llençols arran d’aixella, i en acabar ningú es cobreix a corre-cuita les parts pudendes.

Com en la intimitat, tot va a l’aire, sense censura. De la seva autobiografia al seu sobrepès, a la Lena Dunham se li ha criticat gairebé tot, però res no ha generat tanta difamació com la seva nuesa impúdica en diversos capítols. Una frase va esdevenir lema dels més cauts: “És necessari que es despulli tant?”.

© HBO

La mediocritat que retrata la sèrie no està pensada per fernos riure, sinó per assenyalar els límits d’unes personalitats orfes d’un més enllà Repetitiva, voluntària i orgullosament panxuda, aquella exposició generava incomoditat, també entre les espectadores que potser no se sabien víctimes de l’emmirallament tan propi de tota ficció. En desidealitzar el seu cos, Lena Dunham semblava convidar totes aquelles que n’érem testimonis a fer el propi amb la nostra fisicitat. M’agrada localitzar el missatge intrínsec de Girls en aquest gest de desobediència, perquè de tots els continguts que es podrien quantificar en el nostre entorn comunicatiu i social, poques coses generen un espectre de violència tan ampli com l’orgull del cos femení.

La pitjor mare del món Laia Herrera Agent d’Igualtat

L

es declaracions de la periodista Samanta Villar sobre la seva recent maternitat –ha estat mare de bessons– han fet saltar espurnes entre molts col·lectius de dones. Villar, sempre polèmica, ha afirmat que la seva recent maternitat no l’ha fet més feliç i que fins i tot ha empitjorat la seva qualitat de vida. No hi puc estar més d’acord.

Villar ha dit el que moltes dones pensen però no s’atreveixen a dir. El debat que ha ocasionat, molt pujat de to i amb una forta càrrega moral, només ha fet que posar en evidència que la maternitat és tabú. Villar, amb les seves declaracions, ha trencat una visió romàntica de la maternitat i de retruc ha qüestionat els rols de gènere i el mateix ordre social. Ha posat en qüestió el model tradicional de mare que hem heretat durant segles, posant en qüestió dos mites molt arrelats. Per una banda, el que afirma que totes les dones volen ser mares i, per altra banda, el que afirma que ser mare t’omple de felicitat.

En el rerefons de les crítiques a les paraules de Villar preval una idea preconcebuda del que ha de ser una mare, del que és o no acceptable sobre la maternitat. I això ho hem pogut llegir en el bloc de Roser de Tienda. Aquesta autora afirma que la maternitat suposa sacrifici. No hi estic d’acord. La maternitat pot suposar canvis, esforç, energia, però mai ha d’esdevenir un sacrifici. Perquè aquesta paraula ens recorda massa una concepció de la maternitat molt vinculada al nacionalcatolicisme, i si no que els ho demanin a les nostres àvies o mares, quin era el model de mare i esposa que se’ls hi explicava en el servei social de la Secció Femenina. Tot sacrifici suposa renúncia, i aquí és, a parer meu, on cal traçar una línia vermella, perquè estem posant en perill la capacitat d’autonomia, de llibertat, en definitiva, d’igualtat de les dones. És evident que la maternitat també aporta satisfacció i noves vivències. Però això no treu que també s’hagi de visibilitzar l’altra cara de la maternitat. Com diu la feminista Beatriz Gimeno, no es tracta d’opinar sobre si la maternitat és bona o dolenta; senzillament, es tracta de posar damunt la taula que la maternitat és una institució tan inscrita en el nostre ordre/la nostra organització social i en la pròpia identitat de les dones, que no admet discursos que la posin en qüestió.

Avui, mentre proliferen les celebrities que rebutgen el Photoshop i les usuàries que denuncien Facebook o Instagram per censurar imatges dels seus mugrons lactants o del vermell de les seves menstruacions, la jove creadora s’ha convertit en la primera dona en lluir unes cuixes cofoies de cel·lulitis a la coberta de Vanity Fair.

Vet aquí el valor de Girls, que podria semblar una sèrie qualsevol sobre noies: la seva militància generacional, el fet d’haver estat una ficció contemporània i còmplice del desmantellament d’una veritat cruenta: que es pot ser dona, egocèntrica i narcisista, fins i tot imperfecta, però no es pot ser dona i no voler agradar. Ara que Girls s’acaba, i que em trobo entre les espectadores que han entrat en la trentena amb la Hannah, la Marnie, la Jessa i la Shoshana, sento una necessitat de vindicar-la com un producte d’època. Una sèrie genuïnament autocomplaent, perquè creu fermament que, per explicar la pròpia història, no cal ser algú més important, més bell o més desitjable que un mateix. Us trobarem a faltar, noies

.

Diversos estudis, entre ells els de la sociòloga Ann Oakley, evidencien quin és el cost per a les dones quan decideixen ser mares, i que en la primera maternitat es produeix un deteriorament personal i en la relació de parella i amb l’entorn que fa percebre que els costos de la maternitat siguin millors que els guanys. Uns costos que estan directament relacionats amb la concepció social de la maternitat, el model i el nivell d’exigència que se li demana a la dona. Pesen encara massa els rols i estereotips de gènere que vinculen la maternitat a la criança intensiva, a l’entrega infinita. Les maternitats són diverses, com diverses són les dones; però la maternitat és un projecte més de vida, no pas l’únic i definitori de la identitat femenina

.

treball

· núm 214 · març

15

cultura

Homenatge a Tzvetan Todorov El passat 7 de febrer va morir a París Tzvetan Todorov. Aquest pensador, nascut a Sofia el 1939, va créixer a Bulgària i es va traslladar a la capital de França el 1963, on va convertir-se en un referent del pensament europeu, un intel·lectual sòlid en un món cada cop més magre.

Quim Brugué Catedràtic de Ciència Política de la UAB

C

om molts dels seus lectors, vaig introduir-me en el pensament de Todorov a través d’El miedo a los bárbaros. Publicat el 2008, aquest llibre s’enfrontava a una interpretació del món dominada per la lògica del “xoc de les civilitzacions” i reivindicava una tradició europea basada en el respecte, el diàleg i la capacitat de mirar als ulls dels altres sense por: “El miedo a los bárbaros” –escrivia Todorov– “es lo que amenaza con convertirnos en bárbaros. El miedo se convierte en peligro para quienes lo sienten, y por ello no hay que permitir que desempeñe el papel de pasión dominante. Todavía estamos a tiempo de cambiar de orientación.”

Després d’aquesta immersió en l’actual cruïlla europea, potser de forma poc ordenada, Todorov va descobrir-me una part poc coneguda del nostre passat més recent: el desplegament del comunisme a l’est europeu.

Usant les seves pròpies paraules, “(…) una religión secular que no postergaba el paraíso hasta después de la muerte, sino que lo impuso a millones de europeos, en un territorio que se extendía desde los Urales hasta el corazón de Berlín.”

La experiencia totalitaria és un llibre extraordinari per entendre la construcció del totalitarisme –al meu parer, només equiparable al llibre Castellio contra Calvino, de Stefan Zweig. Però també per prevenir-nos sobre les similituds d’aquesta experiència històrica amb algunes manifestacions més recents d’ultraliberalisme democràtic.

Todorov va viure en primera persona una experiència totalitària a la Bulgària dels anys quaranta i cinquanta, però no l’analitza amb ànim de revenja sinó amb voluntat d’aprenentatge: “La memoria del pasado será estéril si la utilizamos para erigir un muro infranqueable entre el mal y nosotros, si solo nos identificamos con los héroes irreprochables y con las víctimas inocentes, y lanzamos a los agentes del mal fuera de las fronteras de la humanidad. Pero es lo que solemos hacer.”

Ja seduït per la capacitat de Todorov per ajudar-me a comprendre el món, vaig descobrir dos nous treballs d’aquest autor. Dues joies brillants però menys conegudes: El espíritu de la Ilustración i Vivir solos juntos. En el primer llibre, Todorov il·lumina les bases de la nostra forma de pensar.

Descriu una tradició il·lustrada que,

després de la mort de Déu i de la decepció davant les utopies inassolibles, s’enfronta a la incertesa amb les forces despullades de l’humanisme.

I ho fa a través de tres idees bàsiques: l’autonomia, la finalitat humana dels nostres actes i la universalitat. En aquest esforç intel·lectual per recordar i renovar els fonaments del nostre pensament, Todorov, com sempre, no pot oblidar-se del referent europeu: “La Ilustración es la creación más prestigiosa de Europa, y no habría podido tener lugar si no hubiera existido un espacio europeo a la vez uno y múltiple. Pero lo inverso es también cierto: es la Ilustración la que está en el origen de Europa tal como la entendemos hoy. Por eso podemos decir sin miedo a exagerar que sin Europa no habría existido la Ilustración, pero también que sin Ilustración no habría existido Europa.”

Seguint amb el fil d’aquestes reflexions, Vivir solos juntos reuneix un conjunt d’assaigs que podem agrupar entorn d’un únic tema: la necessària relació que manté l’esser humà amb persones diferents a ell. “Quiero hablar” –anuncia en la mateixa introducció del llibre– “del descubrimiento del otro por parte del yo”. Una conversa per la qual desfilen Edward Said, La Rouchefoucauld, Rosseau, Mozart, Constant, Stendhal, Beckett o Goethe.

Una conversa on es reivindica la trobada amb els altres i el diàleg amb els diferents com a constitutius d’una dignitat humana en permanent construcció. I, de nou, en el rerefons d’una Europa desconcertada: “Es conveniente recordar estos principios fundamentales de la democracia liberal en una época en la que los países de la Unión Europea se enfrentan a la presencia de extranjeros ilegales en su territorio.”

Tzvetan Todorov

Aquesta preocupació democràtica es desenvolupa en un nou llibre de Todorov, Los enemigos íntimos de la democracia, publicat el 2012. Partint d’una situació de malestar democràtic, Todorov argumenta com l’actual adversari de la democràcia ja no és el totalitarisme que l’amenaça des de fora de les seves fronteres, sinó diverses llavors que germinen perillosament en la mateixa terra democràtica. Entre aquests enemics íntims destaca la tecnocràcia, la tirania dels individus i el populisme xenòfob. Si els experts saben què cal fer, si els ciutadans convertits en clients sempre tenen raó o si existeix una veu del poble que clama posseïda de la veritat, llavors –es pregunta Todorov–, on queda la democràcia?

“La democracia está enferma de desmesura, la libertad pasa a ser tiranía, el pueblo se transforma en masa manipulable, y el deseo de defender el progreso se convierte en espíritu de cruzada. La economía, el Estado y el derecho dejan de ser los medios para el desarrollo de todos y forman parte ahora de un proceso de deshumanización. (…) Descubrir el enemigo dentro de nosotros es mucho más inquietante que creerlo lejos y totalmente diferente. Mientras la democracia tenía un enemigo al que odiar, el totalitarismo nazi o comunista podía vivir sin conocer sus amenazas internas, pero hoy debe enfrentarse a ellas. ¿Qué posibilidad tiene de superarlas?”

El darrer llibre que he llegit de Todorov, publicat el 2016, porta per títol Insumisos.

“La democracia está enferma de desmesura, la libertad pasa a ser tiranía, el pueblo se transforma en masa manipulable, y el deseo de defender el progreso se convierte en espíritu de cruzada” Tzvetan Todorov En una Europa marcada pel descrèdit dels seus líders i dels seus representants polítics, Todorov ens descobreix les vides d’un conjunt de persones que van saber conciliar l’exigència moral amb l’acció pública. Insumisos com Etty Hillesum, Germaine Tillion, Boris Pasternak, Aleksandr Solzhenitsyn, Nelson Mandela, Malcon X, David Shulman o Edward Snowden desfilen per les pàgines d’aquest text mostrant-nos la seva capacitat d’adoptar posicions ètiques com a ciutadans que formen part d’una comunitat i com a persones que responen als desafiaments de la seva vida quotidiana: “El único valor absoluto es la posibilidad humana de dar prioridad al otro sobre uno mismo.” (Emmanuel Levinas) Enyorant ja la possibilitat de descobrir una darrera obra de Tzvetan Todorov, escric aquestes línies com un acte de record i d’agraïment. Un acte de record i d’agraïment a la seva solidesa i honestedat intel·lectual. Que la terra et sigui lleu, company

.

16

treball

· núm 214 · març

educació

Els reptes del canvi educatiu: reflexions al voltant d’Escola Nova 21 i Xarxes pel Canvi La innovació educativa ha irromput amb força en el panorama educatiu. I a la vegada s’ha suscitat la polèmica sobre si és realment la millor opció, com, a on i per part de qui. Ens en parla Aina Tarabini.

Aina Tarabini Doctora en sociologia. Membre del Grup de recerca sobre Globalització, Educació i Polítiques Socials de la UAB

E

l desplegament del programa Escola Nova 21 (EN21) ha generat crítiques de diversa naturalesa. Alguns han qüestionat el propi concepte de la innovació que implica la iniciativa (Subirats, 2017); altres han posat sobre la taula els riscos que es desprenen pel fet de ser una iniciativa privada (Bayo, 2016); altres han alertat sobre els perills que pot generar en clau de segregació escolar (Tarabini; 2016); i altres han qüestionat les possibilitats d’innovar en un context marcat per les retallades (Gargalló, 2016).

Recentment, el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) ha presentat la iniciativa Xarxes pel Canvi que aplega a EN21, a l’ICE de la UAB i Rosa Sensat sota una mateixa iniciativa per tal de sumar esforços a favor de la innovació educativa a la ciutat de Barcelona. Aquesta iniciativa té diverses virtuts que poden ajudar a combatre alguns dels límits vinculats amb l’acció aïllada de EN21. En primer lloc, es tracta d’una iniciativa pública i, com ja vam argumentar en una altra ocasió (Tarabini, 2017), és l’Administració Educativa la que ha de regular els processos d’innovació al territori, garantint les condicions perquè els centres puguin desenvolupar pràctiques educatives ‘innovadores’. En segon lloc, s’articula explícitament a partir de xarxes d’escoles a nivell territorial, per la qual cosa incorpora una mirada contextual als processos d’innovació educativa. En tercer lloc, té la voluntat explícita d’arribar a totes les escoles de la ciutat, fent que la innovació sigui una característica de tot el sistema i no només d’alguns centres particulars.

No obstant això, aquesta iniciativa té alguns reptes per davant que no pot eludir. A continuació, apuntem els principals reptes a nivell de sistema que són cabdals per a garantir l’èxit d’aquest procés de canvi.

Arribar a les escoles que no ho demanen i que no presenten “voluntat de canvi La voluntat de canvi és un punt de partida necessari per a iniciar processos de reforma escolar i garantir-ne la seva sostenibilitat. Quan els canvis són imposats tendeixen a generar rebuig (Carbonell, 2001). És des d’aquesta lògica que s’impulsa el ‘canvi des de dins’. Ara bé, és sabut també que no tots els centres estan en la mateixa disposició d’articular aquestes voluntats. Són els centres amb més estabilitat i cohesió docent i els menys afectats pels estralls de la segregació escolar els que tenen més capacitat per a demanadar canvis en pro a la innovació escolar. Els trade offs entre les necessitats de contenció i cura i les necessitats de renovació pedagògica dels centres que concentren més complexitat social es presenten com una barrera per articular processos de canvi. És doncs, imprescindible que els programes d’aquest tipus siguin capaços de generar aquesta demanda a tots els centres educatius, prestant especial atenció a aquells que per les seves condicions docents i socials no sempre poden articular la seva voluntat de canvi.

La segregació escolar actua sovint com un inhibidor de la innovació educativa

Que la classe mitjana no fugi de l’escola pública és una bona notícia

Combinar la innovació escolar amb mesures de lluita contra la segregació escolar

Ara bé, perquè aquesta col·laboració tingui èxit no es pot viure com un ‘sacrifici’ més, sinó que ha de ser una part intrínseca de la tasca docent i, com a tal, ha d’estar programada, planificada i institucionalitzada.

La segregació escolar actua sovint com un inhibidor de la innovació educativa (Síndic, 2016). Així, per garantir que els processos i la voluntat de canvi escolar arriben a tots els centres de la ciutat cal regular i controlar els processos d’admissió de l’alumnat, tot evitant les concentracions artificials de determinats perfils d’alumnes a determinats centres. Cal, també, assegurar que les zones escolars garanteixen la necessària heterogeneitat social per permetre contextos escolars igualment heterogenis i diversos.

I cal, sens dubte, una planificació educativa que garanteixi places públiques suficients i de qualitat a tots els territoris de la ciutat.

Garantir l’estabilitat de les plantilles, la formació del professorat i els espais col·lectius de reflexió i planificació No es pot pensar en un projecte d’innovació a llarg termini sense tenir un equip docent estable i cohesionat amb temps planificats dins la seva càrrega horària per a poder portar a terme els processos de canvi. En aquest sentit, la col·laboració que proposa Xarxes pel Canvi s’ha de poder articular de forma sistemàtica i sense generar malestars entre els docents per les múltiples tasques a les que han de fer front quotidianament. La col·laboració, de fet, pot ser una via clau per a lluitar contra la segregació, la competició escolar i la polarització social entre centres.

Evitar els processos de gentrificació escolar El concepte de gentrificació escolar fa referència als processos d’expulsió de determinats perfils de població (immigrats i de menys estatus socioeconòmic) de les escoles públiques com a conseqüència de l’arribada de nous sectors de població (fonamentalment classes mitjanes professionals) atrets per els models innovadors dels centres escolars. Que la classe mitjana no fugi de l’escola pública és una bona notícia. Com també ho és el fet que diferents perfils de població convisquin dins un mateix centre escolar. Però el risc immediat dels processos d’innovació escolar és que en lloc de generar processos de convivència generin processos de separació de la població. Sigui per l’encariment de les quotes, sigui per un llenguatge i un projecte que no interpela al conjunt de la població i que genera incerteses entre aquells que gaudeixen de menys capital cultural, la innovació escolar es pot convertir en un pol d’atració per a classes mitjanes que progressivament van colonitzant l’espai escolar (Bonal, 2016). És imprescindible, doncs, que mentre les Xarxes pel Canvi no arribin al conjunt de centres de la ciutat es destini una atenció especial a aquesta qüestió, evitant que nom de la innovació es reforci la gentrificació

.

treball

· núm 214 · març

17

educació

Tres reptes de l’educació a Catalunya Sovint escoltem el Departament d’Ensenyament dir que el sistema educatiu català té reptes per assolir, però que, bàsicament, funciona.

Funciona? Quins són els reptes i prioritats que hauria de contemplar?

Jéssica Albiach Diputada de Catalunya Sí Que es Pot

T

anmateix, per als qui desitgem i treballem per un sistema educatiu inclusiu, que faci de l’escola un mirall de la diversitat social, on s’acompanyi els infants en el seu camí cap el coneixement i el seu compromís amb la realitat que els envolta, que promogui valors de cooperació i no de competició, que compti amb les famílies i el professorat, que sigui l’element trencador de les fronteres de classe i actuï com a eina d’igualtat d’oportunitats, no funciona. Funcionen, això sí, els docents que es deixen la pell per arribar on no arriba el sistema, que es queda curt, obsolet i malalt d’infrafinançament i burocràcia.

Quan el 43% dels menors en situació econòmica difícil abandona prematurament els estudis i el principal biaix d’èxit educatiu és la situació socioeconòmica i cultural de la família, podem dir alt i clar que l’escola pública catalana ni redueix les desigualtats socials ni trenca el cicle de transmissió de la pobresa intrafamiliar i intergeneracional.

La ILP d’Educació era un bon principi per blindar l’escola pública, per posar les persones per davant de les puntuacions i per generar un entorn creatiu i democràtic on créixer, descobrir i estimar-se.

El Partit Popular i Junts pel Sí van tallar tota possibilitat de desenvolupar-la, així que el que ens queda, de moment, és anar esmenant, part a part, allò que considerem que cal millorar.

Passar d’un model d’integració homogeni a un altre de personalitzat, d’impartir coneixements a preparar escenaris per a l’autoaprenentatge i de currículums estàndards a altres d’adaptats als interessos i als entorns de l’escola són avenços imprescindibles que cal fer, i que a moltes escoles s’estan practicant.

El Departament d’Ensenyament ha de posar el focus en tres aspectes cabdals per fer de l’Educació un element vertebrador de la justícia social: 1. L’educació de 0 a 3 anys. Ja ningú no qüestiona la importància de l’escola bressol per a l’èxit educatiu dels cicles vinents, principalment en els infants de famílies amb menys recursos. Els actuals preus són inassumibles per qui més ho necessita.

Una tarifació social de manera conjuntural per arribar a la gratuïtat total del servei, quan millori la situació financera de Catalunya, hauria de ser una de les obsessions actuals del Departament.

2. La lluita contra la segregació escolar. El Síndic de Greuges ha parlat reiteradament dels perills de la segregació escolar que viu i conviu a les nostres escoles finançades amb diners públics. No només cal acabar amb els concerts de les escoles d’elit que segreguen per sexe i que cada any costen a la Generalitat 30 milions d’euros, cal anar més enllà. Les aules han d’acollir la realitat heterogènia que hi ha al carrer, i això passa, entre altres coses, per un nou decret d’admissió, per vigilar les quotes de les escoles, tant públiques com concertades, i per un règim de sancions per als centres que incompleixin la gratuïtat real de l’ensenyament obligatori.

L’escàndol dels concerts a escoles elitistes Xavier Riu Mestre

E

n els mitjans de comunicació només han aconseguit una certa notorietat els aproximadament 30M d’e que van anualment a les escoles de l’Opus, que separen el seu alumnat en funció del gènere, però cal subratllar que això només representa la punta de l’iceberg, que el problema és més ampli i més greu, perquè afecta molta més gent i acaba configurant un sistema educatiu dual.

El Departament d’Ensenyament coneix perfectament que hi ha centres privats que cobren altes quotes que només estan a l’abast de famílies amb molts recursos (centenars d’euros al mes!). Des d’article 27 de la Constitució, fins a l’article 50 de la Llei Catalana d’Educació, tota la legislació espanyola i catalana ha prohibit el cobrament d’aquestes quotes, però la Generalitat segueix fent “la vista grossa”.

L’escàndol va començar l’any 2001, essent Artur Mas el Conseller en Cap. Mas va justificar llavors en seu parlamentària que “hi havia diners i per això se’ls concertava”… Però després, quan ha vingut l’època de les retallades, s’han negat sempre a replantejar aquests concerts.

Des d’ICV s’ha denunciat sempre aquesta situació de permissivitat davant l’escàndol de finançar amb fons públics centres clarament elitistes. En el govern “catalanista i d’esquerres” ho vam plantejar, però érem la força minoritària i no ens en vam sortir. L’estiu del 2014, governant de nou CiU a la Generalitat i ara també a l’Ajuntament, es van renovar els concerts. A primers de setembre d’aquell any es va fer a Barcelona una acció de denúncia davant d’una d’aquestes escoles. Hi va participar el nostre regidor Ricard Gomà, que va portar al Plenari de l’Ajuntament una moció en aquest sentit.

Els concerts són un bon exemple de la força que ha tingut en aquest país una “sociovergència” soterrada Es va aprovar i instava l’Ajuntament a “reclamar al departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya posar en marxa una inspecció exhaustiva dels centres educatius concertats per detectar aquells que mitjançant diverses fórmules cobren altes quotes a les famílies, i a deixar sense efecte aquests concerts quan es comprovi aquest fet”.

3. Beques i ajuts. Tot i que ha hagut avenços en els criteris d’atorgament de les beques menjador, que s’ajusten cada cop més a les necessitats reals de la ciutadania, encara manca camí per recórrer en els centres de jornada compactada i períodes no lectius, així com pel que fa a transport escolar, llibres de text i material escolar, activitats extraescolars i complementàries, sortides i colònies.

Posar al centre de les polítiques educatives aquestes tres prioritats és essencial per al nostre èxit, no sols educatiu sinó principalment de país. Deixar enrere els infants de les famílies amb menys capital econòmic i cultural, un estrat que cada vegada és més transversal i més dens a causa de la pauperització derivada de la crisi, no només seria un fracàs del sistema educatiu, sinó que qüestionaria els valors d’equitat, fraternitat i justícia social que com a societat democràtica i progressista ens mereixem

.

En aquest 2016 s’han produït avenços importants en la denúncia d’aquesta situació. El Síndic de Greuges ha publicat dos informes sobre la segregació escolar al nostre país, realment demolidors. I una interpel·lació del nostre grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot sobre el mateix tema va portar a aprovar una moció (66/XI, del 20-10-2016) amb propostes concretes per aconseguir canviar aquesta situació de cara al proper curs 2017-2018.

Quan ha vingut l’època de les retallades, s’han negat sempre a replantejar aquests concerts Caldrà fer-ne el seguiment i aconseguir que augmenti la pressió ciutadana contra una situació totalment discriminatòria i injusta que, a més, és il·legal per molt que es vesteixi “d’aportació voluntària”. I tanmateix, com és que fins ara es manté aquesta discriminació? Crec que és un bon exemple de la força que ha tingut en aquest país una “sociovergència” soterrada que ha condicionat durant anys les nostres institucions. PSC i CiU eren alternativa en moltes coses, però en altres hi havia uns acords tàcits en alguns temes de fons, que eren intocables… i que ara sembla que ha heretat la nova ERC. Fins quan es mantindrà l’escàndol de finançar amb fons públics escoles que segreguen l’alumnat i només són a l’abast d’algunes minories? Un exemple d’un tema que no “depèn de Madrid” i que no costa diners, n’estalviaria molts! No hi ha excusa

.

18

treball

· núm 214 · març

questió nacional

Benvinguts a Vidalàndia Mentre encara no sabem quan, com i si es convocarà el referèndum anunciat pel Govern Puigdemont, i tampoc no sabem quan, com i si hi haurà algun moviment per part de l’Estat, el país viu una mena de clima d’espera en el qual sembla que tot estigui a punt de passar, però encara no hagi passat res.

Paola Lo Cascio Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

E

l suspens, que li diuen els anglosaxons, és la veritable ànima de tot exercici dramàtic, i amb el judici pel 9N pot tenir un gir inesperat. Ben mirat, en els últims temps alguna cosa ha passat. Certament, si ho despullem de la narrativa d’espera i excepcionalitat que envolta tot, potser no sigui tan sexi, però ens dóna algun element útil a la comprensió de la realitat. Anem per parts.

En primer lloc, s’han aprovat uns pressupostos aparentment una mica més generosos pel que fa a la despesa social, tot i que, com s’ha fet notar, el increment és molt contingut i, sobretot, en àmbits tan importants com la fiscalitat, s’ha imposat del tot el criteri del centredreta independentista. Per molt que ERC, la CUP i bona part dels tertulians del país hagin repetit que el procés ha afavorit un desplaçament de la política catalana cap a l’esquerra, la hegemonia dins del govern (allò que es tradueix en les polítiques concretes) és convergent. No només, per exemple, no s’ha tocat l’IRPF, sinó que s’ha mantingut la regulació fiscal mínima sobre el joc del tan discutit projecte de Barcelona World. En el cas de l’educació, i malgrat l’acord d’última hora amb els sindicats, també s’ha imposat una visió totalment conservadora: podia ser el moment de replantejar la centralitat de l’educació pública, i s’han acabat mantenint –i sense cap previsió en sentit diferent en el futur– els concerts, fins i tot amb les escoles d’elit i segregadores.

En segon lloc, l’altra cosa que hem sabut aquesta setmana és que un bon grapat de dirigents de l’antiga CDC estan sent investigats per la Fiscalia i la Guardia Civil en relació al presumpte finançament il·lícit del partit, sobretot en l’etapa del lideratge d’Artur Mas.

Aquí es dirà, evidentment, que els tempos de la investigació estan perillosament sincronitzats amb les vicissituds de l’estira i arronsa de la tensió independentista. Es pot compartir aquesta hipòtesi, però en el fons sembla un argument poc sòlid: si fos d’aquesta manera (hi ha números que ho sigui, i és objectivament greu), voldria dir que en èpoques passades hi havia hagut una mena de pacte de no-agressió, la qual cosa –i sempre a l’espera que els tribunals facin la seva feina–, no implica pas que els indicis de delicte no fossin mereixedors de ser investigats, sinó únicament que fins al moment s’havia optat per no fer-ho.

Això, pel que fa el terreny dels fets. Però ja fa temps que la política catalana viu de més coses que de la freda realitat, i ha incorporat el futurible –en les seves múltiples versions– com a un element decisiu a l’hora de marcar l’agenda política. Potser en aquest context s’ha de col·locar les imaginatives i desconcertants declaracions del ja exsenador per ERC Santi Vidal sobre els moviments del Govern en torn a la independència, que finalment han portat a la seva dimissió.

La polseguera ha estat majúscula.

Entre desmentits parcials o totals de consellers, vicepresidents i directors generals, el gran debat en la premsa i en el Parlament ha tingut com a objecte el nivell de veracitat de les afirmacions del ja exsenador. Algunes d’elles són francament sorprenents, com l’acord amb l’OTAN per a la construcció d’una fàbrica d’helicòpters, la disponibilitat hipermilionària de fons de crèdits o bé la quantitat de països europeus i extraeuropeus disposats ja al reconeixement del nou Estat. D’altres tenen trets més preocupants, com ara les llistes de jutges, la utilització de dades fiscals o bé els entrenaments dels Mossos a càrrec d’una misteriosa potència estrangera.

Certament, és important saber quina distància hi ha entre la realitat i les afirmacions de Vidal en aquests àmbits, entre d’altres coses perquè les declaracions dels responsables del Govern no han acabat de desfer del tot la boira.

En funció d’un objectiu considerat superior es suspèn la crítica legítima al Govern Catalans de cor i catalans de butxaca.

Toma “un sol poble” I tanmateix, i més enllà de la deguda sol·licitud d’explicacions –quan es produeixin serà possible fer una avaluació més curosa–, en tot l’anomenat “cas Vidal” hi ha dos elements que semblen tant o més preocupants que la veracitat d’allò que va anar explicant al llarg dels mesos.

El primer és que el gruix de la ciutadania que acudia als actes als quals era convidat es sentia clarament còmode en els escenaris dibuixats per l’exsenador d’ERC. Ciutadans d’un nou país, que s’anomenarà per comoditat Vidalàndia, que creien encertat, per exemple, que en el futur només el català fos llengua oficial, i que com a màxim es faria “una normativa de discriminació positiva per a un col·lectiu molt específic, els castellanoparlants que no han fet la normalització. Una normativa específica per als immigrants d’altres llocs de la Península Ibèrica que van venir als 50, 60 i 70”. La qual cosa equival a no entendre que si avui es parla català, és en bona part per l’esforç i la lluita d’aquest “col·lectiu específic” que durant la lluita antifranquista va fer de la defensa i promoció de la llengua catalana una de les seves reivindicacions més importants. O, encara més, que es mostraven d’acord amb l’estratègia resolutiva per eixamplar les bases de l’independentisme propugnada per Vidal,

a partir d’idees com aquestes: ”Si el mes de juny, juliol, anem al Baix Llobregat i li diem a tots aquests indecisos, que n’hi ha molts, per escrit, que la seva pensió passarà de 641 a 1.000 euros… És trist, eh? Però Catalunya serà independent gràcies als catalans de cor, que sou vosaltres, i també als de butxaca”. Catalans de cor i catalans de butxaca. Toma “un sol poble”. Sobren comentaris.

I el segon fet definitivament preocupant és que, malgrat tota la retòrica sobre la radicalitat democràtica del Procés, Vidalàndia és un país en el qual els ciutadans tenen una mena de confiança cega en l’actuació dels seus governants, encara que aquesta es representi com a il·legal, o en tot cas confosa o, encara pitjor, amb trets més propis d’una pel·lícula d’espies que d’una autoritat democràtica.

Aquella idea que “segurament saben el que estan fent i no ho diuen per no donar pistes”. Francament, i malgrat els més que comprovables indicis de guerra bruta per part del Govern central (o potser justament per això), aquesta actitud de delegació total sembla apuntar a una clara involució de la cultura democràtica.

Ben lluny de qualsevol reclamació de transparència i d’empoderament ciutadà, en funció d’un objectiu considerat superior, es suspèn tant la crítica legítima al Govern, com fins i tot l’activa i necessària atenció a les conductes corruptives.

Per això, més enllà de la veracitat o menys de les afirmacions de l’exjutge i també d’altres conferenciants de referència de l’independentisme (com ara Vicent Partal), ens hauríem de començar a preocupar. Potser no tant per les revelacions d’uns o d’altres, sinó pel perill que amb el consens tàcit d’alguns sectors de la població, aquesta Catalunya nostra –pels fets o pels futuribles–, no se’ns ens acabi transformant en Vidalàndia

.

treball

· núm 214 · març

19

questió nacional

La desobediència és una cosa seriosa Alguns esdeveniments de les darreres setmanes ens poden ajudar a delimitar, ara i aquí, el concepte de desobediència, una idea que des d’alguns sectors de l’independentisme s’utilitza de forma frívola i poc rigorosa.

Jaume Bosch Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

D

esobeir en el marc d’una dictadura, bé ho sap la gent que ho va fer durant el franquisme, comportava perills més que evidents (la detenció, la tortura, multes, l’expulsió de la Universitat, la presó, la pèrdua del lloc de treball…). Ningú no s’ho prenia com una broma. Desobeir en el marc d’un Estat reconegut com a democràtic suposa altres inconvenients i perills, però tampoc no és una conducta que sigui fàcil o còmoda. Una visió estreta i inacceptable de la legislació vigent ha comportat que membres del Govern de la Generalitat siguin jutjats per haver fet possible que la ciutadania pogués expressar-se democràticament el 9-N: és una perversió de l’Estat de dret, un intent d’aturar per via judicial una reivindicació política que només pot ser resolta políticament.

Les consequències del Cas Vidal Però d’altres episodis no són tan clars, i ens haurien de fer reflexionar. El full de ruta que el Govern planteja com a ràpid i senzill, afirmant que “només depèn de nosaltres”, no és un camí fàcil de transitar. Cap procés d’independència depèn només de qui es vol independitzar; els altres t’han de reconèixer. I per a què això sigui possible, cal acreditar que aquesta és la voluntat de la majoria del poble, sense deixar espai per al dubte.

I els dubtes s’esvaeixen en aquests casos només si el procediment de presa de la decisió ha reunit les garanties exigibles per a ser reconegut. Res del que ha explicat el jutge Vidal compleix aquest requisit. No es pot construir una democràcia nova vulnerant drets. I si algú ho vol fer, ha d’estar disposat a assumir-ne les conseqüències. Cap polític pot pretendre traspassar les seves responsabilitats als funcionaris i, més en concret, als Mossos d’Esquadra. Sembla que es vol encomanar a la ciutadania que protagonitzi una ruptura amb la legalitat vigent. La diputada de la CUP Anna Gabriel ha explicat a Nació Digital que aquí no hi ha lleis de transitorietat que valguin: “El trànsit no serà de llei a llei. S’obrirà un procés de confrontació democràtica”. Però si això ha de ser així, el primer que cal que ens preguntem és si la ciutadania de Catalunya, de forma massiva, està disposada a protagonitzar aquest episodi de conseqüències imprevisibles.

La perfomance de Badalona

Existeix una fórmula de prestesa desobediència, impulsada, en la majoria de casos, per la CUP i sectors propers, que vol fer passar per desobediència el que en realitat és una simple escenificació. Ho ha definit de forma magistral el titular del Jutjat d’Instrucció número 4 de Badalona, que ha analitzat els fets esdevinguts a la ciutat el dia 12 d’octubre de l’any passat. Després de renyar, tal com es mereix, al PP, que busca tensar la corda fins que es trenqui, convençut que això li dona rèdits electorals fora de Catalunya, el jutge explica que el que varen fer alguns regidors i regidores de Badalona aquell dia no va ser més que una perfomance, una escenificació, que intentava fer veure a un sector de la ciutadania que estaven protagonitzant

Traspassar les responsabilitats?

Cap procés d’independència depèn només de qui es vol independitzar Es vol fer passar per desobediència el que és una simple escenificació La independència i el dret a decidir són coses molt serioses, i no es mereixen que ningú les manipuli un acte heroic de resistència. Les regidores i els regidors no són treballadors públics, i els dies de festa el normal és que exerceixin les seves funcions dins o fora de l’Ajuntament; la Casa de la Vila no es va obrir al públic, i el regidor Téllez no va cometre cap delicte per estripar una notificació judicial que, per si de cas, era una simple fotocòpia. El jutge no hi veu desobediència per enlloc i explica el que va passar: “Una certa part de la població catalana, o almenys una certa part de la seva representació política, creu convenient la desobediència com a mitjà per assolir els seus objectius. Així doncs, partint de la premissa anterior, no és cap disbarat considerar que una persona vol fer creure als altres que està cometent un delicte, cosa que fora del marc anterior seria impensable”. I conclou que Téllez va mentir. Demolidor. I ben diferent de la noble actitud de molta gent que se l’ha jugada de debò intentant aturar desnonaments o protagonitzant manifestacions suposadament no autoritzades en dies de vaga general.

Cal ser curosos en analitzar cada cas. És intolerable que es pretengui jutjar un regidor de Vic per haver fet ús de la seva llibertat d’expressió en un ple municipal. En Joan Coma es mereix tota la solidaritat.

Però hi ha una característica comuna en els pretesos o reals actes de desobediència impulsats per la CUP: s’exigeix que els Mossos d’Esquadra no actuïn com a policia judicial quan un jutge ordena que algú que no ha volgut comparèixer al seu requeriment sigui traslladat a la seva presència, no per la conducta que el jutge ha de valorar, sinó pel fet de negar-se a comparèixer. Conclusió: jo, càrrec públic, em nego a anar davant un jutge i exigeixo que uns funcionaris obligats a complir la Llei cometin un delicte molt més greu que el que em pot ser atribuït a mi. És a dir, jo decideixo com i quan desobeeixo i trasllado la conseqüència dels meus actes a uns treballadors públics que s’hi poden jugar el seu lloc de feina o la seva llibertat, sense ni tan sols haver-los donat l’oportunitat d’opinar sobre si comparteixen la meva subjectiva forma de veure les coses.

El món al revés: en lloc d’assumir les pròpies responsabilitats i comparèixer davant del jutge i, ja davant seu, negar-se a declarar perquè no es reconeix la seva legitimitat, es fa tot el contrari: no anar al jutjat, forçant l’actuació dels Mossos (que potser és el que es pretén) i ja dins del jutjat, visca la coherència, acceptar declarar.

Acabo: la desobediència és una cosa seriosa. Ni les perfomances ni el trasllat de les conseqüències a uns altres tenen res d’heroic. La independència i el dret a decidir també són coses molt serioses, i no es mereixen que ningú les manipuli. Potser de tots aquests episodis en podríem aprendre que la millor forma d’avançar, decididament però sense presses imposades, és mantenir-se fidels a la gran majoria de la població que defensa la celebració d’un referèndum sobre el futur polític del nostre país, en lloc d’embarcar-nos en aventures minoritàries i marginals, que semblen heroiques però que són simples escenificacions electoralistes. I si algun dia cal adoptar decisions difícils, que siguin fruit de la reflexió i la voluntat col·lectives, no de la imprudència o de l’afany de protagonisme de ningú

.

20

treball

· núm 214 · març

europa

L’acord històric de les esquerres a Portugal Rosa Mateu Redacció Treball

H

© www.pcp.pt

i ha mots de la llengua portuguesa dels que ens costa trobar el seu significat exacte. L’exemple universal és “saudade”.

Una nova paraula s’ha erigit com el mot de l’any 2016: “la geringonça”.

Hi ha qui ho tradueix com “galimaties”. L’oposició de dretes va fer servir la paraula amb l’objectiu de ridiculitzar l’executiu presidit pel socialista António Luís Santos da Costa, però ràpidament els mitjans i els mateixos protagonistes de l’acord se la van fer seva per denominar aquesta aliança d’esquerres que supera tots els esculls de la suposada “ingovernabilitat” de Portugal. Un any d’entesa parlamentària entre Partit Socialista (PS), el Bloco de Esquerda i el Partit Comunista de Portugal, les forces d’esquerres, amb un objectiu principal:

Marisa Matias Eurodiputada i dirigent del Bloco de Esquerda

“Salaris, pensions i subsidis socials s’han incrementat” De la recentment aprovada Resolució Política de la Mesa Nacional del Bloco es desprèn un “optimisme relaxat” de la vostra organització. Estàs satisfeta de la vostra influència en les polítiques aplicades pel Govern?

I tant que ho estem. Hem assolit satisfactòriament una recuperació significativa de la renda per a tots els treballadors i totes les treballadores, pensionistes i persones aturades. Salaris, pensions i subsidis socials s’han incrementat, s’ha evitat la privatització de les majors empreses públiques i tenim un acord per a l’increment d’un 20% en el salari mínim durant aquest mandat. Hi ha també importants desacords entre el Bloc d’Esquerres i el Govern, per exemple en àrees com el sector financer, el sistema de salut, la política de recerca i els drets laborals, així que aquesta és una avaluació en evolució.

.

treball amb el govern portuguès per a avaluar la sostenibilitat del deute portuguès i idear propostes específiques per gestionar-lo. Aquest grup no ha fet públic encara el seu informe, però creiem que els resultats demandaran una actitud més decidida de les autoritats portugueses. Aquest serà el repte més gran del mandat, junt amb el sector financer.

Entrevistem Marisa Matias, sociòloga, eurodiputada i dirigent del Bloco de Esquerda i vicepresidenta del Partit de l’Esquerra Europea. Una dona jove amb una llarga trajectòria política d’esquerres. Va ser la candidata del Bloco a presidir la República Portuguesa, ara fa un any, sent la tercera més votada d’entre els 10 candidats. Recentment ha afirmat: “Si una Europa diferent és possible, només podrà ser construïda a partir de revoltes ciutadanes que rebutgin aquesta lògica interminable i obsessiva de gent que ningú no ha triat.”

Entrevista: Rosa Mateu

revertir les polítiques d’austeritat imposades per Brussel·les i recuperar la sobirania sense caure en un euroescepticisme populista. Poques notícies ens arriben de Portugal, però això és habitual; la discreció en tots els àmbits és un element d’aquest país que ara emergeix fent les coses molt diferents a la seva veïna Espanya. Aparèixer en les cues de totes les llistes dels indicadors econòmics no ha pogut ser determinant per assolir un acord de govern de les esquerres, qualificat per molts analistes com històric. El poble portuguès no s’immuta, aparentment, però com ens recorda el periodista Enric Juliana en el seu article “Soares y González”, comparant les trajectòries dels dos dirigents socialistes, on per cert, no surt gaire ben parat el segon, la primera gran manifestació de joves indignats va tenir lloc a Portugal dos mesos abans del 15M espanyol. En aquest context, i atesos els resultats positius de “la geringonça”, les esquerres del sud d’Europa poden fer seva “Grandola, villa morena”

Una vegada desemmascarada la doctrina de l’austeritat, ¿creu que el Govern està treballant en la direcció correcta per a reestructurar el deute o evitar la privatització del Banco Novo?

Aquí hi ha algunes de les decisions crucials per al futur a curt i mitjà termini. Ara mateix, el govern sembla determinat a refusar les ofertes fetes pel Novo Banco, que no són altra cosa que insultants.

Però està per veure si serà capaç d’imposar la nacionalització del banc, com nosaltres hem recolzat.

En aquest cas, creiem que hi haurà una confrontació amb les institucions europees. La darrera vegada que això va passar el govern va caure… La reestructuració del deute és un tema encara més complicat.

La posició del govern portuguès ha estat que la reestructuració del deute hauria de ser el resultat d’una decisió més amplia de la UE o, si més no, hauria de comptar amb el consentiment de la UE. Però això no ens porta enlloc. Hem participat en un grup de

La pròxima cita electoral seran les eleccions locals de la propera tardor. Quins desafiaments es plantegen?

El Bloc d’Esquerres és un partit jove en la democràcia europea. La nostra progressió en eleccions locals ha estat lenta, però ja hem aconseguit representants en diversos ajuntaments. El nostre objectiu serà incrementar el nombre de representants i, quan la política d’acords sigui viable, estar disponibles per assolir el poder executiu

.

treball

· núm 214 · març

21

europa

Portugal torna a obrir la porta a la propietat pública El nou Govern socialista ha fet un important pas enrere en el procés de privatització que havia viscut Portugal les últimes dècades. Aquest canvi hauria de ser un referent per a totes les forces polítiques de casa nostra.

Pablo Sánchez Centellas Coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea Right2water

P

erò no només són les decisions del Govern que canvien de direcció: també actors menys sospitosos d’esquerranisme fan passos enrere. La situació a Portugal és molt interessant per l’experiència pràctica que té, però sembla que no fa parlar massa l’esquerra local.

A Portugal, el procés privatitzador que es va viure a Espanya amb els governs del PSOE –amb el suport de CiU i PNB– els anys 80 i 90 va ser diferent, per la naturalesa del procés de ruptura viscut durant la Revolució dels Clavells, que significà la nacionalització d’importants sectors de l’economia que eren a mans privades de destacats membres del règim salazarista. Portugal era, en aquell moment, un decadent imperi colonial, però amb una economia molt més oberta al món que l’espanyola. El 1960, Portugal és membre de l’EFTA (el bloc comercial que exercia l’antagonisme a la CEE i que tenia menys prejudicis democràtics que aquesta) i té unes xarxes econòmiques relativament grans, sobretot per a una suposada dictadura de caràcter feixista.

Durant la revolució, sectors claus de la banca van ser nacionalitzats, les companyies elèctriques locals van ser fusionades en una d’estatal, es va crear una companyia nacional d’aigua, també es va crear una empresa nacional d’hidrocarburs… La llista és llarga. Aquest procés es va estabilitzar a finals dels 70 i va començar a revertir als 90, un cop adherit el país a la CEE el 1986.

L’exemple de l’aigua Com sempre, l’aigua és un factor il·lustratiu del tipus de societat existent. Mafra va ser el primer municipi a privatitzar l’aigua el 1995 a Veolia (aleshores, Général des Eaux). Aquest procés, per exemple, a Catalunya, ja era molt avançat, i la gestió de l’aigua a les quatre capitals catalanes ja era privada. Aquestes coses passen quan, en lloc de trencar amb els qui manaven abans, es fan els canvis per consens.

© www.pcp.pt

© www.pcp.pt

Encara avui, Aguas de Portugal controla la distribució al 70% de la població, però com a pràcticament a tot Europa, aquesta empresa es comporta com una multinacional, amb subsidiàries a Brasil.

La decisió històrica es va prendre el 9 de desembre de l’any passat i, òbviament, cap mitjà espanyol no se’n va fer ressò, però és una ruptura important en un dels tres països directament intervinguts per la Troika, i tots tres (Grècia, Irlanda i Portugal) han tingut importants lluites per l’aigua que, de facto, fan de punta de llança contra el model neoliberal.

A més a més, això trenca la dinàmica cap al privat i permet als moviments socials la iniciativa per demanar una gestió diferent de les empreses públiques existents.

Mafra és un municipi de 75.000 habitants de la perifèria de Lisboa, amb un govern del partit de la dreta, el partit socialdemòcrata. La decisió arriba 6 anys després d’allargar la concessió de 25 a 30 anys… La causa immediata, l’augment de les tarifes (que ja eren les més cares de la regió de Lisboa) en un 35%, i la compra, fa un temps, de la concessionària de Veolia pel grup xinès BeWater.

De fet, l’exemple de Mafra serveix per il·lustrar el drama de l’economia portuguesa des de la crisi del 2008: la venda de la capacitat econòmica de l’Estat a preus rebaixats.

No només han estat les companyies d’aigua i sanejament el que s’ha venut; el grup EDP (la principal empresa energètica), que era 100% pública fins al 1997, va vendre per 2.000 millions a l’empresa xinesa que fa la gran hidroelèctrica del Yiang¡-tse un 21% de l’empresa. Ara per ara, l’Estat controla un quart de la mateixa. Però EDP, com totes les elèctriques, ha estat també molt agressiva a América Llatina i Àfrica. És el model d’empresa pública amb comportament de multinacional, un mica com TMB, adoptat pels governs socialistes i centristes en els anys 90 i 2000.

De fet, TMB va ser una de les candidates a comprar el transport metropolità de Porto en un consorci amb Moventis, que afortunadament no es va dur a terme gràcies a la pressió social a la ciutat i al canvi de govern a Barcelona. El transport en bus de Lisboa i el metro sí que es van adjudicar a finals de l’any passat a Avanza, un altre conglomerat vinculat a ALSA.

Durant la revolució, sectors claus de la banca van ser nacionalitzats La nacionalització trenca la dinàmica cap al privat i permet la iniciativa dels moviments socials Afortunadament, pels sindicats, en especial la CGTP-IN i les seves federacions de serveis públics, que van ser l’espina dorsal de la lluita, el nou govern d’Antonio Costa va anunciar ara fa un any que cap d’aquestes privatitzacions no es realitzaria i que no hi hauria compensació. Aquest pas, part de l’acord de govern amb comunistes, verds i bloc d’esquerres, va ser la primera gran notícia del govern Costa. Els passos contra la gestió privada a nivell local i nacional van creant una situació favorable per continuar amb altres sectors, com per exemple la companyia aèria TAP. I quina gestió?

Per a un país que va viure fins als 90 amb la banca nacionalitzada per un govern revolucionari i que té molts més elements democràtics en les seves institucions que nosaltres –començant per la inexistència d’una Audiència Nacional (antigament, Tribunal d’Ordre Públic-TOP) fins arribar per subdivisions als poders locals, on la ciutadania té un millor accés als processos democràtics, encara que tot això hagi minvat moltíssim amb la crisi i la reforma administrativa impulsada des de Brussel·les–, aquestes decisions polítiques són importants.

Ara bé, cal ser realista del que pot donar de si sense un control social el retorn a mans públiques d’aquestes noves entitats. La propietat pública, aquí i a Portugal, és condició necessària però no exclusiva per a una gestió democràtica i social de qualsevol empresa que tingui la vocació de servir als interessos del 99%, i no del 1% i del seu consell d’administració

.

22

treball

· núm 214 · març

europa

Volem acollir?

Competències i incompetències a Catalunya Garantir el dret d’asil és competència de l’Estat, però l’acollida de persones estrangeres és també responsabilitat de les comunitats autònomes.

D

Gaby Poblet Antropòloga, coordinadora de la sectorial de Migració i Ciutadania i investigadora en Polítiques Migratòries.

avant el clamor popular sota el lema “Volem acollir”, ens hem de preguntar: a Catalunya estem realment preparats per acollir persones refugiades? Malauradament, la resposta és NO. El govern de la Generalitat té molt de discurs bonic i molt poc de bona gestió. Dir que tot és culpa de l’Estat espanyol eludeix responsabilitats i prioritats a l’hora de posar diners, un mecanisme típic de la política-ficció del govern.

El discurs del govern sobre política d’acollida es basa en què Catalunya podria acollir 4.500 persones i que la Generalitat “té 1.200 places per allotjar persones refugiades”. Això no és del tot real. Aquestes “1.200 places” són llocs que la Generalitat té només localitzats, oferts per entitats, centres religiosos o particulars.

Però això no serveix de res si la Generalitat no hi inverteix diners. Una plaça d’asil no és només un lloc on dormir, sinó tota una sèrie de recursos bàsics: manutenció, personal d’atenció jurídica, social i psicològica, despeses d’equipaments, transport, etc. Per exemple, a la Casa Bloc (equipaments de la Generalitat situats al barri de Sant Andreu de Barcelona) actualment hi viuen al voltant de cent persones sol·licitants d’asil.

Però són les entitats qui paguen el lloguer a la Generalitat i es fan càrrec d’absolutament tots els recursos, mitjançant les subvencions del programa

estatal, que al seu torn és subvencionat amb fons europeus. És a dir, la Generalitat no dona pressupost ni té un programa per fer-ser càrrec d’aquestes persones. És cert que per cobrir totes les necessitats de persones refugiades, el programa estatal dels circuits d’acollida –que estableix, en principi, tres fases de sis mesos cadascuna–resulta insuficient. I per això les entitats vénen reclamant a les institucions catalanes (des de fa molts anys!) que complementin el programa estatal. El 2014 es va aprovar el Pla de Protecció Internacional de Catalunya, treballat amb les entitats especialitzades, però no es va desenvolupar ni es va dotar de pressupost. Amb el boom mediàtic de la “crisi dels refugiats”, es va crear el Comitè d’Acollida, que depèn de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, però encara no se sap ben bé què fa en concret.

Ara tenim notícia d’un programa de mentors, amb un llistat de 1.800 persones voluntàries, però tampoc no se sap com es finançarà. A més a més, un programa d’aquestes característiques resulta parcial, i només tindria sentit en el marc d’una política integral d’acollida com un dels seus elements.

Una plaça d’asil no és només un lloc on dormir El Govern, realment vol acollir?

Imatge de la manifestacio “Volem Acollir”, el dia 18 de febrer / © Dani Álvarez

Quan hi ha voluntat política i bona gestió, els recursos per acollir apareixen. Un bon exemple ho són els Ajuntaments. Barcelona va posar en marxa el pla “Barcelona, ciutat refugi”, dins del qual es desenvolupen diferents programes per complementar el programa estatal. El més conegut, “Nausica”, ajuda les persones excloses del circuit estatal i persones en situació de vulnerabilitat. L’Ajuntament té convenis amb entitats d’asil i assumeix pràcticament la totalitat de les depeses. Així mateix, el SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats, un servei pioner i exemplar a Europa pel seu funcionament d’atenció integral) ha incrementat la seva atenció i té més recursos i personal. Altres Ajuntaments, com El Prat, també gestionen convenis per facilitar l’acollida, i en concret per

Trobada d’alcaldesses i alcaldes en suport a la campanya “Casa nostra casa vostra”, el dia 15 de febrer / © www.montornes.cat

Quan hi ha voluntat política i bona gestió, els recursos per acollir apareixen facilitar habitatge de lloguer en la segona fase d’acollida, el problema més difícil de resoldre per a les entitats.

A Sant Boi, Ajuntament pioner en cooperació i acollida de refugiats, a més de facilitar l’acollida bàsica, també existeix un programa ampli d’inserció laboral mitjançant una cooperativa agrícola.

Naturalment, per més voluntat política que hi hagi, els Ajuntaments no poden fer-se càrrec de tot. L’acollida i el benestar de la població és competència de Catalunya, i la realitat és que a Catalunya no tenim un model clar de política d’acollida integral que permeti apostar per la integració social de les persones que vivim a Catalunya i per la cohesió social. Encara hi ha moltes mancances i fins i tot, falta de pressupost per desplegar els plans, i amb aquestes condicions, resulta difícil imaginar l’acollida digna de 4.500 persones, com promet el govern “si l’Estat autoritza”. La segona pregunta és: el govern, realment vol acollir? O prefereix utilitzar aquest tema per fer la seva política-ficció per alimentar el seu “procés”? Lluny d’assumir la seva responsabilitat de forma seriosa, amb freqüència escoltem la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies llançar pilotes fora quan es tracta d’acollir persones refugiades. La protecció internacional i l’acollida no poden ser un eslògan per mantenir-se en el poder. Està en risc la vida i la dignitat de la gent.

El govern ha d’assumir les seves competències i la seva responsabilitat amb fets concrets i pressupost

.

treball

· núm 214 · març

23

europa

Le Pen 2002, Le Pen 2017: què ha canviat?

Un temor recorre Europa, el que Le Pen pugui esdevenir presidenta de França. El pas d’un Le Pen a segona volta ja es va produir el 2002. Què ha canviat des d’aleshores i què no? Ho analitza Dídac Gutiérrez-Peris.

Dídac Gutiérrez-Peris Director d’investigació a l’Institut Viavoice a París

La nit del 21 d’abril del 2002, els diaris de tot el món es van fer ressò del resultat històric a les presidencials franceses. Jean-Marie Le Pen aconseguia passar a la segona volta amb el 17% dels sufragis.

Què ha canviat des d’aleshores? Els titulars coincidien: ‘shock’, ‘catastrophe’, ‘ferida’…

Els dies següents van estar marcats per una mobilització sense precedents de totes les forces democràtiques demanant el vot per al candidat conservador, Jacques Chirac. El resultat final va ser, si és possible, encara més inconcebible que la sorpresa de la primera volta: Chirac s’imposava amb el 82,21% dels sufragis, aconseguint una apujada percentual extraterrestre de més del 63%, equivalent a més de 20 milions de vots. Le Pen, en canvi, no va aconseguir augmentar ni tan sols un punt percentual respecte a la primera volta. Aquella elecció va ser la única des que existeix la cinquena República francesa on el fet de passar a la segona volta només beneficia un dels candidats finalistes. Aquella nit és, també, la que il·lustra amb més força el concepte de ‘front republicà’, l’expressió que des de 1956 defineix la pràctica no escrita a França segons la qual els votants, davant una opció binària entre el Front National i qualsevol altre partit, sempre es mobilitzen contra el frontisme, indiferentment de si el partit finalista correspon amb la seva ideologia.

Als anys 90, més del 75% dels francesos pensaven que l’FN era ‘un perill per a la democràcia’ Entre aquella fatídica nit del 21 d’abril i avui, han canviat dues coses, i una segueix impertèrrita.

El primer canvi és la doctrina ‘Ni-Ni’ implantada per la dreta francesa des de 2011: ‘Ni partit socialista, ni Front National a la segona volta’. Aquest canvi, impulsat per Nicolas Sarkozy, marca l’inici de la radicalització de la dreta tradicional francesa i l’acceptació tant discursiva com programàtica que existeixen ‘ponts’ entre l’electorat d’extrema dreta i el de la dreta. François Fillon, l’actual candidat conservador, és un dels defensors més vehements d’aquesta nova línia, fins el punt d’anunciar que entre l’esquerra i el Front National, ell aconsellava ‘votar al cas per cas, al menys sectari dels dos’. En aquest sentit, la normalització i la banalització del Front National no s’entenen sense aquesta evolució irresponsable de la dreta republicana.

El segon canvi s’ha produït en la mentalitat i les percepcions de la població francesa pel que fa a l’extremisme. Als anys 90, més del 75% dels francesos pensaven que l’FN era ‘un perill per a la democràcia’. Al 2012 aquest percentatge va davallar fins el mínim històric del 47%, i avui s’ha estabilitzat a l’entorn del 50%. TNS-Sofres per Le Monde, France Info i Canal +, en l’edició d’enguany del seu baròmetre sobre la política francesa, situa aquesta línia de flotació en el 56% de francesos que segueixen veient el partit

com un perill. El diari Libération, per la seva banda, en l’edició baromètrica de març de 2017, publica que només el 51% de la població francesa considera que l’elecció de Le Pen ‘seria un drama’. Més preocupant encara, la històrica Fundació Jean Jaurès publicava recentment en el seu Observatori de la Democràcia que fins al 72% dels francesos pensen que la ‘democràcia podria arribar a qüestionar-se en els propers anys’.

En un context com aquest de normalització i banalització de l’extremisme, és preocupant que estudis com el coeditat pels britànics Demos i la Fundació de Jacques Delors hagin identificat que més de la meitat de la població considera com a ‘probable’ que en els pròxims deu anys ‘França tingui un govern d’extrema dreta o feixista’. La banalització de l’extremisme és un dels paranys més nocius per a la democràcia, i França no s’està quedant enrere.

Paradoxalment, allò que no ha canviat des de 2002 són les propostes i el programa del Front National. A nivell econòmic, Le Pen proposa tornar al franc, i un referèndum sobre la Unió Europea. Mesures que segons el principal think tank econòmic del país, l’Institut Montaigne, podrien suposar una davallada del tipus de canvi de 20% i una apujada del tipus d’interès. A nivell microeconòmic suposaria una devaluació potencial del 10 al 20%, i una penalització molt substantiva per a qualsevol ciutadà amb crèdits o hipoteques. En altres paraules, l’empobriment dels ciutadans precisament més vulnerables a les fluctuacions financeres. Respecte al petit teixit empresarial, les PIME veurien el seu deute incrementar-se significativament sense cap capacitat de pagament anticipat, per exemple. La reformulació amb la UE,

en el cas francès, suposaria una crisi social i agrícola sense precedents a França, país que manté una forta dependència de la Política Agrícola Comú. En altres camps, impressiona especialment una visió militaritzada de la societat francesa, amb un pressupost militar que augmentaria fins al 3% en menys de 5 anys (ara se situa a l’entorn de l’1,5-2%), amb ‘més portaavions, més fragates de guerra, més tancs’, i sobretot amb un ‘rearmament moral i jurídic, amb una reformulació de la presumpció de legítima defensa’ –és a dir, augmentar la permissivitat en l’ús de la força per part de les forces públiques–. Aquesta visió es declina també en l’àmbit de la justícia, on el partit defensa ‘tolerància zero’, ‘una consulta sobre el retorn de la pena de mort’, ‘la pèrdua de drets i ajuts socials a nivell familiar en el cas de delinqüència juvenil’, ‘l’expulsió automàtica dels criminals i delinqüents estrangers per tal que compleixin les penes en el seu país d’origen’ i ‘transformar l’Administració penitenciària en una competència del Ministeri de l’Interior, augmentat de 40.000 les places a la presó...’.

Allò que no ha canviat des de 2002 són les propostes i el programa del Front National Sense oblidar que la candidata, condemnada aquest mateix any al Parlament Europeu per col·laboradors ficticis, no ha dubtat a amenaçar públicament els magistrats que persegueixin el Front National. Fins al punt que en un míting el passat 26 de febrer, Le Pen va amenaçar directament l’Administració pública de represàlies polítiques: “M’agradaria dir als funcionaris, a qui un cos polític desesperat ha demanat d’utilitzar els poders de l’Estat per organitzar persecucions, que no participin en aquestes derives. D’aquí a algunes setmanes, aquesta Administració haurà estat esborrada per l’elecció. Però els seus funcionaris hauran d’assumir el pes d’aquestes pràctiques. L’Estat que volem serà patriota”. Dos mons separen 2002 i 2017, cap a pitjor. El perill Le Pen és més real que mai.

Avisats estem

.

24

treball

· núm 214 · març

entrevista Philippe Martinez Secretari General de la Confédération Générale du Travail Secretari General de la Confédération Générale du Travail. Francès, combatiu, rodejat per forces conservadores i amb aquell bigoti... és inevitable que et vingui la imatge d’Asterix al cap. Un gal rebel peculiar, obrer i fill d’immigrants espanyols, que té molt clara l’amenaça que representa l’extrema dreta i que França ha de ser terra d’acollida, com ho va ser amb la seva família. Parla amb contundència i determinació, de posat seriós, se’l veu segur en si mateix i en la importància clau del sindicalisme. Precisament reivindica el seu paper protagonista com a moviment social però no defuig les crítiques. I sembla tenir-ho molt clar: només si es combinen carrer i institucions el canvi és possible.

“Diem una sola cosa: mai Le Pen” Entrevista: Sergio de Maya

Com s’ha passat a França de la il·lusió que va representar Hollande, que va aparèixer com a alternativa a l’austeritat, al possible triomf de Le Pen en les pròximes eleccions presidencials?

Hollande inaugura la seva campanya amb una famosa frase en un gran míting a París: “El meu enemic és el món financer”. Però, què ha fet? literalment el contrari.

Com canviar aquest discurs neoliberal que està colpejant com mai des dels 80?

Amb un moviment social que empenyi. Si tens un moviment social que empeny, i un govern que diu: “Farem reformes”, pot funcionar. L’un sense l’altre, no. Quan passa el contrari, quan hi ha un moviment social com el que hem viscut l’any passat a França, és impossible.

Parlant de la importància d’un moviment social fort, per què no ha estat possible una acció unitària del sindicalisme a escala europea?

Primer, perquè els temps són diferents. Ha passat el mateix a Portugal, Espanya, Grècia, Itàlia, França... però mai alhora.

En segon lloc, els sindicalistes hem de parlar més entre nosaltres. Quan hi ha crisi és més difícil, però és el millor moment per parlar, analitzar la situació junts.

No només l’europea, encara que és més fàcil; també la mundial. El sindicalisme ha d’unir-se per fer propostes; no les mateixes per a tots els països, però sí amb el mateix objectiu. Per exemple, com podem posar sobre la taula criteris comuns per decidir un salari mínim a cada país. El salari serà diferent, però els criteris són: quant has de cobrar per tenir un habitatge on puguis viure dignament, per tenir seguretat social, sanitat, per enviar els teus fills a l’escola... això a cada país et dóna uns criteris per dir: “Amb menys d’aquest salari, no hi puc viure”. Sobre el temps de treball, pot ser que en alguns països sigui de 35 hores i en altres de més. Cal dir també que en cal treballar menys a tots els països, perquè tothom pugui trobar feina. Aquesta és la prioritat, em sembla, per al sindicalisme europeu avui.

El que ha dit i el que ha fet (Hollande) és literalment el contrari Sobre aquest tema volíem preguntar-li precisament. A França, fa temps que s’apliquen les 35 hores...

No, no s’apliquen. S’hi podria, però el problema de les 35 hores és que has rebaixat el temps de treball sense reduir la quantitat d’ocupació. Per exemple, als hospitals havien de crear 300.000 llocs de treball i n’han creat 100.000. Què passa? La llei dicta 35 hores, però tothom acaba fent hores extres.

I les hores extres no les poden pagar, perquè el govern diu que no té diners. Com a conseqüència, la gent pateix perquè té molta feina, massa. I és una llàstima, perquè molts pateixen perquè tenen molta feina, alguns moren pel seu treball i d’altres pateixen i moren perquè no tenen feina. I quan treballes molt i tens molta pressió, no treballes bé. L’horari mitjà setmanal a França és de més de 39 hores, i per als quadres, de 44.

Uns pateixen perquè tenen molta feina, alguns moren per la seva feina, i d’altres pateixen i moren perquè no tenen feina I, tanmateix, vostè proposa que s’hauria de reduir més, fins a les 32 hores. Quines accions haurien de prendre’s per tal que fos un canvi real?

Nosaltres diem que la referència setmanal són 32 hores, però cal discutir-ho amb els qui treballen.

No és el mateix 32 hores en una fàbrica o en serveis públics. Has de tenir la llei i després adaptar el temps de treball en funció de la feina que fas. També diem que 32 hores a França són quatre milions i mig de llocs de treball que es poden crear. El 1936 es van fer les primeres vacances pagades, i la patronal deia: “És impossible!”. I França és avui el tercer país del món en productivitat. Productivitat horària.

Quin paper poden tenir els sindicats per evitar el desplaçament a la dreta de les classes populars?

La CGT ha de discutir sobre això. Cal parlar, parlar dels valors del sindicalisme, de l’antiracisme... en un país que ha crescut amb molta gent que ha vingut de fora. Per exemple, si preguntes qui és Picasso, et diran que un pintor francès. Va venir-hi, i ningú no el va fer fora. És una terra d’acollida. Quan et dius Martínez, com jo, es posa de manifest que alguns dels teus pares o avis van venir-hi a treballar.

I pots arribar a ser el secretari general del principal sindicat. Et pots dir Valls, venir de Catalunya, haver nascut a Catalunya i ser primer ministre de França.

Et pots dir Hidalgo, venir d’Andalusia i ser alcaldessa de París. Al nostre país sempre ha vingut gent a treballar. Espanyols, italians, polonesos, marroquins, del nord d’Àfrica o de més lluny, de Vietnam.

I el país ha barrejat cultures, artistes... Aquesta gent ha treballat perquè França sigui un dels més grans països del món. Cal parlar, d’això, si el problema no és qui ve de fora per a treballar, sinó qui guanya més diners mirant com treballen els altres. Le Pen vol incrementar els salaris, però traient cotitzacions socials. Como pagues la solidaritat, la Seguretat Social, els hospitals? Vol posar la jubilació als 60, però sense cotització social. Qui la paga?

I l’esquerra? Tenim Macron, Mélenchon, Hamon... Què ha de fer l’esquerra per poder guanyar aquestes eleccions?

Jo crec que no és un problema de partits, sinó de programes de partits. I el que fas quan estàs al govern... Nosaltres ens quedem a la taula. Escoltem, és clar. I quan Fillon, per exemple, diu que vol eliminar funcionaris, li diem que no és possible. No escollirem entre els candidats ni direm si han de pactar.

Diem una sola cosa: mai Le Pen. Doncs els sindicats a Estats Units van dir “no a Trump” i va guanyar Trump, i al Regne Unit van dir “no al Brexit” i va guanyar el Brexit. Estan perdent els sindicats capacitat d’influència en la classe treballadora?

El problema no és dels sindicats. Si més no en el meu, la CGT, hem de sortir de la institucionalització de la concertació social. Tots els governs i la patronal ens volen veure sempre en la seva taula i passar temps amb ells. Però la pregunta que ens hem de fer és: a qui defenses? Doncs has de passar la major part del teu temps amb aquests: els treballadors i les treballadores. Quan fas això, la gent ja veu en els sindicats gent propera a ella, gent que la pot defensar a nivell de fàbrica, de servei, territorial o nacional.

S’apropa una primavera intensa?

Hi ha moltes mobilitzacions en alguns serveis i fàbriques, com Correus, hospitals... El fet que hi hagi eleccions generals fa que alguns sindicats diguin que no es pot fer res, perquè el temps polític no és el temps del sindicat. Però cal moure’s sempre

.

Pots veure la versió completa de l’entrevista a: www.revistatreball.cat