launiversitat34

01-UB-COBERTA-34

13/1/06

10:46

Página 1

UNIVERSITAT DE BARCELONA

un cirurgià per la pau

gener 2006 Any X 2,4 €

34

Belles Arts: creativitat i recerca p. 12

“Hi ha principis per damunt de les ideologies polítiques que separen els homes”

¿Per què ens costa tant aprendre idiomes? p. 20

La UB, universitat líder en productivitat científica p. 27

01-UB-COBERTA-34

13/1/06

10:46

Pรกgina 2

01-UB-COBERTA-34

13/1/06

10:46

Sumari

Página 3

34

núm.

Carta del rector Persones amb estimació per la Universitat

Moisès Broggi, un cirurgià per la pau “Hi ha principis que estan per damunt de les ideologies polítiques que separen els homes”".....................................

4

Belles Arts: creativitat i recerca Els treballs d’estudiants de doctorat mostren alguns trets de la recerca en aquesta facultat .............

12

Excuse me, I don’t understand you… ¿Per què se’ns resisteixen els idiomes? ..........................................................................................

La UB, universitat líder en productivitat científica...................................

Agenda ........................................................................................

Som UB ........................................................................................

20 27 45 46

El primer número de l’any d’aquesta revista és una oportunitat per pensar en els objectius que hem previst per al 2006, així com en les polítiques que des de les administracions afectaran la nostra activitat en els propers mesos, com ara la reforma de la Llei orgànica d’universitats, el desenvolupament de l’Espai europeu d’educació superior o, en l’àmbit local, la discussió de l’Avantprojecte de Llei de la ciència. Ara bé, l’inici d’un nou any també convida a reflexionar sobre les notícies del 2005 que han tingut més significació i impacte especial per a la nostra comunitat universitària i que no sempre corresponen a fets positius o desitjables.

Vull fer-me ressò de la pèrdua de diversos membres de la nostra comunitat. Els èxits de la nostra institució i el bon reconeixement que obtenim, en general, de la societat, és conseqüència, molt especialment, de la feina ben feta, amb professionalitat i amb una inusual dosi de voluntarisme que té molt a veure amb l’estimació per la Universitat, més enllà de la relació de treball o com a alumnes. Valgui el record de quatre d’aquests companys en representació de tots els que ens han deixat.

El Sr. Emilio Vales, qui va ser gerent de la UB durant un breu període de dos mesos, però que portava des de feia anys al cap el sistema econòmic i financer de la institució. La seva professionalitat, discreció i generositat envers els que l’envoltaven, en especial, el seu equip directe, ajudaran tothom des del record. La Dra. Maria Mercè Romans, vicedegana de la Facultat de Pedagogia, especialitzada en l’educació d’adults, que va participar en campanyes d’alfabetització de l’Amèrica Llatina, compromesa sempre amb l’educació dels més desfavorits socialment. L’alumne Sergio Estaña Lozano, estudiant de Geografia i Història, que sempre serà recordat per professors i companys. Finalment, el professor Senen Vilaró, qui, a més de bon professor i investigador en Biologia Cel·lular i gestor acadèmic a escala departamental, va destacar, també, en l’àmbit estatal, per haver estat un dels pioners en l’emprenedoria en l’àmbit de la biomedicina per la creació d’una empresa spin-off, Advancell, molt abans que es generalitzés aquesta activitat de transferència dels resultats de la recerca pública en el si de la universitat espanyola.

Totes les persones que ens han deixat formaran part per sempre de la Universitat de Barcelona; per a tots ells, doncs, el nostre record i la nostra estimació.

Màrius Rubiralta, rector

la universitat Revista de la Universitat de Barcelona Imprès en paper ecològic

Consell editorial: Màrius Rubiralta, rector; Jordi Matas, vicerector de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística; Ernest Trias, cap de comunicació. Editada pel Gabinet de Premsa: Ester Colominas, Núria Quintana, Jordi Homs, Rosa Martínez i Xavier Codony. Administració: Montse Cenzano. Gran Via, 585, 08007 Barcelona. Tel.: 93 403 55 44. Fax: 93 403 53 57. A/e: premsa@premsa.ub.es. Amb la col·laboració dels Serveis de Comunicació del Parc Científic de Barcelona, la Fundació Bosch i Gimpera i la Corporació Sanitària Clínic/Idibaps. Col·laboració del fotògraf: J.M. Rué. Producció gràfica i publicitat: El Tinter. SAL. Tel.: 93 343 60 60. Disseny original: Primer Segona Edicions. Maquetació i impressió: El Tinter, SAL (empresa certificada ISO 14001 i EMAS). Tiratge: 20.000 exemplars. Distribució: Interpàs, Associació Ginesta. Dipòsit legal: B19682-97. Amb el patrocini de: Versió digital: www2.ub.es/comunicacions/revista_launiversitat

3

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 4

entrevista

Moisès Broggi, un cirurgià per la pau “Hi ha principis que estan per damunt de les ideologies polítiques que separen els homes” TEXT:

Rosa Martínez FOTOGRAFIES:

Josep Maria Rué

“Tinc la sort d’haver viscut molts anys, i a la meva vida hi ha dues fases: la primera és la del treball, la cirurgia, i la segona, la de pensar i reflexionar sobre tot el que viscut amb la gent que he tingut la sort de trobar.” Són paraules del Dr. Moisès Broggi (Barcelona, 1908), un dels cirurgians més prestigiosos del país.

Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Facultat de Medicina de la UB el 1931, i format amb el mestratge dels germans Trias i Pujol, va ser cirurgià de l’Hospital Clínic de Barcelona durant la República. A la Guerra Civil espanyola, en un escenari de brutalitat i barbàrie, Broggi està en primera línia de foc com a cirurgià de les Brigades Internacionals. A partir del 1939, en un país dividit entre vencedors i vençuts, Moisès Broggi viu els difícils anys de la postguerra sota la repressió política del franquisme. És membre fundador de la Societat Internacional contra la Guerra Nuclear i president d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de l’Institut Borja i de l’Institut Mèdic Farmacèutic, i ha rebut la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la Ciutat. Innovador en l’àmbit quirúrgic, ha estat pioner al país a introduir la tècnica de derivació venosa porto-cava. A la seva autobiografia, Memòries d’un cirurgià (2001) i Anys de plenitud (2005), d’Edicions 62, Moisès Broggi ens recorda uns episodis de la nostra història més recent que caldria no oblidar mai. Perquè la memòria és la gran vencedora de totes les guerres.

4

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 5

entrevista

Vostè diu al seu llibre que va decidir-se per la medicina com podria haver-ho fet per qualsevol altra disciplina...

Sí, va ser una elecció pràctica. A mi tant se me’n donava fer ciències o lletres. Podria haver estat enginyer o crític literari; de fet, la literatura sempre m’havia atret molt. La diferència estava en l’ambient de la família. El meu avi era farmacèutic, el meu tiet era professor de la Facultat, i això em va decidir. Primer m’inclinava per la farmàcia, però el meu germà ja la va fer. Finalment, vaig triar medicina. I en medicina, com en tots els estudis, en un primer moment penses: “Però ¿què és això?”, i quan t’hi vas ficant i vas veient que les coses t’agraden, l’estudi es fa cada cop més interessant.

Quan era estudiant a la Facultat, l’assignatura “Terapèutica i art de receptar” es va canviar per “Farmacologia”. ¿Què era això de l’art de receptar?

L’art de receptar va ser una revolució en medicina. Els medicaments són múltiples, les malalties i els símptomes també ho són, i abans cada metge havia de trobar la manera d’actuar sobre la malaltia de cada pacient amb els ingredients adequats.

El que prevalia era la recepta del metge. Allà s’hi barrejaven uns medicaments que el farmacèutic havia d’elaborar perquè s’ho pogués prendre el malalt i curar-se. Després van venir les especialitats farmacèutiques, i la cosa va canviar. Tot era més fàcil, més estandarditzat, tenien més garanties que les receptes, i s’hi van acabar imposant. Però encara hi havia metges que preferien receptar.

Diu que el Dr. Camps, el seu metge d’infantesa, li retornava la salut amb la seva

bonhomia. ¿Què en pensa del valor del vincle entre metge i malalt en l’atenció mèdica?

A la vida, el tracte amb les persones és fonamental en tot. En medicina, encara molt més. Si el malalt té confiança en el metge, té molt guanyat perquè la mentalitat té influència en totes les coses materials, i en molts casos, les malalties estan mediades per l’aspecte mental. Amb el temps, la tècnica ha anat canviant i progressant. Avui la medicina és més eficaç: es cura molt més que abans. En canvi, la relació amb el metge s’ha anat perdent. El metge, més que del tracte, ara es refia més dels resultats de les proves, les anàlisis, les radiografies, etc. Tot això l’aparta de la relació amb el pacient. El que es guanya en eficàcia, es perd en relació personal.

A l’etapa d’estudiant, va conèixer els professors Agustí Pedro i Pons, August Pi i Sunyer i els germans Trias i Pujol...

Tots eren uns grans docents.

Però els meus mestres de professió van ser els germans Trias i Pujol. Recordo que, abans d’entrar a la Facultat, vaig visitar un parent de la meva mare, el Dr. Roca i Heras, un dels primers dermatòlegs del nostre país, president de l’Ateneu Barcelonès. Volia estudiar medicina i em va dir: “El més important per estudiar medicina és l’anatomia”, i em va donar una carta per al professor de Tècnica anatòmica, Riera Villaret. L’assignatura era un complement de l’anatomia descriptiva, i es tractava de preparar les disseccions i ensenyar-les als alumnes. Si es mostra amb gravats o dibuixos, l’anatomia és ben diferent de com són les coses al natural.

He viscut circumstàncies molt difícils i sempre me n’he sortit

5

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 6

entrevista

La Facultat i l’Hospital Clínic dels anys trenta Jacint Corbella. Catedràtic del Departament de Salut Pública de la UB

6

diants, i també la incorporació de més professorat, de bona qualitat, a la docència. I en el camp de la cirurgia en concret fou molt útil, amb els serveis que portaven els doctors Manuel Corachan i Enric Ribas; aquest, substituït més tard per Josep Trueta.

Broggi es va trobar, doncs, amb una facultat oberta, amb un nou enfocament, molt diferent del clàssic, amb tendència a l’acceptació del que fins feia poc era vist com la “competència” de l’altre gran hospital de Barcelona. Amb esperit de treball, amb ganes d’ensenyar als estudiants i de modificar profundament els plans d’estudis.

Pel fet de ser un llicenciat recent i d’incorporar-se als serveis de guàrdia d’urgències, Broggi va viure aquests anys més des del camp de l’assistència, de la formació personal com a cirurgià, que no des de la docència. Aviat la guerra el va fer insistir, forçosament, en l’activitat pràctica. A més, a la Facultat no hi havia gairebé docència i ell estava lluny, prop del front. Després, la repressió el va portar a l’ostracisme oficial, amb l’allunyament de la possibilitat de progrés en el servei públic i, per tant, en l’ensenyament.

Probablement, i no cal pas fer ucronia, la Facultat es va perdre un magnífic docent. Coneixent la claredat de concep-

tes, la seva facilitat d’exposició verbal i escrita, també la intensitat i capacitat de treball, i la vocació, sembla prou clar que Broggi hauria estat, a més, un bon mestre a la universitat. En tot cas, aquella universitat dels anys trenta, que ha estat tan ben recordada, amb emoció, per molts dels seus alumnes, que van notar el canvi real que va representar, i que va tenir unes possibilitats que després no s’han repetit.

Operació d'urgència al Clínic, amb el Dr. Solà Surís, i els interns J.M. Mascaró Porcar, Malgrinyà i Moisès Broggi, que és l'intern que fa l'anestèsia amb el goteig de cloroform i èter.

Fotografia: Anys de plenitud, Edicions 62 (2005)

El doctor Moisès Broggi, nascut el 1908, va acabar els estudis de Medicina l’any 1931, l’any de la República, en un temps en què a Catalunya s’obrien noves perspectives. Es volia dedicar a la cirurgia, i a la facultat i l’hospital, que aleshores eren el mateix, hi havia tres serveis quirúrgics, portats pels doctors Joaquim i Antoni Trias i Pujol, i Josep M. Bartrina. El nexe més fort entre els tres serveis eren les guàrdies d’urgències. Broggi va ser metge intern i, després, metge de guàrdia. Així va adquirir una gran experiència per adoptar decisions ràpides, la qual cosa li va ser molt útil, un quant temps després, en els anys de la guerra com a metge de l’exèrcit republicà.

Els germans Trias, catedràtics de cirurgia, van ser uns personatges clau en el desenvolupament de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma, de la qual Joaquim fou degà pràcticament tot el temps de la República i la guerra. Joaquim era, a més, secretari de la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic, i va tenir una clara influència en la formació quirúrgica de Broggi. Van ser ells, principalment, els qui van acceptar l’obertura de la Facultat a altres hospitals, concretament el de Sant Pau, cosa que representava un esponjament de l’ensenyament per als estu-

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 7

entrevista

Nosaltres preparàvem el cadàver, i, tot i que quan entres en un departament d’anatomia la primera impressió que tens és de repugnància —el cadàver, la mort—, un cop t’endinses en l’anatomia i veus la perfecció en la disposició de les estructures, tot això t’entusiasma cada cop més i fa créixer el teu interès. ¿Com recorda l’època de la reforma universitària dels anys trenta?

En tinc grans records perquè un dels principals promotors de la reforma era el Dr. Antoni Trias, i jo era ajudant seu. Jo havia acabat la carrera el 1931, l’any de la República. Era l’època de la renovació universitària, un procés que venia de lluny. Els primers a mobilitzar-se van ser els estudiants, el 1903, en el Primer Congrés Universitari Català.

Deien que la universitat no podia ser només allò: ensenyaments teòrics, en una tarima i amb un discurs. Això no valia res, deien; calia fer canvis, que la universitat fos una institució més pràctica, diferent, oberta al país. A partir del 1917, hi intervindran professors com August Pi i Sunyer i Antoni Trias. Es va arribar fer una reglamentació de la vida universitària: nomenaments, concurs d’oposició, etc.

La idea era canviar la vella universitat, immòbil i burocratitzada, per una institució de progrés. La Universitat, ara, està molt més oberta a la societat. En el cas de la medicina, la Universitat, que aleshores ja tenia l’Hospital Clínic, ha anat incorporant altres hospitals, laboratoris i centres que són forces culturals importants al país. I això és una gran empenta per al món universitari.

Vostè diu que les sales d’operacions de l’Hospital Clínic rebien visitants il·lustres. Char-

les Mayo, un dels fundadors de la Clínica Mayo als Estats Units o el cèlebre Rufolf Matas de Nova Orleans...

En aquella època, jo era intern a l’Hospital Clínic. Un dia va venir el professor Matas, un senyor baixet amb perilla que corria per allà amb cara de metge de poble, parlant un català amb accent estranger. Ens va demanar permís per entrar a mirar una operació, i s’hi va estar tot el matí mirant com operàvem. En acabar, es va acomiadar del Dr. Trias i li va donar la seva targeta. Al veure el seu nom, li va preguntar: “¿Vostè és el famós Dr. Matas de New Orleans?” I sí, ho era, i van acabar fent-se íntims amics. El Dr. Matas, que tenia família a Sant Feliu de Guíxols, era el fundador de l’escola de medicina de la Tulane University, un centre de molt prestigi als Estats Units. D’aquí van sortir grans especialistes en medicina i cirurgia.

El 1935 es crea el Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. Ben aviat, serà un centre de prestigi pel seu esperit innovador...

Sí, va ser el primer servei d’urgències a tot Espanya. Les urgències havien d’anar a l’hospital, però primer hi havia els dispensaris de barri, els que rebien inicialment els malalts. Els hospitals, al matí, estaven plens de metges, però a la tarda no hi havia ningú. A la nit, tenien un servei d’urgències que no era cap servei especial: era un torn dels diferents serveis de l’hospital. Si venia un malalt i la cosa era senzilla, tot anava bé. Però, si la cosa era més complicada, podia donar-se el cas que no funcionés el servei de raigs X, o que el laboratori estigués tancat, etc. Tot això no acabava de rutllar. El Dr. Joaquim Trias va ser qui va decidir de fer un servei d’urgèn-

cies. Van traslladar els funcionaris que hi havia en el tercer pis d’entrada del Clínic, i s’hi va habilitar un espai per a un servei d’urgències que podia rebre malalts les vint-i-quatre hores del dia. Hi havia lloc per a una vintena de llits, tenia laboratori, raigs X, etcètera, amb un equip de metges i infermeres, i tot això va ser una gran innovació.

Avui la medicina és més eficaç, però la relació amb el metge s’anant perdent

L’anestèsia era insegura i perillosa en aquella època. ¿Com era una operació al quiròfan?

Entrar a quiròfan era un perill.

Podies jugar-te la vida en una operació senzilla. Es feia servir cloroform i èter, en gotes. El cloroform és un tòxic cardíac, però això encara no se sabia. Hi havia molts accidents i moria gent, però es va usar fins als anys vint

7

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 8

entrevista

i escaig. La cirurgia és sempre una valoració de riscos. Com moltes altres coses a la vida, és una gran escola d’humilitat. ¿Què té més risc, anar a quiròfan o quedar-s’hi fora? Era una decisió difícil. Per exemple, el metge podia trobar-s’hi un malalt amb mal de ventre i podia dubtar, i més si el pacient era una criatura. “¿Què fem? ¿I si no és mal de ventre i és apendicitis? ¿L’enviem directament a quiròfan?” Anaven passant les hores i el metge no es decidia.

Quan el malalt empitjorava, era enviat a quiròfan, quan ja no hi havia res a fer. El pacient podia morir de còlic miserere (apendicitis). Amb Ombredanne i el seu aparell d’anestèsia, la cirurgia va millorar molt. Era un aparell que regulava l’entrada de l’èter i portava una mascareta adaptada a la cara del pacient, i això va ser una gran innovació en cirurgia.

A la Clínica Fargas dels germans Trias i Pujol, va conèixer personalitats del món polític i intel·lectual. Un dia va anar-hi Ramon Franco, amb la cama trencada...

A la Clínica Fargas vaig entrar-hi el 1930, al sisè curs de carrera.

Ajudava a operar i a curar els malalts, i per allà hi van passar personalitats cèlebres de la vida cultural i política de Catalunya. Venien pacients vinculats al Patronat Universitari, i sovint s’hi parlava d’aspectes del món universitari. Com a anècdota, recordo un dia que Ramon Franco, que era aviador, va anar a felicitar en

8

Macià pel seu aniversari a la Casa del Canonges, però va relliscar amb el parquet encerat i va trencar-se la cama. El van portar a la clínica, li vaig posar el guix i li vaig fer la fitxa. Ell vivia a Sant Gervasi, al carrer Jesús i Maria, i, quan li vaig preguntar l’adreça em va dir que vivia “en la calle de Don Jesús y Doña María”.

També hi vaig conèixer Puig i Cadafalch, i Martí Barrera, el pare del polític Heribert. Era un home extraordinari, procedia de les files de la CNT i va fer molt per evitar brots de violència i conflictes com a conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya.

Quan esclata la guerra civil espanyola, molts cirurgians tracten les ferides de guerra com a la pràctica civil. El primers protocols per tractar ferides per arma de foc són del metge Josep Trueta. ¿En què consistien?

Tot això té uns precedents, i cal explicar-los. A les ferides de la vida civil, la destrucció màxima és superficial, és fàcil netejar-les bé i, si és possible, es fa la sutura. En el cas de les armes de foc, la ferida la provoca un projectil petit que causa una gran destrossa en profunditat en els teixits. Per això, cal obrir-ho tot i desinfectar, però suturar és molt perillós pel perill d’infecció i grangrena. Un cirurgià de Napoleó ja deia que les ferides de foc s’havien de desbridar, no suturar. Però no tothom pensava igual. Al final de la guerra del 1914, Winneth Orr, un cirurgià

americà, va encarregar-se del trasllat de ferits amb un vaixell d’Europa a Amèrica. Durant el viatge, no va poder canviar els apòsits a tothom, i es va trobar amb ferides tancades que supuraven pus, amb una pudor tremenda. Allò era un desastre, és clar, i va pensar que el despatxarien. Però resulta que els pacients que no havia tocat, eren els que millor havien evolucionat. Era una prova més de l’encert del “mètode tancat” en ferides de guerra. Això es va aplicar aquí, a l’Hospital Clínic. Josep Trueta, a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, recollia els ferits del front d’Aragó i dels bombardejos de Barcelona. Va seguir el curs dels ferits de guerra, com havien estat tractats des del principi, i va establir la sistematització de les cures tancades. Va descriure-ho tot en un llibret en català, traduït després a l’anglès, de fama mundial. La base de tot allò era l’antagonisme bacterià, i és el que més tard descobriria Fleming amb la penicil·lina.

Molts ferits morien al front per manca de sang. No n’hi havia prou amb les transfusions de braç a braç. A Barcelona, Frederic Duran Jordà crearà el primer banc de sang a Barcelona, un gran avenç mèdic...

Del banc de sang també n’hi havia precedents. A l’Hospital Clínic, teníem el Servei de Transfusions, amb el mètode típic de braç a braç, amb la xeringa de

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 9

entrevista

Les Brigades Internacionals Antoni Segura. Catedràtic d’Història Contemporània i Director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals Universitat de Barcelona La Guerra Civil espanyola és el conflicte del segle XX amb més bibliografia. Per tota una generació de demòcrates fou el primer combat contra el feixisme i el preludi de la Segona Guerra Mundial. Milers de voluntaris d’arreu del món lluitaren amb l’exèrcit republicà. Encara avui el seu compromís constitueix un dels episodis més bells i tràgics de la Guerra Civil.

Fou tràgic, perquè milers moriren en els camps de batalla i llurs tombes —com les dels republicans— van caure en l’oblit durant quatre dècades. Després

Jouvé. El problema era trobar els donants en el moment oportú, i poder tenir-ne prou quantitat de sang davant una emergència. Ens va visitar metge rus del Centre de Cirurgia d’Urgències de Moscou, i ens va explicar que aprofitaven la sang dels cadàvers. Aquí es va intentar, i tampoc no va anar bé. Duran Jordà va proposar la idea de crear un banc de sang, i el Dr. Joaquim Trias li va donar totes les facilitats per fer-ho. Li va proporcionar un laboratori i l’equipament adequat. Va fer-se una crida radiofònica per demanar donants, i el primer dia ja hi havia una llarga cua de voluntaris esperant a la porta. Tot estava molt estudiat: s’obria una fitxa per a cada donant, amb el nom, grup sanguini, malalties, anàlisi de sang, etc., i s’extreia la sang amb sistemes tancats per evitar contaminacions. Els subgrups sanguinis no eren coneguts, i les transfusions també tenien el

de la mort del dictador, hom ha intentat recuperar la seva memòria i diverses associacions han propiciat trobades amb els supervivents. Un dels més emotius va tenir lloc a Corbera (batalla de l’Ebre), el darrer lloc en què lluitaren. L’octubre del 1938, les Brigades Internacionals deixaven Espanya. Eren poc més de 12.000 persones procedents de França, el Regne Unit, els EUA, el Canadà, l’URSS, Alemanya, Itàlia, etc. Però molts no pogueren tornar a casa seva, on s’havia imposat el feixisme. Eren apàtrides i foren de nou comba-

seu risc. Però Duran Jordà va tenir la genialitat de barrejar la sang de donants del mateix grup. En cas d’haver-hi factors d’incompatibilitat, quedaven completament diluïts.

Les milícies republicanes van fer servir els primers quiròfans autotransportats, els auto-chirs. ¿Com eren aquests vehicles?

Després de la batalla de Guadalajara, al cap de Sanitat de les Brigades, Òscar Taelge, li preocupava el nombre de morts de les files republicanes. Molts d’ells morien durant el trasllat a Madrid, llarg i penós, en carros tirats per animals. Això obligava a fer canvis en l’estructura sanitària. Jo era cap d’equip de les Brigades amb els cirurgians Tudor Hart, de Londres, i Luis Quemada, de Valladolid. Taelge confiava en nosaltres, i així va néixer la idea de crear hospitals mòbils, dotats de tots els ele-

tents a la Segona Guerra Mundial. A l’URSS, alguns foren executats o empresonats acusats de “trotskisme”.

Fou bell. Eren els darrers lluitadors romàntics i idealistes del segle XX i, com diu el Dr. Broggi, lluitaven pel “futur de la societat”. Eren solidaris, deixaren la vida en defensa de la Segona República i en contra de la política de no-intervenció, que fou un incommensurable error, perquè Alemanya i Itàlia ajudaven Franco i Hitler considerà que les democràcies europees (França i el Regne Unit) eren febles. Cinc

ments per tractar els ferits del front. I també els auto-chirs, uns camions tancats, de la casa Renault, amb tots els elements d’una sala d’operacions. El nostre el van pagar els sindicats suïssos. Tenien tots els detalls per poder treballar en qualsevol lloc del front: taula d’operacions, taula per fer guixos, autoclau per esterilitzar, grup electrogen d’electricitat, i l’instrumental ordenat en caixes metàl·liques per a cada operació (abdomen, extremitats, crani, etcètera).

Parlem d’avenços en sanitat militar que porten el segell republicà. Tot aquest progrés en tàctica sanitària, diu vostè, està lligat a la manca d’organització del front republicà...

No és ben bé això. El que dic és que les jerarquies militars no afavoreixen el progrés. El jerarca, normalment, no està disposat a acceptar innovacions. En

mesos després d’acabada la Guerra Civil espanyola, Hitler envaïa Polònia.

El doctor Moisès Broggi, metge de les Brigades Internacionals, ens parla d’aquella gesta i d’aquells anys difícils i tràgics. És una part d’aquella vella memòria que mai hauríem d’oblidar.

un exèrcit normal, és molt difícil que un superior pregunti a un altre el que cal fer. Al bàndol republicà, no teníem aquestes restriccions, i per això vam poder fer tantes innovacions en sanitat. Com a metge, sempre he dit, també, que hi ha principis que estan per damunt de les ideologies polítiques que separen els homes. La missió del metge és curar i no pensar mai en el bàndol al qual pertany el ferit.

Més enllà de la sanitat militar, ¿quins serien els tres grans avenços de la medicina del segle xx?

Jo destacaria, sobretot, els antibiòtics, l’anestèsia amb els sistemes de respiració controlada, i el progrés tecnològic.

L’escriptor Ernest Hemingway, el militar George Nathan, el cirurgià Leo Eloesser, etcètera. Era fàcil trobar-

9

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Página 10

entrevista

La missió del metge és curar i no pensar mai en el bàndol al qual pertany el ferit

El món material no explica tot el funcionament de la vida

10

se personatges carismàtics a les files republicanes. ¿Què els impulsava a lluitar a primera línia de foc?

Els brigadistes internacionals eren molt diferents. Al front republicà, hi havia de tot: poetes, universitaris, intel·lectuals, fins i tot alguns que fugien dels seus països, perseguits pels seus ideals. Molts pensaven que venien a lluitar per millorar la humanitat. El món estava en un punt crític, era un moment històric difícil, marcat per la crisi financera de la borsa de Nova York el 1929, el problema de la gent sense feina, els conflictes polítics, etcètera. Però la idea comuna era lluitar pel futur de la societat.

Un cop acaba la guerra, en plena repressió política i policial, vostè és depurat per un tribunal de l’Hospital Clínic...

Era un moment delicat. Tenia moltes coses en contra i l’avantatge de no haver militat en cap partit. Havia estat expulsat dels llocs de treball, de l’entorn universitari i de l’hospital; no podia tornar-hi, i no era gens fàcil començar de nou. M’havia casat amb l’Angelina Trias, i ens venia un nou infant cada any. En aquells

moments difícils, recordo una situació que em va fer reflexionar. Estava curant un fugitiu jueu, Ravona, que havia travessat els Pirineus patint moltes penalitats, fugint de la Gestapo i dels camps d’extermini nazis, i ell va dir-me que “només està perdut aquell qui es creu perdut, i això no ens ho hem de creure mai”. Sentir allò va ser un consol i una gran lliçó. També vaig tenir la sort de conèixer el comissari Pedro Polo, una persona molt destacada en el cos de policia. Coneixia molt bé qui era qui i què era el que passava. Jo vaig tenir la sort d’operar-lo i ens vam fer amics, i em va ajudar en moltes ocasions. Em considero afortunat. He viscut circumstàncies molt difícils i sempre me n’he sortit amb ajuts que he rebut de forma imprevisible.

Les guerres, l’amenaça nuclear, els conflictes polítics, no són problemes del passat. Potser no hem avançat gaire com a societat. ¿Tenim raons per ser optimistes en el futur?

Per preveure el futur, únicament tenim dos camins: pensar que les coses continuaran com fins ara —en aquest cas,

malament—, o bé pensar que hi haurà un canvi —no sé quina mena de canvi— i que serà el desitjat per tots. Jo recomano a tothom que pensi com en aquest últim cas.

A vostè li preocupa tant el mal ús de la ciència, com la pèrdua d’espiritualitat de la humanitat. ¿És l’esperit humà el gran perdedor en el progrés de la societat?

La cultura occidental s’ha caracteritzat per l’estudi de la matèria. I la matèria no ho és tot.

I aquí està la clau. El món material no explica tot el funcionament de la vida, i això s’ha d’acceptar. Però hi ha quelcom més que la matèria. La matèria es renova contínuament, i arriba un punt en què desapareix. Hem de pensar que la resta, la part espiritual, continua existint. És autor d’una autobiografia en dos volums de gran èxit. ¿Quin valor dóna a la literatura en la formació dels estudiants de medicina?

La literatura i la filosofia són importants per a tot. Recordo un amic anglès que deia als seus fills que estudiessin primer filosofia i, després, el que volguessin. “Primer han d’aprendre a pensar”, em deia. ■

02-UB-ENTREVISTA-34 fotos

13/1/06

10:44

Pรกgina 11

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 12

reportatge

De dalt a baix i d’esquerra a dreta: obres de Telmo Moreno, María José Botero i Rebeca Pardo

Belles Arts: creativitat i recerca Els treballs d’estudiants de doctorat mostren alguns trets de la recerca en aquesta facultat “Cal que la recerca a belles arts sigui acceptada més naturalment pel conjunt de la societat i del món acadèmic”. Al darrera d’aquesta reivindicació que fa la degana de la Facultat de Belles Arts de la UB, Maria Teresa Blanch, hi ha tota una realitat complexa i diversa. ¿Què vol dir que un pintor, un escultor, o qualsevol artista plàstic, faci recerca? ¿Cal ser artista per investigar en belles arts? (us avancem que la resposta és que no). I, sobretot, ¿el que s’investiga en belles arts té alguna repercusió en la nostra societat, en el nostre entorn?

12

Text:

Núria Quintana Fotos:

J.M. Rué

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 13

reportatge

A la Facultat de Belles Arts es fa una recerca del tot heterogènia. Hi ha creadors que plasmen el seu treball en videoart, grups de recerca que tenen com a eix de treball la participació ciutadana en temes d’art públic, o restauradors que experimenten amb nous materials per a una millor conservació de les obres... Des de l’equip de govern del centre s’assenyalen algunes idees que poden servir per caracteritzar aquest ampli ventall de possibilitats. Hi ha, per exemple, una relació molt clara entre teoria i pràctica. La degana, Teresa Blanch, explica que “la pròpia experimentació de processos creatius és la que configura una anàlisi crítica, unes reflexions en profunditat, de les quals surten discursos coetanis al moment, susceptibles de convertir-se en noves

teories”. Per tal de veure com es tradueix aquesta definició general en casos concrets, es pot observar l’experiència d’alguns estudiants de l’ensenyament paradigmàtic de la recerca: el doctorat.

Entre els entrevistats en aquest reportatge és comuna, efectivament, la idea que el doctorat els ha permès fer “reflexions en profunditat”, o “anar més enllà”.

A més, en aquest procés sovinteja l’esperit crític. Bé sigui posant en qüestió algunes actuacions urbanístiques que s’han fet en un barri tan degradat com ara la Mina; o creant un llenguatge audiovisual “conscient de si mateix” i diferent del que es veu per televisió. També és cert que en els casos que hem reflectit la recerca se sosté en una pràctica. Aquest component pràctic i “material” de la recerca en belles arts fa neces-

sària una infraestructura. Aquí no només hi entrarien els tradicionals tallers de pintura, escultura, restauració, etc., sinó que, per exemple, “cal espais pre-expositius per visualitzar l’obra d’art a la Facultat”, exposa la degana. És la idea que assenyala un dels doctorands quan diu que aquest ensenyament “consisteix principalment en el fet de posar en escena del teu propi treball”. A més, en la mesura que els artistes i els doctorands usen nous suports per als seus treballs, les infraestructures que han de trobar a la Facultat han de disposar de noves tecnologies.

Els doctorands d’aquest reportatge fan, així mateix, unes recerques relacionades amb el seu entorn, amb les seves circumstàncies tant personals com socials. El que investiguen aquests doctorands està rela-

cionat amb qüestions que ens toquen tant de prop com ara com trobar la nostra identitat en una societat on sembla que es desintegra el model de família i matrimoni tradicionals, i en la qual tot va molt ràpid i no queda temps per a la introspeccó. La degana de la Facultat explica que “les exposicions i els comissariats generen uns discursos i un pensament que la població capta”.

En aquest sentit, des de l’equip de govern del centre es treballa perquè determinats tipus de treball de recerca propi de belles arts, com ara les exposicions o el comissariat, pugui ser avaluat com ho són altres activitats de recerca. “La transformació estètica i mental és difícil de baremar”, afirma Teresa Blanch, “però socialment i políticament té una gran repercusió”.

sia que treballen l’espai públic són l’arquitectura i l’urbanisme, però també els psicòlegs, els economistes, els artistes, els sociòlegs, els antropòlegs, els dissenyadors, etc. tenen coses a dir sobre aquest espai perquè en ell mateix és complex, divers, hi ha qüestions d’accessibilitat, comerç, etc. La diferència fonamental a l’hora de tractar el tema des de la

perspectiva de les belles arts està, potser, en la creativitat de les metodologies i els processos. Per exemple, en un dels tallers amb veïns de la Mina vam usar les CPBoxes, que provenen d’una idea dels artistes Alabern+Punsola. Aquesta metodologia entén que la imatge, el grafisme, poden ser canalitzadors, vehiculadors de tot un dicurs complex. En el taller en

Núria Ricart:

“Hem recollit les mirades que hi ha entre els veïns de la Mina sobre el seu espai públic” Doctorat “Espai públic i regeneració urbana: art i societat” Núria Ricart va tenir en el primer curs de doctorat l’oportunitat d’iniciar un projecte, subvencionat per la Fundació CIREM, sobre el tema de l’art públic, de l’espai públic, al barri de la Mina. La seva línia d’investigació parteix del principi que l’usuari de l’espai públic té molt a dir-hi. Ricart defensa que aquest usuari “té una informació

bastíssima que està infrautilitzada. Intentem agafar aquesta informació, canalitzar-la i, a través de processos creatius i operatius, procurar que serveixi d’alguna cosa”.

L’espai públic sembla una qüestió d’urbanistes o arquitectes...

Les disciplines per antonomà-

13

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 14

reportatge

qüestió es plantejava una pregunta i en la següent sessió les persones que participaven havien d’aportar una resposta en forma de grafisme. Després les respostes es posaven en comú, i finalment a la CPBox (que físicament és una caixa) només entrava allò que el col·lectiu consensuava. El fet de treballar amb un grafisme obria una mica més el debat i el canalitzava d’una forma que donava molt de si.

Quins temes heu tractat amb els veïns de la Mina i què se’n farà de les conclusions del treball?

Aquest projecte, amb el nom de Cartografies de la Mina i gestionat pel Centre de Recerca Polis de la UB, va tenir una primera fase que va començar el 2002 i en la qual vam recollir les mirades que coexistien per part dels veïns a la Mina sobre el seu espai públic: quins són els problemes, les man-

cances, les potencialitats, les perspectives, etc. En la segona fase, l’actual, finançada pel Consorci de la Mina, ja hem concretat més. Per exemple, hem fet tallers sobre el disseny urbà del passeig Camarón; un taller de toponímia en què es van proposar noms per als nous carrers que es configuren amb la remodelació del barri; un sobre la relació urbanismeseguretat amb els mossos d’esquadra; etc. Per a aquesta

recerca hem treballat amb la Plataforma d’Entitats i Veïns/es del barri. Hi ha un munt d’informació amb la qual es generarà un document final en què se situaran espais estratègics de treball, un possible programa d’art públic, etc. Aquest document final es lliurarà a totes les entitats participants i administracions competents per tal de millorar l’espai públic del barri de la Mina; es tracta de sortir de la crisàlide de l’art.

dro Meyer, Shirin Neshat o María Magadalena CamposPons. Molts d’ells han hagut de desplaçar-se des del seu país d’origen i allunyar-se de la seva família. Quan es retroben amb l’àlbum familiar, descobreixen que no coneixen els que hi surten i potser l’única persona que sap qui són està a punt de morir.

Molts d’aquests artistes comencen aleshores a treballar a partir d’aquests àlbums en un intent d’explicar la seva història veritable i retrobar la seva identitat. ¿Com ho fan?

A partir de les fotos familiars però amb un text, amb una narració. El que passa és que el que posen al text és allò que mai una persona voldria explicar públicament de la seva història familiar.

¿No és una mena d’autobiografia?

En aquestes obres l’artista explica la seva vida, però amb detalls que normalment en una autobiografia no sé si s’explicarien. A més, s’inclouen unes imatges que són un punt central, i aquestes imatges no les ha elaborat l’artista (potser ho ha fet el seu pare o el seu avi). Per tant, no és una visió d’ell en primera persona. La manera de treballar d’aquests artistes és molt arqueològica.

Busquen “empremtes”, que en aquest cas serien les fotos familiars. Jo d’això en dic egologies. Parlen del jo, de l’ego, mentre que la segona part de la paraula lliga molt amb arqueologia, antropologia...

Rebeca Pardo:

“Em vaig plantejar que molts artistes, igual que molta gent avui, tenen la necessitat de trobar la seva identitat” Doctorat “Art i cultura dels media” Rebeca Pardo no es considera “una artista”. Llicenciada en comunicació audiovisual, el doctorat en belles arts li ha permès investigar en el camp de la imatge, concretament sobre el “tema de la identitat en la postmodernitat”. Ha analitzat el treball de diversos artistes i fins i tot ha creat la seva pròpia obra.

“Aquesta obra que he generat m’ha servit com a motor de la recerca teòrica; m’ha donat l’oportunitat de viure en primera persona els problemes per a la representació de la pròpia identiat en imatges”, afirma en un moment en què ja ha fet el pas de matricular-se de la tesi doctoral. ¿Com vas iniciar el teu projecte de recerca?

Vaig començar a anar a moltes exposicions del tema que m’interessava, que en principi eren les tècniques alternatives de fotografia, la recuperació de les tècniques del segle XIX. A mesura que anava veient obres i anava llegint ,em vaig adonar que el fil conductor dels treballs que a mim’interessaven no era tant la qües-

14

tió tècnica, com el fet que parlaven de la memòria. Em vaig plantejar que hi ha molts artistes, igual que molta gent avui, que tenen la necessitat de trobar la seva identitat. I a més em vaig adonar que aquests artistes fan això amb fotografies familiars.

En la meva recerca he treballat a partir d’obres d’artistes com ara Alan Berliner, Boris Lehman, Ana Casa Broda, Pe-

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 15

reportatge

Telmo Moreno:

“Per mi el doctorat consisteix, principalment, en la posada en escena del propi treball” Doctorat “Pintura en l’era digital: afinitat i especificitat” Telmo Moreno explica que es trobava en la mateixa situació que el percentatge més alt d’estudiants del seu programa de doctorat: “alumnes no particularment madurs que demanen un temps i un espai per a la continuïtat del seu propi treball”. Afirma que a la universitat, encara que sigui a escala petita, “aquest treball es posa en circulació i adquireix sentit”. El programa de doctorat constituiria un complement pràctic en el sentit que, entre altres coses, “consisteix principalment en la posada en escena del teu propi treball davant els ulls i les consideracions d’un col·lectiu de professors i alumnes”.

Per a ell, aquesta posada en comú ha estat important en la mesura que representa l’avantsala privada d’un “treball que adquireix sentit en la seva ressonància pública”. “Aquest espai seria l’ambaixada del món real dins la universitat. És una mena d’eina per fer-te un mapa del context, espolsarte les ingenuïtats, guanyar confiança en el teu propi treball... És un treball en grup per aprendre a anar per lliure”, reflexiona. ¿Què és per tu un projecte de recerca en belles arts?

Un projecte de recerca en belles arts, per mi, és l’exercici pràctic d’unes intencions, i

això, que dit així sona tan vague, es pot concretar en un ampli ventall de pràctiques.

Pot anar des l’aplicació de pintura a una tela (des de la sensibilitat o la intuïció) amb algun fi estètic determinat (o no), a projectes vinculats amb l’esfera social, en què el fet de la participació esdevindria l’obra pròpiament dita. ¿Quin treball de recerca has fet?

El meu treball de recerca (o la meva obra) gira entorn la forma de representació audiovisual: les seves condicions inevitables, els seus processos constituents i les seves correspondències en l’àmbit del quotidià. Es tracta de practicar una gramàtica de la imatge-temps diferent de la que és omnipresent, teledirigida, i que constitueix la realitat a través dels mitjans. Una de les meves preocupacions és fer convergir el medi audiovisual amb allò que realment és: un simulacre efectiu, no només d’allò que és representat, sinó del nostre propi aparell psíquic i perceptiu. Fer un format audiovisual conscient de si mateix, i

que és el que hauria de programar-se per la “tele”. En aquest sentit, el meu treball se situa tant en relació amb una pel·lícula de Godard, com amb un anunci de compreses. De fet, el vídeo acting realitzat en el doctorat té molt d’anunci de compreses. En ell, una actriu i un actor comenten, sense actuar, aquells moments de la vida quotidiana on s’actua explícitament (quan es lliga, es menteix,...) El muntatge és un exercici de manipulació que no vol enganyar a ningú.

Telmo Moreno ha participat en algunes exposicions col·lectives: centre cívic Sant Andreu, Museu de Valls, Espai Vol-Art, a més de projeccions en “sala d’estar” i en un videoclub (off-loop). Ara ha acabat el diploma d’Estudis Avançats i de moment no té previst fer la tesi perquè no ho veu clar: “La meva obra és materialment bastant dispersa i per ara no sabria on agafar-me. D’altra banda, no voldria fer una tesi del tipus: “Les veritats de la teoria tal o tal a la meva obra. Amb la qual cosa seguiré meditant-hi, relaxadament.”

15

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 16

reportatge

La revolució silenciosa Carles Guerra. Crític. Membre del comitè assessor del suplement Cultura/s de La Vanguardia Els estudis de belles arts sovint han ocupat un llindar que gairebé els excloïa del mapa de la recerca. Produir tesis doctorals no és suficient per fer d’un camp d’estudi un camp de recerca. Ha estat necessari que el temps donés la raó als que confiaven en els estudis de belles arts com un reducte de formes de recerca menys ortodoxes. El temps ha confirmat la possibilitat d’una investigció que s’ocupi de la producció estètica. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta producció estètica ja no és un treball que segueixi pautes excepcionals dintre de la nostra societat. L’assimilació dels fe-

nònems estètics com a fenòmens del tot socials i productius fa d’aquest escenari un observatori privilegiat. L’espectre de pràctiques i escenaris és més ampli que mai: museus, comunicació, educació, oci, innovació, potser no sonaran a disciplines constituïdes, però són llocs de treball real. La subjectivitat, allò que precisament servia per marginar belles arts dels programes de recerca, ara és un producte i un objecte d’estudi. Mireu, si no, la transformació de la noció d’empresa que hem viscut amb el postfordisme. Avui la subjectivitat ha estat identificada com un capital de carac-

terístiques molt especials. La capacitat de reproduir-la demana estudi. I em temo que en aquesta qüestió els estudis empresarials no són suficients. Belles Arts s’ha trobat de sobte al bell mig d’una revolució silenciosa. Allò que havia estat menystingut ha esdevingut cabdal. Cal, però, posar a punt la institució, adaptar-la per treure’n partit i aprendre a comunicar de manera diferent el potencial de Belles Arts. Belles Arts ha estat massa temps associada al desinterès per afers comuns. Més enllà de la universitat, la investigació en belles arts avui també interessa, tant com in-

teressa tot allò que té a veure amb les diferents formes de representació visual. Al marge de fascinacions epocals per la imatge, l’experiència comuna transformada en cultura cada cop més requereix una investigació ad hoc. Recordo un passatge d’un muntatge teatral de Robert Lépage en el qual, asseguts en una biblioteca canadenca, dos professors conversen. I un li pregunta a l’altre: “¿Què estudien els joves d’avui?” I l’altre contesta: “Fan tesis doctorals sobre allò que nosaltres vam viure a la nostra joventut.”

Marta Oriola:

“La conservació-restauració aprofita els avenços de la ciència i la tecnologia usats en altres disciplines” Doctorat “Pintura en l’era digital: afinitat i especificitat” Després de fer la llicenciatura, Marta Oriola va fer el primer any de doctorat per, a continuació, anar a estudiar dos anys l’especialitat de conservació-restauració de pintura a la Universitat de Northumbria i després va estar treballant a Estats Units. Al tornar va reprendre el doctorat. Ja en el màster que va fer a Anglaterra va començar a estudiar la resina dammar, que s’usa en els vernissos per a la restauració de quadres. “En la restauració de la pintura a l’oli sempre s’envernissa l’obra, llevat que se sàpiga del cert que l’obra no duia cap capa de vernís en origen”, explica.

16

¿Concretament, què has estudiat dins els vernissos?

La idea més original de la meva recerca era veure si els restauradors podien usar la pols de sílice (que és un agent matisant que fan servir els fabricants de vernissos) per fer més mat la superfície de l’o-

bra en comptes de la cera d’abella, que és l’habitual. En les conclusions, vaig veure, però, que la pols de sílice no funcionava i que la cera donava un matisat molt millor. També vaig estudiar les propietats de tres resines diferents, la dammar (que s’ha fet servir tradicionalment), la Paraloid

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 17

reportatge

B-72 (molt usada en el món de la restauració des dels anys setanta) i la Regalrez 1094 (una nova resina síntetica de baix pes molecular). Finalment també vaig investigar sobre l’ús d’additius antioxidants a la resina. Segons les meves conclusions, sembla que la resina Regalrez

1094 pot ser un bon substitut del tradicional vernís de dammar perquè té propietats semblants a l’hora de manipular-lo, amb l’avantatge que no envelleix tan ràpidament. ¿En la pràctica de la restauració s’innova molt? ¿Apareixen sovint tècni-

ques noves?

Els restauradors són molt prudents a l’hora d’integrar materials i mètodes nous en el seu treball perquè volen estar molt segurs del que fan servir. Volen assegurar que aquell producte té un envelliment adequat. Però sí que s’investiga per provar coses

noves. S’aprofiten avenços en altres camps: les radiografies o tomografies que es fan servir en medicina, el làser, etc. En conservació-restauració s’usen coneixements de la química, la física, la història de l’art, la biologia, la fotografia amb infraroig, ultraviolat, etc.

María José Botero:

“El doctorat m’ha servit per ampliar les possibilitats de vocabulari, d’expressió, i aplicar-ho a la meva pròpia obra” Doctorat “La realitat assetjada: posicionaments creatius”

Les bellés arts són una passió de María José Botero, però per circumstàncies de la vida sempre ho havia deixat enrere. Quan va entrar a la Universitat, per la via de majors de vin-i-cinc anys, va ser una forma d’endinsar-se en els temes que li interessen “sota el guiatge de persones que tenen uns amplis coneixements i són excel·lents professionals”, afirma.

Explica que per a ella el doctorat “ha estat una forma d’ampliar les possibilitats de vocabulari, d’expressió, d’aprofundiment, per aplicar-ho a la meva pròpia obra”. “No és el mateix tenir una cal·ligrafia sense coneixements, sense intenció, que posar un bagatge cultural dins les obres que un fa”, conclou. ¿En quina línia de recerca estàs treballant?

D’una banda participo en el grup de recerca Incidència dels nous materials i la seva tecnologia en la pintura i el gravat; en el qual col·laboro en qüestions de gravat no tòxic. Pel que fa a la meva recerca en el

doctorat, m’interessa el tema de la mirada de l’artista, la seva mirada cap a l’interior. L’art és una experiència menys agressiva que d’altres per a un veritable coneixement de l’interior d’un mateix. Nosaltres tenim una part cerebral, amb tota una sèrie de potencials com

ara sentiments, emocions, una manera de pensar, etc. i això ens potencia una forma de mirar individualitzada. Per analitzar-ho, m’he interessat per l’art sagrat oriental, l’art budista. A Orient la part sagrada forma part de la vida quotidiana i d’una forma de contemplació, d’interiorització.

Ara estic en el primer pas de la meva recerca, que són els llibres, les exposicións, etc. M’interessen molt els artistes que han experimentat, que han viscut a Orient. En un segon pas de la meva recerca, espero i confio poder viatjar a Orient no una, sinó moltes vegades.

Quines aportacions pot fer aquest tipus d’art a la

nostra societat?

Busco una línia de transcendència en l’art, un art que ens pot aportar alguna cosa en un món en què ja no tenim temps per a res, en què l’art es confon moltes vegades amb el que és decoratiu, publicitari.

Crec que l’artista té una responsabilitat davant del món i de si mateix. La pintura és una manera de viure, d’entrar en la part mes íntima del teu ser: et comprens a tu mateix i també el món en què vius. Sintonitzes amb els altres a través de les emocions, del color. I l’única forma de poder fer això, de compartirho, és a través d’una visió personal, d’una aportació personal. ■

17

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Página 18

reportatge

i a la UB...

El contingut d’aquest reportatge és susceptible de ser analitzat des de diferents vessants i, per tant, des de diversos centres i ensenyaments de la UB. A continuació n’indiquem uns quants:

Facultat de Belles Arts Pau Gargallo, 4. 08028 Barcelona Tel.: 934 034 060 Transports: Autobusos: 7, 75 Metro: línia 3 (Zona Univesitària) Trambaix: línies T1, T2 i T3 www.ub.edu/bbaasec/index.htm

Belles Arts Títol homologat Ensenyament de primer i segon cicles.

Continguts bàsics: Pintura, Escultura, Dibuix, Fotografia / Vídeo, Disseny, Pedagogia de l’art, Teoria i història de l’art, Gravat, ConservacióRestauració, Tècniques i tecnologies de les arts, Llenguatges de l’art, Processos de creació artística, Projectes

Els programes de doctorat Una idea de l’heterogeneïtat de la recerca en belles arts ens la dóna el ventall de programes de doctorat que s’hi ofereixen i que es detallen a continuació. A més, val a dir que des de la Facultat s’estant reconvertint i refonent els programes de doctorat per crear postgraus interdisciplinaris d’acord amb les noves directius de l’Espai europeu d’educació superior.

• ART EN L’ERA DIGITAL. CREACIÓ INTERMÈDIA • ART I CULTURA DELS MÈDIA • ART I REPRESENTACIÓ. EXPRESSIÓ I COMUNICACIÓ VISUAL • ARTS VISUALS I EDUCACIÓ, UN ENFOCAMENT CONSTRUCCIONISTA • DIBUIX: FUNCIONS I TEORIA • EDUCACIÓ ARTÍSTICA: ENSENYAMENT I APRENENTATGE DE LES ARTS VISUALS • ESPAI PÚBLIC I REGENERACIÓ URBANA: ART I SOCIETAT • LA REALITAT ASSETJADA: POSICIONAMENTS CREATIUS • RECERCA EN DISSENY • TEMPS I LLOCS DE L’ART CONTEMPORANI

18

03-UB-REPORTATGE1-34

13/1/06

10:42

Pรกgina 19

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 20

reportatge

Excuse me, I don’t understand you…

Ho diuen les xifres, però la sensació general ja ens ho fa entreveure: el nostre nivell d’anglès és un dels més baixos d’Europa. Si fa unes quantes dècades el coneixement de llengües estrangeres era un luxe que denotava cultura i distinció social, ara és un requisit cada vegada més evident i més necessari per obrir-se camí en l’àmbit professional. Les administracions diuen ser conscients del problema i asseguren preparar paquets de mesures per fer front a les mancances existents en el nostre sistema educatiu, que són moltes, segons el parer dels experts. Però, ¿som a temps d’esmenar aquestes deficiències?

Text:

Xavier Codony Fotos:

Josep Maria Rué Agraïments:

Phil Banks Julià Font Carme Muñoz Teresa Navés Javier Orduña Núria Sebastián

20

L’Eurobaròmetre publicat per la Comissió Europea el setembre del 2005 és concloent: només el 36% dels espanyols diuen ser capaços de mantenir una conversa en una llengua diferent de la seva (entenent com a segona llengua un idioma estranger).

Com es pot apreciar en el quadre adjunt, aquest percentatge iguala el dels portuguesos i els italians, i només els anglesos, els turcs i els hongaresos es troben per sota nostre. En canvi, ens superen amb escreix els francesos (45%) i els alemanys (62%), per no parlar de la privilegiada situació que es viu als països nòr-

dics, on pràcticament el 90% dels seus habitants dominen almenys dues llengües. Estadístiques com aquesta no poden ser interpretades sense tenir en compte alguns factors: el primer, que l’anglès és la primera llengua estrangera a la majoria de països europeus i, per tant, també a l’Estat espanyol (l’estudia el 36% de la població, davant del 19% del francès i el 4% de l’italià, l’alemany o el portuguès); i el segon, que endinsar-se en l’idioma de Shakespeare és força més dificultós per a un parlant d’una llengua romànica que per a un d’una altra llengua germànica.

Sigui com sigui, el cas és que les competències lingüístiques no són prou reeixides per establir relacions personals, laborals o comercials més enllà de les nostres fronteres. En un món globalitzat, això vol dir esdevenir invisible.

A remolc de la història La poca connexió de l’Espanya prefranquista amb l’entorn exterior estava motivada per l’endarreriment en el desenvolupament industrial i econòmic. Com demostra, però, la història de

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 21

reportatge

l’antiga Escola del Comerç, la sensibilitat envers l’àrab, l’alemany i l’anglès ja era palesa en la dècada dels anys noranta del segle XIX. Un punt culminant va arribar als anys vint del segle XX amb la Junta de Ampliación de Estudios, segons el parer de Javier Orduña, catedràtic de Filologia Alemanya de la UB. “L’autarquia de l’època de Franco ens va aïllar i ens va fer retrocedir decennis”, afegeix. “Fins i tot actualment hi ha factors que poden reforçar la tradicional inhibició hispànica envers les llengües estrangeres, com és ara l’augment de la demanda internacional del castellà. Com es veu a la Gran Bretanya, disposar d’una llengua internacional inhibeix d’aprendre’n d’altres.

Per Orduña, altres handicaps són tipològics i passen desapercebuts; “per exemple, les editorials que procuren materials didàctics no tenen en compte les diferències entre parlants de llengües escandinaves, eslaves, orientals o romàniques. Les llengües romàniques tenen un sistema morfològic molt ric i un sistema fonològic molt limitat: el castellà té cinc vocals, i el català, vuit; però l’anglès en té dotze, i l’alemany, quinze. D’aquí es deriva un gran handicap, encara que sigui només inicial. El parlant romànic ha d’ampliar el seu repertori fonètic i desenvolupar una estructura rítmica prou diferent. Com que, tradicionalment, s’ha fet prevaler l’ensenyament normatiu i gràfic sobre el comunicatiu i acústic, sovint ens trobem davant desencisos insòlits en altres matèries: cal tornar enrere, a un punt que semblava assolit”.

Els mecanismes i l’edat d’aprenentatge Tot això lliga amb com i quan

Percentatge de població capaç de mantenir una conversa en una llengua diferent de la materna 99

Luxemburg Letònia Malta Països Baixos Lituània Eslovènia Dinamarca Suècia Estònia República de Xipre Bèlgica Eslovàquia Finlàndia Alemanya República Txeca Àustria EU-25 Grècia Polònia França Irlanda Espanya Itàlia Portugal Regne Unit Hongria Croàcia Comunitat Xipriota de Turquia Bulgària Romania Turquia

93 93 91 90 89 88 88 87 72 71 69 66 62 60 58 50 49 49 45 41 36 36 36 30 29 71 57 45 41 29 0

treballa el nostre cervell per emmagatzemar les dades que de mica en mica aniran definint els nostres coneixements d’un idioma concret. Núria Sebastián, catedràtica del Departament de Psicologia Bàsica de la UB, explica que “el llenguatge és un sistema complex format per diferents nivells: fonemes, paraules, morfologia, oracions, etc. De la percepció dels fonemes, se n’ocupa una part del cervell, i de la construcció gramatical, una altra. Així doncs, el més complicat d’aprendre és pronunciar correctament; segueix en nivell de dificultat la sintaxi i, per últim, el vocabulari”. Tot allò que s’aprèn més d’hora (els primers dos o tres anys de vida) és la base sobre la qual treballarà la persona en el futur: “La percepció de contrastos de pronunciació, la repe-

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

tició de freqüències de fonemes fins a formar patrons, el coneixement de la sintaxi i de la construcció d’oracions i l’especialització. En canvi, la capacitat d’ampliar vocabulari no s’acaba mai.” Per tant, la pregunta és òbvia: ¿Com abans comenci l’ensenyament d’una llengua, millor? Segons la professora del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya, Carme Muñoz, “abans es començava l’ensenyament de l’anglès als onze anys, i amb la LOGSE es va avançar als vuit. En aquell moment vam fer un estudi i vam veure que els que havien començat als onze, ho feien millor. La raó és que el tipus d’aprenentatge que es possibilita a les escoles és més adequat per a les persones més madures cognitivament. Els nens petits hi tenen més facili-

21

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 22

reportatge

Necessitem 5.000 hores de classe per dominar una llengua

tat, però quan poden aprendre per immersió, és a dir, per exemple, com quan els portes a un altre país; en aquest cas sí que poden acabar parlant com un nadiu. Els mecanismes d’aprenentatge actuals fan que els alumnes aprenguin per absorció, i no per estudi analític. Ara ja es parla de començar l’aprenentatge d’idiomes als sis anys. En aquest país, doncs, reduïm l’edat, però no donem la immersió necessària a l’escola perquè puguin aprendre l’idioma i, per tant, n’allarguem l’ensenyament, desmotivem els alumnes i sortim amb pitjors resultats”.

El punt de vista de Núria Sebas-

tián sobre la introducció prematura de l’ensenyament de llengües estrangeres és que pot ser positiva “sempre que la qualitat de l’educació sigui adient i el professor tingui la formació necessària”. I és que aquest és un altre dels cavalls de batalla. D’entrada, Carme Muñoz pensa que “per tenir un coneixement bàsic d’una llengua necessitem mil dues-centes hores de classe, i unes cinc mil per aconseguirne un bon domini . Però parlem d’hores, no només de classe, sinó ben aprofitades. Si analitzéssim el percentatge de les classes en les quals el professor parla en anglès i els alumnes hi

Alumnes matriculats el curs 2005-2006 a l’Escola d’Idiomes Moderns de la UB i variació en la demanda d’aprenentatge de cada una de les llengües Idiomes

Alumnes matriculats

Percentatge del total

2.561

67,6%

382

10,1%

368

9,7%

128

3,4%

40

9,2%

Anglès La demanda no varia gaire respecte d’altres anys, i el nivell puja molt de mica en mica

Francès La demanda ha baixat una mica per la competència de les Escoles Oficials d’Idiomes

Alemany: El nombre d’inscrits ha anat baixant els últims anys, després del boom, que va acabar l’any 2000. Els estudiants opten per escollir el francès com a segona llengua estrangera pel fet que no demana un compromís tan llarg com el de l’alemany

Italià Sense canvis importants respecte d’altres cursos

Suec Sense canvis importants respecte d’altres cursos

Japonès:

104

En continua pujant la demanda per motius diversos: personals, comercials, culturals, la influència del “manga”, etc.

Xinès:

68

Fins a aquest curs no s’ha ofert un curs ordinari de quatre hores setmanals i, per tant, hi havia una demanda acumulada. Hi ha molt d’interès, tant cultural com per motius de negocis, socials (els infants adoptats, els treballadors que han d’atendre la comunitat xinesa, etc.), turisme, etc.

Rus

33

Portuguès

10

Neerlandès

7

TOTAL

22

3.789

estableixen una comunicació mitjançant la qual aprenen, vuitcentes hores de classe es poden transformar en trenta, i, al cap dels deu o dotze anys d’ensenyament, el contacte que tenen els alumnes amb l’idioma és mínim i clarament insuficient”.

“El problema de base —continua Muñoz— és que el professorat, en general, té un domini oral baix de l’idioma. Això els crea inseguretat, i potser no l’utilitzen amb prou fluïdesa a la classe. Molt sovint es dediquen a fer exercicis gramaticals o de traducció, en els quals ells sí que poden tenir una competència.

No és culpa seva, és un problema d’inversions. Aquí, per formar un professor de llengües, l’Administració no fa una inversió que garanteixi que aquesta persona faci una estada prou llarga al país en qüestió per tal que el docent arribi a dominar la parla oral, en comparació de les pràctiques emprades en altres indrets. A Filologia Anglesa, històricament, hem reivindicat que ens deixin fer un examen d’entrada per garantir que els alumnes que hi accedeixin tinguin un nivell d’anglès prou alt, i no ens ho han concedit mai. I a mesura que anem escurçant l’edat dels aprenents, estem responsabilitzant els mestres de primària, que tenen, en general, un nivell d’anglès més baix i molt sovint insuficient per comunicar-se de manera natural i fluïda, que és el que cal fer a les aules de nens petits.”

En la mateixa línia s’expressa Javier Orduña: “Els imperatius actuals no encaixen amb l’estructura fixada fa trenta anys. Impotent davant les dificultats que suposava introduir a l’escola obligatòria una llengua germànica com l’anglès, l’Administració va optar, llavors, per dedicar una part substancial dels recursos públics a l’ensenyament

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 23

reportatge

postobligatori, a partir del setze anys, que representen les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI). Les EOI són, sens dubte, institucions prestigioses, però anòmales dins Europa. Com a ensenyament especial, estan equiparades a l’ensenyament musical.” Amb les EOI, l’Administració va apostar per un públic molt motivat, però gairebé adult, en comptes de revisar les estructures que haguessin permès treballar amb les edats més adients. “Afortunadament —diu Orduña— el projecte de LOE aprovat al mes de juliol revisa aquell concepte: vol reforçar l’ensenyament de les llengües estrangeres a l’ensenyament estrictament obligatori”.

El futur i la LOE Segons com es miri, diu Javier Orduña, la Llei orgànica d’educació (LOE) que prepara el Govern espanyol “pot semblar ingènua en matèria de llengües,

perquè planteja l’exposició al primer idioma estranger a partir dels cinc anys. Per molts experts, mentre que l’infant no visqui una situació d’exposició intensa a la nova llengua, sembla que l’edat de maduresa més adient per familiaritzar-se amb altres llengües és més tard. És una iniciativa que se’ns pot girar en contra si no s’hi posen els mitjans necessaris. De tota manera, és una mesura molt valenta”. Orduña assenyala, en el projecte de LOE del juliol, tres línies significatives de la preocupació del Ministeri per trobar professorat: “En primer lloc, que altres professionals, a més dels mestres, puguin dedicar-se a la formació de llengües per als infants d’ensenyament primari; a més, vol fomentar la immersió lingüística, és a dir, impartir assignatures curriculars en anglès, tot incentivant el professorat perquè participi en programes anomenats «bilingües»; i, per últim, una mesura molt polèmica —que espe-

ra que no es posi en funcionament—: contractar personal estranger, encara que sigui sense titulació. Això es contradiu —assevera Orduña— amb els esforços que es fan des de les universitats i des del Ministeri per formar especialistes.”

Carme Muñoz també defensa la immersió lingüística i que, a més de les hores de classe, es puguin ensenyar algunes assignatures en anglès, però creu que la seva generalització en la pràctica serà lenta, “atès que caldrà, al mateix temps, reforçar la fluïdesa en anglès dels professors d’altres matèries. També podríem jugar amb la intensitat si no tenim suficients recursos. Per exemple, els alumnes de secundària alemanys que aprenen espanyol a

partir dels onze o dotze anys, i tenen una hora cada dia de classe, assoleixen un nivell més avançat que la majoria dels nostres alumnes d’anglès després de tota l’escolaritat”.

Javier Orduña va més enllà: “També caldria una coordinació més gran per part de les administracions més properes. A Catalunya hi ha, per exemple, una gran contradicció: la sobrevaloració que fa la Conselleria d’Educació —no pas, però, la patronal educativa— dels estudis de traducció i interpretació, que afecta diverses carreres de filologia. Els primers estan plantejats per importar textos cap a la llengua nacional respectiva, mentre que les segones estan pensa-

Two tongues are better than one Matthew Tree, escriptor Durant ben bé set anys —des del final dels vuitanta fins al principi dels noranta— feia classes d’anglès en una fàbrica de Badalona. Aquesta feina em feia sentir com un petit detectiu social, ja que tenia alumnes de gairebé tots els estaments diferents de l’empresa (secretàries, executius, tècnics, etc.), que m’explicaven els seus problemes respectius amb una franquesa reveladora, gràcies, suposo, a la confiança que suscita una persona que ve de fora i que, per tant, no forma part de les conxorxes habituals que hi ha en qualsevol lloc de treball.

Pel que fa a l’ensenyament de l’anglès, vaig notar una cosa de seguida: a grans trets, hi havia una diferència tremenda entre la velocitat d’aprenentatge dels alumnes bilingües (és a dir, en aquest cas, els que parlaven castellà i català), vinguessin d’on vinguessin, i els alumnes que parlaven un sol idioma. Aquesta diferència es feia ben palesa a tots els nivells, des dels principiants fins als estudiants avançats (aquests, si eren monolingües, per bo que fos el seu anglès, solien tenir problemes a l’hora de pronunciar-lo d’una manera correcta, o fins i tot mínimament comprensible).

Sé que no estic explicant res de nou i que, a partir dels anys seixanta, una tirallonga d’experiments amb persones bilingües arreu del món (notablement a Mont-real i Hawaii) ja han demostrat que aquestes persones aprenen tercers idiomes amb molta més facilitat que els seus companys monolingües. Ara bé, com que he vist més d’una i més de quatre proves d’això, personalment, allà a la fàbrica badalonina, n’he volgut deixar constància, perquè estic convençut que a Catalunya, fomentar el bilingüisme és també fomentar un futur trilingüisme, sense cap mena de

dubte. Després, només caldria que les televisions deixessin de doblar i posessin subtítols a tots els seus innombrables programes anglosaxons, i tindríem el miracle somniat: un país petit que hagi afegit l’anglès al seu bagatge cultural, sense haver sentit la necessitat de desempallegar-se de la pròpia cultura lingüística en el procés. El resultat seria una mena d’Holanda mediterrània, per dir-ho així. Tant de bo.

23

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 24

reportatge

La primera gran revolució educativa ha de començar pels mateixos mestres des per inserir-hi els nous professionals dins el context comunicatiu estranger. Segons una Ordre del departament d’Educació, però, determinades combinacions de traduc-

Declaració d’intencions Segons el departament d’Educació, el 46% d’alumnes de catorze anys no superava les competències bàsiques d’anglès el curs 2003-2004. Dades com aquesta són les que han mogut la Generalitat a manifestar la seva intenció d’introduir l’anglès a l’educació infantil, de fomentar que es facin classes d’educació plàstica o matemàtiques en aquest idioma i d’incorporar a les escoles uns dos mil mestres d’anglès en els pròxims tres anys. Per exemple, a l’escola Gerbert d’Orlhac, de Sant Cugat del Vallès, ja han incorporat de forma experimental algunes d’aquestes propostes; els alumnes de primer fan tres classes d’anglès a la setmana, se n’ha avançat l’ensenyament a P-4 i s’imparteixen altres assignatures en anglès. De moment, setanta escoles i trenta instituts públics participen en aquesta experiència pilot, però el propòsit és que s’hi incorporin ràpidament totes les escoles públiques.

Julià Font, director del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la UB, està d’acord amb aquestes mesures, però assegura que la seva implantació dependrà del grau de voluntat política amb què s’engeguin. Per Julià Font, que entén que “l’elecció d’aquests dos mil mestres es farà per concurs, una de les claus passarà pel nivell de fluïdesa en la llengua estrangera que s’exigeixi i per la manera com es faci la selecció, sense oblidar que és imprescindible portar a terme un gran pla de reciclatge dels professors en actiu, i que això no es pot fer de cap altra forma que amb una inversió important en recursos”. “És primordial —assegura— que desaparegui el mite didàctic que diu que a infantil i primària no cal que els docents tinguin un nivell excel·lent de domini lingüístic de la llengua estrangera.” “La primera gran revolució educativa —acaba— ha de començar pels mateixos mestres.”

24

ció i interpretació, com ara traducció al català des de l’anglès, el francès i el japonès, s’equiparen a quatre titulacions de filologia: catalana, francesa, anglesa i estudis de l’Àsia Oriental. Aquesta degradació pràctica de les filologies no s’adiu gaire, d’entrada, amb les peticions que han fet totes les universitats catalanes per aconseguir que una titulació com la de filologia catalana es mantingui, i, a més, fomenta la confusió. Molts llicenciats de traducció i interpretació acaben fent segons cicles de filologia quan s’adonen de la diferència de concepte que hi ha entre les titulacions. Caldria un concepte menys burocràtic i més expeditiu a l’hora d’afrontar la introducció en les llengües estrangeres. Un bon exemple l’ofereix l’Administració francesa, que ha consagrat a les oposicions de professorat la fórmula de la “menció complementària”. Un professor de socials o de naturals que a les oposicions de llengües modernes n’acrediti prou domini oral, podrà impartir les seves classes també en la llengua amb la qual hagi superat la prova oral. Tenint en compte el grau de burocràcia que suposen les oposicions, és sens dubte una mesura valenta cap a la internacionalització del sistema educatiu. També és un bon suggeriment per al Minis-

teri espanyol, ara que, casualment, es plantegen dues reformes concomitants: les noves titulacions universitàries dins l’Espai europeu i la normalització de l’anglès a l’escola. Si el Ministeri està disposat a incentivar aquest compromís i si cal eixamplar l’aprenentatge de l’anglès traient-lo de la classe de l’assignatura, ¿per què no aprofitar l’ocasió de sintonitzar amb les necessitats del país, i recórrer a una solució semblant combinatòria de titulacions i mencions?

De fet, certament, no hi ha gaire elecció. Ens trobem davant un repte esplèndid per al Ministeri i per a les àrees de coneixement de les universitats.”

Orduña afegeix que “s’han d’aprofitar, també, millor els recursos dels instituts estrangers que hi ha arreu. Sobretot si assumim que formem part d’un espai comú i adoptem l’acreditació del passaport europeu de llengües que hauran d’estendre els representants oficials de cada comunitat lingüística. Per principi, les administracions haurien d’aprofitar millor les inversions que fan aquí altres països per tal d’incorporar-les al màxim al nostre aprenentatge. Caldria incloure dins les estratègies pròpies les activitats de centres com ara l’Institut Francès, el Portuguès, l’Italià, l’Alemany o el Britànic”.

En resum, i segons coincideixen els experts, seria convenient donar carta de naturalització fora de les classes a les assignatures d’idiomes, sigui dins de l’escola (tot impartint altres matèries en anglès, com ja s’ha provat a Andalusia, a les Illes, a Madrid i també a Catalunya), o bé aconseguint que els parlants siguin convidats a veure’s confrontats a les llengües que interessa fomentar, mitjançant la seva pre-

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 25

reportatge

sència en la vida pública. Als Països Baixos, per exemple, comenta Núria Sebastián, mai no es doblen els programes de la televi-

sió, amb la qual cosa la parla anglesa és present a la vida quotidiana de qualsevol persona des de la infància. Com diu Javier Or-

duña, “fer servir una llengua és utilitzar un instrument de comunicació, però també de segregació. Si ens inhibim, estem con-

demnant els nostres fills a aquesta mena d’aïllament envers el món, i això no ens ho podem permetre”. ■

Miquel Valls i Maseda, president de la Cambra de Comerç de Barcelona

“Cal plantejar-se si no perdem oportunitats de negoci pel fet de no dominar un idioma” Les repercussions a l’àmbit laboral de tot el que s’ha exposat fins ara, es poden resumir amb més xifres: les empreses sol·liciten coneixements d’idiomes als nous empleats en el 86,5% dels casos, mentre que un 21% dels treballadors reconeixen haver estat rebutjats en processos de selecció per no dominar cap llengua estrangera. Una enquesta que la Cambra de Comerç de Barcelona va fer aquest any a més de quatre mil empreses demostra, precisament, que el coneixement d’idiomes és una de les principals mancances dels candidats que opten a aconseguir una nova feina. Concretament, l’hoteleria i la indústria són els sectors en els quals aquest és el dèficit més important. ¿A què atribueix el resultat d’aquest estudi?

Aquesta problemàtica no és nova; l’aprenentatge de l’anglès és una mancança estructural. Podríem dir que el dèficit de coneixement de l’idioma està donat en part per una manca dels recursos destinats al seu aprenentatge dins del sistema educatiu oficial; la ràtio d’alumnes per aula és massa elevat, aproximadament de vint-i-cinc a l’educació primària, trenta a l’ESO i trenta-cinc als batxillerats. En alguns països europeus, s’ha optat per desdoblar les classes amb més de quinze alumnes, mentre que aquí l’ensenyament d’idiomes s’equipara a qualsevol altre assignatura.

D’altra banda, els mitjans tècnics tampoc no han estat els adequats i es continua formant, en general, els nostres alumnes a través de la pissarra, el llibre i el professor, quan altres mitjans com poden ser

els multimèdia o els laboratoris d’idiomes poden complementar de manera efectiva el treball fet a la classe. A tot plegat, cal afegir-hi un aspecte cultural i de tradició: el fet que des de les mateixes institucions, la societat i la família no s’ha vist el domini d’una llengua estrangera com una cosa imprescindible per obrir-se un camí futur. ¿En quins sectors són més preocupants els resultats, o més perjudicials els efectes, del baix nivell de coneixements d’idiomes estrangers?

Actualment, les empreses han d’afrontar nous reptes en un entorn en canvi constant que els demana el desenvolupament d’una estratègia sòlida d’internacionalització que passa per establir acords de distribució, d’implantació, de procés o tecnològics amb socis estrangers per integrar-se i mantenir-se en un mercat globalitzat i altament competitiu.

Podem pensar que aquest nou escenari afecta directament les empreses productives; però, ben al contrari, no és aliè a cap empresa ni a cap sector. Cada vegada és més freqüent que empreses del sector serveis facin acords amb socis estrangers que els permetin millorar la seva posició competitiva; tampoc les empreses comercials no estan exemptes d’afrontar possibles acords internacionals, i no podem deixar de banda el sector turístic, que en un país com el nostre compta amb un important potencial de desenvolupament. En algunes ocasions, determinades empreses poden pensar que ells no necessiten l’idioma per al funcionament del seu negoci, però el que cal plantejar-se és si no perdem oportunitats de negoci pel fet de no dominar un idioma. ¿Quines són les propostes que des de la Cambra de Comerç

se suggereixen per atenuar aquest dèficit?

Pensem, en primer lloc, que cal incrementar el nombre d’hores d’aprenentatge d’idioma que ofereix el sistema educatiu actual i avançar-lo a les edats més primerenques de l’ensenyament (primers cicles de primària). Per reforçar el més gran nombre d’hores que necessita l’aprenentatge d’un idioma, hi ha la possibilitat d’introduir aquest idioma en el desenvolupament d’una àrea o assignatura del currículum educatiu. Aquest aspecte requereix a la vegada estimular l’aprenentatge de l’idioma en la globalitat del professorat. Caldria, també, establir mesures encaminades a potenciar i estimular l’aprenentatge de l’idioma fora de l’horari escolar. Aprofitant l’oportunitat que ens dóna la formació en centres de treball en el marc de la formació professional, cal potenciar les pràctiques dels alumnes a l’estranger, i, seguint l’exemple d’altres països, cal demanar als mitjans de comunicació televisius l’emissió, en determinades franges horàries destinades al públic infantil i juvenil, de programes en anglès.

25

04-UB-REPORTATGE2-34

13/1/06

10:32

Página 26

reportatge

i a la UB...

Aquests són els centres de la UB vinculats amb el reportatge:

Facultat de Filologia Gran Via de les Corts Catalanes, 585 08007 Barcelona Telèfon: 934 035 583 www.ub.edu/facfil/ Transports Metro: L1 i L2, estació Universitat Autobusos: 9, 14, 50, 54, 56, 58, 59 i 66 Títols homologats Ensenyaments de 1r i 2on cicle: Filologia alemanya, anglesa, àrab, catalana, clàssica, eslava, francesa, hebrea, hispànica, italiana i romànica Ensenyaments de 2on cicle: Filologia portuguesa, gallega, Lingüística i Teoria de la literatura i literatura comparada

Facultat de Formació del Professorat Campus Mundet Passeig de la Vall d’Hebron, 171 08035 Barcelona Telèfon: 934 35 118 www.ub.edu/ffpro/ Transports Metro: L3, estació Mundet, que enllaça amb el transport intern del Campus Autobus: N4, B19, 27, 60, 73, 76, 85 i 173, al costat de l’entrada principal del re-cinte Títol homologat Mestre - Especialitat Llengua estrangera. Ensenyament només de 1r cicle Continguts bàsics Bases psicopedagògiques de l’educació especial, Didàctica general, Organització del centre escolar, Psicologia i sociologia de l’educació, Coneixement

26

del medi natural, social i cultural, Educació artística, Educació física, Matemàtiques, Llengua i literatura, Llengua estrangera, Fonètica, lingüística, morfosintaxi i semàntica

Escola d’Idiomes Moderns (EIM) Actualment, l’Escola d’Idiomes Moderns de la UB disposa d’un aulari d’utilització exclusiva a l’Edifici Històric (Gran Via de les Corts Catalanes, 585) i, a més, fa classes a diverses facultats i centres de la UB. S’hi poden fer cursos ordinaris, cursos específics, cursos d’anglès per a estudiants de batxillerat o el Lifelong learning (anglès per a més grans de cinquanta anys).

L’EIM té cinc mil estudiants i més de seixanta professors, i ofereix cursos en quinze llengües. Les reformes dels plans d’estudis han permès que els ensenyaments de l’EIM siguin acceptats com a crèdits de lliure elecció d’acord amb la normativa vigent en cada cas, i

atorga, igualment, al final de cada curs, un certificat de nivell assolit.

Els Serveis Lingüístics Els Serveis Lingüístics de la UB faciliten la traducció i correcció de les publicacions científiques que els membres de la UB vulguin fer en llengües estrangeres. També ofereixen als estudiants la possibilitat d’inscriu-re’s a la borsa d’intercanvi de conversa. Aquest servei posa en contacte persones que parlen idiomes diferents i tenen interès a concertar cites de conversa per aprendre altres llengües.

La UB posa a l’abast dels estudiants centres d’autoaprenentatge: a l’Edifici Històric, a la Facultat d’Econòmiques, a la Biblioteca del campus Mundet i a les Facutats de Física i Química.

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 27

notícies

La UB és la universitat amb més productivitat científica a tot l’Estat, segons l’informe Indicadores bibliométricos de la actividad científica española 2004, editat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT). L’autoria de l’informe és a càrrec del grup de recerca SCImago, dirigit per Félix de Moya, catedràtic de Documentació i vicerector de Noves Tecnologies de la Universitat de Granada. L’informe analitza la producció científica espanyola segons les publicacions recollides en les bases de dades del Thomson Scientific en el període 1995-2003 i proporciona una visió global sobre aspectes fonamentals del món de la ciència i la recerca a l’Estat.

En el sector d’universitats, la UB lidera el rànquing de productivitat científica a tot l’Estat, amb 17.013 documents (11,52 % del total). Els altres centres universitaris amb millors indicadors bibliomètrics són la Universitat Complutense de Madrid (14.518 documents), la Universitat Autònoma de Barcelona

(10.096), la Universitat de València (9.400) i la Universitat Autònoma de Madrid (8.705).

La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) és la dotzena, amb 5.007 documents (3,39 %), i és la primera politècnica del rànquing.

El total del sistema universitari català aporta 37.751 publicacions, xifra que representa el 25,56% del total espanyol, situat el 2003 en 147.699 documents. En el sector dels centres mixtos-CSIC, la posició líder en productivitat científica —amb 1.916 documents— és per a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), centre de recerca constituït per la UB, l’Hospital Clínic de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el CSIC amb l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB).

El total del sistema hospitalari català, amb l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol en la 13a posició, aporta una producció científica equivalent al 31,2% del total espanyol, amb 19.970 documents (2003) sobre un total de 59 institucions a

Foto: © PCB, Raimon Solà

La UB és la universitat líder en productivitat científica a tot l’Estat

tot l’Estat i un volum global de 63.838 documents. En el sector d’institucions del sistema sanitari, el rànquing l’encapçalen quatre institucions catalanes: l’Hospital Clínic de Barcelona (6.425 publicacions), l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron (3.358 publicacions), l’Hospital Universitari de la Santa Creu i Sant Pau (2.908) i la Ciutat Sanitària de Bellvitge (2.594), mentre que la cinquena posició és per a l’Hospital de la Paz (2.537), i la tretzena, per a l’Hospital Universitari Germans Trias

Institucions Sector Universitat Registre d’Indicadors bàsics 1995-2003 Nre. documents

Percentatge sobre els totals de documentació

Universitat de Barcelona

17.013

11,52

Universidad Complutense de Madrid

14.518

9,83

UAB

Universitat Autònoma de Barcelona

10.096

6,84

UV

Universidad de València

9.400

6,36

UAM

Universidad Autónoma de Madrid

8.705

5,89

USC

Universidad de Santiago de Compostela

7.566

5,12

UGR

Universidad de Granada

7.233

4,90

EHU

Universidad del País Basc

6.362

4,31

UNIZAR

Universidad de Zaragoza

5.989

4,05

USE

Universidad de Sevilla

5.623

3,81

Abrev.

Institució

UB UCM

i Pujol. Tant l’Hospital Clínic de Barcelona com la Ciutat Sanitària de Bellvitge són hospitals universitaris adscrits a la UB. Tot i els canvis en el panorama històric de la recerca, l’informe destaca que els centres universitaris continuen sent el principal motor de producció de coneixement al país: durant el 2003, generen un 65,04% del total de producció estatal, seguit a distància pel sector sanitari (26,38%) i el CSIC (11,19%).

Cal recordar que la UB és també l’única universitat catalana que figura en un rànquing amb les dues-centes millors universitats de tot el món i les cent millors de l’àmbit europeu, segons dades de l’informe Academic Ranking of World Universities 2005, publicat per l’Institute of Higher Education de la Xangai Jiao Tong University (SJTU), a la Xina. Aquest és un rànquing acadèmic d’universitats d’arreu el món que avalua l’activitat acadèmica i investigadora a partir d’un conjunt d’indicadors (investigadors més citats, publicacions, etc.). ■

27

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 28

notícies

Pas endavant cap a l’Espai europeu d’educació superior

La UB presenta la seva proposta de programes de postgrau per al curs vinent i fins al 2010 ■

La Universitat de Barcelona, com la resta de les universitats catalanes, va presentar, el passat mes de novembre, a la Direcció General d’Universitats (DURSI), d’acord amb els principis de l’EEES en l’àmbit dels estudis de segon cicle, el seu mapa de postgraus per al curs vinent (2006-2007) i la programació prevista per als pròxims quatre anys. Això constitueix un pas endavant en la implementació de la nova estructura d’estudis que preveu l’Espai europeu d’educació superior i una oportunitat per a la renovació de l’oferta formativa i la millora de la qualitat docent.

La proposta per al curs 20062007 inclou vuit programes oficials de postgrau (POPs) institucionals i quinze POPs dels diferents centres (facultats i/o escoles), que, al seu torn, suposen el desenvolupament de quarantasis màsters, quinze dels quals

28

institucionals, i els altres trentaun, dels centres. La previsió per als anys següents, fins al 2010,, data límit d’implantació del nou Espai europeu d’educació superior, consisteix en la proposta de tres POPs institucionals més i vuit POPs dels centres, amb un total de 175 màsters a desenvolupar.

Pendents de l’aprovació definitiva per part de la Generalitat, les quinze propostes de màsters institucionals per als curs vinent se centren en les àrees d’investigació prioritàries i consolidades de la UB, ja definides en el Pla estratègic de recerca 20052008, com també en d’altres de transversals en el camp de les humanitats, molt vinculades al lideratge de la Universitat de Barcelona pel que fa a la innovació docent: ■

Ciències i tecnologies del medi ambient: màsters “Ai-

gua: anàlisi interdisciplinari i gestió sostenible” i “Gestió de sòls i aigua”.

■ Biomedicina: màsters en biomedicina, en neurociències, en enginyeria biomèdica i en immunologia.

Biotecnologia: màster en biotecnologia molecular.

■ Alimentació i nutrició: màsters en història i cultura de l’alimentació i en metabolisme i nutrició.

■ Ciències del mar: màster en aqüicultura.

■ Nanociències: màster en nanociència i nanotecnologia.

■ Gestió de la cultura i el patrimoni: màsters en gestió cultural i en gestió del patrimoni cultural.

■ Espanyol com a llengua estrangera: màsters “Expert en espanyol, llengua estrangera en àmbits professionals” i “Formació del professorat d’espanyol com a llengua estrangera”.

Pel que fa als trenta-un màsters dels centres, s’han programat en les àrees de belles arts (un), biodiversitat (tres), informació i do-

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 29

notícies

cumentació en la societat del coneixement (un), estudis jurídics (un), farmàcia (dos), filologia (dos), filosofia (quatre), física (sis), formació del professorat: pràctica educativa i comunicació (un), infermeria i podologia (dos), geografia aplicada i recerca avançada (un), societat i cultura (un), matemàtiques (un), medicina (un) i psicologia (quatre).

Si es mantenen les condicions previstes, entre els mesos de febrer i març es donaran a conèixer les propostes aprovades d’entre totes les presentades i s’establirà la política de cada universitat de cara al futur. Les noves titulacions podran conviure amb els fins ara programes de doctorat, que s’extingiran a partir de l’octubre del 2007.

Així mateix, durant el 2006 es preveuen avenços en la definició del mapa de titulacions de grau que ha de permetre el procés d’adaptació de les universitats des de les actuals diplomatures i llicenciatures al nou model d’estudis de grau. ■

Procés de convergència europea.

Dates i dades bàsiques ■

Setembre del 2003: s’aprova el Decret que regula els crèdits ECTS (European Credit Transfer System). Un Crèdit ECTS equival a 25-30 hores de treball de l’estudiant, que inclou les hores de classe i la resta de tasques de l’alumne que fins ara no computaven (treballs en grup, tutories, exàmens, dedicació a l’estudi, etc.). El Decret també estableix que s’han de cursar 60 crèdits ECTS a l’any, entre 1.500 i 1.800 hores.

■

Gener del 2005: s’aproven els Decrets de grau i postgrau, que defineixen les línies mestres de les titulacions universitàries segons les directrius de Bolonya.

■

Els estudis de grau són les titulacions comunes a tot el territori de l’Estat espanyol

enfocades a l’accés del graduat al món laboral (durada: tres-quatre anys; crèdits: 180-240).

■

Els estudis de postgrau són els dissenyats per aportar als estudiants l’especialització professional (màster) i l’especialització en recerca (doctorat). El màster equival a 60-120 crèdits ECTS (un-dos anys) i poden ser professionalitzadors, adreçats a la recerca o mixtos. Al doctorat s’accedeix després d’haver cursat un mínim de 60 crèdits de màster i un cop l’alumne és admès en una de les línies de recerca declarades en un programa de postgrau.

■

En la línia d’adopció dels nous ensenyaments de grau, els ensenyaments pi-

lot han estat la prova de com passar de la tipologia dels ensenyaments actuals a la nova filosofia de crèdit ECTS, tot revisant la metodologia de la docència, els espais i recursos docents i, especialment, l’adequació a la nova valoració del treball de l’estudiant. El curs 20042005, el DURSI va convocar un pla pilot de titulacions oficials de grau. De la UB s’hi van adherir els ensenyaments següents: Biblioteconomia i documentació, Estadística, Mestre especialitat en llengua estrangera, Turisme (centre adscrit CETT), i Gestió i Administració pública. En la convocatòria per al curs 2005-2006, s’hi han afegit les altres cinc titulacions de Mestre que actualment imparteix la UB.

29

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 30

notícies

IL3, la nova marca per als Estudis de Formació Continuada de la UB La Universitat de Barcelona ubicarà en un edifici del 22@ aquests ensenyaments La UB estrena, aquest curs, una nova marca per als seus Estudis de Formació Continuada, l’Institute for LifeLong Learning (IL3). A més, ubicarà en un edifici del districte 22@ aquests ensenyaments, a l’antiga fàbrica Canela, situada a prop de la plaça de les Glòries.

Les dues iniciatives es van presentar el 10 de novembre a l’Auditori del CCIB del Fòrum, en un acte presidit pel rector Màrius Rubiralta i en el qual van participar Joan Clos, alcalde de Barcelona; Joan-Francesc Pont, director general dels Estudis de Formació Continuada; Agustí Ten, sotsdirector, i Miquel Barceló, president executiu del 22@.

Tant la nova seu com la marca responen a una nova dimensió

Moment de l’acte de presentació de l’IL3

de la Formació Continuada de la Universitat de Barcelona, per situar-la al nivell més alt i apostar pel nou districte tecnològic 22@. Els Estudis de Formació Continuada de la UB recullen l’experiència de dues entitats

existents d’aquesta Universitat: el Centre de Formació Continuada Les Heures, i la UB Virtual, especialitzada en l’ensenyament a distància.

En l’acte de presentació a l’Auditori del Fòrum, Joan

Una antiga fàbrica, nova seu per a la Formació Continuada L’antiga fàbrica tèxtil Canela, situada al carrer Ciutat de Granada número 131, té cinc plantes, amb 3.624,68 m2 de superfície, dels quals 1.084 m2 són d’aulari, i 2.540,62 m2, d’oficines, serveis i cafeteriarestaurant. En total, consta de vint-i-vuit aules, set de les quals són d’informàtica.

Clos va manifestar la seva satisfacció perquè la UB “suma esforços i sinergies amb la ciutat i s’implanta en el nou districte tecnològic de Barcelona”. Així mateix, va assenyalar que “a la ciutat ens hi juguem molt amb el futur de les universitats, amb la seva fortalesa i constància”. Durant l’acte, hi va haver, també, l’actuació del guitarrista Carles Trepat, que va estrenar Liberté, una composició d’Eduard Rodés sobre un poema de Paul Eluard del 1942. ■

La nova marca dels Estudis de Formació Continuada vol ser una imatge moderna, amb força i amb una clara vocació d’internacionalització.

30

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 31

notícies

Miquel Espinosa, gerent de la UB: “Com a organització, haurem d’evolucionar cap a un servei més directe a l’alumnat i al professorat” Miquel Espinosa (Barcelona, 1958) és el nou gerent de la UB després d’haver pres possessió del càrrec el passat mes d’octubre. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i màster en Auditoria Financera per la UB i la UAB, ha exercit, entre d’altres, els càrrecs següents: director de Projectes de Gestió Patrimonial a l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (IMPSÒL) durant el període 1988-1991, adjunt a Gerència en Finances a la Universitat de Barcelona (1991-1994), director general del Centre d’Estudis de Planificació (1995-1998), director general de la Fundació Politècnica de Catalunya (UPC), i gerent de la Universitat Autònoma de Barcelona (2003-2005).

Vostè ha tingut l’oportunitat de conèixer de prop les tres grans universitats catalanes. ¿Com veu l’estat actual del sistema universitari català?

Hem d’intentar veure els aspectes de futur, els més positius, i des d’aquest punt de vista el sistema universitari català, des de sempre, ha estat punter i especialment incisiu pel que fa al llançament de plantejaments en la línia europea. Personalment, crec que, en aquests moments, el mapa universitari català té, bàsicament, tres grans reptes: el primer, un dels objectius més clars i al qual ens hi hem de dedicar, és l’Espai europeu d’educació superior; el segon, sens dubte, és l’Espai europeu de recerca, és a dir, quin és el rol del sistema universitari català pel que fa a la recerca i la innovació; i, en tercer lloc, definir cap a on hem d’evolucio-

nar en l’organització de les universitats per donar resposta a aquests dos grans reptes.

Aquests reptes només es podran assolir amb èxit mitjançant aliances, lògicament, d’àmbit europeu, però també ens haurem de plantejar quines són les relacions que hem de mantenir les universitats catalanes. El gran repte, per tant, és potenciar el concepte d’aliança, fent l’esforç real, també a Catalunya, de buscar sinergies i complementarietats. ¿Quins efectes tindrà el nou context europeu en les estructures gerencials de les universitats?

Ara ens trobem en una etapa de canvi, i les etapes de canvi sempre generen interrogants i expectatives. Venim d’una estructura molt fonamentada en una etapa de socialització de la universitat. Per entendre’ns, vam passar d’una universitat elitista

—“elitista” en el sentit que accedia menys gent a la universitat—, la dels anys seixanta, a una etapa que jo anomeno de socialització de la universitat, que va començar a manifestar-se als anys setanta quan, afortunadament, el país va fer un salt endavant i molta gent que abans mai no hauria tingut la possibilitat d’anar a la universitat, hi va poder accedir. Sens dubte va ser un gran avenç pel que fa a la igualtat d’oportunitats, tot i que encara no hem arribat al final; encara hi ha gent que no accedeix a la universitat a causa d’una manca d’igualtat d’oportunitats, i, per tant, aquesta és una qüestió que encara ens ha de preocupar. En tot cas, durant aquesta segona etapa, vam tenir una allau d’alumnes, vam haver d’incrementar infraestructures per poder donar-hi resposta, les nostres unitats organitzatives es van preparar, sota una pressió molt forta, per solucionar els problemes derivats del gran increment d’alumnat a les aules, de les cues per a la matriculació, de la contractació de més professorat, etc. Ara entrem en una nova etapa, la del context europeu, que requerirà estructures centrades en un servei més explícit a l’alumnat, al professorat i a l’investigador. I no és que ara no sigui important el procés de matriculació —ho és i ho hem de fer molt bé, i en aquest punt les tecnologies ens estant facilitant molt la feina—, però crec

que ara les estructures gerencials de les universitats hauran d’anar-se apropant, de mica en mica, al tracte més personalitzat.

Bolonya ens porta per aquest camí. Quan parlem dels crèdits ECTS, quan parlem dels portafolis dels estudiants, el que estem fent és focalitzar tot el que l’aprenentatge representa en l’alumnat. També nosaltres, com a organització, haurem d’evolucionar cap a un servei més directe a l’alumnat i al professorat, que també canviarà els seus paràmetres educatius, i, en conseqüència, haurem d’assolir un rol de suport més actiu.

Com a gerent de la UB, ¿quins són els seus principals reptes i objectius?

Els equips gerencials han de formar part dels equips de govern, del consell de direcció, perquè tots “anem en el mateix vaixell”.

Els meus reptes i objectius com a gerent de la UB són, en primer lloc, col·laborar amb el rector i amb l’equip de govern en l’estratègia i els objectius fixats en el pla de govern i, per tant, facilitar que tota la comunitat universitària, el personal acadèmic i el PAS puguin, d’una manera còmoda i desitjo que il·lusionada, encetar aquest camí de canvi del qual parlàvem, cap a l’Espai europeu d’educació i de recerca, i intentar incrementar el rol, la presència, el pes de la UB en el nostre entorn socioeconòmic més proper. ■

31

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 32

notícies

La UB, a prop dels futurs universitaris Gairebé uns dos mil cinc-cents estudiants de secundària participaran enguany en les més de setanta xerrades que organitza la UB per orientar els futurs universitaris a l’hora de triar una carrera, o sobre com afrontar amb èxit l’ensenyament superior.

Aquesta és només una de les diverses vies que té actualment la Universitat per entrar en contacte directe amb els seus futurs alumnes, com ara les jornades de portes obertes als diferents centres, o la participació en fires com el Saló de l’Ensenyament i la Formació Contínua, la Fira de Recerca de Vic, la Jornada d’Orientació d’Estudis Superiors de Sabadell, les Jornades d’Orientació Acadèmica a Badalona, l’Espai de l’Estudiant a Valls i l’Expo-Jove Saló de Formació, Ocupació, Salut i Treball a Girona.

La UB, que cada any acostuma a rebre aproximadament un terç dels estudiants de Catalunya que superen les proves d’accés a la Universitat, adreçarà les xerrades, no només als 1.590 estudiants provinents de Barcelona, sinó que també rebran les xerrades d’orientació de la UB els 381 estudiants de Girona, 168 de la Catalunya Central, 44 de Lleida, 35 de l’Alt Pirineu i Aran, 95 de les

Terres de l’Ebre i 143 del Camp de Tarragona.

Tots aquests estudiants podran triar entre assistir a xerrades en l’Edifici Històric (amb el títol “Apropa’t a la UB”), o bé que una tècnica d’Orientació de la UB es desplaci al propi centre de secundària (“La UB s’apropa”). En tot cas, els temes que es tractaran en les xerrades estaran relacionats amb triar una carrera, obtenir els coneixements necessaris per començar els estudis amb èxit, conèixer tot allò que cal per a una bona integració a la Universitat, i assabentar-se dels recursos que la UB posa a l’abast de l’alumne per facilitar-li els estudis. Les xerrades, organitzades dins l’Espai UBSecundària gestionat per la Unitat de Captació i Orientació de l’Àrea de Màrqueting, Societat i Empresa, tindran lloc des d’aquest mes de desembre fins al maig del 2006.

Val dir que els estudiants de secundària també tenen l’oportunitat de visitar diversos centres de la UB a través de les jornades de portes obertes i altres activitats. És una forma de conèixer de primera mà l’indret on s’imparteix aquell ensenyament que desitgen estudiar. En aquesta

pàgina trobareu una llista d’algunes d’aquestes activitats.

Per inscriure’s a les jornades de portes obertes i per trobar en general informació del seu interès, els estudiants de secundària poden consultar la web de la UB (www.ub.edu), concretament l’apartat “Futurs estudiants de grau”. ■ A títol d’exemple, aquí teniu activitats previstes en alguns centres de la UB: ■ EU d’Infermeria Jornada d’intercanvi secundària-universitat (adreçada al professorat). 2 de març.

Tallers d’Infermeria.

■ Biblioteconomia i Docu mentació Jornades de portes obertes.

Abril del 2006. Trobada amb professorat de secundària.

■ Biologia Conferències per a professorat de secundària. Treballs de recerca dins l’àmbit de la biologia. Al llarg del curs.

■ Farmàcia Jornada de portes obertes.

■ Física Experiments de física. Del 23 al 31 de gener. Jornades de portes obertes. 7 de febrer.

■ Formació del professorat

Jornada de portes obertes.

■ Geologia Sisena trobada del professorat de CTMA. 27 de gener.

Sortides de camp a Geologia.

Al llarg del curs escolar.

Debat de geologia.

■ Matemàtiques Sisena edició de la MatefestInfofest. Xerrades taller.

Suport als treballs de recerca en matemàtiques. Del febrer al desembre.

■ Química Fem química al laboratori.

Gener i febrer. Olimpíada Química de Catalunya.

Podeu consultar la informació actualitzada i completa a la web: www.ub.edu/csecundaria/espaiub/. ■

Antoni Mirambell, nou Síndic de Greuges de la UB El catedràtic de Dret Civil Antoni Mirambell és el nou Síndic de Greuges de la UB després d’haver estat escollit pel Claustre de la Universitat del passat novembre, en el qual també es va aprovar l’informe anual del rector.

Antoni Mirambell és doctor en Dret i catedràtic de Dret Civil de la UB. En l’àmbit de la gestió ha

32

ocupat entre d’altres els càrrecs següents: secretari del Consell Social de la UB, director del Departament de Dret Civil, delegat del rector per a l’adequació legislativa i estatutària (199498), i vicerector adjunt al rector i director del Grup UB (19992000). En l’àmbit professional, Antoni Mirambell ha estat pre-

sident de la Secció de Dret Patrimonial de la Comissió de Codificació de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya i vocal del Consell Social de la Llengua Catalana. En l’actualitat és vocal del Ple de la Comissió de Codificació i vocal del Consell Rector de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya. ■

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 33

notícies

Creada la Fundació Privada Institut de Recerca Biomèdica La Fundació Institut de Recerca Biomèdica, en què hi participen la Generalitat de Catalunya, la UB i el Parc Científic de Barcelona, es va constituir el 14 d’octubre a la seu del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. L’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) encapçala la recerca pública del Parc Científic de Barcelona (PCB). La creació de la Fundació IRB per part de la Generalitat de Catalunya, a través del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació i el de Salut, la Universitat de Barcelona (UB) i el PCB, atorga a l’Institut una entitat jurídica que gestionarà el seu futur. El primer patronat de l’entitat ha nomenat director de l’IRB Joan J. Guinovart, investigador i catedràtic del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la UB. En aquesta nova etapa, l’investigador Joan Massagué s’integrarà també com a director adjunt del centre.

L’activitat de l’IRB va començar a les instal·lacions del PCB, per iniciativa de la UB, amb l’objectiu de coordinar i impulsar la re-

cerca d’excel·lència en l’àmbit de la biomedicina. En aquest sentit, el PCB s’ha consolidat com un entorn favorable per al naixement d’aquests centres, i l’IRB ha estat el primer que ha adquirit una entitat jurídica pròpia.

L’IRB té com a objectiu esdevenir un centre de referència internacional en l’àmbit de la biomedicina i, per això, s’adhereix als principis de qualitat i independència científica que caracteritzen els centres d’investigació pioners. Actualment, l’IRB engloba disset grups formats per aproximadament tres-cents investigadors que provenen principalment de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Institució

Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). També s’hi integraran grups del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). En aquest sentit, s’ha aprovat un conveni de col·laboració entre l’IRB i l’IBMB-CSIC, per coordinar les activitats científiques i fomentar la cooperació en l’àmbit de la biologia molecular i la biomedicina en els espais del Parc Científic de Barcelona. La recerca de l’IRB s’estructura en cinc programes, definits segons criteris d’oportunitat científica, i tenint en compte les àrees d’excel·lència preexistents i les que es consideren més prometedores. Els programes se centren en els àm-

bits de Biologia Cel·lular i del Desenvolupament, Biologia Estructural i Computacional, Medicina Molecular, Química i Farmacologia Molecular i Oncologia Translacional i Aplicada. Aquest darrer programa s’inicia ara sota l’impuls de l’investigador Joan Massagué, que, a més, dirigirà el nou Laboratori per a la recerca en metàstasis tumorals (METLAB).

L’IRB disposarà, a més, d’un comitè assessor extern que portarà a terme una avaluació dels programes per assegurar la qualitat científica de la recerca. D’aquesta manera, es garanteix que l’activitat investigadora del centre es mantingui dins de l’avantguarda.■

La UB i la UPF impulsen conjuntament la recerca biomèdica La UB i la UPF volen impulsar la col·laboració i les sinergies entre les dues institucions per tal de promoure la recerca biomèdica al país i potenciar-ne la projecció a escala nacional i internacional. Amb aquest objectiu, el 22 de setembre van reunir-se els rectors, vicerectors i representants de les dues universitats.

A la reunió es va estudiar la idoneïtat d’establir un pla conjunt de transferència de coneixement i tecnologia, especialment en el camp biomèdic i biotecnològic, i la posada en comú dels projectes estratègics de cada universitat. Durant la sessió, la UB i la UPF també van abordar l’ordenació de l’oferta tecnològica, les plataformes tecnològiques i els serveis cientificotècnics des

d’una perspectiva conjunta, i l’impuls del concepte de centre tecnològic entre les dues universitats. Un altre punt que es va tractar a la reunió va ser l’anàlisi de la proposta de postincubació del projecte de desenvolupament d’un pla de bioemprenedoria i biocomercialització en què participen la UB, la UPF, el districte 22@ i el CIDEM. ■

33

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 34

notícies

Descoberta d’un nou fenomen físic governat per una llei quàntica Un equip d’investigadors acaben de descobrir un nou fenomen físic macroscòpic governat per una llei quàntica: la deflagració m a g n è t i c a q u à n t i c a ( q u a n t u m m a g n e t i c d e f l a g r a t i o n ). La des coberta, publicada el 18 de novembre a la revista americana Physical Review Letters, està liderada per Javier Tejada, catedràtic del Departament de Física Fonamental, i per Paul Santos, investigador de l’Institut Paul Drude de Berlín (Alemanya).

“Per entendre la idea —comenta Javier Tejada— podem fer un paralel·lisme entre la combustió química i el que coneixem com a combustió magnètica. En una combustió, hi ha una reacció entre una substància (el fuel) i un gas (l’oxidant) i es produeix molta calor. En una reacció completa de combustió, els components del material interaccionen amb l’oxidant per donar lloc a nous components (fuel cremat). Una deflagració és un procés de combustió que es produeix per conductivitat tèrmica i es propaga a una velocitat inferior a la del so. L’exemple més clar és el del tros de paper que comencem a escalfar amb un encenedor per un extrem: una capa de paper es crema i escalfa la següent fins que s’acaba cremant el tros de paper

34

sencer. El que es va propagant i cremant és la flama, i el que queda són les cendres.” ¿Què és el que passa amb un material magnètic? Si tenim un material magnètic amb tots els pols orientats en la mateixa direcció (per exemple, un material fet de brúixoles molt petites, orientades cap al pol nord) i apliquem un camp magnètic en sentit oposat, els pols de les brúixoles haurien d’anar girant fins que tots quedessin orientats cap avall. Si s’envien microones acústiques al material per escalfar-lo, en un cert punt del material, la calor és suficient per fer que els pols d’aquesta zona quedin invertits. Aquesta part del material escalfa suficientment l’àrea al voltant, es produeix una altra cop la mateixa reacció i giren els pols d’altres brúixoles, i es va propagant

L’investigador Javier Tejada

fins que tots els espins estan mirant cap avall (orientació d’espins oposada a la inicial). La inversió dels pols es produeix per efecte túnel del moment magnètic, que és un efecte quàntic.

Contra tot pronòstic, és un efecte macroscòpic governat per una llei quàntica.

Amb la descoberta de la deflagració magnètica quàntica, s’obre un nou camp d’experimentació d’interès en el camp de la recerca bàsica i les aplicacions tecnològiques. El treball és l’últim avenç científic derivat de la descoberta, ara fa deu anys, de l’efecte túnel dels pols de les brúixoles. En la recerca han col·laborat, també, el professor Antonio García-Santiago, Alberto Hernàndez i Ferran Macià (estudiants de doctorat) i Joan Manel Hernàndez (investigador Ramón y Cajal) del

Departament de Física Fonamental de la UB. La investigació ha estat finançada per l’empresa SAMCA, el Ministeri d’Educació i Ciència i la Unió Europea, i s’hi ha emprat tecnologia de nova generació de l’empresa Agilent Technology.

L’efecte túnel d’espín descobert per J. R. Friedman, M. Sarachik, Javier Tejada i Ron Ziolo, una fita publicada a Physical Review Letters l’any 1996, és un avenç que ha saltat del món de la investigació als llibres de text sobre magnetisme. Considerat com una descoberta científica per les editorials de les revistes més prestigioses (Science, Nature, Physics Today), aquest primer treball sobre el descobriment de l’efecte túnel ha assolit un dels índexs de citacions més elevats de les publicacions del Physical Review Letters. ■

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 35

notícies

Foto: © http://es.wikipedia.org

Les regions mediterrànies, les més vulnerables davant el canvi global en el continent europeu

Les regions mediterrànies podrien ser les àrees més vulnerables al canvi global a Europa al llarg de tot el segle XXI, segons indica l’estudi que publica la revista Science el 28 d’octubre. Aquest fet s’explicaria per l’ascens de temperatures i la reducció de precipitacions, amb un augment del risc d’incendis i la pèrdua del potencial agrícola i forestal. L’estudi, promogut per la Unió Europea, està coordinat pel Potsdam Institute of Climate Impact Research, i hi participen Santi Sabaté i Carles A. Gràcia, professors del Departament d’Ecologia de la UB i investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), un organisme de recerca consorciat en el qual participen la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans.

Basat en els resultats del projecte europeu ATEAM (Advanced Terrestrial Ecosystem Assessment and Modelling), l’estudi analitza el canvi global a escala europea i presenta un ampli rang de projeccions dels canvis climàtic i dels usos de la terra en tot el territori europeu durant el segle XXI. Un dels trets més pioners del treball és l’esforç d’integració d’aspectes molt diferents (factors socioeconòmics, climatologia, usos de la terra, etc.) en projeccions a una escala força detallada de tot el territori europeu. Compta amb el suport de setze institucions de recerca europees i el duen a terme experts en sistemes agrícoles i fo-

restals, climatologia, biodiversitat, etc. En concret, els professors de la UB i del CREAF Santi Sabaté i Carles A. Gràcia han contribuït a l’estudi dels ecosistemes forestals. “Aquest article —explica Santi Sabaté— presenta una projecció de futur d’escenaris alternatius de canvi global en què intervenen factors socioeconòmics, climàtics i d’ús del territori a tot Europa.

Com a detall significatiu, de bon principi l’estudi ha incorporat el diàleg amb diversos agents (agricultors, propietaris forestals, gestors d’espais naturals, etc.). En el cas de Catalunya, els agents que hi han participat més directament són els del Centre de la Propietat Forestal

de la Generalitat de Catalunya.”

El canvi climàtic podria ser font de problemes en moltes regions europees, segons l’estudi. Regions mediterrànies i àrees de muntanya serien les zones més sensibles al canvi global. A les àrees muntanyoses, en concret, la regressió de la zona de neu podria modificar els cicles hidrològics, afectar el turisme hivernal i causar problemes per a l’ús turístic actual.

Però aquest és un mapa de projecció europea, i els resultats no són idèntics a tot arreu. A títol de conclusió, la vulnerabilitat de moltes regions europees podria créixer en les properes dècades i crear problemes en l’economia, l’agricultura, el medi

Regions mediterrànies i àrees de muntanya serien les zones més sensibles al canvi global ambient i els recursos naturals.

Les projeccions menys optimistes indiquen un augment en la freqüència i la intensitat de les sequeres, un augment de les temperatures i una reducció en les precipitacions al sud d’Europa. Per exemple, l’estudi augura que, per al 2080, un alt percentatge de la població europea podria viure en conques amb dèficits hídrics, problema agreujat per la creixent demanda d’aigua per al turisme i l’agricultura.

Aquest estudi projecta uns resultats per al futur que són força coherents amb el que s’havia vist en altres estudis d’anàlisi del canvi climàtic. Tal com explica Santi Sabaté, “la idea és oferir aquests resultats per donar a conèixer com evolucionaran els ecosistemes segons el que fem i cap a on els estem portant. Parlem d’una projecció amb vista al futur, és a dir, tot això encara no ha passat. Sabem que la maquinària ambiental té molta inèrcia, i això cal tenir-ho en compte, però podem anticipar-nos a problemes que poden venir i, si més no, preparar-nos i donar informació útil per a la presa de decisions”. ■

35

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 36

entrevista

James Hurrell, expert en predicció i variabilitat climàtica:

“La Terra s’està escalfant a un ritme impressionant”

El debat sobre el canvi climàtic al planeta continua obert entre la comunitat científica internacional. James Hurrell, director de la Climate and Global Dynamics Division, del National Center for Atmospheric Research, a Boulder (Colorado, EUA), va impartir la conferència “The Science of Global Climate Change” el setembre últim a la Facultat de Geografia i Història, a iniciativa dels professors Javier Martín-Vide (UB) i Josep Calbó (UdG), del Projecte Nuclier de recerca meteorològica. James Hurrell, que és un dels deu científics més citats al món en l’àmbit de les publicacions en geociències, ens explica a continuació algunes de les qüestions clau en l’estudi del canvi climàtic. ¿Des del seu punt de vista, el canvi climàtic global és la qüestió més important del segle XXI? El canvi climàtic global és sens dubte una de les qüestions més urgents amb què ens enfrontem. Els coneixements científics sobre el tema són prou clars perquè siguem conscients que, a conseqüència de l’escalfament global, ja

36

tenim a sobre el canvi climàtic.

Però encara hi ha incerteses, sobretot pel que fa als canvis en l’àmbit local i regional. Sigui com sigui, el clima està canviant, i les incerteses fan que la necessitat d’actuació esdevingui un imperatiu. A més, no hem de tancar els ulls davant del fet que les accions mitigadores que s’estan adoptant ara començaran a deixar veure be-

neficis sobretot d’aquí a uns cinquanta anys o més. I això vol dir que ens haurem d’adaptar al canvi climàtic; i haurem d’afrontar-lo amb una planificació adequada i millorant les prediccions dels possibles efectes en períodes futurs.

Personalment, crec que és vital que totes les nacions es plantegin què poden fer ara per contribuir, amb uns costos efectius,

a una reducció substancial i a llarg termini de les emissions netes de gasos d’efecte hivernacle al món. Tot el que es faci ara per reduir de manera important l’efecte hivernacle en l’atmosfera disminuirà la magnitud i l’índex del canvi climàtic.

De fet, alguns canvis derivats de l’escalfament global són benignes, fins i tot beneficiosos, però l’índex de canvi previst supera tot el que s’ha observat a la natura en els darrers deu mil anys. I pot ser perjudicial des de molts punts de vista. Per això, és bàsic que fem tot el que sigui possible per conviure amb els canvis, que poden adoptar la forma d’intenses sequeres, onades de calor i incendis descontrolats, aiguats fortíssims i risc d’inundacions. Gestionar els recursos aqüífers serà un gran repte en el futur.

Per alguns científics, el canvi climàtic explica diversos fenòmens, com ara el canvi del nivell del mar, el desglaç del gel polar i les fortes tempestes. ¿Tenim un bon coneixement científic del que passa al món?

Sí. La Terra s’està escalfant a un ritme impressionant, i qui digui el contrari no té cap mena de credibilitat. Les temperatures de la superfície terrestre actualment són 0,7 ˚C més altes que al principi del segle XX, i els augments dels índexs de temperatura són més alts en les dècades recents. L’any en què es van experimentar les temperatures més elevades, segons el registre instrumental de 145 anys de què disposem a escala mundial, va ser el 1998, i el se-

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 37

entrevista

gueixen els anys 2002, 2003 i 2004. Nou dels darrers deu anys figuren en el registre instrumental com els més càlids, i el registre es va iniciar l’any 1860. Per mitjà de reconstruccions de temperatura a partir de dades indirectes, com ara els anells dels arbres i el nucli del gel, en diversos estudis s’ha arribat a la conclusió que les temperatures de superfície de l’hemisferi nord són molt més càlides ara que, com a mínim, en els darrers mil anys.

L’escalfament de la superfície és coherent amb altres observacions que ofereixen una imatge clara d’un món que s’està escalfant. Per exemple, en regions de latituds mitjanes, hi ha hagut una reducció generalitzada del nombre de dies en què gela, i s’ha detectat un augment de temperatures altes extremes. Les temperatures oceàniques han augmentat, i el nivell global del mar s’ha incrementat entre 15 i 20 centímetres en el segle XX, com a resultat de tot plegat. L’espai cobert per la neu ha disminuït en moltes regions, i l’extensió de mar gelat s’ha reduït a l’Àrtic.

El Protocol de Kyoto és un dels acords més ambiciosos per a la protecció del medi ambient. La UE ha acordat reduir les emissions de gasos hivernacle en un 8%.

Si països com els Estats Units i Austràlia no el ratifiquen, ¿servirà l’esforç dels països adherits?

Com ja he dit abans, estic convençut que totes les nacions hi tenen un paper, i, tot i que algunes no participin en determinats protocols, els esforços d’altres poden ser beneficiosos.

Si el Protocol de Kyoto hagués entrat en vigor amb la participació dels Estats Units, uns estudis han confirmat, a partir de supòsits raonables, que la duplicació de les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera es retardaria uns quinze anys (del 2060 al 2075, més o menys). Això dependria, però, de l’actuació després del 2012.

Sense la participació dels EUA, segurament aquests quinze anys es convertiran en deu. ¿Quines són les principals limitacions dels models climàtics més moderns?

Els millors models climàtics contenen els actuals coneixements dels processos físics que intervenen en el sistema climàtic, les interaccions i el funcionament del sistema en general. S’han sotmès a moltes proves i avaluacions, mitjançant l’observació. Són eines extremament útils per dur a terme experiments climàtics numèrics, però no són perfectes; n’hi ha que són més bones i n’hi ha que ho són

menys. Les incerteses sorgeixen per les carències, en el nostre coneixement, dels processos climàtics que actuen en l’atmosfera, els oceans, la Terra i la criosfera, i també perquè no aconseguim representar-ho com cal en els models. Malgrat tot, deixant de banda aquests problemes, els millors models climàtics d’avui dia poden reproduir el clima del segle passat, i les simulacions de l’evolució de les temperatures de superfície d’arreu del món del mil·lenni passat són coherents amb les reconstruccions paleoclimàtiques.

De fet, aquests models climàtics també es poden fer servir per entendre i determinar els canvis en les forces que han produït l’escalfament observat.

Les forces que interactuen amb el sistema climàtic poden ser naturals —com és el cas de canvis en la lluminositat solar o les erupcions volcàniques— o provocades per l’ésser humà, que és el que passa amb les concentracions de gas d’efecte hivernacle a l’atmosfera.

Aquestes concentracions ara són més elevades que mai (en el període dels darrers 750.000 anys, com a mínim). A falta de controls, per al futur es preveu que la taxa d’increment de diòxid de carboni augmentarà, i les concentracions es podrien duplicar pel que fa als valors preindustrials en els propers cinquanta o cent anys.

Les simulacions dels models que estudien aquests canvis en les forces climàtiques ja han demostrat de manera fiable que l’escalfament de la superfície global experimentat en les darreres dècades és una resposta a les més altes concentracions de gasos hivernacle a l’atmosfera. A més, aquesta atribució del canvi climàtic recent té implicacions directes per al futur. Tenint en compte

la llarga durada del diòxid de carboni a l’atmosfera, tenim un compromís futur important amb el canvi climàtic global, encara que no es produïssin més emissions de gasos hivernacle a l’atmosfera.

El Niño i la NAO són als titulars contínuament. ¿Quin efecte tenen en el sistema climàtic global? ¿Es poden fer servir per preveure anomalies climàtiques?

El Niño i l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord, coneguda com a NAO (sigles angleses per a North Atlantic Oscillation), són els principals factors de les anomalies temporals i climàtiques de bona part de l’hemisferi nord. Determinats canvis que han durat dècades en el comportament de la NAO, per exemple, han contribuït de manera important al recent escalfament de la superfície a Europa i Àsia. A diferència del fenomen d’El Niño, que sorgeix de la interacció de l’oceà amb l’atmosfera al Pacífic tropical (i, per tant, presenta una certa predictibilitat), l’estructura bàsica de la NAO sorgeix de la dinàmica interna, no lineal, de l’atmosfera.

Com a tal, les oscil·lacions en la fase de la NAO reflecteixen unes variacions que en gran part són aleatòries (que no es poden preveure). Els estudis recents han revelat, en canvi, dues vies que donen esperança per a una millor predictibilitat de la NAO. La primera és que l’oceà pot tenir un paper molt actiu a l’hora de determinar l’evolució de la NAO, i la segona via té una relació amb l’estratosfera. ■ Rosa Martínez Podeu llegir una versió més àmplia de l’entrevista a www2.ub.edu/comunicacions/docs/entrevistes/hurr ell_james/index.htm

37

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 38

notícies

Un equip de la UB i de la UIB estan investigant restes humanes intactes de tres mil anys d’antiguitat, úniques a Europa, a la cova des Pas (Ferreries, Menorca). El divendres 18 de novembre es van presentar a la Pedrera els resultats d’aquesta recerca arqueològica. Van presentar l’acte Àlex Susanna, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca Mateu Martínez, i els coordinadors del projecte, el catedràtic de Prehistòria de la UB Josep M. Fullola, la professora del mateix Departament Maria Àngels Petit, i els professors de Prehistòria de la UIB Víctor Guerrero i Manuel Calvo.

La cova des Pas es localitza en un dels barrancs propers a Ferreries, en una paret de 50 metres d’alçada. Va ser descoberta la primavera del 2005 per un grup d’espeleòlegs, que hi van trobar restes de fusta, de cabells i d’ossos humans intactes. Per un accés molt difícil, s’arribava a un petit passadís, de poc més d’un metre de llargada, que donava pas a l’única sala circular d’uns quatre metres de diàmetre. El Consell Insular de Menorca i el Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) de la UB, juntament amb el Laboratori de Prehistòria de la Universitat de les Illes Balears (UIB), van engegar un projecte d’excavacions, que van començar el 15 de setembre, finançades fonamentalment per la Fundació Caixa Catalunya, i en les quals participen, també, equips de la UAB, URV i Hospital Clinic.

La cova sepulcral ha preservat una gran quantitat d’ossos hu-

38

Foto: Equip d’excavació cova des Pas

Presentació de les descobertes arqueològiques, úniques a Europa, de la cova des Pas, Menorca

mans i restes que daten de fa tres mil anys; actualment s’hi poden comptar restes, com a mínim, d’una cinquantena d’individus corresponents a l’època final del pretalaiòtic.

La conservació de restes orgàniques L’excepcionalitat europea de la descoberta és la conservació de restes orgàniques, fustes, cabells, cordes, pells d’animals, teixits vegetals i, sobretot, teixits tous humans momificats, adherits encara als ossos, al crani o a les costelles, com ara teixit pulmonar, muscular, massa cerebral i restes fecals, que aportaran una informació, fins ara inèdita, de cara als estudis d’altres característiques físiques de la població. La conservació en el gel dels Alps de l’Ötzi, o la més recent troballa dels individus semimomificats de Galera (Granada), són els únics exemples que s’acosten a les restes de la cova des Pas. Els estudis purament paleoantropològics podran aportar, per si mateixos, un cabal d’informa-

ció molt important per conèixer millor la població balear del moment: edat de la mort, malalties, etc., i els estudis d’ADN ens podran assegurar el coneixement del possible parentiu del grup estudiat: si era un únic grup emparentat, o no.

Els teixits tous aportaran informació, essencial per als estudis d’altres característiques físiques de la població.

Arqueològicament es podrà certificar, per primera vegada, la tècnica d’enterrament del moment, ja que tots els cossos han estat trobats en posició fetal, embolcallats amb un sudari de pell i lligats amb cordes. Segons els arqueòlegs, el dipòsit a l’interior de la cova es devia fer portant-hi els cossos tot ajudant-se de cordes i lliteres de fusta, de les quals se n’han trobat dos exemplars fragmentats. D’altra banda, una de les qüestions que també centren l’atenció dels investigadors són uns petits tubs, de fusta o cuir, així com elements metàl·lics (anells i braçalets), als quals s’atribueix una funció ritual encara per determinar. ■

Les universitats de l’Institut Joan Lluís Vives homenatgen Joan Francesc Mira La sala de graus de la Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques de la Universitat Jaume I de Castelló va acollir, el 28 d’octubre, els actes de cloenda del X Aniversari de la xarxa d’universitats Institut Joan Lluís Vives. En el decurs de la cerimònia, es va presentar la memòria dels deu anys de la xarxa i es va retre homenatge a Joan Francesc Mira, professor de la Universitat Jaume I. Joan Francesc Mira és escriptor, antropòleg, sociòleg, traductor i professor universitari. Des del 1991 fins al 2005, ha estat professor titular del Departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Entre altres premis i distincions, Mira ha estat mereixedor del Premi Andròmina de narrativa, el Premi Joan Fuster d’assaig; el Premi de la crítica Serra d’Or, la Lletra d’Or al millor llibre de l’any, la Creu de Sant Jordi, el Premio Nacional de la Crítica, el Premio Nacional de Traducción (aquests dos, estatals), la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. ■

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 39

notícies

Carles Santacana: “Durant molts anys es va negar la definició del barcelonisme identificada amb la de «més que un club»”

El Barça i el franquisme és el títol del llibre que el professor del Departament d’Història Contemporània de la UB Carles Santacana (Barcelona, 1961) acaba de publicar, i que repassa com va viure el club blaugrana la dècada que va del 1968 fins al 1978, l’època en què es va forjar l’expressió “El Barça és més que un club”. El llibre, prologat per Josep M. Huertas, explica cronològicament fets cabdals de la història

blaugrana, inclou documents que demostren el paper social i polític que el Barça va tenir en el pas del franquisme a la democràcia i diverses cartes inèdites de Jordi Pujol adreçades a Agustí Montal.

Vostè s’ha dedicat fonamentalment a investigar sobre franquisme i sobre esport. ¿Quan fa que tenia aquest llibre al cap?

Efectivament, fa anys que aquestes dues línies de recerca caminaven en paral·lel, però sense relacionar-se directament. Era un tema pendent, sobre el qual sentia a dir molts tòpics, però que no havia estat investigat a fons. Fa uns tres anys em vaig decidir a abordar una recerca específica, i vaig creure que el millor era tractar un període concret, per poder aprofundir-hi mínimament. ¿Ha fet un llibre de consum intern, o voldria que ho fos? ¿Com creu que el Barça és percebut fora?

L’argument del llibre hauria de poder ser entès arreu. I, de fet, m’agradaria que pogués traduirse. No és un llibre per fomentar cap cofoisme, sinó per intentar entendre un fenomen social de primera magnitud. D’altra ban-

da, em sembla que arreu del món hi ha una certa percepció de la significació extraesportiva del Barça, segurament massa esquemàtica. El que cal és donar elements per a una comprensió més complexa del fenomen. ¿Creu que aquesta dècada decisiva (1968-1978) ha conformat ja definitivament el “ser” del Barça?

Analitzant les societats ens adonem que no hi ha res de definitiu. Per això crec que la definició del barcelonisme que s’identificava en els anys que he estudiat amb el “més que un club” no va esdevenir definitiva. De fet, va ser negada parcialment durant molts anys després, i ara es viu una etapa en què el club en fa una interpretació, una actualització. ■

L’obra poètica i gràfica de tres autors clau de la contracultura barcelonina dels setanta, recuperada en un llibre El 21 de novembre, es va presentar a l’Aula Magna el llibre A imatge de la contracultura (Publicacions i Edicions UB, 2005), del professor de la Facultat de Belles Arts Genís Cano. La presentació va anar a càrrec de la regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona Marina Subirats, el professor d’educació secundària Pere Maragall i Mira, el poeta Enric Cassasses i el periodista i escriptor David Castillo.

El llibre és un recull d’escrits, dibuixos, fotografies i poemes de tres personatges clau de la contracultura barcelonina dels setanta, tots ells ja desapareguts: Pau Maragall, conegut sobretot

amb el nom de Pau Malvido (i del qual Anagrama va publicar l’any passat Nosotros, los malditos, un recull dels textos que havia publicat a les revistes Star i Lletra de Canvi), Pere Marcilla i Albert Subirats. Tot aquest material, inèdit fins avui, ha estat recollit i editat pel professor Cano amb l’objectiu de preservar-lo definitivament davant el risc cert de desaparició que corria a causa del seu caràcter eminentment efímer i dispers.

El treball dels tres artistes ha estat prologat i introduït pel germà de Pau Maragall, Pere Maragall i Mira; per Enric Cassasses en el cas de Pere Marcilla, i per Da-

vid Castillo en el cas d’Albert Subirats.

Genís Cano (Barcelona, 1954) ha esdevingut un dels principals recuperadors de la contracultura dels setanta, ja que el 2003 ja va coordinar el llibre Poètica de la contracultura (Publicacions de la UB, 2003), on reunia poemes

inèdits d’aquests tres antologats.

Barcelona va ser, durant la dècada dels anys setanta, l’escenari efervescent d’un seguit d’iniciatives artístiques, culturals, socials i polítiques molt vinculades a col·lectius llibertaris i contraculturals, que van germinar en multitud d’iniciatives: Jornades Llibertàries del Parc Güell, Saló Diana, happenings al campus de Bellaterra, cooperativa La Miranda, col·lectiu Vídeo Nou, Grup Sense Nom de pintura mural, etc., del qual van sortir artistes, avui coneguts i situats, com ara Nazario, Mariscal, Montesol o el mateix Pau Riba.

39

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 40

notícies

La Setmana de la Ciència: Deu anys vivint la ciència a Catalunya Aquesta ha estat la primera edició dedicada a un tema central: les ciències físiques i les seves aplicacions amb motiu del l’Any Mundial de la Física. Sense excloure, però, les altres disciplines.

A la UB, la Setmana de la Ciència va incloure tot un ventall d’activitats coordinades per Josep Barbosa, catedràtic del Departament de Química Analítica i degà de la Facultat de Química. ■ “ASTROFÍSICA: EXPLORANT L’UNIVERS”. Sessió de cinema i vídeo científic a la Facultat de Física.

Foto: Francesc A. Centellas

L’EXPOSICIÓ DE FONGS I LÍQUENS AL VESTÍBUL DE L’EDIFICI HISTÒRIC. Aquesta mostra ha esdevingut l’activitat més emblemàtica de totes les organitzades a la UB, no només per la seva importància des del punt de vista científic, sinó pel fet de ser la que té més afluència de públic. Enguany s’han pogut catalogar més tres-centes espècies de fongs i líquens diferents.

Imatge del document Husble 15 anys de descobriments

La Setmana de la Ciència ha complert enguany el desè aniversari, amb tot un ventall d’activitats de divulgació científica i tecnològica. Organitzada pel Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, l’objectiu és apropar al ciutadà el binomi ciència i tecnologia, amb iniciatives i fórmules de comunicació originals.

“ITINERARI AMBIENTAL A TRAVÉS DEL TEMPS I L’ESPAI” A través d’una conferència i una sortida guiada, es va observar el drenatge àcid de les roques quan, a causa de l’acció de la pluja i de l’oxigen, determinats minerals es transformen i originen aigües força àcides i carregades de metalls. Alguns éssers unicel·lulars i, fins i tot, alguns vegetals s’han adaptat molt bé a aquest medi. Avui s’estudien aquests éssers perquè ajuden a entendre com va ser l’inici de la vida a la Terra i perquè poden ser útils a l’hora de recuperar els ecosistemes contaminats per àcids i metalls.

JORNADES DE PORTES OBERTES AL PARC CIENTÍFIC DE BARCELONA. Més informació: www.pcb.ub.es/cienciaensocietat

Des d’una exposició multimèdia per a estudiants de secundària fins a la relació entre la química i el vi A més de les activitats que es reflecteixen amb fotografies en aquesta pàgina, van dur-se a terme moltes altres: • L’exposició multimèdia “La recerca a la Universitat de Barcelona” té l’objectiu d’apropar els estudiants de secundària a la feina de recerca que fa la UB. La mostra inclou vídeos, programes interactius, conferències i taules de debat, amb la intenció de remarcar el paper dels avenços científics i tecnològics en la millora de la qualitat de vida.

• “La química i el vi” era el nom d’una altra activitat que va incloure conferències i una visita guiada a les caves Codorniu, a Sant Sadurní d’Anoia. El vi conté prop d’un miler de compostos químics, i la seva presència configura les propietats que caracteritzen la

40

qualitat d’aquest producte.

• El paper de la física en la recerca arqueològica va ser el tema de les xerrades i l’exposició de pòsters a la Facultat de Geografia i Història. Es va tractar del funcionament de les principals tècniques analítiques que s’empren per caracteritzar el material arqueològic i els fonaments de la metodologia arqueomètrica.

La Setmana de la Ciència compta amb la col·laboració de les universitats catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell Superior d’Investigacions Científiques, el departaments d’Educació i de Cultura de la Generalitat, l’Institut de Cultura de Barcelona i l’Associació Catalana de Comunicació Científica.

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 41

notícies

Juan Guzmán: “Espero que Pinochet serà finalment jutjat” El jutge xilè Juan Guzmán, conegut per haver processat Augusto Pinochet, va impartir, el 17 de novembre, la conferència “En el borde del mundo. El precio de la justicia” al Palau de les Heures, convidat pels Estudis de Formació Continuada de la Universitat de Barcelona (IL3). ¿Com es va convertir en el jutge que va processar Pinochet?

Per sorteig. El 1998, jo era jutge de la Cort d’Apel·lacions de Santiago, quan la Cort Suprema va donar curs per primera vegada a una querella per crims contra la dictadura. Es tractava del cas “Conferencia”, en què diversos membres de la direcció del Partit Comunista xilè havien estat assassinats. Es va sortejar la plaça per instruir aquesta causa i em va tocar a mi. Després van venir més querelles, més d’un centenar.

¿Quin paper van tenir els desapareguts en el trencament de la impunitat de Pinochet?

Fonamental. Hi ha tres col·lectius que han estat vitals per a l’èxit —i en dic èxit— d’aquest procés: els familiars dels desapareguts, que han lluitat amb vehemència perquè aquestes causes s’obrissin, perquè mai no es tanquin i perquè s’arribi a condemnar els responsables; els advocats defensors de drets humans, pel seu gran estudi de la imprescriptibilitat i inamnistiabilitat dels crims contra la humanitat als tractats internacionals; i finalment,

El jutge Guzmán en l’acte dels Estudis de Formació Continuada de la UB (IL3)

l’Església catòlica, quan ha estat al costat dels que pateixen, particularment quan Silvio Enríquez fou el seu cap a Xile.

La Cort Suprema ha determinat darrerament que el dictador xilè està en condicions de ser jutjat, ja que va exagerar la seva senilitat per eludir l’acció de la justícia. ¿Com ho valora?

Conec Pinochet de fa molt temps. Quan el vaig interrogar pels crims comesos a la Caravana de la Mort i a l’Operació Cóndor, em vaig adonar que tenia discerniment i una gran capacitat d’abstracció. Con-

testava les coses que li convenien de la manera que més li convenia i era capaç de dominar fins a vuit temes alhora. Jo mai no he notat cap diferència entre el Pinochet d’abans i el d’ara.

Aleshores, finalment podrà ser jutjat...

Jo així ho espero. Si la Cort Suprema admet que va sobresimular la seva demència i n’està convençuda, no li queda altre camí que fer un judici on es determini la seva innocència o la culpabilitat. ■ Enric Miravitllas

Homenatge a Manuel Sacristán Amb motiu del vintè aniversari de la mort del filòsof i activista polític Manuel Sacristán, la UB va ser la seu, el passat novembre, d’unes jornades d’homenatge a aquest catedràtic de la Universitat de Barcelona. La iniciativa era fruit de la col·laboració entre la Fundación de Investigaciones Marxistas (FIM), la Fundació Catalana d’Investigacions Marxistes (FCIM) i les universitats UB, UPC, UAB i UPF. A les jornades van intervenir més de trenta especialistes, que van debatre sobre qüestions vinculades al pensament de Manuel Sacristán, com ara literatura i traducció, el compromís polític i l’acció social,

o Marx i el marxisme. També es van projectar tres dels vuit documentals que ha dirigit Xavier Juncosa sobre diferents aspectes de la vida i el pensament de Manuel Sacristán.

Manuel Sacristán (1925-1985) va incorporar-se com a docent a la UB l’any 1956. El seu posicionament polític va provocar-li problemes en la carrera docent i va ser expulsat de la Universitat el 1965. Va ser readmès a l’inici dels setanta com a catedràtic de Metodologia de les ciències socials a la UB. Va ser impulsor i va participar en diferents publicacions de caràcter politicocultural com ara Laye, Quaderns de Cultura

Catalana i Mientras Tanto. També va desenvolupar una important tasca com a editor i traductor d’autors com ara K. Marx, F. Engels, A. Gramsci, G. Lukacs i molts d’altres. Va ser membre de la direcció del PSUC i el PCE en la clandestinitat. Les discrepàncies amb la línia del partit el van dur, al final dels seixanta, a abandonar la direcció i a convertir-se en un militant de base fins al final dels setanta. Posteriorment va lluitar en els moviments socials i ecosocialistes fins que va morir.

Més informació: www.manuelsacristan.org/ ■

41

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 42

entrevista

Un crític gastronòmic a dieta El guanyador del Premi de literatura gastronòmica Sent Soví 2005, Jesús Ruiz Mantilla, se sent satisfet d’haver aconseguit un guardó “insòlit, original i meravellós” La particular visió de la vida d’un crític gastronòmic obsessionat amb la seva obesitat és l’argument de Gordo, la novel·la guanyadora de la vuitena edició del Premi Sent Soví. El seu autor, el càntabre Jesús Ruiz Mantilla, és redactor del diari El País i s’identifica en gran part amb les cabòries del seu personatge, fins al punt que qualifica de llegenda urbana la imatge de bonhomia i felicitat que molta gent té de les persones grasses. El Premi Sent Soví té com a objectiu fomentar la creació i la divulgació d’obres literàries en les quals la cultura gastronòmica sigui factor substancial, i compta amb el mecenatge del Grup Freixenet i el suport de la Universitat de Barcelona, units mitjançant conveni bipartit amb RBA Libros S.A. Gordonarra les peripècies del protagonista, Monchón, un crític gastronòmic que té uns quaranta anys i que transmet constantment l’angoixa vital que li comporta la seva obesitat. ¿En què s’identifica amb el personatge?

En gairebé tot... De vegades penso que és com un pseudònim. He volgut conscientment que la novel·la fos autobiogràfica; no me n’amago. És un personatge molt semblant a mi mateix i amb una visió de la societat molt especial, la que li dóna el seu físic. Descriu les persones que l’envolten per allò que mengen, pel que pesen, o classifica

42

la música i l’art per grossa o prima, amb una òptica esperpèntica i valleinclanesca.

El llibre té quinze capítols titulats amb noms de plats i ingredients culinaris, i vostè s’ho fa venir bé per parlar de receptes, de sabors i de qualitats dels productes. ¿Les evolucions de Monchón són una excusa per parlar de gastronomia, o és a l’inrevés?

El tractament gastronòmic és anecdòtic al llibre, però és un recurs que et va suggerint coses, tant a l’escriptor com al lector... és el fil conductor de les sensacions, de la sensualitat, del gust, del plaer... És una novel·la proustiana, plena de sabors, de menjars, de sensacions, que retrotreuen a un món que jo pensava que era molt limitat i que he descobert que és immens.

Gordo és una novel·la plena de contradiccions originades per l’angoixa del protagonis-

ta... Però ¿quina angoixa es porta pitjor: la provocada per les exigències estètiques de la societat o la pròpia de l’obesitat com a malaltia?

Monchón és un ansiós absolut, però la seva angoixa va canviant amb l’edat; durant molts anys, la pitjor ansietat és la social, la que projecten els altres fins a fer-te sentir desplaçat o marginat... És el dia a dia en el qual les botigues t’obliguen a vestir com un jubilat, és aquella tirania dels modistes per tal que no els esbotzis la visió ideal que tenen de les seves creacions a les passarel·les i que no

et puguis atrevir a emprovar-te algun dels seus models... Que hagi de passar per la humiliació de demanar a l’hostessa de l’avió un allargador per al cinturó de seguretat... Però amb l’edat vas sentint més l’ansietat física de cansar-te i ofegar-te quan puges escales, o del fet que et faci mal l’esquena, perquè és la que et convenç i la que t’obliga a desfer-te de les excuses.

Així doncs, allò que es diu de la felicitat de les persones grasses... És una llegenda urbana, evidentment... Monchón és l’e-

... I el Premi Juan Mari Arzak, per a Joan C. Martín L’enòleg i escriptor Joan C. Martín va merèixer el Premi Juan Mari Arzak adreçat als mitjans de comunicació per l’article “La cultura del origen de la gastronomía”, que va ser publicat al diari El País el 14 de juny d’aquest any. Es tracta d’un interessant article, segons el jurat, que recorre la cultura gastronòmica des del seus inicis i que desemboca en la justificació de l’origen dels millors rebosts i vins, com a garantia d’una qualitat que és conseqüència de la seva harmònica relació amb els medis naturals i culturals en els quals són conreats, criats, produïts o elaborats.

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 43

notícies

xemple contrari a l’estereotip de l’obès feliç. El somriure d’una persona grassa és mentida, és un somriure cínic... Sents una rebel·lia que, d’altra banda, pot resultar molt creativa.

Parlant de la seva altra faceta, la de crític gastronòmic, ¿què en pensa, de les noves fornades sorgides dels fogons al nostre país?

Respecto moltíssim l’avantguarda pel sol fet d’intentar innovar... Ferran Adrià, per exemple, que és deixeble d’Arzak, em sembla un geni, però de Ferran Adrià només n’hi ha un, i el problema són tots els que el volen imitar, però no poden, i això em resulta una mica patètic. L’important és tenir un respecte exquisit i radical per la matèria primera, i em consola que els més joves, com Josean Martínez, Jesús Ortiz i molts altres, ho tinguin en compte. ¿El seu personatge hauria estat tan satisfet com vostè per haver guanyat el Premi Sent Soví?

Sens dubte. És un premi insòlit, original i meravellós, molt adient per al que és el llibre.

En saber que havia guanyat, vaig sentir una sorpresa i una satisfacció tremendes, en part perquè saps que aquests premis menys coneguts que els típics grans certàmens, són nets i sincers.

Gordo ja és a les botigues, editat per RBA. Ara només resta esperar que Jesús Ruiz Mantilla segueixi els passos de guanyadors anteriors del Premi Sent Soví, com ara Álvaro Cunqueiro, Julio Camba, Néstor Luján i Josep Pla, que van entendre aquest gènere com a autènticament literari. ■ Xavier Codony

RECERCAT, un dipòsit de documents de recerca per a universitats i centres d’investigació

RECERCAT és el nom d’un dipòsit de documents digitals en matèries de recerca que inclou l’anomenada literatura grisa —és a dir, articles inèdits, comunicacions a congressos, informes de recerca, papers de treball, etc.— d’universitats i centres d’investigació catalans. El Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) i el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) són els que han posat en funcionament aquest dipòsit institucional cooperatiu, en el qual també participa la UB.

Aquest nou servei proporciona més visibilitat als documents indexats, als autors i a les universitats i als centres de recerca. A més, promou una difusió més àmplia de l’activitat de recerca produïda a Catalunya. També aporta beneficis importants amb vista a la conservació i transmissió de les informacions dipositades, atès que ofereix els documents en accés obert i contribueix al fet que aquest material es protegeixi i es preservi millor.

La iniciativa s’emmarca en la línia d’altres projectes co-

muns de CBUC i CESCA per incloure continguts d’accés lliure i gratuït a la xarxa, com ara els serveis de Tesis Doctorals en Xarxa (TDX) i de Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO). Tots els documents continguts a RECERCAT estan subjectes a la llicència Creative Commons de Reconeixement / No comercial / Sense obres derivades.

Pel que fa al programari, s’ha utilitzat DSpace, un programa de codi obert i d’ús molt extens en l’àmbit internacional, elaborat per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i l’empresa Hewlett Packard (HP), tot adaptant-lo a les necessitats específiques del projecte i a la llengua catalana.

RECERCAT és un servidor obert a tot el col·lectiu de personal docent i investigador de la UB i del conjunt de les universitats i centres de recerca catalans. Web: www.recercat.net/index.jsp. ■

La Generalitat i les universitats catalanes crearan un campus virtual basat en programari lliure El Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, a través de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (STSI), i les universitats catalanes han acordat impulsar el projecte CAMPUS, que permetrà la creació d’un campus virtual basat en programari lliure i sota llicència lliure GPL (General Public License) tant per

impartir ensenyament superior exclusivament en línia, com també semipresencial. El nou CAMPUS serà realitat d’aquí a divuit mesos amb aplicacions accessibles via PDA i telèfon mòbil, i suportarà fins a deu mil usuaris simultàniament. L’aula del CAMPUS es dividirà en quatre grups de serveis: planificació de l’aprenentatge, comunicació

—a través de directoris de persones, tauler d’anuncis, correu electrònic, fòrums, xat i blocs, entre d’altres—, eines per a la transmissió del coneixement adquirit i el treball en grup, així com totes les aplicacions necessàries per a l’avaluació i la gestió acadèmica.

Web: www.lafarga.org/cam pus/ ■

43

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:30

Página 44

notícies

Sabíeu que...?

Foto: Marta Casellas

LA TARTAMUDESA ÉS UN PROBLEMA DE PERCEPCIÓ AUDITIVA, en comptes del que fins ara defensaven les teories dominants que buscaven l’origen en l’esfera més emocional i conflictiva dels afectats. Així ho afirma un article publicat, el 25 d’octubre, a la revista Neurology per un equip investigador de la Facultat de Psicologia de la UB. Segons els investigadors, les persones afectades tenen una representació anormal dels sons de la parla. És el primer estudi científic publicat al país sobre la deficiència del quequeig basat en la Imatge del Laboratori d’Electroencefalografia metodologia dels potencials evocats, que són components de l’EEG —és a dir, senyals de i Potencials Evocats de la UB l’activitat electrofisiològica del cervell—, que faciliten l’estudi de qualsevol aspecte de la conducta i de la cognició. Dirigeix l’estudi el professor Carles Escera, del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica i coordinador del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva, i la primera signant és la seva doctoranda, Sílvia Corbera.

PEDRO ALONSO HA ESTAT ES COLLIT COM A HEROI DE LA SA LUT MUNDIAL PER LA REVISTA NORD-AMERICANA TIME. La publicació destaca el treball de Pedro Alonso i la seva lluita contra la malària com a director del Centre de Salut Internacional de l’IDIBAPS - Hospital Clínic i professor del Departament de Salut Pública de la UB, junt amb el seu equip del Centre d’Investigació i Salut de Manhiça (CISM) de Moçambic. Aquestes entitats, més GlaxoSmith (GSK) Biologicals i la PATH Malaria Vaccine’s Inciatitive, han fet públic, el passat novembre, que la possible vacuna RTS,S/AS02A manté la seva eficàcia durant un període de divuit mesos, cosa que dóna garanties de la viabilitat futura de la vacuna.

PROP DEL 15% DELS PROJECTES DE RECERCA QUE DUEN A TER ME ELS INVESTIGADORS DE LA UB ESTAN RELACIONATS AMB EL MEDI AMBIENT, i en els darrers vint anys s’han desenvolupat prop de mil cinc-cents projectes de recerca sobre aquest camp des de diferents disciplines. Aquestes són algunes de les dades recollides en el llibre En camí cap a la sostenibilitat. Perfil ambiental de la Universitat de Barcelona (Publicacions i Edicions). L’obra és una radiografia ambiental de les activitats de docència i recerca de la UB, i fa una aproximació a l’impacte ambiental de la Universitat.

Es pot consultar el llibre en format electrònic a www.ub.edu/ossma/info/index.htm.

LA FACULTAT DE DRET DE LA UB ACULL UNA DE LES QUATRECENTES BIBLIOTEQUES DIPOSITÀRIES DE LES NACIONS UNIDES D’ARREU DEL MÓN. Aquests tipus de biblioteques conserven documentació oficial dels òrgans principals de l’ONU, com ara l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, etc. L’any 1963, la UB va ser la primera universitat espanyola autoritzada per acollir una d’aquestes biblioteques. La biblioteca dipositària de l’ONU a Dret, que conté, per exemple, els documents que emanen de totes del conferències internacionals de les Nacions Unides, va participar, el passat mes d’octubre, en una exposició amb motiu del 60è aniversari de l’ONU.

44

L’INSTITUT JOAN LLUÍS VIVES HA DESENVOLUPAT EL PORTAL DE RECURSOS LINGÜÍSTICS MÉS IMPORTANTS DELS TERRITORIS DE LLENGUA CATALANA. El llengua.info posa a l’abast de l’usuari, entre d’altres serveis, un cercador teminològic multilingüe, la possibilitat de sol·licitar correccions, l’accés a informació de cursos i materials de referència, etc. Llengua.info té com a objectiu principal cobrir les necessitats en matèria de llengua de la societat en general, i amb aquest objectiu ofereix l’accés als serveis lingüístics universitaris.

EL GRUP UB VA SER UN DELS 650 EXPOSITORS D’EXPOQUÍMIA 2005. Amb la participació del Parc Científic de Barcelona, el Centre d’Innovació de la Fundació Bosch i Gimpera i els Serveis Cientificotècnics de la UB, l’estand va presentar el passat novembre la recerca d’excel·lència i l’oferta tecnològica, a més dels mecanismes de transferència de coneixement i de tecnologia i del suport a la creació d’empreses que presenta la UB en l’àmbit de la química. La fira es va inaugurar amb la jornada “La Biotecnologia, oportunitat d’innovació per al sector químic”, en què va participar el rector Màrius Rubiralta per explicar el paper de la química en la construcció de la BioRegió de Catalunya. Expoquimia va acollir també l’espai Fitec, un espai d’R+D+I en fires organitzat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), i les Jornades d’Intercanvi Tecnològic, organitzades per l’IRC Catalonia del CIDEM, en què també va participar el Grup UB.

ACABA DE SORTIR ¡EUREKA!. LA PRIMERA REVISTA GRATUÏTA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA I HU MANÍSTICA VA ARRIBAR ALS CA RRERS DE BARCELONA EL NO VEMBRE ÚLTIM. Dirigida a tot el públic i de caràcter mensual, està impulsada per Omnis cellula, una entitat sense ànim de lucre vinculada a la Universitat de Barcelona i dirigida a impulsar la difusió social de la ciència.

Més informació de la revista, al web www.revistaeureka.com

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:31

Página 45

agenda

Agenda Si esteu organtizant alguna activitat a la UB que tindrà lloc entre el abril i el juny, feu-nos-ho saber. Ho anunciarem en aquesta secció d'agenda. Envieu-nos-en les dades, com ara la descripció de l'activitat, les dates, l'hora, el lloc i el vostre contacte a través del formulari que trobareu a www.ub.edu/comint/agenda, o per fax al 93 403 53 57.

Xerrades d’orientació per a estudiants de secundària i jornades de portes obertes en facultats i escoles Les xerrades tindran lloc fins al mes de maig Més informació d’activitats, a la pàgina 32 d’aquesta revista i a l’apartat “Futurs estudiants de grau” de la pàgina principal de la web de la UB (www.ub.edu).

GENER Dijous 19 a les 20.00 h Duo de flauta i guitarra Anton Serra, flauta Jaume Torrent, guitarra Al Paranimf de la UB (Gran Via de les Corts Catalanes, 585) Del dijous 26 al dissabte 28 Jornades Internacionals “Espais interiors. Casa i art.

Des del segle XVIII al XXI”. La jornada del dia 26 tindrà lloc a la Universitat de Perpinyà, i la resta, a CaixaForum i a la UB. Més informació i inscripcions: www.ub.es/art/recerca/gracmon/welcome.html El dia 28 al Paranimf de la UB

FEBRER Dijous 9 a les 20.00 h Quartet de cambra de l’Orquestra Universitat de Barcelona Al Paranimf de la UB Divendres 10 a les 18.00 h Acte de finals d’estudis d’Infermeria Al Paranimf de la UB Del dilluns 13 al dijous 16 Congrés 365M World Congrés.

Cal inscripció prèvia.

Al Paranimf i Aula Magna de la UB

Dijous 23 a les 20.00 h Cant gregorià Schola Cantorum de Barcelona Director: Joan M. Aragonès Al Paranimf de la UB

MARÇ Dijous 2 a les 20.00 h Medina-Gracian, duo de guitarres Música llatinoamericana Al Paranimf de la UB Dijous 16 a les 20.00 h Knox College Choir Universitat de Knox (Illinois, EUA) Directora: Laura Lane Obres corals de tots els temps Al Paranimf de la UB

Westerns a Esplugues Títols com Clint el solitario, El retorno de Ringo o ¡Viva Carrancho! es van rodar a l’oest de Barcelona, als estudis coneguts popularment com a Esplugues City que havien construït els germans Balcázar, propietaris un petit gran imperi cinematogràfic que va regnar en les produccions de sèrie B entre el 1962 i el 1972.

De tot això parla el llibre Más allá de Esplugas City (Publicacions i Edicions de la UB, 2005), escrit pels investigadors del Centre Film-Història de la UB, el metge i historiador Rafael de España i l’arquitecte i cinèfil Salvador Juan i Babot.

L’any 1962, l’incendi dels estudis Orphea va sumir la indústria cinematogràfica barcelonina en una sobtada crisi. Va ser llavors quan els germans Balcázar (Alfonso, Paco i Jaime Jesús), fills d’un ric pelleter originari de Palència, van crear un estudi al carrer Sant Antoni Maria Claret i més tard a Esplugues de Llobregat, al costat de l’autopista i del cementiri municipal, que ocupava 9.427 metres quadrats i disposava d’una perfecta escenografia per filmar westerns. Incloïa el clàssic carrer principal, el típic saloon, el banc, l’església i, a més, els poblats indi i mexicà. Era l’època de l’spaghetti western, i els Balcázar es van sumar al filó. Desenes de pel·lícules moblades amb velles glòries de Hollywood com Audie Murphy, Ernest Borgnine, Lee J. Cobb, Gilbert Roland, Robert Taylor, Charles Boyer, Broderick Crawford i un llarg etcètera van fer companyia a actors espanyols i italians com ara Fernando Sancho, Arturo Fernández o Giulano Gemma.

Canvis en les circumstàncies socioeconòmiques de la indústria cinematogràfica espanyola i diversos escàndols familiars van acabar amb aquesta aventura el 1972.

Tot i així, molt al marge del vessant industrial d’aquest cinema, els estudis d’Esplugues també van servir de suport logístic als realitzadors més avantguardistes de l’època, la coneguda Escola de Barcelona que formaven Pere Portabella, Jacinto Esteva, Joaquín Jordá, Vicente Aranda i José María Nunes. ■

Dijous 30 a les 20.00 h La llegenda de Sant Jordi Jove Orquestra Simfònica del Baix Llobregat i Coral Facultat de Biologia Director: Raimon Romaní

ABRIL Dijous 6 a les 20.00 h Orquestra Universitat de Barcelona (OUB) Director: Carles Gumí

Els actes anunciats en aquesta agenda poden ser objecte de canvis de darrera hora.

45

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:31

Página 46

som UB

Els contractes llicència per a l’ús de la marca UB El contracte llicència de marca és una llicència no transmissible i no exclusiva que es concedeix a una empresa per un període i preu determinats, en virtut de la qual aquesta pot fer servir, en els termes que es pactin, la marca registrada Universitat de Barcelona. Aquesta llicència es concedeix, exclusivament, per a les accions de comunicació i publicitat, portades

a terme per l’empresa, en la difusió d’informes o estudis que sobre el seu producte hagi realitzat una entitat investigadora de la UB. Aquest informe o estudi d’investigació es formalitza, prèviament, mitjançant la signatura d’un conveni tècnic de recerca.

La Universitat de Barcelona, supervisa tots els materials on apareix la marca Universitat de

Xavier Mainar, director comercial i de màrqueting de Brita: “Volem fer l’esforç per donar un plus de credibilitat” El vostre contracte de llicència de la marca UB parteix d’una recerca prèvia que es fa a la Universitat. ¿No és així?

Sí. La nostra empresa, des de la central d’Alemanya, té diferents acords amb agències, instituts.. per a la certificació de qualitat i per buscar un segell de garantia a escala local. En aquest cas es va signar un acord per dues qüestions: per una qüestió tècnica, que és incorporar know-how sobre l’assumpte de la qualitat d’aigües a Espanya, i per buscar una organització que donés total credibilitat i signifiqués una col·laboració amb una entitat reconeguda en l’àmbit espanyol. ¿En quins dels vostres productes figura la marca UB i quin creieu que és el valor que hi afegeix?

Apareix en les gerres d’aigua, un producte amb l’objectiu final de millorar la qualitat de l’aigua. Entenem que és un producte alimentari i que el consumidor busca una qualificació de la qualitat d’aquesta aigua. Igual que en l’aigua embotellada on totes les ampolles tenen una certificació, vam buscar que també els nostres productes tinguessin aquesta certificació fins on es pogués.

Creiem que la col·laboració amb la UB perdurarà i s’incrementarà en altres àrees. Per nosaltres és important el know-how de la Universitat. Nosaltres tenim un know-how propi, però el consumidor cada vegada més busca una opinió independent, i volem fer l’esforç per donar aquest plus de credibilitat. ■

Barcelona. L’empresa ha de lliurar, prèviament al seu llançament, totes les campanyes publicitàries i de comunicació, on es faci ús de la marca UB, a l’Àrea de Màrqueting, Societat i Empresa de la Universitat de Barcelona, per tal que aquesta doni el seu vistiplau o suggereixi les modificacions que consideri oportunes.

El contracte llicència per a l’ús

de la marca UB és, doncs, un mitjà important en la col·laboració Universitat-Empresa, ja que potencia la transferència de tecnologia i de coneixement cap al món productiu i cap a la societat en general. En aquesta pàgina dos representants d’empreses que han signat contractes de llicència de marca amb la UB expliquen la seva experiència.

Clara Maicas, product manager de Myrurgia: “Vam considerar que feia falta un aval que donés credibilitat a la marca i confiança al consumidor” ¿Com va sorgir la iniciativa de fer un acord per a l’ús de la marca UB? La iniciativa de l’acord va sorgir per la necessitat d’incorporar a la marca un suport pel que fa a credibilitat de producte. A partir d’aquesta necessitat el nostre Departament d’I+D, a través d’un proveïdor de matèries primeres, ens va posar en contacte amb el grup de recerca del Departament de Biologia Cel·lular, Celltec UB. La marca UB figura a tota la gamma de productes cosmètics de la marca UNICA d’Adolfo Domínguez. ¿Quin valor afegit creu que aporta la incorporació de la marca UB en els seus productes i en la percepció dels consumidors?

En el llançament d’una marca cosmètica, i més d’una marca d’un dissenyador tèxtil, que aporta prestigi, però no experiència cosmètica, vam considerar que feia falta un aval d’eficàcia que donés credibilitat a la marca de cara a aconseguir proporcionar confiança al consumidor. Incorporant la marca UB i l’experiència de Celltec UB proporcionem al consumidor una credibilitat i confiança en els nostres productes que, conjuntament amb el prestigi de la marca Adolfo Domínguez, fan la combinació perfecta d’experiència tecnològica i glamur, ideal per a una marca cosmètica. ■

Primer acte de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de Psicologia El passat dia 13 d’octubre, al Paranimf de la UB es va celebrar el primer acte de l’Associació dels Antics Alumnes i Amics de la Facultat de Psicologia de la UB. L’acte va permetre la retrobada de l’antic alumnat de promocions des

46

de la dècada dels setanta fins a l’actualitat, amb el professorat, en actiu i jubilat, de la Facultat. A més de persones que mantenen una vinculació rellevant amb el centre a través de les activitats conjuntes de la Facultat amb diverses entitats i organismes de Catalunya.■

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:31

Página 47

som UB

Josep M. Tremoleda, dissenyador i editor de Mobles 114: “La universitat té els instruments per a la didàctica complexa que requereix el disseny” ¿Com va sorgir i a quins objectius respon el seu patrocini a les Jornades Internacionals “Espais interiors. Casa i art”?

Principalment per la coincidència d’interessos. Manca debat a l’entorn de la qualitat de vida relacionada amb l’espai arquitectònic. Cal induir a l’individu a reflexionar sobre la importància de crear un bon entorn d’acord amb la seva personalitat i sensibilitat. Aquestes Jornades poden contribuir a promoure aquesta inquietud, i més en aquest cas, en què està garantida la qualitat dels continguts alhora que la seva difusió.

Com jutja la formació dels joves professionals que volen treballar en l’àmbit del disseny, de la casa i el seu espai interior? ¿Quin paper hi pot fer la universitat?

Valorant l’oferta de producte i la qualitat de l’arranjament d’espais d’interior, crec que al nostre país hi ha rigor i propostes innovadores. En conjunt és més que correcte i competitiva. Tanmateix, és sempre millorable i seria bo incrementar la inquietud humanista i cultural en la docència. El dissenyador necessita formació tècnica, coneixement d’empresa i habilitats conceptuals per aportar intel·ligència i significat al producte. Li cal exercici reflexiu i creativitat.

Ha de tenir una consciència de transcendència en el seu treball,

i administrar metòdicament el seu saber humanista i tècnic, amb una actitud crítica i creativa, dins d’un itinerari que vincula tradició amb modernitat.

Tot això ho ha d’adquirir en l’àmbit acadèmic, però també s’ha de complementar amb l’autoformació. És important aconseguir l’apropament de les formes de coneixement a la creativitat i a la seva aplicació pràctica, des del pensament i des de la tècnica. La universitat té els instruments per a la didàctica complexa que requereix el disseny, i ho pot fer, tant des dels circuits acadèmics com des de la recerca, amb debat i amb crítica, estimulant el progrés tècnic, però també el conceptual, teòric, del disseny. Cal recordar que el disseny és, també, una disciplina que ordena recorreguts diversos i heterogenis. El seu mètode és comú a la gràfica, a l’espai habitable, al producte industrial i a l’arquitectura. La Universitat ha de saber com dibuixar l’espai docent d’aquesta diversitat. ¿Què significaria per a vostè la democratització del disseny?

Una òptima relació qualitat/ preu proporciona una opció de compra equilibrada. Oferir productes de baix preu només pot aconseguir-se en detriment de la qualitat, sigui de prestacions, de funcionalitat o vida curta.

Nosaltres creiem més en una

oferta de producte de llarga vida, resistent i versàtil, la qual cosa no vol dir que hagi de ser costosa. El nostre públic objectiu és eminentment jove i sintonitza amb el nostre estil modern o contemporani. ¿De quina manera va néixer Mobles 114 i amb quines finalitats?

Mobles 114 va començar l’any 1973 amb la finalitat d’aportar una proposta més a l’oferta, primer de l’equipament de la casa i, posteriorment, ampliada a l’àmbit de l’oficina i els espais públics. Sempre hem cregut que l’aportació de valor en la síntesi de tots els components del disseny fonamenta l’activitat empresarial. Mobles 114 és una editora en tant que transforma en projecte empresarial una ideologia que abas-

ta el producte, la distribució i la comunicació i unes capacitats productives i comercials.

La seva empresa ha rebut recentment la certificació de la Norma UNE-EN-ISO 9001:2000, cosa que mostra que és una firma preocupada per la qualitat.

Quan una empresa obté la certificació ISO, comunica de manera implícita als seus clients i consumidors que té un sistema organitzat que garanteix uns processos de treball de qualitat. És, per tant, una garantia que aporta valor a la marca, al producte i a la mateixa organització.

La competitivitat dins d’un mercat saturat d’oferta, exigeix diferenciar-nos qualitativament. La ISO, com el disseny, són metodologies que avalen la qualitat empresarial i de producte. ■

Jornades Internacionals “Espais interiors. Casa i art” Les jornades internacionals “Espais interiors”. Casa i art, que tindran lloc a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Perpinyà i al CaixaForum, analitzaran el tema de la casa i els seus espais, des de l’època de la industrialització i fins avui.

Organitzades pel Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis de la UB i el Centre de Recherches Historiques sur les Societés Méditerranéennes de la Universitat de Perpinyà, les jornades inclouran diversos grups de treball sobre L’arquitectura domèstica: evolució i desenvolupament dels models; Representació d’espais interiors en l’art; Interpretació de gènere espai interior, i Decoradors versus interioristes en el paisatge domèstic.

Més informació, a: www.ub.edu/art/recerca/gracmon

47

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:31

Página 48

som UB

Pla d’avantatges Som UB El carnet Som UB permet accedir a un interessant Pla d'avantatges als membres d’aquests col·lectius: estudiants, PDI, PAS, antics alumnes i Som UB Societat.

Beneficis interns: oferta formativa de la UB i el Grup UB, oferta cultural i institucional... i molt més.

Avantatges externs: música, cinema, assegurances, compres, productes financers, etcètera.

A continuació, una selecció dels beneficis del Pla d’avantatges Som UB. Caixa Catalunya, entitat protectora Som UB, ofereix avantatges financers en condicions preferents als membres Som UB que vinculin el seu carnet a un compte de l’entitat (Llibreta Total, Crèdit Estudis, Préstec Ordinador, Multiplà de Pensions Total, etc).

Santander Central Hispano, protector Som UB, ofereix a la comunitat universitària una àmplia gamma de productes i serveis financers (crèdits per al finançament de la matrícula i per a la compra d’equipaments informàtics, préstecs hipotecaris, plans de pensions, etc.) en condicions preferents i amb assessorament personalitzat.

La Caixa ofereix múltiples productes financers als membres Som UB: Línia Oberta, Préstec Estrella Estudis, Préstec Universitari de Màsters i Postgraus, etcètera.

Amics del Liceu. En col·laboració amb el Gran Teatre del Li-

48

ceu, ofereix als menors de vint-i-sis anys una promoció especial per a la temporada 2005-2006. Grup de tres espectacles amb un 70% de descompte: Tosca en cinema (1-1-06); La ciutat morta (Die tote Stadt) (8-5-06) i Madama Butterfly: (10-7-06). Preus amb descompte dels tres espectacles: de 15,50 a 101 €. La promoció es pot sol·licitar per Internet a partir del 6 de juny del 2005.

Toshiba Espanya - Apalan Infor. La comunitat universitària de la UB es pot beneficiar de la tecnologia Toshiba amb una configuració ajustada a les seves necessitats, a uns preus avantatjosos i en condicions especials de finançament, gràcies a la col·laboració del Santander Central Hispano.

Portàtil Toshiba Satellite A80 Campus. 999 euros (IVA inclòs). Portàtil Toshiba Satellite M-40 X-Campus. 1.149 euros (IVA inclòs).

Grup Balañá. Preu del dia de l’espectador en qualsevol sessió de dilluns a divendres a les sales de cinema del Grup Balañá (Aribau, Bosque, Glòries, Gran Sarrià, Alcázar, Club Coliseum, Club Doré, Coliseum, Niza, Palau Balañá, París, Rex i Urgell). Adreçat a tot el col·lectiu Som UB.

Grimaldi Logística España, líder en el sector del transport marítim de passatgers, ofereix el servei de la línia BarcelonaRoma, amb el ferri Eurostar Roma, des de 29 € i amb sortides diàries. Amb la possibilitat de concertar també hotel, bus i visites guiades a diferents ciutats d’Itàlia. Interessants descomptes per a grups.

Restaurant La Masia del Tibidabo. Situat davant del parc d’atraccions del Tibidabo, amb vistes espectaculars de Barcelona i cuina especialitzada en receptes catalanes.

Descompte del 10% a tot el col·lectiu Som UB (promoció de dimarts a divendres).

Restaurant Diagonal. Especialitzat en arrossos, cargols i cuina catalana. Descompte

del 10% a tot el col·lectiu Som UB. Restaurant Tres Molinos. Especialitzat en esdeveniments privats i d’empresa. Descompte del 10% a tot el col·lectiu Som UB. Gran Hotel Don Jaime (4*), en un marc incomparable, amb vistes al mar. Restaurant, piscines interiors i exterior, àrea esportiva, centre de negocis i galeria d’art. Hotel Playafels (4*). Situat davant el mar. Restaurant i piscina exterior amb jardí. Hotel Ciutat de Castelldefels (3*), amb jardí, terrassa, piscina exterior, restaurant i aparcament privat. Oferta en tarifa de cap de setmana (de divendres a diumenge) en aquests tres hotels per a tot el col·lectiu Som UB: des de 30 € + IVA per persona i nit en habitació doble estàndard (inclou esmorzar bufet).

Acer Computer Ibérica posa a la vostra disposició dos equips informàtics a preus avantatjosos. Acer Aspire T140 - 949,00 euros (IVA inclòs); Acer Aspire T620 - 1.199 euros (IVA inclòs). Amb un finançament a partir de 43,31 euros/mes.

Punt UB, gestor de la marca de la Universitat de Barcelona, us ofereix tots els productes UB amb un 10% de descompte. Per a més informació: www.ub.edu/puntub.

05-UB-NOTICIAS-34

13/1/06

10:31

Página 49

som UB

Suma’t a Som UB Totes les persones, empreses i institucions que vulguin compartir els objectius comuns de millora del coneixement, conservació del patrimoni públic i enriquiment de la qualitat de vida de la societat, poden sumar-se al projecte Som UB de cinc maneres diferents:

• Mitjançant la quota corporativa:

les empreses patrocinadores de Som UB. – Oferir al personal de l’empresa la possibilitat de formar part del col·lectiu Som UB i gaudir dels avantatges associats. L’empresa passarà a formar part del col·lectiu d’empreses ciutadanes.

• Patrocini d’algun dels projectes amb causa. En funció de la quantia anual aportada, es determinen les categories de col·laboradors i les diferents contraprestacions associades.

• Serveis de màrqueting UB. Canals per dur a terme les se-

– Oferta per fer membre de Som UB a tot el personal de l’empresa, com a benefici extraordinari, per tal que aquest gaudeixi del pla d’avantatges associat i participi en el projecte de causa que decideixi. L’empresa passarà a formar part de

• Donacions: les empreses, persones i institucions interessades a col·laborar amb els projectes Som UB també es poden afegir a la iniciativa fent una donació en línia, mitjançant la pàgina web de Som UB (www.ub.edu/somub). Aques-

ves accions de màrqueting: promocions i publicitat als centres, mitjans de comunicació interns, presentacions a estudiants, borsa de treball, etcètera.

tes aportacions comporten la desgravació fiscal corresponent.

• El Pla d’avantatges permet a les empreses oferir avantatges als col·lectius identificats de la UB i el seu Grup: estudiants, docents i investigadors, personal d’administració i serveis, antics alumnes, societat, etcètera.

• El programa de sinergies possibilita fer intercanvis en espècies –de recursos– entre la UB i les organitzacions, sense un cost extraordinari.

Demaneu el vostre carnet Som UB Feu-nos arribar aquest formulari, emplenat i signat, per correu, fax o personalment. Rebreu al vostre domicili el carnet Som UB, amb validesa anual, al cap d’un mes a partir de la data del càrrec bancari. Quota anual 35 € (27 € si sou antic alumne*). Inclou la subscripció a la revista La Universitat. * Per poder obtenir el vostre carnet Som UB d’antic alumne heu d’haver acabat estudis de qualsevol cicle a la Universitat de Barcelona.

DADES PERSONALS Cognoms:..............................................................................................................................................................................................................................................Nom: .........................................................................................................

DNI: ..............................................................................................................Data de naixement (dd/mm/aaaa): ...................................................Sexe (h/d):...........................................................................................

Adreça: ...........................................................................................................................................Població: .................................................................................Codi postal: .......................................................................................

Província:................................................................................................Telèfon: .............................................................................Adreça electrònica: .................................................................................................................

DADES LABORALS Nom de l’empresa: ..................................................................................................................................................................................................................Càrrec: .........................................................................................................

Adreça: ..............................................................................................................................................Població: .......................................................................................................................................Codi postal: ..............................

Província: ...............................................................Telèfon: .................................................................Fax: ............................................................................Adreça electrònica: ...................................................................

Si sou antic alumne de la Universitat de Barcelona, especifiqueu les dades següents: Indiqueu si voleu ser inclòs en el directori d’Antics UB ■

Titulat en:..........................................Any: ........................

DADES BANCÀRIES Entitat:.........................................................Oficina:..........................................................................................................................................................................................................

Dígit control:.............................................Núm. compte corrent:.............................................................................................................................................................................

Som UB. Àrea de Màrqueting, Societat i Empresa UNIVERSITAT DE BARCELONA Balmes, 21, pral. 08007 Barcelona • Telèfon 934 024 290 - Fax 934 035 917 A/e: marquetingub@ub.edu - www.ub.edu/somub

Signatura de la persona sol·licitant

........................................., .............. d ............................... del

Digueu-nos com us heu assabentat sobre com fer-vos el carnet: ■ Revista ■ Web ■ Un amic ■ Premsa ■ Mitjançant un soci d’Antics UB

20.............

■ Altres ....................................................................................................

Indiqueu si esteu interessat/ada a rebre el butlletí electrònic Som UB Indiqueu si autoritzeu la difusió de les vostres dades amb la finalitat de fer-vos arribar avantatges d'empreses col·laboradores Som UB: ■ Sí ■ No

Si voleu col·laborar amb Som UB mitjançant altres vies de vinculació, seleccioneu l'apartat que us interessa. Contactarem amb vosaltres en breu.

■ Patrocini i donacions

■ Serveis de màrqueting

■ Quota corporativa

■ Pla d’avantatges

D’acord amb el que estableix la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, us informem que les dades facilitades formaran part d’un fitxer de la Universitat de Barcelona, la finalitat del qual és gestionar la vostra adhesió al projecte Som UB. En els termes previstos en la norma esmentada, teniu el dret d’exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició.

49

06-UB-BOTIGAUB-34

13/1/06

10:28

Página 50

botiga UB

Llibres

EBRE 38 Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939) Núm. 2

MÁS ALLÁ DE ESPLUGAS CITY Balcázar, Producciones Cinematográficas

Taller de Projectes, Patrimoni i Museologia 19,5 x 26 / 230 pàg.

ISSN: 1696-2672

R. de España, S. Juan i Babot Film-Historia, 6 17 x 24 / 158 pàg.

ISBN: 84-475-2948-7

TURQUÍA, GRECIA Y CHIPRE Historia del Mediterráneo oriental I. de Cabo Ramon Universitat, 15 17 x 24 / 233 pàg.

ISBN: 84-475-2967-3

CON TEXTOS 1.

Nivel elemental M. R. Vila (directora de la col·lecció) Estudios Hispánicos, 5 – Español para extranjeros 19 x 27,5 / 91 pàg.

ISBN: 84-475-2899-5

ANÁLISIS DE LA REDISTRIBUCIÓN ENTRE LAS COMUNIDADES AUTÓNOMAS Criterios de evaluación y propuesta de nuevos principios básicos G. López Casasnovas, J. Pons Novell Transformacions, 1.2 17 x 24 / 124 pàg.

ISBN: 84-475-2997-5

Podeu adquirir aquestes obres a través del portal de les publicacions de la Universitat de Barcelona: www.publicacions.ub.es

Productes UB

Cinta amb mosquetó portamòbils

Llibreta transparent

Corbata de seda

Maleta pell marró

Joc de bolígraf i portamines

Al Punt UB i a les botigues de les facultats trobareu tots els productes UB, com ara material de papereria o objectes de regal. Per a més informació, consulteu la pàgina web www.ub.edu/puntub o bé truqueu al telèfon 93 403 53 78.

50

06-UB-BOTIGAUB-34

13/1/06

10:28

Pรกgina 51

06-UB-BOTIGAUB-34

13/1/06

10:28

Pรกgina 52