launiversitat44

www.ub.edu

juny - setembre de 2008 Any XII • 2,4 €

44

UNIVERSITAT DE BARCELONA

la Universitat

Roser Aguilar «Ens passa com als investigadors, no se’ns facilita la professionalització i es compta amb el voluntarisme»

Directora de cinema

Reportatge: La propietat intel·lectual en la societat del coneixement l’escalfament global: un canvi incòmode?

Diàleg sobre

Eleccions a l’octubre a la UB

tractaments d’aigua Gaudiu de la tecnologia més avançada en el tractament d’aigua per a la vostra llar.

Protegiu de la calç la vostra caldera, calefacció i electrodomèstics a la vostra llar.

Osmosi inversa d’última generació

Descobriu un gran estalvi en energia i productes de neteja, amb aigua descalcificada.

Obteniu uns cabells sedosos i una pell molt més suau per a tota la vostra família.

Oblideu-vos de les ampolles d’aigua!

Beveu i cuineu amb aigua pura i saludable d’alta qualitat.

Descompte especial: Atenció al client: 902

10 %

232 444

www.aquaprojects.es

EDITORIAL

Editorial La Universitat del segle xxi

El passat 22 d’abril, el rector Màrius Rubiralta va ser nomenat secretari d’Estat d’Universitats, moment a partir del qual vaig ocupar el càrrec de rector en funcions de la Universitat de Barcelona.

Aquest fet, però, no vol dir que l’equip rectoral que encapçalo estigui en «situació provisional», ben al contrari, continua la seva activitat fins a la convocatòria en breu d’eleccions, i garanteix el funcionament normal de la insti­ tució i la continuació de les iniciatives i polítiques engegades fins ara. És el que cal fer, al meu en­­ tendre, en un moment com l’actual en què la situació de l’ensenyament superior al nostre país és especialment sensible, en què la construcció de l’espai europeu, com tot procés de canvi, comporta certs riscos però també l’oportunitat de millorar les coses.

Entrem en la recta final del procés amb el repte d’aprovar els nous plans d’estudis de grau. És un pas que, com vam proposar al Claustre i com el Claustre va aprovar, afrontem amb decisió, oberts al diàleg i a la participació, vetllant sempre per resoldre pacíficament qualsevol afer, conflicte o protesta i rebutjant, sempre, qualsevol mètode violent.

Recentment, la UB ha investit dues doctores honoris causa: Graça Machel, referent mundial en la defensa dels drets dels infants i les dones i de la promoció de l’alfabetització a escala mundial, i Elaine Jaffe, pionera en la utilització d’una aproximació multidisciplinària en la recerca dels tumors humans. Són la tercera i quarta dona, respectivament, que reben aquest reconeixement en els més de 555 anys d’història de la nostra institució, una desigualtat —respecte als homes que han estat distingits amb aquest grau— inacceptable i que cal superar en la Universitat del segle xxi.

Esmento aquest fet perquè durant les cerimònies d’investidura de Machel i Jaffe vaig fer dues manifestacions que voldria recordar ara: la primera, que és possible construir ponts de comunicació i de diàleg on sembla que l’entesa és una missió inviable; la segona, que més enllà de la carrera investigadora, important indiscutiblement, la societat —el país— ha de prendre en consideració les persones més formades intel·lectualment i científicament. La Universitat d’avui és plena d’aquestes persones.

Josep Samitier Rector en funcions

ECOLÒG PER

IC

PA

la Universitat

Imprès en paper ecològic

Revista de la Universitat de Barcelona Consell Editorial: Josep Samitier, rector en funcions; Jordi Matas, vicerector d’Estudiants i Política Lingüística; Ernest Trias, cap de Comunicació.

Editada pel Gabinet de Premsa.

Direcció: Ester Colominas; Sotsdirecció: Núria Quintana; Redacció: Jordi Homs, Rosa Martínez, Patrícia Lainz, Marta Casellas i Bibiana Bonmatí. Assessoria lingüística: Serveis Lingüístics de la UB. Ad­­mi­ nistració: Montserrat Cenzano. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 544.

Fax: 934 035 357. A/e: premsa@ub.edu Amb la col·laboració de: Serveis de Comu­ni­cació del Parc Científic de Bar­ce­lona, Fundació Bosch i Gimpera, IL3-UB i Corporació Sanitària Clínic IDIBAPS. Col·labo­ració del fotògraf: J. M. Rué.

Disseny, producció gràfica i publicitat: Primer Segona serveis de comunicació. Tel.: 933 436 060.

Tiratge: 17.000 exemplars. Dis­tri­bu­ció: Interpàs, Associació Ginesta. Dipòsit legal: B-19682-97.

Versió digital: www2.ub.edu/comunicacions/revista_launiversitat

sumari

Sumari

6

Roser Aguilar, directora del film Lo mejor de mí: «Ens passa com als investigadors,

la propietat intel·lectual en la societat del coneixement

22

Diàleg sobre l’escalfament global: un canvi incòmode?

d’Investigació en Salut de Manhiça, Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional

Ramon Margalef Ramon Margalef (Barcelona, 1919-2004), referent de generacions d’ecòlegs i naturalistes del país, va ser el primer catedràtic d’Ecologia de tot l’Estat. Mar­galef, un exponent internacional en el món de l’ecologia, ha estat un dels científics més productius i citats dins aquest àmbit de la ciència, i és autor d’obres de referència obligada per entendre el funcionament de la natura, com ara Ecologia (1974), Limnologia (1983) i Our Biosphere (1997).

Exerceix el càrrec de director de l’Institut d’Investigacions Pesqueres (CSIC) entre 1965 i 1976. L’any 1967 guanya a la UB la primera Càtedra d’Ecologia al

país i renuncia a la plaça de professor d’investigació del CSIC. Des d’una perspectiva docent i investigadora, el Departament d’Ecologia de la UB es fa ressò de l’extens mestratge de Marga­ lef, i bona part de les futures càtedres d’ecologia de les universitats de tot el país són ocupades pels seus deixebles.

Margalef, Medalla d’Or i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, va ser un dels científics pioners a desenvolupar una re­­ cerca marina de qualitat i altament competitiva. És considerat un dels tres científics espanyols de més prestigi internacional, juntament amb Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa, reconeguts amb el Premi Nobel. Dels múltiples guardons nacionals i internacionals que van reconèixer-ne la trajectòria científica, destaca en especial el Premi Huntsmann d’Oceanografia de l’Institut Bedford de Halifax (Canadà, 1980), considerat com el Nobel de l’ecologia marina. Avui dia, a més, l’edifici central de la Facultat de Biologia duu el nom d’aquest il·lustre científic català.

46

Publicacions

A prop

Hauria pogut ser portada

Anthony Bonner a la Universitat de Barcelona Ramon Llull és l’inventor d’un mètode combinatori, semimecànic, de demostració que va anomenar Art, destinat a alliberar el debat interreligiós del seu fona-

Foto: Cristina Calderer

ment textual improductiu. Aquesta primavera de 2008, l’Aula Lul· liana de Barcelona, creada per la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, la Facultat

sumari

no se’ns facilita la professionalització i es compta amb el voluntarisme»

30 47

14

Reportatge: Tinc una idea;

El catedràtic Josep Samitier, rector en funcions fins a les eleccions d’octubre Agenda

48

32

Notícia: El Centre

Som UB

òsit de de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i la Facultat de Teologia de Catalunya, ha ofert un seminari sobre l’Art de Llull que ensenyava a penetrar en el seu sistema com a usuari, produint el que Llull anomenava demostracions necessàries.

L’experiència, del tot excepcional, ha estat possible gràcies a la gentilesa d’Anthony Bonner, doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1995) i de Friburg de Brisgòvia (1994), i col·laborador del Centre de Do­­ cumentació Ramon Llull de la Facultat de Filologia de la UB. En aquest centre, sota la seva direcció, es desenvolupa la base de dades Ramon Llull (http://orbita. bib.ub.es/llull/) des de la qual es pot accedir a una copiosa informació seleccionada sobre la seva figura i el seu llegat.

Bonner (Nova York, 1928), que ha cultivat camps tan diversos com ara la música, la traducció i la botànica, acaba de publicar una monografia que

Una imatge

serà traduïda pròximament al català: The art and logic of Ramon Llull: A user’s guide. És la seva darrera aportació a l’estudi de Llull, al qual s’ha dedicat des del 1977, quan ja residia a Mal­lor­ ca. La versió catalana dels seus Selected Works of Ramon Llull (Princeton, 1985), les Obres Selectes de Ramon Llull, és ara mateix la millor eina d’introducció a Llull de què disposem en català. Els guardons rebuts per Bonner (Premi Nacional de Literatura Catalana el 1990, Creu de Sant Jordi el 1997, Premi Ramon Llull de les Lletres del Govern Balear el 2002) mostren el reconeixement públic que mereix la seva tasca, a la qual es va sumar la Universitat de Barcelona felicitant-lo oficialment en nom del rector en ocasió dels seus es­­ plèn­dids vuitanta anys.

Lola Badia Centre de Documentació Ramon Llull - UB

El 22 d’abril, el fins aleshores rector de la UB Màrius Rubiralta prenia pos­ sessió com a secretari d’Estat d’Universitats. El Govern constituït després de les eleccions generals del mes de març inclou un nou Ministeri de Ciència i Innovació, que s’estructura en dues secretaries d’Estat: la d’Uni­ versitats, que ocupa Màrius Rubiralta, i la d’Investigació, al capdavant de la qual hi ha l’expresident del CSIC, Carlos Martínez Alonso.

entrevista: roser aguilar

Roser Aguilar, directora del film Lo mejor de mí

Text:

Patrícia Lainz Núria Quintana Fotografies:

Marta Casellas

«Ens passa com als investigadors, no se’ns facilita la professionalització i es compta amb el voluntarisme»

entrevista: roser aguilar

Roser Aguilar (Barcelona, 1971) Roser Aguilar ha recollit amb la seva primera pel·lícula, Lo mejor de mí, èxits tant en taquilla com en festivals (la premsa es va fer ressò de l’esplèndida acollida a Locarno, a més de les distincions obtingudes a Seminci, Palm Springs, Schermi d’Amore i al festival de cinema llatí de Tübingen). Una història d’amor, la major part de la qual transcorre en un hospital, ha estat l’argument per a aquest debut com a directora. «L’amor és un tema tan bàsic, tan universal, que la veritat és que em resultava absurd no començar per aquí», afirma.

Roser Aguilar va estrenar l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), adscrita a la UB, com a estudiant de la primera promoció i va compartir aules, per exemple, amb Juan Antonio Bayona, el director del film de gran èxit El Orfanato. La cineasta també va ser la primera a estrenar amb Lo mejor de mí el projecte Òpera Prima, promogut per Escándalo Films —productora vinculada a l’ESCAC— per tal d’impulsar la carrera de nous cineastes amb la producció del primer llargmetratge.

Més enllà, però, de totes aquestes estrenes d’escola i de primera pel· lícula, del que ja té ganes Roser Aguilar és de deixar de parlar de Lo mejor de mí i poder dedicar-se plenament a un segon projecte, a una segona pel· lícula que a hores d’ara encara no sap on rodarà. Amb la veu pausada, explica que si algú té una gran ambició, aquest país pot quedar-li petit.

«Depèn de si algú et reté aquí… Si a mi ningú em reté…»

Com vas arribar a la conclusió que el tema de la donació d’òrgans de donants vius, concretament el relat de la dona­ ció d’un fetge, et podia anar bé per ex­ plicar la història d’una parella?

Crec que una de les coses que posa en qüestió una donació en viu és justament l’altruisme, fins a quin punt estimes una persona i què estàs disposat a fer realment per aquella persona. El tema de la donació en viu, dels trasplantaments, justament és això: algú que per salvar una altra persona i ajudar-la, o donar-li el millor, està fins i tot disposat a posar en perill la seva salut. I és clar, el tema, així, vist des de fora, a mi em semblava molt interessant. Passa, però, que un cop vaig haver contactat amb el doctor García-Valdecasas, de l’Hospital Clínic de Barcelona, em va començar a explicar una mica tot l’univers dels donants i em va aportar molts més matisos i moltes més històries.

Per exemple, tot el procés de les proves que es fan als possibles donants. És a dir, que realment a vegades sembla que són els mateixos metges els que posen més traves

a l’hora d’aconseguir un donant, per assegurar realment que el donant, tant psicològicament com físicament, estigui preparat per fer la donació.

D’altra banda, també cal tenir en compte la relació que s’estableix entre el donant i el receptor. El receptor ha d’estar previngut i ha d’autoritzar que aquell possible donant posi en marxa tot el procés. Vull dir que és una cosa aparentment molt senzilla: una persona s’està morint i l’altra li vol salvar la vida i fins i tot es posa en perill… Però, tot aquest procés, òbviament mirat amb profunditat, és molt ric i complex. Et fa pensar molt en l’amor, en la generositat, en la mort, és a dir, en el risc d’enfrontar-te a la mort… Aleshores, em va semblar que m’ajudava perfectament a vehicular la història. Realment m’ha servit per explicar una història d’amor i a la vegada per divulgar un tema que considero molt interessant.

A priori, podríem pensar que un tema com aquest és susceptible de provocar rebuig en l’espectador…

«Intentar fer un llargmetratge a Espanya i que tingui èxit és una premissa bastant absurda; si ets molt racional no ho fas»

Sí, sí, però, en tot cas, jo no he pretès fer una pel·lícula comercial. M’he proposat fer una bona pel·lícula i ser autèntica. Perquè si no tens padrins, si et dius Roser Aguilar, si no et coneix ningú i t’has plantejat fer una pel· lícula, o intentes fer una bomba comercial, o intentes fer una pel·lícula de veritat que sigui honesta i que aporti algun punt de vista una

entrevista: roser aguilar

La directora conversa amb l’actor Lluís Homar durant el rodatge de Lo mejor de mí.

Fotografia cedida per Escándalo Films.

«L’amor s’ha banalitzat com si fos una cosa molt simple i superficial»

mica singular. Intentar fer un llargmetratge a Espanya i que tingui èxit és una premissa bastant absurda; si ets molt racional no ho fas. Has de tenir aquest punt de bogeria i una mica de confiança. En el meu cas va ser això, de dir, «tant per tant…». Jo tenia molt clar que volia seguir aquest procés i passar per aquesta «prova», per dir-ho d’alguna manera, però sent totalment íntegra.

Vaig dir, tant si surt bé com si surt malament, vull veure de què sóc capaç… Saps?

Imagina’t que faig una pel·lícula amb el meu punt de vista i interessa, doncs això és molt diferent d’intentar agradar a tothom, que jo crec que moltes vegades és el problema: la gent que vol agradar a tothom. No sé si m’explico, o fas El Orfanato, o bé fas… És a dir, El Orfanato és una opció molt bona, però no deixa de ser un cinema comercial adreçat al gran públic, i per menjar crispetes i fer diners. I també es pot fer amb qualitat, com s’ha fet, però després hi ha l’altra opció que és fer aquests tipus de pel·lícules més arriscades.

Però que després també hauràs de pro­ mocionar per al gran públic.

D’això mateix en parlàvem un dia amb el productor, que em deia: «I com promocionarem la pel·lícula?». I jo li deia: «Bé, òbviament no és una pel·lícula fàcil, però no ho és des del començament: jo sóc una dona que no coneix ningú, em dic Roser Aguilar, la protagonista es diu Marian Álvarez, i en principi ningú tampoc la coneix (com a mínim ningú la coneixia) i la pel·lícula transcorre al voltant d’un hospital… el que passa és que com que hi creiem, doncs la continuarem defensant». I és una mica el que ha passat, l’hem defensada, jo l’he defensada en tots els processos. És a dir, hi ha hagut moments en què he rebut suggeriments, com ara «vols dir que no hauries de posarho més fàcil?», «vols dir que no…». En moltes etapes, suggeriments per endolcir la història, endolcir el personatge, endolcir el càsting. Doncs no. Si tinc la feinada de fer una pel·lícula és sobretot perquè després la pugui defensar. Que si em tocava fer-ne

entrevista: roser aguilar

Meticulosa i propera a la realitat Em va sorprendre el primer dia. El gran interès que tenia a portar a terme una pel·lícula sobre un tema, per a mi interessant, però difícil de traslladar a l’audiència en general. Era molt meticulosa i vam haver de començar des del principi. Ens interessava un tipus de malaltia que portés al trasplantament i que fos relativament ràpida. A partir d’aquí les converses van ser llargues i tenien alguna cosa a veure amb l’evolució habitual, l’alternativa del trasplantament i com es plantejava als pacients. El nostre objectiu des del començament, i dic nostre perquè els dos hi estàvem d’acord, era que, deixant a part la trama, el missatge associat al trasplantament havia de ser positiu, com així va ser.

D’altra banda, m’agradava la idea de participar. Ara com ara s’han posat de moda les pel·lícules que tenen alguna cosa a veure amb la medicina; moltes fallen en aspectes bàsics, per això m’interessava que fos el més proper possible a la realitat. Crec que el producte final ha estat molt bo i la gent amb la qual he pogut contrastar opinions ho creu així també. M’agradaria felicitar la Roser des d’aquí i animar-la que continuï fidel a aquests primers passos. Necessitem gent com ella a Catalunya.

Juan Carlos García-Valdecasas Catedràtic de la Facultat Medicina de la UB i cap del Servei de Cirurgia General i Digestiva de l’Hospital Clínic de Barcelona

molta promoció o el que fos, que pogués anar als festivals i a tot arreu defensant el que havia fet. I sobretot també per experimentar, si funciona o no funciona, i si no funciona, doncs, saber per què, no?

Creus que el cinema, amb pel·lícules com ara la teva, Elegy o Expiación, que expliquen històries d’amor poc habitu­ als, està reflectint els canvis que es produeixen pel que fa a les relacions de parella dins la nostra societat?

El que és clar és que les relacions amoroses són bastant més complexes del que se’ns ha venut tradicionalment. I pel que fa als mitjans de comunicació moltes vegades s’ha frivolitzat aquest tema; s’ha banalitzat com si fos una cosa molt simple i molt superficial. Potser sí que el fet que sorgeixin pel·lícules que exploren o que aprofundeixen més sobre coses no tan comunes o no tan senzilles té a veure amb això. Però tampoc no considero que ara hi hagi un problema gran amb el tema de l’amor. Crec que

sempre n’hi ha hagut. Sempre hi ha hagut infidelitats, sempre hi ha hagut desenganys, sempre hi ha hagut enamoraments a primera vista… Potser sí que el que ja està en crisi és el model de família tradicional, això és evident, però potser és bo que la gent visqui més d’acord amb el que sent, que no seguir un patró que, si no funciona, per què mantenir-lo?

En tot cas, per què les històries d’amor, siguin de la naturalesa que siguin, amb happy end o no, continuen fascinant l’espectador?

Perquè és un tema que ens mou a tots, a tothom; tant si ets homosexual, com si ets heterosexual, o si t’agraden els homes o dones més grans o més joves… Tant és! El sentiment amorós és el que ho mou tot. Això, per exemple, ho vaig observar molt a El hijo de la novia. El fenomen que va representar, l’impacte que va tenir aquella pel·lícula… I vaig analitzar-ho des de la meva perspectiva personal, i simultàniament m’anava fixant en

els comentaris que feia la gent de totes les edats: gent de 60 anys, de 20, de 30, de 40.

Tothom flipava amb la pel·lícula, entre altres coses perquè és molt intel·ligent i realment reflecteix això: problemes en la relació amb la mare, problemes de parella, problemes amb l’ex, problemes amb els amics, però tot gira al voltant de l’amor, de com una persona se sent sola, no se sent acollida en el seu entorn, i sobretot d’això: la família i l’amor, i la parella. És que és un tema tan bàsic, tan universal, que la veritat és que em resultava absurd no començar per aquí.

Parlant de començaments, quan i per què decideixes canviar el periodisme pel cinema? I per què tries l’ESCAC per formar-te?

Bé, haig de dir que jo de petita volia ser Maruja Torres i a la Facultat em sentia absolutament desenganyada. No m’agradaven ni els continguts que ens transmetien, ni l’actitud dels professors, fins i tot les inquietuds dels companys, que jo m’adonava que no

10

entrevista: roser aguilar

El millor d’ells El cinema espanyol ha canviat molt els darrers anys. La proporció de directors debutants és cada vegada més gran.

Només cal repassar la collita del 2007, on gairebé el 75 % de les pel·lícules les firmaven realitzadors novells. I, a més, alguns d’ells, com ara Juan Antonio Bayona (El Orfanato), Rafa Cortés (Yo) i Roser Aguilar (Lo mejor de mí ), han rebut premis que en certifiquen la qualitat. Què tenen en comú? Bàsicament, que tots han treballat durament abans d’aconseguir rodar la seva opera prima, ja sigui en curtmetratges, videoclips o estudiant en una bona acadèmia que no forma part de cap reality show.

L’ESCAC no és l’única, però tots han passat per aquesta escola, que ha anat formant una sèrie de nous talents com si fos el planter d’un club de futbol, i ja ningú dubta que seran les grans estrelles del futur. Ni tan sols el jove amb més èxit de les últimes dècades, Alejandro Amenábar, va sortir del no-res. La cultura de l’esforç sembla oblidada ara que qualsevol pocasolta apareix quatre vegades a la televisió i ja sembla que sigui el rei del món. Per això, cal felicitar tot l’equip docent que, em consta, sent com a propis els triomfs del seu alumnat, com també aquestes noves generacions d’artistes que intenten donar el millor d’ells ajustant-se a pressupostos ínfims i buscant noves maneres d’explicar les seves històries. Són els nous guerrillers que, armats únicament amb la seva imaginació, proven de sobreviure enfront del gegant nord-americà que pretén eliminar-los del mapa per tal de monopolitzar el mercat. Probablement trigaran molt a guanyar la guerra, però de moment ja estan vencent algunes batalles. I això té molt de mèrit.

Eduard de Vicente Periodista cinematogràfic

eren les mateixes que les meves. És a dir, una mica això, em trobava com un pulpo en un garaje… Fins que al final vaig anar veient que la gent s’adaptava molt bé als continguts i que la carrera a alguns els funcionava. Però a mi no… Vaig plantejar-me deixar-ho a tercer però no tenia ni idea d’on anar ni què fer. Llavors havia vist anunciat un curs de guió cinematogràfic a Cadaqués, i vaig tenir l’ocasió d’apuntar-m’hi, amb en Fernando Trueba. I va ser fabulós. A banda que ens ho vam passar molt bé, van ser cinc dies d’anar a Cada­qués i estar totalment en una altra història, discutint sobre diàlegs de pel·lícules, discutint sobre seqüències… Ell acabava de rodar Belle Époque i ens va explicar com va fer el càsting de la Penélope Cruz, un munt d’anècdotes que no només eren divertides, sinó que jo les vaig sentir i vaig pensar: «Ostres, tu! Jo pertanyo a aquesta fauna». També va haver-hi una altra cosa i és que em vaig adonar que a mi l’actualitat no m’interessava gens ni mica.

Aleshores, quan vaig tenir l’oportunitat de

contactar amb en Trueba, vaig fer un tast i vaig pensar que potser l’opció era aquesta, escriure, però escriure ficció, per què no? A partir de llavors vaig seguir amb un grup d’amics, vam començar a fer curtmetratges, i em vaig apuntar a un altre curs de guió amb en Joaquim Jordà, que va ser fantàstic. Vaig estar a punt de marxar al País Basc, on hi havia una escola de cinema on va estudiar en Medem, entre d’altres. Aleshores va començar a funcionar l’ESCAC just l’any en què jo acabava Periodisme. A més, a l’últim any de Periodisme hi havia assignatures de cinema, hi havia en Torreiro, hi havia Anàlisi de la Imatge, en Josep Maria Català… Vaig plantejar-me —bé, jo i la meva família— si valia la pena seguir estudiant quatre anys més i vaig decidir que sí. Llavors, a l’ESCAC va passar tot el contrari que a Periodisme.

A més, estrenaves l’ESCAC… A l’ESCAC érem la primera promoció, i en això també vaig tenir molta sort, perquè hi

entrevista: roser aguilar

havia una energia molt especial, una concentració de persones bastant curioses i interessants, com ara en Bayona, en Guillem Morales, com molta gent molt potent que ara està sortint… Érem una gent que estàvem superreceptius i superil·lusionats! Hi havia una energia molt bona. I des de llavors no vaig parar.

Des que sorgeix la idea inicial de fer Lo mejor de mí fins que aconsegueixes dur-la a terme passen quatre anys. És un fet habitual, en l’àmbit cinemato­ gràfic, que els processos s’alenteixin tant?

Sí, sí. A veure potser per a una segona pel· lícula en comptes de tardar cinc anys en puc tardar quatre o en puc tardar tres. O no, perquè hi ha gent que en tarda quinze. A la gent li xoca, però és que realment els processos són molt lents. És a dir, des que vaig tenir la primera idea, vaig començar-la a pensar i madurar, vaig deixar una feina, em vaig tancar

a escriure i vaig vendre els drets del guió, van passar dos anys, que no és tant! I des de vendre el guió fins a rodar, va passar un any i quatre mesos més. I des de vendre el guió fins a l’estrena comercial han passat tres anys.

Quin paper hi va tenir el projecte Òpera Prima de la productora Escándalo Films, de l’ESCAC? Això va ser una d’aquestes coses que passen a la vida: que a vegades el que és més senzill ho tens davant mateix i no ho veus. És clar, jo al principi vaig passar el guió a una altra productora. Però vaig estar esperant resposta, van passar fins a quatre mesos i vaig decidir continuar movent el projecte. I llavors vaig recordar-me justament d’en Sergi Casamitjana, que havia estat professor meu, que és el cap d’Escándalo Films, i que era una persona de confiança. Vaig pensar, per què anar directament a Madrid tenint aquí mateix una persona que conec i amb criteri, que pot opi-

11

nar, de la qual em refio totalment? Vaig dir, bé, que es llegeixi el guió, primer que em doni la seva opinió i després que em digui què li sembla i cap a on anar… si pot fer una trucada, si em pot donar un cop de mà… I va ser una conversa molt divertida perquè em va dir: «Ara no tinc previst produir un llargmetratge». I jo li vaig dir: «No, no, tranquil, jo tampoc no havia pensant que m’ho produïssis tu». I al cap d’unes hores va ser totalment al contrari. Em va dir: «Escolta, m’ha agradat molt, em poses en un compromís», i jo li vaig dir: «Bé, doncs, tu mateix». És veritat que ells tenien present el projecte Òpera Prima i estaven buscant noves propostes. Però jo, d’això, me’n vaig assabentar després, i no ho havia fet amb astúcia. Escándalo sempre ha produït curt­ metratges, n’ha produït més de 300, ha guanyat més de 500 premis, és impressionant!

Amb Lo mejor de mí han aprofitat i han posat en marxa el projecte. Em refereixo que no és que ara se’ls hagi obert el cel, sinó que

«Com deia un professor, el cinema és una joguina molt cara»

12

entrevista: roser aguilar

Ja que hi som...

Ara que es parla tant de la presència de dones en l’equip de govern de Zapatero, com està el tema de la pa­ ritat en l’àmbit del cinema?

Jo crec hi ha molt poca presència de dones al cinema. Em sembla que com a màxim hi ha un 14 % de directores de cinema espanyol. El perquè em sembla bastant més complicat d’esbrinar. Ara, jo crec que possiblement hi ha un factor d’autocensura. A l’ESCAC està augmentant la presència de dones, però això de forçar la paritat, que hi ha dones que ho demanen… O això que diuen: hem de sor tir més als mitjans perquè som dones. Aquesta mena de discriminació positiva crec que no és interessant.

Realment la pregunta és: si ets dona i portes un guió a un productor, tu creus que no te’l valora tan bé perquè ets dona? No. Doncs ja està, això és el que realment és important, no? Que després dins de l’equip pot ser que hi hagi gent

«A la primera promoció de l’Escac hi havia una energia molt especial, amb persones com en Bayona, en Guillem Morales...»

ells volien fer aquest projecte. Ara ja estan a punt de rodar una altra pel·lícula.

Lo mejor de mí, REC i El Orfanato tenen en comú que bona part dels equips tèc­ nics respectius provenien de l’ESCAC. Creant escola es crea indústria?

Home, doncs, una mica la idea de l’ESCAC és aquesta: crear bons professionals per renovar una indústria i fer que sigui més forta, això és el que jo interpreto. Evidentment, és clar, si fas que pugi el nivell de la gent, millores la indústria. El que passa és que jo crec que hi ha problemes que són una mica més profunds, que no se solucionen només amb professionals de qualitat. Aconseguir el finançament és molt difícil, que hi hagi productors que vulguin fer bones pel·lícules, que a part de guanyar diners vulguin fer pel· lícules de qualitat i vulguin promocionar-les en el mercat. Jo crec que calen productors amb ambició. Que hi hagi un respecte cap a la feina del guionista, un respecte cap a la feina de director, que la gent es pugui professionalitzar, que la gent pugui treballar d’això i, per tant, tenir un ofici i crear cine cada cop de més qualitat. I no gent amateur que

cada deu anys fa alguna cosa. Tot això crec que és un canvi de mentalitat que possiblement renovant el personal… amb gent nova i amb ganes i talent, podrà anar canviant de mica en mica. El que passa és que, és clar, tampoc no podem pretendre que l’ESCAC faci miracles. Però el que sí que és veritat és que a través de l’ESCAC està havent-hi gent molt ben preparada i que això pot influir-hi positivament.

Creus que l’ESCAC podria esdevenir un centre d’exportació de matèria grisa arreu? Potser a Catalunya no hi ha prou indústria com per absorbir tants profes­ sionals…

Sí, ja podria ser. Per exemple, en Guillem Morales i en J. A. Bayona, dos amics meus de la primera promoció, s’estan preparant, en principi, per rodar en anglès la propera pel·lícula. Però bé, és que és evident. I espera que jo no em plantegi alguna cosa similar.

T’ho estàs plantejant?

Sí, sí. Jo encara no ho tinc clar, perquè és molt aviat. He de moure encara molts fils per

entrevista: roser aguilar

a la qual li molesti que qui estigui manant sigui dona. Pot ser, però això és una feina de temps.

De petita volies ser la Maruja Torres, de gran què vols ser?

Osti, [riu] jo vull ser Roser Aguilar i vull ser feliç, i tenir una vida equilibrada i interessant.

L’amor implica sempre algun tipus de sacrifici?

Jo crec que no. Que el sacrifici és una opció.

Què és el millor de tu?

Bé, una mica és el que diu la pel·lícula.

I qui no l’hagi vista que es compri el DVD, que sortirà d’aquí a poc. [riu] Si haguessis de fer la pel·lícula de la teva vida, de quin gènere seria?

Depèn, més aviat pel·lícula d’aventures,

veure què passa. Però depèn del tipus de cinema que vulguis fer, si tens una gran ambició potser això se’t fa petit. I també a l’inrevés; depèn de si algú et reté aquí... Si a mi ningú em reté…

Quan parlem amb investigadors de la universitat de diversos camps, per exemple de l’àmbit científic, diuen co­ ses molt semblants…

Fa poc, em va entrevistar un sociòleg, membre d’un grup d’investigadors que estan estudiant la relació entre «cervells nous», gent nova que està sortint en diversos àmbits i quina relació tenen amb la ciutat de Barcelona. I em demanaven com m’havia influït positivament Barcelona. A mesura que anàvem parlant, els vaig dir: «Bé, potser te n’estic donant una visió negativa». Però em van respondre: «No, no, és que als in­­ vestigadors els passa exactament el mateix». Hi ha uns trets en els quals malauradament coincidim amb els investigadors, com ara el fet que s’estigui més de cara a la galeria però que no se’ns faciliti la professionalització, que es compti amb el voluntarisme. I, és clar, a mi això també em va fer

jo crec. Sí, una pel·lícula d’aventures, drama, i una mica musical.

Recomana’ns una pel·lícula en DVD per veure aquest estiu…

A part de les pel·lícules d’autor més denses, jo, una pel·lícula que trobo entranyable, que l’altre dia la tornava a mirar i pensava: «I per què m’agrada tant?», i no ho sé, i és comercial…, és Hechizo de luna. Trobo que és una comèdia romàtica fantàstica i diu algunes veritats sobre l’amor que em semblen bastant potents. Amb en Nicolas Cage i la Cher, i a més estan guapíssims. I hi ha un moment que ell la porta a casa i ella s’indigna i ell li diu: «Sí, vull que pugis a casa», i ella diu: «No, no vull». I ell li diu: «Mira, el que ens han explicat de l’amor és mentida, l’amor ho destrossa tot, ens fa estar pitjor, però m’és igual: puja al meu llit». I és com una lliçó magistral sobre l’amor.

pensar i vaig dir: «I aleshores, què som?

Tinc la sensació que a vegades som una mica massa botiguers, aquí. Que sabem fer les coses bé però a curt termini, no?». És a dir, fer inversions importants, amb visió de futur, costa molt, moltíssim!

Però has rebut alguna oferta de fora que puguis dir…

Bé, n’hi ha alguna, sí, però de fet, és a l’inrevés. Si no ho trobo aquí, el món és molt gran.

I, no ho sé, si et mous per Europa i et donen premis i això, i això altre... M’ho he de pensar. Encara estic molt verda per assegurar res perquè encara estic en allò de veure-les venir. Però el que sí que et puc explicar és que en el cas d’en Guillem i d’en J. A. Bayona, tots dos estan perfeccionant l’anglès.

Perquè, a més a més, el problema és que el cinema també és això, no? Com deia un professor, és una joguina molt cara. Has de tenir també una ambició industrial, no pots fer-ho només per amor a l’art o per no sé ben bé què... Que hi hagi una part creativa, artística, doncs està molt bé, però evidentment sempre has de pensar en un negoci, i en el públic, i en la taquilla.

Quan et planteges un segon projecte, penses també a escriure’n el guió?

Sí!

I per què aquesta necessitat?

Perquè m’agrada escriure, perquè vull explicar un punt de vista meu i perquè prefereixo co­­ mençar i pensar primer la idea tota sola. D’altra banda, el que ha passat amb Lo mejor de mí, crec que està molt bé: la primera part la vaig escriure jo sola i després va entrar un guionista. Em sembla que en aquest cas, possiblement, faré el mateix… amb qui sigui. És a dir, tenir una idea sòlida, madurada, saber molt bé cap a on vull anar, i discutir-me només amb mi mateixa, donar-hi moltes voltes jo tota sola. I després d’això, un cop les coses ja estiguin més madures, que hi entri algú altre. Amb Lo mejor de mí va entrar-hi un guionista i un script editor, una doctora de guió, la Lola Salvador, que és molt bona. El primer dia em va dir: «Què vols, que maquillem el guió i reescrivim quatre “coses de res”, o que realment ens qüestionem el teu guió?». I el va desmuntar tot, és a dir, de cop i volta se’l van carregar per totes bandes… Però després, justament, el que va quedar, realment va ser molt sòlid.

13

14

reportatge: tinc una idea...

Tinc una idea...

La legislació en propietat intel·lectual afronta actualment nous desafiaments en el marc de l’anomenada societat del coneixement Un motor de cerca a Internet com ara Google, un best-seller com ara Harry Potter, la fórmula de l’aspirina o la de la Coca-Cola són exemples de la riquesa que el coneixement i la creativitat humana poden generar a la persona que ha tingut una idea o a l’empresa que n’ha adquirit els drets. Si tenim quelcom valorat en milions d’euros, com és el cas dels beneficis que poden aportar alguns programes informàtics o determina-

des fórmules químiques, intentem protegir-ho amb els millors sistemes de seguretat. Però, quina caixa forta pot protegir una idea? Avui dia les noves tecnologies permeten una circulació del coneixement més intensa que mai, però també faciliten enormement que les idees es puguin copiar. Tot això just quan sembla que la creativitat i el coneixement són la base de la riquesa per a les societats modernes.

Text:

Núria Quintana Bibiana Bonmatí Fotografies:

Marta Casellas

reportatge: tinc una idea...

15

Qui va fer diners amb el Quixot?

Els primers antecedents dels drets d’autor prenen com a referent l’aparició de la impremta i la possibilitat que obre de fer múltiples còpies de la creació intel·lectual d’un escriptor. És en aquest context que al Renaixement apareixen els anomenats privilegis d’impressió. Es tractava d’una concessió exclusiva que els monarques atorgaven a la persona que sol·licitava el dret d’exclusivitat per imprimir i vendre una obra determinada. Per a la corona significava una forma de controlar el que s’editava en el regne.

Aquest permís el podien sol·licitar impressors, editors, llibreters, o els mateixos autors. El Quixot n’és un exemple.

Miguel de Cervantes va sol·licitar ell mateix el permís d’impressió de la primera part del llibre. Concretament, una cèdula reial de Felip III de 1604 concedia a l’escriptor el permís per publicar l’obra per un període de deu anys, de manera que aquell que imprimís el Quixot sense permís perdria «la impresión que hiciere, con sus moldes y aparejos della, y más incurra en penas de cincuenta mil maravedises». Val a dir que Cervantes va vendre aquest privilegi a l’editor Francisco de Robles, amb la mala sort que el llibre va ser un dels més venuts de l’època, de manera que l’editor es va enriquir i Cervantes va romandre pobre.

Llibres del fons de reserva de la biblioteca de la UB.

Els «productes de la ment», o béns immaterials, presenten un seguit de característiques que els diferencien d’altres tipus de propietat: són béns a l’abast de moltes persones alhora i difícils de «recloure» en un lloc. Fins i tot, el que sovint es busca és que hi tinguin accés moltes persones, com en el cas de la música, que l’autor mateix, per exemple, voldrà que s’escolti. Però, per què cal protegir, malgrat les dificultats, aquests béns? I més encara si tenim en compte que les idees no sorgeixen de manera aïllada, sinó que l’autor sempre parteix dels coneixements

Històricament s’han atorgat els drets d’autor per raons de justícia i utilitat

previs que ha anat acumulant a la societat en què viu. El professor de Dret Civil de la UB, Ramon Casas, esgrimeix dues raons: «Perquè és just de cara a l’autor, i perquè és útil, ja que cal donar un modus vivendi als que creen si volem com a societat tenir inventors, escriptors o qualsevol altre tipus de creador».

De fet, pel que fa als drets d’autor, hi ha dues tradicions o famílies legals. Els anglosaxons, que utilitzen el terme copyright, creuen que s’han d’atorgar drets d’autor en primer lloc perquè és útil amb vista a estimular la creativitat, i prioritzen el vessant de bé social que té qualsevol idea.

En canvi, en molts països de l’Eu­ ropa continental com ara Espanya, tradicionalment s’ha considerat que els drets d’autor s’han d’atorgar principalment per una qüestió de justícia envers el creador. De fet, la coexistència d’aquestes dues tradicions legislatives dificulta el procés que ha iniciat la Unió Europea per harmonitzar la legislació en aquest camp, com, per exemple quan

es va acordar la Directiva europea de l’any 1993 que establia la durada dels drets d’autor fins a setanta anys després de la mort del seu titular. Els països anglosaxons veien que la societat havia d’esperar massa temps per gaudir plenament d’una idea, mentre que altres estats consideraven que setanta anys era un termini massa curt que retallava els drets dels creadors.

Propietat intel·lectual Però, què s’entén exactament per propietat intel·lectual i per drets d’autor? L’Organització Mundial de la Propietat Intel· lectual (OMPI), organisme del sistema de les Nacions Unides, defineix la propietat intel·lectual com «les creacions de la ment: les invencions, les obres literàries i artístiques, els símbols, els noms, les imatges i els dibuixos i models utilitzats en el comerç».

L’OMPI estableix que hi ha dos gran tipus de propietat intel· lectual: la industrial, que abastaria, per exemple, les patents, el disseny i els símbols distintius

com ara les marques; i els drets d’autor, que aplegarien des de les obres literàries i les musicals, a les pel·lícules, les pintures o les fotografies, entre moltes d’altres.

A l’Estat espanyol, però, aquesta nomenclatura és diferent i s’empra el terme propietat intel·lectual per referir-se només als drets d’autor, alhora que s’utilitza propietat industrial en el mateix sentit que li dóna l’OMPI. Així, la Llei de propietat intel· lectual de l’any 1996 és la que regula a l’Estat espanyol els drets d’autor i d’altres d’afins. Són objecte d’aquests drets «les creacions originals literàries, artístiques i científiques», i en aquest apartat s’inclouen les obres literàries, les musicals, les cinematogràfiques, les escultòriques i les pictòriques, i fins i tot els programes d’ordinador i les bases de dades. Segons la legislació espanyola està prohibit utilitzar aquestes obres o prestacions sense l’autorització dels titulars dels drets (amb algunes excepcions, per exemple quan es fa determinat ús de fragments d’obres amb

16

reportatge: tinc una idea...

finalitats docents). Els que infringeixin els drets de la propietat intel·lectual poden incórrer en responsabilitat civil (és a dir, que poden haver de pagar, per exemple, una indemnització) o penal si la infracció és molt greu, com ara

«La tecnologia digital ha suposat una revolució i una commoció», afirma Ramon Casas

determinats casos de pirateria. A més, val a dir que la llei empara les obres fins i tot si no estan inscrites en el Registre de la Propietat Intel·lectual. Si bé aquestes estan protegides pel mateix fet de la seva creació, es recomana

indicar-hi la reserva de drets i incloure-hi el símbol ©, en el cas d’una obra o prestació.

Ara bé, la realitat és força complexa a l’hora d’aplicar a la pràctica aquesta prohibició, i més amb l’arribada d’Internet i de les noves tecnologies. Si el que va motivar els precedents dels actuals drets d’autor va ser un avenç tecnològic —la impremta i, per tant, la facilitat per fer còpies d’un manuscrit—, la tecnologia digital ha suposat «una revolució i una commoció» en pa­raules de Ramon Casas. Només cal pensar en tots els programes per compartir arxius per Internet, els anomenats programes punt a punt (peer to peer), que es po­­ den utilitzar per fer intercanvis no autoritzats de materials protegits per drets d’autor. Un altre exemple de situació controvertida sorgida arran de les noves tecno­ logies és el cànon digital, o gravamen sobre els equips i els

Creative Commons Creative Commons (CC) és una organització que va néixer amb l’objectiu d’oferir un sistema per compartir i reutilitzar continguts tot respectant els drets d’autor. És un sistema que autoritza a priori uns usos de les obres en determinades condicions. La CC ofereix sis tipus de llicències, cadascuna de les quals és un text legal on s’especifica quins drets atorga l’autor respecte de la seva obra. Cada llicència té tres lectures: el text legal íntegre; un resum d’aquest més entenedor, i un codi informàtic que es pot incloure en els casos en què l’obra estigui en suport digital. L’any 2004 la UB va esdevenir la institució afiliada de la CC a l’Estat espanyol i va ser l’encarregada d’adaptar les llicències a la llei espanyola, i que actualment existeixen en quatre llengües. Com explica Ignasi Labastida, de l’Oficina de Difusió del Coneixement de la UB i responsable de la CC a Catalunya i Espanya, «una llicència el mínim que permet és la reproducció, la distribució i la comunicació pública de l’obra, sempre citant-ne la font».

Les llicències de la CC normalment s’apliquen als formats usats en Internet, però també als CD, revistes, llibres o diaris, com ara 20 minutos. El procediment consisteix a triar una de les sis llicències i afegir a l’obra el símbol corresponent i l’enllaç que es pot trobar en el web de la CC. Segons Labastida «tot i que actualment no existeixen dades fiables sobre l’ús de llicències de la CC, se sap que les més utilitzades són, després de les americanes, les

espanyoles. També s’ha comprovat que les més utilitzades són les més restrictives». Quant al programari lliure, es recomana emprar llicències especifiques per a aquest tipus d’obres, com ara les que ofereixen la Free Software Foundation o l’Open Source Initiative.

Tanmateix, dins la CC s’han creat projectes com ara el Science Commons, dedicat a promoure la difusió del coneixement científic. Aquesta comunitat dóna suport als moviments d’accés obert que han donat lloc a la creació de revistes científiques que es regeixen per llicències de la CC. Algunes de les més significatives les publica PLOS, amb un alt factor d’impacte. D’altra banda, algunes entitats com ara la Wellcome Trust o els National Institute of Health (NIH, EUA) han començat a exigir que es facin públics els articles derivats de les recerques que financen. Això ha provocat que les revistes tradicionals hagin hagut de flexibilitzar els seus models de drets afegint-hi clàusules per tal que els seus articles es puguin difondre en dipòsits públics d’accés gratuït, normalment després d’un embargament d’entre 6 i 12 mesos.

El projecte Science Commons també vol fomentar que les dades experimentals siguin obertes i buscar projectes de Web 2.0 que permetin als científics enllaçar la informació disponible a la xarxa. Precisament els dies 16 i 17 de juliol tindrà lloc a Barcelona una trobada europea per tractar aquests temes.

reportatge: tinc una idea...

suports susceptibles de ser utilitzats per copiar (per exemple, un simple CD on puguem gravar-hi música). A l’Estat espanyol el cànon es va reformar fa dos anys per establir un règim específic per a la còpia privada digital. La figura legal que sustenta aquest cànon és la de la còpia privada: la llei permet que una persona que hagi accedit a determinades obres de manera legal en pugui fer una còpia si no la utilitza de manera col·lectiva ni lucrativa.

Tanmateix, es considera que això perjudica el titular dels drets de l’obra i que, per tant, se l’ha de compensar. La fórmula que s’ha trobat fins ara per a aquesta compensació és a través del cànon, que grava qualsevol aparell que pugui servir per copiar.

Els beneficis d’aquest cànon es distribueixen entre diversos titulars de drets de propietat intel· lectual (autors, editors, productors, etc.). La recaptació del

cànon i el repartiment corresponent es fa a través de vuit entitats de gestió de drets de la propietat intel·lectual autoritzades pel Govern (*). Sobre la polèmica generada pel cànon, el professor Casas admet que el sistema «es presta a algunes desviacions».

En tot cas, a Europa hi ha un problema d’harmonització en aquest àmbit de legislació, ja que al Regne Unit, per exemple, no s’admet de manera general perquè la còpia privada no és legal. En tot cas, els drets d’autor representen un camp legal farcit, sovint, de qüestions controvertides. (*) Aquestes entitats són les següents: Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), Visual Entidad de Gestión de Ar­­tis­ tas Plásticos (VEGAP), Derechos de Autor de Medios Audiovisuales (DAMA), Artistas Intérpretes o Ejecutantes, sociedad de gestión de España (AIE), Artistas Intérpretes, Sociedad de Gestión (AISGE), Asociación de Gestión de Derechos Intelectuales (AGEDI) i Entidad de Gestión de Derechos de los productores Audiovisuales (EGEDA).

Creative Commons permet escollir entre les sis llicències següents:

Reconeixement (by): es permet l’ús comercial de l’obra i de les possibles obres derivades, la generació i distribució de les quals també està permesa sense cap restricció.

Reconeixement - NoComercial (by-nc): es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

Conferència sobre la lliure difusió del coneixement en el marc del projecte Horitzó 2020 En el marc del projecte Horitzó 2020 de la UB (que té per objectiu convertir la UB en una universitat reconeguda de referència global), Bernard Rentier, rector de la Universitat de Lieja i un dels acadèmics més actius en la in­­ troducció de polítiques a favor de la difusió lliure del coneixement a les universitats, va impartir el passat mes de març una conferència sobre l’accés obert del coneixement. Rentier va parlar de l’EurOpenScholar, un mo­­ viment destinat a afavorir l’Open Access (OA) de les publicacions acadèmiques, que té com a ob­­ jectiu involucrar auto­ritats en l’OA de manera que s’aprovin polítiques que requereixin un au­­toar­ xivament de les publicacions.

L’EurOpenScholar es proposa desenvolupar polítiques de convenciment a favor de l’OA, tant en el si de la universitat com cap enfora. Dins, adreçant-se als rectors (mostrant-los els beneficis de tenir i participar en IR (dipòsit institucional) des dels seus punts de vista, com ara la millora de posicions de la seva universitat en els rànquings) i als investigadors (mostrant-los els beneficis de l’OA: més lectura i més citació).

Cap enfora, adreçant-se a polítics i a finançadors de la recerca.

Per promoure la difusió lliure s’han creat dipòsits que apleguen textos científics, com per exemple, Tesis Doctorals en Xarxa (TDX), que facilita l’accés al text complet de 10.000 tesis doctorals. També s’han fomentat les llicències per a la lliure difusió de continguts (del tipus Creative Commons). Les biblioteques universitàries són, ara com ara, un dels agents més actius en aquestes tasques i, també, que disposen de més coneixements sobre la qüestió.

D’altra banda, i dins d’actua­ cions concretes de la UB, el Consell de Govern de la Universitat de Barcelona va aprovar el febrer un document d’impuls a la lliure difusió del coneixement. L’objectiu del document és disposar d’uns cri­ teris institucionals sobre la lliure di­fusió del coneixement generat a la UB, en la línia que estan fent la majoria d’universitats i grans centres de recerca d’arreu.

Reconeixement - NoComercial - Compar­ tirIgual (by-nc-sa): no es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Reconeixement - NoComercial - Sense­ ObraDerivada (by-nc-nd): no es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Reconeixement - CompartirIgual (by-sa): es permet l’ús comercial de l’obra i de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Reconeixement - SenseObraDerivada (bynd): es permet l’ús comercial de l’obra però no la generació d’obres derivades.

17

Impressora de gran format a la fira Graphispag.

18

reportatge: tinc una idea...

Per tal de facilitar la difusió del coneixement dins l’actual marc legal ha aparegut als Estats Units el projecte anomenat Creative Commons (CC) i que, a grans trets, proposa l’existència de sis tipus de llicències mitjançant les quals s’especifica quins drets atorga l’autor a l’usuari. És a dir, si una obra es pot reproduir lliurement citant-ne l’autoria, si es pot reproduir sense finalitats comercials, etc. Es tracta de fer més àgil el procés de manera que no calgui posar-se en contacte amb el propietari dels drets d’autor per saber si es pot fer servir un producte perquè aquest ja n’especifica les condicions d’ús. Fins i tot dins de CC, s’han creat altres projectes com ara Science Commons, dedicat a promoure la difusió del coneixement científic.

Propietat industrial Sota la denominació propietat industrial s’apleguen les anomenades patents, els signes distintius (com ara les marques o les denominacions d’origen) i el disseny industrial. La importància d’una mol·lècula en la indústria farmacèutica, o el prestigi d’una marca de roba, són exemples de com aquests béns intangibles cada cop tenen més valor per a les empreses en l’economia actual. «A partir dels anys vuitanta ha anat prenent importància l’estudi de totes aquestes matèries del dret de l’empresa, que abans eren un àmbit de recerca jurídica força negligit però que ara cada cop tenen més rellevància a causa del creixent pes econòmic d’aquests béns immateri-

«La protecció és la base per a l’explotació comercial d’un descobriment», afirma J. M. Palacios, director de l’AVCRI de la UB

Patentar L’invent

L’assessorament

La cerca

Quan una persona considera que té una invenció patentable el primer que ha de fer és una cerca d’antecedents en articles científics i de patents. En segon lloc, ha d’evitar fer una divulgació prematura de la informació ja sigui mitjançant un article, un resum, un pòster, etc. Finalment, cal que es posi en contacte amb l’expert en patents de la institució per a la qual treballa. En el cas de la UB, aquesta sol·licitud es fa per mitjà de l’Agència de Valorització i Comercialització dels Resultats de la Investigació de la UB (AVCRI), que l’analitza i si és el cas la protegeix en col·la­ boració amb el Centre de Patents de la UB.

En general, hi ha agències de la propietat industrial que ofereixen assessorament pel que fa a patents. En el cas de la UB la sol·licitud es fa a l’AVCRI, que la deriva al Centre de Patents de la UB, que s’encarrega d’avaluar si un invent és patentable o no.

Per tal que un descobriment sigui patentable cal que ofereixi una solució tècnica a un problema tècnic i ha de tenir una aplicabilitat industrial. En cas que no es consideri un descobriment patentable es poden buscar altres opcions dins els diferents tipus de propietat industrial.

Abans d’iniciar el procés de patent, l’invent ha de complir dos requisits. D’una banda, ha de tenir «novetat»; això vol dir que no s’hagi descrit res d’idèntic; i de l’altra que tingui el que s’anomena activitat inventiva, és a dir, que l’aplicació de l’invent no sigui òbvia per a un expert en la matèria. Aquests requisits estan àmpliament descrits en la legislació existent. Per aconseguir una bona patent és important fer una cerca exhaustiva prèvia per desestimar l’existència de qualsevol patent o recerca similar.

D’aquesta tasca se n’encarrega el Centre de Patents de la UB.

als», explica el professor Jaume Pellisé, del Departament de Dret Mercantil de la UB. En aquest sentit, les patents també han estat objecte d’estudi per part dels economistes. El professor del Departament de Política Econòmica i Estructura Econòmica Mudial de la UB Joan-Ramon Borrell explica que «els darrers vint-i-cinc anys els economistes hem mirat les patents com una benedicció i una maledicció alhora: benedicció en tant que reconeixement d’una innovació, un avenç tecnològic útil, i una maledicció perquè en crear un dret de propietat sobre aquesta innovació poden fer que els preus dels nous productes i serveis siguin més alts i per tant hi limitin l’accés als consumidors». Borrell adverteix que sobretot als Estats Units s’està produint l’anomenada paradoxa de les patents: creix molt més el nombre de patents

que el d’innovacions i ha crescut enormement el nombre de litigis sobre patents. En la línia de les conseqüències negatives que poden tenir les patents, Borrell també subratlla com el sistema de patents pot condicionar, per exemple, l’accés a innova­cions mèdiques vitals (val a dir que pel que fa a aquesta qüestió, José María Palacios, director de l’AVCRI, assenyala que la protecció que atorga una patent a un descobriment és ne­­cessària per desenvolupar avenços en un camp com aquest, amb un alt nivell d’inversió i risc). En el costat positiu de la balança, Borrell assenyala que la regulació a Europa dels diversos sistemes nacionals de patents i el conveni sobre la Patent Europea ha moderat l’excés de litigis. «A més, les patents són analitzades com a miralls dels fluxos d’innovació entre universitats, centres de re­­cerca i

empreses», comenta el professor Borrell. Afegeix que, pel que fa al creixement econòmic dels països, «les patents poden tenir una gran importància per mantenir el lideratge en innovació: per a un país tenir productes patentats arreu és com rebre subvencions d’altres països per continuar impulsant la innovació».

Programes informàtics i bases de dades Ja hem dit que no es consideren in­­vents pa­­tentables ni els programes d’ordinador ni les bases de dades. Així, l’Agència de Valorització i Comercialització dels Resultats de la Investigació (AVCRI) de la UB, a més de tota la tasca vinculada a les patents del Grup UB, s’ocupa també de regis­ trar els programes informàtics creats als centres de la Universitat. «Ens interessa molt veure com protegir el programari ideat pels

reportatge: tinc una idea...

pas a pas La redacció

Internacionalització

La resolució

Un cop es considera que una invenció pot optar a obtenir una patent, s’ha de redactar una primera sol·licitud (sol·licitud primària), que cal presentar a l’Oficina Espanyola de Patents i Marques. A partir d’aquest mo­­ ment la patent ja està en tràmits i, en principi, es disposarà d’un termini de dotze mesos per demanar la patent en altres països. En el cas de les entitats públiques poden demanar l’ampliació del termini a 30 mesos presentant un altre tipus de sol·licitud anomenada Tractat de cooperació en matèria de patents (segons les sigles angleses PCT) dins els primers dotze mesos.

Una patent té més valor quan està reconeguda internacionalment, principalment en els països amb PIB més alt. Per ordre, aquests serien els Estats Units, la Xina, el Japó i altres països de la UE com ara Alemanya i França. Aquest procés, però, requereix una gran inversió econòmica. En el cas de la universitat, aquesta prèviament transfereix la tecnologia necessària per tal que l’empresa interessada, a banda de dur a terme el de­­ senvolupamen previ a l’explotació, n’assumeixi el cost.

Un cop concedida, una patent és un títol associat a un document i a un dret, generalment amb una durada de 20 anys des de la data de la primera sol·licitud, que autoritza la persona o entitat que tingui els drets a exercir l’explotació de l’obra en qüestió, així com a impedir-ne l’explotació per part de terceres persones que no disposin del seu consentiment. A canvi, haurà de descriure la invenció i fer-la pública dins el termini establert.

Transferència de tecnologia En el cas de les entitats públiques i, per tant, d’algunes universitats, l’interès principal és fer una transferència de la patent a una empresa que faci la inversió necessària per dur-ne a terme el desenvolupament i la posterior explotació. Això es pot fer en règim de cessió (venda), de llicència (lloguer), o mitjançant la creació d’una empresa derivada (spin-off) que naixeria amb la patent com a patrimoni (a la UB, la Fundació Bosch i Gimpera i l’AVCRI, en col·laboració, són les entitats encarregades de fer-ho).

investigadors», explica el director de l’AVCRI, José María Palacios.

Des de l’AVCRI es re­­gistren aquests programes a nom de la Universitat, que retorna als investigadors bona part dels beneficis generats. José María Palacios explica que aquest programari es genera des de facultats de diversos àmbits. Per exemple, l’AVCRI ha registrat programes que han sorgit arran de la recerca en psicologia. «Molts resultats de la investigació en humanitats passen per l’ordinador», afirma.

Les marques estan regulades per la seva pròpia llei de l’any 2001. A diferència de les patents, que tenen una durada de vint anys, les marques es poden anar renovant de manera indefinida mentre s’utilitzin. El registre d’una marca no es pot fer per a qualsevol producte en abstracte, sinó que s’ha de realitzar en funció d’unes categories definides per la

«Les patents poden tenir una gran importància per mantenir el lideratge en innovació d’un país», assenyala Joan-Ramon Borrell llei. Així, cal decidir quin ús se’n farà, si s’emprarà per identificar material de laboratori, de papereria, una peça de roba, etc. En el cas de la UB, per exemple, la Unitat de Patrimoni i Contractació s’encarrega de renovar periòdicament el registre de cinc marques distintives de la institució (com ara els dos cercles amb la sigla UB amb el dibuix de l’Edifici Històric o l’escut de la Universitat).

Disseny industrial UB Els llums de les columnes del vestíbul de l’Edifici Històric, obra dels dissenyadors Jordi Puig i Batalla, Cristóbal Alcalá Lara i José Luis Montilla Rodríguez, són l’únic cas d’un disseny industrial registrat per la UB.

19

20

reportatge: tinc una idea...

Protegir per avançar en el coneixement Una de les preguntes que ens podem fer és quin interès pot tenir a patentar una universitat i, en general, una entitat pública.

En aquest sentit, Pascual Segura, director del Centre de Patents de la UB i agent de la propietat intel·lectual a la UB, co­­menta que «de fet, patentar és una obligació moral de la universitat, perquè quan un descobriment té una possible aplicació industrial i no es patenta abans de publicar-se mai no arribarà al mercat i, per tant, tampoc a la so­­cietat». Si un descobriment es patenta és possible fer-ne la transferència i aconseguir que una empresa l’aprofiti i en faci l’explotació. «El fet que les coses estiguin protegides és la base per a l’explotació comer­cial», afirma José María Pala­cios, director de l’AVCRI. Patentar un invent no és en cap cas incompatible amb la pu­blicació d’aquest, que sempre es farà posteriorment a la sol·li­ci­ tud de patent. «L’objectiu de les pa­­tents (a la universitat) és aconseguir em­­preses interessades en l’explotació de la invenció. En ge­­ neral, les invencions que s’han dut a terme a la UB no són d’aplicació immediata al mercat i re­­ quereixen un desenvolupament a llarg termini, aproximadament de prop de deu anys», comenta Segura. Dins el Grup UB, la major part de les in­­vencions es fan en

L’AVCRI L’Agència de Valorització i Comercialització dels Resultats de la Investigació és responsable de la gestió estratègica i operativa de la transferència dels resultats de la recerca mitjançant la identificació, va­­lorització, protecció i comer­cialització de la propietat industrial i intel·lectual ge­­ nerada a la UB. En l’àmbit concret de la protecció del coneixement, l’AVCRI treballa conjuntament

Evolució del nombre de les sol·licituts de patents de la UB

25

15 11

3

2

3

5

5

4 0

6

8

10

14

15

11

7

2

1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

els camps de la biomedicina, la farmàcia, la química i l’electrònica, i també en l’àmbit de les TIC, principalment programes d’ordinador que no entrarien en el camp de les patents.

Des del 2006, dins els criteris específics de la Comissió Na­­ cional Avaluadora de l’Activitat In­­ves­tigadora, en l’apartat de les aportacions es valoren preferentment les «patents en explotació o programes d’ordinador, registrats, o sobre els quals almenys consti l’interès d’alguna empresa en la utilització, demostrat mitjançant un contracte de compravenda o contracte de llicència».

En aquest apartat també es valora l’extensió de la patent a l’àmbit internacional.

amb entitats com ara el Centre de Pa­­tents de la Universitat (ambdós ubicats al PCB). Més informació a: www.ub.edu/portaltransferencia/

Centre de Patents de la UB. Aquest centre va néixer l’any 1987 a la Universitat de Bar­ce­ lona com a organisme d’investigació dedicat principalment a tasques de recerca, docència i

Entre 1990 i 2007, des del Grup UB s’han dut a terme 146 sol·licituds de patents.

Segons la Llei de patents, els inventors que treballen al sector públic tenen dret a obtenir entre un i dos terços dels beneficis que produeixi la seva creació (si bé la titularitat de la patent és de la Universitat). En el cas concret de la UB, dins la Nor­ mativa sobre propietat industrial i propietat Intel·lectual de la UB (2006), el 50 % dels beneficis de la patent el rep l’inventor a títol particular, mentre que l’altre 50 % és per a la UB, tot i que el 25 % d’aquesta meitat reverteix en el grup de treball de l’inventor i l’altre 25 % restant es destina la institució.

documentació en el camp de la propietat industrial. L’any 1990 es converteix en un servei públic d’informació com a Biblioteca de Patents del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) de la Generalitat de Ca­ talunya. L’any 2006 signa un conveni amb l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), amb la qual cosa esdevé un centre docent sobre sistemes de pa-

Un exemple amb èxit L’any 2002 es va sol·licitar la patent d’un descobriment d’un equip de la UB liderat per l’investigador Juan Gil, del Departament de Ciències Fisiològiques II a l’Hospital de Bellvitge, Clara Campás i Jose Manuel Blanco, que actualment treballen fora de la UB. Aquests in­vestigadors havien trobat un nou ús terapèutic d’una substància ja coneguda anomenada acadesina. Concretament, van descobrir que es podia aplicar al tractament de la leucèmia limfàtica crònica de tipus B que afecta prop de 300.000 persones.

Durant la fase de sol·licitud es va poder fer una transferència a l’empresa biotecnològica

tents per a tot l’Estat espanyol.

Paral·lelament, ha actuat com a Unitat de Patents del Grup UB, canalitzada per l’AVCRI, que rep les sol·licituds.

La Fundació Bosch i Gimpera és el Centre de Transferència de Coneixement, Tecnologia i Innovació de la Universitat de Bar­ celona. Posa a l’abast de les empreses, les institucions i la so­­cietat,

reportatge: tinc una idea...

Distribució dels beneficis d’una patent a la UB Per a la institució

25 %

Per a ús particular de l’inventor

50 %

Per al grup de treball

25 %

Advancell, ubicada al Parc Cien­­tífic de Bar­celona. En el contracte es van vendre els drets de la sol·licitud interna­ cional de la patent i la possibilitat de desenvolupar els assajos clínics necessaris. Advancell va assumir els costos de de­­ manar les patents internacionals i va començar a desenvolupar el projecte. Per fer-ho, es va as­­sociar amb la farmacèutica bri­tànica Protherics, que va aportar 28 milions d’euros per al desenvolupament (actualment es troba en la fase III d’assaig clínic). En cas que s’arribés a l’explotació de l’invent, és a dir a la comercialització, la UB rebria el 0,5 % de les vendes del fàrmac.

les capacitats cientificotècniques, els resultats de la recerca i el saber fer (know-how) generat en el si del Grup UB, treballa per aconseguir que els resultats de la recerca de la UB amb potencial suficient arribin al mercat a través de la creació de noves empreses basades en el coneixement i la llicència de patents, i promou l’esperit emprenedor en l’entorn universitari.

Pel que fa al disseny indus­ trial, que també disposa de la seva pròpia llei que data de l’any 2003, la Universitat té un cas de disseny industrial propi: els llums de les columnes del vestíbul de l’Edifici Històric. Val a dir que, malgrat que no sigui estrictament propietat industrial, la legislació també protegeix el secret empresarial, o el saber fer —en anglès know how. Es considera secret d’empresa aquella informació exclusiva que té una empresa i que li atorga un avantatge competitiu, per la qual cosa s’esforça a mantenir-la en secret. Es vulnera el secret d’empresa quan s’obté aquest saber fer de manera il·legal. «Per exemple, quan s’aconsegueix una llista de distribuïdors o de clients mit­jançant el suborn a un empleat, forçant un pany o trencant un vidre i entrant

il·legalment en una oficina», explica el professor Pellisé.

«El “gran defecte” de la legislació en patents i marques és que no hi ha una patent substantiva (ni tan sols a la UE) que valgui per a una pluralitat d’estats, sinó només convenis, com el de la Patent Europea, que faciliten el registre però sense evitar passar per una fase ne­­cessària de validació nacional en cadascun dels es­­tats; a més tampoc existeix una única jurisdició de defensa de la patent», afirma Jaume Pellisé. És a dir, per patentar un invent cal fer-ho país per país.

Això representa un gran cost econòmic a l’hora de fer una patent interna­cional. «Al contrari del que pugui semblar, les patents sovint no surten de grans laboratoris d’R+D+i, sinó que moltes vegades són obra de

petits inventors, els quals s’han d’associar amb una gran companyia perquè no poden as­­sumir el cost de patentar a escala internacional», explica Pellisé. La Unió Europea fa anys que està treballant en el projecte d’una única i verdadera patent comunitària, que, a hores d’ara, encara no s’ha pogut dur a terme.

21

22

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

Un canvi incòmod

Diàleg sobre l’escalfament globa Els científics alerten que vivim en un planeta cada cop més càlid. Però la Terra ha registrat molts canvis climàtics en el passat. L’escalfament global, el problema mediambiental més greu del segle xxi, és un fenomen d’abast global que afectarà sobretot els països més desfavorits del planeta pel que fa a precipitacions. Sobre la crisi ambiental, els models econòmics, la sostenibilitat ambiental i els desafiaments científics, en un món transformat pel canvi climàtic, en parlem ara amb Ileana Bladé, M. Carmen Llasat i Javier Martín-Vide, experts revisors de l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), premiat amb el Premi Nobel de la Pau 2007, juntament amb l’Al Gore.

Text:

Rosa Martínez Fotografies: Foto: NASA / Jeff Schmaltz, MODIS Land Rapid Response Team.

Ileana Bladé Doctora en Ciències Atmosfèriques per la Universitat de Washington i professora de Física del Clima del Departament d’As­ tronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona. Està especialitzada en variabilitat climàtica, principalment en relació amb el fenomen d’El Niño, i en interaccions de gran escala entre l’atmosfera i l’oceà. El seu treball es basa en l’anàlisi de dades observacionals i dades obtingudes de simulacions numèriques amb models de clima global (GCM). Revisora del Journal of Climate i Climate Dynamics, ha publicat articles internacionals sobre teleconnexions climàtiques associades a El Niño. Actualment estudia també la simulació de la precipitació en els models emprats per l’informe de l’IPCC a escala continental i regional, en especial, de la Mediterrània, amb la finalitat de reduir la incertesa en la predicció d’aquests models.

J. M. Rué

M. Carmen Llasat Professora titular del Dept. d’Astronomia i Meteorologia de la UB i cap del Grup d’Anà­ lisi de Situacions Meteoro­ lògiques Adverses (GAMA). És experta en l’estudi de les inundacions, i tracta altres ris­ cos naturals, i el seu impacte i sensibilització so­cials. Ha estat presidenta de la Secció de Natural Hazards de l’Euro­ pean Geosciences Union, editora en cap de la revista Natural Hazards and Earth System Science i coordinadora internacional del tema «Heavy Rains» del pro­ grama AMHY/FRIEND de la UNESCO. Participa en projectes de la UE. Autora de més d’un centenar d’articles i capítols de llibres inter­ nacionals, ha estat revisora dels informes de l’IPCC de 2001 i 2007 i és membre de grups de treball de la UNESCO sobre canvi climàtic i aigua, i del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya.

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

de?

al al planeta Controvèrsia o consens Ileana Bladé (IB): No és cert que hi hagi debat científic sobre si s’està produint escalfament global o no. Aquest debat és a l’opinió pública, als mitjans de comunicació, que volen presentar-lo com un tema controvertit. El debat científic va en una altra direcció. No ens preguntem si hi ha canvi climàtic o no, parlem d’altres aspectes com ara, fins a quin punt tot l’escalfament té un origen antropogènic? Quines possibilitats hi ha que el procés s’acceleri per retroaccions positives al sistema climàtic? En termes científics, tampoc no parlem de canvi climàtic —com a la premsa— sinó d’escalfament global, que és l’aclaparadora evidència. Que la Terra s’està escalfant no solament ens ho diuen les dades observacionals, sinó que és la conseqüència de teories i principis físics que no es discuteixen. No hi ha una «teoria de l’efecte hivernacle» que s’ha de debatre.

Que existeix l’efecte hivernacle a la Terra és

un fet. Sense aquest efecte no seria possible la vida en el nostre planeta, ja que la temperatura seria 30 ºC més baixa. Això se sap des de final del segle XIX! I si augmenten els gasos hivernacle, la temperatura global de la superfície ha de pujar. Si no fos així es violaria el principi de conservació de l’energia. Això és pura física!

M. Carmen Llasat (MCL): És cert, en l’àmbit científic hi ha un gran consens.

Sabem que el clima és dinàmic, evoluciona constantment, i al llarg de la història del planeta hi ha hagut diversos canvis climàtics. Ara les paraules clau són mitigació, adaptació, i sobretot, anticipació, però el que més preocupa és la nostra responsabilitat, esbrinar el paper de l’ésser humà quan altera cicles que són totalment naturals a la Terra. Després, també ens preocupem per la mitigació dels efectes o el procés d’adaptació. Tenim evidències que són fets indiscuti-

Javier Martín-Vide Catedràtic del Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, és matemàtic i doctor en Geografia i Història. Cap del Grup de Recerca de Climatologia de la UB, és expert en estudis sobre variabilitat i canvi climàtic. És autor de 25 llibres i més de 300 articles, ha dirigit 11 tesis doctorals, i ha participat en els projectes europeus ADVICE, IMPROVE i COST-733. Ha estat primer president de l’Associació Espanyola de Climatologia, president del Consell Assessor del Meteocat, membre editorial de l’International Journal of Climatology, i expert revisor del quart informe de l’IPCC. Algunes de les seves obres més recents són El tiempo y el clima (2003) (Premi Serra d’Or 2004), Los mapas del tiempo (2005) i Aspectos económicos del cambio climático en España (2007).

bles, però continuem estudiant aspectes que no són prou coneguts encara. Parlem de consens pel que fa als científics, tot i que ens movem en un territori de certeses i incerteses.

Javier Martín-Vide (JMV): Són pocs els col·legues que discrepen respecte al fet que el planeta s’està escalfant. A la vista dels indicadors climàtics, geològics, glaciològics, etc., un alt percentatge dels experts diu que el planeta s’està escalfant des de fa dos o tres dècades. Això, pel que fa als científics.

Ara bé, és curiós, quan et conviden a un programa de televisió, la pregunta sempre és: «I no hi esteu tots d’acord, oi?». Quan es parla de canvi climàtic, en els mitjans de comunicació, es vol donar la imatge d’una comunitat científica dividida al 50 %. No interessa que hi hagi coincidència de criteris. Però el quart informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, l’IPCC, ho diu ben clar: l’escalfament global és inequívoc.

23

24

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

Ileana Bladé:

«No tenim un laboratori per estudiar el canvi climàtic, ni una Terra paral·lela per experimentar»

Home i clima al planeta IB: Sempre hi ha hagut canvis en la temperatura del planeta, però era un món diferent, menys vulnerable que el d’ara. Ens enfrontem a un problema totalment diferent.

Si en el futur, el nivell del mar pugés cinc metres (com en la darrera època càlida, la que va precedir la darrera edat de gel), l’impacte sobre les àrees costaneres i la població d’aquestes zones seria enorme. L’escala de temps també és un factor diferencial: el canvi climàtic actual està tenint lloc a un ritme rapidíssim. Nosaltres «potser» tenim prou recursos, «potser» podrem adaptarnos als canvis, però moltes espècies no podran fer-ho.

MCL: És important que la societat entengui que l’ésser humà té un paper en aquest procés. No és la primera vegada que l’home influeix en el clima. L’espècie humana, a escala més petita, local, sempre ha alterat el medi natural. Però ara l’home és capaç de percebre el seu paper a escala global. Quan parlem d’això, ens estem referint a una dimensió cognitiva i d’ètica, de presa de consciència per part de tothom. I per primer cop, tenim eines per conèixer el problema i saber què cal fer.

JMV: Els humans sempre hem adaptat el medi que ens envolta a les nostres exigènci-

es, però des de fa poques dècades som capaços de deixar la nostra petjada a escala global. La gran novetat és aquest canvi d’escala: l’impacte que provoquem és d’abast planetari. Quan jo estudiava a la Facultat de Geografia i Història, al professor de Climatologia li preguntàvem cap a on anava el clima del planeta. Ell no dubtava mai, la resposta sempre era «cap a la pròxima glaciació». És obvi, estem en un període interglacial, en pocs milers d’anys hi haurà una etapa glacial per causes naturals. No obstant això, des de fa dues dècades, vivim en una nova realitat, un escenari amb noves necessitats de coneixement i atenció. I pocs ho haurien sospitat trenta anys enrere.

Projeccions de futur IB: No tenim un laboratori per estudiar el canvi climàtic, ni una Terra paral·lela per experimentar. La nostra eina de laboratori són els models de simulació climàtica. El nostre nivell de confiança en els resultats varia segons la variable que considerem: en particular, la confiança és altíssima si parlem de temperatura global i continental, ja que se simula molt bé. La confiança és menor en el cas de les precipitacions, ja que els models actuals només són capaços de simular els patrons generals de precipitació a grans trets. La nostra confiança és molt

L’escalfament global és un fenomen… inequívoc, inusual, antròpic,

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

alta quan afirmem que l’escalfament continuarà encara que no puguem dir exactament quan i quant. A vegades se’ns retreu que no tinguem una certesa absoluta i se’ns diu: «Si no esteu segurs al 100 % del que dieu, per què cal canviar tot el nostre sistema econòmic?». Però en ciència la seguretat absoluta no existeix. Tothom pren decisions cada dia sense cap certesa absoluta (des de quin tractament mèdic seguir fins a com vestir-se per sortir al carrer). Per què a nosaltres se’ns exigeix un 100 % de seguretat quan el risc de tenir conseqüències greus és altíssim?

MCL: Tenim un gran repte, que és millorar els models de predicció per a les diferents variables. En climatologia, hi ha una infinitat de variables d’alta complexitat. Si és difícil parlar de l’impacte sobre la pluja, encara ho és més si pensem en el cabdal dels rius. Són més les incerteses i els factors que s’han de tenir presents. La societat, el públic, ens demana certeses. Volen que els científics parlem en un llenguatge de «blanc o negre». Científicament parlant, això no és possible. No tenim certeses absolutes en moltes variables. Quan la gent mira la previsió meteorològica a les notícies, el que vol saber és si demà plourà o no, simplement. Però la gent ha de saber conviure amb la incertesa, tal com ho fa en altres aspectes de la vida.

JMV: Ningú no sap què passarà el 2050 ni el 2100. Els models climàtics són l’eina més potent que tenim per saber com aniran les coses. Els científics treballem amb hipòtesis, que són els escenaris d’emissions, forçosament variats: per exemple, qui podria dir quants milions d’habitants tindrà el planeta el 2100? Què passarà amb els combustibles fòssils? La gent, viatjarà més en avió o per carretera? Segons fem servir una o altra hipòtesi socioeconòmica de partida, els models ens donen uns resultats o uns altres, però totes les projeccions dibuixen un escenari climàtic més càlid. En canvi, si parlem de pluges, en el món mediterrani la incertesa és alta.

A Catalunya, per posar-ne un exemple, encara no podem dir que el senyal de la pluja vagi a la baixa. En bona part de la península Ibèrica, si n’exceptuem el sud, plou igual que fa 100 anys, tot i que les previsions apunten cap a menys pluja. En un sentit global, tenim clar que ens tocarà viure en un planeta més càlid en les dècades futures, i també a casa nostra. Això és pràcticament inevitable, passi el que passi.

Un món més sostenible IB: A Occident, tenim una mena de ceguesa, com un «punt cec». Els recursos són limitats al planeta, però els estem explotant fins al límit a un ritme que no és sostenible. Tot això ho sabem en un sentit cognitiu, però és com si portéssim ulleres d’ase. En el passat,

25

es van extingir moltes civilitzacions que es van autodestruir per una mala gestió dels recursos, o perquè van esdevenir tan vulnerables que van acabar desapareixent a causa d’una petita pertorbació climàtica, ambiental o econòmica. El problema ara és molt pitjor perquè estem parlant d’una pertorbació —l’escalfament— que tindrà efectes a escala global sobre un món molt vulnerable.

JMV: Els canvis ambientals han estat un estímul per al progrés de la humanitat. El regadiu, per exemple, s’iniciava a l’antiga Mesopotàmia durant el neolític. Hi havia una greu crisi de sequera, i les civilitzacions dels marges dels rius van haver d’adaptar-se per sobreviure. Ara, la gent, tot el planeta, està estressat. És com si tot el món estigués patint un estrès personal, col·lectiu, informatiu. No tenim temps de reflexió, de silenci. Som uns 6.700 milions d’habitants al planeta, la majoria amb una sobresaturació d’estímuls. Si fem una metàfora holística, el planeta també té el mateix estrès.

El problema és, en el cas de l’escalfament global, intentar mitigar-lo i no traspassar el llindar que desencadeni alguns processos irreversibles. Encara som a temps de mitigar i aturar el procés en un llindar raonable; aquesta és la idea que s’ha de comunicar.

MCL: L’estrès obliga a un consum desmesurat. Potser és moment de canviar el model exagerat de consumisme de la nos-

preocupant, inevitable, oportú, global, irreversible, injust, perdurable Imatges cedides per Bibiana Bonmatí, J. M. Rué i Francisco Gutiérrez.

26

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

Javier Martín-Vide:

«Encara som a temps de mitigar i aturar el procés en un llindar raonable»

tra societat. Tothom vol viure amb el màxima confort, i convindria acceptar un cert grau d’incomoditat a la nostra vida. Per ètica i sostenibilitat, hem de mirar més el nostre entorn i viure-hi en consonància. Què cal que entengui la població de tot això?

Per començar, que els canvis climàtics sempre han existit. El que no és usual és l’anomalia de temperatura que detectem ara, ni tampoc ho és l’increment que es prediu. No és un factor natural, i ni que fos així, és imprescindible que l’home hi faci alguna cosa. Si fem arribar el missatge que el canvi climàtic és usual, la gent continuarà el seu ritme de vida com si no passés res. Si diem que és catastròfic, la resposta serà passiva, «tampoc no s’hi podria fer res». Encara s’hi pot fer alguna cosa i tothom ha de participar en aquest procés.

Una veu mediàtica IB: Al Gore és molt bon comunicador i està molt ben informat. La major part del que

diu a Una veritat incòmoda és correcte científicament, encara que caldria matisar algun aspecte. El documental té un estil propi, diferent del científic, i és un treball meritori. És una pel·lícula per convèncer el públic, però no sé quin efecte real té sobre la població.

No vull ni parlar de Michel Crichton, l’autor del Jurassic Park i del State of fear, on posa en qüestió el canvi climàtic. Aquest tipus de personatges defensen la seva ideologia des d’una posició de no-veritat. Diuen el que volen, sense proves, sense seguir normes de veracitat, a diferència del que fan els científics. Són personatges molt perniciosos; no són contrincants vàlids, presenten un argument aparentment sòlid que no resisteix l’anàlisi científica.

JMV: Al meu parer, l’efecte del documental de l’Al Gore en l’opinió pública ha estat positiu, hi ha enquestes que ho valoren així. Està ben fet, té un excel·lent guió a l’estil de Hollywood, amb els típics recursos que toquen la fibra sensible, i manté l’atenció del públic durant tota la projecció.

Això no és freqüent en un documental sobre ciència. Científicament, un alt percentatge de tot el que es diu és cert, només si ho mirem més en detall, trobaríem exageracions en alguns casos.

Desequilibris Nord-Sud IB: Una primera constatació: la precipitació és difícil de simular acuradament amb models, però si el cicle hidrològic s’accelera (com hauria de passar en resposta a un augment de temperatura), és evident que plourà més als llocs on ara plou amb més freqüència, i on ara plou menys, la sequera s’agreujarà. A tota la banda subtropical del planeta, on actualment ja trobem desertificació i aridesa, i en particular a Àfrica, el procés s’accentuarà. Com podries calcular el cost d’un fenomen que afectarà generacions i generacions? Qui posarà preu als efectes negatius de tot això?

MCL: No només canvia el clima al planeta. També hem de considerar el creixe-

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

Nobel per a la lluita mediambiental Al Gore, exvicepresident dels Estats Units i autor del documental Una veritat incòmoda, i el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), van rebre el Premi Nobel de la Pau 2007 pel treball divulgatiu de l’acció de l’ésser humà sobre el canvi climàtic.

L’últim informe de l’IPCC subratlla que l’escalfament global de la Terra és un fet «inequívoc» que pot atribuir-se —amb un grau de certesa superior al 90 %— a l’acció de l’home. Entre els 1.200 autors de l’informe, hi ha un únic autor català, Xavier Rodó, director del Laboratori de Recerca del Clima (PCB-UB). Entre els centenars d’experts de tot el món que han participat en el procés de revisió, hi destaquen els investigadors de la UB Ileana Bladé, M. Carmen Llasat i Javier Martín-Vide. De l’informe esmentat, en destaquen les conclusions sobre l’escalfament global com a fenomen inequívoc; la mitigació i l’adaptació, elements clau en la lluita contra el canvi climàtic, i l’augment de la temperatura global durant el pròxim segle per la inèrcia climàtica, es faci el que es faci.

ment exagerat de la població en algunes zones, l’ús adequat del territori o no. A escala global, cada cop hi ha més vulnerabilitat enfront dels riscos naturals. Entre la línia Nord-Sud, les diferències en el futur seran encara més grans. La vulnerabilitat de la població quant a salut i qualitat de vida en molts països del Tercer Món és també més alta, i aquí les projeccions negatives són més clares. Com posar-li un preu econòmic si, a més, la valoració de costos canvia segons el lloc on facis el càlcul?

JMV: Quan va acordar-se el protocol de Kyoto, el desembre del 1997, la comunitat científica es dividia entre optimistes i pessimistes. Optimistes, perquè dur a terme la reunió ja era tot un èxit. Pessimistes, perquè tot això no aturaria l’escalfament. Aleshores tothom pensava que el «dolent» era els Estats Units. La Xina i l’Índia ara ens preocupen molt més, el creixement econòmic d’aquests països s’ha disparat, i això té un enorme impacte en el planeta. Cap al 2020, la Xina po-

dria ser la primera potència mundial per davant dels Estats Units. El 1997, tot això no hi era present en l’escenari mundial. El canvi climàtic el patiran sobretot les poblacions més pobres. La pregunta ara és: quin exemple podrem donar els països del Primer Món als altres països?

Canvis en positiu IB: Em costa veure cap efecte positiu en la problemàtica de l’escalfament global. Segurament, si et poses a buscar aspectes positius de qualsevol desgràcia els acabes trobant. Però no és això (com a molt seria una consolació). Des del moment que desviem el planeta de l’equilibri actual, ningú no pot saber el que passarà al final, ni quins llocs en sortiran beneficiats o perjudicats, ni com canviaran els milions de factors que són sensibles al clima. No vull buscar «aspectes positius» del canvi climàtic. Millor que tot això no passi: el risc que els efectes negatius siguin aclaparadors és massa gran.

JMV: El canvi climàtic és un toc d’alerta a escala mundial i som conscients per primer cop que l’impacte té un abast planetari. La crisi climàtica obrirà noves oportunitats que hem d’aprofitar. Hem de preveure canvis, fer obres d’enginyeria per adaptar-nos-hi, diversificar els negocis empresarials. El turisme es desestacionalitzarà, per exemple. Tindrem desequilibris hídrics, més riscos, inundacions, sequeres, onades de calor i fred, però adaptar-s’hi és també aprofitar les noves oportunitats. L’escalfament global és un canvi que podria ser fins i tot «oportú»: ens farà reaccionar a gran escala, potser ens obligarà a desenvolupar-nos sense gastar més, ni guanyar més, i a trobar noves fórmules de progrés de la humanitat.

MCL: Jo afegiria a totes aquestes raons que el canvi climàtic ha fet que més gent es mostri sensibilitzada envers la problemàtica ambiental a tot el món. És una bona oportunitat per comunicar l’estat mediambiental del planeta, de reflexionar sobre el nostre model de desenvolupa-

27

28

diàleg: Un canvi incòmode? Diàleg sobre l’escalfament global al planeta

M. Carmen Llasat:

«És una bona oportunitat per reflexionar sobre el nostre model de desenvolupament»

ment, de millorar la formació de l’alumnat en matèria ambiental, d’impulsar la recerca interdisciplinària en tots els temes en què la meteorologia o la climatologia puguin incidir-hi…

A escala local IB: Cal augmentar l’eficiència d’utilització dels recursos energètics i estalviar energia, però abans de tot no malbaratar-ne. Podem parlar de mitigació, d’adaptació, de noves tecnologies, de reducció d’emissions de CO2, etc., però estic convençuda que bona part de la reducció podria fer-se simplement no malbaratant els recursos que tenim. I això no s’està fent. El missatge social per estalviar energia i recursos ha de ser més contundent i efectiu, per exemple, a la nostra Universitat. Hi ha una certa sensibilitat de tota la problemàtica mediambiental en el món universitari, però voldria veure una iniciativa de la UB per, realment, reduir el consum d’energia a la UB i canviar la nostra actitud respecte a la utilització de l’energia.

MCL: A tot Catalunya, s’està fent una gran tasca que és evident en l’àmbit de l’Administració, dels ajuntaments, etc. En alguns casos, la feina feta és fins i tot redundant. Però tot això no servirà per a res si el treball es queda al calaix. És hora de posar fil a l’agulla. Les universitats, com diu la Ileana, han d’apostar per liderar aquestes iniciatives mediambientals, i la UB podria tenir-hi un bon paper. Si la gent disposa de bons exemples de referència, és més fàcil que els segueixi.

JMV: En el territori català s’estan fent moltes accions per lluitar contra el canvi climàtic. Penso positivament que els nostres administradors tenen prou consciència de la importància del problema al qual ens enfrontem. En un sentit més local, coincideixo amb el missatge de les meves companyes: estalviar és fonamental. I en els espais de les universitats, hem de promoure els bons hàbits: coses tan fàcils de fer, com, per exemple, que cada professor, quan vagi a classe, tanqui els llums del seu despatx…

El canvi als mitjans La prudència amb què la majoria de científics treballa no permet d’obtenir les informacions contundents que molts mitjans de comunicació i els seus lectors, oients o espectadors cerquen. Això ho han aprofitat els escèptics sobre el canvi climàtic, que han tingut una presència en els mitjans molt superior a la que les seves publicacions sobre el tema, en revistes especialitzades i revisades per parts, haurien merescut.

Les proves sobre el canvi climàtic s’han acumulat amb tanta consistència que ja no es tracta d’explicar si es produirà o no, sinó de com serà el fenomen, quins efectes tindrà i com els podem mitigar. És cert que la informació encara pot estar plena de matisos, però en la informació a un públic general voler donar cabuda a tots els dubtes i detalls acaba per confondre i, fins i tot, crear rebuig sobre el missatge principal, cosa que no vol dir que s’hagi de simplificar massa el discurs.

Els darrers anys el canvi climàtic ha passat a ser un tema habitual o força present en tots els mitjans d’informació general. A més, progressivament s’ha anat relacionant no

només al clima futur, sinó també a les conseqüències ecològiques, però també sanitàries, econòmiques, socials i, fins i tot, polítiques i estratègiques que pot tenir. Quan es passa del discurs general a mostrar tots aquests impactes més específics, es pot dir que s’ha entrat en una nova etapa en el tractament de la qüestió.

Si bé els periodistes especialitzats segueixen informant amb rigor sobre el tema, caldria, per arrodonir-ho, eliminar les frivolitats que molts articulistes o tertulians habituals es permeten en força ocasions, quan, empesos per l’actualitat, deixen de banda la prudència i donen la seva visió sobre el canvi climàtic.

Xavier Duran Director del programa El medi ambient de TV3

30

notícies

El catedràtic Josep Samitier, rector en funcions fins a les eleccions d’octubre

Un Consell de Govern extraordinari de la UB del passat mes d’abril va aprovar que les properes eleccions a rector o rectora de la UB es convoquin durant la primera quinzena de setembre per tal que es duguin

a terme durant la segona quinzena d’octubre. Fins aleshores, el catedràtic Josep Samitier és el rector en funcions de la Uni­­ versitat de Barcelona i substitueix en el càrrec Màrius Ru­­bi­ ralta, nomenat secretari d’Estat

d’Universitats en el nou Govern central.

Josep Samitier, que era vicerector d’Innovació i Programes Internacionals de Recerca abans d’assumir el càrrec de rector en funcions, és catedràtic d’Electrònica de la Facultat de Física. Nascut a Barcelona el 1960, ha exercit de cap d’estudis i director de departament, a més d’haver estat membre de les comissions per elaborar els darrers plans d’estudis de Física i d’Enginyeria Electrònica. És expert en metodologia d’avaluació de la qualitat universitària i membre de nombroses comissions d’avaluació per al Consell d’Universitats estatal i per a diferents agències autonòmiques, com ara l’AQU i l’ACUA. Pel que fa al govern de la Universitat, ha ocupat també el càrrec de vicerector de Política Internacional.

En l’àmbit de la recerca és membre de l’Institut de Nano­ ciència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona (IN2UB), coordinador del Grup de Re­ cerca Consolidat de Sistemes

d’Ins­trumentació i Comunica­ cions (SIC), director del Laboratori de Nanobioenginyeria, adscrit a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) i director adjunt del Centro de Investigación Biomédica en Red. Bioingeniería, Biomate­ riales y Nanomedicina (CIBERBBN). Ha publicat més de 150 articles en revistes internacionals indexades, més de 170 ponències en congressos internacionals i ha dirigit 10 tesis doctorals.

En el camp de la innovació i la transferència és coordinador de la Plataforma Tecnològica Espanyola de Nanomedicina des que es va fundar; codirigeix el Centre d’Enginyeria de Microsistemes (CEMIC) de la Xarxa d’Innovació Tecnològica XiT promoguda per la Generalitat de Ca­ta­lunya i va desenvolupar durant quatre anys les funcions de subdirector del Parc Científic de Bar­celona. L’any 2003 va rebre el Premi Ciutat de Bar­ce­ lona en la categoria d’innovació tecnològica.

Sessió extraordinària del Claustre Durant la reunió extraordinària del Claustre del passat 30 de maig, el rector en funcions Josep Samitier va presentar un informe de gestió de l’equip de govern al llarg del qual va fer èmfasi especial en el procés de construcció de l’espai europeu d’educació superior (EEES). Samitier va qualificar aquest procés d’«oportunitat per millorar», i va apuntar que per tal que tingui èxit calen «els mitjans adequats i un diàleg constant entre tots els membres de la comunitat universitària» sense «dogma-

tismes previs ni temors als canvis». A fi que l’EEES es dugui a bon terme, Samitier va assenyalar com a elements clau el tema del finançament de les universitats i «una política justa i equitativa de beques». Així mateix, el rector va dedicar un apartat especial de la seva intervenció a la situació economicofinancera de la UB, sobre la qual va concloure que «hi ha un camí de negociació establert, no fàcil, en el qual la Universitat de Barcelona té arguments sòlids per convergir cap a una estabilitat pressu-

postària». En aquest context, el rector en funcions de la UB va fer referència a la recent aprovació del pressupost del 2008 de la UB, i va remarcar, entre altres aspectes, el reconeixement de la situació financera deficitària de la UB en les quanties expressades tant en els tancaments pressupostaris com en els informes econòmics presentats.

En el decurs de la sessió també van presentar informes davant el Claustre sobre l’estat de del procés d’adaptació a l’espai euro-

peu d’educació superior, la vicerectora de Política Acadèmica i Convergència Europea, Rosa Nonell, i el vicerector de Recerca, Marçal Pastor. D’altra banda, el Claustre va votar favorablement les propostes d’acord presentades a la reunió sobre la sol·licitud de pronunciament del Claustre a favor de la resolució pacífica i dialogada dels conflictes produïts dins les universitats catalanes; el pronunciament davant de l’aplicació de l’EEES; i la relacionada amb els encausats per la crema de fotografies.

notícies

La UB ofereix 115 màsters oficials per al curs vinent El curs 2008-2009, la Universitat de Barcelona oferirà fins a 115 màsters oficials, amb la qual cosa s’assolirà la implantació en tots els àmbits del coneixement en què participa la UB. Amb l’ob­ jectiu d’adaptar-se al nou espai europeu d’educació superior (EEES), la Universitat ha anat ampliant l’oferta de màsters oficials, que per al curs 2006-2007 era de 41 i per al curs 2007-2008 va arribar als 88. En aquest sentit, la posada en marxa de les titulacions de grau a la UB a partir del curs 2009-2010 és la següent fita que s’ha d’assolir en aquest procés de convergència europea.

Des de la pàgina web http:// www.ub.edu/masteroficial/ es

pot accedir a la informació completa dels màsters oficials, que inclou un apartat amb respostes a les preguntes més freqüents sobre aquestes titula­ cions. A més, fa més d’un any que la Universitat de Barcelona va posar en marxa l’Oficina d’Informació dels Màsters Oficials amb l’objectiu d’atendre consultes personalitzades, ja sigui presencialment, per telèfòn (934 034 400) o a través del correu electrònic (master.oficial@ub.edu).

En aquest sentit, cal assenyalar també que la UB posa a disposició de la comunitat universitària, a l’adreça http://sgac. ges.ub.es/oid/estudis/masters/ index.html, alguns dels estudis

estadístics que es duen a terme sobre aquest àmbit. S’hi inclouen estudis sobre l’alumnat que es preinscriu i es matricula a les titulacions de màster oficial, que

s’han elaborat mitjançant l’anàlisi de les dades principals com ara el sexe, l’edat, la nacionalitat o la universitat de procedència, entre d’altres.

Al capdavant en producció científica en ciències del mar a tot l’Estat La UB és la universitat capdavantera en productivitat i impacte científics en ciències del mar a tot l’Estat, segons l’informe Las Ciencias y Tecnologías Marinas en España, editat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i basat en l’anàlisi de l’activitat científica dels investigadors espanyols en ciències i tecnologia marines entre el 1994 i el 2004, segons dades del Thomson Institute for Scientific Information.

La UB se situa, doncs, com a universitat líder en producció científica en ciències del mar (1994-2004), amb dues de les facultats més productives al país, Biologia i Geologia, com a centres punters en biologia marina i en investigació oceanogràfica, respectivament. Les tres institucions més productives a tot l’Estat són l’Institut de Ciències del Mar - CSIC (545

documents), la Facultat de Biologia de la UB (399) i l’Institut d’Investigacions Marines - CSIC de Vigo (391), en un rànquing nacional que aplega 23 centres, en què també figura la Facultat de Geologia (115).

Les facultats de Farmàcia i Geologia de la UB se situen entre els 14 centres amb una mitjana d’impacte més gran pel que fa a publicacions de tot l’Estat. A més, la Facultat de Geologia de la UB és un dels centres que més van créixer en relació amb aquest paràmetre, cosa que en triplica el valor.

Quant al nombre de cites rebudes per publicació, les facultats de Biologia, Farmàcia i Geologia de la UB són alguns dels centres amb més cites per document a tot el país, i també amb més highly cited papers (HCP), documents amb 16 o més cites.

La UB és, d’altra banda, la universitat amb més experts d’entre els 21 més citats de tot Espanya, en una llista on figuren els professors Javier Romero (Facultat de Biologia) i Miquel Canals, cap del GRC en Geociències Marines (Facultat de Geologia). En concret, Javier Romero, membre del GRC en Biologia i Ecologia Bentòniques, és un dels científics amb major índex H (Hirsch), un altre dels indicadors.

Entre l’1 % de científics més citats en ciències i tecnologies marines a tot el món, hi ha almenys 58 investigadors de tot l’Estat. La UB és, un cop més, la universitat amb més experts citats en aquest rànquing estatal, en què destaquen els investigadors Miquel Canals (Facultat de Geologia), Javier Romero i Enric Sala (Facultat de Biologia), i M. Teresa Veciana i M. Carmen Vidal Carou (Facultat de Farmàcia).

Quant a les publicacions dels investigadors espanyols amb més cites, pel que fa a la UB, l’informe destaca un article publicat pels professors Àlex Aguilar i Assumpció Borrell, de la Facultat de Biologia, al Science of the Total Environment (1994); el de Josefina Martínez, de la Facultat de Biologia, a l’Aquatic Microbial Ecology (1996), i el de Xavier Rodó i Fran­ cisco Comín, del Laboratori de Recerca del Clima del PCB-UB, al Climate Dynamics (1997). L’informe també recorda la figura indiscutible de Ramon Margalef (Barcelona, 1919-2004), catedràtic d’Ecologia de la UB des del 1967 —el primer a tot l’Estat espanyol— i impulsor de la recerca en ciències marines a tot el país. L’informe Las Ciencias y Tecnologías Marinas en España està coordinat per Carlos Duarte (CSIC–UIB).

31

32

notícies

Graça Machel, doctora honoris causa a la UB «Som al 2008 i encara constatem evidències de discriminació de la dona en totes les latituds del planeta» va dir Graça Ma­ chel, presidenta del GAVI Fund Board, organ finançador de la Global Alliance for Vaccines and Immunization (GAVI) i Premi Príncep d’As­túries de Cooperació Internacional 1998, investida doctora honoris causa l’abril en un acte presidit pel rector en funcions Josep Samitier. Fundadora i presidenta de la Fundaçao

para o Desenvolvimiento da Comunidade (FDC) —la primera institució creada a Moçambic per contribuir al desenvolupament i la justícia social— Machel va ser apadrinada pel catedràtic del Departament de Salut Pública de la UB, Pedro L. Alonso, cap del Servei de Medicina Tropical i Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona i director del Centre de Recerca en Salut Internacional de Bar­ce­ lona (CRESIB).

Graça Machel (Moçambic, 1946) és un referent mundial en la defensa dels drets dels infants i les dones i la promoció de l’alfabetització a escala mundial. Segons Pedro L. Alonso, «estem davant d’una de les dones més respectades, carismàtiques i influents no sols de l’Àfrica, sinó també del món —una autèntica veu global d’autoritat moral reconeguda».

Secretària d’Estat d’Educació i Cultura a Moçambic durant el període 1983-1989, ha presidit

la Comissió d’Estudis de les Nacions Unides sobre l’Impacte dels Conflictes Armats en la Infància i la Comissió Nacional de la UNESCO. «De tots els grups socials més vulnerables —va dir Machel al Paranimf de la UB— els nens són, sens dubte, els més vulnerables. Ells no tenen veu.

Només poden esperar que algú parli per ells». En matèria de cooperació internacional, fa anys que la UB i l’Hospital Clínic de Barcelona col·laboren des del Centre d’Investigació en Salut de Manhiça (CISM), on s’ha potenciat una línia d’acció per millorar la salut de dones i adolescents amb la FDC i el Centre de Recerca en Salut International de Barcelona (CRESIB), un centre d’investigació en salut global promogut per la UB, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’Institut d’Investigacions Bio­mèdiques Au­gust Pi i Sunyer (IDIBAPS) i la Generalitat de Catalunya. Per a Graça Machel, «el CISM s’ha constituït com a centre de referència local, regional i mundial en el camp de la recerca biomè­dica». Josep Samitier, rector en funcions de la UB, va recordar en el seu parlament que «un dia com avui inspira les persones a aprofundir la seva consciència de ser social que es relaciona amb el seu entorn. El resultat de tot això és, de ben segur, la millora del món en què vivim».

El Centre d’Investigació en Salut de Manhiça, Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional 2008 El Centre d’Investigació en Salut de Manhiça (CISM), dirigit a Moçambic pel catedràtic Pedro L. Alonso del Departament de Salut Pública de la UB i cap del Servei de Medicina Tropical i Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona-IDIBAPS, així com director del CRESIB, i per la investigadora Clara Menéndez, és una de les institucions guardonades amb el Premi Príncep d’Astúries

de Cooperació Internacional 2008, juntament amb l’Ifakara Health Research and Development Centre, dirigit per Hassan Mshinda, a Tanzània, el Malaria Research and Training Center, coordinat per Ogobar Doumbo, a Mali, i el Kintampo Health Research Center, dirigit per Seth Owusu-agyei, a Ghana.

El premi distingeix les organitzacions líders en la lluita con-

tra la malària a l’Àfrica, tot destacant «els mèrits i la tasca dels quatre centres de recerca que lluiten per trencar la relació entre la malaltia i la pobresa», a més de l’aportació dels centres «per impulsar la recerca, aconseguir una vacuna eficaç i contribuir a la millorar assistencial en els països en què treballen.

Així mateix, s’ha valorat especialment la tasca d’aquestes or-

ganitzacions en la formació del personal local per a la recerca biomèdica i el reforç institucional en la lluita contra la malària».

Un total de 26 candidatures de 13 nacionalitats optaven al guardó, que arriba a la 28a edició i es concedeix «a persones o institucions que hagin contribuït de manera exemplar i rellevant al mutu coneixement, progrés o fraternitat entre els pobles».

notícies

La patòloga Elaine Jaffe, investida doctora honoris causa «El patòleg és com un detectiu que desxifra les pistes morfològiques per arribar a la solució correcta» Elaine Jaffe, directora del Laboratori de Patologia de l’Institut Nacional de Càncer dels Instituts Nacionals de Salut dels EUA a Bethesda (Maryland) experta en patologia i hematooncologia, va ser investida doctora honoris causa per la UB, el passat mes de maig. En la celebració, va ser apadrinada per Elías Campo, catedràtic del Departament d’Anatomia Patològica, Farmacologia i Microbiologia de la Facultat de Medicina i director clínic del Centre de Diagnòstic Biomèdic Clínic de l’Hospital Clínic de Bar­ celona.

Elaine Jaffe (Nova York, 1943), autora de més de 500 articles i situada entre els deu científics més citats en l’àmbit de l’oncologia, ha estat pionera en la utilització d’una aproximació multidisciplinària en la recerca dels tumors humans integrant la morfologia, les tecnologies immunològiques,

la genètica i la biologia molecular, i a fer ús d’aquestes disciplines per entendre els problemes clínics dels pacients. Aquesta visió integrada que va ser iniciada en les neoplàsies (tumors) humanes, ha canviat no solament la investigació en patologia, sinó també la clínica pràctica diària dels patòlegs i els oncòlegs. En particular, els treballs de la doctora Jaffe han estat crucials per entendre les neoplàsies limfoides i fer-ne una identificació dels diversos tipus.

També, com va comentar Elías Campo «el seu departament és un centre de referència contínua per a estudiants de tot el món. La participació activa en la ciència acadèmica i la pràc­tica clínica reeixida de la majoria d’aquests companys és un indicador que constata que la Dra. Jaffe no només transmet coneixements, sinó també motivació i entusiasme». En aquest sentit, el rector en funcions, en el seu discurs, va destacar que la generositat de la doctora Jaffe a l’hora de compartir coneixements tenia una altra dimensió: «la seva activitat en fòrums internacionals, com ara l’Organització Mundial

de la Salut, i el seu lideratge en el Comitè Consultiu Clínic Internacional de l’OMS. No sols per la seva obra en la classificació dels tumors malignes hematològics que, com totes les classifica­ cions, permet organitzar, destriar, analitzar i tractar científicament els problemes; ho és també perquè això significa posar clarament la generació i la transmissió del coneixement al servei de la societat, especialment, en aquest cas, per millorar la qualitat de vida i la salut de les persones».

Per la seva banda, Jaffe va explicar que «com a estudiant de Medicina, mirar pel microscopi em va obrir tot un món nou. Mit-

jançant l’examen de cèl·lules i teixits podem veure amb els nostres propis ulls trastorns en la fisiologia i el funcionament habituals. Certament, més endavant els podem cercar a escala bioquímica o molecular, però sovint és l’anàlisi morfològica exhaustiva dels teixits afectats allò que proporciona la primera perspectiva del problema». Sobre la seva especialitat, va fer la comparació següent: «El patòleg és com un detectiu que desxifra les pistes morfològiques per arribar a la solució correcta, i encara avui en dia, descobrir i revelar un diagnòstic difícil em representa una gran satisfacció personal».

Els Juliols renoven i amplien la seva oferta aquest estiu Des del 30 de juny i fins al 25 de juliol, té lloc la dotzena edició dels cursos d’estiu de la UB Els Juliols, que enguany amplia la seva oferta habitual amb dos programes de nova creació. Amb la finalitat d’arribar al públic procedent de l’Estat espanyol i de l’Amèrica Llatina, com també a totes les persones coneixedores de la llengua castellana, aquest mes de juliol es duu a terme la primera edició d’Els Juliols Linguae. Es tracta d’un programa format per tres cursos en llengua castellana sobre temes que tenen una rellevància especial a Bar­celona: «Bar­celo­na. Visiones de dise­ño», coordinat per la professora d’Estètica i Teoria de

les Arts de la UB, Anna Calvera; «Picasso y Bar­ce­lona», que coordinarà la catedràtica d’Història de l’Art de la UB, Mireia Freixa, juntament amb el gestor cultural i doctorand d’aquest Departament, Eduard Vallès, i «Retos, avances y nuevos abordajes en biomedicina del siglo xxi», coordinat per Sònia Mar­tínez, directora científica del Parc Científic de Barcelona.

El programa Els Juliols Sè­ nior, també de nova creació, s’adreça específicament a persones de 60 anys o més. Amb el títol «Fes cultura, aprèn salut!» es proposa com a objectiu tractar de manera amena, però rigorosa temes d’interès específic per a

aquest col·lectiu, tant pel que fa a l’àmbit humanístic i cultural com a l’obtenció d’informació pràctica en relació amb la salut i el benestar. El catedràtic de Filosofia de la UB Agustín González coordina el curs.

Pel que fa a l’oferta general, consta de 53 cursos, les temàtiques dels quals són variades i s’estructuren en sis grans blocs: Art i humanitats; Ciència; Natura i medi ambient; Comunicació, noves tecnologies i societat de la informació; Recursos i creixement personal; Salut, i Societat i política. Com ja és habitual, la ma­joria de cursos s’imparteixen al campus d’Humanitats de la UB (Edi-

fici Històric, edifici Josep Carner, Facultat de Filosofia i Facultat de Geografia i Història). Tot i així, seguint la tendència iniciada en edicions anteriors i amb la voluntat de ser presents en el màxim nombre de llocs possible, alguns dels cursos tenen lloc al CETT, al CosmoCaixa o al MNAC, així com en altres nou municipis: Alella, Ba­ da­lona, Berga, l’Hos­pi­talet de Llo­ bre­gat, Mollet del Vallès, el Prat de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Vilafranca del Penedès i Viladecans.

Més informació: www.ub.edu/estiu www.estiu.info

33

34

notícies

La UB, entre les institucions impulsores de l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya Els governs autonòmic i central han donat llum verda al projecte de creació de l’Institut de Recerca de l’Energia de Ca­ta­lunya (IREC), que es dedicarà a la investigació en els camps de l’estalvi i l’eficiència energètica i les energies reno­va­bles. Un antecedent per a la creació d’aquest institut ha estat la Xarxa de Referència en Materials i Energia de la Generalitat de Cata­ lunya, gestionada per la Fundació Bosch i Gimpera de la UB, que integra, entre d’altres, diversos grups de recerca de la UB. El nou centre de recerca ha estat promogut de manera conjunta per la Generalitat (departaments d’Economia i Innovació), el Govern central (a través del Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques [CIEMAT] i de l’Institut per a la Diversificació l’Estalvi Energètic [IDAE]), les universitats de Barcelona (UB), Politècnica de Catalunya (UPC) i Rovira i Virgili (URV) i les empreses Endesa, Gas Natural i Agbar.

El nou institut tindrà dues seus i ocuparà més de 150 professionals. Les instal·la­ cions de Barcelona se situaran al Parc d’Energia del campus de Besòs i es dedicaran bàsicament a l’estudi de les tecnologies d’estalvi i eficiència energètica. A les instal·lacions de Tarragona, aquest nou centre es dedicarà a nous biocombustibles i l’energia eòlica marina, entre altres aspectes.

Es crea la Càtedra de Federalisme Fiscal

S’ha creat la Càtedra de Federalisme Fiscal de la UB mitjançant un conveni entre la Universitat de Barcelona, la Fundació ICO (Institut de Crèdit Oficial), l’Institut d’Estudis Fiscals i l’Institut d’Estudis Autonòmics. La Càtedra, adscrita a la Facultat d’Econòmiques, tindrà seu al Centre

d’Investigació en Federalisme Fiscal i Economia Regional, i durà a terme activitats formatives i de recerca.

La Càtedra de Federalisme Fiscal de la UB organitzarà cursos, seminaris, jornades i conferències, i desenvoluparà programes de recerca relacionats amb

el federalisme fiscal i activitats culturals i de difusió de l’activitat acadèmica i investigadora vinculada. En aquest marc d’actuacions, un dels objectius que es proposa és publicar un informe anual que analitzi la situació del finançament autonòmic a l’Estat espanyol, l’evolució i un estudi comparatiu amb els països del nostre entorn.

El conveni signat estableix que es crearà una comissió mixta de seguiment de les activitats de la Càtedra. Així mateix, el rector de la UB nomenarà el director de la Càtedra a proposta d’aquesta comissió. D’altra banda, la nova Càtedra servirà per potenciar les activitats que l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) ha desenvolupat durant els darrers anys, com ara la publicació de treballs de recerca, l’organització de simposis internacionals i la impartició de cursos de formació.

ant la visibilitat externa d’ambdues institucions i els resultats de la recerca. El conveni també regula elements importants en les activitats de transferència de coneixement.

Així, la UB i l’IBEI compartiran la titularitat dels drets d’explotació de les propietats intel·lectual i industrial obtingudes com a conseqüència dels

resultats científics, les obres, publicacions i invencions de què sigui autor el personal acadèmic de la UB incorporat a l’IBEI. També s’establirà un acord amb l’Agència de Valorització i Comercialització dels Resultats de la Investigació (AVCRI) en relació amb la valoració i comercialització dels resultats de la recerca.

Conveni amb l’IBEI El rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier, i el president de la Fundació de l’Institut Barcelona d’Es­ tudis Internacionals (IBEI), Narcís Serra, han firmat un conveni marc de col·laboració en l’àmbit de la recerca entre les dues institucions, a partir del qual es regulen les relacions entre ambdues entitats i es concreten els procediments i les condicions del personal acadèmic de la UB que s’incorpori a l’IBEI com a investigador.

El conveni determina la fórmula d’incorporació del personal acadèmic de la UB i també estableix els criteris de gestió dels resultats científics, en el marc d’un procés de col·laboració que permeti generar un valor afegit en les activitats de recerca de l’IBEI i de la UB, tot potenci-

notícies

El Parc Científic de Barcelona acull la nova Biomed Division de LEITAT El Parc Científic de Barcelona (PCB) acull, des de final de maig, la nova divisió de biomedicina de LEITAT, anomenada Biomed Division, que centra les activitats en l’àmbit de la recerca oncològica i està formada per un grup de vuit científics, excomponents del Laboratori de Bioinvestigació que la multinacional farmacèutica Merck va tancar al final de l’any passat al Parc. Aquesta nova unitat rep el suport de la Generalitat de Catalunya i es va presentar públicament el dia 28 de maig al PCB, en un acte en què va assistir el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet; el president de LEITAT Technological Center, Eusebi Cima, i el director general del Parc Científic de Bar­ce­ lona, Fernando Albericio.

La ubicació al Parc li proporciona una plataforma idònia per trobar sinergies amb altres grups de recerca d’alt prestigi i de projecció internacional, i també li dóna accés a l’ús i la incorporació de tecnologies de primer nivell, a través de l’àmplia oferta de serveis de suport a la recerca de què disposa.

La creació d’aquesta nova divisió ha estat possible gràcies a la confluència de tres factors importants: la voluntat per part d’un grup d’extreballadors de Merck de crear la seva empresa pròpia, aprofitant l’àmplia experiència ad-

quirida al llarg dels anys sobre recerca oncològica en una multinacional farmacèutica; l’aposta per part de LEITAT per diversificar les seves activitats i crear una nova unitat de coneixement dins l’àmbit de la recerca biomèdica, i el suport del Govern de la Generalitat en l’aposta per donar impuls a la recerca i la innovació.

La nova divisió de LEITAT té com a objectiu bàsic la identificació de noves dianes moleculars i nous fàrmacs per al tractament del càncer; com també oferir una àmplia cartera de serveis a la indústria farmacèutica i les empreses relacionades, amb la finalitat d’analitzar les activitats anticàncer de nous compostos i identificar noves indica-

cions en l’àmbit oncològic de compostos coneguts. Un altre dels objectius és establir projectes de col·laboració amb centres sanitaris i institucions de recerca biomèdica, tant públics com privats, orientats a millorar els protocols que hi ha en el tractament del càncer.

Els vuit científics que conformen Biomed Division són sis biòlegs i dos tècnics, que aportaran una experiència acumulada de més de quinze anys de mitjana en el món farmacèutic.

Es tracta d’una unitat de recerca que no comença de zero, ja que els models preclínics de què disposa estan altament validats.

El responsable de la nova unitat serà Francesc Mitjans, antic cap

de grup de recerca oncològica al laboratori LBI de Merck.

A més de rebre el suport de LEITAT i de la Generalitat de Ca­ talunya, a través del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa —i d’ACC1Ó— i del Departament de Salut, Biomed Division és una iniciativa que a l’inici, va rebre el suport de Farmaprojects, la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Bar­celona, l’agència de desenvolupament local Barce­lona Activa, el Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecno­lògica (CIRIT), la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), el Parc Científic de Barcelona i el Ministeri d’Indústria.

Nova Càtedra d’Emprenedoria El Parc Científic de Bar­ce­lona (PCB) acull, des de finals d’abril, la nova Càtedra d’Emprenedoria de la Universitat de Bar­ce­ lona, que dirigeix Jaume Valls i que impulsen de manera conjunta la UB i el Banc San­tan­der.

L’objectiu és fomentar la cultura emprenedora a la Universitat, organitzar tota mena d’activitats per millorar la formació i la preparació de l’alumnat que hi estigui interessat, i impulsar la recerca en aquest àmbit.

Totes les activitats que promou aquesta Càtedra es duen a terme de manera coordinada amb l’Àrea Centre d’Empreses de la Fundació Bosch i Gimpera, també ubicada al PCB. Actualment, a més d’organitzar tallers i

seminaris, la Càtedra col·labora en el desplegament operatiu del màster oficial de Creació i Gestió d’Empreses Innovadores i de Base Tecnològica 2008-2009, que la UB ha previst posar en marxa el proper mes de setembre.

35

36

notícies

HomenatgeS Exposició sobre Joan Hernández Pijuan Una exposició i un homenatge a l’Edifici Històric han recordat l’artista i antic degà de la Facultat de Belles Arts de la UB, Joan Hernández Pijuan. L’acte d’homenatge, celebrat el 20 de maig, el van presidir el rector en funcions de la Universitat de Bar­ce­lona, Josep Samitier; l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall; l’exrector de la Universitat de Barcelona, Josep M. Bricall; la degana de la Facul-

tat de Belles Arts, Teresa Blanch; l’exdegà de la Facultat de Belles Arts, Pere Falcó; el professor d’Estètica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Miquel Molins, i l’artista Susana Solano.

L’exposició documental «Joan Hernández Pijuan. Art i Docència», que es va poder visitar al vestíbul de l’Edifici Històric del 14 al 24 de maig, situava els perfils docent, institucional i artístic de qui va ser catedràtic i pintor, per mitjà de fo-

tografies, documents de premsa, catàlegs, material audiovisual, quaderns de notes i guardons.

Qui estigués interessat a conèixer de més a prop la seva

obra, el mateix dia 20 de maig podia visitar la sala Ramón y Cajal, on està situat el plafó mural del sostre que la UB li va encarregar l’any 1993.

Econòmiques recorda Lluís Argemí d’Abadal El 24 d’abril va tenir lloc, a l’Aula Magna d’Econòmiques, un acte en record del catedràtic Lluís Argemí d’Abadal, que va morir el març de 2007. En l’homenatge hi van intervenir el degà Antonio Alegre, l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall; el síndic de greuges, Rafael Ribó; el degà de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, Luis Perdices; el professor de l’Institut Superior d’Economia de la Universitat Tècnica de Lisboa, José Luís Cardoso, i

els professors de la Facultat d’Econòmiques Jordi Pascual i Ramón Sánchez Tabares. Paral· lelament a l’homenatge, al vestíbul de l’Aula Magna d’Econòmiques, va tenir lloc una exposició organitzada per la Biblioteca de la Facultat, que aplegava una mostra de l’obra del professor Argemí. La Biblioteca també va oferir una exposició virtual des de la seva pàgina web, amb la bibliografia i imatges del catedràtic, com també recordatoris dels seus companys.

tic des de l’any 1984, dirigia el Grup de Recerca Consolidat de Cristal·lografia de la UB. Va ser un expert destacat en l’àrea de la miscibilitat dels sòlids i la de-

terminació d’estructures cristal· lines, i va rebre la Medalla Narcís Monturiol, el 1998, al mèrit científic i tecnològic per la Generalitat de Catalunya.

Homenatge a Xavier Solans El catedràtic Xavier Solans, antic director del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals, traspassat el darrer mes de setembre, va ser homenatjat el passat mes d’abril a la Facultat de Geologia.

L’acte, en el qual va participar l’aleshores rector Màrius Rubiralta, va ser inaugurat pel degà de la Facultat Miquel Àngel Cuevas, i hi van participar el professor Joaquim Solans del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals,

que va fer una semblança personal del professor homenatjat, Salvador Galí, director del Dept.

Cristal·lografia, Minerologia i Dipòsits Minerals, i també Juan Manuel García Ruiz, professor d’investigació del Laboratori d’Estudis Cristal·logràfics del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a Granada, que va impartir la xerrada «Cris­tal·lografia i cristal·lització en Cièn­cies de la Terra».

Xavier Solans, doctorat en Física el 1977 a la UB i catedrà-

notícies

PerfilS El catedràtic Xavier Ruiz, un referent en el món ornitològic català

Xavier Ruiz, catedràtic del Departament de Biologia Animal i expert en el camp de la biologia i l’ecologia evolutives dels ocells, va morir a Barcelona el passat mes d’abril. Considerat un referent per a tota una generació de científics en el camp de l’ornitologia al nostre país, Xavier Ruiz ha contribuït a consolidar la vocació científica dels joves investigadors mitjançant les activitats de docència i recerca i la col· laboració amb administracions, entitats, i col·lectius relacionats amb la protecció del medi ambient i la biodiversitat.

Xavier Ruiz (Barcelona, 1954) era expert en l’estudi de la biologia i l’ecologia d’ocells aquàtics colonials, en especial, de la seva dieta i de diversos paràmetres ecofisiològics. Es va llicenciar en Ciències Biològiques l’any 1977, i va doctorar-se el 1982 amb el treball Contribució al coneixement de la biologia i ecologia de Bubulcus ibis ibis (L.1758) al Delta de l’Ebre (Tar­ragona), un estudi dirigit pel professor Jacint Nadal del Departament de Biologia Animal i de caràcter pioner al país sobre biologia dels ardeids al delta de l’Ebre i l’efecte dels contaminants ambientals en els ocells.

Professor titular del Departament de Biologia Animal el 1985 i catedràtic el 2003, Ruiz era cap del Grup de Recerca sobre Biologia i Ecologia Evolutives dels Tetràpodes. Aplicacions a la Conservació de la UB, integrat per més de 30 experts en el camp de la biologia i l’ecologia de vertebrats. A més del seu mestratge en tot l’àmbit ornitològic català en l’estudi de la biologia i l’ecologia d’aus aquàtiques colonials —principalment ardeids, gavines i xatracs— Xavier Ruiz també era coordinador del màster oficial en Biodiversitat Animal i del màster en Biodiversitat de la UB. Així mateix, va ser director de més de 45 projectes de recerca d’àmbit nacional i internacional i de 15 tesis doctorals. Era, a més, autor de 100 publicacions científiques i 170 comunicacions en congressos nacionals i internacionals. Actiu divulgador dels valors ecològics del medi natural, Xavier Ruiz també havia liderat el comitè organitzador del 31è congrés de la Water Bird Society, una de les cimeres de més alt nivell científic de la història d’aquesta entitat naturalista que va tenir lloc el 2007 a l’Edifici Històric de la UB.

Emili Giralt.

L’expert en història agrària L’historiador i catedràtic emèrit de la UB Emili Giralt Raventós va morir el passat mes d’abril a l’edat de 81 anys. Era especialista en temes agraris, econòmics i socials de l’època moderna i contemporània, i va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans entre 1987 i 1995.

Emili Giralt (Vilafranca del Penedès, 1927) representa, con­ juntament amb Joan Reglà, Jordi Nadal, Josep Fontana i Josep Termes, la continuació de l’escola historiogràfica catalana iniciada el segle xviii amb Antoni de Capmany i prosseguida el xx amb Ferran Soldevila, Ramon d’Abadal, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives. Va ser catedràtic d’Història Universal Moderna i Contemporània a la Universitat de València entre 1965 i 1971. A partir d’aquell any, va passar a ser-ho de la Universitat de Bar­ celona (UB), on també va ser director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), que havia fundat el seu mestre, Jaume Vicens Vives, i des d’on va promoure els Col·loquis d’Història Agrària. Va ser el fundador i director del Centre d’Estudis d’Història Rural i de la revista Estudis d’Història Agrària, com també director del Departament d’Història Contemporània, degà de la Facultat de Geografia i Història, vicerector d’Ordenació Acadèmica i professor associat de la Sorbona entre 1981 i 1983.

Com a investigador va publicar nombrosos treballs, la majoria concentrats en la vinya i la producció de vi i cava. Com a culminació de la seva carrera, va dirigir la monumental Història agrària dels Països Catalans, dividida en quatre volums, coordinada per l’historiador Josep M. Salrach i editada pel Publicacions i Edicions UB (2005-2006).

Es tracta d’una obra d’alta di­ vulgació científica considerada pionera en el seu camp i de referència obligada entre els investigadors.

Giralt es va incorporar a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 1975, com a membre de la Secció Historicoarqueològica.

En va ser tresorer des del 1984 fins al 1986 i president des del 1987 fins al 1995. Durant el seu mandat es va publicar una nova edició del Diccionari de la llengua catalana, es van renovar els estatuts i va maldar perquè la Generalitat li donés el suport necessari per tal que l’Institut esdevingués l’acadèmia científica de Catalunya. La catalanitat va ser un dels seus trets definitoris, i va ser mereixedor d’homenatges per part de l’IEC i del CEHI el 2005. En actiu fins al final, va participar activament en l’organització del centenari de l’IEC l’any 2007.

37

38

notícies

En marxa l’Institut de Biomedicina de la UB

La Facultat de Biologia va acollir el maig la inauguració de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB), una entitat de recerca biomèdica bàsica dirigida a potenciar la recerca biomèdica; identificar dianes terapèutiques i dissenyar molècules bioactives; impulsar la formació d’experts en l’àmbit internacional de la salut, i millorar la qualitat de vida i salut dels ciutadans.

Presidit pel rector en fun­ cions Josep Samitier, en l’acte va intervenir-hi John E. Walker, Premi Nobel de Química el 1997, per la descripció del mecanisme enzimàtic de la síntesi de la molècula trifosfat d’adenosina (ATP); Ginés Morata (UAM-CSIC), Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tecnològica 2007; Ernst Hafen, del Swiss Federal

Institute of Technology de Zuric (Suïssa); Maria Blasco, del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), i el professor Francesc Villarroya del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Facultat de Biologia, director de l’IBUB), entre altres experts.

L’IBUB, un institut propi de la UB creat el setembre de 2006, té una vocació interdisciplinària i integradora, i ofereix una nova plataforma de recerca per potenciar l’activitat investigadora en biomedicina i ciències de la vida.

Està integrat per equips científics d’alt nivell investigador de les facultats de Biologia, Química i Farmàcia de la UB, i s’ubica al Campus de la Diagonal Portal del Coneixement, un pol estratègic per a la recerca científica.

Nou model humà per a la indústria farmacèutica Un grup de cent investigadors, entre els quals hi ha la professora de la UB Marta Cascante, ha acordat crear un model computacional d’un ésser humà per a la indústria farmacèutica, en el marc de l’International Workshop on Future Challenges for Systems Biology, dut a terme al Japó el passat febrer.

En aquesta trobada es va acordar la Declaració de Tòquio, firmada pel Ministeri de Ciència i Tecnologia Japonès (JST) i l’Agència de Biotecnologia del Regne Unit (BBSRC). L’acte va

ser ressenyat per la revista Nature (20 de febrer, 451, 879).

El nou model d’ésser humà simularia les interaccions entre milions de proteïnes humanes i altres components cel·lulars. La professora Marta Cascante, única espanyola en el grup dels cent investigadors, és cap del Grup de Recerca de Bioquímica Integrativa i Teràpia del Càncer de la UB, i membre de la Xarxa de Referència en Química Teòrica i Computacional (XRQTC) de la Generalitat de Catalunya, gestionada per la Fundació Bosch i Gimpera (FBG).

L’Observatori de Bioètica i Dret proposa reformar la Llei de l’avortament El Grup d’Opinió de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona (OBD), ubicat al Parc Científic de Bar­ celona, ha presentat un document que proposa modificar la normativa que regula la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) amb l’objectiu d’aconseguir que aquesta pràctica sigui considerada i tractada com un acte sanitari més, i que, per tant, sigui realment assumida per la sanitat pública. Concretament, el document proposa que s’estableixin terminis per dur-lo a terme lliurement durant les primeres setmanes de gestació i que, posteriorment, pugui autoritzar-se amb indica­ cions precises i establertes

clarament, tal com ja succeeix a la major part dels països de la Unió Europea.

Els coordinadors del document sobre la interrupció voluntària de l’embaràs —en què han col·laborat especialistes en diverses disciplines— han estat María Casado, titular de la Càtedra UNESCO de Bioètica de la Universitat de Bar­­celona i directora de l’OBD; Mirentxu Corcoy, catedràtica de Dret Penal de la Universitat de Bar­celona; Rosa Ros, metgessa i directora del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat i presidenta de la Societat Catalana de Contracepció, i Albert Ro­yes, secretari del Comitè de Bioètica de la Universitat de Barcelona.

Programa per dinamitzar la innovació a l’empresa La Fundació Bosch i Gimpera impulsa juntament amb la Cambra de Comerç de Barcelona un programa pilot per potenciar la millora de la competitivitat de les empreses i el seu creixement a través de la innovació com a eina bàsica per aconseguir-ho.

L’objectiu global del programa és donar suport a la dinamització del procés de la innovació tecnològica en el món empresarial mitjançant la incorporació al teixit productiu de capital humà format en gestió de la innovació tecnològica.

Com a conseqüència de la iniciativa, amb el nom de Progra­ ma de Dinamització de la Innovació a l’Empresa, es preveu una millora de la posició competitiva de les empreses a través d’un increment important de projectes d’innovació desenvolupats tant a escala nacional com internacional. El programa s’estructura en dues etapes: una primera etapa d’aprenentatge en què s’ofereix

una formació especialitzada en gestió de la innovació per a titulats de la UB que hagin obtingut el títol durant els dos darrers anys, i una segona etapa de dinamització a l’empresa en què alguns alumnes seleccionats tindran l’oportunitat de treballar en règim de pràctiques per tal d’impulsar i dinamitzar la innovació en una empresa. Prèviament a aquestes pràctiques es duran a terme uns diagnòstics a les empreses seleccionades per tal d’avaluar-ne la situació, les necessitats i la capacitat d’innovació. I posteriorment, durant tot el procés de dinamització, els llicenciats tindran el suport i l’assessorament d’un expert que supervisarà la realització del pla d’innovació proposat pel llicenciat.

Aquest programa forma part del conjunt d’actuacions acordades dins del conveni marc signat a la fi del 2007 entre la Cambra de Comerç de Barce­lona i la Universitat de Barcelona.

apunts de ciència

Per què els óssos no perden múscul quan hibernen?

Durant la hibernació, els óssos són capaços de produir un potent inhibidor de la degradació de proteïnes; això explicaria el fet que no perdin la massa muscular després de llargs períodes d’hibernació i només perdin greix. Aquesta és la conclusió principal de l’estudi publicat a la revista Clinical Nutrition, dirigit pel catedràtic Josep M. Argilés i signat també per Francisco J. López-Soriano, Gemma Fuster, Sílvia Busquets i Vanessa Almendro, membres del GRC en Bioquímica i Biologia Molecular del Càncer de la UB. L’equip ha estudiat la resposta fisiològica de cèl·lules musculars de rates de laboratori cultivades amb plasma d’ós bru hibernant i fora de l’època d’hibernació (en concret, de l’Ursus arctos de la Vall d’Aran, als Pirineus, una espècie protegida des del 1973). En contacte amb el plasma de l’ós hibernant, la taxa de degradació de proteïnes (proteòlisi) en el múscul de les rates es reduïa en un 40 %.

Per aquest motiu, es creu que el plasma dels óssos hibernants conté un factor regulador de la

degradació de proteïnes que bloqueja aquest procés en l’organisme.

Per què estudiar els óssos com a model fisiològic? El cicle vital d’aquest mamífer de grans dimensions està determinat per la hibernació, i en el cas de l’ós bru dels Pirineus, sol iniciar-se durant la segona quinzena de novembre, i finalitza entre el març i l’abril. Durant el temps d’hibernació, l’ós pot resistir fins a tres mesos sense aliments ni aigua i disminueix l’activitat metabòlica per adaptar-la a les condicions límit. A més, l’ós té un metabolisme força estable i conserva la temperatura corporal en situacions extremes.

En general, la destrucció de teixit muscular (caquèxia) és un senyal d’estrès metabòlic, i en el cas de les persones s’associa a certes patologies (càncer, sida, etc.) o bé a llargs estadis de desnutrició, immobilització, microgravetat, etc. Les vies principals de degradació de proteïnes en les cèl·lules són els lisosomes i els proteasomes, responsables de prop del 80 % de l’activitat proteolítica. Però en un sentit ampli, els

Foto: Malene Thyssen / Wikimedia Commons.

40

mecanismes de degradació de les proteïnes encara no són prou coneguts. En comparació amb el que sabem sobre la síntesi de proteïnes, dels processos sobre degradació encara se’n sap molt poc, i en especial de la regulació.

Per això, aquest potencial inhibidor del plasma dels óssos hibernants podria regular la proteòlisi de manera natural, cosa que podria tenir una sèrie d’implicacions terapèutiques», apunta Argilés, catedràtic del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Facultat de Biologia.

Actualment, els experts con­ ­­­tinuen la tasca investigadora

per identificar el factor que pro­ voca l’efecte antiproteolític, una descoberta que podria obrir la porta a futures estratègies terapèutiques per al tractament de la caquèxia. «En molts casos, la resposta a algunes malalties passa per estudiar la natura», comenta Argilés, organitzador també del Congrés Mundial de Caquèxia, que tindrà lloc a Barcelona el 2009.

En la recerca publicada al Clinical Nutrition, també hi han col·laborat Santiago Palazón ( Universitat de Barcelona) i Jesús Fernández (Parc Zoològic de Barcelona).

Nous valors per als radis atòmics El radi dels àtoms no és una propietat intrínseca dels elements que varia, principalment, segons el tipus d’enllaç al qual estan sotmesos en cada compost. Així, per a cada element de la taula periòdica i per a cada tipus d’enllaç (metàl·lic, covalent o iònic) existeix un valor del radi atòmic. En aquest context, un grup de la UB ha dut a terme un treball estadístic per redefinir el valor dels radis atòmics dels elements de la taula periòdica per al cas de l’enllaç

covalent. D’aquest estudi se n’han fet ressò les revistes Chemical Science i Dalton Transactions.

Les bases de dades actuals donen els valors estàndard per als radis atòmics, però, el que s’ha observat és que, per a alguns elements, les dades són poc refinades i hi ha alguns buits. L’equip de la UB dirigit pel professor Santiago Álvarez del Departament de Química Inorgànica, i format per Beatriz Cordero, Verónica Gómez, Ana E.

Platero-Prats, Marc Revés, Jorge Echeverría, Eduard Cremades i Flavia Barragán, alumnes de doctorat de l’assignatura Bases de Dades per a la Química Estructural, han deduït els radis a partir de la cerca sistemàtica de 228.000 dades experimentals de distàncies d’enllaç en compostos inclosos en les bases de dades d’estructures cristal·lines.

El radi atòmic s’utilitza en qualsevol estudi relacionat amb l’estructura molecular o amb la

cristal·lografia, per donar una idea de la dimensió dels àtoms dins d’aquestes estructures.

Per a alguns elements, s’han detectat variacions en més d’un 10 %. Aquest és el cas, per exemple, del radi del fluor, que s’ha constatat que és un 10 % més petit del que s’acceptava fins ara. D’altra banda, s’ha descobert que el de l’hidrogen és un 35 % més gran del que apareixia als llibres de text, el del sodi un 70 % i el del liti un 90 %.

apunts de ciència

41

En qualsevol procés biològic es produeixen múltiples interaccions a escala molecular que resulta impossible observar en temps real en cèl·lules vives, ja que els microscopis òptics actuals no poden enfocar la llum a escales inferiors a 350 nanòmetres (nm). No obstant això, nous descobriments en l’àrea de la nanofotònica podrien permetre en poc temps la visualització de processos moleculars amb una resolució òptica de 10 nm.

Així ho explica la investigadora María García-Parajo, que lidera el laboratori de Bionanofotònica de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), en un article publicat en l’edició electrònica de la revista Nature Photonics. Tant l’IBEC com el laboratori de Bionanofotònica es troben ubicats al Parc Científic de Barcelona.

Les nanoantenes són un tipus d’eines òptiques avançades que permeten concentrar la radiació òptica i augmentarla en una àrea molt petita a tra­­vés d’una antena —de 70 a 100 nanòmetres de longitud— que exerceix un efecte de ressonància i amplifica el camp de llum augmentant-ne la intensitat en la part final, la qual cosa permet visualitzar l’activitat cel·lular en una escala de l’ordre dels 10 nm.

Les investigacions que duu a terme el grup de Bionanofo-

tònica de l’IBEC centren la seva atenció en l’activitat a escala molecular que té lloc en la membrana cel·lular i, especialment, en l’estudi dels receptors involucrats en el reconeixement de patògens i l’adhesió cel·lular, com també els mecanismes d’acció que controlen l’agrupació d’aquests receptors.

Les nanoantenes òptiques formen part dels primers resultats que ofereix el project Bio-light-Touch, inclòs en el VI Programa marc de la Unió Europea, dins la categoria de NEST Adventure, que s’atorga a projectes molt ambiciosos des del punt de vista científic, però que impliquen un risc elevat. L’objectiu és desenvolupar un nou tipus de microscopi òptic que no només permeti visualitzar la dinàmica intermolecular en cèl·lules vives, sinó també caracteritzarne les funcions bioquímiques.

En aquest projecte, coordinat per María García-Parajo, hi participa un equip multidisciplinari de físics, biòlegs i tècnics d’universitats, centres d’investigació i empreses de diversos països europeus, entre els quals, a més d’Espanya, s’inclouen Àustria i Holanda.

Les implicacions d’aquest nou desenvolupament en l’àmbit de la biologia podrien revolu­ cionar la investigació en biomedicina a causa de les seves múltiples aplicacions.

Imatge amb resolució nanomètrica de la membrana d’una cel·lula del siste­ma immune.

Imatge cedida per l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona.

Nanoantenes per observar l’activitat cel·lular en temps real

Identifiquen una nova proteïna vinculada a malalties neurodegeneratives S’ha identificat una proteïna que queda afectada en malalties neurodegeneratives provocades per prions (elements infecciosos responsables de malalties com ara «el mal de les vaques boges») i que pot endarrerir l’aparició de les plaques amiloides presents en la malaltia d’Alzheimer. L’estudi, publicat a la revista Neurobiology of Disease, l’ha dirigit José Antonio del Río, catedràtic del Departament de Biologia Cel·lular de la UB i investigador del GRC en Neurobiologia del Desenvolupament i Regeneració Neuronal de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona).

L’estudi, dut a terme en cultius de neurones i en animals d’experimentació, demostra que l’alteració de la proteïna Dab1 en hàmsters infectats per prions, disminueix la producció de βamiloide, responsable de la formació de les plaques pròpies de la malaltia d’Alzheimer. Dab1 és una proteïna que hi participa actuant de pont entre els dos tipus de malalties neurodegeneratives. Tot sovint, una malaltia altera diverses proteïnes i factors cel·lulars que, alhora, acaben afectant una segona malaltia.

Aquest efecte és l’anomenada

acció creuada (cross-talk) entre dues patologies.

Durant els experiments, els científics van comprovar que, per una banda, els animals infectats amb prions redueixen la quantitat de Dab1 i, per l’altra, que en cultius de neurones de ratolí que no contenen aquesta proteïna, disminueix la producció de β-amiloide. Actualment l’equip està elaborant estudis similars, però amb mostres de teixit humà de pacients per corroborar els resultats obtinguts en animals d’experimentació i en cultius neuronals.

Un altre dels reptes serà comprovar, també en models animals, si l’absència de Dab1 suposa un fre en cas d’infecció per prions o és útil per evitar el desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer i confirmar Dab1 com una possible diana terapèutica per a ambdues malalties.

En l’estudi també hi han participat Jesús Ureña i Eduardo Soriano del Departament de Biologia Celular de la UB i de l’IRB Barcelona, i Alejandra Rangel i Rosalina Gavín de l’IRB Bar­ce­ lona, com també investigadors de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la i de l’Institut de Neuropatologia de Zuric.

42

apunts de ciència

Nova tècnica per crear cristalls dinàmics bidimensionals formar estructures cristal·lines que es poden modificar mitjançant l’acció d’un camp magnètic extern. Per dur-ho a terme s’ha emprat un substrat magnètic estructurat en bandes. Les partícules se situen en aquestes bandes, ja que són els punts en els quals es troben amb menys energia. En aplicar un camp magnètic es modifica la distribució de les bandes i, per tant, de les partícules, la qual cosa permet fer diferents configuracions.

Foto: P. Tierno

Un estudi publicat per la revista Physical Review Letters descriu una nova tècnica per crear cristalls bidimensionals formats per partícules micromètriques —d’una proporció similar a la d’un gra de pol·len— que poden ser modificats gràcies a l’acció d’un camp magnètic extern. En l’estudi, s’ha dissenyat un sistema que permet moure, de forma controlada, un conjunt de partícules amb propietats magnètiques, de manera que s’arriben a

Seqüència de la formació d’un cristall dinàmic.

Variant la intensitat del camp magnètic, s’ha aconseguit crear distintes morfologies cristal·lines (quadrades, hexagonals, etc.).

La idea d’aquest treball, dut a terme per Pietro Tierno, dins el grup liderat per Francesc Sagués del Departament de Química Física de la UB adscrit a l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia (IN2UB), és elaborar cristalls de partícules de manera dinàmica, és a dir, reversible i controlable. D’altra banda, aquestes partícules són interessants, atès que estan formades per polímers als quals es poden adherir altres substàncies biològiques, com ara proteïnes, ADN o cèl·lules, i si s’aconsegueix controlar-ne el moviment, podrien arribar a con­ vertir-se en transportadors biològics. El substrat ja es coneixia, però fins ara no s’havia

aplicat al moviment d’un col· lectiu de partícules.

En general, aquest tipus de partícules, amb una proporció d’entre els deu manòmetres i els centenars de micres, disperses en un medi, rep el nom de col· loides. En aquest cas concret, s’ha treballat amb partícules a les quals se’ls ha afegit òxid de ferro, per conferir-los capacitat de resposta davant un camp magnètic. Fins ara, els estudis de col·loides permetien crear cristalls de manera estable, en els quals les partícules s’adhereixen al substrat i l’estructura queda fixada. Aquesta nova tècnica permet que les partícules es puguin agregar, desagregar i canviar de morfologia de manera controlada i dinàmica i poden tenir aplica­cions en fotònica o en l’estudi dels canvis de fase, entre d’altres.

El temple del Cèsar August a Tarragona Tot indica que la construcció detectada al subsòl de la catedral de Tarragona devia ser el temple de culte erigit el s. I dC en honor a l’emperador Cèsar August (27 aC - 14 dC), i el primer que es construïa fora de Roma.

Aquesta és la conclusió principal del projecte de prospecció geofísica al subsòl de la catedral de Tar­ra­gona, dut a terme el setembre de 2007 i dirigit per Albert Casas, catedràtic del Departament de Geoquímica, Petrologia i Prospecció Geològica de la UB; Josep M. Macias, de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), i Andreu Muñoz, de l’Arquebisbat de Tarragona.

Cèsar August (27 aC - 14 dC), primer emperador romà, va instaurar una etapa d’esplendor i prosperitat a l’imperi, la Pax romana. A l’antiga Hispània, com a governador del territori de la Tarraconensis, va dirigir campanyes militars per protegir els límits de

l’imperi. L’emperador, gran promotor de l’art i la cultura, va transformar el perfil urbanístic de la Roma imperial mitjançant la rehabilitació i la construcció d’obres monumentals. Però, del temple pagà dedicat al seu culte a Tarragona, les úniques referències conegudes eren les cròniques d’historiadors de l’època i les sèries monetàries que reproduïen la columnata de l’edifici.

La catedral gòtica de Tar­ ragona s’ubica en l’espai més elevat de la topografia de la ciutat, on probablement hi havia les principals construccions romanes.

Per mitjà de tècniques de prospecció geofísica no agressives, l’equip investigador ha analitzat el subsòl de les naus de la catedral i tres dels braços del claustre annex. Els resultats apunten el potencial arqueològic del subsòl de la catedral, que podria conservar vestigis de l’edifici de culte a l’emperador romà. S’ha obtingut una

imatge virtual del que seria el basament del temple de culte imperial construït el segle i dC, que es trobaria uns 1,5-2 metres per sota del paviment de la nau central.

De la resta del temple no se’n conserven vestigis: els materials van desaparèixer per construir noves edificacions arran de la gran transformació urbanística de la ciutat a partir del segle v.

Els equips de prospecció de la Universitat de Barcelona han analitzat les dades —amb la participació del professor associat Mahjoub Himi i els becaris Yael Díaz i Raúl Lovera del Departament de Geoquímica, Petrologia i Prospecció Geològica—, la Uni­­ versitat de Palerm (Itàlia) i l’empresa SOT Prospecció arqueològica.

Restitució tridimensional de l’àrea del presbiteri.

notícies

Llibres sobre cinema La Filmoteca de Catalunya va acollir l’acte de lliurament del Premi Film-Història 2007, que enguany s’ha atorgat a l’obra La Edad Media en el cine (T&B Editores), dels professors Juan Jesús Alonso, Enrique Álvarez Mastache i Jorge Alonso Me­ néndez. El llibre ofereix una àmplia panoràmica de les relacions entre el cinema i l’edat mitjana, que van evolucionar des de la fantasia aventurera

de films amb cavallers esplèndids i dames de llarga i meravellosa cabellera, produïda pels estudis de Hollywood durant la seva època daurada, fins al realisme brut d’altres pel·lícules que intenten mostrar la veritable cara del món medieval.

D’altra banda, i també dins el món del cinema, la UB ha publicat De la Mancha a la pantalla. Aventuras cinematográficas del ingenioso hidalgo (Publica-

cions i Edicions UB, 2007), de Rafael de España, que fa un repàs inèdit i exhaustiu, més enllà de les quatre o cinc adaptacions al cinema conegudes, de totes les adaptacions audiovisuals (llargmetratges, curts, per a la televisió, documentals, animacions, etc.) conegudes del Quixot, repartides arreu del món (l’antiga URSS, Finlàndia, Hon­gria, Estats Units, Corea del Sud) i sovint de difícil accés.

La UB col·labora amb institucions de l’Uzbekistan Una delegació de la Universitat de Barcelona va viatjar, el passat mes d’abril, a l’Uzbekistan, en el marc d’un programa de cooperació de la UB amb diverses institucions d’aquest país. Durant l’estada, la vicerectora de Política Internacional i Mobilitat, Mar Campins, i la degana de la Facultat de Filologia, Montserrat Camps, van visitar a Taixkent la Universitat Estatal Uzbeka de les Llengües del Món i l’Institut

Francès d’Estudis sobre l’Àsia Central (IFEAC), i es van reunir amb representants de l’Institut G. V. Plekhanov de l’Acadèmia Russa d’Economia.

D’un temps ençà, investigadors de la UB treballen en dos importants projectes de l’Uzbekistan. D’una banda, se centren en l’expedició arqueològica a la ciutat de Termez, centre oriental del primer pensament islàmic, coordinada per l’Equip de

Hoy caviar, mañana sardinas, editat l’últim Premi Sent Soví El darrer Premi Sent Soví de Literatura Gas­­tronòmica, que es va fallar el passat mes d’octubre, ja es troba a les llibreries.

Hoy caviar, mañana sardinas (RBA, 2008), dels germans Carmen i Gervasio Posadas, relata les aven­tures de la seva família en el tràfec constant per diferents capitals on el pare, un diplomàtic uruguaià, hi estava destinat.

Recerca Arqueomètrica de la UB (ERAUB), i, de l’altra, en el Projecte Silk Roads in the Digital Era, una xarxa de recerca internacional coordinada des del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la UB, que preveu la digitalització i la posada en línia de tot el material que concerneix l’Àsia Central, una tasca de conservació i valorització del patrimoni comú de la humanitat.

La globalització i el vot electrònic, analitzats en dos llibres dels professors Joan Tugores i Josep M. Reniu El professor de Teoria Econòmica de la UB Joan Tugores es qüestiona quines seran les conseqüències de la globalització en el seu darrer llibre I després de la globalització? D’altra banda, E-voting: the last electoral revolution és una anàlisi multidisciplinària del vot electrònic en perspectiva europea que ha coordinat el professor de Dret Constitucional i Ciència Política Josep M. Reniu.

I després de la globalització? tracta, a la primera part,

dels trets fonamentals del fenomen omnipotent de la globalització. A la segona, l’autor n’estudia les implicacions socials i polítiques: com afecta la riquesa i la distribució, com també els reptes de la competitivitat i la cohesió social. Finalment, el darrer apartat es dedica a formular possibles escenaris de futur, esbrinant cap a quina societat ens porten els canvis actuals; quins efectes tenen en les societats democràtiques i els estats del benestar, i quins mar-

ges de maniobra hi ha per redreçar aquestes tendències.

E-voting: the last electoral revolution recull una aproximació al tema des de tres òptiques diferents però complementàries: l’anàlisi juridicoconstitucional, l’estudi dels efectes i condicionants sociopolítics i, finalment, l’aproximació tècnica, amb una proposta innovadora d’una metodologia per a l’observació electoral de processos de vot electrònic. Entre els coautors hi figuren especialistes com ara

Robert Krimmer (director del prestigiós centre austríac E-voting.CC), Ulle Madise (responsable de la implantació vinculant del vot electrònic remot a Estònia, pionera a la UE ), Miguel Ángel Presno (exassessor de la Presidència del Govern d’Es­pa­nya) i Jordi Barrat (professor titular de Dret Constitucional de la Universitat d’Alacant que ha participat en l’elaboració d’un estudi sobre el vot electrònic per al Consell d’Europa).

43

notícies

La UB guanya la IV Lliga de Debat Universitari

Carpeta UB per al curs 2008-2009 La proposta guanyadora del concurs Carpeta UB d’enguany va ser la presentada per l’estudiant de Geografia i Història Lourdes Soriano Samper, sota el títol Significació intrínseca. Soriano, que prové de l’àmbit del disseny gràfic, volia representar el concepte d’acumulació d’idees i coneixements i va utilitzar la tècnica plàstica del transfer (mitjançant capes) per dotar la imatge d’una sensibilitat especial.

Foto: Comunicació Xarxa Vives d’Universitats.

44

L’orador de l’equip de la UB, Hèctor Jiménez.

La UB es proclama campiona de la IV Lliga de Debat Universitari, amb la qual cosa esdevé la universitat que n’ha guanyat més, ja que en la segona edició també es va endur el guardó. La Lliga de Debat, organitzada per la Xarxa Vives d’Universitats, es va dur a terme el passat mes d’abril a les Illes Balears i van participar-hi 13 equips en representació d’una comunitat de prop de 450.000 estudiants. L’equip de la UB, fi-

Escapa’t!

nançat pel Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüísitca de la UB en col·laboració amb el Banc Santander, va estar capitanejat per Hèctor Jiménez (Ciències Econòmiques i Empresarials), que alhora hi exercia tasques d’orador, juntament amb Xavier Estrada (Física) i Luis González de Paz (Dret). Onofre Pouplana (Biblioteconomia i Documentació) i Aitor Carranza (Física) van assumir la funció d’investigadors.

3 nits d’hotel per a 2 persones per només 39 € Val Hoteler Holiday Compreu el vostre Val Hoteler Holiday i 2 persones podreu gaudir per només 39 € de 3 nits en un hotel o balneari de 3 o 4 estrelles a Espanya (incloses les illes Canàries i la de Mallorca), Portugal (incloses Madeira i les Açores), els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Andorra, Mèxic, l’Argentina, Xile i Costa Rica. A l’hotel, únicament hi abonareu els àpats.

Targeta Holiday Compreu la vostra Targeta Holiday i 2 persones podreu gaudir per només 109 € d’un any en hotels i balnearis de 3 o 4 estrelles. Només abonareu l’esmorzar i el dinar o sopar als hotels de la vostra elecció durant els dies de la vostra estada.

Preus especials per a tots els lectors de la revista La Universitat:

Preu normal Preu oferta 1 Val Hoteler Holiday 39 € 35 € 1 Targeta Holiday 109 € 99 € (IVA inclòs, més 3,50 € de despeses d’enviament).

Podreu trobar un ampli resum de tots els hotels a la Guia d’hotels en línia de la pàgina web www.conceptoholiday.com Per a més informació i compra, tel.

902 667 123

Concepto Holiday La manera més intel·ligent de gaudir

sabíeu que...?

Sabíeu que...? > El blog de la Biblioteca de Farmàcia ha rebut el premi Favoritos en la Red del ámbito sanitario 2008, dins la categoria Farmacèutics, uns guardons que tenen com a objectiu reconèixer les pàgines web que millor informen i donen servei en l’àmbit sanitari, i que són atorgats per Unidad Editorial (empresa que publica, entre d’altres, Diario Médico i Correo Farmacéutico). A més de difondre les activitats, els fons i els serveis de la Biblioteca de Farmàcia, aquest espai virtual de la UB, que ja fa un any que està en marxa, vol potenciar la participació dels usuaris en les activitats de la biblioteca. D’altra banda, el portal web de la Unitat de Farmàcia Clínica i Farmacoteràpia, dirigida pel catedràtic Eduardo L. Mariño del Departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica, ha rebut recentment l’acreditació del Codi de Conducta HON (HONcode). Aquesta distinció l’atorga la Health On the Net Foundation, una organització no governamental establerta sota els auspicis del Ministeri de Salut a Ginebra i que se centra en la qualitat de la informació biomèdica a la Xarxa.

> Durant la diada de Sant Jordi es podien trobar, en llocs com

Foto: Publicacions i Edicions UB.

ara bancs o parades de metro, diversos llibres que Publicacions i Edicions UB havia distribuït per la ciutat en el marc d’un alliberament de llibres (book crossing) engegat per la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles. Les obres usualment porten unes etiquetes en què es llegeix: «Sóc un llibre book crossing. Llegeix-me i passa’m» perquè, siguin llegides gratuïtament per diferents persones i es creï una xarxa de lectors. A més de la UB, la UAB era l’altra universitat catalana que va participar en la proposta, a la qual es van sumar en total més de trenta universitats de tot l’Estat, que van alliberar uns 300 llibres en els llocs més emblemàtics de cada ciutat.

> La Universitat de Barcelona ja té un canal propi a YouTube (www.youtube.com/ub). Els vídeos s’organitzen en tres categories: els d’àmbit institucional; els de recerca i docència, i els de les diferents facultats i escoles de la UB. A més de veure els arxius, realitzats per la Unitat d’Audiovisuals, l’usuari pot subs­criure-s’hi per rebre informacions sobre les novetats d’aquest canal als correus electrònics personals.

> Barcelona acollirà el Fòrum Permanent de Formació del Poder Judicial en Matèria d’Igualtat com a resultat d’un acord entre el rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier; la consellera de Justícia, Montserrat Tura; el vicepresident del Consell

General del Poder Judicial (CGPJ), Fernando Salinas, i la vocal del CGPJ, Montserrat Comas. El conveni signat impulsarà la ciutat de Barcelona, que ja és la seu de l’Escola Judicial, com a centre de trobada i formació en matèria d’igualtat i de gènere.

L’acord permetrà l’organització i l’elaboració conjunta de seminaris, jornades, cursos i altres activitats a l’Escola Judicial del CGPJ i al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia, on l’alumnat de l’Escola Judicial, membres de la carrera judicial i investigadors de la Càtedra UNESCO provinents de tot l’Estat rebran formació en matèria d’igualtat i de gènere.

> L’edat mitjana va ser l’època daurada del conte: tot i que es va originar al món clàssic, va ser durant l’edat mitjana en què en van quedar definits els trets característics. D’això i de moltes altres qüestions tracta el llibre De los orígenes de la narrativa corta en Occidente (Editores Ginebra Magnolia, 2007), la primera publicació de l’associació Tessel·la. Cultura Medieval, editada per la professora del Departament de Filologia Romànica Elena Roig i l’editor Reinhard Huamán. En el volum, que cobreix un dels buits més importants dels estudis romànics medievals en llengua castellana, hi han col·laborat, entre d’altres, els professors Isabel de Riquer, Anton M. Espadaler i Meritxell Simó.

> La descoberta de la teranyina més antiga del món en una peça d’ambre fòssil del poble d’Escucha (Terol) i la formació dels cristalls gegants de selenita de la Cova dels Cristalls a Naica (Mèxic), es troben en una selecció de 135 articles científics internacionals sobre els avenços més significatius en ciència i tecnologia que es consideren d’interès per al conjunt de la societat: l’Anuari de Ciència i Tecnologia 2008 de l’Editorial McGraw-Hill. L’article sobre la descoberta d’un fragment de teranyina amb insectes atrapats en una peça d’ambre fòssil (datat entre uns 110 milions d’anys) el va publicar a la revista Science el 2006 l’autor Xavier Delclòs, del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la Facultat de Geologia, entre d’altres. L’altre article, que conclou que els cristalls van créixer en un rang molt estret de temperatura i composició química gràcies a un mecanisme estable d’autoalimentació, va aparèixer publicat el 2006 a la revista Geology, i hi va participar Àngels Canals, del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Facultat de Geologia.

45

publicacions

PUBLICACIONS

46

Campus Mundet, El: un entorn per descobrir.

Tribó i Traveria, Gemma (coordinadora)

Facultat de Farmàcia, La: avatars d’un projecte universitari.

Gaspar García, M. Dolors

La història del Palau de les Heures o l’existència del camp de presoners durant la immediata postguerra (1939-1940) són aspectes inèdits del passat que apareixen en aquest llibre, que es proposa reflectir la riquesa del Campus de Mundet, situat al costat de la serra de Collserola. El Campus, que va néixer l’any 1996, és el resultat de l’adaptació dels edificis de les Llars Anna Gironella de Mundet del 1957. En aquesta obra, es pot observar com el diàleg permanent entre el medi natural i el medi social, a través de l’acció humana, ha anat configurant una rica successió de paisatges.

El 21 d’octubre de 2007 es va complir el cinquantè aniversari de l’inici oficial de l’activitat docent a la nova Facultat de Farmàcia de Barcelona, a la zona universitària de Diagonal.

A qualsevol transeünt curiós li pot semblar estrany que l’única facultat l’edifici de la qual no sembla que realment aculli una facultat és la de Farmàcia. A més, no es troba, com els que es van construir en la resta de la zona universitària, en primera línia de l’avinguda. El propòsit d’investigar i analitzar el que a priori s’intueix com una situació anòmala és la raó de ser d’aquest text.

Aquesta obra recull les bases d’una assignatura que fa deu anys que s’imparteix i que actualment és troncal dels ensenyaments de Química, Enginyeria Química i Ciència dels Materials. Es defineixen els diferents tipus de materials i se’n descriuen les propietats. A més, el darrer capítol està dedicat al reciclatge i la reutilització de Ciència dels materials. materials d’acord amb les normatives Cruells Cadevall, Montserrat / d’estalvi energètic i mediambientals.

Llorca Isern, Núria / Molera i El llibre, escrit en català, està Solà, Pere / Roca Vallmajor, subvencionat per la Generalitat de Antonio / Viñals Olià, Joan Catalunya i rep el suport de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Química; la Secció Tècnica de Metal·lúrgia i Ciència de Materials del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya, i l’American Society of Materials International Spain Chapter.

Observadores: estudiosos, aficionados y turistas dentro del cuadro.

Reyero Hermosilla, Carlos

Guia de conversa universitària japonès-català.

Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona

Vidas de mujeres del Renacimiento.

Garí Aguilera, Blanca (coordinadora)

La importància de l’obra d’art per si mateixa fa que parem menys atenció a les figures que apareixen en les imatges de monuments o museus. Però s’ha de tenir en compte que no són sinó testimonis d’un comportament que recupera l’objecte de la història per inserir-lo en el temps. Aquest llibre analitza el protagonisme que tenen els observadors eventuals en les imatges artístiques. L’obra, escrita en forma d’assaig, constitueix, en el fons, un advertiment sobre la pròpia manera de mirar de cadascun i un reconeixement a les mirades dels altres.

Les guies de conversa universitària de la Universitat de Barcelona ofereixen a l’alumnat nouvingut una col·lecció de vocabulari català per ajudar-lo en els seus primers contactes amb la llengua catalana.

Fins ara, la UB ha publicat catorze guies d’aquesta col·lecció, com ara la de rus, italià, amazic, holandès, polonès, francès, espanyol, alemany, portuguès, àrab i anglès; una altra en els cinc idiomes de l’Estat espanyol, a les quals s’hi afegeix la Guia de conversa mèdica. Català-anglès-castellà, publicada l’any 2004.

Set dones que van viure durant el segle xv són les protagonistes d’aquest llibre. Cadascuna amb una personalitat particular, desperten la passió per comprendre des d’una mirada femenina un món que no sempre va ser fet de descobridors, guerrers, reis i estadistes; un univers creat i recreat per elles des del cor mateix de les ciutats, els castells i els convents en els quals van viure. Aquestes vides —poc visibles en els llibres tradicionals d’història—, ens sorprenen amb un relat viu d’unes experiències molt distintes.

Podeu adquirir aquestes obres a les llibreries habituals i a través del portal de les publicacions de la Universitat de Barcelona: www.publicacions.ub.es

agenda

AGENDA Inauguració del curs universitari El 22 de setembre, al Paranimf de l’Edifici Històric, la UB acull l’acte d’inauguració del curs universitari 2008-2009.

Si esteu organtizant alguna activitat a la UB que tindrà lloc els propers mesos, feu-nos-ho saber. Ho anunciarem en aquesta secció d’agenda. Envieu-nosen les dades, com ara la descripció de l’activitat, les dates, l’hora, el lloc i el vostre contacte a través del formulari que trobareu a www.ub.edu/comint/agenda o bé per fax al 934 035 357.

Els actes anunciats en aquesta agenda poden ser objecte de canvis de darrera hora.

Del dilluns 22 al divendres 26

juliol Divendres 11 Recepció dels assistents al VIII Congrés Internacional sobre el Tercer Sector promogut per l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials. Lloc: Paranimf de l’Edifici Històric (Gran Via, 585) Trobada dels Síndics de Greu­ ges de les universitats de la Xar­xa Vives. Lloc: Finca Agustí Pedro Pons (av. Vallvidrera, 25)

Del diumenge 20 al divendres 25 XV Congrés Internacional de Criminologia, a la Facultat de Dret (Diagonal, 684) i al Paranimf de l’Edifici Històric. En el marc d’aquestes jornades, hi haurà l’exposició d’art «Materiales Zurdos al vestíbul principal de l’Edifici Històric.

Fins al 25 juliol Els cursos d’estiu de la UB Els Juliols. Es tracta de cursos oberts a tothom, tant d’alumnat universitari com de secundària, o bé professionals que volen formarse o simplement ampliar els seus coneixements.

Del dilluns 28 al dijous 31 V Congrés Myth, History and Memory, organitzat per l’Observatori Australià (Centre d’Estudis Australians) de la UB. La trobada és de caràcter internacional i interdisciplinari, i recull ponències sobre estudis de medi ambient, d’antropologia, de cinema, de belles arts, i d’altres. Lloc: l’Aula Magna de l’Edifici Històric.

Exposició «Myth, History and Memory», coincidint amb el Con-

grés i, amb el mateix títol, inclourà escultures d’artistes i llicenciats a la Facultat de Belles Arts de la UB esculpides expressament per a l’esdeveniment. Lloc: passadís que uneix l’Aula Magna amb el Paranimf i la Biblioteca de l’Edifici Històric.

setembre Durant els mesos de setembre i octubre, es durà a terme una exposició sobre la II República i la Universitat Autònoma de Bar­ce­ lona, a l’Edifici Històric.

Del divendres 5 al dilluns 8 I Fòrum Mundial de Sociolo­ gia, que es durà a terme a diferents llocs de Barcelona, entre els quals, diverses facultats de la UB, com ara Filosofia i Geografia i Història, així com el Paranimf i l’Aula Magna de l’Edifici Històric. Aquesta reunió està promoguda per la International Sociological Asso­ ciation (ISA). Podeu trobar-ne més informació a: www.isasociology. org/barcelona_2008/

Dimecres 17 Presentació d’un documental sobre l’investigador Agustí Chalaux, a càrrec del Centre d’Estudis Joan Bardina. Lloc: Aula Magna de l’Edifici Històric, a les 19.30 h

XVII Congrés d’Història de l’Ar t del Comitè Espanyol d’Historiadors de l’Art (CEHA) 2008, que tindrà lloc en diferents espais de la Facultat de Geografia i Història (Montalegre, 6). L’acte de cloenda es durà a terme el dia 26, al Paranimf de l’Edifici Històric, de les 17 a les 21 h, i el promou el De­­partament d’Història de l’Art de la UB. Podeu trobar-ne més informació a: www. ub.edu/ceha-2008/

octubre Dijous 16 Recital de cant i piano, al Paranimf de l’Edifici Històric, a les 20 h, amb Augusto Valença (tenor) i Efrem Garcia (piano). L’acte s’inclou dins el XXII Cicle de Música a la Universitat, organitzat per la Delegació del Rectorat per a Activitats i Patrimoni Culturals.

Del dijous 23 al dissabte 25 Congrés MoodleMoot 2008, una trobada estatal de persones interessades a desenvolupar, usar, aprendre i ensenyar a partir del sistema de programari lliure Moodle.

L’acte tindrà lloc al Paranimf de la UB i al Citilab de Cornellà, i està coorganitzat per la UB, juntament amb altres universitats catalanes.

Del dimecres 22 al divendres 24 V Coloquio de la Sociedad de Literatura Española del S. xix, que tindrà lloc a l’Aula Magna de l’Edifici Històric en sessions de matí i tarda. Hi participaran aproximadament 60 professors i investigadors d’universitats espanyoles, europees i nord-americanes, que

debatran sobre la literatura espanyola del segle xix i les literatures europees.

Dimecres 29 Presentació dels resultats del projecte ESTAFOR II (Estratègies formatives d’afrontament de l’estrès per a docents), desenvolupat per la Federació d’Ensenyament de la USOC, amb la col·laboració de l’IL3-UB i de la consultora Audit & Control Estrés (amb finançament a càrrec del Consorci per a la Formació Contínua de Catalunya i el Fons Social Europeu). Lloc: Aula Magna de l’Edifici Històric, a les 17 h.

Dijous 30 Concert de Trio Alquimia, amb Ariadna Padró (violí), Laia Besalduch (viola) i Anna Costa (violoncel). L’audició es farà al Paranimf de l’Edifici Històric, a les 20 h, dins el XXII Cicle de Música a la Universitat.

novembre Dijous 20 Concert commemoratiu dels 25 anys de la Facultat de Psico­ logia i els 10 anys de la Fundació de la Coral de Psicologia amb l’Orquestra de la Universitat de Barcelona (OUB) i la Coral de la Facultat de Psicologia. Lloc: Paranimf de l’Edifici Històric, a les 20 h, dins el XXII Cicle de Música a la Universitat.

Dijous 27 Concert de Galeuz camerata, Espai Polifònic Universitari (director, Cesar del Caño). Lloc: Paranimf de l’Edifici Històric, a les 20 h, dins el XXII Cicle de Música a la Universitat.

47

48

som UB

Notícies Som UB El PDI elegeix els seus representants El 22 de maig van tenir lloc les eleccions per renovar els 25 membres del Comitè d’Empresa de PDI laboral, entre les candidatures presentades per FETEUGT i per CCOO. La candidatura presentada per CCOO ha obtingut el major

Es presenta la proposta de Relació de llocs de treball de personal d’administració i serveis Un cop finalitzades les fases d’anàlisi i de descripció dels llocs de treball, durant el mes d’abril es va dur a terme la presentació de la proposta de Relació de llocs de treball (RLT) del PAS de la UB, en un document que conté fitxes dels llocs de treball, els mapes de llocs, les estructures orgàniques i el document d’implementació.

Amb la publicació de la proposta d’RLT s’ha iniciat, doncs, la negociació amb els representants del personal i la fase de valoració dels llocs de treball, que té com a objectiu determinar el complement específic o el complement de lloc de treball.

La Relació de llocs de treball es configura com l’instrument

tècnic a través del qual es duu a terme l’ordenació del personal, d’acord amb les necessitats dels serveis, i alhora es descriuen les característiques de cada lloc.

Els treballs d’elaboració de la nova RLT del PAS de la UB es van iniciar el 2004 i, a partir de l’any 2006, el Rectorat va donarhi un nou impuls definitiu, atès que l’RLT representa una exigència bàsica de qualsevol estructura organitzativa i que, arran del desplegament de l’Es­­­­tatut de la UB, esdevé encara més imprescindible.

Més informació: InfoPAS > Treballar a la UB > Relació de llocs de treball

Acte d’homenatge a Ramon Fontarnau Ramon Fontarnau, antic cap de la Secció de Microscòpia dels Serveis Cientificotècnics (SCT) de la UB, que va morir el passat mes de novembre, va ser homenatjat en un acte que va tenir lloc el passat mes d’abril a l’Aula Magna de la Facultat de Biologia, en què van participar, entre d’altres, l’aleshores rector Màrius Rubiralta i la directora dels Serveis Cientificotècnics Mont­serrat Baucells.

Ramon Fontarnau va exercir com a cap de secció dels SCT i cap

de la Unitat de Microscòpia Electrònica de Rastreig dels SCT. Va entrar a treballar a la Universitat l’any 1967 i l’any 1972 va organitzar, dins del Servei de Microscòpia Electrònica de la UB, la primera Unitat de Micros­ còpia de Rastreig (SEM) a tot l’Estat espanyol. Aquesta unitat ha assumit un paper important en la col·labo­ ració en els camps de la biologia, la medicina forense, la toxicologia, la dermatologia, la geologia i la caracterització de materials.

nombre de representants, amb un 55,07 % dels vots i 15 representants. FETE-UGT n’ha obtingut 10, amb un 36,23 % dels vots. En les darreres eleccions, que es van dur a terme al maig de 2004, UGT va obtenir 9 representants i CCOO, 8.

D’altra banda, la participació s’ha situat en un 7,8 % (al 2004, un 22,64 %).

Podeu ampliar-ne la informa­ ció des del portal EspaiPDI (apartats Treballar a la UB > Representació sindical).

Jornades de Portes Obertes Més de 2.000 alumnes han participat en les Jornades de Portes Obertes que han dut a terme els centres de la UB per donar a conèixer els ensenyaments que imparteixen i els serveis que disposen. El nombre d’alumnes que hi ha participat s’ha duplicat amb relació al curs passat (928).

L’èxit de participació ha estat el resultat de concentrar les

jornades per campus i de facilitar el trasllat de l’alumnat, amb autocars, entre seus diferents del mateix ensenyament. Aquesta iniciativa ha suposat la concentració de totes les Jornades de Portes Obertes de la UB en quatre dies i, per tant, ha facilitat molt als centres de secundària la possibilitat de compaginar classes amb l’assistència a les jornades per part de l’alumnat.

Imatges cedides per Televisió de l’Hospitalet.

Antics UB participa a la XII Trobada d’Associacions d’Antics Alumnes i Amics de les Universitats Espanyoles Antics UB va participar el mes d’abril en la XII Trobada d’Associacions d’Antics Alumnes i Amics de les Universitats Espanyoles, organitzada a Cadis.

Va ser la trobada que va haver-hi més participació des que es va crear i va aplegar-hi assis-

tents d’universitats d’Uruguai, Co­lòm­bia, Perú, Argentina, Equador o Portugal. Pel que fa a la seu de la propera edició d’aquestes jornades, va ser escollida la proposta presentada per l’Associació d’Antics Amics i Alumnes de la Universitat Jaume I de Castelló.

som ub

Premi al millor article científic en matèria de protecció de dades Àlvar Sánchez, assessor jurídic del Rectorat i coordinador del Grup de treball de protecció de dades de la UB, ha estat guardonat amb el Premi al millor article científic en matèria de protecció de dades de l’any 2007, convocat per l’Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid i en el qual van participar autors espanyols i estrangers. La decisió del jurat va ser unànime i el treball, que duu per títol «L’articulació del dret a la protecció de dades de caràcter personal en la gestió electrònica dels procediments administratius», serà publicat properament en la prestigiosa revista Aranzadi.

«El treball —explica Àlvar Sánchez— examina l’abast del dret a la protecció de dades en relació amb aspectes com ara la seu electrònica (l’adreça electrònica que les administracions públiques posen a disposició dels ciutadans), la neutralitat tecnològica (això implica, en relació amb l’usuari, que s’ha de poder adreçar per vies telemàtiques a l’Administració sense que li sigui imposada, de facto o explícitament, cap tipus de tecnologia específica), el programari lliure, el dret a no aportar les dades i documents de què disposin les administracions públiques i un llarg etcètera. I finalitza amb l’anàlisi de la possibilitat de reutilització de la informació del sector públic des de la perspectiva de la protecció de dades de caràcter personal».

Campanyes de comunicació de les activitats acadèmiques de la UB Durant els mesos de maig i juny, la UB ha dut a terme una campanya institucional de difusió de l’oferta de màsters oficials per al curs 2008-2009 que, sota l’eslògan «Amb la UB, arriba on vulguis», comunica l’àmplia oferta de màsters oficials de la UB. La campanya s’ha difós en mitjans interns i externs (anuncis en premsa, cartells en autobusos i metro, postals publicitàries, especial a Gaceta Universitària…).

L’oferta d’estiu de la UB s’ha difós també a través d’una altra campanya per tal de donar a conèixer les diverses activitats de la UB. Les Jornades de Portes Obertes de la UB es van donar a conèixer mitjançant un díptic informatiu i uns cartells, que van ser distribuïts en els centres de secundària de

Catalunya. La informació es va reforçar amb la inserció publicitària d’un anunci a diversos mitjans de comunicació.

D’altra banda, amb motiu dels Salons Estudia i Futura 2008 es van reeditar i actualitzar diversos materials de comunicació: cinc llibrets amb l’oferta formativa de primer i segon cicle, una revista amb informació per facilitar l’accés dels estudiants de secundària a la UB i la guia dels Estudis de Postgrau 20082009 (oferta de màsters i post­ graus propis, màsters oficials i programes de doctorat de la UB i l’IL3-UB). Aquestes accions de comunicació de l’oferta acadèmica de la UB es van complementar també amb una campanya publicitària a diversos mitjans de comunicació.

Pla d’avantatges Som UB El carnet Som UB permet accedir a un interessant Pla d’avantatges als membres d’aquests col·lectius: estudiants, PDI, PAS, antics alumnes i Som UB de Societat. Beneficis interns: oferta formativa de la UB i el Grup UB, oferta cultural i institucional... i molt més. Avantatges externs: música, cinema, assegurances, compres, productes financers, etc. A continuació teniu una selecció dels beneficis del Pla d’avantatges Som UB. Per comprovar les condicions exactes de l’avantatge per a cada col·lectiu i com accedir-hi, consulteu la pàgina web: www.ub.edu/somub

CAIXA I ASSEGURANCES Caixa Catalunya Caixa Catalunya, entitat protectora Som UB, ofereix avantatges en condicions preferents als membres Som UB que vinculin el carnet a un compte de l’entitat (Llibreta Total, Crèdit Estudis, Préstec Ordinador, Multiplà de Pensions Total, etc.). Col·lectius: estudiants i personal UB

Santander Central Hispano Com a protector Som UB, ofereix a la comunitat universitària una àmplia gamma de productes i serveis financers (crèdits per al finan-

çament de la matrícula i per a la compra d’equipaments informàtics, préstecs hipotecaris, plans de pensions, etc.) en condicions preferents i amb assessorament personalitzat. Col·lectius: estu­ diants i personal UB

La Caixa Ofereix múltiples productes financers als membres Som UB: Línia Oberta, Préstec Estrella Estudis, Préstec Universitari de Màsters i Postgraus, etc.

Col·lectius: estudiants i per­ sonal UB

GDS Estudiants IN / OUT Corredoria d’assegurances vinculada a Caixa de Pensi-

ons, que comercialitza productes asseguradors estàndard. Assegurança d’assistència en viatge dirigida tant a estudiants estrangers que arriben aquí com als espanyols que viatgen fora per dur a terme els estudis.

Entre altres garanties, la pòlissa té una cobertura de despeses mèdiques (inclosa la despesa de quiròfan i farmàcia), trasllat al país d’origen en cas de malaltia o accident, repatriació en cas de defunció de l’assegurat, responsabilitat civil, despesa d’anul·lació del viatge i indemnització per pèrdua de classes en cas de malaltia o accident.

LLEURE I VIATGES SK Kayak SK Kayak és un centre de caiac ubicat al cap de Creus. Ofereix excursions en caiac de mar per gaudir des del mar, amb amics i família, del paisatge del Parc Natural del Cap de Creus.

• E xcursions amb caiacs autobuidables dobles K2. Ideal per

Imatges extretes del web de SK Kayak.

49

som UB

Temporada: Tot l’any. Durada: 4 hores. Preu: 45 euros.

La Roca Village

fer amb grup d’amics o família.

Inclou visita a la Cova del Castellar i als esculls de la platja de la Gola. Sortida: Port de Llançà. Temporada: 1 de març al 31 d’octubre. Durada: 2 hores.

Preu: 25 euros.

• E xcursió amb caiacs de mar dobles SK2. Ideal per fer amb grup d’amics. Inclou pícnic. Recorreguts: Portbou a Cer­ve­ra o Llançà a Port de la Selva o Port de la Selva a cap de Creus.

La Roca Village és un outlet shopping on pots trobar 100 bo­ tigues de moda, complements i d’altres, amb uns preus reduïts fins a un 60 % de descompte, per ser productes de tem­po­ rades anteriors. Presentant el carnet Som UB a les oficines de La Roca Village i deixant les dades es lliurarà al portador del carnet Som UB la llibreta VIP de des­comptes addicionals per a les 100 botigues del centre.

Vàlid de l’1 de març fins al 15 de juny de 2008.

Teatre Poliorama Tres per 3 està formada per Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa. Des del 1986 gestiona i programa els teatres Poliorama i Victòria de Barcelona. També és productora

de molts espectacles teatrals.

L’empresa ofereix un descompte del 50 % per a les funcions dels dijous i divendres (21.30 h) de l’obra El Llibertí. Oferta vàlida fins al 31 de desembre de 2008.

Fotografia: Pilar Aymerich.

50

Demaneu el vostre carnet Antics UB Fes-nos arribar aquest formulari, emplenat i signat, per correu, fax o bé personalment. Rebràs en el teu domicili el carnet Antics UB, amb validesa anual, al cap d’un mes a partir de la data del càrrec bancari. Quota anual: 30 euros. Inclou la subscripció a la revista La Universitat.

Dades PERSONALS Cognoms: ............................................................................... ...............................................................................................................................................................

DNI: ............................................................................................... Data de naixement (dd/mm/aaaa): .................................................................

Adreça: ...................................................................................... Població: ...................................................................................................................................

Província: ................................................................................ Adreça electrònica: ........................................................................................................

Estudis: ..................................................................................... Any: ....................

Nom: .........................................................................

Sexe (h/d): ...........................................................

CP: ..............................................................................

Telèfon: ...................................................................

Dades LABORALS Nom de l’empresa: .......................................................................................................................................................................................................... Càrrec: ..................................................................................

Adreça: ............................................................................................................................... CP: ............................................................................................ Població: ............................................................................

Província: ......................................................................................................................... Telèfon: . ................................................................................ Fax: ..........................................................................................

Adreça electrònica: ................................................................................................

Dades BANCÀRIES Entitat: .............................................................................................................................. Oficina: ..................................................................................... Dígit de control: ..........................................................

Núm. de compte corrent: ..............................................................................

Com t’has assabentat de com fer-te soci d’Antics UB? Revista

Web

Un amic

Un soci

Diari

D’altres

Marca si vols aparèixer al directori electrònic d’Antics UB

Antics UB Universitat de Barcelona Atenció i Orientació Adolf Florensa, 8 - 08028 Barcelona Tel. 934 024 290 - Fax 934 035 917 anticsub@ub.edu - www.ub.edu/anticsub

D’acord amb el que estableix la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, us informem que les dades facilitades formaran part d’un fitxer de la Universitat de Barcelona, la finalitat del qual és gestionar la vostra adhesió al projecte Som UB. En els termes previstos en la norma esmentada, teniu el dret d’exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició.