¿Existen las musas?

En cierta ocasión me invitaron a pronunciar un discurso sobre el arte (¿o vicio?) de escribir, y tras varios días de infructuosa espera de la inspiración, tomé una decisión clave, la de sentarme ante el folio en blanco y ver qué pasaba, y de momento, aunque seguía escasamente convencido de que tenía algo que decir al respecto y mucho menos de saber decirlo bien, me encontré ante el papel en blanco garabateando líneas mientras el pequeño westtie dormitaba a mis pies y un susurrante vinilo con la trompeta incorrupta de Miles Davis me envolvía en una burbuja casi mística.

revestirse de un aura de gurú y que lo inviten a actos de mucho lustre. El mismísimo Pablo Picasso lo tenía muy claro:

- ¿Le visitan a usted las musas?-le preguntaba el reportero al artista malagueño-parisino. - Sí-respondió Picasso-, lo que pasa es que siempre me encuentran trabajando.

Una afamada escritora, Rosa Regás, me decía una vez en el Ateneo mahonés que había llegado a atarse a una silla hasta que le surgieran las ideas. Y ahora mismo me encuentro ante el ordenador llamando a esas musas en las que no creo para que me ayuden a completar este texto para los amigos de la revista Útil en la que llevo colaborando más de veinticinco años.

¿Que qué quiero decir? Ni más ni menos, que las musas son un invento de los románticos redomados, es decir, aquellos que siempre buscan explicaciones más o menos rimbombantes a procesos normales de nuestro cerebro, para

Un recurso habitual del columnista es la cita, pero no tiene que sonar muy culta porque te tratarán de esnob ni muy populachera porque desmerecería el sesudo artículo. Se trata de encontrar una frase corta, clara y concisa que ilumine aquello que quieres resaltar. Como la de un filósofo amigo que en el frontispicio de uno de sus libros decía algo así (cito de memoria): 'El secreto de la felicidad es tener unas costumbres sencillas y una mente compleja', es decir, fantasías todas, pero riesgos, los justos.

Pau Salort Director psalort@bibliomao.es

Novetats I Llibres Editats A Menorca

Les màscares del jo

Josep M. Quintana Petrus. Col·lecció Narratives, 121. València, 2022

Nou llibre de l'escriptor, jurista i historiador Josep Maria Quintana. En aquesta ocasió no es tracta d'una novel·la sinó més aviat d'un exercici de memòria sobre la seva obra de creació literària. De forma molt original, a través de vivències i converses amb un grapat de persones relacionades amb ell de diverses procedències i condicions, va explicant com es van originar i les matèries que van tractar cadascun dels seus llibres. Fins i tot, manté diàlegs ficticis amb personatges desapareguts que no ha pogut conèixer però que ha estudiat amb profunditat cosa que li permet establir-hi debats intel·lectuals. Si coneixeu l'obra de Quintana us permetrà saber més sobre aquesta, i als que encara no teniu el plaer d'haver-lo llegit segur que us vindran ganes de fer-ho .

L'indòmit vicari Pelegrí

Joan Pons Moll. Setmanaris i Revistes SL. Menorca, 2022

Joan Pons Moll és una de les persones que més bé coneix els fons arxivístics de Menorca perquè s'ha passat moltes hores estudiant la documentació que ens han llegat els nostres avantpassats. En aquest cas, a partir majoritàriament de documents de l'Arxiu Diocesà de Menorca, reconstrueix part de la biografia del capellà migjorner Jaume Pelegrí que fou vicari perpetu des Castell. El personatge és molt interessant perquè li toca viure una època de canvis que implicaran la seva persecució tant des de l'estament eclesiàstic com el civil arrel de la defensa dels interessos dels seus parroquians des Castell. Un viatge, breu però intens, pel final del segle XVIII i principis del XIX conduït per un apassionat de la història menorquina.