L’herba d’empedrat Sagina maritima

Els empedrats dels carrers són un ambient molt difícil per a les plantes. Han de suportar el tràfec de persones i vehicles, i normalment una forta insolació. Les dificultats generals són avantatges per a les espècies especialistes que s’hi poden adaptar, aconseguint un espai on viure amb poca competència.

Una de les necessitats de les plantes dels empedrats és esser molt petites, de manera que poden ocupar les juntes i no sobresortir gaire de les pedres. Així quan es trepitgen no s’aixafen.

La nostra espècie prové i viu també a ambients naturals, a pradells humits, salobrosos i nitrogenats. Als empedrats dels nostres pobles ha trobat unes característiques sem- blants i hi és molt present. Tot i conviure d’una manera tan pròxima amb nosaltres no té nom popular ni cap ús tradicional.

La coneixerem per les fulles linears gruixadetes, i perquè les flors quan s’obren estenen els seus quatre sèpals en creu. Els pètals són molt petits, o inexistents. És anual, de manera que mor amb la calor de l’estiu deixant les llavors escampades dins les encletxes per a que germinin a la tardor. Així evita l’època d’elevades temperatures.

Tenim de fet dues espècies molt semblants, que costa de diferenciar. Les formigues s’alimenten de les seves flors i llavors, contribuint a disseminar la planta.

Lora