'En Frode i els altres marrecs' (mostra)

En Frode i els altres marrecs Ole Lund Kirkegaard re

llib Aquest galat a ☐ l’han re at any ☐ l’ha g u rat mp o c ☐ l’ha pat is p a ☐ l’h bat ☐ l’ha tro

Capítol 1 En què sabem quatre coses dels veïns de la casa-de-la-cantonada

A

bans d’embarcar-nos en la història d’en Frode i els seus amics, potser fóra bona idea saludar les persones que viuen a la mateixa casa que en Frode.

En direm la casa-de-la-cantonada.

Quan hi vaig anar per enraonar amb els veïns, el primer amb qui vaig topar va ser el senyor Storm.

El senyor Storm viu a la planta baixa i pot sentir la gent quan entra i surt pel portal.

–Humm –vaig fer jo–. Què li sembla això de viure a la casa-de-la-cantonada, senyor Storm?

–La casa-de-la-cantonada! –va exclamar el senyor Storm, empipat–. Anomena “casa” a aquest calaix pudent i ruïnós?

Quin disbarat!

El senyor Storm treia foc pels queixals. Tenia la cara del mateix color que un tomàquet madur i semblava que la corbata l’ofegava.

–Viure aquí és insuportable! –va dir, cridant–. Sempre hi ha xivarri de nens i d’altres persones fastigoses. I què me’n diu,

7

de la pudor de l’escala? Sempre hi put a col arrissada o cabdellada, i a d’altres aliments repugnants.

–Humm –vaig fer jo–. No li sembla que s’amoïna massa pels nens i pel menjar, senyor Storm?

–Detesto el menjar i encara detesto més els nens! –va bramar el senyor Storm, que gairebé s’havia tornat blau de la ràbia–. I també detesto la gent que pregunta ximpleries.

8

–Quants nens hi viuen, en aquesta casa? –li vaig demanar.

–Un! –va exclamar el senyor Storm–. I ja és massa.

I va tancar la porta d’un cop tan fort que va ressonar per tota la casa.

Damunt del senyor Storm, al primer pis, hi viuen dues senyores que es diuen Irene TV i senyoreta Ravn.

A elles també els vaig preguntar què els semblava allò de viure a la casa-de-la-cantonada.

–Ihh –van fer les dues senyores, retorçant-se les mans mentre deixaven anar uns petits renills–. Ihh, hi, hi, és agradable viure aquí. Tenim les millors vistes de la ciutat. Podem saber absolutament tot el que passa. Ens encanta estar informades del que passa.

–Sí –va continuar la Irene TV–. Com ahir, per exemple, que vam veure un carro de cavalls.

–Sí –va renillar la senyoreta Ravn–. Un carro de cavalls autèntic.

–Amb un cavall autèntic al davant –va piular la Irene TV–. I això que avui ja no se’n veuen gaires!

–I la casa –va dir la senyoreta Ravn–, la casa és meravellosa, és tot el que en puc dir. A l’entrada sempre hi fa una flaire meravellosa: de col arrissada o cabdellada, de xucrut…

–Sí, i de carn de vedella i cua de porc –va piular la Irene TV.

9

Les dues senyores piulaven i somreien com dues cotorres petites i alegres.

–Humm –vaig fer jo–. Doncs sembla que al senyor Storm aquesta olor no li agrada gaire.

–Ihh, és un senyor molt simpàtic –van xericar totes dues alhora.

10

I es van abocar a la barana per mirar la porta del senyor Storm, que estava ajustada.

–Hola, senyor Storm –van renillar mentre el saludaven amb la mà–. Hola, preciositat.

–Grrr, aquelles dues velles bruixes! –va exclamar, furiós, el senyor Storm. I va tornar a tancar la porta amb un cop eixordador.

–Oi que és encantador? –van escatainar les dues senyores–. És un vell barril de pólvora.

Al segon pis hi viu en Frode amb el seu pare i la seva mare.

La mare es diu Carla i el pare es diu Henry. Aquell dia ells no eren a casa, però en Frode sí.

Estava fent caramel, i tota la cuina feia una pudor terrible de caramel socarrimat.

–Bé –vaig dir–, què et sembla això de viure a la casa-de-lacantonada?

–Fantàstic –va respondre en Frode mentre remenava el caramel–. De vegades hi passen coses molt emocionants, i hi viu gent molt agradable. En primer lloc, en Tifó.

–Eh? –vaig dir jo–. Qui? –Sí, home, el senyor Storm –va dir en Frode–. És la pera.

Treu foc pels queixals si algú baixa saltant per les escales.

–Treu foc pels queixals? –vaig dir jo.

11

–I tant! –va dir en Frode mentre abocava el caramel en un pot–. Una vegada, en Laeris i jo vam portar una cabra a casa i a en Tifó gairebé li agafa un cobriment. Una mica més i s’empassa el cigar.

–I la resta de persones que viuen aquí? –vaig demanar.

–Hi ha les senyores de sota –va dir en Frode tastant el caramel, que era del mateix color que el fang–. I després hi ha en Simme. Viu a la casa del darrere. I potser també hi ha algú vivint a les golfes. Si més no, de vegades s’hi senten sorolls.

–Potser és un follet –vaig dir, però de seguida em vaig adonar que era una ximpleria.

–Apa aquí! –va dir en Frode, somrient–. Els follets viuen en grans magatzems, supermercats i llocs així. No, la persona d’aquí dalt és algú misteriós, t’ho ben asseguro. Però tranquil que no te n’aniràs sense saber-ho. Perquè tu ets qui vol escriure un llibre sobre els d’aquí, els de la casa-de-la-cantonada, oi?

Vaig fer que sí amb el cap i em vaig posar vermell.

–Serà divertit llegir un llibre sobre nosaltres mateixos –va dir en Frode–. Fas gaires faltes d’ortografia?

–No –vaig dir jo–. Em defenso prou bé.

–D’acord –va dir en Frode–. Doncs ja ens veurem.

I va començar a cruspir-se el caramel.

Quan sortia de la casa-de-la-cantonada, el senyor Storm va treure el cap per la porta.

12

–Encara és aquí? –va bramar–. Es pot saber què coi busca?

–He promès que escriuria un llibre sobre la casa-de-lacantonada –vaig dir jo.

–Un llibre! –va exclamar el senyor Storm–. Els llibres són una porqueria. No volem que escriguin cap llibre sobre res. Volem que ens deixin en pau i que no ens molestin amb llibres.

I va tancar de cop, però la corbata li va quedar enganxada al marc de la porta.

–Ho veu? –va cridar enfurismat, mentre enretirava la corbata–. Això ha passat perquè no para de ficar el nas en els assumptes dels altres!

Me’n vaig anar corrents per no fer-lo empipar encara més.

Abans de tornar-me’n cap a casa, vaig anar a la part del darrere a saludar en Simme.

–Hola –va dir en Simme, que estava repenjat a la seva moto–. De manera que podrem llegir històries sobre nosaltres, els de la casa-de-la-cantonada. Serà interessant, no, col·lega?

–Sí, això espero –li vaig dir.

–Ostres! –va dir en Simme–. Les meves fans es tornaran boges. Però vés amb compte de no enganxar-te la barba a la màquina d’escriure, xaval.

13

Vaig prometre a en Simme que aniria amb compte i me’n vaig anar corrents cap a casa a beure’m dos gots de llet. I aquella mateixa tarda vaig començar a escriure les històries que podeu llegir a les pàgines següents.

14