L'Otto és un rinoceront (mostra)

L’Otto és un rinoceront Ole Lund Kirkegaard re

llib Aquest galat a ☐ l’han re at any ☐ l’ha g u rat mp o c ☐ l’ha pat is p a ☐ l’h bat ☐ l’ha tro

Capítol 1

E

l nen es deia Topper, i la veritat és que no era gaire guapo. Tenia els cabells de color marró vermellós, com el ferro rovellat, i tan gruixuts i durs que quan la seva mare volia que estiguessin una mica més presentables els hi havia de pentinar amb un rasclet.

Tenia pigues a la cara, i una dent li sortia de la boca.

En Topper vivia en una casa vermella a tocar del port.

La casa vermella era gran i antiga, i era plena de portes tortes i escales que cruixien.

A l’hivern hi havia ratolins al soterrani, i a l’estiu, corbs a la xemeneia.

La resta de l’any la casa era plena de gent, de nens i de gatons ratllats.

A en Topper aquella casa gran i vermella li agradava molt, i quan tornava de l’escola sempre li deia: –Hola casa! Fa bon dia, oi?

I aleshores li semblava que la casa es posava contenta, tan contenta com es pot posar una casa sense que se li esquerdin les parets.

7

A l’últim pis, a sota mateix de la teulada, hi vivia el senyor Holm, el porter.

El senyor Holm tenia cura de la casa i procurava que la gent s’ho passés bé i estigués contenta.

8

Fumava una pipa petita i cargolada, i sabia un munt d’històries de fantasmes, de bruixes i de caníbals que feien posar la pell de gallina.

El senyor Holm era un home baixet i rodanxó, i duia un bigoti blanc. I com que no era cap caníbal, menjava coses senzilles, com ara bistecs, arengades fregides, cacauets i de vegades flam de xocolata.

De la pipa en deia “escalfanàpies” i només se la treia de la boca per menjar i per explicar històries de por.

–Segur que a la nit dorm amb la pipa –li va dir una vegada en Topper a en Viggo.

En Viggo era l’amic d’en Topper.

–No –va dir en Viggo–. El meu pare diu que no es pot dormir amb una pipa a la boca, perquè llavors tot el llit quedaria empastifat de tabac. I el meu pare és molt intel·ligent i ho sap tot.

–Bé –va dir en Topper–. Potser té raó.

Però en el fons en Topper pensava que l’únic que ho podia saber del cert era el senyor Holm, i va decidir que li demanaria allò de la pipa sense que en Viggo ni el saberut del seu pare se n’assabentessin.

El pare saberut d’en Viggo era el senyor Lleó.

Tenia un cafè als baixos de la casa vermella; es deia CAFÈ EL BACALLÀ BLAU, i cada nit era ple de pescadors i de ma-

9

riners que hi anaven a menjar carn guisada, a mastegar tabac i a beure aiguardent.

En Topper vivia al pis del mig de la casa vermella.

Vivia amb la seva mare, que era peixatera i venia peix a l’altra banda del port. Quan la mare d’en Topper cantava, les finestres tremolaven i els peixos movien la cua espantats.

El pare d’en Topper era mariner.

Navegava a mar obert i només tornava a casa un cop l’any.

A l’escola, en Topper de vegades explicava coses del seu pare a la mestra i als altres nens.

–El meu pare –va dir un dia en Topper– és un mariner autèntic: navega a mar obert i du dentadura postissa.

–Què és una dentadura postissa? –van demanar els altres nens.

–Bé –va dir la mestra posant-se bé les ulleres–. Una dentadura és postissa quan et pots treure les dents de la boca.

–Ooh! –van exclamar els altres nens–. De debò que el teu pare es pot treure les dents de la boca, Topper?

–És clar que sí –va dir en Topper tot estarrufat–. Una vegada que hi havia mala mar, es va treure la dentadura postissa per mirar-se-la un moment i li va caure entre les onades. Va fer PLUF i va desaparèixer.

–Ostres! –van dir els altres nens–. Va fer PLUF?

10

–Sí –va dir en Topper–. Va fer un veritable PLUF, i es va quedar sense dents. I durant molt de temps es va haver de conformar menjant sopa i farinetes de sèmola.

Els altres nens se’l van quedar mirant.

–Ecs –van dir alguns nens–. No devia ser gens agradable per al teu pare.

–No –va dir en Topper–. Va ser un moment terrible, per a ell. Tant, que del disgust va acabar agafant la febre de l’or.

11

–Mare de Déu! –va dir la mestra–. Va agafar la febre de l’or?

–Sí que la va agafar –va dir en Topper–. Una febrada de por. Però ara ja està bé, i en comptes de la febre de l’or té una amant a cada port.

A la mestra gairebé li van caure les ulleres a terra.

–Bé –va dir–. Ara hem d’escriure una mica. Ja sentirem més coses sobre el pare d’en Topper un altre dia.

Els nens es van inclinar sobre els seus quaderns i es van posar a escriure tan bé com sabien.

Però pensaven molt en el pare d’en Topper i en les seves dents estranyes que es podien treure de la boca.

I frisaven per poder veure’l quan tornés a casa d’alta mar.

A la casa vermella també hi vivia una velleta.

Es deia senyora Flora i feia servir una llarga trompeteta groga perquè hi sentia molt malament.

El seu balcó era ple de torretes enormes amb flors precioses i de gàbies petites amb ocells verds.

–Les flors són la cosa més bonica del món –va dir al senyor Holm un dia que ell baixava per les escales per anar a escombrar el carrer.

–Sí, és veritat –va dir el senyor Holm, bo i fumant la seva pipa–. No hi ha res millor que les flors. Potser només una tassa de cafè.

12

–Com diu? –va demanar la senyora Flora fent girar la seva trompeteta groga cap al senyor Holm.

–CAFÈ –va dir cridant el senyor Holm.

–Ah, sí! El cafè també és molt bo –va dir la senyora Flora–.

Que li vindria de gust una tassa de cafè, senyor Holm?

El senyor Holm va fer que sí amb el cap.

–Sí, gràcies –va dir–. Si no és demanar massa.

–Massa? –va dir la senyora Flora, somrient–. No, no pateixi que no li’n daré massa. Només el que li vingui de gust.

Tot sovint, el senyor Holm i la senyora Flora parlaven de les flors i del cafè; i en el fons al senyor Holm allò li agradava molt.

Gairebé cada dia, ell i la senyora Flora s’asseien al balcó, entre les flors grosses i belles i els ocells petits i bonics, i se sentien feliços mentre xarrupaven el cafè calent.

–Un home tan ben plantat com vostè, senyor Holm –va dir la senyora Flora–, un home tan ben plantat com vostè s’hauria de buscar una doneta.

–Sí –va dir el senyor Holm–. I m’agradaria molt que fos vostè, la meva doneta.

–MERDETA? –va dir la senyora Flora ensumant la cafetera–. Li sembla que el meu cafè és una merdeta? No, no pot ser, estimat porter: és cafè de Java!

–Humm –va fer el senyor Holm una mica avergonyit–. Sí, salut, senyora Flora.

13

Però per dins pensava: “Un dia li escriuré una carta i en aquesta carta li diré això: CASI’S AMB MI, DOLCÍSSIMA SENYORA FLORA. Una carta així segur que l’entendrà, la meva dolça beneitona”.

Vet aquí com era la vida a la gran casa vermella que hi havia a tocar del port, i vet aquí com era la gent que hi vivia.

I ara ha arribat el moment d’explicar una cosa molt estranya que precisament va passar en aquella casa.

14