Sushi Books_El poder de l'Amabel by Rinoceronte Editora

El poder de lâ&#x20AC;&#x2122;Amabel

Un llibre sushi servit per a

t s propieta El text é s, rí o sm d’Érica E mera edició, ri p la s ’é n i aquesta l’any 2013, de e Valls i per Estev per a ïd u d a tr amb cura revisada guet. Aina Hu berta és cosa co la e d m). ració irusca.co La il·lust .p a (www orrea sc C u a ir x P n e d uetat A q a m a h l’ gn 5.5, El llibre e InDesi b o d A n Pro, b am be Caslo ir o d A a fi eg gra i una tipo erquè el puguis ll p . de cos 14 ulleres com sense b m a t a t tan l’hem du Després Gráfica a v ti ra e p o o C lo. s to uadernarSacaun -lo i enq ir m ri p per im

segell oks és un SLU. Sushi Bo ra o it d eronte E pre a de Rinoc m se é b e s, Som gair 3, galería Vigo, 10 e d a id . n o l’Ave Morraz angas do adreça 36940 C t, e a l’ I a intern s ibooks.e u www.s sh tol del s l’únic tí Aquest é a dial mb món mun 5920-14-4 78-84-1 l’ISBN 9 sit Legal i al Dipò mero du el nú 2013. VG 764-

Érica Esmorís

El poder de l’Amabel

L’Amabel

Em dic Amabel i em falten dents. Sembla que a la meva edat és normal, que no m’haig de preocupar, i que les definitives no trigaran a sortir-me. Tot i així, cada dia, sens falta, dedico una estona a comprovar que la meva dentadura i jo no som cap excepció. Comparteixo amb la meva mare aquesta obsessió pels petits canvis. Segons la meva àvia, la mare es podia estar hores davant del mirall observant l’aparició de la seva primera arruga. Jo ja havia nascut, però no sóc capaç de recordar-me’n, i és que tinc certs problemes de memòria. La meva àvia, en canvi, recorda esdeveniments que van succeir fa molts anys: el naixement de la mare, la seva boda amb l’avi, quan tenia la meva edat i aju7

dava la meva besàvia a rentar la roba al riu, i fins i tot esdeveniments molt més llunyans i que no va viure. Quina frustració no poder mirar enrere! Deu ser que un només es recorda de les coses importants i que a la meva vida res no havia estat prou significatiu… Fins a la primavera que vaig descobrir que la meva família era molt especial.

Una mare molt veloç

Fins no fa gaire, la meva mare sempre estava de bon humor: només semblava disgustar-se quan el meu germà Bal portava les notes a casa. Però, de cop i volta, va canviar: tot la feia enfadar i les discussions amb el pare eren contínues. No es posava vestits bonics i havia deixat d’anar a la perruqueria, de manera que, a més de malhumorada, estava una mica més lletja. Vaig recordar que l’Ana Luisa, una companya de classe, m’havia dit que els seus pares havien discutit perquè la seva mare havia descobert que el seu pare tenia una altra família en un altre poble. Vaig demanar a la mare si el pare era pare d’una altra família. Ella va riure molt i a mi em va agradar, perquè era difícil fer-la riure. Em va asseure a la seva falda, com si fos una nena petita, i em va explicar 9

què passava: el pare estava a punt de quedar-se sense feina per reducció de personal a la seva empresa i n’hauria de buscar una de nova i no era gens fàcil, sobretot perquè no estaven disposats a traslladarse. Vaig pensar en les meves amigues i hi vaig estar totalment d’acord: no volia viure enlloc més. El pare va començar a passar-se el dia a casa, els primers dies ajudant, després sense gran cosa a fer i al final destorbant la mare. A mi m’agradava que el pare s’estigués més temps a casa, però no m’agradava veure la mare nerviosa, cridant per tot. La mare semblava molt més feliç quan el pare només era a casa per sopar i els caps de setmana. La mare sempre s’ha encarregat de tot: de dur en Bal a l’institut i a mi a l’escola amb el seu cotxe vell, en què es pot menjar i deixar-hi molles; de recollirnos i dur-nos en Bal a futbol i a mi a judo; de donar-nos un cop de mà amb els deures; i, a més, de fer la compra, d’endreçar la casa, de fer el dinar i d’ajudar l’àvia.

Ens fa les disfresses de Carnestoltes i no falta a cap reunió de l’escola. De vegades també té cura de la meva cosina Comba i escolta, molt atenta, els interminables monòlegs telefònics de la seva germana, la tia Asun, que sempre té problemes molt llargs d’explicar. I a més a més ha començat a treballar unes hores a la conservera. No havia pensat mai en tot el que és capaç de fer la mare fins al dia que em vaig barallar amb un company de classe, en Roi, el meu enemic declarat. –Els teus pares estan més pelats que una rata. Que estiguessin una mica escurats no m’amoïnava gens ni mica, però em va semblar que m’havia de venjar d’en Roi, que era un consentit, i li vaig intentar ventar una bufetada; però, en comptes de sorprendre’s per la meva reacció violenta, en Roi em va clavar un cop de puny molt fort a la boca i em va fer sang en una de les dents noves, de les que ja són per a tota la vida i que l’àvia, per no haver-les

cuidat prou bé, va acabar perdent i ara troba molt a faltar. La profe Antonia va trucar a les nostres mares i immediatament, quan amb prou feines havia acabat de penjar l’auricular, va aparèixer la mare. Fins i tot en Roi es va sorprendre de la seva rapidesa. –La teva mare és més ràpida que un llamp. –És perquè la meva mare té un cotxe molt bo! –vaig mentir en un darrer intent de venjar-me. Però la mare estava totalment xopa perquè havia vingut caminant amb un paraigua transparent dels que regalen les revistes. Em va fer molta vergonya. Primer, perquè havia presumit de cotxe, i segon, perquè potser en Roi no anava tan equivocat. Només espero que les famílies no facin com les empreses i, en els mals moments, redueixin personal. –És la dona més veloç del món! –va exclamar en Roi, clavant els ulls en la mare.

En Roi ho deia de debò; tant, que per primer cop vaig pensar molt seriosament en la mare, en la seva presència permanent i en el munt de coses que fa al llarg del dia. Com podia ser que no me n’hagués adonat abans? I… per què havia de ser l’estúpid d’en Roi qui ho hagués descobert? Ràpida com és, la mare no va trigar a castigar-me: a la fàbrica ja li havien fet un gran favor contractant-la, sabent que tenia dos fills i una persona dependent a càrrec, i, per culpa meva, o més aviat d’en Roi, no havia complert l’horari. La mare em va parlar de la conciliació de la vida laboral i familiar i jo me la vaig escoltar encantada, meravellada de tenir-la com a mare. I és que sóc immensament feliç que ella sigui la meva mare perquè sempre hi és quan la necessito i perquè, a més, té el poder de la velocitat.

Un germà molt intel·ligent

El meu germà Bal va a l’institut i el que més li agrada, després del futbol, és fer-me enrabiar. Sempre que em veu m’escabella, encara que porti cua. Després es fa un tip de riure. A mi no em fa gens de gràcia. En Bal és molt alt i prim. Jo també sóc alta, la segona més alta de la classe. La Xasmín em guanya, però és que els seus pares són molt més alts que els meus i no compta, o sigui que es pot dir que sóc la més alta de la classe. En Bal juga a futbol després de classe, tot i que la mare l’amenaça cada any que aquell any serà l’últim si no treu més bones notes. Cada any les notes són dolentes i cada any ell juga a futbol. Últimament no vol que la mare el vagi a buscar a l’institut ni als entrena15

ments. L’àvia diu que és perquè està a l’edat de la tonteria, que és quan la cara se t’omple de grans i tens nòvia. A mi m’agrada molt, en Bal. Li faig moltes preguntes i me les contesta totes; no em diu mai que són coses de gent gran. –Bal, per què està sempre enfadada, la mare? –Perquè té por que ens quedem sense calés. –Que trobarà feina, el pare? –És clar que sí, només és qüestió de temps –va respondre en Bal mentre em feia un petó al front. No sabia si en Bal estava al corrent que la mare era especial, però em vaig estimar més de mantenir la discreció, en aquell moment. Amb l’esnob d’en Roi sabent aquell secret n’hi havia ben bé prou. –Què passarà amb aquesta dent? –li vaig demanar obrint molt la boca per ensenyar-li la dent on en Roi m’havia fet sang. –No se t’ha posat negra, o sigui que no li passarà res.

Sovint en Bal es tanca a la seva habitació amb la música alta i el telèfon, i no hi puc entrar; de manera que quan es presenta l’ocasió de sortir de dubtes, no la desaprofito. Em sorprèn tant que en Bal tingui una resposta per a tot! Les parets de la seva habitació estan empaperades amb pòsters de grups musicals que a mi em fan por, i també amb banderes i bufandes del seu equip de futbol preferit. A més, l’habitació fa la mateixa olor que la taverna on el pare va de vegades a la nit. –Aquest és en Jim Morrison, el cantant de The Doors –va dir el meu germà assenyalant el pòster–; també era poeta. –Ja no és poeta? –No, Amabel, es va morir fa molts anys, ni tu ni jo encara no havíem nascut. Ni tan sols la mare. Però jo ho sé tot de The Doors i d’en Jim Morrison. En Bal, sens dubte, és molt intel·ligent. Vaig pensar que hi tornaria més tard amb preguntes més difícils. El pare aca-

bava d’arribar i vaig observar com la mare acabava de fer el sopar mentre parava molt ràpidament la taula. –Amabel, a rentar-se les mans, que és hora de sopar! –Mare, però si avui no he tocat cap gos –com de costum, vaig intentar escapolir-me’n–. Si ni tan sols n’he vist cap, de gos! –És igual! –va remugar la mare–. Vinga, que mentrestant jo ajudo l’àvia. La meva àvia té problemes per caminar, perquè fa molt de temps (jo, és clar, ni me’n recordo) se li va paralitzar mig cos, i ara necessita ajuda per fer algunes coses. Ja feia uns quants mesos que feia veure que em rentava les mans. No em volia esperar que l’aigua sortís calenta i no m’agradava gens l’aigua freda, i encara menys el sabó. Per sopar, vam menjar lluç i puré, i jo vaig estar molt atenta al que deien els meus pares, tot i que l’àvia m’intentava

distreure proposant-me de fer, en acabat, un trencaclosques molt difícil, de cent peces. La mare es va aixecar un moment de taula i va portar al pare la secció d’anuncis del diari amb unes quantes ofertes de feina subratllades. No em semblava just: el pare havia treballat sempre, si més no des que jo recordo, que és, més o menys, des del meu últim aniversari, i a ell també li tocava descansar i passar més temps a casa. Un dels anuncis subratllats era en anglès. –Em subratlles anuncis en anglès? Que no havíem quedat que no ens traslladaríem? –va demanar el pare, enfadat–. Per què el vull, un anunci en anglès? La mare, que és molt ràpida, va contestar que potser es tractava d’una oferta de feina interessant i va assenyalar amb el seu dit veloç una xifra amb molts zeros seguida del signe de l’euro. Però el pare continuava estant molt enfadat.

–L’oferta ja pot ser per matar foques a l’àrtic o per reclutar contrabandistes, que a tu tant te fa. A tu el que realment t’importa són els diners, oi? –Què és contrabandista? –vaig demanar jo, però em sembla que ni el pare ni la mare no em van sentir. L’àvia, que sí que m’havia sentit, em va fer callar. En Bal em va picar l’ullet. Els pares tornaven a discutir. En Bal va agafar l’anunci de la discòrdia i va traduir: –Es necessita enginyer químic per a planta petrolífera. El pare es va aixecar i se’n va anar sense acabar-se l’arròs amb llet. La mare ens en va posar a en Bal i a mi i va córrer rere seu. Jo vaig mirar de llegir l’anunci i, tot i que sé una mica d’anglès, no vaig entendre res. Ara sí que estic segura que el meu germà és la persona més intel·ligent del món! –Bal, què són els contrabandistes? Una última pregunta per confirmar la seva superintel·ligència!

–Són transportistes de coses que no estan permeses en un país –va contestar mentre s’acabava l’arròs amb llet. –Com tenir micos a casa? –li vaig demanar. Sempre he volgut tenir un mico de mascota, però la mare em va dir que, de micos, no se’n podien tenir, a Espanya, i jo crec que és cert perquè són tan simpàtics que si no estiguessin prohibits coneixeria algú que en tingués un a casa, i no conec ningú que en tingui cap. –Sí, com tenir micos –va contestar en Bal. I em vaig imaginar el meu oncle Paco amb el seu enorme camió carregat de micos simpàtics però completament il·legals i vaig esclafir a riure, i vaig encomanar les rialles a en Bal i a l’àvia.

Un pare molt fort

La gran velocitat de la mare ens va unir, a en Roi i a mi. De cop i volta, vam començar a ser millors amics. Com que havia sabut guardar el secret, vaig decidir explicar-li que en Bal també tenia un poder: el poder de saber-ho tot. De manera que ens vam fer inseparables. Ens vam asseure junts a classe i al pati vam planejar la manera d’espiar la mare. Era més divertit que jugar amb la Sabela i la Catuxa, i fins i tot més divertit que jugar amb en Nuno, el guapo de la classe. Tots dos esperàvem l’arribada de la mare per poder-la espiar plegats abans que em fes pujar al cotxe, però aquella tarda va ser el pare qui em va venir a buscar a l’escola. Sempre que ve, el pare enraona una bona estona amb la profe 23

Antonia, perquè la meva profe també va ser la seva profe. L’Antonia també va ser la profe dels meus oncles i de la meva cosina. És la profe de tots. Crec que és una bona professora i que no s’equivoca mai, però si resulta que s’equivoca acabarem sent una família de rucs. Després d’anar a buscar en Bal a l’institut, no vam anar directes cap a casa, a berenar, sinó que el pare ens va dur a la ciutat, al cine.Va ser una sorpresa fantàstica. Entre els tres vam triar la pel·lícula, una d’aventures molt divertida, i a més ens va comprar moltes llaminadures. A mitja pel·lícula en Bal ja sabia com s’acabaria (és tan intel·ligent!) i me’n va revelar el final. Però em vaig començar a trobar malament. Normalment, després de menjar moltes llaminadures tinc mal de panxa i perquè em passi m’estiro a terra de bocaterrosa i em quedo molt quietona, però no m’hi podia estirar, al cine, que m’hauria quedat sense veure la pel·lícula.

De manera que el pare em va deixar el seu jersei i me’l vaig posar perquè em fes caloreta a la panxa. Quan vam arribar a casa la mare ens esperava molt seriosa i va demanar al pare si podien anar a parlar a l’habitació. Jo vaig anar de pet a la sala a explicar-ho tot a l’àvia. Quan em va veure va somriure i em va demanar si m’havia agradat la pel·lícula. Però com ho sabia? Ella sempre diu que hi ha un ocellet que li explica tot el que faig, però jo crec que és una mentida de l’àvia. Vaig veure el pare al passadís i vaig sentir com tancava la porta de casa i se n’anava. Vaig córrer, però quan vaig obrir la porta el pare ja marxava amb el seu cotxe. En Bal se’m va atansar. –Bal, per què se n’ha anat el pare? –Perquè a la mare li sembla que havernos dut al cine ha estat irresponsable. –Jo no entenc res! Però si el pare ha estat molt bo i molt responsable! Si m’ha deixat el jersei i ha aturat el cotxe

perquè vomités les regalèssies! Quan la mare va sentir que cridava, va venir molt ràpidament, em va ficar a la dutxa i em va ajudar a rentar-me els cabells. Després, mentre jo me’ls esbandia, va buidar una olla que hi havia al terra del lavabo per a les goteres i em va esquitxar… i era molt freda! –No estic enfadada amb el pare perquè us hagi dut al cine, a en Bal i a tu; això està bé –va dir la mare, amb els ulls plorosos–. El que passa és que… són coses de gent gran, i no les entendries. Per fer veure a la mare que ja no sóc una nena petita i que puc entendre moltes coses, li vaig dir: –Ja sé què són els contrabandistes! Són camioners que porten micos! Llavors la mare va fer una cosa estranya: primer va deixar anar una rialla i després ja no sabia si reia o si plorava. I encara que jo estava xopa, la mare em va abraçar, sense importar-li si li mullava la bata rosa que li agrada tant i que sempre es posa per estar per casa.

–Tot s’arreglarà, ja ho veuràs, començant per això –va dir la mare, encara rient i plorant, mentre assenyalava l’olla del terra. Definitivament, la mare s’havia tornat boja. Aquella nit vaig tenir somnis molt estranys en què unes regalèssies gegants m’empaitaven i jo corria per escaparme’n i acabava molt marejada. Fins que al matí em van despertar uns sorolls horribles. Els caps de setmana sóc sempre la primera de llevar-me; però aquell dissabte el pare se m’havia avançat i havia pujat a la teulada per segellar-la i evitar les goteres, i suposo que també per fer les paus amb la mare. El dissabte també va ser el dia que vaig triar per fer les paus oficialment amb en Roi: seguint el nostre pla d’espiar la meva mare i el meu germà, l’havia convidat a dinar. La meva família va entendre la invitació com el començament de la meva infantesa madura.

–Àvia, per què diu que estic madurant, la mare? –Oi que en Roi va ser el company que et va pegar a la boca no fa gaire? –va demanar l’àvia mentre jo feia que sí amb el cap–. Doncs has demostrat que ja ets una nena gran perquè l’has sabut perdonar. La resposta de l’àvia em va fer recordar que en Roi ni tan sols m’havia demanat perdó. Quan ja començava a pensar un altre cop en en Roi com en el meu enemic, va sonar la botzina del cotxe esportiu del seu pare. Havia arribat puntual i molt somrient, i em vaig oblidar del cop i vaig anar cap a ell. La mare també es va apropar a la porta tan veloç com sempre i es va presentar al pare d’en Roi. A la mare li agrada conèixer els pares dels meus companys. El pare d’en Roi era un senyor molt elegant, molt més gran que el meu pare, amb un bigotet molt simpàtic. En Roi i jo vam córrer a la meva habitació per repassar el pla d’espionatge.

Sens dubte, era molt divertit, i a més en Roi s’ho agafava molt seriosament i no em parava de repetir que tenia molta sort de tenir una mare i un germà tan especials. Però l’àvia ens va aviar al jardí: sempre que fa sol m’obliga a jugar al jardí perquè diu que el sol és bo per als ossos. Ni que el sol posés morenos els ossos! Ja a fora vam continuar amb les nostres maquinacions: la mare era a la cuina preparant l’arròs de marisc i en Bal encara no havia arribat del partit, o sigui que encara teníem temps per perfeccionar el nostre pla secret. Només ens molestava el pare, que s’havia proposat de reparar en un matí tot el que havia ajornat durant mesos: va segar la gespa, va arreglar un bony a la carrosseria del cotxe de la mare i, quan estava adreçant un arbre que havia caigut durant la gran tempesta de la nit, el meu convidat va decidir ajudar-lo i em va deixar com l’arbre: plantada. Semblava que el pare i en Roi s’avenien molt. No m’hauria imaginat mai que el consentit d’en Roi sabés què

era ajudar. Com que feia molta calor, el pare es va treure la camisa, i en Roi el va imitar: realment semblaven pare i fill i no m’agradava gens. Però que no havia vingut a casa meva a ajudar-me a mi, en Roi? –Gràcies –va dir el pare a l’esnob d’en Roi–. M’estàs ajudant molt. Aquest arbre és molt especial: plantar-lo va ser el primer que vam fer quan vam construir la casa. –Vau construir la casa vosaltres? –li va demanar en Roi, impressionat. Em sembla que en Roi té una certa tendència a la dramatització. –Sí, la Merce i jo vam haver de treballar molt. Tots dos sols vam aixecar tota la casa. El pare va ordenar a en Roi que s’apartés uns metres i, després de respirar fondo, va adreçar l’enorme pomera en un tres i no res, gairebé sense esforç. En Roi va caure de cul, però no es va fer gaire mal perquè la mare ja era allà per aguantar-lo.

–La teva mare és superveloç, però el teu pare… el teu pare és l’home més fort! I altra vegada havia hagut de ser en Roi qui se n’adonés.

Una àvia invisible

Just abans que el meu germà se n’anés a jugar amb el seu equip de futbol, en Roi va voler comprovar que en Bal realment tenia el poder de saber-ho tot. –Ja ho sé, li demanaré què va ser primer, si l’ou o la gallina –va determinar en Roi després d’uns minuts de reflexió. –Què va ser primer?! –en Roi continuava posant-me nerviosa–. Vols demanar aquesta bajanada al meu germà? Llavors en Roi em va explicar que els grans tenen un gran dilema al voltant d’aquella estúpida qüestió i que només una intel·ligència superior en podria esbrinar la resposta. Ens vam esperar que en Bal sortís i en Roi el va interceptar. –Només una pregunteta: què va ser primer, l’ou o la gallina? –en Roi sem33

blava ben bé un paparazzi empaitant un famós. Quan va sentir la pregunta, en Bal es va quedar tan parat que per un moment vaig dubtar del seu poder i vaig odiar encara més en Roi; a ell i a totes les gallines i ous del món. Però en Bal va somriure i va respondre: –La gallina! Si no, qui hauria post l’ou? A en Roi li va semblar d’allò més lògic i jo vaig respirar alleujada. –Ho veus? T’ho havia dit: el meu germà és el més intel·ligent. Just en aquell moment la mare va fer una aparició fugaç per recordar al meu germà que havia de tornar a casa a estudiar tan aviat com s’acabés el partit. –La setmana vinent tens exàmens i no et pots permetre de suspendre! –va dir cridant la mare a en Bal, que s’allunyava amb les botes de futbol a l’espatlla. Ai, com m’ho faria per explicar a en Roi que al meu germà, tot i la seva gran intel·ligència, li costava d’aprovar? Però

no va caldre. En Roi continuava estant convençut del poder d’en Bal i fins i tot justificava les seves males notes. –El teu germà és realment intel·ligent, molt més del que ens podem imaginar, Amabel. Intel·ligent i recargolat. T’adones que en Bal suspèn només per dissimular la seva gran intel·ligència? En Roi sí que és recargolat. –La teva mare és la més ràpida, el teu pare és el més fort i el teu germà, el més intel·ligent –en Roi somiava despert–. I la teva àvia? Vam veure passar l’àvia, ajudada per la mare, a través de la finestra del menjador. La mare diu que ara que ja sóc gran i tinc més força, l’haig de començar a ajudar amb l’àvia. A mi, l’àvia m’agrada molt. Berenem sempre plegades; fins i tot m’espera quan vaig a judo i arribo més tard a casa. El seu entrepà és molt més petit que no pas el meu i això que ella és molt més gran que no pas jo; però és clar, ella no fa gens d’exercici. En Bal em va

explicar que el menjar és com les piles de les joguines, la nostra font d’energia, i que, en funció de l’activitat que fem, necessitem entrepans més petits o més grossos. Sort que no funciono amb piles, perquè amb la mà d’exercici que faig i sent tan cares com són, la meva família sí que seria molt pobra, com va dir en Roi. De vegades, l’àvia és una mica emprenyadora perquè, quan fan els dibuixos per la tele, li ve la dèria d’explicar-me les seves velles històries. Però m’he estat entrenant i sóc capaç de parar atenció a més d’una cosa: miro els dibuixos i també escolto els seus records, tot i que de vegades em faig un petit embolic perquè moltes de les històries de l’àvia no són fàcils de seguir. A més a més, la majoria són tristes. Quan vull escoltar una història divertida li demano que m’expliqui les entremaliadures que feia el pare a la meva edat. Reconec que n’hi ha que em semblen tan genials que les copio, i espero que la mare, quan sigui àvia, les expliqui als meus fills quan estiguin can-

sats d’històries tristes. Els pares sempre descobreixen aquestes entremaliadures heretades, però el que és curiós és que el pare no es recorda d’haver-ne protagonitzat cap de similar quan era un nen. L’àvia sí que se n’adona, però només quan som soles m’amenaça que no em tornarà a explicar res més. –Potser la teva àvia ha perdut el seu poder amb l’edat –va dir en Roi. Tenia sentit però no m’agradava: quina mena de poder és, un poder que es perd quan més falta et fa? No la vaig voler defensar, però estava segura que l’àvia conservava un gran poder i que, si de cas, devia estar dissimulant com en Bal. Aquella mateixa tarda vaig anar al centre comercial amb la família d’en Roi. Va ser una mica avorrit: la mare i les germanes bessones d’en Roi, l’Estrela i la Mara, es van tornar boges i es van passar tota la tarda triant modelets dins dels emprovadors, totalment emocionades. Ni en Roi ni jo no enteníem aquella

manera de divertir-se i només pensàvem que hauria estat més productiu que ens haguéssim quedat a casa espiant la meva família. La família d’en Roi és avorrida: el seu pare és molt seriós; la seva mare, tot i que és molt guapa, no sembla gaire divertida; i les seves germanes es creuen molt més grans, i això que només tenen dos anys més que en Roi i jo. Totes dues porten els cabells molt llisos, com l’Olivia, la nena xinesa de la classe, que és adoptada. A mi, els cabells de l’Olivia no m’agraden gaire, però a la Sabela li encanten, i de vegades els porta com ella. Els hi allisa la seva mare amb la planxa de la roba i, segons la Sabela, no fa mal. Les bessones també se’ls allisen, però no amb la planxa, sinó amb un aparell especial. Al cotxe, de camí cap al centre comercial, els vaig olorar els cabells i feien olor de xurrasco. Estic segura que ha de fer mal. L’Estrela i la Mara tenen gustos semblants i s’emprovaven la mateixa roba!

Això era una pèrdua total de temps. Però si són iguals! No els caldria ni un mirall. N’hi hauria prou que es repartissin les peces i es miressin l’una a l’altra per veure com els queden. Segons els meus càlculs, jo necessitaria exactament dues vides per emprovar-me tota la roba que es poden emprovar l’Estrela i la Mara, i això si fessin servir la lògica i no s’emprovessin models idèntics! El pare d’en Roi em va assegurar que era per evitar problemes d’identitat. Però quins problemes d’identitat? Si és un dels avantatges de tenir una bessona! Com que el pare d’en Roi tampoc no estava gaire interessat en la moda, ens va convidar a un tortell de nata i xocolata i després ens va comprar un llibre a cadascú. –Tens molta sort –em va dir en Roi, mentre tornàvem a l’aparcament. –Tu també –vaig exagerar jo, perquè sabia que la meva sort era molt més gran que la seva, i que a casa m’hi esperava la família més especial de la Terra.

Vaig arribar a casa molt cansada i amb molts consells de moda per a la mare i l’àvia que havia après de les bessones Estrela i Mara. La mare i el pare m’esperaven somrients i em van fer molts petons. Me’n vaig alegrar tant, de veure’ls junts… Ells també havien sortit a fer una llarga passejada. Pobra àvia, s’havia hagut de quedar a casa! Vaig pensar que l’àvia devia estar molt avorrida i vaig anar fins a la seva habitació per explicar-li com m’havia anat la tarda. –Ja sé que has estat al centre comercial, que deus haver menjat molts dolços i que estàs esgotada de tanta botiga. Però com coi ho sabia? Em tornaria a mentir dient-me que l’hi havia explicat un ocellet? Estava completament segura que al centre comercial no hi havia cap ocellet. Als ocellets no els agraden els centres comercials: s’estimen més els arbres i el cel blau. És clar! Però com és que no me n’havia adonat abans? L’àvia té la capacitat de tornar-se invisible i per això sap

tot el que em passa: es torna invisible i em cuida. Quan és invisible no li cal l’ajut de la mare. L’àvia també és una farsant. –Àvia! Ja ho sé, tens un superpoder, el més bo de tots! L’àvia va començar a riure com no ho havia fet mai abans. –Àvia, ja no cal que em menteixis i em diguis que em vigila un ocellet: sé que ets capaç de tornar-te invisible i tenir sempre cura de mi. El pare, amb els seus braços poderosos, em va aixecar ben enlaire. –Al llit, senyoreta, que és tard i avui has tingut un dia molt llarg –va dir mentre m’atansava volant a l’àvia perquè li fes un petó de bona nit. –Àvia! No et preocupis que no ho diré a ningú –la vaig tranquil·litzar, ja des del passadís–, només a en Roi. Sí, havia estat un dia llarg, però el millor dia de tots, millor fins i tot que el dia del meu últim aniversari, quan els meus amics de classe van venir a casa i la mare va preparar una gran festa, amb

un tortell blau i tot. En Roi no va venir perquĂ¨ les meves millors amigues eren la Sabela i la Catuxa i el meu millor amic era en Nuno, tot i que no hi havia parlat mai. No em puc descuidar de convidar en Roi al meu proper aniversari.

I el meu poder?

Devia estar molt cansada perquè vaig dormir fins tard, i quan em vaig llevar la mare, el pare i en Bal ja estaven parant la taula del jardí per esmorzar al sol. Des de finals de primavera i durant tot l’estiu, quan fa sol, acostumem a esmorzar tots junts a la taula del jardí. El nostre primer esmorzar al sol anunciava que ben aviat s’acabarien les classes. No podia ser més feliç! La mare cuitava perquè tot estigués a punt: entrava a casa i en sortia amb suc acabat d’esprémer i llet; hi tornava a entrar i en sortia amb cereals i torrades. –No cal tancar el pot de la melmelada amb tanta força, que després no hi ha qui l’obri! –va dir la mare, passant el pot al pare. A les fortes mans del pare, el pot no va oposar resistència i es va deixar obrir. 43

–Mare, la propera vegada prova de donar uns cops secs a la base; ja veuràs com no hauràs de fer força –va aconsellar en Bal a la mare. Semblava una família normal començant el dia. Però obrint molt els ulls es feien evidents la velocitat de la mare, la força del pare i la intel·ligència del meu germà. A més, estava segura que la meva àvia invisible ja estava asseguda a taula, malgrat que no esmorza mai amb nosaltres. –Amabel, en què penses? Aquesta nena encara dorm –va dir el pare. –Se li acaben les classes –va aclarir la mare, que havia acabat d’esmorzar i em feia una cua mentre em bevia la llet amb cacau. No, no era això! Realment pensava que si tots els membres de la meva família tenien poders, el més lògic era que jo també en tingués un, però mai no m’havia sentit especialment veloç, ni forta, ni intel·ligent, i encara menys invisible! Era una nena molt normal. Amb

menys memòria i una mica més alta, però normal. Potser era adoptada com l’Olivia, la nena xinesa. L’Olivia és molt feliç i els seus pares se l’estimen molt i li compren vestits roses amb llacets. –Mare, que sóc adoptada? La mare, abans de contestar, es va mirar el pare. Després tots dos van riure. En Bal es va unir a la gran rialla. Jo m’hi estava jugant el meu poder i ells se’n reien! –Però es pot saber què hi passa, per aquest caparró? –em va demanar el pare mentre em tustava suaument al front amb els artells. –Contesteu! –vaig cridar enfadada, a punt de plorar. –Si ets igualeta al pare –em va intentar tranquil·litzar en Bal–, per desgràcia. Em vaig mirar el pare, que continuava rient, i, tot i que a ell no li falta cap dent i té els cabells curts i el cap com a mínim sis cops més gros que el meu, sí que ens assemblem: tenim els mateixos clotets quan somriem. Vaig posar els

meus dits índexs als seus clotets i també vaig somriure. –Som clavats –vam dir tots dos alhora. Vaig sentir un gran alleujament i també una gran responsabilitat perquè, malgrat que tenia un poder, encara no sabia quin era. La meva missió era descobrir quin poder era i arribar a dominar-lo, i gràcies a les pel·lícules i als llibres sabia que no era fàcil i que no tots els superherois se’n surten. Però comptava amb en Roi, que no era tan ruc i sempre estava disposat a ajudar-me, sobretot des que vam decidir ser els millors amics del món. L’últim dia de classe és sempre el millor perquè no és obligatori aprendre res, només passar-s’ho bé i no barallar-se amb els companys. Després d’una interminable hora de plastilina, vam sortir al pati. Tenia tantes ganes de parlar amb en Roi! Però la Sabela i la Catuxa no ens volien deixar sols. Volien que saltés a corda amb elles, però jo no estava per jocs! Els vaig parlar de la meva infantesa

madura i els vaig dir que tenia una missió molt més important que no pas perdre el temps amb dues nenes pesades. Es van enfadar, però millor!, se’n van anar i no van tornar. Una vegada sols, vaig revelar a en Roi el superpoder de l’àvia: el de la invisibilitat. I quan li vaig dir que ella mateixa m’ho havia confirmat, en Roi va agafar terra i en va començar a tirar a tort i a dret! Definitivament, s’havia tornat boig. –Què fas? Que l’Antonia et castigarà! –La teva àvia pot ser aquí, espiantnos, i amb la terra descobrirem la seva silueta. En Roi no parava de sorprendre’m i d’amoïnar-me: sempre tan llest. –La meva àvia té coses molt més importants a fer que espiar-nos, no et sembla? Vaig aconseguir que en Roi deixés de tirar terra abans de cridar l’atenció de l’Antonia, i li vaig explicar que a l’àvia el que li agrada és jugar a dòmino i que esta-

va segura que devia estar fent una partida amb altres àvies amb poders, i no pas perdent el temps al pati del col·legi. En Roi va deixar anar la terra i em va donar la raó. I és que per molt llest que sigui, jo ho sóc més, molt més. Vaig voler que quedés ben clar qui és la que té les bones idees i la que mana, i li vaig proposar de fer una llista amb els millors poders i anar provant. A en Roi, la idea el va entusiasmar. Llavors, sense que s’ho esperés, li vaig clavar un cop al nas amb totes les meves forces. Aquesta vegada no s’hi va tornar i es va limitar a posar-se les mans al nas i a demanar-me cridant que què feia. –Això és una amenaça –li vaig aclarir–. Si expliques a algú la nostra missió secreta t’apallisso. –No funciona així! No em pots amenaçar i castigar-me alhora. Així no fa efecte! –es va queixar en Roi; i, tot i que ell no plorava, els seus ulls sí. No? Havia de preguntar a en Bal com funcionen les amenaces.

Vam quedar que cadascú faria una llista amb els millors superpoders. En Roi em va avançar que els superherois sempre es concentren molt per utilitzar el seu poder. Jo no en tenia ni idea, de com concentrar-me! De vegades, la professora Antonia ens demanava que ens concentréssim i jo el que feia era estarme més callada. Però no sabia si estar-se callada era concentrar-se. –A la tele hi ha un mentalista que, simplement concentrant-se molt, aconsegueix doblegar culleres i fer anar rellotges sense piles –em va explicar en Roi. –Doncs quins èxits tan importants! –No ho són, però surt a la tele i és famós. En Roi tenia raó: si per aquelles dues ximpleries el mentalista era famós, jo podria ser superfamosa i fer molts diners de televisió en televisió. Els pares no haurien de treballar, cap dels dos, i a casa no hi hauria més preocupacions. Però primer havia de descobrir el meu superpoder.

El poder de volar

El primer dia de vacances em vaig despertar tan d’hora que a fora encara era de nit. Em costa molt matinar i durant les vacances sempre em llevo l’última. Em quedo al llit llegint contes o fent estiraments. Però tenir un poder i no saber quin era ho canviava tot. Havia quedat amb en Roi que faríem una llista i ens reuniríem. En Roi té una piscina a casa, però no de les de plàstic inflables, sinó de les de debò. I no hi ha res que m’agradi més que les piscines de debò. La mare d’en Roi, la Rosalía, em va dir que podia anar a fer una capbussada a la piscina sempre que volgués, però la meva mare va puntualitzar que només hi aniria si em portava bé i l’ajudava a casa. Com que no sabia si aquella tarda tindria la sort d’haver-me portat bé i 51

haver-la ajudat a casa, i no volia anar a casa dâ&#x20AC;&#x2122;en Roi sense la meva llista, vaig aprofitar el silenci de la nit per escriure la meva llista de poders:

Quan vaig acabar dâ&#x20AC;&#x2122;escriure-la va sortir el sol. Com que ja estava cansada de ser al llit, em vaig llevar. Em vaig deixar

la samarreta del pijama posada, em vaig posar uns texans curts i em vaig calçar unes sabatilles esportives. Vaig travessar el passadís sense fer fressa, vaig agafar un pa de pessic amb trossets de xocolata de la cuina i en acabat vaig sortir al jardí del davant. Em vaig asseure al meu gronxador per menjar-me el pa de pessic i repassar la llista. –I si començo pel millor poder de tots? –vaig pensar. A la façana de casa encara hi havia repenjada l’escala amb què el pare havia pujat a segellar la teulada feia uns dies. Em vaig acabar el pa de pessic i m’hi vaig enfilar. Tinc sort que casa meva sigui d’una sola planta, perquè l’escala ballava i feia l’efecte que havia de caure. Un cop dalt em va semblar que tot sortiria bé. Vaig recordar la importància de concentrar-se i vaig repetir per dins: puc volar, puc volar, puc volar i volaré! Durant el meu primer vol aniria a la piscina d’en Roi o, encara millor, al país on l’àvia va viure amb l’avi quan aquí no

hi havia feina. Se’n van anar amb vaixell i en van tornar molts anys després amb avió. I s’ho van passar molt bé. Sempre m’imagino com és, aquell país. –Sí, visitaré el país de l’àvia. I quan torni a volar la sorprendré i me l’enduré amb mi. Com m’agradaria volar! S’acabarien tots els problemes econòmics. Començaria a fer de nena missatgera aquell mateix dia. Seria com un dels coloms de la meva tia àvia Herminia: jo també duria missatgets de paper lligats a la cama a qualsevol part del món. Diu l’àvia que la seva germana Herminia és una romàntica. La meva amiga Catuxa va deixar en Nuno, el guapo de la classe, perquè no era gens romàntic. La veritat és que no m’imagino en Nuno criant coloms i ensinistrant-los. –Oh, no! La concentració! Només puc pensar a volar: volar, volar, volar… Estendré els braços com si fossin ales i volaré. Podria veure la gent petitona com formiguetes, com l’àvia em va explicar que es veu des dels avions. Quina sort,

l’àvia, haver viatjat amb avió! En Bal, si es decidia a aprovar, se n’aniria d’excursió amb avió amb els del seu curs. La mare també l’havia amenaçat que es quedaria sense excursió. La mare dóna massa importància a les notes i s’oblida que en Bal és un geni. Una altra vegada! La meva concentració! Com que concentrar-se és molt difícil, vaig pensar que ja em concentraria en el moment d’enlairar-me. Estava a punt. Em vaig apropar al voladís de la teulada, vaig desplegar els braços i, ai!, quina fresqueta que feia! –Hauria d’haver agafat un jersei. Si resultava que podia volar, tornaria del país de l’àvia completament refredada. Sense pensar-m’ho més em vaig llançar amb força cap endavant i… volava!, però, com que no vaig tenir prou temps per concentrar-me, vaig acabar caient sobre les hortènsies de la mare. Quin mal i quin soroll! Em pensava que m’ho havia trencat tot.

Alarmada per l’estrèpit, la mare va sortir amb pijama de casa; la seguia el pare, encara amb calçotets. Com que les hortènsies s’havien apoderat de mi i només veien les meves sabatilles esportives, es van posar molt nerviosos i volien saber si estava bé. Sí que ho estava! Sobretot perquè acabava de trobar, entre la frondositat dels arbustos, la pala de platja que havia perdut l’estiu passat i que feia temps que buscava. Era a punt d’agafarla quan el pare, amb la seva superforça, em va estirar i em va rescatar d’entre les flors devoradores d’heroïnes. Estaven enfadadíssims! Mirar d’explicar-los que havia estat un problema de temps de concentració no va servir de res. No em van voler escoltar. La mare, primer, va comprovar que no m’hagués trencat res i, després, em va renyar dient-me que anava enrere, que de petita era més sensata. El pare em va prohibir tornar a pujar a qualsevol teulada del món. I el que era pitjor: tots dos van estar d’acord a castigar-me sense anar a la piscina d’en Roi.

El poder de parlar amb els animals

Durant tot el matí, la mare va estar entestada a dur-me al metge perquè, encara que jo només estava una mica masegada, deia que de vegades els cops són per dins i no els veiem. Però si no fan mal i no es veuen, per què s’ha d’anar al metge? Quina pèrdua de temps! A mi el metge només m’agrada a l’hivern, quan vaig a escola, perquè per anar a la consulta no cal que em llevi tan d’hora i de vegades me’n torno a casa, al llit, i no haig d’anar a classe. Però durant les vacances ja em puc llevar tard i quedar-me al llit: no cal que vagi al metge! –La nena està bé –va dir l’àvia, tranquil·litzant la mare–, són de goma. De manera que la mare va descartar la idea de malgastar tot el matí a cal metge a canvi de no perdre’m de vista ni un segon 57

i revisar-me tot el cos i mirar-me si tenia febre cada mitja hora. A més a més em va posar tres apòsits amb dibuixos de princeses, un a les mans i dos als genolls. Per dinar vam menjar truita de patates i amanida, i a taula només es va parlar del meu vol de la teulada a les hortènsies. Jo no vaig dir res perquè no em fumessin una altra esbroncada, però no devien estar gaire enfadats perquè van deixar que en Bal em fes bromes. M’havia de concentrar molt per no riure! Potser estaven de tan bon humor perquè el pare tenia una entrevista de feina. S’havia posat tan guapo que el volia memoritzar per dibuixar-lo! En acabat del cafè, i mentre jo em menjava el meu gelat, la mare i l’àvia van desitjar bona sort al pare. La mare el va acompanyar fins al cotxe i ens va deixar a taula a l’àvia i a mi. Llavors l’àvia em va mirar molt seriosa. Segurament se sentia culpable per haver estat dormint en comptes d’haver estat amb mi a la teulada i haver-me avisat que volar no era el meu poder.

Una tarda a la setmana, la mare du l’àvia a casa de la seva germana Herminia. Amb el que li costa moure’s, a l’àvia! La mare diu que a l’àvia li va bé sortir de casa i canviar d’aires. No ho entenc: la casa de l’Herminia és un càstig. Sempre hi fa molt de fred, encara que sigui l’estiu; el terra és de rajoles, com si tota la casa fos una cuina enorme; i quan enraones et sents com si fossis en una cova. Però el pitjor de tot és el so del seu enorme rellotge de cucut. Aquella tarda, la mare no em volia deixar sola; i, com que ella havia d’anar a treballar i en Bal se n’anava a fer bodyboard a la platja amb els seus amics, va decidir que me n’anés amb l’àvia a ca la tia Herminia. Primer em quedo sense la piscina d’en Roi i després m’envien a ca la tia Herminia: doncs quin primer dia de vacances! –Només seran quatre hores, passen de seguida. Estava segura que serien les quatre hores més llargues de l’estiu, de manera

que vaig córrer a la meva habitació i vaig agafar el meu quadern de dibuixos i llapis de colors. I una jaqueta. Tot i que la tia Herminia viu en un altre poble, la mare va conduir tan ràpidament que hi vam arribar abans que la pogués convèncer que a casa d’en Roi em recuperaria més bé dels cops de fora i de dins, i que almenys no em refredaria, no com a casa de la tia àvia. Adéu piscina, adéu sol i caloreta, i el pitjor de tot: adéu supermissió. La tia àvia no s’ha casat mai i només s’estima els seus coloms. A l’àvia també se l’estima una mica. Li fa dos petons quan la va a veure. Però a mi no m’estima gens. Només em rondina. Em sembla que no li agraden els nens. La tia Herminia em va obligar a quedar-me a la sala del rellotge de cucut amb elles. Així doncs, vaig treure el quadern i vaig començar a dibuixar el que recordava del pare vestit tan elegant abans de la seva entrevista de feina. Ja havien passat unes quantes hores, de manera que,

amb la meva mala memòria, vaig haver d’improvisar. Li vaig pintar els cabells vermells i una camisa de pics grocs. No estava gaire guapo, però sí molt divertit. Pintar em relaxa i el temps vola!, però aquesta vegada no: quan vaig haver acabat el dibuix i vaig demanar l’hora a l’àvia només havien passat deu minuts. Què podia fer durant les següents tres hores i cinquanta minuts? A través de la finestra vaig veure uns nens a fora que jugaven amb una mànega. Xisclaven i reien: s’ho passaven molt bé. Però l’àvia no em va deixar anar a jugar amb ells. L’àvia no em deixa fer gaires coses. Sempre té por que no em passi res, com quan et deixen alguna cosa i has d’anar més amb compte. Doncs igual: sóc la néta que li han deixat i m’ha de tornar sense cops. Però avui un cop més ni es notaria! La tia Herminia em va deixar engegar la tele. És una tele molt moderna que la mare li va regalar per Nadal i que encara no ha sintonitzat. Com que no hi

vaig trobar cap canal de dibuixos, la vaig acabar apagant. –Àvia, que puc explorar la casa? Et prometo que em portaré bé. L’àvia em devia veure molt avorrida i va dir que sí abans que la tia Herminia pogués remugar i m’obligués a entretenir-me amb una revista vella, com fa sempre. La tia Herminia, o no ha estat mai petita o té tan mala memòria com jo. Què vol que en faci, d’una revista vella i descolorida? Si no m’hi deixa pintar res a sobre! La casa de la tia és enorme: té dues plantes i uns passadissos molt llargs. A totes les habitacions les persianes estan abaixades i, encara que sigui de dia i a fora faci sol, s’han d’encendre els llums. Són com coves fosques i fredes, i a totes s’hi sent el so del rellotge de cucut. Vaig explorar tota la casa, començant per la planta baixa, i vaig fer parada al lavabo. La tia Herminia té una altra tele a la seva habitació. Més petita i vella que la que

li va regalar la mare, però amb els canals sintonitzats. Vaig deixar la tele engegada i vaig continuar recorrent els llargs passadissos. L’àvia té el costum que quan sóc la seva néta prestada i no hi ha ni els pares ni en Bal, si no em veu, em demana constantment on sóc. –Mirant els dibuixos! –vaig mentir mentre sortia a la terrassa. Al final del passadís de la segona planta, la tia hi té la terrassa i els coloms missatgers. Feia sol i jo volia calor. S’hi estava tan bé, a la terrassa! A l’ombra hi havia la gran gàbia dels coloms. M’hi vaig atansar per jugar-hi però es van espantar i, amb aquell xivarri, també em van espantar a mi. Són ben talossos, els coloms, i no fan gens de companyia. I tenen tota la gàbia plena de caca! L’àvia diu que quan la tia Herminia era més jove tenia un pretendent a l’altra punta del país, i que va ser ell qui la va fer aficionar a la cria i ensinistrament de coloms missatgers, perquè era la manera com es comunicaven. La tia Herminia és

tan vella que quan era jove no existien ni els SMS ni els correus electrònics. Les menjadores dels coloms eren buides, de manera que vaig agafar una bosseta de mill i una capseta plena de boletes verdes d’un prestatge rovellat i les vaig omplir. El meu veí té un gat que es diu Pepe, i és pèl-roig i gros. Li encanta prendre el sol al nostre jardí, però jo no li agrado. Perquè em deixi atansar-m’hi i amanyagar-lo l’haig d’enganyar amb embotits. Vaig pensar que amb el mill i les boletes verdes de la capseta potser aconseguiria fer-me amiga dels coloms. I no em vaig pas equivocar! De mica en mica, els coloms es van anar atansant a la menjadora. –Bonics, si que teniu gana… I els la vaig tornar a omplir. De sobte se’m va encendre la bombeta, com en els contes d’en Bal, i em vaig treure de la butxaca dels pantalons la llista de poders.

Parlar amb els animals! El millor poder de tots! Millor que volar! Seria com el veterinari de la pel·li, el que parla amb els animals, i tots els animals del món serien amics meus, fins i tot el gat Pepe. Per fer que els coloms es tornessin a atansar, els vaig omplir de nou la menjadora. Em vaig començar a concentrar: parlo amb els animals, parlo amb els animals, parlo amb els animals. Aquest cop, per concentrar-me més bé, vaig fer força amb tots els músculs del cos. Ai, quin mal a la cama ferida! Que difícil que era, concentrar-se, després d’haver caigut a l’hortènsia de la mare. Encara vaig tenir sort de caure a l’hortènsia i no a terra. A més a més, ara ja sabia on era la pala. Un altre cop la concentració! Tinc problemes seriosos, com en Boliche, un excompany de classe que és hiperactiu i no és capaç de concentrar-se i va acabar a la classe dels petits. Jo crec que també sóc hiperactiva perquè no em puc concentrar, però almenys ho he sabut dissimular millor que el pobre Boliche. La

profe Antonia no sospita que sóc com en Boliche, perquè m’estic molt quieta i me la miro i faig com quan l’àvia m’explica les seves històries i em miro els dibuixos i sembla que paro atenció a les dues coses. Oh, no! Mentre mirava de concentrar-me havia acabat posant tot el mill i totes les boletes verdes als coloms, i ells ja havien perdut tota la por i menjaven amb desfici. Tindrien molt mal de panxa! Alguns, els que estaven més plens, es van quedar molt quietons, estirats a terra. Com quan jo m’afarto de llaminadures als aniversaris i m’haig d’estirar perquè em passi el mal de panxa. –Colomets bonics, us faré una pregunta –els vaig dir, mirant de concentrar-me–. A què juguen els nens, quan s’avorreixen, a l’altra punta del país? Un dels coloms amb mal de panxa va mirar de respondre fent un soroll molt estrany just abans d’adormir-se. Potser la pregunta era massa complicada i llarga de respondre. Ho vaig provar amb una de més senzilla, de respondre sí o no.

–Us fa gaire mal, la panxa? Quina mala sort! Devia ser la seva hora de la migdiada, perquè tots els coloms es van posar a dormir, i no n’hi va haver cap que em pogués contestar. –Colomets, que us fa gaire mal, la panxa? –ho vaig tornar a provar. Em vaig esperar per si algun colom amb el son prim contestava. Per sorpresa meva, de cop i volta una veu va trencar el silenci del colomar. –Però què els has fet, als meus coloms?! La veu no provenia de cap colom sinó de la tia Herminia que, molt empipada, em va agafar del braç i em va apartar rabent del colomar. –Que em vols matar els coloms?! –Només els he donat una miqueta de menjar, tia. –Els meus coloms! –va xisclar, posantse les mans al cap–. Fuig d’aquí, nena! L’àvia, des de la sala del rellotge de cucut, em va cridar i me n’hi vaig anar. Quin fred que hi feia, allà dins! La

tia Herminia continuava cridant a la terrassa. –La teva néta ha intentat enverinar els meus estimats coloms! Em vaig asseure a la taula amb l’àvia i, perquè no em renyés, vaig començar a dibuixar al meu quadern. Hi vaig dibuixar els coloms de la tia Herminia menjant mill i boletes verdes. Però l’àvia va dir que, de moment, m’oblidés dels coloms, i va girar el full del quadern. –Per què no dibuixes el rellotge de cucut per a la tia Herminia? Odio el rellotge de cucut i la tia Herminia no valora els meus dibuixos. A més estava enfadada. Em vaig posar a plorar. Era el primer dia de vacances i tot m’havia sortit malament: ni volava ni parlava amb els animals, i era en una cova freda dibuixant un horrible rellotge de cucut en comptes d’estar prenent el sol a la piscina d’en Roi. Mentre l’Herminia continuava cridant al colomar, l’àvia reia i em feia molts petons.

El poder de veure-hi en la foscor

Quan la mare va passar a recollir-nos estava de molt mal humor, o sigui que em vaig asseure al seient del darrere del cotxe, em vaig posar el cinturó de seguretat i em vaig estar molt callada. Tant el cotxe com la mare feien olor de peix. Jo ja m’hi havia acostumat i fins i tot m’agradava. La mare, la tia Asun i moltes de les mares dels meus companys de col·legi fan olor de peix. És l’olor de les mares! Però a la meva no li agradava gens i quan arribava a casa el primer que feia sempre era dutxar-se. Jo crec que a la mare no li agradava la seva feina: feia olor de peix i, a més, deia que pagaven poc. Les altres mares treballen vuit hores i ella només en treballava quatre. Devia ser perquè és el doble de ràpida. 69

Aquella tarda estava tan enfadada que quan vam arribar a casa no es va ni dutxar. I quan en Bal va arribar a casa amb la seva taula de bodyboard, com que la mare feia una olor tant forta, va demanar si hi havia peix per sopar. La mare encara es va enfadar més. –Per pagar-te les teves taules a mi m’han de sortir escates! En Bal va dir que la mare estava estressada perquè continuava fent-se càrrec de tot i volia deixar la feina a la conservera però necessitava que el pare aconseguís una nova feina i no estava tenint sort a les entrevistes. –I a la que ha fet avui? En Bal va negar amb el cap. –Consideren que és massa gran per al lloc i busquen algú sense càrregues familiars. –Què són les càrregues familiars? En Bal em va explicar que les càrregues familiars érem nosaltres i l’àvia. No té sentit! Entenc que jo sigui una càrrega familiar, perquè no sé fer gaires coses

i les que faig no em surten gaire bé. Sé fer-me el llit, però m’hi queden bonys, i quan paro taula sempre em deixo alguna cosa. Però en Bal és superintel·ligent i té molta facilitat per als esports i l’àvia sap moltes històries i sempre té molta paciència i no s’enfada mai. Com pot ser que l’entrevistador digués que en Bal i l’àvia eren càrregues familiars si no els coneixia? El pare va fer bé de no insistir i anar-se’n, tot i que semblava que això era justament el que feia enfadar la mare. Vaig sentir com la mare deia a l’àvia que semblava que en Xermán, el meu pare, no tingués interès per trobar una feina. Havia de descobrir ben aviat el meu poder per no ser més una càrrega per al pare i que així trobés una feina i la mare no estigués estressada i la casa no fes olor de peix. Aquella nit vam sopar llet amb cereals i la mare ens va fer anar a dormir molt d’hora. Encara no era de nit i el pare no havia tornat. Ni en Bal ni jo no ens vam atrevir a protestar. Ja a la meva habi-

tació, i amb la intenció de deixar de ser una càrrega, vaig treure la meva llista de superpoders:

No podia volar, no podia parlar amb els animals i el dia ja s’havia acabat. O no. Encara tenia una oportunitat per descobrir el meu poder. I si hi podia veure en

la foscor? No és un poder genial, però em podria servir per treballar a la mina, on hi ha molt poca llum. Ho sé perquè amb el col·legi vaig anar d’excursió a una mina. Seria la minera perfecta: baixeta i amb el poder de veure-hi en la foscor. Deixaria de ser una càrrega familiar i guanyaria diners amb les maragdes i la mare estaria contenta. Vaig abaixar la persiana de la meva habitació, però entre que no tanca del tot i que encara era de dia, al cap d’uns segons m’hi veia perfectament. No ho podia provar a la meva habitació, de manera que vaig anar a l’habitació dels pares i vaig tancar les persianes. Ara sí! Tot era fosc. Només entrava una mica de llum per sota la porta. Em vaig ficar sota el llit dels pares. Vaig comprovar si era fosc intentant veure la meva pròpia mà. No res. No la veia. Ara que havia aconseguit una foscor total quedava el més difícil: concentrar-me! Hi puc veure en la foscor, hi puc veure en la foscor, hi puc veure en la foscor. Uns óssos panda petitons se’m van aparèixer al cap i jo hi juga-

va. Eren tan suaus i divertits! M’agraden molt, els óssos panda. Amb tanta foscor i concentració m’havia quedat adormida i els pares ja eren al llit, sobre meu, discutint sobre l’entrevista de feina. La mare continuava molt disgustada i no s’havia dutxat. Feia olor de sardines. No sabia què fer, però si la mare m’enxampava sota el seu llit després d’haver saltat a les hortènsies i d’haver empatxat els coloms de la tia Herminia, em castigaria tot l’estiu sense poder anar a la piscina d’en Roi. Vaig decidir quedar-me a dormir allà, sota el llit dels pares. Però era tan incòmode! Tan aviat com van acabar de discutir van apagar el llum. Com que el terra era molt dur, vaig canviar d’idea: em vaig concentrar per veure-hi en la foscor i vaig sortir de sota el llit sense fer soroll. Però de cop i volta, i abans de poderm’hi veure, vaig ensopegar amb les sabates del pare i patapam!, vaig topar contra la calaixera de la mare i tots els flascons de vidre dels seus perfums van caure a

terra i es van fer miques. La mare, més veloç que mai, va encendre el llum, em va agafar per una orella i em va arrossegar fins a la meva habitació. Em va fer moltes preguntes, com ara què feia sota el seu llit i si em preocupava res. Jo només tenia son i em costava molt de mantenir els ulls oberts. El pare, des de la seva habitació, va cridar la mare perquè se’n tornés al llit. La mare em va acotxar, em va dir que l’endemà en parlaríem i em va fer un petó. Em devia quedar adormida de seguida perquè no recordo res més.

El poder de respirar sota l’aigua

L’endemà al matí, en Bal se’m va endur amb ell i la seva colla a la platja. Els amics d’en Bal no em fan gaire cas, pensen que sóc un destorb. L’àvia diu que a l’edat de la tonteria els adolescents es tornen, a més de lletjos, antipàtics. Té raó: els nois estan tots prims i tenen grans i les noies riuen escandalosament i mouen molt els cabells. Jo no vull arribar a l’edat de la tonteria! En Bal anava agafat de la mà de l’Ana, una noia tan alta com ell, completament vestida de negre, amb els cabells molt llargs i negres i amb els ulls també pintats de negre. Recordo l’Ana de l’estiu passat, quan no era tan alta i no li agradava tant el negre. M’agradava més. No l’entenc, en Bal: qualsevol de les altres noies fa menys por. 77

–Que em vols donar la mà? –em va demanar l’Ana quan érem a punt de travessar la carretera. Malgrat que era l’única de la colla que em mirava i em somreia, no me’n refiava gens, de l’Ana. Una nit que la mare havia sortit a fer un tomb amb la tia Asun i l’àvia ja era al llit, el pare em va deixar mirar una pel·lícula de por amb ell. Els dolents eren d’una secta satànica i volien robar el nadó a una noia rossa molt guapa. Tots els dolents anaven vestits de negre. Potser l’Ana em volia llançar contra un cotxe en marxa. Sé que en Bal m’estima molt i em protegiria d’ella i de totes les sectes satàniques del món. En Bal va estendre dues tovalloles: una d’enorme per compartir amb l’Ana i una de petita, al costat, per a mi. El primer que va fer l’Ana va ser empastifar-se de crema protectora. En Bal, mentrestant, em va donar instruccions: –No t’allunyis gaire i si et vols banyar m’avises. En Bal es va estirar al costat de l’Ana

i es van començar a fer petons a la boca, de manera que jo me’n vaig anar a la vora a mullar-me els peus i a comprovar si l’aigua era gaire freda. De camí em vaig trobar la Catuxa que prenia el sol amb un biquini rosa de dues peces, com els dels grans, i unes ulleres de sol. La seva mare em va convidar a seure amb elles. –Amb qui has vingut a la platja, Amabel? –em va demanar la mare de la Catuxa. –Amb el meu germà i la seva nòvia satànica. La Catuxa i la seva mare van riure molt i quan l’una parava, l’altra li encomanava el riure i continuaven rient. S’hi van estar una bona estona. Sempre m’havia cridat l’atenció que la Catuxa rigués per tot, però ara ja sé que és hereditari, com el color dels ulls o el dels cabells o saber dibuixar bé. –Jo me’n vaig a l’aigua! –vaig dir a la Catuxa una mica cansada de tanta rialla. La Catuxa va venir amb mi. Vam estar saltant onades i ella ho va aprofi-

tar per demanar-me si en Roi era el meu nòvio. –No! Només és un amic. –I per què esteu sempre junts i amb secretets? No sabia què contestar-li. Havia de prendre una decisió difícil: o deixar que es pensés que en Roi i jo érem nòvios o revelar-li el meu gran secret familiar. –La meva família té superpoders i jo també, però encara no sé quin, i en Roi m’ajuda a esbrinar-ho. Això és tot! –Quina excusa tan ximple! Si tens un superpoder, demostra-ho! –Et dic que encara no sé quin és! La Catuxa em mirava com quan la mare m’enxampa dient alguna mentida. Continuava creient que en Roi era el meu nòvio i, a més a més, ara es pensava que jo era una mentidera. Segur que ho explicaria a la Sabela. I se’n riurien, de mi. Amb el que li agrada riure, a la Catuxa, es passarien l’estiu rient! Vaig córrer fins a la meva tovallola. En Bal i la satànica continuaven fent-se petons, ara

molt més vermells i suats. Vaig treure la llista de superpoders dels pantalons.

Respirar sota l’aigua! No és el millor poder però, a l’estiu, amb la calor, és pràctic: em podria estar tota l’estona a l’aigua, ben fresqueta, i no m’hauria de posar crema protectora.

–Bal, em vaig a banyar. Sóc amb la Catuxa i la seva mare. –D’acord, però no vagis on no toquis de peus a terra, m’has entès? I va continuar petonejant l’Ana. La Catuxa m’esperava a la vora de l’aigua exactament com l’hi havia deixat: amb el nas arrufat i els braços creuats. Com me n’alegro, que en Roi sigui el meu nou millor amic! La Catuxa sempre es vesteix de rosa, li agrada pintar-se les ungles i es creu molt gran perquè els seus pares li deixen mirar la tele fins tard. –Puc respirar sota l’aigua, com els peixos –li vaig assegurar, confiada. Era tan difícil concentrar-se davant de la Catuxa! Semblava que en qualsevol moment s’havia de posar a riure escandalosament. Puc respirar sota l’aigua, puc respirar sota l’aigua, puc respirar sota l’aigua! –Tu no tens brànquies! No pots respirar sota l’aigua! –No podré si no em deixes concentrar!

Em vaig ficar a l’aigua fins que m’arribava als genolls i vaig demanar a la Catuxa que tan bon punt tingués el cap sota l’aigua comencés a comptar en veu alta. Vaig inspirar profundament i m’hi vaig capbussar. –Un, dos, tres… Sentia la veu de la Catuxa com si fos lluny. –Quatre, cinc, sis… Em vaig haver d’agafar a les seves cames per quedar-me al fons. No me n’havia adonat mai, que surés tant! Havia de continuar ben concentrada, tot i que sentia que els pulmons m’estaven a punt d’esclatar i que em moriria allà baix, entre les cames dels banyistes; i, encara pitjor: entre les cames de la Catuxa. –Set, vuit, nou… L’havia de sorprendre prou com perquè no s’atrevís a explicar a ningú el secret de la meva família amb superpoders. –Deu, onze, dotze… De sobte, quan ja no podia més, una mà em va agafar pels cabells i em va tor-

nar a la vida. Era en Bal, enfadat, i la seva nòvia Ana amb el maquillatge d’ulls desfet pel sol. Semblava que plorava llàgrimes negres. Em feia por, l’Ana! –La mare té raó –va dir en Bal mentre em sacsejava–. Cada any ets més talossa. No havia vist mai en Bal tan enfadat. –Ja n’hi ha prou de cridar l’atenció! Porta’t bé! El meu germà, amb el seu superpoder d’intel·ligència, havia arribat a la conclusió que jo volia cridar l’atenció. Si ell ho diu deu ser veritat. Però no entenc en què consisteix cridar l’atenció, perquè tant de bo que pogués passar desapercebuda i que ningú no em vigilés. Podria anar-me’n d’aquella platja en aquell mateix moment i allunyar-me de l’estúpida companyia de la Catuxa, que és ridícula i acuseta. Si ningú no es fixés en mi seria feliç a la piscina amb tobogan d’en Roi. La resta del matí me’l vaig passar a la tovallola vigilada com una nena petita per en Bal i la seva nòvia Ana, que ja no es feien petons. La Catuxa em va

fer companyia una estona, però quan va tenir calor es va anar a banyar. Jo la veia jugar amb les onades. Em va fer molta ràbia. No entenc per què la Catuxa i jo érem tan bones amigues. No tenim res en comú. Odio el rosa i els pares m’obliguen a anar a dormir d’hora, fins i tot a l’estiu.

El poder de caminar per sobre les piscines

En Roi i la seva mare em van venir a buscar després de dinar. Que bonic que és, el cotxe de la mare d’en Roi! Del mateix color vermell lluent que les seves ungles! I ella estava tan guapa, amb un barret clar de palla i unes enormes ulleres de sol! Semblava una d’aquelles models de les revistes de patrons de la mare. Tan bon punt vam haver pujat al seient del darrere, vaig ensenyar tots els cops que m’havia fet a en Roi. Segur que ell s’ho havia estat passant genial a la seva piscina amb tobogan i, fanfarró com és, no trigaria gaire a presumir-ne. –Em vaig tirar de la teulada. També he estat a punt d’ofegar-me a la platja –li vaig dir orgullosa–. I des que han començat les vacances que he estat sempre castigada. 87

Tot seguit vaig treure la meva rebregada llista de poders:

â&#x20AC;&#x201C;Ohhh! No pots volar! Era el millor poder de tots. Ell va treure la seva llista, menys rebregada que la meva i escrita amb boli vermell, i en va assenyalar el primer poder: volar. Quina coincidĂ¨ncia! En

Roi i jo no som tan diferents, malgrat que ell tingui piscina i la seva mare un cotxe de color d’esmalt d’ungles.

Vaig llegir la seva llista: era molt bona. Ell sí que és capaç de concentrar-se: va ser capaç d’escriure-la a classe, mentre l’Antonia ens feia llegir redaccions sobre les nostres futures vacances d’estiu. –Què tal el teu pare, estimada? –va demanar la mare d’en Roi mentre conduïa.

–El seu pare és superfort –se li va escapar a en Roi. –Encara busca feina? La mare d’en Roi, la Rosalía, semblava que no havia sentit la confessió del seu fill. Vaig pessigar en Roi com a càstig per la seva insensatesa. Aquest cop ni em va tornar el pessic ni es va queixar. –Sí, però no en troba perquè té tres càrregues: l’àvia, en Bal i jo. A més, no sap anglès i la mare no vol que ens traslladem de poble. Jo tampoc, i encara menys a l’estiu. La mare d’en Roi va somriure. –I la teva mare, com està? –Sempre està enfadada i fa olor de peix, com totes les mares. Però no! Com totes les mares no, perquè tu també ets mare i tu fas bona olor, de colònia –m’estava fent un embolic. –No t’amoïnis, reina meva. La mare d’en Roi sempre somriu. És més simpàtica del que m’imaginava i la piscina encara és més gran, i no només té un tobogan, sinó també un trampolí, i la

casa és com un castell i la gespa és molt verda i hi ha una pista de pàdel. És una casa meravellosa! No entenc com és que la meva família, tenint l’avantatge dels seus superpoders, no viu en una casa com la d’en Roi. O en una de millor! Immediatament, tan bon punt vaig trepitjar la gespa, i mentre la mare d’en Roi aparcava, em vaig treure tota la roba i em vaig quedar en biquini. –Rosalía, que em puc banyar? –Sí, estimada. Però, com podia ser? Si encara no havia fet la digestió! El que més odio de l’estiu, a banda que em castiguin fent-me visitar la tia Herminia, és dinar i haver-me d’esperar dues interminables hores abans de ficar-me a l’aigua. La mare diu que si m’hi fico abans d’aquestes dues hores se’m pot tallar la digestió i em puc morir. A l’estiu haurien d’estar prohibides, les digestions! Jo m’estimaria més no dinar. –Però fica-t’hi a poc a poc, entesos? –va continuar dient la mare d’en Roi, per sorpresa meva–, que l’aigua és tèbia.

La mare d’en Roi es va estirar sota el para-sol. –Creus que la teva àvia és aquí, amb nosaltres, vigilant-te? –va demanar en Roi. –És clar que sí. I s’adonaria que no faria la digestió. Segur que s’enfadava! Però aquella tarda era la filla prestada de la mare d’en Roi i l’havia d’obeir a ella i a ningú més, i si ella em deia que em banyés la meva obligació era banyar-me. En Roi es va treure la samarreta, va agafar embranzida, es va tirar de bomba i va esquitxar la seva mare, que havia començat a llegir el diari. Però la seva mare no es va enfadar: reia!, alleujada de la calor. Jo, tal com havia promès, m’hi vaig ficar de mica en mica, baixant a poc a poc les escales de la piscina. L’aigua era dolça i no era tan freda com la de la platja. Era el paradís! M’alegrava més que mai que en Roi fos el meu nou millor amic. En Roi va agafar un enorme matalàs blau i vermell del garatge i vam començar

una guerra per aconseguir el domini de la superfície blava i vermella. Era divertit perquè hi podies pujar de peus i no s’enfonsava, i podies recórrer tota la piscina dreta. Anàvem alternant: l’un es posava dret sobre el matalàs i l’altre picava de peus fent de motor. Tot i que en Roi té piscina, jo nedo força més bé i no em canso mai. L’Estrela i la Mara, les germanes d’en Roi, es van ajeure a les hamaques, es van posar crema l’una a l’altra i, imitant la seva mare, es van posar a llegir, però elles revistes de cantants. Llavors en Roi va deixar estar el matalàs i va començar a tirar-se de bomba per esquitxar-les. Elles es van posar a xisclar: no es volien mullar els cabells perquè no se’ls arrissessin. De manera que es van aixecar i es van apartar de la piscina tot arrossegant les seves hamaques. L’Estrela i la Mara no se saben divertir! –Vine, prova si ets capaç de caminar per sobre l’aigua. Quina bona idea! En Roi pensa molt.

Piscina, matalàs… seria molt fàcil! Però a en Roi se li va acudir que potser seria una bona idea tenir una altra ajuda: un parell de xancletes als peus. Vaig agafar les meves i me les vaig posar, però no li van semblar adequades: massa petites. En Roi, sense fer fressa, es va acostar a les bessones, que llegien distretes les seves revistes idèntiques, els va robar les seves xancletes roses i me les va fer posar. Em vaig posar dreta amb les xancletes sobre la superfície blava i vermella, mentre en Roi subjectava el matalàs. –Ara concentra’t, Amabel. Com si fos tan fàcil! Me’l vaig mirar allà baix, xipollejant per no enfonsarse. Amb els cabells molls era molt més guapo. Gairebé tant com en Nuno, però en Nuno no és romàntic. Si la classe, en comptes de fer-se al col·legi, es fes en una piscina, en Roi seria el guapo de la classe. Segur que la Catuxa voldria ser la seva nòvia. –Amabel! En què penses? –em va tallar en Roi–. No t’estàs concentrant!

Vaig respirar fondo, vaig tensar tots els músculs del cos i vaig caminar fins a la vora del matalàs. Estava tan concentrada que tenia fred i tot! Animada per en Roi, vaig fer un pas endavant. I sí, no m’enfonsava! Era aquell, el meu superpoder! Podria treballar de socorrista i així la mare somriuria com la mare d’en Roi i no estaria sempre enfadada! Oh, no, em començava a enfonsar! M’enfonsava! Em vaig enfonsar i vaig tocar el fons de la piscina. A més, em vaig empassar aigua perquè, de la sorpresa de pensar que havia trobat el meu poder, tenia la boca oberta. En Roi es va capbussar i em va agafar d’un braç per ajudar-me a sortir. Un cop a dalt, vaig treure tota l’aigua que m’havia empassat. –Per poc! –va dir en Roi, just en el moment que l’Estrela i la Mara van aparèixer per la vora de la piscina. –On són les xancletes de la Mara, nen repugnant? –va demanar l’Estrela, amb les seves a la mà, mentre la seva bessona plorava.

Només els va caldre inclinar-se una miqueta més per poder veure les xancletes roses al fons de la piscina, just on era més fonda. Com s’ho havien fet per distingir de qui eren les xancletes? Si eren iguals! –Es veuen perfectament –va contestar en Roi, fent-les enrabiar encara més. –Puja-les immediatament abans que t’ofeguem! Per molt que siguis el nostre germà no et lliuraràs d’una mort lenta i horrible –el va amenaçar l’Estrela, mentre la Mara continuava plorant. L’Estrela i la Mara són pitjors que la mare, quan s’enfaden. Quina sort no tenir-les de germanes! Tampoc no era tan greu: les xancletes es poden mullar i elles encara tenien els cabells llisos. Amb tant d’esvalot, la mare d’en Roi es va despertar de la migdiada i es va atansar. Ara sí que l’hem feta bona! Em castiguen a casa, a ca la tia Herminia, a la platja i ara a casa d’en Roi! –Nens, vaig a preparar un batut –va dir amb un gran somriure–. Roi, estimat, dóna les xancletes a la Mara.

I es va ficar a casa sense deixar de somriure. –Que no s’enfada mai, la teva mare? –vaig demanar a en Roi. –Des que fa ioga, no. Tan bon punt va acabar la frase, en Roi va agafar aire i es va capbussar. Va intentar bussejar fins al fons de la piscina: dos metres! I gairebé se’n va sortir. Jo també ho vaig intentar però em fa l’efecte que, de capbussar-me, no en sé tant com de nedar. I, a més a més, ja m’havia empassat molta aigua. En Roi ho va tornar a provar, amb el mateix resultat: les xancletes roses continuaven al fons de la piscina. –Podem buidar la piscina –va dir en Roi com a única solució. De cop i volta, sense que ningú s’ho esperés, la Mara es va tapar el nas i es va tirar a la piscina, mullant-se completament els cabells. –Els cabells, Mara, els cabells! –va xisclar l’Estrela, completament horroritzada.

La Mara encara plorava, però l’únic que la preocupava eren les xancletes. I la devien preocupar molt, perquè va aconseguir agafar les dues xancletes a la primera. Abans de sortir de l’aigua va agafar el cap del seu germà i el va mantenir submergit uns instants. Ell va tenir bons reflexos i va tancar la boca. La Mara va pujar les escales i, ben xopa, es va abraçar a l’Estrela. Totes dues van plorar. –Això no quedarà així –el va tornar a amenaçar l’Estrela. Les dues bessones van entrar a casa. Segur que s’anaven a planxar els cabells un altre cop. Des que vaig descobrir que la meva família tenia poders tothom s’enfadava: la Mare, el Pare, la tia Herminia, en Bal i la seva nòvia Ana, i ara l’Estrela i la Mara. Esperava trobar ben aviat el meu superpoder: perquè ningú no s’enfadés més i per ajudar la meva família! Sort que la mare d’en Roi va sortir de casa amb uns gots enormes de batut de pinya i llet de soja. Tothom hauria de fer ioga!

El poder de llegir la ment

La tia Asun sempre fa olor de peix. Encara que es dutxi. Diu la mare que és perquè ha treballat tota la vida a la conservera i el peix fa una olor que cala fins i tot els ossos. La tia Asun, a més de fer olor de peix, es queixa sempre. Per tot! Es queixa de l’oncle Paco i del fet que, com que treballa de camioner, sempre està de ruta; es queixa de la seva filla Comba, que sempre està enganxada a les seves faldilles i no té amics; però sobretot es queixa de la seva feina, dels seus caps i dels seus companys. De vegades també remuga perquè s’ha engreixat, o perquè té taques de sol a la pell, o perquè fa núvol. Sempre troba algun motiu per queixar-se i la mare sempre se l’escolta molt atentament. Diu que el que fa la tia és desfogar-se. És com quan et capbus99

ses i de sobte t’estàs ofegant i necessites agafar aire per continuar. Doncs la tia Asun viu en un aquari amb tots els seus problemes greus i la mare és el seu aire. A mi no m’agrada que la mare sigui el seu aire perquè, després de les trucades o de les visites de la tia Asun, acaba cansada i de mala lluna. De vegades, la mare diu que no està d’humor per escoltar la tia Asun i li posa excuses per no quedar-hi. La tia Asun té una filla, la Comba, que és la meva única cosina. Té un any més que jo, però no sap jugar a res. Només tinc una cosina i és la nena més avorrida del món! Em fa l’efecte que els fills únics com l’Olivia, la nena xinesa adoptada, són més avorrits perquè, com que a casa no tenen germans per jugar-hi, acaben mirant la tele o jugant als videojocs. Però després, quan estan amb altres nens, sempre volen manar i proposen jocs estúpids. I, si no cedeixes en tot, ploren. Sempre és així. Per això adoro en Bal: gràcies a ell no sóc filla única i, a més, hereto els seus jocs i els seus contes. La meva cosi-

100

na Comba només juga als videojocs, i no els deixa mai, i escolta les converses dels grans. I per Nadal i pel seu aniversari demana roba de regal. Però a què coi es pot jugar amb la roba? Jo no demano mai roba, sempre jocs, perquè sé que la mare em compra roba nova sempre que faig una estirada (que és molt sovint). Que es pensa que la tia Asun la deixaria sortir al carrer amb pijama, la Comba? Decididament, la Comba no és gaire llesta. Aquella tarda la tia Asun va venir de visita amb la Comba. Amb la mà de cops que la tia Asun necessita desfogar-se, si la Comba fos una mica més divertida podríem ser, a més de cosines, amigues. Vam dinar a fora, sota la parra. La tia Asun va portar les postres: els meus pastissets de merenga preferits. Puc menjar més pastissets que ningú de la meva família. Fins i tot més que el pare, que és molt més gran. La tia Asun feia més olor de peix que mai i a més tenia la cara pàl·lida i els ulls inflats. Se li notava que necessitava parlar amb la mare! La

101

Comba, des que havia arribat, no havia deixat de jugar amb la seva consola i no em deixava ni mirar. –Nena, deixa jugar a la teva cosina –va dir la tia Asun a la seva filla. Però la Comba va fer veure que no la sentia i la tia Asun, encaboriada amb les seves queixes, es va oblidar de comprovar si la seva filla li havia fet cas. Vaig mirar de cridar l’atenció de la tia, però quan xerra és com si s’aïllés del món, i vaig perdre l’única oportunitat de, si més no, veure jugar la Comba. –Juguem a alguna cosa? –li vaig demanar quan vam acabar les postres i els grans se servien els cafès. La Comba va fer que no amb el cap, sense aixecar la vista de la pantalleta de la videoconsola. De manera que em vaig quedar allà, asseguda amb els grans, sense saber què fer. La tia Asun es va començar a queixar de l’oncle Paco i del poc temps que estava per ella i per la Comba. En Bal es va aixecar i va dir que havia quedat i que se n’anava a la platja.

102

–No t’oblidis de les dues hores de la digestió! –li va recordar la mare, i en Bal va somriure. –Que puc venir amb tu? –li vaig demanar amb cara que em portaria molt bé. –Després de l’últim dia? No! En Bal se’n va anar a la platja i el pare va venir amb l’àvia, que ja havia dinat, i la va deixar a l’ombra de la parra amb la mare, la tia Asun, la Comba i jo. Ell va buscar una excusa, com sempre que ve la tia, i ens va deixar soles. L’àvia es va adormir de seguida, mentre la mare escoltava atenta els llargs problemes de la tia: després de queixar-se de l’oncle Paco es va queixar de la feina, de la professora de la Comba i del sistema educatiu, dels mosquits de l’estiu, dels dies ennuvolats i de com ha pujat el diari.

103

Vaig treure les llistes de superpoders. Com que aquella tarda no m’ho passaria gaire bé, potser em podia posar a prova i descobrir la meva gran capacitat. Era el moment perfecte per provar el poder de llegir el pensament! Llàstima que en comptes de la Comba i els seus videojocs no hi hagués en Roi. M’hauria ajudat amb el pla: llegiria el pensament a la mare, perquè l’àvia dormia, la Comba només pensa en mascotes virtuals i la tia Asun diu absolutament tot el que pensa. Primer m’havia de concentrar. Però que difícil, amb la musiqueta de la videoconsola de la Comba! Què es pensa, aquesta nena? S’entén que la seva mare estigui preocupada perquè no té amics: qui voldria tenir-la, d’amiga? Jo no la vull ni com a cosina. –El meu millor amic té una piscina –li vaig dir per molestar-la. La Comba va arrufar el nas però va continuar amb la vista clavada al videojoc, tot i que em devia haver sortit amb la meva perquè, pel so de la consola, vaig saber

104

que la Comba havia perdut una vida. Penso què passaria si jo fos filla de la tia Asun: no la suportaria! I, com la Comba, miraria d’aïllar-me de tots aquells problemes i queixes. Ara l’entenc: la Comba es desfoga jugant amb els seus videojocs. Potser no és una nena tan antipàtica. Un altre cop la meva concentració! Som-hi: puc llegir la ment, puc llegir la ment, puc llegir la ment. Vaig començar a mirar la mare molt fixament. De tant en tant, la mare parpellejava i obria molt els ulls, com si mirés de no adormir-se, però la tia Asun estava tan animada explicantli els seus grans problemes amb la talla quaranta-dos que ni se n’adonava. Vaig continuar observant la mare, cada vegada més i més concentrada. La mare tenia ganes de badallar però va ser ràpida de reflexos i va convertir el badall en una ganyota estranya, amb la boca completament tancada. Sí, vaig sentir que aquell era el meu veritable poder: podia llegir la ment! De cop i volta, la mare em va mirar i em va enxampar concentrada en ella.

105

–Amabel, què mires? –No res. Vaig haver de dir una mentida. No li podia revelar el secret que tot just acabava de descobrir: que si em concentrava molt podia llegir la ment. No és un poder tan útil com caminar per sobre les piscines, però guanyaria sempre al joc del «qui és qui». Però, com sabré si el que em sembla que pensen és realment el que pensen? –Amabel, a què jugues? Para de mirar-me així! –No és cap joc. Era el moment d’esbrinar si tenia el poder de llegir la ment! La tia Asun continuava queixant-se, ara de la seva companyia de telèfon i de les trucades constants amb ofertes, i la Comba encara jugava. Ningú no es fixava ni en la mare ni en mi. –Nenes, per què no aneu a jugar? –ens va dir la mare a la Comba i a mi. –Mare, ja sé el que penses! Penses que la tia Asun s’hauria de morir ofegada

106

a la seva piscina de queixes estúpides, que fa pudor de peix podrit i que la Comba és idiota. I de sobte va succeir un miracle doble: la tia Asun va parar de xerrar i la Comba va apartar la vista de la pantalla de la seva videoconsola. Fins i tot l’àvia, que feia una estona que dormia, es va despertar! Totes em miraven; la mare, enfadada. –Què dius, Amabel? –Dic el que penses. Exactament el que penses. La mare em va agafar ràpidament per l’orella i em arrossegar a dins de casa. Un cop a la meva habitació em va renyar. Va dir que havia estat una mal educada, que quin afany tenia per cridar l’atenció (jo no vull cridar l’atenció, jo només vull descobrir el meu poder!), que pobra tia Asun, que estava passant per un mal moment (però si sempre ha estat així, queixant-se per tot!) i, per últim, va dir que estava castigada sense sortir de la meva habitació tot el que quedava de dia. –I si tinc ganes de fer pipí?

107

–Amabel, ja n’hi ha prou! La mare no podia estar més enfadada. –Mare, per què no fas ioga? És sa! O no em va sentir o si em va sentir no li va interessar el tema del ioga. Va sortir de la meva habitació amb un cop de porta. Un altre dia castigada i encara no havia descobert el meu superpoder! A través de la finestra oberta podia sentir que la tia Asun parlava i parlava. Tampoc no s’hi estava tan malament, castigada.

108

El poder de teletransportar-se

Com que no sóc filla única, la mare considera que no necessito cap videoconsola, ni tampoc cap televisió a l’habitació. De manera que després d’acabar-me un conte d’en Bal vaig practicar una mica de judo i em vaig fer molt de mal perquè la meva habitació és petita i tots els mobles tenen cantoneres perilloses. Només havia passat una hora i ja no sabia com entretenir-me. Segur que la mare també estava avorrida d’escoltar la tia i que s’estimaria més estar fent la migdiada sota la parra, com l’àvia. No entenc per què, de vegades, els grans fan coses que no volen fer. Ells tenen el poder absolut, i ni tan sols han d’obeir els seus pares. El pare, per exemple, mana més que l’àvia. Però no ha estat sempre així: quan 109

el pare tenia la meva edat havia d’obeir l’àvia i, si no ho feia, l’àvia el castigava. La mare, que ja no rep ordres de ningú, realment podia fer el que volia, que era fer la migdiada. I no ho feia! Jo, si fos tan gran com la mare i ja no em pogués castigar ningú, seria a la piscina amb en Roi i la seva mare sempre somrient. I si em pogués teletransportar? Potser era aquell, el meu superpoder! Seria genial: estalviaria molt de temps i molts diners a la mare, i així ella podria anar a ioga i a la perruqueria i assemblar-se més a la mare d’en Roi. Ja no caldria que em dugués amb cotxe al col·legi, ni al gimnàs a l’hora de la classe de judo, i tampoc no caldria que em vingués a buscar. A més, jo aniria a la piscina d’en Roi sempre que volgués i, quan m’estiguessin a punt de castigar, em teletransportaria al parc d’atraccions o al safari, on puc veure tots els animals i tocar-ne uns quants. A més a més, el poder de teletransportar-se era a la llista d’en Roi.

110

Concentra’t, Amabel, i et teletransportaràs a la piscina d’en Roi! Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar la piscina, amb aquella aigua tan neta i tranquil·la, amb el gran matalàs blau i vermell i els deliciosos batuts de fruites de la mare d’en Roi. També em vaig imaginar l’Estrela i la Mara calbes i felices, banyant-se sense preocupar-se pels seus cabells. Els seus cabells, arrissats, deuen ser horribles! De cop i volta, vaig obrir els ulls esperant de trobar-me al jardí d’en Roi, però res!, continuava tancada a la meva habitació. 111

Vaig pensar que potser no estava facilitant el meu primer teletransportament: havia de travessar les parets de la meva habitació, les de casa, teletransportar-me pel jardí per traspassar el portal, avançar per la carretera plena de cotxes i, finalment, passar pel portal de la casa d’en Roi fins a arribar al jardí. Massa concentració, per a mi! Així doncs, amb la intenció de facilitar el teletransportament, vaig obrir la porta de la meva habitació, vaig avançar pel passadís, vaig sortir de casa i em vaig dirigir cap al portal tot travessant el petit jardí del davant. Des d’allà encara sentia la tia Asun. –On et penses que vas? –em va espantar la Comba, que estava asseguda al meu gronxador jugant, és clar, amb la seva videoconsola. Semblava que la meva cosina es volia posar a xisclar, o sigui que em vaig abraonar damunt seu i, tot i que ella és un any més gran i una mica més forta, li vaig clavar un cop al nas amb totes les meves forces i la vaig fer caure del gronxador, de

112

manera que va picar de cap a terra. Les seves intencions continuaven sent les mateixes: xisclar. Així que li vaig haver de tapar la boca, però em va mossegar la mà i al final vaig ser jo qui va xisclar i vaig cridar l’atenció de la mare, que va aparèixer al cap d’un segon. –Tia, l’Amabel m’ha volgut matar! –va explicar la Comba entre llàgrimes–. Jo estava tan tranquil·la jugant al gronxador i se m’ha atansat i m’ha pegat al nas, i quan he caigut a terra m’ha volgut asfixiar. Quan va arribar la tia Asun, la Comba va començar a plorar tant que no podia ni parlar. A més, li havia començat a rajar sang del nas, de manera que els meus esforços perquè la mare veiés la marca de la mossegada a la meva mà van ser inútils. La mare em va tornar a agafar per l’orella, aquest cop amb tanta força que semblava que me l’havia d’arrencar, i em va conduir fins a la meva habitació. –No sortiràs d’aquí en tot l’estiu!

113

–Mare, jo només volia anar a la piscina d’en Roi. No volia matar la Comba. I em va castigar sense anar mai més a la piscina d’en Roi. –Ni quan sigui gran com tu? –Mai! I va tancar la porta rere seu, deixantme castigada eternament.

114

El poder de caminar pel sostre

Haver-me de passar tota la vida presonera a la meva pròpia habitació limitava molt el pla per descobrir el meu superpoder. M’hauria d’oblidar de la llibertat i de la piscina d’en Roi, però també de continuar treballant en les llistes de superpoders. A més, com que no disposava de telèfon a l’habitació, no hi havia manera d’avisar en Roi. Sospitaria que m’havia passat alguna cosa quan no em veiés mai més a classe. Però ja que tenia tota una eternitat per passar dins de la meva habitació, volia tenir-la ben preparada. Podria jugar als matins, i a les tardes practicar judo i convertir-me en una gran campiona cinturó negre. És clar que les competicions s’haurien de fer a la meva habitació i, amb tants mobles amb cantoneres, 115

el meu oponent i jo ens faríem molt de mal. Però no podia pas renunciar a tot. Havia de fer alguna cosa amb la meva vida i havia decidit que seria campiona del món de judo. I els caires dels mobles no podien ser cap obstacle. Havia de ferhi alguna cosa. Però què? On els podia ficar, tots aquells mobles? Vaig mirar enlaire. L’armari no arribava fins al sostre i amb aquell espai n’hi havia prou per posar-hi la tauleta de nit, la calaixera i la caixa de les joguines. Així doncs, vaig buidar la tauleta de nit de roba interior, la calaixera de samarretes i la caixa de joguines. Ho vaig posar tot sota el llit, on feia menys nosa, per fer el meu propi tatami de judo. Ara només em faltava pujar-ho tot a l’armari. El més difícil. Vaig calcular que el moble menys pesat era la tauleta de nit. Fent servir la caixa de les joguines i la calaixera com a escales, i fent un gran esforç, vaig ser capaç de pujar la tauleta de nit a l’armari. Vaig estar a punt de perdre l’equilibri i caure, però al final em vaig

116

poder desfer dels molestos i dolorosos caires de la tauleta de nit. Em quedaven els de la calaixera i els de la caixa de les joguines. Des de l’últim graó, és a dir, des de la calaixera, vaig agafar la caixa com vaig poder. Pesava molt i em va acabar relliscant i es va trencar! Partida en dues meitats, no vaig tenir problemes per col·locar-la sobre l’armari. Però, com m’ho faria per pujar-hi la calaixera, si a més de pesar molt, la feia servir d’escala? No, no podia pas deixar-la a baix, era el moble amb més cantoneres de tots. Em vaig asseure al llit a reflexionar. Necessitava, a més d’uns músculs més forts, una escala o alguna cosa que em fes d’escala. Al terra de la meva habitació només hi quedaven l’armari, la calaixera i el llit, i el llit era massa baixet. Per culpa de la calaixera no podria tenir un tatami per competir! Si no és que… que el meu poder fos el de caminar pel sostre! Seria, en aquells moments, el superpoder més útil de tots, i segur que per ser campiona mundial de judo també m’aniria bé.

117

Em vaig enfilar a la calaixera i després a l’armari. Des d’allà em concentraria i caminaria per les parets i pel sostre i podria pujar la calaixera amb tots els seus caires. Ben aviat podria començar a practicar judo! –Puc caminar pel sostre, puc caminar pel sostre, puc caminar pel sostre. Si que són brutes, les parets i el sostre! És clar, és difícil arribar-hi. Si em convertís en campiona del món de judo i a més netegés les parets i les deixés blan118

quetes, la mare potser em deixaria sortir de la meva habitació i anar a la sala o a la cuina. Em vaig sentir preparada i segura i vaig fer un pas mirant de pujar al sostre, però els meus peus no s’hi van adherir i la gravetat va fer que caigués, primer a la calaixera i després a terra, fent un gran rebombori. Per descomptat, la mare no va trigar ni un segon a aparèixer: encara no havia tingut temps ni d’aixecar-me. –Però què fas?! –va cridar mentre feia un cop d’ull a l’habitació. La tauleta de nit damunt l’armari, al costat de la caixa de les joguines partida en dues meitats; la calaixera fora del seu lloc habitual; i tota la roba interior, les samarretes, els jerseis i les meves joguines, sota el llit. La mare estava a punt de perdre els nervis. –Mare, no t’enfadis, és que com que estic castigada de per vida a la meva habitació i vull tenir un futur, perquè estiguis molt orgullosa de mi he pensat de fer-me campiona mundial de judo. I necessito espai.

119

Sembla que la idea de tenir una filla campiona no li feia tanta il·lusió com que la filla campiona tingués l’habitació endreçada. Em va dir que estava convertint la seva tarda en un malson i em va obligar a estar-me amb ella i la tia, sempre vigilada. Ja no estava tancada a la meva habitació, però sentir com la tia Asun es queixava dels insuportables sorolls que fa el ratolí de la Comba a la nit i que no la deixen dormir encara era un càstig més gran.

120

El poder de l’armadura natural

Podria ser que la meva família reduís personal, com a la feina del pare, i estava segura que jo seria la que em quedaria sense el lloc de filla petita (i que es fica en embolics). Necessitava urgentment un rentat d’imatge! Alguna cosa molt més important que ser la campiona mundial de judo: els prepararia l’esmorzar! Poques iniciatives funcionen més bé amb els pares que un esmorzar sorpresa. De manera que aquell matí em vaig llevar abans que ningú i vaig preparar un superesmorzar (però sense cafè, que no en sé fer). Pa a la torradora, mantega i melmelada de gerds a taula, al centre un gerro amb hortènsies acabades de tallar i litres i litres de suc de taronja. –Amabel, què fas? És perquè t’aixequi el càstig? –la mare em va espantar–. No 121

et serà pas tan fàcil! Ahir vas insultar la tia i vas pegar a la Comba. I no m’oblido que vas posar la teva habitació de cap per avall. Sí que devia estar enfadada, molt enfadada!, perquè l’esmorzar sorpresa no havia fallat mai abans. Havia de pensar ràpid! –No, mare, només és perquè us estimo –vaig augmentar el nivell d’adulació. La mare no va dir res i, molt seriosa, va preparar el cafè i va començar a cruspir-se les meves torrades. El pla no havia funcionat, si més no amb ella. –Mare, que no esperem el pare? –No, me n’haig d’anar a treballar ara mateix –va dir desganada, mastegant lentament les torrades i xarrupant el cafè com si encara bullís mitja hora després d’haver-lo fet, com si ella no fos la dona més ràpida del món–. Quines poques ganes! Ja ho entenia: la mare odiava la seva feina i feia el ronso com quan jo haig d’anar a l’aniversari de la Comba, que

122

és avorrit perquè no hi ha més nens per jugar-hi i perquè ella es tanca a la seva habitació per estrenar els videojocs nous. Durant tot el matí, mentre la mare treballava, vaig sortir al jardí i vaig jugar amb les nines a les exploradores. Tot el jardí era una selva verge enorme i les meves nines guapes l’havien d’explorar i trobar-hi un tresor de l’antiguitat. No va ser fins llavors, quan la Mimi i l’Ani (els noms de les meves nines) van trobar el preuat arbre dels mil desitjos (la pomera que el pare havia adreçat després de la tempesta), que vaig recordar que jo també havia de trobar un tresor, el meu superpoder, i que estava perdent el temps. Vaig deixar la Mimi i l’Ani a un costat i vaig treure les dues llistes de poders.

123

Tots els poders de la meva llista estaven ratllats, de manera que en vaig fer una bola de paper i me la vaig ficar a la butxaca dels pantalons. Però encara em quedaven dos poders de la llista d’en Roi. Un d’aquells dos havia de ser el meu superpoder: l’armadura natural o curar malalts. Però, què volia dir «armadura natural», i per a què devia valdre aquell poder? La mare va arribar al cap de quatre hores fent olor de peix i de més mala lluna. Va dir que aquella tarda la necessitava per a ella i que no volia ningú a casa (només l’àvia). Així doncs, després de dinar el pare em va dur a casa d’en Roi: l’esmorzar no havia funcionat i la meva declaració d’amor tampoc, però com que la mare estava tan cansada que tots li fèiem nosa, el premi era la piscina d’en Roi! La Rosalía i les bessones havien anat a la inauguració d’un gran centre comercial i en Roi i jo estàvem a càrrec de l’Horacio, el pare d’en Roi, que ens vigilava des de la finestra del seu despatx

124

mentre jugàvem a veure qui esquitxava més les hamaques tirant-nos de bomba a la piscina. –Per què és tan seriós, el teu pare? –És que és important –va contestar en Roi. –El meu pare també és important i no és pas tan seriós. –Però és diferent, el teu pare és important perquè té un superpoder. –I perquè és el meu pare –vaig afegir. Abans de sospitar que era un superheroi molt fort, el pare també era molt important, almenys per a mi, perquè a en Bal i a mi ens estima molt. Ho sé perquè el que més li agrada és estar amb nosaltres i també perquè, a l’estiu, ens du d’excursió a caminar per platges llargues i, a l’hivern, ens du al cine. –El meu pare és empresari –va concloure en Roi. –Doncs el meu pot matar el teu només de moure un dit.

125

En Roi em continuava amoïnant. Ell era millor que jo en tot: en casa amb piscina, en cotxe, en mare model i que fa ioga, en pare empresari… però la meva família era superpoderosa! –Què vol dir «armadura natural»? –li vaig demanar, canviant de tema. –És quan no et fas mal ni et mors passi el que passi. –I per a què serveix? –Per ser policia! –I si no vull ser policia? –Has de ser policia –va assegurar en Roi tan seriós que em va recordar el seu pare. Jo no volia ser policia, volia ser una veterinària famosa, i amb el superpoder de l’armadura natural podria ser veterinària de lleons i d’altres animals molt perillosos. Seria genial! Podria treballar a la sabana africana i a la selva amazònica sense risc. Els animals em respectarien i fins i tot podria nedar entre els taurons. En Roi em va dur fins al garatge. Allà hi havia de tot: bicicletes de totes les

126

mides i colors, una piragua, una llanxa motora desinflada, una taula de pingpong, un futbolí vell i una diana. Mentre m’entretenia pujant a la piragua, en Roi va dir que anava a la cuina a buscar un líquid imprescindible. Vaig pensar que es referia a un deliciós batut preparat per la seva mare, però no! Va portar lleixiu. Immediatament va arrencar els dards de la diana i els va ruixar amb una gran quantitat de lleixiu. –Què fas, Roi? –Estic preparant la teva mort doble: per dard i per verí letal –va dir tot aixecant primer els dards i després l’ampolla de lleixiu. En Roi preparava la meva mort amb una il·lusió que no li havia vist mai abans. –I si l’armadura natural no fos el meu poder? –vaig demanar una mica espantada. –Et moriràs doblement –va dir molt concentrat en el que feia–, però no tinguis por: o tens el poder de l’armadura

127

natural o el de curar malalts. Cinquanta per cent. Les seves paraules no em van tranquil·litzar gens ni mica, però en Roi hi posava tant d’interès que no vaig gosar dir-li que no, quan em va ordenar que em posés davant de la paret, de cara a ell, de cara a tots aquells dards enverinats que estaven a punt de clavar-se’m a l’armadura natural. Va agafar el primer dard i em va apuntar. –Estàs preparada, Amabel? –No ho sé. –Concentra’t! És el més important. No em podia pas concentrar, estant envoltada de bicis, piragües, llanxes motores, taules de ping-pong i fins i tot un futbolí! Només pensava d’anar a viure allà, ser la germana d’en Roi i de l’Estrela i la Mara i tenir un pare empresari i molt important. En Roi va llançar el primer dard, que va anar a la paret i en va aixecar la pintura. Tot seguit ho va provar amb un altre, que em va anar a parar als peus.

128

–Tu també t’has de concentrar! Quina mala punteria! –vaig aprofitar per humiliar-lo. Tots dos ens vam concentrar: ell per intentar matar-me doblement i jo en el meu poder, el de l’armadura natural, el poder que em convertiria en una veterinària famosa envoltada de feres i rèptils estranguladors. De cop i volta vaig sentir una punxada al mig de la panxa i un mal pitjor que el d’una rampa. Quan vaig mirar avall tenia el dard verinós clavat al melic. En Roi havia fet diana! Vaig xisclar molt fort i en Roi també va xisclar. Tots dos vam xisclar tant que l’important pare d’en Roi va baixar al garatge i, quan em va veure amb el dard clavat, va trucar a una ambulància. En Roi continuava cridant, però jo no: a mi em feia mal la panxa i em van agafar moltes ganes de dormir. Tantes, que em vaig quedar adormida.

129

El poder de curar malalts

Vaig dormir profundament i quan vaig obrir els ulls vaig buscar els dards enverinats, les bicis i els jocs del garatge d’en Roi. Havia sobreviscut i volia gaudir d’aquell garatge màgic. Però ja no era a casa d’en Roi, sinó en una habitació d’hospital. Vaig entendre tot d’una que l’armadura natural no era el meu poder i que m’havia ficat de nou en un bon embolic. De seguida que em vaig intentar incorporar, els pares i en Bal es van atansar al llit. M’esperava crits i càstigs, però no!, tots tres em van somriure i jo, cautelosa, els vaig tornar el somriure. Al fons també hi havia l’Horacio, però ell no somreia, ell estava molt seriós. Potser estava enfadat amb en Roi perquè havia gastat tot el lleixiu i havia aixecat una 131

mica de pintura de la paret del garatge. –No castiguis en Roi –va ser el primer que vaig dir. L’Horacio es va atansar al llit i em va dir que no m’amoïnés i que quin regal volia, que me’l mereixia. Alguna cosa no encaixava: havíem gastat el seu lleixiu, havíem aixecat pintura de la paret, havíem embrutat els dards amb lleixiu i sang… i encara em volia fer un regal? –No cal, Horacio –se’m avançar la mare. –Sí que cal! –vaig pensar i vaig dir–. Sé que ets molt seriós i molt important perquè ets empresari. I m’agrada molt la teva casa amb piscina i també el teu garatge. Però només vull una feina per al pare. El pare em va fer un petó molt llarg a la galta. –Gràcies, Amabel –va dir el pare molt somrient–. Però mentre dormies i et cosien la panxa, l’Horacio i jo ja n’hem parlat i m’ha ofert un lloc de vigilant a la seva empresa.

132

M’han cosit la panxa? Genial! Una cicatriu! El curs vinent seré tan famosa com en Carliños, el company que van operar d’apendicitis l’estiu passat i que ara es passa totes les hores del pati ensenyant la seva cicatriu. L’àvia em va dir que l’apendicitis és una malaltia que fa molt de mal i que apareix per empassar-se les clofolles de les pipes. Ho vaig explicar a la Catuxa i la Sabela i ara sempre ens empassem les clofolles, només per tenir una cicatriu com la d’en Carliños. –Horacio, el pare serà el millor guarda de seguretat de tots –vaig dir molt convençuda–. És l’home més fort del món. I vaig picar l’ullet al pare. Quan l’Horacio se’n va anar ens vam quedar tots cinc enraonant (perquè estava segura que l’àvia era amb nosaltres). No em van demanar què havia passat a casa d’en Roi, i la mare es pensava que era culpa seva perquè s’havia agafat el dia lliure de família i no m’havia parat l’atenció que feia temps que jo reclamava. No li vaig voler confessar que la

133

casa d’en Roi és la millor del món i que la seva atenció no m’interessava, si més no mentre tingués la missió de trobar el meu superpoder. Feia olor de iode, el llit era enorme i incòmode i aquella nit em quedaria sense sopar, però en aquell moment vaig ser feliç i vaig pensar en en Carliños i en com, el curs vinent, la meva cicatriu per dards enverinats deslluiria la seva cicatriu per haver menjat clofolles de pipes. No posseïa l’armadura natural, però sí la millor cicatriu. La mare va passar la nit amb mi però amb prou feines va dormir, i l’endemà al matí, molt d’hora, va tornar el pare i, no gaire més tard, van venir l’Horacio, la Rosalía i en Roi. –Roi, no li has de dir res, a l’Amabel? –va dir la Rosalía. –Que et fa mal? –em va demanar en Roi assenyalant-me el catèter de la mà. Una bossa de plàstic amb un líquid transparent se’m connectava a la mà a través d’un tubet molt llarg. No calia

134

que mengés res, el líquid era tot el que jo necessitava i la meva mà s’alimentava les vint-i-quatre hores del dia. –No, no em fa mal res. –Roi, què li has de demanar, a l’Amabel? –va dir l’Horacio, molt seriós. –Que em perdonis –va dir en Roi fixant-se en el mecanisme elevador del llit. L’Horacio va agafar en Roi i el va obligar a mirar-me als ulls. –Que em perdonis! La mare va suggerir que ens deixessin sols perquè parléssim i va convidar el pare i els pares d’en Roi a esmorzar a la cafeteria de l’hospital. Tan bon punt van sortir de l’habitació, els problemes de comunicació d’en Roi es van solucionar, però no em va demanar pas perdó, sinó que va sentenciar: –Ja sabem quin és el teu poder: curar malalts. En Roi se’m tornava a avançar i, un cop més, vaig sentir ràbia.

135

–Ja, ja ho sé, llest! –I on som? –en Roi somreia. –On som? A la meva habitació!! –Amabel, som en un hospital ple de malalts per curar –en aquell moment, en Roi era el nen més feliç de la Terra, com si el meu superpoder fos seu, en realitat–. Provem-ho immediatament i, de pas, curem tots els nens malalts d’aquest hospital! –I què en faig, d’això? –vaig demanar assenyalant-me la mà i el catèter. En Roi em va obligar a mirar cap a una altra banda i d’una estrebada em va arrencar el catèter i els apòsits que el subjectaven. Després em va ajudar a baixar del llit. Vam recórrer un llarg passadís amb habitacions idèntiques a la meva a banda i banda. Estàvem indecisos, no sabíem per on començar a curar fins que, al capdavall del passadís, vam trobar una cosa horripilant: nadons amb una pinta espantosa. Estaven blaus i arrugats, i els havien tancat en capsetes de vidre. Aquells nadons devien estar malalts.

136

Era la meva oportunitat: curaria aquells menuts i em convertiria en una superheroïna per als seus pares. La porta de la Unitat de Prematurs era tancada, de manera que ens vam haver de colar rere una infermera. Amagats, vaig demanar a en Roi com m’ho faria per curar tots aquells nadons. En Roi, que té molta cultura perquè té una televisió a l’habitació, em va explicar què era una imposició de mans. Simplement havia de ficar les mans pels cercles amb goma de les capsetes de vidre i acaronar suaument els nadons. Quan la infermera se’n va anar vam sortir del nostre amagatall i vaig anar tocant, un per un, tots aquells nadons. I devia fer efecte, perquè van començar a plorar d’alegria. Que bé que em sentia, veient plorar d’emoció aquells petits! Però a en Roi aquella situació li va semblar perillosa i va intentar, inutilment, de fer-los callar. Tots els nadons curats volien expressar la seva gratitud: quin batibull!

137

Quatre infermeres van entrar a la Unitat de Prematurs i una, la més grossa de totes, ens va agafar a en Roi i a mi i ens va treure al passadís. –Es pot saber què fèieu? –va cridar enfadada. –No cridi! L’Amabel ha curat tots aquells nadons malalts –va explicar en Roi. –Aquells nadons no estan malalts, són prematurs, han nascut abans d’hora. –Doncs si no estan malalts, què hi fan, a l’hospital? I per què dormen en vitrines? La infermera no va trobar resposta a les preguntes d’en Roi. Amb una força proporcional a la seva grandària ens va arrossegar fins a la meva habitació i em va ficar al llit. Després va ordenar a una altra infermera, més fina i somrient, que avisés els meus pares. –Els pares no s’enfadaran. Estan contents perquè sóc viva –li vaig assegurar. –Jo no n’estaria tan convençuda.

138

Els meus pares i els d’en Roi van parlar amb la infermera antipàtica al passadís. Tots semblaven enfadats. Per això, tot i que estava segura que amb la nostra explicació n’hi hauria prou per evitar un gran càstig, vaig començar a fingir que la cicatriu em feia un mal terrible. Però ni l’explicació ni fer veure que la cicatriu em feia mal no van servir per a res! No havia vist mai tan enfadats els meus pares, ni tampoc els d’en Roi. Fins i tot la Rosalía, la mare del somriure etern i dels batuts deliciosos i l’amant del ioga, va ventar un calbot a en Roi. Era la fi! Ara sí que, amb tots els grans d’acord, ens castigarien de per vida! Pel que sembla, colar-se a la Unitat de Nadons Arrugats i Blaus era una mena de delicte i podíem anar a la presó i haver-nos-hi de passar la resta dels nostres dies. Jo gairebé m’estimava més anar a la presó que no pas quedar-me tancada a l’habitació, perquè a l’habitació no hi ha lloc i hi ha molts mobles amb cantoneres, i segur que a la

139

presó hi podria practicar judo més bé i ser-ne la campiona mundial.

140

Al psicòleg es pinta

L’endemà al matí, després que el metge que m’havia cosit comprovés la cicatriu, vaig tornar a casa. Després de l’incident dels nadons prematurs i el càstig de per vida vaig pensar que el canvi d’aires em beneficiaria i que els pares em tornarien a estimar i s’oblidarien del meu delicte. Però no. Els pares estaven decebuts i no en volien saber res, de mi. En Bal tampoc no contestava les meves preguntes. No vivia reclosa a la meva habitació però mai més no tornaria a veure en Roi ni la seva piscina ni el seu garatge màgic. I com que el pare havia començat a treballar de vigilant de seguretat per a l’empresa de l’Horacio i la mare encara havia de treballar dues setmanes més a la conservera, vivia vigilada per l’àvia. 141

Sentia que ja no formava part de la meva família: no m’estimaven i, a més a més, no tenia cap superpoder. Havia heretat els clotets del pare quan somreia, però res més! Era una nena molt normal. No era especialment ràpida i quan fèiem curses a classe sempre guanyava la Natalia, que va néixer l’u de gener i és la més gran de tots. Tampoc no era especialment forta: si ni tan sols podia aixecar el meu propi pes, a gimnàstica! I no era especialment intel·ligent, perquè fins i tot en Roi tenia idees més bones que no pas jo, encara que jo no ho reconeixeria mai. Per descomptat que no havia estat mai invisible, tot i que ara, a casa, només em sentia com una ombra. La meva cicatriu tampoc no podia competir amb la d’en Carliños: cada dia s’esborrava més i al cap d’uns dies amb prou feines hi havia cap rastre de l’operació a vida o mort. No tenia videoconsoles, ni tots aquells jocs divertits, ni podia veure la tele fins tard. Ni piscina! I no era guapa com la Catuxa. Era la nena més normal

142

de la Terra! I ni els pares ni en Bal no m’estimaven. Com que primer vaig deixar de jugar i després vaig perdre la gana, els pares van decidir dur-me a una psicòloga especialista en nens. La mare em va assegurar que els psicòlegs no feien mal, però aquell havia estat exactament el mateix discurs que havia sentit abans d’anar al dentista, i sí, els dentistes fan mal. A més, en Boliche, el nen hiperactiu que va repetir curs, també anava al psicòleg. I, d’acord, tinc problemes de concentració!, però fins llavors els havia sabut dissimular esforçant-me a estar ben quieta i callada. La psicòloga em faria mal i em faria repetir curs. –M’estimo més que en Roi em torni a clavar dards enverinats! –Amabel, creix una mica! –va dir la mare, desesperada–. La psicòloga només et farà unes preguntes. Unes preguntes! I havia de saber-ne les respostes. Almenys al dentista només

143

has d’obrir la boca tant com puguis i no mossegar ni el dentista ni les infermeres. Això és tot! Però la psicòloga fa preguntes i som a l’estiu! –D’acord, però haig de repassar. El matí de la meva cita amb la psicòloga me’l vaig passar repassant: les taules de multiplicar, les divisions i les paraules amb be alta i amb ve baixa. No volia repetir curs per res del món. Després d’un matí de concentració, els pares, tots dos molt elegants, em van dur a la consulta de la psicòloga especialista en nens. Però abans ens vam haver d’esperar en una saleta amb altres nens i els seus pares. Em va estranyar que no n’hi hagués cap que plorés, que no n’hi hagués cap que es volgués escapar i que no n’hi hagués cap que s’estimés més una mort lenta per ingestió de llapis de colors ben esmolats. Tots estaven tranquils, alguns jugaven i d’altres dibuixaven: no n’hi havia cap que tingués l’aparença d’un boig! Després d’un nen pirata que duia un pegat a l’ull vaig passar a la consulta jo

144

sola, sense els pares. La psicòloga es va presentar: es deia Maite i em va dir que la mare li havia parlat de mi. Allò no era cap bona notícia! Ja em veia asseguda al costat d’en Boliche a la classe dels petits. –Quantes preguntes em faràs? –vaig anar per feina. –Quantes vols que te’n faci? –va demanar la Maite. –Cap ni una. La Maite em va passar un full que estava en blanc i em va indicar que m’assegués en una de les cadiretes que envoltaven una taula per a nens i que hi pintés la meva família. D’acord, no em feia res pintar els pares, en Bal i l’àvia, però què em faria fer, després? –No t’estimes més que t’escrigui les taules de multiplicar o et faci una divisió? –li vaig dir, preveient un dictat amb moltes bes altes i ves baixes. –No, Amabel, només vull que pintis la teva família. No cal que corris. I els vaig pintar. A més a més, tan concentrada que la psicòloga no podria

145

sospitar mai el meu problema de desconcentració absoluta. La mare era al jardí del davant parant taula per dinar i, com que és tan ràpida, no em va costar gaire estona: només vaig haver de pintar un remolí blau i a sota el seu nom, Mare. El pare, el vaig pintar amb més detalls: amb un braç superpoderós amb més de mil músculs i aixecant el cotxe vell de la mare per reparar-lo, i a sota el seu nom, Pare. En Bal, el volia pintar dins de casa llegint molts llibres alhora, però com que ja havia dibuixat la casa amb la porta tancada i amb cortines a les finestres, el vaig haver de posar a fora, a l’aire lliure, escrivint divisions de números infinits que arribaven al cel i a sota el seu nom, Bal. I a l’últim vaig pintar l’àvia, i amb ella sí que vaig ser ràpida: només me la vaig haver d’imaginar invisible fent la migdiada al jardí i escriure el seu nom a sota, Àvia. La psicòloga es va atansar i em va felicitar per la meva creació. –És un dibuix fantàstic, Amabel!

146

–És que em concentro molt –vaig assegurar. La Maite em va somriure i em va dir si ara volia contestar algunes preguntes. –No. –Molt bé, doncs encantada d’haverte conegut. Ara haig de parlar un momentet amb els teus pares –es va acomiadar de mi sense insistir ni obligar-me a respondre, sempre amb un somriure. La Maite es va quedar el meu dibuix i em va acompanyar a la sala d’espera. Era el torn dels pares: ara serien ells, els que haurien de dibuixar la nostra família. Segur que després la Maite compararia els dibuixos i un dels tres guanyaria un premi. Estava segura que seria jo. M’encantava, la Maite, i també la seva consulta amb aquella taula i aquelles cadiretes i tots aquells llapis de colors gairebé nous! Podria tornar a la psicòloga cada dia. No fa mal i sempre somriu. La Maite es va acomiadar dels tres i a mi em va fer un petó i em va tornar el dibuix.

147

–He guanyat jo? –Sí, Amabel –i va somriure tant que vaig saber que era sincera. En tornant a casa, al cotxe, la mare i el pare semblaven una mica més contents amb mi, segurament perquè la Maite els devia haver ensenyat el meu dibuix i s’hi devien haver trobat molt guapos: la mare convertida en un remolí blau i el pare amb el seu braç de mil músculs. –Mare, podem tornar a la psicòloga quan vulguis. –Esperem que no calgui, Amabel –es va tombar i em va somriure gairebé tant com la Maite. És clar que calia! Hi volia tornar i dibuixar en Roi i la seva família: el pare superseriós, amb el seu bigotet simpàtic, al despatx; la mare fent ioga; i les bessones amb planxes al cap. També dibuixaria en Roi amb els cabells molls, que està molt més guapo. Sota pressió dibuixo molt més bé.

148

L’Amabel té un poder

Tan bon punt vam arribar a casa, la mare va enganxar el meu dibuix a la nevera amb l’imant-calendari del restaurant xinès a on vam anar amb tota la família durant les vacances de Nadal. Em van encantar els rotlles de primavera, i a l’àvia també. La mare va dir que me’n faria a casa si d’aquella manera aconseguia que mengés col. No sé per què la mare té tant d’interès que em mengi totes les verdures del món. Si tingués el mateix interès per les carns, segur que a hores d’ara ja sabria quin gust té la carn de rinoceront. La visita a la psicòloga i el dibuix a la nevera van apaivagar els ànims i, al llarg de la setmana, els pares i en Bal em van tornar a estimar i es van oblidar per sempre de la presó i el càstig de per vida. Però no vaig poder tornar a la piscina d’en Roi 149

perquè, segons la mare, l’Horacio és un pare molt recte i en Roi continuava castigat. El càstig d’en Roi m’afectava tant o més que a ell: continuava tancat a casa, sí, però amb piscina i un garatge màgic, i a mi m’havien aixecat el càstig però em passava les hores a casa, vigilada per l’àvia, mentre els pares treballaven i en Bal se n’anava a la platja amb l’Ana. En Roi era el meu millor amic i tenia piscina: necessitava urgentment el meu ajut! –Mare, que puc trucar a en Roi per telèfon? –No sé si és gaire bona idea: els pares d’en Roi continuen estant molt enfadats amb ell. –Només és perquè es desfogui, com fa la tia Asun amb tu. La mare va cedir i va marcar el número de casa d’en Roi. Quan tot just havia sonat el primer to, una de les bessones, no sé quina, va demanar qui trucava. Jo li vaig dir que l’Amabel i que volia parlar amb en Roi. La bessona va cridar tan fort el nom del seu germà que vaig haver de

150

separar l’auricular de l’orella. Al cap d’uns segons, en Roi es va posar al telèfon. –Qui hi ha? –Sóc jo –li vaig respondre. –Què vols? –va demanar en Roi després de reconèixer la meva veu. –Ajudar-te perquè els teus pares et perdonin. I li vaig explicar la meva visita a la psicòloga i com, després d’un dibuix, els pares s’havien oblidat de l’afer dels nadons prematurs, dels dards enverinats i de la resta de problemes causats per les nostres dues llistes de poders. Vaig notar el desinterès d’en Roi per anar a la consulta de la Maite i alliberar-se del càstig de per vida, i em va semblar molt egoista. Normal: estava castigat en un veritable parc d’atraccions! –Amabel: tu tens un poder, n’estic segur, però per més que hi penso no se m’acut quin és –en Roi estava sent molt caparrut. –No en tinc cap, Roi! I no vull que la meva família s’enfadi més amb mi. Ja n’hi

151

ha prou: sóc una nena normal i corrent. I si perquè sóc una nena normal i corrent ja no vols ser amic meu, jo tampoc no vull ser amiga teva. I vaig penjar el telèfon enfadada. En Roi estava de sort, perquè si l’hagués tingut al davant l’hauria estomacat amb totes les meves forces. Ell era el culpable de tot: des que érem amics el meu estiu havia estat un càstig continu. Vaig començar a plorar de ràbia i devia plorar tan fort que l’àvia, del llit de la seva habitació estant, em va sentir i em va cridar. Em vaig eixugar les llàgrimes i, després de fer-li un petó, em vaig asseure al seu llit. –Per què plores, Amabel? –Perquè primer el pare i la mare no m’estimaven i ara és en Roi qui no m’estima. –Tots t’estimem, i molt. Les paraules de l’àvia em van fer plorar un altre cop, però ara no tant. –Àvia, haig de triar: o el pare i la mare o en Roi.

152

–No ho entenc. Per què has de triar? –va demanar l’àvia–. Una cosa és la família i una altra els amics. Semblava que l’àvia no entenia res i jo no li volia confessar que en Roi era cabut i que s’estimava més acabar a la presó o amb les nostres vides que no pas viure en la ignorància de saber quin era el meu gran poder. –Aquests últims mesos han estat difícils per a tots –va continuar l’àvia–. El teu pare es va quedar sense feina i la teva mare, que ja estava prou enfeinada, es va haver de posar a treballar. Ella volia estar amb en Bal i amb tu i s’ho passava malament. Se sentia culpable per les males notes d’en Bal i per les teves trapelleries. Però la mare tornava a somriure i comptava els dies que faltaven per deixar la conservera i tenir temps per a nosaltres i per a l’àvia, i també per a ella i per al pare. El pare estava molt content de treballar a l’empresa de l’Horacio, i com que ell tot sol podia amb tots els lladres del món,

153

tenia temps per estudiar anglès. I no era l’únic que estudiava: en Bal havia decidit no amagar més la seva superintel·ligència i ho havia aprovat tot. A més a més, jo em portava molt bé: sense les llistes de poders m’era molt més fàcil! –Amabel, m’ensenyes el dibuix que vas fer al psicòleg? –És una psicòloga i es diu Maite. Ràpidament vaig anar a la cuina i vaig tornar al llit de l’àvia amb el meu dibuix. Cada cop m’agradava més! L’àvia se’l va estar mirant un minut. A ella no la feia somriure com a la Maite, la mare, el pare o en Bal. Ella no l’entenia. –Que no t’agrada, àvia? –li vaig demanar, amoïnada–. És el meu millor dibuix! –Amabel, per què no hi surts, tu, al dibuix? I, encara que l’havia dibuixat jo mateixa, m’hi vaig buscar i, és clar, no m’hi vaig trobar. I vaig tornar a recordar que era una nena normal i corrent i que ni tan sols era tossuda i lluitadora com

154

en Roi. Vaig assenyalar la mare, un gran remolí blau, i vaig dir a l’àvia que la mare era la més ràpida i sempre hi era quan la necessitava. Després vaig assenyalar el pare i el seu superbraç de mil músculs. –I el pare és el més fort i sempre em protegeix. Fins i tot quan m’empatxo al cine! –I el teu germà? –va demanar l’àvia tot assenyalant en Bal i la seva divisió infinita. –En Bal és el més intel·ligent i sempre contesta les meves preguntes. No em diu mai que són coses de gent gran o que ja ho entendré quan creixi. Sempre em contesta. –I jo? Com és que no em vas dibuixar? Que no vas tenir temps? –Àvia, ets invisible però només quan vols i sempre saps on vaig i què faig. I sé que em cuides. Sé que tots teniu superpoders. Menys jo. Encara que a l’àvia li costa molt d’incorporar-se i la sol ajudar la mare, aquest cop va ser capaç d’asseure’s al llit

155

i abraçar-me amb els seus braços vells i suaus. Vaig veure plorar l’àvia per primera vegada. I això que ella sempre explica històries molt tristes! Després, mentre m’acaronava els cabells, em va dir que m’havia d’explicar un gran secret: el secret del meu superpoder. I que feia temps que esperava que fos prou gran com per assumir la responsabilitat que comportava un poder tan important. Jo només pensava en en Roi i en com m’agradaria que fos allà amb nosaltres, perquè, malgrat que era un saberut, era el meu millor amic i sentia il·lusió per mi i pel meu superpoder. –Tu, Amabel, tens el millor superpoder de tots i cap dels nostres poders no pot competir amb el teu. Però, quin era el millor poder de tots? No era ni volar ni parlar amb els animals, ni cap dels que figuraven a les nostres llistes. Era un poder tan gran que ni en Roi ni jo no ens l’havíem arribat a imaginar. L’àvia continuava acaronantme els cabells mentre el cor em bategava

156

com si estigués a punt de fer una cursa amb la Natalia, la més gran i més ràpida de la classe. Havia saltat de la teulada de casa, havia enverinat els coloms de la tia Herminia, havia fet enfadar el pare i la mare, i també en Bal quan una mica més i m’ofego, i les bessones de cabells ondulats. M’havien castigat per haver intentat llegir la ment a la mare, per haver pegat a la Comba i per haver destrossat la meva habitació. M’havien operat a vida o mort i només n’havia quedat una cicatriu invisible de la qual no podria presumir mai. I gairebé havia acabat a la presó per acariciar nadons blaus. I l’àvia sempre havia sabut quin era el meu superpoder! M’hauria agradat protestar i dir-li que si me l’hagués dit abans m’hauria estalviat tots aquells problemes i càstigs. Però suposo que llavors en Roi no seria el meu amic i que, malgrat tot, aquell havia estat el millor estiu de tots i el primer que recordaria per sempre. –Digue-m’ho d’una vegada, àvia!

157

I llavors l’àvia va somriure i, molt suaument, em va dir a cau d’orella que el meu superpoder era l’únic que podia canviar el món i convertir-lo en un lloc més feliç. I que no m’abandonaria mai! Sí, jo, l’Amabel, una nena a qui faltaven dents i que en principi no destacava per res, tenia el millor poder i la missió més important de totes. Vaig inspirar tot l’aire de l’habitació i em vaig concentrar per primera vegada: era a punt de sentir les paraules que canviarien per sempre la meva vida. Em vaig aguantar l’aire per no trencar el silenci fins que la veu de l’àvia va revelar el meu poder. –Amabel, tens el gran poder de fer somriure els altres. Vaig estossegar. Què volia dir aquell poder? Que potser em tornava a entabanar, l’àvia, com quan em deia que un ocellet li explicava el que feia? Volar o parlar amb els animals sí que són veritables poders, però… fer somriure els altres? Com pot ser que l’àvia cregui que fer somriure els altres és millor que volar

158

o parlar amb els animals? No entenia res! Volia dir-li que no era just: si aquell era el meu poder, no el volia pas! El seu sí que era un poder important! Però l’àvia no em va deixar enraonar: em va fer repenjar el cap al seu pit i immediatament, entre la calor del seu cos i els batecs del seu cor, em vaig calmar i va succeir una cosa estranya: vaig tenir records d’abans del meu últim aniversari! Em vaig recordar de quan era petita i l’àvia, que encara no estava malalta, em gronxava entre els seus braços perquè deixés de plorar. Vaig aclucar els ulls i la seva calor i els seus batecs em van assossegar, i els seus dits freds em van començar a acaronar els cabells altra vegada. –Tots tenim un poder –va dir molt fluixet, com per no despertar-me–. Jo, com saps prou bé, em puc tornar invisible. Però no serà per sempre, Amabel. Quan tu et facis gran, tots nosaltres perdrem els nostres poders. Però no t’amoïnis, perquè continuarem sent especials per a tu. Tu, en canvi, faràs somriure sem-

159

pre i, encara que ara no siguis conscient d’aquest gran poder, et servirà per fernos feliços a tots. A cada paraula em sentia més perduda! Primer, que el millor superpoder del món era fer somriure els altres i ara, que la mare, el pare, en Bal i l’àvia perdrien els seus poders quan jo em fes gran. Res no tenia sentit, però, al pit de l’àvia, sentia el seu cor i com bategava cada cop amb més força. I el meu, ple de dubtes, també. Si volés podria fer de nena missatgera, si parlés amb els animals podria ser la millor veterinària i si tingués una armadura natural podria ser policia i famosa, però què coi podria ser amb el poder de fer somriure els altres? No li veia cap utilitat! Si fes riure, almenys podria fer de pallasso i treballar al circ i de nit podria acaronar tots els animals. Però riure és una cosa i somriure n’és una altra. L’hi vaig voler preguntar i em vaig separar del seu pit i, encara envoltada pels seus braços, vaig veure la seva cara d’àvia, amb els ulls negres petits i enfon-

160

sats i tantes arrugues com anys. Centenars d’anys! L’àvia havia estat petita i havia rentat la roba al riu; s’havia casat amb el meu avi, a qui no vaig conèixer mai, i havien tingut un fill, que és el meu pare, i dos néts: en Bal i jo. Les seves històries són gairebé sempre tristes i ara, a més a més, està malalta. Però al bell mig de la seva cara d’àvia, ocupant-ho tot, hi ha sempre el seu somriure. El seu somriure em va fer somriure i ja no va caldre que li demanés res. Potser encara era massa petita per entendre i assumir la responsabilitat que comportava el poder més fort i l’únic que pot canviar el món: el poder de fer somriure. Però sentia que aquell era el meu poder, el poder que ni en Roi ni jo no havíem escrit a les nostres llistes i que, mentre el buscàvem, ens va fer viure el primer estiu que recordaria per sempre més.

161