El petit Virgil Ole Lund Kirkegaard re
llib Aquest galat a ☐ l’han re at any ☐ l’ha g u rat mp o c ☐ l’ha pat is p a ☐ l’h bat ☐ l’ha tro
El petit Virgil
E
n un galliner d’un petit poble hi vivia un nen a qui deien “el petit Virgil”. El galliner era del forner, però el petit Virgil tenia permís per viure-hi com a mínim fins al dia que s’ensorrés. El forner era un home agradable que es passava tot el dia fent pa, tortells i pastissos de poma, i això que la gent del poble amb prou feines li comprava res. La gent del poble només comprava, com a molt, un parell o tres de barres de pa al dia. Els tortells, els pastissos de poma i els brioixos de panses se’ls menjava tots el forner. Al galliner també hi vivia un gall. Com que només tenia una pota, estava sempre repenjat al pal per no caure. Era el gall, qui despertava el petit Virgil cada matí. Cantava tan fort que es podia sentir des de qualsevol punt del camí que mena al llac. I això era un gran què per a un gall que havia de despertar un nen com el petit Virgil. En aquell petit poble també hi havia, naturalment, altres nens, a banda del petit Virgil. Hi havia l’Oskar, que vivia en
7
una casa molt vella de fusta. En aquella casa hi vivien l’Oskar, la seva mare i el seu germà petit. La mare de l’Oskar era una dona molt grossa, potser la més grossa del poble. Rentava roba per a altres persones, i per això el seu jardí sempre era ple de roba estesa. A les cordes i les branques dels arbres sempre hi havia penjant un munt de camises, calçotets, mitges i samarretes de cotó. La mare de l’Oskar no deia gairebé mai res. Ni tan sols deia a l’Oskar que havia de fer els deures. La mare de l’Oskar només havia dit un munt de coses de cop una vegada, quan l’Oskar i el petit Virgil havien jugat a llançar-se fang al jardí i havien deixat tota la roba enfangada. En una altra casa hi vivia en Carl Emil. Davant la casa d’en Carl Emil hi havia gespa i catorze tulipes arrenglerades. Feia molta patxoca. En Carl Emil era el nen que menjava més de tot el poble. Menjava moltíssim: al matí, al migdia i a la nit. I no només menjava prunes, peres, crostons de pa de sègol i entrepans de mantega, sinó que també es cruspia veritables plats de menjar. De vegades menjava moltíssims pals de regalèssia. En Carl Emil era molt ric. Tenia un patinet, una espasa de fusta i un bastó blau que feia servir sempre que anava a fer un tomb amb el petit Virgil.
8
Al camí del llac hi vivia el ferrer, un home immens i renegrit. Tenia una gran barba negra i fumava una gran pipa negra mentre picava el ferro negre i feia saltar espurnes que l’esquitxaven fins a les orelles. A la farga sempre hi tenia foc: un munt de flames grogues i vermelles. Les ombres de les flames dansaven tot el dia, amunt i avall, per les parets de la farga. El ferrer era l’home del poble que més cridava quan parlava. A l’escola hi vivia el mestre pèl-roig. El petit Virgil, l’Oskar, en Carl Emil i tots els altres nens anaven cada dia a les seves classes, tret de quan el mestre feia vacances. Però la veritat és que no en feia gairebé mai. A l’escola, els nens hi havien d’escriure, llegir i comptar; però de vegades, quan el mestre es girava, miraven per la finestra. Llavors podien veure la casa de la senyora Madsen, que vivia en una torre amb un penell amb forma de gall a la teulada. El penell era vermell i verd, i quan feia vent semblava que estigués viu. El mestre pèl-roig deia que quan s’era a l’escola no es podia mirar per la finestra. També deia que si no s’estaven quiets a les seves cadires, després de classe s’haurien de quedar amb ell a escriure en una llibreta negra. L’Oskar era el nen de tota la classe que més escrivia a la llibreta negra. El botiguer vivia en una casa que tenia molsa i herba a la teulada. A la seva botiga s’hi podia comprar gairebé de tot, fins
9
i tot pals de regalèssia. Al jardí, el botiguer hi tenia pins dels que fan pinyons. Sempre que caminava d’una banda a l’altra menjava pinyons. Es passava gairebé tot el dia assegut al costat de la finestra, tocant el violí i menjant pinyons. –M’encantaria tastar aquests pinyons –va dir el petit Virgil al botiguer–. Segur que són molt bons. –No estan gens malament –va respondre el botiguer. I va tocar una mica més el violí.
10
–És gaire difícil, poder tastar uns quants pinyons d’aquests? –va demanar el petit Virgil. –Doncs sí, força –li va dir el botiguer–, perquè no hi ha gaire gent que planti pins pinyers. –Però n’hi ha que ho fan –va dir el petit Virgil fent un cop d’ull al jardí del botiguer. –Sí, n’hi ha que sí –va dir el botiguer–. Però no gaires. –Deu ser molt agradable, menjar-ne –va dir el petit Virgil–. De quin color són, aquests pinyons? –És un secret –va respondre el botiguer. –Potser són vermells –va dir el petit Virgil. –Potser sí –va dir el botiguer–. No se sap mai. Però fan créixer el nas. Si no ets botiguer i no tens una casa amb molsa i herba a la teulada, et poden fer créixer el nas uns quants metres. –Sort que m’ho has dit, botiguer –va dir el petit Virgil–. Imagina’t si n’arribo a menjar! –Sí –va dir el botiguer–. Tindries el nas més llarg que un pal d’escombra. –Ha estat una sort que m’ho hagis dit. Gràcies. Ara mateix me’n vaig cap a casa a celebrar que no n’he menjat, de pinyons d’aquests. I tot seguit el petit Virgil se’n va anar cap a casa, on el gall d’una sola pota l’esperava repenjat al pal del galliner.
11
–No vagis mai a menjar pinyons al jardí del botiguer –va dir el petit Virgil al gall d’una sola pota–. Mai. El bec et quedaria com un pal d’escombra, saps? –Cooc –va fer el gall–. Cooc. Però el petit Virgil somiava que algun dia seria botiguer i tindria una casa amb molsa i herba a la teulada. Perquè tenia unes ganes boges de menjar pinyons.
12