Llibret 2022 - Falla Ramiro de Maeztu-Humanista Furió by Falla Ramiro de Maeztu-Humanista Furió

falla RAMIRO DE MAEZTU

HUMANISTA FURIÓ Este Llibret participa a les ajudes econòmiques de la Generalitat per a les activitats de promoció de l’ús del valencià en les festes de les Falles en l’àmbit de la Comunitat Valenciana. Aquesta comissió ha tramitat la sol·licitud de la concessió de la subvenció convocada per la Diputació de València per a les comissions falleres 2022 Aquesta comissió ha rebut subvencions de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles 2022 Este Llibret participa als concursos de lletres falleres.

Número de depòsit legal: V-505-2019

ÍNDEX 08 Primera parada: Tots els camins porten a València 10. ARTICLE: “ELS CAMINS AL GRAU, CAMINS CAP A LA MAR” 14. ARTICLE: “GUÍA (NO TANT) TURÍSTICA DE VALÈNCIA” 18. ARTICLE: “LES FALLES FORA DEL MAPA” 20. ARTICLE: “DESORIENTATS” 22. ARTICLE: “PASSEIG ORIENTATIU PER A BONS PALADARS” 26. ARTICLE: “UNA RUTA PELS MONUMENTS IMPRESCINDIBLES DE VALÈNCIA” 30. RESSENYA ARTISTES MAJORS 32. EXPLICACIÓ FALLA MAJOR

04. NOS VAMOS?... CONOCIENDO 07. PRÒLEG

36. REPORTATGE FOTOGRÀFIC PER LES FALLES 2021 40. ACTIVITATS - MEMÒRIA GRÀFICA

34 Segona parada: Coses d’ací i d’allí

98 Tercera parada: (Des)ubicats 100. SALUDA PRESIDENTA 102. JUNTA DIRECTIVA 105. AMICS D’HUMANISTA 107. FALLERS D’HONOR 111. RECOMPENS MAJORS JCF 112. COMISSIÓ MAJOR 118. SALUDA ALICIA DUATO 123. QUAN T’HAS SENTIT PERDUT O PERDUDA?

166 Fi de la ruta 168. RELACIÓ DE CONCURSOS, ACTIVITATS I PREMIS 170. PROGRAMACIÓ 171. SETMANA FALLERA 176. CONSELLS PARTICIPACIÓ CORREFOCS

129. MANIFEST PELS INFANTILS 131. JUNTA DIRECTIVA INFANTIL 132. ELS NOUS AVENTURERS 135. DISTINTIUS INFANTILS JCF 136. COMISSIÓ INFANTIL 139. RETROBAMENT AMB LUCANOR 158. RESSENYA ARTISTA INFANTIL 160. FALLA INFANTIL

126 Quarta parada: Molt de conte

«Si no hubieras venido, ya habrías llegado» In memoriam Víctor Máñez València té cel i es pot visitar, encara que no coneixem les rutes per arribar-hi. Mai és fàcil escriure aquestes paraules, però no podem deixar de marcar al mapa de la nostra història col·lectiva els punts que ara no podem trobar en els racons del casal o pels cantons del barri.

Parlem enguany de viatges, i quants hem fet a la porta del casal quan ja estàvem abandonant-lo perquè una veu greu, serena, cridava el nostre nom? Quants de nosaltres hem girat el cap, hem vist que una mà amb un cigarret ens ha fet senyals per a anar-hi, i hem anat? I quantes vegades hem preguntat: «dis-me» i la veu ha respòs el que dona títol a aquesta pàgina, «si no hubieras venido, ya habrías llegado»? Ara, les poquetes vegades que he pogut apropar-me al casal, ja he vist i he cregut a la força que el iaio Víctor ja no està ahí, tranquil, amb la seua crossa, fumant el seu cigarret o prenent una Coca-Cola. I tampoc, dins, els dies de loteria, en els sopars dels divendres, amb els seus jocs de pensar, ratllant el mantell amb números i formes... I tampoc, fora, als campionats, sobre tot, de parxís... Ara, el color groc es queda sense jugador, es queda una cadira buida i una porta desprotegida. Ho pense des de tan lluny i caic en que ningú em cridarà per a fer la gràcia del «si no hubieras venido...», s’acostarà a mi per

a comentar les partides de parxís que juguem als campionats o m’ensenyarà el ticket de consumició al que vaig invitar-li després de molt de temps insistint i que guardava a la cartera com mostra del que considerava cavallerositat, compromís i fidelitat. I, si ens remuntem en el temps, no tindré al «iaio de la falla» per a oferirme cigarrets sense jo fumar (encara que quan era adolescent no sols m’invitava a un sinó que estava convençut de que fumava amagat) i no estarà per a recordar-me aquella victòria fulminant en un campionat de ping-pong de l’Agrupació (del Marítim!) al que va acompanyar-me. Era la meua primera vegada i jo no sabia per a RES jugar a eixe joc, però la fita de guanyar perdura al meu record per la sorpresa que ell ha guardat tota la vida. Tots aquests records, història vital d’un i d’altre, se sumaven al teu orgull de ser, com sempre proclamaves, un dels fallers més majors de la comissió. La llei de la vida no ha deixat que pugueres continuar en eixe club selecte dels decans d’Humanista, però t’ha donat, especialment per a nosaltres, una gran victòria: ser ETERN. Així que, iaio Víctor, gasta el ticket eixe al que et vaig convidar mentre jo intente terminar de comprendre el joc del dòmino i poder jugar, al fi, una partida en condicions. Una abraçada d’un xiquet

Pròleg.

València és una ciutat plena de vida, de llum i de color. En els seus carrers se viu, se riu i se gaudeix, perquè València són els seus carrers, la seua gent, la seua cultura i, com no, el seu monumentalisme. València és una ciutat turística, però molts dels seus visitants poden vindre desorientats. Per això, amb el nostre llibret volem orientar-los i ensenyar-lis les meravelles de la nostra ciutat, com la propera Ciutat de les Arts i de les Ciències, la catedral o tot el centre històric… Però també volem que descobrisquen l’autèntica València, pel que els indicarem les ubicacions dels monuments i edificis menys coneguts, la grandesa dels quals els deixarà bocabadats. Tot i això, pot ser que algun turista se despiste pels grans projectes que estan sense concloure i que van quedar en desús abans de començar a realitzar-se, com el mirador. València i les Falles van de la mà, i per elles farem un extens recorregut, passarem pels punts clau de la festa del cap i casal i podrem seguir una guia fallera especial. Per últim, però no menys important, farem un xicotet repàs per la gastronomia valenciana, ja que molts pobles són coneguts pels seus plats típics, com la paella valenciana tradicional de l’horta; o per les seues begudes, com l’orxata. Una cosa ha de estar molt clara: després de la lectura d’aquest llibret cap turista podrà desorientar-se per la ciutat, inclús pot ser que algun valencià i faller trobe interessant aquest passeig per la nostra ciutat i descobrisca una nova imatge d’ella.

CAMINS CAP A LA MAR

ELS CAMINS AL GRAU.

JAVIER MOZAS HERNANDO Llicenciat en Història València Horta, camins, sendes, séquies i alqueries Demarcacions falleres, sectors fallers, barris i districtes de la ciutat coincidixen en una simbiosi urbana pròpia on el pas del temps deixa la seua empremta. El districte de Camins al Grau ,a l’igual que

el seu ‘germà’ d’Algirós, conformàven un ampli espai a l’est sobre l’extensa horta regada per la séquia de Mestalla i els seus braços des de l’època medieval. L’origen del districte està al seu mateix nom, en els camins històrics que enllaçaven el Cap i Casal amb l’antiga població marinera i portuària del Grau. El que ens queda d’ells són alguns trams dels seus traçats que, si ens fixem a un plànol o en la mateixa trama urbana actual, ho vorem de seguida.

El Camí Fondo del Grau, d’època àrab, amb l’actual carrer d’Astúries, i una placa retoladora a Juan Verdeguer. El Camí Vell del Grau per l’actual carrer d’Illes Canàries. El Camí Nou del Grau, actual avinguda del Port, projectat en l’any 1788 per l’arquitecte Vicente Gascó i inaugurat en 1802. El Camí d’Algirós pel carrer de Finlandia, queda intacte un tram interior entre Salvador Pau i la Pobla de Farnals, i continua per Sants Just i Pastor i Pedro de Valencia.

escuts de la ciutat i figures de sants, i la creu de ferro. Es construí en l’any 1376 en estil gòtic, policromada i coberta. Entre els anys 1422 i 1429 la reconstruí el pedrapiquer Martín Llobet i el seu fill Joan, per 6.000 sous. En l’actualitat es troba front al número 119 de l’avinguda del Port. Es desconeix quin va ser el primer edifici que es construix al barri, però quasi segur seria alguna alqueria o barraca de les que poblava l’horta. Sembla obvi que una de les primeres seria l’alqueria d’Algirós, hui en dia derruïda, on està l’entrada del metro Ayora per Sants Just i Pastor. Amb el pas del temps, a poc a poc s’anirien poblant d’alqueries, barraques i cases de camp al llarg dels camins, tot i que no queda res d’elles.

La indústria Sens dubte, l’expansió de la ciutat a esta zona prengué un altre ritme a partir de la 13 construcció del citat Camí Nou del Grau. Però sobre tot del ferrocarril que conectava el Cap i Casal i la Vilanova del Grau per l’activitat comercial del port, inaugurat el 21 de març de 1852.

Senda d’Albors queda més o menys el traçat dels carrers de Ramiro de Maeztu i de Víctor Moya, fins al cantó on acaba el carrer de Sants Just i Pastor. Un dels vestigis més antics que encara es conserven és la Creu del Grau. Primitivament, estaria coberta per un casalici de pedra, i per eixe motiu rebria el nom de Creu Coberta del Grau, com la Creu Coberta del carrer de Sant Vicent, la de Mislata, o la d’Almàssera. Sobre un pedestal de pedra que encara es conserva, s’alçaria la creu gòtica de pedra. Després de diverses restauracions, reconstruccions, i trasllats —des del seu emplaçament original al Camí Vell del Grau, hui Illes Canàries—, el que podem vore en l’actualitat és una reproducció del pedestal en pedra, decorat pels antics

construcció. Una casa de 700 metres quadrats amb forma de palau senyorial de planta quadrada, tres pisos i torre-mirador amb cúpula amb oberta típica valenciana. La decoració fou realitzada pels pintors Ignacio Pinazo, Antonio Fillol, Julio Peri Brell, Ricardo Verde i Luis Beüt. El braçal de Carsí de la séquia de Roca l’abastia d’aigua. El seu jardí adjacent té 17.000 m2, amb més de 40 espècies d’arbres, com la feijoa amb més edat de València i la travessa soterrada de la séquia de la Campaneta —que anava paral·lela a la senda de Albors—. El 17 d’octubre de 1985 fou inaugurada la zona de jocs infantils junt al palauet.

La proximitat del port i la construcció d’un nou i ampli camí promogué la instal·lació de diverses fàbriques, indústries, tallers i magatzems relacionades amb la indústria en eixe primitiu camí —i actual avinguda del Port— i voltants, com una mena de polígon industrial allargat. Sens dubte, la casa d’esbargiment més important i coneguda va ser el palau d’Ayora. El comerciant del calcer José Ayora Olcina (València, 1868 - París, 1927) i la seua dona Dolores encarregaren a l’arquitecte Pelegrín Mustieles la seua

Una de les mes importants, sens dubte, va ser el trasllat en l’any 1891 de la fàbrica del Gas Lebón des del Pla del Remei al Camí Vell del Grau. Esta companyia es va fer càrrec de la il·luminació d’alguns

municipis com Burjassot, i del propet Poble Nou de la Mar, primer des del gasòmetre del carrer de José Aguirre, 6 i posteriorment des d’esta fàbrica. El 8 de juny de 1993 va ser desmantellat tot el complex industrial excepte un dels depòsits, i fa pocs anys es va transformar en un parc tot el seu voltant.

D’altres, encara queden en peu les façanes, per poder admirar la bellesa de la seua arquitectura i decoració. La fàbrica d’Aceites Casanova a l’avinguda del Port, 189 i la fàbrica de guano de José Campos Crespo al carrer de les Illes Canàries, 247, obra esta última de Demetrio Ribes cap al 1913, en són el millor exemple. L’urbanisme del segle XX A banda dels edificis relacionats amb la industrialització, la construcció de cases començà a expandir-se. Els camins i la senda continuen sent la guia de la construcció de cases, predominantment d’una o dos altures. En un quart de segle, de 1900 a 1925, es passa del 4’32% al 8’21% construït.

14 Destacades varen ser les algunes de les fàbriques de les que ja no queden restes, com la fundició de campanes de Salvador Monclús (fundada en 1830 i enderrocada en 2001) en la Senda d’Albors i el carrer de la Indústria; o els tallers La Lyonesa, cantó amb Trafalgar, que construí les vies del tramvia a la Platja de Llevant. Tot i que d’algunes ens queden els seus fumerals que es pot fer la ruta per vore’ls, com el de la fàbrica d’Aceites Vidal al carrer de la Noguera —per la fàbrica de guanos fundada en 1890 per José Antonio Noguera— quasi cantó amb l’avinguda del Port; el de la fàbrica Layana, de paper de fumar al camí de Penyarrocha (1903); o les de la Unión Alcoholera Española dels germans Amat i la de Levaduras Danubio, al passeig de l’Albereda.

El doctor en ginecologia Manuel Candela Pla (1847-1919) fundà la revista El progresso ginecológico y pediatra (1884), fou president de l’Ateneo Científico, del Colegio de Médicos, i de l’Instituto Médico Valenciano, i rector de la Universitat de València. Però sobretot, sempre serà recordat per fundar l’Instituto Candela —hui Casa de la Salud—, especialitzat en ginecologia, que va ser inaugurat el

10 de juliol de 1892. S’accedia per una travessera del Camí Nou del Grau, que prompte seria coneguda pel nom de l’Instituto Candela que, després de creuar fàbriques, la séquia de Roca i la senda d’Albors, un estret caminet arribava a l’edifici. D’esta primerenca etapa són dos grups de cases al camí d’Algirós dels quals no es conserva res: el de la Sociedad Constructora de Casas para Obreros a prop de l’actual mercat (1911), i el que sorgí del testament de Beatriz Tortosa al seu propi carrer (1921-1925). L’aprovació de la Llei de Cases Barates l’any 1924 va establir el necessari marc legal que afavorí en esta zona la construcció de grups de cases perquè els obrers pogueren viure al costat del seu treball i d’una manera més econòmica. Fins a 7 grups de vivendes es construïren a la nostra zona entre els anys 1927 i 1929 i dels quals encara queden en peu alguna casa: ‘La Amistad’, junt al Passeig al Mar; ‘La Señera’ al Camí d’Algirós; els quatre grups ‘Artes y Oficios’, ‘La Unión’, ‘La Conserva’ i el de Peris Brell a la Senda d’Albors; i el de ‘Catorce de Abril’ junt al Camí Nou del Grau. Cases de dos altures —excepte el de la Unión d’una o la Conserva de 3—, i algunes amb jardí a l’entrada (Peris Brell, Infanta Isabel i José de Orga). Amb posterioritat, s’han construït també grups de vivendes protegides, però amb més altures. Els dos seguits en l’àmbit del encara denominat barri de la Conserva, i en concret al carrer de la Industria, projectes de l’arquitecte Javier

ANY

CARRER

PROMOTORA

Nº. CASES

192?

Barri Arts i Oficis

Coop. Artes y Oficios

1927

Ramiro de Maeztu (Duc GaetaFloresta-Lleons)

Coop. La Unión

Enrique Viedma

1927

Barri de la Conserva

Compañía Edificaciones S.A.

Francisco Almenar

1928

[C/ Peris Brell]

Compañía Edificaciones S.A.

Francisco Almenar

1928

Camí Fondo (A.Mancebo-J.FausLo Rat Penat)

Coop. Catorce de Abril (Colonia Infanta Isabel)

106

Salvador Donderis

1928

Barri La Amistad

Coop. La Amistad

Salvador Donderis

1929

Barri La Señera (José de Orga)

Coop. La Señera

Enrique Viedma

Goerlich. El primer cantó a Sants Just i Pastor (Gravador Planes) en 1942 i el segon limitat per Mestre Valls i Jerónimo de Monsoriu en 1953 (antic Federico Mayo i ara Javier Goerlich). Més enllà, quedà la famosa Illa Perduda, construïda en 1955 i veritablement aïllada de la resta de la ciutat.

“de 1900 a 1925, es passa del 4'32% al 8’21% construït“

L’equip de futbol Levante Foot Ball Club inaugurà el camp de futbol de la Creu en setembre de 1922, el primer camp propietat d’un equip de futbol. S’enderrocà

ARQUITECTE

a la dècada dels 50 i l’empresa ‘Inmobiliaria y Construcciones Villadesol S.A.’ (INCOVISA) comprà els terrenys, encarregà la redacció del projecte d’obra en 1961 als arquitectes Ricardo Lorenzo García, Cayetano Borso di Carminati i Rafael Contel Comenge —este últim també autor del grup ‘Balcón de Levante’—. El Grup Residencial Villadesol és un dels més característics amb 6 blocs i 554 vivendes, fou construït entre els anys 1963 i 1967, plantaren falla només l’any 1968, i és coneguda com la finca del Tu-Tú, que era el nom del detergent en pols que es fabricava a la fàbrica Dosli que hi havia just enfront.

En les últimes dècades del segle xx, s’incorporen als barris diversos edificis emblemàtics que se situaran en els límits geogràfics. Comencem esta última part del recorregut en el Mercat municipal d’Algirós, inaugurat el 15 de desembre de 1982 i que substituïa al tradicional de casetes que hi havia al carrer Vicente Sancho Tello. Uns altres espais destacats són sempre els jardins, com el parc dedicat a la Mare de Déu del Castell de Vilches (1986) i sobre tot el de la superfície de la inaugurada estació del metre d’Ayora (2003). I una icona en forma d’escultura que s’alça a la vorera del riu, el Parotet, obra de Miquel Navaro (2003). Als confins territorials venen marcats per l’actual avinguda de la Serradora, antic espai pel qual transcorrien les vies del tren a Tarragona, i que foren soterrades l’any 1991. Encara resta en peu un tram 15 de la paret i l’antiga estació del Cabanyal (1890). Per últim, el gran complex pel qual és hui en dia coneguda la nostra ciutat arreu del món, la Ciutat de les Arts i les Ciències. Dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava, la majoria dels elements hagueren de reinaugurar-se o afegir algun complement que li faltava en el moment de la seua inauguració... Així, tenim l’Hemisfèric (1998), el Museu de Ciències Príncep Felip i l’Oceanogràfic (2000), el Palau de les Arts Reina Sofia (2005), el pont de l’Assut de l’Or (2008) i l’Àgora (2009).

Guia (no tant) turística

DE VALÈNCIA

MANUEL MUÑOZ Historiador de l’Art i membre de l’AdEF València

Quan m’oferiren aquest tema els amics i amigues d’Humanista, tenia clar que no podia ser una guia a l’ús d’aquestes on es parla de llocs súper interessants amb cert punt d’adorabilitat i fotogènia que els 16 fan indispensables a les nostres xarxes socials més que en el nostre imaginari. Primerament, hem de ser conscients de l’existència de molts llocs que hui dia són entesos com a turístics o de visita obligada eren en el seu dia espais de la quotidianitat de qui habitava la nostra benvolguda ciutat. Cal fer una mica de reflexió sobre qui i què és la ciutat, i açò benvolguda persona que estas llegint aquestes línies, com diu el professor Nick Tyler, “les ciutats són les persones, no els edificis”. I és per tant que aquesta guia de llocs que la gent no coneix tan bé com pot ser la catedral, l’Estació del Nord o la Ciutat de les Arts i de les Ciències van a prendre el seu protagonisme. Per què, el meu propòsit audiència, és el mateix que el del lema de la falla, desorientar-vos i fer que quan penseu en València, a més de amb tota la lluentor, penseu en aquells llocs on no ha arribat el glamur de certs indrets però que compten amb un encant més especial. Acompanyeu-me en aquest recorregut no tan turístic com sembla!

BARRI DE LA VERGE DELS DESAMPARATS O BARRI DE L’AGULLA Nou Moles 39°28’17.4”N 0°23’58.7”W

Situat prop de l’Avinguda del Cid, al districte de Nou Moles ens trobem un grup de cases baixes, amb una elegant decoració de motllures i un xicotet mosaic idèntic coronant cadascuna d’aquestes cases datades del 1931. Es tracta d’un barri de cases barates –hui dia, no tant — promogut pel primer sindicat femení d’Espanya, el Sindicat de l’Agulla, format per costureres que treballaven a diverses fàbriques i empreses tèxtils. Potser tant el barri, com els serveis que ofereix, no tenen res a veure amb els de barris que encapçalen les visites dels turistes, però és un problema? Absolutament no, a aquestes cases viu gent, viuen famílies i la vida d’eixe xicotet reducte de cases que en el seu dia estaven adjectivades com a barates, és hui un d’eixos barris on ens congratulem que hi ha vida de poble.

ELS POBLES DE VALÈNCIA

LA FINCA ROJA Extramurs 39°27’48”N 0°23’0,5O

Si parlem de la vida de poble, molt més senzilla, tranquil·la i tant de moda des del confinament, tenim que nomenar els distints pobles de València. 18 entitats menors pertanyents a la ciutat de València però amb estructura de poble i sense continuïtat física amb la trama urbana. Massarrojos, Benifaraig, Borbotó, Carpesa, Poble Nou, Cases de Bàrcena, Mauella, Castellar, Forn d´Alcedo, La Torre, Faitanar, Pinedo, El Saler, El Palmar, El Perellonet, Benimamet, Beniferri i La Punta formen part d’aquest selecte club on el seu veïnat viu en cases baixes, tenen una plaça que articula la seua quotidianitat i que els caps de setmana solen ser el punt de reunió per excel·lència a l’hora de socialitzar. Vida de poble que ens imaginem Altres llocs on, si anem a fer una visita per conèixer-los millor ens hem d’adaptar i respectar el seu entorn, per què ells i elles són qui decidiren viure i arrelar allà, i si anem és per a ser respectuosos urbanites.

Sembla que encara existisca eixa muralla que a dia de hui són carrers tan famosos com Colón, Guillem de Castro i les benvingudíssimes per tot el món faller, Torres de Serrans, eixa barrera psicològica encara pesa a les nostres vides i mai pensem d’anar més enllà de la Plaça d’Espanya – a la qual també podriem dedicar-li un apartat — per ser un no-lloc de referencia al cap i casal. Però el que ens ocupa encara va una miqueta més avall pel carrer de Jesús. Ens centrem en un bloc de cases distintiu per la seua façana de maons i 17 les cúpules de color verdós. Un edifici que en altres latituds seria una visita indispensable però que no ha sigut tocat per la vareta màgica (o la malèfica, tot siga dit) de què el seu barri no és parada obligatòria dins del postureig i el turisme. Però, més enllà de la qualitat artística d’un edifici concebut per allotjar a gent obrera de manera digna per part de l’arquitecte Enrique Viedma, el mateix que va dissenyar edificis que veiem les falleres i els fallers quan repleguem els palets a la plaça de l’Ajuntament i voltants. El que realment importa i ens porta a inclourela dins d’aquesta guia és el que va passar a partir dels anys 70, on aquest edifici estava deteriorat i era una víctima més que segura de l’especulació i passar per la piqueta. Però qui ho va parar? El veïnat! I a quin barri proper d’aquesta comissió ens recorda? Al Cabanyal. Potser la desinformació, la mancança de mitjans de comunicació i una societat adaptant-se a la vida democràtica no van fer famosa aquesta reivindicació que dècades abans de la viscuda als poblats marítims va germinar, junt a les protestes per la naturalització del llit vell del Túria, la llavor de les protestes veïnals a la nostra ciutat.

EL MUSEU FALLER

LA CIUTAT DE L’ARTISTA FALLER

Montolivet

Benicalap

39°27’35.6”N 0°21’33.3”W

39°30’00.9”N 0°23’33.2”W

Martes a sábado de 10:00 a 19 h / Domingos y festivos de 10:00 a 14:00 h

Com pot ser que aparega el Museu Faller a aquest article? Fàcil, per molt que els fallers i les falleres sapiguem que allà van els ninots indultats d’Almirall Cadarso – Comte Altea fets per Manuel Algarra que cada any són salvats del foc, i que està situat baix de la seu de JCF, on més dels que esteu llegint aquest llistat haveu anat a fer alguna gestió, no és sols la casa dels ninots d’avis i nets que tant agraden (i tantes mangarrufes porten darrere). El Museu és la casa 18 de la festa, on a més de vore l’evolució dels ninots, l’aparició de les falles per a la xicalla o també l’existència d’una galeria de retrats de les falleres majors de València de dubtosa qualitat artística, també podem fer un repàs històric de la nostra ciutat i el nostre país al llarg dels segles XX i XXI. Situat a un antic convent, desamortitzat i reconvertit en un penal militar abans de ser el que és, allà podem descobrir com, fins als anys 80, les Falles apostaven fortament per la crítica i no per escenes edulcorades tretes de les ments més embafoses de cara a guanyar la “votació” popular. Un esperit crític que mostra les vicissituds de la societat al llarg de les dècades i que ens fa una lliçó encoberta d’història. A banda, no podem oblidar la col·lecció de cartells que demostra que amb més o menys encert, aquesta és una ciutat bolcada al disseny, tasca que s’ha vist recompensada amb la distinció de Capital Mundial del Disseny aquest any. Visita obligada per al personal faller i l’aficionat.

Altre dels indrets indispensables i en franca decadència degut als anys d’abandonament institucional i l’obsolescència de les seues instal·lacions. El somni de Regino Mas, Vicent Luna, Pepet i altres grans artistes que han passat per les naus d’aquest polígon dedicat a la construcció de falles i carrosses es veu amenaçat per la venda de les naus i de la falta d’espai i facilitats, potser pel sobredimensionament dels monuments i la franca dificultat per donar rendibilitat al taller. A més, es pot trobar entre els seus carrers el segon dels museus dedicat a les Falles, el que regenta el propi Gremi Artesà d’Artistes Fallers. Un lloc on podem veure en tota l’extensió de la paraula, la versatilitat d’aquests artistes que creen any rere any la raó de ser de la nostra festa. Personalment vos recomane visitar-la entre gener i març, sempre i quan ho feu amb respecte i discreció, ja que són les setmanes clau abans de que apareguen als carrers i places de la ciutat. Una volteta per vore com hi ha ninots que es sequen als carrers o vore, sempre des de fora de les portes com hi ha peces gegants dels monuments en procés de creació és sempre un goig. Això si, reitere la discreció i el respecte cap als artistes, al cap i a la fi és la seua feina.

EL PALAUET I ELS JARDINS D’AIORA

LA FALLA MOSSÈN SORELL – CORONA Sector El Carme

Barri d’Aiora

39°28’41.6”N 0°22’57.3”W

39°28’06.7”N 0°20’38.1”W De març - octubre 07:30-21:30 / novembre - febrer 07:30-20:30

I per què una falla? Per agranar cap a casa Per què la vostra visita no vos deixarà indiferents quan faça la seua aparició al mes de març. Allunyada dels cànons del que es considera una falla clàssica, la meua aquesta comissió és una visita imprescindible per veure fins a quin punt les falles poden ser allò que vullguen ser. En aquest cas el que podem vore és que la innovació pot ser un camí igual de vàlid a les Falles com són el que cadascuna de les eleccions que fan les diferents comissions.

No es pot tancar el recorregut d’altra manera que tornar a casa i gaudir de la joieta arquitectònica que teniu a l’altra banda del casal. Clar i pla, un palauet modernista i eclèctic burgès acompanyat d’uns jardins monumentals no es poden trobar en tots els barris. L’obra de Peregrín Mustieles, encàrrec de la família Ayora, comerciants del petroli no sols te un valor artístic incalculable, també ho és pel seu valor sentimental degut a que es tracta del símbol del 19 barri, que ha crescut al seu voltant.

En aquest cas sempre vos trobareu amb una proposta innovadora i creadora de debat. Per què, no són les falles un espai de reflexió i debat? A més, competim a la mateixa secció, i anar a fer una visiteta a la competència mai està mal, a més, els jurats quasi mai ens tenen en compte i no som un rival a batre, som bona gent i vos esperem amb els braços oberts! Això si, no vingueu a robar-nos, amb una mala experiència hem tingut més que suficient.

Independentment, aquest és un dels exemples de que a tots els barris podem trobar joietes amagades, i és una reivindicació als barris que no son tan famosos ni compten amb els patrimonis artístics d’altres. No tot el protagonisme pot estar a la façana marítima o a Ciutat Vella. Actualment és seu de les activitats de la Universitat Popular després d’una lluita veïnal per la seua conservació i el pas al domini públic. Accions com aquesta són la que fa el barri, la ciutat i la història, noms que no passaran als llibres d’història però que creen memòria de barri.

València no és sols Ciutat de Les Arts i les Ciències, el centre, l’Albufera

i altres tants llocs que apareixen a les postals, o a les guies turístiques que

ensenyen els mateixos punts. M’agrada ficar en valor tots eixos llocs on el poder de la gent que hi viu en aquests indrets fan que València siga única i irrepetible.

LES FALLES FORA DEL MAPA MIGUEL SILVESTRE LLAMAS Delegat de cultura València - Cadis

Arriba març i València, com tots sabem, s’ompli de color, de foc, de pólvora… de totes eixes coses que celebren l’arribada de la primavera al Cap i Casal. Tot això, encara que de forma diferida, comença a ocupar l’espai de les televisions, de la premsa escrita i digital, de les xarxes socials, dels plànols i de la propaganda turística… «Ja estem en Falles!» és el lema que recull totes aquestes emocions, per a alguns, i beneficis, per a altres. No ens queda més remei, a la gran majoria de les falles, que posar-nos a la cua de les grans, les de l’Olimp, les que sempre apareixen a les portades de l’opinió pública, les que, per a ser un número molt reduït, representen a totes i cadascuna de les comissions i les seues falles, a tots els fallers i les seues celebracions. I eixos col·losos mediàtics són els que tots, de dins i fora, venen a buscar a la nostra ciutat, deixant-se orientar per un fil d’or per a que alguns es facen d’or. Inclús, ignorem la nostra mateixa alguna vegada per sumar-nos a la visita de la ruta megalòmana i monumentalista, als cossos de suro perfectes en la seua execució però buits, moltes voltes, de significat. Falles que es mengen amb els ulls, qui ho diria! És cert que no podem negar la grandesa que tenen: ens humiliem sovint a la sublimitat que desprenen, i, maldites comparacions, tot el que es fa al nostre voltant ens pareix ridícul. I això ho pensem nosaltres, Aristòtil o Longí del segle XXI, però els de fora ni tant se vol poden emetre este juí: massa és que coneixen alguna falla que estiga fora de l’elit! I això em fa pensar: fem bé al vendre, de manera més o menys conscient, que les falles de València són o han de ser les que es troben a les més altes i insignes categories? Per què arrosseguem al nostre pensament, sense voler, que les falles “de barri” (no es troben les especials a un barri també?) són pitjors o menys valuoses que les canòniques? Aquesta pregunta ens costa molt als propis fallers respondre-la, i molt més a tota la gent

que ens visita, que segueix amb més o menys interès la festa, o qui ve per experimentarla. No és la falla de cada cantó de la ciutat una experiència estètica i comunicativa única i diferent? Amb aquest interrogant entrem de ple al debat sobre la pròpia concepció de la falla (anomenada amb freqüència relativament errònia “monument”). Què ha de primar: missatge o tècnica, crítica o bellesa? Remuntar-nos a l’origen de la festa seria excessiu i s’escaparia del límit d’aquest article, però el seu seria equilibrar la balança, i que sempre el missatge que volem donar tinga correspondència amb les formes que modelem. Però la nostra experiència ens diu que la majoria busca la grandesa, el color perfecte, la millor composició i totes les meravelles al menor preu possible... I també sabem, per experiència o per xoc contra la realitat, que per perseguir, per què no dir-lo, «el somni faller» hem creat nit rere nit els malsons que acaben amb el sol eixint per un costat i un taller tancant per l’altre. Sense perdre el fil del que estem tractant, reparem ara: en les falles, qui innova i fins a què punt es pot dir, així, que la professió està viva? La resposta del que ara plantegem està a tots els punts que no s’indiquen al mapa, molt possiblement. Les falles de cada cantó que hem assenyalat uns paràgrafs més amunt són, pràcticament sempre, el bressol d’una nova tècnica, d’una nova línia, d’una nova burla o homenatge, en definitiva, d’un o una artista que vol aportar el seu granet a la festa, el seu segell a una experiència artística que té com a models un hiperrealisme, pompa i sobrietat que res té a veure amb el que es fa al noranta per cent de les falles de les ciutats que celebren la festa fallera. Podriem mantindre una llarga conversació sobre aquest tema, perquè miga té i controvèrsia en té més, però, per extensió, per contenció o per autocensura, hem de posar el punt final a aquestes paraules, pensaments i reflexions d’un faller més sobre la seua festa. Ningú pot negar que si esborrem un carrer d’un mapa automàticament deixa d’existir en la realitat: eixe carrer, si no s’ha tapiat, enderrocat o construït res sobre ell, continua ocupant el seu espai. I el mateix passa amb les falles: els mitjans podran posar el foc sobre unes quantes, perquè atrauen i per això són atraccions, però al voltant d’elles, entre una i altra, hi ha moltes més, de tamanys, colors, formes diferents i amb mil i un temes i missatges diferents, però que també són part del nostre patrimoni cultural, que mantenen encesa la flama i viva la professió. I, considere, que es molt perillós voler aspirar a ser o tindre falles de l’alta esfera i no aspirar a apostar per qualitat, per originalitat i per una marca pròpia que, amb el temps, puguera aplanar el camí per ser una falla d’eixes característiques. Així que, lectors, turistes i curiosos, quan visiteu falles no aneu a buscar els Atles de la repercussió de la festa, pareu-vos en cada carrer, en cada falla, per conèixer què vol dir la seua comissió i el seu artista amb el que planten i com el planten. No és que hi haja més món més enllà de les especials: és que quasi tot el món de les falles està fora dels punts marcats del mapa.

RAFAEL VICENTE I GARCÍA Membre de la comissió València

Desorientats

Si vens a València, i estàs desorientat, pren el 32… Tot i que han passat molts anys, encara recorde eixa frase amb la que els nostres pares, iaios, veïns del barri d’Aiora, més concretament els de «Casas para todos», i molts dels fallers de la nostra comissió pronunciaven amb certa freqüència quan havien de desplaçar-se al centre de la ciutat. «Me’n vaig cap a València». Aquesta frase, «Me’n vaig cap a València», em feia, de xicotet, reflexionar ben sovint i romandre en silenci per uns segons, bé per la meua ignorància, bé pel desconeixement propi de la meua edat. Però també em naixien moltes preguntes: no era València on viviem? On vivim no era València, o és que realment estàvem tan lluny de la gran ciutat? Ara, que les distàncies ens pareixen més curtes —serà per l’edat que un té o perquè hui dia tot està més urbanitzat que abans, més proper— encara podem escoltar eixa frase entre els més majors de la zona i inclús entre alguns de nosaltres, i ens continua pareixent una expressió molt familiar, i alhora extranya. En aquells temps, els governants de la ciutat ja tenien la intenció de dur València a la mar: al cap i a la fi, els del centre i els dels poblats marítims hem estat units però, al mateix temps, separats; tan lluny i tan a prop! Creuar el riu en ambdós sentits suposava la porta d’entrada i d’eixida de dos móns diferents, de dos Valències: la del centre i la de la mar, la dels edificis històrics i senyorials i la dels blocs de vivendes de treballadors, magatzems o naus industrials, amb finques de poca alçària i alguna barraca o alqueria que encara perdura. En tot cas, tant un món com l’altre, els que no estaven acostumats a tindre certa mobilitat per la ciutat, quan havien de desplaçar-se es trobaven desorientats en més d’una ocasió, havien de guiar-se per uns punts concrets de referència per tal de no perdre’s, com els llocs emblemàtics del cap i casal: la plaça de bous, l’estació del Nord, la plaça redona, el Mercat Central, l’antigament anomenada Plaça del Cabdill o les avingudes i artèries principals de la ciutat: l’avinguda de l’Oest, el carrer de Sant Vicent, la plaça d’Espanya o les grans vies.

En direcció cap a la mar ocorria el mateix: l’avinguda del Port —antigament, el Camí del Grau i el Camí Nou del Grau—, el Camí del Cabanyal (abans Camí d’Algirós), el Camí Fondo, l’estació del Cabanyal, el palauet d’Aiora, l’església de Santa Maria del Mar, el port, Las Arenas... Al llarg de la història i amb el pas del temps hem pogut veure imatges on es reflecteix com la gent es movia per la ciutat, primer amb aquells carros, tramvies, algun cotxe particular i els troleibusos de la Saltuv, que van donar pas als autobusos de l’EMT. D’eixos autobusos que van marcar una època a la nostra infància, citats de memòria, de carrera, més bé del tiró, com si es tractara d’una combinació de la Primitiva premiada: l’1, el 2, el 3, el 4, el 19 i el famós 32, que s’ha mantingut i perdurat en el temps... Sempre quedarà a les nostres vides! Aquests autobusos van ser els que per fi van fer possible la unió del centre amb la zona marítima. I com tot en aquesta vida, encara que van arribar per a romandre, amb el pas del temps i de l’evolució del transport, va vindre el ràpid, el metro, amb la famosa estació d’Aiora i la seua línia 5, tan actual per a tots nosaltres. Hem passat d’estar desconnectats amb eixa València a estar connectats directament fins amb l’aeroport! Qui anava a dir-me que, després de tants anys de «viure tan desorientats», anàvem a tindre un carril bici que ens guiara per tota la ciutat, que es creuara per davant del nostre casal faller: igual estas amb una cervesa en el «quinto i tapa» que assistint a la proclamació de les Falleres Majors al carrer i, al mateix temps, passant bicicletes i, ara també, patinets a una velocitat de creuer. Tot allò fa que aquests actes guanyen un especial interès, però més bé pels alts sinistres que pot ocasionar que pel propi acte. Per tot, hem passat de conviure amb aquells mitjans de transport que mai ens van produir algun perill als d’ara, tan moderns, i encara que ens deixan a la porta de casa nostra i no contaminen, els patim d’una manera directa o indirecta. Per això, vos recomane que si alguna vegada voleu visitar la nostra falla, no ho dubteu i preneu el 32 com s’ha fet tota la vida, mai falla i de segur que et durà directe al Marítim. En aquestes altures de la vida, he aclarit els meus dubtes de la infància i he de confessar-vos que esteu molt a prop del centre de la ciutat, perquè si vens en cotxe segurament no podràs aparcar-lo adequadament.

PASSEIG ORIENTATIU PER A bons paladars JOSÉ VICENTE CASTELL @versantalfoc València

24 V 39.4735, - 0.37894. Aquestes són les coordenades per orientar a tots aquells desorientats. Són les coordenades del Mercat Central de València. Ací comença el meu recorregut gastronòmic. Mamprenc la jornada a la porta principal dáquest referent del modernisme valencià no, sense abans, detindre’m a observar la seua arquitectura: ferro, vidre, pedra i ceràmica conjuguen perfectament sense trencar l’estètica del lloc on està situat, enfront a la Llotja de la Seda i lésglésia de Sant Joan del Mercat. Pujant els seus deu escalons i creuant un dels arcs principals, mésperen 959 paradetes destinades, pràcticament en la seua totalitat, a la gastronomia valenciana i

mediterrània. La llum màgica que entra des de la cúpula principal i les seues vidrieres, el bullici de la gent que t´acarona els oïts i l’explosió de colors i aromes hem fan sentir que m’endinse en un vertader parc temàtic de gastronomia.

Maria posa a la nostra disposició en la seua parada: condiment de maduixa, mostassa, romaní, figa (per a mi el preferit) i uns quants més per degustar amb carn, formatges, amanides i verdures al teu gust.

Passejant per ell com si fora una galeria d’art arribe a les parades 194,195 i 196. En aquestes parades trobe a Maria, que porta més de 8 anys al capdavant del seu projecte, BESCUIT, la vinoteca del Mercat Central. Cal destacar que BESCUIT ha apostat sempre pel producte de proximitat i per excel·lents vins de la nostra terra. Per aquest motiu, en 2018 va rebre el reconeixement com a “Millor Botiga Especialitzada en Vins D.O. València”. Compta amb 400 referències de cellers, mermelades, vermuts, licors, vinagres i olis valencians. Però, en aquesta ocasió vaig a recomanar-vos els dos productes que, per a mi, són més diferents:

De la bodega FERNÁNDEZ PONS, situada al terme municipal de Godella, Maria ens oferix l’autèntic ”Narancielo”. Un licor ecològic artesanal de taronja molt aromàtic i fresc elaborat a partir d´ingredients 100% sostenibles seguint una recepta d´un avantpassat mig italià, mig francés.

Des de Cocentaina, la marca LA MONTAÑA DE ALIÑOS, presenta una col·lecció de condiments que

Continue avançant pels seus corredors i faré una paradeta a las LAS CERVEZAS DEL MERCADO, des dón vos orientaré perquè descobriu un producte que cada volta té més adeptes: la cervesa artesanal. Una ampla parada que disposa dún estoc de més de 500 cerveses casolanes i d’importació, entre les que podem trobar un bon grapat de cerveses valencianes. Entre tota la varietat que mófereix aquesta

marida perfectament amb qualsevol plat de cuina mediterrània.

parada, em crida látenció una marca: GÈNESI. Una cervesa amb segell de Favara, a la Ribera Baixa, de la qual destaque dos qualitats molt nostres: la primera és la utilització de productes típics de la nostra gastronomia i la segona per ser la primera cervesa amb etiquetatge en valencià. En aquesta ocasió vaig a centrarme en dos dels seu productes: GÈNESI MEDITERRÀNIA i GÈNESI TARONJA. GÈNESI MEDITERRÀNIA és una cervesa de color ambre elaborada amb arròs de la denominació dórigen “Arròs de València”, Délla ressalte el subtil aroma a flor del taronger i el seu toc dolç a mel. GÈNESI TARONJA és una cervesa Premium. On, com el seu propi nom indica, el cítric valencià és língredient clau. Aquesta cervesa té un color ambre ataronjat i tant el cereal com la fruita, són importants al nas i a la boca. El seus creadors afirmes que

Abans déixir cap al nostre nou destí, m’agradaria fer menció de dos parades més. A un raconet del mercat trobe les parades 145, 146 i 147. Totes juntes formen una illa dirigida per la senyora Paca. La peculiaritat d’aquesta parada és la seua estètica i essència . Paca és una dona dávançada edat, perfectament maquillada, amb un frondós cardat on li ressalta un metxa blanca i abillada amb el típic davantal blanc de volants als muscles que es lluïa antigament en la gran majoria de botigues dáquest tipus. Sens dubte, la parada més “vintage” del Mercat Central. Cal ressaltar que Paca, en la seua parada, sols ven producte de proximitat. Destaquem també de la parada 29 a la 34. La Torroneria del Central, la parada que fa d’aquest dolç un plaer per gaudir tot lány: de Xixona, dÁlacant, dórxata, amb taronja, amb menta... disposa dúna ampla varietat de productes dolços tan clàssics com més innovadors. Deixe darrere el Mercat Central i enfile la plaça de la Ciutat de Bruges buscant el carrer de Bosseria fins la plaça del Tossal. Ja és migdia i ens detindrem per fer un tast. Cal mencionar la importància estratègica que sempre ha tingut aquesta plaça. Amb lénderrocament de la muralla musulmana i lámpliació de la ciutat, el Tossal passà a funcionar com a nucli urbà, unint una sèrie de carrers de molta

importància, tant històrica com funcional. El carrer de Cavallers, carrer medieval per excel·lència i un dels mes antics de la ciutat que enllaça lántiga moreria amb La Seu, motiu per el qual es troba ple de majestuosos palaus senyorials; el carrer Quart, presidit per la porta de les Torres de Quart, que era léntrada a la ciutat des dóccident; el carrer de Bosseria, carrer dúnió amb el Mercat i la Llotja; i un parell de carrers més com el carrer de Dalt i el de Sant Miquel, que són léntrada al personalíssim i característic Barri del Carme. Agafant el carrer de Sant Miquel i endinsant-me cap al barri, arribaré a altre mercat, el de Mossén Sorell. Un mercat construït el 1932 amb ferro i formigó 25 que, gràcies a la renovació del 2008 i la utilització de cristall, l´han fet renàixer amb un aspecte més accessible i modern omplint-lo de més vida i activitat comercial. Ens endinsem en aquest mercat i visitem a Boni a LA BARRA DE BONI. Boni és una emprenedora, que es troba al mercat des que va obrir la porta després de la remodelació, inicià el seu camí en el món dels vins amb 22 anys, sènamorà i es casà amb el seu cap, Luis, altre enamorat del vins i la gastronomia, i junts formaren Vinostrum com a projecte de vida i de treball. LA BARRA DE BONI és la unió perfecta entre el producte mediterrani i léxotisme d’ací i d’allí. Són els sabors de l´horta valenciana, cuinats a léstil dÍndonèsia, o l’escènica de la mar mediterrània amb maridatges oceànics.

Aquesta volta hem vaig a deixar seduir per Boni, la seua experiència és garantia per gaudir d’una tapa i un vi a láltura dáquest article. Com a aperitiu, em proposa “Sabal Matah”, una tapa de nova creació. Aquest plat és un cebiche dÍndonèsia a léstil balinès. Láladroc, pescat a les costes de Castelló, es fa amb llima, com tot els cebiches, però a més Boni li aporta un toc de yuzu, que és un cítric indonesi. Alguns ingredients més que acompanyen aquest plat són el gingebre, all, crema de camarons, xalota i alguns mes que es reserva a la butxaca. Per a marinar aquest plat, la proposta té el nom de Flor de Tarongers, un vi de la bodega Vicente Flors, de Les Usseres. Amb un 50% de raïm suvinyon, que és molt aromàtic i afruitat, i un 50% macabeu, un raïm sec 26 i elegant, sáconseguix un sabor fresc en boca, fi i afruitat. Ara sí que ha arribat el moment d’assaborir aquest moment. L’experiència i el sentir, millor que ho proveu vosaltres a que vos ho explique jo. Després d´haver fet gana i dúna bona xarradeta, toca provar un dels productes estrela i més famós de València: làrròs. Torne a la plaça del Tossal per enfilar el carrer de Quart. Aprofitarem aquest passeig per alçar la vista i observar l’arquitectura que lluïx en aquest carrer. Palaus i cases senyorials amb portes de nobles fustes, cornises i miradors de forja treballada i prestarem especial atenció al Palau de Rojas que enlluerna amb la combinació de la seua façana clàssica en contrast amb la seua moderna decoració interior. Pas a pas arribe a la plaça de Santa Úrsula on ja puc gaudir de les

històriques i majestuoses Torres de Quart. Des dáquesta plaça puc gaudir de la part posterior dáquestes portes construïdes el 1460 amb estil gòtic tardà militar. Com a curiositat en aquestes torres, si les observeu des de la seua part frontal, podreu descobrir 132 impactes provocats pels canons de les tropes napoleòniques el 28 de juny de 1808. Sense eixir de la plaça de Santa Úrsula, i en un lateral de les torres, es troba el RESTAURANT CANELA. Només entrar en aquest restaurant, puc observar com conserva perfectament léstructura dúna casa antiga amb una remodelació actual. Les bigues de fusta i els pilars i parets de pedra hem recorden que estic en una casa antiga i amb solera. Simplement cal recordar que aquest restaurant es fundà lány 1906. En un racó ben il·luminat per la finestra que tinc just al meu costat, em dispose a tastar els seus productes. Estaria molt bé començar el dinar amb un plat de clòtxines de la terra (que no “mejillones”), però com estem fora de temporada em decidisc per un entrant de temporada: “carxofes confitades amb ragut de boletus i foie”. Aquest plat elaborat pràcticament amb productes castellonencs està format per una base de carxofes de Benicarló confitades amb almívar dóli dóliva verge extra entre 90.º i 55.º graus, amb brosses aromàtiques mediterrànies com la farigola, romaní, majorana o la runa. El ragut (paraula francesa que significa: desperta el desig), és un estofat amb base de foie i boletus de la Serra de Turmell i de la

Serra de Sant Pere. Com a plat principal, i en conseqüència de la temperatura que fa, he triat un “arròs melós de gambes amb calamars i verdures”. La combinació de l’arròs amb D.O. “Arròs de València” i el sabor de la gamba de Dènia amb els calamars produïxen un brou amb un magnífic sabor a mar que contrasta meravellosament amb el sabor a terra que ens oferixen les verdures. Per marinar aquestos dos plats, no he dubtat en demanar-me un “cullerot”, un vi blanc de Les Alcusses, del Celler del Roure de Fontanar dels Alforins, per a mi un dels millors vins valencians que tenim. Per finalitzar aquest dinar que millor que un dolç dínnovació: “espuma de llorer amb gelat de cítrics”. I com no podia faltar també, un licoret dárròs per al dinar rebaixar. Un lloc acollidor, càlid, amb vistes a les Torres de Quart i amb productes de qualitat, molt recomanable si et desorientes cap a l´hora de dinar. Començaré la vesprada al Cafe-cocktail bar El Cafetín, a la plaça de Sant Jaume, prop de la del Tossal. Aquest local dámbient va obrir les portes al 1980. Un estil entre “art decó”, glamur, brillantines i lluentors que recorden al Carme dels 80 i a personatges com Rosita Amores i el Titi. Lélecció dáquest local és per poder tastar un producte de l’altra banda del mediterrani, concretament italià, com es lÁperol Spritz acompanyat amb unes cruixents papes, les quals possiblement siguen de les mes bones de la ciutat. La combinació per començar la vesprada és perfecta: Spritz i papes de les bones mentre un jove toca el piano que es troba

al centre del local. La jornada gastronòmica la finalitzaré a un local que es troba fora de la zona d‘intramurs, PURA TAPA VLC, al carrer de Quart, prop de jardí botànic. La història amb aquest local és un poc peculiar. Jo havia entrat un parell de vegades per ferme un cafè a la barra, però personalment, no m´havia cridat gens látenció perquè presenta una estètica senzilla, quasi com passada de moda. I fou un conegut el que hem comentà que prop del botànic hi havia un bar que feia les millors braves de tota València. Quina fou la meua sorpresa quan el GPS mápropà a eixe local al que poc de cas li havia fet. PURA TAPA VLC és un restaurant de cuina de producte fresc de mercat, concretament del Mercat Central. Sols consumeixen producte de proximitat de bona qualitat. Entre les recomanacions del cambrer, vaig decidirme per cinc de les seues tapes: Ostra francesa: la veritat és que és poc valenciana, però em va insistir prou de la seua qualitat i frescor. El cambrer tenia molta raó, un espectacular sabor a mar difícil dóblidar. Esgarraet: tapa típica valenciana sense molta complicació, però que ací te un sabor especial de molt bona qualitat. Cebes en tempura: ceba 100%, cruixent, rostida, simplement perfecta. Tomaca Marinet: tomaca valenciana

o de El Perelló (segons temporada) oberta en huit gallons, com si fos una flor, i arruixada amb oli d´oliva de la finca Varona la Vella. La qualitat de la tomaca és el que fa un espectacle de plat i que siga, per a mi, el millor amb diferència I com no, també vaig demanar el motiu per el que he anat a sopar, un plat de braves. Sols vaig a dir que les creïlles estaven al seu punt.

El dia ha sigut llarg, així que per a finalitzar el sopar em demanaré una amanida de fruita de temporada per rebaixar un poc, això si, la misteleta que no falte. Dos mercats, quatre llocs d’hostaleria valenciana i diferents espais arquitectònics han sigut les meues recomanacions per orientar a tos aquest desorientats que, amb la panxa buida i a amb bona gana, estiguen disposats a deixar-se recomanar per aquest humil poeta de bon paladar.

Per veure, aquesta volta hem decantí per 4 xavos, un Syrah negre de la zona de Aielo de Malferit. Un vi amb personalitat, afruitat i amb tonalitats a canella i clau.

Una ruta pels

monuments

imprescindibles

de València

Instagram, podrem veure tots els espais que proposem.

L’edifici s’erigeix sobre tres naus amb capelles entre els contraforts amb creuer. Compta amb tres portades de diferent estil arquitectònic: una romànica, una gòtica i altra barroca. Té, a més, una torre-campanar, coneguda popularment com “El Micalet”, i una capella molt particular, la capella del Sant Calze, que era antigament l’aula capitular. Com diu el nom de la sala, al seu interior se venera el Sant Calze, datat al segle I, i donat a la seu pel rei Alfons El Magnànim el 1437.

La primera parada ha de ser la Catedral de València, el nom complet de la qual és Catedral-Basílica Metropolitana de l’Assumpció de la Nostra Senyora de València. Es troba a la plaça de la Verge, una plaça preciosa amb un encant singular que els valencians gaudeixen especialment en les seues festes, com les Falles, quan entren amb les sues famílies a depositar les seues flors per al mant de la Verge dels Desamparats, patrona de la ciutat. L’estil de la catedral és gòtic

La construcció de la catedral es va realitzar sobre murs de càrrega de cadirat, columnes de cadirat i rajola, i per a mantindre l’estructura, se van aprofitar diferents tipus de volta. Destaquen, sobre tot, les de creueria amb nervis de pedra, però també hi ha voltes d’aresta en la girola, d’aresta de pedra en l’accés a El Micalet, estrellades com es veuen en l’aula capitular, cúpules sobre les capelles i una estructura genial sobre el cimbori. Pel que respecta a la coberta, és principalment plana, tot i que hi ha cossos que presenten

HENAR LLEDÓ

Presidenta de la foguera San Antón - Bajo Alacant

Per a conèixer la nostra estimada València és necessari recórrer-la, perdre’s pels seus carrers, sentir la seua gent i visitar els edificis monumentals i històrics que, hui dia, conserva. A través del següent article podem conèixer la València clàssica, la València de les postals i els llocs més emblemàtics i reconeguts de la ciutat. Comencem el nostre passeig pel centre, on se concentren els grans monuments i on podrem passar tot el matí anant de monument en monument, donat que estan tots molt a prop. I en un dia, si no som de fer moltes parades tècniques per a prendre cerveses ni milions de fotos per a

valencià, encara que també conté elements romànics, del gòtic francès, del Renaixement, del Barroc i del Neoclassicisme. A més, conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la península ibèrica, que van arribar des de Roma a través d’artistes contractats per Aleixandre VI. Per això, quan entrem, hem de veure bé les seues parets perquè les seues pintures són úniques i d’un valor pictòric incalculable.

coberta de teulada àrab. Les parts imprescindibles per visitar de la catedral són: - Porta de l’Almoina o del Palaud. El nom d’aquesta porta és donat perquè el lloc on fou construïda es troba propera a una zona en la qual hi havia una casa denominada de L’Almoina. Aquesta casa era el lloc on es donava ajuda als més necessitats i és la part més antiga de la catedral. I com es troba al costat del palau de l’arquebisbat, rep el segon nom que hem dit.

renaixentista. La resta de l’altar se completa amb riquíssimes escultures, columnes salomòniques i relleus en marbre. És impossible marxar-se de la catedral sense pujar a El Micalet, la torre-campanar. És un dels emblemes més apreciats pels valencians i un dels més característics de la ciutat. El nom de la torre és donat per la campana més gran que en té, la qual fou beneïda el setembre de 1418, al dia de Sant Miquel. Per a pujar-la, hem de pujar per una imponent escala de pedra de caragol, d’època gòtica entre els segles XIV i XV. Té una altura de 51 metres i hem de pujar 207 graons antics i grossos.

- La Porta dels Apòstols. Es diu així perquè es troben dotze figures que corresponen als dotze apòstols. És d’estil gòtic i al seu timpà es troba representada la Verge Maria. A més, es pot contemplar el meravellós rosetó que dona a aquesta porta (des de l’interior es pot valorar millor la seua bellesa). No obstant això, la porta principal de la seu és la coneguda com Porta dels Ferros, barroca i elaboradíssima.

L’entrada per veure la Basílica i el museu amb autoguia té un preu de huit euros i l’entrada general i per a pujar El Micalet costa dos euros. Les vistes des de El Micalet són de postal i una foto que tot turista ha de fer. Per això, considerem que la catedral i la seua torre-campanari són una visita obligatòria a la ciutat de València. A més, el recorregut no dura més de 60 minuts, pel que encara resta temps per seguir visitant les zones contigües.

- L’Altar Major de la catedral. Té especial encant la volta nervada que està ornamentada amb precioses pintures murals i el retaule major, curiosament, és un gran armari les fulles del qual s’obrin. Les pintures a l’oli que decoren aquestes portes ocupen 75 metres quadrats i estan considerades com una meravella

Finalitzada aquesta visita, podem caminar fins al carrer del Marqués de Dos Aiguës, on es troba el palau amb el mateix nom. La seua façana principal és una veritable joia de l’estil rococó. El Palau del Marqués de Dos Aigües és un edifici que fou construït cap al segle XV com casa senyorial de la família Rabassa Perellós, titulars del marquesat de Dos Aigües, tot i que el

seu aspecte actual és resultat d’una gran reforma que es va realitzar en la dècada dels 1740. A l’entrada hem de fixarnos en l’imponent façana, la impactant escala i la cúpula que, tot junt, no deixarà indiferent a cap visitant, ja que en entrar un s’assabenta de que la visita i els tres euros d’entrada estan molt bé invertits. Ja a l’interior del palau es pot visitar el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí, inaugurat el 1954, on també es poden contemplar unes carrosses del segle XVIII, com la del marqués de Llanera i la de les Nimfes. També, es poden gaudir dels diferents salons del segle XIX que conserven la seua decoració original luxosa i imponent, que permeten endevinar la vida opulenta 29 que duien els propietaris del palau: sales com la Sala Oriental, la Sala de Porcellana, la Sala de la Verge i la Sala de Ball, que s’utilitzava per a celebracions i reunions de palau, i la qual alberga grans escultures de Mariano Benlliure, espills i valuosos tapissos. En aquesta planta també se troben l’oratori, el menjador, la dependència per a jocs o “fumoir” i el Saló Xinés. A la planta superior es troben les col·leccions de ceràmica més importants del món, amb obres de González Martí, peces medievals i els cèlebres socarrats. També hi ha peces del més que conegut Pablo Picasso, un artista que va donar al museu algunes de les seues obres ceràmiques. Aquest edifici està catalogat com a Bé d’Interés Cultural (BIC) i fou declarat Monument Històric Artístic Nacional el 1941. La visita del palau

pot dur-nos uns 60 minuts, pel que ens resta matí encara per visitar altres dos monuments imprescindibles.

Ens adrecem cap a les Torres de Quart i les Torres de Serrans. Les primeres, situades en el encreuament del carrer de Guillem de Castro amb el carrer de Quart, són unes de les dos portes fortificades de la muralla medieval de València que encara estan en peu. El conjunt està format per dos torres semicilíndriques unides per un cos central, en el qual s’obri la porta, amb forma d’arc de mig punt. Aquestes portes eren per excel·lència l’entrada a la ciutat des del Regne de Castella. El 1931 van ser declarades Monument Nacional, a les quals es fa una referència en la llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol. Les Torres de Serrans són altres de les grans portes de la ciutat, que van servir durant molt de temps com a principal bastió, encara que s’utilitzaven, sobretot, per a la celebració d’actes solemnes i per a les entrades oficials a la ciutat dels reis de la Corona d’Aragó. Un ús que, a dia de hui, encara perdura, ja que les torres s’utilitzen per a celebrar la Crida, un acte que se festeja l’últim diumenge del mes de febrer i que representa el “pistoletazo” per a les festes oficials de la ciutat, les Falles. Així, als seus voltants congrega a moltíssima gent i quan arriben l’alcalde, les autoritats i les representants de la festa, les Falleres Majors de València i les seues Corts d’Honor, pronuncien la mítica frase “Ja estem en Falles”, que provoca el crit unànime i alegre de tots els assistents,

puix és un moment amb una gran càrrega emocional. Com a curiositat, a finals del segle XVI les torres van servir de presó per a nobles i cavallers. Aquest ús les va salvar de la destrucció de la muralla cristiana al segle XIX. I al segle XX, durant la Guerra Civil espanyola, van servir com dipòsit de les obres evacuades del Museu del Prado. Com les Torres de Quart, van ser declarades Monument Nacional el 1931. Després d’aquest recorregut podem parar a menjar a un lloc amb encant comés la Plaça Redona, obra de Salvador Escrig Melchor l’any 1840. És una de les places més xicotetes de València, amb un diàmetre de 37 metres, i fou rehabilitada el 2012. Aquest lloc s’ha convertit en un dels racons amb més encant de la ciutat, almenys per a mi. Està envoltada per comerços tradicionals d’artesania i bars de tapes en la planta baixa, pel que esdevé un bon moment per a seure a provar les seues tapes, entrepans amb nom propi —recomane el “chivito” (llom a la plantxa, bacó, formatge, tomaca, lletuga, ou i un poc de mahonesa per a que la cosa marxe)— i begudes fredes. A la plaça s’accedeix a peu per quatre carrers que conflueixen en un espai acollidor i ple de llum. Aquesta placeta és simbòlica, pel que es el lloc perfecte per a menjar alhora que tastes la cuina valenciana en un lloc privilegiat, ja que poques places així existeixen, pel que la fa més especial.

Terminat el menjar, continuem la nostra ruta visitant l’església de Santa Caterina, una de les esglésies gòtiques més boniques de la Comunitat, i d’Espanya, m’atreviria a dir. Com la majoria d’esglésies de l’època, va alçar-se sobre una mesquita anterior i al segle XIII va adquirir l’estatus de parròquia. Està situada en la plaça que porta el seu nom i es troba en ple centre de València. No hem de caminar molt per a visitar els monuments dels que hem estat parlant: la ciutat té un centre històric ple d’art i amb una profunda petjada històrica. Tornant cap a l’església de Santa Caterina, està composta per tres naus amb capelles laterals, voltes de creueria i girola amb capelles. Però, sens dubte, l’estrela del conjunt arquitectònic és la torre-campanar barroca, del segle XVII. El 1981 l’església fou declarada BIC. Com a curiositat, és l’única església gòtica de la ciutat amb girola en la capçalera, al igual que la catedral. En aquesta visita podem gastar altres 60 minuts i, després, adreçar-nos a l’últim punt del nostre mapa monumental. La Llotja de la Seda és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, a més de ser un dels monuments més famosos del gòtic civil que pot oferir Europa. Gaudeix de l’alta distinció de Monument Històric Artístic Nacional des del 4 de juny de 1931 i fou declara per l’UNESCO com Patrimoni de la Humanitat el 5 de desembre de 1996. L’edifici es troba en el centre de la ciutat, al front del Mercat Central i el Temple dels Sants Joans, i ocupa una superfície

rectangular l’àrea de la qual és d’un 1990 metres quadrats. A la fi del segle XIII l’antiga llotja se presenta insuficient davant la prosperitat de la ciutat, pel que el 1469 s’acorda iniciar la construcció d’una nova. La primera pedra es va col·locar el 1492, tot i que el començament de les obres té lloc un any més tard. La principal figura que va intervindré en la construcció fou Pere Compte, ciutadà de València, enginyer i arquitecte al mateix temps. Actualment, a la Llotja es troba la Taula en la qual es realitzaven les transaccions mercantils, així com la Primera Lletra de Canvi coneguda a Espanya, la qual es trova al Arxiu Municipal de València. En la planta baixa s’ubicava la capella dedicada

a la Verge Inmaculada, mentre que els dos pisos alts es destinaven a càrcers de mercaders morosos en el pagament. Terminada la visita, hem vist els imprescindibles de la ciutat, però no penseu que heu vist tot: la ciutat amaga molt més racons, edificis, museus i espais inoblidables, però per a passar un dia al centre històric, aquest seria el recorregut fonamental que ha de fer qualsevol turista. A més, com informació complementària útil i d’interès per a forasters i natius que volen veure la ciutat des d’altra perspectiva, existeix una targeta turística amb la qual tens accés als museus i monuments de la ciutat (com l’accés a les torres) i amb la qual pots moure’t amb el transport públic durant un temps determinat. Hi ha targetes

de 24 hores per un cost de 15 euros, de 48 hores per 20 euros, y de 72 hores per 25 euros; és a dir, tres dies que donen per a veure el que hem presentat. Espere que vos haja agradat el nostre viatge per la València històrica i que hagueu gaudit de cada un dels monuments i edificis històrics que hem visitat junts: de les vistes des de El Micalet i de les torres (que són les meues favorites), dels entrepans i de les fotos per al record, que recomane imprimir que després, amb tant de mòbil, es poden perdre.

SACABUTXART

VICENT TORRES I ENRIQUE GIMÉNEZ

El tàndem torna per tercera vegada a plantar en Humanista! Com ja sabem, els agraden molt els colors i traure-los, tal com van demostrar les falles passades amb «Donant per… color!», explosió màxima de colors (com diu, a més, el lema) i guardonat amb el quart premi de la secció 3ra A i amb una distinció «Flama» per l’ús del valencià a la cartelleria, atorgada pel casal Bernat i Baldoví. A més, la parella artística va obtindre amb la resta de les seues falles premis com ara el quart premi en la falla veïna Ramiro de Maeztu-Els Lleons (sec. 1ra B), altre quart premi i el tercer d’enginy i gràcia en la falla Jesús-Sant Francesc de Borja (sec. 2na A), primer premi i primer premi d’enginy i gràcia en la falla Cuba-Puerto Rico (sec. 3ra C), primer premi i primer premi d’enginy i gràcia en la de Cadis-Literat Azorín (sec. 4ta B), i primer premi i tercer d’enginy i gràcia en la falla Mestre Bellver-Marià Ribera (sec. 6na B). No tenim cap dubte de que enguany el projecte, amb el cromatisme al que ens tenen acostumats i l’evident crítica, eix de la falla, que els agrada fer sobre la nostra societat (que es presta massa fàcilment a fer-la), i que han preparat durant aquests mesos al seu taller, lluirà com toca a la nostra demarcació i no ens defraudarà. Esperem no perdre’ns cap detall i que els premis, més que merescuts per la seua qualitat i professionalitat, no se desorienten pel camí… de la plaça de l’Ajuntament.

DES orien tats.

Enguany més que mai anem desorientats pel que diu el lema d’aquesta falla. Caminem sense rumb destarifats, deixant-nos dur per camins i rius valents. Per a què guiar-nos per una rosa dels vents... ...si el que necessitem és un rosal sense cap tralla? Ens mouen pel món corrents d’ací i d’allí, i com lamentava el poeta en aquells versos: «veles e vents han mos desigs cumplir faent camins dubtosos per la mar»… I tant dubtosos que ens poden fer mal i fer caure a l’explorador d’emocions més trepidós! Sigam com sigam, anem a pel que més volem. I com els herois mitològics, fem el major dels sacrificis. Buscar-lo i trobar-lo ens dona por al mateix temps: la veritat que no volem reconéixer ens cega i més quan estem a prop de que aparega el sentiment o el bé que ens posa en desfici. Pel tot el que hem plorat a les línies anteriors, en la falla de la vida no tot és tragèdia matadora, que qui és perd moltes vegades són per raons majors com superar la seua plus marca personal fent el ridícul i demostrar la seua ineptitud total o qui per ser tant pàrvul es deixa omplir la regadora.

segona parada: coses d’açí i d’allí

UNES FALLES DIFERENTS REPORTATGE FOTOGRÀFIC PER LES FALLES 2021

activitats a fic à r g a i r ò m e m

Abril Nomenament d’Anaís Lorente com a Presidenta · Apuntà virtual · Imposició de bunyols de Brillants.

Maig

activitats a c fi à r g a i r ò mem

Es reprenen els assajos de balls regionals al casal · Primera junta general presencial · Nomenament d’Alicia Duato com a Fallera Major.

activitats a c fi à r g a i r ò m me

Juny Jornada de la Lliga de Birles d’Humanista · Dansà en la plaça del Tribunal de les Aigües · Concurs de maquetes d’escenes de falla de JCF · Excursió al Parc Adai · Sopars a la fresca a la platja de la Malva-rosa · “Ball de les Coveteres” a Manises · Campionat de canut de l’Agrupació.

Juliol

activitats a fic à r g a i r ò m e m

Homenatge als màxims representants en la sala Canal · Campionat de petanca de l’Agrupació · Preparació del merchandising per a Falles · Campionat de pesca de l’Agrupació · Visita als tallers fallers per part dels màxims representants · Recollida de l’obsequi per participar al concurs de maquetes de JCF.