Introducció a la sintagmàtica del català

Xavier Frías Conde Andreu Bauçà i Sastre

Introducció a la sintagmàtica del català

INTRODUCCIÓ A LA SINTAGMÀTICA DEL CATALÀ

© Text: Xavier Frías & Andreu Bauçà, 2011 © Edició: Romania Minor Ianua. Revista Philologica Romanica Suplemento 14 (2011) ISSN: 1616-413X www.romaniaminor.net/ianua/ info@romaniaminor.net Reservats tots els drets. Cap part d’aquest material no pot ser reproduïda sense el permís previ escrit del seu autor.

Introducció a la sintagmàtica del català

Pròleg La present obra pretén ser una introducció a la sintagmàtica del català. Això significa que es farà una aproximació sintàctica a l’estructura intermèdia entre la paraula i l’oració (ocasionalment, clàusula)1 que anomenem sintagma, de gran importància en la comprensió d’altres nivells de la sintaxi2.

Entenem, en conseqüència, per sintagmàtica aquella part de la sintaxi que s’ocupa de l’estructura dels sintagmes: llur composició des de la mínima expressió (nucli) fins a la màxima. És important tenir en compte que és la combinació dels diversos sintagmes, amb llur inserció en diferents posicions funcionals de l’oració, el que dóna lloc a l’oració. Tot i que la sintagmàtica per si sola no és suficient per explicar l’estructura oracional d’una llengua, sí que permet entendre quins són els engranatges que possibiliten a les paraules en1

En aquest estadi no ens interessa aclarir la distinció entre clàusula i oració. Per aquesta raó, en moltes ocasions ambdós termes seran usats indistintament, de forma sinònima.

2 En sentit estricte, la sintaxi també es refereix a unes unitats menors que la paraula, de natura gramatical, que la defineixen: els anomenats trets (N, V, A, masculí, femení, singular, plural, etc.).

5

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre caixar en estructures superiors, sempre a partir d’un ordre jeràrquic perfectament definit.

En les pàgines següents efectuarem, així doncs, una descripció de la sintagmàtica de la llengua catalana a partir de la teoria de la X–barra, tot atenent als seus sintagmes principals.

6

Introducció a la sintagmàtica del català

1. La teoria de la X– barra

1.1. Conceptes bàsics La sintaxi té per finalitat l’estudi de l’estructura de la llengua com a combinació de paraules per formar estructures. A l’hora d’estudiar qualsevol llengua convé, en conseqüència, fixar-se en les diverses estructures que la composen.

En un estadi inicial, no ens interessaran les estructures situades sota la paraula. Tot i que això no impliqui que no formin part de la sintaxi, obviarem, per conveniències didàctiques, les unitats objecte d’estudi de la tradicional morfologia: els lexemes i els morfemes (cal remarcar, en aquest sentit, que, en l’aproximació generativista, no existeix cap mena de frontera entre morfologia i sintaxi, tot preferint-se l’ús del terme únic de sintaxi – ocasionalment, morfosintaxi).

Els elements que analitzarem són els següents: la paraula, el sintagma i l’oració.

7

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre La sintaxi generativista comença amb l’anàlisi de la unitat major, l’oració, tot concloent amb la menor, la paraula. Mentre que la paraula se situa en el nivell inferior de l’arbre sintàctic, el sintagma, que no és sinó una projecció de la paraula, es localitza en aquell intermedi.

Per aquesta raó, podem afirmar que un nom com, per exemple, 1) casa no constitueix només un nom, sinó també un sintagma nominal (SN), compost per un sol element.

La seva inserció en l’oració (doncs és en aquest marc que el SN pren sentit) permet entendre la idea més clarament: 2) Té [SN [N casa]] 3) Té [SD una [SN casa]] 4) Té [SD una [SN casa [SA gran]]] En tots els casos es tracta de SSNN que funcionen com a objectes directes. Si bé és cert que existeixen molts tipus de paraules, sols un grup reduït té significat complet (i.e. posseeix un lexema). Conegudes amb el terme de categories lexicals, les principals són les següents:  

el nom (N) el verb (V) 8

Introducció a la sintagmàtica del català  

l’adjectiu (A) l’adverbi (ADV)3

Existeixen, a més a més, categories funcionals, elements que, en general, fan referència al predicat, però la repercussió dels quals afecta tota l’oració. Tot i que no seran estudiades en detall fins més endavant, ara per ara n’esmentarem les següents:     

la concordança de subjecte i verb (CONCS) la concordança d’objecte i verb (CONCO) el temps (T) el complementador (C) el determinant (D)

La gran majoria d’elles (amb d’altres que citarem posteriorment) s’apleguen en la macrocategoria del sintagma flexiu (SF). Vegeu 1.3.

3

A diferència de la teoria generativista generalment acceptada, la nostra aproximació no tipifica la preposició com a categoria lèxica, sinó funcional. Pel que fa a l’adverbi, tot i que el seu estatus continuï sent encara objecte de discussió (causada, en gran mesura, per la seva complexitat funcional i sintàctica), l’incloem, en principi, en el primer tipus.

9

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre 1.2. La teoria de la X–barra Totes les categories abans esmentades s’estructuren en un sintagma mitjançant la teoria de la X–barra: Prenent una categoria X, la seva màxima projecció és SX (sintagma X).

L’esquema de més avall constitueix la projecció màxima del sintagma (en presència de tots els seus elements)4. Totes les posicions poden restar buides, exceptuant la del nucli, generalment l’única imprescindible.

A més a més, és una regla sintàctica que el pas d’un nivell superior a un altre d’inferior és sempre binari, independentment del fet que algun dels dos nivells següents estigui (com molts cops s’esdevé) buit.

L’estructura de la X–barra queda representada en la figura 1.

Fig.1: Estructura bàsica de la X–barra

4

Més endavant veurem que pot haver-hi més d’un especificador, un complement i un adjunt.

10

Introducció a la sintagmàtica del català

Com ja s’ha subratllat, X és el nucli, però els altres elements també tenen assignat un paper fonamental: 

especificador: element generat exteriorment al nucli, que proporciona informació addicional, però imprescindible. Per exemple, el subjecte és l’especificador del predicat a: 5) [SD Els nens] [V tenen fred]



complement: element generat directament pel nucli, i, per tant, imprescindible perquè l’oració tingui significat. En la instància anterior, fred tindria assignat aquest paper (sense aquest element, l’oració no seria acceptable): 6) *Els nens [V tenen] 11

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre



adjunt: element generat pel nucli, però de manera opcional. Ara en podria constituir un clar exemple (doncs si s’elimina, no trastoca el significat essencial de l’oració): 7) Els nins [V tenen fred [SADV ara]]

La figura 2 representa l’estructura d’un SN com5: 8) La gran destrucció del pont per les pluges Fig. 2

(Nota: els triangles indiquen que l’element final no està desenvolupat) 5

En realitat, i d’acord amb les últimes aproximacions generativistes, es tractaria d’un SD (com veurem després, el determinant se situa fora del SN).

12

Introducció a la sintagmàtica del català

Aquesta distribució dels elements de la X– barra no és universal: En determinades llengües (como l’alemany), el complement pot estar situat a l’esquerra; a part, res no impedeix que hi hagi dos especificadors (com, igualment, dos complements).

1.3. Sintagmes funcionals Como ja hem vist, els sintagmes tenen un paper fonamental en la sintaxi. Paral·lelament als tradicionalment anomenats lexicals, n’hi ha d’altres amb comesa gramatical, per la qual cosa són coneguts amb el terme de funcionals. Des del punt de vista lèxic, aporten poca informació, però llur presència és absolutament necessària per a la gramaticalitat de l’oració.

En base al sintagma base que projectin, els sintagmes funcionals poden ser classificats en dos grups: a) sintagmes funcionals verbals: sintagma de concordança de subjecte (SCONCS), sintagma de concordança d’objecte (SCONCO), sintagma diatetitzador (SDIAT), etc. b) sintagmes funcionals nominals: sintagma determinant (SD), sintagma quanti-

13

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre ficador (SQ), (SPOS),etc.

14

sintagma

possessiu

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

2. El sintagma nominal i les seves projeccions

2. 1. Sintagma nominal (SN) Com ja hem observat, el SN té un N com a nucli. Ara bé, el més normal és que l’esmentat nom es projecti mitjançant complements i especificadors.

Quan la projecció es realitza cap a la dreta, s’anomena extensió. S’efectua a través dels complements, tot implicant un sintagma X (SX, la natura del qual veurem després), tal i com pot apreciarse en la figura següent: Fig. 3. SN  N SX

16

Introducció a la sintagmàtica del català L’objecte directe pot aparèixer com un SN compost exclusivament per un N, sense determinants. S’esdevé el mateix amb el subjecte quan es tracta d’infinitius (que funcionen com un SN, tot i que, pròpiament, siguin un SC), ja que en aquest cas la presència de l’article definit és totalment possible: Fig. 4: SN  N SN

N 9) Vull caramels 10) Dalí era pintor 11) Córrer cansa (però també: El córrer cansa) 12) Córrer una marató cansa Ocasionalment, el N pot admetre com a especificador un SA d’índole especial: En aquest cas, parlarem d’un ús atributiu de l’adjectiu.

Fig. 5: SN  SA N

17

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

13) Cinc dies 14) Quin llibre 15) Bona gent 16) Gran persona (canviar SAD per SA!) 2.2. Sintagma determinant (SD) Com ja hem observat, el sintagma determinant és una categoria funcional del nom. Es tracta, per tant, d’una projecció del SN. Fig. 6: SD  D SN SD

D

SN

17) La gent 18) Aquests / aquells dies

18

Introducció a la sintagmàtica del català Entenem per determinants tant els articles com els demostratius, dues classes de paraules molt semblants.

2.3. Sintagma quantificador (SQ) Tot i que el SQ i el SD siguin categories diferents, ambdues poden aparèixer ocasionalment juntes, com a projecció d’un SN: Fig. 7:

SQ  Q SD SD  D SN

19) Tots els dies 20) Tot el meu amor Llur estructuració pot ser en l’ordre anterior o en sentit invers: Fig. 8: SD  D SQ SQ  Q SN

19

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

21) El primer dia 22) Els cinc amics 2.4. Sintagma possessiu (SPOS) En el català més estès, el possessiu, usat en mode atributiu, ha d’anar acompanyat d’un SD amb l’article definit: 23) El meu cotxe Fig. 9: SD  D SPOS SPOS  POS SN

20

Introducció a la sintagmàtica del català Ara bé, amb l’article indefinit i els determinants demostratius el possessiu se situa després del nom; es tracta, en aquest cas, d’un moviment del nom cap al determinant: 24) Un amic1 meu p1 25) Aquell amic1 teu p1

2.5. Sintagma preposicional (SP) Sigui quina sigui la natura dels sintagmes de projecció del SN, pot esdevenir-se que, i d’acord amb el tipus de regència imposada pel predicat, aquest vagi introduït per un SP: Fig. 10: SP  P SN SP  P SD SP  P SQ 26) A casa 27) Per a la gent 28) Amb cinc amics 21

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

2.6. Extensió del SN amb el seu complement Ja a l’inici d’aquest capítol hem fet referència a un SX que, en qualitat de complement (i també d’adjunt), serveix per a l’extensió del SN. Tot i que la seva natura és ben variada, en la gran majoria de casos es tracta d’un SP (projecció d’un altre SN), un SA o un SC. El SC consisteix en una clàusula inserida, algunes vegades d’infinitiu, d’altres de relatiu: Fig. 11:

SD  D SN SN  N SX (= SP / SA / SC)

Ens servirien, com a exemples de SX: (1) de lectura (SP) (2) per a la lectura (SP) (3) amb il·lustracions (SP) (4) nou (SA) (5) que vaig comprar (SC) (6) per llegir (SP  P SC)

22

Introducció a la sintagmàtica del català Analitzem, tot seguit, el comportament d’un SP com a complement d’un SN: 29) Un llibre de ø lectura / per a la lectura / amb ø il·lustracions Fig. 12:

Com ja s’ha observat, les extensions poden ser múltiples. És el que s’esdevé en el següent exemple, en què un SA s’estén conjuntament amb un SP: 30) Un cadell alegre de tigre Fig. 13

23

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

Pot succeir que apareguin alhora un especificador i un complement del SN: 31) Un pobre home treballador Fig. 14.

24

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

3. Sintagma adjectival, sintagma adverbial i projeccions 3.1. Sintagma adjectival (SA) Abans d’analitzar l’estructuració d’aquest sintagma, convé distingir entre el seu ús atributiu i predicatiu.

L’ús atributiu és aquell en què l’A (SA) és especificador o complement d’un SN, mentre que el predicatiu és aquell en què és complement d’un SV. En aquest últim cas, té assignada una funció sintàctica (atribut, predicatiu, etc.).

Quant a la seva forma, com s’esdevé amb tots els sintagmes, conté un nucli, que, en aquest cas, lògicament, és un adjectiu.

La seva estructura mínima és la següent: Fig. 15.

26

Introducció a la sintagmàtica del català El sintagma adjectival presenta projeccions en molts pocs casos, generalment en forma de SP (sovint, locucions): 32) En blanc 33) De buit Fig.16

Tot i això, la natura adjectival dels nuclis anteriors és dubtosa, tot havent-hi la possibilitat de demanar-se si no es tracta, en realitat, d’adverbis.

El que sí que pot presentar el SA és un especificador quantificador (a diferència del que s’esdevenia amb el SN, aquests quantificadors no formen sintagma): 34) Molt alta 35) Prou alta 36) Bastant alta 37) Força alta 38) Poc alta 39) Un poc alta 27

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre 40) Relativament alta 41) Gaire alta Fig. 17.

Alguns d’aquests quantificadors poden generar-se a la dreta d’A: 42) Alt de més (Em sap greu dir-t’ho, però el teu cosí no és alt de més...)

43) Alt a bastament (Que ets alt a bastament per arribar a l’últim prestatge, Xavier?)

Fig. 18.

En el SA poden presentar-s’hi complements com a extensions, generalment mitjançant SSPP. Tals SSPP poden estendre’s, com ja hem vist amb 28

Introducció a la sintagmàtica del català el SN, amb SSCC o SSNN. S’esdevé així tant amb el seu ús atributiu com predicatiu (tot i que sigui amb aquest últim que és més freqüent): Fig. 19: A SP SP  P SC 44) (Molt) difícil d’entendre

Fig. 20: A SP SP  P SD 45) (Molt) convenient per al contribuent

29

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre 3.2. Sintagma adverbial (SADV) El sintagma adverbial és, pel que fa a la seva estructura, prou semblant al SA: d’una part, admet quantificadors en la posició funcional de l’especificador i, de l’altra, s’estén amb complements introduïts amb SSPP. El sintagma adverbial, com a tal, sols pot tenir un ús predicatiu. Altrament, només pot funcionar com a simple adverbi, sense projectar-se en sintagma, sovint especificador verbal.

No n’oferirem, per aquestes raons, més explicacions.

3.3. La comparació: el sintagma comparatiu (SCOMP) Tant el SA com el SADV poden ser comparats.

A tal efecte és precís introduir una categoria específica: el sintagma comparatiu (SCOMP). La susdita categoria requereix dos elements comparatius. Per a la introducció del segon terme de la comparació ens farem servir del SC. L’estructura bàsica de la comparació d’un adjectiu o d’un adverbi respon a la següent construcció:

30

Introducció a la sintagmàtica del català Fig. 21.

46) Més alt que jo

Fig. 22.

47) Més alt que no em pensava

L’estructura del SCOMP ens permet entendre les formes sintètiques del tipus

31

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre 48) Boníssim com un moviment d’A a COMP, en forma de fusió: Fig. 23.

32

Introducció a la sintagmàtica del català

4. L’estructura bàsica de l’oració

4.1. La clàusula com a projecció del predicat: el sintagma complementador (SC) Tot predicat es projecta en SV i, mitjançant l’especificador, en oració. Tots els elements d’aquesta, tant els obligatoris com els opcionals, giren, així doncs, al seu voltant.

Ara bé, en les teories generativistes més recents, la clàusula no s’inicia amb el sintagma flexiu (vegeu més a baix), sinó amb el sintagma complementador (SC), una categoria funcional que s’hi situa per damunt. En els seus inicis, el SC era utilizat per referir-se als complementadors (=connectors) de les clàusules dependents, però actualment també serveix per explicar una sèrie de fenòmens, molts dels quals de natura pragmàtica.

No obstant això, es tracta d’una macrocategoria que, pel que ens respecta, no desglossarem.

33

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre 4.2. El sintagma flexiu (SF) Si no es tinguessin en compte els elements flexius de l’oració, tindríem clàusules d’infinitiu com aquesta: 49) *Els nens menjar xocolata Són abundants els elements que permeten que l’exemple (49) es transformi en el (50): 50) Els nens menjaven xocolata Els dos elements principals que apareixen a (50) i que permeten a qualsevol parlant nadiu acceptar la susdita clàusula són, concretament, el temps i la concordança entre el subjecte i el verb.

Com que ambdós elements seran analitzats més endavant, ens limitarem ara a treballar amb la macrocategoria de la flexió. Projectada com a sintagma flexiu (SF), aplega, entre d’altres fenòmens, el temps i la concordança, però també l’aspecte i el mode: en definitiva, tots els trets propis del verb–predicat.

4.3. L’estructura bàsica de l’oració: la posició del SC i del SF Queda, per tant, justificada la necessitat absoluta de l’existència del SF per a la construcció 34

Introducció a la sintagmàtica del català d’oracions acceptables. Tot i això, i tal com hem remarcat més amunt, hem de tenir en compte que per sobre del SF s’hi situa el SC. Aquesta visió de l’oració amb el SC com a màxima projecció – recordem que el SC, igual que el SF, és una macrocategoria que pot ser desglossada– no existia en els primers temps de la Gramàtica Generativa (GG), en què en el nus superior s’hi situava una categoria abstracta, l’oració (O), la qual portava a una representació com la que s’aprecia en la figura 24: 51) El gos menjava carn Fig. 24.

Es tracta d’una estructura extremament simplificada. Observin, així mateix, que no permetia la formulació de l’existència del sintagma determinant.

35

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre Aquesta estructura és la pròpia de la primera etapa de la GG i la que va servir de punt de partida per a les concepcions que avui dia es tenen de l’estructura sintagmàtica d’una clàusula.

Malgrat això, a partir dels anys 80, amb la segona fase de la GG, Principis i Paràmetres, O fou substituït per un eventual sintagma temporal (ST), posteriorment sintagma flexiu (SF).

No serà però fins a la tercera i última etapa, l’anomenat Programa Minimalista, que s’hi introduïrà per dalt el SC com a sostre de l’oració, màxima projecció de la clàusula a partir d’un verb– predicat.

D’aquesta manera, la reinterpretació de la figura 24 correspon a la figura 25:

36

Introducció a la sintagmàtica del català Fig. 25.

A diferència de la representació pròpia de la primera etapa de la GG, l’addició de dos sintagmes comporta també altres processos, com ara els moviments. Concretament, en el gràfic anterior n’hi ha dos, el del predicat6 i el del subjecte, ja que aquest se situa normalment davant el predicat i, per tant, es veu arrossegat a una posició superior.

6

Marcat com a p1 (=petjada, marca que deixa el moviment), que puja a F perquè se li puguin assignar els trets de temps i concordança; en cas contrari, i com ja ha estat dit, tindríem un infinitiu. D’aquest aspecte ens n’ocuparem més endavant.

37

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre Una altra qüestió de gran importància és que en el SV s’hi reflecteix el nucli originari de la clàusula, és a dir, és on es percep l’estructura semàntica que serveix de punt de partida per a la posterior estructura sintàctica. Els rols semàntics són traduïts com a funcions en el SV. Tot i això, i com ja hem indicat, el SV, sense projeccions, no permet construir cap clàusula.

A més a més, el fet que, en l’anterior exemple, el SD sigui el subjecte i el SN, per contra, l’objecte ve determinat per llur posició (generació) en el SV. Això ens permet entendre que el SD, especificador del V, és el subjecte, mentre que el SN7 és el complement. És precisament aquesta qüestió que passarem a tractar amb detall tot seguit.

4.4. Subjecte i objecte com a especificador i complement, respectivament, del SV En la majoria de casos, el subjecte és generat com a especificador i l’objecte com a complement del SV (i diem “en la majoria de casos” perquè no tots els subjectes sorgeixen com a especificadors; de totes maneres, deixarem de banda, ara per ara, aquesta qüestió).

7

Es podria tractar perfectament d’un altre SD: El gos menjava la carn. En qualsevol cas, ambdues funcions sintàctiques vindrien sempre marcades per llur posició en relació al V: especificador o complement.

38

Introducció a la sintagmàtica del català L’estructura més bàsica del SV, recollida en la graella temàtica8, podria representar-se de la següent manera: 52) *Monzó escriure llibres de contes Fig. 26.

L’estructura anterior, semàntica, està mancada de conjugació. Per tal que la clàusula sigui acceptable, cal conjugar el verb, incloent-hi els elements abans esmentats de concordança i temps. A tal efecte, és necessari introduir el SF. Com s’aprecia en el gràfic (27), el SF posseeix els trets de conjugació requerits. Tal moviment és

8

La graella temàtica és l’estructura semàntica subjacent. A l’exemple anterior, el predicat escriure requereix dues valències: una d’externa, X–algú i una altra d’interna, Y–quelcom.

En passar del component semàntic al sintàctic, aquesta estructura original sempre queda reflectida en el SV.

39

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre el que permet que s’introdueixin diferents temps verbals: 53) Monzó va escriure libres de contes 54) Monzó ha escrit llibres de contes 55) Monzó escriu llibres de contes 56) Monzó està escrivint llibres de contes 57) Monzó escriurà llibres de contes El punt de partida seria, així doncs, la introducció del temps (flexió): Fig. 27.

En conseqüència, la Fig. (26) dóna pas a la (28):

40

Introducció a la sintagmàtica del català Fig. 28.

Ens convé analitzar la diferència entre les figures (26) i (28). Mentre que en la primera tant el subjecte com el verb es troben en la posició original de generació, en la segona ambdós es mouen a F perquè se’ls pugui assignar flexió de present d’indicatiu amb concordança de 1PS. En la posició primitiva de V hi roman una petjada, fet pel qual no s’hi podrà col·locar cap altre element.

De manera semblant, el subjecte, especificador del SV, es mou a una posició superior (ascensió), també d’especificador, tot acompanyant el V en el seu desplaçament. Tot i això, ambdós moviments són diferents: Mentre que el verb, nucli, es mou

41

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre cap a un altre nucli, el subjecte, en canvi, ho pot fer sols cap a una posició no nuclear.

Podria esdevenir-se que el subjecte no es mogués, la qual cosa donaria lloc a una clàusula una mica estranya como aquesta: 58) ? Escriu Monzó llibres de contes Tot i que fortament marcada, l’esmentada oració no és inacceptable. Reflecteix que sols hi ha hagut un moviment del verb, però no del subjecte.

Observin com a la figura (28) els moviments van indexats (hi utilitzem 1 i 2). Les fletxes no són obligatòries, però ajuden a seguir visualmente el moviment dels operadors amb més facilitat.

Aquests moviments són constants en moltes llengües, no sols en català, sinó en general en totes les romàniques. Del procés anterior podem extreure’n dues regles: Regla 1: El verb conjugat ascendeix sempre a la posició més alta: nucli del SF > F. Regla 2: El subjecte sol acompanyar el verb en aquest moviment.

Quan hi ha verbs auxiliars, aquests ocupen la posició de F (expressant-ho d’una forma simplificada), de manera que el V no resta buit:

42

Introducció a la sintagmàtica del català 59) Monzó sap escriure llibres de contes Fig. 29.

Com s’aprecia, V està ocupat per l’infinitiu escriure, de manera que és sols el subjecte que ascendeix.

2.5. Un pas més: el SC En els exemples anteriors hi hem omès expressament el SC perquè no el requeríem per explicar aquests moviments bàsics. Malgrat tot, i com ja ha estat observat, el SC és una macrocategoria que aplega fenòmens tals com la topicalització, la interrogació, la focalització, etc.

No seria gens estrany que, en català, en construir-se una qüestió, el verb ascendís fins al nucli

43

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre del SC. En aquest sentit, l’oració (60) podria ser totalment acceptable: 60) Escriu Monzó llibres de contes?

Fig. 30.

Podríem inserir-hi, fins i tot, un pronom interrogatiu com què, de tal manera que el nucli del SC tindria opció de quedar o no buit (no és aquest el nostre cas), però no el seu especificador: 61) Què escriu Monzó?

Fig. 31.

44

Introducció a la sintagmàtica del català

Observin, a més a més, que l’ascens del verb s’efectua escalonadament, ja que l’oració interrogativa requereix que V ascendeixi, prèviament, a F. Si el moviment hagués estat directe, el resultat seria una oració agramatical com la següent: 62) * Què escriure Monzó?

Això no obstant, i com pot apreciar-se a la mateixa figura, el moviment del complement del SV cap a l’especificador del SC sí que és, en canvi, directe.

45

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

5. L’oració bàsica estesa 5.1. La negació La negació requereix un sintagma propi, el sintagma negatiu (SNEG), l’emplaçament del qual a l’oració és variable.

Si hi ha un sol verb (SV), es genera immediatament per sobre del SV, però si n’hi ha d’altres (per exemple, en el SF), el SNEG es genera per dalt, perquè en català, com en la resta de llengües romàniques, el SNEG ha d’acompanyar el primer verb.

Però no sols això: com en tot el domini romànic, el verb català així modificat ascendeix directament fins a SNEG: 63) No podré parlar amb ella Fig. 32.

46

Introducció a la sintagmàtica del català

5.2. La diàtesi En català i les altres varietats romàniques la diàtesi s’implementa mitjançant el sintagma diatetitzador (SDIAT), una categoria funcional verbal.

Contempla dos tipus de nuclis: verbals i clítics.

5.2.1. Estructures passives El nucli de les clàusules passives té un operador verbal, ser, el comportament del qual no ofereix problemes. Tot i això, el participi del predicat

47

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre requereix concordança. En tal cas, en la GG existeix el Sv9, conegut com a closca verbal (VP shell, en anglès), al qual encara no hi hem fet cap referència, però que introduïm per reflectir como el verb, en forma de participi, adquireix concordança.

El procés de passivització és molt complex. Tot i això, podríem resumir-lo amb les següents operacions bàsiques: 1. Semànticament, prescindeix de la primera valència (l’externa), amb la qual cosa la posició funcional del subjecte queda buida.

2. La introducció del DIAT cancel·la, a més a més, l’assignació de cas acusatiu al complement del SV, el qual, en agafar cas nominatiu per defecte, es comporta com un vertader subjecte.

3. A partir d’aquí, l’habitual és que el nou subjecte ascendeixi (tot i que no és estrictament obligatori).

9

La closca verbal és una eina molt freqüent en la GG. Permet explicar molts fenòmens, com la concordança de participi o l’existència de dobles objectes. No hi farem més referència perquè en aquesta introducció no precisem analitzar-la com a estructura fonamental. Convé afegir, finalment, que en la literatura generativista el Sv va albergar la diàtesi, aproximació, des del nostre punt de vista, errònia.

48

Introducció a la sintagmàtica del català 4. El predicat, per la seva part, ha d’ascendir a Sv perquè li sigui assignada concordança.

Totes les anteriors operacions queden reflectides en el següent exemple: 64) L’exposició fou inaugurada abans-d’ahir Fig. 33.

49

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre 5.2.2. Diàtesis mitjanes El català i la resta de llengües romàniques es caracteritzen per dues diàtesis mitjanes: la impersonal i l’ergativa. No tractarem aquí de la distinció entre ambdues.

La diferència estructural entre la mitjana i la passiva rau precisament en el fet que el nucli del SDIAT mitjà és un clític, el qual, per pròpia natura, respon a les lleis de col·locació proclítica o enclítica del català. Obeeix, en conseqüència, a moviments d’addició a una forma verbal una mica complexos.

Prendrem com a model una construcció mitjana impersonal. Com que en aquest tipus de construccions sovint existeix concordança d’objecte (no de subjecte), cal fer referència a l’anomenat sintagma de concordança d’objecte (SCONCO). Convé mencionar, a més a més, que aquest subtipus de diàtesi mitjana (el mateix no s’esdevé amb l’ergativa) no bloqueja l’assignació de cas.

Els proposarem, tot seguit, un exemple una mica complex en què el verb auxiliar (nucli de SF) arrossega NEG i DIAT alhora: 65) No es podia netejar la façana Fig. 34.

50

Introducció a la sintagmàtica del català

5.3. La interpretació de la posició dels clítics S’ha esmentat que el SF és una macrocategoria que inclou la concordança. Tant en català com també en la resta de varietats romàniques existeix la concordança d’objecte. El més normal és que aquesta s’assigni a través del sintagma de concordança d’objecte, al qual ja ens referírem abans.

Aquest sintagma té com a nucli un clític, el comportament del qual, igual que el pleonasme, respon a la seva forma implícita o explícita. Això significa que quan l’objecte és present, el normal és que tingui forma implícita.

A l’exemple (66), la forma implícita és, precisament, el clític, 51

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

66) He rentat pro la roba mentre que en el (67) la forma implícita és l’objecte: 67) L’he rentada pro Tot i això, ambdós poden ser explícits quan l’objecte està focalitzat (pleonasme). Heus aquí l’anàlisi d’aquest cas tan comú en català: 68) A la roba l’he rentada

52

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

Index 1. La teoria de la X–barra........................................ 7 1.1. Conceptes bàsics ............................................. 7 1.2. La teoria de la X–barra................................... 10 1.3. Sintagmes funcionals ..................................... 13 2. 1. Sintagma nominal (SN) ................................. 16 2. El sintagma nominal i les seves projeccions ..... 16 2.2. Sintagma determinant (SD) ........................... 18 2.3. Sintagma quantificador (SQ) ......................... 19 2.4. Sintagma possessiu (SPOS) ............................ 20 2.5. Sintagma preposicional (SP) .......................... 21 2.5. Un pas més: el SC........................................... 43 2.6. Extensió del SN amb el seu complement ...... 22 3. Sintagma adjectival, sintagma adverbial i projeccions........................................................ 26 3.1. Sintagma adjectival (SA) ................................ 26 3.2. Sintagma adverbial (SADV) ............................ 30 4. L’estructura bàsica de l’oració .......................... 33 4.1. La clàusula com a projecció del predicat: el sintagma complementador (SC) ....................... 33 4.2. El sintagma flexiu (SF) .................................... 34 4.3. L’estructura bàsica de l’oració: la posició del SC i del SF .......................................................... 34 4.4. Subjecte i objecte com a especificador i complement, respectivament, del SV .............. 38 5. L’oració bàsica estesa ....................................... 46 5.2. La diàtesi ........................................................ 47

54

Introducció a la sintagmàtica del català 5.2.1. Estructures passives ................................... 47 5.2.2. Diàtesis mitjanes......................................... 50 5.3. La interpretació de la posició dels clítics ....... 51

55

Xavier Frías Conde & Andreu Bauçà i Sastre

L’estructura de la llengua catalana és un terreny no gaire estudiat a nivell de sintagmes.

Aquest llibre analitza les principals estructures sintagmàtiques de l’idioma català des de les teories de la Gramàtica Generativa (Programa Minimalista).

Xavier Frías Conde és doctor en Filologia Romànica i docent de llengües gallega i portuguesa a la UNED. Andreu Bauçà és doctor en Filologia Romànica i docent de llengua catalana a la Universitat Carolina de Praga.

58