EDITORIAL,3
1r trimestre 2016
CAL ..., 3 QUI SOM?, 4 D'ON SOM?, 5 25è ANIVERSARI DE ROTECNA, 6
DEP. R+D+I ENTREVISTA A RAMON PENELLA
MATERNITAT, 8
LA PLACENTA I LES CEL.LULES MARE
EMPRENEDORS, 10 FISIOLÒGICS AGRAMUNT SERVEIS MUNICIPALS, 14
LA BIBLIOTECA
DIARI D'UN NÒMADA, 18
CASCADES VICTÒRIA
AGRAMUNTINS PEL MÓN, 20
ORIOL PLA. XANGAI
ENTITATS, 24
COMPANYIA TEATREDETICS
LO BROC DEL SILLÓ, 28 L'ESPORT, 30
RUTES, EL TÚNEL DE MONTCLAR
ON MENJAR?, 32
RESTAURANT BLANC I NEGRE 2
EL RACÓ DEL PORC, 34 NOTÍCIA CURIOSA, 36 I... QUÈ MÉS?, 38
Cal Músic
2
El renom de Cal Músic és un dels més arrelats a Agramunt, amb prop de 170 anys d'història, que fan que aquest sigui ben conegut entre els habitants de la vila.
En aquest any, el del nostre 25è aniversari, tinc la voluntat d'apropar al poble la nostra activitat, per tal que tothom sigui partícip de la nostra festa.
Per conèixer més a fons l'origen de Cal Músic ens trobem amb la Maria Teresa Penella, qui amablement ens explica que va ser en Josep Tarragona, el seu besavi, el responsable d’aquest renom: “El padrí tocava l’acordió i anava pels pobles més propers a fer ball, i per això hi ha el renom de Cal Músic”, comenta la Maria Teresa clara i contundent.
Treballem amb ganes i il·lusió en els preparatius de la celebració que tindrà lloc al mes de juny, durant les setmanes prèvies a Sant Joan, i a la que s'aplegaran visitants de més de 80 països. Volem fer una gran festa sense precedents a les nostres terres i que tothom recordi. Obrirem de bat a bat les portes de Rotecna a tothom qui vulgui venir a conèixer qui som i què fem.
Ell fou el primer en habitar la casa amb la seva dona, la Pepa Solé, i ja hi han passat quatre generacions des que va ser construïda l’any 1839 a la carretera de Puelles. L'immoble, però, no conserva l’aspecte que oferia en un primer moment, perquè després d’alguna petita reforma, l'any 1970 la família va decidir reconstruir aquesta casa cantonera a causa dels danys provocats pel pas del temps.
Mentrestant, amb la idea de què els agramuntins siguin coneixedors de Rotecna, continuem amb la secció "25è Aniversari" d'aquesta revista, donant a conèixer al poble el funcionament intern de Rotecna, les seccions clau i els professionals més veterans que m'han acompanyat en aquest projecte i han estat clau en construir el que actualment és Rotecna.
Actualment Cal Músic és habitat per l’Antonia Tarragona Xarpell, néta dels primers habitants de la casa i mare de la Maria Teresa i en Joan Penella Tarragona. “Anys enrere hi havíem viscut amb els meus pares i els avis però, a mesura que ens casàvem, vam marxar”, exposa la Maria Teresa. El renom de Cal Músic ha sobreviscut a cinc generacions de la família Tarragona, i és que, com explica orgullosa la Maria Teresa, els seu fills també són coneguts pel renom de la casa. “A Agramunt tothom ens coneix així, som de Cal Músic de tota la vida”, afirma la Maria Teresa, qui confia plenament que el renom perduri. “A les cases velles queda el nom de sempre”, conclou.
Gener Romeu Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu Redacció: Francisco García Publicitat: Tamara Lombardo Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero Col·laboradors: Anna Pujadó, Teresa Duran, Joan Pedrós. CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt
Dipòsit legal L-213-99
L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.
Vista de cal Músic al carretera de les Puelles. Foto: RotecnaPress
NOTA D'ACLARIMENT: En el número de Cal Tanca La Porta (Setembre 2008) hi fem constar a petició de la Sra. Montserrrat Rovira que: Arran del casament entre la Raimunda Bertran Vendrell i el Jaume Rovira Prats, l'any 1858, el matrimoni esdevingué la primera generació de la família Rovira, propietaris d'una part de la finca. Montserrat Rovira és la sisena generació i última de la família Rovira que va viure a la masia. 3
Agro-Alcanede João Rodrigues: “La nostra relació comercial amb Rotecna va suposar el desenvolupament d’una nova línia de negoci a l’empresa”. administrativa de la firma. “Vam passar de ser una empresa familiar, el 1982, a haver de contractar, en pocs anys, a dues persones, i a comptar actualment amb un equip de nou treballadors distribuïts per diferents departaments”, explica João.
João Rodrigues a les oficines d’Agro-Alcanede. Foto: João Rodrigues
Agro-Alcanede comença a escriure la seva història al novembre de 1982, com un negoci familiar liderat per João Rodrigues juntament amb el seu germà i els seus pares, els quals ja tenien una empresa d’alimentació animal. “En un principi, l’activitat de l’empresa estava centrada en la venda de medicaments i suplements alimentaris per al sector ramader, un negoci al qual ens vam dedicar en exclusivitat fins que, el 1991, vam tenir la necessitat de buscar altres nínxols de mercat dins del nostre sector”, explica João Rodrigues. A partir d’aquell moment, Agro-Alcanede va establir els primers contactes comercials amb Rotecna, i va decidir ampliar el seu negoci cap a la venda d’equipament ramader.
El primer distribuidor internacional de Rotecna Al llarg dels seus 33 anys de trajectòria empresarial, el que va començar com un petit negoci gestionat per dos germans amb el suport dels seus pares va anar creixent, per la necessitat de disposar de personal suficient que facilités i agilités les vendes i la gestió
4
La relació comercial entre Agro-Alcanede i Rotecna es va començar a gestar en una fira comercial a Barcelona, fins a la qual la firma portuguesa es va desplaçar per conèixer quina era l’oferta existent en equipament per a explotacions ramaderes. “En un principi, ens vam interessar pels plats de primera edat de Rotecna per instal·lar a maternitat”, recorda João, que afegeix: “A partir de llavors, vam començar a reunir-nos amb el departament comercial de l’empresa, vàrem visitar la fàbrica i algunes instal·lacions porcines de la zona amb productes Rotecna, per descobrir les possibilitats que l’empresa oferia al sector porcí. Va ser així com, finalment, vam acordar distribuir els seus productes a Portugal”. L’aposta d’Agro-Alcanede per la comercialització dels productes Rotecna i la bona acceptació d’aquests al mercat portuguès van fer que, en el primer any de relació comercial, compressin fins a sis camions de material a la firma agramuntina. En aquest sentit, segons assegura João, “la relació comercial amb Rotecna va suposar el desenvolupament d’una nova línia de negoci a l’empresa”. “Les primeres comandes que fèiem incloïen, principalment, tremuges d’engreix i plats de primera edat, una oferta que hem anat ampliant a mesura que Rotecna ha anat traient nous productes al mercat”, explica João, que concreta que Agro-Alcanede distribueix a Portugal tota l’extensa gamma de productes Rotecna. Després de 24 anys de relació empresarial, João destaca la capacitat d’innovació de Rotecna com un dels punts forts de la firma agramuntina, i confia a continuar creixent com empresa al costat de Rotecna, com ho ha fet al llarg dels últims anys.
Santarém, ciutat del Ribatejo L'arquitectura de la ciutat és la mostra del gòtic més primitiu de Portugal
Vista dels carrers de Santarém (Portugal).
A pocs quilòmetres d’Alcanede, al pas del riu Tajo i a la part superior d’un pujol, es troba Santarém, una ciutat amb prop de 65.000 habitants i capital del districte al qual dóna nom. La seva posició estratègica va convertir la ciutat, des de l’època musulmana, en escenari de nombroses disputes. Després de ser reconquerida als moros, Santarém va esdevenir la residència de diferents reis que van valorar la posició de l'urbs i la seva proximitat amb Lisboa.
Turisme Una de les millors maneres de conèixer la ciutat és a través del seu patrimoni cultural i artístic. A l’entrada de la ciutat s’alça el Jardim das Portas do Sol, les runes de l’antic castell que fou pres als moros l’any 1147 i des d’on es pot admirar el paisatge d’aquest entorn natural. Actualment és l’emplaçament del Centre d’Interpretació Urbi Scallabis. La Torre do Relógio (Torre del Rellotge), situada al centre de la ciutat, és del segle XIV i al seu interior s’hi troba l’actual Nucli Museològic del Temps. Aquest edifici és també conegut amb el nom de Torre das Cabaças (Torre de les Carabasses), en honor als objectes que hi ha a la seva part superior i que s’utilitzaven per propagar el soroll de les campanes quan donaven les hores. Molt a prop trobarem l’església de São João de Alporão, amb un pòrtic gòtic, un dels primers exemples de l'utilització d’aquest estil a Portugal, que es va continuar imposant en altres construccions com l’església de Santa Maria da Graça, on s’hi troba la tomba del descobridor de Brasil, Pedro Álvares Cabral. Una
Catedral de Santarém, a la Praça Sá da Bandeira.
mostra més senzilla del gòtic portuguès és el convent de Santa Clara, en consonància amb l’ordre religiós de les clarisses. Els seus tranquils carrerons ens condueixen fins la Praça Sá da Bandeira, on s’hi troba la catedral de Santarém, i l’església de Nossa Senhora da Piedad. A les proximitats d’aquests temples s’erigeix el convent de San Francisco, del segle XIII, reformat recentment després d’una infinitat de danys soferts al llarg de la seva història.
Gastronomia No hem d’oblidar que Santarém és la capital de l’antiga regió de Ribatejo, un territori format per zones riberenques del riu Tajo, l’ànima d’aquest indret. Això ha fet que l’estrella de la seva gastronomia sigui el peix de riu, amb plats com les anguiles fregides o guisades. Destaquen també altres especialitats com la sopa de bullit o les migas ribatejanas, una deliciosa barreja de verdures i pa. Almeirim, Cartaxo, Santarém, Chamusca i Coruche són les principals denominacions dels vins integrats a la Ruta del Vi de Ribatejo.
Dates d’interès Santarém s’engalana durant les seves fires i tradicions més típiques. En són exemple la Fira Nacional d’Agricultura, al juny, i el Festival de Gastronomia, a l’octubre. 5
Departament R+D+I
El departament de R+D+I ha estat clau en el posicionament de Rotecna entre les empreses més importants i innovadores del sector a nivell mundial.
FITXA TÈCNICA:
D'esquerra a dreta: Octavi Saura, Jordi Gasull, Ramon Penella, Antonio Arroyo, Joan Clos, Marcel Folguera, Oriol Vidal i Carme Soldevila. Foto: RotecnaPress
Un equip de nou persones format per enginyers, dibuixants, programadors, informàtics i projectistes constitueix el departament de R+D+I (Recerca, Desenvolupament i Innovació) de Rotecna, que naixia l'any 1996 amb un únic treballador, en Ramon Penella, el més veterà. A poc a poc el departament ha anat creixent, i al llarg d'aquests 20 anys hi han passat prop d'una vintena de persones, contribuint en el desenvolupament d'importants i innovadors productes, com les tremuges o els dosificadors patentats per Rotecna.
• • • •
Any creació: 1996 Productes Patentats: 50 Projectes desenvolupats: 150 Nombre actual de tècnics: 9
Un cop definit el producte, els projectistes de Rotecna treballen amb estacions de treball, equipades amb programes de disseny 3D. El departament disposa, a més, d'una impressora plotter de gran format, amb la que es poden imprimir plànols a gran escala, i una altra impressora 3D, que permet obtenir prototipus de les peces abans de construir els motlles per a la seva injecció, facilitant moltíssim el treball i oferint múltiples opcions a l'hora de realitzar els dissenys.
Per arribar fins aquí, l'organització en el treball ha estat un element clau. En aquest sentit, els membres d'aquest equip acostumen a treballar en projectes independents i de forma individual, tot i que setmanalment fan una posada en comú exposant les seves idees, on també participa en Gener Romeu, president de Rotecna, que dóna les pautes i alguns consells per fer els productes adequadament. En aquesta reunió expliquen el desenvolupament de cada un d'aquests productes, de manera que tots puguin aportar diferents suggeriments.
Lluny queden els inicis del departament, quan només comptaven amb un sol ordinador per treballar en el desenvolupament de nous productes. Tot i així, aquests professionals s'han sobreposat al llarg d'aquests anys a les dificultats que comporta el disseny de productes per a granges, i han fet front a projectes que han suposat un repte, com els panells, amb els seus corresponents sistemes de tancament, un dosificador doble o les tremuges d'engreix. D'altra banda, determinades circumstàncies no han permès que altres productes hagin pogut veure finalment la llum, malgrat tot l'esforç i dedicació bolcats en ells.
Els enginyers mantenen un contacte continu amb els ramaders i estudien detalladament quines són les seves necessitats per augmentar la productivitat de les seves granges. Posteriorment, i tenint en compte les possibles mancances, s'ideen nous productes que facilitin el seu dia a dia.
Apurant l'enginy i la imaginació per continuar innovant, i sempre atents a les necessitats del mercat i a l'evolució de la competència, l'equip de Recerca, Desenvolupament i Innovació treballa actualment en el disseny de nous productes entre els que destaquen una nova línia de slats i dosificadors.
6
Ramon Penella. Cap departament R+D+I Als inicis de Rotecna tots érem conscients de què aportàvem el nostre granet de sorra en la creació d'una gran empresa. Després d'estar a diferents empreses de la zona, en Ramon Penella començava a treballar a Rotecna el desembre de l'any 1996 com a delineant i projectista. Com recordes els inicis a l'empresa? Al principi van ser una mica durs, ja que no deixa de ser difícil passar de ser el teu propi cap a treballar a les ordres d'una altra persona i seguint un horari establert. Però ben aviat em vaig acostumar, perquè la feina era molt creativa i l'ambient de treball molt agradable. Què és el que més t'agrada de treballar a Rotecna? Som una empresa capdavantera en el seu camp, en bona part perquè som innovadors. Això implica aportar noves idees, fer projectes patentables, consultar, pensar i dissenyar coses noves. Tot i que això té una part negativa, perquè el fet d'haver-nos convertit en una gran empresa implica un major control del que es mou internament. Això comporta moltes obligacions, ja que cal informar a tots els departaments del que es fa, omplir molta documentació, per tal que tot aquell que necessiti estar informat d'un projecte no es perdi. Tota aquesta burocràcia em costa, no és el meu fort. En aquests anys, tindràs alguna anècdota viscuda aquí. Recordo un fet que va passar durant el meu primer any a l'empresa, quan vam muntar un nou dosificador molt innovador que havíem de portar a una fira a Alemanya, on l'havia de veure una important empresa. Teníem expectatives de fer moltes vendes, i el dia abans d'agafar l'avió estàvem en Gener, un altre tècnic i jo fent els últims retocs del prototipus. Al vespre, en Gener i l'altre company ja van marxar amb aquest prototipus a fer una presentació i jo em vaig quedar acabant-ne un d'igual, que era el que calia entregar a la firma que el volia veure. Recordo que l'endemà no em vaig atrevir a embolicar-lo perquè no es trenqués, ja que era fonamental per aquell futur contracte empresarial. El vaig portar sota el braç, tant al taxi com a l'avió, com si fos un fill. Finalment va arribar sa i estalvi, i va tenir un gran èxit comercial. Com definiries l'ambient entre els companys de feina? En general, la relació és bona, ja que amb la majoria fa molts anys que ens coneixem i hem viscut moltes coses junts. Amb el temps hem anat formant un bon equip en el que tots mirem de col·laborar amb qui sigui necessari i ajudar-nos mútuament.
Durant aquests 20 anys, en Ramon ha desenvolupat el disseny de molts productes de Rotecna, alguns d'ells patentats. Foto: RotecnaPress
És cert que la feina no deixa massa temps per a les relacions socials, però en aquest cas puc parlar de bons companys de feina, encara que sempre hi ha alguna persona amb la que tens una relació més especial. Quins consideres que han estat els moments més destacats a Rotecna? Com els has viscut? Els primers anys els recordo amb especial afecte. Rotecna era aleshores una empresa molt més petita que ara, que estava creixent a una velocitat vertiginosa, i això era molt estimulant. Tots els treballadors estàvem molt implicats en aquest creixement, i és que cada treballador no feia només la seva feina, sinó que també col· laborava amb moltes més tasques. Recordo que, els dissabtes, quasi tot l'equip d'oficines anàvem a treballar sense que ningú ens ho demanés. Aleshores tots érem conscients de què aportàvem el nostre granet de sorra en la creació d'una gran empresa. Fa poc anys, el moment àlgid de la crisis va ser dur. Realment va durar poques setmanes, però alguns dies baixava a fàbrica i em produïa molta tristor el fet de veure aturades algunes màquines que habitualment treballen tant de dia com de nit. Davant de les expectatives futures de l'empresa, quina creus que pot ser la teva aportació? Com un dels treballadors més veterans de la casa, i a pocs anys de jubilar-me, el que considero més important és poder aportar la meva experiència a la gent jove que entra al departament i aprengui a desenvolupar uns bons productes. 7
Anna Pujadó Grau. Llevadora
La placenta i les cèl·lues mare
La placenta conté cèl·lules mare que serveixen com un gran sistema de recuperació. Foto: Anna Pujadó
I amb el cordó umbilical, què hi fem? El congelem? El deixem bategar?
La placenta és l’òrgan mitjançant el qual el fetus obté l’oxigen i els nutrients necessaris per poder créixer i desenvolupar-se dins de l'úter de la seva mare. Es tracta d’un òrgan compartit, és tant de la mare com del nadó. A través seu hi circulen partícules en ambdues direccions. Serveix de filtre però, tot i així, hi ha algunes substàncies que hi aconsegueixen penetrar, per exemple les drogues; per això, hi ha alguns medicaments prohibits durant l’embaràs. A part de ser un gran filtre, la placenta també conté cèl·lules mare, que són cèl·lules no especialitzades que poden convertir-se en diferents tipus cèl·lules de tot el cos. Serveixen com un gran sistema de reparació, ja que poden dividir-se sense límit per substituir altres cèl·lules que s’han fet malbé. Quan una cèl·lula mare es divideix pot ser una cèl·lula mare o pot convertir-se en una cèl· lula especialitzada, com un glòbul vermell o una cèl·lula cardíaca. En el moment del part, un cop el nadó ja és fora, tenim quatre possibilitats: Tallar el cordó de forma immeditada: Fins fa pocs anys era l’opció que s’utilitzava més ja que es desconeixia el funcionament de la placenta i els seus beneficis. La pròpia placenta i el seu contingut en sang es llençaven. La segona opció i la més actualitzada és esperar a què el cordó deixi de bategar, i així totes aquestes cèl·lules mare li arribin: recordem que per al nadó el millor banc de sang és el seu propi cordó umbilical. La quantitat de sang que té el nadó al cos és directament proporcional al seu pes. Per a un nadó d’uns 3.200 grams, el volum total de sang són uns 350 ml, d’aquesta quantitat entre 50 i 150 ml passen pel cordó; per tant, quan es talla el cordó, el nadó immediatament deixa de rebre la seva pròpia sang i el seu alt contingut en cèl·lules mare. D’altra banda, el fet d'esperar a què el cordó deixi de bategar mentre el nadó està a 8
sobre de la mare li facilitarà l’adaptació, ja que quan el nadó comença a expandir els pulmons també li arriba oxigen a través del cordó, i fa que la transició sigui més fàcil i gradual. A l’hospital d'Igualada, sempre que els pares ho vulguin s’opta per aquesta possibilitat. La tercera opció és la conservació de la sang de cordó per a ús propi: actualment hi ha diversos laboratoris que ofereixen la possibilitat de crioconservar la sang de cordó. Els pares contracten un laboratori que els hi proporciona un “kit” per a l’extracció de la sang de cordó que els porten amb ells el dia del part; la llevadora o el ginecòleg que atengui l’expulsiu pinçarà de seguida el cordó i n’extreurà tota la sang possible. Després s’envia al laboratori, on s’encarregaran de mantenir la sang congelada durant 20 anys. Donació altruista de la sang de cordó: Un cop neix el nadó es pinça de seguida i, mitjançant un equip per a l’extracció de sang, es punxa el cordó i s’extreu tota la sang, que va al banc públic de sang i teixits, on l’analitzen i quantifiquen i, si reuneix el criteris adequats, es congelarà perquè alguna persona la pugui utilitzar. Actualment aquesta possibilitat només s’ofereix en uns hospitals, ja que hi ha un alt índex de donacions. Segons la Fundació Josep Carreras, la probabilitat que una persona necessiti un transplantament de cèl·lules mare és d'una entre 20.000. Actualment, els banc públics de sang i teixit han donat 1.900 unitats de sang de cordó procedents de donacions altruistes i compten amb un total de 56.000 unitats. En el sistema privat, fins el dia d’avui s’ha realitzat un sol transplantament de les 50.000 unitats que hi ha congelades de forma privada.
9
Fisiològics Agramunt. Diana Martorell i Marc Martí
Companys des de la universitat, la Diana Martorell i el Marc Martí ofereixen consulta amb la idea d'estudiar a fons cada pacient de manera individual i alhora global
La Diana i el Marc a la seva consulta. Foto: RotecnaPress
Una relació forjada a la universitat i una enorme vocació pel món de la fisioteràpia i pel cos humà, van portar la Diana Martorell i el Marc Martí a obrir el seu propi centre, Fisiològics Agramunt. Conscients del moment de crisis que travessa l’economia, aquests professionals van apostar per crear una consulta familiar en la qual intenten ajudar al pacient de forma individualitzada. Quan us comenceu a plantejar obrir el vostre propi centre de fisioteràpia a Agramunt? Quan vam acabar la carrera, vam començar a treballar cadascú per la seva banda i, a mesura que es consolidava la nostra relació, el Marc va pujar aquí amb la idea de crear alguna cosa junts. Després de fer un estudi de mercat, vam observar un buit a Agramunt en el tipus de consulta que volíem fer, amb visites d’una hora en les que fem un estudi a fons del pacient. Vam estar tres anys buscant un punt d’estabilitat, i quan vam considerar que teníem l’equilibri entre la joventut, l’empenta i la petita experiència que podíem haver tret d’estar en l’àmbit hospitalari, ens llancem i decidim obrir. Què fèieu professionalment abans de tenir el centre? Jo treballava a l’Hospital de Santa Maria, a cavall entre la rehabilitació ambulatòria i domiciliària. Vaig començar a exercir de fisioterapeuta en l’àmbit de l’educació, donant classes d’higiene postural a diferents hospitals. El Marc va començar treballant a un gimnàs amb consulta privada i també en el món del bàsquet. Quan va venir a Agramunt, va estar quatre anys al club de futbol Cervera oferint el servei de fisioterapeuta. 10
Encara continuem en contacte amb l’Hospital de Santa Maria, on treballem durant els matins. Què va ser el més difícil de començar el negoci de cero? La logística i la burocràcia per obrir una consulta ben humil i familiar. Entenem que és necessari, però entre que esperes un permís de sanitat, que arriba des de la Generalitat i tot, no pots començar a tractar. És la part que menys ens agrada del que suposa portar la consulta, però al final ens ho maneguem entre els dos. Quina és la valoració que en feu del centre, cinc anys després de l’obertura? Estem molt contents. Hem nascut en temps de crisi, i en l’àmbit de la salut també es nota. Això ens ha fet millorar i la resposta de la gent creiem que ha estat bona. Ens intentem esforçar per solucionar problemes i, tot i que no sempre ho podem resoldre tot, hem aconseguit fidelitzar uns pacients que saben valorar la feina que fem i que, després d'una lesió, han considerat important el manteniment. Aquest tipus de pacient, que et ve a veure algunes vegades a l’any, s’agraeix molt, perquè el fet de poder acompanyar-lo és part de la gràcia de la professió. Quins són els serveis que oferiu als agramuntins? En consulta privada s’ofereix fisioteràpia en general però sobretot fem tractaments posturals. Tractem desequilibris musculars que s’instauren als pacients al llarg dels anys fruit de males postures. Tractem sobretot pacients traumatològics, dolors lumbars, cervicals, etc. La nostra feina és estirar del fil i aconseguir saber l’origen del dolor provocat pel desequilibri muscular.
Fisiològics Agramunt. Diana Martorell i Marc Martí
Fisiológics Imatges d'alguns dels tractaments que realitzen el Marc i la Diana. Foto: Fisiològics Agramunt.
Tot i així ens diferencia que el Marc té el màster en fisioteràpia esportiva, així els seus pacients acostumen a ser més esportius i els meus de posturologia i pediatria. També tenim servei d’acupuntura i, aquest any, volem començar amb un nou servei de psico-neuro-immunoendocrinologia, amb l’esperit de poder ajudar els pacients des d’una vessant més global. L’ideal de la nostra consulta és valorar el pacient de manera molt individual, però alhora molt global. La fisioteràpia és una eina més per ajudar el pacient i, com totes les ciències, té els seus límits i no ho pot solucionar tot. Creieu que la professió de fisioterapeuta és una professió reconeguda o, de vegades, es confon amb les ofertes de massatgistes? A poc a poc va millorant i cada vegada s’està valorant més. Sovint, quan dius que ets fisioterapeuta, amb el primer que et relacionen és amb fer massatges i no és l’única cosa que fem. Des del Col·legi de Fisioterapeutes s’està intentant abordar molt aquesta qüestió i, cada vegada més, la gent té en compte el paper del fisioterapeuta, i això és molt important. Hi ha molta competència deslleial en aquest sector. És un problema greu que cal abordar? Sabem que treballem en un sector on hi ha molta competència, i és responsabilitat de cada professional fer-ho d’una manera o d’una altra. No neguem que un bon massatge pot resultar agradable per a una persona, però s’ha de diferenciar un massatge d’un tractactament o d’un massatge terapèutic fet per un professional qualificat. No és el mateix.
Foto: Fisiològics Agramunt.
Quan es recomana visitar un fisioterapeuta professional? Això depèn del tipus d’activitat que facis o de la professió que tinguis. Sempre ho comparo amb els cotxes, que són una maquinària que no només portes al taller quan no s’engega, sinó que ha de tenir un manteniment constant. Amb el cos hauríem de saber que necessita activitat física, una bona alimentació i, de tant en tant, una visita al fisioterapeuta per afluixar tensions i buscar l’equilibri. Des de fa un temps, la teva germana Roser va instal·lar en aquest mateix espai la seva clínica dental. Són disciplines que poden ser complementàries en alguns casos? Moltíssim. La gent no pren consciència del vincle que hi ha entre l’odontologia i la fisioteràpia. Vam fer la formació en el món de l’articulació temporomandibular i les disfuncions que ocasiona abans que la Roser vingués aquí, fa tres anys. Moltes vegades ella té pacients que li venen amb molèsties bucals i resulta que és per una contractura muscular, aleshores ens els deriva i nosaltres els tractem. Quins reptes de futur us plantegeu per Fisiològics Agramunt? Humilment, continuar en la línia que estem. Estem contents per com ho estem fent i com els pacients ens responen. Part de la nostra responsabilitat és seguir formant-nos per ajudar més els pacients i buscar tècniques noves. Això, alhora, suposa un enriquiment personal. Les ganes les tenim i ens agrada la feina, per tant volem oferir més eines per acompanyar al pacient. 11
12
13
La biblioteca
La Biblioteca Municipal d'Agramunt compta amb 3.990 socis i un fons de 29.800 documents.
La Bepeta Coma, la Montse Vicens i la Carme Muntó, responsables de la Biblioteca. Foto: RotecnaPress
La Biblioteca Municipal Guillem Viladot d’Agramunt va obrir les seves portes l’any 1958 a la planta superior de La Caixa de Pensions del carrer Sió. Les seves instal·lacions van romandre durant 41 anys en aquest emplaçament, fins que el 1997 La Caixa va transferir les biblioteques als ajuntaments, i el d’Agramunt es va fer amb la seva propietat. Dos anys més tard, la biblioteca inaugurava les seves actuals dependències a l'edifici del Casal Agramuntí, llavors acabat de reformar. La seva nova ubicació va comportar una important novetat, que va ser la incorporació de la Biblioteca d'Agramunt a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat. Això va permetre que estès connectada amb la resta de biblioteques públiques de Catalunya. “Estar adherit a la xarxa t’obre a tenir molt més i també a optimitzar el que tenim”, explica la Carme Muntó, directora de la Biblioteca.
Quins serveis i activitats ofereix? Els principals serveis que ofereix la Biblioteca d’Agramunt són els de préstec i consulta de llibres, documents audiovisuals (pel·lícules, música, etc.), diaris i revistes. Des de finals de l'any passat, s'ofereix un nou servei de llibre digital per als usuaris de totes les biblioteques de la Generalitat. Aquest servei permet la descàrrega de llibres, a través de la plataforma eBiblio, en concepte de préstec durant un període de 21 dies. La Biblioteca compta, també, amb connexió a internet i, tot i que hi ha molta gent que s’hi connecta, la manera de fer-ho ha canviat. “Abans la gent venia més a fer ús dels ordenadors de la biblioteca; ara tothom ve amb el seu portàtil o tablet, i s’hi connecten pel wifi”, assenyala la Carme. 14
Des d’aquest servei municipal es realitzen diferents activitats, com presentacions de llibres o tertúlies literàries i clubs de lectura. Aquesta última va néixer l'any 2010 i està formada per dos grups d’unes 25 persones aproximadament, als que la biblioteca els subministra un llibre. Cada dos mesos es reuneixen per comentar-lo i compartir opinions. Per aquests grups hi ha dos torns establerts: un de tarda, el primer dilluns de cada mes, a les 17 hores, i un de nit, el primer dimarts de cada mes, a les 20.30 hores. Des de 2012 també hi ha un club de lectura infantil, que actualment compta amb vuit grups. “La finalitat del club de lectura és la de fer descobrir la lectura com una activitat de lleure agradable i engrescadora. En aquest espai el llibre és el protagonista i fa de reclam per dialogar, parlar i conèixer els punts de vista d'altres lectors i participar en activitats paral·leles”, exposa la Carme, que treballa en els preparatius d'una conferència sobre l'obra de Federico García Lorca per al 15 d'abril i una tertúlia amb l'escriptora Care Santos, el 6 de maig. D'altra banda, els centres educatius són les entitats amb les que la Biblioteca té més col·laboració, donant suport a totes les activitats d’animació a la lectura. “Des que es va obrir la Biblioteca estem seguint un pla de visites amb el propòsit que coneguin els serveis que oferim”, explica la Carme, i continua: “En aquestes visites es presenta el personal, es fa una breu història de la Biblioteca i s'expliquen les normes, funcionament i serveis, adaptant-nos a l'edat del grup”.
La biblioteca
L'any 1999, la Biblioteca es va traslladar a l'edifici del Casal. Foto: RotecnaPress
Des de l'any 2008, aquest servei municipal porta la lectura a les piscines municipals amb les Bibliopiscines, que, com explica la Carme, “es tracta d'una caseta de fusta, moblada amb prestatgeries dins del recinte de les piscines, amb un fons d'uns 300 documents, que obre cada dilluns a la tarda”. A més, la Biblioteca acull freqüentment exposicions de petit format, relacionades amb la literatura.
El dia a dia de la Biblioteca La Biblioteca Municipal està oberta els dimecres, divendres i dissabte al matí de 10 a 13 hores; a la tarda, hi podem anar dilluns, dimarts, dijous i divendres de 15 a 20.30 hores i, dimecres de 17 a 20.30 hores. Amb la Carme hi treballen la Bepeta Coma i la Montse Vicens. Les tres s’encarreguen d’atendre als usuaris, tot i que la Carme és qui realitza les tasques més administratives, com fer les comandes de llibres, gestionar el pressupost, preparar i coordinar les diferents activitats que es fan a la Biblioteca, etc. Pel que fa a l’ús de la Biblioteca, la Carme assegura que ha canviat molt en els últims temps: “El llibre de matèries ja no s’utilitza si no és per a algun projecte; la gent acostuma a buscar la informació per internet”. Però hi ha altres coses que no canvien: “El préstec de llibres infantils i de novel·les es manté, no hem perdut, ja que per la crisi la gent no acostuma a comprar tants llibres i utilitza aquest servei gratuït”, afegeix.
El fons de llibres Més de 29.800 documents conformen el fons de la Biblioteca d’Agramunt, composat per llibres, revistes, diaris, CDs i DVDs, els
quals procedeixen de partides pressupostàries de la Generalitat i de l’Ajuntament. Cada vegada que arriba un llibre nou, cal comprovar si està catalogat i localitzar-lo. Si es tracta d’un document que no té cap altra biblioteca, com acostumen a ser els llibres de temàtiques locals, s’ha de catalogar seguint un procediment molt reglat i
LES XIFRES DE LA BIBLIOTECA D’AGRAMUNT Número de carnets
Col·lecció
3.990 socis 29.800 unitats dividides en: • 24.000 llibres • 2.000 CDs • 3.000 DVDs • 500 documents electrònics • 3.100 exemplars en revistes • 55 subscripcions diferents
Usos durant el 2015
• 16.380 visitants • 14.550 préstecs dividits en: • 7.500 llibres • 2.200 revistes • 290 CDs • 2.400 DVDs • préstec interbibliotecari: • 730 expedicions • 913 rebuts 15
La biblioteca
“hem d'adaptar-nos als temps i a les necessitats canviants dels usuaris"
La biblioteca té un perfil d'usuari molt heterogeni que abasta totes les edats. Foto: RotecnaPress.
normatiu, per tal que totes les biblioteques puguin localitzar aquesta peça de la mateixa manera. Després, es classifiquen de la mateixa manera en totes les biblioteques, amb la classificació decimal universal, la qual divideix les obres en nou blocs temàtics diferents. L’entrada constant de nous materials fa que s’hagi de dur a terme una descatalogació dels llibres més antics. Per això, cada determinat temps, un servei de recollida passa per la biblioteca per endur-se els registres ja descatalogats a una central de préstec en la que trien allò que serveix. “Ara hem tret material de dret i informàtica de fa 15 anys, i guies de viatges, perquè són llibres que ja han quedat obsolets”, detalla la Carme. Els diaris es guarden durant tres mesos, ja que ocupen molt espai, i abans de donar-los de baixa es localitzen els articles locals per incloure’ls en un dossier de premsa. Les revistes, per la seva banda, es mantenen durant un temps de dos anys, tot i que encara es conserven exemplars de revistes històriques com l’Avenç, Sàpiens o Labores, ja que el seu contingut no es desactualitza.
Els usuaris La Biblioteca d’Agramunt té un perfil d’usuari molt heterogeni, que abasta des dels més infants fins als jubilats, passant per estudiants i mestresses de casa. “El perfil que menys ve, probablement, és l’home de mitjana edat”, apunten les bibliotecàries. Així, les dones es decanten més per agafar novel·les i revistes, mentre que els jubilats consumeixen més premsa i novel·la histò16
rica. Els joves, per altra part, no fan pràcticament ús del servei de préstec, sinó que aprofiten les instal·lacions de la biblioteca per estudiar. Els nouvinguts aprofiten també els serveis de la biblioteca, alguns per aprendre l'idioma i altres per accedir a internet.
El futur de la Biblioteca Segons les responsables de la biblioteca, “hem d'adaptar-nos als temps i a les necessitats canviants dels usuaris, sense perdre la nostra raó de ser, donar resposta a les necessitats informatives, educatives, culturals i promoure la lectura”. Pel que fa al futur més immediat, la Carme, la Bepeta i la Montse treballen en els preparatius del Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març, en què es farà la lectura d'alguns poemes amb acompanyament musical dels alumnes de l'Escola de Música d'Agramunt. Un altre esdeveniment que tenen molt present és la Diada de Sant Jordi, que aquest any es celebrarà a la Plaça del Mercat d’Agramunt. “La biblioteca es traslladarà a l'Espai Guinovart per transformar-se en una gran cova de lectura”, revela la Carme Muntó. A més, i com cada any, hi haurà una parada d'intercanvi de llibres i una altra amb llibres del fons de la biblioteca i algunes novetats. Serà també a partir del mes d'abril, concretament el primer dissabte de cada mes, que la biblioteca realitzarà “L'hora del Conte”, a càrrec d'associacions i voluntaris.
17
Teresa Duran
Cascades Victòria
Foto: Teresa Duran.
“El doctor Livingstone, suposo”. Aquesta frase mundialment famosa se’m va quedar gravada només escoltar-la. Fou pronunciada pel periodista Henry Morton Stanley el 1871, en trobar-se amb l’explorador que havien donat per perdut al cor d’Àfrica. La curiositat em va portar a llegir la seva biografia i desitjar anar a conèixer una de les seves troballes més grans: les cascades Victòria, a Zimbabwe. El petit aeroport de Victoria Falls ens dóna la benvinguda a unes terres dotades d’una naturalesa exuberant que amaguen una de les grans meravelles naturals. Les cascades Victòria formen la cortina d’aigua ininterrompuda més llarga del món, un dels espectacles naturals més impressionants del planeta. Batejades pels nadius makalolo com “mossi-oa-Tunya” (el fum que trona), mostren el poderós salt d’aigua del riu Zambesi, a la frontera de Zàmbia i Zimbabwe. Van ser declarades Patrimoni de la Humanitat fa més de 20 anys, i no sense motiu: tenen una amplada de prop de dos quilòmetres i 108 metres d’alçada, ni més ni menys que el doble que les cascades del Niàgara, amb un impressionant cabal que només podria comparar-se amb el de les cascades de l’Iguazú. L’aigua es precipita a l’abisme per una sèrie de congostos basàltics, aixecant un núvol de rosada que es pot veure a més de 20 quilòmetres de distància i crea la màgica visió del arc de Sant Martí durant les hores de sol. En canvi, durant les nits de lluna plena, en algunes èpoques de l’any, es pot gaudir del meravellós moonbow, “arc de sant Martí de la lluna” o “arcoiris de medianoche”. 18
La Teresa en el seu últim viatge a Zimbabwe. Foto: Teresa Duran.
La inundació anual té lloc entre febrer i maig, amb un pic a l’abril dins de la temporada de pluges, i fa que augmenti no només el cabal sinó també l’aigua vaporitzada que s’aixeca després del salt creant un fenomen de pluja invertida, sol radiant, cel sense núvols i la pluja pujant des de baix, fet que fa gairebé intransitable el recorregut per la seva vorera. Durant la temporada seca, de setembre a desembre, els més agosarats poden visitar un lloc conegut com la “Piscina del Diable”, una formació rocosa on aquests valents poden viure la inoblidable experiència de banyar-se, nedar i abocar-se al majestuós salt d’aigua des del precipici. Però les opcions durant la visita no acaben aquí. Atrevir-se amb una aventura de ràfting, gaudir de l’incomparable espectacle en un vol amb helicòpter, explorar paisatges irrepetibles a lloms d’un elefant o relaxar-se a bord d’un vaixell contemplant la posta del sol al riu Zambesi, fan que la visió d’aquesta imponent meravella de la naturalesa sigui simplement sorprenent i commovedora.
19
Oriol Pla – XANGAI
Xangai, ciutat d’oportunitats
“El tema burocràtic i legal és complicat, però feina n'hi ha i, si ho tens tot en ordre, és un país on hi ha moltes ofertes”. estava acostumat. “Per sort per a mi a la feina no sóc l’únic expatriat i cada dia parlo català, la qual cosa s’agraeix”, comenta. A més, l’Oriol i la Mireia participen en moltes de les activitats que realitza el Casal Català de Xangai. “Celebrem les típiques festes i tradicions catalanes, i intentem mantenir els costums. A part d’això també tenim un grup d’amics amb els que ens solem trobar habitualment després de la feina i els caps de setmana”, i afegeix: “En una gran ciutat com Xangai l’adaptació es fa més senzilla que en un altre punt del país, perquè hi pots trobar les mateixes facilitats que en qualsevol ciutat europea”. Pel que fa als horaris, sí que són una mica diferents, assenyala l’Oriol. “A les 12.00 com a molt tard ja dinen, però el que més es nota és la diferència horària amb Catalunya”, explica. Així, el dia a dia d’aquest agramuntí es desenvolupa entorn de la seva feina: “Surto de casa a les 8 del matí per ser a les 9 a la feina, ja que està una mica apartada del lloc on vivim. L’hora de dinar és entre les 12 i la 1 del migdia, però el cert és que els xinesos mengen a totes hores. La tarda s’allarga fins a les 7 aproximadament, tot i que molts dies quan arribo a casa continuo treballant, ja que per la diferència horària, sis hores més que a Catalunya, és una hora en què puc parlar amb els meus companys de Barcelona”. Instal·lat al centre geogràfic de la ciutat, al barri de Jing’an, l’Oriol comenta que els edificis d’allà són molt diferents. La gent viu en complexos que estan formats per gratacels amb molts pisos. “Nosaltres estem en una planta 17 d’un total de 35, i el complex està format per vuit edificis, on hi cabria tota la població d’Agramunt”, detalla.
L’Oriol amb la seva família en una visita a Xangai. Foto: O.P.
La feina va ser el motiu principal pel qual l'Oriol Pla va marxar a Xangai amb la Mireia, la seva parella, fa aproximadament un any, quan l’empresa on treballa el va destinar a la ciutat xinesa per tal que es fes càrrec del departament de certificació de producte i gestionés un equip d’inspectors. “Durant el 2014 hi vaig anar tres vegades, la primera totalment a cegues i les dues últimes amb una mica més d’idea de veure com funcionava tot i prendre nota de la nova feina i de la vida xangainesa”, explica. Tot i ser lluny de casa, l’Oriol assegura que no li ha costat molt adaptar-se al país tot i ser un entorn molt diferent al que fins ara 20
Tanmateix, assenyala que la cerca de pis va ser tota una aventura: “Els pisos són caríssims, estan en plena bombolla immobiliària i, si et veuen estranger, t’ho intenten colar tot. Una vegada ens van arribar a ensenyar un pis mentre hi havia uns llogaters dormint”, assegura l’Oriol, que va estar tres setmanes vivint en un pis de forma temporal, fins que va trobar-ne un que li agradava i s’adequava al seu pressupost. En l’àmbit laboral, segons explica l’Oriol, “és difícil aconseguir els permisos necessaris per treballar”. En aquest sentit, a Xina es necessita tenir un permís de residència per tenir feina i, a l'inrevés, un permís de treball o d’estudi per obtenir el permís de residència. “El tema burocràtic i legal és complicat, però feina n'hi
Oriol Pla – XANGAI
ha i, si ho tens tot en ordre, és un país on hi ha moltes ofertes i oportunitats”, puntualitza.
“En una ciutat gran l’adaptació es fa més senzilla que en un altre punt del país”.
Respecte al nivell de vida a Xangai, l’Oriol apunta que és més car que a Barcelona, sobretot pel que fa a l’alimentació, i és que productes com l’oli d’oliva, la tonyina o el pernil salat tenen un preu excessivament elevat, ja que són d’importació. Els sous són més alts que a Catalunya, tot i que la diferència salarial entre les ciutats i els pobles xinesos és molt gran. El fet de treballar majoritàriament amb estrangers fa que l’Oriol no tingui molta relació amb la gent del país. Tot i així, assegura que “a Xina cal aprendre ràpid l' idioma pel teu propi bé, ja que és un país on has de negociar per tot”. En aquest sentit, afirma tenir algunes dificultats comunicatives, ja que la majoria dels xinesos no parlen anglès o tenen un nivell molt bàsic. En el seu temps lliure, aquest agramuntí acostuma a practicar esport i juga en un equip de futbol set, amb el que participa en una lligueta. A més, l’Oriol aprofita els dies festius per viatjar pel continent asiàtic i conèixer Xina i la seva cultura. “La veritat és que hi ha bastants pobles amb racons molt bonics i que no són gens coneguts com ara els pobles de l’aigua amb canals similars a Venècia o els famosos parcs naturals on s’han inspirat pel·lícules com Avatar. La situació geogràfica de Xanghai ens permet viatjar a països del sud-est asiàtic en poques hores”, detalla. Sobre la cultura i les tradicions xineses, l’Oriol destaca que Xina és una país amb molta tradició del te i de la medicina natural. Explica, també, que “quan vas al metge pots escollir entre la medicina tradicional xinesa o la occidental”. Un altre fet que per als xinesos és molt important és l’any nou xinès que segueixen mantenint segons el calendari llunar i cada any s’escau en una data diferent. Durant la seva celebració, que dura una setmana, “tothom aprofita per reunir-se amb la família i els amics”. L’Oriol valora positivament l’oportunitat de poder viure a altres països, i és que anteriorment ja havia estat vivint durant cinc mesos a Dinamarca, amb una beca Erasmus. Des de llavors sempre ha tingut al cap l’opció de viure fora, ja que considera que “és una experiència molt enriquidora, tant a nivell professional com personal”. Si algun dia visitem Xina, l’Oriol ens recomana veure Pequín i la muralla xinesa. “Si tens sort de venir en una època en què no hi hagi molta gent, Pequín és molt bonic i té molta història, temples, la ciutat prohibida…”. Els pobles petits i tradicionals del país i els seus paisatges són també un gran atractiu turístic.
L’Oriol i la Mireia (la seva parella). Foto: O.P.
MÉS PERSONAL Què és el que més t’agrada de Xangai? La gran varietat de gent que hi viu i les oportunitats que et dóna. Com definiries els xinesos? És difícil generalitzar, ja que són molta colla i hi ha molta diversitat, però acostumen a ser bastant tancats i van molt a la seva. El teu menjar xinès preferit: Es pronuncia “xiaolongbao” i s’escriu 饺. És una espècie de ravioli farcit que es cuina al vapor i porta una sopa a l’interior. Els més típics són de carn, però n’hi ha de diferents varietats. Alguna expressió o paraula típica del país: “Laowai”, que seria equivalent al nostre guiri. Un indret de Xangai que et recordi a Agramunt: És una ciutat molt gran i amb molts contrastos. No tenen res a veure. Què és el que més trobes a faltar del poble? Sobretot la família i els amics. Què t’emportes a la motxilla després d’uns dies a casa? Torrons d’Agramunt i embotit. Allà pots trobar de tot, però generalment tot el menjar occidental és caríssim. Penses tornar a Agramunt en un futur? De moment aquí estic molt bé, encara em queden dos anys de contracte, però sí que vull tornar. La veritat és que com a casa, res. 21
22
23
25 anys de Companyia Teatredetics
“El principal objectiu de Teatredetics aquests 25 anys ha estat recuperar el teatre més primitiu”. 25 anys són els que separen aquests cartells i la representació de Glups! . Foto: CompanyiaTeatredetics.
En Jaume Figuera, la Mireia Olcina i l'Albert Malet, membres de la Companyia Teatredetics. Foto: RotecnaPress
Aquest Nadal la Companyia Teatredetics va representar Glups!, coincidint amb el 45è aniversari del grup teatral i el 25è de la companyia, i van aconseguir que s'esgotessin les localitats en les tres representacions que es van fer.
L'acta de fundació de l'associació va suposar el primer pas cap a uns estatuts que, després de molts esforços, arribaven l'abril de 1994. Un any més tard, es constituïa la junta, amb el Tonet Miralles com a president.
Aquesta no era la primera vegada que Glups! es portava a l'escenari del Casal Agramuntí. L'any 1990, el Grup Escènic Agramuntí celebrava els seus primers 20 anys d'història. “Volíem fer alguna cosa sonada pel nostre aniversari i vam decidir fer Glups!”, explica en Jaume Figuera, president de la companyia durant 15 anys. “Als cartells de Glups! de 1990 apareix el logotip del Grup Escènic Agramuntí i, per primera vegada, el de Companyia Teatredetics. Queda ben clar que la Companyia Teatredetics era Grup Escènic Agramuntí, ja que volíem que la gent no perdés el rastre i sabés que érem els mateixos”, afegeix.
“El principal objectiu de Teatredetics aquests 25 anys ha estat recuperar el teatre més primitiu, perquè el teatre neix abans que la paraula, com un ritual en plena natura, a l'aire lliure, relacionat amb les pintures rupestres”, explica en Jaume Figuera.
Atès que la companyia cada vegada sortia més de la vila i la denominació de Grup Escènic d'Agramunt era un gentilici, es va creure necessari trobar un nom per al grup. D’altra banda, “el que preteníem era no encasellar-nos en el teatre de text, que fins aleshores havia estat exclusiu del Grup Escènic Agramuntí, i vam obrir molt més el concepte de teatre a diferents gèneres i varietats, per tal que el públic d'Agramunt pogués veure més d'un gènere en particular, i arribar a més gent”. Aquestes raons van portar a escollir el nom de Companyia Teatredetics, que encara es manté a l'actualitat. 24
Darrere del teló Les particularitats de cada espectacle han fet que el número de membres de la companyia variï constantment. No obstant això Teatredetics ha comptat des dels seus inicis amb un grup d'unes 20 persones, d'un ampli ventall d'edats, que han dut a terme tot el treball previ a cada funció, el qual s'ha finançat amb la recaptació dels seus espectacles. Organitzant-se en petits equips i treballant en un petit obrador de torrons, aquestes persones, algunes de les quals també pugen després a l'escenari, han preparat vestuaris, perruqueria, maquillatge, escenografia, etc. Durant aquests 25 anys el grup teatral ha interpretat prop d'unes 50 d'obres, moltes d'elles amb el segell del Jaume Figuera, que, defugint el teatre de text, ha creat i dirigit una vintena d'innovadors espectacles visuals “que entren per la
25 anys de Companyia Teatredetics
La Companyia Teatredetics va interpretar Glups! el passat nadal al Casal. Foto: Companyia Teatredetics
vista i no per l'oïda”, com ell mateix explica. Disconcerto, A Viladot. In Memoriam, Tnumarga, els colors de la memòria, Hidra, La Mordaza, La Guitarra. Cuatro poemas, cinco espadas, seis doncellas, O/ Món, GASS i Ritual, són alguns exemples d'aquestes creacions. La companyia també ha representat obres sota la direcció de la Núria Sorribes (Torna-la a tocar Sam, Te i simpatia, Ai, Carai), la Teresa Vilanova (Amb ràbia al cos) i el Xavier Burgués (El rei que no reia).
Fora de l'escenari convencional L'allargament de les obres del Casal Agramuntí féu que l'entitat no tingués un escenari on representar els seus espectacles. En no disposar d'un espai, amb molta imaginació, Teatredetics va buscar la manera de continuar fent teatre i, aprofitant el llegat artístic de la vila, de Guinovart i Viladot, la companyia va crear nous espectacles escenificats a emplaçaments tant emblemàtics com la Plaça de l'Església o l'Espai Guinovart. La companyia ha actuat amb èxit, també, a diferents llocs de Catalunya: primera i segona Roda de Teatre Amateur de Catalunya, Fira Mediterrània de Manresa (tant sobre d'un escenari com al carrer), Fira del Teatre de Tàrrega, i fins i tot Veneçuela han estat alguns dels escenaris en els que Teatredetics ha deixat la seva empremta.
L'any 2002 l'agrupació tingué el repte d'inaugurar la Transegre de Balaguer amb un macroespectacle creat també pel Jaume Figuera, Sicoris: “Allà no es podia fer teatre de text, havia de ser visual, amb la dificultat afegida de què no era un espai tancat, sinó un lloc obert, amb el riu al mig que feia de barrera amb el públic”, detalla en Jaume, i continua: “Hi havia milers de persones de públic, i vam jugar amb unes lletres grans, amb focs d'artifici, i vam posar al riu prop de 1.000 fanals fets de paper”.
Una estreta relació amb el Carnestoltes Per un cúmul de circumstàncies, Teatredetics ha tingut una llarga relació amb el Carnestoltes d'Agramunt d'ençà que es començà a celebrar, fa 30 anys. “La idea del Carnestoltes va néixer com un pack on hi havia la rua, el judici i tot el programa que formava la festa i que tenia una vessant teatralitzada en els seus primers anys”, argumenta en Jaume, que ens revela que el vestit del Rei Carnestoltes es va fer amb la roba del matalàs de la seva padrina. Per crear aquests vestuaris, en Jaume comenta que va estar buscant informació local del Carnestoltes de temps de la República, i va trobar que en aquella època la gent llogava una disfressa, que acostumava a ser a ratlles, i que es deia dòmino. 25
25 anys de Companyia Teatredetics
L'any 2002, Teatredetics portava la Revolució Francesa al Carnestoltes d'Agramunt. Foto: Companyia Teatredetics
La idea de “Lo Cagarro”, originària d'aquest veí de la vila, va veure la llum l'any 2000, tot i que, com explica, va ser proposada moltes vegades els primers anys de Carnestoltes, “però la gent ho veia com una cosa sacrílega, fins que, finalment, vam tirar pel dret”. Dos anys més tard, el 2002, Teatredetics preparà un enorme espectacle que ens va portar fins a la França de finals del segle XVIII, en plena època de la Revolució. “Aquell any va ser la primera vegada que Teatredetics va cobrar per organitzar la teatralització de Carnestoltes, i és que vam portar un desplegament amb carruatges, cavalls i fins i tot, una guillotina”.
El caliu del públic En un grup com Teatredetics, les sensacions que reben del públic són molt diferents, ja que existeix una gran diferència entre actuar en un escenari, darrera d'una cortina de llums, i fer-ho al carrer, on finalment és el públic qui ho modula tot. “Tenim un públic molt fidel que ens acull amb estimació però amb exigència, la qual cosa ens porta a millorar”, sentencia la Mireia Olcina, actual presidenta de l'entitat, que afirma sentir una gran “adrenalina” cada vegada que puja a un escenari. “Aquest sentiment és el que et fa tornar a pujar”, afirma.
Sicoris va inaugurar la Transegre de Balaguer l'any 2002. Foto: Companyia Teatredetics 26
27
Associació TradiSió
Els gegants vells En el llibre de Joan Amades Gegants, nans i altres entremesos de 1934, l’autor ens parla d’Agramunt com un lloc que li consta que pot tenir tradició de gegants, però que no ho ha verificat. De moment ens quedem amb una simple suposició. El mateix autor, però ens certifica en l’edició del Costumari Català (1950-1956) que Agramunt tenia gegants (volum V, pàg.114): "Havien fer una gran processó, presidida per una àliga i uns gegants fa molts anys desapareguts, i amenitzada per un ball de bastons". A banda d’aquesta cita, Amades ens fa un obsequi de gran valor. Ens reprodueix un gravat d’aquests antics gegants (volum III, pàg. 4). Aquesta reproducció és l'única referència que fins ara hem sabut trobar dels anteriors gegants agramuntins i, per tant, n’és un baluard indispensable en el cas de tirar endavant el projecte de reintroducció. Així doncs, tenim uns gegants precaris però encara actius, i uns d’anteriors que, ara per ara, ens són poc familiars. Si fem cas de les dades dels folkloristes, es pot admetre que l’anterior figura de l’àliga i els gegants van coexistir força temps. No es que es pretengui tornar enrera, pero hi ha diversos aspectes que estimulen aquesta retrobada. Després que la figura de l’au més majestuosa, no només del cel, sinó també del conjunt processional català, tornés a ser la reina del seguici de Festa Major d’Agramunt, la idea de recuperar uns gegants ben propis té un encant especial.
Els gegants d'Agramunt (1908). Font: Joan Pedrós
Actualment, a la vila d'Agramunt els gegants són grans, a excepció de la senyoreta Pom d'Or, coneguda com la Gegantona, que encara és ben jove i sense parella. Quan parlem dels gegants de seguida identifiquem aquesta parella que rodola des de l’any 1957, i que són coneguts com el Rei i la Reina. Cal dir que són d’un motlle comercial i que, per tant, alguna que altra vegada n’hem vist d’iguals en algun altre indret, tot i que amb roba i colors diferents. Els gegants actuals, doncs, són d’edat avançada i podríem dir ja que històrics, però no són els únics que ha conegut la vila d’Agramunt. Si tirem una mica enrere, ens trobarem una altra parella de gegants, de la qual en sabem ben poc. 28
Si ens fixem en el gravat del Costumari, podem identificar un típic gegant moro i una companya de la qual es pot especular el seu posicionament de parella. Això ens duu a recordar que tenim una llegenda que ens suggereix instintivament una relació simbòlica dels personatges dels vells gegants amb els protagonistes de la història. El rei de Tremecen i la Petronel·la o Delfina són els personatges que poden retornar aprofitant la il·lusió en el projecte de la nova (inspirada en la vella) parella de gegants. Aquests gegants, que retornarien amb el mateix aspecte i pes reduït, necessiten una colla que els hi doni vida. Per aquest motiu, l’Associació TradiSió estarà els cinc dissabtes del mes d’abril a la plaça de l’església a partir de les 5 de la tarda, per tal que tothom que ho desitgi pugui provar la imatgeria festiva actual (gegants, gegantona, àliga...) i mirar de configurar una colla per a l’arribada dels vells gegants. Tothom hi és convidat.
29
Rutes: el túnel de Montclar
Un recorregut amb el que conèixer la història del Túnel de Montclar d’una forma saludable.
Més de 500 persones han participat en la VI edició de la ruta pel túnel de Montclar. Foto: Castells de Lleida
El túnel de Montclar, pel que hi circula el canal d’Urgell, fou una de les obres d’enginyeria més importants del segle XIX. Cinc quilòmetres de recorregut, sis metres d’amplada, quatre i mig d’alçada, són algunes de les dades més significatives d’aquest projecte, en el qual van treballar més de 6.000 persones i que va ser tot un repte en aquella època. Durant els mesos de gener i febrer, aprofitant que el canal es buida per realitzar les tasques de manteniment, l’empresa Castells de Lleida prepara una ruta a peu per conèixer a fons la historia i l’envergadura del Canal d’Urgell al seu pas per Montclar, una experiència de senderisme que combina l’esport i la salut, a la vegada que ens introdueix en la cultura del nostre territori.
Comencem la ruta! La boca nord del túnel, a pocs quilòmetres del poble de Marcovau, és el punt de sortida d’aquesta excursió, que normalment comença a dos quarts de nou del matí. Allà els participants reben les instruccions referents a seguretat d'un guia que també realitza una introducció a la història de l’indret i del túnel. Així, després de caminar poc més de 20 minuts, es troba l’entrada al túnel. “És un recorregut molt interessant, perquè a mesura que vas entrant al túnel, cada vegada es fa més fosc, fins que arribes a la foscor absoluta i només veus una petita llum al final del túnel”, explica en Ramon Orpinell, director de Castells de Lleida, que, per aquest motiu, recomana fer la ruta amb una llanterna i amb botes d’aigua, ja que a l’interior del túnel hi circula aigua. 30
Continuant recte, i amb l'ajuda de la llum artificial, es poden apreciar els detalls de l’interior d’aquesta obra: a mesura que avança la ruta, arribem a estar 15 centímetres per sota del nivell al que comença l’excursió. “Això es deu a què el túnel té un desnivell de tres centímetres cada mil metres”, senyala en Ramon. A la sortida d’aquest lloc, l’itinerari continua fins arribar al poble de Montclar, on es pot visitar el seu castell, que data del segle XIV, i així conèixer el vincle que manté amb el canal i la mina de Montclar, com també es coneix el túnel. Enlairada a la part alta del poble, aquesta casa noble compta amb unes magnífiques vistes que arriben finsa la serra del Cadí. “Des del castell es pot veure el monòlit que encara existeix, i que va servir per guiar la construcció, doncs el túnel es va començar des de les dues puntes”, detalla el Ramon. Després d’un petit descans, es reprèn la marxa fins arribar al mateix punt de sortida.
Una experiència senderista La ruta pel túnel de Montclar i pel Canal d’Urgell és un perfil d’excursió molt light per gent que està acostumada a caminar i per un públic molt familiar, atès que és en terreny pla, i no té pràcticament cap perill. Més de 500 persones procedents d’arreu de Catalunya han pogut gaudir aquest any, en la seva sisena edició, d’aquest recorregut senderista, sent aquesta una bona manera de posar-se en forma i prevenir malalties cardíaques, a la vegada que coneixem el nostre patrimoni.
31
Blanc i Negre 2
Carretera de Cervera, s/n km.19 – Agramunt 973 39 12 13
Peu de porc desossat farcit de botifarra amb bolets
En Bele Ortiz, responsable del Blanc i Negre 2. Foto: RotecnaPress
Més de 50 anys escriuen la historia del restaurant Blanc i Negre d’Agramunt, un dels espais més emblemàtics de la vila, i que actualment regenten en Bele Ortiz i en Francesc Canes. Van ser els pares del primer els que van inaugurar el negoci després de molts anys treballant en l'hosteleria: "Els meus pares van tenir el Casal Agramuntí durant 15 anys, i després van obrir el Blanc i Negre 1, al Carrer Jaume Mestres d’Agramunt”, explica en Bele. Amb el pas del temps i la incessant arribada de clients, aquest espai es va quedar petit i es va donar un pas endavant, desplaçant-se a un local més gran, a la carretera de Cervera, l’any 1988, adoptant el nom de Blanc i Negre 2. Des d’aleshores, el restaurant ha estat en constant creixement, obrint nous espais, sempre d’acord a la demanda dels clients del negoci. “En un primer moment vam obrir amb una sala, al cap de dos anys vam fer el menjador, després el jardí i, a poc a poc hem anat creixent fins tenir un restaurant amb capacitat per 500 comensals”, detalla en Bele. La sala més recent va ser inaugurada el mes de maig de l’any passat, adreçada a un client més jove, amb una carta més italiana formada per pizzes i pasta a uns preus més assequibles. “Els divendres i dissabtes a la nit obrim la sala amb aquesta carta més informal; els dissabtes al migdia i els diumenges la vestim de restaurant per tot tipus de celebracions, com bodes, comunions o banquets, amb la carta del restaurant”, explica, i afegeix: “Ara la gent es gasta menys en aquest tipus de celebracions, ja que no es celebren tant com fa 15 anys”. La cuina de mercat amb un toc d’autor i els productes de proximitat caracteritzen la carta del restaurant, en la que hi trobem plats com el llenguado amb torró d’Agramunt, un dels emblemes de la casa, present a la carta des del primer dia. El plat del gust d’en Guino rendeix homenatge a l’artista local, que va dissenyar les cartes del restaurant. Aquest és un dels més carac32
Ingredients: PEL GARRÍ: Un peu de porc, una ceba, un all, un porro, una
pastanaga, botifarra negra, botifarra blanca, crepina de porc, tomàquet, salsa espanyola i crema de llet. 1 hora. GRAU DE DIFICULTAT:
Elaboració: Primer bullirem els peus de porc durant una hora i tres quarts. Per una banda farem el sofregit per al farciment amb ceba, porro, pastanaga, botifarra negra i botifarra blanca. Després agafarem el peu de porc i el desossarem per posar el sofregit al mig i, seguidament, l’embolicarem amb la crepina de porc per fregir-lo a la paella amb una mica d’oli. Amb el mateix oli, tornarem a posar una mica de ceba, porro i pastanaga per fer un sofregit al que hi afegirem una mica de tomàquet, salsa espanyola i crema de llet. Després ho passarem pel passapuré. Una vegada ho tinguem, ho posarem a sobre del peu de porc, amb uns bolets saltats per decorar el plat.
terístics del restaurant i està format per carn de porc, mongetes, escalivada i patates al caliu, les menges que més agradaven al Guinovart. Aquesta cuina de proximitat és present també a la carta de postres, en la qual hi trobem el gelat de torró i de xocolata a la pedra. Després d’uns anys una mica més fluixos, en Bele veu el futur amb optimisme: “Durant el 2015 la cosa ha millorat i, tot i que no és com al 2008 o 2009, estem contents”. Així, de cara a la primavera, els responsables del Blanc i Negre 2 volen condicionar el que va ser la primera sala i el menjador principal, per posar-ho en consonància amb la zona nova. “A l’estiu obrirem també una terrassa per fer sopars”, afegeix en Bele.
33
El Museu del cerdo, un espai de culte a la tradició
La família Martínez Soto recopila, des de fa més de 40 anys, articles d’arreu del món relacionats amb aquest animal.
El Museo del Cerdo, a El Burgo de Osma, acull més d'onze mil articles referents al porc.
Els responsables de l’hotel Virrey Palafox, a El Burgo de Osma, van començar als anys 70 a convocar les Jornadas Rito-Gastronómicas a aquesta localitat soriana. Poc després, l’esdeveniment va convertir-se en tota una celebració, integrant infinitat d’activitats lúdiques i culturals, com cercaviles, concerts, desfilades de moda tradicional i els pregons matancers, alguns d’ells escrits i llegits per personatges il·lustres, com Camilo José Cela. Arran d’aquest esdeveniment, la família Martínez Soto, propietaris de l’hotel, ha anat recopilant una ingent quantitat de material de tot tipus, sempre relacionat amb el porc. Tant és així que, aquesta particular col·lecció s'ha convertit en el Museu del Cerdo, un espai amb 700 metres d’exposició que allotja al voltant d’onze mil articles: ceràmiques, teles, tapissos, estris relacionats amb la matança, pintures, una extensa col·lecció de peces procedents de diferents països del món i, fins i tot, una pintura de l’artista burgalès Vela Zanetti. El recorregut d’aquest museu es divideix en sis blocs temàtics recolzats amb diversos panells explicatius: La Matança: Aquest espai mostra quines són les fases de la matança tradicional soriana, els productes que s’obtenen del garrí segons comunitats autònomes, receptes de cuina i alguns estris enginyosos relacionats amb aquest procés. El porc, una extensa família: En aquesta secció es poden conèixer les dades biològiques d’aquest animal, quines són les races més esteses a escala mundial i les diferents varietats autòctones presents a Espanya. 34
El porc al món i a la historia: Interessantíssimes peces de porcellana procedents de Filipines, un corral xinès amb animals de terracota i una infinitat de creacions d’arreu del món integren aquest espai que il·lustra sobre la presència del nostre protagonista, el porc, en els diferents períodes de la historia, la cultura i l’art. El porc entre els sants: Sabíeu que 61 sants rendeixen culte al porc? Sant Martí, Sant Anton, Sant Blai, etc., són personatges relacionats amb aquest animal i dels quals se’n pot conèixer més en aquest museu. Els porcs més famosos: Els personatges més recordats de la nostra infància tenen cabuda, també, entre les parets d’aquest espai sorià que recull les vivències dels tres porquets, Miss Peggy, Hamm, Porky, Babe, entre molts altres. Sala infantil: Els més petits tenen el seu espai en aquest museu, on poden jugar i realitzar diferents tallers relacionats amb la cultura porcina. El museu compta amb una biblioteca turística gastronòmica en la que es poden trobar llibres monogràfics de totes les èpoques. D’aquesta manera, els gerents del museu han aconseguit canviar la perspectiva d’aquest animal, fent del porc un autèntic element d’estudi i tradició, i és que al final, bé val la pena tenir un espai dedicat íntegrament a aquest animal del qual, com ja sabem, s’aprofita tot.
35
"Smart City"
Ciutats intel·ligents ideades per facilitar el dia a dia dels ciutadans a través de les noves tecnologies.
‘Smart Green City Lleida’
Al 2015, Barcelona va ocupar la primera posició del rànquing mundial de ciutats intel·ligents.
En una societat cada vegada més exigent, el nou model de metròpolis que està sorgint sota el nom d’smart city mira de donar resposta a la creixent demanda de serveis més eficients i sostenibles. Esdevenir una ciutat intel·ligent és, actualment, un dels principals objectius de molts ajuntaments; tot i això, aconseguir-ho no és fàcil, ja que es requereixen importants inversions econòmiques, una clara aposta per les noves tecnologies i, en definitiva, el convenciment de trencar amb el model tradicional de ciutat.
Què és? Una smart city és aquella ciutat que utilitza els avenços tecnològics per posar-los al servei de la ciutat i del ciutadà, amb l’objectiu de millorar la relació entre les persones i el seu entorn urbà. Aquesta conversió de ciutat tradicional a ciutat intel·ligent es realitza a través de la implantació progressiva de diferents tipus de dispositius com poden ser panells informatius per facilitar l’aparcament i la mobilitat, una il·luminació intel·ligent per reduir el consum energètic, aplicacions mòbils que faciliten l’accés a la informació que genera la ciutat o sensors que mesuren la qualitat de l’aire i el soroll. No hi ha límits en la llarga llista d’innovacions tecnològiques que tenen cabuda dins del concepte de ciutat intel·ligent.
Ciutats ‘Smart City’ A l’estat espanyol, fa 4 anys es va crear la Xarxa Espanyola de Ciutats Intel·ligents, que va començar amb 25 ajuntaments i ja en suma 58. Precisament, aquest 2015 Barcelona s’ha situat en la primera posició del rànquing mundial d’smart cities, per davant de ciutats com Nova York o Londres. L’ajuntament de la capital catalana té en marxa un gran projecte d’smart city que, inversió rere inversió, li permet augmentar i millorar la relació 36
Lleida també té en marxa el seu propi projecte de Smart Green City, que contempla una ciutat compromesa amb el seu entorn amb unes infraestructures que fan ús de les innovacions tecnològiques per facilitar la interacció dels ciutadans amb els elements urbans. Entre els projectes que ja s’han posat en marxa a la capital lleidatana hi ha la gestió eficient del reg als parcs i jardins de la ciutat, en funció de les condicions ambientals, o la instal·lació de plaques fotovoltaiques en diferents edificis per generar energia. Lleida Smart Green City disposa també d’una aplicació mòbil basada en realitat augmentada que permet a l’usuari conèixer, localitzar i promocionar els punts sostenibles de la ciutat. Aquesta plataforma ofereix informació sobre el camp de visió que l’usuari té a través del seu dispositiu mòbil, mitjançant l’escaneig de l’entorn.
dels barcelonins i dels turistes amb la ciutat. A través del programa BCN Smart City la ciutat ha posat en marxa 180 projectes diferents amb un objectiu comú: construir una nova Barcelona més sostenible, inclusiva i productiva.
Qui finança les smart cities? Amb la idea d’utilitzar el boom de les smart cities per potenciar la recerca i la innovació tecnològica, la Unió Europea disposa d’una partida de 365 milions d’euros per invertir en aquelles ciutats amb projectes en aquesta línia. D’altra banda, els ajuntaments també fan ús de la seva partida d’inversions, amb recursos públics i privats, per finançar part dels seus projectes per esdevenir una smart city. A l’altre costat, ens trobem les empreses que es beneficien d’aquest boom, on fàcilment podem trobar el nom de grans companyies energètiques i de telecomunicacions que volen fer-se amb una part del pastís i signen contractes milionaris per portar a terme projectes de ciutat intel·ligent.
37
TRIVIAL
SUDOKU
1. Quina de les següents característiques sobre la pesca industrial no és correcta?
Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.
A/ El vaixell arriba cada dia a un port diferent. B/ És una pesca no selectiva. C/ Es realitza amb gran vaixells. D/ El període de feina pot ser de setmanes o mesos.
7
5 4
9
5 2. Quin és el factor més determinant a l’hora d’influir en els diferents paisatges agraris? A/ El sòl. B/ El relleu. C/ Factors humans. D/ El clima.
1
4
4. En quina d’aquestes zones de gran superfície i poca població no és habitual l’agricultura extensiva? A/ Plana d’Amèrica del Nord. B/ Austràlia. C/ Pampa argentina. D/ Amèrica Central.
6
2 7
5
4
3
1
8
7 1
6
8
3
38
5
Ratlla les xifres del següent número de manera que les quatre que et quedin formin el número més petit possible. Atenció, no es poden moure les xifres de lloc.
Què estàs caçant?
N
3
L'ENIGMA MATEMÀTIC
JEROGLÍFICS
Argent
3
2
45312754
Fruita
6
4
3
A/ La producció se destina, principalment, a l’exportació. B/ És per a l’autoconsum. C/ És practicada per pobles sedentaris. D/ Es produeix per alimentar el bestiar.
6
2
9
3. Quina és la principal característica de l’agricultura de subsistència?
8
O ttt
39
40
TRIVIAL
SUDOKU
1-A, 2-D, 3-B, 4-D.
7
2
6
3
5
4
1
9
1
4
3
2
9
8
5
6
7
L'ENIGMA MATEMÀTIC
5
9
8
1
7
6
3
4
2
4
3
2
5
8
9
7
1
6
6
7
5
4
1
3
8
2
9
9
8
1
6
2
7
4
5
3
3
5
9
7
4
2
6
8
1
2
1
7
8
6
5
9
3
4
8
6
4
9
3
1
2
7
5
Solució: 1254
JEROGLÍFICS Plàtan (Plata, N) Granotes (Gran O, tes)
8
41
42
43
44