Ca l'Espollà

EDITORIAL, 3

1r trimestre 2018

CAL..., 3 QUI SOM?, 4

SUMGASUR, MURCIA

QUI SOM?, 6

DEPARTAMENT COMERCIAL ENTREVISTA A BARTOMEU MORERA

QUÈ FEM?, 8 QUADERN DE BITÀCOLA, 9 COBERTS DE NEU A MOSCOU REMEIS NATURALS, 10

LES ALGUES, FONT DE PROTEÏNES

EMPRENEDORS, 12 ZONA ESPORT AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16

GEMMA SOLÉ, HOLANDA

ENTITATS, 18

AGRUPACIÓ SARDANISTA BARRETINA

SALUT SÈNIOR, 24

LA SÍNDROME DE L'ULL SEC

VIATGES SOLIDARIS, 26

JOAN GARCIA ARTIGAS, NICARAGUA

DIARI D'UN NÒMADA, 28

PONT SOBRE EL RIU KWAI

L'ESPORT, 30

TAEKWONDO

PSICOEDUCA, 32

ENTENDRE EL TDAH

MATERNITAT, 36

A LES 36 SETMANES D'EMBARÀS...

EL RACÓ DEL PORC, 40

Ca l'Espollà

2

El renom de Ca l’Espollà s’ha anat esvaint en el temps, ja que, probablement, estem parlant d’un renom que es remunta a finals del segle XIX, un fet que dificulta la recerca dels seus orígens.

Amb l’objectiu de conèixer la història de Ca l’Espollà, parlem amb el Ramon Cuñat Marquilles (de la Peixateria Cuñat), que ens explica que el renom prové dels seus padrins, el Josep Marquilles, de Cal Guerxo de Les Puelles, i l’Angeleta Camats, que venia de Pradell, els quals es van instal·lar a Agramunt després de casar-se.

Segons fonts familiars, Ca l’Espollà deriva del nom de Les Puelles, d’on era el padrí del Ramon. Així, de l’expressió que es devia utilitzar per identificar aquella família que venia de Les Puelles, va sorgir el renom de Ca l’Espollà.

La casa pairal de la família estava ubicada on actualment hi ha la floristeria Gili. “Era una casa gran, que donava al carrer de l’Aspi i al carrer Àngel Guimerà, i on els meus padrins tenien una fonda”, recorda el Ramon, que va passar part de la seva infància en aquella casa. “Jo vaig néixer a la Masia dels Salats, on vaig viure fins als 10 anys, però cada dia venia a Agramunt amb bicicleta per anar a l’escola i em quedava a dinar a casa dels meus padrins”, recorda.

Els descendents directes de Ca l’Espollà, els seus cinc fills (quatre noies i un noi), van mantenir el renom, però amb els anys, aquest va anar desapareixent en algunes de les cases, en creuar-se amb altres renoms del poble. Pel que fa a la casa pairal, quan els padrins van morir, els fills la van acabar venent a la dècada dels 70.

Actualment, algunes generacions d’Agramunt encara identifiquen sota el renom de Ca l’Espollà els descendents de la botiga de Ca l’Isant, que hi havia al carrer Vilavella (1940–2003), i que, inicialment, regentava la Mundeta Marquilles Camats, una tieta del Ramon Cuñat.

Comencem un nou any i ho fem amb l’ambició de continuar sent líders en innovació porcina. El sector està vivint un moment de creixement i es troba en evolució constant, reclamant solucions sostenibles i econòmiques per incrementar les seves xifres de producció.

Amb aquest repte, hem començat el 2018 invertint per ampliar la nostra capacitat productiva, amb més màquines i un equip humà que creix mes a mes. Un exemple és el nostre departament Comercial, que us presentem en aquest Impuls, el qual va començar amb uns 4 treballadors, i actualment està format per un equip de 16 persones, que donen servei a tots els nostres clients, repartits pels més de 80 països on tenim presència. Aquest 2018 també serà un any de novetats, algunes d’elles ja les hem presentat, i altres les anirem anunciant al llarg dels mesos per mostrarles en la gran cita del nostre sector: EuroTier 2018, que se celebrarà el mes de novembre a Hannover (Alemanya).

Finalment, des de l’Impuls, un any més, volem seguir donant veu als agramuntins i agramuntines que generen activitat econòmica i social al nostre poble i a aquells que, per diversos motius (estudis, treball, viatges...), porten el nom d’Agramunt més enllà de les nostres fronteres.

Gener Romeu Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu.

Redacció, maquetació i publicitat: Tamara Lombardo.

Preimpressió: David Mercado.

Col·laboradors: Montse Serra, Gilbert Esteve, Marta Eroles i Anna Pujadó.

Dipòsit legal L-213-99

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt Ca l'Espollà estava on actualment hi ha la floristeria Gili. Foto: RotecnaPress.

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial.

Els col·laboradors exposen posicions personals.

3

Suministros Ganaderos del Sureste Joaquín Vilar: " Rotecna és una empresa que ens aporta seguretat i ens ofereix uns productes de qualitat".

El Joaquín Vilar a les instal·lacions de Suministros Ganaderos del Sureste. Foto: Joaquín Vilar.

De la trajectòria professional d’en Joaquín Vilar com a comercial d’equipament ramader i productes farmacològics, i l’experiència, com a grangers, dels seus dos socis, el desembre de 2013 creen l’empresa Suministros Ganaderos del Sureste (Sumgasur).

“Volíem aportar al sector coses noves i diferents, una empresa que tingués una oferta més actualitzada en equipament, en noves construccions de granges, etcètera. El sector està viu i van sorgint noves propostes, com l’alimentació líquida, els sistemes d’alimentació electrònica, nous materials,... i volíem oferir-les al sector”, explica el Joaquín Vilar, un dels tres socis fundadors de l’empresa murciana ubicada a Alhama de Múrcia.

Equipament i productes farmacològics Una de les principals peculiaritats de Suministros Ganaderos del Sureste és el seu doble vessant d’actuació: “Som una empresa distribuïdora, per una banda, de farmacològics i biològics i, per l’altra, d’equipament ramader”, comenta el Joaquín, que concreta que el 80% de la seva activitat se centra en el sector porcí, tot i que també treballen amb boví i avicultura. Aquest doble vessant els permet oferir des d’assessorament farmacològic i nutricional a aportar solucions personalitzades en equipament, disposant d’una àmplia gamma de productes. A més, també ofereixen projectes de granja ‘claus en mà’, en els quals l’empresa s’ocupa de tot el procés de construcció, calefacció, ventilació i equipament d’una explotació fins a l’entrada dels animals.

En els seus 4 anys d’activitat, Suministros Ganaderos del Sureste s’ha guanyat la confiança d’un miler de clients, que els ha permès anar creixent any rere any. Així, el projecte que el 2013 començava amb tres socis i unes instal·lacions de 1.800 m2, 4

compta actualment amb un equip de 12 treballadors, format per tècnics en equipament, assessors nutricionals, veterinaris, comercials..., i unes instal·lacions de 4.000 m2.

La relació amb Rotecna La relació comercial entre el Joaquín i Rotecna es remunta a l’any 1995, quan treballava en una empresa d’equipament porcí. A partir d’aquí, la relació era tan bona, que Suministros Ganaderos del Sureste ja va obrir les portes oferint els productes de Rotecna, segons assegura el Joaquín, que afegeix: “Rotecna és una empresa que ens aporta seguretat i ens ofereix uns productes amb una qualitat en granja molt superior a la de la resta de marques. A més, tenim una relació professional molt bona, ens ofereix assessorament, una bona atenció,... Estem molt contents”.

Múrcia i Almeria són les principals regions on treballa Suministros Ganaderos del Sureste, tot i que també tenen clients de porcí ibèric a Extremadura i treballen en algunes províncies andaluses.

Pel que fa al model de projectes que executen, el Joaquin assegura que han fet i fan granges grans de 3.200 mares, però també fan projectes mitjans i petits, així com reformes: “Fem de tot. Tots els projectes són importants. El que sí que ens ha marcat en els últims temps, ha estat el fet de treballar amb màquines d’alimentació electrònica a gestació”.

De cara al futur, en Joaquín assegura que el repte és mantenir la seva posició en el sector, ja que “cada dia és més difícil, hi ha molta competència i les empreses són més grans”. En aquest sentit, assegura que el seu compromís és el de seguir treballant per aportar als ramaders el millor servei en tots els àmbits.

Alhama de Múrcia La població conserva un important patrimoni cultural, testimoni del pas i assentament de romans, musulmans i cristians.

Les façanes dels edificis destaquen pels seus colors vius.

Imatge del castell d’Alhama de Múrcia.

El municipi d’Alhama de Múrcia es troba ubicat al centre de la comunitat autònoma de Múrcia, a 30 quilòmetres de la capital, a la vall de Guadalentín, entre les serres d’Espuña i la Muela.

Amb més de 21.000 habitants, la població conserva un important patrimoni cultural, testimoni de la seva dilatada història, amb el pas i assentament de romans, musulmans i cristians.

Un altre dels atractius del poble, és passejar pels seus carrers i gaudir de la varietat de colors de les façanes dels edificis: vermells, violetes, blaus... Finalment, Alhama de Múrcia també és una destinació perfecta per als amants de l’esport i del senderisme, ja que el seu entorn natural és ideal per fer llargues caminades i rutes en bicicleta.

Patrimoni

Festes

Els banys termals, que daten del segle I a.C., són, sens dubte, les restes arqueològiques més importants del municipi. La vinculació de les aigües termals amb la localitat és tan estreta que, fins i tot, li dóna nom, ja que Alhama significa bany termal.

El calendari de festes d’Alhama de Múrcia té algunes cites ineludibles pels seus habitants. Entre elles, la celebració de la Candelera, una festa que es remunta a l’any 1635, que se celebra coincidint amb la floració dels ametllers. La festa, principalment religiosa, acull processons, romeries, música i tastos de la gastronomia de la zona.

En l’actualitat, aquests banys s’han convertit en un museu arqueològic, en el qual podem fer un recorregut pel típic bany romà amb dos sectors diferenciats: el bany termal-medicinal i el bany recreatiu. També podem visitar els banys que es van continuar utilitzant en l’època islàmica, així com les restes del balneari del segle XIX. A l’esquerra de la serra de la Muela es troba el Castell d’Alhama, una fortalesa d’origen islàmic aixecada els segles XI i XII, des de la qual es veu tota la població, i que complia el seu objectiu de protegir la ciutat.

Avançant en la història, datada del segle XIV, es troba l’església de Sant Lázaro, ampliada al segle XVI i reedificada al segle XVIII. Formada per una sola nau, en el temple hi podem trobar detalls de diferents etapes arquitectòniques, com la barroca i la neoclàssica.

L’altra gran cita és la festa dels Maigs, associada al moment en què la terra comença a oferir una nova collita. Els Maigs són uns ninots confeccionats amb tela, que s’omplen amb palla, fulles, llana i draps, es vesteixen amb robes velles i se’ls pinta la cara per donar-los semblança a homes i dones. Declarada d’Interès Turístic Regional el 1990, és una de les festes més populars.

Gastronomia L’oferta culinària es basa en els productes del territori, fruites i verdures de l’horta i tots els derivats del porc, a més de productes del mar. Així, destaquen plats com guisats de bledes i bacallà, “olla fresca” elaborada a partir d’un guisat de fesols, arròs i productes del porc, cuit murcià, etcètera. De postres, tenen una destacada producció de dolços com polvorons, massapans, pastissos de cabell d’àngel, coques, etcètera.

5

Departament Comercial

FITXA TÈCNICA: • Any de creació: 1991.

• Nombre de treballadors: 16.

• Nombre de països on Rotecna està present: 84.

Part de l'equip comercial durant la festa de Nadal de Rotecna. Foto: RotecnaPress.

Tot i que el departament comercial neix en paral·lel amb l’empresa, l’any 1991, aquest es constitueix oficialment com a tal, un parell d’anys després, quan es crea un equip de comercials, que es reparteixen el mercat nacional amb l’objectiu de vendre i implantar la marca Rotecna al territori.

exponencial, deixant de treballar directament amb els clients finals (els ramaders) per fer-ho a través de distribuïdors repartits per tot el món; empreses que ens compren els nostres productes per després vendre’ls i donar servei als seus clients.

En un principi, l’activitat comercial de Rotecna es va centrar en el mercat espanyol, però en poc temps es va aconseguir establir la primera relació amb un client internacional. Va ser l’any 1992, amb l’empresa Agroalcanede de Portugal, amb qui, actualment, encara es manté una sòlida relació comercial. Així, a mesura que l’empresa ampliava la seva gamma de productes i la seva presència en el sector, el departament augmentava el nombre de comercials. L’any 1999, l’equip estava format per quatre treballadors; un comercial d’atenció al client final, un comercial nacional i dos internacionals. Actualment, el departament el conformen per 16 persones, entre comercials nacionals, internacionals i comercials de back office (part administrativa).

L’expansió de Rotecna pel món va començar pels nostres veïns més immediats, però aviat es va apostar per créixer en el mercat internacional i estar present en tots aquells països on hi hagués una oportunitat. Així, es va ampliar el nombre de comercials internacionals, dividint el món en zones; Espanya, Estats Units, Amèrica Llatina, Europa, Europa de l’Est i Rússia, Àsia, etcètera, i cada zona compta amb el seu comercial responsable.

La confiança del client La principal funció del departament Comercial és la de fer d’enllaç entre l’empresa i els seus clients, treballar per aconseguir la seva confiança i establir una estreta relació comercial,... que vagi més enllà de la venda de productes. Aquesta confiança, però, és una feina d’anys, fruit del treball diari dels comercials, la majoria dels quals fa més de 10 anys que estan a Rotecna.

Dels clients finals als distribuïdors Davant l'evolució dels mercats, entre els anys 2007-2008, des de Rotecna es va decidir avançar cap a un creixement més 6

Presents en més de 80 països

Una altra secció del departament que també ha anat creixent en paral·lel a l’empresa, ha estat la dels comercials de back office, aquells que treballen des de les instal·lacions de Rotecna. Una feina que, inicialment, es feia entre una o dues persones, però que amb el creixement de vendes registrat, actualment es requereix un equip de sis persones que donen suport als comercials que hi ha sobre el terreny, a més de fer atenció directa als clients; atenent les seves consultes, tramitant les comandes i, logísticament, gestionant les càrregues de material i la documentació necessària per al seu enviament.

De cara el futur, visionar cap a on van els mercats, estar pendents de les demandes dels clients i de les tendències del sector, és la principal tasca del departament Comercial, per així, des de Rotecna, oferir el millor als productors; tant en disseny com en rendibilitat i funcionalitat dels productes.

Bartomeu Morera

"M’encanta treballar a Rotecna, gaudeixo la meva feina al 100%. A més, el nostre sector és un sector molt maco, no és una cosa inerta, sinó que treballem amb animals vius".

Tot i que procedia del sector de la construcció, el Bartomeu Morera compleix enguany 19 anys de trajectòria a Rotecna, 16 dels quals com a director Comercial. Enamorat de la seva feina, els anys d’experiència li han permès conèixer a fons el sector, l’empresa i els clients, uns coneixements que l’ajuden a gestionar i coordinar un departament clau en qualsevol empresa.

El Bartomeu Morera, director Comercial de Rotecna. Foto: RotecnaPress.

Què feies, professionalment, abans d’entrar a Rotecna?

Havia estat treballant com a comercial en el sector de la construcció i venia d'una família dedicada a la pagesia.

Precisament, l’única relació que havia tingut amb el sector porcí, eren els quatre porcs que teníem a casa.

Què és el que més t’agrada de treballar a Rotecna?

M’encanta treballar a Rotecna i gaudeixo la meva feina al 100%.

M’agrada el sector, la gent amb què treballo... A més, el nostre sector és un sector molt maco, no és una cosa inerta, sinó que treballem amb animals vius.

Com va sorgir la possibilitat de treballar a Rotecna?

Hi havia una oportunitat laboral d'entrar a Rotecna com a comercial nacional, una empresa de la qual ja n’havia sentit a parlar. A partir d'aquí, vaig tenir una entrevista amb el Gener i a l'endemà entrava a treballar a l'empresa.

Algun moment viscut a Rotecna que recordis especialment?

Gaudeixo de Rotecna dia a dia, però si hagués de marcar algun moment en especial, diria la celebració dels 25 anys, tant per la celebració amb la gent de l’empresa com per trobar-nos aquí amb molts dels nostres clients que van venir de tot el món. Vaig gaudir de veure la gent passar-s’ho bé, i llàstima que alguns clients no van poder assistir.

Com recordes els teus inicis a l’empresa?

Era un moment en què el sector estava avançant cap a una tecnificació de les granges, així que hi havia molta feina. Tot i això, abans de començar a tractar directament amb els clients, Rotecna tenia establert un procés de formació, per tal que els nous treballadors coneguéssim més el sector. Així que, vaig estar dos mesos anant a granja, treballant amb els muntadors, a fàbrica, fent cursos de formación amb veterinaris i consultors, etcètera. Una iniciació que, encara que no tan llarga, continuem fent amb tots els comercials i companys.

Sempre has estat al departament Comercial?

Sí. Al principi com a comercial d’atenció al client final (al ramader), un any i mig després passava a ser comercial nacional, i un any després, director comercial. Diríem que van passar uns tres anys des que entrava a l’empresa fins que vaig ocupar el lloc de director comercial. Ara, la meva tasca és la de suport als companys, clients i la coordinació del departament.

Com és el teu dia a dia al departament?

Estic molt content amb l'equip que som, són gent treballadora, implicada,... aprenc molt de les seves experiències i del que ells m’expliquen. Molts, fa temps que estan a l’empresa.

Com valores la capacitat d’innovació de Rotecna?

Molt positiva. Som una empresa amb inquietud per tirar projectes endavant, treure nous productes pel futur del sector...

La innovació és el que fa que l’empresa creixi i vagi sempre endavant.

Davant de les expectatives de futur de l'empresa, quina creus que pot ser la teva aportació?

Continuar fent-ho el millor possible i intentar aportar coneixements i experiència. A més de visionar les oportunitats que poden anar sorgint en el dia a dia en el nostre sector.

7

2018, inversions i nous projectes Rotecna ha invertit en la renovació i ampliació del seu parc de maquinària, i treballa en una reorganització dels espais.

Gener Romeu durant el seu discurs de Nadal, a les instal·lacions de Rotecna. RotecnaPress.

Un any més, tot el personal de Rotecna es va reunir en el tradicional aperitiu de Nadal per acomiadar el 2017. La trobada va servir, a més, de per fer valoració de la trajectòria de l’empresa durant l’any, per exposar les previsions i reptes de cara el 2018.

Així, aquest any, el fet de treballar en un sector en creixement, requerirà continuar millorant per mantenir-nos líders en innovació, incrementar la producció per atendre una demanda creixent i fer-ho amb uns alts estàndards de qualitat. Amb aquests objectius, Rotecna ha invertit en la renovació i ampliació del seu parc de maquinària, i treballa en una reorganització dels espais. Una inversió que permetrà augmentar la capacitat de producció de fàbrica i la disponibilitat d’estoc.

Per una altra banda, també es va comunicar als treballadors alguns dels nous productes en els quals està treballant el departament de R+D+i per llançar al llarg de l’any i continuar aportant solucions innovadores al sector porcí.

Els més populars del 2017 Com cada any, durant l’aperitiu de Nadal es va aprofitar per fer entrega dels premis als treballadors més populars de l’any, on els

8

empleats reconeixen la feina d'aquells companys que contribueixen a generar un bon ambient de treball. Els treballadors de Rotecna més populars del 2017 van ser: • SECCIÓ DE MUNTATGE: Núria Romeu. Fa 13 anys que treballa a Rotecna i ha estat mereixedora d’aquest reconeixement en diverses ocasions. És treballadora i sempre està disposada a ajudar als seus companys.

• SECCIÓ D’EXPEDICIONS, MAGATZEM, PVC I PANELLS: Cris Castro. Fa 3 anys que treballa a magatzem, és jove, dinàmic, bon company i sempre té un bon dia per a tothom.

• SECCIÓ D’INJECCIÓ I MATRICERIA: Igor Gvodetskyy. Ha treballat un total de 4 anys a Rotecna, tot i que ho ha fet en diferents temporades. El més destacat de la seva persona, a més de ser un bon company, és que és músic.

• SECCIÓ D’OFICINES I INSTAL·LADORS: Dolors Cabanillas.

Va començar a treballar a Rotecna fa un any i mig al departament de Recursos Humans. És una persona discreta, agradable i generosa, que sap escoltar als treballadors.

Coberts de neu a Moscou

A la sortida de l’aeroport hi havia centenars de persones atrapades.

Abans de marxar, sabíem que en aquell viatge a Rússia podrien sorgir algunes complicacions, ja que les previsions meteorològiques indicaven fortes nevades a Moscou, i el dia anterior a la nostra sortida, s’havien hagut de cancel·lar tots els vols de l’aeroport en el qual aterràvem. Amb tot, la realitat va ser pitjor!

La nostra aventura va començar el diumenge 4 de febrer ben de matí, quan arribàvem a l’aeroport de Barcelona i el panell ja indicava que hi havia retard en el nostre vol. Vam tardar dues hores a embarcar, i un cop a dins de l’avió, vam estar tancats durant una hora i mitja abans d’enlairar-nos.

Després de les quatre hores de vol previstes, semblava que ja havíem arribat a Moscou, però l’avió no aterrava. Notàvem que el pilot ho intentava, l’avió baixava, pujava, baixava, pujava... però no arribava a tocar terra, i així vam estar durant més d’una hora, fins que el pilot ens va dir que no li donaven pista per aterrar a causa del temporal. Jo mirava per la finestra i la veritat és que no es veia res, semblava que estàvem perduts enmig d’un túnel de neu. En aquell moment, només desitjàvem tocar terra de nou. Finalment, vam aconseguir aterrar i en baixar de l’avió, la imatge era espectacular, tot estava cobert de blanc, en un dia s’havia acumulat més d’un metre de neu, la quantitat equivalent a un mes de nevades.

La bona notícia és que tocàvem terra ferma i podíem anar cap a l’hotel a descansar. Eren les dues de la matinada i la nostra hora prevista d’arribada eren les 10h de la nit. Tot i això, l’alegria ens va durar ben poc. Carregats fins dalt, amb les maletes plenes de roba i material per a la fira, en arribar a la parada de taxis ens

Per Nadia Yureva Responsable comercial a l'Europa de l'Est i Rússia

LaL’Alirio Nadia ipels de Moscou amb més metre de neu. lunacarrers sopa típica vietnamita (a lad’un dreta).

Foto: C.C.

vam trobar amb una cua de més de 80 persones, un taxi que passava cada tres quarts d’hora i la gent pràcticament barallant-se per aconseguir sortir d’aquell caos. A partir d’aquell moment, vaig començar a trucar companyies de taxi, i fins a la desena trucada no vaig aconseguir una resposta afirmativa. Vam decidir sortir al carrer a esperar, feia molt fred, estava nevant i nosaltres anàvem vestits de manera poc adequada per l’ocasió. Vam acabar coberts de neu, congelats de fred... no em sentia ni les cames ni els peus. Ja eren les tres de la matinada quan, finalment, arribava el taxi que havíem contactat.

Després de 20 hores de viatge des que havíem sortit de casa, a 300 metres de la porta de l’hotel, el taxista es va quedar atrapat en el camí. Li vam dir que ens deixés allà mateix, vam descarregar les maletes, i vam empènyer el taxi per ajudar-lo a sortir. Un cop a l’hotel, encara no es donava per finalitzada aquella aventura.

Cansats, desesperats per agafar un llit... el recepcionista ens va dir que la nostra habitació no estava en aquell edifici, si no en un altre que l’hotel té travessant la carretera. Amb una cara ja clarament d’enuig i després de retreure-li el seu error en la reserva, vam agafar de nou les maletes i a les 5 de la matinada arribàvem a l’habitació per dormir un parell d’hores abans d’anar cap a la fira a organitzar els últims preparatius de l’estand.

L’última sorpresa del viatge va ser l’endemà, en obrir la maleta i trobar-me tota la roba molla per la neu que s’havia anat filtrant per la cremallera. Vaig estendre tota la roba per l’habitació, per sobre dels radiadors, vaig planxar-la de nou i vaig sortir de l’hotel amb la roba mig mullada i a 20 graus sota zero de temperatura.

Un viatge per oblidar. Per sort, la nostra estada a la fira va ser tot un èxit!

9

Montse Serra

Les algues, font de proteïnes i vitamines

Aquests vegetals marins tenen entre 10 i 20 vegades més minerals que les verdures, i les seves aportacions en greixos són més baixes.

Plat d'algues cuinades.

En aquesta ocasió, volem parlar dels beneficis que aporta incorporar a la nostra dieta un aliment natural com són les algues. Aquestes són els vegetals del mar amb més propietats per a la salut. Segons estudis recents, la gent que consumeix algues, viu més temps i gaudeix d’una millor salut.

Com a dades significatives; aquests vegetals marins tenen entre 10 i 20 vegades més minerals que les verdures, i les seves aportacions en greixos són més baixes. El seu consum també aporta moltes vitamines, entre elles la B12, molt bona per complementar la dieta dels vegetarians.

El color verd característic de les algues, és un reflex de la quantitat de clorofil·la que contenen. Precisament, el seu color i la profunditat en què es troben, són dos dels trets característics que s’utilitzen per classificar els diferents tipus d’algues que existeixen. Es creu que hi ha més de 24.000 varietats, però tan sols un nombre reduït s’utilitza en alimentació, ja que moltes no són comestibles per la seva duresa i sabor poc agradable.

Als comerços, comprem les algues seques. De manera que, per al seu consum, primer les hem de rentar amb aigua freda i després deixar-les en remull, tenint en compte que cada varietat necessita el seu temps, i que algunes poden augmentar molt el seu volum, com és el cas de l’alga Wakame, l’Arame, la Kumbo, la Hijiqui o l’Agar agar. Per una altra banda, nosaltres sempre recomanem menjar les algues com a acompanyament, mai com a plat únic.

Entre les algues que més destaquen per les seves propietats beneficioses hi ha: 10

• L’alga Chorella. Aquesta actua com un antioxidant natural que ajuda a eliminar del cos els metalls pesants que acumulem, com herbicides, mercuris, etcètera, i que ens poden provocar diferents malalties. Aquesta alga ens ajuda, a més, a activar les defenses del cos, motiu pel qual recomanem el seu consum, especialment, abans de l’inici de la primavera, ja que aquest és un bon moment per pujar les defenses i fer una bona desintoxicació per combatre els problemes d’al·lèrgies.

• L’alga Klamat és una varietat dolça que creix al llac que li dóna nom. És una alga molt recomanada per als esportistes i la gent gran, per les seves propietats antiinflamatòries.

• L’alga Kelp destaca pel seu alt contingut en iode, a més de minerals i vitamines, el que ens ajuda a combatre problemes d’estrès i regular les tiroides. També és una alga saciant.

• L’alga Fucus és un tipus d’alga que es recomana per perdre pes, ja que té un alt contingut en fibra, ajuda a cremar greixos, és saciant i ajuda a eliminar el colesterol.

• L’alga Espirulina, és de les més conegudes. Aquesta varietat és molt rica en proteïna i aminoàcids, dos components que aporten molta energia. La consumeixen principalment esportistes, vegetarians i persones que estan fent dieta pel seu efecte saciant. També s’utilitza com a protector hepàtic.

Les algues, a més de tenir nombroses propietats saludables, són uns vegetals que es poden consumir a totes les edats, des dels més joves als més grans.

11

Zona Esport "Sempre mirem d’oferir una bona oferta al client, que la gent vegi que fem un esforç per tenir els últims models a un preu competitiu".

La Gemma i el David a la botiga. Foto: RotecnaPress.

De la passió del David Marsol per l’esport i les ganes d’oferir al poble un establiment dedicat exclusivament a equipament esportiu, el maig del 2015, juntament amb la seva dona, la Gemma Grimau, obren Zona Esport. Un comerç de calçat i material esportiu que, any rere any, ha anat ampliant els seus serveis amb la il·lusió de créixer oferint als seus clients allò que necessiten.

Com sorgeix la idea d’obrir Zona Esport?

David: Sorgeix bàsicament per part meva. M’agrada molt l’esport, especialment el futbol, conec gent en aquest món i tenia ganes de muntar algun comerç en aquest sentit, ja que veia que a Agramunt no hi havia una oferta esportiva com la que ara oferim nosaltres, i la gent havia de desplaçar-se fora per comprar unes vambes o un xandall. A partir d’aquí, ens ho vam plantejar, vam pensar-ho molt amb la Gemma, perquè era una decisió important i un projecte arriscat, i, finalment, vam decidir llançar-nos a la piscina i obrir la botiga.

Va ser difícil trobar local?

D: Realment ens va costar molt, no trobàvem cap local que s’adaptés al que nosaltres necessitàvem i, que, a més, requerís poques reformes per ajustar-se al nostre pressupost. Finalment, vam trobar el local on som ara (a l’avinguda Catalunya, 3), que no està en plena zona comercial, però és un espai adequat, que no necessitava molta obra i tenia les instal·lacions de calefacció, llum i aigua noves. L’única limitació que ara tenim, és que el magatzem se’ns està començant a quedar petit.

Un cop vau tenir el local, per on vàreu començar a treballar?

12

D: El següent pas va ser buscar marques amb les quals treballar.

Una feina pesada, ja que és complicat entrar a treballar amb elles, i més quan ets un comerç petit. En el nostre cas, al principi, vam tenir contacte amb una marca gran, però per tema de població i el volum mínim de facturació que demanava, ens va aconsellar contactar amb un grup de compres, i així ho vam fer.

Actualment, seguiu treballant a través d’aquest grup de compres?

D: Amb el temps hem anat reduint la nostra relació amb el grup i hem apostat per treballar amb distribuïdors oficials en marques com Nike, New Balance, Kelme o Joma. En aquests casos, tot i que demanen un mínim de compra més elevat ens suposa uns avantatges. El fet de treballar amb marques oficials implica que sis mesos abans de l’inici de temporada t’ensenyen els nous models que hi haurà i pots fer la comanda per oferir-los als teus clients, tens més disponibilitat de producte, ja que és més fàcil trobar estoc directament a fàbrica que a través d’un grup de compres i si el tenen, te’l serveixen en dos o tres dies, també tens millors descomptes que pots traslladar als teus clients, etcètera.

Passar d’un grup de compres a programar directament amb marques oficials, és un salt molt gran. Quant a inversió, hem hagut de fer un esforç important, però de cara als clients implica poder disposar d’una oferta més competitiva.

Teniu algun producte exclusiu?

D: Potser no és exclusiu, però sí que tenim l’exclusivitat a la nostra zona. El fet de poder treballar directament amb el distribuïdor oficial de Nike ens permet oferir, cada temporada, les noves samarretes oficials del Barça abans que la resta

Zona Esport d’establiments de la zona. És una exclusivitat que només tenim nosaltres aquí a Agramunt i, això, és un plaer.

Què ofereix Zona Esport?

D: Tenim calçat esportiu per a la pràctica de running, futbol sala, futbol, bàsquet,... i calçat esportiu de vestir. També tenim tèxtil: xandalls, roba de running, suadores, impermeables, bufs, gorres, guants, motxilles, pilotes de pàdel, bàsquet, futbol sala, futbol,... i productes de Nutrisport per a corredors, ciclistes i per al gimnàs.

Gemma: S’ha de tenir una mica de tot, però vigilant no voler abastar més del que es pot. En aquest sentit, al principi vam decidir oferir varietat i sobre la marxa anar veient què és el que tenia més sortida a Agramunt, què descartàvem, què havíem de demanar de més, etcètera.

En funció de què decidiu quines marques o models oferir?

D: Al principi, vam observar una mica què es portava de calçat per aquí a Agramunt, els models de calçat que utilitzaven els jugadors dels diferents clubs... Ara, per una banda, les marques ens guien de què és el que més es ven i, per una altra banda, ja coneixem què és el que volen els nostres clients i què es porta més a Agramunt. Tot i això, quan compres sempre has de ser conscient que assumeixes un risc, i que uns productes tindran millor sortida que altres.

Què aporteu de valor afegit als vostres clients?

D: Sempre mirem d’oferir una bona oferta al client, reduir el marge de benefici i que la gent vegi que fem un esforç per tenir els últims models a un preu competitiu. Segurament, no guanyem tant, però el client està content i, al final, és el que busquem. Volem que la gent estigui contenta i vingui a conèixernos. Per una altra banda, som gent del poble i ens agrada està bé amb tothom, així que si hi ha qualsevol problema, sempre treballem per trobar una solució adequada al client. A més, dels errors sempre se n’aprèn.

Més enllà de la venda de calçat i material esportiu, quins altres serveis oferiu?

D: Fem estampacions de dos tipus: per serigrafia a través d’una empresa de Lleida, quan són grans quantitats, i estampació per vinil, que és com un plàstic que s’enganxa a la roba. En aquest cas, nosaltres tenim la màquina per fer-ho. Per una altra banda, fem equipacions esportives per a equips, n’hem fet per al futbol sala d’Agramunt, el futbol i el bàsquet, també n’hem fet per equips de futbol de la Fuliola, Maials, Guissona, Butsènit, algun equip de Lleida... I, finalment, ara hem començat a fer roba de treball amb alguna empresa d’Agramunt.

Imatge de l’interior de l’establiment. Foto: RotecnaPress.

Què ha estat el més difícil d’aquests primers anys?

G: El més difícil va ser obrir i tenir tot el que la gent necessitava, però ja sabíem que passaria. D’entrada volíem oferir varietat i, a poc a poc, hem anat concretant en allò que veiem que té més sortida.

D: El dia a dia, al principi també és difícil, que la gent et conegui, i entri a la botiga. Hi ha gent que pel fet d’entrar a mirar què tens, es veu obligada a comprar, i no és així, convidem a la gent a que entri, miri,... sense cap compromís de comprar res.

Què és el que més us agrada d’aquesta feina?

D: Per mi el més gratificant és veure la gent contenta i que el negoci tiri endavant, portem tres anys i encara estem aquí, algo complicat en un establiment a Agramunt.

G: Jo, a més del tracte amb la gent, destacaria la comoditat de treballar al poble i tenir el teu propi negoci, sobretot en el nostre cas que tenim una nena petita. El meu sector és el de l’òptica, també de cara al públic, però totes les ofertes que tenia eren per treballar a fora d’Agramunt. Ara, en lloc d’ulleres venc calçat, però és un tipus de feina molt semblant.

Teniu nous projectes de futur?

D: Ara ens estem endinsant en l’àmbit de la roba de treball. De moment, ja hem treballat amb una empresa d’Agramunt i la idea és ampliar la nostra cartera de clients en aquest sentit. Per una altra banda, continuar treballant per fer més equipacions de clubs esportius i créixer oferint un bon servei.

La proximitat amb el client i buscar sempre la seva satisfacció, són les garanties de futur de Zona Esport. Molta sort!

13

14

瀀氀愀⸀戀愀氀愀最甀攀爀开椀渀琀攀爀椀漀爀猀

15

Gemma Solé – NIMEGA (Holanda) Holanda, calma, amabilitat i bicicletes “No crec que a Catalunya o a Espanya hagués tingut les mateixes possibilitats formatives i professionals que estic tenint aquí”.

La Gemma a Amsterdam. De fons un dels nombrosos canals de la ciutat.

Foto: Gemma Solé

Des de ben petita l’agramuntina Gemma Solé tenia clar que volia viure, almenys una temporada, a l’estranger, i el seu primer pas va ser apuntar-se a classes d’anglès: “Recordo que estava molt contenta, perquè aquelles classes m’atansaven al meu objectiu”.

Actualment, amb 23 anys, està vivint a Nimega (Holanda), la seva segona experiència a l’estranger. Abans de viure a Nimega, l’any passat va estar cinc mesos a Suïssa per realitzar les pràctiques i el treball de final de grau. “L’experiència va ser fantàstica, vaig conèixer gent meravellosa, vaig perfeccionar l’anglès i vaig aprendre una mica més d’Alemany”, recorda la Gemma, i afegeix: “Aquella experiència és un dels motius pels quals ara estic estudiant un màster de dos anys a Holanda”.

Així, el passat 20 d’agost, després de finalitzar el grau de Ciències Biomèdiques, la Gemma es traslladava de Barcelona a Nimega per realitzar un màster de Biològica mèdica, amb l’especialització de neurociència, a la Universitat de Radboud.

“L’organització del viatge no va ser gens fàcil, ja que en el moment d’aplicar, jo encara estava a Suïssa i allà no disposava de tota la documentació personal i acadèmica que em demanaven.

Tot i això, ja se sap que quan es vol alguna cosa, sempre es pot fer un esforç de més per aconseguir-la. Així que, encara que amb dificultats, vaig poder organitzar tot el tema dels papers, la matrícula, el pis, etcètera”, assegura.

Ja a Holanda, la Gemma ens explica que les primeres setmanes van ser fàcils i li van passar volant, ja que feia bon temps i semblava que encara estava a casa. “Ara, pràcticament plou cada dia, i és cert que hi ha dies que són força durs, però quan em sento desanimada penso en l’estiu i en les vacances. A més, 16

sé que simplement fent un Skype amb la família o parlant amb les amigues, ja em sento més a prop de casa”, afirma.

Entre els costums a les quals li ha costat més adaptar-se, confessa que una d’elles ha estat el fet d’anar en bicicleta: “Sé anar en bici, però mai havia sigut molt bona muntant. A més, em vaig trobar amb algunes dificultats: per una banda, aquí la majoria de bicicletes no tenen els frens al manillar, sinó que el porten als pedals i, per una altra banda, a Holanda, l’alçada mitjana de la població és alta, així que trobar una bicicleta per a mi va ser, pràcticament, una odissea. En total, vaig passar-me almenys dues hores provant bicicletes per trobar-ne una adequada a mi!”.

La llengua ha estat una altra de les dificultats dels primers mesos.

Als Països Baixos es parla neerlandès, una llengua totalment desconeguda per la Gemma. Sortosament, el fet de parlar anglès i saber una mica d’alemany l’ha ajudat a moure’s en el seu dia a dia. “Els holandesos tenen un bon anglès, són fàcils d’entendre i la majoria de la població, petits i grans, el parlen”, assegura.

Donat que l’objectiu de la seva estada a Nimega és dedicar-se plenament a realitzar el màster, la Gemma viu en un edifici d’estudiants, que a Holanda anomenen corridor. Són edificis, on cada pis disposa d’una cuina i banys comunitaris dissenyats per a un nombre concret de persones i, a part, hi ha les habitacions, tot ubicat en un passadís, d’aquí el seu nom. Una de les curiositats de Nimega, a més de ser la ciutat més antiga d’Holanda, és que no hi ha canals, però la travessa el riu Waal (més conegut com a riu Rin). “Això fa que hi hagi uns ponts increïblement grans que connecten la ciutat amb les principals vies de trànsit del país”, destaca.

Gemma Solé - NIMEGA (Holanda) Pel que fa als estudis, una de les peculiaritats que més va atreure la Gemma del sistema educatiu de la universitat Radboud, és l’aposta per estar al dia de les tècniques més innovadores, per entendre els principis teòrics però, sobretot, el fet d’impulsar la realització de pràctiques en empreses. “Ara mateix estic realitzant la meva primera estada de pràctiques en un dels instituts més importants de la ciutat, l’Institut Donders, on faig recerca i desenvolupament de cèl·lules mare pluripotents derivades de pacients amb la síndrome de MELAS (un desordre neurodegeneratiu)”. En aquest sentit, la Gemma reconeix: “No crec que a Catalunya o a Espanya hagués tingut les mateixes possibilitats formatives i professionals que estic tenint aquí. Crec que no hagués tingut accés a un ambient tan internacionalitzat, ni als recursos que aquí se’m faciliten, ni hagués pogut tenir el rol que tinc en el projecte que ara desenvolupo”.

En el seu dia a dia, la Gemma s’aixeca a les 8h del matí per estar al laboratori a les 9h, a partir de llavors i fins a les 17h de la tarda es dedica a la recerca i a la feina d’oficina, descansant una estona per dinar a les 12h del migdia. Els dijous i divendres a la tarda té classes a la universitat. En el seu temps lliure, intenta relaxar-se i desconnectar, queda amb els amics, visita alguna ciutat holandesa, veu alguna pel·lícula o practica amb la guitarra.

La seva relació amb els holandesos és bona. “Gràcies als estudis i a les pràctiques he pogut conèixer molta gent del país i establir amistats. Els holandesos són persones amables, obertes, educades, disposades a ajudar sempre que faci falta i, sobretot, directes. Diuen el que pensen”, assegura. El que més li agrada del seu país d’acollida és la conscienciació de la gent pel medi ambient, el reciclatge i la implementació de la bicicleta com a principal mitjà de transport. “Abans de viatjar a Holanda, sempre sents que hi ha moltes bicicletes pels carrers, però crec que fins que no ho veus per tu mateixa no et fas una idea que realment n’hi ha moltíssimes!”, destaca.

Per una altra banda, d’Agramunt enyora la família i els amics de tota la vida: “Trobo molt a faltar tenir aquelles persones que des de sempre han estat importants en la meva vida i que m’han acompanyat en cada pas. Sé que sempre puc trucar, però per desgràcia encara no s’han inventat les abraçades a distància”.

Si tenim previst fer un viatge a Holanda, la Gemma ens recomana visitar Amsterdam: “És una ciutat fantàstica, on cada racó del barri Jordaan té molt encant, on hi ha la magnífica plaça Dam, i per als curiosos el barri vermell”. Per als enamorats de l’arquitectura, recomana Rotterdam, “una ciutat que va ser bombardejada i després reconstruïda de forma impressionant”.

A Maastricht, amb alguns amics durant el mercat de Nadal que es va celebrar al desembre. Foto: Gemma Solé.

MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada d'Holanda?

L’ambient de calma que es respira i, sobretot, l’amabilitat i hospitalitat dels holandesos.

Quin és el teu racó preferit?

On visc, el Grote Markt, és la plaça del mercat, situada al centre de la ciutat i que es troba envoltada d’edificis típics de la zona, amb cafès i restaurants a la planta baixa.

Com definiries els holandesos?

Com a persones molt directes, que no tenen por o remordiments en dir clarament el que pensen.

El teu menjar holandès preferit: Els Stroopwafels i les Bitterballen, que són com unes croquetes de carn en petit.

Alguna expressió típica del país: De bal is rond; que significa que tot és possible, que pot passar qualsevol cosa.

Què és el que més trobes a faltar del poble?

Les facilitats que hi ha i el fet de conèixer a gairebé tothom.

Què t'emportes després d’uns dies a casa?

Almenys, un paquet de pernil. Crec que és el menjar que més trobo a faltar.

Penses tornar a Agramunt?

Professionalment, a Agramunt no tinc gaires opcions, ja que la meva carrera està enfocada a la recerca. Però sempre hi ha la possibilitat de tornar a Barcelona o Lleida.

17

Agrupació Sardanista Barretina L'any 1987 naixia l’Agrupació Sardanista Barretina amb l’objectiu d’impulsar la presència de les sardanes al poble.

Membres de l’actual junta de l’Agrupació Sardanista Barretina. D’esquerra a dreta: Josep M. Bertran, Josep Anton Farré, Anna Sorribes, Remei Baró, Natàlia Ribó, Esther Farreny, Anna Borges, Laia Torres (absent; Belén Nogales). Foto: Barretina.

Era el 30 de novembre de l’any 1986 quan, després que algú prengués la iniciativa de penjar cartells pel poble convocant als agramuntins i agramuntines aficionats a la sardana, es gestava l’inici de l’Agrupació Sardanista Barretina en una primera reunió informal a l’Ajuntament d’Agramunt. A partir d’aquella trobada, un mes i mig després, el 18 de gener de 1987, es firmava l’acta oficial de constitució de l’agrupació. L’objectiu: impulsar la presència de les sardanes al poble. Amb aquest repte, l’entitat va començar a caminar amb una trentena de socis que pagaven 600 pessetes de quota anual.

“Fins a l’aparició de l’Agrupació Sardanista Barretina, a Agramunt es feien dues o tres ballades a l’any: per Sant Jordi, la Diada Nacional i alguna més”, explica l’Anna Sorribes, vocal de l’agrupació, que afegeix: “Va ser la Barretina la que va decidir fer-ne més, encara que totes no es poguessin fer amb una cobla en directe i es fessin amb gramola”.

A més de les ballades, l’agrupació va decidir atansar la sardana i ensenyar-la a tots aquells agramuntins que volguessin aprendre a ballar-la, fent cursets per a tothom al casal.

La història de la Barretina, amb més de 30 anys, es pot dividir en dues etapes, marcades per les juntes que han dirigit l’entitat. “Si mirem les juntes que hi havia en la primera etapa, del 1987 al 2010, pràcticament sempre hi havia la mateixa gent”, explica la Natàlia Ribó, actual presidenta de l’agrupació, que continua: “Va ser el 2010, quan la junta anterior, que feia molts anys que estava al capdavant, va fer un escrit a la revista Sió anunciant la seva dissolució i fent una crida per trobar relleu. Va ser llavors quan 18

vam decidir presentar-nos i iniciar el que podríem dir que està sent la segona etapa, que va començar el gener del 2011”.

Alguns dels membres de la junta actual ja estaven dins de l’associació i altres es van animar, amb l’objectiu de no deixar perdre una entitat tan rellevant i activa a la nostra població.

“Alguns no ens coneixíem, però teníem amics en comú i sabíem que a tots ens agradaven les sardanes. Així que, ens vam posar en contacte, vam trobar-nos un dia al Blanc i Negre i, allà, ens vam engrescar”, recorda l’Anna.

Sardanes tots els diumenges d’estiu Des d’un principi bona part de l’activitat de la Barretina ha estat centrada en l’organització de ballades a Agramunt, sent, actualment, l’únic poble de la província de Lleida que organitza ballades amb cobla en directe tots els diumenges d’estiu.

La temporada comença amb l’Aplec de Sant Joan, a finals de juny, i s’allarga fins a la festa major (setembre). Dos mesos i mig durant els quals hi ha sardanes tots els diumenges a la plaça del Mercadal. En total, visiten la nostra vila una desena de cobles.

“Les cobles d’Agramunt són les úniques que repeteixen dues tocades a l’estiu, la resta de diumenges sempre hi ha una cobla diferent”, explica l’Esther Farreny, tresorera de l’agrupació, que afegeix que cada any “intentem portar alguna cobla nova”.

La majoria de cobles són de la nostra zona, però també venen formacions de més lluny: Sitges, Sabadell, Reus, Manresa, Solsona... El cost per cobla oscil·la entre els 800 i els 1.000 euros, una xifra que dista molt de les 35.000 pessetes (210 euros) que

Agrupació Sardanista Barretina es pagaven quan la Barretina va començar a organitzar les ballades de sardanes.

Per una altra banda, l’any passat l’entitat va celebrar per primer cop un sopar a la fresca, amb la idea de fer quelcom diferent que portés gent nova a la plaça. També van organitzar el dia del soci, en què se’ls va fer un detall com a agraïment per la seva col·laboració. Dues activitats que van anar molt bé i enguany decidiran si els hi donen continuïtat.

Atreure els joves al món de la sardana Actualment, l’Agrupació Sardanista Barretina compta amb 226 socis, que paguen una quota anual de 12 euros. “El principal problema que tenim és el de mantenir aquesta xifra, ja que la mitjana d’edat dels socis és alta”, assegura l’Anna. Per la seva banda, l’Esther explica: “Costa fer socis nous, especialment, joves. Per això, busquem fórmules per animar a la gent a venir a la plaça i conèixer el que fem. En aquest sentit,” –afegeix- “si hi ha algú que tingui idees noves, acceptem propostes”.

Per fer-se soci, tan sols s’ha de contactar amb l’agrupació a través d’algun dels membres de la junta o del Facebook, omplir una butlleta i fer el pagament anual de la quota.

Com us organitzeu?

L’actual junta la conformen nou persones: la Natàlia Ribó (presidenta), la Remei Baró (sots-presidenta), l’Anna Borges (secretària), l’Esther Farreny (tresorera) i l’Anna Sorribes, la Belén Nogales, la Laia Torres, el Josep Mª Bertran i el Josep Anton Farré com a vocals.

“L’anterior junta eren set membres, però en el nostre cas vam decidir ser dues persones més, ja que ens era més fàcil per poder disposar de gent a les ballades dels diumenges, quan necessitem ser com a mínim quatre persones per col·locar les cadires dels músics, fer el sorteig de la panera, passar la barretina per les taules, etcètera”, explica l’Esther. Anualment, l’entitat fa una assemblea el mes de gener per fer balanç de la temporada passada i començar a encarar la nova, i la junta es reuneix puntualment. Tot i que, ens expliquen, que tenen molt ben repartides les tasques per tal que la temporada de sardanes tiri endavant.

Pel que fa al finançament de l’agrupació, la principal font d’ingressos són les quotes dels socis, a part, compten amb una ajuda de la Federació Sardanista, de l’Ajuntament d’Agramunt, recullen diners amb la barretina que passen els diumenges a la plaça per fer els sorteigs de diferents regals (gentilesa de

La plaça del Mercadal durant l’Aplec de Sant Joan. Foto. Barretina.

comerços col·laboradors), fan loteria per La Grossa de Cap d’Any, i alguna altra activitat.

Pel que fa a les despeses, les ballades s’emporten més del 90% del seu pressupost, la resta ho destinen a alguna de les paneres que sortegen els diumenges i al poc material d’oficina que poden necessitar.

Per una altra banda, fins ara tenien un local cedit per l’Ajuntament a Cal Mas Vell, però l’inici de les obres per l’ampliació de la residència a tot l’edifici, els obliga a buscar un nou espai, que esperen trobar abans de l’estiu. “No necessitem un local molt gran, només un espai on guardar les cadires, les paneres, la pissarra on apuntem el tiratge de les sardanes, etcètera. El que sí que ens agradaria, és que fos un local que estigués a prop de la plaça, ja que és on fem les ballades”, comenta l’Esther.

Reptes De cara al futur de l’entitat, l’actual junta es marca com a objectiu donar continuïtat a l’agrupació. “Volem que la Barretina pugui continuar durant molts anys com a entitat sardanista al poble, ja que si no es perdria molta feina feta amb la sardana”, assegura la Natàlia. Tot i això, en dos anys, els agradaria poder fer un relleu al capdavant de l’entitat i que noves persones ocupessin els seus llocs. “L’any que ve voldríem acabar el nostre mandat, però el tema del relleu està complicat, així que ens haurem de començar a mobilitzar en aquesta línia”, afegeix l’Esther. Caldrà veure, doncs, que passa d’aquí a dos anys, ara per ara, la junta de l’Agrupació Sardanista Barretina estan dedicats a preparar la present temporada de sardanes.

19

20

21

22

23

OR I N È S T U L SA

Gilbert Esteve. Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia

La Síndrome de l'ull sec Una bona higiene palpebral, l’ús de col·liris, evitar ambients irritants, no fumar, descansar la vista de pantalles,... ajuden a millorar la simptomatologia.

80% dels casos va associat a un mal funcionament de les glàndules secretores de greix (gl. de Meibomi). Sol aparèixer al matí i acostuma a estar relacionat a factors externs com ara l’ús de lents de contacte, factors ambientals, etc.

Com puc saber si pateixo d’ull sec?

L’Impuls posa en marxa la secció Salut Sènior amb la voluntat d’exposar, analitzar i oferir tractament a les molèsties i patologies que més afecten les persones d’edat avançada. Així, edició rere edició, des d’aquest espai aniré tractant diverses qüestions relacionades amb aquest col·lectiu amb l’objectiu d’aportar informació d’interès i útil. En aquesta primera edició, parlarem sobre una malaltia molt comuna que afecta molta gent, però que, sobretot, afecta persones d’edat avançada i al sexe femení en edat post-menopàusica. Parlarem de la síndrome de l’ull sec.

Què és?

Aquesta síndrome és una malaltia de la llàgrima i de la superfície ocular associada a totes aquelles circumstàncies en les quals hi ha una mala lubricació i humectació ocular, que afecta les parpelles, la pel·lícula lacrimal, la conjuntiva i la còrnia (conjunt anomenat superfície ocular). És a dir, persones que no produeixen suficient llàgrima per mantenir l’ull humit i confortable, o bé, persones amb un excés d’evaporació d’aquesta, provocant en molts casos la inflamació de l’ull.

Partint d’això, podríem classificar l’ull sec en: 1. Ull sec hiposecretor: associat a un mal funcionament de les glàndules lacrimals (poca producció de llàgrima) i apareix al llarg del dia. Pot estar associat a la Síndrome de Sjögren (afecta sobretot a les dones postmenopàusiques), també pot ser resultat de malalties com la diabetis o com a efecte secundari per l’ús d’algun tipus determinat de fàrmac (diürètics, antidepressius …). En aquest tipus d’afectacions, es recomana l’ús de col·liris de manera perllongada.

2. Ull sec evaporatiu: causat per una excessiva evaporació de la llàgrima. Afecta la capa lipídica de la pel·lícula lacrimal i en un 24

Aquest trastorn ocular cursa amb diversos símptomes com poden ser la sensació de sequedat, pesadesa de les parpelles, coïssor, envermelliment de l’ull, sensació de cos estrany (sorra o pestanya dins l’ull), dificultat en el parpelleig, fotofòbia (sensibilitat a la llum) i cansament ocular. En quadres més severs, podríem parlar de visió borrosa i molèsties més intenses tipus punxades dins l’ull. És per això que, si amb tractament no milloren els símptomes en una o dues setmanes, cal anar a l’oftalmòleg.

A qui afecta?

Com hem comentat anteriorment, hi ha diversos factors de risc associats a la síndrome de l’ull sec. Els classificaríem en externs o extrínsecs a nosaltres, com poden ser els efectes secundaris a alguns medicaments, ambients interiors (aire condicionat), ambients exteriors (ex: al·lèrgens en època primaveral), ús de lents de contacte, cirurgia refractiva cornial, etcètera. Però també n’hi ha d’intrínsecs, com poden ser el sexe (més freqüent en dones), la menopausa i l’edat, ja que tot i que l’ull sec pot aparèixer en qualsevol edat pels factors extrínsecs comentats abans, té una gran prevalença en la població major de 50 anys.

Un clar exemple de la combinació d’ambdós factors, és el gran nombre de dones postmenopàusiques que pateixen aquesta malaltia vers els homes de la mateixa edat.

Com reduir els efectes?

Els tractaments d’aquestes afectacions és divers, segons la persona i l’origen, però acostumen a ser tractaments llargs, ja que es tracta d’una malaltia crònica, d’evolució lenta i progressiva.

Una bona higiene palpebral, l’ús de llàgrimes artificials a base de col·liris, evitar ambients irritants, no fumar, utilitzar ulleres protectores, descansar la vista de pantalles i esforços visuals perllongats, etcètera, ajuden al pacient a millorar la simptomatologia. Una dieta rica en àcids grassos essencials (fruits secs o peix blau) o suplements vitamínics a base de luteïna o zeaxantina, col·laboren a millorar el control de la malaltia.

25

RIS A D I L O S S VIATGE

Joan Garcia Artigas - NICARAGUA

"Les primeres famílies, amb què vam estar, eren molt pobres, tenien problemes d’aigua potable, es dutxaven amb l’aigua de la pluja, tenien unes comunes on fer les necessitats.... Hi havia molta pobresa”.

El Joan amb un grup de nens d’una comunitat, després de fer màgia a l’escola. Foto: Joan Garcia.

Quedem amb el Joan Garcia a casa seva, acaba d’arribar de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida de fer màgia a l’aula hospitalària per als petits que estan ingressats, amb l’objectiu de fer-los somriure i passar una bona estona.

Feia sis anys que el Joan no feia un dels seus viatges solidaris, el 2010 i el 2011 va viatjar en dues ocasions, i per períodes de 3 mesos, a l’Argentina, amb la voluntat d’ajudar, sobre el territori, a les famílies més desafavorides de la província de Formosa.

“Com que em vaig pre-jubilar jove, amb 52 anys, tenia ganes de viatjar i ajudar els altres, una inquietud que feia temps que tenia al cap, així que vaig decidir posar-la en pràctica”, ens explica el Joan, fent memòria d’aquelles primeres experiències solidàries.

2017, Nicaragua L’any passat, després d’haver estat un temps sense poder viatjar, per diferents motius, el Joan va reprendre aquesta passió descoberta de gran i va presentar una sol·licitud a l’ONG Setem Catalunya per participar en un dels seus camps de convivència a Nicaragua. “Sabia que seria una experiència diferent de la viscuda a l’Argentina, ja que d’entrada no anava sol, érem un grup de sis persones, però Nicaragua era una de les meves primeres opcions quan vaig decidir fer aquests viatges”.

En aquesta ocasió, l’estada del Joan va ser d’un mes (de l’31 de juliol al 2 de setembre), durant el qual va conviure amb quatre famílies de quatre comunitats diferents, fent un recorregut de nord a sud del país. La primera parada del grup va ser Managua, la capital de Nicaragua, punt d’arribada i on es van posar en contacte amb representants de FECODESA, una cooperativa 26

agrària amb més de 4.000 socis, que els faria de suport i guia durant la seva estada al país. Després de dos dies a Managua, on eren les festes locals, el tercer dia el grup va iniciar el camí cap a Estelí, on s’endinsaria en el dia a dia de la comunitat i conviuria amb famílies de la zona. Després d’Estelí, van fer estada a Madriz, Jinotega-Matagalpa i Río San Juan. “Vam començar el trajecte en una comunitat propera a la frontera amb Hondures i vam anar baixant fins a la frontera amb Costa Rica”, explica el Joan, que afegeix: “Al llarg del recorregut vam poder veure com les comunitats del nord són molt més pobres que les del sud. Les primeres famílies, amb què vam estar, eren molt pobres, tenien problemes d’aigua potable, es dutxaven amb l’aigua de la pluja emmagatzemada en grans cubells, mullant-se amb l’ajuda d’un cassó, tenien unes comunes (uns forats a terra) on fer les necessitats.... Hi havia molta pobresa”.

Camp de convivència A més de fer el viatge en companyia, una altra de les principals diferències respecte als viatges que va realitzar a l’Argentina, és que en aquesta ocasió no anava a treballar, sinó que es tractava d’un camp de convivència amb diferents famílies per conèixer com viuen, com treballen el camp, què cultiven... En conclusió, endinsar-se en el dia a dia de les diferents comunitats que van visitar. “Teníem prohibit fer cap tipus de donació econòmica a les famílies amb les quals convivíem, l’única aportació que fèiem era proveir-les d’aliments durant la nostra estada a casa seva”, explica el Joan. “Compràvem el menjar (a una venta o pulperia) per a nosaltres i per a tots els membres de la família.

Principalment, arròs, fesols (frijoles) i plàtans (guineos), patates, cebes, tomàquets, pebrot verd (chiltoma), oli, ous, sal, i sobretot

VIATGES SOLIDAR IS Joan Garcia Artigas - NICARAGUA garrafes d’aigua purificada”, concreta el Joan, que explica que durant el mes que va estar a Nicaragua va perdre set quilos: “Ens alimentàvem del mateix cada dia i en tots els àpats, l’esmorzar era igual que el dinar i que el sopar, potser al dinar en lloc de plàtan fregit ens el servien amb un ou remenat, que havíem de compartir entre tres, això sí, sempre acompanyat de la tortilla nicaragüense que es fa amb farina de panís i aigua. Si no menjaves allò, no hi havia res més. I, això, amb els dies em va passar factura”. A més del menjar, el Joan també recorda, especialment, el fet que havien d’anar protegits dels mosquits durant les 24 hores del dia: “Per la nit havíem de dormir amb mosquiteres al llit i durant el dia anàvem sucats de repel·lent”.

Més enllà d’aquestes anècdotes, durant la seva estada van poder veure com el treball al camp era la principal via de subsistència de les famílies i única font d’ingressos. “A cada comunitat hi havia uns cultius o altres: cacau, tarongers, cafè, llimoners, arròs, sucre... Nosaltres vam poder veure les seves terres i els sistemes de cultiu que apliquen”. Tenien tots els dies programats, així, a més de veure el treball de les famílies al camp, van fer excursions per conèixer el territori i van visitar algunes escoles de les comunitats, on el Joan aprofitava per fer alguns trucs de màgia, deixant a petits i grans bocabadats. A més, un dia a la setmana anaven al poble més pròxim a la comunitat per comunicar-se amb la família. “A les places dels pobles hi havia wi-fi, així que aprofitàvem per comunicar-nos amb les nostres famílies”, recorda.

La família de l’Alfredo La convivència amb les famílies ha estat, segurament, l’experiència més enriquidora del Joan en aquest viatge, en el qual ha trobat a faltar aquella sensació “d’anar a treballar, de picar pedra”, que va experimentar a l’Argentina. De les quatre famílies amb les quals va conviure, li brillen especialment els ulls quan parla de la família de l’Alfredo. “No sé per què, però amb l’Alfredo vam connectar de seguida”, assegura mentre ens reconeix que li costa parlar d’ell sense emocionar-se.

El feeling amb aquesta família ha traspassat les fronteres i ha anat més enllà de l’experiència viscuda a Nicaragua. El Joan i l’Alfredo mantenen contacte, mensualment, per correu electrònic. “Ara, des d’aquí i com a particular, els estic ajudant en projectes que vaig veure que volien i no podien desenvolupar”, explica el Joan.

Així, en els últims sis mesos, el Joan els ha ajudat a recuperar un dipòsit de 5.000 litres d’aigua que tenien abandonat per manca de recursos i han pogut fer una canalització des del dipòsit fins a la casa per fer arribar l’aigua a la cuina i també a la dutxa, per no haver de rentar-se amb un cassó, a més de comprar unes làmines de zinc per renovar el sostre.

La família de l’Alfredo amb el Joan i els altres participants en el camp de convivència a Nicaragua. Foto: Joan Garcia.

Fent extracció de canya de sucre. Una de les activitats que van realitzar amb les famílies. Foto: Joan Garcia.

“Per la meva part, els faig transferències. Per a nosaltres no són molts diners, i a ells els permet posar en marxa projectes importants que milloren la seva qualitat de vida, ja que aquesta família està en una situació molt precària”, assegura el Joan. Un cop acabats aquests projectes, el Joan ens transmet que ja està neguitós, perquè ha de tornar a parlar amb l’Alfredo per saber amb què més els pot continuar ajudant. “És gent molt humil, que estic molt content de poder ajudar. És una família excel·lent, si tingués l’oportunitat de tornar a Nicaragua, ho faria per ells”.

Pròxima destinació: Nepal En aquesta trobada amb el Joan, no podíem acomiadar-nos d’ell sense saber si ja està pensant en una nova experiència i, com ens imaginàvem, ja ho té tot mig pensat per poder marxar el pròxim mes d’agost. “Aquest any toca Nepal i, en principi, hi aniré amb la meva filla gran, la Blanca. És un viatge que farem a través d’una ONG que busca donacions per poder tirar endavant projectes que tenen allà i ens ensenyaran durant la nostra estada”.

27

Teresa Duran. Agent de viatges.

Pont sobre el riu Kwai: Un viatge de pel·lícula

La Teresa i el Pere al pont del riu Kwai. Foto: Teresa Duran.

És probable que hàgiu vist el clàssic del cinema bèl·lic 'El pont sobre el riu Kwai'. Si no és així, segur que, almenys, n’heu sentit a parlar o pot ser que, fins i tot, us vingui a la ment la típica melodia que xiulaven a la pel·lícula.

Durant el trajecte amb el 'tren de la mort'. Foto: Teresa Duran.

Nam Tok, un recorregut d'uns 60 quilòmetres que comença creuant el famós pont de 346 metres de longitud sobre l’anomenat riu Kwai.

Durant el nostre viatge a Tailàndia vam fer algunes coses poc convencionals, com recórrer un tram de l'anomenat ‘Tren de la Mort’ a la província de Kanchanaburi. Malgrat el seu nom tètric, no es tracta d'un tren perillós ni res per l'estil. Al contrari, el recorregut travessa paisatges idíl·lics, camps d’arròs, boscos tropicals i frondoses cataractes que desprenen gran sensació de pau i bellesa.

A partir d'aquí, les vies del tren s'endinsen en terres selvàtiques, on els trams de vegetació espessa van deixant pas a zones obertes, que ens permeten gaudir d'uns paisatges espectaculars, completament verds, esquitxats de camps d'arròs, suaus turons, arbres tropicals i petits nuclis de població dedicats a l’agricultura i a la pesca. Al llarg de tot el trajecte, el tren s'apropa i s'allunya del riu, deixant algunes de les estampes més belles del recorregut.

El Tren de la Mort és el nom amb el qual es coneix la línia ferroviària de 415 quilòmetres entre Birmània i Tailàndia, construït pel Japó durant la II Guerra Mundial, per donar suport a les seves tropes. Els encarregats d'executar l'obra van ser 60.000 presoners aliats (anglesos, holandesos, australians...) i prop de 250.000 civils del sud-est asiàtic, obligats a treballar a contrarellotge en condicions infrahumanes.

Des de Nam Tok ens dirigim gairebé a la frontera amb Myanmar, per recórrer a peu els 4 quilòmetres de vies mortes que ens porten fins al famós congost conegut com el ‘Hellfire Pass’ (Pas de l’Infern). S’anomena així perquè s'obligava als presoners que construïen les vies del tren a treballar dia i nit amb torxes i fogueres, per tal d’excavar un pas a la muntanya de 75 metres de longitud i 25 d'altura a força de pic i pala.

Es calcula que més de 90.000 civils i prop de 13.000 aliats van morir durant la seva construcció, portada a terme en un temps rècord entre el mes de juny de 1942 i l’octubre de 1943.

Quant de sofriment, esforç i vides van deixar-se aquí...

Agafem el Tren de la Mort, encara amb seients de fusta i sense finestres, a l’estació de Kanchanaburi – River Kwai Bridge fins a

28

El riu Kwai és, avui, molt més que simples records de guerra, la vida dels seus habitants continua i amb ella la dels viatgers que ens acostem fins aquí per gaudir d'una regió tailandesa plena d’història i meravelles naturals.

29

Taekwondo A més d’un esport, el taekwondo representa una filosofia de vida, uns valors, essencials per poder avançar en la coneixença d’aquesta art marcial.

Imatge d’una classe del grup d’adults al gimnàs Janse. Foto: RotecnaPress.

Després d’aparèixer com a esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Seül, l’any 1988, i a Barcelona 92’, la popularitat del taekwondo i el seu pes en el món esportiu va anar creixent fins que, l’any 2000, als Jocs Olímpics de Sydney, va esdevenir oficialment un esport olímpic.

D’origen coreà, el taekwondo és considerat una art marcial i és una de les més conegudes i practicades de tot el món, sent el segon esport mundial pel que fa a nombre de federats.

L’expressió taekwondo significa “l’art de colpejar amb els peus i les mans” i les primeres referències trobades a aquesta art marcial es remunten a l’època antiga de Corea, en imatges plasmades en tombes de l’època i en pintures a l’interior de coves. Es creu que la seva pràctica va començar com danses, ritus religiosos i exercicis per millorar la salut, per avançar cap a tècniques de defensa a semblança de les postures dels animals.

Després d’una estreta vinculació amb diferents dinasties del país i l’ocupació japonesa de Corea, passada la segona guerra mundial el taekwondo va anar prenent importància fins a esdevenir, finalment, esport olímpic.

El taekwondo està dividit en dos grans estils: l’ITF (Federació Internacional de Taekwondo) i el WTF (Federació Mundial de Taekwondo). El primer és l’estil més tradicional, que es caracteritza per un predomini dels atacs senzills i directes. El WTF es caracteritza per utilitzar moviments més elàstics i circulars, i en un contacte total durant el combat. Aquest darrer estil és el que més es practica, i el que està reconegut com a esport olímpic.

30

Disciplina i compromís Per conèixer la pràctica d’aquest esport a la nostra vila, ens trobem amb el Ferran Trepat, un targarí de 27 anys, establert a Agramunt, entrenador i cinturó negre de taekwondo des dels 16 anys, i que dóna classes al gimnàs Janse.

El Ferran va començar a practicar aquest esport amb 4 anys. “Òbviament amb aquella edat van ser els meus pares que em van apuntar a fer un esport diferent dels que practicava a l’escola, però, any rere any, era jo qui decidia continuar amb la seva pràctica.”, assegura el Ferran, que afegeix: “El taekwondo és un esport que sempre m’ha agradat, tant, que mai l’he deixat de practicar, només durant un any, perquè vaig patir una lesió”.

En aquest sentit, el Ferran assegura que a més d’un esport, el més destacat del taekwondo és que representa una filosofia de vida, uns valors: la disciplina, el compromís, el respecte, l’autocontrol, la constància... els quals són essencials per poder avançar en la coneixença d’aquesta art marcial.

Tot i que sovint és vist com un esport individual, el Ferran explica que el taekwondo té una part col·lectiva important, que és aquella que es viu en els entrenaments: “Sí que és cert que quan estàs fent una competició, el taekwondo és un esport individual, on depens únicament de tu, i això és, precisament, un dels seus atractius, però alhora té un treball d’equip que es desenvolupa en els entrenaments, on necessites executar les diferents tècniques amb companys, per tal de practicar-les i millorar-les”.

Precisament, aquest vessant més individual i de disciplina que té el taekwondo és la que pot provocar, segons el Ferran, que cap

Taekwondo als 15 anys hi hagi molts joves que decideixen abandonar la seva pràctica. “És un esforç personal, has de ser una persona constant i dedicar moltes hores a practicar i entrenar, també a casa, per poder passar de cinturó i arribar a ser cinturó negre”, assegura.

Els cinturons La vestimenta característica del taekwondo és el dobok, uns pantalons i una jaqueta entrecreuada blanca, el coll de la qual és negre o blanc. El primer és el color reservat només als mestres o cinturons negres. L’altre detall característic de la vestimenta de taekwondo és el cinturó, els colors del qual marquen el nivell de taekwondo del practicant. Actualment, els nivells que hi ha són de menor a major: blanc, blanc-groc, groc, groc-taronja, taronja, taronja-verd, verd, verd-blau, blau, blau-marró, marró i negre.

Passar de cinturó no és gens fàcil, cada alumne ha de demostrar davant del seu mestre que coneix les tècniques corresponents al seu nivell, i per aconseguir el cinturó negre s’ha de realitzar un examen davant d’un jurat a Barcelona. El coneixement de les tècniques, l’equilibri i el domini dels moviments són alguns dels aspectes que es tenen en consideració.

Les tècniques del taekwondo que s’avaluen als exàmens són moltes. “Són noms llargs en coreà que defineixen la posició del cos, de les cames i de la part amb què colpeges”, explica el Ferran, que assegura que la dificultat rau, “per una banda, en memoritzar totes les tècniques i, per l’altra, en executar-les correctament”. Els tipus de tècniques són diverses: les de peu, les de mans, les de genolls, les de defensa personal, les d’atac i les de bloqueig.

Taekwondo a Agramunt Des de fa tres anys, el Gimnàs Janse ofereix classes de taekwondo.

En un principi, tan sols hi havia un grup de nens i nenes d’entre 3 i 10 anys, però aquest any, des de fa un parell de mesos, també s’ha creat un grup d’adults. El Ferran és l’entrenador d’ambdós grups.

“Vam començar tres anys enrere amb 6 alumnes, i aquest any ja tenim 16 nens i nenes”, explica el Ferran, que detalla que la dificultat que pot implicar treballar amb nens d’edats diferents és, alhora, un aspecte positiu per poder atorgar-los rolls i responsabilitats. Així, els més petits han de veure els més grans com una autoritat que han de respectar, i els més grans han d’aprendre a ajudar als més petits.

Les sessions al gimnàs es realitzen els dilluns i els dimecres, de 18.30h a 19.30 amb els més petits, i de 21h a 22h amb els grans.

Els petits durant una exhibició a la Plaça del Mercadal. Foto: Ferran Trepat.

Els entrenaments dels petits són suaus i es presenten com un joc.

Així, comencen sempre amb un escalfament, un petit treball físic en forma de circuit i es treballen les habilitats. Després es realitza la part tècnica de peus, mans... es fa un joc per recompensar l’esforç i s’acaba la sessió amb uns estiraments. “Treballem amb els nens perquè vulguin venir a classe, es diverteixin, aprenguin, coneguin el seu cos, descobreixin les seves habilitats i les treballin enfocades a les tècniques del taekwondo”, explica el Ferran. Per una altra banda, amb els nens i nenes es treballen també els valors del taekwondo, com la disciplina, el compromís, el respecte...

Amb el grup dels adults les sessions són més dures, tot i que les primeres setmanes les va dedicar a veure quines eren les expectatives dels alumnes amb aquestes classes, ja que alguns sí que havien fet taekwondo de joves, però per d’altres era la seva primera aproximació a aquesta art marcial. “Amb els grans fem més treball físic. A més, venen al gimnàs no només a practicar taekwondo, sinó també a posar-se en forma. De moment, amb el grup d’adults treballem més tècnica, que és el que més els interessa, però també fem combat.

Dues vegades a l’any, fan exhibicions al poble per mostrar el que han après durant el curs. Una coincidint amb La Marató, i l’altra, al juny, durant la festa de final de curs del gimnàs. Per a aquells que vulguin provar, poden atansar-se al Gimnàs Janse, “per practicar el taekwondo no hi ha límit d’edat”, o poden participar en una de les sessions que el Ferran fa en el marc de Dia de l’activitat física que, anualment, se celebra a Agramunt durant el mes d’abril.

31

Marta Eroles i Fiñana. Psicòloga, treballadora social i mestra.

Entendre el TDAH La sospita de TDAH arriba quan un menor, per edat i moment evolutiu, hauria de saber contenir-se en un determinat ambient que requereix concentració i autocontrol, i no és capaç de fer-ho.

Que un nen sigui mogut durant l'etapa infantil és, no només normal, sinó del tot desitjable! Els nens han de moure's, és una necessitat vital que els permet explorar l'entorn que els envolta, experimentar i desenvolupar-se amb plenitud. Però què passa quan s'observen en el menor conductes exagerades en intensitat?

Es tracta d'un nen amb TDAH? I quan veiem a les aules alumnes que es distreuen amb molta facilitat? Són ganduls, o poden presentar dèficit d'atenció?

El Trastorn per Dèficit d'Atenció amb, o sense, Hiperactivitat és un trastorn del neurodesenvolupament que produeix una sèrie de símptomes relacionats amb la manca de concentració, atenció i el control dels impulsos. La sospita de TDAH arriba quan un menor, per edat i moment evolutiu, hauria de saber contenir-se en un determinat ambient que requereix concentració i autocontrol i, malgrat els esforços, no és capaç de fer-ho, repercuteix-li això en les activitats de la vida diària i impossibilitant-li poder dur a terme tasques que per les seves condicions cognitives hauria de ser perfectament capaç de fer.

El TDAH pot ser de tres subtipus, segons les característiques que l'infant presenti en l'exploració neuropsicològica: inatent (té distraccions constants), hiperactiu-impulsiu (presenta inquietud i moviments corporals continuats i inapropiats), o bé combinat.

Com diferenciar el TDAH d'una conducta normalitzada?

L'especialista en neuropsicologia serà l'encarregat de determinar-ho, però hi ha indicadors que poden orientar les famílies per tal d'obtenir pistes que portin a una possible sospita.

Per exemple, cal descartar que l'excés de moviment o les distraccions en les tasques a realitzar no siguin motivades per un fet emocional (una mort propera, la separació dels pares, un 32

canvi d'escola...), que no vingui donat per una falta de motivació a l'aula (si el nen no gaudeix o no troba interès en allò que fa, buscarà altres camins per combatre l'avorriment, i això podria explicar les distraccions o la impulsivitat) o per altres trastorns com ara la depressió (no s'han de confondre les distraccions amb l'apatia i l'absència de ganes de fer res). També ens pot ajudar a detectar-ho la durada dels símptomes: si és superior a sis mesos, les probabilitats que siguin TDAH augmenten. L'afectació en les àrees escolar, familiar i social de la vida de l'infant que aquests indicadors produeixen també pot ser una informació útil: si les conductes passen només a l'escola però a casa la nena o nen és capaç d'estar tranquil, això podria explicar que es tracta d'una qüestió focalitzada en aquest àmbit, i no en tots; el TDAH s'hauria de manifestar de manera generalitzada. En qualsevol cas, aquests indicadors de cap de les maneres poden ser decisius per prendre una determinació respecte a l'existència o no de trastorn. És necessari acudir a l'especialista per tal de realitzar l'exploració pertinent.

Ja tinc el diagnòstic, i ara què?

Quan ja s'ha fet efectiu el diagnòstic i se n'han determinat les característiques bàsiques i el subtipus, l'especialista determinarà si és necessària l'administració de medicament, dependent de la intensitat del trastorn. Paral·lelament, serà necessari un tractament psicològic individualitzat que ajudarà l'alumne a prendre consciència del trastorn, gestionar les seves conductes i adaptar, en coordinació amb la família i el centre escolar, les activitats de la vida diària a la seva manera de funcionar, per tal de garantir el seu ple desenvolupament maduratiu i personal. La teràpia psicològica és altament efectiva en el TDAH i ajuda a controlar els impulsos, gestionar la falta de control i treballa amb tècniques d'estimulació cognitiva per millorar la concentració.

33

Cal Xirricló

C/ Doctor Fleming, 53 - Balaguer (Lleida) - 973 445 011

Ploma ibèrica amb textures de carxofa i cuscús de sèsam i panís

Ingredients: El Francesc a Cal Xirricló. Foto: RotecnaPress.

Amb més de 60 anys d’història, Cal Xirricló ha sabut adaptar-se a les noves tendències gastronòmiques i consolidar-se com un restaurant de referència en el món de la cuina creativa i d’avantguarda. L’actual gerent, Francesc Molins, és la tercera generació de la família al capdavant de Cal Xirricló: “Els meus avis van obrir el primer establiment al centre de Balaguer l’any 1954, on es van especialitzar com un local de tapes i esmorzars de forquilla. L’èxit del restaurant els va portar a buscar un espai més gran el 1962, on, amb els anys, els meus pares es van convertir en el seu relleu generacional”, explica el Francesc, que assegura: “Jo mai m’havia imaginat continuar amb el negoci familiar, però la mort del meu pare i del meu germà gran, va fer que m’impliqués més en el negoci i decidís estudiar hosteleria.

Va ser així com, després de cinc anys compaginant estudis i feina, li vaig agafar estima a aquesta professió”.

L’any 2000, Cal Xirricló canvia de nou la seva ubicació i es trasllada a la part nova de la ciutat, per donar un toc més modern al restaurant, encara que sense oblidar les seves arreles, aquelles que el van convertir en un establiment de referència a la zona. “Mantenim l’oferta de tapes i esmorzars de forquilla, però hem ampliat la nostra oferta a les noves tendències gastronòmiques, amb una cuina d’autor i de mercat, apostant per productes de proximitat”, explica el Francesc.

L’establiment està distribuït en dos espais. Per una banda, està la zona de gastrobar, on les parets estan decorades amb fotografies que mostren la història del restaurant, i on es manté l’oferta 34

Ploma ibèrica de gla · Carxofes · Ous · 100 gr. de nata · 300 gr. de coco · Llima · Coriandre · 6 gr. d’agar-agar · Mini-panotxa de panís · Sèsam · Oli d’oliva

1h 30min GRAU DE DIFICULTAT:

Elaboració: Per fer aquesta recepta a casa, cuinarem la ploma ibèrica a la planxa per marcar-la per fora i deixar-la rosada per dins. Amb les carxofes farem dues textures. Per una banda, un pastís de carxofa, utilitzant la mateixa quantitat de carxofa, ou i nata (uns 100 grams). Primer sofregirem les carxofes amb la nata, i després li afegirem l’ou, ho triturarem tot, ho colarem i ho posarem en un recipient al forn a 140ºC de temperatura durant 30 minuts. Per una altra banda, agafaren les carxofes, les pelarem, les tallarem i les posarem en una paella amb aigua i oli, i les deixarem ofegar tapades durant 15-20 minuts.

Per fer les tallarines de coco, necessitarem 300 grams de coco, pell de llima, coriandre i 6 grams d’agar-agar, ho farem bullir, ho colarem, estirarem la pasta i la tallarem a tires. Finalment, agafarem la mini-panotxa de panís, li traurem els grans amb l’ajuda d’un ganivet i els barrejarem amb una mica de sèsam i oli fins a aconseguir una textura similar a la del cuscús.

tradicional de tapes i esmorzars de forquilla. En aquest espai, amb una capacitat per a 25 persones, el client pot menjar i sopar per uns 25 euros. És molt recomanable provar les tapes estrella de la casa: els callos i els popets. Per una altra banda, està la zona de restaurant, amb una capacitat per a 45 comensals en un ambient rústic amb detalls de modernitat. En aquest espai s’ofereix una cuina creativa i de mercat, amb productes de temporada. El preu per persona és d’uns 40 euros, vins a part.

35

Anna Pujadó Grau. Llevadora i consultora de lactància IBCLC.

Què esperar quan estàs de més de 36 setmanes?

Intenta estar tranquil·la al final de l’embaràs, la data probable de part, és PROBABLE, és una orientació, així que fes activitats que et relaxin.

Estàs embarassada de 36 setmanes i la teva panxeta és més que evident. Entres en aquella fase que la veïna, la fornera, la cosina... et diuen: “Encara no has parit?; ja deus estar a punt, no?; tens la panxa molt amunt; tens els llavis inflats; bla, bla, bla...”. Llavors et queda cara de: “Encara em falten 4 setmanes i qui sap quants dies més!”.

Arribes a casa i et mires al mirall, un perfil, l’altre perfil, i et dóna la sensació que t’has empassat una síndria sencera, gairebé no et reconeixes. Et sents inflada, pesada, no et veus els peus i pràcticament no tens turmells d’inflats que els tens.

Aquell jersei premamà que t’havies comprat, ja no et tapa la panxa del tot i, quan tardes més de 15 minuts en contestar un Whatsapp, salten totes les alarmes pensant que t’has posat de part.

A la nit, necessites una grua per moure’t, el teu fidel despertador és la teva bufeta que cada dos hores et desperta per recordar-te que l’has de buidar si vols continuar dormint. L’insomni també fa acte de presència, i sovint a les 6h del matí estàs amb uns ulls com unes taronges.

L’espera es fa llarga, i sents que l’embaràs no s’acabarà mai, que el dia tan esperat, a tu no t’arribarà.

36

A les pel·lícules, sempre se'ns mostren uns embarassos perfectes, dones que estan sempre igual o millor que si els hi haguessin passat el Photoshop, es troben més bé que mai i estan esplèndides amb uns modelets ajustats, fins i tot, al final de l’embaràs.

La realitat és que les últimes setmanes de l’embaràs, sovint, les dones se senten més pesades, cansades, els costa dormir i tenen ganes de parir.

Quan la data probable de part passa i continuen sense cap símptoma, encara es fa més difícil, i les futures mames i papes han de fer un exercici de paciència i confiança en el seu cos i en el seu nadó.

Intenta estar tranquil·la al final de l’embaràs, la data probable de part, és PROBABLE, és una orientació, així que fes activitats que et relaxin, visualitza el part que desitges, llegeix algun llibre de criança, informa’t sobre el postpart i les necessitats del petit mamífer que donaràs a llum.

Tot això, facilitarà i agilitzarà les últimes setmanes de l’embaràs quan sents que són inacabables. Ànims a totes les futures mares, tots els nadons acaben sortint!

37

TRIVIAL 1. Quin tipus de paraula és el mot “molt”?

A/ Adverbi.

B/ Adjectiu.

C/ Substantiu.

D/ Verb.

2. “L’ordre dels sumands no canvia el resultat”, aquesta afirmació correspon a…

A/ La propietat commutativaa.

B/ L’element neutre.

C/ La propietat associativa.

D/ L’element oposat.

3. La capital d’Extremadura és: A/ Huelva.

B/ Badajoz.

C/ Càceres.

D/ Mèrida.

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

1

5

2

3

6

2

8

9

1

7

1

7

3

4 9

5 1

6 2

3

4 8

9

6

5

3

1

6

7

8

3

1

4

5

7

6

L'ENIGMA MATEMÀTIC Aconsegueix el nombre 1.000 fent servir vuit vuits.

JEROGLÍFICS Com van quedar elles, a la classificació?

NNNNNN 38

De què és aquest viver?

23

39

Menges carn de porc?

La carn de porc és una de les més presents en la nostra dieta, d’aquí que estigui tan estesa la dita: “Del porc, s’aprofita tot”.

Segons dades del Ministeri d’Agricultura, a l’estat espanyol el consum mitjà de carn de porc per persona és d’uns 10,6 quilos a l’any, sent la segona carn més consumida per darrere del pollastre. Cuinem la carn de porc a la planxa, en guisats, la mengem en forma d’embotits, etcètera. Però, quines són les seves propietats per la nostra salut?

Alguns dels beneficis que se li atribueixen són: • Un alt contingut en proteïnes, que ajuda al desenvolupament muscular.

• Font de minerals essencials com el potassi, el fòsfor, el zinc i el ferro, que serveixen per enfortir els ossos i generar energia.

• Aporta vitamines del grup B: B1, B3, B6 i B12, que enforteixen el sistema sanitari i redueixen la sensació de cansament i fatiga.

A més, contràriament al que es pensa, la carn de porc no té un alt contingut de greixos. Així, per cada 100 grams de carn de porc, només hi ha 2,4 grams de greixos saturats. En aquesta línia, sí que és cert que hi ha talls de carn més saludables que altres. Per exemple, el llom és la part de l’animal amb menys greix, en canvi, es recomana reduir el consum d’embotits pel seu alt contingut en greixos.

Carn blanca En aquesta mateixa línia, des d’INTERPORC (l’Organització Interprofessional Agroalimentària del Porcí de Capa Blanca) s’han realitzat diverses publicacions sobre les propietats de la 40

carn de porc. Així, aquesta organització recull que els experts recomanen el consum de carns magres, com la carn de porc, de 3 a 4 vegades per setmana.

Tot i que sovint hi ha divergències sobre com classificar la carn de porc, diferents institucions com l’Organització Mundial de la Salut i la Direcció General d’Agricultura de la Comissió Europea l’han inclòs en el grup de les carns blanques per les seves característiques de composició i color. Concretament, la Direcció General d’Agricultura de la Comissió Europea considera com a carns vermelles, el vacum i l’oví, i com a carns blanques, el porc i les aus de corral. La diferenciació d’una carn roja o blanca s’associa directament al seu color, el qual depèn de la proteïna mioglobina que es troba en les fibres musculars i és l’encarregada de transportar l’oxigen necessari per al funcionament del múscul. Com més actius són els músculs dels animals, necessiten més oxigen i el seu contingut de mioglobina és major, per tant, el color és més fosc. Per això, el color de la carn també varia segons la procedència del tall, així la carn de les extremitats és més fosca que les de les altres parts del cos, com el llom.

Recomanacions Finalment, sí que és cert que, com en molts aliments, el consum de carn porc ha de ser moderat i cal tenir en compte algunes recomanacions bàsiques com: • No menjar carn crua o poc feta, ja que hi ha el risc de malalties com la triquinosi, la toxoplasmosi i la salmonel·la.

• Conservar bé la carn, deixant-la a la part més freda de la nevera un màxim de cinc dies, o congelar-la.

JEROGLÍFICS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

Sisenes (sis, enes)

Solucións: 888+88+8+8+8 = 1000, o (8888-888):8 = 1000

1-A, 2-A, 3-D.

D'ostres (dos tres)

SUDOKU 1

4

5

2

7

3

6

8

9

3

6

2

8

4

9

1

5

7

9

7

8

6

5

1

2

3

4

7

8

4

5

3

2

9

6

1

6

5

9

1

8

7

4

2

3

2

1

3

9

6

4

8

7

5

4

2

7

3

9

6

5

1

8

5

9

6

7

1

8

3

4

2

8

3

1

4

2

5

7

9

6

41

42

43