Impuls Cal Carreter

EDITORIAL, 3

1r trimestre 2020

CAL..., 3 QUÈ FEM?, 4

MÉS POPULARS 2019

QUADERN DE BITÀCOLA, 5

ÍNDIA, INAUGURACIÓ FANTASMA

QUI SOM?, 6

OCTAVI SAURA, DISSENYADOR DE MOTOS

REMEIS NATURALS, 10

FLORS DE BACH

EMPRENEDORS, 12 TARTAS BY MIRELA AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16

SÒNIA EL ALAMI, MONTPELLER

SALUT SÈNIOR, 20

SALUT BUCAL

ENTITATS, 24

MOTORRONS

DIARI D'UN NÒMADA, 26

MALTA

SOLIDARIS, 28

JÚLIA CALVET, TAILÀNDIA

MATERNITAT, 30

2 ANYS I ENGANXAT AL PIT

MOVIMENT CREATIU, 32

'EL BATEC DE LA CARME JOLONCH'

PSICOEDUCA, 34

"NO VULL DISFRESSAR-ME"

ON MENJAR, 36

ATÍPIC

RACÓ DEL PORC, 40

Cal Carreter

2

La casa centenària del Cal Carreter, situada a l’avinguda Marià Jolonch d’Agramunt, es convertirà ben aviat en un centre d’activitats i en un taller de fusteria gestionat per l’Associació Alba. Aprofitant la notícia, ens endinsem en la història d’aquesta llar i del renom de la família Ros, que durant molts anys va viure a la casa sota el renom de Cal Carreter. Així doncs, ens trobem amb el Josep Mª Roqué, parent de la família, que ens assegura que en els últims dies ha fet tot un exercici de memòria.

Comencem un nou any amb previsions més que positives per al nostre sector: les xifres de producció de carn de porc a Espanya ens situen líders a Europa i tercers a nivell mundial, els preus registrats el 2019 són de rècord i les exportacions continuen a l’alça. Tots aquests factors propicien un ambient de positivisme que ve acompanyat d’inversions en noves granges i ampliacions, fet que com a empresa d’equipament porcí ens beneficia i ens permet consolidar un equip humà de més de 220 persones.

Com es pot intuir, en aquesta casa s’hi van construir carros durant molts anys. “La casa data de l’any 1922 (a la façana hi ha una placa on es pot veure) i fins ben entrats els anys 50 s’hi van fabricar carros de fusta”, explica el Josep Mª, i recorda: “a Cal Carreter hi treballava el Jaume Ros, que era el propietari, i tenia tres treballadors”. El negoci va funcionar durant molts anys, però quan va marxar el fill del Jaume a treballar a Andorra, i els treballadors van trobar altres feines, el taller va tancar definitivament. No obstant això, “a la casa hi va viure durant molt temps el Jaume amb la seva dona, que era de Cal Pipó, i quan van morir s’hi va quedar la Mercè Ros, la seva filla”. Com que no tenia descendència, l’any 2014 la Mercè va deixar part de la seva herència a l’Ajuntament per arreglar el passeig que ara porta el seu nom, mentre que la casa de Cal Carreter la va heretar una neboda.

Precisament en aquest Impuls posem en marxa una nova secció de Qui som?, que ens ha de permetre conèixer millor totes aquelles persones que formen part de Rotecna, moltes de les quals tenen experiències i aficions interessants de difondre. Per una altra banda, un any més, seguirem sent l’altaveu de les entitats i associacions de la vila, descobrint llocs nous i persones llunyanes a través de les vivències d’agramuntins i agramuntines a l’estranger, i, sobretot, impulsar el teixit econòmic de la vila que creix de la mà d’aquells emprenedors que aposten per instal·lar aquí el seu negoci.

Tot i el pas dels anys, el renom ha perdurat i, encara que cap descendent directe viu ja a Agramunt, la casa continua sent ben coneguda pel seu renom. A més, Cal Carreter manté encara el seu aspecte original i no ha patit cap reforma en aquest temps. Des que una de les últimes descendents de Cal Carreter fes recentment la donació de l’espai a l’Associació Alba, els nois i noies de l’entitat treballen de valent per adaptar el taller i poder treballar de nou en ell, recuperant així l’essència d’un espai en què durant anys es van fabricar molts dels carros que després van circular pels carrers d’Agramunt.

Gener Romeu

Empresarialment, des de Rotecna seguirem un any més portant el nom d’Agramunt pels més de 85 països on tenim presència, oferint solucions a ramaders de tot el món.

Direcció: Gener Romeu.

Edició, maquetació i publicitat: Tamara Lombardo.

Redacció: Tamara Lombardo i Francisco García.

Preimpressió: David Mercado.

Col·laboradors: Montse Serra, Gilbert Esteve, Marta Eroles,

Anna Pujadó i Teresa Duran.

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com

Dipòsit legal L-213-99

PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL BLOG XARXES

Imatge actual de 'Cal Mariasso'.

Imatge actual de la casa a l'avinguda Marià Jolonch. Foto: Rotecna.

issuu.com/rotecnapress

impulsagramunt.blogspot.com.es IMPULS-d-Agramunt

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial.

Els col·laboradors exposen posicions personals.

3

2019, un any de rècord al sector

Gener Romeu durant el seu discurs de Nadal. Foto: Rotecna.

Com cada mes de desembre, Rotecna reuneix a tots els treballadors de l’empresa per gaudir del tradicional aperitiu de Nadal i fer un balanç de l’activitat empresarial del 2019, any que, una vegada més, l’empresa va tancar amb un nou rècord de facturació.

La creixent moda del sector porcí i l’actual situació a la Xina amb la pesta porcina africana (PPA) han ofert als productors locals unes oportunitats de creixement que mai abans havien tingut.

Inevitablement, aquest panorama també és beneficiós per a Rotecna, ja que les bones xifres que han assolit els ramaders es converteixen en inversions en noves granges i nous equipaments.

Durant aquest any volem continuar amb el procés de maduració del nostre sistema d’alimentació electrònica per a mares gestants, el Dositronic G. Aquest producte ja ha estat instal·lat a moltes granges, tant de grans dimensions com més petites, i ha obtingut resultats excel·lents.

A més, continuarem apostant pel que pensem què és una de les gammes de productes amb més futur, el sistema de gestió de purins TecnaPur. Des de fa tres anys tenim el separador de sòlids i líquids, i ara amb la sortida al mercat del reactor fisicoquímic, producte que soluciona pràcticament la gestió del purí, esperem que s’incrementin les vendes. Les administracions públiques seran cada vegada més exigents amb el compliment de les normatives mediambientals en la gestió de purins i TecnaPur ofereix als ramaders una solució en aquest aspecte.

Els més populars de 2019 Com és habitual, durant l’aperitiu nadalenc es va fer la tradicional entrega dels premis als treballadors més populars de l’any, una distinció amb la qual els empleats reconeixen la feina d’aquells 4

companys que contribueixen a generar un bon ambient de treball. Els treballadors més populars de Rotecna el 2019 van ser: •

SECCIÓ DE MUNTATGE I MANTENIMENT: Hamdiou Ndiaye. De tots els premiats d’aquest any, és el que fa més temps que treballa a l’empresa. Va començar a Rotecna l’any 2004 i els que treballen amb ell el defineixen com bon company i treballador.

•

SECCIÓ D'INJECCIÓ I MATRICERIA: Diego García. Va començar a treballar a Rotecna l’any 2016, i és conegut a l’empresa perquè des del primer dia, faci torn de matí o de tarda, sempre arriba 45 minuts abans al seu lloc de treball.

•

DEPARTAMENT DE LOGÍSTICA: Adrian Buzgar. Treballa a l’empresa des de fa 14 anys, i en aquest temps ha estat mereixedor d’aquest reconeixement en quatre ocasions per la seva constant atenció a tot aquell material que arriba a Rotecna.

•

SECCIÓ INSTAL·LADORS I OFICINES: Marta Mercè. Ha estat durant més de 3 anys a l’empresa, concretament al departament de Qualitat. El passat mes de desembre va deixar Rotecna per fer front a nous reptes.

Tots els guardonats van guanyar una nit d’hotel per a dues persones a Andorra i una estada al balneari de Caldea. A més, entre ells es va sortejar una nit en una de les exclusives suites que Margarita Bonita té en una desena d’hotels per Espanya, Andorra i França. L’afortunat va ser l’Adrian Buzgar. Enhorabona i gaudiu d’aquest merescut premi!

Inauguració fantasma a l'Índia

L'Alirio dirigint els treballs d'instal·lació del sistema. Foto: Alirio.

Cinc anys després de la meva primera i darrera visita a l’Índia, el passat mes de novembre tornava a planificar un viatge al país asiàtic ple d’incògnites, de pors i amb molt respecte per tot el que em podria trobar després de tot el viscut el 2014 (vegeu Impuls Cal Pexano).

En aquesta ocasió, tot i algun problema de coordinació amb els hotels, el servei d’aquests era decent i tenien dutxa! Tot i això, estava a l’Índia, i allò era garantia d’aventura. I així va ser com vaig ser víctima d’una graciosa i alhora profitosa ensarronada per part del nostre distribuïdor al país.

Un temps abans del meu viatge, el nostre client a l’Índia em va contactar per convidar-me a la gran inauguració d’una nova granja amb equipament de Rotecna. Jo no ho veia clar després de la meva primera experiència al país, però em va passar un cartell de l’esdeveniment amb un tècnic holandès com a convidat, on també van posar el meu nom, em va dir que hi anirien més de 300 persones... Em sentia tan orgullós del projecte que vaig acceptar. Passat aquest primer tràmit, em va insistir d’anar a visitar-los un parell de dies abans de la inauguració per garantir la posada en marxa de la granja. Tot i certes reticències personals per anar a l’Índia més temps del necessari, al final vaig cedir.

D’aquesta manera, arribava a l’Índia amb la idea de participar com a convidat en una gran inauguració. Abans, però, havia d’anar a la granja per visitar-la i veure que tot estava correcte. La meva sorpresa va arribar quan un cop allà, tot el sistema d’alimentació automàtic estava encara empaquetat a les caixes de Rotecna, perquè no tenien ni idea de com muntar-lo! Amb molt d’enginy el nostre distribuïdor m’havia ensarronat! Tot

Per Alirio Barrios Responsable comercial a l'Àsia

L'Alirio ambL’Alirio en Thangavel Rangaraj, distribuïdor(aalal'Índia. i luna sopa típica vietnamita dreta).Foto: Foto:Alirio.

C.C.

semblava ser una enganyifa perquè no sabia com fer-me anar a l’Índia a què els ajudés. Així, els treballadors m’estaven esperant com el gran salvador per fer la instal·lació. Jo sóc comercial, no tècnic, però lluny d’enfadar-me em vaig ficar l’equip a l’esquena i amb l’ajuda del manual i algunes trucades als instal·ladors de Rotecna vàrem muntar l’automàtic des de zero.

L’impressionant i gratificant d’aquella experiència va ser veure la voluntat i les ganes que aquestes persones posen en tot el que fan. Res els deté. Amb eines bàsiques van ser capaços de muntar tot el sistema i trobar solució a qualsevol obstacle. Quan ja teníem pràcticament tot el sistema muntat, vam veure que el sostre de la granja era baix i no hi cabia el motor. Sense problemes van decidir aixecar part del sostre i fer-ne un de nou més amunt, com una caseta a sobre de la nau principal per col·locar el motor. Va ser espectacular, tinc tota la seqüència de com van ser els treballs en fotos. Aquesta experiència em va servir, per una banda, per veure com els indis són capaços de buscar solucions a tot, quelcom impensable en altres societats, i, per una altra banda, la satisfacció de poder-los ajudar a posar en marxa el sistema d’alimentació de tota una granja.

La veritat és que hem fet una instal·lació molt maca, que és tot un referent. La nostra relació amb el distribuïdor de l’Índia és un clar exemple de com des de Rotecna podem ajudar a fer créixer i desenvolupar el sector porcí en un país en expansió. Així, tot i que, després de mil excuses, mai es va celebrar la gran inauguració prevista, jo sempre busco la part positiva de tot: Sense la meva ajuda no haurien pogut muntar el sistema, i gràcies a aquella inauguració fantasma ell ara té una granja model, que els productors de la zona van a visitar, fet que ens pot generar noves oportunitats de negoci al país.

5

Octavi Saura, dissenyador de motos

L'Octavi amb una moto dissenyada per ell, a Rotecna (1999). Foto: Octavi Saura.

Amb un equip humà de més de 220 treballadors, són moltes les persones que treballen a Rotecna i que a títol particular tenen coses interessants a explicar, aficions, habilitats... En aquesta secció de Qui som?, hem decidit donar veu a aquestes persones, i conèixer una mica més l’equip que forma Rotecna i què fa més enllà de les portes de l’empresa.

L’Octavi Saura fa 15 anys que treballa a l’Oficina Tècnica, ideant i dissenyant nous productes d’equipament porcí, però, paral·lelament, la seva gran passió són les motos, de les quals es reconeix un enamorat. Fins i tot, encara que ara és una afició, durant anys va ser dissenyador de motos, arribant a treballar per la reconeguda marca Harley Davidson. “La passió per les motos la porto a la sang, des de ben petit ho he mamat a casa, on teníem un taller de reparació de motos”, explica l’Octavi, que després de treballar un temps en el negoci familiar i viure algunes experiències en el món del disseny gràfic, va començar a decorar motos, fer accessoris, idear dissenys innovadors..., i, sense adonar-se, s’havia convertit en un dissenyador de motos personalitzades. Va ser així com va decidir anar a la casa de Harley Davidson a Castelló i oferir-se com a dissenyador.

“Recordo que vaig anar a parlar amb el gerent i li vaig portar el dipòsit de la meva moto, que encara el tinc. És una obra d’art, xulíssima, i li va encantar. Juntament amb un company, que pintava carrosseria de cotxes, ens van fer una prova i ens van atorgar tots els dissenys de motos personalitzades de la firma”.

Dels 7 anys treballant per Harley Davidson, i després de personalitzar més de 400 motos, l’Octavi recorda especialment la perfecció que exigia la marca: “El gerent tenia una zona amb 6

fluorescents, sota la qual posava cadascun dels nostres treballs, i si detectava qualsevol impuresa (impossible de veure a simple vista), havia de desaparèixer. Els dissenys que fèiem eren joies.

Ens passàvem hores i hores polint per aconseguir la perfecció i deixar les motos com si fossin miralls. Al principi era terrible, ens passàvem nits senceres polint una peça per entregar-la l’endemà.

Finalment, amb l’experiència, cada cop érem més ràpids”, assegura. D’aquella obsessió per la perfecció, recorda que un projecte els va portar fins a dos anys de feina.

PERSONALITZAR MOTOS L’art de personalitzar una moto no és quelcom que s’estudia. Òbviament que hi ha tècniques de treball que es poden aprendre, però com moltes disciplines artístiques és un do, i aquest es té o no es té. En aquest sentit, l’Octavi reconeix que ell no va estudiar mai res, sinó que era una afició que es va convertir en professió: “Sempre he sigut molt autodidacta, i una persona amb curiositat per aprendre coses noves”. Precisament, després de plasmar dissenys i dissenys en diferents motos, l’Octavi tenia la necessitat de fer alguna cosa diferent i així va començar a indagar en el camí de fer dissenys en relleu. “Fins llavors tot era pintura, colors, formes.... Però un dia, un amic ens va proposar fer alguna cosa diferent i ens va demanar fer un crani simulant com si aquest estigués intentant sortir de dins del dipòsit. Ho vam provar, i el resultat va ser espectacular, va sortir en revistes i tot!”, assegura.

A partir d’aquí va dissenyar vaques i porquets amb relleu, el Pere Picapedra en el seu tronco mòbil, el cap d’un drac que era el pilot vermell del fre de la moto i els intermitents les urpes... “Tot

Octavi Saura, dissenyador de motos

"Els dissenys que fèiem eren joies. Ens passàvem hores i hores polint per aconseguir la perfecció i deixar les motos com si fossin miralls".

el que fèiem era molt innovador i atraiem moltes mirades”, recorda. No obstant això, a pesar de l’avantguardista del resultat, les tècniques eren molt rudimentàries. “Al principi, fèiem servir massilla de carrosser, la modelàvem i després la refinàvem. Però no podíem fer coses molt complexes. Així que vam començar a treballar amb plastilina, amb la qual fèiem la forma i després amb una silicona fèiem uns motlles que omplíem de resina i obteníem la peça que col·locàvem al dipòsit i integràvem amb massilla de carrosser per després pintar. Un dels avantatges d’aquesta tècnica és que era més ràpida i podíem duplicar models, ja que en acabar cada projecte, ens quedava el motlle”.

L'Octavi treballant en el disseny d'un dipòsit (1994). Foto: Octavi Saura.

L’Octavi recorda que els anava molt bé, sobretot quan anaven a concentracions de Harley i la gent se sorprenia amb les seves creacions. “Va ser un bombazo! Però la feina ens va saturar”, reconeix. “El negoci es va fer massa gran, érem joves amb poca experiència i no vam saber gestionar l’èxit d’allò que fèiem. Allò va acabar amb nosaltres”, conclou.

No obstant això, tot i tancar aquella etapa exitosa treballant per Harley Davidson, l’Octavi va continuar fent personalitzacions a particulars, fins que més darrerament, assegura que és més una afició que pràctica al garatge de casa en un espai, més o menys habilitat, i que comparteix a estones amb un dels seus fills. En aquest sentit, ens explica: “Actualment, la moto que porto té 26 anys, la vaig comprar fa 3 anys. En veure-la vaig quedar enamorat, perquè era la moto dels meus somnis quan era jove, un Honda CBR 600. Estava feta pols, però jo la vaig desmuntar tota i la vaig començar a reparar. Ara, és una joia”.

DEL DISSENY FÍSIC AL 3D Paral·lelament, a les estones que dedica a les motos de casa per treure’s el cuquet de treballar amb les mans, l’Octavi té una altra afició: el disseny 3D, que en molts projectes ha combinat amb la seva passió per les motos.

“Quan vaig descobrir la tecnologia 3D, ho volia saber tot, vaig començar a estudiar des de casa per assolir un bon nivell”. Així,

Algunes de les recents obres en 3D de l'Octavi. Foto: Octavi Saura.

he arribat a dibuixar en 3D la Sagrada Família, bucs de guerra, cotxes de tota mena, motos... “He fet de tot en 3D”, assegura, mentre remarca el descobriment que va ser per a ell la impressió 3D: “Et dona tant poder a les mans. Pots fer realitat qualsevol cosa”. En el cas concret de les motos, òbviament l’Octavi ha realitzat a l’ordinador dissenys en 3D que després ha portat a la vida. “Com que la impressora que tinc és petita, dissenyo fins a 40-45 peces diferents, les imprimeixo i després les munto per aconseguir el resultat final” (vegeu imatge). Per desgràcia, assegura que no té temps per fer més coses, ja que el món del disseny de motos implica moltes hores de dedicació i tenir tots els sentits concentrats en la feina. Tot i això, qui sap? “Les motos són la meva vida i no sé sap mai que em depara el futur amb elles!”, conclou.

7

Agraïment a les entitats i empreses que han col·laborat en la inserció de persones en recerca d'ocupació En nom del Centre de Formació La Solana de l’Ajuntament de Tàrrega, volem agrair la participació de les 40 entitats i empreses que han fet possible l’èxit dels programes de formació i inserció laboral 30 Plus i Singulars. Les empreses col·laboradores han participat a millorar l’ocupabilitat de les 50 persones participants i gràcies a la seva implicació han pogut accedir i tenir contacte altre cop amb el mercat laboral.

La taxa d’inserció laboral de les persones que han participat en alguna de les accions del Centre La Solana durant el 2019 és del 80%. Aviat es posarà en marxa una segona edició del Singulars que comptarà amb una trentena de joves que es formaran en soldadura i activitats de comerç i logística. En aquests moments s’està duent a terme la segona edició del programa 30 Plus d’incentius a la contractació de persones majors de trenta anys en situació d’atur. A més a més enguany inaugurem un servei d’intermediació laboral mitjançant una borsa de treball en línia.

Finalment cal agrair a totes les persones col·laboradores i encarregades de desenvolupar i dur a terme els diferents programes i accions.

EMPRESES I ENTITATS COL·LABORADORES

8

Arcolor Tàrrega

Europerfil Cervera

Residència Sant Antoni Tàrrega

Cafeteria Ateneu Tàrrega

Ferreteria Domènech Seguí Tàrrega

Casal cívic Tàrrega

Restaurant Sant Jordi Guimerà

OK Company Tàrrega

Associació Alba Tàrrega

Saló Verd Tàrrega

AD Masanés Tàrrega

Creu Roja Tàrrega

Farmaòptics Agramunt

Pallet Cat Logístics Tàrrega

Càritas Tàrrega

Culinarium Tàrrega

Esports Vilamajó Tàrrega

Cartaes Tàrrega

Enèresi Tàrrega

Esclat Tàrrega

Autoescola Francesc Tàrrega

Tallers Vidal Amill Anglesola

Renault Tàrrega

Banc d’Aliments Tàrrega

Hotel Can Anglesola

Loumont Tàrrega

Calçats Cos Tàrrega

Matsmàtica Informàtica Tàrrega

Comercial Sants Tàrrega

El Forneret Tàrrega

ASG Trans Vilagrassa

Protectora d’Animals Tàrrega

Trepat Altet

Lleure Quàlia Tàrrega

Gaspunt Tàrrega

Pifarré Bellpuig

Plusfresc Tàrrega

Fem Cadena Tàrrega

Semillas Fitó Bellpuig

Relamidos Tàrrega

9

Montse Serra Especialista en herboristeria

Les flors de Bach Les flors de Bach ens ajuden a aconseguir un equilibri emocional que ens permetrà mantenir una bona salut física.

Les flors de Bach són un conjunt de 38 essències naturals que s’utilitzen per tractar problemes de caràcter emocional com poden ser l’ansietat, les pors, les obsessions, l’estrès i, fins i tot, la depressió. Aquesta teoria i barreja d’essències de flors va ser descoberta pel metge i homeòpata Edward Bach a principis del segle XX. Està comprovat que quan ens sentim bé i tenim un estat emocional positiu, la nostra salut també se’n beneficia. Estudis recents sobre la relació entre les emocions i el sistema immunitari, reforcen la idea que factors psicològics negatius poden augmentar la vulnerabilitat de l’organisme, provocant una baixada de les defenses i, per tant, agreujant l’aparició d’una malaltia. Les flors de Bach ens ajuden a aconseguir un equilibri emocional que ens permetrà mantenir una bona salut física. Però cal tenir en compte que les flors de Bach no tracten problemes físics ni malalties, sinó que en treballar amb les emocions ajuden a estar amb harmonia amb la nostra ànima. D’aquesta manera, aconseguirem estar més forts anímicament per tal de prevenir qualsevol malaltia, o per curar-la si ja la tenim.

D’aquests 38 tipus de flors, cada una té un ús particular i, per aquest motiu, és important visitar a un especialista per tal de començar un tractament. Per exemple, hi ha flors com l’Aspen, que ajuda amb les pors desconegudes, la White Chestnut, que s’utilitza per combatre els pensaments obsessius, l’essència de Mimilus, que serveix per a qualsevol classe de fòbia, i/o la Rock Rose, pels atacs de pànic. També és possible barrejar un parell 10

d’essències diferents per obtenir millors resultats. De totes maneres, és recomanable acudir a un psicòleg per conèixer un diagnòstic i poder començar una teràpia.

Una de les flors més utilitzades és l’anomenada Rescue Remedy (remei d’emergència), que barreja cinc tipus de flors i resulta molt útil pel tractament immediat de crisis nervioses, estats de xoc i angoixa profunda, ja que alleuja els nervis en moments crítics. Tanmateix, existeix un remei similar que es comercialitza amb el nom de Rescue Nights (remei de nit), la funció del qual és ajudar a dormir.

La dosificació i duració del tractament dependrà de cada persona i de la situació que s’hagi de tractar. La manera més fàcil de prendre les flors és simplement deixar caure unes gotes de l’ampolla a sota la llengua quan el moment o la situació ho requereixi. També es pot prendre diluint amb aigua unes 4-5 gotes.

Per últim, cal dir que les flors de Bach no tenen efectes secundaris ni negatius, tampoc creen addició i es poden prendre a qualsevol edat. Per tant, als bebès se’ls pot aplicar unes gotes al canell i als nens petits se’ls hi pot posar unes gotes en un vas d’aigua.

En qualsevol cas, aquestes flors proporcionen un estat de tranquil·litat i, a la vegada, ajuden a millorar l’estat anímic de les persones que les prenen. Per aquest motiu, són un remei natural molt aconsellable.

EXPOSICIÓ A L'ESPAI Guinovart tràgic, satíric i grotesc 22 Desembre 2019 | 21 de Juny 2020 EXPOSICIÓ AL PETIT ESPAI CARLES GABARRÓ "Deriva" 08 Març 2020 | 19 Juliol 2020 HORARI DIJOUS I DIVENDRES, DE 10H A 13H ( només visites concertades) DISSABTE, D’11H A 14H I DE 17H A 19H PLAÇA DEL MERCAT, S/N DIUMENGE, D’11H A 14.30 H 25310 AGRAMUNT TEL.973.390.904 www.espaiguinovart.cat :

Protectors Fundació:

Sr. Joan Uriach i Marsal

11

Tartas by Mirela "Totes les receptes que faig són clàssiques per dins, però per fora són propostes 100% personalitzades i innovadores"

La Mirela Mihasan a la pastisseria que té a l'avinguda Catalunya, 1. Foto: Rotecna.

Tot i que les circumstàncies personals la van portar a dedicar-se durant anys a la confecció i a treballar a la cuina de diferents restaurants, la passió que la Mirela Mihasan sentia, des de ben petita, pel món de la pastisseria era tan intensa, que la vida li va donar l’oportunitat de convertir-la en la seva professió. Així, el 30 de novembre de 2018, obria les portes de Tartas by Mirela, un establiment de pastisseria creativa.

A què et dedicaves abans d’obrir Tartas by Mirela?

Jo sóc modista i cuinera, així que totes les feines que havia tingut fins al moment sempre havien estat relacionades amb aquestes dues professions. Tot i que la meva passió és la pastisseria, les circumstàncies de la vida em van marcar un camí diferent. Amb només 14 anys, encara a Romania, la meva mare va tenir uns problemes de salut i em vaig veure obligada a aprendre un ofici i posar-me a treballar. Per aquest motiu me’n vaig anar a viure amb una tieta que era modista per aprendre el seu ofici. La veritat és que ara puc cosir qualsevol cosa amb els ulls tancats!

Per una altra banda, ja a Catalunya, em vaig formar com a tècnica en cuina i gastronomia. Així que, des que vaig arribar a Agramunt l’any 2004, amb 26 anys, he treballat en empreses de confecció i de cuinera en diferents restaurants, arribant a tenir dues feines alhora i treballar de dilluns a diumenge.

D’on ve la teva afició pel món de la pastisseria? És una passió que sempre ha estat dins meu, fes el que fes mai he deixat de pensar en fer pastissos. Quan tenia 13 anys, a casa, a Romania, feia pastissos per a tots els nostres veïns, perquè me’ls encomanaven. Per les festes de Nadal o de Setmana Santa la nevera de casa estava plena de paperets, com si fos una 12

agenda amb les diferents comandes per entregar. I, òbviament, també feia les postres de casa! En aquella època però, els postres que feia eren clàssics i tradicionals. Tinc una llibreta amb totes les receptes que he anat fent des que tenia 14 anys. En el món de la pastisseria sóc autodidacta.

Com comences doncs a fer pastissos de nou?

Va ser quan em vaig quedar sense feina. Tot i que va ser un cop molt dur, va ser l’empenta que necessitava per decidir què volia fer realment. El meu somni personal i professional era dedicar-me a la pastisseria. Així, un dia, una persona propera a la família i coneixedora de la meva situació, la Marta Bergadà, em va preguntar què era el que realment m’agradava fer i, sense dubtar-ho, li vaig contestar que pastissos. A partir de la meva resposta, em va dir que aquell cap de setmana tenia convidats i volia que jo li fes les postres. Encara, avui, dubto de si realment tenia convidats! D’aquesta manera, va començar tot, feia pastissos i postres per aniversaris de familiars, d’amics, d’amics dels amics... fins al punt que ja no era una afició, s’estava convertint en una feina i tenia la necessitat d’obrir el meu negoci.

Era l’hora de fer una pas endavant.

Com sorgeix la possibilitat d’obrir en aquest lloc (av.

Catalunya, 1) Tartas by Mirela?

Doncs un cop ja estava decidida a obrir el meu negoci, vaig veure una publicació al Facebook de l’Ajuntament d’Agramunt.

No l’entenia bé i pensant-me que era algun tipus d’ajuda per a dones emprenedores vaig decidir anar a preguntar. Allà em vaig trobar amb la Sònia Martínez, qui em va explicar que no tenia res a veure amb el que jo em pensava, però després d’explicar-li

Tartas by Mirela que buscava un local per obrir una pastisseria, em va proposar ubicar-me al local on som ara i així va ser. El 30 de novembre de 2018 obria les portes de Tartas by Mirela.

Quin tipus de producte ofereixes?

Principalment faig pastissos. En aquest sentit, cal dir que totes les receptes que faig són clàssiques per dins, però per fora són propostes 100% personalitzades i innovadores. Jo tenia clar que no volia fer res de pastisseria clàssica, primer perquè aquí, a Agramunt, ja hi ha establiments que ofereixen aquest tipus de producte i, segon, perquè a mi m’atreia més fer alguna cosa diferent. Així, faig tota mena de pastissos per aniversaris, bodes, batejos..., cup cakes, macarons, galetes personalitzades... no hi ha límits. Puc fer tot allò que em càpiga al forn! A cap encàrrec li dic que no, allò que no sé fer m’ho plantejo com un repte i ho tiro endavant. Si alguna cosa la faig per primera vegada, primer ho faig a casa i ho prova la meva família i alguns amics de confiança, que sé que són sincers amb la meva feina i m’ajuden a millorar i garantir que el resultat final sigui el millor.

Vista exterior de l'establiment. Foto: Rotecna.

Quina ha estat la resposta de la gent d’Agramunt a les teves creacions?

He tingut un any molt bo, amb clients que repeteixen, que confien amb mi per a les seves celebracions de boda, bateig..., em recomanen a amics i familiars, i això m’omple d’alegria.

Quant temps pots dedicar a fer un pastís dels més elaborats?

Depèn de la decoració que demana el client. Per exemple, recentment vaig estar treballant durant tot un dia per fer un avió 100% comestible que formava part de la decoració d’un pastís.

No ha estat tot un dia seguit de feina, perquè el material ha de reposar, però sumant les hores, sí. Tot i això, el que més feina em porta és fer les roses de fondant, ja que s’han de fer pètal a pètal, cada dia has de posar una capa de pètals, i l’endemà, quan aquesta està eixugada, pots posar la següent, i així fins a acabar la rosa. És molt laboriós. En general, és una feina que requereix molta paciència, no es pot fer res amb presses, però m’encanta i gaudeixo cada dia d’allò que faig.

Amb quins materials treballes?

Amb els tradicionals de pastisseria. Realment l’únic element diferent que utilitzo és el fondant per fer les decoracions, tot i que també l’utilitzo el menys possible, ja que a l’hora de menjar-lo la gent l’acostuma a apartar. Per una altra banda, sempre treballo amb nata vegetal, ja que cada vegada hi ha més intoleràncies. També utilitzo fruita natural per decorar i faig jo mateixa la melmelada... No treballo amb productes processats.

Intento fer-ho tot el més casolà i artesanal possible.

La Mirela decorant una de les seves creacions. Foto: Rotecna.

Fas ús de les xarxes socials, què suposen per a tu?

Són la principal eina a través de la qual m’he donat a conèixer.

Concretament, utilitzo el Facebook i l’Instagram. Publico tots els meus treballs, sempre que els clients em donen el seu permís. És més, per tal de mostrar bé les meves creacions em vaig comprar un miniestudi, que em permet fer unes fotos fantàstiques per compartir-les a les xarxes.

Quins projectes de futur tens?

Recentment he apostat per un canvi d’imatge en el local i hem comprat una furgoneta per fer els repartiments a domicili i als restaurants. La veritat és que tinc molta feina i em plantejo buscar algú que m’ajudi, i adquirir el local en propietat. A partir d’aquí, anar creixent i fer-me conèixer per la feina que faig.

Finalment, si tot va bé, voldria estar present en la pròxima edició de la fira de Nuvis de Lleida.

13

14

15

Sònia El Alami – Montpeller (França) França, un país amb molta diversitat cultural.

"Des que vam marxar, tota la família ens hem mogut bastant, i Agramunt s’ha convertit en el punt on tots ens retrobem".

La Sònia en el Capitole de Toulouse. Foto: Sònia El Alami.

L’any 2012 la família de la Sònia El Alami decidia fer un canvi important en les seves vides i es traslladava a viure a França, concretament a Perpinyà. Des d’aleshores, la Sònia no ha parat de moure’s i, a més de Perpinyà, ha viscut en altres indrets com Toulouse i Montpeller, on actualment està estudiant Management International. “Des que vam marxar, tots els membres de la família ens hem mogut bastant, i Agramunt s’ha convertit en el punt on tots ens retrobem”, explica la Sònia.

Tot i que actualment se sent 100% integrada al país, recorda que les primeres setmanes van ser complicades, i que la barrera de l’idioma va ser difícil de franquejar: “Quan vius en un lloc on no es parla la teva llengua, és molt difícil comunicar-se amb la gent.

A classe no entenia res!”, rememora. Malgrat les dificultats, la Sònia ha aconseguit fer-se amb l’idioma, i com assegura, “al principi, pel meu accent es notava molt d’on venia, però amb el temps ha anat desapareixent i ja quasi no es nota”.

Amb l’idioma après, la Sònia va poder cursar a Perpinyà el bachibac, una modalitat de batxillerat que permet obtenir la titulació catalana i francesa. Just en acabar-ho, arribava el moment de prendre una decisió important, què estudiar després: “no sabia ben bé què fer i vaig aventurar-me a estudiar medicina a Toulouse. No volia que em quedés l’espineta de no haver-ho provat, però he de dir que no vaig poder amb la pressió que impliquen aquests estudis”, confessa la Sònia.

Després d’aquest primer intent va decidir inscriure’s a la Facultat d’Economia, també de Toulouse, l’any 2015. “La facultat havia guanyat molta notorietat arreu d’Europa, ja que un dels 16

professors que impartia macroeconomia havia guanyat un premi Nobel d’economia. La notorietat es traduïa en dificultat”, recorda. Al cap de quatre anys, la Sònia va finalitzar aquests estudis, i arribava el moment d’una nova mudança, aquesta vegada cap a Montpeller, on actualment viu.

Quan va arribar a Montpeller el passat mes de setembre, recorda que el primer repte va ser buscar pis. “Vaig començar vivint en un hotel, igual que a Toulouse, perquè no trobava cap estudi. A França prefereixen viure en estudis en lloc de compartir pis, i des del govern donen ajudes als estudiants per poder pagar el lloguer”. Finalment, va trobar un estudi d’uns 30 m2 situat en una zona residencial als afores de la ciutat, “ja que al centre ha crescut la criminalitat i els lloguers també són més cars”. Tot i això, assegura que els preus als afores també són força elevats.

Del sistema educatiu francès en destaca la seva accessibilitat, i és que la Sònia ha pogut estudiar tot el que ha volgut i sense deixar-s’hi molts diners. “L’educació pública és una de les coses que més em va sorprendre, ja que empatitzen molt amb els ciutadans; el seu lema és ser tots iguals i poder tenir tots els mateixos drets”, recalca. No obstant això, assegura que a Catalunya els contractes per a estudiants en pràctiques són molt més fàcils d’obtenir, i “aquí discriminen molt als joves per l’experiència, i sovint se’ls dona treballs precaris”.

Pel que fa a les diferències culturals, la Sònia assegura que França és un país mediterrani força similar al nostre, tot i que els horaris són diferents: “l’aturada que tenim al migdia entre classes és de 12.00h a 14.00h i molts dies ni menjo perquè encara no

Sònia El Alami - Montpeller (França) m’acostumo a dinar tan aviat; a la tarda, em va sorprendre que la majoria de comerços tanquin a les 19.00h o com a molt tard a les 20.00h”. D’altra banda, explica que tot i que els salaris a França són més elevats, “la gent aprofita més la vida a Catalunya.

Els francesos viuen per treballar i deixen poc temps per l’oci”. A més, explica que sí que existeixen dissemblances entre les zones del sud i del nord de França: “la gent parla diferent, vesteix diferent, es comporta diferent, els del nord són molt més tancats que els del sud”.

Com ens explica la Sònia, un dels temes socials que més protagonisme acapara actualment és l’exclusió social, que cada vegada es nota més. “Els preus i els impostos augmenten constantment, mentre que els salaris continuen estancats, fet pel qual molta gent no es pot permetre viure dignament”, assegura.

A més, des del 2017 s’han creat diversos moviments socials que lluiten contra aquestes pujades d’impostos, el pla de jubilació per punts (els ciutadans acumulen punts durant la seva vida laboral activa, que es traduiran en una renta mensual en jubilar-se), o les reformes del batxillerat francès: “cada dia hi ha manifestacions, a totes hores, i la policia s’ha tornat bastant violenta amb els ciutadans”, explica.

Una cosa que assegura li va cridar l’atenció de França és el coneixement que molts ciutadans tenen del Marroc i altres països àrabs: “Quan vivia a Agramunt, la meva família era de les primeres generacions de marroquins que arribaven a Catalunya, mentre que, a França, ja anaven per la cinquena o sisena. Això fa que moltes persones d’aquí parlin àrab o mengin plats típics de la cuina àrab. Realment existeix molta diversitat”.

Ara per ara, la Sònia es troba immersa en els seus estudis i descarta tornar, tot i que assegura que en un futur li agradaria viure a Catalunya, però en alguna ciutat. Tot i això, assegura que troba molt a faltar les seves amistats del poble, però quan es veu amb elles “és com si el temps no hagués passat”. També troba a faltar alguns aliments de la nostra gastronomia, com l’oli d’oliva verge extra i el formatge curat, productes que cada mes compra a Girona, ja que “encara que als francesos els agradi molt el formatge, és molt difícil trobar-ne de curat”.

Durant aquests anys que la Sònia porta vivint a França, ha aprofitat moltes de les seves estones lliures per viatjar i conèixer a fons les ciutats en què ha estat. Així doncs, si mai fem un viatge a França, ens recomana visitar la place du Capitole a Toulouse, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, la place de la Comédie i l’Arc del Triomf de Montpeller, així com els carrerons de la ciutat, que tenen un gran encant i, per últim, le Castillet i les platges de Perpinyà.

La Sònia a la place de la Comédie de Montpeller. Foto: Sònia El Alami.

MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada de Montpeller?

Tota la ciutat té un gran encant, m’agrada molt perdre’m pels seus carrers.

Com definiries els francesos?

Molt seriosos, però molt educats.

Alguna expressió típica del país?

“Oh putain!”, que vindria a ser com “jolín”.

El teu menjar farncès preferit: Les quiches i les crêpes.

Hi ha algun indret de les ciutats on has viscut que et recordi a Agramunt?

Cada ciutat té el seu encant i la veritat és que se’m fa difícil trobar semblances entre elles.

Què és el que més trobes a faltar del poble?

La seva tranquil·litat i trobar gent que coneixes pel carrer constantment.

Què t’emportes segur a la motxilla després d’uns dies a Agramunt?

Les bateries carregades amb molta energia de la gent d’aquí.

Penses en tornar a Catalunya o a Agramunt?

En un futur, segur!

17

18

19

R O I N È S T U SAL Gilbert Esteve

Salut bucal en edat sènior

Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia

Si no realitzem revisions dentals amb regularitat, els problemes bucals poden agreujar-se i diagnosticar-se massa tard.

raspall de dents elèctric, ja que aconsegueix una neteja molt més profunda.

A mesura que passen els anys, la nostra cavitat bucal va experimentant canvis tant anatòmics com fisiològics. Aquests canvis, units a una higiene bucal incorrecta, a l'estil de vida i a determinades patologies, poden influir en la salut bucal.

La boca canvia a mesura que s'envelleix. Els nervis de les dents poden fer-se més petits, de manera que les dents són menys sensibles a la càries o altres problemes. Si no realitzem revisions dentals amb regularitat, els problemes bucals poden agreujar-se i diagnosticar-se massa tard.

Els principals trastorns i patologies bucals, per la seva prevalença i per la seva rellevància, que poden presentar els adults majors de 50 anys són els xerostomies, les malalties periodontals i la pèrdua de dents.

A més, avui dia amb l'ús tan estès d'implants dentals per substituir les dents perdudes, cal prestar especial atenció a la seva cura i manteniment a llarg termini.

Per una altra banda, desequilibris en la flora bacteriana de la cavitat bucal propicien l'aparició de llagues i aftes. L'ús de probiòtics orals ajuden a un equilibri d'aquesta flora reduint-ne les aparicions i també les inflamacions de genives i aparicions de càries.

Aquests són alguns consells per preservar i millorar la teva salut bucal: • Raspalla’t les dents dues vegades al dia amb un raspall de dents de truges suaus. També pot ser beneficiós l'ús d'un 20

• Utilitzar una pasta adequada a cada tipus tant de dentadura com de genives és la millor manera de prevenir futurs problemes bucals. Recordeu que glopejar un col·lutori específic per aquestes, durant un minut després del raspallat, augmentarà les nostres probabilitats d'èxit.

• Neteja’t entre les dents una vegada al dia amb seda dental o un altre netejador interdental, com per exemple un irrigador bucal.

•

Si portes dentadura completa o parcial, recorda netejar-la diàriament amb pastilles netejadores desinfectants. Extreu la dentadura durant un mínim de quatre hores cada dia. L'ideal és extreure-la a la nit.

•

Beu aigua. Atès que, en general, conté fluor i ajuda a evitar la càries dental amb independència de l'edat.

• Deixa de fumar. A més d'augmentar el risc de patir càncer de pulmó i altres càncers, fumar agreuja els problemes de la malaltia de les genives, la càries dental i la pèrdua de dents.

• Visita el dentista amb regularitat per a una revisió dental completa.

En adoptar hàbits bucals sans a casa, prendre decisions intel·ligents sobre la dieta i l'estil de vida, i sol·licitar assistència dental amb regularitat, pots contribuir al fet que les dents et durin tota la vida, ja tinguis dents naturals, implants o dentadura postissa.

Consulta’ns a la farmàcia si necessites més informació.

VIC19008_rotecna_2020.pdf

1

15/1/20

15:35

Des de 1775...Guardem l’Autèntica Tradició del Torró d’Agramunt

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

TORRONS

AGRAMUNT

MUSEU del TORRÓ i la XOCOLATA

OBRADOR, BOTIGA I MUSEU Ctra. de Tàrrega, 1 · Agramunt · Lleida T. +34 973 39 06 07 · torrons@vicens.com www.vicens.com

HORARI MUSEU Dilluns a Dissabte: 10:30h - 18:00h | Diumenges i festius: 10:00h - 14:30h T. +34 973 39 06 07 · museu@vicens.com

XOCOLATA JOLONCH

FÀBRICA, BOTIGA I XOCOLATERIA Plaça del Pou, 8 · 25310 Agramunt · Lleida Tel. 973 39 21 05 · www.xocolatajolonch.com

21

Motorrons La darrera concentració de Motorrons a Agramunt va aplegar més de 800 persones.

Imatge de la plaça Fondandana en la passada concentració dels Motorrons a Agramunt. Foto: Joan Pijuan.

“Som un grup de persones d’Agramunt que ens uneix l’afició a les motos d’estil custom, i que ens agrada fer sortides plegats per gaudir d’aquest hobby”. Així es defineixen els Motorrons, un grup que va néixer de forma espontània l’any 2008. Per conèixer-los més ens trobem amb el Joan Esteve, el Dionís García, el Marià Marco i el Josep Padullés, membres d’aquest grup des dels seus inicis.

Per saber com es van crear els Motorrons, retrocedim fins a l’any 2008. “Un grup d’unes sis persones ens vam animar i vam comprar una moto d’estil custom, un estil de moto nascut als Estats Units que permet fer molts quilòmetres, com per exemple són les Harley Davidson. Cada setmana acostumàvem a trobarnos i fer petites sortides, i això va anar arribant a oïdes d’altres persones que també tenien aquestes motos i que els agradava sortir i, a poc a poc, es van unir fent créixer el grup fins a arribar a ser la trentena de persones que el formem ara”, explica el Joan, i continua: “actualment som una colla que ens agrada sortir a passejar en moto i la tenim per gaudir i passar-ho bé”.

Pel que fa al seu nom, Motorrons, expliquen que "va ser quelcom consensuat entre tots. Volíem un nom que ens identifiques com a grup de motos i vinculat a Agramunt, per tant, ràpidament vàrem pensar en els torrons com a element diferencial de la nostra vila amb altres poblacions, i d’aquí el nom de Motorrons."

La concentració de l’Agr’Auto El primer repte al qual van fer front els Motorrons va ser el d’organitzar una concentració de motos per l’Agr’Auto, la Fira del Vehicle d’Ocasió d’Agramunt, una proposta que els va arribar 24

l’any 2009 per part de l’Ajuntament amb la finalitat de revitalitzar un certamen que aleshores estava en hores baixes. “Poc abans, diverses persones del grup ja havien estat en una concentració que es fa a Calafell, i ens rondava pel cap la idea de fer-ne una a Agramunt, per tant, quan l’Ajuntament ens ho va proposar, no ens ho vam pensar”, recorda el Josep. Des d’aleshores, els Motorrons han estat fidels a l’Agr’Auto cada any i han organitzat una concentració. En la seva última edició, celebrada fa només unes setmanes, va reunir més de 800 persones i quasi la mateixa xifra de motos.

“Unes setmanes abans de celebrar-se la concentració, el què fem és promocionar-la per xarxes socials, entre el nostre entorn, amb els membres d’altres motoclubs, etc. El dia de la concentració fem un esmorzar on sempre hi ha música, es fan sortejos de productes relacionats amb les motos i, finalment, es fa una ruta per la comarca d’uns 60 quilòmetres que parteix d’Agramunt, recorre la Ribera de Sió, passa per la Sentiu, Cubells, Artesa de Segre i torna cap a Agramunt. Busquem itineraris fàcils perquè som molta gent”, desenvolupa el Marià, i continua: “la concentració és molt de viure l’ambient, és moment de retrobar-se amb altres persones, membres de diversos motoclubs, veure les motos que porten i passar un bon matí”.

Una cosa que diferencia aquesta trobada d’altres que se celebren al territori és que té un marcat caràcter solidari. L’organització no fa pagar cap cost d’inscripció als participants, però sí que es proposa fer una aportació voluntària que es destina a alguna entitat solidària del poble. “Els dos primers anys que vam donar-li aquest vessant més solidari a la cita vam destinar la

Motorrons

Foto de grup en la passada concentració dels Motorrons. Foto: Motorrons.

recaptació al repte StargardtGo, també ho hem fet amb Creu Roja, i aquest any ha estat per a l’Associació Espanyola Contra el Càncer”, expliquen.

Sortides matinals i programades Els Motorrons organitzen sortides matinals cada diumenge durant tot l’any. Aquestes les comuniquen a través del grup de Whatsapp on estan tots els membres. Per aquestes sortides estableixen una ruta circular, busquen algun lloc on esmorzar, i tornen cap a casa. “Tot i que les sortides només les comuniquem per Whatsapp, si algú es vol apuntar, només ha de posar-se en contacte amb nosaltres i l’afegim al grup. Es pot afegir tothom que vulgui”, assegura el Dionís.

A més d’aquestes petites escapades, durant l’any també organitzen dues sortides programades que duren tot el dia, i enguany els agradaria arribar a fer-ne tres. La primera que fan és la que anomenen la Transpirinenca, la qual està encarada cap a les carreteres de muntanya; la segona és la Transmediterrània, i aquesta recorre alguns indrets de la costa. Com explica el Josep: “igual que quan fem les sortides matinals de diumenge, marquem una ruta circular i ens aturem a algun lloc a esmorzar, però quan arribem al destí ens hi quedem tot el dia, fem alguna visita cultural, passegem per la població ... Per exemple, l’última que hem fet ha estat per visitar la Fageda d’en Jordà”.

Respecte a l’afició al món de les motos a Agramunt, els Motorrons asseguren que a la vila es manté ben viva, ja que al grup hi ha persones que porten més de 12 anys, és a dir, des dels seus inicis. No obstant això, també expressen que “en 12 anys és difícil mantenir a totes les persones i hi ha hagut èpoques on hi ha hagut més baixes, altres en què han entrat més persones.”

Tot i això, ara mateix estan molt contents amb el que tenen i el seu únic objectiu és mantenir-ho.

El Jesús Martín en una sortida amb el grup. Foto: Motorrons.

Voldríem aprofitar aquest espai per dedicar unes paraules d'acomiadament a una persona que va estar des de l'inici d'aquest grup, el va capitanejar els primers anys de formació, va ser qui va sumar més integrants i va marcar un abans i un després, el Jesús Martin Sánchez, "el Xino", que ens ha deixat fa pocs dies.

I volem fer-ho com a grup, entre companys que vàrem recórrer moltes rutes junts, ara que tu l’has iniciat en solitari.

Te’n vas, però amb nosaltres es queda el teu carisma, les teves anècdotes, bromes i experiències viscudes. I què dir-te? Que se’t trobarà molt a faltar, que deixes un gran buit i que les properes rutes ja no seran les mateixes sense tu....

Has pres la directa i has avançat en la carrera de la vida, iniciant el teu propi camí.

Ens veurem tard o d'hora...

MOTORRONS D'AGRAMUNT

25

Teresa Duran

Malta ens espera!

Agent de viatges

Malta presenta racons encantadors que conviden a ser descoberts per tot aquell que la visita.

La Teresa amb el grup d'amigues que van viatjar fins a Malta. Foto: Teresa Duran.

Aquesta tardor vaig convèncer a una colla d'amigues per fer una escapada a un destí que estava segura les sorprendria. I així va ser. A mitjans de novembre vàrem anar a passar tres dies a Malta, un petit arxipèlag pràcticament invisible en els mapes, situat al sud de Sicília, entre les costes africanes de Tunísia i Líbia. Les seves idíl·liques platges rocoses d'aigües cristal·lines on relaxar-se en un entorn de somni, són el principal reclam de les tres illes.

Però Malta té molt més. Malta presenta racons encantadors que conviden a ser descoberts per tot aquell que la visita. Les restes de construccions mil·lenàries, els palaus barrocs i temples centenaris són un plus que converteix el viatge en una experiència d'autèntic luxe.

La bellesa natural, la riquesa cultural i un polsim d’exotisme que ho inunda tot han convertit aquest arxipèlag de la Mediterrània en una autèntica perla cinematogràfica inspiradora de grans artistes.

Malta és destí per cinèfils que cerquen indrets de rodatge. Els seus paratges han estat escenari de pel·lícules com Gladiator, L'espia que em va estimar, de James Bond, L'illa dels caps tallats o Àgora, i de sèries de culte com Joc de Trons. Malta ha servit també com a font d'inspiració d'artistes de tot el món.

M'atreviria a dir que és un dels secrets més ben guardats d'Europa, i per escalfar motors us proposo alguns racons plens d'encant i que us recomano anar a descobrir.

26

La Valletta és la capital més petita d’Europa, es tracta d'una ciutat emmurallada. Va ser declarada patrimoni de la Humanitat el 1980, no sense raó, ja que cadascun dels seus racons és de postal. El 2018 va ser nomenada Capital de la Cultura Europea.

Una de les joies d'aquesta localitat amb aires medievals és la cocatedral de Sant Joan.

Des del mirador de la Bateria es gaudeix d’una de les millors vistes de la badia, amb el port i les tres ciutats emmurallades: Vittoriosa, Senglea i Cospicua. Aquesta tríada es coneix amb el nom de Cottonera i formen un cordó urbà barroc únic a Europa.

A l'interior de l'illa ens esperen les ciutats veïnes de Rabat i Mdina. Coneguda com la "Ciutat del Silenci", esdevé una de les joies arquitectòniques més preuades. La seva mida petita fa que sigui perfecta per visitar sense pressa. La pedra calcària inunda carrers i carrerons que conviden a perdre’s. La visita nocturna li dóna un ambient màgic. Al sud-est hi trobem Marsaxlokk, poble marítim on arriba gran part del peix que es consumeix a l'illa. El seu mercat, l'ambient portuari i les seves places fan d'ell un lloc molt agradable per passejar.

Per descomptat encara vàrem tenir temps per conèixer la gastronomia maltesa, regada de bons vins i d'algunes cerveses curioses. Com sempre, la meva recomanació és passejar i deixar-se portar per l'atzar o entaular conversa amb algun local i deixar-se aconsellar. Una experiència compartida que és impossible d'oblidar.

27

SOLIDARIS Júlia Calvet, Huaimasang (Tailàndia)

"Diuen que Tailàndia és el país dels somriures, i ara puc afirmar que és totalment cert”.

La Júlia amb un grup de nens de l'escola on va fer el voluntariat. Foto: Júlia Calvet.

Quan la Júlia Calvet va viatjar a l’Índia per descobrir el continent asiàtic va tornar amb una idea ben clara: havia de viatjar de nou fins a aquell territori per continuar coneixent-lo. Així doncs, decidida a viure una experiència diferent, aquesta jove agramuntina va agafar la maleta el passat mes de setembre per endinsar-se durant tres mesos a Huaimasang, un petit poble situat al nord de Tailàndia, molt a prop de Myanmar i Laos. Allà, ha format part d’un programa de voluntariat que consisteix a fer classes d’anglès als infants i adolescents a l’escola d’aquesta petita zona rural. Per conèixer a fons com ha estat l’experiència, ens trobem amb la Júlia, i abans de començar a explicar-nos res, ens assegura que ha estat “increïble”.

El voluntariat “Quan vaig acabar el màster en educació secundària tenia clar que volia fer un voluntariat, i buscant per internet, a la plataforma Work Away, vaig trobar aquest projecte que m’encaixava molt, perquè m’oferia la possibilitat de fer una estada de llarga durada en un altre país fent el que m’agrada, que és treballar amb adolescents”, explica la Júlia, i continua: “era un projecte molt petit que va començar cinc anys enrere amb la construcció de l’escola, i que va continuar amb l’arribada de voluntaris que fan classes d’anglès”.

Un cop la Júlia va arribar a Tailàndia, va començar de seguida les classes a l’escola. Per desplaçar-se fins al seu lloc de treball, que estava a uns 20 minuts, ho feia juntament amb els altres 28

voluntaris i amb els nens i nenes. Allà també col·laborava amb les professores del centre, amb qui conjuntament preparaven les classes, “tot i que la comunicació era una mica difícil perquè no parlaven anglès”, recorda la Júlia. Per facilitar aquesta comunicació, tant els voluntaris com les docents comptaven amb l’ajuda del coordinador del projecte solidari, un noi de Huaimasang que coneixia molt bé als infants.

Descobrint als alumnes i les famílies Com que les classes duraven fins a les 17.00h de la tarda, arribada aquesta hora, voluntaris i alumnes tornaven a casa plegats i aprofitaven per passar un temps junts fent jocs, tallers o altres activitats. “Al principi, la relació amb els nens i nenes era una mica frustrant, perquè no parlaven molt anglès i jo no entenia el seu idioma. Aleshores vaig apuntar-me a classes de tailandès, tot i que ells tenien aquest idioma com a segona llengua, ja que parlaven la llengua local de la seva tribu. Tot i això, vam poder entendre’ns molt bé”, explica la Júlia.

D’aquests petits i de les seves famílies recorda amb afecte el seu caràcter amigable, però sobretot la seva generositat, i és que “eren persones amb un gran sentiment de comunitat, disposats a compartir-ho tot, fins i tot, moltes nits, en acabar de jugar amb els nens i nenes, ens insistien que ens quedéssim a sopar”.

Una altra cosa que la Júlia destaca del tarannà dels que van ser els seus alumnes, és la seva capacitat d’afrontar el dia a dia.

SOLID ARIS Júlia Calvet, Huaimasang (Tailàndia)

“Probablement per les seves circumstàncies, molts d’ells eren orfes, els nois eren molt espavilats i sabien molt bé com sobreviure, moltes tardes sortien al riu a pescar per portar aliments a casa. Viure tot això va ser una cosa que em va sorprendre molt”, reconeix.

Viure en un entorn diferent Viatjar a un lloc tan diferent com Tailàndia implica seguir una sèrie de recomanacions com, per exemple, no beure aigua de les aixetes. Quan el viatge és per fer una estada de llarga durada “seguir aquestes recomanacions és molt difícil, perquè has de viure amb el que hi ha”, assegura la Júlia.

Així doncs, es va haver d’acostumar a conviure amb el que tenia al seu entorn i dormir en una habitació on s’hi va arribar a trobar escorpins i alguna serp. “Quan em vaig trobar el primer escorpí em vaig espantar molt, i quan ho vaig comunicar al coordinador em va dir que allò era habitual, i que si només n’havia vist un, no havia d’espantar-me. A partir d’aquell dia intentava que el llit no toqués amb la paret i, fins i tot, abans de calçar-me mirava sempre dins les sabates”, recorda i riu.

Treballant amb els nens a l'aula. Foto: Júlia Calvet.

A més d’aquestes petites sorpreses que donava el dia a dia, la Júlia recorda les dificultats que trobava amb els tràmits burocràtics, ja que quan va marxar d’Agramunt, ho va fer amb un visat turístic que tenia una vigència de 30 dies. “Per renovar el visat havia d’apropar-me a la frontera amb Myanmar o amb Laos, i allà resoldre tot aquest tema de papers que sovint era força feixuc, fins al punt que una vegada em vaig quedar a la frontera de Myanmar i no em deixaven tornar a entrar a Tailàndia”.

Tot i aquestes diferències, i fins i tot la intoxicació que va patir i per la qual va estar uns dies hospitalitzada, la Júlia no pot destacar cap aspecte negatiu de la seva experiència a Tailàndia.

Va ser tan especial la relació que va forjar amb els seus alumnes i l’afecte que, en poc temps, els va agafar que, com explica, “en el moment que em vaig posar malalta, l’assegurança m’oferia la possibilitat de tornar a casa, però ja estava tan enganxada a aquells petits que m’era impossible tornar. Segurament que si el voluntariat no hagués estat relacionat amb nens i nenes, sí que hauria tornat”, confessa, i afegeix: “diuen que Tailàndia és el país dels somriures, i ara puc afirmar que és totalment cert”.

Per tot això, la Júlia assegura que “tot i haver tingut altres experiències en el món del voluntariat, aquesta ha estat una

Després de l'escola, passant temps amb els petits. Foto: Júlia Calvet.

vivència que l’ha canviat molt i que la tornaria a fer sense pensar-ho”. Per aquest motiu, ja es troba buscant un nou voluntariat per aquest estiu. “El que tinc clar és que vull tornar a estar amb nens, i aquesta vegada m’agradaria fer-ho en algun país africà”, conclou.

29

Anna Pujadó Grau

Llevadora, consultora de lactàcncia IBCLC i assessora de son infantil

Té 2 anys i está enganxat al pit

Als 2 anys hi ha l'últim 'brot de creixement', i més que creixement físic, és emocional.

Quan els infants tenen al voltant dels 2 anys, sovint passen per una fase que necessiten molt la mama, més de l'habitual fins a aquell moment. Llavors és quan moltes mares senten dir coses com: és que té “mamitis”, és que està emmarat, és que l'has fet depenent de tu..., etc., etc.

D'altra banda, els infants que continuen sent alletats per les seves mares, acostumen a demanar pit molt més sovint, a tornar-se quasi igual de demandants que quan eren acabats de néixer.

Què els hi passa? Per què tenen aquesta necessitat de "mama"?

Doncs bé, tot té una explicació i, tant per les mares com pels pares, és important entendre-ho per poder acompanyar els nostres fills en aquesta fase. Als 2 anys els infants s’adonen que són ja 'independents' de la seva mare, és a dir, es poden moure per si sols, són capaços de fer moltes coses sense ajuda, mengen de tot, comencen a comunicar-se amb més facilitat, saben prendre petites decisions, aprenen a dir 'no' i moltes més coses.

Tot això implica també un canvi emocional, la necessitat que tenen de sentir-se segurs en allò que fan per poder continuar descobrint allò que els envolta. I què els dóna la màxima seguretat per sentir-se que són capaços i, així, vèncer les inseguretats i pors pròpies de la seva edat? Doncs estar en braços de la mama, i si a més fan pit encara millor. D'això en diem brot de creixement, els 2 anys és l'últim, i més que

30

creixement físic, és emocional. Dura uns dies o setmanes, en què els infants demanen molt pit sobretot durant el dia, i en general poca estona.

Podríem comparar aquesta fase amb l'adolescència, és un canvi d'etapa cap a la independència, on els infants necessiten tenir els seus màxims referents de seguretat a prop, sentir que hi són, que estan disponibles i els estan mirant, acompanyant-los. Aquesta fase passarà, cal que els adults tinguem paciència i entenguem què passa.

De res servirà treure el pit de forma brusca o dir-los coses com “estàs molt enganxat a la teva mare”, “va, vés-hi tu sol que ja ets gran, mira els altres, hi van sols”... Per ajudar-los en aquesta fase, podem utilitzar frases com “estic aquí amb tu al teu costat”, “si vols fem això junts”, etc. No comparar-los mai amb els altres infants ni posar-los etiquetes.

En definitiva, estar disponible sense aclaparar, deixant-los ser i fer, pensant què necessiten ells, no què volem els adults. Donarlos la seguretat que necessiten i el temps que necessiten per créixer farà el camí més planer, tant per l’adult com per l’infant.

En aquesta etapa, el pit els ajuda a tranquil·litzar-se, en una altra, ja no tindrem aquesta màgia. Per tant, si vols deslletar el teu fill perquè està en ple brot de creixement dels 2 anys, si esperes que hagi passat aquest brot, et serà molt més fàcil deslletar-lo.

31

IU T A E T R N C E M I V MO

'El batec de la Carme Jolonch'

"El conte explica el procés d’elaboració de la xocolata a la pedra d’Agramunt a través de la mirada de la Carme Jolonch quan era petita".

La Maria del Pilar Villaverde mostrant el conte que recentment s'ha publicat. Foto: Rotecna.

El vincle de la Maria del Pilar Villaverde amb la Xocolateria Jolonch d’Agramunt és tan fort que el seu esclat com artista en els darrers anys gira entorn d’aquest espai. La seva exposició ‘Complicat Món’ va néixer en una taula de la xocolateria i, ara, ha ideat i il·lustrat el conte ‘El batec de la Carme Jolonch’, un projecte que neix arran de conèixer a la seva protagonista, descendent de la família, i on s’explica el procés d’elaboració d’un producte tan nostre com la xocolata a la pedra.

Com sorgeix la possibilitat de fer el conte El batec de la Carme Jolonch?

La primera vegada que vaig entrar a la xocolateria Jolonch, em vaig sentir identificada amb aquest espai, i durant molt temps el meu somni va ser conèixer algú de la família. Així, un dia, em vaig assabentar que hi havia una descendent viva a Agramunt, concretament la germana del darrer propietari de Jolonch.

Aquell dia, la veu de la meva inspiració em recomanava ser pacient i estar tranquil·la, ja que en un futur coneixeria aquesta persona. I així va ser, al cap de poc temps, es va presentar aquí a la xocolateria en una sortida que feia amb un grup de la residència d’avis, me la van presentar i la connexió va ser mútua i brutal des del principi. A partir d’aquell dia vam crear un vincle molt bonic, i sovint la vaig a visitar a la residència i li porto xocolata a la pedra. Doncs bé, durant una d’aquestes visites li vaig preguntar (sense esperar cap resposta concreta): “Carme què és el que més recordes de tota la teva vida a Jolonch amb la teva família?”, i, ràpidament, ella em va contestar: “El jardí de casa quan era petita jugant amb els meus dos germans” (el jardí 32

és actualment la terrassa de la xocolateria). Aquella resposta tan clara i ràpida, em va copsar. Hi ha persones que amb els anys, s’obliden de moltes coses de la infància, però ella ho tenia clar.

Després d’aquella conversa, a l’agost jo estava a la xocolateria i em va venir la inspiració amb el nom del conte El batec de la Carme Jolonch, i a partir d’aquí em va venir la idea de fer un conte sobre la xocolata a la pedra d’Agramunt amb ella com a protagonista. A l’espera de com avançava la inspiració, el següent va ser la portada, on es veu el seu record: la Carme, de nena, al jardí de casa seva i amb la terrassa tal com és actualment.

A partir d’aquí van anar arribant totes les il·lustracions que recull el conte.

Què ens explica el conte?

El conte explica el procés d’elaboració de la xocolata a la pedra d’Agramunt a través de la mirada de la Carme Jolonch quan era petita. Tot i això, no és una història 100% real, ja que quan ella era petita la xocolateria com la coneixem actualment no existia, la fàbrica en part sí, però tots els espais eren molt diferents. Així, el conte el que fa és fusionar els records d’infància de la Carme amb la imatge actual de la xocolateria i crear una història al seu voltant.

Quin tipus d’il·lustracions hi podem trobar?

A part d’expressar els records d’infància de la Carme a Jolonch, com que expliquem el procés d’elaboració de la xocolata, he fet cada una de les sales de la fàbrica, màquina per màquina, i sense deixar-me cap detall. A més, he inclòs elements locals com el

MOVIME NT

CREATIU

Maria del Pilar Villaverde

carnaval o la xocolatada popular de la Festa Major. Tot expressat des dels ulls i el sentiment de la Carme, que és la nena de la casa, perquè sigui molt més entranyable. Finalment, podem veure com la nena retorna al cos actual de la Carme, ja gran i asseguda en una caixa. Podríem dir que aquest llibre està ple d’homenatges; a la Carme, a la xocolata a la pedra, a la fàbrica, al poble d'Agramunt... A més, al final també s'inclou una il·lustració d'una fotografia real on apareix l'Àngel Velasco amb 10 anys a Montjuïc fent un berenar Jolonch amb la seva mare i germans. Respecte a la tècnica que he utilitzat, he dibuixat totes les il·lustracions amb tinta xinesa negra i he posat color amb retoladors i plastidecor.

Com ha estat el procés de creació del conte amb l’escriptora Mei Vidal?

Tot i que a mi m’agrada molt escriure i posar sentiment a tot el que faig, no sóc escriptora, així que vaig decidir buscar a algú que ho fos i escrigués el conte. Com que ja coneixia a la Mei, que ve a la xocolateria, li vaig explicar el projecte, com havia de ser, i li vaig proposar escriure el conte amb totes aquelles idees que tenia. Un cop vam quedar d’acord, li vaig passar les il·lustracions amb allò que volia transmetre en cada un d’elles, va parlar amb l’Alfons, treballador de la xocolateria, per tal que tot el procés d’elaboració de la xocolata quedés plasmat al llibre, i així entre tots vam aconseguir el resultat final.

Com va reaccionar al conte la seva protagonista?

Li vaig parlar del conte quan ja tenia totes les il·lustracions i part de l’escrit. Vaig anar un dia a veure-la, li vaig ensenyar les il·lustracions, llegir el text... i ja volia tenir el conte a les seves mans! No entenia que hagués d’esperar per tenir-lo. Estava molt emocionada, i així va viure també la presentació. Aquell dia va ser la culminació del conte, veure-la a ella amb aquella expressivitat i sentint tanta felicitat, és el màxim. Personalment, jo també estava tan emocionada, que vaig fer tota la presentació agafada de la seva mà.

Ets una persona molt inquieta, ja tens nous projectes?

Doncs, tot i que la meva idea era no fer una segona exposició, he de dir que està naixent la segona part de Complicat Món. Ha arribat sense buscar-ho. Primer, la inspiració em va dir el títol: “Cuida’m”, i després, va afegir: “és la segona part de Complicat Món, encara que es digui diferent”. Cuida’m serà una exposició molt xula, té xispa i força, i, per a mi, cada una de les obres que estic fent és un alleujament brutal. Continuem expressant valors, missatges, totes les obres tenen un significat. Els dibuixos estan

La Maria del Pilar amb el conte a la xocolateria. Foto: Rotecna.

Il·lustració interior del conte a partir de la fotografia de l'Àngel Velasco en un berenar Jolonch l'any 1958. Foto: Maria del Pilar Villaverde.

fets també amb tinta xinesa negra, però hi haurà elements de color. I no puc dir més... només que també estarà a la xocolateria.

La idea és que comparteixin espai amb Complicat Món.

Per una altra banda, també hi ha en projecte fer un segon conte vinculat a un altre dolç... El protagonista no és real, és un personatge que m’ha arribat a través de la inspiració i que ja es donarà a conèixer. Vull que sigui una mica sorpresa. És un personatge que ve fort, però ara de moment haurà d’esperar perquè hem de donar espai a El Batec de la Carme Jolonch. La veritat és que la inspiració no em deixa respirar, però m’alegro que així sigui!

33

Marta Eroles i Fiñana Psicòloga, treballadora social i mestra

No vull disfressar-me

Cal entendre que tan normal és disfressar-se com no fer-ho. Es tracta només d’una preferència personal. Per això, la festa no ha de ser mai una imposició.

Els infants, al llarg del seu desenvolupament maduratiu i social, creixen en un entorn que els és decisiu per a la seva maduració emocional, i evolucionen d’acord amb uns patrons que la seva societat accepta; és en aquest punt quan cal parlar de les tradicions, i més concretament de les festes que marca el calendari.

Recentment s’ha celebrat a les escoles i als pobles la festa del Carnaval, caracteritzada per fer possible tot allò que durant la resta de l’any ens és prohibit. Els més menuts poden vestir-se de forma inusual, pintar-se, anar en pijama durant el dia i fer tot un seguit d’accions que els refermen les conductes socialment establertes i les que no ho són.

La festa del Carnestoltes és positiva per als menuts, perquè els permet exterioritzar conductes reprimides, evadir les normes durant uns dies, expressar-se amb llibertat, flexibilitzar alguns límits i sortir de la rutina. Disfressar-se pot ser terapèutic, usar-se com una eina per perdre la vergonya, incentivar la creativitat i empatitzar millor amb els altres.

No obstant això, per a moltes nenes i nens no suposa cap divertiment, ans el contrari. Pateixen, s’aïllen de l’entorn, se senten incompresos i no entenen el caràcter festiu que els adults poden atribuir a la celebració. Poden sentir-se ridiculitzats i això pot provocar tristesa, frustració i aïllament. A aquests infants no els agrada disfressar-se i s’han de justificar per tal fet. L’entorn pot, fins i tot, titllar-los d’avorrits.

34

Cal entendre que tan normal és disfressar-se com no fer-ho. Es tracta només d’una preferència personal. Per això, la festa no ha de ser mai una imposició, i cal respectar les seves decisions en tot moment. És important preguntar-los si volen o no disfressar-se i, en cas que sí, pactar de quina manera. No tots els nens i nenes relacionen la disfressa amb una forma de joc; altres necessiten temps i un apropament gradual per experimentar què senten quan es disfressen i saber si els agrada o no.

Cada nen és diferent i la seva personalitat també, per això cal escoltar-los i acompanyar-los des del respecte, proporcionant altres formes d’expressió amb les quals se sentin més còmodes.

Cal no deixar-los en evidència davant els altres i tractar el tema amb normalitat.

Evidentment, el fet de no disfressar-se, mai ha de suposar un càstig i no se li ha de fer veure al menor com una conducta indesitjada, sinó com un fet normal que respectarem. Des dels centres educatius cal fer visible aquesta qüestió, oferint altres vies de participació a la festa tenint en compte les preferències dels i les alumnes.

De fet, l'opció de no disfressar-se també té beneficis: els infants aprenen a dir que no, gestionen les seves preferències, busquen fórmules per evitar sentir-se frustrats i són capaços de sortir de la norma i ser escoltats, sentint-se reconfortats. Cal que, entre tots, celebrem la festivitat de manera respectuosa amb les diferents sensibilitats.

35

Atípic, guanyadors de 'Joc de Cartes'

"Ara ens coneixen a tot Catalunya. Ve gent de fora expressament per dinar a l’Atípic".

La Irina i el Manel durant la gravació del programa. Foto: amm.

Sis anys després ens tornem a trobar amb la Irina a l’Atípic. El novembre de 2013 ho fèiem perquè acabava d’obrir el restaurant, i aquest mes de febrer ens reunim de nou per conversar sobre el temps transcorregut i el seu pas pel programa de TV3 ‘Joc de Cartes’, del qual en va resultar guanyadora. La Irina Penella és un clar exemple de la constància en la feina, la passió per un ofici i de la recompensa a l’esforç diari.

L’Atípic va obrir les seves portes el 2013, segons la conversa mantinguda amb tu aquell any, feies de “tot menys estar a la cuina”. Què va passar perquè decidissis agafar el timó dels fogons de l’Atípic?

Poc temps després d’obrir em vaig adonar que m’agradava la cuina. Fins llavors, més enllà de cuinar a casa, no havia tingut mai la possibilitat de fer una cuina tan creativa com la que oferim a l’Atípic, i aquí dia a dia veient els cuiners que teníem treballant, els plats que sortien..., vaig adonar-me que la cuina era la meva vocació. Per tant, vaig canviar la sala per la cuina i, realment, m’agrada molt. Cada dia estic més contenta amb la meva feina.

Vas formar-te abans de fer el salt?

La veritat és que en el món de la cuina he estat molt autodidacta.

Vaig treballar moltes hores, fer moltes proves, vaig a dinar a diferents restaurants per agafar idees, faig algun curset online... i després sempre he après molt de totes les persones que han passat per la cuina de l’Atípic.

Què creus que vas aportar a la cuina amb la teva incorporació?

Poder supervisar tot el que es fa dins de la cuina i mimar molt més els productes. Encara que tinguis plena confiança en els teus 36

treballadors, òbviament no és el mateix delegar que tenir el control directe de tot el que es fa i surt de la cuina. Si tu estàs dins i pots controlar el procés des de zero, molt millor.

Com definiries la vostra proposta gastronòmica?

Fem una cuina creativa, on tots posem molt d’amor.

Quins són els plats estrella?

La costella de porc, l’ou fregit amb crema de formatges i oli de tòfona, el fals arròs d’api i nap amb pesto... De postres, a mi m’agrada molt el fals ou, però és cert que el Dràcula també agrada molt.

El passat mes de novembre vau aparèixer al reconegut concurs de TV3 ‘Joc de Cartes’. Com se us planteja la possibilitat?

D’una manera molt natural. Vam rebre una trucada, en què se’ns van explicar el projecte i se’ns van proposar participar. D’entrada no sabia que dir, però davant l’oportunitat vaig decidir dir que sí a la primera i després ja ho valoraria amb tranquil·litat. Vaig pensar que era una bona opció per donar-nos a conèixer fora d’Agramunt i de la comarca. Tot i això, no et seleccionen de seguida, et fan diferents entrevistes telefòniques i presencials, et vénen a visitar, valoren altres opcions i has d’anar superant diferents fases fins que et confirmen si entres o no. Recordo el primer dia que van venir aquí a fer una de les entrevistes i em van posar una càmera enorme davant la cara per tal que em presentés, estava supernerviosa. Després d’aquella experiència, tenia claríssim que no ens agafarien! Però al final vam estar seleccionats.

Irina Penella, Atípic Sabies amb antelació quins altres restaurants participarien en el programa?

No. És més, havia sentit molts rumors sobre la presència de diferents restaurants de la zona que, finalment, no van estar seleccionats. Al final em vaig sorprendre i tot, ja que entre els restaurants participants no hi havia cap dels que m’havien dit!

Com ha estat l’experiència?

M’ha despertat sentiments contradictoris. La part positiva és la gent que vaig conèixer, especialment tot l’equip del programa, amb què vius una experiència molt intensa en tres dies. Passes moltes hores junts, és com un ‘Gran Hermano’ en petit, amb molts nervis, moments de tensió... pensa que dinàvem a les 9h del matí i a les 17h tornàvem a dinar! També em quedo amb les tres noies amb les quals vaig concursar. La part negativa, la pressió que et posen a sobre constantment, fent-te preguntes perquè diguis coses que realment no diries mai tan directament, però és clar, s'entén que és un programa de televisió i no pots dir que bo i bonic és tot, perquè això, no ven a l'audiència. Realment és un reality show.

Respecte als altres restaurants participants, que creus què et diferenciava?

Respecte al Bar Centro de Guimerà i el Bar Aleix de Claravalls són estils de cuina totalment diferents de l’Atípic, molt bons i respectables, però diferents. Amb la Sònia de l’Artapa era més semblant, però amb diferències. La veritat és que totes eren bones propostes i per això crec que vam quedar bastant igualades en puntuació. Realment, van ser els vots del Marc Ribas (el presentador) els que van marcar la diferència.

Com va ser el moment de saber-vos guanyadors?

No m’ho esperava. Nosaltres ens presentàvem per donar-nos a conèixer. Era una manera de fer publicitat, i, tot i que un cop comences a gravar jugues les teves cartes, va ser una sorpresa. Òbviament en veure que havíem guanyat em vaig sentir satisfeta i contenta, però al final és un concurs de televisió. La satisfacció hauria estat segurament més gran si el jurat hagués sigut extern al joc. En aquest sentit, sí que vaig estar molt contenta per la bona puntuació que ens va posar el Marc.

Què ha suposat per l’Atípic el vostre pas pel programa?

Ara ens coneixen a tot Catalunya. Ve gent de Tarragona, Barcelona... L’altre dia, per exemple, va venir una parella de Reus a celebrar el seu aniversari. Abans sí que venia gent de fora, però eren persones de pobles del voltant o que passaven per Agramunt i feien parada a dinar. Ara, en canvi, ve gent de fora expressament per dinar a l’Atípic.

Secret amb vichyssoise de carabassó GRAU DE DIFICULTAT: Ingredients: 200 g de secret · 100 g oli · 100 g soja · Panko · 2 ous Per la Vichyssoise de carabassó: 2 carabassons · 2 porros 25 g mantega · Sal Per la pasta concentrada d’ametlla: 100 g ametlla pelada crua · 75 g crema de llet · 25 g d’oli

Elaboració: Primer de tot retirem una bona part del greix exterior del secret.

Barregem la soja i l’oli i cobrim la peça de carn, ho deixem marinant durant 24 hores. La carn marinada dona bon resultat a l’hora de fer més fàcil la cocció i la digestió. Passades 24 hores escorrerem bé la carn.

Vichyssoise de carabassó Tallem els porros i els carabassons ben petitets, no traurem la pell del carabassó, ja que porta moltes vitamines i aporta color al plat, posem la verdura a l’olla amb 25 grams de mantega i la sal, i ho deixem fins que és dori, quan estigui una mica daurat hi afegim l’aigua fins a cobrir i ho deixem coure uns 20 minuts, passat aquest temps ja ho podem triturar.

Pasta concentrada d’ametlla Posem en una olleta la crema de llet, l’oli i els 100 grams d’ametlla, ho deixem a foc lent durant uns 10 minuts i després ho triturem.

Pel muntatge del plat; arrebossem el secret primer amb ou i després amb el panko, el fregim per les dues bandes i el passem per paper de cuina per tal que absorbeixi l’oli. El tallem a tires molt finetes i ja el tenim a punt per emplatar. Fem un cercle amb l’ametlla i a l’interior i posem el carabassó i el secret.

37

TRIVIAL 1. De quin estil arquitectònic és la Catedral de Burgos?

A. Renaixentista.

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

B. Romànic.

C. Gòtic.

8

D. Barroc.

2. Banquete de boda és una obra escrita per:

7

2

1

3

4 8

4

6

B. Leopoldo Alas Clarín.

3

C. Fernán Caballero.

9

D. Emilia Pardo Bazán.

B. El tauró martell.

5

4

7

3. Quin dels següents taurons és més gran?

A. El tauró balena.

5 2

A. José Zorrilla.

6 3

1 2

3 5

4

1

7 8 4

1

9 8

1

2

4

8

7

5

C. El tauró negre.

D. El tauró blanc.

L'ENIGMA MATEMÀTIC La Maria té un germà anomenat Joan. El Joan té tants germans com germanes i la Maria té el doble de germans que de germanes. Quants nois i noies hi ha a la família?

JEROGLÍFICS Riu de Catalunya

Fruita

Argent N 38

BB

39

Ho sabem tot del pernil ibèric?

El pernil no ha d’anar sempre maridat d’un vi negre. De fet, és millor el vi blanc, ja que té un sabor més dolç.

La presència del pernil ibèric ja és habitual a moltes cuines i restaurants. Però, ho sabem tot sobre aquest producte? A continuació, us expliquem algunes curiositats ben interessants en relació al pernil ibèric: 1. El pernil ibèric es produeix amb la carn de porcs ibèrics criats a la península. Segons la seva alimentació podem diferenciar entre tres tipus de pernils: ibèric d’engreix, ibèric de camp o ibèric de gla. La producció d’aquests últims és la més limitada, ja que l’activitat de les deveses està molt controlada (una devesa ha de tenir com a mínim 100 m2 per porc).

2. Els porcs amb què es produeix el pernil ibèric de gla no només s’alimenten d’això, ja que aquests animals es crien a les deveses i allà també mengen tot tipus de productes naturals i herbes. Un porc ibèric pot arribar a menjar al dia entre vuit i deu quilos de glans, herbes i altres productes naturals, i beure fins a 50 litres d’aigua. Per trobar tot aquest menjar i l’aigua que necessita, pot arribar a recórrer fins a 14 quilòmetres al dia.

3. Els porcs ibèrics són tots aquells que, com a mínim, tenen un progenitor d’aquesta espècie, i generalment acostuma a ser la mare. La raça de porc de capa blanca amb què es creua als ibèrics és la Duroc, i és que la seva genètica permet que es conservin les característiques pròpies de l’ibèric. Com a curiositat, podem destacar que el sentit més desenvolupat que té un porc és l’olfacte.

4. Si es combina l’alimentació a base de gla i el 100% de puresa racial ibèrica, s’obtenen autèntics pernils de gla, també denominats de pota negra. Reben aquest nom perquè les 40

seves cames i peülles acostumen a ser negres, tot i que no sempre és així. Per tant, a l’hora de comprar un autèntic pota negra, cal parar més atenció en la composició del pernil que en el color, ja que no sempre un pota negra presenta aquest color. Els porcs ibèrics tenen les cames primes a la zona del turmell, allargades i estilitzades. Si veiem una pota amb aquestes característiques, és un pernil ibèric autèntic.

5. Les potes de pernil no són millors que les espatlles, simplement són diferents. Les primeres són més cares perquè necessiten més temps per estar llestes i això fa que el seu cost de producció i del producte final sigui més elevat. No obstant això, la qualitat és la mateixa. L’única diferència es troba en el sabor, ja que les espatlles tenen un sabor més intens, mentre que el de la pota de pernil és més suau.

6. En contraposició amb el que es pensa, que el pernil ibèric tingui puntets blancs no vol dir que no estigui bo, sinó tot el contrari. Aquestes marques són cristalls de tirosina i indiquen que el procés de curació de l’ibèric s’ha dut a terme correctament.

7. El procés de curació emprat és més greixós que el d’altres carns, per tant, engreixa més que altres talls. Però, això no vol dir que haguem de rebutjar aquesta carn, ja que s’ha demostrat que és saludable menjar-ne una mica cada dia.

8. Per últim, una curiositat relacionada amb el maridatge del pernil. Aquest no ha d’anar sempre maridat d’un vi negre. De fet, és millor el vi blanc ja que té un sabor més dolç que el negre, i això fa que el gust del pernil no passi desapercebut i potencia els seus matisos.

SUDOKU TRIVIAL

JEROGLÍFICS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

1-C; 2-D; 3-A.

Plàtan (Plata, n) Besòs (Bes, os).

Quatre nois i tres noies.

8

7

2

5

3

4

6

9

1

6

1

3

4

5

9

8

7

9

5

2

4

6

2

1

3

8

7

3

7

8

9

6

5

4

1

2

2 1

4

6

3

1

7

9

5

8

9

5

4

8

2

7

3

6

5

8

7

2

4

3

1

6

9

9

6

1

7

5

8

2

4

3

3

2

4

1

9

6

8

7

5 41

42

43