MOVIMENT CREATIU

Jaume Sanchis, saxofonista

"Era un estudiant normal de saxo, però la vida et va reconduint i, amb 18 anys, em vaig veure tocant en una orquestra i que la meva vida estava vinculada a la música".

Apassionat del jazz des de ben jove i professor convençut de la importància de conscienciar els nens i nenes que escoltin música de qualitat, l’agramuntí Jaume Sanchis (Txitxo) és un músic inquiet, vinculat constantment en projectes musicals. Després de gravar recentment un tema amb la cantautora lleidatana Emília Rovira, aquest 2021 torna a entrar en un estudi per formar part del disc de jazz d’Ignasi González Quartet. En aquest IMPULS, repassem amb ell la seva trajectòria com a músic.

D’on et ve l’afició per la música?

Es remunta a quan jo tenia 9 anys i em vaig apuntar a música perquè un amic meu, que es deia David Pons, anava a música, i com que ell hi anava, jo també hi volia anar. Va ser després, quan vaig descobrir que la música m’agradava moltíssim i que ho feia bé. A casa meva no hi havia tradició musical.

El saxo ha estat vinculat sempre a la teva trajectòria com a músic. Per què et vas decidir per aquest instrument?

Va ser gràcies a un professor, el Fernando Ros, que vaig començar a tocar el saxo. Va ser ell qui un dia em va dir que toqués aquest instrument i em va passar alguna cinta de música per tal que escoltés com sonava, i vaig pensar que era xulo. A partir d’aquí, em vaig comprar el saxo i fins al dia d’avui sempre he tocat aquest instrument. La veritat és que va ser tot molt casual.

Com decideixes ser músic?

Quan era petit, era un estudiant normal de saxo, que practicava poc a casa, com tots... però la vida et va reconduint i amb 18 anys em vaig veure tocant en una orquestra i que la meva vida estava ja estretament vinculada a la música. Va ser llavors quan vaig pensar que m’ho havia de prendre més seriosament i que allò podia ser la meva professió. Així que vaig anar a Lleida a estudiar al Conservatori.

Quins han estat els teus músics de referència?

Quan era petit no tenia cap referent musical, però sí que recordo que em motivava molt tocar davant de la tele les sintonies de

Foto: Jaume Sanchis.

sèries americanes amb aquell so tan característic i increïble del saxo americà. Va ser així com vaig descobrir que el saxo tenia dos vessants, que era la música clàssica i la moderna, i la que a mi m’agradava era la moderna. Per tant, gairebé podria dir que els meus primers referents de jazz van ser purament televisius. Després amb els anys he anat descobrint músics com John Coltrane, Dexter Gorden, Charlie Parker,... i tinc un bon sac de referents.

Quina ha estat la teva trajectòria com a músic professional? Crec que el punt de partida està als 18 anys quan començo a tocar amb els PK2. Aleshores em van començar a dir que tocava bé i vaig pensar que potser sí que no ho feia malament i podia dedicar-me a la música, que m’agradava moltíssim. A partir d’aquí, he anat fent diferents coses com a músic. Així, d’aquesta formació vaig passar a tocar amb una banda a l’Havana Club de Lleida que em va permetre durant un temps, com a estudiant, guanyar-me la vida i compaginar la meva passió per la música moderna amb els meus estudis de música clàssica al Conservatori de Lleida. En aquell temps, la música moderna no estava reglada i si volies tenir un títol i dedicar-te a la música havies de fer

Jaume Sanchis, saxofonista

música clàssica, la qual a mi personalment m’interessava poc. Més endavant, ja amb 31 anys vaig poder estudiar música moderna al Liceu de Barcelona. Paral·lelament, al llarg de tot aquest temps, a més de treballar com a professor de música, he format part de diferents orquestres com la Boulevard, la Banda 973 (amb qui durant un temps vam participar en un programa de televisió), la Glacé, un duet que vam formar amb la meva parella (l’Elisenda), diferents formacions de jazz amb el Xavier Monge i l’Ignasi González, i ara faig coses amb el Roger Gutiérrez, que té el seu propi estudi de gravació.

L’any 2018 vas plasmar la teva passió pel jazz amb la gravació i publicació d’un disc. Com va ser?

Al llarg dels anys, d’anar escrivint música i creant una biblioteca de temes, va arribar un moment en què tenia suficients temes entre els quals podia escollir aquells que més m’agradaven i gravar-los. El disc es diu Retrobament i el vaig gravar amb diferents músics amb els quals havia tocat molt al Liceu, i pels quals em vaig deixar assessorar.

Com és la vida d’un músic en plena pandèmia?

És horrorós. Aquesta pandèmia ha afectat moltíssim al sector cultural, que està deixat de banda per part dels polítics. És una vergonya el que està passant amb el nostre sector i es fa difícil d’entendre les decisions que prenen. Més personalment, aquest estiu passat, per exemple, teníem uns bolos i en una setmana es van suspendre tots, perquè es va preferir suspendre abans que prendre mesures de seguretat com es va fer aquí, per exemple, per la festa major. Com a professor, tot i que em considero un afortunat, també ens hem hagut d’adaptar fent classes online quan la situació ho ha requerit.

Durant el confinament més dur del 2020 per la Covid-19 vas compondre i gravar, juntament amb la teva filla i la teva parella, la cançó ‘Ens en sortirem’. Com va sorgir aquesta iniciativa?

Va ser de la manera natural, en cap moment ens ho vam plantejar. Un dia la meva filla es va aixecar i va dir “coronavirus dolent”, una frase senzilla, a partir de la qual vam buscar una cantarella, les harmonies, la base, i l’Anna (filla) posava les petjades a les imatges dels coronavirus que apareixien al vídeo que vam fer. Va ser una manera de passar el temps, i vam registrar bastants visites, el que ens va fer contentíssims. En definitiva, una cançó que vam fer perquè havíem de passar les hores durant el confinament amb una nena petita a casa!

Tocant davant dels seus alumnes de l'EMMA. Foto: Jaume Sanchis.

A l’Emília la vaig conèixer estudiant al Liceu de Barcelona. Érem els dos lleidatans del conservatori del Liceu, i això d’alguna manera ens va unir, i ens ho passàvem molt bé, teníem una molt bona relació. El seu pare és professor de la Universitat de Lleida i poeta, i ella tenia l’afició de musicar les lletres del seu pare. Ara, amb aquest projecte crec que l’Emília ha fet un gran pas endavant per situar-se al mapa dels músics cantautors de Catalunya. Per mi ha estat un gran plaer que em convidés a col·laborar en un dels seus temes. Vam gravar al febrer de l’any passat, just abans del confinament, i recordo que vaig entrar a l’estudi a les 9 h del matí i hi vam estar unes 4 o 5 hores per fer un solo, perquè ella tenia molt clar el que volia. Aquest any al juliol hi ha prevista la presentació del disc, a la qual participaré.

Quins projectes tens en marxa o en ment?

Com a més immediat, ara gravarem a l’estudi del Roger Gutiérrez el disc de l’Ignasi González Quartet, que és un projecte que no és meu personal, però que me’l sento molt meu perquè el farem amb gent que hi toco des de fa molts anys. Ell ha estat qui ha triat tots els temes de jazz, però ens ha convidat a participar-hi i dir-hi la nostra, i això és molt enriquidor. Són temes preexistents, però portats al nostre terreny i a la nostra manera de fer música. Per una altra banda, com a músic i professor de l’Escola Municipal de Música d’Agramunt tenim el projecte de la Big Band, una típica banda americana de 17 membres, que són alumnes i professors de l’escola, que havíem d’estrenar-la a l’estiu de l’any passat dins del cicle racons i no vam poder per la situació sanitària. Aquest any esperem poder fer la presentació el pròxim 30 de juny.