Ca la Pauleta de l'Hort by Rotecna, s.a.

EDITORIAL, 3

2n trimestre 2017

CAL..., 3 QUI SOM?, 4 QUI SOM?, 6

SECCIÓ DE QUALITAT ENTREVISTA A ELISABET VALLS

QUADERN DE BITÀCOLA, 8 REMEIS NATURALS, 9

CUIDAR LA NOSTRA PELL A L'ESTIU

EMPRENEDORS, 12 ROSER LOSCOS, LAS MIGAS AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16

MARTA PINTÓ, DUBLÍN

ENTITATS, 18

GRUP D'HAVANERES MARINADA

MOVIMENT CREATIU, 24

FESTIVAL GARGAR

MATERNITAT, 28

CLIVELLES I DOLOR, ÉS NORMAL?

L'ESPORT, 30

ASSOCIACIÓ GIMNÀSTICA

PSICOEDUCA, 32

DISLÈXIA, I ARA QUÈ?

ON MENJAR?, 36

BAR EL PAVELLÓ

I... QUÈ MÉS?, 38 EL RACÓ DEL PORC, 40

Ca la Pauleta de l'Hort

CA LA PAULETA DE L’HORT Quedem amb la Rosa Añé a Ca la Pauleta de l’Hort, al corriol de la Sabateria. Encara que aquesta és la casa familiar des de principis del segle XX, la història del renom es remunta uns anys enrere, quan la padrina de la Rosa, que es deia Pauleta, juntament amb el seu home Jaume, treballaven i vivien a l’hort del Marianet, propietat de la família Brufau i ubicat entre l’avinguda Agustí Ros i el Passeig Josep Brufau. Va ser a partir del nom de la seva padrina i la feina a l’hort, que sorgeix el renom de Ca la Pauleta de l’Hort. “La meva padrina era una persona coneguda, ja que tant la verdura que primer cultivava a l’hort del Marianet, com la que anys més tard va cultivar en el seu hort, la venia a la plaça de l’Església i aquí a baix, davant de la porta de casa”, ens explica la Rosa. Un negoci familiar que, després dels padrins i els seus pares, ella va seguir, i afegeix: “Sempre se’ns ha conegut com a Ca la Pauleta de l’Hort, tot i que amb els anys s’ha anat abreviant a Ca la Pauleta”.

La recerca de l’eficiència és un dels principals objectius de qualsevol empresa. En aquesta línia, a Rotecna estem treballant en la reubicació d’espais i màquines, i implantant nous sistemes de treball. Uns canvis que ens han d’ajudar a millorar les xifres de productivitat i agilitzar els procediments per tal d’oferir un millor servei als nostres clients. Per una altra banda, continuem invertint en innovació per oferir nous productes al sector porcí i estar presents a les principals fires internacionals. Aquest mes de juny anem als EUA, on presentarem la nova tremuja TR3D, que confiem tingui un gran èxit fora d’Europa. Així, també treballem per ampliar la nostra presència en mercats estratègics com Xina i Rússia. Finalment, ja a les portes de l’estiu, vull desitjar a tots els lectors de l’IMPULS unes bones i merescudes vacances.

Després que els padrins de la Rosa compressin la casa familiar, l’any 1929, ja hi han viscut fins a quatre generacions. “Amb els anys, hem fet algunes reformes, però sempre hem mantingut l’estructura de la casa tal com la van comprar els meus padrins”, assegura la Rosa. Actualment, hi viuen la Rosa amb el seu marit Ramon, la seva mare Emília, i el seu fill petit Jordi.

Bon estiu!

Ca la Pauleta de l’Hort és encara un renom viu a la nostra vila, així a l’Emília la coneixen com la Pauleta i, fins i tot, als seus dos néts, al Jordi i al Ramon, quarta generació, se’ls coneix com els Pauleta. “El futur del renom?”- ens diu la Rosa-, “ja es veurà”, tot i que fa evident que poder mantenir-lo és un fet que els agrada.

Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu. Redacció, maquetació i publicitat: Tamara Lombardo. Disseny, preimpressió i Producció: Montserrat Guerrero. Col·laboradors: Anna Pujadó, Montse Serra i Marta Eroles.

Gener Romeu

Dipòsit legal L-213-99

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt Vista de la façana de Ca la Pauleta de l'Hort. Foto: RotecnaPress.

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals. 3

Grup Alimentari de Guissona Ramon Sala: “Els nostres clients sempre han valorat molt positivament els productes Rotecna”.

Ramon Sala a les instal·lacions del GAG, a Guissona. Foto: GAG.

El Grup Alimentari de Guissona (GAG) té els seus orígens l’any 1959, quan un grup de pioners de la comarca de la Segarra es van unir per fundar la Cooperativa de Guissona, amb l’objectiu d’obtenir uns ingressos complementaris als incerts beneficis del camp. D’aquesta manera, s’iniciaven en la ramaderia i formaven una cooperativa que els proporcionés els serveis i les matèries primeres necessàries per a les seves granges, i, posteriorment, els permetés comercialitzar els seus propis productes. Des de llavors l’empresa no ha deixat de créixer i com explica el Ramon Sala, enginyer del GAG: “Hem anat incorporant a l’estructura productiva, empresarial i comercial tots els elements necessaris per realitzar una integració vertical i tancar així el cercle productiu, fet que ha suposat un repte per a tota l’organització”. Actualment el GAG realitza tot el procés productiu, des del naixement del bestiar, passant per la fabricació de pinsos, cria i engreix dels animals, sacrifici, transformació i elaboració dels productes, fins a la seva distribució i venda directa a través de les botigues “BonÀrea”.

Testimonis del creixement de Rotecna El GAG establia la seva relació comercial amb Rotecna poc després de la seva creació, l’any 1991. Com detalla el Ramon Sala: “Feia molts anys que treballàvem en la construcció de granges, i ja teníem relació amb el president de Rotecna”, a més, afegeix: “Rotecna és un referent en el sector porcí per la seva capacitat d’innovació, i per saber aprofitar les oportunitats i els 4

bons moments per promocionar els productes amb què ha anat ampliant el seu catàleg”. D’aquesta manera, la firma de Guissona ha estat un dels principals testimonis del creixement de Rotecna durant aquests 26 anys. Encara que inicialment els productes que més comercialitzaven eren la tremuja d’engreix i els abeuradors de cassoleta, el grup va anar ampliat la gamma de productes, ja que “els nostres clients sempre han valorat molt positivament els productes Rotecna, tant per la proximitat de la firma com per la disponibilitat i la bona relació qualitat-preu dels productes”, assegura en Ramon Sala. Per aquestes raons, el GAG disposa també d’una botiga de recanvis que els ha permès oferir sempre els productes Rotecna als seus clients i disposar d’estoc de molts d’ells. Actualment, els productes de més èxit entre els seus clients són les tremuges, els abeuradors, els dosificadors, els slats i les plaques de calefacció. No obstant això, Sala destaca que “Rotecna ha estat molt oportuna en la fabricació dels panells separadors de polipropilè”.

26 anys de treball conjunt Després d’una llarga relació comercial, treballant plegats, Ramon Sala augura un futur prometedor entre ambdues firmes i assegura que “treballar amb Rotecna suposa disposar d’un proveïdor atent a les nostres demandes i a les opinions que podem canalitzar dels nostres ramaders i veterinaris”.

Guissona, antiga ciutat romana de Iesso Des de fa 20 anys, el tercer dissabte de juliol, Guissona es transforma en un Mercat Romà, rememorant el passat de la localitat

Parc Arqueològic de la ciutat romana de Iesso. Font: Museu de Guissona.

Amb 6.900 habitants, la vila de Guissona es troba a la comarca de la Segarra i és coneguda pel seu valuós llegat romà. L’any 1990, després d’algunes intervencions puntuals fetes amb anterioritat, es van iniciar els estudis arqueològics i de recuperació de l’antiga ciutat romana de Iesso.

Què visitar? Si volem fer un recorregut per la història romana de la ciutat de Iesso, el nostre primer destí ha de ser el Parc Arqueològic, un jaciment de més dues hectàrees en procés d’excavació que, any rere any, va donant noves pistes sobre com era la vida a Guissona fa dos mil anys. En aquest espai, podem trobar restes de l’entrada nord de la ciutat de Iesso, part de la muralla, un barri de cases amb una domus senyorial, un complex termal, i un celler tardoantic. Per una altra banda, fora del parc, també s’han documentat diverses residències, edificis públics, que estarien relacionats amb el fòrum de la població i, fins i tot, una necròpolis paleocristiana. Per saber més sobre aquestes restes, també podem visitar el centre d’interpretació al Museu de Guissona Eduard Camps i Cava. Més enllà del llegat de la ciutat romana de Iesso, la vila de Guissona compta amb altres destacats testimonis de la seva història. Així, de l’edat mitjana destaquen tres petites ermites dels segles XI i XII, que es troben en el seu entorn. Es tracta de les ermites de Sant Romà, Sant Macari i Sant Pere dels Pastors.

Imatge dels actes que se celebren durant el Mercat Romà: Font: Mercat Romà.

Seguint el nostre recorregut cronològic, entre els segles XVIII i el XIX es creen els tres espais més significatius de la Guissona actual, on s’ubiquen les tres principals fonts de la vila. En aquest sentit, fora de la població trobem la Font de l’Estany, convertida en un recinte d’esbarjo, al passeig trobem la Font de la Salut o Fonteta i, finalment, al nucli històric de Guissona hi trobem les Fonts del Poble, que conformen un conjunt monumental que compta amb diversos brolladors, dos safareigs i un abeurador, entre altres.

Festes i tradicions Des de fa 20 anys, el tercer dissabte de juliol, Guissona es transforma en un Mercat Romà, rememorant el passat de la localitat. Així, els carrers escenifiquen la vida de la ciutat de Iesso recreant espais com les termes romanes, el teatre, el fòrum, els jardins romans, els campaments de legionaris,... els guissonencs i guissonenques s’engalanen amb vestimentes de l’època i participen en espectacles que representen la venda d’esclaus, la lluita de gladiadors, etcètera. En el marc de la festa, en algun moment del dia, apareixen el Cèsar i la Cleòpatra que, acompanyats dels seus seguicis, recorren el mercat, on s’ofereixen tot tipus de productes d’origen romà. A més, la setmana abans de la celebració del Mercat, se celebren diferents activitats culturals com cercaviles amb gegants vestits d’època romana, diversos tallers per als més petits, concerts de música, teatre i la reconstrucció històrica d’un sopar romà. 5

Secció de Qualitat Mensualment es realitza una reunió, on s’analitzen les incidències registrades i es busquen mesures correctores.

FITXA TÈCNICA: • Any creació: 1999. • Treballadors: 4. • Nombre d'incidències tramitades: 650/any.

Departament de Qualitat (d’esquerra a dreta): Marta Mercè, Elisabet Valls, Àngels Bullich i Marta Nadal. Foto: RotecnaPress.

Controlar la qualitat dels productes que es fabriquen a Rotecna i donar resposta a les incidències dels clients, són les principals tasques del departament de Qualitat. No obstant això, abans d’arribar a aquests dos nivells de control, l’actuació del departament va més enllà, a l’inici de tot el procés de producció. D’aquesta manera, el departament controla la qualitat de totes les matèries primeres que s’injecten a les màquines, valida i homologa tots els productes nous i els motlles per a la seva fabricació (juntament amb l’Oficina Tècnica, Matriceria i Injecció), i s’ocupa del sistema de gestió de la qualitat; la norma ISO 9001. Actualment, el departament de Qualitat compta amb 4 treballadores, el doble que en els seus inicis.

Nous equips de control de qualitat

pèndol de Charpy, així com la quantitat de càrrega mineral d’aquest, després de calcinar-lo en un forn Mufla a 1.000 graus de temperatura. Una altra de les recents adquisicions del departament de Qualitat ha estat una Babyplast, una màquina d’injecció de petites dimensions, que permet, per una banda, injectar les provetes per després fer les proves de resistència d’impacte i, per una altra banda, provar nous additius, reduint els costos i el temps que implica fer aquest tipus de proves en una màquina d’injecció de grans dimensions. Així, només quan els resultats són satisfactoris en la mini-màquina d’injecció es realitza la prova industrial de noves matèries primeres.

650 incidències tramitades/any

Amb un volum d’injecció de 5.000 tones de plàstic a l’any, i amb l’objectiu de garantir la qualitat del producte final injectat a fàbrica, Rotecna ha invertit en l’adquisició de nous equips. Aquests permeten tenir un major control de la matèria primera que es consumeix a l'empresa, comprovar que les especificacions de cada material coincideixin amb la fitxa tècnica facilitada pels proveïdors i, finalment, verificar que el material injectat a les màquines compleix amb tots els requeriments exigits per Rotecna per garantir la qualitat dels seus productes.

La tramitació de les incidències, tant les internes (detectades a Rotecna) com les externes (detectades pel client), ocupen bona part del dia a dia del departament de Qualitat. Actualment, totes les incidències queden registrades en un document, on es detalla el tipus d’incidència (interna o externa), el defecte detectat, la causa, el volum d’afectació, la solució que s’aporta, el cost econòmic, etcètera. Posteriorment, una vegada al mes es realitza una reunió amb tots els departaments implicats en la producció, on s’analitzen les incidències registrades i es busquen mesures correctores, en aquells casos en què és possible.

Així, el laboratori del departament de Qualitat disposa, entre d’altres, d’un aparell de fluïdesa, el qual mesura la fluïdesa del material que s’injectarà posteriorment a les màquines i que ha de complir uns valors establerts per l’empresa. Per una altra banda, també es mesura la resistència a l’impacte del material amb un

En aquest sentit, amb l’objectiu de controlar la qualitat i detectar possibles incidències internes, el departament de Qualitat revisa diàriament el material que s’injecta a fàbrica, per comprovar que els productes compleixen amb totes les especificacions i garantir al client la qualitat dels productes.

Elisabet Valls. Responsable de Qualitat Som un departament molt cohesionat, sabem cap a on hem d’anar i posem tots els nostres esforços per tirar endavant la feina i fer-ho el millor possible. Química de formació i amb un Màster en Sistemes Integrats de Gestió, Qualitat, Medi Ambient i Seguretat, l’Elisabet Valls va entrar a Rotecna a l’abril del 2014 per fer les pràctiques del màster i, cinc mesos més tard, al setembre del mateix any, començava a treballar com a responsable de Qualitat. Què feies professionalment abans d’entrar a Rotecna? Anteriorment treballava en una planta de tractament de purins i, alhora, estudiava un màster, a través del qual vaig entrar a Rotecna per realitzar les pràctiques i, finalment, m’hi vaig quedar a treballar. Com va sorgir la possibilitat d’estar al capdavant del departament de Qualitat? Durant els mesos que vaig estar fent pràctiques, vaig estar al departament de Qualitat ocupant-me, principalment, de la gestió de la normativa de Qualitat ISO 9001, i va ser un cop vaig acabar les pràctiques que se’m va oferir posar-me al capdavant del departament. La veritat és que no m’ho esperava, era tot un repte per a mi i vaig decidir acceptar-lo, així que al setembre del 2014 començava a treballar com a responsable de Qualitat. Com recordes els teus inicis a l’empresa? Recordo que tot era nou per a mi. Sí que era la meva segona feina, però Rotecna és una empresa gran, amb molta gent, seccions, etcètera. Per una altra banda, tot i que coneixia alguns dels seus productes, perquè a casa tenim granges, no sabia gaire sobre el món de la injecció i sobre com funcionava l’empresa. Sobretot, recordo que entrava en una empresa molt gran, amb molts departaments i amb molta feina a fer, de manera que havia de conèixer-ho tot ràpidament i treballar al ritme que exigia l’empresa per desenvolupar la meva feina. Què és el que més t’agrada de treballar a Rotecna? M’agrada molt el fet d’estar en un departament que hem permet conèixer a tota l’empresa i tenir contacte amb tots els departaments. La meva feina és molt dinàmica, cada dia poden sorgir mil coses. A més, interactuar amb molta gent és el que més m’agrada. En aquests anys, ens podries explicar alguna anècdota? A mi em fa molta gràcia una situació que encara ara ens passa a tots els companys del departament de Qualitat: Quan anem a la

Elisabet Valls, responsable del departament de Qualitat. Foto: RotecnaPress.

secció de muntatge, sigui per fer un control o simplement perquè passem per allà, sentim als treballadors que diuen: “Ja ve la Policia!”. Ells associen el nostre departament com la policia que controla la feina que fan. Com és la teva relació amb els companys de departament? Tenim una relació molt bona. Som un departament jove, que, a més, fa relativament poc que estem a l’empresa. Som un departament molt cohesionat, i crec que les quatre persones que en formem part ens complementem molt bé, sabem cap a on hem d’anar i posem tots els nostres esforços per tirar endavant la feina i fer-ho el millor possible. Com a treballadora de l’empresa, com valores la capacitat d’innovació de Rotecna? Crec que si Rotenca s’està mantenint al mercat com a número 1 en el seu sector és precisament, en part, per aquesta capacitat d’innovació. En aquest sentit, crec que el punt fort de Rotecna és que innovem escoltant als nostres clients, parlant amb ells detectem què és el que necessiten i, a partir d’aquí, els oferim nous productes que els aporten solucions. Davant de les expectatives futures de l'empresa, quina creus que pot ser la teva aportació? Crec que puc aportar coneixements, motivació, ganes de millorar i la voluntat de treballar en equip, per tal que l’empresa continuï creixent i millorant. 7

Per Òscar Toledano Resp. Comercial a Europa i EEUU

'No hi ha gasoil a la República Txeca?!' "Els kilòmetres entre benzineres a la recerca de gasoil se'm feien eterns, amb l'estrès de quedar-me tirat en un país on no coneixia l'idioma".

Benzinera de la República Txeca.

Era l’any 2002, el meu primer viatge a la República Txeca i, com que havia de reunir-me amb diversos clients, vaig llogar un cotxe a Àustria i des d’allà vaig emprendre un viatge que m’havia de portar a visitar diferents ciutats del país. Després d’uns quants kilòmetres recorreguts, ja era hora d’omplir el dipòsit, i per no quedar-me amb reserva vaig aturar-me a la primera benzinera que vaig trobar. Quan vaig baixar del cotxe, disposat a agafar el dispensador de benzina, vaig adonar-me que no hi havia sortidor de gasoil. No li vaig donar més importància, era una benzinera petita, antiga, d’aquelles amb un sortidor per cada tipus de combustible... Vaig pujar de nou al cotxe i vaig continuar el meu trajecte amb la idea que ja pararia a omplir el dipòsit en la següent estació de servei. La meva sorpresa va ser quan en arribar a la segona benzinera, en aquesta tampoc hi havia dièsel. Llavors, ja em vaig començar a estranyar. De nou a la carretera, anava pensant si potser no hi havia vehicles de gasoil a la República Txeca, però també em contestava a mi mateix que, en aquell supòsit, l’empresa de lloguer de vehicles no m'hauria facilitat aquest cotxe. A aquella segona benzinera, la van seguir tres, quatre i fins a cinc parades més, algunes en benzineres de marques conegudes, i totes sense dispensador de dièsel. Els trams de kilòmetres entre benzineres a la recerca de combustible se’m feien eterns, amb l’estrès que començava a sentir davant la possibilitat de quedar-me sense gasoil, tirat, en 8

un país, llavors encara fora de la Unió Europea, i del qual no coneixia ni una paraula de l'idioma! Finalment, amb el convenciment que o aconseguia gasoil o era impossible que arribés al meu destí, a la següent estació de servei vaig decidir adreçar-me a la dependenta i preguntar-li si no servien gasoil. La noia, estranyada per aquella qüestió, em va dir que sí i em va acompanyar fins al sortidor. La meva sorpresa va ser descobrir que a la República Txeca al gasoil o dièsel, li diuen “nafta”, i el sortidor en lloc de negre és de color groc. Així que, sense saber-ho, havia recorregut un total de cinc benzineres amb dispensador de gasoil (“nafta”), i, tot, per no preguntar abans! Vaig recórrer 50 kilòmetres en reserva, amb el consegüent patiment i estrès sofert. Vaig patir molt. Davant el dubte, i després de tants anys viatjant, he après que el millor és preguntar. Així s’eviten molts problemes i mals de cap!

Montse Serra

Com cuidar la nostra pell a l'estiu? Per cuidar tant el nostre interior com exterior, a més hidratar-nos bé i procurar mantenir una dieta el més saludable possible, podem ajudar-nos de diferents productes naturals.

Llevat de Cervesa.

El sol, el clor de les piscines, l’aigua del mar… Amb l’arribada de l’estiu són diversos els factors que castiguen la nostra pell, per això és important, especialment durant aquests mesos, incorporar hàbits saludables a la nostra rutina i fer ús de diferents complements naturals que ens ajudaran a combatre aquestes agressions externes. Per saber si tenim alguna carència de nutrients, el cos disposa de diferents vies per alertar-nos com, per exemple, una pell seca, un cabell apagat i amb poc volum, i/o unes ungles dèbils que es trenquen amb facilitat.

Cua de cavall.

Així, per cuidar tant el nostre interior com exterior, a més hidratar-nos bé i procurar mantenir una dieta el més saludable possible, podem ajudar-nos de diferents productes naturals. En aquesta ocasió, us volem parlar del llevat de cervesa, el germen de blat, el mill, la cua de cavall i la bardana. • El llevat de cervesa, és un fong, anomenat saccharomyces cerevisive, que sorgeix durant el procés de fermentació de la civada en l’elaboració de la cervesa. Aquest fong es pot prendre, un cop assecat, en flocs, en pols o en comprimits. El llevat de cervesa és un complement molt bo per a la pell, el cabell i les ungles. Molt ric en vitamina B, porta zinc i silici, un antioxidant que ens ajuda a prevenir l’envelliment i és molt depuratiu.

Mill.

• El germen de blat és la millor font de Vitamina E natural que podem prendre, és antioxidant i està especialment indicat per cuidar la nostra pell, el cabell i les ungles.

• Cua de cavall i bardana: Aquestes dues plantes, que podem prendre en infusió, són molt bones per combatre la retenció de líquids derivada, a l’estiu, dels excessos que fem en l’alimentació. Pel que fa a la bardana, aquesta planta destaca perquè és altament depurativa, a més de molt hidratant. Per una altra banda, la cua de cavall porta molt silici i és una planta reafirmant, molt recomanada per reduir la cel·lulitis.

• El mill. Es tracta d’un cereal procedent de l’Àfrica, amb una llavor molt petita. A partir del concentrat d’aquesta fan complements per reforçar i frenar la caiguda del cabell. Per una altra banda, el mill és un cereal ric en ferro, potassi, magnesi i Vitamina B, que ens ajuda a tenir la pell molt hidratada.

Aquests complements es poden prendre durant tot l’any, encara que són especialment recomanables durant l’estiu per les seves propietats hidratants i antioxidants. Amb tot, el més important durant aquests mesos de calor és la hidratació, beure molta aigua tant abans com després d’exposar-nos al sol, així evitarem que la pell es ressequi i s’arrugui. Bon estiu! 9

Roser Loscos, Las Migas

La música de Las Migas és molt delicada, amb molts detalls, molt pensada i treballada, res es fa sense que tingui un per què.

Actualment ets la violinista del grup Las Migas, però quina ha estat la teva trajectòria professional? Durant els 6 anys que vaig estar estudiant música, tocava en diferents orquestres com la dels Països Catalans, la Jonc, la s. XXI o la Julià Carbonell de Lleida. Després, vaig descobrir el violí modern, sobretot a París, i se’m va obrir un món nou cap al cèltic, el rock, el swing jazz, el manouche,... i vaig començar a formar part de grups com Maltavern, amb el qual vaig fer gira per la Bretanya, França, Alemanya i Bèlgica.

Roser Loscos tocant al Festival de Cardedeu. Foto: Ruben Garcia.

Enamorada de la música, amb 30 anys, la violinista i agramuntina Roser Loscos ha aconseguit viure de la seva passió i recórrer escenaris de tot el món amb el grup Las Migas. En aquest número de l’Impuls, la Roser ens atansa al seu dia a dia com a artista. Quan decideixes dedicar-te al món de la música? El moment clau va ser abans de començar el batxillerat, quan has de decidir si vols fer científic o lletres. Personalment, sempre havia tingut relativament clar que em volia dedicar a aquest món, però em reservava l’opció a replantejar-m’ho, si així ho sentia. La música sempre m’ha agradat, és una via d’expressió, una manera d’arribar als altres, d’explicar, d’emocionar,... i tenir la sort de treballar amb la música, ho he trobat sempre un regal. Què has estudiat? Vaig entrar al Liceu quan encara feia batxillerat i va ser molta feina de cop. Vaig fer el superior de violí al Conservatori del Liceu, el CAP a la Universitat de Lleida i el màster de violí clàssic a l’Esmuc. Finalment, vaig viatjar a París, per estudiar violí jazz amb el violinista Didier Lockwood, antic alumne de Grappelli. 12

Des del 2013 formes part de Las Migas, com sorgeix la possibilitat d’entrar en aquest grup? Va ser tan senzill com un missatge de Facebook. Elles buscaven violinista i van començar a buscar vídeos de violinistes de la zona. Jo formava part dels músics de Barcelona, però quan van saber que vivia a Toulouse, en un principi, es van imaginar que no podria sumar-me al seu projecte. Tot i així, jo em vaig llençar sense dubtar-ho, ja coneixia el grup i m’agradava molt el concepte i la seva música, així que tenia claríssim que, tot i la distància, no podia deixar escapar l’oportunitat. Com va ser el procés d’incorporació al grup? Musicalment va ser un camí llarg, ja que el fet d’entrar dins d’un projecte, en aquell moment, de 10 anys de vida, implicava un procés d’adaptació relativament complex. La música de Las Migas és una música molt delicada, amb molts detalls, molt pensada i treballada, res es fa sense que tingui un per què. Tot es crea per fer emocionar fins a l’últim espectador i això, sens dubte, requereix un aprenentatge intens, però alhora gratificant. Com definiries la proposta musical de Las Migas? La música de Las Migas parteix del flamenc, però viatja cap a altres estils com la música llatina, son cubà, mediterrània, d’arrel,... A l’últim disc es poden apreciar també sons africans i música electrònica. El nostre estil és tan variat com ho som nosaltres quatre, alguns crítics el defineixen com música per a l’ànima o poesia cantada.

Roser Loscos, Las Migas

Roser amb Las Migas, el Josemi Carmona i el Miguel Poveda a l'estudi. Foto: Las Migas.

El món de la música és un sector amb molta competència, però Las Migas heu aconseguit fer-vos un lloc. Quina creus que ha estat la clau de l’èxit? És impossible saber quina és la clau. Crec que oferim una proposta original, tan original que és ben difícil definir-la, com has pogut comprovar. Nosaltres som un grup molt intens, som molt treballadores, sempre estem pensant i donant voltes a tot el que fem per millorar. El fet de ser un quartet femení, també li dóna un toc diferent i especial. En definitiva, crec que en tot allò que fem busquem la bellesa, emocionar i arribar al públic, i imagino que fer les coses amb sentiment, sinceritat, esforç i constància, té la seva recompensa. Vius a la localitat francesa de Foix, a prop de Toulouse, Barcelona és el punt de trobada de Las Migas, i amb el grup actues en escenaris de tot el món. Com es viu amb la maleta sempre feta? Aquesta és la meva vida des de fa 4 anys! És tota una adaptació i un gran esforç d’organització, sense parlar de la meva parella i l’evident repercussió que el meu ritme de vida té en ell. Tot i que he tingut molta sort, ja que ho entén i ho ha acceptat molt bé. En general, vaig alternant una setmana a casa (França), i una setmana de viatge o a Barcelona. La setmana que estic a casa la passo preparant la següent sortida, estudiant, donant algunes classes i aprofitant els moments de natura i tranquil·litat. Després, arriba el moment de viatjar. Tot i les dificultats que aquest ritme de vida representa, em sento molt afortunada de poder tenir una vida gens monòtona, amb vivències, viatges, aprenentatges... La vida et pot regalar infinitat de coses.

Hi ha algun objecte que viatgi sempre amb tu? El violí i el mòbil no compten, no?! L’MP3, tinc unes llistes infinites, podria fer viatges de 24h i encara hi hauria música! Vius de la música? Jo puc dir que sí, que visc de la música, i sóc conscient que és una gran sort! A més, aquí a França tenim la sort de tenir un sistema molt avançat per als artistes, i és que pel fet de ser artista tens dret a un salari mensual mínim. És llarg d’explicar i complex, però ja en podrien aprendre els polítics espanyols! Què és el que més t’agrada de formar part de Las Migas? El fet de tenir l’opció de viatjar, conèixer altres cultures, tocar en llocs diferents i amb públics diferents, conèixer gent com el Josemi Carmona, de qui hem après tant, aprendre noves maneres de fer música, etcètera. Elles, són unes artistes de cap a peus i unes persones excepcionals. M’ensenyen cada dia el llenguatge de l’esforç, la constància i l’ambició en el bon sentit. Algun punt negatiu en la vida com a músic? La inseguretat en tots els sentits i, especialment, la inseguretat de què vindrà, ja que com a músic desafortunadament mai saps si tindràs l’opció de viure sempre de la música. Fa uns sis mesos va sortir al mercat el tercer disc de Las Migas, el primer del quartet actual. Què se sent quan surt a la venda un treball propi? Molta il·lusió, i orgull per la feina feta! Per mi és molt important i un punt d’inflexió, el final d’un cicle i l’inici d’una nova etapa 13

Roser Loscos, Las Migas

És molt possible que aviat toquem a Lleida ciutat, que la gent d’aquí estigui pendent perquè em faria moltíssima il·lusió veure-la allí!

Imatge promocional del nou disc de Las Migas. Foto: Miguel Pereira.

per a nosaltres. Esperem que agradi tant com a nosaltres. Feia temps que treballàvem amb els temes i que els donàvem mil voltes perquè quedessin perfectes. A més, hem tingut al costat un equip fantàstic per treure un disc molt cuidat, treballat i amb molt de carinyo. Com vas viure la gravació del disc? Va ser un procés d’aprenentatge enorme, amb moments molt emotius, però també durs i cansats. Em considero un pèl massa autoexigent i, per tant, va haver-hi moments difícils, però, al final, quan tens el resultat a les mans, sents una felicitat immensa. El Josemi Carmona ens va fer la producció del disc. El fet que un gran músic com ell ens dónes una visió externa i inclogués les seves idees i els seus tocs personals, va ser increïble, una gran sort per a nosaltres!

Quines són les pròximes actuacions de Las Migas? Anem a Augsburg (Alemanya) el 28 de juliol, el 5 d’agost estarem a Pozuelo de Alarcón, l’11 d’agost a Gandia, el 13 a Mazeres (França), el 20 i 21 a Menorca, i el 27 a Cadis. Després, tornarem a anar de gira als Estats Units durant un mes. Tens algun concert a prop de casa? És molt possible que aviat toquem a Lleida ciutat, que la gent d’aquí estigui pendent perquè em faria moltíssima il·lusió veure-la allí! T’agradaria poder actuar algun dia a Agramunt amb Las Migas? Oi tant! Jo ja ho he dit mil vegades, ho estic esperant! Seria una gran il·lusió per a mi! Amb el ritme de vida que portes tens temps per parar i fer una visita a la família i als amics del poble? La veritat és que m’agradaria anar més a Agramunt, però el fet de viure a França ho fa complicat. Els meus pares fan filigranes per veure’m, i els estic infinitament agraïda per tot l’esforç que fan i per tot el seu suport. Sense ells, tot això no seria possible.

Marta Pintó – DUBLÍN Irlanda, gaudir de la natura amb pluja

“Un cop vaig acabar el màster, el meu supervisor de pràctiques em va proposar quedar-me ocupant una plaça en un equip d’investigació amb pacients amb ELA". La Marta a la costa de Enniscrone, al comptat de Sligo. Foto: Marta Pintó.

Tot i que els seus plans eren estar a Dublín durant un curs per fer les pràctiques del màster en Neuropsicologia Clínica que estava cursant a la Universitat Autònoma de Barcelona, al setembre farà cinc anys que la Marta Pintó, de Mafet, va marxar a viure a Irlanda. “Un cop vaig acabar el màster, al juny del 2013, el meu supervisor de pràctiques em va proposar quedar-me ocupant una plaça d’investigació a l’Hospital Beaumont. Vaig fer l’entrevista i vaig aconseguir la feina, la qual consistia en formar part d’un equip d’investigació amb pacients amb ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica)”, explica la Marta, que actualment continua formant part d’aquest equip, en el marc d’un doctorat. Tot i que anys enrere la Marta va estar vivint sis mesos a Nimega, als Països Baixos, amb una beca d’Erasmus, assegura que aquella experiència va ser força diferent, ja que “vaig marxar amb tot programat des de la universitat i des del primer dia, vaig conviure amb altres estudiants que estaven en la mateixa situació que jo. En canvi, a Dublín, l’únic que tenia programat eren les pràctiques. De fet, buscar allotjament va ser tota una odissea”, recorda. En aquest sentit, la Marta explica que abans de marxar va intentar, des de Barcelona, solucionar la qüestió de l’allotjament sense èxit, i un cop allà, tampoc va tenir molta sort: “Vaig tardar 10 dies a trobar casa. Era una caseta petita i el preu, força elevat. Per sort, al cap de sis mesos, una amiga tornava cap a Barcelona i deixava la seva habitació en una casa més gran i a un preu més raonable, així que vaig fer el canvi”. Després de cinc anys vivint a Dublín, la Marta assegura que adaptar-se a la ciutat va ser molt fàcil: “La gent és molt agradable i et rep molt amablement”, assegura. Pel que fa a la llengua, 16

aquesta no va ser un problema, ja que la Marta tenia un nivell alt d’anglès, el handicap, però, va ser acostumar-se als accents de les diferents regions d’Irlanda per on viatja per qüestions de feina. Contràriament, sí que li va costar més adaptar-se als horaris dels àpats. Per una altra banda, una de les curiositats que va sorprendre la Marta, és que als hospitals irlandesos no s’utilitza bata blanca com aquí: “Quan m’estava fent la bossa per marxar, li vaig enviar un correu al meu supervisor per saber si havia de portar la meva bata o l’hospital me’n proporcionaria una, i ell em va comentar que no utilitzaven bata. Jo vaig donar el tema per tancat, però quan ja feia un temps que estava a l’hospital, els meus companys em van explicar que van estar temptats de dir-me que portes la meva bata i deixar-me anar sola amb ella per l’hospital!”. A Dublín, la Marta viu a la part nord de la ciutat, en una zona anomenada Glasnevin, a uns 20 minuts del centre en bus. “És una zona residencial, molt tranquil·la, amb algunes botigues i, no cal dir-ho, amb pubs. Bé, a qualsevol poble d’Irlanda, per petit que sigui, el que no hi falta mai és un pub”, afirma. Pel que fa a la casa on viu, és una terraced house (caseta adossada) de dos pisos amb jardí. Una caseta típica, on viu amb la seva parella. En l’àmbit laboral, la Marta treballa, fent el doctorat, per l’Institut de Ciències Biomèdiques del Trinity College, en col·laboració amb l’Hospital de Beaumont. “Aquí a Irlanda, normalment les despeses del primer any de doctorat les cobreix el departament per al qual treballes, però a partir del segon any has de presentar una sol·licitud de beca per subvencionar el teu projecte. En el

Marta Pintó – DUBLÍN meu cas, l’entitat que va acceptar subvencionar-lo va ser l’Associació de pacients amb ELA del Regne Unit”, explica. El dia a dia de la Marta a Dublín, assegura que no és gens rutinari. Així, tres dies a la setmana, fa visites a domicili a pacients amb ELA. “Viatjar per Irlanda m’ha donat l’oportunitat de descobrir llocs remots. En més d’una ocasió, m’he trobat conduint per un camí, on no passen dos cotxes a la vegada, envoltada de camps verds, i amb un ramat de vaques, ovelles o cavalls, a tocar. És increïble! I això, que jo vinc d’un poble de menys de 100 habitants!”. Els altres dies, la Marta està a la Universitat, redactant la tesi del doctorat, o a l’hospital, visitant pacients. En el seu temps lliure, una de les coses que més li agrada fer és gaudir de la natura, a més de sortir a fer un beure amb els amics, anar al cinema o de compres. La seva relació amb gent del país és molt estreta, la majoria de gent amb què es relaciona és d’Irlanda. “Els irlandesos són, en general, gent molt relaxada, alegre i amb molt sentit de l’humor”. Tot i que, apunta: “Tenen una obsessió amb el temps!”. Referent al país, a més dels seus paisatges, una de les coses que més li agraden d’Irlanda és la seva cultura musical: “Aquí gairebé tothom toca algun instrument, i la música en directe està present a qualsevol pub”. Contràriament, el que menys li agrada, és el temps, ja que hi ha pocs dies assolellats. De Mafet, el que més enyora és la família i no estar present en totes les ocasions especials. Tot i això, comenta que les noves tecnologies ajuden molt a mantenir el contacte. “Ara fa poc -explica-, el meu padrí, que té 90 anys, va descobrir l’Skype, i l’últim cop que vaig baixar de visita em va explicar que estava molt sorprès de veure que podíem parlar i veure’ns les cares, tot i estar a milers de quilòmetres de distància”. De menjar, el que més troba a faltar és la coca de recapte, per això a casa sempre s’asseguren de tenir-ne quan baixa de visita, normalment cada tres mesos. Si tenim previst viatjar a Irlanda, la Marta ens proposa visitar The Giant’s Caseway, una superfície de 40.000 columnes de roca volcànica que s’endinsa al mar i que és Patrimoni de la Humanitat. També ens recomana el Comptat de Donegal, al nord-oest del país: “És una de les zones d’Irlanda menys explotades pel turisme, amb unes platges espectaculars i un Parc Nacional que, en un dia assolellat, és impressionant”, assegura.

La Marta aprofita el temps lliure per gaudir de la Natura. Foto: Marta Pintó.

MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada de Dublín? La cultura de la música, que la vius als carrers, als bars, i a l’ambient en general. Com definiries els irlandesos? Alegres, relaxats, receptius i obsessionats amb el temps! El teu menjar irlandès preferit: Una bona hamburguesa, amb carn de pastura 100% irlandesa. Alguna expressió típica del país: ‘What is the craic?’, que a Irlanda ho utilitzen per preguntar ‘Com estàs?, o ‘Com va?’. El curiós d’aquesta frase, és que la paraula craic es pronuncia igual que crack, que en anglès significa ‘cocaïna’! Què és el que més trobes a faltar del poble? La gent. Què t'emportes a la motxilla després d’uns dies a casa? No acostumo a emportar-me res, ja que així quan baixo ho espero tot amb més ganes. Penses tornar a Mafet/Catalunya en un futur? De moment, no. Dublín m’ha donat, i em segueix donant, moltes oportunitats que estic gaudint moltíssim. 17

Grup d'Havaneres Marinada Fa molts anys que toquen junts, sovint amb una mirada ja s'entenen i tot flueix.

El Ramon Bobet, el Ricard Bertran, el Josep Guixé i el Josep Castro durant una actuació. Foto: Marinada.

Ens trobem amb tots els membres del Grup d’Havaneres Marinada a casa del Ricard Bertran. Tots quatre; el Ricard, el Josep Guixé, el Josep Castro i el Ramon Bobet, procedents de professions molt diferents, però amb una passió en comú, la música. Fa molts anys que es coneixen, més de 30, i així es desprèn de les mirades de complicitat, de les bromes, dels comentaris propis d’un grup d’amics, que van sorgint al llarg d’una conversa distesa. Els orígens de Marinada es remunten a l’any 1987, quan el Ricard, com a professor i director de l’Escola Municipal de Música, i els dos Josep i el Ramon, com a alumnes de les classes per a adults, van emprendre, juntament amb molts altres agramuntins, un grup d’havaneres anomenat Vent Serè. “Al començament érem molts, no recordo quants, i, a poc a poc, vam anar creant un grup estable d’unes 14 persones que es va mantenir fins a l’any 1999”, recorda el Ricard, que afegeix: “10 anys després de la creació de Vent Serè, però, ens vam adonar que com a grup havíem tocat sostre musicalment parlant, no avançàvem i sempre fèiem el mateix repertori, ja que era difícil interpretar certes havaneres amb un grup tan nombrós de gent. Així que vam decidir plegar”. Tan sols un any més tard, amb motiu de l’acte de comiat de Mossèn Ramon Gai de Claravalls, que havia estat capellà de Puigverd d’Agramunt, quatre exmembres de Vent Serè van actuar plegats de nou. L’actuació va ser possible després que els dos membres de Vent Serè fills de Puigverd, el Ramon i el Josep 18

Guixé, demanessin al Ricard i al Josep, amb qui tenien més afinitat, la seva col·laboració per cantar unes havaneres en aquell acte. Retrobar-se, tornar a quedar per assajar, adaptar el repertori a quatre veus i la bona resposta del públic a aquella actuació, els va animar a tornar de nou als escenaris, ara com a Grup d’Havaneres Marinada.

Més de 100 actuacions en 17 anys La primera actuació del nou grup va ser a l’estiu de l’any 2000, a Vilagrassa. Uns mesos més tard, al desembre d’aquell mateix any, van fer la seva primera actuació a Agramunt, dins dels actes organitzats amb motiu de La Marató de TV3 al Casal Agramuntí. El grup el conformen el Ricard Bertran (guitarra, veu i director musical), el Ramon Bobet (guitarra, veu i responsable de la part administrativa), el Josep Castro (veu, contacte per a les actuacions i responsable del so), i el Josep Guixé (veu). 17 anys després d’aquelles primeres cantades, el Grup Marinada d’Agramunt porta més de 100 actuacions a les espatlles. “Tot i ser molt diferents, estem molt ben avinguts, i crec que això és una de les coses bones del grup. Encara que amb els anys, potser hem perdut aquella il·lusió del primer dia, ens ho passem bé junts i per això continuem després de tant temps”, assegura el Josep Guixé. Per la seva banda, el Ricard afegeix: “Ens prenem les sortides com una espècie de vacances, de fer els que ens agrada i gaudir de la companyia, ja que les famílies també estan implicades i ens coneixem molt”.

Grup d'Havaneres Marinada Cada any el grup té programades una desena d’actuacions, moltes d’elles en localitats on toquen cada any, com la Coma i la Pedra, Ciutadilla i també Agramunt, on excepte dos anys, sempre han tocat el dijous de la Festa Major. “Hi ha pobles on la gent se’n recorda de nosaltres, ens espera i això ens sorprèn, ja que el nostre repertori no varia tant d’un any a un altre”, comenta el Josep Guixé. Per una altra banda, sempre que se’ls ha demanat la seva col·laboració amb alguna entitat del poble o acte solidari, hi han participat. “Ens sentim una agrupació agramuntina, compromesa amb el poble, així que quan se’ns ha demanat la col·laboració, si hem pogut, hi hem estat”, concreta el Ricard. El directe de les actuacions sempre deixa moltes anècdotes. En aquest sentit, el Josep Guixé explica que, més d’una vegada, s’ha oblidat de la lletra d’alguna havanera, “fins i tot, he tingut lapsus en havaneres tan populars com El Meu Avi”, assegura, i afegeix: “La gent riu, perquè es pensa que ho fem expressament, ja que fem una mica de broma dalt de l’escenari, però sempre és veritat! M’oblido de la lletra!”. Per una altra banda, expliquen, entre rialles, que el Ramon Bobet sempre és qui rep les bromes dels companys de grup: “Com que té el micròfon més fluix, no pot protestar”, bromeja el Ricard.

El repertori El Grup d’Havaneres Marinada d'Agramunt treballa sobre un repertori bàsic de peces d’havaneres, que cada any intenten refer una mica, afegir algun canvi, alguna cançó de gresca, alguna cançó popular catalana, etcètera. “Tot i això, hi ha unes havaneres clàssiques que sempre has de tocar com El Meu Avi o La Bella Lola, ja que el públic les reclama”, assegura el Ricard, que, alhora, reconeix: “Cada any ens fem el propòsit d’assajar més, de fer-ho de manera regular... però

Imatge del desaparegut grup d’Havaneres Vent Serè.

després passen els mesos i fins que no tenim una actuació al calendari, no ens posem a assajar”. Sortosament, fa molts anys que toquen junts, assagen en un local del Josep Castro a Puigverd d'Agramunt, així que sovint amb una mirada ja s'entenen i tot flueix.

Repte: el primer disc de Marinada El principal projecte de futur del Grup d’Havaneres Marinada passa per la gravació, aquest any, del seu primer disc. Amb Vent Serè ja van editar-ne un l’any 1998. “Fa temps que parlem d’enregistrar un disc, a més, en moltes actuacions la gent ens el demana, així que finalment sembla que aquest any ho posarem en marxa”, explica el Ricard, que bromeja: “Això ens obligarà a assajar més per polir alguns temes, ja que molt disciplinats en aquest sentit no som”. Finalment, tots quatre coincideixen amb què el seu objectiu dins del Grup d’Havaneres Marinada és continuar gaudint de la música i de la companyia.

El Grup d’Havaneres Marinada en una actuació. Foto: Marinada. 19

Festival GarGar. Olga Cortadelles Hi ha veïns que ens demanen directament que fem alguna intervenció en les seves parets, i es mostren orgullosos dels murals.

L’Olga Cortadelles, davant de la intervenció realitzada per l’artista canadenc Zeso WS. Foto: RotecnaPress.

Amb més murals que carrers, el petit municipi de Penelles, a la Noguera, s’ha convertit en un gran llenç, on artistes de tot el món deixen la seva petjada en el marc del festival GarGar. Aquesta iniciativa artística i cultural es crea amb l’objectiu d’embellir les façanes d’un poble de tradició agrícola i poc més de 400 habitants, i fer de l’art rural un pol d’atracció turística. L’artista agramuntina Olga Cortadelles, que viu a Penelles des de fa 9 anys i forma part de la comissió organitzadora del GarGar, ens explica les peculiaritats d’aquest festival. Amb quin objectiu es posa en marxa, ara fa un any, el festival GarGar? Per una banda, el festival sorgeix amb l’objectiu d’embellir el poble, ja que Penelles és una localitat rural, amb molts garatges, naus, murs,... fets amb totxo i poc atractius a la vista. Per una altra banda, es pretén atreure turistes i donar una possibilitat de vida al poble i a la gent que hem apostat per tenir aquí el nostre negoci. Finalment, també crec que celebrar el GarGar a Penelles és positiu per als nens i nenes, els quals creixeran amb la capacitat de fer diferents lectures de l’art i ser més crítics. Qui hi ha darrere del festival? La idea va sorgir d’un matrimoni del poble, el Jordi i la Mar, que fa 8 anys que viuen a Penelles i tenen una empresa de disseny gràfic (Binomi). En l'organització, també hi estic jo, a través de la meva empresa EstampArt, i l'Ajuntament de Penelles. A més, comptem amb el suport de gent del poble. En un principi, l’objectiu era fer un mural, però al final es va muntar el festival GarGar i van ser diversos els artistes que van venir a fer aquest tipus d’intervencions d'Art Rural. Festivals similars al de Penelles 24

n’hi ha un en un poble de València i un a Saragossa ciutat, però cap en un poble tan petit com Penelles. Com han reaccionat els veïns a aquesta iniciativa? En la primera edició, pràcticament totes les intervencions es van fer en murs municipals, perquè la gent del poble era una mica reticent a deixar el seu espai sense saber ben bé que es faria. Ara, en canvi, ja hi ha veïns que ens demanen directament que fem alguna intervenció en les seves parets, i es mostren orgullosos dels murals, fins i tot, fan de guies als turistes que aquests dies vénen a veure’ls. Què significa GarGar? És l’onomatopeia del so que fa la ganga, un ocell d’aquesta zona, que té com un antifaç dibuixat a la cara, al voltant dels ulls. El Jordi i la Mar, ideòlegs del GarGar, fan un paral·lelisme entre l’antifaç que porta aquest ocell, que l’oculta, i la caputxa rere la qual sovint s’amaguen els grafiters. Enguany heu celebrat la segona edició, com ha anat? Ha anat molt bé, hi va haver moments en què la gent no podia accedir al poble. Pel que fa als participants, en aquesta edició hi ha hagut uns 25 artistes, procedents, majoritàriament, de Catalunya, però també han vingut artistes procedents de França, Portugal, Anglaterra i Canadà. Com decidiu on i què es pinta en cada edició? Primer fem una selecció de parets del poble i preguntem als seus propietaris si les podem utilitzar per fer un mural. Un cop tenim el seu permís, fem fotos dels espais i les pengem a la pàgina web

Festival GarGar, Olga Cortadelles (http://gargarfestival.com/). D’aquesta manera, els artistes que volen participar en el festival s’inscriuen i van escollint la paret sobre la qual els interessaria treballar, i ens fan una proposta de mural. A partir de les diferents propostes escollim els artistes que vindran. Molts es queden fora, ja que els espais que tenim són limitats. Pel que fa a la temàtica de les pintades, és lliure, només demanem que tinguin relació amb el territori. Amb quines condicions vénen els artistes? Tots els artistes vénen gratuïtament, però els cobrim les despeses. En aquest sentit, econòmicament, fer el GarGar és molt car, ja que facilitem als artistes tot el material necessari: pintures, pinzells, escales, grues,... a més del menjar i l’allotjament. De cara a futures edicions volem facilitar l’entrada al festival a il·lustradors de petit format, els quals no requereixin infraestructures tan grans.

Aquest any, l’artista lleidatà Slimart ha fet una intervenció a l’Ajuntament on apareixen unes gangues. Foto: RotecnaPress.

I com us financeu? Principalment de subvencions públiques, que rebem de la Diputació de Lleida i de l’Ajuntament de Penelles. També comptem amb el patrocini de diverses cases de pintura que ens faciliten part del material i ens fan importants descomptes i, aquest any, a més, hem creat productes de marxandatge. Enguany, un dels murals es volia realitzar a la façana de l’església, però no ha pogut ser. És un projecte viu? Oi tant. És un projecte que continua, però és més lent que els altres, ja que estem parlant d’una actuació molt específica, on les bases estan marcades, en part, pel Bisbat. Estem treballant per tal que la intervenció es pugui fer durant aquest any. Feu algun tipus de manteniment dels murals? D’entrada, cal tenir en compte que una de les peculiaritats dels murals és que al ser pintures al carrer, tenen una durada limitada, ja que amb el temps es fan malbé, Aquí, a més, tenim un clima d’extrems, amb molta calor a l’estiu i gelades i boira a l’hivern. Tot i això, els artistes són els primers que són conscients d’aquesta realitat. Durant l’any, però, nosaltres anem fent un seguiment dels murals per veure la durabilitat dels materials, de les parets on s’ha intervingut, etcètera, i, si és necessari, fem actuacions de restauració. Els espais per pintar a Penelles són limitats, quins reptes us marqueu de cara a pròximes edicions? La qüestió dels espais, és un tema que ja hem començat a parlar, i que de cara a següents edicions suposa un repte que haurem de gestionar, fent variacions, però sense perdre el seu caràcter de festival de Murals i Art Rural. Així, estem plantejant buscar nous

L'artista JFAR realitzant una intervenció. Foto: Olga Cortadelles.

Un dels murals més famosos de Penelles: ‘el Tato’, un veí del poble de 90 anys (Artista: Sabotaje al Montaje). Foto: RotecnaPress.

espais més allunyats del centre. Per una altra banda, com a repte de futur, també ens estem plantejant fer activitats durant tot l’any, a part del cap de setmana del festival GarGar, com podria ser fer alguna intervenció concreta, convidar a artistes a fer tallers, fer projeccions sobre els seus treballs, etcètera. 25

Anna Pujadó Grau. Llevadora i consultora de lactància IBCLC.

Trencant mites sobre les clivelles en la lactància

Si durant la lactància tenim dolor, és perquè hi ha algun problema que cal corregir.

Contràriament al que pensa molta gent, alletar un nadó no hauria de ser per a res dolorós. La funció principal dels pits d'una dona és alletar als seus fills. Els pits estan perfectament preparats i dissenyats per aquesta funció. De manera que, si durant la lactància tenim dolor, és perquè hi ha algun problema que cal corregir. En aquest article volem desmuntar alguns dels mites que hi ha entorn les clivelles. Mite 1: Sobretot durant l'inici de la lactància materna, és quan més mares pateixen clivelles. Aquestes són uns talls que es fan al mugró i són molt doloroses quan el nadó s'agafa al pit i també durant la succió. Està molt estesa la idea que per les clivelles cal posar algun tipus de crema, per tal que es curin, això és un vell mite. Les clivelles tenen una causa concreta i fins que no la solucionem no hi ha cap crema miraculosa, per cara que sigui, que solucioni el problema. La causa principal de les clivelles és que el nadó agafa tan sols el mugró de la mare per popar. Recordem que per succionar correctament cal que els nadons obrin molt la boca, i agafin el mugró i part de l'arèola per tenir una bona i eficaç succió. La posició del nadó també és primordial per a una lactància eficaç; cal que la panxa del nadó estigui en contacte amb la de la mare i que el mugró li quedi a l'alçada del nas, així facilitem que el nadó obri molt la boca a l'hora d'agafar-se al pit. Els adults quan mengem ens posem el plat al davant, i això ens facilita menjar correctament i no llençar res a terra; en el cas dels nadons és el mateix, el seu plat és el mugró de la mare i cal que el tinguin al davant, i no que hagin de girar el cap.

Mite 2: Per curar les clivelles cal que la mare es renti els pits abans i després d'alletar el seu nadó per tal d'evitar una infecció. Aquesta afirmació és totalment falsa, amb una dutxa diària és suficient per mantenir una correcta higiene dels pits. És més, si els rentem massa, farem desaparèixer la flora pròpia de l'arèola i els mugrons, fent-los més susceptibles a qualsevol tipus d'infecció. Totes les embarassades tenen al voltant de l'arèola com uns puntets inflamats, són les glàndules de Montgomery que secreten una substància que protegeix la pell, l'arèola i el mugró. Mite 3: Per curar les clivelles posa’t la teva pròpia llet. Avui en dia, quan hi ha clivelles s'aconsella aplicar oli d'oliva, que té propietats antiinflamatòries i bacteriostàtiques, ja que si apliquem la nostra pròpia llet en una situació en què hi pot haver alguna alteració microbiana, encara empitjorem més el problema. Quan la posició i la presa del nadó són correctes, però continuen les clivelles, cal valorar altres possibles causants com el fre sublingual o una succió disfuncional. Tenir dolor durant la presa, la succió i tenir clivelles va associat a un augment insuficient de pes del nadó, ja que les clivelles, a part de ser molt doloroses, estan estretament lligades a alletar de forma ineficaç. Per això, si tens clivelles o dolor quan alletes el teu fill, és important que consultis a un professional especialista, com una consultora de lactància certificada IBCLC, que t’ajudi a trobar la causa i solucionar-la. Alletar ha de ser un moment de plaer i relaxació tant per la mare com per al nadó.

Associació Gimnàstica Agramunt Tenen previst organitzar una jornada de portes obertes per tal que la gent pugui participar en una de les seves classes i viure, en primera persona, la pràctica de la gimnàstica.

L’associació està formada per unes 50 gimnastes. Foto: Associació Gimnàstica.

Força, flexibilitat, resistència, equilibri, coordinació... són algunes de les habilitats que requereix la pràctica de la gimnàstica. “Crec que és un dels esports més complets, juntament amb l’atletisme i la natació”, assegura l’Anna Borràs, fundadora de l’Associació Gimnàstica Agramunt i llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, amb l’especialització de gimnàstica artística. Per una altra banda, la gimnàstica rítmica és la disciplina competitiva més practicada, la qual ocupa la quarta posició entre els esports més practicats per nenes i adolescents en edat escolar.

Associació Gimnàstica Agramunt compta des de l’any 2014 amb l’Associació Gimnàstica Agramunt, que sorgeix amb l’objectiu d’ampliar l’oferta esportiva de la vila. “Després de tancar el gimnàs que tenia a Agramunt. Jo, que sempre m’he dedicat a la gimnàstica i veient que aquí no es feia res relacionat amb aquest esport, tenia la inquietud de posar en marxa algun projecte”, explica l’Anna, qui després de trucar a diferents portes, va trobar una mà estesa en la directora de l’Institut, l’Àngels Escolà, per fer ús del gimnàs del centre a canvi d’un lloguer simbòlic. “Un cop ja disposàvem d’un espai on entrenar i amb la complicitat de les famílies de les nenes amb les quals ja havia treballat al gimnàs, vam posar en marxa l’associació”, recorda. Amb els anys, el nombre de nenes que s’ha anat apuntant a l’associació ha anat en augment fins a la cinquantena que són actualment. “Són tot nenes, menys un nen”, concreta la Marina Álvarez, presidenta de l’associació i mare de l’únic nen de 30

l’entitat, que afegeix: “Crec que als pobles encara hi ha molts estereotips en aquest sentit. Quan som pares i tenim fills, el primer que fem és apuntar els nens a futbol, sense tenir en compte altres alternatives. El meu fill va descobrir la gimnàstica acrobàtica després d’acompanyar a una amiga seva a una de les classes, li va agradar i es va voler apuntar”, explica. Convençudes que no es tracta d’un cas puntual, l’Anna i la Marina animen a les famílies i als nens encuriosits per aquest esport a què el coneguin i assisteixin a una o dues classes per veure si els agrada i, si és així, apuntar-se a l’associació. L’oferta esportiva de l’entitat es concentra en dues disciplines: la gimnàstica rítmica, amb més participació, on es practiquen activitats amb el cèrcol, la pilota, la cinta, la corda i les masses, i la gimnàstica artística o acrobàcies, on els gimnastes treballen amb elements com el mini-tramp i fan exercicis de terra. “De moment, l’oferta en acrobàcies és limitada, ja que no disposem ni de les instal·lacions ni del material necessari per a la seva pràctica”, comenta l’Anna.

Els entrenaments Per poder preparar les competicions i exhibicions que realitzen durant l’any, l’associació disposa tres dies a la setmana (dilluns, dimecres i dijous), de 17:15h a 20:15h, del gimnàs de l’institut. Per una banda, tenen els gimnastes agrupats per disciplines: gimnàstica rítmica i acrobàcies. Tot i això, mentre a acrobàcies compten amb un únic grup d’onze nens de diferents edats, en el cas de la gimnàstica rítmica treballen amb tres grups de nenes, distribuïdes per edat: un grup amb les més petites de 4 i

Associació Gimnàstica Agramunt

Gimnastes de l’associació durant una actuació. Foto: Associació Gimnàstica.

5 anys, un segon grup de 6, 7 i 8 anys, i un altre grup d’edat, on ara tenen nenes de 9 a 13 anys. Per dirigir els entrenaments, l’associació compta amb tres monitores (Tània Vidal, Mònica Cisteró i Anna Borràs), les quals acostumen a treballar juntes amb tots els grups, adaptant cada classe a l’edat de les gimnastes. “Quan treballem amb les més petites les classes estan molt enfocades al joc i fem circuits amb diferents elements de gimnàstica amb l’objectiu que no estiguin parades, però amb monitores en aquells punts on hi ha els exercicis concrets que ens interessa treballar aquell dia, siguin les verticals, la roda o els ponts, etcètera. En el cas del grup entremig, encara fem algun joc, però ja anem introduint un part d’entrenament més físic per millorar la flexibilitat, la força... I, finalment, amb el grup de les grans, pràcticament no hi ha jocs, a elles, però, ja els agrada que treballem exercicis més complexos de preparació física”, explica l’Anna. A l’any, l’Associació Gimnàstica Agramunt participa en dues competicions escolars que se celebren a Bellpuig. “L’objectiu és passar-nos-ho bé. A més, aquest tipus de sortides motiva a les nenes, ja que després de setmanes assajant una actuació tenen la possibilitat d’ensenyar-la”, destaca l’Anna. Per una altra banda, l’associació també organitza dues exhibicions a Agramunt, al pavelló poliesportiu, una per Nadal i una a final de curs.

Com us gestioneu? Aquest any 2017, tres anys després de la creació de l’associació, han constituït oficialment la seva junta, amb la Marina Álvarez com a presidenta, la Rachel Shaw com a secretària i l’Anna Borràs

com a vocal. “El fet de disposar d’una junta ha suposat millores en l’organització i en la gestió de l’associació”, explica la Marina, que afegeix: “Ara, a més, podem tenir més contacte amb les famílies i recollir les seves propostes i inquietuds”. Les principals despeses de l’associació es deriven del lloguer del gimnàs, del sou de les monitores, del pagament a la Federació i del material amb què entrenen, el qual s’ha d’anar renovant. Unes despeses que es cobreixen amb la quota mensual de les gimnastes. Per una altra banda, les famílies assumeixen el cost del mallot de les nenes, que es renova cada dos anys.

Reptes de futur A curt i mitjà termini, l’Associació Gimnàstica Agramunt compta amb diversos reptes amb l’objectiu de promoure la pràctica d’aquesta disciplina esportiva a la nostra vila. Així, per una banda, volen organitzar una jornada de portes obertes per tal que la gent pugui participar en una de les seves classes i viure, en primera persona, la pràctica d’aquestes disciplines. Per una altra banda, l’Anna avança que l’any que ve confien en poder “organitzar una competició de gimnàstica a Agramunt”. Tot i que reconeixen que la seva organització implicarà haver de comptar amb la col·laboració d’empreses del poble per fer obsequis a les gimnastes, medalles, trofeus, etcètera, es mostren il·lusionades per poder aconseguir-ho. Més internament, de cara al curs que ve i com a entrenadora, l’Anna confia en poder crear un grup de gimnastes amb les nenes més grans, ja que algunes d’elles cursen segon d’ESO i poden treballar a un altre nivell. 31

Marta Eroles i Fiñana. Psicòloga, treballadora social i mestra.

Dislèxia, i ara què?

Es tracta d'un trastorn que perdura en el temps, és una condició més de l'alumne i una característica que l'acompanyarà sempre, però no ha de ser pas una barrera per als aprenentatges.

A les aules de les escoles hi ha alumnes que presenten un aprenentatge lent, dificultós i amb errors freqüents en la lectoescriptura, molt per sota del nivell que els pertocaria per edat i desenvolupament evolutiu. Quan a aquests infants se'ls administren les proves pertinents, els resultats demostren que tenen una intel·ligència dins de la normalitat. Tampoc poden atribuir-se els dèficits a factors emocionals o evolutius. Per la seva maduresa mental i les capacitats que demostren tenir, haurien de poder assolir amb èxit els aprenentatges, però cometen errors constants i els costa integrar la informació relacionada amb les lletres. Si tenen capacitats, per què no ho fan? Què els passa? La trava que els dificulta l'accés normal a aquests continguts té un nom: dislèxia.

Què és la dislèxia? La dislèxia és una dificultat persistent que presenten algunes nenes i nens a l'hora d'adquirir els processos de la lectura i l'escriptura. La causa d'aquest trastorn cal buscar-la en el cervell, ja que sembla tenir una explicació neurològica. Així, els alumnes dislèctics poden tenir una sèrie de dificultats que, tot i que varien depenent de cada cas, solen estar relacionades amb una lectura lenta i errònia (canvien sons i paraules, les ometen, inverteixen lletres...) i una escriptura també deficient (no integren les normes ortogràfiques i cometen moltes faltes, no descodifiquen correctament les paraules, es deixen lletres, tenen dificultats per copiar-les en l'ordre correcte...), a banda d'altres dèficits i de factors emocionals associats. Sovint, les primeres manifestacions a l'escola solen arribar amb un descens de les notes i una baixa autoestima, després que l'alumne inverteixi temps i esforços que no es veuen reflectits en els resultats acadèmics. Això 32

fa que sovint l'adult pressioni l'infant per no esforçar-se, sense saber que no és una qüestió d'esforç, sinó de funcionament cerebral.

Com pal·liar els efectes? Té tractament? La dislèxia no és un retard de l'aprenentatge, és a dir, no té res a veure amb la intel·ligència de l'infant, doncs aquest disposa de totes les facultats per poder aprendre. No obstant això, el seu cervell funciona de manera diferent i, per tant, cal que es realitzin canvis que li possibilitin aprendre de la manera que necessita, adaptant l'ensenyament a la manera de funcionar del cervell del nen dislèctic. Es tracta d'un trastorn que perdura en el temps, és una condició més de l'alumne i una característica que l'acompanyarà sempre, però no ha de ser pas una barrera per als aprenentatges, doncs aquest pot seguir un desenvolupament escolar normal rebent el suport i les adaptacions metodològiques que facilitin l'adquisició dels continguts. Per exemple, per assegurar-nos de si realment sap els continguts d'un tema, es poden fer exàmens orals en comptes d'escrits per evitar que els problemes en la lectura i l'escriptura interfereixin en les respostes. També és important deixar-los més temps per fer les tasques per pal·liar la lentitud amb què processen. Els alumnes amb dislèxia poden assolir l'èxit acadèmic rebent l'atenció específica i un tractament basat en la reeducació psicopedagògica de les dificultats que presentin per part d'especialistes en l'àmbit de la logopèdia i la psicologia. Així, aquests professionals ajudem l'infant i la seva família a adoptar estratègies per compensar les dificultats a través d'exercicis personalitzats i a treballar els aspectes emocionals que en deriven. Per tant, si bé és un trastorn que no desapareix, pot evolucionar molt favorablement i garantir l'èxit en els aprenentatges.

Bar Pavelló

Plaça Fondandana, s/n – Agramunt 973 39 28 59

Peus de porc amb xocolata

Ingredients: Tot l'equip del Bar Pavelló. Foto: RotecnaPress.

Ubicat al costat del poliesportiu municipal, el Josep Morenate va aconseguir la concessió del Bar Pavelló l’any 2006. “Feia cinc anys que, juntament amb la meva dona, portàvem un bar ubicat al centre del poble. Jo abans no havia treballat mai al món de la restauració, però l’experiència em va agradar, així que, quan va sortir a concurs el Bar Pavelló, vaig optar a la seva concessió i la vàrem aconseguir. A partir d’aquí, l’hem anat renovant. i fins al dia d’avui”, explica el “More” (com el coneixen tots els seus clients). Una àmplia varietat de tapes, entrepans i plats combinats al gust del client és la principal oferta del Bar Pavelló. Entre les tapes destaquen els ‘callos’, els pops, l’esqueixada, els calamarsets a l’andalusa, els pinxos i un ampli assortit de truites, entre d’altres. Tot d’elaboració pròpia. El “More” destaca especialment l’èxit dels entrepans: “La gent demana molt els nostres entrepans pel tipus de pa que utilitzem, és un pa gallec que agrada molt”. Al capdavant del bar hi ha el “More” i la seva dona, la Joana, que tothom coneix com a “Xiki”. A més, compten amb tres treballadores, la Lili, la Marina i la Sandra, i els caps de setmana també tenen l’ajuda de les seves dues filles, l’Anna i la Mireia. La clau de l’èxit del Bar Pavelló, amb uns clients molt fidels durant 11 anys, és el seu ambient familiar i amigable. “El tracte amb els clients és molt casolà, després de tants anys som com una gran família, per això m’agrada tant la meva feina, ara no la canviaria”, assegura el “More”, que agraeix la confiança dels seus clients durant tots aquests anys. 36

• • • • • • •

Peus de porc. Brou de carn. Sal i pebre. Bitxo. Llorer. Farigola. Xocolata.

• Prunes. *Per la picada: • Ceba. • Tomata. • Ametlles. • Nous. • Julivert.

1 h. 15 min. GRAU DE DIFICULTAT:

Elaboració: Primer de tot faig la pica amb la ceba, la tomata, les ametlles, les nous i julivert. A partir d’aquí agafo una cassola de fang i hi poso oli d’oliva, brou de carn i la picada, quan començà a estar fet i afegeixo els peus de porc (ja nets i cuits). Vaig remenant, a poc a poc, i hi afegeixo el llorer, la farigola i el bitxo. Ho deixo a foc lent, fent ‘xupxup’ durant 40 minuts. Finalment, uns 10 minuts abans d’acabar la cocció, hi afegeixo la xocolata, per tal que es vagi desfent, i les prunes. Ho deixem reposar i ja estarà llest per servir.

Amb una capacitat per a 50 comensals, i obert tots els dies de l’any de 6h del matí a 12h de la nit (només tanquen per la Mona, Nadal i Cap d’any), dinar o sopar un dia al Bar Pavelló, amb tot inclòs, ens pot costar uns 10 euros. De cara al futur, el “More” demana poder continuar com fins ara: “No ens podem queixar, fins ara ens ha anat bé, i així volem seguir en el futur”.

TRIVIAL 1. Quin nom reben les línies imaginàries que donen la volta a la terra passant pels dos pols ? A/ Meridians. B/ Paral·lels. C/ Longitud. D/ Eixos. 2. Ordena els següents planetes de més proper a més llunyà del sol. A/ Mercuri, Venus, Terra i Mart. B/ Mart, Mercuri, Terra i Venus. C/ Terra, Mercuri, Mart i Venus. D/ Mercuri, Terra, Venus i Mart. 3. Com es diu la distància angular entre un punt i l’equador? A/ Longitud. B/ Altitud. C/ Latitud. D/ Coordenada. 4. Com es diu la distància angular entre un punt i el meridià de Greenwich? A/ Latitud. B/ Altitud. C/ Longitud. D/ Coordenada. Quants anys té?

ZE ZE ZE ZE ZE ZE ZE 38

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

1 2

1 6 2

3 2

9 6

9 4 8

7 1

4 7

L'ENIGMA MATEMÀTIC En una classe de 6è hi ha més de 20 alumnes i menys de 30. Si els alumnes s’agrupen en grups de 4, en sobren 2, i si s’agrupen en grups de 5, en sobra 1. Quants alumnes hi ha a la classe?

JEROGLÍFICS Fa temps que vius en aquest barri?

"Oinc, oinc". Què dius? Els sons que fan els porcs transmeten una àmplia gamma d’informació com l’estat emocional, motivacional i psicològic de l’animal. Contràriament al que molts es pensen, els grunyits dels porcs varien segons la seva personalitat i el seu estat d’ànim, així ho conclou una investigació publicada per Open Science i elaborada per un equip de científics de la Universitat de Lincoln, especialitzat en comportament i benestar animal. L’estudi es va centrar en l’anàlisi de la relació entre la personalitat i la taxa de grunyits dels porcs, així com l’efecte que diferents condicions de qualitat de vida tenen sobre els sons que emeten. Per fer l’estudi es va comptar amb 72 porcs joves, mascles i femelles. A la meitat se’ls va posar en corrals amples i amb llits de palla, mentre que als altres se’ls va allotjar en corrals petits i amb terra de formigó. A partir d’aquí es va analitzar si hi havia diferències entre els grunyits d’un grup i d’un altre. Segons l’estudi, en el cas dels porcs mascles es va comprovar que, a diferència de les femelles, en condiciones de menys qualitat (corrals petits, amb terra de formigó), grunyien menys que els porcs mascles allotjats en corrals grans amb llits de palla. Una diferència que no va ser tan evident en el cas de les truges, fet pel qual es va concloure que els mascles són més sensibles als factors ambientals. Durant l’estudi també es van analitzar els sons dels porcs i la seva freqüència en situacions d’aïllament social. En una de les proves, cada porc passava tres minuts sense contacte amb altres animals i, en una altra, l’animal estava sol durant cinc minuts, però amb objectes, com una galleda blanca o un con taronja de tràfic, que veien per primer cop i amb els quals podien interactuar. Aquestes dues proves es van tornar a repetir dues setmanes després per confirmar que els diferents grunyits davant les mateixes situacions es repetien i, per tant, que aquests tenien un significat i aportaven informació sobre la personalitat i l’estat d’ànim dels animals. En aquest sentit, l’estudi conclou que els porcs amb personalitats més proactives produeixen grunyits amb més freqüència que els animals menys actius. Finalment, l’estudi conclou que els sons que fan els porcs transmeten una àmplia gamma d’informació com l’estat

Diferents articles sobre els grunyits dels porcs, afirmen que aquests emeten una vintena de sons vocals. Foto: Arxiu RotecnaPress.

emocional, motivacional i psicològic de l’animal. Així, per exemple, els porcs criden quan senten por i per alertar als altres animals de la seva situació i, en canvi, emeten grunyits més tranquils quan estan menjant. Per una altra banda, altres articles publicats sobre els grunyits dels porcs, afirmen que aquests emeten una vintena de sons vocals diferents que poden aportar informació important als professionals sobre la seva personalitat i el seu benestar.

Onomatopeies dels grunyits Més enllà dels sons que emeten els porcs, és curiós conèixer les diverses onomatopeies amb què es representen els seus grunyits depenen de l’idioma. Així en anglès es diu “oink, oink”, en japonès “boo, boo”, en polonès “chrum, chrum, en francès “groin, groin”, en suec “nöff, nöff, i en català: “oinc, oinc” o “oic, oic”.

JEROGLÍFICS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

Setze (Set ZE)

Solució: 26.

1-A, 2-A, 3-C, 4-C.

Dos mesos (S, os, més, os)

SUDOKU 2