Impuls Cal Marsà dels Conills by Rotecna, s.a.

EDITORIAL, 3

2n trimestre 2018

CAL..., 3 QUI SOM?, 4

CERAMA, TOLEDO

QUI SOM?, 6

DEPARTAMENT DE LOGÍSTICA ENTREVISTA A JORDI FELIU

QUADERN DE BITÀCOLA, 8 LUXES EN UN ENTORN POBRE REMEIS NATURALS, 10

EL GINGEBRE I LA MACA

EMPRENEDORS, 12 TES ART TERÀPIA AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16

PAU GODOY, VIENA

ENTITATS, 20 I TROBADA PROVINCIAL DE DIABLES

SALUT SÈNIOR, 24

HIPERCOLESTEROLÈMIA

VIATGES SOLIDARIS, 26

MARTA EROLES I FIÑANA, ÍNDIA

DIARI D'UN NÒMADA, 28

JERUSALEM

L'ESPORT, 30

AGRARACING, UNIRAID I CURSA SOLIDÀRIA STARGARDT GO

MATERNITAT, 34

CAL PREPARAR ELS PITS?

PSICOEDUCA, 36

EL MEU FILL PARLA MALAMENT

EL RACÓ DEL PORC, 40

Cal Marsà dels Conills

Ens trobem amb el Joan Figuera i una de les seves filles, la Maite, a les oficines de l’escorxador Figuera d’Agramunt, la família porta dedicant-se a l’ofici d’arramassador (comprar, matar i vendre conills), més de 150 anys. Precisament, del negoci familiar en deriva part del renom de la casa: Cal Marsà dels Conills. La incògnita, però, està en els orígens de Cal Marsà, que és el renom originari, més antic que l’actual. “El renom de la casa era Cal Marsà, així ho recordo jo de sempre”, assegura el Joan. “Tot i això, farà més de 50 anys, després d’obrir l’escorxador i el fet que a Agramunt hi havia diverses famílies amb el cognom Marsà, que, per diferenciar les cases, es va allargar el renom a Cal Marsà dels Conills”, explica. Tot i que, tant el Joan com la Maite, asseguren haver preguntat a antecedents seus el perquè de Cal Marsà, mai han pogut treure l’entrellat. “Jo li vaig preguntar al meu padrí, qui no va saber dir-me els orígens, però fins i tot, em va explicar que ell també li havia preguntat al seu padrí, sense aconseguir esbrinar res”, explica la Maite. Per una altra banda, una altra de les filles del Joan va realitzar un arbre genealògic, en el qual tampoc va aparèixer cap familiar que es digués Marsà, que els pogués donar alguna pista. La casa pairal de la família està ubicada al Raval de Puigverd. “Als baixos, antigament, matàvem els animals que després veníem, al darrere teníem un corral amb animals, i per la part de davant hi havia l’entrada a l’habitatge”, recorda el Joan. Un cop van obrir l’escorxador de conills, la família va reestructurar la casa, reutilitzant la part dels animals com a garatge per als cotxes.Actualment, a la casa hi viu el Joan, amb la seva dona, la Maria Teresa. Com a anècdota, la Maite ens comenta que ella i els seus germans ensenyen als seus fills, que ja són la vuitena generació del renom, que diguin que són de Cal Marsà dels Conills, perquè no es perdi el renom de la casa.

A les portes de l’estiu, l’activitat al poble s’intensifica, aquest any, a més, un grup de corredors d’Agramunt ha organitzat la I Cursa solidària Stargardt Go per visualitzar la lluita contra les malalties degeneratives de la retina. Una activitat esportiva i solidària a la qual, com empresa, ens hem volgut sumar, amb el desig que sigui un èxit i pugui tenir la continuïtat que l’organització espera. En l’àmbit intern, en aquest Impuls us atansem el departament de Logística creat l’any 2016. Amb la seva implementació estem millorant la gestió i el control de tots els moviments de material que es produeixen a l’empresa. Des de principis d’any, calculem que cada mes s’han gestionat una mitjana de 60.000 moviments de material, un 45% més que al mateix període l’any passat. Aquesta xifra és un reflex més de la nostra creixent activitat. La gamma de productes Rotecna creix i amb ella totes les parts implicades en el funcionament de l’empresa. Finalment, desitjar a tots els lectors de l’Impuls un bon estiu i unes bones vacances. Gener Romeu

Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu. Redacció, maquetació i publicitat: Tamara Lombardo. Preimpressió: David Mercado. Col·laboradors: Montse Serra, Gilbert Esteve, Marta Eroles i Anna Pujadó.

Dipòsit legal L-213-99

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt Cal Marsà dels Conills al Raval de Puigverd. Foto: RotecnaPress.

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals. 3

Grupo Cerama

Raúl Ávila: “Vam optar per Rotecna perquè era i és el millor en equipament porcí, i dins del nostre projecte d’empresa sempre busquem els millors”.

Raúl Ávila a les instal·lacions del Grup Cerama. Foto: Grup Cerama.

Cerama neix l’any 1991 com empresa familiar dedicada a la sanitat i a la nutrició animal. La trajectòria del pare del Raúl Ávila, actual director general i comercial, en el sector de la veterinària i la sanitat animal, el va animar a iniciar aquesta aventura fa 27 anys. No obstant això, l’ambició de la família Ávila-Muñoz per oferir al sector ramader un servei integral i donar resposta a totes les seves necessitats, els va portar, uns anys més tard, a crear el Grup Cerama, el qual, actualment, el conformen cinc empreses especialitzades en sanitat, nutrició, construcció i equipament, bioseguretat i gestió de residus. “Tenim un model de negoci únic a Espanya dirigit a la ramaderia, no hi ha ningú que tingui tants recursos com nosaltres per a un mateix client”, afirma el Raúl, que afegeix que, segurament, això sigui el que els desmarca i diferència de la competència.

Un servei integral i personalitzat Amb una àmplia cartera de serveis als professionals del sector porcí, l’avicultura i els remugants, el Grup Cerama ofereix una atenció personalitzada i molt propera als seus clients. “Estem habituats a tenir una relació molt propera amb el client, setmanalment estem a les seves instal·lacions, de manera que ens uneix una relació molt personal, que, a la vegada, suposa un valor afegit als nostres productes i serveis”, explica el Raúl. Les instal·lacions del Grup Cerama es troben centralitzades a Talavera de la Reina (Toledo), on la companyia va començar amb dos treballadors i 40 m2 i, actualment, compta amb 25 treballadors i unes instal·lacions de 2.500 m2, amb la previsió, pròximament, de duplicar l’espai fins a assolir els 5.000 m2. 4

El creixement del grup és constant, fet pel qual també contempla l’obertura de locals en altres poblacions dins de la seva zona d’influència. “Actuem principalment a Castella la Manxa, Extremadura i Madrid, i tenim professionals especialitzats en les diferents zones”, afegeix.

Equipament porcí En l’ADN de Cerama està l’ambició per ser una empresa amb diversitat de serveis i productes, i per aquesta raó fa 17 anys la família va decidir, després de conèixer a Rotecna, iniciar-se en l’àmbit de l’equipament per a instal·lacions porcines. “Vam optar per Rotecna perquè era i és el millor en equipament porcí, i dins del nostre projecte d’empresa sempre busquem els millors”, afirma el Raúl, que afegeix que comercialitzen tot el catàleg de productes de la marca. “De Rotecna destaquem la qualitat dels seus productes i el màrqueting de l’empresa”, afegeix. L’acció del Grup Cerama en l’àmbit de l’equipament porcí ha anat en creixement, amb un important auge en els últims sis anys. “Vam començar en el sector de l’equipament com un a més a més que oferir als nostres clients, però amb el temps vam decidir apostar per aquesta línia de negoci que s’ha convertit en una de les principals de l’empresa, amb una posició forta al mercat i una bona projecció”, assegura el Raúl. Precisament, part dels projectes de futur de l'empresa impliquen seguir creixent en l’àmbit de l’equipament porcí, a més d’un procés d’expansió, que ja han iniciat, cap a altres províncies espanyoles.

Talavera de la Reina Talavera, tradició en ceràmica i gastronomia

Imatge de la Basílica de Nuestra Señora del Prado.

El pont vell o de Santa Catalina sobre el riu Tajo.

Amb més de 83.000 habitants i situada entre els rius Tajo i Alberche, Talavera de la Reina és la principal població de la província de Toledo, famosa per les seves ceràmiques.

present un dels elements representatius de Talavera de la Reina, la ceràmica, la qual trobem en el retaule del Crist del Mar i en el dels Sants Màrtirs.

La història de l’actual nom de la ciutat es remunta al 24 de juny de 1328, quan el rei Alfons XI de Castella amb 17 anys va contraure matrimoni amb la seva cosina de 15, Maria de Portugal i, entre altres coses, li va regalar la ciutat de Talavera, a la qual se li va afegir al nom “de la Reina”. Com a fet anecdòtic, durant el període de la Segona República el nom de la ciutat es va canviar pel de Talavera del Tajo, fent al·lusió a un dels rius que passa per la població.

La ceràmica té, alhora, el seu propi espai en el Museu de Ceràmica Ruiz de Luna, que acull una mostra representativa de les produccions de pisa i taulelleria dels segles XVI al XX. A més, d’una important col·lecció personal del ceramista Juan Ruiz de Luna.

Turisme Entre els principals monuments de la ciutat hi ha els quatre ponts que hi ha sobre el riu Tajo, el més destacat és el pont vell o de Santa Catalina, que és el més antic. Es creu que part d’ell podria ser d’origen romà, encara que queden poques restes d’aquella època per les nombroses riuades que el van destruint parcialment, i alguns vestigis estan totalment coberts per l’aigua dificultant el seu estudi. Són destacades les construccions de caràcter religiós com la Basílica de Nuestra Señora del Prado, l’origen de la qual estaria en un petit temple romà dedicat a la deessa Ceres, i la Colegial de Santa Maria la Major, una de les principals esglésies de Talavera de la Reina, declarada Bé d’Interès Cultural i Monument Històric-Artístic l’any 1931 i ubicada a la plaça del Pa, centre neuràlgic de la ciutat. Precisament, en aquest temple hi està

Festes locals Una de les festes més famoses de la ciutat és Las Mondas, festa d’Interès Turístic Nacional que se celebra després de Setmana Santa, i en la qual els veïns de la ciutat van pels carrers i fan ofrenes a la Verge amb els primers fruits del camp. La festa compta, fins i tot, amb les seves postres: “Azahar de Mondas”, un panet que combina cereal, mel i espècies, i que té una suau crema de flam infusionada amb aigua de roses i flors de tarongina.

Gastronomia Finalment, un altre element característic de Talavera de la Reina és la qualitat i varietat de la seva gastronomia, que inclou productes típics de l’horta i carns de caça com el cérvol, la perdiu en escabetx, el conill amb tomata i romaní o l’arròs amb llebre. Entre els plats típics de la ciutat destaquen les “carillas”, que són unes mongetes petites cuinades amb verdures crues i xoriç, el cérvol amb salsa i el “cochifrito”, un guisat de corder o cabrit, herència del passat àrab de la ciutat. 5

Departament de Logística Integral FITXA TÈCNICA: • Any de creació: 2016. • Nombre de treballadors: 37. • Nombre de moviments de material/mes: 60.000.

Gran part de l’equip humà vinculat al departament de logística integral. Foto: RotecnaPress.

Emmarcat dins de l’àrea d’operacions, el departament de logística integral es crea el setembre de 2016, per tal de ser una palanca més d’ajuda a la millora organitzativa i donar resposta a les expectatives de creixement previstes per l’empresa. Així, el departament inclou les seccions de compres (aprovisionament), logística interna, magatzem, expedicions i transport.

això, es treballa per estar constantment al dia de les últimes tècniques organitzatives i solucions tecnològiques, analitzant com es poden aportar solucions que millorin la forma de treballar. Per una altra banda, amb l’ajuda del departament de Sistemes s’han desenvolupat eines d’anàlisi BIG DATA que faciliten la presa de decisions estratègiques i operatives.

Controlem tots els moviments de materials

El dia a dia de Logística

En una empresa de l’envergadura de Rotecna és clau que els moviments de materials es realitzin eficientment i de forma ordenada. Per aconseguir-ho, treballem amb un servei combinat entre push (servei sobre estoc), i pull (servei sota comanda), que requereix que tot el flux d’informació i moviments de materials es tractin de forma coherent i coordinada. D’aquesta manera, s’aconsegueix ser el màxim d’efectius possible en el servei de les comandes a clients; que els productes estiguin disponibles en el moment adequat, en la quantitat adequada, al lloc adequat i amb el mínim cost possible.

Totes les seccions integrades al departament estan coordinades perquè funcionin com una cadena, de manera que cada integrant desenvolupa la tasca més important de seu esgraó, rep el servei de l’anterior, i el dóna al següent, tenint present que la fita principal és l’entrega d’una comanda al client en les millors condicions. Per gestionar el dia a dia, el departament realitza reunions setmanals amb planificació i back office comercial per poder garantir el flux de materials cap a producció i la càrrega de les comandes previstes per expedir. En aquest sentit, a més de gestionar els moviments de materials en vista al client, logística també gestiona els moviments interns per donar servei als clients interns, que serien les seccions d’injecció i muntatge. El departament és el responsable que aquestes seccions disposin dels materials i/o equips necessaris per produir correctament.

El departament en xifres El 2017, l’activitat del departament de logística integral va augmentar en un 31% respecte al 2016, i en el que portem de 2018 es realitza una mitjana mensual de 60.000 moviments, amb un increment del 45% respecte al mateix període del 2017. La creixent activitat del departament han comportat una millora del layout (distribució dels espais) i una delimitació de zones perquè els moviments siguin més ordenats. El departament de logística integral és un departament viu i en constant evolució, enfocat a la millora del servei als clients. Per 6

De cara al futur, el repte més important de logística és reduir el temps de servei a client, és a dir, des que es cursa la comanda fins que s’entrega. Això implica, la millora continua dels processos perquè siguin més àgils, i cuidar al màxim els detalls de tot el procés de la cadena de subministrament perquè el lead time (termini de temps) logístic sigui el més eficient i curt possible, adequat a les necessitats dels clients i a la comanda.

Jordi Feliu

“M’agrada la gran capacitat d’innovació i de creació de productes d’alt valor afegit de Rotecna, que fan la vida més fàcil als animals i als ramaders”. Amb una llarga trajectòria en l’àmbit de la logística, el Jordi Feliu comença a treballar a Rotecna el setembre del 2016, amb el repte de crear el departament de logística integral i la voluntat de millorar els processos de moviments de materials per incrementar la satisfacció del client. Què feies, professionalment, abans d’entrar a Rotecna? En els últims 20 anys he estat sempre vinculat a la logística en diferents empreses, primer com a tècnic i després com a responsable de departament. He format part dels equips logístics d’empreses del sector de l’automòbil, de la indústria del prefabricat de formigó i també del transport. Com va sorgir la possibilitat de treballar a Rotecna? Fruit de la posada en marxa del departament, el repte plantejat em va semblar molt encertat i em va atreure com a professional, ja que no tots els dies tens l’oportunitat de poder aplicar l’experiència i ajudar a construir un departament de logística en una empresa tan important com Rotecna. Com recordes els teus inicis a l’empresa? Apassionants. Vaig trobar-me amb un equip amb ganes de fer coses, de millorar, d’aprendre i amb molt bones idees. A més, comptava amb una combinació de nou talent incorporat, com la Núria Falip, i amb caps de secció experimentats en l’empresa, com el Jordi Hortet (expedicions) i el Josep Mª Solsona (compres). Aquesta combinació, juntament amb la resta de l’equip i departaments de l’empresa, ha estat clau a l’hora d’afrontar els reptes amb constància i determinació. Què és el que més t’agrada de treballar a Rotecna? La gran capacitat d’innovació i de creació de productes d’alt valor afegit, que fan la vida més fàcil als animals i als ramaders. Et sents part d’una solució útil per la vida de les persones i dels animals, i això fa que la motivació perquè els productes arribin el més aviat possible al seu destí, es mantingui alta. Algun moment viscut a Rotecna que recordis especialment? Em va sobtar el primer cop en què em vaig trobar en una situació complexa i la manera molt proactiva en què tots els departaments implicats van respondre, amb actitud constructiva

Jordi Feliu, responsable del departament de Logística integral.

per resoldre-ho. Era un dia festiu i vam tenir una avaria en una de les màquines, això comprometia les entregues previstes a clients, però la implicació de tots els companys va permetre que se solucionés i es pogués entregar la comanda en el termini pactat. Ho recordo amb molta estima. Com és el teu dia a dia a Rotecna? Tinc la sort de comptar amb un equip altament motivat i disciplinat, amb vocació de servei al client, tant intern com extern, i implicat amb la millora de processos. Valors que compartim amb la resta de companys de la companyia. Això facilita que les relacions siguin cordials i d’ajuda mútua. Enfocats a un fi comú, la satisfacció dels clients, el creixement professional i el benestar de les persones que hi treballem. Com valores la capacitat d’innovació de Rotecna? Sens dubte com diu el nostre eslògan, ser el nº1 en innovació porcina és molt positiu, l’empresa té la gran capacitat de gestionar la convivència entre productes consolidats d’alt valor afegit i la constant creació de nous productes i la seva millora constant. La forma en com s’aplica Lean Startup a la creació de nous productes pel nostre departament de i+R+D amb el nostre president al capdavant, és molt motivador. Davant de les expectatives futures de l'empresa, quina creus que pot ser la teva aportació? Un cop consolidada la logística integral, em veig evolucionant cap al Supply Chain Management (gestió de la cadena de subministres) per poder aportar el meu granet de sorra a l’empresa en l’últim nivell evolutiu cap a l’excel·lència operativa. 7

Per Josep Rius Dept. Tècnic

Grans luxes, en un entorn pobre "Em va sorprendre veure que, al costat del canvi de marxes, portava una pistola, com aquí podem portar un drap per treure la pols".

A d'alt, imatge d'una de les piscines de la casa que hi ha a la finca i, a baix, el Josep amb el comercial de Rotecna Jordi Pelegrí i el distribuïdor a la República Dominicana en un concert.

Camí de l’hotel, des de l’aeroport, el distribuïdor i el meu company Jordi, comercial de Rotecna al mercat americà, no paraven de xerrar sobre la planificació de la feina i els clients que havíem d’anar a visitar durant l'estada de tres dies a la República Dominicana. Jo, no donava l’abast en escoltar i contestar tot el que em deien i, al mateix temps, mirar per les finestres del cotxe. No havia estat mai en aquella banda del món, però certes parts em recordaven a l’Àfrica i, clar, em sobtava trobar-me semblances d’Àfrica en aquelles latituds. Jo havia anat a Amèrica! Per la carretera, camionetes i furgonetes carregades de gent i de materials de tot tipus, pels voltants, barriades interminables de petites cases fetes amb planxes, fustes, materials de rebuig i camins sense asfaltar. Tot, contrastat amb la verda vegetació dels arbres, l’ocre dels carrers, els colors vius d’algunes cases i de les vestimentes de les persones que hi circulaven, oferien un to de llum de constant capvespre que em va captivar tan sols arribar. Aquestes barriades s’intercalaven amb edificis més alts de pisos atrotinats, plens d’antenes i parabòliques a mesura que ens endinsàvem a la ciutat de Santo Domingo, la qual, en el centre, mostrava la seva cara més occidental d’arquitectures verticals amb avingudes i carrers transversals plens de vehicles fumejant. L’endemà va ser un dia vibrant. Les vivències dels viatges que ens traslladen a altres parts del món tenen la capacitat d’alterar la percepció del que ens envolta. La rutina de l’habitual deixa els nostres sentits en mode manteniment per passar al d’alerta quan es modifica l’entorn en què ens trobem. La mirada i la curiositat del nen que tots encara portem al nostre interior, aflora per absorbir tot el que els sentits capten com a nova descoberta. 8

En direcció a la granja de porcs que havíem de visitar, el que vaig veure en format miniatura i llunyà, ara ho podia veure en gran i, per tant, molt més proper: poblets dispersos amb el mateix tipus de construccions, amb alguns petits comerços i quioscs, gallines, gats i gossos arreu. En arribar a la granja, vam conèixer a l’Almanzor, l’encarregat amb qui, a partir de llavors, ens vam desplaçar a tot arreu. Em va sorprendre veure que, al costat del canvi de marxes, portava una pistola, com aquí podem portar un drap per treure la pols. Més tard em va dir que era una mesura dissuasiva. Les granges de clima tropical són molt diferents de les d’aquí. Les naus són obertes. Tan sols hi ha el teulat, no hi ha parets laterals perquè no hi ha les diferències tèrmiques que tenim aquí. Després de la visita, vam anar a dinar a les estances que tenien a la finca. Mai havia vist una sala d’estar tan ben condicionada i decorada amb tant gust (excepte als hotels). Als voltants hi havia un jacuzzi, piscina, una part amb una cascada amb hamaques i una barra de bar. Tot rodejat de palmeres i gàbies amb lloros i aus exòtiques. A més, estaven construint una pista d’aterratge d’helicòpters i, més tard, dins la mateixa finca vaig veure una pista de motocròs i d’aterratge d’avionetes. No hi faltava de res! A taula, em va sobtar que tot el dinar ens el van servir i, als voltants, arreu hi veia persones treballant en el manteniment de les diferents estances i jardins de la finca. Certament, la República Dominicana em va mostrar que és un país de contrastos, amb grans diferències socials, on gairebé no hi ha classe mitjana. Hi ha una majoria de classe baixa i una minoria de classe altíssima.

Montse Serra

El gingebre i la maca

En la medicina natural hi ha determinades plantes de les quals el més rellevant són les arrels, perquè és on concentren la major part de les seves propietats per a la salut.

Arrel de gingebre.

Les arrels són una part molt important de les plantes, són la seva subjecció a la terra i alhora la seva principal via d’alimentació, ja que a través d’elles absorbeixen l’aigua i les sals minerals que conté el sòl. En la medicina natural hi ha determinades plantes de les quals el més rellevant són les arrels, perquè és on concentren la major part de les seves propietats per a la salut. És per això, que en aquest Impuls parlem dels beneficis que aporta consumir les arrels de dues plantes: el gingebre i la maca.

El gingebre: antioxidant, analgèsic i digestiu Els orígens del gingebre es troben al sud d’Àsia. Es tracta d’una planta perenne, que pot arribar a fer 1,8 metres d’alçada, és molt aromàtica i es cultiva en zones càlides. Les seves propietats per la salut es troben en les arrels, que tenen un gust una mica picant, al qual costa un temps acostumar-se. El gingebre és una planta molt apreciada com a espècie per cuinar, la podem utilitzar en amanides, brous, receptes de postres, etcètera. El seu contingut en olis essencials i resines, fa que sigui una planta molt aromàtica i medicinal. La seva arrel és voluminosa i un cop pelada és quan li podem extreure el suc i la polpa, on es concentren les seves propietats. Entre els beneficis que s’atribueixen al gingebre, destaca que es tracta d’una planta antioxidant, analgèsica, que calma el dolor, el mal de cap, ajuda a baixar la febre... A més d’utilitzar-la com a espècie per cuinar, podem prendre el gingebre en forma d’infusió, especialment a l’hivern, ja que ajuda a combatre els constipats, la tos, el mal de coll i les congestions. Les infusions de gingebre també són molt recomanables per tenir una bona digestió i reduir els gasos i, pels diabètics, prendre una infusió al matí abans d’esmorzar, els ajuda a equilibrar els nivells de sucre. Una altra forma de prendre el gingebre és mastegar una mica la seva arrel abans de les menjades, un hàbit que ajuda als sucs gàstrics i augmenta la gana. Finalment, el gingebre també el 10

Arrel de maca vermella.

trobem en pols i en comprimits, molt útils si anem de viatge, ja que ajuda a evitar els marejos i el vertigen. En aquest sentit, a més, és una planta que poden prendre les embarassades per evitar els vòmits. Tot i que, en aquests casos, sempre recomanem consultar-ho abans amb el metge.

La maca, un energètic natural Cultivada al Perú, a més de 4.000 metres d’altitud en un clima molt sec, en què poques plantes sobreviuen, l’arrel de maca és semblant al ravenet. La seva capacitat de resistència a un clima duríssim és un reflex de tots els seus beneficis. Precisament, és considerada un dels energètics naturals amb més propietats. Entre els seus beneficis, l’arrel de maca ajuda a regular el cos, prevé l’anèmia, és un bon complement energètic per quan estem cansats, en moments d’estrès, de pèrdua de memòria, durant la menopausa... A més, és un bon protector solar natural per la pell, i és una arrel afrodisíaca. Finalment, una altra de les característiques d’aquesta planta, és que és un complement natural que podem prendre durant llargs períodes de temps sense efectes nocius. De la maca existeixen tres varietats: la més apreciada és la vermella, molt coneguda a Europa, després hi ha la morada i la negra. A més de l’arrel, també podem consumir-la en forma de pols o en comprimits.

Tes Art Teràpia “Amb aquestes teràpies ajudo als pacients a equilibrar les seves energies, millorar el seu estat d’ànim i treure l’angoixa que els bloqueja”.

La Teresa Serra en un dels espais del centre. Foto: RotecnaPress.

Ens trobem amb la Teresa Serra, naturòpata i massatgista, al centre de teràpies naturals Tes Art Teràpia que va obrir, fa dos anys, al carrer Pau Casals d’Agramunt. L’ambient, els colors dels espais, la música, la veu pausada de la Teresa... ens conviden a la calma, a conversar tranquil·lament sobre ella i el centre.

INQUIETUD PER AJUDAR El vincle de la Teresa amb les teràpies naturals, sorgeix de la seva inquietud per ajudar els altres físicament i, en especial, emocionalment. “Fa 25 anys, vaig començar a treballar en un centre de rehabilitació i gimnàstica d'Artesa de Segre. Va ser allà, on vaig conèixer la feina que fa el fisioterapeuta, i on vaig adonar-me que feia falta una figura que ajudes i donés suport a aquest professional a l’hora de fer massatges”, recorda la Teresa. Va ser així com va iniciar la seva formació en diferents tècniques de massatges, per avançar cap a la naturopatia i les teràpies naturals. “Tenia la inquietud de saber més, d’aprendre noves tècniques per trobar la manera d’ajudar a les persones que ho necessiten, ja fos de manera física, com emocional o espiritual”, explica. Després d’anys treballant a Artesa, primer en el centre familiar i després com a autònoma, l’inici d’una nova etapa de la vida, la trasllada a Agramunt, on l’any 2016 decideix obrir el centre Tes Art Teràpia.

TERÀPIES NATURALS La proposta de tractaments que ofereix la Teresa es desmarca de la convencional. Així, a més del treball físic que pot oferir com a 12

massatgista (quiropràxia, quiromassatge, drenatge limfàtic), el seu potencial està en l’acompanyament emocional dels pacients i l’aplicació de teràpies naturals i tractaments espirituals per ajudar-los a seguir endavant. “La part que més m’agrada de la meva feina són les relacions personals, el tracte amb la gent, escoltar la persona que em parla, sentir les seves sensacions i energies... i veure què puc fer per alleugerir les seves angoixes i que se senti millor”, assegura. La Teresa ens explica que l’evolució que ha fet com a persona, l’ha portat a creure que més enllà de les coses físiques i palpables, som energies i, en aquest sentit, és important saber-les canalitzar i mantenir un bon equilibri. Aquí és, on les teràpies naturals i emocionals, que ella anomena “de cor”, poden ser de gran ajuda. Teràpies energètiques amb pedres i diapasons, Reiki, reflexologia podal... són alguns dels tractaments que la Teresa aplica al centre, en funció del que veu que cada pacient necessita per superar el seu bloqueig emocional. “El primer que faig amb els pacients que vénen a buscar ajuda, és parlar amb ells, ajudar-los a expressar les seves angoixes, els seus problemes, a trobar-se interiorment i, a partir d’aquí els guio perquè puguin prendre una decisió que els alliberi de la situació en què es troben”, explica la Teresa, que afegeix que, en aquesta feina de guiar, a més de l’acompanyament i la conversa, és on posa en pràctica els tractaments més emocionals com el reiki, la reflexologia o les teràpies amb diapasons. “Amb aquestes

Tes Art Teràpia

teràpies ajudo als pacients a equilibrar les seves energies (amb el cosmos i la terra), millorar el seu estat d’ànim i treure l’angoixa que els bloqueja”. La part més gratificant de la feina, assegura la Teresa, és veure que els pacients fan canvis i milloren. Tot i això, també reconeix que hi ha una part d’esforç personal, ja que els canvis generen inconscientment resistències que s’han de saber superar. Per una altra banda, hi ha aquells pacients que van al centre sabent el que tenen, un dolor concret d’esquena, de lumbàlgia... “Sovint són lesions cròniques amb les quals has de treballar directament la part física”, senyala la Teresa. Tot i això, ens assegura que sempre hi ha una part de comunicació amb la persona, per conèixer-la una mica, els seus hàbits, la feina que fa, etcètera. “Moltes vegades, primer faig una mica de reflexologia, per veure com estan diferents punts del cos, veure si hi ha tensions... i després ja entro en el treball físic de la zona afectada”.

El centre Tes Art Teràpia està al carrer Pau Casals. Foto: RotecnaPress.

El més dur del treball emocional i espiritual que realitza diàriament la Teresa, és la sobrecàrrega de les energies dels pacients: “És cert que a vegades et canses, però per això és important protegir-te. Per fer-ho, hi ha diferents exercicis, respiracions, dibuixar un cercle al teu voltant que et protegeixi o, sovint, n’hi ha prou amb una dutxa o amb sacsejar les mans per descarregar les energies”.

EL CENTRE Per oferir un ambient tranquil i de pau als pacients, el centre Tes Art Teràpia disposa de diferents espais. Així, la Teresa disposa del seu despatx i un racó més espiritual on conversar amb els pacients, i una sala on realitza els tractaments. Tot, en un entornen què s’han cuidat tots els detalls, els colors, les llums... per tal d’aconseguir un ambient de benestar i calma.

Imatge interior del centre. Foto: RotecnaPress.

Actualment, tot i que al centre només hi treballa ella, no descarta en un futur incorporar el perfil d’un terapeuta. Amb el missatge de: “Explica’m com et sents, i jo t’ajudaré a fer que et sentis millor”, la Teresa treballa per cita prèvia (podeu trucar-la o enviar-li un WhatsApp al telèfon 660 127 423), tot i que algunes tardes és fàcil trobar-la al centre. Després d’una agradable conversa amb la Teresa, confiem que segueixi sempre amb aquesta filosofia de vida, de fer per ajudar que els altres se sentin millor. 13

Pau Godoy – VIENA (Àustria) Viena, vegetació i grans paisatges "Tot i que havia viatjat a Viena en períodes de vacances per visitar la família, se’m feia molt estrany pensar que em quedava allà a viure".

El Pau, amb la seva mare i germans. Foto: Pau Godoy.

El Pau Godoy és l’agramuntí més jove que està vivint a l’estranger amb qui parlem en aquest espai “d’Agramuntins pel món”. Per circumstàncies familiars, el desembre del 2015 va marxar a viure a Viena (Àustria) per començar una nova etapa de la vida al costat de la seva mare, i els seus dos germans, més petits que ell. “L’any 2015, la meva mare, que és austríaca, va decidir tornar a Viena i ens va preguntar si volíem anar amb ella”, recorda el Pau, que continua: “Jo, llavors, tenia 15 anys i, juntament amb els meus germans, vam decidir fer aquest camí al seu costat”. Tot i que la mare del Pau és austríaca, ell mai s’havia imaginat que viuria lluny d’Agramunt: “Al llarg de la meva infància vaig tenir companys de classe que marxaven a viure a altres ciutats, però mai vaig pensar que potser algun dia marxaria jo”. En arribar a Viena, el Pau recorda que l’únic que tenien solucionat era l’habitatge, ja que la família va marxar a viure amb la parella de la seva mare. En canvi, a l’institut, no va poder incorporar-se fins al febrer, a l’inici del segon trimestre. A banda, d’adaptar-se al nou centre escolar i a la nova rutina, la llengua va ser un dels grans reptes del Pau en la seva arribada a Viena. “Les primeres setmanes estava una mica desorientat, tot era bastant nou per a mi. Tot i que havia viatjat a Viena en períodes de vacances per visitar la família, se’m feia molt estrany pensar que em quedava allà a viure. A més, la llengua no se’m donava molt bé i em costava comunicar-me amb la gent”, explica, i afegeix: “A l’escola hi havia persones que em miraven diferent, perquè saben que vens de l’estranger, i els fa gràcia que tinguis un altre accent. Ara, m’he anat acostumant i no m’ho prenc malament”. 16

Tot i que han passat tres anys, el Pau ja en té 18, i s’ha creat una rutina a l’institut, practica atletisme i treballa un parell de dies a la setmana com a monitor de natació, el Pau reconeix que encara hi ha dies en què pensa que Viena no és el seu lloc: “Sovint penso que una persona de poble com jo, no hi pinta res en una ciutat. Realment, quan estic a Agramunt és quan em sento a casa. Encara em costa relacionar Viena amb casa meva”. L’herència austríaca ha facilitat la seva adaptació al país i el coneixement de la cultura i de les tradicions. A més, assegura que a casa continuen mantenint tradicions i els horaris catalans. “Fora de casa hi ha un parell de costums a les quals m’hi he hagut d’acostumar, que són el fet de saludar sempre a la gent més gran, com a símbol de respecte, i saludar als conductors d’autobús i tramvia”, explica. El Pau, juntament amb la seva família, viu al districte 21 de Viena, que és el més gran de la ciutat. Aquest, ens explica, està una mica apartat del centre i és una urbanització molt tranquil·la. “Vivim en una casa molt gran, amb jardí, piscina... Les construccions són semblants a les de Catalunya, la principal diferència és que aquí totes les teulades acaben en punta, perquè a l’hivern no s’hi acumuli la neu”. El dia a dia del Pau a Viena comença a les 6.30h del matí, quan es lleva per esmorzar, i agafar el bus per anar a l’institut a les 7.30h. De 8h a 14h està a classe, dina a casa i les tardes les té ocupades amb activitats extraescolars, entre elles l’atletisme, una afició que ja practicava a Agramunt amb els Escatxics.

Pau Godoy - VIENA (Àustria) Pel que fa al sistema educatiu, considera que no hi ha grans diferències amb el català. No obstant això, la particularitat més rellevant és que tota l’educació és gratuïta. “Tot ho paga l’Estat, els llibres, el material... Està tot cobert, des de l’escola fins a la universitat”, assegura el Pau. En el seu temps lliure, a més d’entrenar, aprofita per anar a fer un beure o sortir de festa amb els amics. Precisament, una de les celebracions austríaques que més li agrada és l’Oktober fest, ja que, assegura: “la gent surt de casa i està més animada que normalment”. De Viena, el que més li agrada són els paisatges. “Sempre està tot verd, i a l’hivern tot nevat”. Contràriament, el que menys li agrada és l’ambient de ciutat i que la gent, assegura, “és molt sosa!”. Un vincle amb Catalunya, el troba en un restaurant de tapes catalanes que regenta un noi català i on va a veure tots els partits del Barça. Per una altra banda, d’Agramunt enyora el seu pare i “les tardes amb els amics al Glops i Tapes fent unes cerveses o un cafè”. De menjar, troba faltar peix de qualitat (“aquí el peix i el marisc és pèssim, tot és de piscifactoria”), el fuet i el formatge, “especialment els formatges Monber, que els fa la família d’un dels meus millors amics a Agramunt”. Per això, sempre que baixa al poble, a més de passar temps amb la família i els amics, aprofita per marxar amb la motxilla ben carregada. Finalment, si tenim previst viatjar a Viena, el Pau ens aconsella visitar el nucli antic de la ciutat: “els edificis estan construïts d’una manera tan bonica i elegant que enamora”, i fer una parada al palau Schönbrunn, un dels llocs més bonics de la ciutat amb unes vistes espectaculars.

Al Palau Schönbrunn de Viena amb el seu pare, germans i uns amics d'Agramunt que van anar a visitar-lo. Foto: Pau Godoy.

MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada de Viena? Els paisatges i la vegetació.

Quin és el teu racó preferit? Una muntanya que hi ha al costat de Viena, a la qual si hi puges, hi ha unes vistes de la ciutat que, a la nit, són precioses. Com definiries els austríacs? Sosos. El teu menjar austríac preferit: Wienerschnitzel mit Kartoffelsalat, que és una escalopa arrebossada amb amanida de patata. Hi ha algun indret de Viena que et recordi a casa? El restaurant l’Ase, que és on vaig a mirar els partits del Barça i on puc menjar plats catalans. Què és el que més trobes a faltar del poble? Tot. Les persones, l’ambient... realment, tot. Què t'emportes després d’uns dies a casa? Xoriç, fuet i formatges Monber.

El Pau continua amb la pràctica d'atletisme a Viena. Foto: Pau Godoy.

Penses tornar a Agramunt? No ho sé, veurem que passa en els pròxims anys. Primer he d’acabar aquí els estudis i després voldria anar a estudiar a Amèrica o a Austràlia. 17

I Trobada provincial de diables patrocinat per ROTECNA

La 1a trobada "Som diables, som cultura" reuneix més de 100 dimonis i tabalers a Agramunt.

Cinc colles de diables de Lleida van participar en la trobada. Foto: Diables l'Espetec.

Sota el lema “Som diables, som cultura”, més de 100 dimonis i tabalers es van concentrar el passat 21 d’abril a Agramunt, en la primera trobada provincial de diables de Lleida. Des de l’organització, el Ferran Sànchez, membre de la junta dels Diables l’Espetec d’Agramunt, valora positivament el resultat d’aquesta primera edició: “Tot i que vam tenir diversos factors en contra, com la final de copa del rei del Barça i el poc temps amb què ho vam poder organitzar tot, la trobada va ser un èxit. Les cinc colles participants van quedar molt contentes, i ens han mostrat la seva predisposició a repetir en una segona edició”. La iniciativa, pionera del grup l’Espetec d’Agramunt, va sorgir l’any passat, de la inquietud de diversos membres del grup d’organitzar una trobada provincial de diables i fer-ho des d’Agramunt. L’objectiu era reunir, en una festa, diferents grups de diables perquè es coneguessin entre ells, generar intercanvi d’idees sobre maneres de fer i organitzar-se, i propiciar col·laboracions entre colles. El més complicat, segons assegura en Ferran, va ser contactar amb totes les colles de Lleida, “ni la Federació de Diables de Catalunya disposa d’una base de dades en aquest sentit, així que vam haver d’anar consultant ajuntament per ajuntament, a través de les seves webs, quins pobles disposaven de colla de diables i aconseguir una persona de contacte”. Finalment, el grup va contactar amb un total de 25 colles, de les quals cinc es van animar a participar en la primera trobada: els diables ARF de Mollerussa, Bèsties Feréstegues de Balaguer, els Voliaks d’Oliana, les Forces Diabòliques de Sanaüja i l’Espetec d’Agramunt. “Per 20

ser la primera edició, fem una valoració molt positiva, ja que, en aquest sentit, ens comparem amb la primera edició d’enceses que es va celebrar a Picamoixons (Tarragona), on de 600 colles que hi ha a Catalunya hi van assistir 11. Així que, estem en una bona xifra de participació”, comenta el Ferran. Paral·lelament a la tasca de contactar amb les colles, l’Espetec d’Agramunt va organitzar tota la logística de la festa que, a més dels actes centrals de la cercavila, la presentació de les colles i les enceses conjuntes, va incloure una ruta turística per la població, una xocolatada, una entrega d’obsequis a les colles participants i un sopar de germanor. Una gran festa de diables que va comptar amb el suport de l’Ajuntament d’Agramunt i la col·laboració de diversos comerços i empreses del poble (entre elles Rotecna), que, juntament amb els 15 euros que pagava cada diable, van contribuir a cobrir bona part de les despeses de la trobada. La resta ho va assumir l’Espetec. Com a diables, després de cremar tota la pirotècnia que van poder, el més gratificant de la trobada, assegura el Ferran, va ser el sopar de germanor, on els més de 100 dimonis i tabalers presents van parlar de la seva passió pel món dels diables i la percussió, van intercanviar telèfons i van posar en comú agendes, amb la voluntat de fer intercanvis entre poblacions. De cara una segona edició, totes les colles participants tenen clar que repetiran i altres, ja han mostrat la voluntat d’estar presents. Des d’Agramunt, l’Espetec ha expressat la seva voluntat d'organitzar i acollir la segona trobada, tot i que no es descarta la possibilitat que sigui una festa itinerant.

Colla infantil de diables l'Espetec

Els nens van poder cremar pirotècnia. Foto: Diables l'Espetec.

Comptar amb una colla infantil vinculada al grup de diables l’Espetec d’Agramunt, era una de les aspiracions de l’entitat des de feia cinc anys. Tot i això, les dificultats administratives per constituir una colla amb menors d’edat i la necessitat d’un grup de treball intern dedicat exclusivament a aquesta finalitat, endarrerien la iniciativa. Finalment, acabada la Festa Major del 2017 i després de l’èxit de la presentació del ball del drac Agremont, l’entitat va decidir marcar-se un nou repte: crear la colla infantil i presentar-la per la Festa Major de 2018. Amb aquest objectiu, el grup ja fa uns mesos que treballa en la constitució de la colla infantil, que es troba en la fase final. El camí, però, no ha estat fàcil, perquè com apunta el Ferran: “Si treballar amb menors d’edat ja és una dificultat, en el nostre cas, s’afegeix que manipulem pirotècnia”. Per tenir-ho tot lligat, l’entitat s’ha posat en contacte amb la Federació catalana de Diables i grups que comptem amb colla infantil, per tal d’aconseguir la informació necessària. “Especialment”, apunta el Ferran, “hem tingut diverses reunions amb el grup de diables de Lleida, que compta amb una colla infantil i una llarga experiència per guiar-nos. Ells, precisament, seran els que apadrinaran la colla infantil d’Agramunt”.

Jornades informatives Un cop l’entitat es va informar de les diferents legislacions en matèria de menors i foc, i de les peculiaritats que implica tenir una colla infantil, va venir el segon pas: animar als agramuntins i agramuntines més petits a formar part de la nova colla de

Els més petits fent batucada amb els tabalers. Foto: Diables l'Espetec.

diables. Així, per tal de mostrar al poble l’activitat de l’entitat i que els infants poguessin viure en primera persona que implica ser un diable o un tabaler, els dies 7 i 14 d’abril es van fer dues jornades informatives a tothom a la plaça de l’Església. “Aquestes van ser un èxit de participació, amb més de mig centenar de nens que volien ser diables o tabalers per una estona”, assegura el Ferran, que reconeix: “La veritat és que amb la participació tan alta de canalla que tenim als correfocs, confiàvem tenir una bona afluència, però les dues jornades van superar les nostres expectatives”. A partir d’aquí, i després de la trobada provincial, l’entitat va reunir als pares i mares dels menors interessats en la colla infantil per informar-los sobre el funcionament de la nova entitat, les despeses de quota, vestimenta, la necessària implicació dels pares amb la colla pel fet de manipular foc, etcètera. Ara la colla infantil està en la fase final de constitució, segons el grup, durant aquest mes de juny es farà recompte dels nens i nenes inscrits, es determinarà si participaran en la colla com a diables o com a tabalers, i es començaran els assajos per fer la presentació oficial al poble durant la Festa Major. Paral·lelament, el grup treballa (davant l’èxit de participació) a contrarellotge per poder disposar del màxim de vestimentes infantils de diables per al dia de la presentació. Per a aquells que no hagin seguit tot aquest procés i estiguin interessats a formar part de la colla infantil, tan sols han de posar-se en contacte amb els diables o els tabalers de l’Espetec. El Ferran assegura que l’activitat de la colla infantil està garantida, ja que tenen moltes més sortides que les colles d’adults. 21

OR I N È S T U L SA

Gilbert Esteve. Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia

Hipercolesterolèmia El colesterol bo és l’encarregat de mantenir netes les artèries, ja que transporta el colesterol de les cèl·lules fins al fetge per ser descompost i eliminat. Mentre que el colesterol dolent fa el camí contrari, provocant que aquest s’acumuli a les nostres cèl·lules.

Com es mesura? Els nivells de colesterol es poden mesurar amb una petita mostra de sang del braç o d’un dit. La prova cal realitzar-la sempre en dejú i s’ha de mantenir el mateix estil de vida (pes i exercici), que en les 3 setmanes prèvies a l’analítica.

La hipercolesterolèmia és una malaltia molt comuna, que pateix molta gent, però que, sobretot, és important controlar en persones majors de 74 anys i en col·lectius de risc. Es tracta d’un excés de colesterol a la sang, i pot aparèixer tant en persones grasses com primes, tant en homes com en dones.

Què és el colesterol?

Tenir elevats nivells de colesterol no té cap tipus de símptoma, d’aquí la importància d’un control periòdic segons cada persona. A partir dels 74 anys i en persones amb factors de risc es recomana controlar-ho, com a mínim, un cop a l’any, ja que un mal control de la hipercolesterolèmia augmenta el risc de tenir malalties cardiovasculars, ictus, infarts, etcètera. A La resta de la població, a partir dels 35 anys, es recomana fer un control cada 5 anys, com a mínim.

Consells bàsics per controlar el colesterol: •

El colesterol és un tipus de greix que tots tenim a la sang. Ve determinat per diferents factors: genètics, dietètics (consum excessiu de greix saturat, alcohol...), conseqüència d’altres malalties (hipotiroïdisme, colèstasi, diabetis...) o pel consum de determinats fàrmacs (estrògens, corticoides...).

•

Segons el seu origen, el colesterol el podem classificar en dos tipus: endogen (el fabrica el nostre propi organisme al fetge), i exogen (l’ingerim a través de l’alimentació).

• •

El nostre cos necessita colesterol per a un correcte funcionament, ja que és l’encarregat de produir els àcids biliars que ajuden a digerir els greixos i ajuda a produir vitamina D i hormones (sexuals i tiroides).

Per què és perillós? El colesterol es desplaça per la sang mitjançant unes proteïnes anomenades lipoproteïnes, diferenciant així, entre colesterol “bo” (d’alta densitat o HDL) i “dolent” (de baixa densitat o LDL). Quan el cos és incapaç d’absorbir tot el colesterol que circula per la sang, aquest es pot acumular a les artèries, disminuint el seu diàmetre (arterioesclerosi) i augmentant, així, la tensió arterial, un dels principals factors de risc per patir malalties cardiovasculars, les quals van ser considerades per l’OMS l’any 2015 com la principal causa de mort al món. 24

Controlar el pes: Es recomana seguir una dieta baixa en calories per tal de mantenir el pes ideal. Això ens ajudarà a prevenir possibles malalties cardiovasculars. Seguir una alimentació equilibrada (piràmide alimentària): Consumir vegetals, prioritzar el consum de peix blanc i blau, evitar el consum de greixos d’origen animal i d’origen vegetal transformats, limitar el consum d’ous, beure molta aigua i utilitzar oli d’oliva tant per cuinar com per amanir. Fer activitat física: Es recomana fer 30-45 minuts d’exercici moderat al dia. Reduir el consum d’alcohol i no fumar.

Com controlar la hipercolesterolèmia? 1. Seguir una vida saludable (alimentació sana + exercici). Aquí es pot incloure el consum d’Omega-3 o llevat d’arròs vermell. 2. Si un estil de vida saludable no és suficient, el metge valorarà l’opció d’iniciar un tractament farmacològic per mantenir els nivells de colesterol. Hi ha molts medicaments per regular els nivells de colesterol, i alguns produeixen efectes secundaris, com dolor muscular, rampes o pèrdua de força. En aquests casos, prendre suplements de potassi i magnesi, així com coenzima Q10 ajuden a pal·liar aquests efectes. Tot i això, en aquests casos cal consultar al metge abans de prendre cap suplement.

RIS A D I L O S S VIATGE

Marta Eroles i Fiñana - ÍNDIA

"Els admiro, viuen en condicions infrahumanes, i són capaços de transmetre felicitat”.

La Marta juntament amb la família apadrinada. Foto: Marta Eroles.

En aquest Impuls seguim coneixent a veïns de la nostra vila que realitzen accions solidàries, avui parlem amb la Marta Eroles, una apassionada dels viatges ètnics, emocionals i d'aventura. Malgrat havia fet algun viatge amb anterioritat, va descobrir la que avui dia és la seva passió l'any 2012, quan va viatjar a l'Índia amb tres amigues més. Amb només una motxilla a l'esquena i un bitllet d'avió, va passar un mes d'aventures, on va descobrir l'essència del país i la seva gent. Des d'aleshores, col·labora amb diferents fundacions del país de manera esporàdica, com les ONGs Streets of India i Somriures de Bombay, i de manera continuada amb la Fundació Vicenç Ferrer, a través de la qual va viatjar, el 2016, per conèixer la seva família índia, de qui és padrina i aporta mensualment una quota per finançar el desenvolupament de la comunitat on viu el seu fillol. “El primer viatge a l'Índia va obrir-me les portes a un nou món, a una nova realitat desconeguda per a mi. Des del primer moment vaig saber que hi tornaria”, recorda.

L’Índia, la seva segona casa La Marta ha passat períodes en altres països com el Senegal, Tailàndia, Cambodja i Vietnam, d'on ha après de les cultures que l'han acollit: “Totes aquestes tenen una cosa en comú que la societat occidental fa temps que està perdent: la humanitat. Conserven els valors, la riquesa de no tenir res. Tinc la sort de sentir-me sempre d'allà on vaig”, però malgrat tenir contacte amb diferents països, l'Índia ha estat i continua sent la seva segona casa. Aquell primer viatge va despertar en ella l'esperit de seguir mantenint contacte amb aquella comunitat i va fixar-se viatjar-hi anualment per col·laborar en diferents projectes que té 26

la Fundació Vicenç Ferrer, com ara escoles, hospitals, cases d'acollida per a nenes amb SIDA, escoles d'educació especial, etcètera. No obstant això, no sempre li és possible, per això, ha buscat altres maneres de col·laborar, no només econòmicament, sinó aportant en l’àmbit professional formació i assessorament en els diferents projectes que té en marxa la fundació, o bé aportant idees per crear-ne de nous. Un d'aquests projectes és el que té previst dur a terme aquest estiu a distància, dedicat a la casa d'acollida que la fundació té per a dones víctimes de violació, una xacra vertaderament preocupant a l'Índia.

Projecte per a víctimes de violació “Quan vaig estar a la casa d'acollida per a dones víctimes de violació, vaig rebre un impacte molt fort. Com si no fos prou greu haver patit una situació tan desesperant, la societat repudia aquestes dones, fins i tot, les seves famílies les rebutgen. Algunes d’elles es queden embarassades, al carrer, avocades a la mendicitat; algunes, fins i tot, han estat assassinades brutalment, perquè representen un deshonor per a la família”, explica la Marta, que afegeix: “Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb algunes d’aquestes dones víctimes de violació, el seu testimoni era esgarrifant, i això em va fer adonar que jo podia i havia de fer-hi alguna cosa”. La Marta va veure que la Fundació Vicenç Ferrer feia tot el que podia per aquestes dones i que s'implementaven programes d'intervenció, però la manca de formació de les persones que hi treballaven impossibilitava que les dones rebessin una atenció psicològica adequada a l'estrès emocional que els suposava haver viscut aquella situació. Per això, ha presentat recentment un projecte a la fundació per aquests pròxims mesos de juliol i agost, dins el qual pretén

VIATGES SOLIDAR IS Marta Eroles i Fiñana - ÍNDIA impartir com a psicòloga els conceptes primordials a les treballadores del centre sobre atenció psicològica bàsica. “Es tracta d'oferir assessorament i eines a les persones que treballen amb aquestes dones, per saber com tractar-les i què fer en moments de crisi, ja que hi ha molts intents de suïcidi, depressions greus, trastorns per estrès post traumàtic... i cadascuna d'aquestes patologies cal que sigui tractada de manera especialitzada. La previsió és que el curs s'imparteixi a distància aquest estiu des d'aquí, utilitzant les eines que la tecnologia ens proporciona. Quan hi torni al desembre, continuarem amb el projecte de manera presencial”, assegura.

El Shiva, el seu fillol Quan va estar a la Fundació Vicenç Ferrer, la Marta va adonar-se de l'anonimat de totes aquelles persones que, en el seu dia a dia, feien grans coses per la humanitat. Durant la seva estada, va tenir l'oportunitat també de visitar el seu fillol, el Shiva, a qui envia mensualment una quantitat de diners que es destinen al desenvolupament de la seva comunitat. Recorda amb emoció la seva arribada al poblat, on va ser rebuda no només per la seva família índia, sinó per persones que havien caminat quilòmetres per conèixer-la i agrair-li la seva col·laboració. “Va ser un dels dies més emotius de la meva vida. Els pares del Shiva ploraven emocionats de poder-me conèixer. Malgrat que no parlàvem la mateixa llengua, ens vam entendre a la perfecció. Tots coneixem el llenguatge de les emocions”, recorda la Marta, que ens comenta que li tenien preparades unes tisores per inaugurar la que seria la casa de la família, un espai de pocs metres quadrats construït de totxo, sense estances, però que els permetria aixoplugar-se en l'època de pluges. La fundació havia pogut construir aquelles cases gràcies als diners enviats des de Catalunya. També va visitar la casa on vivien fins al moment, feta de fang, que es destruïa cada vegada que queien quatre gotes, i això els obligava a dormir al carrer. “Em tractaven com una heroïna, quan els herois de veritat eren ells. Els admiro, viuen en condicions infrahumanes, i són capaços de transmetre felicitat”.

Rebuda al poblat apadrinat. Foto: Marta Eroles.

Imatge on es veuen les cases que la Fundació Vicenç Ferrer ha construït amb les aportacions mensuals. Foto: Marta Eroles.

mirades de felicitat dels nens que no tenen joguines i les inventen, de la trista realitat del món que, malgrat que no la veiem, existeix, de tot el que podem fer cadascú de nosaltres pels altres. I m'emociono quan veig que els nens d'aquí em pregunten pel Shiva, per com és casa seva, i s'ofereixen a enviar-li joguines perquè ells en tenen moltes. És així com es canvia el món”, assegura emocionada.

Compartir l’experiència

A banda d'això, la Marta té altres idees que poden ajudar a finançar projectes: “Existeixen alguns projectes en escoles que posen en contacte Catalunya amb l'Índia, en el marc dels quals els nens coneixen altres realitats i aprenen a donar sentit als valors; també tinc present fer alguna activitat per fer visibles les dificultats del país i recaptar fons per finançar diversos projectes que estan aturats per falta de diners”.

Els seus viatges a l'Índia són una injecció d'humanitat i coratge, i la Marta transporta els valors d'aquesta societat allà on va: “Nosaltres vivim en una societat on ensenyem als nens a competir, a tenir-ho tot a l'instant. Sempre parlo als meus alumnes de l'Índia, de tot el que hi aprenc quan hi vaig, de les

Queda clar, doncs, que la Marta ha convertit la seva passió per l'Índia en un racó més de la seva vida. Ens quedem amb una frase que evidencia a la perfecció la seva visió d'aquesta cultura: “En la més absoluta pobresa, he trobat la més gran riquesa”.

La Marta manté contacte periòdic amb la seva família, a través de la fundació s'envien fotografies, material escolar, s'escriuen cartes, i ben aviat es retrobaran, perquè té previst tornar-hi d'aquí a uns mesos.

Teresa Duran. Agent de viatges.

Jerusalem

La Teresa i la Clara davant la Menorà. Foto: Teresa Duran.

Independentment de les idees polítiques de cadasú, de les creences religioses i de la solidaritat amb un poble o amb un altre, viatjar a Israel és una experiència vital. Allà hi ha els nostres orígens com a societat sedentària i els vincles amb el cristianisme, l’islam i el judaisme. És la "terra de la creació", com resa el seu lema. L'enriquiment personal que suposa trepitjar aquesta terra és inigualable. Tot i tractar-se d’un país petit, és tanta la seva densitat històrica que sóc incapaç de resumir-ho en aquest text, per tant, em centraré en una de les ciutats amb més història del món i on les parets ens parlen: Jerusalem. Ciutat considerada sagrada per les tres grans religions, Jerusalem és l'encarnació de l'antic Israel pels jueus, la ciutat en què Jesús va passar els seus últims dies i la seva Passió pels cristians, i la tercera ciutat sagrada dels musulmans, el lloc on Mahoma va pujar al cel. La millor perspectiva de la ciutat la tenim des de la Muntanya de les Oliveres. Des d'aquest cim, el visitant nouvingut pot fer-se una idea de la distribució de la ciutat vella de Jerusalem envoltada per les muralles del segle XVI i dividida en quat barris molt ben delimitats: l’armeni, el jueu, el musulmà i el cristià. Accedim a la ciutat per la Porta de Sion i ens endinsem al Barri Armeni, el més petit i menys freqüentat pels turistes. El més

Jueus pregant al Mur de les Lamentacions. Foto: Teresa Duran.

interessant del barri és la fenomenal Catedral de Santiago, una església del segle XII que exerceix les funcions de Patriarcat Armeni de Jerusalem. Just a continuació, entrem al Barri Jueu, que en l’actualitat és el més pròsper de la Ciutat Vella. Un dels llocs més importants que cal veure i parar a reflexionar, és el Mur de les Lamentacions, un dels pocs vestigis existents del Temple de Jerusalem, les restes de l’antic temple de David que els romans varen destruir. Aquest és el lloc més sagrat per al judaisme, on els jueus preguen una vegada i una altra. Per cert, les dones i homes ho fan en trams separats, i elles disposen d’un espai molt més reduït. Impressiona l’actitud i desafiament dels jueus ultraortodoxos. Al cor del Barri Cristià, ens trobem amb el Sant Sepulcre, situat on la tradició cristiana afirma que Crist va ser crucificat i enterrat. És un dels llocs més sagrats del cristianisme i, sens dubte, l'atractiu per excel·lència, juntament amb la Via Dolorosa, ruta que forma part del Viacrucis, un recorregut carregat de simbolisme i devoció. No podem deixar de visitar Mahane Yehuda, el mercat més famós de la ciutat de Jerusalem, per submergir-nos en una festa, en què les olors i els colors es barallen per sobresortir entre els llocs de dolços, peixos, verdures, formatges... Un lloc imprescindible per seure, sense parpellejar, i contemplar la vida dels israelians.

AgraRacing - UNIRAID patrocinat per ROTECNA

“A la meitat d’una etapa ens va agafar una tempesta d’arena, no es veia res, els cotxes es quedaven clavats... Va ser un dia dur”.

El Jordi i l'Oriol amb el cotxe amb què van fer l'UniRaid. Foto: AgraRacing.

Esforç, superació, solidaritat, amistat... descriuen l’aventura viscuda per l‘Oriol Farràs i el Jordi Noguera durant nou dies de raid pel desert del Marroc. La UniRaid és una gran aventura solidària i d’emprenedoria, que motiva als participants a prendre decisions davant de situacions complicades i a treballar en equip, però, alhora, els convida a gaudir del Marroc des d’una perspectiva ben diferent de la turística i a ajudar a aquells més desafavorits. Parlem amb l’Oriol i el Jordi, dos agramuntins universitaris de 21 anys, que ens expliquen els millors moments viscuts en aquest raid, així com les adversitats que han hagut de superar. Què és l’UniRaid? És una cursa d’emprenedoria i solidària. La peculiaritat d’aquesta són els requisits que posa l’organització: ser universitaris d’entre 18 i 28 anys; anar amb un vehicle de més de 20 anys, amb una cilindrada màxima de 1.3 i que no sigui 4x4; no utilitzar GPS; i portar, com a mínim, 30 quilos de material solidari. Quin procés vau seguir fins a viure aquesta expedició? Un cop vam decidir que ens agradaria participar en la cursa, tocava treballar. La gràcia de l’UniRaid és que l’organització la planteja com un projecte en el qual t’has d’espavilar per aconseguir finançament per fer-la, és a dir, planificar el projecte, buscar recursos econòmics, un vehicle, el material solidari.... Entre les primeres accions que vam fer, vàrem muntar una parada al mercat de Nadal per donar a conèixer el projecte, vam elaborar una presentació i vam començar a trucar a empreses per demanar aportacions. Durant el mes de gener, després dels exàmens, hi havia dies que estàvem gairebé tot el dia fent trucades, elaborant llistes, marcant empreses... semblava que 30

havíem muntat una oficina al pis de Barcelona! Finalment, vam aconseguir 25 col·laboradors, gràcies als quals vam poder cobrir gairebé tot el pressupost de l’expedició. Quin cost té participar en l’UniRaid? En el nostre cas, vam calcular que necessitàvem uns 3.500 euros. La inscripció costa uns 1.900 euros, i ho inclou tot; el ferri des d’Algesires al Marroc, l’estança, l’esmorzar i el sopar, l’assistència mecànica... tot, menys la benzina. Després, cal afegir la compra del vehicle, que ens va costa entre 600 i 700 euros, més una inversió d’uns 300 euros més per arreglar el cotxe, pintar-lo, etcètera. Finalment, hi ha altres despeses que van sumant com l’assegurança del vehicle, la benzina, els adhesius dels patrocinadors per al cotxe, etcètera. Amb quin vehicle vàreu anar? Amb un Peugeot 205 1.1 amb 200.000 kilòmetres. El cert és que trobar el cotxe va ser un repte, ja que volíem trobar un vehicle que estigués el millor possible, pensant amb què havíem de fer 2.500 kilòmetres pel desert, sota el sol, amb terra, pols, etcètera. La veritat és que el cotxe no va tenir cap problema important, podríem dir que estava entre el top 10 dels 100 que hi participaven. L’Ibarz, Autocars Agramunt, Rubèn Automoció i Nuike ens van ajudar perquè el cotxe estigués preparat per l’aventura. Tot i això, el fet d’anar amb un vehicle de més de 20 anys fa que durant tota la competició sempre tinguis la por de veure si aguantarà o no, una sensació que alhora fa que tot sigui més emocionant. L’únic problema el vam tenir l’últim dia, quan per divertir-nos ens vam posar tots els vehicles en línia recta per fer una gran sortida, vam generar tanta pols que no veiem res i

AgraRacing - UNIRAID ens vam endur quatre pedres pel davant que es van carregar el tub d’escapament. El pitjor va ser la tornada d’Algesires a Agramunt pel soroll horrorós que feia el tub! Amb tot a punt, quan vau començar l’aventura? Vam sortir d’Agramunt direcció a Algesires el 23 de febrer a les 6h del matí, i vam arribar a les 10h de la nit, parant cada dues hores, ja que no sabíem com respondria el cotxe. L’endemà el matí, agafàvem, juntament amb la resta de participants, el ferri fins a Meknes, on començava la primera etapa. En total, l’UniRaid consta de 6 etapes i 2.500 kilòmetres pel Marroc. Com era el dia a dia? Acabàvem cada dia molt cansats, ja que ens aixecàvem entre les 5h i les 6h del matí per, un cop esmorzats, reunir-nos amb companys d’altres cotxes, amb els quals vam fer amistat el primer dia, i planificar l’etapa que arrencava entre les 7h i les 8h del matí. Si anava tot perfecte, l’etapa l’acabàvem cap a les 5 de la tarda, deu hores conduint pràcticament sense parar, ja que, fins i tot, menjàvem a dins del cotxe. Només paràvem per descansar en algun moment, consultar el mapa i donar material solidari. Com ja hem comentat, anàvem sense GPS, portàvem una brúixola i un roadbook, amb unes indicacions que ens facilitava l’organització, ja que l’UniRaid és una cursa més d’orientació que de velocitat. El guanyador és aquell equip que va d’un punt a un altre perdent-se el mínim i fent menys kilòmetres. Per una altra banda, hi havia altres elements que es valoraven, com l’aprenentatge adquirit durant l’etapa. Així, cada dia fèiem un examen amb preguntes sobre la zona per on havíem passat, cultura general del Marroc, qüestions sobre motor... Nosaltres vam guanyar el premi a la formació per ser l’equip que va respondre millor aquests exàmens. Quin va ser el moment més dur de l’expedició? Recordem especialment una etapa en què, a la meitat del recorregut, ens va agafar una tempesta d’arena. Es va haver de parar l’etapa, ja que era la que requeria més habilitats d’orientació, no es veia res, els cotxes es quedaven clavats a l’arena... Va ser un dia dur, en què l’organització ens va anar agrupant, ens va col·locar en fila i ens va guiar fins a un campament. Només vèiem arena per tot arreu i les llums del cotxe del davant. Quin moment recordeu especialment? (Oriol) Em vaig quedar al·lucinat en veure l’Atles al mig del desert. Sabia que me la trobaria, però no m’ho esperava d’aquella manera. Era el dia que fèiem l’etapa de muntanya, vam fer una corba i, de cop, ens trobem amb una esplanada brutal i, com si fos un pòster gegant empegat al fons, tot l’horitzó, una muntanya altíssima, nevada de punta a punta. Era espectacular!

En una parada donant material solidari. Foto: AgraRacing.

(Jordi) A mi em va impressionar molt la gran duna. En acabar l’etapa d’aquell dia, tot i que estàvem molt cansats no podíem perdre l’oportunitat de pujar a la gran duna, vam estar una hora pujant-la, però quan vam estar d’alt, aquell moment no es paga amb diners. Tot el voltant era un gran desert d’arena. En el vessant solidari. Quin material vàreu portar? L’organització estableix portar com a mínim 30 quilos de material solidari. En el nostre cas, vam portar 90 quilos, que era tot el que ens cabia al cotxe. Principalment, portàvem material escolar i roba d’abrigar, a més de joguines, ulleres per veure de prop... Al llarg de l’UniRaid, l’organització tenia un parell de parades establertes, una en una escola i una altra en un poblat, la resta del material l’anàvem repartint en les parades que nosaltres decidíem fer al llarg del recorregut. L’acció solidària més important, la vam fer a l’escola, on es va crear una aula d’informàtica amb ordinadors vells que portaven alguns equips i vam plantar un oasi amb 150 palmeres. Un altre equip portuguès també va portar una bomba d’aigua i un català una petita placa solar perquè poguessin regar. Al llarg del recorregut, el més sorprenent és que paraves al mig del no res, baixaves un moment del cotxe per mirar el mapa i et sortien nens de tot arreu, alguns d’ells molt petits, de 6 anys! No ho enteníem! És una experiència per repetir? Només acabar vam dir: “Això ho hem de repetir!”. És una experiència espectacular per tots els vessants: marxes fora, fas amics, veus uns paisatges espectaculars i, a més, pots ajudar de forma solidària. L’experiència és formativa i molt enriquidora. Ara estem valorant participar en l’edició de l’any que ve. 31

I Cursa solidària Stargardt Go patrocinat per ROTECNA

Més de 150 empreses han col·laborat en la I Cursa Solidària Stargardt Go per visualitzar les malalties degeneratives de la retina.

Part dels corredors que conformen l'equip Stargardt Go a la Mitja Marató de Tàrrega (2017). Foto: Equip StargardtGo.

Agramunt acollirà el 17 de juny la I Cursa Solidària Stargadt Go amb l’objectiu de visualitzar la lluita contra les malalties degeneratives de la retina. La idea sorgeix del grup de runners que conformen l’equip del repte StargardtGo, sorgit fa dos anys a iniciativa de la pediatra agramuntina, Margaret Creus. “Ells, que són els que participen en les diferents curses del territori integrades dins de la Lliga de Ponent, són els que van voler que Agramunt també comptes amb una cursa dins d’aquest lliga i fer-la solidària en el marc del repte”, explica la Margaret. La cursa comptarà amb dues modalitats de 10 i 6 kilòmetres, i una caminada popular de 6 kilòmetres. Per una altra banda, la Margaret explica que també han treballat amb la voluntat que hi hagi un calaix per a persones amb discapacitat visual i ceguesa, a més d’un dorsal solidari per a aquelles persones que no puguin córrer i vulguin fer la seva aportació. En total, confien poder acollir uns 500 corredors. Una de les peculiaritats de la cursa serà l’entrega de premis, en la qual en lloc de trofeus es donaran unes làmines amb il·lustracions de llocs emblemàtics d’Agramunt fetes per la Serafina Balasch i el Roger Brils.

Cursa de referència per la baixa visió i ceguera La I Cursa Solidària Stargardt Go neix amb la voluntat d’esdevenir una cursa de referència en la lluita contra les malalties degeneratives de la retina i, per tant, constituir-se com una cita anual en el calendari de Ponent. Actualment, aquesta és, a més, l’única cursa que hi ha a l’estat espanyol dedicada a aquestes malalties. 32

150 empreses col·laboradores La iniciativa de fer una cursa integrada i puntuable a la Lliga Ponent requereix una inversió important. “Vam pressupostar la cursa en uns 8.000 euros, una xifra que necessitàvem cobrir amb aportacions. Precisament, aquesta era la nostra por, no aconseguir el finançament”, assegura la Margaret, que al final explica agraïda, que “més de 150 empreses han col·laborat en el projecte”, set de les quals com a patrocinadors de la cursa, assumint bona part de la despesa. A més de comptar amb el suport de l’Ajuntament d’Agramunt i la Diputació de Lleida.

Centre de Referència en Retinosis L’objectiu del repte, explica la Maragret, “no és obrir línies d’investigació, ja que els recursos necessaris són molts i no tenim aquesta capacitat recaptatòria, el que volem és crear un Centre de Referència en Retinosis que permeti tenir tots els pacients ben diagnosticats, identificats i registrats, i establir convenis i col·laboracions amb laboratoris d’altres països que sí que tenen línies d’investigació”. D’aquesta manera, apunta, el dia que apareguin noves teràpies per tractar els pacients, aquests ja estaran identificats i localitzats perquè es beneficiïn. “No pot ser que tinguem pacients que s’estiguin quedant cecs i no sàpiguen per què, ni que els seus fills podrien heretar-ho”, lamenta. El missatge que la Margaret vol traslladar en aquesta cursa, i que l’acompanya en aquesta lluita contra les malalties degeneratives de la retina és que: “La resignació no és una opció”. Alhora, agraeix a totes les persones que hi ha al seu voltant l’ajuda que li donen: “Compto amb un equip de gent que treballa molt. Això seria impossible fer-ho sola”.

Anna Pujadó Grau. Llevadora i consultora de lactància IBCLC.

Cal preparar els pits per la lactància?

Per preparar la lactància, el millor que pots fer és assistir a un grup de suport a la lactància, on hi trobaràs mares que t’explicaran les seves experiències.

"Cal preparar els pits per la lactància?". Aquesta és una de les preguntes més freqüents als cursos de preparació al naixement, i la resposta és: No! A les farmàcies i parafarmàcies podem trobar-hi cremes que suposadament “preparen” el mugró per la lactància, per donar-li més elasticitat, hidratació, per fer el “callo”, i que després no surtin clivelles ni dolor en alletar el nostre fill. També hi ha alguns professionals sanitaris que aconsellen fer exercicis amb el mugró com estirar-lo o donar-li voltes. La naturalesa va crear els pits de les dones amb l’únic propòsit que poguessin alletar les seves cries, per tant, amb tota seguretat no és necessari “preparar” el mugró o el pit per a la lactància, de cap manera, no hi ha crema al mercat que puguem posar-nos per prevenir les clivelles, ja que si surten, és perquè la posició no és correcta i el nadó no està ben enganxat al pit, i cal valorar tant la mare com el bebè per esbrinar on està el problema i solucionar-lo, ja que només així les clivelles es curaran. Durant l’embaràs, moltes mares noten que els seus pits creixen, que s’hi marquen clarament les venes, que l’arèola, que és el cercle que envolta el mugró, creix i es fa més fosc; així quan neixi el nadó que hi veu molt poc, els seus ulls seran capaços de distingir el mugró.

Sabíeu que la glàndula mamària fabrica calostre des de la setmana 16 d’embaràs?, i que algunes mares durant les últimes setmanes de gestació comencen a tacar els sostens de calostre? És normal, no cal fer res d’especial. Per preparar la lactància, el millor que pots fer és assistir a un grup de suport a la lactància, allà hi trobaràs mares i futures mares que t’explicaran les seves experiències i les dificultats que s’han trobat en el camí. També pots llegir algun llibre sobre el tema com Un regal per tota la vida del Carlos González o Som la llet de l’Alba Padró, ja que encara que el nadó està preparat per succionar i els pits de la mare per alletar, la lactància és un aprenentatge tant per la mare com per al nadó, i no sempre és “super” fàcil i fantàstic. Al final de l’embaràs, també pots contactar amb una assessora de lactància certificada IBCLC, d’aquesta manera si quan neix el teu fill/a teniu dificultats, podeu contactar-hi perquè us vingui a visitar al domicili i us ajudi amb informació actualitzada i certa sobre el maneig de la lactància. La llet materna és el millor regal que li pots fer al teu nadó, la llet humana és la llet perfecta i òptima per als humans, és or líquid. Ets un mamífer, estàs preparada, confia en tu!

Marta Eroles i Fiñana. Psicòloga, treballadora social i mestra.

El meu fill/a parla malament. Per què? Alguns infants presenten dificultats de parla i cometen errors que fan inintel·ligibles les seves frases o els ocasionen problemes de relació.

Les dificultats de parla en l'etapa infantil són motiu freqüent de consulta per part de famílies i mestres que detecten com alguns infants presenten signes de possibles alteracions en la pronuncia de determinats sons o bé en l'expressió oral en general. L'adquisició de la comunicació i del llenguatge en les nenes i els nens és progressiva; no és fins al voltant dels quatre anys que ja són capaços de parlar gairebé com un adult, utilitzant un vocabulari ric i variat, i pronunciant els diferents sons de la paraula amb correcció. No obstant, alguns infants presenten dificultats de parla i cometen errors que fan inintel·ligibles les seves frases o els ocasionen problemes de relació. Parlar i pronunciar correctament, no implica només aprendre paraules, es tracta d'un fet molt més complex que requereix la coordinació entre les àrees del cervell dedicades al llenguatge, els músculs i els òrgans de la boca i del sistema fonatori i la implicació, també, d'altres aspectes com ara una bona posició de la mandíbula i la manera de mastegar i empassar. En el marc de la I Jornada de Trastorns de la Comunicació i la Deglució celebrada a Barcelona el passat 21 d'abril, diversos professionals vam reunir-nos per posar sobre la taula la importància de la prevenció per fer front a possibles dificultats de parla, i establir protocols i eines per a famílies i escoles per tal d'oferir assessorament i intervenir en edats primerenques.

Com detectar dèficits de parla? A continuació es presenten algunes pistes per oferir orientacions a tenir en compte a l'hora de detectar dèficits de parla. En primer lloc, hem d'observar l'infant i valorar si té o no intenció comunicativa, és a dir, si fa peticions per demanar 36

alguna cosa, si mostra a l'altre objectes esperant la seva resposta... o bé si simplement pronuncia sense necessitats d'establir contacte social. En segon lloc, cal parar atenció a l'audició de l'infant, ja que potser no parla bé perquè no hi sent bé. El llenguatge oral s'aprèn i s'elabora per mitjà de l'escolta; si el canal auditiu falla, la probabilitat d'errors en la parla és elevada. És important saber si es gira quan se'l crida pel nom, si repeteix bé les paraules que se li diuen, si els seus errors són només en un so determinat... En tercer lloc, cal prestar atenció a l'alimentació del nen, ja que aquesta pot determinar la mobilitat i tonicitat del òrgans de la boca i de l'aparell fonatori, implicats en la parla. Així, serà crucial saber quin tipus d'aliments ingereix (líquids, tous, sòlids). Els infants que mengen aliments triturats o tous tenen més possibilitats de tenir un patró de deglució alterat, és a dir, els seus òrgans no estaran prou estimulats i la seva llengua pot trobar-se en una posició incorrecta, fet que afectarà a la parla i això ocasionarà dificultats de pronunciació. En canvi, acostumar el nen a ingerir aliments que precisen masticació faran que aquest compti amb una musculatura forta que ajudarà al desenvolupament de la parla. En quart lloc, les dificultats de parla també podrien venir per altres factors orgànics com ara una alineació incorrecta de les dents, una deformació del paladar (provocada o no per l'excés de xumet, o bé per xupar-se el polze quan ja hi ha dents). Valorant tots aquests aspectes, l'adult pot fer-se una idea de quin és el motiu que provoca la dificultat de parla i demanar ajuda a l'especialista.

TRIVIAL 1. A quin període correspon Azorín? A. Segle de les Llums. B. Generació del 27. C. Segle d’Or.

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

1 3

D. Generació del 98.

2. Quin és l’animal més gran del món?

C. La balena blanca. D. La balena blava.

3. En quina ciutat es troba el Museu nacional Centre d’Art Reina Sofia: A. Madrid.

4 3

6 8

5 6

7 7

5 7

8 1

A. El tauró blau. B. El tauró blanc.

5 6

B. París. C. Londres. D. Barcelona.

JEROGLÍFICS El mes de juny és el...

L'ENIGMA MATEMÀTIC Dóna’m una poma i en tindré el doble que tu. Això seria injust, és millor que tu me la donis a mi i així en tindrem els dos igual. Quantes pomes té cadascú?

Nom de noi -M'acaben de rentar.

MMMMMM 37

El Dien

C/ Estació, 28 - Vallfogona de Balaguer (Lleida) - 653 838 010

Caneló de cap i pota amb samfaina, gambes i tòfona

Ingredients: L'Enric davant El Dien. Foto: RotecnaPress.

Alta cuina i filosofia kilòmetre 0. Aquesta és l’aposta amb què, l’any 2006, va obrir el restaurant El Dien a Vallfogona de Balaguer. “Molts em deien que estava boig, obrir un local d’alta cuina a Lleida, una zona on, llavors, hi havia poca cultura gastronòmica”, explica L’Enric Millà, propietari i xef del restaurant. “Tot i això, amb els anys crec que la fusió entre la cuina d’avantguarda i els sabors tradicionals dels productes de proximitat ha encaixat bé entre els nostres clients”, afegeix. El restaurant El Dien es troba ubicat al centre de Vallfogona de Balaguer, en una antiga casa rural. En el seu interior, el restaurant compta amb dues zones ben diferenciades: una primera amb decoració rústica, amb taules i sofàs, on els clients poden esperar per entrar al menjador o relaxar-se un cop ja han gaudit del menjar, i una sala principal que compta amb capacitat per a 25 comensals. No obstant això, l’Enric ens comenta que per la filosofia de proximitat del restaurant, on “explico personalment als clients el concepte de cuina kilòmetre 0 i els informo de l’origen dels productes que degustaran, procuro no tenir totes les taules plenes”. És més, l’Enric ens explica que, quan els grups són superiors a 14 persones, tanca el restaurant per a ells, i en un servei amb diferents taules, atén a un màxim de 12 persones per garantir la proximitat amb el client i personalitzar cada un dels plats que surten de la cuina. D’acord amb la filosofia d’un restaurant kilòmetre 0, el 80% de la carta d’El Dien s’elabora amb productes de proximitat i el 95% dels vins són ecològics, naturals, biodinàmics o vinculats a projectes socials. 38

Cap, peus i ventre de porc ecològic · Pasta de fil·lo · Gambes de Tarragona · Tòfona Samfaina: ceba, carabassó, pebrot, albergínia i tomata ecològica

30 min*

*Si tenim la carn bullida.

GRAU DE DIFICULTAT:

Elaboració:

Primer, posarem a bullir durant unes dues hores i mitja la carn de porc. Per una altra banda, prepararem la samfaina de forma tradicional: tallarem les verdures a trossos i les farem al foc a mitja temperatura. Quan tinguem la carn bullida, la tallarem a trossos i l’afegirem a les verdures on, per últim, afegirem la tomata fregida ecològica. Per preparar els canelons, utilitzarem pasta de fil·lo i un motlle en forma de cilindre per donar-li la forma, i el tindrem al forn durant 10 minuts a 180 graus. Per servir el plat farcirem els canelons amb la carn de porc i la samfaina, marcarem unes gambes de Tarragona al foc i acabarem de decorar el plat amb carpaccio de tòfona.

Entre els plats que el xef d’El Dien ens destaca, es troba el cabrit de Tórrec amb trompetes de la mort, lagrimus d’avet i tòfona o la crema freda de pèsols i espàrrecs amb tàrtar de gamba de Tarragona. Podem trobar aquests plats en les diferents opcions de menú que ofereix el restaurant: un Menú Degustació, a un preu de 54 euros, un Menú Km0 Slow Food de 40 euros que varia cada setmana en funció dels aliments que li distribueixen els productors ecològics i, finalment, l’opció a la carta, amb un preu que oscil·la els 65 euros sense beguda. També té una àmplia oferta de menús per a grups i xecs regal.

Art Porcí La peculiaritat i vitalitat de les seves creacions ha cridat l’atenció de persones de tot el món, que segueixen la truja i les seves pintures a través de les xarxes socials.

Imatge de la truja Pigcasso. Font: @picassohoghero.

De trobar-se a les portes de la mort en un escorxador de Sud-àfrica quan tenia quatre mesos, a viure plàcidament en un refugi d’animals i crear obres d’art amb ressò a escala mundial. Aquesta, sorprenentment, és la història de Pigcasso, una truja de 200 quilos de pes rescatada el mes de maig del 2016 per l’activista, Joanne Lefson, fundadora del refugi Farm Sanctuary ubicat a Ciutat del Cap (Sud-àfrica). Batejada com la truja Pigcasso, en honor al pintor espanyol Pablo Picasso, s’ha convertit en el primer animal que té la seva pròpia galeria d’art on, el passat mes de gener, va inaugurar la seva primera exposició de quadres Oink!, la qual es preveu que després de la seva estada a Ciutat del Cap es desplaci a capitals europees com Londres, Berlín i Amsterdam. Des dels seus primers dies a la granja, la rescatadora de Pigcasso es va adonar de l’afinitat de la truja per la pintura, i va propiciar, premiant-la amb menjar, que aquesta pogués desenvolupar la

seva creativitat en un llenç en blanc, agafant els pinzells amb el morro i jugant amb els colors. L’animal realitza les seves creacions tant en l’interior del refugi com en espais exteriors. La peculiaritat i vitalitat de les seves creacions ha cridat l’atenció de persones de tot el món, que segueixen la truja i les seves pintures a través de les xarxes socials, on la propietària gestiona un compte d’Instagram amb fotografies i vídeos de l’animal i el seu art. Els quadres de Pigcasso es poden comprar per 1.000 euros cada un a la mateixa exposició o a través d’internet. Aquests diners es destinen a garantir el futur del refugi d’animals de la granja on viu. Cada Pigcasso original està signat directament amb el morro de la truja i es ven amb un certificat d’autenticitat. Per a aquells curiosos, es pot consultar la història de Pigcasso i el seu art, a través de la pàgina web www.pigcasso.org.

JEROGLÍFICS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

Sisè mes (sis, emes)

Solució: (7 i 5 pomes)

1-D, 2-D, 3-A.

Benet (Be net)

SUDOKU 5