Impuls Cal Mestres by Rotecna, s.a.

EDITORIAL,3

3r trimestre 2016

CAL ..., 3 QUI SOM?, 4 D'ON SOM?, 5 25è ANIVERSARI DE ROTECNA, 6

SECCIÓ D'INJECCIÓ ENTREVISTA A RAMON PETIT JORNADA DE PORTES OBERTES

MATERNITAT, 14

EL POSTPART

EMPRENEDORS, 16 SERGAL AGRAMUNTINS PEL MÓN, 20

ANNA VICENS, PARÍS

ENTITATS, 24

LA CORAL D'AVUI

LO BROC DEL SILLÓ, 28 L'ESPORT, 30

CLUB D'ATLETISME ESCATXICS

DIARI D'UN NÒMADA, 34

CIUTAT DEL CAP

ON MENJAR?, 36

PIZZERIA XUS

I... QUÈ MÉS?, 38 EL RACÓ DEL PORC, 40

Cal Mestres

Jaume Mestres fou una de les persones més rellevants de la nostra vila al segle XIX. Durant el seu mandat com alcalde, va ser l’encarregat que l’aigua corrent arribés a les cases d’Agramunt, a més, d’artífex de grans projectes arquitectònics i hidràulics. En Jaume Mestres vivia a Cal Mestres, una casa pairal ubicada al carrer Carabassa, construïda damunt de la muralla, on actualment viu la Montserrat Felip, amb qui ens reunim per conèixer més d’aquest renom, o com ella ens diu, “nom, ja que era el nom dels senyors de la casa”. Observant-la des de l’exterior, ja ens podem imaginar que es tracta d’una casa important on van viure personatges destacats: “Després que en Jaume Mestres morís, hi va viure en Mario Mestres, el seu fill, una persona rellevant d’Agramunt que era advocat i va ser jutge de pau”, ens explica la Montserrat, i continua: “En Mario es va casar amb una cosina de la meva àvia, i van tenir una filla”. L’any 1995, però, després de viure-hi durant molts anys i de no quedar cap descendent de la família Mestres, la Montserrat i el seu marit van adquirir la casa. Quasi intacta en el temps, Cal Mestres va resistir els bombardejos de la Guerra Civil. Tot i això, encara podem veure marques de metralla a la part superior de la seva façana, testimonis de l’atac que va patir l’antic edifici del sindicat, on actualment hi ha la farinera Roca. “Durant la Guerra Civil, la casa va ser expropiada per Estat Català i van viure dues germanes d’un militar republicà, ja que el Mario Mestres i la seva dona es van veure forçats a exiliar-se donat el seu estatus de terratinents”, explica la Montserrat i, apunta que va ser això el què va fer que la casa es mantingués intacta. Actualment, no queda cap descendent de la família Mestres, motiu pel qual el renom s’ha anat perdent a poc a poc. Tot i així, la Montserrat, descendent de Cal Metge Felip, destaca que la gent gran encara coneix la casa de Cal Mestres.

Aprofito aquestes línies per agraïr a tots els que vau fer possible que les celebracions del 25è aniversari de Rotecna fòssin tot un èxit. Va ser una gran satisfacció poder comptar amb la companyia de prop de 500 clients procedents de 60 països, amb els quals, el 18 de juny, vam gaudir d'una jornada plena d'activitats que va acabar amb un sopar de gala a la Seu Vella de Lleida i un espectacular castell de focs. De la mateixa manera, agraïr l'èxit de la jornada de portes obertes que vàrem organitzar l'11 de juny, en la qual van participar més d'un miler de persones, entre veïns d'Agramunt, treballadors i proveïdors. D'altra banda, vull comunicar una gran notícia per a Rotecna, i és que finalment hem incorporat a la companyia dos socis financers per desenvolupar el pla d'expansió al qual he fet referència en diverses ocasions. Els 25 anys de trajectòria de la firma i el fet de portar sis anys en constant creixement, ens ha portat a donar cabuda a l'accionariat de Rotecna als fons Talde i Oquendo per portar a terme un ambiciós pla de creixement amb el qual esperem duplicar les vendes de la companyia en un període de sis anys. Precisament, en els pròxims mesos tenim previst iniciar les obres de les noves instal·lacions de l'empresa que s'ubicaran en els terrenys adquirits, ara fa un any, al polígon industrial d'Agramunt. Unes noves infraestructures que generaran activitat econòmica al poble i crearan nous llocs de treball. Gener Romeu Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu Redacció i maquetació: Tamara Lombardo / Francisco García Publicitat: Tamara Lombardo Disseny, preimpressió i Producció: Montserrat Guerrero Col·laboradors: Anna Pujadó, Teresa Duran, Joan Pedrós.

Dipòsit legal L-213-99

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt Vista de la façana de Cal Mestres al carrer Carabassa. Foto: RotecnaPress.

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

Johan Paelinck

Johan Paelinck: "Treballar amb Rotecna és apostar per un valor segur i amb excel·lents garanties".

En Johan Paelinck en una visita a Rotecna. Foto: RotecnaPress.

Vinculat a Rotecna des del dia de la seva creació, en Johan Paelinck va començar a exportar ràpidament els nostres productes a països com França, Estats Units, Sud-àfrica i Japó, donant visibilitat a la nostra marca arreu del món. Després d’anys d’internacionalització i creixement continu, actualment en Johan, sempre atent a les necessitats i demandes dels ramaders, es dedica a la promoció i venda de tot el nostre equipament a Bèlgica i Holanda, països on els productes Rotecna gaudeixen d’una excel·lent acollida i reputació, a través de diversos canals de comunicació.

L’evolució de la tremuja holandesa “Quan vaig iniciar la meva relació comercial amb Rotecna, vaig començar comercialitzant la tremuja d’engreix, un producte que casualment té els seus orígens a Holanda”, explica en Johan. Donat que aquest producte, un tub de PVC manipulat, no era cap novetat pels ramaders holandesos, el seu èxit va ser més aviat escàs. No obstant això, en Johan no va deixar d’apostar per aquests equipaments, a la vegada que Rotecna continuava invertint en innovació. “Rotecna va marcar la diferència i va aportar un valor afegit en invertir en uns motlles propis d’injecció”, assegura. Després d’aquest pas encertat, la reputació dels productes Rotecna va anar a l’alça en aquests països on els mateixos ramaders han pogut constatar l’eficàcia i el bon funcionament dels equipaments Rotecna, i és que com assegura en Johan “ha estat el producte en si i els seus resultats en granja el què ha ajudat a forjar aquesta reputació”. 4

Distribuïdor de tot el catàleg Rotecna Actualment, en Johan s’encarrega de distribuir la totalitat dels productes Rotecna i, segons ens explica, “les reixetes i els sistemes de terres són els articles de més èxit a Bèlgica i Holanda”. En aquest sentit, en Johan comenta que els seus clients destaquen l’àmplia varietat d’aquesta família de productes, la més àmplia del mercat. Per totes aquestes raons, en Johan manté que “treballar amb Rotecna és apostar per un valor segur i amb excel·lents garanties”, i afegeix: “Saber que comptes amb un equipament innovador i de qualitat, i que darrere tens el suport d’una casa que respon, transmet una gran seguretat”.

Un més de casa Després de 25 anys de relació, en Johan afirma que “tot i no ser treballador de l'empresa, em sento com si pertanyés a aquesta gran família, ja que després de tant temps, el vincle que s’ha establert amb Rotecna va molt més enllà d’una simple relació comercial”. En definitiva, recordant els inicis de Rotecna i d’aquell tub de PVC, en Johan valora molt positivament la capacitat emprenedora de Rotecna, i manifesta que “han estat les seves idees tan ambicioses les que han permès que l’empresa arribi a ser el que és avui dia”. De cara al futur, amb total confiança en el creixement, la projecció i el llançament de noves línies de producte de la marca Rotecna, en Johan augura una relació comercial ben prometedora per ambdues parts.

Amsterdam, la Venècia del nord d'Europa Canals, arquitectura i tolerància, emblemes de la capital dels Països Baixos.

La cultura ciclista i els canals són trets distintius de la ciutat. Foto: F. García.

A la llera del riu Amstel s’hi troba Amsterdam, la capital dels Països Baixos, una ciutat que combina els seus extensos canals, amb l’arquitectura del segle XVI i XVII, i que ha donat vida a artistes com Rembrandt o Van Gogh. Amsterdam és una ciutat plena de petits i grans detalls que fan d’ella una urbs molt especial, plena d’històries i secrets. Fundada el segle XII, segons la llegenda, per dos pescadors de la província de Frisia que per casualitat van arribar a la llera del riu Amstel, la ciutat sempre se les ha enginyat per créixer contínuament. Quan el comerç amb les Índies va cèsar, els antics molls es van quedar sense ús i per aquesta raó van ser reconvertits en espais residencials. Més tard, al segle XVII, es va construir el centre històric de la ciutat que és un dels més grans i encantadors d’Europa.

Passejar pels canals De la mateixa forma que París no seria París sense la torre Eiffel, Amsterdam no seria Amsterdam sense els seus canals. El més destacable de la ciutat és el seu gran sistema fluvial, molt més gran que el de Venècia. La longitud total dels canals d’Amsterdam és de 75 km; a més, donen lloc a més de 1.000 ponts, i 2.500 cases flotants, on viuen centenars de famílies. Com a curiositat, les càmeres cuirassades del Banc Nacional d’Holanda es troben a la profunditat dels canals i, en cas d’alarma, una inundació acaba amb l’amenaça. L’anell dels tres canals més importants d’Amsterdam, denominat Grachtengordel, va ser dissenyat el segle XVII per suportar l’augment de la població de la ciutat. Els tres canals que el conformen són el Prinsengracht, el Keizersgratch i el Herengracht, i passejar amb barca per ells és una de les millors opcions per veure els monuments i les cases més espectaculars de la ciutat.

Les cases són estretes i altes, amb un estil molt definit Foto: F. García.

De forma paral·lela, la bicicleta és el mitjà de transport per excel· lència de la ciutat. Plogui, nevi o faci sol, els neerlandesos passegen pels carrils bicis connectats arreu del país, fent que el ciclisme sigui una forma de moure’s eficient, sana i ecològica.

Una ciutat plena de cultura Amsterdam és una ciutat intel·lectual, plena de museus de fama internacional: pels seus carrers podrem arribar fins al Rijkmuseum, el museu d’art modern Stedelijk Museum, la casa de Rembrant o el Museu de Van Gogh amb la col·lecció més gran de les pintures de l’artista, però si hi ha un que sigui autènticament commovedor, aquest és la casa d’Anna Frank. 70 anys després de la massacre, les parets de la casa, que van veure com la jove escrivia el seu diari, emanen encara la por que es va viure en el seu interior. Per una altra banda, si per una cosa són també coneguts els Països Baixos, són pels seus extensos camps de tulipes. Per veure’ls es pot visitar Keukenhof, un extens parc de més de 32 hectàrees situat a 30 km de la capital. Aquest espai, conegut com el jardí d’Europa, és un dels llocs més bells del país.

Símbol de tolerància i llibertat La revolució sexual va arribar molt aviat a Amsterdam i a finals dels anys 60 molts dels tabús sexuals de l’època van desaparèixer. El Barri Vermell (Rosse buurt, en neerlandès) fou testimoni d’aquest alliberament. El barri déu el seu nom a les llums que il·luminen els locals on s’exhibeixen les prostitutes en uns aparadors, ja que als Països Baixos la prostitució està completament legalitzada en zones designades per a ella. A més, en aquesta zona de la ciutat s’hi poden trobar els coffe shops on es poden comprar petites quantitats de cànnabis, legal en aquest país. 5

Secció d'Injecció Torn de dia

FITXA TÈCNICA:

Les màquines d'injecció, amb la tecnologia més puntera, permeten a Rotecna fabricar a la planta d'Agramunt tota la seva gamma de productes. Tots els treballadors dels torns de la secció d'injecció Foto: RotecnaPress.

• Any creació: 1994 • Maquinària: 15 màquines d'injecció i 3 centres de soldadura. • Treballadors: 45

Poc després de la creació de Rotecna, l'empresa adquiria la seva maquinària d'injecció i creava els seus propis motllos per poder injectar in situ els seus productes. Aquest pas suposava l'inici de la secció d'injecció, una de les que més ha evolucionat durant aquests anys, i que té més projecció de futur.

cació de peces de grans dimensions com per exemple, les tremuges més grans. Aquesta inversió també ha suposat la posada en marxa d'una nova línia de productes, els panells Rotecna per a corrals.

En els seus inicis la secció comptava únicament amb tres treballadors per torn, els quals se les havien de manegar per poder realitzar totes les tasques: canvi de motllos, reparacions, preparar les màquines, etc. A més, anys enrere tota la feina es feia manualment: les màquines d'injecció no tenien un sistema d'alimentació automàtic, els motllos dels productes, els quals eren molt pesants, es canviaven amb l’ajuda d’un toro, ja que no hi havia el pont grua, etc.

El funcionament de les màquines d'injecció, les quals treballen amb tecnologia hidràulica, és com el d’una xeringa en la qual es carrega una dosi de plàstic que s'escalfa a uns 220 ºC. Aquest material és empès, a través d'un forat molt petit, a l'interior d'uns motllos refrigerats amb circuits d'aigua. Una vegada la peça està freda, els expulsors integrats en el motllo l’expulsen a una temperatura de 70 ºC. Seguidament es col·loca la peça en uns conformadors que fan que aquesta no es deformi, ja que ha de mantenir unes mesures específiques perquè pugui encaixar bé amb altres components.

Així, amb el transcurs dels anys i aprofitant els períodes en què la producció ha estat més elevada, Rotecna ha anat adquirint màquines d'injecció més automatitzades que han contribuït a la creació de nous productes i, per tant, més motllos. 25 anys després de la creació del primer motllo, el de la tremuja de deslletament, el qual ha estat dels més injectats, Rotecna ha passat a tenir més de 300 motllos amb els quals actualment injecta tota la seva àmplia gamma de productes per a instal·lacions porcines. Recentment, donades les exigències de creixement de l'empresa, s’ha renovat part de la maquinària d'injecció. Les noves màquines, que disposen de la tecnologia més puntera, han permès a Rotecna injectar molts més productes a fàbrica, i assumir la fabri6

Com funcionen les màquines d'injecció?

Aquestes màquines s'alimenten de polipropilè, un material dúctil que per les seves propietats resulta idoni per a la fabricació dels productes Rotecna. Aquesta matèria primera arriba a fàbrica en unes petites boles de plàstic amb un color neutre que una vegada injectat fa que la peça surti d'un color blanc translúcid. Per aconseguir que les peces adquireixin un determinat color, s'afegeix al polipropilè uns colorants fets a base de gransa i amb un nucli de polipropilè. Això permet que Rotecna fabriqui els mateixos productes en diferents colors per tal que altres firmes els puguin distribuir. Amb la fabricació de tots els seus productes, Rotecna injecta un total de 5.000 tones de polipropilè a l'any.

Secció d'Injecció Torn de tarda

Torn de nit

Com és el treball a la secció?

En continu creixement

Per organitzar el flux de treball, el cap de la secció es reuneix cada setmana amb planificació, que determina quina quantitat de cada producte s’ha de fabricar. Posteriorment, s'ubiquen els operaris de cada torn en les diferents màquines, tot i que alguns, com l'encarregat de la soldadora, conserven sempre la mateixa posició. Quan el producte ja està injectat, el comodí s'encarrega de protegir el producte amb un film, posar-li l’etiqueta amb totes les especificacions tècniques de fabricació i enviar-lo a logística, on és enviat al lloc on pertoqui.

Després de superar la crisi econòmica, des de 2010, Rotecna no ha deixat de créixer i la secció d'injecció ha jugat un paper molt important en aquesta etapa. Actualment la secció compta amb 15 injectores, dues d'elles de gran tonatge (2000 Tn) per tal que qualsevol producte pugui injectar-se a les instal·lacions d'Agramunt, i tota la producció es realitzi in situ. Per aquesta raó, ha estat imprescindible la millora continua i l'eficiència dels operaris. No deixem de crèixer si podem comptar amb un equip humà cada cop més tècnic i professional.

Ramon Petit. Cap de la secció d'Injecció “Existeixen poques empreses que treballin tant en innovació i hi destinin tants recursos com fa Rotecna”. complicat a l’empresa. Malgrat tot, amb l’esforç i la dedicació de tots els treballadors, vam tirar la feina endavant. D’altra banda, Rotecna va travessar uns moments complicats entre l’any 2006 i 2007, quan va baixar la feina, i això va comportar una dràstica reducció de la plantilla d’operaris. Aquells van ser uns moments que vam viure amb molt neguit, tant en l’àmbit personal com professional, ja que no es veia cap perspectiva i moltes de les màquines d’injecció estaven aturades. Per sort, ho vam superar, i des d’aleshores no hem deixat de créixer.

El Ramon Petit en una de les màquines d'injecció. Foto: RotecnaPress.

Amb una àmplia formació en l’àmbit electrònic, especialitzat en el sector agrotecnològic, i encisat pel món de la injecció, el Ramon Petit entrava a formar part de l’equip humà de Rotecna l’any 1996. Ho feia, concretament, a la secció d’injecció. Com recordes els inicis a l’empresa? Vaig entrar a treballar a Rotecna com a operari de la secció d’injecció, i recordo que tenia moltes ganes d’aprendre sobre aquest món. Durant el primer mes vaig estar atent a conèixer els productes i veure com treballaven les màquines. Poc després, vaig passar a encarregar-me del manteniment elèctric i mecànic de la maquinària, feia de canviador de motllos, de comodí... En aquells temps érem pocs a la secció i tots fèiem de tot. Què és el que més t’agrada de treballar a Rotecna? La capacitat de lideratge de l’empresa i la confiança que em dóna el seu president. Una empresa com Rotenca que està en constant creixement és important que tingui unes jerarquies ben establertes i que les ordres siguin unidireccionals. En el nostre cas, tenim la sort que l’empresa té una jerarquia molt clara i això facilita la presa de decisions. Sí que és veritat que tenim diferents càrrecs directius que també ordenen, però al cap i a la fi totes les ordres arriben de la forma més adequada. Quins han estat els moments més destacats que has viscut? Fa 12 anys se’m va donar l’oportunitat de passar al capdavant de la secció d’injecció, la qual cosa va suposar adquirir noves responsabilitats, ja que va coincidir amb un moment força 8

En aquests anys, tindràs alguna anècdota viscuda... Durant els últims anys hem tingut molts canvis, i tot això genera moltes anècdotes. Nous companys, nous productes, nous motllos, etc. El dia a dia de la secció és la millor anècdota. Com definiries l’ambient entre els companys de feina? El meu lloc de treball és complicat perquè estic a càrrec de moltes persones, a més estem en una secció complicada on es treballa les 24 hores del dia, sense parar, i hem d’estar al cas per tal que el producte surti a temps, que els motllos funcionin correctament, etc. Des de fa 6 anys l’empresa creix contínuament i això suposa l’entrada de noves persones a la secció, i això dificulta poder conèixer més a les persones. Abans tot era molt més familiar, tots ens coneixíem i hi havia un nucli més unit. Com a treballador de l’empresa, com valores la capacitat d’innovació de Rotecna? Actualment existeixen poques empreses que treballin tant en innovació i hi destinin tants recursos com fa Rotecna. Això, en part, és gràcies a les idees del nostre departament de R+D+i, que no deixa de treballar i desenvolupar nous productes, que posteriorment són injectats a la nostra secció. Realment és extraordinari tot el treball que es fa per continuar innovant i poder destacar per sobre de la competència. Davant de les expectatives de futur, quina creus que pot ser la teva aportació? Aposto per millorar l’eficiència del funcionament de la secció. Per poder-ho fer és essencial formar al nou personal i tenir un bon equip humà. Tenim les màquines d’injecció amb la tecnologia més moderna que ens ajuden a fer la feina més fàcil, però cal destinar tots els recursos que tinguem per ser més eficients a l’hora de treballar en l’evolució de nous productes.

Jornada de portes obertes

Més de 1.000 persones van participar en la jornada de portes obertes de Rotecna. Rotecna va celebrar durant el mes de juny el seu 25è aniversari amb diferents esdeveniments on van participar treballadors, proveïdors i clients.

Més d'un miler de persones van participar en la primera jornada de portes obertes.

La festa de l’11 de juny acollia a treballadors i proveïdors, a més Rotecna va obrir al públic les portes de les seves instal·lacions per mostrar als veïns per primera vegada, la feina que es fa. La jornada, durant la qual es van organitzar diverses activitats lúdiques per a totes les edats, va comptar amb un miler de visitants i va concloure amb un dinar i entrega de premis entre els treballadors i proveïdors.

Premis a treballadors: • 1r Premi al més veterà: Amadeu Vidal. • 2n Premi al més veterà: Mohamed Barkane. • Premi al treballador súper popular: Hamidou Ndiaye. • Premi al tècnic “més especial”: Ramon Penella. • Premi especial al fidel “defensor”: Antonio Clos.

Premis a proveïdors: • 1r Premi al proveïdor més antic: Agro Orga. • 2n Premi al proveïdor més antic: Tallers Jofra. • Premi Especial al Proveïdor: Tecnipul. • Premi Especial al Proveïdor: Insda. 10

Van gaudir d’un vermut amb música en directe.

Jornada de portes obertes

Durant el matí es van realitzar visites guiades per les instal·lacions de Rotecna.

Durant el dinar es va fer entrega de premis a treballadors i proveïdors.

Es van habilitar diferents espais lúdics amb inflables i un espai de pintacares per als més petits

Fi de festa amb un dinar amb més de 450 convidats i ball de tarda.

Anna Pujadó Grau. Llevadora i assessora de lactància.

El què ningú explica del postpart

És comú que la mare experimenti sentiments de tristesa, ganes de plorar...

Quan hi ha dificultats en la criança o amb la lactància cal consultar els professionals.

Foto: mamasutra.com

Arribes a casa després de parir, amb una criatura en braços que necessita el 100% dels seus pares, uns quants rams de flors, el teu fill plora, tens dubtes i no hi ha botó vermell, però sí un munt d’“opinòlegs” disposats a donar-te un munt de consells gratuïts i no demanats sobre què has i què no has de fer amb el teu fill, una situació que moltes vegades no respon a les expectatives que teníem abans de parir. La sensació que acostumen a descriure la majoria de mares és de com quan arribes d’un dia molt dur després d’una llarga jornada de treball, estàs cansat, has menjat poc, estàs atabalat i desbordat, de no gaire bon humor i en el postpart hi hauríem d’afegir que no dorms tot el que voldries. T’inunden un munt de preguntes i dubtes sobre el teu petit. Físicament, tenint en compte que acabes de parir, no et trobes el 100%, tens dolors, et canses ràpidament per la pèrdua de sang durant el part, arribes a casa i comences amb la pujada de llet, potser el nadó té dificultats per agafar-se al pit.... a més el telèfon no para de sonar amb missatges i trucades de persones que volen venir-te a veure, llavors és quan et mires al mirall i veus una dona amb cara visiblement de cansada, amb ulleres, possiblement una mica despentinada, amb la panxeta postpart (que cap famosa

té), i que li costa trobar 5 minuts per dutxar-se. Penses que la teva vida ha fet un gir de 360º i la teva veu interior et diu: “On m’he posat?!!!”.... D’altra banda, és comú que la mare experimenti sentiments de tristesa, ganes de plorar.... Tot aquest cúmul d’emocions i sentiments són NORMALS en la majoria de dones. Per resoldre aquesta situació d’estrès fisiològic, és de vital importància per la mare i el nadó sentir que tenen el suport adequat. Les visites que s’agraeixen són aquelles que t’ajuden amb les feines de casa i et porten menjar fet. Quan hi ha dificultats en la criança o amb la lactància del nadó cal consultar els professionals especialistes i actualitzats com la llevadora, per tal que ens puguin ajudar en allò què necessitem. Una mare, un pare i un nadó tranquils es traduiran en un postpart més tranquil i amb una lactància materna i criança satisfactòria. Amb el pas dels dies cada membre de la família anirà trobant el seu lloc, i els pares cada dia coneixeran millor el seu fill i entendran amb més rapidesa el què necessita en cada moment.

Sergal, Sergi Armengol La qualitat i els exemplars de les millors races porcines han posicionat a Sergal com una de les empreses de referència en l’àmbit de la genètica.

tats esperats. Dins dels riscos del mateix negoci, el més costós ha estat obrir quota de mercat dins del món de la genètica porcina.

Després de 27 anys en el sector porcí, el Sergi crea Sergal. Foto: Sergal.

Amb l’objectiu d’aportar genètica porcina d’alta qualitat, el Sergi Armengol crea, l’any 2011, juntament amb l’Albert Noguera, Sergal, una empresa dedicada a la selecció i comercialització de mascles reproductors amb uns estàndards de qualitat superiors. Per conèixer el seu funcionament i el treball que realitza, parlem amb el Sergi, soci fundador i adjunt a la gerència de la companyia. Com sorgeix la idea de crear Sergal? La genètica sempre m’havia agradat molt, i juntament amb l’Albert, que també venia d’aquest món, vàrem creure que hi havia unes necessitats en aquest mercat i que podíem aportar un producte i un servei diferenciat per al nostre client. Va ser a partir d’aquí que vam anar madurant la idea i vàrem crear Sergal. Tenies experiència en el sector porcí? Sí, el meu pare ha estat sempre en aquest món i jo fa 27 anys que hi treballo. Tenim granges de truges, engreixem tota la producció i la comercialitzem. Al llarg de tots aquests anys he vist com ha evolucionat el sector i també com t’adaptes i lluites contra les diferents fluctuacions de mercat. Què ha estat el més difícil de començar un negoci des de zero? Com en tots els negocis, els inicis són difícils perquè has de fer una inversió important sense saber si al final obtindràs els resul16

Quins serveis ofereix Sergal? La nostra finalitat és aportar un valor afegit de qualitat, que aporti beneficis als nostres clients. Per això tenim dues línies de mercat, la selecció i distribució de mascles reproductors, i la distribució de femelles del grup DanAvl, importades des de Dinamarca. A la línia paterna fem una selecció exhaustiva a Alemanya, on viatgem cada mes, i importem els millors exemplars Pietrain a les nostres granges de quarantena. Els nostres clients visiten aquestes explotacions per seleccionar els exemplars que millor s’adapten a les seves necessitats, i es fa un seguiment detallat sobre els centres d’inseminació o les granges de destí d’aquests animals. A la vegada, es realitza un control de qualitat per part del nostre equip tècnic veterinari. D’altra banda, a la línia materna se segueix el mateix procés, amb la diferència que les femelles van directament al client final, sense passar per quarantena. Amb quines instal·lacions compteu? Tenim tres granges de quarantena, una a Pinós, una altra a Clariana de Cardener, i una última a Bassella. Les tres compten amb unes instal·lacions molt innovadores i professionals, amb extremes mesures de bioseguretat i plenes garanties sanitàries. En aquestes explotacions realitzem els controls de qualitat seminal dels animals quan arriben d’Alemanya. Aquestes granges, estil Show Room, permeten al client veure i seleccionar, un per un, els millors exemplars per a la seva explotació, segons les seves necessitats i comptant amb el nostre assessorament tècnic i comercial. De quin personal disposeu? Tenim un equip professional format per tècnics veterinaris, orientats al servei al client i al control de les nostres explotacions; personal de maneig a les quarantenes, que duen a terme el manteniment, cuiden dels animals i realitzen les extraccions; un equip administratiu responsable de la gestió de la base de dades dels clients, d’elaborar informes i realitzar la comptabilitat de l’empresa, i l’equip comercial.

Sergal, Sergi Armengol

Imatge d’una de les quarantenes de Sergal. Foto: Sergal.

Quins són els vostres clients principals? Principalment, treballem amb centres d’inseminació, que és on van la majoria dels nostres exemplars. Però, treballem també amb ramaders, integradores, fàbriques de pinso i cooperatives. El 95% del nostre mercat és estatal i el 5% restant el comercialitzem a escala internacional. Esteu presents en diversos seminaris i jornades formatives. Realitzeu altres activitats de formació? Apliquem tot el que sigui formació tècnica per al client, però no sols externament, sinó que també ho fem en les seves instal· lacions. Els proporcionem contínuament informació tècnica per suplir totes les seves necessitats. A més, estem presents en les principals fires ramaderes, com EuroTier, a Hannover (Alemanya), o FIGAN, a Saragossa. També col·laborem amb diversos esdeveniments del sector, conferències, jornades tècniques, etc.

ficant, i és que Sergal, en cinc anys, s’ha posicionat i consolidat en el mercat i actualment continua creixent dia a dia. Quins són els vostres reptes de futur? Al llarg d’aquests anys hem assolit molts dels nostres objectius, que ara mateix ens permeten afrontar nous reptes amb garanties i entusiasme, sent una empresa de referència en el sector. Tenim diversos projectes de R+D actius per continuar investigant en l’àmbit de la genòmica i donar solucions a les problemàtiques existents en el sector i oferir nous beneficis al client i millorar el nostre servei dia a dia. Volem explotar al màxim tot el que ens pot aportar la genòmica i, si ara tenim uns índexs de fiabilitat del 60%, volem arribar a un 80% per tal que el client final obtingui tot el potencial que pot oferir aquest producte.

Consideres la selecció genètica el pilar de la producció porcina? És un d’ells. Existeixen diversos pilars en la producció porcina, entre els quals destacarien la sanitat, el maneig, l’alimentació i les instal·lacions. El que sí que tenim clar és que el futur de la producció porcina exigeix apostar per un valor afegit, que Sergal pot oferir gràcies a la nostra experiència en la selecció genòmica dins de les línies que treballem. Aquest any Sergal celebra el seu cinquè aniversari. Quina valoració fas de tot aquest temps? Realment, la valoració que fem és molt positiva perquè no és gens fàcil engegar un projecte, i molt menys consolidar-lo. Veure que tot l’esforç i la il·lusió va donant els seus fruits, és molt grati-

L’Albert i el Sergi a les oficines de Sergal. Foto: Sergal. 17

Anna Vicens – PARÍS París, la ciutat que no descansa

“Després dels atacs terroristes, els amics em preguntaven perquè seguia vivint a París. He après que la vida és un somni i no podem permetre que ningú ens desperti”. L'Anna a la 68a edició del Festival de Cannes. Foto: Anna Vicens.

“Un matí d’hivern em vaig llevar i directa vaig encendre l’ordinador. Decidida, però amb nervis a l’estómac, vaig buscar un vol d’anada a París”. Així recorda l’Anna Vicens, com va decidir emprendre l’aventura de traslladar-se a la capital francesa. Tot i que assegura que sempre havia tingut la il·lusió de viure en un país estranger, aprendre un nou idioma i conèixer nous destins, reconeix que fer el pas no és fàcil: “Sovint sortir de la nostra zona de confort ens fa respecte i més després d’onze anys vivint a Barcelona, amb una certa estabilitat laboral i econòmica”. Així, l’11 de febrer de 2015 l’Anna aterrava a París, on durant les primeres setmanes va compartir pis amb les seves cosines que en aquell moment residien a la ciutat per estudis. “A vegades penso que no vaig ser jo qui va triar París, sinó que París em va escollir a mi. El primer dia que vaig posar un peu pels carrers de París, vaig sentir que aquell era el meu moment, l’oportunitat m’estava esperant davant dels meus ulls i només calia aferrar-m’hi amb força i coratge. Vaig deixar anar un sospir i somrient vaig dir-me: Endavant Anna!”, recorda. El seu caràcter decidit va ser un avantatge a l’hora d’adaptar-se a un país i a una ciutat amb costums i tradicions diferents de les nostres. Pel que fa al handicap de la llengua, un dels objectius que l’Anna es va marcar va ser aprendre bé el francès, així que “durant els primers mesos vaig preferir fer immersió total al país i, per tant, no tenir cap contacte amb catalans o espanyols”, explica. Respecte als horaris, recorda especialment una anècdota viscuda quan feia pocs dies que havia arribat a París i va decidir sortir a sopar: “Tot i que coneixia els horaris francesos, pensava que si anava per una zona cèntrica, no tindria problema. El resul20

tat, però, va ser que em vaig trobar sopant sola al restaurant, mentre els cambrers recollien les taules i escombraven i, els cuiners, asseguts a la barra, m’esperaven per tancar!”. Al cap d’un mes d’estar a París, la recerca de feina donava els seus fruits i l’Anna començava a treballar al departament de comunicació del Grup Inditex, on gestiona les marques de moda presents a França. “París és una ciutat que t’ofereix una gran varietat d’opcions de treball en diferents sectors i, on tenir una bona preparació és important”, explica l’Anna, que afegeix: “En el meu cas considero que va ser un procés bastant ràpid. El fet de treballar per a una empresa espanyola, parlar quatre idiomes i l’experiència a Barcelona, van ser punts claus durant la meva entrevista de feina”. Respecte a les condicions laborals, l’Anna explica que el mercat francès no és tan desigual com l’espanyol. En aquest sentit, apunta que “els salaris són més equitatius al nivell de vida i les jornades de treball segueixen el model europeu de 35 hores setmanals”. Destaca del sistema francès, els drets i la protecció del treballador dins de l’empresa. A més, amb tot el seu llegat, França deixa latent el seu esperit reivindicador. Més enllà de la feina, l’Anna dedica el seu temps lliure a gaudir de la ciutat: “M’agrada descobrir racons, passejar, observar, anar a l’última exposició d’art, trobar la inspiració en botigues increïbles, tenir converses interessants al costat del canal SaintMartin... París no té fi!”, assegura. Tot i això, la vida i l’oci són cars, i destaca, especialment, els “preus desorbitats dels habitatges”. En aquest sentit, explica que viu al districte VIII, a la riba dreta del Sena, un barri considerat dels més emblemàtics de la ciutat, on es troba l’Arc de Triomf, els Camps Elisis i la plaça de

Anna Vicens – PARÍS la Concòrdia. “Jo comparteixo una renovada chambre de bonne de 37 m2 amb una noia de Galícia. Vivim en un sisè pis, sota la teulada, sense ascensor, però amb unes vistes immillorables de la Torre Eiffel”, destaca. “Les chambres de bonnes són típiques dels edificis Haussmanians del segle XIX i eren les habitacions que pertanyien al servei que treballava per a les famílies més benestants”, explica. Enamorada de París, durant aquest any i mig l’Anna també ha viscut, malauradament, la part més dura dels atemptats terroristes de Daesh. “Quan vaig arribar a principis del 2015, ja vaig viure el dol dels atemptats del 7 de gener al setmanari satíric Charlie Hebdo. Un mes i mig després, a París encara es respirava la tristesa, la indignació i la prudència generada. A poc a poc, la ciutat s’anava refent, però poc ens haguérem imaginat que 10 mesos després arribaria una barbàrie com els atacs terroristes del 13 de novembre”, explica l’Anna, que els va viure molt de prop. “Aquella mateixa nit sopava amb una amiga en una terrassa uns carrers més amunt de la sala de festes Bataclan. Afortunadament, vam tenir temps d’arribar a casa sanes i salves. Recordo quedar-nos perplexes, mudes, davant del televisor tota la nit, sense donar crèdit a què estava passant. És difícil expressar el sentiment, fins aleshores desconegut, que vaig sentir aquella nit i els mesos que han seguit, on ens hem acostumat a viure en total prevenció i alerta”. Després dels atacs, l’Anna explica que “els amics em preguntaven perquè seguia vivint a París. He après que la vida és un somni. Estem vivint l’oportunitat d’un somni meravellós; un somni consistent i tangible anomenat vida i que, per tant, hem d’aprofitar al màxim fent allò que ens fa feliços i no podem permetre que ningú ens desperti”, afirma. Amb tot, París s’ha convertit en la seva nova casa, però l’Anna no oblida Agramunt: “El que més trobo a faltar és la família i els amics. Viure a l’estranger és una experiència personal, cultural i vital molt enriquidora, però alhora hi ha moments en els quals estar lluny dels teus es fa costa amunt”, assegura. D’altra banda, afegeix: “Si vius a París, també enyores el sol, el blau del cel i el clima mediterrani”. Finalment, si en un futur tenim previst fer una escapada a París, l’Anna ens recomana la primavera com la millor època de l’any per visitar la ciutat, ja que és quan les temperatures són més agradables. “París té uns indrets essencials que no es poden deixar perdre com l’Arc de Triomf, els Camps Elisis, la Torre Eiffel, la catedral de Notre-Dame... però si es disposa de més dies, recomana visitar el barri de Sant-Germain-des-Près, “un dels principals centres intel·lectuals de França durant el segle XVII, amb una atmosfera parisenca, intel·lectual, elegant i relaxada".

Amb el seu germà davant de la Torre Eiffel. Foto: Anna Vicens.

MÉS PERSONAL Què és el que més t’agrada de París? L'encant, la personalitat, els racons pintorescs, els carrers estrets i la història del barri de Le Marais. Com definiries els francesos? Rondinaires i molt organitzats. El teu menjar francès preferit: Una taula de formatges regionals acompanyats d'una copa de vi. Alguna expressió o paraula típica del país: Mon petit doigt m'a dit traducció literal “M'ho va dir el meu dit petit”. S'utilitza per dir “el meu instint em va dir” o més col·loquial, “M'ho va dir un ocellet”. Un indret de París que et recordi a Agramunt: Algun dels carrers empedrats de Saint-Germain-desPrés em recorda al carrer Sió. Què és el que més trobes a faltar del poble? Poder arribar caminant a tot arreu. Què t’emportes a la motxilla després d’uns dies a casa? Productes d'higiene personal, ja que són caríssims. Penses tornar a Agramunt en un futur? Senzillament visc el present. Com deia Miquel Martí i Pol: “No t'assenyalis fites: fes camí”. 21

La Coral d'Avui, 50 anys cantant

La Coral estrena un nou curs carregat d’activitats amb motiu del 50è aniversari.

D'esquerra a dreta: Paquita Escolà, Joana Tolmos, Domènec Llop, Joan Pijuan i Anna Baltral. Foto: RotecnaPress.

Més d'un miler de persones han passat durant els darrers 50 anys per una de les entitats més veteranes d'Agramunt, la Coral d'Avui. La formació es va crear l'any 1966 quan, a proposta de l'Antoni Canosa, el primer director de la Coral, i a promoció de la parròquia, un bon nombre de persones entusiastes per la música van unir-se per formar una agrupació coral amb la finalitat de participar en les funcions litúrgiques més importants. Un any després, per Pasqua, es va presentar amb el nom de la Coral d'Avui. Poc després, l'any 1971, es formava la Coral infantil Bon Cant, amb l’objectiu d’introduir els infants en aquest món i garantir la continuïtat de l'entitat.

López, l'Ester Cabós i l'Anna Baltral són les encarregades per grups d'edat. Aquests grups compten també amb l’ajuda de la Joana Tolmos, que ha estat durant molts anys al capdavant dels infants, i de la Dolors Ricart, exdirectora de la Coral d'Avui. D'altra banda, el Bernat Giribet és qui actualment porta la batuta de la Coral d’Avui, que abans ha comptat amb la direcció d'altres persones, sent el Ramon Casals el director més longeu, al capdavant de la Coral durant 30 anys. "La Coral és el que és gràcies a ell; va ser qui va impulsar la creació de les corals infantils a Agramunt i una de les persones que ha deixat més empremta", assegura la Joana.

Amb el transcurs dels anys, la Coral s’ha anat formalitzant, sobretot durant la dècada dels 70 quan l'agrupació va entrar en la dinàmica del món coral. Com explica el Domènec Llop, un dels cantaires més veterans: "Amb l'arribada de la democràcia i la reinstauració de la Generalitat es van anar normalitzant els estatuts de les entitats, de tal manera que la Coral va redactar els seus i es va donar d’alta al registre”. Des d’aleshores, la Coral ha treballat sempre amb la projecció de continuar endavant i ha ampliat les seves activitats i repertori. “Tot i que la Coral s’ha obert a diferents tipus de música, l'essència del cant coral i l'educació musical han estat sempre el fil conductor”, manifesta la Joana Tolmos, exdirectora dels grups infantils.

D'altra banda, la Coral compta també amb el Xavier Cots com a president, el Joan Pijuan com a secretari i el Domènec Llop com a tresorer.

Com funciona? La Coral compta amb un equip de directores, les quals tenen formació reglada i es dediquen a l'ensenyament. Cal destacar que tot el treball que es realitza és voluntari, sense cap retribució. Així, pel que fa a la Coral Bon Cant, el grup infantil, la Laura 24

Pel que fa al finançament, la Coral és una entitat que s'autofinança, i com apunten els seus membres, amb una economia molt austera. "Això és sostenible perquè no tenim despeses en personal, i aquestes es redueixen a la compra del material que podem necessitar per a les activitats, com ara les partitures, o a la quota de soci de la Federació Catalana d'Entitats Corals", explica el Domènec. Uns costos que queden coberts amb els ingressos que provenen de les aportacions dels concerts de Pasqua i de Nadal, i de les donacions dels membres de l’entitat i dels pares dels petits.

La casa de la Coral Cal destacar també que tot i que la Coral va començar assajant al Foment Parroquial, des de l’any 1980 disposa d’un local que

La Coral d'Avui, 50 anys cantant va adquirir i adequar gràcies a l'ajuda de molts professionals d'Agramunt, que van realitzar els treballs de reparació de franc, havent de pagar només el cost dels materials. Aquest espai, que antigament era un graner, s'ha convertit en tot un museu del seu patrimoni, i és que en el seu interior hi podem trobar molts records de l'entitat com partitures, circulars o butlletins que ens expliquen la seva història. No menys important és la compra del primer piano l'any 1982, gràcies a un projecte que va impulsar la Generalitat per dotar de pianos a les entitats corals. Uns anys més tard, es va adquirir un segon piano comprat per crowdfunding: es van posar a la venda totes les tecles del piano, i qui volia podia comprar-ne alguna.

Què ha fet la Coral? Alguna de les activitats més destacades que va realitzar la Coral d’Avui en els seus inicis va ser l’any 1972, quan va organitzar el VIIè Aplec Coral de les Terres de Lleida a Agramunt, un dels esdeveniments més destacats que es realitzaven al món coral, i que, per primera vegada, es va celebrar a l’aire lliure amb la participació de més de 1.000 cantaires. D'altra banda, també es va col· laborar durant sis anys amb el Festival Catalunya Centre que organitzava la Polifònica de Porreig, i cada any es gestionava la visita d’algun grup coral a Agramunt per realitzar un concert conjunt. L’any 1990 la Coral d’Avui va acceptar el repte més gran fins al moment: la preparació d'un concert a la desapareguda República Txecoslovaca. "Mai havíem fet una cosa tan complexa com era organitzar l’estada d’una setmana a l’estranger, i preparar un concert que interpretàvem sencer nosaltres, de manera que havíem de portar força repertori per cobrir més d'una hora d'actuació", recorda el Domènec. Des d’aleshores, la Coral d'Avui ha viatjat contínuament i ha rebut cantaires d'arreu del món. Per Agramunt ha passat gent de Colòmbia, Argentina, Granada, València, Bilbao, Ucraïna, Bulgària, Sant Petersburg, etc. “Totes aquestes sortides i intercanvis han suposat un gran esforç, no només de l'entitat, sinó personal, perquè cadascú ha hagut d’acollir algú a casa seva", exposa la Paquita Escolà, membre de la Coral d'Avui. Més recentment, la Coral ha participat en activitats tan peculiars com l'actuació que va realitzar l'any 2001 durant la Fira del Teatre, amb l'agrupació Teatredetics on va interpretar la part cantada de l'obra "Ritual", així com la interpretació del rèquiem de Rutter, al concert d'homenatge a Ramon Casals, l'any 2009. "Aquest concert ens va portar un any de feina, ja que un rèquiem

Concert de Pasqua a la plaça de l'Esglèsia, l'any 1968. Foto: La Coral d'Avui.

és una composició complicada, amb una llargada considerable, però, finalment, va sortir molt bé", assegura el Joan Pijuan. Poc després, la Coral va participar en l'homenatge a Josep Guinovart i va interpretar tres cançons del Carles Santos a sobre d'un piano de fusta gegant. Com anècdota, el Domènec recorda que l’autor es va presentar en un dels assaigs. A més de participar en aquestes activitats, la Coral d’Avui i la Coral Bon Cant realitzen cada any un concert per Pasqua, el Diumenge de Rams; i un altre per Nadal, el dia de Sant Esteve. Dos actes que permeten mostrar la feina realitzada durant l’any i que, segons l’Anna, “suposa formar part del poble i contribuir a la seva activitat cultural”. Per realitzar totes aquestes activitats, els assaigs són fonamentals. Els cantaires es troben cada divendres, de setembre a juny, i el primer que fan és activar-se amb exercicis de consciència corporal i tècnica vocal per tal d’escalfar la veu. A continuació, es comença l'assaig de les peces del repertori per fragments i en funció de les veus, i, finalment, s'ajunten les veus fins a aconseguir l'harmonització de la peça.

Arrencant un nou curs Amb motiu del 50è aniversari de la Coral d'Avui, aquest curs es realitzaran diverses activitats: "Volem anar una mica més enllà del que hem fet fins ara i farem alguna cosa per recordar tots els cantaires que han format part d’aquests 50 anys", avança la Paquita. Una de les activitats més destacades d'aquest curs es farà el pròxim 7 de maig, quan Agramunt acollirà el Juguem Cantant, una trobada de totes les corals infantils de Lleida. 25

Associació TradiSió

Els Caparrons És un orgull poder recordar persones que, amb el seu tarannà, han deixat petjada dins de les històries que conformen les nostres vides.

Lo Jaume Anyego, l'Angelina Comadrona, la Bepeta de cal Manetes i Lo Victorino. Foto: TradiSió.

Després d’aquesta darrera Festa Major, ja podem dir que el projecte dels Caparrons és una grata realitat. L’homenatge a persones populars reproduïdes en aquesta carcassa festiva de fibra de vidre, ja té un espai definit amb balladors descendents de familiars, una música pròpia i el mínim de figures per dur-ho a terme. És un orgull poder recordar persones que, amb el seu tarannà, han deixat petjada dins de les múltiples petites històries que conformen les nostres vides en el dia a dia. Fer-ho a través de la col·laboració de familiars també establerts a la vila, ho fa encara molt més digne i estimulant. La Bepeta de cal Manetes, Lo Victorino, l’Angelina Comadrona i Lo Jaume Anyego són els 4 primers Caparrons que podem recordar a través de la figura i també de les làmines d’informació que s’han fet per donar-los a conèixer millor. A ra és un moment en què tenim la sensació que s’ha assolit la part més important del repte, que seria la consolidació d’un mínim de figures amb l’execució d’una dansa pròpia, però precisament ara és quan no podem ser conformistes. Tenir-ho no ha estat una tasca senzilla, sobretot si es volen fer les coses bé. Això vol dir que per continuar eixamplant la família dels Caparrons caldran noves complicitats de familiars i tenir-hi una bona entesa. És el que desitgem i el que intentarem fer. També tindran més ressò amb l’opció que ens ofereix l’ajuntament de poder-los exposar de cara el públic en general. 28

Els caparrons d'Agramunt acompanyats pels nans de Tàrrega. Foto: Joan Pijuan.

En aquesta primera etapa que ja celebrem, cal agrair l’aportació i complicitat dels familiars, l’ajuntament de la vila, la Diputació de Lleida, la bona feina de l’artista de Bellpuig, Carles Teixidor, la coreografia de Montserrat Garrich i Anna Bigas de l’Esbart Català de Dansaires, i la música d’Albert Solé, coordinador de l’Aula de Sons – Xarxa d’espais de música Tradicional. Tot plegat coordinat des de l'Associació TradiSió, amb el desig de fer-ho el millor possible. Dir també que els 4 primers descendents dels personatges que han executat la dansa per primer cop, són néts i nétes de les persones representades, afegint-hi una part emotiva més a tot aquest projecte. Són els primers que han signat al llibre d’honor dels Caparrons, que és una altra particularitat que té el protocol de la dansa. Així doncs, de la mateixa manera que “l’artista esculpir valents caparrons” a l’església de Santa Maria d’Agramunt (Beata Maria Acrimontis, pàg. 25), avui l’artista fa Caparrons, no tan valents, però sí grans persones que també són part de la nostra història. Des d’aquí animem a tots els familiars de futurs Caparrons, per tal que aquest projecte arribi a ser el més engrescador possible.

Club d'Atletisme Escatxics Els Escatxics competeixen com a club federat des de la temporada 2015-2016.

Membres dels Escatxics al Cros d’Agramunt. Foto: Escatxics.

Curses de velocitat, de relleus o de tanques, salt de llargada o d’alçada, llançament de pes… tot són proves d’atletisme, un esport que recull un ampli ventall de disciplines. La competició per excel·lència i més mediàtica on podem veure i gaudir de la seva pràctica són els Jocs Olímpics. No obstant això, cada any hi ha campionats on competeixen milers d’esportistes.

Club d’Atletisme Escatxics Agramunt compta des del 2006 amb el Club d’Atletisme Escatxics, sorgit de la necessitat de donar continuïtat a la tasca que fins llavors realitzava el Patronat d’Esports amb els agramuntins més petits que volien córrer. “Per diferents motius les persones que portaven aquesta activitat van decidir deixar-la i com que la meva filla corria, em van proposar posar en marxa un club”, ens explica el president de l’entitat, Xavier Súria. És així com la temporada 2007-2008 sorgeix Escatxics. En un principi, els corredors competien com a Escatxics als crosos més propers, però ho feien com a Lleida Unió Atlètica en les competicions federades. “Nosaltres necessitàvem un club per anar a les competicions i a ells els faltaven corredors, així que ens vam associar”, explica el Xavier, que afegeix: “Amb els anys hem anat creixent i dels 20 membres amb què vam començar, ja superem la vuitantena, per això ens vam plantejar federar-nos i anar a les competicions com a Escatxics”. Així, des d’aquesta temporada, els agramuntins participen amb club propi a totes les competicions. “La veritat és que els resultats han estat molt bons, alguns atletes fins i tot han fet podi en competicions catalanes”, assegura la Marta Canes, una de les entrenadores. 30

El dia a dia En el seu primer any com a club federat, els Escatxics ha participat en més de quaranta competicions. Els joves que competeixen tenen entre 6 i 18 anys, i són el gran bloc d’atletes del club, tot i que “cada vegada són més els pares que s’animen a córrer i no descartem que aviat comencin a participar en competicions federades com a Escatxics”, avança el Xavier. Per poder preparar les competicions, el club compta amb sis entrenadors i entrenadores que es reparteixen els membres per categories segons l’edat. Un dels atractius de l’atletisme és que no és un esport car. Tot i això, el club genera unes despeses en material i les llicències per participar en competicions. “Per cobrir les despeses els atletes paguen una quota, a més de la seva llicència. Per una altra banda, comptem amb espònsors que ens han ajudat a pagar el nou equipament”, explica el Xavier.

Reptes de futur Les principals proves en què els membres dels Escatxics competeixen són les curses de mig fons i fons, de relleus, i de velocitat. “Són proves que no requereixen molt material i que podem preparar en diferents espais del poble”, comenta el Xavier, que afegeix: “Un dels nostres reptes seria poder incloure noves proves, però necessitem unes instal·lacions i un material del qual no disposem”. En aquest sentit, el club ja ha fet les seves peticions a l’Ajuntament i, fins i tot, disposa d’un projecte de pista d’atletisme, “per si algun dia hi ha recursos per realitzar l’obra”. Entre altres reptes, els Escatxics busquen algun entrenador més i un espai on fer un sorral per practicar el salt de llargada.

Teresa Duran

Ciutat del Cap · Ciudad del Cabo · Cape Town

A l'esquerra, imatge de Ciutat del Cap. A la dreta, la Teresa en el seu últim viatge a aquesta ciutat. Foto: Teresa Duran.

Situada en una àmplia badia envoltada de platges salvatges de sorra blanca i amb la majestuosa Table Mountain, una de les 7 meravelles naturals del món, com a teló de fons, Ciutat del Cap és una de les ciutats més boniques del planeta. Anomenada afectuosament “Ciutat Mare”, constitueix l'epicentre de la província de Western Cape a Sud-àfrica. El primer que s’ha de fer, si el temps ens ho permet, és agafar el funicular per pujar a la Table Mountain, una muntanya tallada en forma de taula, i fer tota la ruta que voreja els monumentals penya-segats. És realment una meravella difícil de descriure. El cor de Ciutat del Cap és conegut com a City Bowl i és un plaer caminar per aquest. Un escenari on destaca el contrast entre els vells edificis victorians i els moderns gratacels. El Castell de la Bona Esperança, aixecat al segle XVII, és l'edifici més antic de Sud-àfrica.

Un passeig obligat durant el dia és Victoria & Alfred Waterfront, un vell port, on molls i magatzems de mitjans del XIX han estat reciclats i convertits en sofisticats restaurants i botigues de roba i disseny. Des d'aquí agafem el vaixell cap a Robben Island, la presó de màxima seguretat en la qual Nelson Mandela va estar presoner durant vint anys. Antics presos, fan de guies i ajuden a fer que l'oblit no guanyi la disputa a la memòria. Quan cau la nit Long Street es converteix en el carrer més famós per anar de marxa. Restaurants com el Mama Àfrica ofereixen assortits de les carns més exòtiques que puguem imaginar. Els bars i les discoteques no et donen respir.

Seguim la ruta per Company Gardens, un bonic i frondós parc botànic al centre de la ciutat. Cal passar per l'emblemàtica plaça de Green market Square, on funciona un mercat des de fa 300 anys i en la qual el 1834 es va declarar la llibertat de tots els esclaus al sud d'Àfrica.

La natura que envolta a Ciutat del Cap és d'una bellesa incomparable. Al sud, les impol·lutes platges de la Península del Cap estan vorejades per la Chapman's Peak Drive una de les rutes escèniques més boniques del món, que arriba fins a la reserva natural de Cap de Bona Esperança Cape Point. A l'est, es troba la misteriosa regió de Overberg amb les seves platges desertes i les majestuoses muntanyes de Southern Cape. Al nord-oest tenim, les Terres del Vi, extenses esplanades de vinya envolten Stellenbosch, l'harmoniosa i tranquil·la ciutat universitària, on la gastronomia i l’art es fusionen al costat d’una bona copa de vi.

El districte Bo Kaap, habitat per descendents dels antics esclaus que van arribar de Malàisia i Java, es distingeix pels colors de les façanes de les cases, n'hi ha vermelles, grogues, blaves, violetes.... A més, per llei, les cases veïnes no poden tenir el mateix to de color.

De tots els records que vaig portar del meu últim viatge a Sudàfrica crec que el que més m'omple de nostàlgia és la llum que envolta Ciutat del Cap. És una llum diàfana, brillant, plena d'esperança, la que necessita un país espectacularment bonic, però encara avui tremendament injust.

Pizzeria Xus

Avinguda Jaume Mestres, 7 – Agramunt 973 39 28 90

Pizza Diabolo

La Sònia a la Pizzeria Xus. Foto: RotecnaPress.

Ingredients: Amb l’experiència de tota una vida entre fogons i massa de pizza, la Sònia Martínez va obrir ja fa un any la Pizzeria Xus a Agramunt amb la intenció de portar fins aquí la recepta del restaurant homònim que regenta la seva família a Sant Feliu de Guíxols, des de fa 25 anys. "Des que vam arribar a Agramunt, fa 10 anys, hem tingut la idea rondant pel cap i, a poc a poc, quan els nostres fills s’han fet grans, hem madurat la idea i l'hem dut a terme", relata la Sònia. Així, amb els coneixements que tenien sobre l’hostaleria, la Sònia i l'Àngel, el seu marit, van decidir llençar-se a l'aventura després de trobar un local adequat. "El plantejament a l'hora de muntar un nou negoci requereix més burocràcia del que em pensava, a més vaig gairebé triplicar el pressupost amb què comptava", explica la Sònia. A diferència de l'establiment de la Costa Brava, que compta amb un restaurant, la pizzeria d'Agramunt està concebuda com un take away amb servei a domicili, dues coses que, com assegura la Sònia, han estat algunes de les claus de l'èxit de la pizzeria. "L'èxit d'un negoci radica en oferir un bon producte i que sigui una activitat que no estigui implantada en la zona”, declara. Tot i que la Sònia ens explica que la pizza més demanada és la barbacoa, destaca l'àmplia varietat de pizzes que trobem a la carta de la Pizzeria Xus. A més, cada dos mesos, aproximadament, ofereixen una pizza nova elaborada amb productes de temporada, com per exemple, la pizza “Capritx de l’hort”, feta amb verdures de temporada. Per cuinar les pizzes, la Sònia prepara la massa cada dia en funció del volum de comandes que poden sortir. En tractar-se d'un establiment que només obre els caps de setmana, els productes 36

Per la massa: farina · aigua · sal · llevat · ingredient Xus! Per la pizza: tomata · bacó fumat · carn picada · mozzarella · pepperoni · picant

30 minuts. GRAU DE DIFICULTAT:

Elaboració: En primer lloc haurem de fer la massa fins a aconseguir la consistència adequada. Després, una vegada la massa hagi fermentat i la tinguem ben estirada, hi posarem la tomata, cobrint tota la superfície. A continuació, hi afegirem el bacó fumat, la carn cuinada, el picant, la mozzarella i el pepperoni. Finalment, la posarem set minuts al forn i ja tindrem la pizza acabada.

que s'utilitzen són frescos, motiu pel qual la Sònia defineix la seva cuina com "ràpida, però sana". “Compro cada setmana i buido la nevera cada setmana”, assegura. Després d'un any de trajectòria a Agramunt, la Sònia fa una valoració molt positiva i afirma sentir-se molt afortunada i agraïda per l’acollida a la vila i per la resposta dels clients de la pizzeria. “Durant aquest temps hem anat guanyant clientela i, a poc a poc, ens anem consolidant com a negoci, expressa. Això ha estat, en part, gràcies a un equip molt ben avingut, format per la Sònia, l'Àngel i els seus fills, l’Ivan i el suport puntual a la cuina. Pensant ja en el futur, des de la Pizzeria Xus volen continuar renovant-se i oferir novetats als clients sempre amb l’objectiu de continuar creixent en tots els sentits, atents a les demandes dels consumidors. Sempre intentant oferir un producte proper i de bona qualitat. Finalment, la Sònia ens avança que, properament, es traslladaran a un nou local situat a l’Avinguda Catalunya, a la vora del pont romànic.

TRIVIAL 1. Què és la biodiversitat o riquesa d’un ecosistema? A/ El nombre d’espècies. B/ L’abundància relativa d’espècies. C/ El número i l’abundància relativa d’espècies. D/ L'estat de conservació de l’ecosistema. 2. Quina de les següents espècies és considerada invasora a Europa? A/ El castanyer. B/ El faig. C/ L'alzina. D/ L’eucaliptus. 3. Quin dels següents recursos energètics no té per origen exclusiu la radiació solar? A/ L’energia nuclear. B/ L’energia eòlica C/ L’energia tèrmica. D/ Cap d’elles. 4. En què s’acostuma a dividir el sòl? A/ Capes. B/ Horitzons. C/ Extractes. D/ Zones.

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

7 3

8 9

9 7

3 3 7

7 5

2 6

4 1

8 4

1 5

2 9

L'ENIGMA MATEMÀTIC Sóc un nombre de tres xifres: La suma de les tres xifres dóna 18. La primera xifra és la meitat de la segona i un terç de la tercera. Saps quin nombre sóc?

JEROGLÍFICS Curt de vista

6 6

Tipus de ball

El porc que es va convertir en heroi El porc que viatjava al Neptú va salvar la vida a desenes de persones.

Habitualment estem acostumats a enaltir les grans proeses d’herois, tant coneguts com anònims, que aconsegueixen un impossible per afavorir a altres persones: salvar vides amb el risc de perdre la seva, i fins i tot, acabar amb conflictes. Al llarg de la història, i amb el pas dels anys, han estat molts els herois que han passat sense pena ni glòria i, pitjor encara, sense reconeixement. En moltes ocasions aquests herois no són persones, sinó animals, com és el cas d’un porc que va salvar la vida a desenes de persones, fa més de 200 anys. Per explicar aquesta història i conèixer la valentia d’aquest animal, hem de retrocedir en el temps fins a una època de guerres, grans vaixells de fusta i homes de ferro. Ens hem de situar l’any 1805, concretament el 21 d’octubre, en el marc de les guerres napoleòniques, a la badia de Cadis, davant del cap de Trafalgar. Allà va tenir lloc un combat que va enfrontar la poderosa armada anglesa, dirigida per l’almirall Nelson, amb la francoespanyola, capitanejada pel francès Villenueve.

en la batalla naval. Després d’una dura batalla, la nau fou capturada pels anglesos, però pocs dies després, els espanyols i els francesos el recuperaven de les mans enemigues, tot i que, després de ser malmès pels atacs de l’artilleria anglesa va quedar a la deriva. Així, sense rumb, l’embarcació va acabar encallada a prop de la costa i, tot i que des de terra es va intentar rescatar als supervivents, el fort onatge no permetia arribar als vaixells salvavides. Sense saber com ni per què, dins del Neptú viatjava un porc, i un mariner amb molta astúcia va tenir la pensada de lligar una corda a una de les potes de l’animal, i llençar-lo al mar, ja que els porcs saben nedar, perquè aquest arribés fins a la costa. Per sorpresa de tots, el garrí va arribar sa i estalvi, nedant entre el fort onatge. D’aquesta manera, agafant-se de la corda que unia la nau amb la costa, es van poder aproximar al Neptú i rescatar als supervivents que quedaven al vaixell.

Finalment, els anglesos van guanyar la batalla, ja que tenien més experiència, eren més disciplinats i estaven millor dirigits que els franco-espanyols, i és que Villenueve no va destacar pel seu enginy ni per ser un estrateg, a més de la inexistent cohesió i els problemes de coordinació i comunicació.

Més de 200 anys després de la fita, poc més s’ha sabut d’aquest valent animal, i el que és ben cert és que mai se li ha reconegut el gran paper que va jugar en aquest fet històric. Aquesta anècdota posa en relleu com la història, en moltes ocasions, no té paraules d’agraïment a aquells animals que per atzar, o portats pels humans, s’han vist immersos en guerres i batalles.

El buc capitanejat per l’expert mariner Cayetano Valdés, el Neptú, era un dels vaixells de la flota espanyola que va participar

El porc va nedar fins a la costa amb una corda que va permetre rescatar als supervivents.

JEROGLÍFICS

L'ENIGMA MATEMÀTIC

TRIVIAL

Miop ( Mi o P)

Solució: 369

1-A, 2-D, 3-A, 4-B.

Pasdoble (Pas doble)

SUDOKU 7

3 8