IMPULS Cal Ferrer de Tall by Rotecna, s.a.

2n Quatrimestre 2010

EDITORIAL,3 CAL..., 3 D’ON SOM, 4 ESTATS UNITS

ON ANEM, 6 VIVÈNCIES D’EN BESORA, 7 VENEDISSOS, 8 AUSTRÀLIA: L'AVENTURA EN ESTAT PUR

MOVIMENT CREATIU, 10

EL NOU GUIXÉ DE SEMPRE

CANÇONER, 12 BENESTAR, 13 AHIR I AVUI, 20

EDUCAR O ENSENYAR?

EL RACÓ DEL PORC, 23

ELS SABORS PER AL PORC

L'ESPORT, 25 ON MENJAR?, 27 ES RODA..., 28 I... QUÈ MÉS?, 29

r e r r e

all

CAL... R

La Pilar Marquilles és una dona ocupada que dedica molt del seu temps a fer activitats pel poble i és per això que presideix l’associació de dones de l’esbarjo. La gent gran del poble també la coneix com la Pilar de Cal ferrer de tall. Entre presses trobem un raconet de temps per parlar del renom que va tenir el seu pare i és llavors, quan ens endinsem en uns moments de serenitat on el record ens transporta a un temps passat. Són els anys 40 quan en Josep Marquilles s’estableix a Agramunt, fill de Pons i amb ofici de serraller i forjador. Perquè Agramunt? A cops, deixar-se portar per una intuició marca la vida. En el seu cas, la coneixença d’una noia amb qui compartia balls de diumenge li devia semblar un motiu prou important. Va encertar. En Josep i la Ramona Mora, van casar-se 4 anys més tard. Van tenir una filla: la Pilar. En el carrer Estudis nous hi tenien la casa i al davant mateix la ferreria. En Josep va dedicar-se durant més de 3 dècades a fer de ferrer de tall. Feia les eines de tall pròpies del camp: eixades, falç, esbroçadors,... i d’aquí el seu renom. Va tenir d'aprenents a l'Antonio Guixé, el Joan Jové, però va ser l’Antoni Zurita a qui va traspassar la ferreria quan en Josep es va jubilar cap al 1973. Cal destacar que en Josep Marquilles ha fet feines fora d'Agramunt i es pot gaudir de la seva obra en diverses esglésies de Reus o Barcelona, per exemple. Tenim el seu testimoni a l’interior de l’església de Santa Maria d’Agramunt: En els anys 60 l’església va ser restaurada i li van encomanar tots els elements de forja que decoren i il·luminen l’interior del temple. Des d’aquesta petita secció fem un merescut homenatge a un mestre i artesà de la forja i l’ agraïment a la seva filla la Pilar de Cal ferrer de tall.

EDITORIAL N

Gairebé he estat a punt de titular aquesta editorial amb un 2.0 al darrera. Últimament sembla que aquest dos dígits ens persegueixin. És més, crec que fins i tot si algú se li acut no fer-los anar, sobretot en l’empresa, sembla que ja no estés al dia de res. No us hi heu fixat que alguns programes de televisió o radio l’han afegit com una cirereta al seu nom? I no és res més que la voluntat d’estar més en contacte amb el seu públic, perquè aquest pugui dir-hi la seva. També ho dic perquè entre les novetats d’enguany de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra hi ha el Facebook. Vaja, una xarxa social, on divulgar les novetats de l’edició i compartir idees, inquietuds, opinions,…, amb els aficionats o possibles visitants. És evident que estan al dia. És el fòrum virtual. Sembla una tonteria, però hi ha grans empreses que han aconseguit difondre els seus missatges comercials, amb un cost molt baix i de molta efectivitat, tan sols fent ús d’aquestes xarxes socials. Increïble, però cert, com deia aquella antiga secció de L’Impuls. Tants milions de diners que les campanyes costaven fa uns anys i ara resulta que amb una plataforma internàutica s’arriba més aviat i millor al client. Sobretot si és jove. Bé, serveixi per introduir que aviat els nostres internautes podran accedir a la nostra renovada web. En l’anterior Impuls ja us avançàvem el projecte, i aviat en veurem la llum. Tot esperant que aquesta llum també arribi, amb més força, a l’economia, ja sigui a gran escala o a petita. Fa falta. Bé, espero que gaudiu de la Fira i ... qui sap, si un dia les fires també només seran virtuals. Gener Romeu

En Josep Marquilles i l'Antoni Zurita amb una de les obrer de forja artística acabada. Foto: Pilar Marquilles. Edita ROTECNA,SA Polígon Industrial, nau 3, 25310 AGRAMUNT Tel.: 973391267 · Fax: 973391232 E-mail: rotecna@rotecna.com Redacció Montse Palau Disseny i Maquetació: Montse Guerrero Publicitat Núria Chana

Col·laboradors Joan Pedrós Montse Serra Ramon Guixé Josep Farreny Montserrat Guerrero Impressió i fotomecàmica Impremta Barnola Dipòsit legal L-213-99

Vista interior de la ferreria a ple funcionament. Foto: Pilar Marquilles L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals. 3

ON ANEM?

F I R E S

C O N G R E S S O S

Dels Estats Units a Extremadura, passant per França que va provocar menys visitants. Organitzada pel National Pork Producers Council, la fira va tenir una mica de tot: seminaris, exhibició de races porcines, actuacions musicals,… La WPE és un punt de trobada clàssic per als productors i la indústria porcina en un estat, Iowa, en què la seva producció és clau en l’economia. Rotecna hi va assistir amb un estand del nostre distribuïdor oficial als Estats Units, American Resources, que fa anys que promocionen els nostres productes en aquell país. La WPE va rebre en aquesta edició uns 20.000 productors de porcí i va comptar amb 400 estands, que representaven més de 30 països de tot el món.

Vista de l'estand de l'edició d'enguany de la fira americana.

A mitjans de juliol, del 14 al 16, el Director Comercial i l’Àrea Manager de Llatinoamèrica es van desplaçar a la ciutat de Medellín (Colòmbia) per assistir juntament amb el nostre distribuïdor colombià, Oscar Arboleda, a la Porciaméricas 2010. A més de l’espai d’exposició, la fira va comptar amb una programació de jornades tècniques. Després d’un juliol i un agost bastant descansats en quant a fires, el setembre es va presentar més animat. Del 14 al 17 de setembre es celebrà la fira Space a Rennes (França), una de les cites anuals obligades del sector porcí europeu. La fira francesa va comptar, com cada any, amb un ampli ventall de conferències sobre diversos temes del sector ramader, a més dels concursos de races.

Vista de l'estand d'un dels nostres distribuidors a la zona a Lorca (Murcia) en aquesta XLIII edició de la Fira.

El període estival no es caracteritza pas per la gran quantitat de fires que es celebren; els certàmens prefereixen deixar les exposicions per abans de l’estiu o al setembre. En aquests darrers mesos Rotecna ha estat en fires tant importants com la World Pork Expo (Estats Units) i les nacionals de Sepor (Múrcia) i la de San Miguel a Zafra (Badajoz). Del 9 al 11 de juny es va celebrar la World Pork Expo a l’estat nord-americà d’Iowa, en una edició que els seus organitzadors van destacar la tornada a la normalitat després que l’any passat hi hagué restricció de moviments per culpa de la grip A, cosa 6

Uns dies abans, del 13 al 16 de setembre, vàrem assistir a la Semana Nacional de Ganado Porcino, SEPOR, de Lorca (Múrcia). La fira va comptar amb un bon nombre de conferències, entre les que cal destacar les dedicades a la producció porcina, que enguany tractaven els temes de la reproducció i patologies com el circovirus, la salmonella, entre altres. SEPOR un vegada més va reunir als millors especialistes en cada tema i un bon nombre d’assistents que van poder escoltar els últims estudis i avenços en aquests camps. La Feria Internacional i Tradicional de San Miguel de Zafra (Badajoz) va tancar la ronda de fires del mes de setembre. Celebrada en honor al sant, ha arribat a congregar un milió de persones en aquesta localitat, anomenada també la “Sevilla chica”. La raó és ben senzilla: a més de ser un aparador professional, té la virtut de tenir un caràcter més popular amb tot tipus d’atraccions, entre elles el pernil i un bon vi per acompanyar-lo. Així que són pocs els extremenys que un dia o altre de la setmana no passin per la fira.

’

VIVÈNCIES

Dels meus mestres d’escola i altres

Per Josep Farreny

Els següents mestres que vaig tenir, per ordre, foren el senyor Aldavó, Espinal, Curià i Gassó. Tots eren d’escola pública i on són ara les Escoles Macià Companys. Recordo molt clarament al senyor Espinal; en canvi, del senyor Aldavó gairebé gens. El primer era molt bon home i molt bon mestre, donat els temps que estàvem vivint, ja que hi havia el problema de ser molts més alumnes per mestre dels que caldria. El fonamental era llavors que els pares es preocupessin a casa de ser col·laboradors amb els mestres com a cosa comuna entre les dues parts. Val a dir que a mi això no em va anar bé. Així com en l’època de pàrvuls recordo molt bé com la meva mare cuidava molt de fer-me llegir o aprendre les lletres i més endavant les taules de multiplicar. Ja de més grandet, pel motiu que els meus pares no van tenir prou cura de la meva vista, una mica deficient, així com de l’oïda, van fer de mi un nen eminentment tímid i introvertit. Als 13 anys i uns meses, hem van treure d’estudi i a fer de pagès!

L'àvia d'en Josep Farreny amb la seva germana i ell mateix de petit.

La primera mestra que vaig tenir, la senyora Adela, fou just acabada la Guerra Civil espanyola, a l’antic col·legi dels Hermanos. Anys després, en aquell lloc s’hi va fer l’anomenada Acadèmia Agrícola Mercantil. Fou aquí mateix on tindria al cap d’uns anys l’últim mestre de la meva vida, el senyor Joan Tous, fundador d’aquesta. Donya Adela era una bona dona, la recordo com a molt velleta. A tots els nens i nenes ens estimava molt, també als nostres pares. Ara del que m’adono és que era una mestra vocacional de l’ensenyança, del temps de la república i que fins ara no ha estat possible mantenir malgrat els anys d’aquesta aigualida democràcia, que no té sentit d’existir. Però les coses són com són i no com haurien de ser. La repressió a la nostra llengua i cultura continua. Fins quan? Ella ens feia aprendre els números de l’u al cent i les vocals i l’abecedari cantant. No crec que fos ella amb qui aprenguéssim les taules de multiplicar, ja que érem al que se’n deia classe de pàrvuls. Si fèiem alguna malura, ens feia pujar en una gran taula on, de cara a tots els de la classe, aquests ens deien tots alhora: La vergonya, la vergonya!! Llavors els nens i nenes castigats ens posàvem a plorar. Mai érem més de tres, màxim quatre.

Calia saber llegir i escriure correctament, saber fer certs problemes,... Però no massa, ja que una frase que es deia molt era “Que el llegir no et faci perdre l’escriure”. Es referien, i deien que era una mala costum, la de llegir novel·les i més dolent era encara llegir els “Patufet” o bé anar al cinema. Una altra frase era la de “El que no són pessetes, són punyetes”. I una altra: “Això et donarà pa, carallot!”. Així ha anat el món; som fruit d’unes circumstàncies, d’unes vivències,... El que sí vull manifestar és complexitat de la vida, sense cap mena de dubte i que els mestres han estat per la nostra vida quelcom fonamental. Potser no és el que toca dir, perquè havia de parlar de mestres i res més, però ho dic molt raonadament, sincerament i a consciència. Els mestres han estat per mi aquelles persones que més m’han agradat a la vida. A nivell personal, primer la meva mare i després, les meves padrines. En primer lloc, la de bateig (germana de la meva mare), després la paterna i seguidament la materna. I un altre personatge cabdal a la meva vida fou el meu oncle Gregori i el padrí Sisco. No parlo de estimar més o menys un o l’altre. Sinó que estic parlant de persones amb les que hi ha hagut, així ho considero, una gran compenetració, una gran quantitat d’afinitat d’idees, sorprenents per a mi mateix, que són autèntiques, reals, inqüestionables, són inoblidables. Són part de la meva vida. 7

VENEDISSOS

MAITE FIGUERA, AUSTRÀLIA: l’aventura en estat pur

La Maite al far característic de Byron Bay, un dels seus llocs preferits d’Austràlia.

L’experiència venedissa d’aquest número té poc a veure amb les que hem relatat fins ara. La joventut es va ajuntar amb les ganes de viatjar i veure món i al final la història transcorre a Austràlia, “el més lluny possible”, explica la Maite Figuera, protagonista d’aquest viatge sorpresa –per l’espontaneïtat de tot el que anava visquent. Parlem amb ella 7 anys després d’haver aterrat de nou a Agramunt, un cop viscuda l’experiència australiana. I se li nota que aquells sis mesos van frapar-la: parla amb entusiasme, les anècdotes van succeint, conserva encara alguna amistat, no ha oblidat les indrets visitats i... mostra l’àlbum de fotografies com una joia. Però, en realitat, l’aventura viatgera de la Maite no comença a Austràlia sinó a Europa. Amb 22 anys tenia molt clar que volia veure món i que per això li calia aprendre anglès. Destinació: Dublín. Per no fer patir els pares, marxa amb la intenció d’arribar-hi com a au-pair, per cuidar els nens d’una família irlandesa. “Però hi vaig estar ben poc”, comenta, “vaig apuntar-me a l’atur i vaig acabar treballant al restaurant de l’empresa Microsoft”. Era un bon lloc per aprendre anglès i, a més, gastar el menys possible –un altre objectiu de la Maite; almenys a Microsoft podia menjar gratuïtament. Després d’un any a Irlanda, decideix que el seu pròxim objectiu havia de ser a l’altra punta de món: Austràlia. Després de 3 mesos a Agramunt preparant la paperassa al juny de 1997 8

trepitjava la terra del Cocodril Dundee. Primera parada, Sydney. “No volia quedar-me en una sola ciutat”, explica, així que durant els 6 mesos –el que durava el seu visat de turista- va recórrer tota la costa est de l’illa a més de travessar el país per coneguda Stuart Highway. El pla de vida era allotjar-se als albergs juvenils i buscar feinetes per poder viure i viatjar de ciutat en ciutat. Trobar feina li seria més difícil a Austràlia, on va haver de treballar sense contracte de treball i hi va fer de tot: cambrera, seguretat en una botiga de roba, venedora de donuts en una fira, planxadora per dos dies,... Però, la veritat és que no li fou difícil trobar feinetes. Els albergs estaven plens de gent jove, europeus sobretot, però també gent del país que es prenia un any sabàtic abans d’iniciar la universitat. Només calia estar atent a la megafonia per saber les ofertes laborals que hi arribaven. Aquest ambient juvenil i les feines en la restauració la van ajudar a conèixer gent de tot arreu. Encara ara té contacte amb un noi francès amb qui va viatjar amb iot amb altres estrangers. Un bon dia un senyor es va presentar a l’alberg per buscar gent jove que volgués viatjar amb el seu iot. Només una condició: anava malament de diners i els tripulants havien de fer-se càrrec del menjar. “No ens ho vam pensar dues vegades i ens vam passar 4 dies navegant”. També recorda un noi basc, conegut com a Ladys Ramones, tota una descoberta. No només perquè va animar a la Maite i

VENEDISSOS

MAITE FIGUERA, AUSTRÀLIA: l’aventura en estat pur a la seva parella en aquell moment de treballar com a netejadors de vidres, sinó perquè havia passat alguna temporada a Agramunt on hi tenia familiars. El Ladys Ramones –tot un personatge, podeu buscar-lo al Google, es va passar una bona temporada viatjant amb únic treball de netejar vidres; fins i tot el van entrevistar en un diari australià. “I es guanyava molt bé la vida, eh?”, diu la Maite, “cada dia venia a sopar al restaurant on treballava i un dia se’m va ocórrer de preguntar-li com s’ho podia permetre”. Netejant vidres als semàfors, una feina més ben vista que a casa nostra. La ruta australiana, de sud a nord, com ja hem dit, va començar a Sydney, “massa ciutat i perfecta”, comenta la Maite; després Melbourne, una mica més al sud, “em va agradar més, és més acollidora, més australiana, per això m’hi vaig quedar més temps”. Però l’indret que li va agradar més fou Byron Bay, direcció nord per la costa est, “el paradís dels surferos, amb un ambient hippy, molt naturista”, recorda, “hi vaig estar diverses vegades”. De visita obligada, ens recomana. La ruta va continuar fins a Cairns, ben al nord, passant per Fraser Island, una illa on hi van anar amb una caravana llogada per 7-8 persones. A Cairns van poder veure la Gran Barrera de Corall, “una meravella”, recorda la Maite. Més a l’interior, la ruta bàsica és travessar el país des d’Adelaida fins a Darwin per l’autopista 87 –coneguda també com Stuart Highway- de gairebé 3000 km de carretera recta. El recorregut els va portar fins a Ayers Rocks, un dels paisatges més característics d’Austràlia gràcies a una gran roca. També van visitar Alice Springs, zona on van conèixer i parlar amb aborígens. “Ara no sé com estaran, però en aquells moments el govern els donava diners i els tenia marginats”, explica la Maite. “Els aborígens estaven dolguts amb els blancs per com havien transformat el país”. Per l’autopista 87 també es van creuar amb els Road Trains, un camions que podien portar fins a 4 remolcs; cap problema per aquesta recta de gairebé 3000 km, l’única via per on els deixaven circular amb tants remolcs. A Austràlia, la Maite hi va conèixer un país, però també va veure per primer cop un McAuto, el Nadal era en màniga curta, va poder veure d’a prop cangurs i coales, una ciutat al mig del desert, un poble decorat amb avions i míssils –havia estat un indret d’assaig de la NASA... Va ser una bona experiència, “amb un dia de treball pagava tota la setmana de l’alberg”, recorda, “molt millor que a Irlanda, on treballava molt, però els diners em condien menys”.

La inquietud de la Maite per viatjar la va portar a Austràlia, i més tard a la Índia, de la qual n’està enamorada.

La tornada forçada a Agramunt –el visat turístic només era per 6 mesos- fou menys traumàtica que el retorn d’Irlanda. “Era la primera vegada que marxava fora de casa i que hi tornava”, recorda, “em vaig sentir molt desubicada. Així que quan vaig tornar d’Austràlia vaig programar coses amb els amics per posar-me al dia més de pressa”. En realitat, no hauria volgut tornar, “em vaig arribar a plantejar-me d’anar fins a Papua Guinea per poder renovar-me el visat”, explica. “Però, finalment, vaig tornar. A vegades em pregunto per què vaig tornar”. Malgrat aquesta darrera reflexió, les bones vivències, els records entranyables, la gent que hi va conèixer,..., set anys més tard, la Maite té clar que no tornaria a Austràlia, “per mandra, és una mica lluny”, diu, “i, a més, tinc altres preferències, ara”. Se n’adona, tot parlant-ne, que potser en realitat el que passa que és no té ganes que els bons records que en té d’Austràlia, puguin truncar-se si repeteix destí. I si Byron Bay ja no és tant paradisíac com el va veure? I si Melboune ja no és tant acollidora? A vegades, val més quedar-se amb un bon record que amb un possible desengany. En aquest sentit, té clar que repetir l’Ìndia no la defraudaria. 9

MOVIMENT CREATIU A

’

EL NOU GUIXÉ DE SEMPRE

Colors més vius i una tècnica més depurada han cridat l’atenció dels visitants.

Antropogenesi. L’estudi de l’origen de l’home. És el tema central de l’última exposició del Ramon Guixé a la galeria amm, de l’Albert Mumbrú. De primer sorprèn. Més pintura que escultura. Quadres amb colors vius. Però a mesura que t’hi fixes, al final, hi acabes notant la petjada Guixé. Un nou Guixé perquè s’hi veu un canvi –sobretot tècnic, plàstic i estètic; però el de sempre: que alguns continuen sense entendre, mentre altres el redescobreixen. En aquesta exposició, que s’acabarà el 15 d’octubre, en Ramon vol transmetre a través de diferents èpoques de la història de la Humanitat l’evolució de l’home amb simbolisme de diverses cultures (art rupestre, babilònic, maia,…) i metamorfosis molt particulars. Són obres fetes en els darrers 5 anys, tot i que la tècnica la va iniciar l’any 2001. Es denota un Guixé més madur o almenys, evolucionat. Ha volgut deixar de banda la realitat que no l’atreu i fer una retrospectiva personal de l’evolució humana. On érem? Cap on anem? Metàfores enigmàtiques, com diu el seu Espiadimonis. I el títol, d’on surt? Pregunto. “En realitat, abans de l’exposició no en tenia de títol”, respon el Ramon”. “Sabia què estava fent, però no sabia quin nom posar-hi o si tenia nom. Vaig trobar la paraula antropogenesi, li vaig donar la volta i vaig canviar algunes grafies per números.” I l’exposició ja tenia títol. En canvi, però, no hi ha cap obra amb títol, etiqueta,..., quelcom que proporcioni una pista. És per despertar l’imaginació del visitant, per no engabiar les obres o per mandra? “És complicat posar títols. Quan pinto estic 10

en un altre món. Vaig treballant en el que vull expressar, encara que la gent al final no ho entengui”. I tampoc el preocupa. “Gens, i quasi que no ho vull ni explicar què signifiquen les obres”. Doncs aniria bé, perquè les referències de les obres són molt llunyanes: records de la pintura rupestre, símbols de la cultura maia, quadres numèrics babilònics, ... No tothom en sap. Però no el preocupa. “Són coneixements adquirits per inquietud personal”. Defuig de la realitat més pura perquè n’està cansat, per exemple, de les notícies, “no m’atrau la violència”. Però a l’exposició hi ha bales i algun canó. “Són símbols. En el cas del quadre del boxejador, la gent hi veu violència”. Home, té els punys ensangonats. “No ho he fet per violència; hi veig la força de superació, de tirar endavant. A més, hi afegeixo la tortuga, símbol de eternitat i paciència”. Un dels altres símbols repetitius són els quadres màgics numèrics d’origen babilònic –un enigma més de la història. Representen amulets, una manera dels babilònics d’estar protegits. “N’hi ha un que és l’original, on tots els números sumen 111. Però d’altres els he inventat, però sense pensar en la suma final. De fet, un visitant es va adonar que en el quadre on hi apareix l’aparell reproductor femení, totes les fileres sumen 22. El cicle menstrual de la dona, em va dir. Ah!, doncs, em va sortir sense se premeditat. Com tot el que faig”. Doncs, molt ben trobat. Com el lloc per l’exposició. “N’estic molt content; és un lloc molt ben cuidat i il·luminat. I en llocs així t’adones que no val

MOVIMENT CREATIU A

’

EL NOU GUIXÉ DE SEMPRE la pena exposar en un Casal o al Centre Parroquial, perquè l’obra es desmereix. Amb tot el respecte pels qui ho fan”. Ha disfrutat cada vegada que ha visitat l’amm. “A vegades, he pensat que l’obra no era meva”. Sorpresaaaa! Com la que han tingut els visitants, que li han destacat els colors emprats. “Alguns encara no entenen l’obra, m’han dit. Però agraeixo les opinions sinceres”. Li pregunto si és l’obra més intrínseca que ha fet mai, la que més li ha sortit de dins, la més sincera. “No, com sempre. No tinc problemes per despullar-me artísticament. Això sí, és una obra més mística. Parlo de coses que cal anar a buscar per entendre. Hi ha molta reminiscència al passat, però també s’hi reflecteix el rebuig a la realitat. Com el quadre amb les bales, relacionat amb les notícies. Per recordar que l’ésser humà és autodestructiu, totalment. Podríem conviure sabent cadascú qui és. Però ho no fem”. No li agrada la realitat que l’envolta, la manca de valors,... “Evolucionem cap a un món que jo no veig”. Per aquest motiu juga també amb la metamorfosi en les seves escultures. En presenta dues. Una que recorda a un gall d’indi. “No ho és un gall d’indi!” Ups! “Em vaig inspirar amb les deïtats de l’India i a més, vaig pintar les ferradures de vermell perquè allà les escultures les pinten”. En canvi, l’escultura del nen amb morro de porc damunt un tanc, també fa l’ullet a aquesta realitat de què defuig. “La metamorfosi dels nens amb morro de porc és senzillament perquè m’agraden els porcs i el mandongo a la manera tradicional”. També s’hi mostra la metamorfosi a les figures de fang. Continuen amb els peus grans, però els caps de les figures femenines són una sargantana-granota. “Vaig trobar una referència a mística amb una deessa –Ares- que es convertia en granota.”. I només has reflectit la metamorfosi en les dones? “Sí, no he trobat cap referència en homes; però, a més, crec que la dona té més potencial per evolucionar que l’home. El que passa és que no ho fa”. Missatge rebut. El Ramon va voler recordar també en la seva exposició, només per la Festa Major, en Viladot i en Guinovart amb dos quadres. “En el cas del Viladot, el quadre reflexa amb símbols (terra, aigua, foc, aire i éter) els anys que el vaig conèixer: un pot de terra que li vaig regalar i que fou l’excusa per escriure de mi a La Mañana; una ploma, un ou petit,...”. En el cas del quadre al Guinovart, la simbologia és clara i senzilla: “gra de blat, que ell usava molt i també apareix en la meva obra actual. Casualitat”.

En Ramon defuig de la realitat i de la violència

Aquest es el retorn als orígens del Guixé, “(...) amb l’equació de l’alquímia a la butxaca, noquejant allò establert per a no haver d’acceptar l’exili en què tot artístia es troba en el moment de néixer”, diu L’Espiadimonis en la introducció de l’Antropogenesi. Estàs exiliat? De qui? De què? “Porto 3 anys exiliat artísticament. Abans no parava, anava a tot arreu, ja fos amb treballs meus o visitant altres exposicions. L’exili em dura més del compte per un tema econòmic, i de salut”. Un problema a l’esquena que el va fer aturar temporalment i reflexionar sobre el seu futur. I ara què, doncs? “Això dic jo! Munto un negoci? Mato el tema de l’art? Em poso a treballar en una empresa? No sé cap on tirar”. Després de 20 anys en l’art, el futur és incert. Potser el passat li pot fer obrir els ulls. Així sembla que ho reflecteix l’Antropogenesi guixeística, amb símbols i metàfores d’enigmes que cal descobrir. Un exercici subjectiu en el que, els que visiteu –o ja heu visitat- l’exposició, us caldrà capbussar. I millor si ho heu fet en diverses ocasions, perquè el Ramon ha anat variant les obres. Ell és així, canviant. “De fet, mai faig el mateix. Cada exposició és un canvi per mi”. Alguna cosa més a destacar? “Sí, em sembla patètic que ningú de la Regidoria de Cultura hagi visitat cap de les exposicions fetes fins ara a l’”amm”. I ho dic més per la Serafina i la Cristina, artistes agramuntines. I llavors es ven la idea que Agramunt és cultura. Que consti que és una crítica constructiva, res personal”. Queda dit. 11

CANÇONER

P O P U L A R

Per Joan Pedrós Dins el món de la cançó popular i tradicional més de caire infantil, hi ha el que s'anomena "la cançó eliminativa". Això no és altra cosa que una cantarella de caràcter trivial, amb la finalitat d'escollir o anar eliminant participants en algun tipus de joc. De cançons eliminatives n'hi ha un bon grapat. Les que posarem aquí són les recollides en la missió de recerca per

D ’ A G R A M U N T

CANÇONS ELIMINATIVES l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya el dia 20 d’agost de 1929, a càrrec del músic Joan Tomàs i el folklorista Joan Amades, al seu pas per Agramunt. Les cantaires, que entre altres cançonetes de caire infantil, van cantar quatre cançons d'aquest gènere, tenien 9 anys, i van donar els noms de Teresina Romeu i Vila, Magdalena Soler i Oller i Guadalupe Vicens Mir.

CANÇÓ ELIMINATIVA 1 Un, dos, tres, quatre. Lo segat, birbat. Segarem, baterem, Quina feina que tindrem. Ja hem segat, ja hem batut, Quina feina que hem tingut. Truc, truc, truc, qui hi ha? Vos venim a convidar Per l'enterro de demà. A les vuit, un quart de nou, Enterrem el nostre bou. Pell de vaca, pell de bou, Vés-te'n tu. Que ets la més maca del món.

CANÇÓ ELIMINATIVA 2 Un rodet de fil Cent quaranta mil Un guàrdia civil De la carretera Pim pom fora.

BENESTAR S

LA PELL, REFLEX DE LA NOSTRA SALUT La pell ens reflexa l’estat de cada persona i té diferents funcions per la nostra salut. Entre elles, un mitjà de depuració i eliminar toxines; però també ens protegeix de la deshidratació ja que la pell ha de mantenir una temperatura constant. Quan fa molta calor es dilaten els vasos sanguinis i augmenta la suor; al contrari passa en l’època hivernal. Problemes de pell Pels que teniu problemes d’èczemes o psoriasi, a part dels tractaments exteriors, us aniria molt bé de prendre plantes depuratives que ajuden a eliminar toxines. Per exemple, podem trobar herbes com la bardana, molt apropiada per les infecciones de la pell. També algunes plantes hepàtiques, com la dent de lleó, el boldó, la hamamelis, el castany d’índies, per quan hi ha mala circulació.

Per Montse Serra

Recordeu que la dieta és també molt important, a més de fer-la sana i equilibrada, ha de ser molt variada amb fruites i verdures del temps. Per ajudar les defenses podem prendre equinàcia, que la podem trobar en extracte o en comprimits. El pròpolis també ens ajudarà amb les defenses ja que és un antibiòtic natural i que podem prendre per prevenir constipats o grips. També ens ajudaran plantes com el saüc, el sauce d’ulmària, la drosera, l’eucaliptus, l’arrel de malví, el timó o la regalèssia.

L’aloè i l’onagre són perfectes per tenir una pell ben hidratada i la cua de cavall millora la flacidesa, ajuda a regenerar el teixit, i l’alvocat per evitar les estries. Com a complement, val a dir que és important beure molta aigua, un truc fàcil de fer i que ens ajudarà a millorar la pell, sobretot ara que s’han acabat les vacances i el període estival de prendre el sol. Podem aprofitar de prendre l’aigua amb infusions d’aquestes plantes. I precisament, si sou dels que el sou us provoca taques a la pell un bon remei –a més d’evitar el sol en les hores centrals del dia, és l’aplicació de l’àloe vera, oli de mosqueta, crema de calèndula que a part d’hidratar també són cicatritzants i eliminen les taques de la pell. Amb la tardor arriben els canvis L’estiu i els dies llargs es van acabant i ara arriba la tardor, que comporta canvis climatològics, com la pluja, el fred el vent,... i això provoca que les persones –i el nostre cos- estiguem una mica més sensibles. És moment de resguardar-se del fred, però també dels constipats. Per això et recomano de nou que comenceu a prevenir aquest canvi amb plantes i vitamines que reforcin les vostres defenses.

Juntament amb aquestes plantes, també hem de mantenir un bon estat d’ànim, ja que la part emocional s’accentua més en aquesta estació de l’any ja que hi ha persones que els afecta i els provoca un estat d’ànim baix. Més estrès, més ansietat, problemes laborals,..., el dia a dia ens pot fer trobar-nos decaiguts. Per combatre aquest estat podem prendre infusions de llúpol per evitar l’insomni; la melissa per equilibrar l’estat nerviós, l’estrès i és antidepressiu. La valeriana relaxa i redueix la seva ansietat i la lavanda, molt coneguda per la seva olor, també ens relaxa i ens ajuda a una bona digestió. L’avena, l’espino blanc i l’azahar també ens poden anar bé. Ens en podem fer 1 o 2 tasses al dia. 13

AHIR I AVUI

O F I C I S

P R O F E S S I O N S

EDUCAR O ENSENYAR? Els últims canvis educatius han fet aixecar la veu de professors i pares. Cada nou curs és un repte; enguany va començar una setmana més aviat. on vivia), es feia càrrec de 16 nens i nenes (alguns d’ells arribaven a l’escola a peu); vaja, era de les que complia la dita “Passar més gana que un mestre de poble”. Però no en té mal records dels més de 3 anys que hi va treballar.

La Josefina va exercir durant 43 anys.

Josefina Verni, l’experiència és un grau La Josefina Verni fa 7 anys que es va jubilar, just quan en portava 43 en actiu. No dubta ni un moment quan afirma que l’elecció de ser professora fou cent per cent vocacional. “A casa es llegia molt i a mi m’agradava estudiar”, explica. En realitat, però, no n’hi havia prou en aquell temps en voler estudiar; calia que el mestre del poble pogués preparar-te per estudiar magisteri. La Josefina va tenir sort, va poder fer-ho i això li va permetre preparar-se per lliure i aprovar les oposicions l’any 1964. Durant aquest anys en actiu ha viscut tres lleis de l’educació, ha estat professora a primària i secundària, i finalment, va decidir jubilar-se anticipadament –als 61 anys- per frustració. Reconeix que era més de la LOGSE que de la llei de l’ESO, “perquè contemplava l’educació des de la base a la Universitat”, explica, “i els nens tenien un professor referent, cosa que no passa a l’ESO”, conclou. El seu periple educacional va començar l’any 1960, quan tenia 17 anys. Era l’època de les escoles unitàries (nens i nenes separats), menys a les zones rurals i petites que eren mixtes. Hi regia la Llei d’educació Moyano (que datava de 1857), quan l’ensenyament era obligatori fins als 12 anys. La seva primera destinació fou com a substituta en un petit poble a la Vall d’Ora. Cobrava 1500 pessetes al mes (450 eren per a la pensió 20

La seva etapa més longeva la passa a Agramunt, primer al Macià Companys i més endavant a l’Institut Ribera del Sió. Des de llavors sempre ha prestat els seus serveis a alumnes de 12 a 14 anys, els de la segona etapa en l’època de l’EGB i els de secundària, amb l’ESO. Una legislació que ella no aprova, “als 12 anys es passa una etapa difícil”, afirma, “els nens copien les actituds negatives dels més grans de l’Institut”, afegeix. Preferiria que aquests alumnes fossin els grans d’una escola primària que els petits d’una secundària. “Adquireixen més responsabilitats”, diu la Josefina. El canvi de primària a secundària no li fou fàcil. L’ESO no la convencia. Però finalment va decidir fer cursos d’especialització i afrontar el repte de secundària. Variables, crèdits de reforç, de síntesis, molts professors,... “El canvi no m’agradava”, comenta, “hi havia bons professionals amb molta voluntat però els faltava pedagogia i psicologia”. Li faltava temps per fer les coses bé i, a més, “em sentia lligada de mans i peus”, reconeix, davant els drets dels nens i dels pares. Un exemple: el càstig a un alumne suposa un expedient i ser tractat al Consell Escolar. “La canalla crema”, diu la Josefina, però ella es queda amb l’al·licient que et donen els bons alumnes, els companys de feina i les anècdotes de la seva trajectòria. Com aquella vegada que es va trobar un exalumne que no va voler estudiar francès quan li tocava i de gran ho va haver de fer per poder treballar en una empresa de transports a França. O qui se la creua i li confessa que ha canviat l’actitud o bé quan recorda respostes divertides dels exàmens, com una de matemàtiques: “¿Qué es divisibilidad? Es a los números lo que clorofilidad es a las plantas”. Vocació, paciència i optimisme. Tres virtuts que la Josefina Verni creu imprescindibles per a l’ensenyança. “I complicitat amb l’alumne”, afegeix, “els has de conèixer per saber com són i perdonar-los-ho tot; són nens”. I sobretot aconsella “iniciar el curs amb il·lusió, com si fos el primer dia”. Així ha gaudit de la seva feina, ensenyant.

AHIR I AVUI

O F I C I S

P R O F E S S I O N S

EDUCAR O ENSENYAR? Mestres d’escola, la joventut que il·lusiona En Ramon Ribera, el Marc Puebla i el Gerard Fontanet tenen molt en comú. De ben joves ja sabien que volien ser mestres; són exalumnes de la Josefina Verni; amics; companys d’ESO; han compartit metodologies per afrontar les oposicions; tots 3 han aprovat les opos enguany,..., i sobretot, són mestres d’escola vocacionals. Així que no és estrany que mentre l’un respon, als altres dos se’ls escapi el riure. La seva primera classe la van fer als 21 anys – ara ronden, de mitja, els 25. Compleixen les 5 virtuts que la Josefina ha enumerat: vocació (“totalment”), optimisme (“millor no transmetre pessimisme”), paciència (“moltíssima”), complicitat (“cal trobar el punt als nens”) i il·lusió: “I tant! Encara no l’hem perdut”, diuen. I n’afegeixen alguna més, com ara, saber-se relacionar amb els companys o ser obert i polivalent per afrontar donar classes o preparar activitats escolars. D’esquerra a dreta, el Gerard, el Ramon i el Marc.

Malgrat que la carrera universitària els va donar més teoria que pràctica, van afrontar la seva primera classe amb entusiasme. Al Ramon li va tocar fer-ho a Golmés en religió; el Marc a Esterri d’Àneu de català, i el Gerard va fer-ho a Badalona i davant la Cap d’estudis. Malgrat que la poca experiència de qualsevol novell, reconeixen que al col·lectiu hi ha molta companyonia, que juntament amb cursos i intercanvi d’experiències conformen un bon mètode per aprendre dia a dia. El que no han après en la teoria és a tractar amb els pares. Malgrat que la majoria s’impliquen en l’educació, sempre se’n troba algun que qüestiona la feina i alguna metodologia dels mestres. “I no hi podem fer res”, comenten. “Quan s’han barallat els nens al pati, et pregunten perquè ho permetem”, afegeixen. Aquestes situacions, però, s’aniran resolent amb el temps i l’experiència de conèixer els fills i també els pares. Les tutories són una bona eina per establir el diàleg entre mestres i pares. “Teòricament, ensenyem, però també cal educar. Però necessitem l’ajuda dels pares”, afirmen. La seva joventut els dóna un punt de diferent; de fet, “no fa tants anys que vam viure l’ensenyament primari”, afirmen. Així que quan algun alumne intenta copiar en un examen sempre s’escapa un somriure –també un advertiment- o quan n’hi ha xerren més el compte i interrompen el professor, “em recorden a mi”, explica el Marc. La seva experiència novell els obliga ara a ser més enginyosos en les classes per ensenyar i que

aprenguin bé. “I això es pot aconseguir amb un bon clima, aproximar-se a alumne i analitzar la classe per poder aplicar una metodologia o una altra”, expliquen. El Gerard reconeix que la seva millor virtut és la paciència; el Marc saber-los motivar i treballar en grup; mentre que el Ramon intenta guanyar-se els alumnes amb un treball seriós sense perdre el sentit de l’humor. Són conscients que els dos mesos de vacances a l’estiu, el sou i que “podem combinar la feina amb altres activitats, com el futbol en el nostre cas”, comenten, són molt atractives per qui no hi treballa. “Tothom es pot treure la carrera de Magisteri, però treballar-hi..., has de fer-ho perquè t’agrada”, puntualitzen. Ara, tan sols fa poc més d’un mes que han començat el curs, una setmana abans que fa un any: el Ramon a Sanaüja, el Marc a Sant Andreu de la Barca i el Gerard a Tàrrega, amb l’il·lusió de conèixer nous alumnes, nous companys de feina, noves metodologies,... I la satisfacció de saber que els nens són molt agraïts, “no fa massa em vaig trobar amb un exalumne que vaig tenir a Lleida”, explica el Ramon, “i em va venir a saludar amb una abraçada”. Petites grans recompenses. Més anècdotes ... els divendres a la tarda quan es retrobin els tres amics. 21

EL RACÓ L

ELS SABORS QUE LI VENEN BÉ AL PORC El món del maridatge entre vins i menjar és molt extens, gairebé infinit, tant com vins i aliments hi ha al món. Normalment, es diu que per al peix i el marisc el millor és el vi blanc. Però de quin vi blanc estem parlant? I de quin peix? El mateix passa amb la resta de plats. Per a la carn normalment es demana un vi negre i per a les postres no és estrany obrir una ampolla de cava brut. Cal tenir presents diferents característiques del vi i del plat i mirar de trobar els punts de connexió i el resultat que volem obtenir. Cada ovella amb la seva parella? Hi ha qui també pensa que el maridatge no té regles que l’únic objectiu és la festa dels sentits. Però sí va bé tenir unes nocions bàsiques com a guia. Després, que cadascú valori què li agrada més al seu paladar. Per combinar vi i menjar, primer hauríem de tenir presents els elements que destaquen en el plat: intensitat aromàtica i tipus d’aromes, sabors, textures, quantitat de greix... Després, cal començar a pensar en el vi tenint presents paràmetres similars: paleta aromàtica, cremositat a la boca, acidesa, quantitat d’alcohol, sensació mineral, grau de dolçor... En alguns casos ens interessarà un vi que no interfereixi amb el gust del plat i en altres casos buscarem aromes i sabors comuns que es potenciïn entre ells. Si entrem en el terreny de les carns, tot depèn de quina carn i quin tractament culinari se li doni. Si es tracta de pollastre o llom de porc amb una salsa blanca o uns canelons tradicionals, potser un vi negre serà molt potent i amb molts tanins (sensació d’aspror a la boca), però un vi blanc jove es perdrà i ens semblarà aigua. Una bona opció, una altra vegada, pot ser un blanc amb criança en bóta amb els seus llevats, amb més cos, més cremós, amb aromes de pastisseria, a làctics… Una altra cosa són els guisats, els rostits o les graellades. Aquí juguem amb aromes i sabors més intensos, amb greixos, amb el fumat que aporta la graella... S’acosta llavors el moment d’obrir els vins negres de més cos i envellits en bóta, amb tocs de fusta, amb una bona estructura en boca, més astringents i alcohòlics. Els consells dels experts aconsellen pel porc vins joves i negres amb una criança de fins a 4 anys; també negres de reserva o gran reserva fins a 10 anys; blancs criats en fusta, fins i caves o els rosats per als embotits. Si perfilem ja en plats a base de porc, cal tenir present que la carn del porc, una mica dolça, amb una fina xarxa de grassa transparent i delicada, que al cuinar-se es fon requereix com a primera condició de vins que

l’acompanyin amb certa acidesa, joves y secs, sempre més rústics que “elegants”. Per exemple, un pernil guanyarà amb un Chardonnay jove, fresc i sec, però també es pot optar per un negre Jove, com un Pinot Noir o un Tempranillo salvatge. Amb el “cochinillo” al forn no falla un Tempranillo. I a les receptes dolces de porc, amb fruites fresques o seques, són més per als blancs àcids. Fins i tot hi ha maridatges no alimentaris. Josep Roca, sommelier del Celler de Can Roca, deia fa un any al suplement de La Vanguardia “QuèFem?”: “Si el Celler de Can Roca fos un vi seria un cava. Un vi escumós fet aquí, sota el sol mediterrani, amb les tres varietats pròpies, de vella arrel i nova saba”. Bibliografía: www.gallinablanca.com Academia Tastavins 23

L’ESPORT A

ASSOCIACIÓ CENTRE EXCURSIONISTA AGRAMUNT L’esport és una de les activitats de lleure que més es practiquen; no només per una raó de beneficis físics sinó també psíquics. Potser aquest fet, entre altres, pugui explicar la gran acollida de l’Associació Centre Excursionista Agramunt (CEA), que fa celebrar el seu primer aniversari el juliol passat. Actualment, l’entitat compta amb 150 associats, de diverses edats, tot i que predomina els majors de 40 anys, amb ganes de conèixer el territori i l’entorn. La idea es va gestar un divendres a la nit al Kronic -ja se sap les millors idees surten en els moments més distesos. Una colla d’amics sabien que hi havia agramuntins que, pel seu compte, els agradaven les sortides a peu –el trekking. Funcionaria aglutinant-los en un centre excursionista? Sembla que sí. La primera reunió va acollir una cinquantena de persones i uns mesos després, naixia l’entitat i s’estrenava amb una sortida a La Donzell, ben popular, per animar als agramuntins. En aquests darrers 12 mesos, han fet 14 sortides: Poblet, Pallargues, la Fageda d’en Jordà, Pic del Punxó, Congost de Montrebei,... Totes elles d’una dificultat bàsica; és a dir, apta per a la majoria de persones. “En alguns casos, si hem vist que la dificultat era superior, els hem aconsellat no apuntar-se”, expliquen el David Serra, la Marta Pérez i l’Alfons Amigó, amb qui hem parlat. Al cap i a la fi, l’objectiu principal és l’activitat física i passar-ho bé. “No es tracta de patir per arribar al final”, comenten. L’objectiu no és arribar, sinó arribar bé, sense ensurts. Quan van pujar al Puigpedrós, “el mal temps ens va fer recular”, expliquen, “però tampoc va ser cap frustració, l’important és gaudir de l’activitat”. La tria de les rutes respon a indrets on es pugui gaudir d’un bon paisatge, però en algunes ocasions també s’aprecia els històries que envolten la caminada. Un bon exemple fou la Ruta de la Pau per la Terra Alta, testimoni històric de la Batalla de l’Ebre de la Guerra Civil. “En aquella ocasió, vam contractar un guia perquè ens expliqués com havien succeït els fets”, expliquen els membres del Centre. Però no només han programat sortides per caminar, també n’han organitzat a la neu, a Tuixent La Vansa, per fer esquí de fons o raquetes. “La gent s’ho va passar molt bé; molts no havien anat mai a la neu”, comenten. Per al proper trimestre tenen programades 4 sortides: el 26 de setembre al Parrizal de Beceite (al Matarranya), el 24

Sortida a Montroig. Foto: CEA

d’octubre al pantà de Camarassa, el 21 de novembre a la Vall Ferosa (Torà) i el 12 de desembre al Coscollet. “Aquesta última serà una mica dificultosa perquè tindrem un desnivell d’uns mil metres”, expliquen el membres de la junta, “per tant, caldrà una condició física una mica millor. Però la resta, són de dificultat mínima”. Perfecte perquè tots els socis s’hi animin i fins i tot perquè algun no associat s’iniciï i visqui en primera persona aquesta activitat en grup. Algunes de les properes sortides, com al del Parrizal o Camarassa, han estat proposades pels socis. “No volem ser una agència de viatges”, expliquen el David, la Marta i l’Alfons, “per això des del primer dia els hem motivat que ens fessin propostes”. La majoria dels membres de la junta del CEA són aficionats a les caminades, però no deixen improvisades les sortides. “Habitualment, abans de la sortida en grup, les anem a fer i preparem una fitxa tècnica amb informació de la ruta i la dificultat que comporta”, expliquen. Per bé que de moment han preferit apostar per rutes amb poques dificultats, esperen també organitzar destinacions més variades per donar cabuda a tots els socis del Centre. Caminar és una de les activitats físiques que més adeptes ha aconseguit en els darrers anys. És fàcil de practicar, pots marcar al teu propi ritme, millora la condició física i psíquica,... Per què no provar-ho amb el CEA? 25

ON MENJAR? S

EL CELLER DE L’ARNAU CANSALADA CONFITADA AMB OU POCHÉ I MOUSSE DE FESOLS Ingredients:

Restaurant El Jardinet • Corretgers, 8 • 08500 Vic • Tel. 93 886 28 77 Cansalada de porc 1 ou

Fesols Mantega

Nou moscada Sal i Pebre

Elaboració: Es cou la cansalada en una olla amb aigua fins que quedi ben tendra (unes dues hores i mitja, en funció de la seva mida). Es reserva la cansalada i es redueix el brou de la seva cocció fins aconseguir una salsa espessa. Després de deixar en remull els fesols, es couen i després els triturarem (sense el brou). Es treballa el puré amb mantega, sal, pebre i nou moscada fins aconseguir una textura mousse. I llavors fem l’ou poché amb agua i vinagre. Per a finalitzar el plat, escalfem la cansalada al vapor i la passem per la planxa. Muntem el plat amb la salsa, el mousse de fesols i l’ou poché.. Donem l’últim toc amb la sal maldón, sèsam torrat i finalitzem amb una mica de cebollino. En aquest cas, també l’hem decorat amb nous.

Queden pocs restaurants a Vic que en 30 anys segueixin tenint un aire familiar. El Jardinet és d’aquelles excepcions que agraeixen els clients de tota la vida. La primera generació, amb Víctor Vilanova i la seva dona al capdavant, van iniciar la seva trajectòria culinària amb una cuina tradicional, la de cassola. De ben jove, el seu fill Ivan es va acostar als fogons del seu pare per aprendre l’ofici i el 1999 ja era cap de cuina d’El Jardinet. Als seus 34 anys, en porta 20 posant el nas a la cuina, cosa que, malgrat la seva joventut, li atorga una experiència que qualsevol comensal cata. Als 16 anys va començar un periple per diferents restaurants de reconegut prestigi per completar la formació més personal que li va inculcar la seva família. Després de ser nomenat cap de cuina del restaurant familiar, l’Ivan volia volar alt i apostar per la cuina d’alt nivell. Però el seu pare el va convèncer per a què actués amb prudència i constància, per aconseguir el seu propi lloc a Vic. “Menjar poc i digerir bé”, el consell més preuat del seu pare. I després de 10 anys a la cuina d’El Jardinet, el consell ha donat els seus fruits. L’Ivan elabora una cuina de mercat amb una base tradicional perquè és la que li demanen els seus clients. S’atreveix amb tot, però els plats tradicionals amb un estil novedós és el que té encantats als seus clients de sempre i els nouvinguts. La seva cuina tradicional, però, no està exempta de creativitat; encara que en moltes ocasions el client posa el límit, ja que algunes propostes (com el cérvol o el pichón) no van quallar.

Amb una carta nova cada 3 mesos, l’Ivan ens recomana diversos plats per a un dinar al Jardinet. Podem començar amb una Amanida de foie o de gambes llangostineres, o bé amb l’Amanida de tomàquet amb mozzarella o la seva Sopa de ceba -a l’hivern, clar. De segon, el seu Fideuà, les Galtes de vedella o bé el Bacallà amb prunes. Els postres continuen la línia tradicional: iniciem amb la Crema catalana que l’Ivan elabora amb gemmes d’ou i una part de nata líquida i llet, que li donen un gust particular. També aplaudeixen els comensal el Coulant de xocolata amb melmelada de maduixes o Gelat artesanal de fruites de la passió. L’Ivan té molt clar que qualsevol plat que elabora ha de cumplir amb la seva màxima més preuada: “Poso a taula el que em faria il·lusió menjar”. Però al final, té clar que el que compta és el client, que troba al Jardinet un lloc acollidor on sap què menjar, ja que l’Ivan fuig de extravagàncies culinàries. Sense complicacions, però amb elaboració i perfecció. El restaurant –amb capacitat per a 60-65 persones- ofereix un menú diari per 13 euros o el de 24 euros també en dissabte, i es pot menjar a gust a la carta per uns 50 euros. Al capdavant del negoci familiar (amb la seva muller i també encara amb els seus pares), l’Ivan valora el seu treball actual per la qualitat de vida que li permet tenir, juntament amb les classes de cuina per a aficionats. I no es penedeix d’haver refusat ofertes professionals més ambiciones: “Menjar poc i digerir bé”.

ES RODA... C

PROPERAMENT WALL STREET: EL DINERO NUNCA DUERME Dir: Oliver Stone

Estrena: 1 octubre de 2010

Oliver Stone ha tornat a Wall Street, després de la seva popular pel·lícula de 1987 que també girava entorn a la borsa nordamericana. I repeteix de nou amb Michael Douglas com l’impacable tauró de les finances Gordon Gekko, paper amb el qual va aconseguir l’Oscar a millor actor. El film està ambientat 20 anys després de la primera cinta. Posat en llibertat després de complir comdemna a la presó, Gekko es troba fora d’un món que fa temps dominava. Buscarà restablir les seves relacions nefastes amb la seva filla, motiu pel qual s’aliarà amb el xicot d’aquesta, Jacob, qui començarà a veure en ell una imatge de pare. Però Jacob se n’adonarà que el manipulador Gekko té uns altres objectius que la redempció.

BALADA TRISTE DE TROMPETA Director: Alex de la Iglesia Estrena: 17 de desembre de 2010

La pel·lícula ha estat definida com una “tragèdia grotesca de terror còmic” que explica a través d’una història de pallassos, televisió i terrorisme el “circ” que fou l’Espanya a principis dels anys 70. La clau de la pel·lícula és la manera com es barreja l’història real d’Espanya després de l’atemptat de Luis Carrero Blanco i el drama que passa en un circ: dos pallassos terrorífics i desfigurats que s’enfronten a la mort per l’amor a una ballarina. Segons el director, Alex de la Iglesia,: “exemplifica perfectament el caos i la bogeria d'aquest país". Els Pallassos de la Tele i la mort del dictador van marcar una època i "van conformar el seu cervell com a tots els de la seva generació, perquè va ser quan es va definir el que avui és Espanya".

I... QUE MÉS? T

SUDOKU Completar el taulell utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap linea, columna o bloc.

2 7

5 9

UNA OLOR

2 2

On aniràs de viatge?

9 1

JEROGLIFIC

5 5

6 9

MOLT

AGRADABLE

1 1

PARAULES CREUADES Completa la graella amb les paraules de la llista, que fan referència al mobiliari. ARMARI BANC BUTACA CADIRA CALAIXERA LLIT PENJA-ROBES PRESTATGE SOFÀ TAMBORET TAULA TAULETA

Telèfons d’interès d’Agramunt EMERGÈNCIES

112

EMERGÈNCIES MÈDIQUES 061 MOSSOS D'ESQUADRA 088 BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 Policia Local 973 390 843 CAP 973 390 635 CAP (Urgències) 973 392 020

Correus Autobusos Alsina-graells Pavelló poliesportiu Farmàcia Esteve Farmàcia Viladot Funerària J.Torné Parròquia

973 390 081 973 390 602 973 392 272 973 390 428 973 390 087 973 390 862 973 390 239

Ambulància Bombers Agramunt

973 711 335 973 391 080

Llar d'Infants "Nins" 973 391 682 Col·legi Ntra. Sra. Socors 973 390 083

Creu Roja Jutjat de Pau Serveis Socials Oficina de Turisme Casal d’Avis Residència “Mas Vell” Casal Agramuntí

973 390 880 973 392 465 973 390 193 973 391 089 973 392 332 973 391 692 973 390 064

CEIP Macià Companys IES Ribera del Sió Biblioteca Municipal Servei Mun. Català Escola Mun. Música Radio Sió Servei Inf. per empreses

973 390 668 973 390 803 973 392 583 973 390 632 973 390 536 973 390 421 973 391 700

SOLUCIONS PARAULES CREUADES

JEROGLIFIC SOLUCIÓ: A Roma (aroma)

M C

L L

R L

T T

T R

A M B O

E P

SUDOKU 1