Alimara 124 "Vida i oficis d'abans" by The Graphic room

Núm. 124- OLOT, ESTIU 2013 • 4 €

R E V I S TA D E P E N S A M E N T, O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

Entrevista a: monografia:

Vida i oficis d'abans

Xavier Plujà

Sumari pàg.

Editorial

Foto de la portada: Juli

Tema d'actualitat 4

Les floretes del papa Francesc Mn. Pere Bellver

Indrets emblemàtics 6

L’Alimara és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dóna solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta; amb perfil i una dinàmica que li permetran seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines.

Besalú i el Pont dels jueus Martí Gironell

Articles monogràfics 9

Viure a pagès Montserrat Rafart

Molineria Carme Bosch

Sastres i Modistes. Un ofici perdut. Cinto Pagès i Montserrat Rafart

L'Esmolet, el Sereno, el Nunci i el "Mantecao" Mercè Mallarach

Majordones, Sagristans i Campaners Mn. Joaquim Pla

Comptem amb tots plegats!

Publicació trimestral

La pàgina jove 23

Redacció, edició i administració: Passeig d’en Blay, 3 Casa Rectoral Parròquia de Sant Esteve d’Olot Tel. 972 26 04 74.

Ell i la seva pintura. Sílvia Oliveras

Biografia 24

Adreça electrònica: revista@alimara.cat

Francesc Serra i Ginesta Pilar Riera Prat

Maquetació i impressió: The Graphic room, SC - OLOT

Digui, l'escolto 26

L'entrevista

Dipòsit Legal GI-535/82

Xavier Plujà Eduard Arbós Eceiza

Notes sobre l'actualitat garrotxina 28

Josep Murlà

Passatemps

La recepta

Pensaments

(Solucions a la pàgina 30)

També podeu veure la revista ALIMARA a tot color a la web del Bisbat de Girona:

La tira còmica 31

L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

www.bisbatgirona.cat

Guspires ‒2‒

Editorial

Anem enllà dels segles si volem trobar l’arrel dels oficis que l’home ha anat dissenyant. Ja fou el primitiu qui cercava tècniques per a la caça,per alleugerir la tasca de trobar i assegurar la manutenció seva i de la seva companyia. Dibuixar els animals a les parets de les coves era un art. Escarnir-los de la millor manera era un molt bon auguri per trobar-los. Pesca,també, amb rituals adequats,elements naturals que feien més senzilla la pràctica de treure grans peixos de l’aigua. Noves i novadores experiències en tots els terrenys van acostant l’home a l’Edat Mitjana i és aquí on es distribueixen els oficis que esdevenen uns missatges importants del mestre vers l’aprenent que de viva veu i des de l’experiència viscuda anirà fent seva una labor determinada, respirant-la i mamant-la les vint-i-quatre hores del dia. Aquesta mena de relació que preparava per seguir aquella labor, aquell treball, aquell aprenentatge es fèu incondicional per al bon funcionament de la societat i els bons serveis dels uns vers els altres. El comerç d’intercanvi, sense ànim lucratiu, només per atendre les necessitats, s’anà modificant i agafant un relleu més arbitrari començant ja a veure’s qui pretenia aprofitar-se’n. El baix relleu dels petits artesans, creatius i més lliures, cercaven fer alguna feina més d’allò que els agradava, encara que fos només per viure’n i prou... Aquí, la part manual era la base d’aquestes aplicacions. Així s’amplia l’activitat i del ferrer en surt el soldador; del fuster, el torner; del torner, l’escultor del relleu,més tard el tallador de la fusta, la marqueteria i l’escultor. De l’argila, la bòbila, els totxos i els paletes, etc... etc... El llistat d’oficis arriba fins a un centenar i la seva enumeració es pot fer encara més complexa. Les fàbriques de l’època de la industrialització, al segle divuit, donen lloc a rodatges més ràpids i a serveis més eficients; no obstant, el petit artesà, aquell de l’ ofici, segueix vivint, ininterrompudament. Seguim i direm que un ofici era una feina creativa. Era pensada com a útil social i es desenvolupava de la millor manera possible, pensant que allò que sortia del professional era valorat i eficaç, per al que es desitgés.. A petits poblets, els oficis tenien una importància cabdal. Ells projectaven a les ciutats elements de gran qualitat, que s’imitaven a les grans indústries i que han portat a la globalització. Ara que la societat s’ha adonat que la producció en quantitat no sempre respon al pensament de “tot home”, guanya importància i sobresurt tot allò fet amb perícia i traça, el resultat del qual és tingut com a més valuós per la seva dedicació individual i exclusiva . Els mercats que els municipis han propiciat darrerament, són anomenats “mercats de l’artesania” perquè aquestes parades es fan amb coses i objectes treballats artesanalment... ganxet, paper, macramé, fang, pasta de paper, pintura, mitja, cosit, brodat... Avui un ofici es considerat sense gaire importància perquè la societat es troba molt mal acostumada però a l’hora que aquesta necessita professionals, si els troba, hereus d’un ofici, els beneeix i en diu bé perquè ells són els qui han portat la tasca a bon termini. Un ofici és això: l’aprenentatge d’una tasca portada als seus màxims objectius i assajada dia a dia amb les tècniques noves que van sorgint per fer-la important, útil, valuosa i el que és més significatiu, rendible per la seva aportació d’un acabat correcte a la societat que exigeix sense demanar l’aprenentatge i un esforç per ser el millor del que es pugui elegir.•

‒3‒

Tema d'actualitat

Les Floretes DEL PAPA FRANCESC

Mn. Pere Bellvert i Morente

L’any 1964 aparegué un llibre, traduït al català, amb el títol de Les floretes del papa Joan. Henry Fesquet, el seu autor, s’inspirava en el clàssic franciscà per explicar-nos anècdotes de la vida del Papa Bo, el beat Joan XXIII. Fa poc, un monjo de Montserrat, el pare Bernabé Dalmau, ha publicat una obreta de títol semblant i regust totalment franciscà traient punta del tarannà carismàtic del nou Papa, de nom Francesc. En el conclave del prop passat mes de març la sorpresa va ser majúscula: un nou bisbe per a Roma, de nom Francesc a honor del Pobrissó d’Assís; vingut de la fi del món, el primer papa americà i jesuïta de la història. Es pot ben dir que, des del primer moment, amb la seva aparició a la llotja de Sant Pere, va sorprendre i les floretes han anat en augment. Molts es pregunten: serà un papa reformador, més enllà dels seus signes de proximitat amb la gent, austeritat de formes i senzillesa de tracte? En tot cas, quin tipus de reforma ens vol proposar? Quin cal que sigui el canvi en l’Església? Sense pretendre ser més papista que el papa o endevinaire abans dels esdeveniments, voldria assenyalar algunes pinzellades, al meu entendre més profundes, més enèrgiques en el quadre dels primers mesos del seu pontificat com a nou bisbe de Roma, com li agrada autoanomenar-se. En primer lloc, trobo colpidor el missatge de misericòrdia que va amarant els seus inicis pastorals. En el gest entranyable de portar un pomell de flors als peus de la Mare de Déu sota la seva advocació de Salus Populi Romani de Santa Maria la Major, trobant-se amb els pares dominics que atenen les confessions en la Basílica romana els diu: Misericòrdia. Sigueu misericordiosos en el vostre ministeri.

En la Missa crismal, fa aquesta afirmació al clergat de la seva diòcesi de Roma: Sigueu pastors amb l’olor de les ovelles. Essent arquebisbe de Buenos Aires, advertia contra la mundanitat espiritual de fer el que queda bé, de ser com els altres, d’aquesta burgesia de l’esperit, dels horaris, de passar-ho bé, de l’estatus (...) No a la hipocresia. No al clericalisme hipòcrita. No a la mundanitat espiritual. Els clergues no poden ser simples funcionaris. Ja com a papa, en el seu discurs als membres de l’Acadèmia Pontifícia, demana als alumnes d’aquesta important institució de formació dels futurs diplomàtics que es formin sense la lepra del carrerisme. Ser lliures de les ambicions i mires personals que tant de mal poden portar a l’Església. Els deia que no hi ha res més ridícul que la mundanitat espiritual del capellà que provoca el riure al seu entorn. També, en una trobada amb els legats o nuncis apostòlics els crida a estar molt atents en el seu deure d’escollir candidats per a l’episcopat. En la Missa crismal també va recordar que el prevere és l’home que iŀlumina les perifèries. Amb això volia expressar la perifèria existencial on hi ha sofriment i sang vessada... En una de les primeres celebracions de la Missa ferial a la seva residència de Santa Marta, en presència dels responsables i treballadors de l’Institut per a les Obres de la Religió (IOR), el Papa es preguntava durant la seva homilia si a l’Església li calia tenir una banca pròpia. El fet, però, és que ha actuat ja, i molt de pressa, creant una comissió per harmonitzar el IOR amb la missió eclesial. Darrerament ha pres mides cautelars importants contra la utilització de la Banca Vaticana per a negocis poc clars.

‒4‒

Imatge extreta d'internet

Tema d'actualitat

Tres dies més tard de la seva elecció com a Papa, en una audiència especial per als mitjans de comunicació presents en el conclave, els deia: Com voldria una Església pobra i per als pobres! No en va el seu primer viatge fora de Roma ha estat a la remota illa de Lampedusa, testimoni del drama de la immigració. Ha volgut ser un viatge per interrogar les consciències. El papa Francesc hi va anar mogut per l’enèsima notícia de la mort d’immigrants en el mar. Ha estat un viatge de denúncia per no caure més en la globalització de la indiferència. El Papa va voler fer ressonar de nou la pregunta de Déu a Caín després de l’assassinat d’Abel: On és el teu germà? L’espai d’aquest article no em permet d’entrar en la nova encíclica, la primera del papa Francesc, feta amb el material preparat ja pel papa Benet XVI, feta a quatre mans com va dir el Sant Pare amb el seu humor franc. Però sí que voldria remarcar el seu títol significatiu: Lumen fidei. La fe és una llum capaç d’il· luminar verament el cor de tot home i dona, de tota persona que s’hi obre. En una de les congregacions generals prèvies a l’elecció del nou papa, hem sabut que el, aleshores, cardenal Bergoglio va dir aquestes paraules que es poden entendre a dia d’avui en clau d’un veritable programa de reforma. L’Església, quan és autoreferencial, sense adonar-se’n creu que té llum pròpia;

deixa de ser el mysterium lunae i dóna lloc a aquest mal tan greu que és la mundanitat espiritual (segons De Lubac, el pitjor mal que pot sobrevenir a l’Església). Aquest viure per donar-se glòria els uns als altres. Simplificant; hi ha dues imatges d’Església, la Dei Verbum religiose audiens et fidenter proclamans, i l’Església mundana que viu de si mateixa. Això ha de donar llum als possibles canvis i reformes que calgui fer per la salvació de les ànimes. I afegia sobre el perfil del nou papa: Un home que, des de la contemplació de Jesucrist i des de l’adoració a Jesucrist ajudi l’Església a sortir de si cap a les perifèries existencials, que l’ajudi a ser la mare fecunda que viu de la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar. Les estructures les formen les persones. Només es reformen les estructures si es reformen les persones. Els canvis estructurals profunds comencen pel canvi dels cors i en bé de les ànimes.•

‒5‒

Foto: Juli

Indrets emblemàtics

Besalú i el Pont dels Jueus Martí Gironell

Quant estava escrivint aquesta novel·la encara no tenia aquest títol. El nom pel qual coneixia aquell projecte literari era El pontífex en referència a la història d’aquell que fa el pont, del constructor del pont de Besalú. Però era obvi que per la trama de la novel·la, els jueus no només hi tenien una presència molt destacada i notòria sinó que estaven cridats a ocupar un lloc més preeminent. I vet aquí que, pensant se’m va ocórrer que: si els jueus havien participat en la construcció del pont, que si el vigilant de les obres, segons consta en els escassos documents que s’han trobat d’aquella obra, era una persona d’aquesta comunitat i que si en aquell moment el Call amb la sinagoga i el micvé -els banys jueus de purificació- estaven situats gairebé arran de les obres on es començava a aixecar el pont medieval, entendreu que el títol fos el que va acabar sent el definitiu, “El Pont dels Jueus”. Perquè

l’empremta de la cultura jueva a Besalú és profonda: metges, jutges, savis que van fer de la llavors capital de l’antic comtat el seu teatre d’actuacions, la seva base d’operacions inteŀlectuals. El patrimoni i el llegat jueu es van ampliar amb la descoberta i la posterior restauració de la sinagoga. Fins abans de les excavacions de l’any 2002 al 2005 que van permetre posar al descobert els fonaments d’aquest providencial lloc de reunió espiritual i social e la comunitat jueva de Besalú, el micvé, o els banys de purificació, era l’única referència juntament amb els carrerons del call jueu de l’empremta dels fills d’Israel al comtat. L’any 1264, Jaume I el conqueridor va atorgar un Privilegi Reial a la comunitat jueva de Besalú per poder construir la Sinagoga o “shcola jueorum”- La Sinagoga que vé del grec synagon vol dir reunir. I de fet, és el que era: un lloc de reunió i recolliment que els permetia trobar-se

‒6‒

Indrets emblemàtics

Imatge cedida per: Tusime Besalú.

a ells mateixos i sentir-se a més a prop de Déu. Era el rovell de l’ou del barri, el centre de la vida de l’alijama. Totes les sinagogues tenien un petit tabernacle amb una llàntia encesa: la teua que guardava la llum de Saron. Vetllaven perquè la flama de l’Aron HaQodes fos eterna. Una llàntia d’oli venerada per tots els membres de la comunitat en una sola sala que és molt probable que estigués dividida en dues plantes. A dalt hi havia una galeria, una mena de balconada enlairada que estava separada amb unes gelosies de fusta de la planta de baix. L’espai de dalt era el lloc reservat a les dones, des d’on seguien les oracions i havia d’estar separat visualment del recinte de baix, exclusiu per als homes. L’espai central de la sinagoga era un espai senzill, gens luxós. Però que havia de donar una gran sensació de pau i tranquil·litat. Un gran moble ‒7‒

Foto: Juli

<< No és estrany, doncs, que jueus d’arreu del món viatgin fins a aquest racó i baixin els deu graons fins que a l’espai sagrat per a rememorar la neteja espiritual dels cossos dels seus avantpassats per tornar a néixer, per renovar-se. >>

Foto: Juli

Martí Gironell amb el pont de fons

Indrets emblemàtics

de fusta tancat i envoltat de bancs de fusta s’erigia enmig de la sala i presidia aquella estança amb autoritat. Dins de l’armari s’hi guardava La Torà, el llibre sagrat que recull la voluntat de Déu revelada a Moisès. L’estricta obediència a la seva llei era el punt central al voltant del qual es desenvolupava la vida dels jueus. Tots els dies durant els serveis religiosos dels matin se’n recitaven passatges de les Escriptures, la Mishnà i el Talmud. Però els dilluns i els dijous al matí es treia el llibre sagrat d’aquesta arqueta i el rabí llegia cantant davant dels fidels. Després d’aquestes litúrgies ja s’estava a punt per baixar al micvé. Els primers jueus que es van establir a Besalú, van descobrir una font d’aigua termal, seguint el curs del Fluvià, uns quants metres més amunt d’on ens trobem ara. Durant els mesos d’hivern es purificaven amb aigua calenta... Segons la tradició, tots els cabals d’aigua del món provenen del riu que manava del jardí de l’Edèn, i l’aigua del micvé ha de venir d’una font natural. Pot venir d’una font natural, el mar, el riu, una deu, la pluja, neu o glaç fos, però

mai no s’ha de permetre que l’aigua quedi estancada, per evitar impureses. Aquests banys de purificació es van trobar per casualitat l’any 1964 i dues autoritats rabíniques van certificar la seva autenticitat: són els únics que s’han trobat a l’estat espanyol i els tercers més ben conservats d’Europa. No és estrany, doncs, que jueus d’arreu del món viatgin fins a aquest racó i baixin els deu graons fins que a l’espai sagrat per a rememorar la neteja espiritual dels cossos dels seus avantpassats per tornar a néixer, per renovarse. Es submergien en aquelles aigües per rentar la seva ànima d’impureses. El bany ritual per immersió purificava el cos del contacte amb un cadàver, amb certes malalties o abans de les celebracions del temple. I en el cas de les dones, era un preceptiu cada mes, després del part i abans de casar-se. Aquest espai, juntament amb la sinagoga, permeten una connexió entre passat i present carregada de simbolisme amb la cultura hebrea. Un autèntic pont dels Jueus.•

‒8‒

Articles monogràfics

Mas Paiola - Sant Esteve d'en Bas

VIURE A PAGÈS

Montserrat Rafart

Aquesta petita narració és fruit d’uns sentiments de quan era molt petita. I com a sorpresa meva vaig tenir el tercer premi literari del casal de la gent gran d'Olot.

La meva infantesa la vaig viure a pagès i en tinc molt bons records, que em guardaré mentre visqui. Un dels records que tinc més presents és que al matí, el millor despertador era el cant dels ocells refilant per sobre els arbres. Sonava una melodia tant bonica, que no crec que cap instrument musical la pogués superar; quina diferència amb l'actual soroll dels cotxes! També era molt relaxant contemplar l'aigua del riu fent remolins i capbussons enmig de les pedres i remorejant mentre baixava. Jo no em cansaria d'escoltar-ho. Una altra vivència, i potser la més entranyable, era al capvespre; asseure's a la vora del foc, expli-

cant contes i rondalles junt amb els pares i germans. Recordo especialment la meva germana Carme; quan ella es va casar jo tenia sis anys, i coincidí en el mateix any que ens va faltar l'àvia paterna; les vaig trobar a faltar molt. Aquestes i motles altres vivències eren molt maques de viure a pagès. Encara que no hi havia moltes comoditats, no ho canviaria per l'estrès de la ciutat. Viure entre natura és una experiència inoblidable i penso que seria bo que tothom la pogués gaudir una temporada. Encara ara no puc evitar durant els dies que neva, quedar-me encantada darrere la finestra per contem-

‒9‒

Imatge extreta d'internet

Articles monogràfics

plar aquells ballarucs de nou balancejant-se lentament fins a emblanquinar el terra. Recordo de petits l'alegria de quan ens despertàvem i havia nevat. Amb els germans saltàvem de contents cridant: Ha nevat! Ha nevat! Des de l'eixida de casa podíem gaudir d'un bell paisatge: prats i muntanyes com Santa Magdalena, Puigsacalm, tot tan blanc; era una meravella. Els dies que nevava no podíem anar a escola i jugàvem a llençar boles de neu i fer ninots. Era molt agradable trepitjar la neu verge. Recordo també que els ocells s'acostaven a prop de les cases per buscar menjar i els tiràvem engrunes de pa perquè ens feien olta llàstima. Crec que abans nevava més que ara i també feia més fred; per això hi havia candeles de glaç que penjaven de les façanes. Hi ha una dita que diu “any de neu any de bé de Déu”. Perquè la neu va bé per a les aigües, boscos i la terra.

L'ESPELLONADA A la tardor, pels volts de Sant Lluc, es trencaven les espigues de blat de moro i es portaven a les cabanes. Als vespres de l'hivern s'espellofaven. És a dir, es treien les pellofes que cobrien les espigues, de les quals deixaven un parell per poder-ne fer penjolls. A cada manyoc s’hi posaven aproximadament una dotzena d’espigues i normalment sempre n’hi havia una de vermella. Era de costum que entre els veïns ens ajudéssim un dia a cada casa i així, en diverses jornades, mentre espellofàvem fèiem conversa, a vegades molt divertida; i a mitja feina es resava el rosari. Els penjolls es penjaven amb claus a cada costat dels cabirons del graner i feien molt de goig. Aquestes espigues eren per a tot l’any. S’engrunaven amb una màquina i per un costat sortir el gra i per l’altre l’espigat. El gra era per l’aviram i l’espigat moltes vegades servia per encendre el foc. Els pollastres criats amb balt de moro eren molt bons. Els dies que espellofàvem esperava el vespre amb molta iŀlusió. A la mainada ens deixaven saltar i jugar per sobre dels pallons i més endavant, quan

‒ 10 ‒

Articles monogràfics

vam ser més grans, també treballàvem; però sempre eren unes vetllades molt agradables. Quan havíem acabat a la casa on aquell dia s’espellofaven s’obsequiava amb un petit ressopó. El tradicional era menjar torrades amb allioli, arengades i botifarra a la brasa. L’últim dia es celebrava el “quarto” que era un sopar amb molta gresca, com si fos una festa. Aquestes trobades eren una manera més de relacionar-se amb els veïns.

<< Per tornar a fer carbó, havien de passar uns quants anys fins que les alzines tornessin a ser grans. >>

EL CARBÓ

LA MATANÇA DEL PORC

Unes de les feines que s’han perdut del tot és la de fer carbó. Abans dels anys cinquanta o seixanta, el carbó era molt valorat, perquè era el principal mitjà per cuinar, fins que va arribar el gas i va substituir el carbó. A casa teníem un petit bosc i també fèiem carbó. Primer es tallaven les alzines més velles, perquè tinguessin una bona soca i es deixaven assecar. Llavors es portaven a la carbonera per fer les piles. Es tallaven els socs i s’apilonaven l’un sobre l’altre, deixant un forat de dalt a baix i una petita xemeneia. Les piles es tapaven amb una coberta de branques verdes i un gruix de terra de vint centímetres. També s’hi deixaven unes petites espitlleres perquè el foc no s’apagués. Tardava uns deu dies perquè el carbó estigués a punt. Fins aquí el treball dels carboners. Els traginers eren els encarregats de transportar els sarrions fins a casa amb uns manxos. Una vegada em van pujar amb un manxo fins a la carbonera; sempre acompanyada, perquè era molt petita. Em va fer tanta iŀlusió que encara me’n recordo. Per tornar a fer carbó, havien de passar uns quants anys fins que les alzines tornessin a ser grans. Per als propietaris dels boscos va ser una gran pèrdua. També la llenya era més valorada. Ara tothom té calefacció. És clar que s’ha guanyat en comoditats, però s’ha perdut caliu familiar, com era estar envoltats de les estufes de llenya o del foc a terra.

Una de les diades que mai no podien faltar a pagès era la matança del porc. Criat a casa, es procurava matar-lo cap al mes de gener o febrer, per disposar de vianda per a tot l’any. De bon matí arribaven el matador i la mocadera i el primer que es feia era trencar el cuc, amb torrades, allioli i barreja. Després, quan el mataven, jo em tapava les orelles per no sentir els crits del porc, ja que era el moment més desagradable del dia. A l’era mateix el matador l’escorxava i ajudat pels homes, el portaven a la taula de la cuina. La cansalada, pernils i l’espinada es portava a la salera del rebost. Llavors s’esmorzava amb fetge i llomillo. La mocadera, amb tota l’experiència que tenia, era l’encarregada de netejar els budells, trinxar la carn i amanir-la amb pebre i sal, sempre ajudada per les dones. De botifarres se’n feien per a tots els gustos: de negres, de perol, d’ou... però la carn de més qualitat es guardava per a les llonganisses vermelles. El vespre era l’hora dels convidats. Tot ja estava cuit: llardons, carn de perol, però un plat extraordinari eren les pilotilles embolcallades amb el davantal de la pagesa. És a dir, el tel que envolta les vísceres del porc. Tot era molt bo (colesterol a part; és clar). Era un dia molt cansat en què tothom anava amunt i avall treballant. Però el recordo divertit i festiu. Feia goig de veure el rebost tan ple i gaudir d’aquella botifarram!•

‒ 11 ‒

Articles monogràfics

Molineria Carme Bosch i Puigmal Fotos: Juli

Un ofici que, com a tal, gairebé s’ha extingit. Estava emmarcat dins la pagesia; els clients eren agricultors que duien al molí el gra de la collita (blat de moro, civada, segle...) i el moliner els tornava el cereal transformat en farina, “farinat” popularment, per alimentar el seu bestiar. També es molia el gra de fajol, la farina del qual, i sense cap mescla, només la mà de la cuinera pel punt de sal i el seu cop d’ull per anarhi afegint farina fins al punt adequat d’espessor, en sortien les boníssimes “farinetes de fajol”, enterrades una llarga temporada i actualment reviscudes.

Aquesta petita indústria molinera era, per cert, ben ecològica i estalviadora: l’aigua del riu conduïda dins un rec cap a la bassa i d’aquí de dret a la turbina o a les pales del rodet, feia rodar la maquinària i sortia per una mina altre cop riu avall sense quedar-se’n ni una gota ni embrutar-la tampoc.

Les moles, per al seu bon funcionament, necessitaven el servei de fuster, manyà i picapedrer:

‒ 12 ‒

Articles monogràfics

Fuster: Reparació de tramuja, riscle, canalet, barra per anivellar la distància (alçada) de les moles que més juntes o més separades molien el gra segons la seva grossor. El clap-clap constant de les moles feia, de tant en tant, algun desajust. Manyà:

Neteja anual de les pales de la turbina i rodets per treure’n la tosca que hi deixava l’aigua, canviar-ne alguna si s’havia deteriorat i tornar-ho a muntar. Hi solia estar dos dies.

Picapedrer:

Tenia la feina més feixuga: picar les moles. Primer desvertir-les, després amb l’ajuda imprescindible de la cabra, llevar la mola volandera, girar-la, picar de valent i tornar-la al seu lloc on l’esperava la mola sotana (que és fixa) i que havia també passat pel tràngol del pic-pic del professional. El picapedrer necessitava tres eines concretes: tallant, escoda i buixarda.

Escoda: Acabat en punta a cada cap feia foradets rodons enmig de les estries (entre ranura i ranura). Buixarda: de testa quadrada i proveïda de puntes

piramidals, serveix per repicar la pedra igualant-ne el nivell. S’havien de protegir ulls i mans per evitar les espurnes de pedra que sortien disparades en ser picades les moles. L’ofici de moliner no era pagat amb diners, sinó en espècie. El sac entrava al molí amb un pes i en sortia amb un altre lleugerament més baix. La diferència és coneguda com a moltura, o sigui el preu de la feina. Aquest fet ha donat peu als agricultors a fer-ne una dita: “De moliner es pot canviar però de lladre no”. L’acudit és directe però consentit. O tots dos n’eren responsables o tots dos quedaven lliures de culpa. Una gran rialla tancava la trobada i, a reveure!•

Tallant: Proveït de tall en ambdós extrems feia petites ranures en sentit longitudinal i en perfecta exactitud a tota la mola donant cops sobre la pedra. ‒ 13 ‒

Articles monogràfics

Sastres i modistes; un ofici perdut. Cinto Pagès Montserrat Rafart

Estic recordant amb una certa nostàlgia, però amb bons records i satisfacció, els més de cinquanta anys que m'he dedicat a l'ofici de la sastreria. Tots sabem que de modistes i sastres ja no en queda quasi cap. Ara tothom es compra la roba a les botigues de confecció. Abans també la gent es mudava més, recordo que el jovent els diumenges i dies de festa anaven ben vestits, els homes amb americana i corbata i les dones amb vestits jaqueta o abrics i sabates de taló. Feien molt de goig; encara que els nostres néts ens dirien que som antiquats. Ara els joves es vesteixen amb texans, samarreta i bambes; per tant, còmodes i esportius. És evident que el nostre ofici s'està perdent; els ordinadors han substituït les màquines de cosir. Als anys seixanta a Olot hi havia uns quaranta o cinquanta sastres i, de modistes, crec que encara n'hi havia més. Tots treballaven. Eren molt valorats i imprescindibles perquè era l'única manera de vestir-se. Fins i tot aquí, a Olot, tenim un carrer que s'anomena “El carrer dels sastres”. Segurament era perquè n'hi havia uns quants. Ara amb el munt de botigues que hi ha, és més temptador i pràctic comprar-se la roba feta. ‒ 14 ‒

Articles monogràfics

Per les vacances d'estiu, les mares d'aquell Corpus o la Puríssima, festes del Tura, o altres dies temps portaven els nois i noies, ja de molt joves prin- assenyalats se'ns acumulava tanta feina que fins i tot cipalment les nenes a aprendre de cosir, i les que ja ens passàvem algunes nits en blanc. Moltes hores treballaven, era al capvespre quan aprofitaven per de treball i això no es feia només per diners sinó per anar al cosidor. Allà al voltant del vetllador, amb el vocació i per poder complir amb els clients. Diuen que “de sastres i de modistes no n'hi ha caliu del braser, cosint i explicant rondalles i fent tercap de ric”. túlia es respirava un ambient Confeccionar una peça agradable i acollidor. Es feien és força laboriós: es prenen amistats que després de tants <<...seria important que el unes mesures i sempre es treanys encara perduren. jovent tingués i·lusió per balla segons el tipus del client També hi havia les modisaprendre una mica de cosir; (que no n'hi ha cap d'igual, alt, tes que cosien “en blanc”, és no vull dir pas com abans, baix, prim o gras, etc.). Això a dir, la roba interior molt fina vol dir que s'han de fer les i delicada. Les núvies els feien però sí saber-se fer algun proves necessàries fins que fer el seu aixovar per al casaarranjament, ja que quan sembla que tot va bé. Quan ment. faltem els més grans, em comences a cosir la peça ja Alguns d'aquests nois i s'han fet un munt d'embastes noies que havien après a copregunto qui els ho farà.>> i hores de treball. Abans es pisir seguien aquest ofici i altres caven els colls i les solapes a preferien treballar a les fàbriques de gènere de punt o de confecció de roba. Aquí mà; ara hi ha entreteles que s'enganxen amb la plana Olot n'hi havia moltes; de fet, va ser un dels mitjans xa i màquines que sobrefilen. El treball a mida té un de treball, principalment per a les dones. Ara, malau- procés més lent i artesà. Encara recordo les planxes de carbó. Allò sí que era entretingut i perillós a fi de radament, en queden poques. Quan s'acostaven les vigílies de festes com ara el no cremar la roba! ‒ 15 ‒

Articles monogràfics

<<... i un calaix ple d'andròmines; és a dir, un autèntic “calaix del sastre”.>>

Per fer aquest ofici no es necessiten grans màquines, però sí petites eines: tisores, fils, botons, gafets, “cierres”, agulles, didals, cremalleres, centímetre, tots aquests estris es posaven sobre el vetllador i un calaix ple d'andròmines; és a dir, un autèntic “calaix del sastre”. El dia de Santa Llúcia era una festa molt celebrada pels del gremi. Les noies lluïen els seus millors vestits i anaven ben empolainades i els sastres i aprenents també anaven ben mudats i clenxinats. Era un dia adequat per lluir la seva vestimenta. Al matí es celebrava una missa en honor de Santa Llúcia, com que hi havia tantes persones treballant en aquest gremi, els carrers estaven plens de gent anant amunt i avall, i fins i tot es ballaven sardanes al firal. També s'acostumava a anar a dinar en algun restaurant amb els companys del taller. A la tarda, a la “Indústria i Comerç”, es feia un gran ball on s'esco-

llia una “miss modistilla”. Com podeu veure, aquesta diada era una festa molt lluïda i bonica. Dóna molta satisfacció que un tros de roba el puguis convertir en un vestit jaqueta, faldilles, pantalons o altres peces de vestir. Penso que seria important que el jovent tingués iŀlusió per aprendre una mica de cosir; no vull dir pas com abans, però sí saber-se fer algun arranjament, ja que quan faltem els més grans, em pregunto qui els ho farà. Els records més entranyables d'aquest ofici són els de molts clients que han passat per aquest petits tallers. Tinc una gran estima i agraïment a totes aquestes persones que ens hem fet amics amb el nostre treball. Amb elles hem compartit grans converses i ens hem confiat problemes que hàgim pogut tenir al llarg de la nostra vida i això és el que ens ajudava a fer menys feixuga tasca.•

‒ 16 ‒

Articles monogràfics l'Esmolet, El Sereno, el Nunci i el "Mantecao"

L'esmolet Mercè Mallarach

‒ 17 ‒

<<...fent una cantarella, deia ben alt: “L’esmolet: d’estisores i ganivets...!” >>

Imatges extretes d'internet

Quan s’acostava una festa una mica important, solia passar pels carrers un home de no gaire bona fatxa. Portava una espècie de carretó amb dues rodes grosses, en el qual acoblat, hi tenia un estri que, tombant les rodes, s’hi obria un caixó que tenia una mola petita que la feia rodar. Empenyent la roda que servia per portar el carretó, hi acoblava una corretja que donava marxa a la mola d’esmeril que se’n servia per a esmolar les eines de tall. L’esmolet anava fent via pels nostres carrers, amb un xiulet molt característic. Tenia una fulla de llauna gruixuda que acostava a la mola d’esmolar, i l’empenyia fortament, fent una fressa especial, gràcies a la qual tothom sortia a tafanejar el que passava. Llavors fent una cantarella, deia ben alt: “L’esmolet: d’estisores i ganivets...!” A cada carrer s’aturava una estona i les dones baixaven amb els ganivets i les tisores, i ell els esmolava davant mateix de la seva clientela. Quan acabava la tasca de la vila, recorria els nostres entorns, per les cases de pagès, esmolant els podalls i tot el que era del seu ofici. Si l’esmolet era un pidolaire sense cap control i sense nord, a qualsevol barraca de Vora tosca tenia el seu hostal. A Vora tosca, llavors, n’era ple d’hostals d’aquesta mena... i sempre estaven llogats. Captaires, esmolets, adobadors de paraigües... Aquests personatges ens descobreixen tots els secrets de la vida d’un temps. La seva subsistència mesquina i plena de futileses menava el seu horitzó tan a prop que el tocaven amb la mà... No els calia gaire res i la gent agraïa una eina afilada, ja que l’aviram es matava tot a casa. L’adob d’un paraigua que a voltes, trauria d’una situació ben molestosa es feia al peu mateix de l’escala. Aquests quefers eren tan corrents, que no se’n feia ni més ni menys...

Articles monogràfics

Els Serenos Mercè Mallarach

Els serenos eren unes persones que feien la guàrdia a la nit per tota la ciutat. Tenien el seu uniforme municipal amb gorra de plat i un ribet vermell als pantalons. La seva presència t’omplia de confiança. Recordo que, d’infant, i ben al cor de la nit, sentia la cantarella del sereno que feia a tots els carrers per on passava: “El sereno... las doce han dado... Nublado...” Aquesta consigna era d’acord amb el temps que feia, si plovia anunciava la pluja i si era serè, la serenor. Sortien de l’Ajuntament a les onze en punt de la nit i es posaven a cada cantonada de la plaça Major, i un al mig; aquest donava la consigna cantant: “Sereno... las once han dado...” Després els altres seguien per ordre. Tot seguit es dirigien cada un al seus carrers, a començar la ruta de guàrdia. Hi havia un temps que l’Ajuntament havia posat un ban ordenant que tothom tanqués les portes del carrer a una hora determinada... Si passava el sereno i trobava la porta oberta, feia el senyal per tancar-la, avisant al primer pis. Hi havia molta gent que donava la clau de la porta forana al sereno i així que ell passava, tancava la porta que li havien confiat. Per guardar-se de qualsevol mala passada, portaven un estri d’un parell de pams de llargària que en deien un “xuxu”. Si alguna vegada havia servit, jo crec que hauria estat per acompanyar algun borratxo al “cuartelillo”, que era el lloc d’espera per a qualse-

vol malifeta... Recordo que, el sereno, els infants el miràvem amb una simpatia fora de lloc, car quan hi havia algun veí que havia tingut un fillet, la mara solia dir-te: “mira, ahir, el sereno va portar una nena a casa de la Francisqueta. Ja diré al sereno que et porti un germanet; o mira, diré al sereno que se l’entorni”... El sereno era l’home màgic de la cantarella de la nit, aquell que se sentia de lluny... amb una veu fonda... Qualsevol necessitat: per al metge, per a la farmàcia, per a alguna mort que fos de nit; el sereno era la persona de confiar. Ell esperava a la casa l’estona que calia per tal d’ajudar amb la seva companyia, els desplaçaments que haguessin de fer pels carrers, el que ho necessitava. Era la presència viva d’una persona falaguera i agradable que tothom estimava.

EL NUNCI En el miracle de la fantasia humana tot esdevé possible, i... és en la mateixa fantasia on els esdeveniments es comuniquen i es conjuguen amb el llenguatge planer i divertit, o a voltes tràgic, del record. El nostre poble —per ser nostre—, és curull de costums i farcit de tradicions. Jo recordo que les coses importants les comunicava el “nunci”. Al matí, un home vestit amb una trompeta de “músic” sota el braç, passava pels carrers, i sempre a una mateixa cantonada; car així feia punt clau per a l’auditori. En sentir la trompeta, la gent sortia a escoltar el pregó. Seguidament, amb veu greu i forta deia. “És fa saber...” La gent que el voltava, posava atenció i quan el “nunci” feia via a una altra cantonada, es prestava a tota mena de comentaris pel veïnat.

‒ 18 ‒

La crida del peix, que consistia a anunciar que era fresc i que havia arribat de nou, solia fer-se dos cops per setmana. En el temps de la sardina, que sempre era molt abundosa, a mig matí, la pregonava a fi que tothom en fos assabentat. Els tributs municipals s’anunciaven tres o quatre dies seguits. Era molt corrent que la veïna et digués; “has sentit la crida...? Han demanat els nois de la lleva” o “s’ha perdut un portamonedes”. “L’arribada d’uns “titelles”, o bé “Un canvi en el mercat”; perquè el mercat era molt característic al carrer de l’Estrella, i quan es feia molt llarg voltava la adrogueria de can Cardelús. Arribant l’hivern el mercat es traslladava a la plaça, davant de can Rosau. Per les Festes del Tura al “rengle”, que era com s’anomenava el mercat, omplia d’enrenou el carrer Fontanella, car la plaça i el carrer de l’Estrella eren engalanats assenyalant la festa. La festa que al “rengle” ja d’antuvi s’encetava amb un bé de Déu d’aviram que donava gust de veure. Les mestresses de casa regatejant pollastres, ànecs, oques; anaven de punta a punta del mercat. Les que es quedaven sense vendre, amb el coll penjant del cistell, sense esma de tant estirar-los, tornava al seu corral o galliner. Quan el pregó era important, amb la trompeta feia tres tocs. Quan això succeïa, es mobilitzava tot Olot. Les grans determinacions del poble eren al carrer. Després de la cursa de Festa Major, es feia un pregó especial per anunciar on venien la carn del toro que havien mort. Quan l’Ajuntament disposava que els gossos no podien sortir al carrer sense morrió, ho deia el “nunci”. S’anunciava la sortida de “l’agafagossos” que sempre solia ser un home de mala fatxa i que sovint, els nanos, li gastaven males passades esquivant els gossos quan els tenia a punt de presa. El “nunci” era la veu cantant d’Olot, fins ben entrats els anys cinquanta.

Imatges extretes d'internet

Articles monogràfics

Són moltes les anècdotes afectuoses. Recordo veure’l passar amb un plat de peix fresc que li regalaven les peixateres després d’haver fet la “crida”. Acabada la guerra tot el que es feia públic era obligació trametre-ho en llengua castellana; moltes vegades la traducció d’un esdeveniment quedava ingenu i sense malícia. Recordo que després de dos tocs de trompeta, el “nunci”, digué: “Se hace saber que esta noche a las diez gran baile a la Diez” (ball a la Deu), com també: “Luces (peix), a seis pesetas el kilo”. En treure la pols del record, voldria deixar constància del meu respecte envers aquestes persones senzilles i obertes a tothom, que destrompassaren els miraments personals, prestant servei al poble amb la seva figura característica i simpàtica.

‒ 19 ‒

Articles monogràfics

EL "MANTECAO"

Els infants no teníem prou ulls per a mirar-nos el Quina xafogor! Sembla que tot això acabarà amb una tronada! El sol entrava per totes les tàpies i el po- “carret” del “Mantecao”. Si el gelat era de cinc cènble semblava sense ombres. “Renoi, en guardessis tims, quedava molt prim, perquè l’estri que l’omplia de una mica per a l’hivern, d’aquesta escalfor d’ara...” pasta portava una molla que permetia graduar la caEls gossos passaven macilents i els gats es rentaven pacitat, el gruix convingut, amb la mà que l’aguantava. Era molt polit, car tot era manipulat molt correctala cara a qualsevol cantonada. Després de dinar,la calda era feixuga i el silen- ment i sempre a la mida de les galetes, amb diferent gruix, segons les moneci era de “migdiada”. Es des que portava el client. podia escoltar la quietud. Si era de deu o millor de Quan més profunda es <<...es podia escoltar un xerricar vint-preu màxim-quedava feia es podia escoltar un de rodes i un trontoll de fusta a una mida que feia venir xerricar de rodes i un tronque s’arrossegava damunt les saliveres. toll de fusta que s’arrosrodes. Era que s’acostava la Tots els dies feiners segava damunt les rodes. solia passar una vegada Era que s’acostava la veu veu clara d’un home baixet que a cada carrer, després de clara d’un home baixet deia ben alt, tot fent cantarella: dinar. Els diumenges, pel que deia ben alt, tot fent “Mantecao Felao”...>> sol fet d'ésser festa, ”el cantarella: “Mantecao FeMantecao” es passava el lao”... “Felao” era “Helao” dia al carrer i quan el rusc i allargassava el mot tant i tant que omplia tot el carrer. Parava el carretó que es quedava buit tornava a casa seva per omplir-lo de trobava cobert d’una lona blanca amb un serrell a fí nou. La “pasteta”, entenc que la devia preparar a que el sol no li toqués tan de ple. Quan parava el “carretó” que ell mateix empe- la vigília. Sé que els primers gelats tenien gust de nyia, dos suports com dues cames de taula el fixa- crema,molt semblants als de vainilla d’ara. La mare tenia por que ens fessin mal, car deia: ven, i l’home podia vendre ben còmodament la seva mercaderia, car la caixa era planera amb dos taps “Ara ves, menjar això tan fred... Aquest home caraenroscats al mig, de la grandària d’un plat soper, que llot, amb el seu “palpa diners” engresca la mainada tapava la cavitat on guardava els productes. L’un era amb aquesta pasta freda de la qual no en baixa res el de les galetes i l’altre el de la pasta gelada que ser- al coll”•. via per farcir aquella mena d’entrepà. Eren lluents... semblants a l’or.

El teu anunci aquí informació: revista@alimara.cat

per només 75 € anuals!

I un anunci en un número, 25 €; i mig any (2 números), 40 €. Què esperes? Anuncia't a l'Alimara. ‒ 20 ‒

Articles monogràfics

Majordones, sagristans i campaners

Sempre que enceto aquest tema haig de fer una bona colla de definicions. Raó: vivim en una societat secularitzada (especialment la franja d'edat de menys de 40 anys) en què la majoria de termes religiosos no volen dir gaire res. I, és clar, els haig d'explicar. Ara ho veureu en l'anècdota que encapçala aquestes ratlles. Sagristà és aquella persona que té cura del temple parroquial: electricitat, ciris, vestimenta dels capellans per a les celebracions, neteja, ordre i comportament de la mainada al servei del temple...etc. Doncs bé, el sagristà d'una parròquia important deia als escolans, tot alliçonant-los: “Quan passeu pel cruspiteri i veieu el santíssim indisposat, heu de fer irreflexió doble”. Volia dir exactament: “Quan passeu pel presbiteri i veieu el Santíssim exposat, heu de fer genuflexió doble”. Però, és que ni així. Dit en català correcte també sembla xinès. Cal explicar-ho. Presbiteri: indret a la part frontal dels temples, un xic més elevat que la resta, en el qual els capellans diuen missa i prediquen. Santíssim: Terme per designar l'Hòstia Consagrada pel capellà a la Consagració de la Missa. Exposat: quan el Santíssim és coŀlocat en un ostensori perquè els fidels l'adorin. Genuflexió doble: els dos genolls a terra i una profunda incli-

Imatge extreta d'internet

Mn. Joaquim Pla

nació de cap. Presbiteri està relacionat amb el mot prevere (presbíteros, ancià en grec). En francès, “presbytère” vol dir també rectoria, casa del capellà. Majordona era la minyona del capellà (a vegades, fins i tot la bagassa). Actualment, aquest gènere no abunda. I ara passo als protagonistes. En primer lloc, les majordones. He conviscut amb quatre majordones i mitja. Dic mitja perquè, quan estudiava al Seminari, i anava a la rectoria a ajudar al rector, sempre em trobava amb la majordona, que em vigilava. Però aquesta era de bona jeia. Com la darrera que vaig tenir. Era d'una casa de pagès de les muntanyes d'entre Sant Martí de Llémena i Bonmatí. Una bona ‒ 21 ‒

dona, esgarradeta, que just havia anat a costura. A vegades cantava cançons o ritmes antics. Per exemple, el contrapàs, que era el preludi de la sardana curta. Deia, tot fent el ritme: “Jo en ballava el contrapàs, botera, botera, botera, botera. Jo en ballava el contrapàs, botera, botera, botera, botàs”. O: “Terè, terè, terè, ara ve la cavalleria. Terè, terè, terè, ara ve el requetè”. Va ser majordona d'una bona colla de capellans, que se li van anar morint. El darrer, que es va secularitzar i es va casar (i també va morir, puix tenia un càncer) va ser l'esca del seu desfermament anímic. Trucava cada moment la xicota que havia acollit “el seu capellà” per bescantar-la i insultar-la: “Mala puta! Lladre! M'has robat el

Articles monogràfics

capellà!”. Pobreta, va morir a les Germanetes dels Pobres! Una altra es deia Innocència. Però, d'innocent més aviat no en tenia res. Era aspra i malagradosa com una ortiga. I m'espiava; fins i tot quan jo parlava per telèfon es posava al darrere de la porta per mirar de sentir la conversa. I no és que fos dolenta de mena. Jo penso que era gelosa. Tenia por que el vicari li “robés” el seu rector. Una altra es deia Esperanceta i una altra Angeleta. ¿Per què les majordones tenien noms tan rars? Perquè la primera es deia “Dolores”, pronunciat a la catalana. Anem pels sagristans i campaners. Sovint, aquests dos càrrecs (en el món eclesiàstic els càrrecs o oficis es diuen “munus”. En llatí, “munus” vol dir càrrec o ofici). Un es deia Candi. I a un altre li deien l'esparter perquè combinava el “munus” de sagristà amb l'ofici d'esparter: feia cordes i cabassos d'espart. El primer duia un guardapols gris i sempre es desplaçava amb bicicleta. El segon era miop i duia unes ulleres amb uns vidres com uns culs de got o d'ampolla. Llavors encara no havien inventat els vidres d'ulleres prims. El tercer, del qual ara no recordo el nom, era petit i rabassut. No crec que passés gaire del metre d'alçada. Però no era ni esguerrat ni deformat. Simplement era petit.

I era fuster i enterramorts. Sempre feia broma dient que quan ell es morís l'haurien d'enterrar en una caixa blanca perquè tothom es pensés que era un nen. Una caixa curta. Aquest era el qui m'arranjava el llit de nyigui-nyogui, quan s'esfondrava. La “casa” no volia fer la despesa d'un llit nou i més robust. Els vicaris canvien però els llits no. Més d'una vegada havia hagut de dormir amb el somier a terra. Vaig aprendre a fer un gran terrabastall perquè tots els de la casa s'adonessin de la catàstrofe: que es despertessin, coi! Però tot va continuar igual. El campaner del meu poble era un autèntic artista. Sord com una perola, però un vertader artista. Es deia Miquel i li deien en Miquel campaner. La seva dona era la campanera. En Miquel coneixia a la perfecció (i de memòria) tots els tocs: el toc de difunts (home o dona o albat: nen), el toc de combregar (home o dona), el toc d'oració del matí, migdia i vespre; el toc de missa, el toc d'ofici, el toc de funció o rosari; el toc de foc; el repicar de Pasqua o de la Festa Major; el repicar dels bateigs: hom s'assabentava de si els padrins havien estat generosos o mesquins en la propina. I segur que em deixo algun toc més. La vida social d'un poble es regulava amb els tocs de campanes.

Ara, això s'ha acabat. La gent ja no volta a l'entorn de la parròquia en la seva vida social. Tot i que entenc que ha de ser així, a vegades em sap greu haver perdut aquestes tradicions dels pobles i viles de les nostres contrades. És com ara molta gent no entén els poemes religiosos i místics de mossèn Cinto. O no sap interpretar les pintures amb temàtica bíblica. L'ensulsiada de la religió catòlica s'ha endut una part de la nostra cultura catalana. I això és una llàstima. Ara els tocs de campana (que han passat de ser manuals a ser electrònics) són objecte de polèmiques. Als nostres pobles i viles, moltes cases són segones residències d'”urbanites”. I aquests es queixen i posen plets als rectors, bisbat i ajuntaments pels tocs de campana. Diuen que els molesten, no els deixen dormir. Jo, tota la meva vida he dormit com un angelet, agomboiat pels tocs de campana. Des que visc a ciutat, em molesta molt més el brogit ciutadà dels cotxes, botzines, sirenes, frenades en sec, accidents, cridòria dels veïns que m'arriben a través de parets primes...He hagut de fer allò que no havia fet mai: comprar-me taps de cera i tapar-me les orelles per aconseguir un son acceptable. Com canvien les coses! •

Anuncia’t a l’Alimara! Posa el teu anunci i el veuran centenars de lectors informació: revista@alimara.cat ‒ 22 ‒

ra u t n i p a v e s a l Ell i

ntàs

Sílvia Oliveras Fo

r i dissenyador, pe nt de delineant lla ba tre va ta a. de la pintur ntor, que ivament al món re és d'artista pi dedicar-se exclus L'ofici del meu pa a casa quadres. ava exposicions itz al re pi ci vol dir pintor de in pr Al es veïnes. Però n ser molt rotxa, i a comarqu del meu pare va ar is G ic la in , s ra el st e no qu Sé a porta exun ofici que cosar allunyant, i ar és an uè va rq es pe t c, en llo m durs. En primer ber ràpida nes a l'estrans'arriba mai a sa t Espanya i algu no to r e pe qu i s re on ci nd si re po lla, Meta molt d'ap millorar. I en la Coruña, Sevi t a po r se es e n pr de m po se que ger. Com del tot, és a dir, Ides (França), molt difícil agafar rpinyà (França), és Pe , bé m go ta Vi a, uè rc rq no segon lloc, pe ptació st estil tingui acce ue aq e, qu i Vitòria... i op un estil pr olts canals c dins el món de llo un e r-s fe r entrevistes en m També li han fet entre el públic pe crita. La seva os i premsa es di rà ó, si vi le te l'art. de molt importants va rt de coŀleccions que va obtenir pa is a em rm pr fo s ra er ob im a, ParlaUn dels pr exposicidel Rei d'Espany es ns er io cc im pr ŀle s co Le s . le ei com 7 anys de Moscou, el R ser quan tenia s 20 anys, ja es ment d'Estrasburg, el Kremlin al i, ys an 16 M s eu de ions les va fer al del Japó, el Mus pintura. eu la a us t M en el m c, al ro on ar del M r professi va poder dedica ... pintor molt un t ta es ha e ami, Estats Units qu dir Per tant, es pot ixos per a mot això, ha fet dibu to de rt pa A . oç prec lles de vi, eretiquetes d'ampo ex a r r fe pe a r a ra ur nt nt pi ce , cadors tot es va des de festa. Fins als 20 anys is, cartells i porta moltes i i ar di ts Ar de s s lle de Be rta po coles de cicis, anar a es 6 segells de dissabtes i os os cl (in a té una sèrie de tic t, àc en pr m al de tu s Ac re ho moltes pintura. vell de qualitat dicats a la seva de r arribar a un ni pe us , re s) or ge C en um di que, quan ell anera de fer esment al fet til propi i una m es un t ea cr bo. També he de iu st ha Ell durant l'e núvols i les aianar a treballar el cel, els seus : al ci s pe tenia 11 anys, va el es , ar es nt ur pi donat s pint gar les teles, le ia..., que li han pa nc e rè pa r-s ns de tra po r b s pe gües am r exposicion r, perquè no cs per poder fe un pintor viatge És . its fru a s pinzells i els mar st ol ue tb e aq ven a fu arrotxa sinó qu seus amics juga rada pintar la G ag li e (mentre que els és qu m r ja no , pe , va rta nger ell això no li impo panya i a l'estra Es a at an ha la plaça). Però a bé tam da i que ha gammes de cofer en aquesta vi s llocs, diferents nt re fe di ar . sabia el que volia sc ho irbu onsegu del desert s colors càlids i molt dur, per ac el t, ol m m co r .. ita s. llu m llu de i via a olt dures. Ell lors dels dies de pluj en la vida són m els colors freds o ra ha Sà l lTotes les coses de su ue ha re úbliq s nse esforç no hi oscou i les Rep M se , e rg qu bu u rs di te em Pe e nt sempr moltes coses i a Sa a frase he après st ue aq es. b qu Am lti t. ta ar-me Bà emple per esforç ex i com l'esd' it rv se a 'h m món de l'art, tal fins i tot Crec que aquest punt de re i des del meu pa eu m més. el b am nt renentat- tic vivi i bonic. Però, molt interessant aquests anys d'ap ts ón to m de un és és pr a, es st D t, vi s seves rses escoles d'Ar camins tenen le s ve el di r ts to pe l, at el ss u di pa m ge i d'haver s obres, tal i co ves espines. • ença a vendre le m co i ys an però també les se s, 20 s se ro arriba al es , rs , llavo .. Deixa la feina on a fer exposicions.

‒ 23 ‒

Biografia

Francesc Serra i Ginesta

Pilar Riera i Prat Fotos: Juli

EL CARRER

LA PERSONA

El carrer Serra i Ginesta és un dels carrers del barri vell de la ciutat que va des de la Plaça Major fins el carrer Bisbe Lorenzana, i és popularment conegut com el carrer de la Indústria, per la Sociedad Recreativa Indústria y Comercio, que durant molts d’anys va ocupar un dels edificis d’aquell carrer. Inicialment el nom del carrer era de la Claveguera (1829), anomenat així perquè era la via d’evacuació natural de la font de la plaça Major i del líquid que s’escolava de la font del Conill. Després d’unes millores, com la de posar llambordes i de prohibir l’abocament d’aigües brutes de la plaça a aquella via, es va demanar el canvi del nom del carrer. L’estudiós Joan Martí Matlleu arribà a Olot per recollir dades biogràfiques de Francesc Serra i Ginesta i de Esteve Paluzie i Cantalozella, pioners de la taquigrafia1. Va ser el mateix Matlleu qui va proposar que s’oferís un carrer a Francesc Serra. La casualitat va voler que la casa pairal de Francesc hagués estat situada a tocar del punt d’arrencada del carrer. Un grup de veïns va demanar també que el seu carrer portés el nom del taquígraf. La data d’aprovació en el nomenclàtor de la ciutat és la del 30 d’agost de 1927 i, posteriorment, la del 15 de gener de 1955.

Francesc Serra i Ginesta va néixer a Olot l’any 1765 i morí a Barcelona el 1836. L’11 de gener de 1894 es casà amb Teresa Geccelí i Vidal i tingueren tres fills: Francesc, Francesca i Mariana. Al principi de la seva carrera, Francesc Serra i Ginesta, signava com Francesc Serra Ginesta i Alenyà. Després del seu casament, però, va suprimir el “Serra” del seu cognom, fet que es pot constatar en el seu testament del 12 de gener de 1834. En aquest document fa constar que el seu pare fou Ramon Gi-

‒ 24 ‒

Biografia

nesta i Molinou i la seva mare Maria Anna Alenyà. En un moment determinat, Francesc Serra va voler esbrinar perquè el seu nom estava compost de Serra i Ginesta i que ja es venia arrossegant de generacions. En trobar que tant el seu besavi com el rebesavi es deien Ginesta, va decidir suprimir el cognom Serra del seu cognom. Francesc Serra i Ginesta va estudiar lleis a la universitat de Cervera i el 1793 prengué el títol d’Advocat de la Reial Audiència de Catalunya. El curs 1802-1803 es matriculà en la primera escola de Taquigrafia espanyola, dirigida per Francesc de Paula i Martí.

L’OBRA Atenent la recomanació de Francesc Serra, la Junta de Comerç de Barcelona va fundar una escola de Taquigrafia gratuïta a la Llotja de Barcelona El 1805, Francesc Serra i Ginesta va tornar a Barcelona i el 16 de maig s’inaugurava l’escola de Taquigrafia, de la que en fou professor durant trentados anys. Després d’un minuciós estudi del mètode de Francisco de Paula Martí, va publicar, el 1816, el seu primer llibre de taquigrafia. Serra manté l’alfabet de Martí, les terminacions i les regles, amb la diferència de les supressions per coŀlocació, les preposicions i la introducció de signes verbals.

El 1831 va publicar “Compendio de la Taquigrafía española”. Aquest darrer llibre fou reeditat diverses vegades amb esmenes i milloraments.

PREMIS I RECONEIXEMENTS El 1804, en unes oposicions, la Sociedad Económica Matritense de los Amigos del País li va concedir un premi extraordinari consistent en una medalla de plata, oferta pel professor Francesc de Paula i Martí. El primer lloc fou atorgat al fill del catedràtic, fet que fa malpensar si no li va ser escamotejada la medalla d’or a Francesc Serra.

BIBLIOGRAFIA Història d’Olot. Joaquim Danés i Torras. Edicions Municipals. Revista Braçal. núm. 21. 2000. Antropònims del nomenclàtor de carrers de Barcelona. Jesús Portavella. El Cartipàs. núm 23 / Olot, abril 2008. Els noms de la terra. Xavier Puigvert i Gurt. Pretèrits Olotins. Dr. Joaquim Danés i Torras. Olot. Aubert, 1937. 1. Taquigrafia: Tècnica d’escriptura que fa servir signes especials i abreviatures per a poder escriure tan de pressa com es parla. L’origen de la taquigrafia es remunta a l’època de l’historiador grec Jenofonte, que va fer servir aquesta tècnica per transcriure la vida de Sòcrates. •

‒ 25 ‒

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

Xavier Plujà El ferrer de Bianya

En Xevi, nascut a la Vall de Bianya i amb 42 anys d’ofici a l’esquena, és d’una nissaga de “ferradors” que va començar amb el seu avi, el va seguir el seu pare i fins i tot un oncle seu que a la fi es va fer capellà, establerts a la Vall des de l’any 1924, de ben jovenet als 16 anys ja va ensumar els fums de la fornal que l’acompanyarien fins avui, prop de retirar-se.

A QUINA EDAT VAS COMENÇAR A REMENAR EL FOC I LA FORJA?

El meu record és de quan tenia 7 o 8 anys, que vaig començar a treballar el ferro i el foc, recordo perfectament que el pare em deia sovint, “em fotràs a la ruïna”. PEL QUE HE SENTIT A DIR EL TEU PARE ERA UN GRAN PROFESSIONAL..

Sí que ho era, sí, teníem molta clientela, fins i tot quan ja no es ferraven tantes vaques va haver-hi un esclat d’hípiques, algunes molt properes a casa, que sovint ens cridaven per “ferrar” els cavalls de competició. SEGURAMENT HO DEVIA FER MOLT BÉ.

De ben segur que ho feia, però jo sempre li vaig sentir a dir que el secret d’una bona ferradura era l’ ajustatge; per dir-ho d’alguna manera,s’havia d’encertar el número de la “sabata” que necessitava cada animal, a casa sempre s’ha fet tot a mida; ara la forja ha tingut una davallada important, hi ha forges que vénen d'Àfrica, de l'Àsia o països de l’est. SE’ N VA EN ORRIS AQUEST OFICI?

La veritat és que queda poca gent, nosaltres mateixos, de mica en mica, vam anar derivant cap al món de la construcció treballant el ferro i ara que ha minvat molt el tema d’obres i la pagesia, fem el que surt.

POTSER ARA ÉS MÉS RELAXADA, LA FEINA...

No et pensis, avui tothom te pressa, a vegades no me n’adono i m’he passat 13 o 14 hores al taller, i com que tot és urgent ...... un dia vaig passar 18 hores fent una reparació. RECORDES ALGUNS PREUS DE FERRAR?

Del meu record crec que cobràvem 6 pessetes per peu, per tant no ajuntaves 100 pessetones fins que havies ferrat 4 cavalls o 4 vaques; hi havia, però, també, un costum d’intercanviar feines, no tot es feia per diners, els pagesos t’oferien blat i a casa els llossàvem i esmolàvem les eines del camp; destrals, volants, dalles, i tota mena d’estris de tall... era una altra manera de treballar sense diners pel mig. I QUINA ERA LA SETMANADA NORMAL D’UN FERRER? Del meu record vaig començar guanyant 17 pessetes l’hora i crec que facturàvem a 35 ptes. l'hora.

LA SITUACIÓ DEL NEGOCI A LA VALL ERA AVANTATJOSA? Jo crec que estàvem molt ben situats,a casa venia gent des de l'Hostal del Sol d’Olot, fins a la Vall del Bac i tot els seus voltants,jo recordo cues de 5 o 6 cavalls o eugues a casa com si fos a urgències de l’Hospital d’ara, molta gent et deixava els animals aparcats i se n’anaven a dinar.

‒ 26 ‒

Digui, l’escolto

Fotos: Juli

per Eduard Arbós i Eceiza

EN TANTS ANYS D’OFICI HAURÀS VISCUT MOLTES ANÈCDOTES.

Alguna sí... recordo que el meu oncle capellà, que també era el ferrer de Beget, una vegada que no hi havia forma de calçar un animal que estava molt nerviós, el “tiet” va agafar l’animal, li va tapar els ulls el va passejar una bona estona i quan el va tenir cansat, va arromangar-se la sotana i el va ferrar tranquiŀlament, els animals volen bon tracte.

Sempre que he pogut he anat on pogués millorar els meus coneixements; així, he assistit a cursets a La Bisbal o a Lleó i he treballat 8 hores sense descans perseguint l'exceŀlència dins el meu ofici; així vaig aconseguir la carta de Mestre Artesà en forja i ferro que només n’hi ha 4 o 5. TINC ENTÈS QUE TAMBÉ HAS FET ALGUNES ESCULTURES AMB FERRO.. Si, però això ja es un hobby, he tocat diverses tecles des de figuratiu fins a abstracte, però el meu orgull es haver fet una col·lecció d’eines del camp en miniatura, vaig començar per una llaura i n’he fet més de 300, que he exposat diverses vegades per tot Catalunya i Sud de França.

vendre mai res. I NO SENTIES CANTS DE SIRENES?

Si, si, especialment vaig conèixer un gran industrial gironí que m’ho hagués comprat tot, ell sempre em deia.. “tu posa preu, jo t’ho compro”; però jo no estava per la feina de fer calés... m'estimava molt la meva col·lecció, el que sí que vaig realitzar per al Museu de la Ciència i Tècnica de Terrassa 3 miniatures amb animals; les figures les va fer l’escultor olotí en Josep Traité i ens les van pagar molt bé. BÉ, UNA ÚLTIMA PREGUNTA EN TANTS ANYS DE REMENAR FERRO NO HAS TINGUT MAI CAP ACCIDENT GREU? Per sort no he tingut cap ensurt d’importància, per contra vaig tenir una hèrnia que ha hagut d’adobar el metge.

ALGUNA COSA S’HA DE TENIR; SI NO LA SEGURETAT SOCIAL HAURIA DE TANCAR... •

I LES TENS A LA VENDA?

He anat 18 anys seguits a la Fira d'Artesania de Girona que es fa la diada de Tot Sants i no vaig ‒ 27 ‒

Notes sobre...

l’actualitat garrotxina Josep Murlà

L’olotí Joan Soler, escollit «Garrotxí de l’any» - Pel juny, el CIT d’Olot va organitzar la gala dels Premis «Garrotxí de l’any» (2012), de reconeixement a persones, empreses, entitats, etc. El missioner Joan Soler i Ribas (Olot, 1975), un dels finalistes per votació popular, va ser elegit pel jurat com a «Garrotxí de l’any», distinció (un trofeu) que va recollir la seva germana Laura. Joan Soler exerceix el seu ministeri sacerdotal al Togo (Àfrica) i no va ser present a l’acte, però sí que es va poder veure un vídeo gravat des d’aquell país, en què agraí la distinció. També van ser guardonats Pernils Llémena, SA, Alba-Associació de Dones de la Garrotxa, el Pessebre Vivent de Joanetes i Domènec Moli. Hi assistí Ferran Mascarell, conseller de Cultura del Govern català. La Unió Esportiva Olot puja a 2a Divisió B – Després d’una temporada d’èxits i de disputar els partits per a l’ascens a la categoria superior, la Unió Esportiva Olot va aconseguir aquest objectiu, el darrer dissabte de juny, en guanyar al Arandina CF, d’Aranda de Duero (Burgos). Al Camp Municipal d’Esports es va aconseguir el rècord de 3.800 espectadors i en guanyar la UE Olot competirà, per primera vegada en noranta anys, en la propera temporada de la lliga, a 2a Divisió B. Setena convenció de la premsa comarcal i local – A mitjan maig, Olot va acollir la 7a Convenció de la premsa comarcal i local de Catalunya, que aplegà representants de més de setanta capçaleres. També es va dur a terme la 31a Assemblea de l’ACPC. Tot això es va fer a la sala El Torín i hi hagué, a més, unes activitats complementàries amb visites culturals, com va ser el cas de l’església de Sant Esteve i el taller de l’artista Xavier Carbonell, autor del cartell d’aquest esdeveniment periodístic. Ales a la Cultura per a Jordi Sellas i Esquena – L’Ajuntament d’Olot va lliurar, un any més, la distinció Ales a la Cultura, que ha rebut l’activista Jordi Sellas i Esquena. En l’acte, molt emotiu, dut a terme a la casa Trinchería, hi participaren Santi Carulla i Manuel Burgos, del conegut grup Los Mustang, agraïts per la dedicació de Jordi Sellas, president de l’entitat Fans, a la promoció constant de la música dels anys seixanta del segle passat.

Judici a l’ex zelador de La Caritat – Durant unes setmanes de maig i juny es va dur a terme, a l’Audiència de Girona, el judici a Joan Vila, ex zelador de la residència geriàtrica La Caritat, d’Olot, pels luctuosos fets que va protagonitzar el 2010, fins que per l’octubre d’aquell any li van descobrir, i va confessar, els assassinats d’ancians. La sentència el condemna a més de cent anys de presó, més una indemnització per als familiars de les onze víctimes. Restauració de l’església romànica de Sant Joan les Fonts – S’han dut a terme, en els darrers mesos, importants obres de restauració i millora a l’església de l’antic monestir de Sant Joan les Fonts. La inversió ha estat de 150.000 euros, dins del programa «Romànic obert», de la Generalitat, la Caixa i el Bisbat. Entre altres actuacions, s’ha fet l’adequació de la volta de la nau central, s’han obert les portes laterals amb traça visible i s’ha instal·lat un nou sistema d'il·luminació. S’ha aprofitat, per part de la parròquia, per millorar el presbiteri, amb la restauració de l’altar major i l’encàrrec d’un ambó. Tot plegat ha dignificat l’edifici com a monument i com a centre de culte. Títol europeu per al Club Patinatge Artístic Olot – A Mòdena (Itàlia) es va fer (maig) el Campionat d’Europa de patinatge artístic de grups de xou. El CPA Olot va guanyar-lo amb la coreografia No hi ha res impossible, en xou gran. Havia aconseguit abans els títols gironí, català i estatal. Artur Mas, president de Catalunya, va rebre el Club al Palau de la Generalitat. S’ha jubilat el notari Manuel Faus – Després de quaranta anys d’exercir la professió, s’ha jubilat el notari Manuel Faus i Pujol, que arribà a Olot quan tenia 30 anys i ha plegat als 70. Ha rebut, per aquest motiu, homenatges i felicitacions diverses, en reconeixement pel treball realitzat i també per la seva dedicació a entitats benèfiques, socials i altres de la ciutat. Més participants que mai al Robolot 2013 – La darrera edició del Robolot comptà amb més de trescentes persones, procedents de diversos punts de l’Estat. Per a la propera edició es vol anar més enllà, portant creadors de nivell mundial en les tecnologies més avançades de robòtica i tecnologia educativa, ja que engresca, cada vegada més, molts estudiants. •

‒ 28 ‒

Passatemps Sudoku

Sopa de lletres Troba els 8 noms relacionats amb el tema d'aquest número.

B E S A L U G L S

I D T R N S D E A

R M F L U T C U S

S E R E N O F D T

T I L S C A S A R

A M O L I N E R E

L L P R D S P L R

O H E F O R J A I

G O C A M P A N A

M I C V E D T S U

Troba les 7 diferències

Palíndroms Un palíndrom és aquella paraula o frase que pot ser llegida tant de d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra

A massissa massa, massisa mà. La lluna: gros òrgan ullal . A la bala, a la babalà alabala.

Per subscriure’s a l’ALIMARA. Es tracta simplement d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També, podeu fer el pagament en efectiu*. 15 € anuals

Transferència Efectiu

Butlleta de subscripció Nom i cognoms: NIF: Adreça:

CP:

Població: Telèfon:

Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’ALIMARA a través del compte que us indico.

Correu electrònic: -

Atentament,

Firma

ENTITAT

OFICIN A

CONTROL

COMPTE O LLIBRETA

(*) a: Parròquia de Sant Esteve d’Olot, Passeig d’en Blay, nº3 d’Olot o dipositar-la personalment a la bústia o enviant un email a revista@alimara.cat

‒ 29 ‒

La recepta

per Roser Puig #Ruceptes

Sashimi de salmó

Ingredients: salmó congelat, salsa de soja, sèsam, wasabi (opcional, és molt picant). Preparació: primer de tot torrem el sèsam (si és natural) amb una gota d'oli, i el reservem. El salmó, un cop descongelat, el tallem primer a tires i després en fem daus. L'aboquem en un bol (de vidre, millor) i hi afegim la salsa de soja i el sèsam, i ho deixem marinar a la nevera. En unes hores tindreu una tapa japonesa deliciosa que podeu presentar amb una llàgrima de wasabi. Bon profit!

Refranys i dites

Extret de Viquidites i el Refranyer

- Quan la formiga tanca el niu, el cel plora i el moliner riu. - El qui guarda el bestiar no és el pastor, és el ca. - De sastre i sabater, qui no en ve de mena no en sap fer. -Diu que era un fuster, un fuster de molta fama, que per serrar un banc es va serrà una cama. - Del comptable, la gran ciència és trobar la diferència. - El bon cuiner, si ho sap fer, ho tasta primer. - El ferrer al mall, el pintor al pinzell, i a cada u l’ofici d'ell. - El llaurador sempre erra, si aparta els ulls de la terra. - El pagès que té cria treballa nit i dia. - El que la modista erra, la butxaca ho paga. - La casera del rector, té més fums que cap senyor. - El procurador que és gat vell, primer procura per ell.

SASTRERIA - NUNCI - MOLINER - MICVÉ SERENO - BESALÚ - FORJA - CAMPANA

B E S A L U G L S

Solucions

‒ 30 ‒

I D T R N S D E A

R M F L U T C U S

S E R E N O F D T

T I L S C A S A R

A M O L I N E R E

L L P R D S P L R

O H E F O R J A I

G O C A M P A N A

M I C V E D T S U

‒ 31 ‒