Revista del Centre Excursionista d'Olot.

Fundat l’any 1970 Adherit a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya

NÚM. 178

POCATRAÇA

BUTLLETÍ DEL CENTRE

GENER - MARÇ 2011

Salutació

Benvolguts socis, Bé, ja tenim l’any 2010 al calaix! Ha estat un any ple de dificultats en tots els àmbits, i el que encetem, el 2011, no presenta gaires alegries, però no per això hem de perdre la il·lusió; ans al contrari, com més dificultats, més ens cal apurar al màxim la imaginació per poder continuar portant a bon port les nostres iniciatives i conquerir els nostres objectius. La nostra entitat, el Centre Excursionista d’Olot, com totes les entitats, ha vist com es redueixen les ajudes institucionals, sobretot les que provenen d’institucions supramunicipals; per contra, les més properes s’han esforçat al màxim per fer més planeres les activitats de l’Entitat. A aquestes, moltes gràcies, tot esperant que en aquest exercici que comença puguem continuar comptant amb el seu ajut. A les altres, ens plantejarem si calen els esforços per preparar tota la paperassa que s’exigeix per, finalment, no aconseguir res.

Les activitats d’aquest trimestre les trobareu àmpliament comentades a les pàgines d’aquest butlletí. Cal destacar les 24 hores de muntanya en la seva XXIX edició; la Pocatraça –memorial Esteve Soler- en la seva XIII edició, aquest any puntuable pel “Premi Internacional dels Pirineus” i per la “Copa Catalana d’esquí de muntanya”; una altra etapa, la tercera de la travessia Olot-puig Bugarach; la VI travessia Olot-Banyoles, que l’any passat fou suspesa per la neu, i les sortides de la secció de mainada que, com sempre, tenen una gran acceptació.

Menció a part mereix la inauguració del tan esperat rocòdrom del Pavelló.

Per fi es pot fer servir i, encara que és de dimensions no gaire folgades, compleix la seva finalitat.

Les obres del nostre Refugi de Talaixà segueixen --encara que a un ritme no massa alegre--, de totes maneres, de l’esforç dels nostres associats, i aviat se’n veuran els resultats.

L’entitat “Amics de l’Alta Garrotxa”, en el seu darrer lliurament dels guardons “Trabucaire” i “Memorial Ramon Sala”, va distingir amb el “Tabucaire” el nostre col·laborador Joaquim Roura i Rodríguez, de Besalú; i amb el “Memorial Ramon Sala”, Josep Murlà i Giralt, també estretament lligat al CEO. A ells i als altres guardonats, la nostra més sincera felicitació.

Us recordem també que està en marxa el concurs de fotografia d’activitats de l’Entitat; envieu-nos les vostres fotografies.

Tornant a les primeres ratlles, on apunto que cal esmerçar els recursos, una prova en serà el Curset d’esquí, que la temporada passada no fou possible fer-lo. Aquesta sí que podrem: ens hem ajuntat amb altres entitats i n’ha sortit una iniciativa que permetrà portar-lo a terme. Aquesta iniciativa ha sorgit a última hora, i és per això que a les pàgines d’aquest butlletí no hi trobareu la informació, perquè ja estava a la impremta; però sí que hi hem fet un encartament en un full a part on trobareu tota la informació, i també estarà penjat a la web.

Només em resta esperar que tinguem un hivern tal com toca: amb neu a les muntanyes, perquè els esquiadors ja estan neguitosos, i que els que no esquiem puguem gaudir d’unes bones caminades.

Bon hivern a tots.

Jaume Roqué i Jutglà president@ceolot.cat

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA D’OLOT Director: Jaume Roqué Redactor en cap: Kim Agustí Consell de redacció: Josep Mª Baburés Joan Blanch Josep Espuña Flora Masó Ramon Regí Enric Serrano Mònica Blazquez Dani Moreno Edita: Centre Excursionista d’Olot Passeig d’en Blay, 5 17800 - OLOT (la Garrotxa) www.ceolot.cat ceo@ceolot.cat Maquetació: Roser Puig The Graphic room SC Impressió: Impremta Aubert Correcció lingüística: Òmnium Cultural de la Garrotxa Cartografia: publicada amb autorització de l’ICC Dipòsit legal: GI-1453-94 Amb el suport de: la Diputació de Girona Aquest butlletí no s’identifica NECESSÀRIAMENT amb les opinions expressades pels seus col·laboradors.

PVP: 4 € El preu del butlletí està inclòs a la quota de soci.

2

24 hores A MUNTANYA XXIX EDICIÓ Dies 22 i 23 de gener

Activitats

Enguany anirem d’Olot a Rocacorba per la vall d’Hostoles i tornarem a Olot per Mieres.

El recorregut que us proposem serà de 5 etapes, encara que en l’etapa de Sant Esteve de Llémena a Mieres hi haurà un avituallament intermedi a Rocacorba.

Els participants podreu fer el nombre d’etapes que vulgueu, per la qual cosa l’organització disposarà d’un servei d’autocars que es desplaçaran a cada final d’etapa per traslladar els que vulguin participar en la següent etapa i els que desitgin plegar i tornar a Olot.

En els finals d’etapa de Sant Feliu de Pallerols i Sant Esteve de Llémena, així com en l’avituallament intermedi de Rocacorba, les parades seran d’uns 15 minuts. Als finals d’etapa de Les Planes i Mieres es farà una parada una mica més llarga , de 30 minuts.

La sortida d’Olot es donarà a les 14 h. del dissabte 22, en les instal·lacions de l’antiga Estació del Carrilet i actual Recinte Firal, i acabarà a les 14 h. del diumenge 23, a les mateixes instal·lacions de l’Estació.

2011

Els mapes dels itineraris , horaris previstos i altres detalls es podran consultar en les properes setmanes a la web del CEO, www.ceolot.org.

1a. etapa : 2a. etapa : 3a. etapa : 4a. etapa : 5a. etapa :

Olot, Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles Les Planes d’Hostoles, Sant Esteve de Llémena Sant Esteve de Llémena, Rocacorba, Mieres Mieres, Finestres, la Fageda, Olot

3

Informacions

MEMORIAL RAMON SALA Els Amics de l’Alta Garrotxa van atorgar el 2on Memorial Ramon Sala i Canadell al nostre consoci Josep Murlà, per la seva tasca de divulgació dels valors de l’Alta Garrotxa, especialment pel que fa al patrimoni i la seva història. En el mateix acte varen rebre el Premi Trabucaire el nostre consoci Josep Vilar, que va publicar els seus treballs en aquest butlletí al llarg de molts anys, i Quim Roura, també col·laborador habitual de la nostra entitat.

El Centre els vol felicitar a tots, així com a la resta de guardonats amb el premi.

Fotografia cedida pel setmanari La Comarca d’Olot.

MARIA BOJ, ENTREVISTADA A EL PERIÓDICO La nostra veterana consòcia Maria Boj va ser objecte d’una llarga entrevista, publicada pel diari El Periódico de Catalunya el passat 25 d’agost. En ella, la Maria explica els trets més rellevants de la seva dilatada trajectòria excursionista, tan tardana com profitosa.

Volem felicitar la Maria per aquest reconeixement i demanar-li que ens segueixi acompanyant molts més anys en les caminades per les nostres muntanyes.

REFUGI DE BASSEGODA El passat 26 de setembre foren inaugurades les obres de millora portades a terme pel Centre Excursionista Empordanès al seu refugi de Bassegoda, que ocupa des del 1976 l’edifici d’una antiga masia d’aquell poble de l’Alta Garrotxa, can Galan. En el curs dels treballs, fets en quatre fases al llarg dels darrers set anys, s’han refet la teulada, rehabilitat les dependències interiors i endreçat els afores de la casa, que manté la seva condició de refugi no guardat.

L’acte va tenir lloc en el curs de la tradicional Festa de Bassegoda, que en la seva XXXIV edició tornava al seu lloc d’origen, al coll de Can Nou.

EN RECORD D’EN FRANCESC BEATO En Francesc Beato i Vicens va morir en accident de tràfic el passat 7 de novembre, als 60 anys d’edat. En el sinistre també hi varen morir el seu fill Oriol i la seva neboda Montserrat.

La nostra relació amb en Francesc es va encetar amb el cicle d’excursions “L’Alta Garrotxa, d’est a oest”, organitzat pel Centre Excursionista de Catalunya amb la col·laboració de la nostra entitat i d’altres clubs gironins, portat a terme el curs 1984-85.

Més endavant vindrien un altre cicle, el dedicat al II Centenari del Mesurament del Meridià de Dunkerque a Barcelona, i nombroses sortides col·lectives conjuntes, entre elles les dedicades al camí de ronda de la Costa Brava.

Malgrat que les seves visites a la nostra comarca no havien sovintejat al llarg d’aquests darrers anys, som molts els veterans del Centre que hi vàrem compartir moltes hores de camí i el recordarem per sempre.

Descansi en pau.

4

SECCIÓ DE MAINADA L'APLEC DEL CEO Hola, nens i nenes de la secció de mainada! Un any més tots junts i com sempre amb cares noves! Això sí que va bé!

Vàrem quedar al cementiri per anar cap a Oix. Allà, deixàrem els cotxes i començàrem a caminar excepte els més petits que gràcies a uns pares/ mares molt trempats ens varen apropar amb cotxe fins a la palanca. Allà ens esperava una xocolata desfeta i una coca molt bona. Així doncs, un cop vàrem arribar tots, tothom va seguir l'olor de xocolata i es va formar una cua per poder tastar-la. Un cop ben tips, vàrem fer un parell de jocs en els quals també es varen afegir els pares i mares i déu n’hi do les trampes que feien alguns!!

En acabar, quan ja estàvem ben escalfats començàrem a pujar.

Com s’enfilava aquell camí! No obstant, les converses amb la gent i la bellesa del paisatge, amb l’ajuda d’alguna parada per beure aigua varen ajudar a arribar a dalt sense gaire problemes.

Seccions

L’inici d’aquesta temporada va ser semblant a la de l’any passat. Els que ja veníeu recordareu que l’any passat vàrem anar a Talaixà on estaven reformant el refugi, i entre tots varem ajudar a treure les teules del teulat. Durant tot l’any han anat seguit arranjant el refugi, així que, aprofitant que l’aplec del CEO es tornava a fer a Talaixà, vàrem decidir que podíem anar a veure com estava quedant el refugi i així també fer una primera trobada conjunta de tots els grups de mainada, pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes, amics, amigues… en fi, que en total vam ser quasi 150! Tot un èxit, i des d'aquí us volem agrair a tots la vostra participació!

Xocolatada de l'Aplec

Un cop allà, cansats, ens vàrem estirar per gaudir d’aquell bon dia que estava fent. Però de seguida que ens vàrem recuperar començàrem a jugar. Quin xivarri que fèiem, quins crits i quines corregudes! Va ser una bona manera per fer venir la gana mentre esperàvem que s’acabessin de coure les botifarres.

Així doncs, vàrem fer un cercle i després de cantar, bon profit i a menjar que hi havia gana. I per si no havíem quedat prou tips, algunes famílies ens varen portar uns pastissos i coques boníssims!

De seguida va ser hora de marxar, així que motxilles a l’esquena i avall que fa baixada. En arribar tots estàvem cansats, havia estat un dia intens i una caminada llarga. Així que segur que aquell dia tots vàrem dormir plans pensant en les properes excursions!!!

Grup de menuts La veritat és que el grup de menuts no hem parat aquest primer trismestre… Hem anat des de Talaixà fins a Santa Coloma de colònies, passant per la Fageda i per les Roques Encantades!

La primera sortida que vam fer tots solets va ser a la Fageda.

En resum, esperem que el segon trimestre sigui tan profitós i divertit com el primer, i esperem comptar amb tots els menuts ja que som un gran grup!

Els monitors

Els menuts!

Alguns estàvem una mica espantats perquè era la primera, però tots ens vam posar a caminar com vertaders i grans excursionistes! El dia va ser esplèndid, vam gaudir d’un paisatge preciós! Va ser una excursió una mica llarga, però vam aguantar tots com campions!

A la Fageda vam recollir castanyes i algun bolet.

La segona sortida va ser a les Roques Encantades. Allà vam explicar la història de les roques i les bruixes, i després vam fer moooltes cabanyes! Ens van quedar molt xules!

Ens emportem un molt bon record d’aquestes excursions, hem rigut molt i ens hem divertit d'allò més!

5

SECCIÓ DE MAINADA Grup de PETITS

Seccions

Quin trimestre més mogut que hem tingut el grup de petits!

Els petits.

Sant Valentí.

Vam començar la temporada el dia 23 d’octubre, i la sorpresa per tots era que hi havia més cares noves de les que ens esperàvem, fet que ens va engrescar molt.

Llavors, després d’intents i intents de presentacions ens vam dirigir al pàrking de Can Xel, d’on sortiríem per fer la primera sortida per la Fageda d’en Jordà. Entremig de l’excursió, mentre la Fageda començava a canviar de color, vam fer jocs de coneixença, vam trobar castanyes i bolets, vam creuar-nos amb els carros de cavalls, vam jugar a cuit-amagar... i per fi ens vam aprendre, més o menys, els noms de tots els companys.

Tot i no ser una excursió llarga ni cansada (no era la intenció tampoc...) va ser d’allò més divertida i el temps ens va acompanyar. Encara que... us en recordeu que ens van fer fora de tots els camps on vam fer una parada? Carai! Es que... no podem fer res!

Tres setmanes després, i amb moltes ganes que arribés, ens vam tornar a trobar per fer la segona sortida, la qual seria fins a Sant Valentí de la Pinya. Els pares ens van acompanyar fins a la plaça de Sant Pere Màrtir, i allà vam començar a caminar, amb alguna cara de son i més badalls del compte i... passant

per davant la casa d’en Marcel! Ja començava a fer fred...

Aquesta excursió ja es va fer notar més que la primera, i alguns ja esbufegaven més que d’altres. Després de fer algunes paradetes i tenir les nostres ja habituals trobades amb gossos, vam arribar a dalt, des d’on es veien unes vistes magnífiques del pla de dalt i Olot i on vam fer jocs fins a l’hora de dinar. La baixada va ser més tranquil·la i, cantant i explicant acudits, de seguida vam ser a la Pinya. On ens venien a buscar els pares.

Tot i que a l’ombra feia fresca, el sol de tardor encara escalfava i vam poder gaudir-lo anat amb samarreta i deixant els forros de costat, o fent de coixí...

La pròxima ja va ser... Colònies amb en Lucky Luke i els Dalton!

Grup de MITJANS La primera sortida del grup de mitjans va ser a St. Julià del Mont. Com que aquest curs han començat nens i nenes noves vam aprofitar per fer jocs per aprendre’ns els noms i per conèixer-nos una miqueta. Una vegada a dalt, tot i que una miqueta cansats no van faltar energies per fer cabanyes i per explo-

rar l’ermita mig enrunada. Tenia diferents sales, ara la majoria sense sostre però amb unes escales reformades per observar el paisatge des de dalt del campanar. Amb el solet que feia s’estava d’allò més bé i tot i que ens feia una mica de mandra, després de jugar tots plegats, vam baixar cap a Batet on els pares ens esperaven.

La segona sortida va ser al Puigsacalm. Feia bastant fred però vam poder gaudir d’allò més del paisatge de tardor, hi havia tantes fulles a terra que fins i tot ens van servir de tobogan i d’amagatall, ja que ens hi podíem enterrar perquè no ens trobessin jugant a pi-20! A mesura que anàvem cap al cim tothom ens avisava del vent que feia dalt, però havíem d’arribar-hi! I, efectivament, feia un vent d’allò més fred i fort, així que vam haver de pujar agafats de la mà perquè si no se’ns hagués emportat! Llavors vam buscar un lloc arrecerat per dinar i jugar a gladiadors, peixos i pescadors i fer cabanyes, el joc estrella!

Els monitors

6

SECCIÓ DE MAINADA Colònies Lucky Luke!

Seccions

Totes les informacions apuntaven que els germans Dalton voltaven per la casa de colònies del Mas Muxach. I un gran amic, en Lucky Luke ens havia demanat ajuda... així que menuts, petits i mitjans es disposaven a ensorrar els plans dels Dalton i aconseguir fer justícia al vell Far West.

De bon matí els monitors ja van arribar vestits de cowboy i amb tots els estris necessaris per atrapar els malvats Dalton!

Un cop a la casa vam conèixer en Lucky Luke, i ens va explicar el gran problema que tenia, i que ell sol no podia fer-se'n càrrec, així que entre tots vam decidir ajudar-lo en tot el que poguéssim.

Durant el dia vam anar d'excursió a inspeccionar el terreny, i a buscar pistes d'on podia estar l'amagatall dels 4 germans.

Alguns grups van anar trobant objectes estranys que ens feien sospitar que voltaven per allà, fins i tot van deixar alguna pista falsa provocant que els mitjans s'equivoquessin de camí. Tot i la gran quantitat de rastres, ningú no va aconseguir veure'ls.

A la tarda, ens vam anar a instal·lar a les habitacions, i quan ja havíem acabat i ens disposàvem a sortir a jugar a fora, ens vam trobar amb la porta tancada, i una nota dels Dalton on ens deien que ens havien segrestat fins que no hi entreguéssim els sacs de $ que hi havia dins de la casa... Uff... estàvem tancats

ens vam adonar que els Dalton s'havien escapat, segur que el Dalton petit els va deslligar.

Els futurs cowboys.

Tot i això, ens vam trobar un munt de pistes amagades pels voltants de la casa. Unes pistes força curioses, ens feien anar d'un costat a un altre interpretant dibuixos i petits enigmes.

Fins al final que a tots els grups ens van fer anar cap a on semblava que tenien l'amagatall els germans Dalton.

Doncs, per evitar que s'escapessin, ens vam organitzar, i tots junts vam anar cap allà... i sí, sí! Els vam trobar! Els vam trobar preparant bombardes per al següent atracament, per sort els les vam poder agafar i els les vam llençar contra ells! Van quedar plens de farina! Els vam lligar i van anar directes cap al banc dels acusats, i un cop allà entre tots els vam jutjar, i els vam fer veure que el que estaven fent no estava bé, i que havien de deixar de robar i de fer malifetes. Esperem que no hi tornin més!

I per celebrar que els havíem trobat, vam acabar les colònies ballant country i jugant.

Ballant country.

Els monitors

i no hi havia forma de demanar ajuda a ningú... ho teníem cru...

Per sort, mentre buscàvem els $, vam trobar una nota d'en Lucky Luke, on ens deia que si necessitàvem ajuda, havíem de buscar uns codis xifrats i seguint les instruccions ens vindria a ajudar.

Després d'una estona regirant les habitacions, lavabos, escales i passadissos vam trobar dos sacs de $, i aquí va aparèixer el debat si donar-los a en Lucky o als els Dalton... al final vam decidir avisar en Lucky, tot i que alguns se'ls volien quedar per marxar a “Miami”.

Finalment vam aconseguir contactar amb el gran cowboy, li vam entregar els $ i ens va obrir! Ufff...érem lliures!

Després de sopar, el grup de mitjans van idear una estratègia per caçar els Dalton, els van parar tot un seguit de trampes, i es van organitzar per caçar-los... i va funcionar!!! en van atrapar 3, i els van deixar ben lligats al mig del bosc... l'endemà els jutjaríem!

Unes cançons abans de dormir.

La nit per sort va transcórrer amb tranquil·litat... però al matí 7

SECCIÓ DE MAINADA Grup de GRANS

Seccions

Hola nois i noies de grans!! com va tot? Els monitors esperem que molt bé, ja tenim moltíssimes ganes de tornar-vos a veure.

Els grans al Bassegoda.

Us recordeu de la primera sortida allà al Puigsacalm? Quanta bòira que hi havia, i la tardor ja es començava a fer notar per les fulles de tots colors que tenien les fagedes. Va ser la primera excursió i alguns ens vam cansar més que d'altres però això passa sempre.

A la segona sortida, al Bassegoda ja estàveu més entrenats i no va costar tant pujar, sí o no?? Tot i que el tram final deu n'hi do, quina grimpadeta! Però ben agafats a les cadenes i amb una mica d'ajuda dels monitors, no hi va haver cap problema!

Però valia la pena perquè a dalt del cim ens esperaven unes vistes magnífiques i a més un tresor amagat (vosaltres ja sabeu de què va, això). I la baixada una mica perdedora però al final vam aconseguir arribar als cotxes amb només mitja horeta de retard.

I a hores d'ara ja haurem marxat de colònies cap al Coll de la

Merolla, però en el moment que hem fet l'escrit encara no hi havíem anat, així que no podem explicar cap de les aventures que vam viure.

Bé, doncs, esperem fer tantes sortides com puguem aquest nou curs i que sigueu sent tan excursionistes i tan trapelles com fins ara.

Grup de joves Aquest any el grup de joves té ganes de fer coses noves i conèixer àmbits de la muntanya que fins ara no han vist.

La primera sortida ja havia de ser potent, teníem el repte de fer el cim de la Pica d'Estats (3.143m), ja ho teníem tot a punt, però les previsions de temps eren molt dolentes, i a última hora vam decidir suspendre la sortida. Tot i que ens va saber molt greu, val més una retirada a temps ja que la muntanya no es mourà i sempre hi podrem tornar a anar.

seguretat i de la tècnica, ens vam repartir per grups i vam començar a equipar vies. Al principi tots dubtaven una mica, però quan van veure que no hi havia cap perill, que anaven ben lligats i ben protegits, van començar a agafar confiança i realment pujaven d'allò més bé!

Va ser una jornada més que completa! Van poder aprendre una nova activitat, ensenyada pels millors professors, i des d'aquí volem agrair la seva col·laboració a en: Ramon, Pere, Esteve, Ramonet i l'Amàlia. Ho van fer tan bé que tots els joves estan desitjant tornar-se a enfilar per les parets, així que quan torni a fer bon temps hi haurem de tornar...

I fins aquí el primer trimestre. A hores d'ara ja devem haver fet l'última sortida de l'any, amb en Gerard com a convidat especial... així que esperem que hagin anat molt bé les vacances, i prepareu-vos que el 2011 arriba carregat d'activitats!

Els monitors

Grup d'escaladors.

Cap amunt!

Després de la “decepció”, la motivació estava una mica baixa, així que la següent sortida vam anar cap al Matagalls. Després d'una pujada molt massificada, vam decidir tornar per una ruta alternativa travessant les espectaculars fagedes que hi ha al vessant nord.

Finalment i a petició de tots els participants vam anar a escalar!

Juntament amb els membres de la secció d'escalada vam anar a una escola d'escalada de Vingrau, al sud de França. El lloc era magnífic, parets amb vies fàcils, cara est molt assolellada, i infinitat de mosquits que ens van amargar una mica, però que no van ser capaços d'ensorrar-nos les ganes que teníem d'intentar enfilar-nos per les parets.

8

Després d'una petita explicació del material, els aspectes de

ESQUÍ DE MUNTANYA

Seccions

Ja fa alguns anys que dins les seccions del centre va existir una secció d’esquí de muntanya. Actualment som molts els que practiquem aquest esport, és per això que la nova junta proposa recuperar la secció d’esquí de muntanya.

Fem una breu introducció del es activitats que proposem a la secció.

SORTIDES ELS CAP DE SETMANA La secció, inicialment, la formarem una colla que sortim normalment els dissabtes i diumenges a caçar neu. Us expliquem com funcionem per tal que ens pugueu acompanyar: El primer punt, el dia abans de la sortida, normalment divendres, ens truquem per quedar en l’hora i lloc de sortida i on anirem a fer esquí de muntanya, que dependrà de les condicions de la neu i de la predicció del temps. Sempre tenim algun meteoròleg entre nosaltres i algun guia que tria el millor lloc per anar.

El nivell d’esquí pot ser molt variat, el mínim és baixar per pistes vermelles sense dificultats.

Del material, el més important, i que cal portar, seria l’arva, pala, sonda, ganivetes per als esquís, grampons, ulleres de sol i tempesta, guants, manyotes i roba d’abric. És recomanable també portar casc i en algunes sortides el piolet també el necessitarem. És obligatori tenir l’assegurança de la FEEC.

XERRADES A part de les sortides setmanals, intentarem organitzar algunes xerrades sobra rescat en cas d’allaus, orientació i el que proposeu que sigui d’interès de tots.

ESCAPADES Per Setmana Santa mirarem de desplaçar-nos als ALPS. En tot cas ja anirem enllestint totes les idees que tinguem.

Si us animeu i voleu acompanyar-nos, PASSEU PEL CENTRE; allà tindreu la informació necessària per posar-nos en contacte.

La colla caçadors de neu.

Del 18 de desembre al 9 de gener: Exposició de col·leccionisme a càrrec de Josep Pagès.

Del 14 al 23 de gener: Exposició informativa sobre les 24 Hores a Muntanya.

Del 29 de gener al 27 de febrer Exposició “Àfrica: 9è paral·lel” a càrrec de Laura Berga i Luigi Bosio.

Divendres 11 de febrer, a les 9 del vespre, “El Camí Ral de Vic a Olot “ explicat per l’historiador Miquel Àngel Fumaral i Pagès.

• Divendres 25 de febrer, a les 9 del vespre xerrada: “L’experiència del Muztagh-ata, 7546 mts” a càrrec de Pep Badosa.

• Del 4 al 27 de març exposició: “Articles de celler” a càrrec de Jaume Riubrugent i Rabat.

• • • •

Informacions

la sala

EL LOCAL DEL CENTRE EXCURSIONISTA ÉS OBERT DE 7 A 9 DEL VESPRE.

C/ SANT RAFEL, 27 - TEL. 972 261 070 - OLOT

9

Activitats

2a VOLTA PELS VOLCANS D’OLOT El cap de setmana 25 i 26 de setembre, el Centre Excursionista d’Olot conjuntament amb l’Hospital Sant Jaume d’Olot (dins els actes commemoratius del seus 700 anys), van organitzar la segona edició de la cursa de muntanya “Volta pels volcans”, així com la “Caminada guiada” i la xerrada de dissabte.

El diumenge el matí puntualment a les 10 hores, en el recinte Firal, es donà la sortida de la cursa a prop de 300 atletes, 100 més que en la primera edició. El temps era magnífic i molt adequat per a l’esdeveniment El recorregut de 13,3 km amb els seus curts però forts desnivells a cada un dels quatre volcans, va ser finalitzat per 267 atletes. Començà, en el Recinte Firal, al costat del riu Fluvià tot resseguir el seu curs, després del pont de Sant Roc o “pont de Pedra”, per la seva banda esquerra, a una certa alçada, pel passeig de Sant Roc i, durant un quilòmetre aproximadament, fins al pont de les Mores. A partir d’aquí comença a enfilar-se pausadament cap al volcà de les Biseroques. Un cop al costat de la torre es descendia altre cop cap al riu Fluvià per resseguir-lo, ara a tocar, durant uns 800 metres en sentit contrari per la seva mateixa banda esquerra fins arribar al primer avituallament.

A partir d’aquest punt i després de passar per un tram d’asfalt, s’enfilà cap al volcà de la Garrinada, fins al seu tercer cràter “La Mosquera”, i que queda a la dreta del recorregut, per a tornar a descendir, i tot seguit pujar cap al volcà Montsacopa, amb uns 50 o 60 metres finals de fort pendent.

Després de resseguir per dalt part del seu cràter, aquest de més bon veure que els altres i de forma circular, s’inicià un descens ràpid fins al peu de les antigues “grederes” i de seguit enfilar-se lentament cap al darrer dels volcans a visitar, el de Montolivet. Un cop a dalt, un descens ràpid i contundent, amb algun petit tram de planer portà els atletes en menys d’un quilòmetre i mig, a l’arribada.

A partir del km 3, del recorregut ja es va començar a formar un petit grup capdavanter, en el km 5 era el garrotxí Xevi Masoliver qui encapçalava la cursa, que passà en primer lloc pel 1r avituallament i pel segon volcà (el Montsacopa). Aproximadament pel km 10, abans d’arribar al segon avituallament, va ser sobrepassat per Jordi Casadellà, Jordi Carbonés i Jordi Parareda.

Els dos primers es disputarien a l’esprint el primer i segon lloc, sent-ne el guanyador Jordi Casadellà Gardella de l’equip “Terra de Volcans”, d’Olot amb un temps de 57’ 53”, qui també es va endur el Premi especial “Comarca de la Garrotxa”. En segona posició, quasi amb el mateix temps, va arribar Jordi Carbonés Cabrera, i un minut després va arribar Jordi Parareda Nadeu en tercer lloc a 27’’. Després i en quart lloc el garrotxí Xevi Masoliver (59’ 22’’), també de l’equip Terra de Volcans La primera dona fou Beatriu Conca Ruzafa, de Palamós amb un temps de 1h 10’ 42”, seguida per Marina Basart Vendres, també de Palamós, amb 1h 14’ 11”, la tercera (i primera co10

A dalt: els 4 primers, a baix: les 4 primeres.

marcal) l’olotina Mariona Domènech Colomer amb 1h 15’ 55” i en quarta posició arribà la també olotina, Montse Badosa amb 1h 16’ 53’’ En els premis per equips quedà en primera posició l’equip “Terra de Volcans” d’Olot, seguit per l’equip de l’Hospital de Palamós i en tercer lloc el de l’Hospital d’Olot.

El premi especial Hospitals se l’endugué l’equip de l’Hospital de Palamós.

Per edats (premi no acumulatiu) la classificació fou: Fins a 30 anys - 1r. Francesc Bach, de Moià - 1a. Judit Riera, de Sant Feliu de Pallerols.

De 31 a 50 anys - 1r. Santi Morera, de Sant Feliu de Guíxols 1a. Ruth Grabulosa, d’Olot.

De 50 anys i més - 1r. Agustí Pascual, de Girona - 1a. Brival Christine.

En general tots els participants, malgrat la duresa de la cursa, mostraren la seva satisfacció tant per la bellesa del recorregut com per l’organització de la prova.

L’altra activitat prevista va ser la “Caminada guiada”, a càrrec de l’equip d’educadors de TOSCA (equip d’educació ambiental), que va transcórrer per l’entorn de les Fonts de Sant Roc i riu Fluvià fins a la font de la Gruta; també va tenir molt bona acollida.

El dissabte a la tarda va tenir lloc una interessant xerrada sobre “Un bon entrenament, una bona prevenció” a càrrec de Josep i Dani Cruz del gimnàs GIMCOL de la capital de la Garrotxa. La xerrada va ser seguida per un nombrós públic que va omplir el local del Centre Excursionista d’Olot.

Centre Excursionista d’Olot

EL TOUR DEL CERVÍ (MATTERHORN)

La volta que vam fer divergeix una mica de la clàssica que proposa la guia d’Edicions Desnivel (*), i que vam fer servir de referència. La guia proposa vuit etapes, però com que només disposàvem de sis dies, vam agafar el tren entre Zermat i Saint Niklaus; això ens va permetre estalviar dues etapes de l’anomenat Europaweg, que segurament no són les més interessants del Tour. Sortim d’Olot i Girona el divendres 30 de juliol i fem nit a Sion (Suïssa). D’allà ens en anem a Arolla on deixem el cotxe que esperem recuperar al cap de sis dies. Per què comencem el Tour a Arolla i no ho fem a Saint Niklaus com seria potser més lògic? Doncs perquè tenim per davant dos dies de bon temps anunciat que ens aniran molt bé per a les dues etapes que ens esperen, ja que són potser les més delicades.

Tot seguit us expliquem les nostres sis etapes i, si en teniu ganes, us encoratgem a fer aquesta meravellosa volta, sota la majestuosa silueta del Matterhorn.

Col·laboració

Després d’haver fet el Tour del Montblanc, ens quedaven ganes de fer un altre dels grans “treks” que hi ha als Alps. De seguida vam pensar en el “Tour del Cerví”. Si el Tour del Montblanc no presenta cap complicació a part de caminar més d’un centenar de quilòmetres, per camins alpins, al Tour del Cerví s’han de passar dues glaceres i fer algun pas que, tot i no ser res tècnicament complicat, requereix una certa precaució. Si el Tour del Montblanc estàs sempre per sota dels 3000 m, al Tour del Cerví els sobrepasses tres vegades. Això vol dir que a la motxilla, amb els estris d’una setmana de ruta hi haureu d’afegir els grampons (imprescindibles) i una corda per si us voleu encordar per passar les glaceres. Nosaltres no ho vam fer perquè són glaceres fàcils i les vam passar en unes condicions de visibilitat excel·lent, però com que no sabíem què ens trobaríem, a l’equipatge també hi portàvem uns metres de corda. pel que suposa passar el Coll de La Valcornera (3066 m). Sortim del refugi i després de 3 hores i mitja i passar algun pas equipat ens plantem al Coll de la Valcornera: vistes precioses.

La baixada d’aquest coll és una mica dreta i s’ha de fer amb precaució. Arribem a la Finistra di Cignana (2441 m) d’on hauríem de veure el desitjat Cerví, però uns quants núvols ens el tapen. De fet per demà, s’anuncia mal temps. Arribem a Perreres. Aquí aconsellem agafar el bus que amb uns 20 minuts us portarà a l’estació d’esquí de Breuil Cervinia i us estalvieu

Travessant la glacera d’Arolla

Etapa 1: 19 km (+1288 m -1192 m) Arolla- Refugi Prarayer (7h 30 min). Sortim del petit poblet suís d’Arolla amb un dia radiant i després de passar prop del Bas Glacier d’Arolla, aviat ens trobem travessant l’Haut Glacier d’Arolla. No és una glacera problemàtica ni empinada i la vam passar sense cap complicació. Al davant nostre tenim sempre el majestuós Mont Collon i aviat arribem al Coll Collon (3082 m); baixem per la banda italiana, molt més rocallosa i diem adéu al glaç. Fem nit al refugi de Prarayer, que té els balcons plens de geranis. Una de les etapes més maques del Tour, especialment si, com era el nostre cas, no heu travessat mai geleres alpines!

Etapa 2: 16.7 km (+1314 m -1418 m) Refugi Prarayer - Perreres (Breuil Cevinia) (7 h 15 min.). Potser l’etapa més delicada

una horeta de caminar prop de la carretera. Fem nit a l’estació d’esquí, i tot fent la cerveseta de final d’etapa, els núvols se’n van i apareix el majestuós Matterhorn davant nostre.

Breuil Cervinia amb el Cerví al fons

Etapa 3: 17 km (+86 m -1900 m) Testa Grigia-Zermatt (4 hores). El dia s’aixeca núvol. A la nit hi ha hagut tempesta i l’estació d’esquí està tancada, perquè a Cervinia, gràcies a la gelera, s’esquia també a l’estiu!. Decidim pujar fins a dalt de tot de l’estació, a Testa Grigia (3480 m). Per sort el telecabina funciona. Un cop arribats a dalt ens posem els grampons i anem fins a Trockener Steg, al capdamunt de Zermatt. Ens trobem novament a Suïssa. Ara tot és baixada. Passem per llogarets de postal com Zum See i finalment arribem a Zermatt, preciós poble si no fos per la gran quantitat de turistes que sempre hi ha. En marxem amb tren i anem a dormir a Saint Niklaus, que és molt més petit i barat que Zermatt. Tarda i nit plujoses.

11

Col·laboració

EL TOUR DEL CERVÍ (MATTERHORN)

La vall del Turmantal

Gruben

Sortint de Gruben

12

Etapa 4: 19.22 km (+1833 m -1907 m) Saint Niklaus- Gruben (7 hores). El dia es presenta millor, ja no plou, ens sentim amb ànims i sortim de Saint Niklaus sense agafar el telecabina que ens hagués portat directament a Jungu (1958 m) i ens hagués estalviat 800 m de desnivell. A Jungu hi ha unes quantes casetes de fusta al més pur estil suís. Passem el Augsthordpass (2894 m) i arribem a un altre d’aquests poblets suissos de postal: Gruben a la vall del Turtmanntal, és un poble encantador amb molta herba verda, aigua que brolla pertot arreu i vaques que ens miren parsimoniosament. Fem nit a un “dortoir”, un dormitori col·lectiu en un establiment a mig camí entre un hotel i un refugi.

Etapa 5: 23.21 km (+1413 m-1659 m) Gruben – Grimenz (8 hores). Aquí ens separem de l’itinerari clàssic. Aquest va a Zinal i no a Grimenz. Ho fem perquè l’endemà s’anuncia mal temps i fins i tot neu! Això ens fa decidir a intentar retallar la sisena etapa. Una bona opció és anar al poblet de Grimenz, i allà l’endemà agafar un bus que ens porti al Llac de Moiry. L’elecció no és gens dolenta i el poblet de Grimenz, fora del recorregut “oficial” ens sorprèn gratament. Després del Meidpass (2790 m), el més destacable d’aquesta etapa és que passa per un dels hotels amb més solera dels Alps: el Weisshorn, construït l’any 1882, al mig de la muntanya. Passat l’hotel, tornem a veure l’imponent Matterhorn i baixem a Grimenz i fem nit en aquest poblet amb cases i carrers empedrats, ple de flors a tot arreu.

Etapa 6: 11.28 km (+675 m - 1207 m) Lac de Moiry - Villa (4 hores). Sortim amb bus de Grimenz i amb una mitja horeta som al Lac Moiry. Si el dia fos bo, hi hauria gent gaudint dels prats i l’aigua, però hi ha boira, plou i fa fred. Així que ens equipem per la pluja i amunt cap al coll Torrent (2916m). Pel camí ens sorprèn una nevadeta que emblanquina la muntanya amb uns dos dits de neu. Som a l’estiu, però als Alps això et pot passar sovint. Passem el

Col Torrent i arribem a Villa, d’on agafem el bus cap a Arolla.

Recuperem el cotxe i a la nit ja som a casa.

Van ser 6 dies intensos, més de 100 km, passant dels 6500 m de desnivell acumulat, gaudint de paisatges espectaculars amb valls idíl·liques. Recomanable a tothom que li agradi caminar una setmaneta seguida per uns paisatges que combinen, valls, muntanyes, geleres, poblets, casalots, xais i vaques, moltes vaques suïsses.

Xavier Casamitjana i J Ma Buxó Bibliografia El Tour del Cervino. Trekking por el país del Matterhorn Cándido Muñoz Cidad. Ediciones Desnivel.

També us pot ser útil consultar el web: http://www.entremontanas.com/grandes-rutas/tour-del-cervino.asp

GR-92 (XXIV) AMPOSTA - PONT DE L'OLIVAR Aquest relat conclou la caminada pel GR-92

Sortim d’Olot el divendres dia 17 de setembre després de dinar, aquesta vegada som 7 a caminar. El viatge fins a Amposta

es veu alterat per la pluja, ja que com més al sud anem, més plou, ens veiem obligats a parar una estona per esperar que afluixi una mica. Ens assabentem que la carretera N-340 ha estat tallada i tot el trànsit desviat a l’Autopista, però per sort en arribar a Amposta ja no plou. Donem l'adreça de l’Hotel a la xicota del Tom Tom i ens hi porta de dret, és l’hotel HCC Montsià, situat al bell mig del poble, molt cèntric. Prenem possessió de les habitacions i quedem per anar a fer un tomb, es fa fosc ràpidament i fa una mica de fred, ens cal trobar un lloc per sopar, ja que la carta de l’hotel es una mica cara, preguntem i ens adrecen a un bar que fan menjar casolà i plats combinats, sopem bé i no surt pas massa car 11,50 euros per càpita. Ens retirem i quedem per a l’endemà a les 7 a esmorzar, som els primers, encara estan acabant de preparar-ho; esmorzem copiosament (és de buffet!) i amb les motxilles a coll comencem la caminada d’aquesta última etapa. Només de començar, encara dins del poble ens adonem que no portem pas gaire aigua, però com que sabem d’una font, lloc on dinàrem l’altra vegada i ens cal passar-hi per davant, ja omplirem allà. La font no raja, les dones reculen fins a una fleca que està oberta a comprar aigua embotellada, quan tornen omplim les cantimplores i ara sí, comencem la caminada. El temps està que si plou o no plou i per

Ens encaminem al pont de la carretera N-340 sobre l’Ebre, per l’Avinguda Sant Jaume a fi de recuperar les marques del GR, en aquesta avinguda ja quasi al final hi ha un alberg del Camí de Sant Jaume, no ho sabíem, d’haver-ho sabut potser hi hauríem anar a dormir. Passem per sota el pont i recuperem les marques en un pla ple d’eucaliptus, les marques, però, són molt velles i les perdem -comencem bé-, seguim pel que intuïm que ha de ser la ruta, hi veiem marques tapades, com si s’hagués canviat el traçat, cosa lògica perquè estem caminant pel voral de la N-340 carretera amb molt de trànsit, al davant i a la nostra esquerra ja veiem el canal que ens caldrà seguir, però per anar-hi hem de travessar una tanca metàl·lica; ens adonem que el GR l’han desviat i passa per una pista al nostre costat a l’altra banda de la tanca; en el lloc on passa el canal podem travessar i tot solucionat. Aquest canal és l’anomenat “Canal de la Ràpita”, fa temps fou navegable, encara es veuen restes d’amarradors. El canal s’ha de resseguir fins al final, uns 4 quilòmetres, es pot caminar per ambdós costats però la riba esquerra està asfaltada i la dreta és un camí més amable, a la nostra dreta hi ha sembrats d’arròs, alguns magraners, palmeres i altres conreus típics del Delta. En quasi arribar al final del canal hi ha un pont, a l’esquerra ens portaria als “Ullals de Baltassar”, nosaltres cal que tombem a la dreta i encara una estona per pista, trobem l’antic traçat del ferrocarril de Sant Carles de la Ràpita a Saragossa, el seguim una estona fins al “Lligallo del Mas de Miralles”, en aquest tram les marques també han estat modificades i ens fiquem en un camí que voreja uns camps, camí molt brut i enfangat a causa de la forta pluja del dia anterior, fins a topar amb la carretera N-340 que cal travessar, continuem per les marques velles fins a trobar les del nou traçat, que veiem que evita travessar la carretera per l’asfalt ho fa per un pas soterrat.

Continuem per pista, a la dreta un gran magatzem de fruites, gent amb 4x4 tot recollint brancalls de palmera malmesos per la tempesta i al poc ens cal deixar ja la pista i enfilar un camí a l’esquerra amb pujada, ja som al Montsià. A mesura que anem guanyant altitud també guanyem en panoràmica sobre el pla d’Amposta; l’atmosfera és molt clara i permet bones vistes.

A 2/4 de 12 som al “Pla de Gallos” (en segons quines publicacions també anomenat“... de la Galla”). Aquí a la dreta hi ha restes de construccions, en aquest collet el camí tomba a direcció nord amb baixada i tenim una bona vista del proper tram

Col·laboració

17 de setembre de 2010, han passat gairebé 2 anys des que vàrem acabar l’anterior etapa, però al final hem pogut lligar-ho tot per fer la que faltava, que és l’última del GR-92 en terres catalanes, l’objectiu començat el desembre del 1994 (fa 16 anys!!), es podrà aconseguir.

precaució ens posem l’equip de pluja, però a la poca estona ens el traiem, perquè el cel es va aclarint i promet una diada esplèndida, com veritablement ho fou.

Canal de la Ràpita.

Arrosars.

Font de Burgà.

13

GR-92 (XXIV)

Col·laboració

AMPOSTA - PONT DE L'OLIVAR

Mas de MataRodona

El camí és de baixada, a vegades amb un pronunciat desnivell i força rocallós, en una divisòria d’aigües entre els torrents de “la Carbonera” i el de “l’Astor” comença el PR-C 83-1 que per la dreta i amb baixada ens portaria al Refugi “Enric Aguadé”, aquest també fou un dels promotors del GR i del senderisme.

Nosaltres seguim de dret en baixada fins a un altre planell on hi ha el mas “del Comú” que veiem a sota nostre, també està abandonat, una placa explicativa ens informa que aquest mas està ubicat en una zona límit de demarcacions i no tenia propietari directe, era administrat pel “comú”, una mancomunitat de veïns de la zona.

Continuem en baixada i tot zigzaguejant arribem al fons del barranc. que ens caldrà fer i sobre la Banya del Trabucador del Delta de l’Ebre; en sentit oposat veiem dos excursionistes que no tarden a arribar on som nosaltres. Encara no a 50 metres del coll hi ha una bassa i un indicador de la “font de Gallos” a uns 15 minuts, no hi anem; continuem pel GR tot caminant per plans i suaus pujades. Al poc per la nostra esquerra s’incorpora el PR-C-83 que bé de Sant Carles de la Ràpita, continuem pujant fins a la “font d’en Burgà” on hi ha una zona d’antics pous de calç amb plafons explicatius, aquí hi trobem altres excursionistes. El PR que fa un moment hem trobat es torna separar del GR i puja directament a “la Foradada”. El nostre camí s’enfila costerut de valent pel bell mig d’un espès bosc fins arribar a les planes del mas de “Mata-Rodona”, abandonat i ruïnós. Ara intuïm a la nostra esquerra i molt amunt encara, el punt culminant d’aquesta etapa: les roques del que deu ésser “La Foradada”.

Anem pujant poc a poc fins al “coll de la Foradada”, aquí el GR continua i comença la baixada fins als plans d’Ulldecona, però cal deixar-lo i seguir un corriol a l’esquerra que es uns set minuts ens porta a un dels llocs més importants de tot el GR-92.

En aquesta zona i en aquestes diades deu ésser l’època de l’aparellament dels “centpeus”, ja que n’hem vist una munió un al cim de l’altre i a més pel color que habitualment els coneixem –negre- estava canviat per un de tots més metàl·lics...

Desemboquem en una zona habilitada per aparcament i ara el camí va de planer i per pista entremig d’oliveres; en un pedrís ombrejat fem parada per menjar del que portem. És l’últim dinar de motxilla d’aquest GR. Són tres quarts de dues.

En continuar fa calor, perquè no tenim la protecció del bosc ni l’aire de l’altura, la pista continua per camps d’oliveres, que sigui apuntat que estan molt ben cuidats i nets.

A la nostra esquerra arrenca el camí que puja al cim de “la Torreta”, que és el punt més alt del Montsià (764mts).

Veritablement val la pena, “La Foradada” (671mts) per sí mateix mereix una excursió, la vista sobre la Banya del Trabucador, de Sant Carles de la Ràpita, de la costa dels Alfacs, de les illes Columbretes... és meravellosa i única.

Per un pont sortegem el barranc de “les Codines” a la nostra esquerra el puig “dels Castellets”, a poc a poc la pista es va engrandint i ja té algun ramal asfaltat fins que la nostra també és asfaltada, travessem l’autopista per un pont soterrat, que a causa de la tempesta té l’accés de molt mal passar, també podíem travessar-la per un pont elevat, però optarem pel més difícil; d’aquí a Ulldecona caminem per la sèquia de “la Foia”, que voregem i a l’esquerra tenim la “bassa del Montsià”, una rotonda i al davant la via del tren i la població d’Ulldecona, per travessar la via també perdem les marques i fem una anar i ve-

Aquí férem les fotografies de rigor i després de romandre una bona estona admirant les panoràmiques que es poden contemplar de tots els punt cardinals, reemprenem la tornada al collet, on hi ha una placa dedicada a Llibert Carulla, que fou l’impulsor d’aquest GR-92 com també del senderisme en general. Recuperem les marques i ens encaminem vers la propera fita: Ulldecona, que ja es veu a la llunyania.

nir d’uns deu minuts. A la fi trobem un pas i ja som a Ulldecona; al costat de l’estació hi ha una plaça amb una abundosa font, aquí ens refresquem i calmem la set, perquè l’aigua comprada a la fleca ja fa estona que s’ha acabat, allà hi ha unes senyores i ens comenten que l’aigua de la font és del tot potable, ja que és la mateixa que se subministra el poble, ens pregunten d’on som i d’on venim, la fem petar una mica; ara ens encaminem

La Foradada (tots)

Placa de Llibert Carulla.

14

GR-92 (XXIV) AMPOSTA - PONT DE L'OLIVAR altres en férem més, perquè des del principi hi ha hagut molts canvis de traçat.

Després d’una bona estona de reposar enfilem la resta del carrer major, la plaça de Sales i Ferrer i sortim de la població per una rotonda al davant de l’ermita de la Verge de Loreto. Aquí truquem al taxista que tenim encomanat que vindrà a buscar-nos per retornar-nos a Amposta, visitem l’entorn de l’ermita i continuem l’últim tram del recorregut, tot de planer i per pista asfaltada, el camí està vorejat de petites naus industrials tot barrejades amb xalets d’acurat disseny i cases unifamiliars fetes sense plànol. Les naus industrials són majorment d’empreses dedicades al disseny i muntatge d’escales de fusta per

Bé, mentre fem les abraçades i les fotos de rigor arriba el taxi, que també, (el taxista) ajuda a fer la foto de tot el grup, enfilem fins a Amposta, durant el viatge aclarim un mot, propi de la contrada, el “Lligallo de...” i resulta que significa pas ramader, ves per on!

Arribem a Amposta, dutxa i canvi de vestimenta, ara cal celebrar-ho de debò. Amb la furgoneta anem fins a Sant Carles de la Ràpita i allà ens entaulem. Una excel·lent mariscada. Una bona menja més que merescuda.

L’endemà, diumenge al matí el dediquem a visitar el remodelat pont sobre l’Ebre i els “Ullals de Baltassar”, unes surgències d’aigües envoltades d’eucaliptus. Ho tenen molt anunciat però força descuidat.

Ara sí, ja ens cal emprendre el retorn a Olot, parem a dinar en un restaurant de la carretera que anuncien un Bufet lliure a 15euros, la mar de bé.

Col·laboració

a la plaça de l’església i a la terrassa d’un bar fem estralls a la cervesa. És ben merescuda. Són tres quarts de sis de la tarda.

Oliveres.

I fins aquí el relat del nostre GR-92.

Jaume Roqué i Jutglà Monument al GR-92 i els 4 que ferem tot...

interiors, es veu que aquí en són especialistes segons comenta un dels companys que treballa en el ram de la fusteria.

A les sis i cinquanta minuts arribem al “Molí de l’Olivar”, antic molí, ara abandonat i en ruïnes, al seu davant el monument que recorda el final del GR 92 i al costat esquerre el pont de “l’Olivar”, que salva el riu de “la Sènia” que una vegada travessat ens fa trepitjar terres del Regne de València. Han estat 25 kms.

HEM ACONSEGUIT L’OBJECTIU!!! De la fita fronterera a Port Bou fins al riu Sènia, la guia editada diu que son 583 kms, nosVerge del Loreto.

15

GR-92 (XXIV)

Col路laboraci贸

AMPOSTA - PONT DE L'OLIVAR

16

Pont de l'Olivar.

Ullals de Baltassar.

MOTS ENCREUATS per Teresa de Fortuny

2

3

4

5

6

7

8

1 2 3

•

4

• • •

5 6 7

• •

8 9 10 11 12 13

•

•

10

11

•

•

• • • •

14

13

• • •

14

•

•

• •

•

12

•

•

• •

9

Passatemps

1

•

•

Horitzontals

Verticals

1. No permesos. Musell.

2. Família olotina que, al segle XIX, donava suport als carlins (dues paraules separades per un guionet). Prefix que significa contra.

3. Del revés, substància vegetal que s'usa per enrigidir la roba quan es planxa. Volta. De forma figurada, que no té massa cos.

4. Temperatura. Est. País que té frontera amb Catalunya. Incognita.

5. Moviment en el joc d'escacs que acosta el rei a la torre.

Beguda que acompanya algunes trobades del CEO. 6. Tornar a emmalaltir. Bor. Del gos.

7. Del revés, llard. Del revés, enrere. Pensament.

8. Sigla de companyia aèria. Envoltats d'un cordill. Partit Comunista.

9. Flor blanca de jardí. Amansim.

10. Eina semblant a l'aixada. Arbre fruiter.

11.Oxigen. Construcció que permet travessar un riu. Llevant.

Símbol de la resistència elèctrica. Urani.

12. Negocien. Llavors que obren portes.

13. Amper. Conjunt de troncs lligats amb què es pot seguir el corrent d'un riu. Les que tenen forma d'ou.

14. Niades. Llistó de fusta.

1. Adjectiu que indica igualtat de temperatura. Bloc militar bel· licista i perillós.

2. Del revés, aflicció causada per la mort d'una persona estimada. Del revés, podien entrar-hi. Símbol de la resistència elèctrica. Iode.

3. Afluent del Fluvià. Elaboraré un mapa.

4. Del revés, en cap moment. Del revés, estat de maduresa.

Portar a la memòria.

5. Nou-cents. Coure. Cert tipus de llegum.

6. Disciplina hindú que té per objecte d'assolir el domini del cos i de l'esperit. Es diu del cabal que llega un difunt. Cinc-cents.

7. Família olotina que, al segle XIX, donava suport als liberals.

El que va construir l'arca.

8. Ciutadana de Sardenya. Del revés, germani. Cesi. Abreviació de versus.

9. Litre. Ombrívola.

10. Del revés, valorem. Dolç molt dominical.

11. Absència forçada d'algú a causa, per exemple, d'una condemna. Clorur de sodi.

12. Símbol del conjunt de nombres reals. Del revés, fou seduïda per Zeus transformat en forma de pluja d'or. Equivocada.

13. Estrany. Del revés, intenta de moure exercint una pressió.

Quan algú fa aquest paper, vol fer creure que no s'adona de res.

14. Calcedònia de diferents colors. Remugant del Tibet. Per exemple, la que ha nascut a Petersburg.

17

SECCIÓ DE MUNTANYA

Seccions

MES DE GENER 

Dia 2: III Marxa Nadalenca

Organitza: Entitats i AAVV d’Olot. 

Dia 9: Gran Torronada a la torre del Mir

Itinerari: coll d’Ares, pla d’en Xenau, refugi i torre del Mir.

MES DE FEBRER 

Itinerari: Les Encies, puig del Migdia , Sant Joan de les Medes, les Encies.

Hores de marxa efectiva: 4 i mitja (matinal).

Coordinadors: Colla Garrotxa.

Hores de marxa efectiva: 2.

Matinal amb menjada de torrons i cava Organitza: Colla Garrotxa 

Dia 16: Santa Magdalena del Mont

Itinerari: els Pins, can Turó, les Olletes, Santa Magdalena del Mont, salt del Sallent, camí de les Escales, els Pins.

Hores de marxa efectiva: 4 (matinal) Coordinadora: M. Dolors Bartrina 

Dies 22 i 23: XXIX 24 Hores de Muntanya

Vegeu apartat corresponent 

Dissabte 29 de gener: XVIII Travessia Vallter - Núria

Itinerari: ras del Puig dels Lladres, refugi d'Ulldeter, coll de la Marrana, camí de Núria, Tirapits, cims de la Vaca, Noucreus, Núria.

Hores de marxa efectiva: 6.

Cal portar, obligatòriament, roba d'abric, grampons posats a mida i piolet.

Dia 6: Puig del Migdia



Dia 13: Aplec de Sant Valentí

Itinerari: Olot, Sant Valentí, Olot.

Hores de marxa efectiva: 3 (matinal).

Coordinador: Albert Villa  Dia 20: Travessia d’Olot al pèg de Bugarach.

Del Tec a Leca (III) Itinerari: El Tec, Vilafort, coll de la Rua, la Llau, Sant Guillem de Combret, roca Cuculera, l’Estanyol, Leca.

Hores de marxa efectiva: 6 i quart.

Coordinador: Kim Agustí.

Desplaçament amb autocar. 

Dia 27: Cresta de Bestracà

Itinerari: pont d’Escales, cresta de Bestracà, pla de Sant Joan, puig de Bestracà, les Feixanes, coll Joell, vall d’Hortmoier, pont d’Escales.

Hores de marxa efectiva: 6.

Coordinadors: Lluís Planagumà i Josep Genoher

Desplaçament amb autocar.

Dinar de costum.

Places limitades.

Sortida de dificultat mitjana-alta. Cal grimpar unes 3 hores.



Dia 30: Celler de la Manllada

Itinerari: passant d’en Roca, pont de Valentí, grau Sa didorta, coll de Terres, coll de la Bassa, collet de la Beta, Celler de la Manllada, coll Roig, passant d’en Roca.

Hores de marxa efectiva: 4 i mitja (matinal).

Coordinadors: Lluís Planagumà i Josep Genoher.

Dinar de costum al cotxe, en acabar la sortida.

18

Comabona (19-IX-10)

La Quar (17-X-10)

SECCIÓ DE MUNTANYA MES DE MARÇ 



Dia 3: Roc de Sant Salvador (Vallespir)

Organitza: Associació Cultural Terra Aspra, de Montagut.

Itinerari: Montalbà, roc de Sant Salvador (opcional), coll Cerdà, roc de Frausa, el Moixer, coll de Ric, can Felix, Montalbà.

 Dia 13: VI Travessia de Banyoles a Olot.

Ruta del telègraf òptic.

Hores de marxa efectiva: 5 i mitja.

Coordinador: Jordi Freixa.

Itinerari: Estany de Banyoles, creu de Rodeja, torre de can Ginestar, Santa Quitèria, Sant Miquel de Campmajor, el Crous, l’hostal Nou, torre de can Badia, collet de les Tres Creus, santuari dels Arcs, Santa Pau, Santa Llúcia, torre del Croscat, can Serra, Olot.

Seccions

Dia 6: XV Excursió matinal per Montagut

MES D'ABRIL

Hores de marxa efectiva: 8 i mitja.

Opció a fer només la travessia entre la creu de Rodeja i can Serra, escurçant en més d’1 hora i mitja l’itinerari.

Sortida conjunta amb el Centre Excursionista de Banyoles i els Amics de la Serra de Finestres i de l’entorn de Mieres, ajornada l’any passat per la neu.

Sant Martí del Corb (28-XI-10)

Dolmen del Puig Maragall (21-XI-10)

Coordinadors: Narcís Puigvert, Quim Oliver, Joan Pontacq i Kim Agustí. 

Dia 20: Les Quatre Coves

Itinerari: pont dels Aures, cova del Bisbe, cova dels Ermitons, cova de les Monges, coll Roig, cova de coll Roig, pont dels Aures.

Hores de marxa efectiva: 3 i mitja (matinal).

Coordinadors: Colla Garrotxa.  Dia 27: Costa Brava - Costa Vermella Travessia de Colera a Banyuls de la Marenda Itinerari: Colera, coll del Frare, Portbou, cala del Pi, puig de Cervera, cap de Cervera, Cervera, ansa d'en Terrimbo, platja de Perafita, cap Rederís, cales de la Tancada, les trois Moines, platja del Troc, Banyuls de la Marenda.

Coordinador: Joan Mora.

Hores de marxa efectiva: 6.

Desplaçament amb autocar.

Can Barceló (14-XI-10)

Hostal de la Vall del Bac (6-XI-10)

19

CATALUNYA D'EST A OEST

Activitats

DE CAMPRODON A MARTINET El diumenge 9 de maig tornem a Camprodon, disposats a continuar la nostra travessia. Una vegada més el cel és ben gris, fins i tot amenaçador, però a tres quarts de 8 del matí no plou i el terra és eixut. Som 37 de colla, ens guia en Ramon Benítez i ens espera una llarga etapa, amb més de mil cinc-cents metres de desnivells acumulats.

Sortim de la vila pel camí de Cavallera, ample i molt fressat, però aviat el deixem i ens enfilem a la carena. Allà la pujada es redreça i comencem a suar de valent. En tot moment donem l’esquena al cim de Sant Antoni i les alteroses muntanyes de l’Alta Garrotxa i encarem uns Pirineus coberts de boira. Superat el tram més pendent i carregós, decidim esmorzar, segons abans que comenci a ploure. Ho farà amb certa intensitat al llarg d’una bona estona i després de l’àpat mitja dotzena decideixen tornar enrere, decisió que sembla molt assenyada.

El nostre itinerari ressegueix la carena de la serra Cavallera, molt panoràmica però completament pelada; quan para de ploure i comença a bufar un fort vent no tenim cap mena de protecció. Seguim cap al coll Salarca i ens enfilem al vèrtex del serrat dels Evangelis, excel·lent mirador del poble d’Abella i, en dies molt més clars, dels Pirineus orientals. Agrupem la colla i continuem cap al pla de les Pasteres, cim de 1899 metres també conegut com la pedra dels Tres Bisbats, Girona, Urgell i Vic. Des del pla baixem al coll del Pal, molt estratègic i acollidor. Tenim quatre pobles a l’abast, Abella, Cavallera, Pardines i Ogassa, però malgrat el vent hem de tornar cap amunt, carena enllà.

Molts no ho veuen clar i prefereixen faldejar cap a l’estany del Tarter i els plans de Cases, però els altres ens enfilem al puig Sestela, que amb els seus 2013 metres és el primer “2000” de la llarga travessia.

Després d’una breu aturada al bell cim seguim cap al puig de Coma d’Olla i la portella d’Ogassa. Allà tornem a agrupar la colla, abans d’emprendre la darrera pujada del dia. A un quart de 3 de la tarda assolim el cim del Taga (2038 m.), sostre de l’etapa. El vent ha afluixat i decidim dinar a poques passes de la creu que el corona. Un cop tips fem la fotografia de grup; per primer cop en tota la jornada, gaudim d’una certa sensació de confort.

El temps ha canviat i el sol comença a lluir, tot i que la boira no deslliurarà el cim del Puigmal en cap moment. Encetem la baixada cap a Ribes sense deixar la carena. Anem al pla de les Eugues i seguim cap als plans de Conivella, ben grocs de pixallits. Una pista ens guia cap a la collada del Manter i dues masies, can Pellicer i can Maiol. Anem a trobar la carretera de Bruguera i la seguim fins a Ribes de Freser (912 m.). L’autocar ens vindrà a buscar als aparcaments de l’estació del cremallera i l’esperem amb una gerra a les mans. El vent i la pluja del matí ja formen part del record.

Les prediccions meteorològiques per al dissabte 19 de juny són del tot desfavorables, però 27 excursionistes, guiats per en Jordi Freixa, encetem la caminada a Ribes, a un quart de nou i sota un cel completament serè. El camí de Sant Antoni és prou costerut. Donem l’esquena al Taga, travessem la via del tren de Puigcerdà, obert al tràfic el 1922, i ens enfilem per una successió gairebé inacabable de revolts. Al capdamunt arribem al santuari (1270 m.).

L’església dedicada a Sant Antoni de Pàdua és una construcció del segle XVII, bastida en un replà dominant però sense particularitats artístiques remarcables. El seu entorn és molt net i cuidat i malgrat la proximitat de les antenes fa goig de veure.

Sortim de la capella per la carretera que hi dóna accés i baixem a la collada de la Casassa. Seguim per un bon camí, excel· lent mirador de la vall del Rigard, que ens acosta al poble de Campelles (1303 m.). Aviat comencem a passejar entre cases d’estiueig, encara a ple sol. Esmorzem a la plaça Nova del petit nucli urbà, de 125 habitants, i anem a fer el toc a l’hostal. De passada donem una ullada a l’església parroquial dedicada a Sant Martí, edifici de finals del XVIII que conserva restes del temple primitiu, del segle XI, a la façana.

Taga (9-V-10)

Sortim de Campelles per la carretera que planeja cap al torrent de Font-roja. Més enllà trepitgem tot un seguit de dreceres que ens condueixen, en ferma pujada, al refugi del Pla de Prats.

Després d’una breu aturada seguim cap a la cabalosa font Roja

SERVEI A DOMICILI 20

CATALUNYA D'EST A OEST DE CAMPRODON A MARTINET

Des del cim baixem a la font de Coma Ermada i seguim cap a la dels Ocells. Mengem a les envistes de Sant Pere de Montgrony, tot recordant l’àpat que vàrem assaborir al santuari veí camí del Pedraforca. A mig dinar ens assabenten que a Olot ja hi plou amb força, però a nosaltres la pluja ens respectarà.

Un cop tips seguim cap al pla de la Barraca i el collet de Maians. Allà agafem el camí que baixa al torrent de les Fontetes, partioner entre les comarques del Ripollès i el Berguedà. Més enllà planegem cap a can Torra, masia recentment restaurada, i seguim per pista fins a Sant Joan de Cornudell, bonica església d’estil romànic del segle XI, bastida al cim d’un greny dominant.

Castellar de n’Hug és un poble de 198 habitants, edificat a finals del segle XIII a la sagrera de l’església del castell. Aquest és documentat l’any 938 i va pertànyer al comtat de Cerdanya i a la baronia de Mataplana, però les seves restes són ben migrades. L’església, convertida en parroquial i dedicada a Santa Maria, és un edifici neoclàssic, però el primer pis de la torre del campanar és del segle XI i la ferramenta de la porta també és romànica. El poble és molt conegut pel seu concurs internacional de gossos d’atura, que se celebra el mes d’agost.

L’endemà la colla creix fins als 38 excursionistes. Des del primer moment se’ns afegeix un convidat gens desitjat, un fort vent, molt molest, que no ens deixarà en tota la jornada. Sortim a les nou tocades, anem al raval de la Ribera i ens enfilem al de l’Erola, trepitjant un bon camí. Seguim cap a la font dels Torrents i fem el segon esmorzar en un recer. Més enllà continuem cap al roc del Batlle, la cabalosa font del Boix i la collada del Tossal. L’herba de les pastures, molt alta i verda, dibuixa llargues onades sota la força del vent.

Deixem de costat una congesta de neu i seguim cap a l’extens pla de Rus, primer per un camí antic i més endavant per la carretera que ve de la Creueta. Un cop al pla cerquem un recer per fer una segona aturada. Serà molt breu.

Activitats

i el plàcid coll Pan, gran mirador del Ripollès. Els cims de la serra són al nostre abast i continuem carena amunt fins assolir el de la Covil (2001 m.), sostre de l’etapa. El panorama hi és esplèndid, però fem la fotografia de grup sota un cel ben gris.

Sant Joan de Cornudell (19-VI-10)

Aviat tornem a caminar per la carretera, que ens condueix a la barraca Nova de Rus i ens acosta al torrent de la Geperuda. Allà comencem una ferma pujada, sense reposadors i molt ventada, que ens porta al cim del Puigllançada (2408 m.). El panorama que hom hi pot contemplar és molt vast, però prou feina tenim per protegir-nos del vent. Un cop agrupada la colla, cames ajudeu-nos!

e-mail: campingelsalous@yahoo.es http://ww2.grn.es/musica/alous

Més enllà de l’ermita continuem pel mateix vial fins a trobar la carretera del coll de la Creueta. La seguim cap a l’esquerra i la deixem poc més enllà per agafar-ne una altra que baixa directament a Castellar de n’Hug (1400 m.). Arribem al poble a quarts de sis de la tarda i encara disposem de temps per baixar a les espectaculars fonts del Llobregat i per visitar el pintoresc nucli, en bona part dedicat al turisme. Tot seguit ens instal·lem a l’hostal Alt Llobregat, un establiment prou confortable on serem molt ben atesos. Gràcies a l’Adelina i en Pep disposem de roba i calçat de recanvi, del tot necessaris per celebrar com cal una festa d’aniversari i per intentar, sense massa èxit, encetar una sessió de ball.

Puig Llançada (20-VI-10)

21

CATALUNYA D'EST A OEST

Activitats

DE CAMPRODON A MARTINET

Refugi Sant Jordi (18-IX-10)

Baixem al coll de Pal (2104 m.) sense perdre temps. Teníem previst dinar al cim o a la mateixa collada, impossible! Tirem avall fins a trobar un recer, mengem i esperem el nostre autocar, tips però enfredorits. Sortosament, aviat el veiem pujar per la carretera de Bagà.

Les prediccions meteorològiques per al dissabte 18 de setembre són pèssimes, una vegada més, però malgrat tot 26 excursionistes sortim de bon matí d’Olot per fer una travessia de dos dies. De camí cap a Guardiola de Berguedà comença a ploure, però quan arribem al coll de Pal la precipitació és inapreciable i només una espessa boira ens fa la guitza. Sense perdre temps, pugem per una llarga carena cap al serrat Gran, la colladeta de Comabella i el Niu de l’Àliga, refugi bastit al cim de la Tossa (2537 m.). La boira no ens ha deslliurat, ni ho farà en tot el dissabte, i esmorzem a l’interior del refugi a canvi d’un bon grapat de consumicions.

Després de l’àpat comencem a baixar cap al coll de la Vall i el coll de Jou (2021 m.), lloc de pas del camí ral del Berguedà a Cerdanya. Nosaltres deixem de costat aquest itinerari, antecessor del mal anomenat túnel del Cadí, i seguim carenejant enmig de la boira, cap el coll de la Miquela i el collet de Molins.

Parlem de la conveniència de pujar o no al cim de la serra, però al final ens enfilem tots a les Penyes Altes de Moixeró (2279 m.). El panorama avui és nul, però hi fem l’obligada fotografia de grup i una breu aturada.

Fem estada al refugi, propietat de la FEEC. Hereu de l’antic hostal de la Font del Faig, fou inaugurat el 1961 i modernitzat el 2008. En som els únics clients i hi som molt ben atesos. A mitja nit alguns podem contemplar un magnífic clar de lluna i comprovar com l’itinerari Cavalls del Vent i altres travessies pel Berguedà són també molt concorreguts en hores nocturnes. Al llarg de tot el cap de setmana coincidim però amb més corredors que no excursionistes.

El diumenge ens llevem d’hora. El nostre guia, en Jordi Freixa, no ens deixa fer la matinada i a dos quarts de vuit comencem a pujar cap al coll del Pendís (1786 m.), el punt més baix de tota la serra que estem visitant. El cobreix una boira que serà molt persistent, però de camí del veí coll de Vimboca cap a la serra de la Moixa en sortim definitivament i comencem a gaudir d’un dia esplèndid. Precisament al coll de la Moixa fem una primera aturada, mentre contemplem un superb Pedraforca i els flonjos matalassos de boira que amagaran fins a mig matí la plana de Cerdanya i les fondalades del Berguedà.

Penyes Altes de Moixeró (18-IX-10)

Des del cim baixem cap al collet del Raset, mentre comença a caure una fina pluja. És l’hora de dinar, però hem de continuar.

Sortosament el ruixat dura pocs minuts i fem l’àpat al següent

22

coll, el del clot dels Amorriadors. Un cop tips seguim cap al coll de Moixeró, deixant de costat el vèrtex del mateix nom. Un bon camí ens permet faldejar cap al coll del Dental i baixar al refugi Sant Jordi (1565 m.), bastit a la vora de la font del Faig, fresca i cabalosa.

Aviat continuem cap al collet de les Vaques i el pas del Bou, lloc on fem el segon esmorzar del dia, a ple sol. Seguim en suau ascensió cap al coll de Tancalaporta, que marca el començament de la serra del Cadí, i el coll dels Terrers. Una darrera

CATALUNYA D'EST A OEST DE CAMPRODON A MARTINET

Josep Espunya i Kim Agustí HORARIS de la TRAVESSIA De Camprodon al coll Salarca i el pla de les 3h 10 min.

Pasteres Del pla de les Pasteres al coll del Pal i el puig 46 min.

Sestela Del puig Sestela a la portella d’Ogassa i el Taga 1h 08 min. pitrada ens separa del cim del Comabona (2554 m.), sostre del cap de setmana. El bon temps ens permet gaudir-hi detingudament l’immens panorama que el dia anterior ens havia estat negat en tot moment. Ja ens tocava!

Des del cim baixem cap al pas dels Gosolans, estratègic punt per on el camí de Gósol a Cerdanya tramunta la serra del Cadí.

Tot seguit encetem una ferma davallada, per un camí molt ben traçat, que ens porta a Prat d’Aguiló. És l’hora de dinar i fem l’àpat al costat del refugi, després de proveir de begudes fresques. Ens acompanya un gos que aviat ens diu que el pa ens el mengem nosaltres. Vaques i cavalls pasturen plàcidament, als peus de les retallades cingleres.

Des del refugi baixem al coll de l’Home Mort i allà agafem un camí, molt bonic, ben estassat i correctament senyalitzat, que segueix cap a l’Espluga i la Cabana. Pinoses i fagedes ombregen els trams finals d’una baixada prou alegre i assolellada.

Aviat som a les envistes de la vila de Montellà de Cadí (1157 m.), bastida al cim d’un serrat molt dominant, prou allunyat del riberal i a la vora d’una plana ben treballada; un emplaçament sàviament escollit. Deixem de costat l’església de Sant Genís, que conserva un absis romànic del segle XII, i anem a trobar la carretera.

No visitem la vila, que ofereix una bella imatge malgrat un edifici singular, ni la seva església parroquial, dedicada a Sant Sadurní. Portem moltes hores de camí a les cames i baixem directament a Martinet (966 m.). En aquest poble, edificat a la vora del riu Segre i documentat el segle XVI, ens espera el nostre autocar, però abans de marxar celebrem una altra festa d’aniversari i remullem el final d’un magnífic cap de setmana.

Del Taga a Ribes de Freser

1h 53 min.

Activitats

El municipi de Montellà i Martinet forma part del Baridà, subcomarca de la Cerdanya, tot i que alguns dels seus pobles foren adscrits a l’Alt Urgell. L’estiu que ve hi tornarem per continuar la nostra travessia.

Coll de la Moixa (19-IX-10)

De Ribes a Sant Antoni, Campelles, coll Pan i 3h 27 min. la Covil De la Covil a Maians, Sant Joan de Cornudell i 2h 16 min.

Castellar de n’Hug De Castellar de n’Hug al pla de Rus, el 3h 44 min.

Puigllançada i coll de Pal De coll de Pal al niu de l’Àliga, coll de Jou i les 3h 28 min.

Penyes Altes de Moixeró De Penyes Altes al refugi Sant Jordi

1h 40 min.

Del refugi Sant Jordi al coll de Pendís, la serra de 3h 30 min. la Moixa, el coll de Tancalaporta i el Comabona Del Comabona al refugi de Prat d’Aguiló

1h 02 min.

De Prat d’Aguiló a Montellà i Martinet

2h 46 min.

Bibliografia Catalunya Romànica, volums VII, X i XII. Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995, 1987 i 1985.

Gran geografia comarcal de Catalunya, volum 15. Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985.

El refugi Sant Jordi. Revista Vèrtex, núm. 228, 2010.

Cartografia Mapes Taga, Montgrony - Fonts del Llobregat, Moixeró - La Tosa i Serra del Cadí - Pedraforca, de l’ Editorial Alpina.

23

Un nou dolmen a l’Albera

La Portadella d’en Massot (Sant Climent Sescebes, Alt Empordà) per Enric Carreras i Josep Tarrús.*Fotografies : Josep Agustí

Col·laboració

tud és de 327 ± 10 m s. n. m. i les seves coordenades geogràfiques les següents: UTM: x= 496781 m, y= 4697674 m.

Història**:

Localització: En aquesta notícia es dóna a conèixer un nou sepulcre megalític a l’Albera empordanesa, en un paratge visitat de sempre pels excursionistes. Per anar-hi cal agafar al poble de Cantallops la pista de terra -oposada a la que puja a Recasens- que al cap de 2’6 km connecta amb la que de Vilartolí també mena a Recasens. A la cruïlla, cal girar a l’esquerra vers Recasens i continuar 2’5 km fins a trobar un trencall a la dreta que va al Magatzem Cremat. A uns 200 m del trencall es troba una bifurcació.

Cal agafar llavors la pista de la dreta que al cap de 300 m arriba al Magatzem Cremat. D’allí s’ha de continuar uns 600 m per una pista en mal estat fins a trobar un pas canadenc per on passa la divisòria termenal. En aquest punt s’ha de continuar per la mateixa pista uns 800 m fins trobar un trencall a la dreta, força perdut, que s’ha de seguir uns 200 m. Allí cal endinsar-se uns 100 m a la dreta enmig del bosc fins al lloc on és situat aquest dolmen. Fàcil de trobar. De Cantallops al dolmen s’hauran recorregut un total d’uns 7’3 km.

Cal tenir molt present que a partir del pas canadenc ens trobem dins de la zona del Campament Militar de Sant Climent Sescebes. Segons les dades extretes d’un GPS, la seva alti-

24

Alguns anys després del gran incendi forestal que l’any 1986 va devastar l’Albera, encara s’anava a pelar els suros a les poques zones que no s’havien cremat. Un d’aquests indrets era el sector dels Comuns de la Mata Baixa al terme municipal de Sant Climent Sescebes, actualment zona militar. Vers l’any 1995-1996 un equip que es dedicava a aquesta feina format per Andrés López Martín d’Espolla juntament amb Manuel Ricart Arché de Sant Climent Sescebes varen identificar un monument megalític en aquell lloc. Segons ens ha comentat Andrés López, no va dir-ho a ningú perquè, en la seva opinió, en aquell temps encara no és donava gaire importància a aquesta mena de monuments.

D’altra banda Manuel Ricart tampoc va comentar-ho fins uns anys més tard. La seva notícia va recollir-la Josep Reig Callís de Sant Climent Sescebes, que, interessat pel, tema va insistir fins a aconseguir que Manuel Ricart l’acompanyés a visitar-lo, ara farà uns 4 o 5 anys. Ha estat a través d’en Josep Reig, que ens ho va comunicar recentment -principis de novembre-, que membres del Geseart vàrem poder estudiar aquest nou dolmen enclavat al cor de l’Albera, en un paratge d’extraordinària bellesa, no debades Lluís Esteva va batejar la zona com un veritable “paisatge dolmènic”.

Per la nostra part, ara també recordem que fa molts anys -vers el 1988- Joan Calverol d’Espolla, que havia posseït una parcel· la als Comuns -no massa lluny del lloc que ens ocupa-, ja ens va comentar que havia sentit parlar de l’existència d’un monument megalític per aquell sector. Era una notícia vaga que malgrat les nostres recerques damunt del terreny no vàrem aconseguir confirmar mai. Aquest nou dolmen no te cap topònim conegut a la vora que se li pugui aplicar i, segons els nostres informadors, el més proper -si bé una mica allunyat-

Un nou dolmen a l’Albera

La Portadella d’en Massot (Sant Climent Sescebes, Alt Empordà)

Segons ens han comentat els dos primers personatges, que varen identificar el dolmen, ells no varen tocar cap pedra del monument i, únicament, varen netejar-lo de bardisses. També recorden perfectament que no tenia cap mena de coberta.

Igualment, Josep Reig ens ha informat que quan el va visitar fa uns anys no tenia coberta, però que les dues lloses falses que ara hi ha, eren caigudes dins la cambra. Cap d’ells recorda s’hi hi havia cap llosa frontal o era obert. La que hi ha actualment és falsa i, juntament amb les dues cobertes, és el resultat d’una manipulació recent i anònima del monument .

El passat diumenge 7 de novembre de 2010 vàrem anar (Enric Carreras i Josep Tarrús) fins a aquest dolmen nou per dibuixar-lo i fotografiar-lo, en companyia de Sebastià Delclòs, Josep Agustí, David Vergés, Narcís Blavi, Rosa Guix , Marina Blavi i Joaquima Argelés. Ens hi vàrem passar una bona hora, però tot de sobte va començar a ploure fort i vàrem haver de deixar les tasques de dibuix per a una altra ocasió.

Consideracions finals: És sorprenent que en una zona com l’Albera tan prospeccionada i treballada, en especial els darrers 30 anys, encara hi quedin monuments megalítics d’aquesta categoria per descobrir.

No es tracta d’una o dues lloses malgirbades, amagades enmig de la vegetació o d’un caos granític, sinó d’una cambra gairebé sencera amb un túmul molt vistós i ben conservat.

Si realment es tracta d’un altre dolmen simple amb accés per vestíbul-pou, cosa que només una excavació conscienciosa podrà revelar, quedarà reafirmada la singularitat d’aquesta àrea de l’Albera sud, on ja coneixíem dos monuments d’aquest tipus arquitectònic, els dòlmens del Salt d’en Peió (St. Climent Sescebes) i dels Estanys-I (La Jonquera), que fins ara eren els únics sepulcres megalítics segurs d’aquesta classe a Catalunya.

Col·laboració

seria la “Portadella d’en Massot”, segurament el nom d’un antic propietari de la zona.

Recordem que l’inici de la construcció d’aquests dòlmens simples s’ha pogut datar a Catalunya, pels seus aixovars funeraris amb vasos campaniformes i gràcies a una datació per C-14 (Reguers de Seró, Artesa de Segre, La Noguera), en un calcolític recent, vers la meitat del III mil·lenni a C. * Membres del GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional). ** Resum basat en les informacions comunicades a Enric Carreras per Andrés López, Manuel Ricart, i Josep Reig el dia 11 de novembre de 2010.

Descripció: Es tracta d’un probable dolmen simple, fet amb lloses de granit i amb la cambra orientada cap a 230º sud-oest. El sistema d’accés a la cambra sembla ser a través d’un vestíbul-pou, com el del seu veí, el dolmen del Salt d’en Peió (St. Climent Sescebes), que vàrem excavar l’any 1986. De totes maneres, no podem assegurar res sense excavar el davant de la cambra, que ara està ocupat per una llosa falsa, posada recentment.

Actualment, la cambra està formada per una capçalera i dues lloses laterals, ben clavades, però sense la coberta original.

Al seu lloc, algú hi ha posat dues petites lloses, que, segons sembla, eren dins de la cambra antigament. La cambra fa 190 cm de longitud per 85 cm d’amplada i 85 cm d’alçada.

Al voltant de la cambra, a uns 1,70 m tot al volt, s’hi veu perfectament un peristàlit, format per lloses de mida considerable, que l’envolten a una distància aproximada de 1,70 m. El perímetre exterior del túmul queda a uns 5 m del centre de la cambra, és a dir que fa uns 10 m de diàmetre i té una forma sensiblement circular. Està format per una massa de pedres i terra, sense que s’hi pugui apreciar cap mur o peristàlit ben conservat que delimiti el seu anell de contenció exterior. Segurament, una excavació del túmul permetria observar si queden restes d’aquestes estructures tumulàries.

25

SOSTRES AUTONÒMICS D’ESPANYA

Col·laboració

Andalusia Ves per on el sostre peninsular és un cim fàcil d’assolir per les vies normals i amb permís de les condicions meteorològiques.

Tanmateix, la cara nord compta amb les dificultats pròpies de les valls acanalades i amb grans pendents a causa del desgast peculiar d’antigues geleres. Pel cantó de Granada, però, es pot arribar perfectament amb transport fins a l'Albergue Universitario, a mil cinc-cents metres d'altura i des d’aquí un mini bus turístic puja a la “cota Pica d’Estats” en època estival. Una llarga pista en desús, “la carretera más alta de Europa”, flanqueja el Pico de Veleta i porta al peu de la pala d’accés al Mulhacén, a la laguna de la Caldera, sense amb prou feines desnivell.

16. El Mulhacén a Andalusia Andalusia és la Comunitat Autònoma d’Espanya situada al sud de la Península Ibèrica, a l’extrem SW d’Europa i separada d’Àfrica per l’estret de Gibraltar. En relació amb Espanya és la regió més habitada, població concentrada sobretot a les capitals provincials, molt nombroses i a les àrees costaneres; a la vegada i amb un territori de 87268 Km² és la segona regió més extensa del país, per darrere de Castella i Lleó. L’origen del mot Andalusia sembla que prové del terme Al-andalus en referència al nom que es donava a la Península sota la dominació musulmana, fet comprés entre els anys 711 i 1492. La historia d’Andalusia és la història d’Espanya. De les cultures fenícies i gregues es va passar a la romanització plena, i La Bètica, és una província més amb capital a l’actual Còrdova. Invasions de vàndals i visigots, primer i musulmans més tard, van com-

portar l’establiment d'aquests durant 800 anys. Quan la corona de Castella va prendre Granada es va crear Espanya com a nació. Al segle XVI es va arribar a un cert benestar a causa del comerç amb el nou món, però amb les reformes borbòniques del segle XVIII, Andalusia va quedar en recessió econòmica respecte a Espanya i Europa i, en aquestes estem.

El relleu andalús el componen tres unitats fonamentals: Sierra Morena, que és la separació natural entre l’altiplà castellà i extremeny i Andalusia, amb alçades màximes de 1300 metres; la conca del riu Guadalquivir, un territori pla que s’obre al golf de Cadis i que és el principal eix de població; les serralades Sub-bètiques, que tanquen aquesta depressió pel sud, de relleu desigual, amb molts passadissos i on es troba sierra Nevada; i finalment el sistema Penibético, que ressegueix el perfil costaner. Sierra de Grazalema té la fama de ser el punt on plou més de tota la regió i el que menys deu ser cap de Gata, con26

siderat el lloc més sec d’Europa. El 20% dels espais naturals andalusos tenen alguna mena de protecció; a la regió hi ha dos Parcs Nacionals completament diferents: Sierra Nevada, a la muntanya, i Doñana als sorrals marítims. Dels 24 Parcs Naturals complementaris cal destacar les serres d’Aracena i Andújar, serres de Cazorla i Segura, serres de Mágina i Grazalema, Cabo de Gata i “los alcornocales”. El pinsapo és un avet estrictament andalús ja que bàsicament arrela a les serres de la Nieves i Grazalema, entre Cadis i Málaga.

La majoria dels rius d’Andalusia pertanyen a la conca del Guadalquivir, riu anomenat també Tartesos, Betis o Rio Grande i és el principal eix fluvial de la regió que flueix pel territori de llevant a ponent. Neix a la serra de Cazorla, Jaén i, seguint sempre la direcció SW, arriba al golf de Cadis formant grans arenys, com el de Doñana, per exemple. L’afluent més important és el Genil, el riu per excel·lència de sierra Nevada.

Tanmateix Andalusia és molt gran i, és per això, que a part del riu Guadalquivir, van directes al mar les aigües d’altres conques, tals com els rius Odiel, Tinto, Guadalete, Guadalhorce, Guadalfeo, etc.

La Junta de Andalucía és l’organització institucional de govern integrada per Parlament, President de la Junta i el Consell de Govern. El Parlament és l’assemblea legislativa que proposa, elabora i aprova les lleis i elegeix el President. Aquest és el cap de govern i representant de la comunitat autònoma i de l’estat espanyol. L’elegeix el parlament i el nomena el rei d’Espanya. El Consell de Govern és l’òrgan executiu constituït pels consellers nomenats pel President. L’any 1980, Andalusia es va constituir com a Comunitat Autònoma dintre de l’estat espanyol i va ser reconeguda en l’estatut d’autonomia com a Nacionalitat Històrica i Realitat Nacional. El nou estatut de l’any 2006 va ser el primer que el congrés de diputats va ratificar sense cap vot en contra. La bandera oficial d’Andalusia se l’anomena, en llenguatge col·loquial, Arbonaida, que significa “blanquiverde” en llengua mossàrab; el verd és el símbol d’esperança i unió i el blanc, de pau i diàleg. L’escut porta dibuixat un Hèrcules jove amb dos lleons entre dos pilars i la bandera blanquiverda al sòcol amb aquesta inscripció: Andalucía por si, para España y la humanidad. L’escriptor i polític andalús Blas Infante, considerat oficialment “Padre de la Patria Andaluza”, va ser qui va escollir els colors, així com la lletra de l'himne oficial.

Aldeas, villas i pedanias són les entitats locals que formen els 771 municipis repartits en vuit províncies. La regió és molt gran com ja ha quedat dit i les províncies unes quantes; les anomenarem ràpidament, una a una, posant-hi la cirereta: Almeria compta amb 102 municipis repartits en només set comarques, on destaquen l’Alcazaba d’Almeria i el castell de Ta-bernas; el

SOSTRES AUTONÒMICS D’ESPANYA Andalusia i el castillo de Aracena, hi ha 79 viles i només sis comarques; Sierra de Huelva és la que està més al nord, a tocar la província de Badajoz i comprèn el sector occidental de serra Morena on està ubicada la Cumbre de los Bonales de 1055 metres. La més petita numèricament és Cádiz que només té 44 municipis i sis comarques, catedral i castells a la capital i un massís Alcázar a Jerez de la Frontera; també dins la Sierra de Cádiz, al NE, al centre del Parque Natural de la sierra de Grazalema, emergeix la serra del Pinar, amb el Torreón de 1648 metres, com a sostre. Finalment, Màlaga té un centenar de pobles i també sis comarques, on cal veure la catedral, l’Alcazaba de Antequera i el Puente Nuevo de Ronda; amb 1918 metres, la Torrecilla n’és la màxima cota, dins el municipi de Tolox i dalt la Sierra de las Nieves, al SW de la cordillera Bética.

Evidentment que de tot plegat hi ha infinitament molt més monument, castell o espai natural important.

Col·laboració

sostre de la província, el Chullo de 2610 metres, cal situar-lo al terç oriental de serra Nevada, a una hora i mitja del Puerto de la Ragua, tocant l'Alpujarra Almeriense. La província amb més municipis, 168, és Granada, escampats per deu comarques i on es pot visitar el castell de Calahorra, la catedral de Guadix i a la capital, l’Alhambra i el Monasterio de San Jerónimo; el Mulhacén és el punt més enlairat de Sierra Nevada, de la regió i de la Península i és dins el municipi de Capileira, a la Alpujarra Granadina.

A Jaén, de on sobresurt la seva catedral i té a Úbeda i Baeza com a seu del Patrimoni de la Humanitat, la proporció és de 97 poblacions per deu comarques; al municipi de Torres hi ha serra Mágina, dins la comarca del mateix nom, al sud de la província i que amb 2164 metres n’és la cota més elevada. A Córdoba, al poble de Priego de Córdoba, a la Subbética Cordobesa, la Tiñosa de 1570 metres, sobresurt entre altres serres enmig dels camps d’oliveres; és important la Mezquita i el Puente Romano de la ciutat, així com esglésies a Lucena i la proporció de municipis i comarques és de 75 per vuit. La província de Sevilla compta amb 105 municipis i nou comarques, airoses esglésies a Carmona i Écija, muralles a Estepa i fins i tot un castell a Alcalá de Guadaira; entre les suaus ondulacions plenes d’alzines i oliveres de Sierra Sur, destaca el Terril de 1129 metres, tocant al poble d’Algámitas. A la demarcació de Huelva, on cal visitar el Monasterio de la Rábida

“La muy noble, muy leal, muy heroica, invicta y mariana, ciudad de Sevilla, és la capital d’Andalusia i quarta localitat d’Espanya quant a població. El nom de Sevilla ve del tartessi Spal, en referència a “Tierra Baja”; els romans el van traduir al llatí com Hispalis i els àrabs la van anomenar Isbilia. Situada al marge esquerre del riu Guadalquivir i a set metres s. n. m., té un port fluvial i és navegable fins al mar, a una distància d’un centenar de quilòmetres. Cal destacar a la capital andalusa la

27

SOSTRES AUTONÒMICS D’ESPANYA Andalusia FITXA TÈCNICA: Excursió número 16.

Muntanya a visitar, el pico Mulhacén.

Col·laboració

Alçada, 3482 metres.

Comarca de la Alpujarra.

Capital, Ugíjar.

Província de Granada.

Situada a la Sierra Nevada.

Data, setembre del 2007.

Lloc de sortida, Pradollano.

Catedral Gòtica, la més extensa del món i la Giralda, el seu campanar de 104 metres d’altura; los Reales Alcázares, que són el palau reial en actiu més antic d’Europa; l'Archivo General de Indias, on es guarda la documentació referent a les Colònies Espanyoles; la Plaza de España, que és un gran espai obert que van construir per la Exposició Iberoamericana de l’any 1929 i com no, la Torre del Oro, on s’ubica el Museu Naval de Sevilla.

Per assolir el nostre objectiu dins d’Andalusia, ara cal dirigirse cap a Granada. Aquesta ciutat, regada pel riu Genil, és a 738 m.s.n.m., al peu i a ponent de Sierra Nevada. L'Alhambra, un bell símbol del segle XIII, és una ciutat palau on destaquen tres zones: la Alcazaba, muralles per a la defensa, los Palacios Nazaries, que són la zona residencial i, el Generalife, més palaus i jardins per a l’oci. La Catedral de Granada és considerada la primera església renaixentista d’Espanya i ja de cara a l’exterior cal visitar el típic barri andalús d'Albaicin i Sacromonte, l’antic barri de gitanos on es conserven les originals coves emblanquinades.

Sierra Nevada és el nucli principal de les serres Penibéticas, tal i com ha quedat dit i s’estén al llarg d’uns 80 quilòmetres per les províncies de Granada i Almeria, amb una amplada que va dels 15 als 30 Kms. Pradollano és l’estació d’esquí de Sierra Nevada; una bona carretera hi porta des de Granada capital; cap aquí cal encaminar les nostres passes.

Exposició i Vendes Compositor Toldrà, 15 (Les Tries) Tel. i Fax +34 972 27 07 37 Reparacions Av. Jaume II, 86 (St. Miquel) 17800 OLOT (Girona) Tel. +34 972 26 06 36 E-mail: garatge.bosch@cmail.cat

28

Itinerari: Cal pujar a Posiciones del Veleta per un llom que la carretera talla constantment fins al collado Carihuela al peu d’aquest airós cim. Es continua pel traçat de l’antiga pista forestal cap a la laguna de la Caldera, flanquejant per sota dels crestones de Rioseco i Loma Pelada. Una vegada aquí només cal superar els cinc-cents metres de desnivell d’una ampla pala per un traçat sinuós per assolir el cim del Mulhacén, sostre de la Península, compost de roca turmentada.

Temps de marxa efectiva: unes 4 hores.

Desnivell acumulat: uns 1200 metres.

Temps: perfecte anticicló de dies completament assolellats.

Distància des de Girona: uns 1000 quilòmetres.

Observacions: a aquestes alçades i per seguretat cal assegurar el temps.

Jordi Carreres i Font.

DE QUAN TU VOLS I POTS I… ELLA NO ET DEIXA El títol pot confondre i us podria semblar una mena de tractat sobre sexe, però no va d’això, veureu…

ELS COMPANYS Si alguna vegada heu hagut de conviure amb un grup de gent, no importa per què fer, i us heu sentit bé amb ells, convindreu amb mi que arribat el moment de tornar cadascú a casa seva, l’adéu sol ser trist, els sentiments es desboquen, surten pro-

LA MUNTANYA Per situar-nos una mica, us diré que la muntanya elegida és la 47 més alta del món, fa 7546 mts. d’alçada, l’anomenen “El pare de les muntanyes de gel”, àlias el Muztagh-Ata. Aquest bonic cim pertany a la Xina, a la regió autònoma de Xinjiang, la província més occidental, més gran i una de les més àrides que té la Xina; en el mapa apareix sobre el Tibet. Pertany a la serralada del Kun-Lun, que compta amb dos setmils més; el més alt el Kongur (7719 mts.) i el Dingbei (7625 mts.). No és un cim que presenti altres dificultats tècniques que no siguin l’alçada i la neu, que a partir d’uns 4700 mts hi es permanent, per la qual cosa els camps I, II i III, es munten sempre sobre neu i gel. S'hi arriba per la Karakorum Highway, la carretera internacional més alta del món; el pas que té entre Xina i Pakistá, el Khunjerab-pass està a 4693 mts. d’alçada .

Col·laboració

MIRADA ENRERE Vaig escriure fa més d’un any, tornant de l'Aconcagua, que admirava els companys que no varen aconseguir fer cim, per la fermesa que varen demostrar en prendre la difícil determinació de desistir. Deia llavors que no sabia com afrontaria jo aquesta trista situació de no fer cim. Ara ja sé la resposta, ara ja m'hi he trobat, vàrem haver de retirar-nos tots de la muntanya , no vàrem poder fer cim i vaig sentir-me malament. La muntanya ens va negar aquells immensos moments de joia dels que gaudeix el muntanyenc en arribar a dalt: un meravellós i curt segon d’egoista satisfacció, seguit de mig minut d’emotiva i exaltant fusió amb els companys, un altre minut d’introvertits sentiments cap als que des de casa pensen en tu i cinc minuts de sublim i extasiada contemplació. És un espai molt minso de temps… però tan intens!!! No poder experimentar tot això em va deixar fotut. Sí que t’emportes la vivència, però no ha estat completat… Mira, el dia que a l’escola es devia comentar aquella dita tan bonica d’en Pierre de Cobertain de “l'important és participar “jo devia fer campana segurament , perquè no la vaig assimilar . Tenia molt clar que jugant-me tot el meu esforç , temps i mitjans de què disposava per aconseguir aquella fita , havia de aconseguir-la! Els factors de risc… sabia que hi eren , però no me’ls havien presentat mai… Ara ja en conec un: es diu “meteorologia“ (i et pot amargar).

meses (potser per fer la despedida menys costosa): ens trucarem… ja quedarem per tornar a trobar-nos i fer quelcom…

Res! això no sol arribar mai, m'hi he trobat diverses vegades, el temps ho mata tot, és implacable! Els records es debiliten, i la relació acaba perdent-se enviant quatre fotos per la xarxa d’internet, o amb alguna trucadeta, en què de fet no saps ni què dir.

El cas del nostre petit grup (som quatre gats, mai millor dit), no sé ben bé per què ha funcionat diferent. Vàrem compartir expedició a l'Aconcagua, ens vàrem conèixer en un aeroport i en el mateix aeroport, després de tres setmanes de bona convivència i companyia, va tenir lloc el típic però no menys sentit comiat, abraçades i promeses… ENS TORNAREM A TROBAR! i… un cap a Madrid (en José Mª), una cap a Asturias (la Bea), un cap a Castelló (en Toti ) (tot i que la connexió AsturiasCastelló funciona molt bé, ja que des de l’anada al Aconcagua, la Bea i en Toti, són parella) i jo cap a Olot; semblaria que las distàncies, havien de condemnar a l'oblit uns nous companys acabats d’estrenar, però els mòbils, correus electrònics, facebooks, etc, seguien generant notícies de tots, i el contacte no es va perdre, l’un havia pujat aquell cim, un altre el de més enllà. Així va arribar el mes d’abril i en un dels correus, en Toti em fa saber que ell i en José Mª (la Bea no perquè s’havia trencat els creuats esquiant) pensaven intentar pujar el Muztagh-Ata. Ei! de ganes no en falten, per anar-hi, però s’havia de consultar a casa, una cosa així, vol dir un mes sencer; són molts dies fora de casa i l’esforç és molt gran per part de tots! La Teresa m’anima amb un: si no ho fas ara no ho faràs mai! I m’hi llenço, els confirmo que comptin amb mi. La Bea també diu que recuperarà fort i també vindrà, ja s’operarà tornant. Bé ja som quatre, ja hi ha grup! Tot i que Aragón-Aventura ens fa saber que en Fernando Garrido no podrà ser el nostre guia , perquè porta un grup de Canarias en les mateixes dates i a la mateixa muntanya, el nostre guia serà en Jordi Tosas; bé també és guia UIAGM i és un acreditat alpinista i escalador i en Fernando tampoc no estarà tan lluny, compartirem viatge i camp base…

El dia 24 d’Abril ens trobem a Jaca (seu d’Aragón-Aventura), en José Mª, en Toti i jo, (la Bea no ha pogut venir, i a mi m’acompanya la Teresa). Quina abraçada amb tant de sentiment en retrobar-nos! ja que som aquí anem a fer algun cim per aprofitar l’estada... i tots quatre anem fins al refugi de Lizarra, per pujar des d'allà al cim del Bisaurin i, amb un dia assolellat i fantàstic, la sortida ha estat un èxit. A la tarda ens trobem amb en Fernando que ens presenta en Jordi, acabem de lligar els detalls, anem a sopar plegats i fins al 3 de Juliol, que ens trobarem de nou a Barajas.

29

Col·laboració

DE QUAN TU VOLS I POTS I… ELLA NO ET DEIXA salses… bé: un ou dur i una mica de cafè soluble que al final vàrem poder aconseguir, va ser suficient , suposo que ja ens hi acostumarem. Els guies han d’anar a comprar menjar per consumir en altura, com no hi ha re més a fer els acompanyem per ajudar-los, i com en aquest súper hi ha de tot, en José Mª i jo, ens firem uns impressionants coixins per poder dormir amb més comoditat en el camp base (l’experiència en el Aconca-

Pel que fa als que habiten aquesta extensa regió, trobem tota una barreja: els uigurs, que són musulmans originaris antigament de la zona del mar Caspi (d'ascendència turca) i que reivindiquen més autonomia, els Kirguises de la veïna Kirguistan, els Kazajos del Kazagstan, i els Han que són els que coneixem aquí com a xinesos (el govern, envia cada vegada més Hans a aquesta zona, perquè acabin minimitzant les altres ètnies, i així evitar-se conflictes separatistes).

EL DIA A DIA Sortim d’Olot a les quatre de la matinada del 3 de juliol. La Teresa m’acompanya a Girona d’on surt el vol a les 6 a.m. fins a Madrid; ens trobarem d’aquí un mes aquí mateix, si Déu vol!

Un cop a Madrid , trobada amb els guies i companys; tràmits típics i pesats dels aeroports i embarquem cap a Beijing en vol directe; la cosa dura unes dotze hores ben bones, que amb la diferencia horària, són les 6,30 a.m. quan arribem. Ara , meravelles de les combinacions aeronàutiques, hem de desfer camí, és a dir com que Beijing està molt al est de Xina, i el nostre destí és cap a l'oest, doncs això es converteix en dos nous

vols, l’un de Beijing a Urumqui (capital de la regió de Xinjiang), i un altre, d'Urumqui, fins a Kashgar, població on comença la carretera de Karakorum que ens portarà al nostre destí I arribem passades les 23 h. (horari de Kashgar), un viatge molt llarg (39 h. reals d’Olot a l'hotel de Kashgar), però hem tingut sort, les bosses amb roba i material, han arribat totes bé.

Dilluns , 05/07/2010 L’esmorzar, a les 8h. ens ha semblat estrany (de fet ja ens havien avisat), mongetes, bròquil, cacauets fregits, tot amb 30

gua, és un grau). Els àpats els anem alternant estil xinès, uigur o kirguís. La resta del dia ens el passem coneixen Kashgar, que encara que sigui un poble, a la Xina ja sabeu que són molts i aquí arriben al milió d’habitants.

Dimarts , 06/07/2010 A les vuit a.m. llevar-nos perquè a les 10 hem de tenir les bosses a punt per carregar al bus que ens ha de portar fins al lloc on començarà el trekking per arribar al camp base (C.B): som els cinc de Canarias amb en Fernando, nosaltres quatre amb en Jordi, dos italians que van també cap al Muztagh i l’Agbar (no sé si s’escriu així, però sona com la “torre”, el seu nom ) i es veu que és el que remena el “cotarro" en el C.B. Sortim de Kashgar per la carretera del Karakorum, que arriba fins a Islamabad (capital del Pakistá); nosaltres però ens aturarem uns 15 km. abans de la frontera. La carretera està prou cuidada, tot i que quan comença a agafar altura i a passar entre muntanyes més properes, les esllavissades són freqüents i s’ha d’alentir el pas; trobem controls militars que fan parar i ensenyar documentacions (és l’únic pas de trànsit rodat entre els dos països i les relacions no són gaire bones…). El viatge hauria de durar unes quatre hores però amb les parades, la cosa s’allarga. Tanta estona, dóna per fer-hi algun son, el run-run del bus… el sol darrera els vidres… humm, va, torno de nou… i quedo embadocat, cada vegada he de mirar mes amunt per veure els cims que ens envolten… són cinc i sismils; veure tantes muntanyes grans em deixa amb la boca oberta; així em devia veure en Fernando des del seient de darrere, perquè em pregunta: “Te gusta, Pep?”, per resposta només em surt un “collons”! i dos o tres cops de cap, en lloc de dir que sí. Apareix la serralada del Kun-Lun, tota nevada, i al fons de la carretera, de sobte, la nostra muntanya, el Muztagh-Ata; és bonica però sobre tot imponent, molt gran. Les coses boniques encara no han acabat, un rasant més de la ruta i surt el complement perfecte: les aigües en què eternament es reflecteix aquest cim, el llac Karkul.

Parada turística, el llac format de les aigües que baixen de les glaceres de la muntanya es una postal, està a 3300 mts, i aquí ve molt turisme interior, per fer fotos, passejar en camell… És

DE QUAN TU VOLS I POTS I… ELLA NO ET DEIXA

Dimecres 07/07/2010 La nit ha passat bé, una petita excursió de necessitat, que he aprofitat per contemplar un cel negre però a l’hora brillant d’estels, aquí no hi ha contaminació lluminosa i el contrast és brutal. A un quart de set no puc dormir més i surto fora, estic sol, encara no s’ha llevat ningú, bé el dia, sí… el solet comença a escalfar i assegut en una pedra d’esquena al sol, contemplo com el petit campament es va posant en marxa poc a poc.

Toca rentar-se la cara com els gats, esmorzar i sortim a caminar, ens hem d’anar aclimatant, pugem un cim petit que queda

per davant de la súper muntanya i fent un desnivell de uns cinc-cents metres, resulta que ja estem a quatre mil m… El Muztagh està fantàstic, a dalt es veu que hi fa vent, s’aixeca la neu; bé sembla ser que sempre hi fa vent. Baixem, dinem, i marmotagem, sopem i seguim marmotejant. Problema! Hi ha gent que es troba malament de la panxa.

de quatre hores que parlàvem, amb tres ens plantem a lloc, aquest camp serà casa nostra per uns quants dies, està situat a 4347 mts; el dia és fantàstic, muntem les tendes i… ja tenim cau preparat per seguir marmotejant (de fet l’única cosa que férem de més que les marmotes, per aquí, serà llegir…).

Col·laboració

un espectacle, la mirada et permet fer una panoràmica genial: des de la vora del llac, a l’esquerra tenim el Kongur 7719 m. a la dreta, el Muztagh 7546 m. i en mig cims de més de 6000 m. apa aquí! Un quart d’hora més de carretera i el bus entra en una pista de terra que ens acosta a unes yurtes properes a un petit poblet (si se li pot dir a set o vuit cases fetes de fang i un cementiri) anomenat Shubash. Aquestes yurtes, no són desmuntables com les que traginen els Kirguises nòmades; són fixes, de material i l’una fa de cuina, l’altre de menjador i les dormitori. Descarreguem equipatge, passejada per les rodalies (prohibit enfilar-nos per les muntanyes que queden darrere les yurtes, són frontera amb el Kirguistan, i els xinesos no estan per bromes en el referent a prohibicions), sopar, tertúlia i a dormir.

Divendres 09/07/2010 La nit per ser la primera a aquesta alçada, ha estat bé, els yaks que pasturen enmig de les tendes han fet una mica de soroll (com si fossin porcs) però res insuportable (no ens queixarem per això, ara); l’única cosa que preocupava una mica és que algun no es despistés, s’entrebanqués i acabés ajagut sobre la tenda, però no, tenen la lliçó ben apresa. Després d’esmorzar, anem a pujar una mica, aquí no hi ha més muntanyes de manera que anirem fent servir la mateixa per anar-nos aclimatant, acabarem coneixent de sobres el camí. Arribem fins uns 5200 mts, reposem un quartet i tornem avall. Un cop al C.B, ens entretenim a posar-nos a mida les raquetes de neu que haurem de fer servir (aquest cim es pot pujar amb esquís perfectament, i així s’escurça molt el temps de baixada). Avui es el meu aniversari i a part de la felicitació que he rebut de casa (en el C.B hi ha cobertura de telefonia mòbil), després de sopar he tingut una sorpresa, ha aparegut un pastís! una ampolla de vi I m’han posat una corona de cartró com si fos el rei Pepet!…

En aquest racó de món, i la que han muntat, són una passada! m’han preparat un d’aquells moments que passen a formar part del resum de la vida…

Dissabte 10/07/2010 Sembla que ens anem acostumant a l'altura, he dormit com un tronc fins a les vuit; avui sense buscar més excuses, rento algunes peces de roba, ho fem en el petit rierol d’aigües provenint del desglaç i que travessa el campament; si fos més freda, seria un glaçó, a ben segur que res s’encongirà; bé, potser les

Dijous 08/07/2010 Aquesta nit he dormit millor que l’anterior, l’aclimatació ha millorat, surto un moment a les sis del matí i trobo en Toti; el seu fill ja li ha comunicat que Espanya ha guanyat Xile al mundial (les notícies volen), torno al sac fins a dos quarts de vuit. Hem de preparar les bosses perquè els camells les portin fins al C.B Sovint parlo de camells i a algú li pot estranyar, però és l’animal més ben adaptat per transportar material en aquestes zones tant àrides, penseu que darrere el Muztagh-Ata, al nord s'hi troba el desert de Taklamakan, que és el segon en extensió de Xina, darrera del Gobi; de fet amb cinc deserts que tenen ja en van ben servits. També nosaltres sortim en direcció al C.B, ho fem poc abans del grup de Canàries, portem bon ritme i en lloc 31

Col·laboració

DE QUAN TU VOLS I POTS I… ELLA NO ET DEIXA mans… Llavors, lectura, avui són els de Canarias que són cap amunt a fer altura. Avui sí que ha saltat l’alarma: tots amb la panxa malament, anem com càntirs, i alguns vomitant.. ens han obsequiat amb algun bitxo que està fen estralls a les tripes… molt malament!

Dimecres 14/07/2010

Diumenge 11/07/2010 Aquesta nit he hagut de visitar en “Roca” d’urgència i, sorpresa! Neva "a tot taco"… la llum del frontal es reflecteix la cortina de neu que cau i no em deixa veure on vaig; problemes per tornar, les petjades ja s’han esborrat, sort que ja conec una mica el relleu del terreny, perquè les tendes no es veuen enlloc; quina manera de nevar! Ens llevem a dos quarts de vuit, avui tornem a pujar fins a uns 5050 m i baixem de nou, en arribar al C.B hem passat pel campament xinès que tenen instal·lat i ens han convidat a menjar síndria (s’ha prou agraït). Sembla que han encarregat pujar antibiòtic des de Kashgar per adobar panxes. Havent sopat, se senten uns trons molt profunds, i torna a nevar… Demà anirem a muntar el C-1 i demà passat el C-2.

Dilluns12/07/2010 No pensem pas començar a pujar gaire d’hora, tampoc no cal; preparem les bosses amb el material que ens ajudaran a pujar fins C-1 entre els burricos (només arriben fins on comença la neu) i els portadors. Aquests kirguises, de miraments amb els animals, pocs… un que no estava gaire quiet per carregar, me li han “endinyat” una puntada de peu als morros i una altra a la panxa, que ha quedat quiet de cop! pobret segur que no entenia res, això de que en lloc de tirar ell les coses, els les fotessin a ell… devia ser més burro l’home que ell? Hem començat a pujar, avui ja anem molt carregats també nosaltres, la muntanya, és grandiosa, veus una pala llaaaaarga, i penses, allà dalt veurem quelcom, però no, surt una altra pala immensa de neu... i després una altra! Arribem a la zona de C-1 i muntem dues tendes, una per a en Toti i la Bea i l’altre per en José Mª, en Jordi i jo, els canaris arriben tres hores més tard,(algú va malament), ens posem a fondre neu per tenir aigua, fa un fred que pela, però el paisatge és una passada! Al fons de la vall es veu la carretera del Karakorum, i sobre les altes muntanyes frontereres uns núvols negres de tempesta, entre ells i les muntanyes es pon el sol i ens ofereix una altra postal.

Dimarts 13/07/2010 El terra de neu es irregular, hi ha llocs on cedeix, hem dormit fatal. El despertador del rellotge fa la seva feina a les 6 a.m, en Jordi encén el fogonet per fondre neu i fer un cafè i menjar quatre galetes, carreguem les “motxis” i ens posem arnés perquè i ha una zona de seracs, i no sabem si serà més compromesa o no… Es necessita un bon esforç per arribar al C-2 tant carregats; és dur, el respirar... i estant malament de la panxa encara ho dificulta més, he de parar fins a tres vegades d’urgència, i he de procurar hidratar-me més del normal. Hem muntat les tendes a 6200 m on hi haurà el nostre C-2; mengem unes galetes, quedo endormiscat assegut sobre la motxilla… cinc minuts.

Anem avall, després d’unes cordes fixes que hi ha instal·lades, ens creuem amb en Fernando que puja cap a C-2 amb els de Canàries, hi ha algú que està desfet, no sé si acabaran d’arribar tots. Per fi el C.B. han estat quasi uns dos mil mts de baixada.

Prenem meló i síndria: que bé que entra!… (veurem com surt).

Mentre esperem el sopar, fico el cap a la tenda-cuina perquè he sentit tocar (és un dir) una harmònica, li demano a l'artista si me la deixa i li “bufo” “la vall del riu vermell”… suposo que

32

no entén res, però aplaudeix... El cel queda vermellós amb nuvolots negres... L’arròs ens espera.

L’excés de cansament no m’ha deixat dormir gaire bé. Aquest mati ens han muntat una tenda-barraca, en amb una espècie de petit dipòsit penjat, ens hem pogut anar dutxant una mica; no és que em preocupi gaire, però he pensat que potser algun d’aquests yaks que pasturen per aquí no siguin muntanyencs que no es varen rentar mai i al final ja varen quedar així; de peluts ja hi anem, però al menys ara anem nets. Avui toca relax, lectura i reposar forces, que per a demà hi ha C-1, dormir-hi, C-2 dormir-hi i mirar d’arribar a C-3 i baixar… veurem. S’ha sentit una mica d’enrenou i hem sortit del menjador a veure què passava i els hem pogut veure perfectament, eren dos llops, que han arribat fins a uns 50 mts, d’on estan instal·lats els w.c. Quina passada! Compte aquesta nit si s’ha d’anar al w.c… per si un cas no em posaré pas la caputxa vermella, no fos cas que un dels llops fos el del conte…

Dijous 15/07/2010 Cap a les 10 h a.m sortim camí amunt cap al C-1, arribem en unes 4 h, com sempre, ens posem a fondre neu per emplenar ampolles d’aigua que guardarem dins els sacs perquè no es glacin. Ens preparem alguna sopa, i deixem passar l’estona (en això acabes essent un expert). En Jordi avui dormirà en una tenda dels canaris que està lliure i estarem millor. Preparem una mica de pasta, sopa , formatge… i ens disposem a passar la nit, hi ha una posta de sol que es per gaudir-la .

Divendres 16/07/2010 Quina nit de gossos!, no és el fred, estem a -7º dins la tenda i amb els sacs el fred se suporta bé, però, al terra , la neu no està prou compactada i a cada moviment que faig, cedeix el terra.

Bé per fi arriba a clarejar i això anima. Ens equipem i amunt cap al C-2. La pujada es molt dura… les pales, no s’acaben mai, desesperen… encara que la zona de seracs no és tan monòtona; jo segueixo amb el meu repertori de parades per culpa de la panxa i això mata! Arribo al C-2 esgotat, ho reconec, fonem neu, fem una sopa i… a jaure, no estic per més postes de sol… a més no tinc ja bateria a la càmera de fotos.

Dissabte 17/07/2010 La nit, com l’altra, prou feines s’ha dormit, el meu company, en José Mª em confirma que tampoc ell no ha pogut gaire. Ens equipem i amunt, i jo al meu rotllo, anar marcant territori, com

DE QUAN TU VOLS I POTS I… ELLA NO ET DEIXA

Diumenge 18/07/2010 He dormit vuit hores, fantàstic, son les 6,30 a.m i a fora se senten els primers sorolls, són les perdius que travessen d’un costat a l’altre del campament, els crits de les marmotes, que vénen a dir a veure què hi fem encara a dins els “caus”. Millor fer-los cas i anar a esmorzar (ostres tu, els ous ferrats que no faltin, prometo no menjar ous durant uns dies quan arribi a casa). Ahir, el petit compressor que tenen engegat una estoneta cada vespre, no funcionava, i ara l’Abdul (és el segon de bord després de l’Agbar), molt trempat ell, em diu si vull endollar alguna bateria, que ja l’han reparat i ja funciona (aquests tècnics són uns cracs). Avui hem de decidir si és millor anar del C-2 al C-3 carregats, muntar i dormir al 3 i atacar al matí el cim, o no muntar el 3 i anar directament del 2 al cim… no sé, serien unes 11 h sortint a la una de la matinada però aniríem molt més descarregats fins al 3, en parlarem. He anat a llegir enmig d’unes roques i no m’havia adonat que estava sobre un cau de marmota. Ha sortit la propietària i ens hem fotut un espant recíproc, ella de veure'm sobre seu i jo del crit i salt que ha fet en girar cua i entrar de nou. Fent petar la xerrada a la tenda menjador, veiem que el rierol baixa vermell… és la sang del xai que ha passat a millor vida… toca kebab. Després de sopar decideixo començar a prendre antibiòtic, a veure si mato el “bitxo” de la panxa… Sé que l’antibiòtic també em debilitarà una mica, però tal com diu el guia és la meva elecció.

Dilluns 19/07/2010 Dia també de descans i recuperar forces. Al final ha guanyat l’opció d’atacar directament el cim des de el C-2 sense la càrrega fins al C-3; a més, allà hi haurà muntada la tenda dels canaris per si haguéssim de descansar una mica… Suposo que en Jordi ens veu amb més resistència que força… La informació que aconseguim provenint del campament xinès sobre predicció de la meteo és molt precària, diuen que el 23 serà bo… hi ha qui no hi creu , però a mi m’agradaria fer cim abans que canviï la lluna, després de lluna plena sempre canvia el temps…

Dimarts 20/07/2010 Aquest matí, en Fernando amb els dos de Canarias, tiren amunt, ells han decidit, estar primer a C-2 i l’endemà pujar a muntar el C-3 i atacar des del 3; els desitgem sort i si tot va bé, farem camí junts des de el C-3 a 6800 mts. fins al cim a 7500.

Puc trucar a casa per dir que hem endarrerit un dia l’atac al cim. Ens controlem diàriament la saturació de glòbuls vermells a la sang i les pulsacions i estem bé, ens hem aclimatat bé, avui és una nit especial, ja vaig experimentar-ho a l'Aconcagua, és d’aquelles en què et sents molt viu .

Dimecres 21/07/2010 No ens llevem aviat, no cal córrer, tenim tot el dia per anar fins el C-1, ja està muntat i equipat. Cap a les 10 a.m enfilem el costerut camí cap amunt, ja ens el coneixem una mica! Arribant, el de sempre: fondre neu, menjar una mica, quatre rialles i cap a les tendes, en Jordi dormirà a la dels de Canarias, perquè ells ja són al C-2.

Col·laboració

els gossos, però en lloc d’aixecar la pota, vaig escampant “fites”. Bromes apart, això m’està debilitant molt i em costa més del normal pujar... quan estem a uns 6600 mts. en Jordi diu que ja està bé, que no cal maxacar-nos més i que guardem ja forces per el dia d’atac al cim… així que girem cua i avall 2200 m de baixada. La neu és tova i hem de “fangar” molt. Passem per C-2 per ordenar tendes i deixar-hi coses que farem servir per al dia del cim: la motxilla petita, manyoples, roba tèrmica etc. Passats la zona de sèracs, ens creuem amb en Fernando que puja amb els dos de Canàries que queden, els altres tres, han hagut de plegar; estarem cansats, però el cap ens funciona a tots prou bé, allà mateix concretem que per demà passat, per quan ells baixin, farem matar un xai al C.B i menjarem kebab, és que ja somiem la carn, tanta verdura i arròs… Passem per C-1, aquí es quedan els crampons, l’arnés, els patucos… baixant m'adono que no hi he deixat el plomes i no calia baixar-lo, l’hauré de tornar a pujar (és igual, com que vaig tan sobrat…!).

Com que no tenia res amb contingut de sals per barrejar amb l’aigua de neu, he preferit no beure, seria pitjor, i he arribat mig deshidratat. Per sopar , arròs amb oli, no sé si això em refarà gaire però la panxa s’ha d’intentar cuidar una mica. M’adormo amb la remor d’un yack pasturant tan proper que sembla estar sobre la tenda…

Dijous 22/07/2010 Ens llevem d’hora, no s’ha dormit gaire bé, tot és moll, el sac, el plomes, no es que faci gaire bon dia. De fet mentre estem a mig camí entre l'1 i el 2, trobem uns suïssos que van amb esquís i girant cua, cada vegada més vent i mal temps molta boira i anem molt lents amb les raquetes que en Jordi ha optat perquè ens posessin per practicar. En Toti va al meu ritme, que vaig tocat, ell també hi va però és més per l’emprenyada que porta que per res més, creu (com tots) que aniríem més bé

amb els crampons… No es veu ni a 50 mts… Arribem al C-2 al cap de 7 hores… En teoria demà, segons prediccions és el dia bo, esperem que pari el mal temps. Ens hem de llevar a la 1 de la matinada per arribar al C-3 sobre les 7 del matí i trobar-nos amb en Fernando, que son allà. Abans de ficar-nos al sac, donem una ullada a la traça que surt del C-2 cap a dalt; ha desaparegut…

Divendres 23/07/2010 A la una sonen les alarmes del rellotges, i seguim sentint el colpejar furibund de la neu contra la tenda, això no ha parat; en Jordi ve a la nostra tenda i diu que s'hi ha posat més d’un pam de neu nova i segueix igual. Parlem i decidim esperar a que claregi per tornar a parlar-ne, tenim ganes de pujar… Podríem pujar, encara que sigui mes tard, amb una sola tenda per reposar una mica en el 3 encara que sigui tots estrets, més tard, també tindrem comunicació amb en Fernando i sabrem com està més amunt. Tornem al sac, però entre que ja m’he posat peces molt tèrmiques per sortir i el neguit de pujar i tot, m’he posat a hi33

Col·laboració

DE QUAN TU VOLS I POTS I… ELLA NO ET DEIXA

34

perventilar respirant com un boix i m’estic ofegant ¡ em trec la roba i vull sortir ¡… li dono un bon ensurt al meu company , en José Mª, ell m’ajuda a tranquil·litzar-me i acabo superant la crisi i torno a respirar normal… No para de sentir-se nevar i bufar el vent ; on cony és la punyetera finestra de bon temps?

En Jordi aconsegueix comunicar amb en Fernando a C-3? i diu que allà ha nevat “un palmo”; ens mirem estranyats, si aquí hi han caigut mes de dos pams, la tenda d’en Toti i la Bea, està colgada de neu fins a la meitat… Després ens aclara que de fet no havia sortit de la tenda i que un cop fora, sí que hi havia més de mig metre de neu nova; han intentat caminar amb les raquetes i s’enfonsen fins a sobre genoll i fa un vent de mil dimonis. No es pot caminar a 7000 mts d’altura en aquestes condicions, no faríem ni dos-cents metres, i del C-3 a dalt la pendent es suau, però hi ha més de 3 km. I hem de pensar que s’ha de tornar i si això empitjora com deien les previsions, que el dia bo era el 23 i que ara venia el “marrón” amb vents molt forts i més neu, doncs el perill de quedar aquí dalt bloquejats, podria ser greu, i…prenem la decisió que pensàvem que era la correcta, però que cap dels quatre volíem sentir: Avall que pinten bastos! D’aquí fins a baix poc recordo, desmuntem i carreguem, passem pel C-1 a desmuntar i deixar a punt les coses que els portadors recolliran amb els burricos quan puguin, i seguim baixant, el meu cap només va repetint: s’ha acabat, quina merda ¡ estàvem bé, un dia abans i haguéssim fet cim segur ¡, és injust, pensava que hi havia complicitat amb la muntanya, jo li havia parlat; ¡ però quelcom ha fallat, no ens ha deixat ¡, ens fot fora amb terribles amenaces; i quina ironia del C-1 al CB, quin sol i quin bo que fa, però a dalt, si ens girem i mirem a dalt segueix igual, els deus segueixen emprenyats, i dic déus, perquè han de ser més d’un, un sol no pot fer tot aquest merder! En arribar al C.B devem fer molt mala fila, se’ns deu veure molt acabats, perquè un alemany d’un grup que han arribat de nou, que està prenent cervesa, ens porta la seva tassa i ens la partim , pobre, gràcies, noi ¡ anem a hidratar-nos, menjar una mica i parlar de la mala sort. Quasi de fosc, arriba en Fernando amb els dos companys de Canàries, en Clemente i en Yerai. En Fernando confirma que allà dalt no hi queda ningú, uns eslovens, també havien marxat només quedava una tenda abandonada…

Dissabte 24/07/2010 He dormit de les 10 del vespre d’ahir a les 7 d’aquest matí i m’he menjat quatre ous ferrats per esmorzar. Avui no hi ha combinació de bus per anar de Shubash a Kashgar, així que passem el dia en el C.B. Al vespre per sopar, farem matar un altre xai, suposo que es pura psicologia: la panxa plena, ens

ajudarà a aixecar els ànims. Passem el dia recollint coses, estenent les tendes d’alçada perquè s’eixuguin bé i passem un dia més aquí , ja coneixem totes les pedres, i ja tenim una certa confiança amb els yaks, ja ens tractem de tu. El sopar ha estat realment especial, com cal un últim sopar en aquest lloc, tant casa nostre durant tants dies. Plats de verduretes molt adornats i el kebab, 17 broxetes de xai m’he menjat¡! (hi havia gana noi), cerveses a dojo i ens han fet un pastís que volia ser una pilota, (per celebrar la victòria de la “roja”).

Diumenge 25/07/2010 La nit no ha estat gaire bona, culpa meva, li he donat massa feina a l’estómac per pair tant de xai. Avui es diumenge i a cap hora se sent molt de xivarri, són els marxants kirguisses, que s’han acostat al C.B per fer negoci amb la seva artesania; una mena de “top manta” per entendre’ns, però que a més accepten canvis, és divertit, en José Mª i jo per exemple hem canviat els nostres flamants coixins xinesos que tant bé ens han servit, per unes cabres tallades de banya de yak, i jo a més unes botes velles per una altra cabra i un penjoll; bé el que val cada cosa es relatiu al valor que un li dona... si ells estan contents, jo també. Ens acomiadem de la gent que han cuidat prou bé de nosaltres i desfem camí cap a Shabash, pel camí no podem evitar girar els ulls cap a la muntanya impossible, com per convèncer-nos que allà dalt seguiríem sense poder fer res, de la meitat en amunt, el cim continuava tancat amb pany i clau, per núvols amenaçadors de tempestes. A les yurtes de Shubash, dinem i ho carreguem tot al bus que ens porta de nou per la carretera de Karakorum direcció a Kashgar i m’ha donat per pensar que totes les carreteres tenen dos sentits, i per a la majoria de la gent son iguals, per a nosaltres quatre, tenien noms diferents; el de pujada, es deia il·lusió i el de baixada frustració, això si baixant tots som una mica més savis.

Fins a tornar agafar els vols de tornada a casa, disposem de quatre dies per fer turisme entre Kashgar i Beijin, però això ja no són temes de muntanya, són altres experiències, que no cal detallar, tots tenim les nostres experiències, i, la veritat, no vàrem pas passar-nos els quatre dies plorant…

De nou a Madrid, i tal com havia passat en l’altra expedició que vàrem compartir, va arribar aquella “hora dels adéus“. Ostres que dura que és… crec però que va ser llavors que vaig adonar-me que, aquesta muntanya, apart de donar-nos mes saviesa, ens havia canviat alguna cosa, sí, ens havia transformat la companyia en amistat.

Ens tornarem a trobar, segur!

Pep Badosa

Passatemps

MOTS ENCREUATS Solució 14 13 12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

L O D • N E I B A C • R • I

I S O T E R M I C • O T A N

2

1

L L I E R C A • M A P A R E 3

I A M • O A S • E V O C A R 4

C M • • C U • L L E N T I A 5

I O G A • R E L I C T E • D 6

T R I N X E R I A • • N O E 7

S A R D A • E G • C E • V S 8

M E E R P • • T O R T E L L

• L • O M B R A D I S S A •

10

9

O S T R A C I S M E • S A L 11

R • E A N A D • E R R A D A 12

R A R • Y N A P M E • M E T 13

O N I X • I E C • R U S S A 14

CAIXES D’EMBALATGE DE CARTÓ ONDULAT MUNTADES, PLEGABLES I ENCUNYADES

EMPRESES ASSOCIADES Ondunova, S.A. Mediterráneo cartón, S.A. CORRESPONDÈNCIA: Apartat 37 - 17800 OLOT (Girona) FÀBRICA I ADREÇA FISCAL Ctra. d’Olot, 6 - 17178 LES PRESES (Girona) Tel. 972 69 30 40 - Fax 972 69 35 09

www.envasesuniversal.com - e-mail: envases@envasesuniversal.com

35

Passeig d’en Blay, 5 17800 OLOT (la Garrotxa) Tel. 972 26 06 75 Fax 972 27 31 67 ceo@ceolot.cat www.ceolot.cat Sr.