Un renàixer que va ser origen

01

Alejandro González Borja

Fins al 1928, any en què es va produir la innovació de José María Py, la festa de Sant Joan a Alacant es commemorava en l’àmbit familiar. Tant el dia de Sant Joan com la vespra eren dies laborables, en els quals només la nit adquiria la seua especial condició.

Aquella nit eren habituals els jocs dels xiquets durant el sopar que comptava amb la típica coca amb tonyina, i que es gaudia al carrer, a les portes de les llars, o fins i tot als afores on algunes famílies es desplaçaven per a gaudir de la vetlada. En alguns portals sonaven acords de guitarres i bandúrries que acompanyaven els esclats dels coets mentre es cantava allò de: “A la run, run, cabaset de fum, una güela en un terrat, tot el cul arromangat, la gallina curricana, pone huevos de mañana...”.

Després s’encenia la foguera, composta per cadires o balancins rebutjats per comptar amb els desperfectes típics de l’ús, i els més valents s’atrevien a saltar-la. Era la «verbena roja de amor y de vino, crepitante de fuegos, de bulla y de aceites de frutas de sartén», que descriguera Gabriel Miró. Revetles que al port tenien com a fons les embarcacions adornades a la veneciana, il·luminades amb fanalets de paper de colors els reflexos dels quals omplien la superfície marina de trèmules llums. Es tractava, en definitiva, d’una festa de caràcter molt familiar i sense cap mena d’organització ni programa d’actes, arribant a ser considerada per una part de la població, especialment la de major poder o prestigi (polítics, empresaris, periodistes,…) com un espectacle inculte.

El canvi que es va produir en l’opinió pública alacantina sobre les fogueres de Sant Joan va ser tan ràpid com sorprenent. En pocs mesos, la celebració de la vespra de Sant Joan amb les seues fogueres, petards i música popular, va passar a ser una “obra patriòtica, d’interès general”, “un festeig simpàtic en grau suprem”. Tots els autors coincideixen que la celebració de Sant Joan es remunta a temps molt antics i es deu a la necessitat que van sentir els nostres ancestres de venerar el foc i el Sol.

La nit del solstici d’estiu, quan l’astre rei arriba al tròpic de Càncer, els antics pobladors de l’hemisferi nord solien encendre fogueres per a rendir culte al déu Sol, a través de les flames purificadores del foc. Un ritu pagà que, com tants altres, l’Església va adoptar i va cristianitzar, dedicantlo a Sant Joan Baptista. També els àrabs hispans corrien la pólvora i encenien pires aquesta nit solsticial, sent nombrosos els romanços moriscos que parlen d’aquestes celebracions.

A Alacant, aquesta celebració de la nit del 23 al 24 de juny va anar perdent el seu caràcter íntim i familiar. Va ocórrer amb el progressiu trasllat de les revetles a l’interior de la població, als carrers i les places del qual van començar a encendre’s les fogueres. Però el foc dins de les muralles era perillós i el fum molestava els veïns, que protestaven. També es queixaven de l’esclat continu dels petards i coets, així com de les carretilles que alguns llançaven als peus de les dones al carrer.

Les protestes veïnals van aconseguir que les autoritats locals prohibiren les fogueres i els petards la nit de Sant Joan, i no sols dins de la ciutat, sinó també als afores. El 1823, coincidint amb el setge absolutista de la ciutat i el començament de la Dècada Ominosa, el governador va prohibir encendre fogates i cremar pólvora en la festivitat de Sant Joan.

El 23 de juny de 1851, l’alcalde en funcions, Calixto Pérez, va publicar el ban municipal en el qual feia saber “que siendo en extremo perjudiciales bajo todos conceptos las hogueras que ha habido costumbre en años anteriores de encender en las calles de la Capital en las noches de

01 Foguera Benalúa 1928. Foto: Gabriel Soler Iborra. Arxiu Gabriel Soler Benítez.

02 03 04

San Juan y San Pedro, se recuerda (?) quedan prohibidas dichas hogueras tanto en el interior de la Ciudad como en los barrios extramuros bajo la multa de 10 a 50 reales”.

També l’Ajuntament democràtic de 1869 va prohibir els “festejos populars de Sant Joan”, si bé no van ser pocs els alacantins que van fer-ne cas omís, “llenando las calles de inmensas hogueras, cuyas delicadas emanaciones, productos de esteras viejas, paja podrida y otros combustibles, asfixiaban al vecindario, ó arrojando haces de cohetes encendidos a las señoras que frecuentaban los paseos, o jugando por último al toro con hojas de Albacete por astas”. (Eco de Alicante, 26 de juny de 1869).

Dos anys més tard (el 23 de juny de 1871), aquest mateix periòdic va demanar que es prohibiren les fogueres la vespra de Sant Joan, la qual cosa va ser ordenat aquest mateix dia per l’alcalde.

El 1874, El Constitucional es lamentava que, malgrat la prohibició, l’abús de carretilles als carrers durant la vespra de Sant Joan (especialment a la plaça de Santa Teresa, on diversos veïns van ser ferits) va convertir “la población en aldea, donde imperan costumbres que nuestra civilización rechaza, y el buen sentido condena”. L’alcalde Francisco Mingot Valls, enutjat, va publicar un ban denunciant tals excessos i avisant que imposaria multes d’entre 5 i 25 pessetes als qui encengueren fogueres i llançaren petards la vespra de Sant Pere.

Malgrat les prohibicions, molts alacantins continuaven celebrant la vespra de Sant Joan encenent les tradicionals fogueres a l’interior de la ciutat, encara que “solo duraban lo que los agentes de la autoridad tardaban en ver las llamaradas” (El Constitucional, 25 de juny de 1876). El 1878, “multitud de fogatas” ardieron “perfumando la atmósfera de una manera sofocante” (El Graduador, 25 de juny).

El 1880 no es va publicar cap ban prohibitiu, per la qual cosa, segons el diari El Graduador, la nit de Sant Joan es va celebrar a Alacant, com poques vegades s’havia vist amb grans, mitjanes i petites fogueres devorant andròmines velles. Segons informava: “El entusiasmo ha

02 Vestit típic de la dona alacantina. “Trajes regionales españoles”. Edicions Velázquez. Madrid, 1977. 03 Home alacantí en trage de calçó o pantaló segons Manuel Comba. “Trajes regionales españoles”. Edicions Velázquez. Madrid, 1977. 04 Trage masculí de saragüells segons J. E. López Mira en el seu llibre “ALicante. Trajes típicos. Coreografía de sus danzas”. Instituto de Estudios Alicantinos. Excma. Diputació Provincial d’Alacant, 1975. 05 Indumentària típica alacantina de finals del segle XIX.

05

06

07

rayado á tal punto, que cada casa, era un soberbio castillo de fuegos artificiales, cada calle, un volcán; y no se crea que los cohetes eran de esos de un ochavo ¡vana ilusión! Cohete hubo que después de dar mil y doscientos giros en confusa revolución, tropezó con un hijo de Marte dando con él al suelo y la silla en que se hallaba pacíficamente sentado, y concluyó con el capricho de introducirse en la habitación de un amigo nuestro y posarse en un sofá, como para término de sus fatigas. El mueble ha quedado inútil; pero esto es lo de menos, ¿qué no se rompe en noches de fiesta?”

També El Constitucional contava que “innumerables hogueras ardieron en casi todas sus calles, exhalando el humo consiguiente y sofocando á los transeúntes. Grandes bandadas de muchachos y de mozos de los barrios, recorriendo la ciudad haciendo sonar trompetas y caracoles que atronaban los oídos y disparando gran número de cohetes y de globos aerostáticos que se elevaron á inmensa altura, no sin su poco de peligro, puesto que inflamándose algunos de ellos antes de agotarse su combustible, caían inflamados en los campos circunvecinos con riesgo de las mieses en ellos existentes», si bien no ocurrió «ni el mas leve disgusto»”.

De la mateixa manera, a l’any següent es va permetre la celebració de les festes, queixant-se El Graduador que “hasta mas allá de la una y media de la madrugada duró el desorden y la alarma (?), convirtiendo esta culta población en uno de esos villorrios faltos de toda autoridad y de gobierno”.

08 09

En els anys següents van tornar a prohibir-se. No obstant això, molts alacantins van continuar celebrant la vespra de Sant Joan a la manera tradicional. El 1884, davant la inactivitat dels guàrdies i serens, el nombre de coets llançats a l’aire van anar incrementant-se, segons va informar El Graduador. Eren coets “de grueso calibre, que reventaban en las puertas, ventanas y balcones, doscientas hogueras daban siniestro aspecto”, i “los petardos se sucedían con tal rapidez, que la ciudad parecía plaza sitiada”.

El 1886 i 1887, l’alcalde va amenaçar els qui incompliren la prohibició amb multes d’entre 1 i 25 pessetes. Amenaces aplaudides per El Liberal.

Les fogueres veïnals van continuar presents als nostres carrers malgrat les constants prohibicions i devien ser bastant fragoroses, perquè es conserven documents de les famílies més adinerades de la ciutat com aquesta del senyor Pobil dirigida a l’alcalde: “Ruego se tomen las medidas oportunas para que en las veladas de San Juan y San Pedro, no se repitan los hechos escandalosos de otros años, que hacen formar mal concepto de la cultura de esta población”. El 1897, La Unión Democrática es queixava davant l’alcalde que, malgrat la prohibició,“los cohetes, [...], así como las hogueras en las calles, han constituido la nota saliente de la festividad de San Juan, semejando Alicante un poblucho del África”. Aquest mateix any, però al febrer, Altamira explicava en El Graduador que la nit de Sant Joan, “las fogatas, que a cada momento se apagan para reaparecer en otro punto, burlando la vigilancia de la policía; llénase la ciudad de humo, de olor a estera quemada y a pólvora, de rumores de fiesta y alegría, y el alma de todo un pueblo repite inconscientemente ritos simbólicos de otros tiempos con todo el entusiasmo que las colectividades ponen en lo que arranca de lo más primitivo de la historia de sus costumbres”.

Els bans prohibitius van continuar publicant-se en els primers anys del segle XX. El 1910, Heraldo de Alicante es congratulava perquè les fogueres “van decayendo, en atención al bienestar general”, però confonia els desitjos amb la realitat, ja que van continuar encenent-se fogates i cremant-se pólvora als carrers alacantins cada nit de Sant Joan, proporcionant un “espectáculo poco culto”, en opinió d’El Periódico para Todos (23 de juny de 1915). Costums

06 “Per Sant Joan, danses”. 07 Representació d’una “boda alacantina” en 1941. 08 Postal sobre els trages regionals espanyols en la Col.lecció Romo y Füssel. 09 Trage típic d’home alacantí. Arxiu Diputació d’Alacant.

10

que havien de bandejar-se perquè eren “resabios de nuestra civilización musulmana, de la que son derivación las corridas de toros y el fanatismo religioso”. (El Luchador, 23 de juny de 1916).

El 1918 no es va publicar el ban prohibitiu, per la qual cosa es va celebrar lliurement la revetla de Sant Joan, amb fogueres, petards i carretilles. “Hubo truenos verdaderamente monstruosos. Uno vimos estallar en la calle de San Agustín, frente al Ayuntamiento, cuyo estampido apagó las luces del alumbrado público por unos momentos”, va informar La Correspondencia de Alicante.

Els anys següents va tornar la prohibició, però per descomptat les revetles santjoaneres, amb les seues fogueres i petards, van continuar celebrant-se. El 1920 es van disparar “más carretillas y petardos que en años anteriores”, malgrat que “diéronse órdenes para evitar el salvajismo que representa esa fiesta de pólvora impropia de una capital que se tenga por culta” (El Luchador, 25 de juny).

Aquest mateix periòdic recomanava el 20 de juny de 1924 que “vaya desapareciendo la inculta costumbre de disparar cohetes y petardos en vísperas de San Juan”, i que “los que quieran encender hogueras, disparar cohetes o petardos, que lo hagan fuera de la población, en sitios que ni causen esas molestias ni constituyan tal peligro”.

Però ningú va fer cas d’aquella recomanació. La nit de Sant Joan de 1926, “se oyeron formidables estampidos” y “en la Explanada, frente a la calle Cruz de Malta, se encendieron dos hogueras que ardieron hasta la madrugada (?), para disimular seguramente colocaron sobre cada hoguera, una caldera con asfalto, con la escusa de reparar el piso de la calle” (Diario de Alicante). El 1927 es va publicar l’últim ban prohibitiu, signat per l’alcalde Julio Suárez-Llanos Sánchez.

10 Actuació del grup Salpassa. Danses tradicionals alacatines. Foto: Alejandro González Borja. 11 “Una festa de parròquia a Alacant”. Germans Rouargue (s. XIX)

11

12

Renàixer a la prohibició

“Alicante Atracción” naix el 1927 com a continuació de la fundació “Festival Alicantina”, present des de principis del segle XX i que va ser creada amb la finalitat d’atraure turistes a la nostra ciutat. Es tractava d’una associació d’alacantins centrats en el foment del turisme i del comerç de la ciutat. Durant els primers anys d’existència, la seua política en l’àmbit festiu es trobava completament dividida entre els qui apostaven per organitzar festejos estivals i els qui preferien aprofitar l’agradable climatologia de l’hivern per a celebrar les activitats, amb la consegüent atracció del turisme en totes dues dates. A poc a poc la seua activitat va anar diluint-se davant la impossibilitat d’aconseguir els objectius proposats, donant pas finalment a l’esmentada “Alicante Atracción”, refundada sota les mateixes premisses.

Al febrer, ja finalitzat el Carnestoltes de 1928, organitzat per la societat, aquesta es reuneix amb el propòsit de preparar les pròximes activitats festives, amb la vista posada ja en l’època estival. José María Py es va desplaçar fins a València per gaudir de la festa fallera en la qual havia participat durant la seua època a la ciutat on va residir durant 26 anys. Però no va acudir-hi simplement de visita, sinó que va utilitzar el viatge per a lliurar el seu

12 Cartell de les Festes d’agost de l’artista Emilio Varena. Arxiu Municipal d’Alacant. 13 “En esos días, las gentes ríen, cantan, danzan...” 14 Xiqueta lluint el trage regional alacantí. 1905.

13

14

propi estendard a manera de guardó, el qual va recaure en la Falla de la Plaça de Mariano Benlliure, triomfadora d’aquell any. Hi ha qui apunta fins i tot, que la seua estada a València la va utilitzar per a demanar el suport de diverses entitats com el Círculo de Bellas Artes o Lo Rat Penat per al seu projecte “faller” a Alacant. La seua arribada a la ciutat va ser molt ben rebuda com així es va publicar en el Diario de Valencia:

“Nuestro ex-convecino y amigo, que después de 26 años entre nosotros , hace seis que nos abandonó y fijó su residencia en Alicante […] Bravo por el que tanto quiere a Valencia y tanto queremos nosotros”.

El 28 de març, el diari La Voz de Levante publica un article signat per José María Py titulat “Les Falles de San Chusep en Valencia y les Fogueres de San Chuan en Alacant”. En ell, després de fer un breu repàs per la història de les Falles valencianes, Py exposa el següent: “Las Hogueras de San Juan de Alicante son bien conocidas por su tradición desde tiempos remotos. Tanto por tales circunstancias como por pertenecer a la región valenciana, debiéramos los alicantinos (aunque yo no lo sea, pero que siento como vosotros por esa querida tierra levantina) darle a tales hogueras ese mismo carácter que se le ha dado a las Fallas valencianas”.

El mateix dia en què es publica l’article, l’alcalde rep el president d’Alicante Atracción, Miguel Llopis Reyner i José María Py, els qui li van exposar la seua idea de crear les Fogueres de San Chuan, a més d’informar de les reunions que ja s’estaven celebrant per a la seua posada en marxa. Per a això, van sol·licitar la seua col·laboració i la de l’Ajuntament, a la qual cosa l’alcalde Suárez-Llanos va

15

16

prometre el seu suport tant a nivell oficial com personal. Després d’aquesta reunió va publicar el diari La Voz de Levante:

“Podemos asegurar que desde la noche de San Juan al día 1 de abril (sic.) se celebrarán fiestas en Alicante y anticipamos consistirán en una verbena en el Paseo de Gomis con falla y traca, carrera de bicicletas, match de boxeo en la Plaza de Toros, danzas en el Paseo de los Mártires, Festival Musical en el coso taurino, una comida en San Pedro y una novillada el domingo día 1 de abril (sic.) misa de campaña, coso multicolor en la Explanada y colosal verbena en dicho paseo con magnífico adorno y bailes clásicos”.

Cal ressaltar que existeix una gran coincidència entre aquests actes i els que finalment es van realitzar i s’adverteixen dues errates de consideració en apuntar el mes d’abril en comptes del de juliol el dia de finalització de les festes. (Fogueres, 2008. “El nacimiento de la fiesta. Año cero”).

Amb el vistiplau oficial, l’activitat dels promotors de la festa es multiplica, convocant-se una nova reunió el 31 de març en la qual es decideix dividir la ciutat en districtes per a la seua millor organització i funcionament, començant a constituir-se les comissions festeres. Això va tenir la seua referència en premsa el dia 3 d’abril on, a més, s’explicava la raó de la denominació de “Fogueres de San Chuan”:

“El mismo significado tiene “foguera” que “falla”, sin embargo “foguera” es lo que se quema en el “foguer” y “falla” lo que se quema “ad libitum”. Mas sea como fuere, es lo cierto que lo tradicional en Alicante se llamen “Fogueres de San Chuan” y a estas se les va a dar caracteres artísticos con algo de sal y pimienta”. (Fogueres, 2008. “El nacimiento de la fiesta. Año cero”).

Els districtes constituïts aquest primer any i els seus presidents, segons publica el diari El Luchador aqueix mateix dia són els següents: Comissió de Plaça Nova o Plaça de Chapí, Ramón Guillén Tato; Comissió Pérez Galdós i Carrer de Belando, Enrique Sales; Comissió de la Plaça d’Isabel II, Manuel Pérez Mirete; Comissió Carolines (rotonda de tramvies), Leandro Galán; Comissió Alfons el Savi, Sant Vicent, Calderón de la Barca i Infant, José Caturla; Comissió de Benalua, José Seguí, Comissió de la Plaça Reina Victòria, Juan Martínez Blanquer i Comissió Rambla de Méndez Núñez, Evaristo Manero.

El 29 de maig, José María Py, com a principal promotor de les festes, presenta la següent instància a l’Ajuntament:

15 L’Alcalde Suárez Llanos. 16 Foguera Alfons el Savi-Pablo Igkesias 1928. Arxiu Municipal d’Alacant. 17 Foguera Alfons el Savi, Sant Vicent, Barri Sant Ferran i Adjacents 1928. Arxiu Municipal d’Alacant.

17

18

“Excmo. Señor Alcalde de Alicante: José María Py y Ramírez de Cartagena como presidente de los próximos festejos de «Les Fogueres de San Chuan» y asumiendo la representación de los presidentes de las distintas comisiones populares organizadoras de las mismas, a V.E. con el respeto debido expone: Que tratándose de un festejo arraigado en el alma popular fundado en una vieja tradición, es del dominio público en general su ya seguro éxito y con ello el llegar a construir un gran medio de atracción en bien del pueblo alicantino y de su nombre, la aludida fiesta de «Les Fogueres». Que el sacrificio realizado por las distintas comisiones para la obtención de tal éxito, y es secundado por sus respectivos barrios, son dignos del mayor encomio por lo que se han hecho acreedores de un algo que premie y corone esta obra, para que sirva de estímulo para su estabilidad y crecimiento en años sucesivos. Que guiados por tal pensar el exponente ha conseguido obtener del Círculo de Bellas Artes de nuestra madre región Valenciana, un premio consistente en un estandarte de que será portadora una comisión que nos honrará, «Lo Rat Penat y Círculo de Bellas Artes». Pero todo esto que viene a engrandecer

18 Sol.licitud de plant’a de la Foguera Plaça d’Alfons XII. Arxiu Municipal d’Alacant. 19 Foguera Plaça de Ruperto Chapí 1928. Arxiu Municipal d’Alacant.

estos festejos no satisface ni puede satisfacer tanto a estas comisiones como el apoyo moral y premio material de nuestro Excmo. Ayuntamiento, consistente en mil quinientas pesetas el primer premio, mil el segundo y quinientas el tercero con sus correspondientes estandartes que se coloquen en las premiadas, así como el alumbrado extraordinario de cada una de estas y su tablado para la música”.

L’Ajuntament va acceptar el suggeriment de patrocinar el premi a les Fogueres, però rebaixant la quantia a 1.000, 600 i 400 pessetes al mateix temps que va facultar l’Alcaldia per a designar el jurat, que aquest primer any va estar compost per Javier Gaztambide, tinent d’alcalde, com a president, i els regidors Vicente Martínez Pina i Aurelio Albenza. També va formar part del jurat, com a assessor artístic, el prestigiós escultor Vicente Bañuls.

El 31 de maig, amb el número de registre 909 del Negociat 3° del Govern Civil de la província d’Alacant, es rebia a l’Ajuntament l’escrit dirigit a l’Excm. Sr. Alcalde d’Alacant que deia: “Visto su oficio solicitando celebrar el 23 y 24 de junio próximo los festejos denominados Les Fogueres de San Chuan, con esta fecha he acordado conceder la autorización solicitada. Dios guarde a V. E. muchos años. Alicante, 30 de mayo de 1928. Firmado: Modesto Giménez de Bentrosa”.

Quan a penes faltava una setmana per al començament de les festes el Diario de Valencia va mostrar el seu incondicional suport als nous festejos:

“Las casi ya terminadas «fogueres» son en su mayoría obras de arte, en las que han intervenido tanto artistas alicantinos como valencianos. De Madrid saldrá una caravana automovilista organizada por el incansable humorista K-hito. De Valencia también vendrá con tal motivo una comisión del Círculo de Bellas Artes y otra de Lo Rat Penat, portadoras de estandartes para las mejores «fogueres». A todos les prepara Alicante un gran recibimiento, que organizan las comisiones dirigidas por su iniciador y nuestro amigo incansable y activo senor Py, alma de estos festejos. Bien por Alicante que trabaja y lucha por su “terreta” y a la vez por su región. […] En primer lugar sus célebres «fogueres», que al unísono de las fallas y que por ser el primer año, trátese de darles el mayor esplendor, rivalizando las distintas comisiones de barrio en inventiva, actividad, arte, etc., amenizadas con bandas de música, castillos de fuego y tracas en todas ellas, constituirán un conjunto espléndido y de un sabroso carácter regional, muestra evidente del cariño que Alicante profesa a su madre regional […] Hasta podemos asegurar que se trata, para unir cada día más a la afinidad de sentimientos, relaciones comerciales y unidad regional entre nuestra capital y Alicante, de establecer un servicio rápido y económico de viajeros en autobuses entre ambas poblaciones por la carretera de la Marina”.

Per part seua, la publicació El Tio Cuc expressava també la seua opinió sobre les incipients Fogueres de Sant Joan:

“Diguen lo que vullguen no es esta festa -tal como se ve a fer- ni alicantina ni de tradisió en mosatros. Es noveta,

19

20

acabaeta de collir y de rail valensiana. Pero esta festa y basta para que li obrim les portes del entusiasme popular, servint de llisó al Achuntament y a totes les sosietats feteres, para que deprenguen com se deguen organizar festes en lo susesiu”.

Durant els dies previs, es van portar a terme diversos actes complementaris com la presentació del programa oficial de festejos, en el qual s’havia inclòs, a petició de l’Ajuntament, una Batalla de Flors que se celebraria el dia 30 al Passeig dels Màrtirs. El 21 de juny es va donar a conèixer que la Cambra de Comerç concediria un premi a la millor Foguera i que l’Ajuntament ja havia designat el que seria el primer jurat qualificador de la història de la festa. Els regidors Martínez Pina, Javier Gaztambide i Aureliano Abenza, assessorats per l’escultor Vicente Bañuls, serien els encarregats de decidir la Foguera que havia d’alçar-se amb el màxim guardó.

Al matí del 23 de juny, Alacant va començar el dia amb les primeres Fogueres als seus carrers, les quals van sucumbir al foc tan sols un dia després, la nit del 24 al 25 de juny, nit de Sant Guillem i no de Sant Joan, decisió deguda probablement al fet que el 24 de juny va caure en

20 Cartel oficial de Fogueres, 1928. Arxiu Municipal d’Alacant. 21 Foguera Plaça d’Isabel II 1928. Arxiu Municipal d’Alacant. diumenge, per la qual cosa va tenir lloc la cremà aquesta nit, per a afavorir la presència del turisme per tractar-se del cap de setmana i, al cap i a la fi, aquest era el seu principal propòsit. Propòsit que va aconseguir la proesa de donar forma, en tan sols tres mesos, al que actualment són les festes oficials de la ciutat d’Alacant i que compten amb el privilegi d’estar declarades d’Interès Turístic Internacional.

Finalitzats els festejos van sorgir de nou les opinions que, en general, van resultar molt positives. Com va exposar José Ferrándiz Torremocha, amb les Fogueres s’havien aconseguit per a Alacant dues coses, un atractiu turístic que respectava i complia la tradició i un exalçament del nom d’Alacant.

Les xifres manejades durant el primer any de la celebració van ser realment positives i considerades tot un èxit per part de l’organització. S’havia aconseguit atraure a la ciutat més de 200.000 turistes que, segons algunes publicacions, van fer materialment impossible fer un pas per la ciutat, a causa de la gran aglomeració de públic i vehicles, deixant un desembossament total que rondava els cinc milions de pessetes.

21

22

23

Aquesta primera edició de festes va comptar amb onze monuments als carrers de la ciutat, deu d’ells corresponents a Fogueres i un qualificat de ninot de carrer per les seues característiques. Les nou comissions constituïdes en l’edició fundacional van ser:

Barri de Benalua: la primera triomfadora de la història de la festa, guardó pel qual va rebre 1.000 pessetes. El monument titulat “Parada y fonda” va ser realitzat pels artistes Juan Such, José Marced i Gastón Castelló, que van donar forma a un treball de 8x4 metres de base que representava un dels passos a nivell de la companyia de ferrocarrils M.Z.A. a l’entrada del barri. Es representava la barrera posada amb el tramvia elèctric parat, mostrant com els viatgers havien d’armar-se de paciència davant la tardança del pas a nivell, per la qual cosa també s’incloïa sobre un pedestal l’escultura del pacient “Job”.

Plaça d’Isabel II: guardonada amb el segon premi, quantificat en 600 pessetes. La que actualment es correspon amb la Foguera Plaça de Gabriel Miró va ser la primera a presentar la sol·licitud de plantà en el Registre. El seu autor va ser Lorenzo Aguirre qui va donar forma a “Les presidensies de Torrejón” o “Les múltiples presidensies” la rematada de la qual representava el citat Torrejón, que posseïa moviment giratori, mirant cada vegada a una de les cares del monument, agitant els braços com si estiguera pronunciant un discurs. Segons s’explica en la sol·licitud de plantà: “...el proyecto tiende a hacer resaltar que Don Antonio Martínez Torrejón es Presidente del Club de Regatas, de la Cruz Roja, del Colegio de Abogados, del Tiro de Pichón, de la Editorial Alicantina, de la Liga contra la Inmoralidad, de la Colonia Valenciana y de la Peregrinación a Lourdes”.

Plaça de Ruperto Chapí: va obtenir el tercer premi, amb una dotació de 400 pessetes, gràcies al monument titulat “Gran Hotel” o “El Tio Cuc y el Cuquet en el globo” d’Heliodoro Guillén. Representava el globus del Tio Cuc que estava penjat d’un cable llançat de l’una a l’altra punta del carrer, sobre una casa en la qual es reflectia, entre altres, el projecte d’Hotel.

Plaça d’Alfons XII: l’actual plaça de l’Ajuntament va acollir el monument de l’artista Carlos Cortina Beltrán titulat “De jauja a Jijona”, que va obtenir el sisè premi. En ell es feia referència al projecte de tramvia Alacant-Xixona, destacant que aquesta anhelada millora fora una realitat i no quedara en l’oblit. El tramvia representat estava precedit de dos grans àngels que estiraven d’ell.

Plaça de la Reina Victòria: a l’encreuament del passeig de Federico Soto i l’avinguda de Maisonnave es va alçar el monument titulat “Escena picaresca”, atribuït a l’artista Juan Esteve.

Avinguda de Méndez Núñez: amb el lema de “Port peixquero”, l’artista va elaborar un xicotet aeroplà que penjava d’un cable que travessava l’avinguda i d’un costat a l’altre del qual penjava una bacora que se situava a

22 Foguera Plaça de la Reina Victòria 1928. Arxiu Municipal d’Alacant. 23 Foguera Plaça d’Alfons XII 1928. Arxiu Municipal d’Alacant. 24 Foguera Benito Pérez Galdós-Belando 1928. Arxiu Municipal d’Alacant.

24

uns metres sobre la base en la qual diversos ninots, que representaven les diferents capitals de província candidates a tenir un nou port pesquer, esperen a veure “a qui li queia la bacora”. Va obtenir el quart premi.

Barriada Obrera de Maria Auxiliadora: aquesta Foguera va ser realitzada pels veïns mateixos i en ella van representar un guàrdia de grans dimensions presenciant la col·lisió d’un tramvia i un automòbil. No va entrar en concurs per expressa sol·licitud.

Benito Pérez Galdós: aquesta comissió es va encarregar d’alçar dos monuments, un a l’encreuament de Benito Pérez Galdós-Belando, i l’altre, en Alfons el Savi-Pablo Iglesias. Es tracta, per tant, de dos Fogueres que en l’actualitat es correspondrien amb Benito Pérez Galdós i Alfons el Savi, emparades per una única comissió.

Pérez Galdós-Belando: José Badías va ser l’encarregat de donar forma a “Unión regional”, un monument d’aproximadament 10 metres d’alçària en el qual es representava el “Micalet” de València des del qual descendia un valencià fins al castell de Santa Bàrbara, representat en la base, on es trobava una alacantina, fent constar que no hi havia rivalitat ni enveja entre totes dues ciutats.

Alfons el Savi-Pablo Iglesias: “Alacant, la millor terra del món” va ser el lema triat per Francisco Hernández per a la seua obra amb la qual va aconseguir el cinquè premi. La seua estructura consistien en una representació del castell de Santa Bàrbara i sobre aquest, un globus terraqüi. En la part més alta es va situar una alacantina asseguda amb unes flors a la falda.

Alfons el Savi, Sant Vicent, Barri Sant Ferran i

Adjacents: es tracta de la tradicionalment atribuïda a Mercat Central, ja que es va situar entre els números 1 i 5 de l’avinguda d’Alfons el Savi. El monument titulat “Nunca es tarde...” simbolitzava l’arribada dels Reis d’Orient portant valuosos regals a persones conegudes de la ciutat. Va ser la primera Foguera a patir la censura, per la qual cosa es va decidir que els ninots que representaven les personalitats es reflectiren sense vestir i desfigurats per a evitar interpretacions errònies.

Aquell primer any de Fogueres

Gastón Castelló. Diari Información 20-6-1971

A Alacant, abans de 1928, només es feien fogueres informes. Als carrers cremava tot l’inservible. La xicalla de l’època - jo entre ells – saltàvem el foc alegrement però… Un article publicat en La Voz de Levante al mes de març de 1928, signat per José María Py i Ramírez de Cartagena va venir a revolucionar el vell costum. En ell es proposava la transformació de les fogueres en monuments a l’estil de les Falles de la nostra germana València.

La idea va ser acceptada malgrat l’oposició que es va originar pels qui no volien que se’ns tractara de plagiaris, i amb l’acceptació va sorgir la “tragèdia” entre els qui ens vam comprometre a construir una foguera estil falla.

- Com es fan les figures? Com donar forma escultòrica al cartó?

- Provarem – deien alguns – banyant el cartó i estirant-lo acuradament aconseguirem bells volums.

Tot va ser inútil. El cartó no obeïa ni es domava, i es trencava a cada moment.

- Sens dubte – vam pensar – cal reforçar-lo amb tela metàl·lica. Així vam poder “fabricar” el popular ase que va figurar en la foguera de Benalua, un ase que pesava moltíssim, donades les centenars de capes de cartó enganxat amb què vam tractar de cobrir-ne l’esquelet.

- Sou uns ignorants – ens va dir l’artista Marced, arribat de València -, porteu fang i modeleu com Déu mana.

El “secret” ens havia sigut revelat. A poc a poc, van anar sorgint escultòricament personatges que anirien asseguts al tramvia, en la seua majoria retrats: el tio Teulai, el Sr. Joan Such i un servidor de vostés.

Treballàvem alegrement sense que ningú pensara en cap premi, perquè res s’havia anunciat sobre el particular. L’Ajuntament alacantí, una vegada plantades les nou fogueres, va decidir establir cinc guardons, i el dia 23 de juny de 1928, a Benalua va aparèixer un guàrdia municipal portador d’un estendard en el qual es llegia “Primer Premi”.

- De quant, senyor guàrdia?

- De mil pessetes.

Renou, alegria, abraçades, traques, eufòria sense límits, perquè… mil pessetes eren molts diners.