El renàixer de les cendres passades

01

Christian Martínez Rodríguez

Les cendres de les Fogueres cremades el passat 24 de juny de 2019 són les últimes fins hui dia… Res feia presagiar que haguérem d’esperar quasi tres anys per a poder gaudir novament de la nostra festa gran, si bé véiem amb cert estupor com la nostra ciutat veïna, València, procedia a la “desplantà” de les seues falles 2020 per la pandèmia mundial de la Covid-19.

Després de tants mesos d’espera, en els quals s’ha arribat a celebrar diversos actes, l’eix central de la festa, el monument, la foguera, roman sense poder lluir al seu emplaçament habitual. Per fi, en aquesta ocasió, podrem procedir amb tots els actes tradicionals, sempre amb el record que aquest fet no és la primera vegada que es produeix, encara que per raons diferents, si bé en els anys de contesa nacional tampoc va haver-hi festa, generant, dins del seu propi si, uns sentiments oposats quan la guerra va haver acabat.

És per això que a continuació procedim a detallar aquelles edicions que suposarien la fi d’un règim, d’una forma de vida, d’una quotidianitat per una altra nova, molt diferent, dura i difícil, perquè les ferides produïdes serien molt profundes malgrat tot.

01 Cremà de la Foguera Sant Ferran 2011. Foto: Alejandro González Borja.

02 03

Monarquia-República-Dictadura La festa de Fogueres davant els grans canvis polítics i socials

Cal fer una mica de memòria i contar alguna cosa més sobre la història política i social d’aquest país per a comprendre, de millor manera, com van ser les edicions de Fogueres corresponents als anys previs i posteriors al seu parèntesi, si bé la celebració va poder tenir continuïtat de manera vacil·lant malgrat les adversitats a les quals seria exposada.

Durant l’últim quart del segle XIX, i gràcies als partits conservador i liberal, la Restauració dels Borbons a Espanya es consolidaria de bona manera. Aquest règim impulsat per Cánovas i ajudat per Sagasta mantindria una estable situació del país en contraposició al que ocorreria en anteriors dècades. Malgrat això, el sistema de la Restauració s’allunyaria cada vegada més de la realitat social i política del país, un fet aquest que s’aguditzaria l’any 1898, quan Espanya va ser derrotada pels Estats Units quant a drets de territoris situats en ultramar. Seria doncs un moment en el qual molts demanaven reformes al nostre país, una forta regeneració i la supressió del model social i polític vigent.

Després d’aquests esdeveniments tan notablement desastrosos s’obriria una nova etapa en la història de la Restauració. Començaria, doncs, un procés de crisi profunda i descomposició del sistema creat per Cánovas que coincidiria en el temps amb el regnat d’Alfons XIII, coronat com a rei l’any 1902, comptant amb tan sols 16 anys. La pèrdua de colònies ultramarines provocaria una convulsió que arribaria a tots els aspectes de la vida pública per la qual cosa els espanyols es van adonar de manera abrupta de totes les limitacions i mancances del país; un país pobre i endarrerit respecte a la resta de nacions europees.

El 1898, el moviment obrer agafaria gran impuls gràcies al desenvolupament industrial esdevingut al país, també amb fortes deficiències en les condicions de vida i laborals patides per la classe més humil. A més, aquesta crisi posaria en dubte l’eficàcia d’un Estat centralista, tal com estava configurat gràcies als liberals en el segle XIX. Per a una gran majoria el centralisme era poc més que caciquisme.

També ressorgiria amb força l’anticlericalisme a imitació del país veí gal, en bona part gràcies a l’esquerra (republicans, socialistes, part esquerra del partit liberal) que van començar una campanya de desprestigi contra l’església, acusada d’una excessiva influència en la societat espanyola, posant especial interés en el sistema educatiu. És per això que la vertadera modernització d’Espanya passaria per una progressiva i constant secularització de la societat.

Nous enfrontaments i greus problemes per a la corona es produirien l’any 1906, quan després de la Conferència d’Algesires, el Marroc va ser repartit entre Espanya i França,

04 05

06

la missió de la qual era la de pacificació i civilització del territori que estava poblat per tribus bel·licoses. El nostre país acceptaria l’encàrrec en part per raons històriques i per prestigi, dins d’un context imperialista regnant en aquell moment, portant com a conseqüència una llarga guerra de diverses dècades que obligarà el país a fer front a un gran esforç econòmic i humà. Cal destacar que la guerra colonial seria un camp d’actuació per a les noves generacions de militars, destacant José Sanjurjo i Francisco Franco, els qui tindrien gran protagonisme en la història posterior d’Espanya.

Ja començat el segle XX, els partits republicans seguien amb una divisió igual que en els últims anys del segle immediat, el principal objectiu del qual, això sí, era la liquidació de la Monarquia, la qual veien com un símbol de la decadència del país. La seua presència dins del parlament era molt escassa, si bé, en contraposició, la seua activitat era bastant palesa dins de la vida municipal, especialment a les capitals de província.

L’any 1908 Alejandro Lerroux creava el Partido Republicano Radical i el 1913 es creava el Partido Reformista fundat per Melquíades Álvarez, per al qual el procés democratitzador era molt important amb la instauració d’una nova República. L’última etapa del sistema de la Restauració es produiria entre 1917 i 1923, marcada aquesta per la crisi que es generalitzaria en gran manera. Els problemes arrossegats des de 1898 es van aguditzar sense que els diferents governs, febles i inestables, foren capaços d’aportar-hi solucions. La majoria parlamentària era una meta difícil d’aconseguir, donades les circumstàncies dels partits conservador i liberal, convertits en clienteles personals.

El moviment obrer va tenir un fort impuls a tot Europa gràcies en part al triomf de la revolució soviètica, i el 1921,

02 Cartell de la I República. 03 Visita de Sagasta a Alacant a la fi del segle XIX. 04 Commemoració de la coronació com a Rei d’Alfons XIII. 05 Visita d’Alfons XIII a la ciutat d’Alacant, al començament del segle XX. 06 Retrat d’Alejandro Lerroux.

07 08 09

10

naixeria el Partido Comunista Español, fruit d’una forta escissió del PSOE. Gràcies a les lluites socials, el 1919, es va establir la jornada laboral de huit hores i el Govern de Dato (entre 1920 i 1921) impulsaria la legislació social mitjançant la creació del Ministeri de Treball, encara que tot això seria insuficient per a parar les revoltes socials.

Després de seriosos problemes a les colònies marroquines, el 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, llançava un manifest a tot el país proclamant l’estat de guerra i l’arribada d’una dictadura militar transitòria. El rei Alfons XIII, que es trobava desencantat amb el parlamentarisme, acolliria de bona manera el colp de Primo de Rivera, qui formaria un Directori Militar integrat per huit generals de brigada i un contraalmirall, que prendria com a mesures tancar les Corts i declarar en suspens la Constitució de 1876, a més de substituir els governadors civils per militars i els ajuntaments i diputacions van ser dissolts.

Aquesta dictadura de Primo de Rivera aconseguiria un important èxit amb la pacificació del Marroc, unes operacions aquestes que durarien fins a 1927, quan el problema havia sigut liquidat.

La dictadura coincidiria en temps amb una conjuntura econòmica a nivell internacional molt favorable, i entre 1924 i 1929 va tenir lloc una etapa denominada els “feliços anys vint”. Primo de Rivera va formar un gabinet civil en el qual dominaven els tecnòcrates, encara que la presència militar era un fet. Es passaria d’una excepcionalitat en el primer directori militar a una nova normalitat, posant damunt de la taula la qüestió d’institucionalitzar el nou règim. Dins d’aquest nou règim polític veuríem nàixer la festa de Fogueres a la ciutat d’Alacant, en uns moments en els quals la incidència del turisme a la nostra ciutat era un fet importància, gràcies als balnearis del Postiguet i les seues bondats per a la salut.

Més de sis anys van ser els que duraria la dictadura, anys en els quals l’oposició no tindria una gran capacitat de mobilització social, ja que mancava d’unitat pragmàtica. Representants de velles polítiques volien un retorn a la legalitat constitucional, encara que estaven dividits quant a què es faria amb Alfons XIII, ja que el monarca havia donat suport al colp militar de Primo de Rivera. Temps en què els republicans no gaudien de suport popular, encara que malgrat tot van fer esforços de coordinació creant l’any 1926 l’Alianza Republicana, coalició que incloïa vells republicans com Lerroux i nous com Manuel Azaña, a més d’intel·lectuals com Unamuno, Antonio Machado o Vicente Blasco Ibáñez. D’altra banda, alguns antics monàrquics que estaven desencantats amb Alfons XIII se’n passarien a les files republicanes, destacant les figures de Niceto Alcalá Zamora o Miguel Maura, creant el 1930 la Derecha Liberal Republicana.

Aquesta dictadura trobaria una oposició cada vegada més creixent dins del món intel·lectual i universitari. Els primers esmentats tenien escàs pes numèric, encara que

11

13 12

14

comptaven amb gran influència dins de la societat. En un primer moment, Azorín o Ortega y Gasset mostrarien benevolència respecte al colp d’estat i el segon intentaria fins a 1928 influir sobre Primo de Rivera per a aconseguir un canvi de rumb polític.

L’any 1928 es produiria una gran agitació universitària, els promotors de la qual van ser la Federación Universitaria Española, motivats per l’aprovació d’una llei que facultava els centres religiosos a expedir títols universitaris. L’any següent, també va haver-hi greus incidents universitaris que motivarien el tancament de la major part d’aquests centres. Els intel·lectuals van fer costat a aquests estudiants en la seua lluita en contra de la Dictadura, i Azorín escriuria contra l’ofensiva del dictador a la universitat, mentre Ortega y Gasset, per la seua part, dimitiria de la seua càtedra.

El suport de Miguel Primo de Rivera, l’exèrcit, seria no obstant això el seu principal problema. La política d’ascensos del dictador li portaria moltes enemistats i fins i tot el Cos d’Artilleria hauria de ser dissolt. Cal destacar que, entre 1926 i 1929, diversos militars participarien en fallits intents d’enderrocar-lo. L’economia canviaria de signe degut al nou context internacional, i a partir de 1927 l’atur va augmentar, arribant al punt d’haver de devaluar el valor de la pesseta. El fet definitiu i decisiu seria el malestar de l’Exèrcit, el qual faria que el seu règim caiguera. Al gener de 1930, Primo de Rivera enviaria una circular als capitans generals en demanda de suport, i la resposta tèbia d’aquests va fer que presentara la seua dimissió davant el monarca, eixint dies després cap a l’exili a França, on moriria al poc temps.

Després de la dimissió del dictador, Alfons XIII decidiria tancar el període dictatorial i tornar al sistema anterior, el constitucional, present fins a 1923. Per a fer aquestes tasques, nomenaria Dámaso Berenguer com a president del Govern, iniciant-se el període conegut com “dictablanda”, encara que el descrèdit de la monarquia i la desunió dels grups afins van fer impossible aquesta tasca. Al seu torn, les forces republicanes s’unien i es va fer patent aquest fet mitjançant la signatura del Pacte de Sant Sebastià.

07 Setmanari d’El Mundo Obrero en commemoració del 1r de Maig durant la dictadura. 08 Carlos Esplá, màxim exponent del republicanisme d’esquerres a Alacant. 09 L’any 1923, i amb el suport del monarca Alfons XIII, s’instauraria una dictadura militar que duraria set anys. 10 Directori militar amb el beneplàcit del monarca. 11 Fulletí propagandístic commemoratiu del V Aniversari de l’arribada de Primo de Rivera al poder. 12 Francos Rodríguez, representant d’Alacant pel Partit Liberal, de visita a Alacant. 13 Retrat oficial de Niceto Alcalá Zamora. 14 Integrants del primer govern de la II República.

15

Amb la situació cada vegada més deteriorada, Alfons XIII posaria al capdavant del Govern l’almirall Juan Bautista Aznar, qui va formar Govern amb els antics dirigents del partit liberal i conservador, entre els quals es trobava el comte Romanones com a home fort. El gabinet va poder comprovar de manera primerenca que era impossible recompondre el vell sistema de partits de la Restauració perquè la majoria dels seus líders s’havien desentés d’aquest sistema o fins i tot estaven formant part de les diferents causes republicanes. Al seu torn, un grup d’intel·lectuals van formar l’Agrupación al Servicio de la República, estant entre les seues files les figures d’Ortega y Gasset, Gregorio Marañón o Pérez d’Ayala, entre altres. Davant la falta de legitimitat creixent sobre el monarca, el Govern de l’almirall Aznar redoblaria els seus esforços per a normalitzar la situació política, cosa que no aconseguiria, havent de convocar uns comicis municipals el 12 d’abril de 1931.

Els resultats dels comicis no deixarien lloc a dubtes sobre el que la societat demandava: les opcions monàrquiques obtindrien més vots, però els partits republicans són els que aconsegueixen més regidors, un total de 34.368 enfront dels poc més de 19.000 monàrquics. Sens dubte, aquesta seria una de les causes més immediates sobre la proclamació de la República al nostre país.

Proclamada ja de manera clara la II República al país, el monarca Alfons XIII partiria cap a Itàlia exiliat, on moriria posteriorment. L’arribada de la República suposaria un canvi radical en la vida política espanyola, demostrant d’aquesta manera que el poble estava en disposició d’erigir-se a si mateix i erradicar les xacres del caciquisme i la corrupció.

La nit del 14 d’abril i sota la presidència d’Alcalá Zamora es van redactar els decrets fundacionals de la II República pels quals es constituïa el govern provisional fins a la reunió a les Corts, fixant-se l’estatut jurídic pel qual es regiria el sistema. Aquest estatut pretenia legitimar de manera formal i judicial el nou règim, garantint, al seu torn, l’Estat de Dret al nostre país.

Les festa gran de la ciutat durant aquests anys acolliria de bon grat el canvi de règim, i serien moltes les noves comissions que apareixerien dins del mapa alacantí, duplicant nombres d’anteriors anys quant a participació. Però a partir de l’any 1932, el govern republicà perdria la confiança de bona part dels sectors de les classes mitjanes urbanes i rurals, prova d’això seria l’organització de la dreta, la qual, quasi desapareguda en la caiguda de Primo de Rivera, es reagrupava en la CEDA.

L’entusiasme de les eleccions de 1931 que van donar el triomf als republicans prompte es veuria defraudat, ja que l’oposició a Azaña creixeria i la dreta exigiria la rectificació de la República de 1931. Per això, alguns militars descontents amb el sistema es dedicarien a conspirar en contra d’ella, protagonitzant el general Sanjurjo un intent de colp d’Estat a l’agost de 1932, que fracassaria.

15 Moment en el qual es va hissar la bandera republicana a l’Ajuntament d’Alacant. 16 Recepció a l’Ajuntament d’Alacant al President de la República, Alcalá Zamora, l’any 1932. 17 Desfilada de tropes a Alacant davant la presència del president de la República. 18 Foto signada en el primer aniversari de l’ajuntament republicà alacantí. 19 Primer alcalde republicà d’Alacant, Lorenzo Carbonell. 20 La Constitució de 1931. 21 La dona alacantina a la fi va poder votar en les eleccions de 1933.

16

18

20 17

19

21

23

24

L’erosió de l’ordre públic, la reacció dels catòlics i les vagues, entre altres aspectes, desgastarien el Govern i sobretot, la popularitat d’Azaña. Diversos esdeveniments van fer que el seu govern es trobara cada vegada més sol, qüestionat i sense suports per bona part dels parlamentaris i, en estar el sistema greument ferit, les eleccions locals parcials dutes a terme a l’abril de 1933 i les eleccions al Tribunal de Garanties Constitucionals del mateix any van suposar un desastre per a l’executiu. Per tot això, Azaña dimitiria el 9 de setembre d’aquell any, convocant-se noves eleccions generals el 19 de novembre, en les quals les dones per primera vegada tenien el dret al vot, donant com a triomfador el bàndol de la dreta. La CEDA, el partit catòlic liderat per José María Gil Robles aconseguiria 115 diputats, convertint-se en la força més votada del país, seguida dels radicals de Lerroux, els socialistes i Azaña, el qual obtindria només 5 escons.

La política que es va dur a terme entre els primers mesos del nou Govern, entre els mesos de desembre de 1933 a abril de 1934, seria definida com la de la negativitat, ja que es van prendre mesures derogatives i no constructives, com la devolució de les terres als nobles, la derogació de la Llei de Termes Municipals, la dotació d’un pressupost per al clergat i amnistia per als col·laboradors de la dictadura de Primo de Rivera, a més d’amnistia igualment per als implicats en el colp de Sanjurjo . A més, entre abril i octubre de 1934 s’intentaria paralitzar els processos autonòmics català i basc.

El mes d’abril de 1935, Gil Robles decidiria provocar una crisi per a demostrar que era necessari un canvi substancial en el rumb, i que la CEDA estava disposada a prendre majors responsabilitats, a la qual cosa Lerroux respondria formant de manera interina un govern tècnic, que duraria només un mes, i al maig, Gil Robles aconseguiria els seus propòsits.

El nou govern, sota la presidència de Lerroux, comptava amb cinc ministres de la CEDA, i en ell Gil Robles estava al capdavant del Ministeri de Guerra. A partir de llavors, es van empitjorar els atacs de la dreta monàrquica, encapçalada per Calvo Sotelo, qui intensificaria la tensió que hi havia en la manera de fer de l’executiu. Per part seua, Gil Robles col·locaria en llocs clau alguns militars africanistes, com Franco, als quals Azaña havia menyspreat, encara que destaca que els últims errors d’aquest govern serien d’índole social. En ser substituït el ministre d’Agricultura, Jiménez Fernández, la reforma agrària passaria a ser una contrareforma i tot l’avançat l’any 1931 s’estava perdent.

A la tardor de 1935, el Partido Radical es veuria embolicat en una sèrie d’escàndols de corrupció que farien esclatar tot el sistema. Els radicals es trobaven desapareguts dins de l’equip de govern, i la situació era cada vegada més tibant. Gil Robles intentaria que Alcalá Zamora el nomenara per a formar govern, però el president desconfiava d’ell, ja que no veia que els seus propòsits finals foren del tot nets, impedint el seu nomenament. Així, el nou responsable de l’executiu seria Portela Valladares, qui intentaria formar un partit de centre a fi d’equilibrar l’agitada política republicana, quedant-se només en un bon propòsit, ja que només serviria per a augmentar tensions dins del sector de centredreta. El cap de l’Estat, Alcalá Zamora, decidiria dissoldre les Corts i convocar de nou eleccions.

25 26

27 28

Les noves eleccions van ser celebrades al febrer de 1936, recaent el poder en el Frente Popular. El país anhelava nous líders polítics i les esquerres, a la fi, van comprendre que unides és com podrien fer front a la dreta, i reprendre d’una vegada els ideals de 1931.

El resultat electoral seria del tot una sorpresa i va posar en evidència l’equilibri de les forces contràries en les quals Espanya s’havia dividit. Abans de saber-se el resultat electoral, Portela dimitiria del seu càrrec en veure la seua possible derrota: l’electorat es mostraria favorable als candidats moderats, la qual cosa explicaria el triomf del Frente Popular, ja que es va presentar com la més moderada de les opcions. Partits situats en els extrems, com la Falange, van obtenir resultats insignificants i el Partit Comunista no hauria obtingut els seus 14 diputats si no haguera format part de la coalició d’esquerres moderada. Com a resum dels resultats, es podria dir que el gran vencedor de les eleccions va ser el mateix Azaña. Amb els resultats sobre la taula, no semblava fàcil que el Frente Popular aconseguira reduir i estabilitzar el procés polític del país, a més de poder assentar unes noves bases per a la convivència social i política. El triomf de l’esquerra donaria pas a una espècie de revolució espontània, sent molts dels disturbis responsabilitat de l’extrema dreta.

El nou govern era monocolor, republicà, encapçalat per Azaña, mostrant-se desitjós d’evitar una guerra civil abans de res, per la qual cosa va haver de llançar propostes de caràcter conciliador que serien ben rebudes per la CEDA i la dreta més moderada, encara que el president cometria dos greus errors.

Es produirien, a més, revoltes de gran importància i els desordres públics esdevinguts el 13 de juliol, entre els quals es produiria un atemptat a Madrid que mataria José Calvo Sotelo, donarien pas a un desordre profund que esclataria, desgraciadament, de tal manera que una setmana després començaria la Guerra Civil Espanyola. El detonant d’això no seria un factor polític, sinó militar. Així, des de les eleccions de febrer, alguns oficials havien optat per la conspiració, coordinada pel general Mola, la intenció del qual era la d’estructurar un moviment que reconduïra la situació mitjançant l’ús de la força. Encara que alguns militars es van revoltar a Àfrica, el dia 17, l’alçament militar va esclatar de manera generalitzada el 18 de juliol de 1936.

22 Gil Robles, líder de les CEDA, en un acte propagandístic 23 Nou periòdic aparegut en 1935, amb notícies sobre Lerroux i Gil Robles 24 El President Lerroux anunciant la seua decisió de dimitir. 25 Alejandro Lerroux presidint el Consell de Ministres en 1935. 26 Després de la destitució d’Alcalá Zamora, Martínez Barrio com a President passa a ocupar de manera interina la presidència de la nació. 27 Dimissió de Lerroux i formació d’un Govern nou a càrrec de Martínez Barrio. 28 Presa de possessió de Casares Quiroga com a cap del Govern al maig de 1936.

Les últimes Fogueres republicanes de 1936

Un total de 32 serien els monuments plantats en aquest nové exercici foguerer i per a aquesta edició, l’Ajuntament d’Alacant i la Comissió Gestora, patrocinada per la Junta Provincial de Turisme, editen una revista titulada Festa, en la qual podem trobar textos d’insignes personalitats com Altamira, Azorín, Óscar Esplá, Figueras Pacheco, Gabriel Miró o José Juan, opinions sobre Alacant i la seua festa, d’Arniches, Benavente, M. Fernanda Ladrón de Guevara (entre altres) i dibuixos de Varela (autor de la seua portada), Gastón Castelló i Melchor Aracil, tota ella dirigida per Eduardo Irles.

Aquest any, la data elegida per a l’elecció de la Bellea del Foc és l’1 de març, comptant com a escenari, de nou, amb el Teatre Monumental, el qual proporcionaria de benefici a la Comissió Gestora la quantitat de 280 pessetes, més les 50 pessetes que pagava cada comissió de foguera .

La senyoreta designada com a representant femenina de la festa resultaria ser Carmela Ramos Ramos, del barri de Benalua, i les seues dames, les senyoretes Merceditas Pérez, de la Plaça d’Hernán Cortés i María Luisa Belvis, del Carrer de Sant Vicent.

El cartell premiat per a convertir-se en l’oficial seria obra de Melchor Aracil Gallego, amb el títol “Ninots”, triat d’entre 45 participants i dotat amb un premi de 500 pessetes.

Quant als monuments plantats, es tornen a establir dues categories, com en anys precedents, denominades grups A i B, sent els següents;

Sant Agustí i Carme, “Contrastos”, d’Agustín Pantoja.

La foguera comptaria amb 9 metres d’alçària, sent el seu emplaçament l’habitual; la plaça del Carme, enfront del que havia sigut l’església del mateix nom. La temàtica girava entorn del passeig litoral, en l’estat en què es trobava el Passeig de Gómiz i les vies fèrries que per allí passaven i que tants anys tardarien a llevar.

Plaça d’Astúries, “La festa del poble”, d’Agustín Pantoja.

La comissió a la qual s’al·ludeix es correspondria amb la de Plaça del Pont, si bé el seu nom tornaria després de la guerra a ser el de sempre. L’artista elevaria la seua obra fins als 9 metres d’alçària i la seua temàtica es desenvolupa en diverses parts, enaltint les fogueres primitives, l’evolució de l’estil i l’apologia a la festa i les seues bellees, entre altres consignes.

Trafalgar, “Cualquier tiempo pasado fue peor”, de Rafael Peral.

De nou, i com en anys precedents, estaria situada a la plaça de la Misericòrdia, i el tema del monument té a veure amb els enamoriscaments antics.

Carolines Baixes Oest, “Miss Univers”, de B. Jerez.

Enclavada en la categoria B, i situada a la plaça de Blasco Ibáñez, el monument es componia bàsicament d’una sola cara, en la qual el clima era el motiu a enaltir.

Campoamor, “Qui vol ser llaurador?, de M. Baeza.

El monument narra les vicissituds dels llauradors al llarg de la història, amb tots els problemes que es troben pel camí, com per exemple les sequeres. El monument es plantaria al passeig central que dóna nom a la comissió i s’elevaria als 9 metres d’alçària.

El genial pintor donaria vida en anys precedents a una sèrie d’obres en aquesta mateixa comissió molt recordades i, a més, premiades.

Carrer Sant Vicent, “Entre todos la matamos y…”, d’Armando Belvís.

Canviaria de denominació el carrer Sant Vicent, passant a ser de Manuel Azaña, i allí es va alçar el monument que criticava els mals d’Espanya, com l’ambició dels partits, les lluites socials o la retenció de capitals, temes de rabiosa actualitat en aquells moments.

29 Foguera Sant Agustí i Carme 1936, “Contrastos”, d’Agustín Pantoja. 30 Foguera Plaça d’Astúries 1936, “La festa del poble”, d’Agustín Pantoja. 31 Foguera Trafalgar 1936, “Cualquier tiempo pasado fue peor”, de Rafael Peral. 32 Foguera Carolines Baixes Oest, “Miss Univers”, de B. Jerez. 33 Foguera Campoamor 1936, “Qui vol ser llaurador?” de Manuel Baeza. 34 Foguera Carrer Sant Vicent 1936, “Entre todos la matamos y...”, d’Armando Belvís.

29 30

31 32

33 34

35 36

37 38

Carolines Altes, “Mascarada”, d’Eloy Alonso.

Es va situar aquesta foguera al carrer de Montero Ríos, i entre les seues escenes es posaria l’accent en la falsedat i la mentida que regnen en el món.

Alfons el Savi-Quintana, “Deporte femenino”, de Manuel González Santana i Rafael Blanco López.

El monument representava la dona com a la pedra quadrangular de la humanitat en les seues múltiples i variades facetes, contraposant tracte i moral a la realitat de la vida i fent reflex de tot l’exposat quant als esports que practica.

Sant Antoni de Dalt, “El barrio gitano de Alicante”, de Melchor Aracil Gallego.

A la cruïlla dels carrers de Sant Carles i València es va plantar el monument que concursaria en la categoria B. El tema principal giraria entorn del barri de Las Provincias, ple de casinyots i covatxols en condicions que deixaven molt a desitjar.

Plaça de la República, “Folklore de la provincia de Alicante”, de Gastón Castelló.

El colossal monument plantat enfront de l’Ajuntament comptaria amb efectes de llum amb l’objectiu d’enaltir les principals festes de la província, entre les quals destaquen el Misteri d’Elx i els Moros i Cristians, representats cadascun en una de les dues cares amb les quals comptava. L’escena del Misteri va tenir molta polèmica, per la religiositat de l’escena en temps d’anticlericalisme.

Plaça de Gabriel Miró, “Pega un tironet”, de Francisco Muñoz Gosálbez.

El monument enaltia les bondats de la ciutat d’Alacant, sobrenomenada ja com la “Casa de l’eterna Primavera”. Es plantaria al costat de l’actual edifici de Correus, com hui dia.

Avinguda de Benito Pérez Galdós, “Talía” o “El teatro de las marionetas”, de Gastón Castelló.

No s’ha trobat cap documentació que descriga el tema que tractava el monument, per la qual cosa giraria entorn de la figura de Talía, musa del teatre, adaptant aquest personatge amb algun tema de la ciutat.

Hernán Cortés, “El casament del Tio Cuc”, de García Escribá.

El tema del monument s’estén en quatre fulles en valencià escrites per al llibret de la foguera, on conversa el Cuquet amb el mestre Serola, explicant el primer que a la vellesa el seu oncle Cuc s’ha casat.

Calderón de la Barca, “La tasa de plata” o “Lo bo y lo roín”, de Francisco Muñoz Gosálbez.

No es troba informació disponible referent a aquest monument quant a la seua explicació, però sí que se sap que estaria plantat a l’encreuament dels carrers de Manuel Antón i Calderón.

35 Foguera Carolines Altes 1936, “Mascarada”, d’Eloy Alonso. 36 Foguera Alfons el Savi-Quintana 1936, “Deporte femenino” de Manuel González Santana i Rafael Blanco López. 37 Foguera Sant Antoni de Dalt 1936, “El barrio gitano de Alicante”, de Melchor Aracil Gallego. 38-40 Foguera Plaça de la República 1936, “Folklore de la provincia de Alicante”, de Gastón Castelló. 41 Foguera Plaça de Gabriel Miró 1936, “Pega un tironet”, de Francisco Muñoz Gosálbez. 42-43 Foguera Avinguda de Benito Pérez Galdós 1936, “Talía” o “El teatro de las marionetas”, de Gastón Castelló. 44 Foguera Hernán Cortés 1936, “El casament del Tio Cuc”, de García Escribá.

39 40

41

43 42

44

45

46 47 48

Plaça de les Monges, “Nuestros gustos y productos”, de José Amat Martínez.

A l’actual plaça de la Mare de Déu del Remei, antiga de les Monges, s’alçaria el monument de 9 metres d’alçària, la temàtica del qual gira entorn del Patronat Municipal de Turisme.

Barri Sant Ferran, “Visions del porvenir”, de Francisco Muñoz Gosálbez.

No es conserva cap document que descriga sobre què tractava el monument. Va estar plantat a l’encreuament dels carrers del Pare Mariana i del Pintor Velázquez, i concursaria en la categoria B.

Díaz Moreu, “Coses d’Alacant”, de José Amat Martínez.

Plantaria a l’encreuament dels carrers de l’Empecinado i Díaz Moreu, elevant-se als 9 metres d’alçària per 5 x 4, 5 metres de base. Està inspirada la foguera en el turisme, i s’inspira en la plaça de Joaquín Dicenta i les seues destacades edificacions per a oferir tot un cant al turisme alacantí.

Méndez Núñez, “Una invitasió a Pere Botero”, de García Escribá.

Un altre monument del qual no es conserva cap explicació sobre el tema del qual tractava. Se situaria a la Rambla de Méndez Núñez a l’altura dels números 1 i 3.

Pla del Bon Repòs, “Les keises del bon veí”, de Manuel González Santana i Rafael Blanco López.

No es conserva cap document sobre l’explicació del monument. Es plantaria als solars existents als carrers del General Elizaicín a l’altura d’Espronceda.

Plaça del 14 d’Abril , “Cara i creu” o “Dichas y desdichas campesinas”, de Gastón Castelló.

El monument al·ludia a la riquesa agrícola d’Alacant i la necessitat d’obrir nous mercats i fomentar l’exportació. Es plantaria a l’encreuament del carrer de Canalejas i el Passeig de Gadea, pertanyent hui dia al districte de Calvo Sotelo.

Mercat, “Un negocio nacional”, d’Agustín Pantoja i Manuel Baeza.

Simbolitzava el monument una al·legoria a la indústria i el comerç amb l’agricultura, els negocis a Espanya i la vida paralitzada. Tindria 9 metres d’alçària i la seua base, uns 5 x 7 metres, plantada com és habitual a les portes del Mercat de Proveïments.

Barri Santa Isabel “Contrastes”, d’Esteve Hermanos.

El lloc d’emplaçament seria la plaça de Pío Díaz Prada, actual de Sant Antoni, i mesuraria 8 metres d’alçària per 12 x 6 metres de base. Els contrastos del lema vindrien per les bondats que la ciutat oferia als turistes mentre els alacantins haurien d’emigrar per a aconseguir un futur millor.

Plaça de Chapí, “El amor en totes parts”, de M. Silvestre i García Escribá.

El tema de la foguera tracta sobre els diferents tipus d’amor, rematat per un de grans dimensions amb diversos querubins al seu voltant.

Carolines Baixes Est, “Al pas que anem mai (cuant) u vorem”, de José Sierra.

Aquesta comissió pertanyeria en l’actualitat a la plaça de Pius XII, perquè en aqueixa demarcació es va situar el monument. No existeixen més referències a la seua temàtica.

45-46 Foguera Calderón de la Barca 1936, “La tasa de plata” o “Lo bo y lo roín”, de Francisco Muñoz Gosálbez. 47 Foguera Plaça de les Monges 1936, “Nuestros gustos y productos”, de José Amat Martínez. 48 Foguera Barri Sant Ferran 1936, “Visions del porvenir”, de Francisco Muñoz Gosálbez. 49 Foguera Diaz Moreu 1936, “Coses d’Alacant”, de José Amat Martínez. 50 Foguera Méndez Núñez 1936, “Una invitasió a Pere Botero”, de García Escribá. 51 Foguera Pla del Bon Repòs 1936, “Les keises del bon veí”, de Manuel González Santana i Rafael Blanco López. 52-53 Foguera Plaça del 14 d’Abril 1936, “Cara i creu” o “Dichas y desdichas campesinas” de Gastón Castelló. 54 Foguera Mercat 1936, “Un negocio nacional”, d’Agustín Pantoja i Manuel Baeza.

49

51

53 50

52

54

55 56 57 58

Carrer de Quiroga, “La lley del embut ”, de José Tomás Blanes.

No s’ha obtingut cap document que explique sobre què tractava la foguera. Podríem dir en observar l’esbós que estava rematada per una gran balança.

Barri del Raval Roig, “Maldito dinero” o “Maldita guita”, d’Esteve Hermanos.

No existeix cap documentació referent a l’explicació del monument. Com a dades a destacar, l’alçària de 9 metres que tindria sobre una base de 10 metres, situada enfront del número 52 del carrer de la Mare de Déu dels Socors.

Orà, “Dos chermanes”, de Juan Such Roca.

El monument simbolitzava un tros de l’aeroport de l’’Alted’ en el qual acabava d’aterrar des d’Orà un avió de la companyia Air France, ple de viatgers per a presenciar les festes de Fogueres.

Plaça de Juan Poveda i 1r de Maig, “Lo que deu desaparexer” o “Hay que agranar”, de M. Silvestre i García Escribá.

La foguera, amb una base triangular, està representada en la seua part central per una alacantina que amb granera en mà va agranant escenes i casos que no li agraden del barri. Se situaria enfront del número 8 del carrer 1r de Maig.

Benalua, “Micalet llama a los suyos”, de Juan Such.

No es té informació referent a les mesures ni l’emplaçament del monument, encara que sí que hi ha documentació gràfica. Igual que en altres casos, l’expedient corresponent a la sol·licitud de plantà i memòria gràfica no ha sigut conservat.

General Villacampa, “I encara diuen qu´es car”, de Juan Esteve.

Una altra de les comissions que, per desgràcia, no disposen de documentació corresponent.

Sant Blai, “La infansia”, feta per la comissió.

De nou, ens trobem que tampoc es disposa de documentació de cap mena, encara que, per sort, com en anteriors casos, sí que es conserva el seu esbós.

Pascual Pérez, “La millor”, de Francisco Muñoz.

Igual que en el cas anterior, no s’ha pogut obtenir informació referent a la Foguera plantada.

En el Grup A la triomfadora de l’edició seria la Plaça del 14 d’Abril, el segon premi Benalua i el tercer aniria per a la Plaça de la República. D’aquest grup, el monument plantat per la Plaça de Ruperto Chapí obtindria el premi de la Diputació Provincial.

Ja en el Grup B, s’alçaria amb el guardó la comissió de Sant Antoni de Dalt, segon premi per a Calderón de la Barca i tercer premi, Barri Sant Ferran.

Els diversos premis atorgats, ja fora del concurs oficial, van quedar de la següent forma: Premis Junta de Turisme per a Carolines Altes i Plaça de Juan Poveda.

Menys d’un mes després que acabara la festa, començaria el seu primer parèntesi de manera forçada, si bé la situació del país i de la ciutat no presagiaven, en un primer moment, la ràpida recuperació de la celebració.

55 Foguera Barri Santa Isabel 1936, “Contrastes, d’Esteve Hermanos. 56 Foguera Plaça de Ruperto Chapí 1936, “El amor en totes parts”, de M. Silvestre i García Escribá. 57 Foguera Carolines Baixes Est 1936, “Al pas que anem mai (cuant) u vorem”, de José Sierra. 58 Foguera Carrer de Quiroga 1936, “La lley del embut”, de José Tomás Blanes. 59 Foguera Barri del Raval Roig 1936, “Maldito dinero” o “Maldita guita”, d’Esteve Hermanos. 60 Foguera Orà 1936, “Dos chermanes”, de Juan Such Roca. 61 Foguera Plaça de Juan Poveda i 1r de Maig 1936, “Lo que deu desaparexer” o “Hay que agranar”, de M. Silvestre i García Escribá. 62 Foguera Benalua 1936, “Micalet llama a los suyos”, de Juan Such. 63 Foguera General Villacampa, “I encara diuen qu’es car”, de Juan Esteve. 64 Foguera Sant Blai 1936, “La infansia”, feta per la comissió. 65 Foguera Pascual Pérez 1936, “La millor”, de Francisco Muñoz.

59 60

61 62 63

64

65

66 67 68

Fogueres 1940: Les primeres Fogueres del franquisme i la censura

Abans de començar a parlar sobre el ressorgiment de la festa, és important fer un incís sobre la censura, per a comprendre de manera clara com la festa, els seus actes i, sobretot, la temàtica de les fogueres, canviaria de manera radical durant moltes dècades.

I és que la censura exercida en la nostra societat, imposada pel règim franquista, també estaria present en la festa de fogueres: les restriccions de llibertat d’informació o d’expressió succeïdes durant aquests anys, tenien com a fi influir i difondre el model ideològic imperant que havia de seguir la gent.

A causa de la gran acceptació i popularitat de la festa entre la població, es va veure de seguida que aquest era el marc perfecte per a manifestar a través de missatges i representacions les opinions ideològiques (a favor o en contra de la ideologia dominant a cada moment de la història) per la qual cosa aquesta acció va començar prompte, ja des de l’inici de la festa (des de la Dictadura de Primo de Rivera i la II República).

Així, amb una societat en regressió econòmica i social, després d’una guerra que va trencar aquesta societat amb morts, exiliats i empresonats, amb una ideologia política rígida i censora a tots els nivells imaginables, la “Foguera” va perdre tot poder crític, sorgint en aquesta nova etapa els temes sobre l’exaltació de valors (sobretot de caràcter nacional-sindicalista), donant una aparent normalitat com que no havia passat res.

Cap dels artistes importants que treballen construint monuments amb més o menys assiduïtat no van deixar de fer-ho durant aquests anys, ja que el que canviava era únicament el tema del monument, malgrat l’opinió que tingueren quant al règim polític vigent.

En aquests anys, l’Alcaldia de la ciutat continuava tramitant la documentació, encara que a partir del franquisme l’enviaven als censors a través de la gestió de negociat de Festes i del de Secretaria, per a la seua revisió i autorització, on s’assenyalaven les coses que quedaven desautoritzades per a la seua construcció en el monument, i després d’aquest sedàs, eren retornats a Alcaldia perquè se signaren les autoritzacions i es donara el vistiplau.

Cal recordar que exactament l’1 d’abril de 1939 es va donar per conclosa la Guerra Civil Espanyola, reprenentse les diferents activitats anteriors a la contesa com a fet primordial per a la Jefatura de Propaganda del Movimiento a la nostra ciutat.

L’anteriorment citada Jefatura de Propaganda del Movimiento es posaria en contacte amb les diferents comissions de Fogueres i Barraques que van plantar monument el 1936 per a continuar amb el normal desenvolupament de la festa, encara que cal destacar que la majoria d’artistes, republicans, es trobaven presos o exiliats. La reunió mantinguda es va produir al carrer del Duc de Saragossa 2, seu de la Jefatura de la Propaganda, en dues sessions; una d’elles amb els pintors (la matutina), i ja a la vesprada, amb els foguerers i barraquers. En representació de les fogueres van estar presents les comissions següents: Santa Isabel, Plaça de l’Ajuntament, Sant Ferran, Benito Pérez Galdós, Carme Sant Agustí, Mercat Central, Sant Antoni de Dalt, Carolines, Calvo Sotelo, Calderón de la Barca, Monges, Plaça de Juan Poveda, Sant Vicent, Plaça de Ruperto Chapí, Plaça de

69 70

71

Gabriel Miró, Florida i Hernán Cortés. Per part de les barraques, hi acudirien; Los Gorilas, Els Trenta Ú, De tres, tres, El Galliner, Ali-Kántara i Els 13.

Entre tots els col·lectius, es van intercanviar impressions i van aportar idees per a un objectiu comú, que no era cap altre que treballar units perquè la represa de la festa fora una realitat. Entre els projectes a realitzar, també es va designar una comissió, que va estar composta per Juan Luis Bueno Martínez, cap provincial del Servei Nacional de Propaganda, Ramón Guilabert, en representació de l’Alcaldia, Francisco Javier Morales, secretari local de la Falange en representació de l’entitat, José Romeu Zarandieta, en representació del comerç, Fernando Orts, director de Gaceta de Alicante i Guillermo Veneroni.

Les reunions es van anar succeint, i en elles es van traçar els actes que es realitzarien durant els dies de fogueres, com la plantà d’una monumental foguera, per a la qual cosa totes les comissions, amb el suport de les barraques, van recórrer els diferents districtes de la ciutat per a poder traure fons, corresponent la població bastant bé.

La construcció del monument va estar a càrrec de l’artista F. Muñoz, qui en el temps rècord de quinze dies va confeccionar un monument que es va plantar enfront

66 Fulletí de les festes de Sant Joan de 1939. 67 Cartell de Fogueres de 1940. 68 Revista de les Fogueres, “El llibret” any I. 69 Matilde Nadal, primera Bellesa del Foc de l’etapa franquista. 70 Festival d’elecció de la Bellesa del Foc. 71 Matilde Nadal proclamada com a Bellesa del Foc 1940. del Mercat Central, titulat “La Fuga”. La rematada del monument estava representada pel conegut dirigent republicà Juan Negrín, als peus del qual es van situar les seues cèlebres llentilles. Amb clara filiació franquista, es va caracteritzar el conjunt pel caràcter revengista cap al bàndol perdedor.

Ja en el següent any, el 1940, es van poder veure els primers senyals del nou règim en els diferents símbols de la festa, com el nou escut nacional en el cartell oficial de fogueres o les imatges de Franco en els llibrets, un fet aquest que estaria present durant quasi quaranta anys. Vint-i-una serien les comissions que van plantar monument, que es van dividir en dues categories: en Categoria A es van plantar els monuments de Mercat Central, Benito Pérez Galdós, Plaça del 18 de Juliol, Alfons el Savi, Plaça de Gabriel Miró, Plaça de Calvo Sotelo, Benalua, Plaça de Ruperto Chapí i Rambla de Méndez Núñez. En Categoria B van concursar les comissions següents: Plaça del Pont, Santa Isabel, Sant Ferran-Llotja, Campoamor, Sant Antoni de Dalt, Carme Sant Agustí, Calderón de la Barca, Carrer de Sant Vicent, Primo de Rivera-Camarada Maciá, La Florida, Els Àngels i Carrer de Trafalgar.

En aqueixos moments la Gestora de Fogueres vigent estava encapçalada per Ramón Guilabert com a president,

72 73 74

i en la seua junta directiva estaven els noms de José Romeu Zarandieta com a vicepresident, Ismael Gallar, com a secretari i Pedro Padilla, com a tresorer.

De nou, es triaria la representant de la festa, l’acte d’elecció de la qual es va celebrar al Monumental-Salón Moderno el 7 d’abril. Matilde Nadal Bolano, de Benalua, seria triada Bellea del Foc, i les seues dames serien Lolita Sánchez, de Plaça de Ruperto Chapí i Teresa Sánchez, de la Plaça del Pont.

Una vegada proclamada la nova representant de les fogueres, l’alcalde, Ambrosio Luciáñez, va pronunciar el discurs següent:

“El Ayuntamiento de Alicante no podía estar ajeno a una fiesta que cual “Les Fogueres de San Chuan”, ha logrado tan honda raigambre y ha alcanzado en los años que se está celebrando, carta de tal naturaleza, que puede considerarse consustancial a la vida alicantina. Por eso, desde el primer momento ofrecí el concurso de la Corporación municipal y recabé el apoyo de las autoridades superiores para que las fiestas de este año alcanzaran el esplendor y brillantez de sus mejores tiempos. Fiesta de San Juan, de arte e ingenio, en que rivaliza la ironía sutil de la crítica, con la belleza plástica de las realizaciones. Fiesta, que tiene la alegría de los sanos regocijos populares, y en la que conviven en hermandad, en su preparación y en su disfrute, todas las clases sociales, en su conjunto, que constituyen el verdadero pueblo. Fiesta que está aromada por la

72 Esbós i explicació de la Foguera Rambla, original de Pantoja. 73 Primer premi de l’edició de 1940 per a la Foguera de la Rambla. 74 Foguera Sant Ferran 1940. 75 Esbós de la Foguera Carrer Sant Vicent 1940. 76 Esbós de la Foguera Benalua 1940. 77 Esbós de la Foguera Calderón de la Barca 1940. 78 Festival en la plaça de bous d’Alacant. tradición, y que tiene el misterio del fuego purificador, que se eleva como una plegaria al Altísimo, en la hora bruja de la media noche, en la víspera de San Juan. Fiesta, en fin, que es el exponente de la cultura de un pueblo que redunda en prestigio de su nombre, y por lo que debe merecer el apoyo y el concurso económico, no sólo de las Corporaciones oficiales y privadas, sino de todos los buenos alicantinos que sean amantes del prestigio de su tierra. En esta segunda etapa, por decirlo así, de “Les Fogueres”, creo un deber de justicia, el rendir un recuerdo al iniciador de la fiesta, Py y Ramírez de Cartagena, que luchando con la indiferencia de la gente, hizo nacer una fiesta, en la que hoy recogemos tan buenos frutos. El acto que hoy se celebra, es el preludio de las fiestas de 1940. Preludio en realidad, verdaderamente magnífico y espléndido que, en feliz maridaje, se han unido el arte y la belleza. Acto el de hoy, que tiene por objeto, un férvido homenaje a la belleza de la mujer alicantina, y que por ello cuenta con la entusiasta adhesión de todos los alicantinos, puesto que nada más digno de encomio, que la exaltación de la mujer alicantina, que es la flor que aroma nuestros hogares, que educa a nuestros hijos y que influye en nuestros destinos. La belleza de la mujer alicantina, está dignamente representada en este grupo de bellas muchachas, llenas de encantos y de seducciones, y yo, desde mi puesto, y en nombre de la ciudad, les rindo tributo de admiración y simpatía. Y para terminar, reitero el ofrecido apoyo a la Comisión Gestora, a la que felicito por el acto de hoy,

75 76 77

78

y a la que debemos de estar agradecidos todos los alicantinos por el celo y entusiasmo con que trabajan, y les aliento a continuar laborando en este sentido, a fin de que “Les Fogueres de San Chuan”, en este año 1940, sean dignas por su espíritu y por su realización de la nueva España. ¡Viva Alicante! ¡Arriba España!”

I d’aquesta manera, arribant als dies grans de festa, el matí del 22 de juny va començar el dia amb els monuments foguerers plantats. Quant als premis, en la Categoria A, les fogueres premiades serien les següents:

-Primer premi, Rambla de Méndez Núñez, obra de Manuel Baeza i Agustín Pantoja. -Segon premi, Benalua, obra de Juan Such. -Tercer premi, Plaça de Ruperto Chapí, obra de E. Vidal i F. Guillot.

Quant a la Categoria B, els premis es van distribuir de la manera següent:

-Primer premi, Primo de Rivera–Camarada Maciá, obra de E. Vidal i F. Guillot. -Segon premi, Plaça del Pont, obra de Manuel Baeza i Agustín Pantoja. -Tercer premi, Carrer de Sant Vicent, obra de José Sierra.

Dos exercicis, comptat i debatut, importants per a la nostra pròpia història, ja que amb l’estudi una mica més profund d’aquests, podem comprovar com canviaria la festa del foc arran dels esdeveniments ocorreguts.

Un parèntesi d’una mica més de dos anys, molt semblant a l’actual, però, evidentment per altres causes, si bé ens fa reflexionar sobre la continuïtat de la festa: veurem a partir d’ara com evoluciona el nostre estimat món foguerer, el rumb que toca prendre després del silenci obligat per la pandèmia. Tot indica que en aquesta edició tindrem unes fogueres “quasi” normals, encara que les decisions més importants arribaran a partir del 24 de juny, quan, de nou, l’inici i la fi del ritu s’haja produït, moment en el qual les comissions i els estaments oficials comencen a plantejarse novament el camí a seguir.