Joan oliver 2012

RECULL D’OBRES PREMIADES EN EL XXXII CONCURS LITERARI JOAN OLIVER, “PERE QUART” Sabadell, juliol de 2012

Edició: Ajuntament de Sabadell, juliol de 2012 Amb la col·laboració d’Òmnium Cultural, Col·legi de Doctors o Llicenciats i centres de primària i secundària de Sabadell

ÍNDEX Presentació 7 Composició del jurat 9 Veredicte 8 CATEGORIA A Prosa El Mag Giro Ariadna Ramírez Sendrós 14 Revolta de contes Laia Gabarró Pons 16 L’illa de la fantasia Nerea González Aranceta 17 Poesia El missatge de l’ocell Mireia Cuéllar Colomer 24 La neu Sílvia Blasi Sisquella 26 Quan faig un poema Carola Rosell Torrent 27 CATEGORIA B Prosa Error de càlcul Tom Colomer Saus 30 L’innocent punt de vista de la guerra Ariadna González García 32 Sempre ens quedarà el futur Pau Colomer Saus 34 Poesia Alzheimer Gerard Pascual López 36 Contes? Isabel Herrero Fernández 39 Sonet als crits del silenci Tom Colomer Saus 40

ÍNDEX CATEGORIA C Prosa El silenci de les paraules Joan Roig Font 44 Verd anglès Toni Lorente Martinez 49 Totes les comoditats Albert Rico Andrés 53 Poesia TICrallonga de monosíl·labs Marcel Castillejo Cabeza 61 El valor afegit Gemma Abadia Tort 65 Fent Camí Beatriz Casademunt Margarit 67 Foto de grup 69

PRESENTACIÓ Aquest concurs literari, que ja té 32 anys de vida i que porta de nom Joan Oliver, Pere Quart, pretén mantenir viu el compromís de l’escriptor Joan Oliver en la promoció de la literatura juvenil i en l’impuls de la llengua catalana i la seva educació. Pensem que és una bona via per encoratjar els nostres joves que volen fer de la paraula escrita en català la forma d’expressió de sentiments, idees emocions... Donant aquests premis de prosa i poesia, volem posar un granet de sorra perquè la literatura es constitueixi en el motor pedagògic per a les generacions més joves, per fer d’un art i ofici l’ús de la paraula. La importància de la lectura i l’escriptura va molt més enllà del que és acadèmic. La lectura afavoreix el creixement de les persones i, des del punt de vista social, ens fa rics en coneixement, en raonament abstracte, en pensament creatiu..., alhora que ens obre noves vies per a la cohesió social, a partir de les noves maneres de contemplar el món que ens posa a l’abast. Ja ho diu l’escriptor Daniel Pennac: “El temps per llegir, igual que el temps per estimar, dilata el temps de viure”. I jo hi afegiria: també temps per viure més intensament. En un certamen literari com aquest els grans protagonistes, però, són els joves que han participat en aquesta edició, com també el professorat que els ha donat suport animant-los a presentar-s’hi. Concretament, enguany han presentat treballs de prosa i poesia 152 nois o noies, residents o estudiants a Sabadell, de 19 centres educatius de la ciutat. Ha estat la participació més nombrosa d’aquests darrers anys, que jo interpreto com un senyal inequívoc de la vigència i vitalitat d’aquest premi. Són joves, d’edats compreses entre els 11 i els 18 anys, els que han optat als premis que s’atorguen als millors treballs escrits en la nostra llengua, dels quals 66 s’han presentat en l’especialitat de poesia i 86 en prosa. Vull felicitar, d’una manera especial, els guanyadors, que tenen les obres recollides en aquesta publicació, però també vull encoratjar i felicitar tothom qui s’ha presentat al concurs i que ha començat a tastar el plaer de descobrir el gust per l’escriptura, tot desitjant-los un llarg camí d’experiències i encoratjar-los a continuar creant, expressant-se, compartint... Voldria que prenguin el relleu de l’obra literària de Joan Oliver pel que fa a l’actitud crítica, intel·ligent, amb un interès constant per la realitat que els envolta, per transformar-la, millorant-la. Ramon Burgués Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell 7

COMPOSICIÓ DEL JURAT Carme Padial Fernández, professora de primària. Josefina Sabartés Comas, professora de llengua catalana i representant de l’Òmnium Cultural. Josep M. Ripoll Peña, escriptor i professor de secundària. Maite Mòdol Cabeza, poeta i representant del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Xavier Gual Vadillo, escriptor i professor de secundària.

VEREDICTE Reunits a la ciutat de Sabadell, el 27 de març de 2012, a la Regidoria d’Educació, els membres del jurat han atorgat el següents premis de la XXXII edició del Concurs Literari Joan Oliver, Pere Quart, convocat per l’Ajuntament de Sabadell.

CATEGORIA A PROSA Primer premi: Títol: El Mag Giro Autora: Ariadna Ramírez Sendrós Accèssits: Títol: Revolta de contes Autora: Laia Gabarró Pons Títol: Lilla de la fantasia Autora: Nerea Gonzalez Aranceta POESIA Primer premi: Títol: El missatge de l’ocell Autora: Mireia Cuéllar Colomer Accèssits: Titol: La neu Autora: Sílvia Blasi Sisquella Titol: Quan faig un poema Autora: Carola Rosell Torrent

CATEGORIA B PROSA Primer premi: Títol: Error de càlcul Autor: Tom Colomer Saus Accèssits: Títol: L’innocent punt de vista de la guerra Autora: Ariadna González García Títol: Sempre ens quedarà el futur Autor: Pau Colomer Saus POESIA Primer premi: Títol: Alzheimer Autor: Gerard Pascual López Accèssits: Títol: Contes? Autora: Isabel Herrero Fernández Títol: Sonet als crits del silenci Autor: Tom Colomer Saus

CATEGORIA C PROSA Primer premi: Títol: El silenci de les paraules Autor: Joan Roig Font Accèssits: Títol: Verd anglès Autor: Toni Lorente Martinez Títol: Totes les comodidats Autor: Albert Rico Andrés POESIA Primer premi: Títol: TICrallonga de monosíl·labs Autor: Marcel Castillejo Cabeza Accèssits: Títol: El valor afegit ensopega Autora: Gemma Abadia Tort Títol: Fent camí Autora: Beatriz Casademunt Margarit

CATEGORIA A

PROSA EL MAG GIRO

CATEGORIA A Primer premi

Una vegada hi havia un pobre mag que es deia Giro i feia temps que no tenia clients. —Com pot ser que ja no hi hagi ningú que em necessiti? Aniré a fer una volta pel mon. Si ha aparegut un mag més bo que jo, el vull conèixer! —va dir. Dit i fet. El mag es va posar de camí. Quan es va fer fosc, va arribar davant d’una caseta. I va trucar la porta: “toc, toc”. —Que vol res? —li va preguntar la mestressa de la casa. —Sóc el mag Giro, senyora. Veu aquesta vareta? És màgica: si dic unes paraules, baixarà una estrella a il·luminar-li tota la casa... Llavors la dona va llençar un crit: —Ui!, a propòsit de la llum, ara l’encenc. Ni tan sols m’havia adonat que es feia fosc. Ja està! —Però… com ho ha fet? Va preguntar el mag estupefacte. —He polsat l’interruptor. Una gran cosa, això de l’electricitat. El mag va memoritzar aquesta paraula: “electricitat”. “Aquesta deu ser ‘la maga’ que em fa la competència”, va pensar el mag. Tot seguit va continuar explicant els seus trucs a la dona. —Doncs, com li anava dient, senyora, sé fer una infinitat de trucs i màgies. Per exemple, amb aquest polsim li puc fer sentir la veu d’una persona llunyana —va continuar el mag. —Ui! —va cridar la dona una altra vegada—. M’ha fet recordar que he de trucar al lampista. Si em perdona un moment! La dona va agafar el telèfon i el mag se’l va mirar atònit. —És el lampista? —va preguntar la dona per l’auricular—. Podria passar demà per casa a arreglar-me la rentadora? Gràcies. Ja

està. És una gran comoditat això del telèfon. El mag també es va enregistrar al cervell aquesta paraula: “telèfon”... “Un altre mag que em pren els trucs. Quanta competència!”, va pensar. —Escolti, senyora —va continuar insistint el mag—. Si vol veure llocs o persones, tinc un truc que no falla mai... amb aquestes pólvores màgiques. —Caram! —el va interrompre la dona—. Avui estic molt despistada. M’havia oblidat d’engegar la televisió per veure la competició d’esquí. Sap que el meu fill és campió de descens? Potser encara hi arribaré a temps..! La dona va engegar la televisió i el mag ho va observar tot admirat. —Doncs sí! —cridà la dona—. Ha tornat a guanyar! Quina gran cosa, la televisió! El pobre mag es va fer repetir la paraula dues vegades: “una altra maga”. Per fi havia comprès per què cada cop tenia menys feina. Amb tots aquests mags en circulació… Aleshores es va adonar que en el món modern ja no hi havia lloc per als antics encanteris. I, després de reflexionar molt, va llogar un local i es va posar a vendre electrodomèstics. Ariadna Ramírez Sendrós

PROSA REVOLTA DE CONTES

CATEGORIA A Accèssit

—Reunió d’emergència! Reunió d’emergència! El crit els va despertar i, espantats, es van dirigir a la caseta de xocolata on habitualment feien les trobades. La Rínxols d’Or estava enfurismada perquè els nens l’havien confós amb una tal Lady Gagà. Feia temps que les coses no anaven gaire bé. Els nens no llegien i no coneixien les històries i els personatges dels contes clàssics. Més d’una vegada els nens assenyalaven el dibuix de la bruixa dient que era la duquessa d’Alba i confonien el flautista d’Hamelín amb en Zapatero. Les set cabretes també estaven molt preocupades perquè els nens només volien saber quina era la Queca i quan arribaria en Puyol. El llop estava trist perquè ja no feia por i els tres porquets feia temps que amb la crisi ja no podien construir les seves cases! Tal com anava el món, el Soldadet de Plom va anar a la guerra per ajudar els de Síria que estaven patint molt i la Blancaneu i els set Nans van marxar amb un equip de la Creu Roja per ajudar els passatgers del Costa Concòrdia. Tenien un problema i calia buscar-hi una bona solució. El Gat amb Botes va proposar que cada personatge tingués el seu Facebook, però tots els altres no hi van estar d’acord; després la Caputxeta Vermella va proposar fer un anunci per TV “Llegeix cada dia i obriràs una nova via!”. Però era massa car. A continuació la bruixa va suggerir de fer un dels seus encanteris amb l’ajut del seu amic Merlí, però la Ventafocs li va recordar que a les 12 s’acaben els encanteris i tot torna a la normalitat. Finalment, en Patufet va trobar la solució: truquem a la Rigau (consellera d’Ensenyament), anem a les tardes del Cuní i contractem el Guardiola! Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos. Laia Gabarró Pons

PROSA L’ILLA DE LA FANTASIA

CATEGORIA A Accèssit

La Núria era una noia alta, amb la pell blanca i els cabells negres, i es dedicava a explorar illes. La història va començar quan estava amb les seves amigues i li van trucar pel mòbil, va contestar i llavors va ser quan li van dir que havia d’anar a investigar una illa que havien trobat aquell mateix dia. La Núria va preparar la maleta ràpidament i, molt emocionada, va anar cap a l’avioneta d’investigació que la portaria directament cap a aquella illa. Quan hi va arribar, tot semblava molt tranquil, però quan ja portava uns cinc minuts allà va notar que l’observaven, es va girar i va veure que un home entrava a una cova. Ella el va seguir fins a la cova, però, quan ja era dins, es va adonar que l’home ja no hi era. Va decidir investigar-la, va començar a caminar i, de sobte, va trobar una gran roca amb un quadrat al mig. Molt decidida, el va prémer i de sobte la roca es va apartar i va aparèixer una gran porta i va entrar-hi. Llavors, va recórrer un passadís que semblava interminable i quan va arribar al final es va trobar una altra porta on hi deia: PROHIBIDA L’ENTRADA. Però la Núria no en va fer cas, va entrar i va trobar una gran sala amb moltes taules rodones de color negre col·locades en forma de triangle i molta gent amb vestits negres, tots amb una placa d’investigadors d’illes. Llavors, un home alt la va veure, se li va acostar i li va preguntar amablement què feia allà. La Núria li va contestar que acabava d’arribar en aquella illa per investigar-la. L’home es va presentar dient que es deia Joan, que era el que dirigia aquella empresa d’investigació i que havien arribat feia pocs dies. La Núria també es va presentar i en Joan li va ensenyar l’empresa, li va anar presentant els treballadors i finalment li va preguntar si volia col·laborar amb ells. La Núria ho va acceptar. Llavors, tots junts van pujar al cotxe d’en Joan i van anar a veure l’illa.

Eren a prop d’un llac, quan alguna cosa els va esquitxar, s’hi van apropar més i van adonar-se que un gat amb ales els estava tirant aigua! La Núria i en Joan es van quedar bocabadats amb aquell estrany animal que volia jugar amb ells. Primer estaven espantats, però després es van adonar que aquell animal era molt simpàtic. Van començar a jugar amb ell i ràpidament es van anar fent amics. Mentrestant, un cérvol blau amagat entre els arbres els observava i a poc a poc es va anar apropant. La Núria de sobte el va veure i li va fer pena perquè semblava que se sentia sol. Van començar a jugar tots junts. Llavors, més animals, veient com de bé s’ho passaven, es van apropar i van formar un gran grup. Mentre jugaven es va anar fent fosc i la Núria i en Joan no tenien on dormir, estaven en mig d’un bosc i un dels seus nous amics, una oca gegant, es va estirar a terra, va obrir les immenses ales i els va demanar que dormissin amb ella. L’endemà la Núria deia que mai no no havia descansat tan bé. Es va esbandir els ulls, va preguntar què menjarien per esmorzar i llavors va ser quan va veure que ja tenien un gran esmorzar preparat amb una gran varietat de fruits del bosc i peixos del llac. Després de l’esmorzar, plens d’energia i amb molta il·lusió, van continuar amb la investigació, que cada vegada semblava més interessant. Mentre pensaven per on començar, l’oca es va mostrar novament molt amable, es va ajupir i va fer un senyal perquè pugessin al seu llom. A la Núria i a en Joan els va semblar una bona idea i hi van pujar, sense saber on els portaria; només sabien que seria una gran aventura. La Núria portava una motxilla a l’esquena. De sobte, va notar un petit moviment a la motxilla, després un suau miol. “Que estrany!”, va pensar. Es va treure la motxilla i… quina sorpresa!, el gatet era a dins, s’havia amagat per estar amb ella. La Núria va ensenyar a en Joan la companyia que tenien. Tots dos van riure. L’oca va donar unes quantes voltes pel llac i, quan la Núria i en Joan estaven acostumats a l’alçada, va començar a pujar i a pujar, cada vegada més amunt.

Van arribar a un bosc molt estrany. Era un bosc amb molts pocs arbres i el terra semblava un tauler d’escacs de color marró i vermell. Hi havia pocs animals, només se’n veien alguns de molt petits, com conills i esquirols, que jugaven saltant de quadrat en quadrat. Al bosc també hi havia un riu i a la vora hi havia molts gripaus que no paraven de saltar. Realment, aquell lloc era molt estrany! Era l’hora de dinar i tots tenien molta gana, però tenien un greu problema i era que els arbres que hi havia allà no tenien fruits, sinó que el que tenien eren fitxes d’escacs. Van buscar i buscar i al final van trobar uns arbustos plens de móres de diferents colors i formes. Al principi no sabien si menjar-se-les o no, però van veure que un conillet se les menjava molt content, així que van agafar-ne unes quantes i van descobrir que eren delicioses. Quan ja havien dinat es van fixar que l’oca s’havia adormit i van pensar que no era mala idea fer una petita migdiada. Quan es van despertar, l’oca els va portar a una muntanya propera, era de color de palla i tenia forma de volcà. Des del cim es veia tota l’illa, la vista era espectacular. L’oca, molt decidida, va anar cap al forat i va entrar. La Núria i en Joan tenien molta por, però l’oca va continuar baixant. Molta més por tenia el gatet, que fins ara tenia el cap fora de la motxilla per veure tot el que passava i ara s’havia amagat completament. De sobte, van veure un gran ós de color blau cel, darrere seu va aparèixer una femella i, darrere, un altre, però petitó. Semblaven una família de peluixos, però de veritat. La por va desaparèixer quan van veure que l’oca i el ossets es feien una gran abraçada com si fossin grans amics. Van ser allà una bona estona i el gatet va jugar molt amb el petit osset i es van fer amics. Se’n van anar d’allà i es van dirigir cap a una altra muntanya, encara que una mica més alta, la més alta de tota l’illa. Tenia un color verd molt intens, com mai havien vist. Curiosament, a la punta hi havia un pi gegant i, a les branques, petites cases de fusta de diferents colors i nius amb ocellets daurats. Es van preguntar qui vivia en aquelles casetes. I la sorpresa va ser immensa quan van descobrir que allà hi vivia una gran família de gnoms, que eren els responsables de cui-

dar l’illa. Els ocellets daurats eren el seu mitjà de transport i a més s’encarregaven de portar la informació de qualsevol problema que hi hagués a l’illa. Una gnometa, de cabells marrons amb dues trenes i ulls blaus i que portava un vestit fet de fulles verdes se’ls va apropar i es va presentar amb un gran somriure dient que es deia Floreta. La gnometa els va portar a la caseta del gnom rei, en Boletus, que els va donar la benvinguda i els va demanar que l’acompanyessin a la part inferior del tronc, on va acariciar una pedra que hi havia al costat i es va obrir una porta que conduïa a una sala que estava a dins del tronc. En Boletus era un ésser encantador i amb una mirada intel·ligent, mesurava aproximadament vint centímetres, tenia els ulls marrons, els cabells blancs i una llarga barba. Allà, a la sala, mentre prenien un berenar amb te i galetes diminutes, el rei gnom els va explicar que ja sabia que havien arribat a l’illa feia poc temps i que confiava en ells perquè havia vist que n’havien tingut molta cura i que respectaven tots els animals que havien trobat. També els va demanar si podia continuar el viatge amb ells i la Núria i en Joan van acceptar encantats. Llavors, en Boletus va cridar el seu ocellet reial i tots plegats van continuar l’aventura. Van volar una estona, baixant a poc a poc, fins a arribar a una platja meravellosa. Tenia la sorra blanca i suau, palmeres altíssimes escampades pertot arreu i l’aigua del mar era totalment transparent. Feia una mica de calor i la Núria i en Joan volien banyar-se al mar, però en Boletus i l’oca els van dir que abans havien de veure un lloc molt especial i van anar cap al fons de la platja, on hi havia una muntanya de roques amb moltes coves. Van entrar en una, plena d’estalactites brillants que la il·luminaven i amb un petit llac que des de fora semblava poc profund, però que en realitat ho era molt. Van rodejar el llac i van agafar un camí que portava fins a la sortida de la cova, que donava al mar. Es van apropar al final i es van sorprendre, quan van veure tres sirenes maquíssimes que estaven a una roca gran i plana que sortia del mar. Les sirenes, en veure en Boletus, el rei gnom, es van posar molt contentes i s’hi van apropar per saludarlo. En Boletus els va presentar els seus nous amics i elles els van

preguntar si volien anar amb elles per conèixer la seva ciutat submarina. Van acceptar tots menys el gatet, que tenia por de l’aigua i es va quedar amb l’oca, en Boletus i el seu ocellet daurat, a la platja, esperant que tornessin. La Núria va preguntar a les sirenes com podrien baixar a les profunditats si no podien respirar sota l’aigua i elles van respondre que tenien la solució. Van agafar una mica d’aigua del mar amb les mans, van bufar-la suaument i així van crear dues bombolles per al cap, amb les quals podien respirar sense problema tot el temps que volguessin. Després, van agafar unes algues i amb els seus poders les van transformar en cues de sirena, una de color rosa per a la Núria i l’altra de color gris per a en Joan. La Núria i en Joan es miraven emocionats, no es podien creure tot el que estaven vivint. Tots cinc es van llençar al mar. Les sirenes nedaven davant d’ells per indicar-los el camí. Mentre nedaven, van veure una gran varietat de peixos i molts s’apropaven amb curiositat i saludaven les sirenes i els seus acompanyants. Aviat van arribar a una gran ciutat submarina, envoltada d’una muralla de coralls de molts colors. La porta d’entrada estava feta de plantes gegants que obrien pas només a les sirenes. Al costat de la porta hi havia un pop gegant, que avisava amb una campaneta si algú intentava entrar. Les sirenes van dir al pop que portaven dos amics per conèixer la ciutat. La porta de plantes es va obrir i van entrar. Van veure moltes més sirenes i, a més, conquilles gegants on dormien les sirenes, un palau de coralls, parcs per jugar, carros amb grans cavallets de mar i moltes més coses estranyes. Semblava que eren en un conte, però tot era realitat. Quan van sortir de la ciutat, les sirenes els van portar on vivien els dofins de l’illa. Els dofins, en veure’ls, els van envoltar i els van observar durant una estona. La Núria i en Joan també els miraven, estranyats perquè eren els dofins més rars que havien vist mai, eren de color lila i la part de sota, coberta de purpurina. Eren molt afectuosos i de seguida es van posar a jugar-hi. Cinc es van oferir per portar-los per fer un passeig pel mar. Les tres sirenes, la Núria i en

Joan van agafar-se als dofins ben fort i els dofins van començar a nedar, primer a poc a poc i cada vegada més de pressa. Van fer voltes i més voltes, van fer salts sortint de l’aigua i, quan ja estaven una mica cansats, els van apropar a la platja. La Núria i en Joan van baixar dels dofins. Amb la màgia de les sirenes van desaparèixer les cues i les bombolles i van tornar a ser ells mateixos. Llavors, van fer molts petons i abraçades a les sirenes i als dofins, van donar les gràcies a tots pel fantàstic passeig i es van acomiadar. A la sorra de la platja, sota una palmera, els esperaven en Boletus, l’ocellet daurat, l’oca i el gatet. Estava fosquejant. Mentre per sopar menjaven els cocos caiguts de les palmeres i plàtans, la Núria i en Joan explicaven la seva aventura amb les sirenes i els dofins. Tots tenien son. L’oca, per segona vegada, va obrir les ales per a la Núria i en Joan. El gatet es va acostar a la Núria i es va posar entre els seus braços i l’ocellet daurat va obrir les ales per a en Boletus. Tots van dormir molt bé aquella nit. El cant dels ocellets de la platja els va despertar a la matinada. Van tornar a volar, aquesta vegada cap al llac on havien començat l’aventura. Al bosc del costat del llac hi havia aquells estranys animals que havien vist l’altre dia, i es van alegrar molt de tornar a veure’ls. El gatet va fer un petó a la Núria i va tornar amb els seus companys. El rei gnom es va asseure amb la Núria i en Joan, sota un arbre, per parlar tranquil·lament. En Boletus els va explicar molts secrets de l’illa, els va dir que cap persona havia estat allà abans que ells i que pensava que el millor per a l’illa era que ningú més no sabés que existia. La Núria i en Joan hi estaven totalment d’acord, sabien que si en parlaven tothom voldria anar a visitar-la i acabarien destruintla. Per això, van prometre a en Boletus que mai no en parlarien i que guardarien per sempre el secret. En Boletus els va regalar a cadascú una petita capsa platejada amb forma de rosa, com a record de l’illa i del seus habitants. Es van fer abraçades i així es van acomiadar.

La Núria i en Joan van pujar al cotxe que havien deixat allà i de camí a l’empresa d’en Joan van pensar un pla. Es van esquinçar la roba, es van embrutar amb fang i es van escabellar. Quan van arribar a la cova on hi havia l’empresa d’en Joan, van entrar corrents i cridant, com si estiguessin totalment espantats, dient que estaven en perill i que havien de sortir d’allà com més ràpidament millor. Llavors van fer uns rètols i els van col·locar per tota l’illa, que deien: “ILLA PERILLOSA: PLANTES CARNÍVORES, SORRES BELLUGADISSES, MAMÍFERS SALVATGES, RIUS AMB PIRANYES, SERPS VERINOSES…”. Van demanar que els anessin a buscar ràpidament i així va ser. Llavors, quan ja eren a la seva ciutat, van explicar tots els perills que havien passat i tothom va estar d’acord a prohibir per sempre l’entrada a l’illa i a no parlar de la seva existència. La Núria i en Joan es fer l’ullet amb un somriure. Per sempre guardarien el seu secret. Nerea Gonzalez Aranceta

POESIA EL MISSATGE DE L’OCELL Quan d’anys en tenia nou, vaig fer un escrit i ara us dic que vull continuar-lo de nou. La història anava d’un ocell que volava i des de l’altura descrivia la natura. Tenia un missatge a explicar per a la gent que el volia escoltar, i deia així: “Ei, gent del món, gaudiu de les coses bones d’aquest món!”. —Ah, ja el recordo... i per què un ocell? —em preguntà la Meritxell. —Doncs perquè el que jo vull és veure-ho tot amb els seus ulls. I ara et parlaré imaginant que un ocell seré: —Uau! Des d’aquí dalt és tot molt bonic encara que es vegi tot tant xic! Tot volant puc anar pensant i gaudir de la pau que pot sentir qualsevol au.

CATEGORIA A Primer premi

M’agrada ser lliure tant com m’agrada viure, al cel no hi ha problemes com a totes les terres. Voldria que així ho pogués veure la gent, i potser les coses anirien diferent. Perquè els paisatges que des d’aquí jo veig ja et dic jo que no n’hi ha cap que sigui lleig. La gent tot això ho hauria de valorar tant o més del que jo puc volar i més haurien de pensar en com amb les guerres acabar! No et sabria dir quin és el paisatge que més m’agradaria tenir ni en quin paratge m’hi voldria establir. Per això, aniré d’un lloc a l’altre, amb alguns companys inseparables, buscant els indrets on l’ambient sigui més net. El meu missatge segueix ja ho diuen que per pesat s’aconsegueix: —Ei, gent del món! gaudiu de les coses bones d’aquest món! Mireia Cuéllar Colomer

POESIA LA NEU

CATEGORIA A Accèssit

La neu BLANCA com un full de paper, sembla modelada per un terrisser, i BRILLANT que cau del cel, agafa la forma d’un estel. La neu FREDA com un glaçó, que només es trenca amb un punxó, GLAÇADA com més fred fa, és ideal per patinar. La neu RELLISCANT de cada matí, serveix per tirar-se del trampolí, de vegades es FLONJA com un coixí, però no es fa servir pas per dormir. Quan neva tot es torna tranquil, com si estiguessis estirat al costat d’un riu, Avets i teulades plenes de neu, és una obra meravellosa de Déu. Durant el dia molt divertit és esquiar, és una bona forma de jugar, Quan arriba el vespre, tancat a casa ben calentor, miro per la finestra i em fa venir fredor. Sílvia Blasi Sisquella

POESIA QUAN FAIG UN POEMA Quan faig un poema, m’inspiro en la primavera. Penso en un color, o en una situació. Quan faig un poema, m’inspiro en la tendresa. En un amor prohibit, o amagant-me sota el llit. Quan faig un poema, m’inspiro en una mirada. En un racó de l’habitació o mirant per un porticó. M’inspiro fent poemes, amb les coses marineres. Penso en rodolins, que em surten de dins. Quan faig un poema, m’inspiro en la grandesa, de la preciosa mirada de la noia embarassada.

CATEGORIA A Accèssit

Quan faig un poema, m’inspiro en un poeta, que no para d’escriure, ni de llegir, ni de riure. Quan faig un poema, m’inspiro en la primavera. Penso en un color, o en una situació. Carola Rossell Torrent

CATEGORIA B

PROSA ERROR DE CÀLCUL

CATEGORIA B Primer premi

Aquell calorós cent quaranta-sisè dia (o vintiquatre de maig) de dos mil quatre, a Calculatori, la ciutat de les matemàtiques, la senyoreta Vuit caminava més elegant que mai pel carrer d’Einstein. Cada dos per tres rebia una mirada de reüll, o bé un xiulet, o potser quatre floretes llançades per qualsevol vianant indefinit. I és que, per molts, la senyoreta Vuit era la Miss Nombre de Calculatori. Francament tenia unes corbes que feien embogir i, per contra del que el seu nom deia, quan ella hi era emplenava el dia de felicitat i harmonia. Quan la nombressa Vuit provava de travessar el carrer de Tales, un quatre per quatre va frenar en sec a dos pams seu. A dins del luxós tot terreny hi havia ni més ni menys que un cinc electrònic que es disculpava mentre la senyoreta Vuit se’l mirava fixament. Estava tan quadrat, era tan ben plantat, que sense pensar en l’ensurt anterior va notar com Eros li llançava algun u, que se li clavava al clatell. El Cinc, després de demanar perdó, va convidar la més bonica dels divisors de trenta-dos a pujar a aquell quatre per quatre tan nou. En un tres i no res ja eren a cal Cinc Electrònic, una preciosa caseta de solter, a l’avinguda de Descartes, una de les més importants del barri d’Euler. El Cinc i la Vuit s’anaven trobant i, com més es veien, més trets descobrien que tenien en comú l’un i l’altra, com ara que tots dos eren divisors de quaranta o que, malgrat el que digués tothom, el seu nombre preferit era el tretze (el mateix que apareixeria si es sumessin!)...

Un preciós cent vuitanta-quatrè dia de l’any el Cinc va dir: “Sé que només fa 3.024.000 segons que ens coneixem, potser creuràs que sóc un somiador i que no m’has de creure, i que et diré vuits i nous però, en aquesta vida res és infinit, ni la bogeria d’un pobre enamorat... Sumem-nos!” i obrí una capseta que guardava un anell amb deliciosa forma de zero. La senyoreta Vuit va besar el Cinc, es va posar la joia i va afegir: “Demà”. La cerimònia portada a terme pel pare Pi (també conegut com Tres amb Catorze) va ser preciosa. Va passar temps d’ençà del casament, però la senyora Vuit no se sentia igual que abans. Li sonava estrany que se li dirigissin com a “senyora”, tampoc li agradava que el seu matrimoni es confongués amb el de l’innombrable Senyor Sis i la sempre un zero a l’esquerra senyora Set, que també en sumaven tretze. Va descobrir coses del seu espòs que no l’acontentaven gaire; diguem que no li agradava al cent per cent, això d’haver-se sumat. Ella, pacient, intentava dissimular. Van anar a viure, ja com a indivisible parella, al barri de Newton, que destaca pel comerç de pomes, però, últimament, és un desastre, perquè totes cauen prematurament, per culpa de no sé quina força que es va descobrir per allà (havien dubtat entre aquest i el barri d’Arquimedes, on hi ha les drassanes també per alguna raó concreta). Tot i la riquesa i l’amor, no li agradava gaire, aquella vida, a la senyora Vuit. El Cinc, però, se’n va adonar i va decidir comprar-li un barret d’aires orientals, molt de moda, aquest estiu, que es feia dir “Periòdic”. La nombressa del matrimoni tretze va estar molt contenta amb el regal del seu espòs, però tampoc no s’acabava de trobar del tot feliç, se sentia... menys original (com si tingués milers ombres a darrere seu...). Els pensaments negatius superaven a bastament els positius; en canvi el Cinc es mostrava feliç i saludable. Desgraciadament tothom sap que negatiu per positiu resulta negatiu...

El dia cent novè després de la seva unió com a iguals, la Vuit va entrar al bar on anava el seu marit després de treballar. Es va horroritzar. Hi havia gent molt estranya i un to de veu d’uns cent tres decibels, a més d’una pudor de tabac massa forta. La nombressa Vuit va dirigir la seva elegant mirada obliquament cap a l’angle de la sala que li quedava més a prop, vers una taula mal envernissada on jeia un borni amb trenes a la seva barba pèl-roja que cridava: “Sí, sí, tot un lladre! Cada dos per tres li venien els del lloguer, i ell es va escapar, anava de quatres perquè no n’havia pagat ni cinc!”. I per un altre cantó algú bramava: “Mestressa, sis copes que tenim set i el got és buit!”, “Fem un set i mig, nois?”, “És nou, i, és clar, encara es deu!”... Un turment de veus infinites li massacraven el seu parell d’orelles i només va poder mirar a la barra, on va veure el seu Cinc Electrònic, fent manetes amb una vulgar ics al quadrat. Un “prou!” per part de la senyora Vuit va fer callar tot el local, i abans que el seu espòs pogués donar qualsevol tipus d’excusa l’elegant nombressa va exclamar amb ràbia: “Demano el divorci!” un “oooh!” Va ressonar en aquella mena de pub anglès. “El divorci?” s’estranya el Cinc. “Ni més ni menys; restem-nos!”. I va tocar el dos d’aquella pudorosa taverna del carrer de Galilei, que semblava Can Seixanta. I sí, la (ara ja) senyoreta Vuit, que darrerament tendia a zero, va tornar a ser feliç a la seva caseta del carrer d’Aristòtil. I recuperà les seves passejades, que sovint derivaren en moviments sensuals de les seves natges dibuixant corbes perfectes, el graciós vaivé del seu bon parell de senars simètrics i equidistants. Afortunadament, aviat van ser la vuit de sempre i els xiulets van tornar de nou a la cruïlla de Pascal amb Pitàgores.

I va recuperar allò que feia temps que no tenia i, després de tan desordre i pensar alguns dies, va descobrir que una línia recta mai no és el camí més fàcil envers la felicitat i que u i u no sempre són dos. I també que, sovint, val més pensar que dues línies paral·leles no es creuaran mai. Ni tan sols a l’infinit. Tom Colomer Saus

PROSA L’INNOCENT PUNT DE VISTA DE LA GUERRA CATEGORIA B Accèssit

Tots estem en tensió, ajupits, esperant un soroll delatador o un moviment furtiu que ens doni el senyal de fugida. Tots tenim els sentits aguditzats com un tigre esperant atacar la seva presa, encara que en el nostre cas la presa som nosaltres. Perquè així és la guerra, nervis permanents i ansietat indestructible. Davant nostre s’estén un paisatge fosc i inquietant, ple de sorolls i ombres traïdores que amenacen de trencar la nostra posició de tensió perpètua. Sabem que ens persegueixen, hem vist els nostres companys caure i hem sentit la ràbia de veure com s’unien a l’exèrcit enemic, hem vist passar la mort tan a prop nostre que semblava que ens besés la galta, però, tot i així, continuem la batalla. Les últimes hores han sigut fatals, la meitat del nostre grup ha sucumbit davant la força de les tropes enemigues i sabem que els propers podem ser nosaltres. Jo porto la roba esquinçada i tacada pel fang i per la brutícia del terra, però res d’això no té cap importància. Per exemple el meu company de darrere té tot el genoll amb carn viva i el meu camarada de la dreta té un tall molt profund al dit; el dolor d’aquestes ferides és silenciat per l’adrenalina que recorre el nostre cos i brunzeix a les nostres orelles. En aquell mateix instant el nostre instint de supervivència i els nostres impulsos animals guiaven tots els nostres actes, fent així que el nostre cantó humà minvés i deixant que el nostre instint animal despertés la bèstia que dormita en tot humà. Tot està en calma, la mateixa calma que domina abans de la tempesta, per això aquell petit però alarmador moviment de les fulles d’aquell arbust llança la veu d’alarma a tot l’esquadró.

Tots abandonem el nostre refugi, corrent espantats però sigil·losos com una pantera. Sabem que el preu d’un pas en fals és la teva vida i segurament la dels teus companys, però encara que els nervis estan a flor de pell tots avancem segurs i forts per l’angoixosa obscuritat. De cop, com apareguts de les més fosques entranyes del bosc, tots els membres de l’exèrcit enemic ens rodegen i sabem que totes les nostres esperances han sigut en va. En aquest moment, la companyonia desapareix i es veu substituïda per l’instint de salvar la pròpia vida damunt totes les altres coses, incloses les vides dels teus companys. Així que corro, àgil i ràpid pel bosc, aprofitant una escletxa que deixen dos enemics per sortir del bosc infernal i entrar en un assolellat camp d’herba alta. Continuo corrents però em segueixen. Escolto la mort i la derrota cada cop més a prop i també sento la victòria d’ells acariciant-me el clatell. Gemego a causa de l’esforç i, quan noto una mà aferrant-se a la meva samarreta com si fos d’acer, acullo la mort amb resignació, amb valentia, sabent que si moro haurà sigut lluitant. Quan em deixo anar a terra el meu botxí pronuncia la meva sentència de mort: —T’he agafat. Tu la pares. I quan comença a córrer, no em deprimeixo, perquè sé que la guerra acaba de començar i ara jo sóc el caçador. Ariadna González García

PROSA SEMPRE ENS QUEDARÀ EL FUTUR

CATEGORIA B Accèssit

Ja era fosc. No m’ho podia creure. Què diria la meva mare si em veiés en aquest estat: sola, mirant pel·lícules dels trenta. Un Nadal sola. No em consolava ni la Shirley Temple ni en Mickey Rooney, i el que és més greu; no em consolava ni l’obra poètica de Joan Oliver. Aquell ambient de boira que havia provocat els meus cigarrets i la forta olor d’alcohol em van obligar a fer alguna cosa, qualsevol per no mirar les escenes romàntiques de Amanecer o La fiera de mi niña. Em vaig aixecar, els peus em tremolaven, i quasi no podien suportar el meu lleu pes. Amb dificultat em vaig encaminar cap a la biblioteca. Vaig haver de parar a la finestra del passadís poc il·luminat que moria a aquella sala. Vaig mirar-hi a través. Uns quants nois feien gresca al carrer, unes altres noietes se’ls miraven fixament i reien quan algun dels joves els dirigia una mirada. Ho donaria tot per estar amb elles. Al cap de poc, el dolor de les cames havia disminuït i vaig seguir cap a la biblioteca. Vaig arribar-hi. Més de mil llibres (segur) flanquejaven les parets. Al mig de l’habitació preferida hi havia el vell tauler d’escacs. Vaig repenjar-me a la prestatgeria de més a prop i vaig mirar els lloms plens de pols, hi havia els diferents autors: Apel·les Mestres, Joan Salvat Papasseit, Jacint Verdaguer... Entre tots aquests grans autors catalans hi havia un nom escrit a mà al llom de pell d’un llibre que m’era familiar. Amb molt esforç vaig aconseguir saber que hi deia “Estel Camps”. Llavors vaig lligar caps, era el meu diari secret de la infància. Vaig deixar-me caure sobre la butaca de cuir i vaig obrir-lo més o menys per la meitat:

“31 de desembre 2005: No suspendré cap examen amb menys d’un quatre, faré vint-i-cinc abdominals i deu flexions diàries, trobaré nòvio d’una vegada i deixaré de fumar.” Vaig passar ràpid les pàgines fins a arribar a l’any següent: “31 de desembre 2006: Només suspendré dos exàmens amb menys d’un tres a la global del curs, faré deu abdominals i quatre flexions diàries, no em ficaré en drogues ni em passaré amb l’alcohol, trobaré nòvio d’una vegada.” No m’ho podia creure. Vaig agafar el meu passat fosc en paraules, el vaig tirar a terra, el vaig trepitjar amb molta ràbia i amb una coça el vaig enviar a sota de la prestatgeria de darrere. Em vaig tirar a les rajoles blanques i negres del terra amb les cames arronsades i vaig intentar fer abdominals, 1... 2... 3.... No podia, “Per què no?”, vaig cridar a ple pulmó. Vaig aixecar-me esbufegant. I vaig iniciar el recorregut fins al sofà de la sala d’estar. Vaig arribar-hi amb dificultat. Amb la música de Max Steiner de la pel·lícula Casablanca de fons. Vaig posar-me el portàtil a la falda i vaig obrir el Word mentre mirava trossos d’aquella obra d’art que passaven per la televisió de Michael Curtiz i em vaig posar a escriure: “31 de desembre 2011: Noto que m’he passat els últims vint anys sense fer ni una de cosa de profit. Només surto de casa per comprar tabac...” Res. No puc escriure més de dues línies. Torno desesperançada passadís enllà i sento altre cop els nois i les noies al carrer.

Obro de nou la finestra i me’ls torno a mirar. M’agradaria ser amb ells. Però no sé si és millor fer-ho baixant per l’escala o tirant-me directament per la finestra. Potser seria la millor forma d’acabar amb aquest present sense sentit. Obro bé els finestrons, m’enfilo a la finestra i en l’últim moment sento una veu amb accent francès a l’altra banda del passadís, que surt del televisor i em diu “sempre ens quedarà el futur”. Baixo de la finestra i m’adono que haig d’anar a comprar raïm per aquesta nit. Pau Colomer Saus

POESIA ALZHEIMER

CATEGORIA B Primer premi

Per tot arreu sempre viatjo amb ella, i jo no la porto dins el meu trist cor, no me la trec de la meva calba testa, és una cicatriu dins el meu corc cos. Tot s’esdevé d’un color gris d’atzabeja, eliminant dolços i nítids records, i se’m revela un calfred d’impotència desitjador d’ una descansada mort. Sóc feliç de no saber la realitat, sóc feliç d’estimar cegament quelcom i donar-li tota la meva amistat. Perdona’m si no et dic pel teu propi nom, perdona’m si no t’expresso el meu amor, és que sóc un titella amb gruixuts fils d’or. Gerard Pascual López

POESIA CONTES?

CATEGORIA B Accèssit

Si el mirall màgic de la Blancaneu s’hagués equivocat i amb un final tràgic tot hagués acabat? I si el més lleig dels aneguets resultés ser més bonic que els altres pollets no l’haguessin avorrit? I si la caputxeta verda fos el llop l’hagués confós amb un gran arboç. I si el gat del Marquès de Carabàs no hagués estat capaç de vèncer aquell home tan gros que de força en tenia un bon tros? I si sant Jordi no hagués matat el drac i el poble sencer s’hagués menjat I el tro del castell hagués regnat? Apa, quin disbarat! Si els porquets no haguessin fugit el llop se’ls hagués cruspit amb un gran rostit.

I si el Pinotxo mentides no hagués dit, el nas no li hagués sortit i amb un ase no s’hagués convertit? I si la Ventafocs no tingués ratolins i amb un gran vestit de gala mai no hagués seduït aquell príncep tan bonic? I si els germans Grimm contes no haguessin escrit? La infància no tindria el mateix sentit. I si……... Isabel Herrero Fernández

POESIA SONET ALS CRITS DEL SILENCI

CATEGORIA B Accèssit

Avui em descobreixo en un etern present, en un caos controlat, en dolça amargor, sota pluja que crema, sota fresca calor, sota llums fosques, en pau i treva permanent. Corro a pensar en records oblidats, lentament, però em veig perdut, en tènue resplendor. El gel desfet crema, intens, la meva raó quan miro l’abismal planura on sóc, atent. Em sento esclau de condicional llibertat, sóc pres de tons monocromàtics, d’aire asfixiant, reclús de dolça derrota, macip de nits blanques. Res no em resta de l’antiga falsa realitat; La pluja, que era vida, s’eixuga a cada instant. Tu, encara em quedes, oxímoron. Sort! Tu, mai em manques. Tom Colomer Saus

CATEGORIA C

PROSA EL SILENCI DE LES PARAULES

CATEGORIA C Primer premi

Ja era negra nit i a aquelles hores d’un dissabte 4 de març de 1916 el senyor Bracquemond pujava les escales del seu apartament. Avançava cada esglaó amb gran esforç, com si cadascuna de les seves passes subjectés el pes del món. El senyor Bracquemond tot just arribava del funeral de la seva mare, Marie Bracquemond, una de “les trois dames” del moviment pictòric impressionista. Abans de posar la clau al pany de la pesada porta del luxós apartament proper al Sacré Coeur de París, l’home va decidir mirar la bústia per veure si hi tenia correu. Efectivament, havia rebut quatre cartes. Les agafà i entrà silenciosament a l’apartament. Marie Bracquemond va ser una dona submisa, perquè, a causa de l’enveja disfressada de masclisme que el seu marit, Felix Bracquemond, guardava envers la seva dona, va deixar de banda la seva passió per la pintura. Malgrat que el seu esperit artístic va restar lleugerament al marge, ella conservà l’estimació per la pintura tota la vida. És per això que el seu únic fill sempre li havia fet costat en aquesta pràctica. Va obrir una de les cartes i, per sorpresa seva, quan llegí l’encapçalament de l’escrit no va poder retenir l’impuls a llençar per terra el paper que segons abans es disposava a llegir. Aquest ensurt va ser degut al nom del remitent: la seva mare. El senyor Bracquemond es disposà a llegir una de les cartes rebudes a mitjanit: “Estimat fill, t’escric per a poder-te explicar aquelles coses que has de saber fins a la pròxima vegada que Déu decideixi reunir-nos. Tu has estat l’únic que m’ha fet costat. És per això que crec que et dec una explicació al perquè respecte al meu amor per la pintura impressionista. Heus aquí la meva història:

Recordo com era en Pièrre la darrera tardor. Era les mans fredes a l’espera i la nostàlgia formada pel fum tan dens dels trens de l’estació de St. Lazare. El fred corrent d’aquell ambient es barrejava amb la tensió punxant ocasionada per les presses dels viatgers. Corria l’any 1857 i aleshores jo tenia tot el que una bona noieta pogués desitjar. Però per a mi mai no n’hi va haver prou. Sempre havia sentit que la felicitat era aquell perible somriure que mostrava a tots aquells qui l’esperaven. Tanmateix, aquesta creença sobre l’efímera i incerta felicitat només es mantingué fins que vaig conèixer en Pièrre. —Marie, on anem avui? —va inquirir amb entusiasme la teva tieta Louise. —Aquest matí visitarem un vell amic del pare que viu aquí a prop, què et sembla, Louise? La Louise tenia vuit anys i mig. Per a mi era com una benedicció, ja que, malgrat el seu greu estat de salut i la seva terrible dependència, era la nena més dolça que mai he conegut. Ella sofria una desconeguda malaltia que no tenia cura i que li produïa dolor crònic. —Marie, compte! —cridà la Louise. Però ja era massa tard. Com sempre, la meva terrible malaptesa es va dignar a actuar una vegada més. —Ja et tinc! —va sentenciar amb un somriure d’orgull el noi. —Gràcies... —vaig temptejar amb timidesa. En aquell instant la meva consciència només va tenir capacitat per percebre la brillant i profunda mirada celesta que em vorejava fins a tornar-me petita com un sospir. I així, a poc a poc, vaig notar com l’espai entre nosaltres s’omplia amb una lleugeresa insospitada fins a cobrir tota distancia metafísica al seu pas. —Vagi amb compte, senyoreta, algun dia podria prendre mal —va dir gentilment el jove. —Sí, és cert, és que sóc molt maldestre.

—No digui això, dona, en realitat també en tinc part de culpa. No hauria d’estar per aquí al mig amb la meva paradeta —es va disculpar ell. Va ser aleshores quan vaig apartar la vista dels ulls del misteriós jove per contemplar la seva botigueta ambulant de quadres. —Que els ha fet vostè? Són molt macos —va preguntar tota curiosa la Louise. —Sí, Louise, és tota una obra d’art. Se’m permetria conèixer el nom de l’artista? —vaig preguntar dirigint-me al jove. —El meu nom és Pièrre, senyoreta Marie —vaig fer cara de sorpresa en adonar-me que havia estat pendent de saber el meu nom—. Voldria compensar-la per ser causa del seu entrebanc. Accepti un dels meus quadres, almenys com a regal per a la Louise, la meva primera admiradora. El quadre era una reproducció pictòrica d’estil impressionista que pretenia immortalitzar els rostres tendres d’una mare amb el seu nadó en braços. Era una imatge que es presentava temorosa i humil en la qual, de manera contraposada, la dona i l’infant configuraven una entitat que transmetia l’esperit amb suficiència per enfrontar-se a qualsevol adversitat proposable. L’harmoniosa unitat familiar d’aquella imatge em feia sentir encoratjada amb una sola contemplació. Cadències de quietud que l’aire il·lumina davant els ulls de l’espectador del quadre. Vaig penjar el quadre que en Pièrre ens va regalar sobre el llit de la Louise, si més no era ella qui primerament va admirar la qualitat de l’obra. Els dies següents, una nova atmosfera es va manifestar sobre el rostre de la petita Louise, que somreia radiant a totes hores. La teva tieta, com suposo ja sabràs, no era una nena revocant d’alegria tot el dia. I, des que li vaig penjar el quadre d’en Pièrre a l’habitació, vaig notar un canvi positiu en el seu estat d’ànim. Era estrany de sentir de nou l’ànima de la petita

Louise desitjosa d’emprendre activitats. Va ser per això que vaig decidir-me a tornar a l’estació de St. Lazare a la recerca del jove artista que havia retornat la felicitat de color rosat de les galtes de la meva germana. Estava decidida a trobar en Pièrre i fer-li una proposició que seria avantatjosa per a tots dos. Vaig recórrer de dalt a baix l’espai per on recordava haver caigut una setmana abans, però res. Ja quasi m’havia donat per vençuda, pensant que potser en Pièrre seria una d’aquelles persones tan extraordinàries que la vida només ens dóna una oportunitat per conèixer-les, de manera que quan tenim l’ocasió de fer-ho no l’hem de deixar escapar. Però, de sobte: —Senyoreta Marie! Què té que camina tan angoixada? —va articular la veu que corresponia als ulls més profunds que mai he contemplat, en Pièrre. —Pièrre! —vaig exclamar espontàniament per després corregir el meu desmesurat entusiasme tot dient amb tranquil·litat—: no res, deu ser el mal temps d’aquesta ciutat que m’afecta més del que hauria de ser. Senyor Pièrre, en realitat, he vingut a fer-li una proposta que penso que no podrà rebutjar. I així va ser com, a partir d’aquell matí boirós d’octubre, en Pièrre començaria a donar classes de pintura a la teva tieta Louise. Aquesta va ser la meva idea derivada de la inadvertida alegria que recorria els ulls de la Louise, com marees en llibertat, des que l’obra d’en Pièrre penjava de la paret de casa nostra. Mentre caminava amb en Pièrre de camí cap a casa, vaig percebre que el jove no s’estava d’observar amb curiositat qualsevol detall dels carrers de París que per a mi ja no tenien cap misteri. —Què és el que observa amb tant d’interès? —no vaig poder evitar de preguntar després de vint minuts d’una incandescent admiració en els ulls d’en Pièrre.

—És la ciutat qui m’observa a mi. Jo no sóc natural de París, sap? Els meus pares mai no van recolzar les meves idees de ser pintor i per això vaig decidir venir aquí. París sempre ha estat el meu somni. És una ciutat que m’evoca la necessitat de capturar el seu món interior a cada moment. Com si l’ànima de París fés una crida desesperada perquè algú immortalitzés tota la seva magnificència: la quietud de les matinades davant el riu Sena, que canta convidant els seus habitants a unir-se a l’himne. La resplendor de la immensa Notre Dame quan el Sol la il·lumina i protegeix la ciutat com a símbol l’infinit arrelament a París. Per no mencionar les millores que l’emperador Napoleó III ha incorporat a París des del seu nomenament ara fa quasi deu anys. —Ara m’adono que molts dels que som naturals de París no valorem prou les múltiples belleses de la ciutat. I això ens converteix en indignes —vaig sentenciar amb tristesa. —No digui això, senyoreta Marie, però sí que és cert que és així com se sent. La convido a retornar-li la dignitat perduda. Van transcórrer uns pocs dies i durant aquell temps vaig dedicar-me quasi exclusivament a coordinar les classes de pintura que en Pièrre donava a la Louise amb l’absència dels meus pares a casa. Sabia del cert que ells no aprovarien mai que contractéssim un pintor de carrer jove i bohemi, com era en Pièrre, per a una disciplina que, a més, consideraven ineficaç professionalment. Tanmateix, els erràtics moments amb en Pièrre eren una delícia: —Louise, què és el que t’agradaria fer avui? —va demanar en Pièrre. —Doncs... avui he somniat que París tenia mar. Per tant, vull aprendre a pintar l’aigua —va concloure amb una rialla picaresca i bufona la tieta Louise. —Senyoreta Marie, si li plau, seria possible portar la Louise a les ribes del Sena? —va preguntar amb un subtil retoricisme

en Pièrre. De seguida, tan sols després d’una mitja hora, ja ens trobàvem plantats davant el Sena. —Molt bé, Louise. Ara necessito que contemplis el riu atentament i continguis dins teu la seva aparença en la màxima simplicitat. Un cop ho hagis fet, has d’intentar plasmar en el llenç la força que existeix entre l’aigua i tu. Has de representar de forma més precisa els teus impulsos derivats de la imatge de l’aigua i de manera més vaga la imatge tractada fidelment —va descriure en Pièrre tot sentenciant cada frase amb una passió implícita. La Louise va seguir les indicacions d’en Pièrre. El jove va suggerir que li deixéssim un espai durant uns minuts perquè ella desenvolupés amb llibertat allò que tenia en ment. Vam caminar uns metres sense perdre de vista la teva tieta Louise. —I així, senyoreta Marie, mai no li ha cridat l’atenció la pintura com a expressió artística? —va preguntar en Pièrre com qui no vol la cosa. —Doncs bé, la veritat és que els meus pares mai no han deixat que m’ho plantegi. Creuen que aquesta activitat podria desencaminar-me de buscar un camí professional segur. Però sempre he admirat l’art com a mètode d’expressió humana. —No sap quanta raó té, senyoreta. L’art no és més que la sublimació de qualsevol activitat humana creativa amb la fi de produir sensacions i sentiments en l’espectador. Jo comprenc l’art com una necessitat de l’home de conèixer-se. La pintura és un art i és important tenir-la sempre present ja sigui com a creador o espectador —va aturar-se un moment en el seu discurs i vaig percebre que m’esguardava atentament com si busqués algun motiu en el meu rostre—. És el seu cas, senyoreta Marie. —Què vol dir? —vaig inquirir desconcertada.

—Vull dir que vostè en aquest moment és creadora d’art. Vostè és el silenci de les paraules perquè sense dir un sol mot és capaç de comunicar i transmetre. En aquest precís instant puc sentir una sensació diferent perquè la miro i percebo la brisa acariciant el seu somriure. I aquest estímul és el simple responsable del sentiment del qual li parlava fa un momen, el creador de l’art. Les setmanes següents van passar amb la mateixa lleugeresa que les ales d’una papallona en posar-se sobre les flors de l’ametller. La Louise estava feliç i jo com més profundament coneixia en Pièrre més me n’adonava de la meva ignorància sobre la complexitat de la seva persona. —Magnífic, Louise. M’encanta la saturació amb què tractes aquests tons purs. Aconsegueixes a la perfecció enllaçar cadascuna de les parts inconnexes del dibuix per crear un tot unitari. És exactament el que intentava transmetre’t, petites pinzellades de tons purs —va concloure tot orgullós per la feina de la seva alumna, en Pièrre. —És una reproducció meravellosa de la font d’aquest jardí. La Pau és la protagonista d’aquest quadre; la Pau simbolitzada a través dels ocells posats sobre l’aigua, que quasi semblen sortir volant dels marges del llenç. Un ramat d’ocells que s’acosta sense ser cridat, només cal que el deixis venir —vaig felicitar la Louise. Aquells dies amb en Pièrre van ser uns dels millors de la meva existència, juntament amb molts d’altres que vaig passar al teu costat, fill meu. Tanmateix, la felicitat és tan o més volàtil que les veles blanques de llibertat d’un veler. Una tarda inesperada, els meus pares van arribar abans a casa i descobriren, així, el secret d’en Pièrre. Vaig intentar amagar en Pièrre de totes les maneres possibles, però els esforços van ser va. —No va estar bé mentir-vos, ho sé, però en Pièrre és una persona meravellosa i sabia que mai ho aprovaríeu. Em disculpo

per la mentida, però no deixaré de veure’l perquè l’estiu...! —vaig aturar les meves paraules de rèplica abans no digués alguna cosa encara més perjudicial. Però la paraula prohibida ressonava silenci endins, entre somnis i quadres. En Pièrre va tornar una vegada més a casa. Va tornar per demanar l’acceptació dels meus pares, almenys com a amic de la família. Però aquella visita no em va ser notificada en el seu moment. Els meus pares van aprofitar-ho per assegurarse que seria la darrera vegada que en Pièrre intentaria tornar a les nostres vides; i, més especialment, a la meva. Sense l’advertiment d’en Pièrre, li van posar dins la bossa un canelobre de plata. Van formalitzar la denúncia poques hores després. La Louise em va prestar la calidesa d’una de les seves abraçades per ofegar la impotència de no poder fer més que romandre immòbil, com el més isolat dels arbres. —Marie —em va xiuxiuejar a l’oïda la tieta Louise—. En Pièrre ens ha prestat allò que més valorava com a riquesa de l’home, la pintura impressionista. I, a canvi, tu li has entregat el més poderós dels tresors de l’home: l’estímul que promou la creació artística, l’amor. Em va fer prometre que repetiria aquestes paraules per a tu quan ell no pogués. T’estarà eternament agraït. Vaig adonar-me que la Louise, la nena desvalguda i infantil que havia estat fins aleshores, ja no hi era. En Pièrre li havia tornat la salut i li havia procurat una maduresa avançada. A mi, tal com va prometre, em va fer recuperar la dignitat perduda de valorar els petits detalls de cada dia. Vaig saber que, per fortuna, en Pièrre va escapar de l’injust destí criminal que se li va atorgar. L’altra cara de la moneda suposava la maledicció de no poder tornar a París mai més. En un principi, cada vegada que veia un llenç en blanc pensava que ell podria haver-lo omplert amb el seu art. Els llenços en blanc eren el meu dolor. Aquesta és la raó per la

qual vaig començar a pintar. La resta de la història ja la coneixes. La Louise va superar la malaltia amb èxit i alguns anys després vaig conèixer en Felix i m’hi vaig casar. Ara ja ho saps, fill meu. Ara pots comprendre per què sempre he estimat tant la pintura. Ara ets còmplice de les aventures i desventures que sempre van ocupar el meu cor. I el més important és que ara tens coneixement de l’existència d’un home que es deia Pièrre, que va despertar la meva ànima adormida i em va proporcionar el millor dels regals: tu. Espero que algun dia puguis perdonar-me per no haver-te parlat abans del teu pare. Tanmateix, també has de saber que la meva darrera veu és per a tu, perquè sempre recordis que el valor de la vida d’un home no es compta per les proeses que va realitzar, sinó per aquelles persones que en un temps l’han estimat. Perquè t’estimo Pièrre. Fins aviat.” En Pièrre Bracquemond besà la carta llegida aquella hora infinita. La desà amb molta cura dins el sobre que contenia un passat ple d’emocions i pintures. Comprengué l’origen del seu nom i es va sentir orgullós de dur-lo. Anà amb pas solemne cap al moble bureau de l’estudi on, just a sobre, es trobava el primer quadre que la Marie descriví a la carta. Va despenjar el marc i el girà. Com no podia ser d’una altra manera, hi havia una escriptura amb llapis: ”Ets el silenci de les paraules. Pièrre, tardor de 1857”. En Pièrre Bracquemond va restar sostenint el llenç fins que el Sol va passar els primers rajos de llum per la finestra; fins que les oïdes van tenir capacitat de percebre el so de les campanes de l’església; fins que el repartidor de diaris va picar a la porta per fer l’entrega del diumenge; fins que totes les llàgrimes de joia van ser despreses. Joan Roig Font

PROSA VERD ANGLÈS

CATEGORIA C Accèssit

Aquella tarda d’estiu, llarga i una mica més bonica del normal, no deixava de ser com totes les anteriors i segurament com les que vindrien després d’aquesta. Avorrit, assegut al graó del portal de casa, feia com de costum i passava una llarga estona pensant sobre tot i sobre res a la vegada, observant les fulles dels arbres, immòbils i pacients, esperant la tardor per començar a sentir el fred que, de tant que el trobaven a faltar, les feia posar vermelles. El vestit de ratlles de l’àvia Remei —la meva veïna— semblava tret d’aquelles històries que sempre m’explicava dels temps de després de la guerra, mentre jo em preguntava com una persona com ella podia haver viscut tantes experiències. Em sembla que algunes de les coses que m’explicava les havia tret de les protagonistes de les pel·lícules que s’estrenaven en els seus anys de joventut, però l’hi perdono perquè sempre em feia passar una bona estona. L’àvia Remei es feia dir així, tot i no tenia néts, ja que tenia molt amor per repartir. Tenia una cara simpàtica i marcada pels estralls que el pas del temps i la mort dels seus estimats havia causat en ella; el seu cos deixava entreveure una figura estilitzada i un passat gloriós que ara es limitava a l’elegància i la bellesa latent sota una manta d’experiència i malenconia. Asseguda com de costum a la seva cadira d’espart situada davant de la porta de casa, vigilant com el sereno vigila el seu sector i contemplant els nens jugant a pilota, em va saludar i gesticulant des de l’altre costat del carrer com si tingués una notícia molt important, al nivell de secret d’estat, em va fer entendre que volia parlar amb mi. Vaig avaluar la situació i, tot i que l’estudi de les mosques i el seu comportament respecte al gelat de xocolata que m’havia caigut a terra hauria sigut prou interessant i

més que suficient per passar la tarda, vaig decidir anar a parlar amb ella, que segur que em faria passar el temps tan ràpid com passa un tren per una estació abandonada. A les mans tenia un llibre vell i malmès pels anys, on es podia desxifrar alguna de les paraules de la portada, tot i que de cap de les maneres no hauria sigut capaç d’endevinar-ne el títol. Amb aquella mirada viva, que ni els conflictes ni les desgràcies sofertes havien aconseguit apagar, em va mirar preguntant-me sense necessitat d’articular cap paraula si el volia llegir. Jo, estenent la mà i sense obrir la boca tampoc, vaig agafar-lo i vaig marxar ràpidament. Quan era a dues o tres passes de la seva cadira, em vaig girar i li vaig donar les gràcies. Ella em va somriure afablement i em va dir un “de res” que amb prou feines vaig poder sentir, però es llegia clarament en els seus llavis, protagonistes de moltes de les passions aixecades al poble anys enrere. Vaig decidir abandonar el meu lloc de combat als peus del portal de casa per passar a controlar la situació des de la meva talaia. La meva habitació, que així és com l’anomenava, estava situada a l’últim pis de la casa, que tot i ser de només tres pisos era molt més alta que qualsevol de les cases que l’envoltaven. Així doncs, com un gegant entre un eixam de nans, s’alçava imponent amb vistes de tot el poble i amb una finestra que em permetia sentir l’aire marí, salat i brillant, que emmascarava els dols i laments dels vells mariners i que havia fet d’acompanyant en tantes històries d’amor i de guerra. Assegut a la meva cadira de llegir, amb la finestra oberta de bat a bat, vaig obrir el llibre, que feia olor de saviesa i semblava estar ple del més exquisit coneixement arcaic. La primera pàgina, de color blanc trencat estava buida. Estava segur que la seva única funció era despertar encara més curiositat per descobrir el que contenia. La sorpresa va ser quan vaig observar que cap de les pàgines que hi havia a continuació no estaven escrites. Fullejant ràpid, vaig arribar al final, buscant algun indici de l’autor o el tema que trac-

tava, però la cerca va ser en va. Vaig baixar a la cuina; tot un dia de no fer res havia aconseguit finalment fer-me venir gana. Des de la finestra de la cuina es podia observar la posta de sol que tenyia el cel roig i ferotge i feia les ombres encara més allargades i la mar més bonica. No va passar gaire estona fins que els tons vermellosos van deixar pas als blaus, i el poble, hipnotitzat per la màgia de les nits d’estiu i les fogueres, va començar a restar en silenci. Era massa tard per anar a parlar amb l’àvia Remei, així que vaig decidir que la meva intriga podria esperar unes hores. El dia havia sigut llarg i les cames em començaven a fer figa; era hora d’anar a dormir. Aquella nit em va passar més ràpid del que era habitual. No recordava el que havia somiat. No ho recordava normalment, però la sensació que havia tingut aquella nit no era de les més comunes. Sentia com si una part de mi hagués decidit marxar sense avisar, com ho fa la infància quan l’adolescència entra per la porta del darrere, deixant un buit que mai ningú no pot tornar a omplir i amb el desig de retrobar-se com a objectiu principal. El cert és que no hauria volgut sortir mai del llit, però en el moment que vaig recordar el llibre que reposava sobre la meva taula, esperant una història amb la qual somiar i volar al món de les idees de la mà dels nens petits i els més grans, vaig saltar del llit i vaig baixar corrent a la cuina per esmorzar alguna cosa. No hi era, la mare. Em va sorprendre, perquè normalment hi era quan em llevava els diumenges, però vaig pensar que era al poble fent encàrrecs. Vaig agafar una poma verda com el blat a la primavera i amb el llibre a la mà em vaig dirigir a ca la Remei. A la porta, hi havia la meva mare, un senyor vestit de negre que no feia gaire bona cara i uns quants curiosos que es preguntaven el perquè d’aquella visita misteriosa. Vaig esmunyir-me entre la gent i vaig aconseguir arribar al portal presidit per la cadira desgastada, però la mare, agafant-me pel braç i amb els

ulls plorosos, em va impedir entrar. Em va abraçar i, aclarint-me la situació, va dir-me que no havien pogut fer res per ella. Ara, el buit que havia sentit només llevar-me s’havia fet immesurable i el dolor va començar a negar els meus sentits. Amb prou feines vaig poder pensar i, enrabiat, vaig agafar la bicicleta i vaig pedalar tan fort com les cames —tremoloses encara— em van permetre allunyar-me’n. Perdent-me pels carrers empedrats, acompanyat només pel sol de mig matí i una llàgrima amargant, vaig arribar al turó més alt del poble, no gaires metres per sobre el nivell del mar, i vaig seure a l’ombra d’un pi. Vaig restar impertorbable, mirant com s’estenia el mar fins a acariciar el cel, amb els vaixells de vela fent-li pessigolles. Mai no m’havia trobat en una situació com aquesta, tot i que sempre m’havia preguntat com seria la meva reacció; no em va sorprendre. Al cap de mitja hora, vaig decidir tornar cap a casa, perquè el sol començava a escalfar i tenia ganes d’esbrinar per què la Remei m’havia regalat aquell llibre. Tornant cap a casa, em semblava que el verd dels arbres era una mica més verd, la gent somreia més del que era habitual i les flors perfumaven més encara els carrers. Em sentia viu, mai no havia tingut la mort tan a prop. En arribar, vaig deixar la bicicleta a la porta de casa i vaig anar corrent a casa de l’àvia Remei. La porta estava entreoberta i vaig decidir que hi havia prou confiança per entrar sense trucar. No hi havia ningú; la mare era a casa preparant el dinar i no hi havia cap mena de rastre de tota aquella gentada que un parell d’hores abans havien superpoblat el petit cau on la Remei vivia en pau. El menjador feia la mateixa olor de sempre, de carquinyoli i vi dolç. Eren els plaers de què més gaudia ella, sempre m’ho deia, a part de la meva companyia, és clar. Les fotografies dels vells amics i familiars semblaven plorar la seva falta. El silenci lúgubre dominava la casa i qualsevol grinyol de les antigues bigues de fusta ressonava per tot l’edifici. A sobre

la tauleta del cafè, hi havia Els contes dels germans Grimm. De més petit, sempre que anava a passar les fredes i humides tardes d’hivern em llegia uns quants contes al costat de la petita llar de foc que tenia. Una força indescriptible, més potent que qualsevol paraula o persuasió, em va portar a obrir-lo. Tenia la sensació d’estar acompanyat per la Remei en tot moment, per això no em vaig sentir malament a l’hora de tocar les seves coses; a més, sempre m’havia dit que, si algun dia faltava aquell llibre, havia de ser meu. Suposo que no em va canviar la cara quan vaig llegir la nota, però recordo com el cor em va començar a bategar més de pressa del que qualsevol metge recomana i les mans se’m van impregnar d’una suor freda molt incòmoda. S’hi podia llegir perfectament: “Serà tot el que vulguis que sigui. Sento no haver-me acomiadat”. Em vaig preguntar què volia dir aquella frase i què feia en aquell volum de contes de fades. El cert és que la situació em sobrepassava i tinc un record esborronat a causa de les fortes emocions que van inundar el meu cos de projecte d’home amb faccions de nen encara. En cap moment vaig dubtar, però, que la nota no fos per a mi: era el meu llibre i sempre m’ho havia dit. Però per què una nota tan misteriosa el dia abans de la seva mort? Com podia saber que s’havia de morir? Vaig estar resseguint les motllures de guix del sostre modernista del menjador i repassant els mosaics hidràulics del terra, que sempre m’havien fascinat i els trobava tan místics, intentant trobar una resposta lògica, però quan en vaig ser incapaç, vaig agafar el llibre i vaig sortir corrent, deixant la porta oberta a les meves esquenes com si em perseguís el pitjor dels meus temors. Vaig pujar ràpidament les escales i, gairebé oblidant saludar la mare, em vaig tancar a la meva habitació. Quan vaig mirar per la finestra, la porta de ca la Remei estava totalment tancada. Vaig anar oblidant aquell llibre dia rere dia, fins que el seu re-

cord es va perdre entre amors, problemes i altres històries. La meva vida va seguir el seu curs normal, com ho fa el riu després de les crescudes i, tot i trobar a faltar la Remei, vaig aconseguir oblidar el dolor que em causava la seva absència. La meva vida va avançar a marxes forçoses i finalment el nen amb mirada innocent que es va trobar la mort a l’altre costat del carrer gairebé havia desaparegut. Tot i així, seguia amb la inquietud típica de qualsevol nen, però amb els problemes i les obligacions que a tot noi de disset anys afecten. Els plors de setembre, trist per haver de dir adéu a tot el que la calor i les vacances comporten, mullava els carrers. El cel, gris i tenebrós, lluitava feroçment amb els rajos de sol que volien acariciar la mar, però una manta atapeïda feia de barrera i els impedia arribar als pocs passejants que hi havia als carrers. Assegut a la meva habitació, amb l’olor de les primeres pluges que tant agradaven a la Remei i pensant en tot el que em venia a sobre, vaig recordar l’existència d’aquell misteriós llibre que m’havia donat anys enrere i la curiositat que restava adormida des d’aquell estiu de la meva infantesa va despertar ràpidament i em va dominar. Vaig fer un salt i vaig escorcollar tota l’habitació desesperadament. Finalment, el vaig trobar darrere un armari i em va semblar retornar al passat. Quan el vaig tenir a les mans, vaig recordar que no hi havia res escrit i, mentalitzat d’assaborir una decepció similar a la que vaig tenir el primer dia que em vaig topar amb ell, vaig obrir-lo. El fet de tocar la tapa de pell de color verd anglès em va fer sentir més a prop de la Remei. Mai no l’havia oblidat. Era una de les persones que més m’havia influït. Sempre m’escoltava, atenta i en silenci com ho fa un nen quan parla el seu pare, i això havia fet que jo visqués la vida com a observador i em limités a parlar quan era estrictament necessari. M’havia ensenyat a veure que tothom és amo del seu silenci, però les paraules esclavitzen l’home. La mare pensava que la mort de la Remei

m’havia afectat més del que hauria desitjat, però jo em sentia còmode intentant esbrinar el perquè de moltes coses. Recordo que la nit posterior a la seva mort vaig caminar en direcció al port, acompanyat només pels grills i la remor de la mar. Donant voltes a tots els meus pensaments que havien format una nebulosa de confusió, odi i recança, vaig arribar finalment a una caseta de pescador abandonada a les roques; vaig seure sobre un tamboret coix de color blanc. Sol, davant d’un escenari negre en el qual no es podia distingir on acabava el mar i on començava el cel, vaig ser conscient que la Remei no tornaria mai més, però, tot i així, entre sanglots i plors, vaig desitjar amb totes les meves forces que mai no m’abandonés. Es va parar el temps. El poble, de fons, semblava plorar la mort de totes les persones que faltaven i que quelcom mantenia vives en el seu interior en aquesta vida efímera. Quan em vaig haver calmat, vaig decidir tornar a casa, banyat per la llum nívia de la lluna i amb els granets de sorra entre els dits dels peus. Vaig recordar com m’agradava sentir la sorra als peus. En obrir el llibre, i després del passeig per la meva infantesa, no vaig poder creure el que estava veient. La nota, guardada a l’última pàgina, va caure a terra. La vaig tornar a llegir. En llegir les primeres pàgines del llibre, vaig adonar-me que allò que una vegada havia sigut un desig d’infant rabiós s’havia convertit en una realitat que m’havia acompanyat tot aquest temps. Hi havia cent quaranta-cinc pàgines escrites, algunes amb la mateixa cal·ligrafia que a la nota, però algunes semblaven escrites a part. La Remei, a les primeres pàgines, m’explicava que, on sigui que fos, estava vetllant per mi. Havia estat ajudant-me en cada un dels problemes que havien intentat fer-me caure. El llibre estava ple de petits escrits on recordava moments i records de la nostra vida o m’explicava alguna batalleta d’anys enrere. També hi havia reflexions i pensaments de tots els propietaris anteriors, que apareixien en el moment que més ho necessitaves. Aquell

moment va ser —i així ha continuat sent— el millor record de la meva vida i és el que m’ha donat forces per lluitar cada un dels segons fins ara per tal d’aconseguir tot el que m’he proposat. Seguiria explicant-te la resta d’històries interessants i curioses que han constituït l’argument d’una vida llarga i profitosa, però gairebé les coneixes millor que jo i no em queda gaire temps. A més, ara és hora que siguis tu qui arrenqui el vol i ompli de records i vivències el que d’aquí uns anys serà el teu passat. Només et donaré un consell, el mateix que em va donar l’àvia Remei i ha sigut una de les claus del meu èxit: pren decisions. Pren-les pensant en tu i en el fet de gaudir d’una vida que al cap i a la fi és a tu a qui ha de fer feliç. Així, en el moment de la mort, podràs estar segur de no necessitar ni un segon més en aquest món i podràs marxar sense enyorar-te. Demà, quan ja no hi sigui, vés a seure a l’ombra del pi, a dalt del turó, i reflexiona sobre tot el que t’he explicat avui. La teva vida serà el llibre en blanc i cada un dels segons que visquis seran la tinta, però algun dia s’acabaran les pàgines i quan estiguis a punt d’arribar al final hauràs de poder mirar-te al mirall i estar orgullós d’allò en què t’hauràs convertit. Després, no hi haurà marxa enrere i sentiràs les papallones que sentim tots quan hem de marxar i els records més bells, com el primer petó o aquell viatge que tant et va agradar o el primer concert al qual vas anar, t’acompanyaran de la mà fins que el cor no et bategui i per fi puguis descansar. Serà llavors quan el llibre deixarà de ser teu per ser d’aquell o aquella afortunada que tu hauràs escollit, perquè mantingui vius tots els qui algun dia hem gaudit de la seva companyia. Cuida’l tant com ho hem fet tots els qui l’hem tingut abans que tu; serà el que tu vulguis que sigui. Toni Lorente Martinez

PROSA TOTES LES COMODITATS

CATEGORIA C Accèssit

Faltava poc per Nadal quan una pudor desconeguda, d’entre netedat i decrepitud, l’assaltà en creuar una porta amb vidres impecables. Un ordre de convent. Temperatura de terrari, no fos cas que se’ls fes malbé l’estoc. Tot just entrà es va sentir observat per un reguitzell d’ulls que no hi acabaven de ser tots. Mirà al voltant: una quietud de llangardaix al sol, cossos fossilitzats per una perpètua rutina massa avorrida i esquenes vençudes sota el pes dels anys. Al sostre, fluorescents. A les parets, enganxats amb cel·lo, dibuixos i gargots dels mateixos interns, amb intencions presumptament optimistes i motius de parvulari, com les estacions de l’any. Però si ell no estava malalt, ni impedit! Què caram hi feia, allí tancat...!? El fèmur dels...! No li podrien pas tancar el fèmur sol, en aquella maleïda presó!? Va fer una ganyota amarga. Lamentant-se’n, no havia parat esment que darrere un somriure sintètic se li atansava una cuidadora, decidida, enèrgica i amb una entonació de dependenta del cortinglés. L’agafà pel braç i el conduí fins al menjador. “Au, seu, que ja tenim la sopa a punt.” Només hi havia dues opcions: o el seu estimat conyac diari li havia tret del damunt cinquanta anys o aquella pàmfila no coneixia el tractament de vostè... “Se la pot posar per barret”, proposà, amb la mirada recelosa i fixa en un nas bigotut que se sucava parsimoniosament dins un plat fondo tres taules més enllà.

—Senyor, avui per dinar hi ha sopa, li agradi o no —ah, doncs resultava que sí que el coneixia, el tractament de vostè. Dues cuidadores. Tres. Més. Al cap de poc havien arribat reforços. Després d’una lluita aferrissada i amb l’argument que no tornaria a tastar res fins a dos quarts de vuit, hora de sopar, van aconseguir reduir-lo i fer-li engolir la sopa. A la tarda, la cita amb el director resultà encara més descoratjadora del que havia esperat: “m’entén?”... “perquè una fractura de fèmur no és cap broma, m’entén?”... “totes les comoditats, m’entén?”... “molt ben atesos, m’entén?”... “sort de trobar plaça, m’entén?”... Mentre aquell bigoti panxut l’entabanava amb la situació actual de la seva cama, ell l’hauria bufetejat. Somiava casa seva, el seu conyac, i recordava aquell panorama que l’havia rebut: mans tremoloses, mirades desenfocades i absents, baves penjant, cadires de rodes, ulleres de cul de got i, tanmateix, inútils... Ell no ho era, així; tenia por d’un possible contagi. “Els fotria daltabaix”, pensava, amb el front arrufat i les parpelles inferiors lleugerament contretes. Aquells paranoels suïcides penjats a les finestres eren pitjors que els coloms; n’hi havia pertot arreu. Va tancar la finestra amb ràbia, agafà les crosses i sortí de l’habitació, en direcció al menjador. Al passadís reverberaven unes veus febles i esquerdades que volien formar una mena de cor. A mesura que s’acostava al final del trajecte, la descoordinada cridòria es feia més nítida: “beeeben y beeeeben y vuelven a bebeeert, los pesses en el rííííííío por ver a Dios nasseeeeer!”. Tancà els ulls, sospirà i obrí la porta. El guirigall era insuportable: asseguts i amb un gorret cadascun, una coral de paranoels geriàtrics entonaven nadales insistentment mentre esperaven el sopar.

S’alarmà: ell podia ser la propera víctima. Intentà passar desapercebut, però ja era massa tard: una cuidadora se li acostava, somrient. Però no sucumbiria; es negà enèrgicament a dur aquella mena de barretina al cap. I, sorprès, va veure que al cap de pocs intents ella el deixava estar. Ja el començaven a conèixer. Triomfant, inflà el pit i buscà alguna butaca amb la mirada. Va topar amb un ridícul pessebret de plàstic fet de figures sobreres d’altres anys, que no guardaven cap proporció. Més enllà, amb aparença de gallina plomada, una relíquia d’arbre de Nadal suportava, estoica, ornamentació diversa i incongruent. Unes mans enganxoses de piruleta empenyien la porta de vidre. Uns gorrets de llana virolada. Aguantant l’equilibri com bonament podia, un noi jove intentava subjectar dues criatures petites i bellugadisses. Entraren al menjador amb cara de desconcert, eixordats per aquell aldarull. No era la primera família que entrava a visitar algú, pensà mentre joguinejava amb les crosses. Algú altre. Sempre algú altre. La coral va fer cap a les taules, lentament. Les famílies van anar marxant. En qüestió de minuts ja sopaven. Quan va córrer la veu que hi havia hagut una baixa, tothom qui no es trobava en estat vegetatiu va saber-ho interpretar. La notícia no provocà tristor, ni cares compungides; només es respirava la curiositat aparentment desmenjada de voler saber qui ocuparia la nova plaça. “De totes maneres”, pensà, amb sarcasme, “les expectatives no són gaire esperançadores.” Els dies s’allargaven. Uns núvols rogencs s’allunyaven, com invocats per aquella mitja esfera lluent que s’ofegava sense pressa dins un gratacel a l’horitzó. “S’ha acabat la plaga de

parenoels suïcides. Gràcies a Déu!”. Tancà la finestra amb indiferència i enfilà el passadís, en direcció al menjador. Olor de sèmola. Un silenci sepulcral, trencat només pel tintineig dels coberts amb els plats. Feia tard a sopar, com sempre. Obrí la porta i es dirigí cap a la seva taula. Ningú no li digué res. Va seure i es posà el tovalló a la falda: no havia volgut mai el pitet. Però aquell sopar va ser diferent: estava a punt d’abocar-se aigua al got quan sentí crits. Insòlit. Devia ser el nou. Afinà l’orella: “Si tant li agrada, tasti’l vostè, el pollastre! I aquest pitet... miri què en faig, jo, del seu pitet!”. I un manyoc de roba blanca volador travessà la sala. Aturà el braç en sec. Encara sostenia la gerra. Guaità de reüll: enmig d’un mar depriment, a l’altra punta del menjador, un plat sol en una taula es refredava pacientment mentre un home d’ullets vius i grenyes de lleó de circ gesticulava i vociferava enèrgicament. Una cuidadora simulava escoltar-se’l amb expressió hieràtica i professional. Al cap de poc havien arribat reforços. Dues. Tres. Més. S’aixecà i el tovalló li caigué a terra. Amb un mig somriure de compatriota, es dirigí cap a aquell lleó. Albert Rico Andrés

POESIA TICRALLONGA DE MONOSÍL·LABS Amb el permís de Joan Oliver i en homenatge a la “Tirallonga de monosíl·labs” Jobs, i tu, què vols? Jo, doncs jo sols vull… —ei, si es pot fer. Un poc de Mac i un xic de xat. Un poc de soft i un xic de hard. Un poc de links, un poc de clics, un xic de bits i un xic de tweets. Un poc de mail, un xic de fail, un xic de save i un Bill de Gates. I un face de book. Un xic de web i un poc de help!

CATEGORIA C Primer premi

Vull ser: Net? Blog? Disc? dur? Punt? Cat? Punt? Doc? Cut? Paste? Word? Paint? Ei, si es pot fer. Marcel Castillejo Cabeza

POESIA EL VALOR AFEGIT ENSOPEGA

CATEGORIA C Accèssit

Corre i corre però mai no arriba I puja i baixa i es capgira i quan para tothom s’atura. Quin mareig, quina tortura! Una ciutat plena de vida, uns treballen, altres miren. D’això se’n diu democràcia; un país desordenat que ha caigut en la desgràcia. Tots estan desesperats ses butxaques dos forats! Amb aquestes retallades ens han deixat ben escurats. I corren i corren, però mai no arriben, i pugen i baixen i es capgiren. Quin mareig quina tortura, una vida d’amargura! Gemma Abadia Tort

POESIA FENT CAMÍ

CATEGORIA C Accèssit

M’embarcaré en un camí on em porten les onades no hi ha destí marcat només la mà d’un far il·luminat. Saltaré per tes ones enriolades vestides de llum i d’amistat com si el món hagués guanyat. M’enfrontaré amb taurons, pirates i bategades del teu cor enutjat perdut en la teva immensitat. Et buscaré en el més profund de tes aigües on el blau creix en intensitat, el cor en autenticitat. Descansaré en el llac de la teva clama esquitxat de tarda i or amb el murmuri del teu record. Beatriz Casademunt Margarit

Organització:

Hi col·labora: Centres de Primària i de Secundària de Sabadell

Patrocina: