Joan oliver 2013

XXXIII CONCURS LITERARI JOAN OLIVER “PERE QUART”

2013

1

RECULL D’OBRES PREMIADES EN EL XXXIII CONCURS LITERARI JOAN OLIVER, “PERE QUART” Sabadell, setembre de 2013

Edició: Ajuntament de Sabadell, setembre de 2013 Amb la col·laboració d’Òmnium Cultural, Col·legi de Doctors o Llicenciats i centres de primària i secundària de Sabadell

ÍNDEX Presentació 7 Composició del jurat 8 Veredicte 9 CATEGORIA A Prosa El rellotge 14 Natalia Alburquerque Rejas L’aventura de la piràmide 16 Oriol de Miguel Ribas Els déus són del Barça 22 Joan Gabarró Pons Poesia Petites coses que són molt grans 24 Mireia Cuéllar Colomer El mar 26 Miquel Oller Centelles El colom d’or 27 Carme Teruel Ferrer CATEGORIA B Prosa Per fi tornes 30 Karla García Pinyol Robatori de doble fons 34 Enric Macià Domingo Una nova vida 41 Ana Melero Caujapé Poesia En el meu bonic POEMA 44 Ona Rovira Civil Dolça infantesa 46 Judit Sadurní Avilés Tres dècimes i dos amors 47 Pau Colomer Saus

ÍNDEX CATEGORIA C Prosa Traginer 49 Blanca Pérez-Sempere Entre l’oliva i el festuc 54 Meritxell Batlle Cardona Mandarines i cava 58 Gerard Rodríguez Garcia Poesia Tres sonets a tres homes abandonats 63 Tom Colomer Saus Sabadell industrial 65 Àstrid Pascual López Preguntes 66 Paloma Abril Poncela Foto de grup 67

PRESENTACIÓ El recull de treballs que us presentem és una recopilació dels escrits guanyadors de la XXXIII edició del Concurs Literari Joan Oliver, “Pere Quart”, que l’Ajuntament de Sabadell convoca des del curs 1979-1980.

L’objectiu d’aquest certamen és incentivar que els nois i noies s’interessin per la creació literària, tant en prosa com en poesia, en llengua catalana.

L’acte d’escriure fomenta la creativitat, la imaginació i l’esperit crític entre el jovent, per això creiem que és molt important donar l’oportunitat als joves escriptors de presentar els seus treballs en un concurs literari adequat a la seva edat.

Com bé sabeu, aquest certamen duu per nom el del poeta sabadellenc Joan Oliver, Pere Quart, amb l’objectiu donar a conèixer entre els joves de la ciutat la figura del nostre poeta local i la seva obra.

Des de fa uns anys, durant l’acte de lliurament dels premis un grup d’alumnes d’un centre educatiu de secundària presenten una experiència d’Aprenentatge Servei, és a dir, mentre que els alumnes aprenen d’aquest il·lustre escriptor, uns altres fan un servei a la comunitat, preparant una dinamització de l’acte de lliurament on donen a conèixer entre el públic assistent el que han après sobre la figura de Joan Oliver. En aquesta edició aquesta tasca l’han dut a terme els alumnes del batxillerat escènic de l’Institut Ferran Casablancas, amb el suport del professorat.

D’aquesta edició, cal destacar-ne l’elevada participació. Concretament, s’hi han presentat 236 treballs, 84 més que el curs passat. D’aquests, 160 eren de prosa i 76 de poesia. Els alumnes participants pertanyen a 23 centres educatius de Sabadell. Aquesta dada és un bon indicador de l’interès que desperta entre els joves el fet d’escriure i voler-ho compartir mitjançant una activitat organitzada a la ciutat, alhora que constata que el concurs és ben viu i vigent en els temps actuals.

Ramon Burgués Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell

7

COMPOSICIÓ DEL JURAT Maite Mòdol Cabeza, escriptora i representant del Col·legi de Doctors i Llicenciats Josep M. Ripoll Peña, escriptor i professor de secundària, Carme Padial Fernández, professora de primària Josefina Sabartés Comas, representant d’Òmnium Cultural Meritxell Martí Orriols, escriptora i professora de la Universitat Oberta de Catalunya

VEREDICTE Reunits els membres del jurat a la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell, el 4 d’abril de 2013, van premiar els següents treballs, segons les diferents categories, en la XXXIIIa edició del concurs literari Joan Oliver, Pere Quart:

8

CATEGORIA A PROSA Primer premi: Títol: El rellotge Autora: Natalia Alburquerque Rejas Accèssits: Títol: L’aventura de la piràmide Autor: Oriol de Miguel Ribas Títol: Els déus són del Barça Autor: Joan Gabarró Pons POESIA Primer premi: Títol: Petites coses que són molt grans Autora: Mireia Cuéllar Colomer Accèssits: Titol: El mar Autor: Miquel Oller Centelles Titol: El colom d’or Autora: Carme Teruel Ferrer

9

CATEGORIA B PROSA Primer premi: Títol: Per fi tornes Autora: Karla García Pinyol Accèssits: Títol: Robatori de doble fons Autor: Enric Macià Domingo Títol: una nova vida Autora: Ana Melero Caujapé

POESIA

Primer premi: Títol: En el meu bonic POEMA Autora: Ona Rovira Civil Accèssits: Títol: Dolça infantesa Autora: Judit Sadurní Avilés Títol: Tres dècimes i dos amors Autor: Pau Colomer Saus

10

CATEGORIA C PROSA Primer premi: Títol: Traginer Autora: Blanca Pérez-Sempere Accèssits: Títol: Entre l’oliva i el festuc Autora: Meritxell Batlle Cardona Títol: Mandarines i cava Autor: Gerard Rodríguez Garcia

POESIA

Primer premi: Títol: Tres sonets a tres homes abandonats Autor: Tom Colomer Saus Accèssits: Títol: Sabadell industrial Autora: Àstrid Pascual López Títol: Preguntes Autora: Paloma Abril Poncela

11

12

CATEGORIA A

13

PROSA EL RELLOTGE

CATEGORIA A Primer premi

Vaig anar amb el meu pare a una botiga d’objectes antics. Hi havia tot tipus de coses dels anys 1821 al 1955. A mi em va cridar l’atenció un rellotge que era a l’últim prestatge de la botiga. Sota del rellotge hi havia un cartellet amb paraules ratllades. Va ensenyar el rellotge al meu pare i li va agradar; em va dir que me’l compraria. En fi, que vaig marxar a casa amb un rellotge de l’any 1913.

Quan vaig arribar el dilluns a classe tothom em mirava amb cares estranyes. Fins que vaig preguntar a la meva millor amiga, l’Ingrid, per què tothom em mirava de maneres estranyes. Ella em va comentar si mai havia sentit la llegenda. Jo em vaig quedar parada. De quina llegenda es devia tractar? I em va explicar la llegenda: –Segons diu la llegenda, aquest rellotge va ser propietat d’una dona que vivia prop del riu Segre. La dona havia comprat el rellotge a una veïna una mica estranya que es deia Axiurb. Des de el moment que es va posar el rellotge a la mà, va comprendre que la seva vida estava a punt d’acabar. L’Axiurb li va dir: –A veure si comencem a fixar-nos en els detalls! que has venut la teva vida i has comprat la teva mort!

–És clar –va dir la noia–. Axiurb es bruixa!

La noia va sortir corrents a casa mentre la bruixa li deia: –Et queden tres hores, maca, estàs maleïda!

Quan van passar les tres hores la màgia de la bruixa va fer que la dona quedés atrapada dins del rellotge.

Jo, com sempre, no me la vaig creure, sempre ha sigut una persona que no creu en les llegendes. Perquè com que mai les he viscut no me les crec si no és que m’hagin passat a mi.

14

Quan ja va ser de nit, em vaig estirar al llit amb el rellotge al canell i vaig començar a sentir una veu que em demanava ajuda. Semblava sortir del rellotge, vaig fer silenci per veure si no m’estava tornant boja. Un segon després vaig tornar a sentir la veu. Al rellotge es va il·luminar la imatge d’una dona. Jo estava espantada, no sabia distingir si el que em passava era realitat o ficció. En efecte, era realitat. La dona em va dir que només podria ajudar-la en els meus somnis. Jo, amb ganes d’ajudar la pobre dona, em vaig adormir i va començar el somni.

Estàvem en un poble molt antic amb una catedral molt alta i, segons em va dir ella, també hi havia una flor màgica.

–La flor màgica únicament creix al bosc, sota una pedra dels colors de l’arc de Sant Martí, al voltant de la flor hi ha una mena de purpurina voladora –va dir ella.

Ens vam endinsar en el bosc en busca de la pedra, però ens vam trobar únicament quatre pètals de la flor, això volia dir que algú havia estat allà abans que nosaltres. Vam agafar els pètals i vam pujar a dalt d’un pi. Ella em va dir que llancés els pètals i, si aconseguia que algun toqués la punta de la catedral, la maledicció es desfaria. El primer intent va ser fallit, el segon també, el terçer va estar a punt, el quart i l’últim anava molt desviat però un cop d’aire el va encaminar i ho vaig aconseguir. La maledicció es va desfer i vam tornar al present, on ja eren les nou del matí. El pare em va despertar i em va portar a la tenda d’antiguitats, perquè va dir que, com que sí que creia en les llegendes, no volia tenir una cosa maleïda a casa seva.

Quan vam entrar a la tenda el botiguer va caure a terra i en aquell moment ens vam adonar que la bruixa havia utilitzat el botiguer per vendre’m el rellotge. Quan el botiguer va recuperar el coneixement va tancar la tenda. Des d’aquell dia, pregunto l’hora als companys.

Mai més he portat rellotge.

Natalia Alburquerque Rejas

15

PROSA L’AVENTURA DE LA PIRÀMIDE

CATEGORIA A Accèssit

Hola, em dic Josep. Sóc un nen normal com tots els altres, l’únic que passa és que jo tinc una cosa que ells no tenen, el meu pare és arqueòleg i jo sempre l’acompanyo a tots els seus viatges a Amèrica, a l’Àfrica i arreu del món. Amb ell hem trobat tresors, fins i tot vam descobrir una piràmide i vam sortir vius d’aquell immens laberint. Un dia en sortir de l’escola em van donar una gran alegria, que aquell cap de setmana viatjaríem a Egipte per trobar la gran piràmide de Khefren, una piràmide enterrada amb un sol mapa on diu la seva ubicació exacta. També em van dir que hi ha molts tresors i que és molt difícil arribar-hi, perquè hi ha moltes trampes; forats, portes secretes, laberints, enigmes… És a dir, que ens hauríem de preparar. Llavors, a corre-cuita, vaig fer la bossa, hi vaig posar una pala, una llanterna, provisions, diners i tota la informació que vaig poder trobar sobre aquesta misteriosa piràmide. L’endemà ens vam llevar a les sis per agafar un avió a les set per arribar a Egipte. Vam arribar a una ciutat anomenada Gizeh, allà ens esperava un guia, en Mohamed, amb un tot terreny. Es va presentar, ens va convidar a pujar i ens va dir que el nostre hotel es deia Les Tres Grans Piràmides i que era de tres estrelles. Quan hi vam arribar era ple de gent, perquè aquell hotel, encara que sigui senzill, donava directament a bastants piràmides i, és clar, això era de gran interès pels arqueòlegs i treballadors d’allà. L’hotel tenia un menjador, diverses habitacions per a dos i, fins i tot, una piscina. En Mohamed va dir-me que l’endemà mateix marxaríem a buscar el mapa. Primer se’ns havia acudit buscar una mica entre altres piràmides per si estava amagat allà, però el mapa no hi era, així que vam contractar una persona que es dedicava a això mateix, a fixar-se en petits detalls que se’ns passen per alt a nosaltres i per tant pot trobar portes secretes o amagatalls molt ben amagats. Però com era molt car i no teníem prou diners per contractar-lo durant tot el viatge, només ho vam fer per una

16

hora. Va anar passant el temps i no va trobar res. Després va dir-nos a tots tres que tot ja ho havien descobert els arqueòlegs. En aquell intent vam fracassar, però el que nosaltres no sabíem era que després tindríem un cop de sort. Per descansar, vam decidir visitar museus, a veure si ens donaven més informació. Vam anar a un que es deia Els Misteris del Passat i anava sobre: faraons, egipcis, piràmides, la història del riu Nil i del papir etc., és a dir, uns temes que ens interessaven. El museu constava de 5 sales: una de faraons, l’altra de piràmides, la tercera de tresors i de mòmies trobades dins les piràmides, l’altra sobre la història dels egipcis, dels faraons i de l’invent del papir i l’última sala tractava dels vaixells que utilitzaven.

En arribar a la sala de les piràmides va passar una cosa molt estranya, que en una pedra que deien haver trobat enmig del desert i on hi havia representats tres egipcis mirant a l’esquerra, en entrebancar-me amb una altra pedra i recolzar-me sobre la prestatgeria per no caure, vaig veure que l’ull dret del tercer egipci girava i mirava avall. Vaig anar a avisar en Mohamed i el meu pare, per dir-los que, en realitat, aquell suposat ull pintat a la roca podia ser un tap on es podia amagar qualsevol cosa enrotllada, com un papir. Efectivament hi havia un papir, en aquell forat dissimulat a la pedra. En desenrotllar-lo ens vam quedar d’una peça, el papir deia, escrit en jeroglífics, on era la piràmide que buscàvem, és a dir, que per pura casualitat vam trobar l’únic mapa del món on deia on era la piràmide de Khefren, la mateixa que buscàvem, però passava una cosa molt estranya, que hi havia un jeroglífic que el meu pare no va saber desxifrar, es tractava d’un ocell que duia una planta per fer papir als peus.

Com que era tard vam anar a dormir. L’endemà vam estar estudiant aquell mapa. Vam descobrir una cosa molt estranya, indicava dos punts que, com a mínim estaven separats per deu quilòmetres. Això volia dir que no podien ser dues entrades a la piràmide. Primer vam anar al punt més important, que, segons el mapa, estava a vint-i-cinc quilòmetres de l’hotel, així que hi vam anar amb el tot terrreny d’en Mohamed. Un cop vam arribar només vam veure molt sorra apilada,

17

vam buscar i no vam trobar res, així que vam decidir d’anar a l’altre punt. Quan hi vam arribar el meu pare va traduir els jeroglífics: “Per poder passar necessites una altra cosa. Tot junt en un sol papir està.

Col·loca-ho en aquest forat i la immensa porta s’obrirà”. Després d’aquest misteriós missatge em vaig quedar pensatiu, el papir ja el teníem (el mapa), a l’altre lloc només havíem vist una pila de sorra...

SORRA! Aquesta era la clau! Vaig començar a abocar sorra per aquell forat. En Mohamed i el pare em van cridar, es pensaven que estava tapant aquell forat. Després d’esperar una mica, la porta es va aixecar. Segur que sota el forat hi havia unes balances molt grosses que devien aixecar la porta. Eren molt llestos, els egipcis, volien que semblés que hi haguéssim de posar un objecte concret, a l’enigma t’enganyaven dient la “immensa porta” perquè des d’on érem semblava de roca, però per darrere era de fusta i si haguéssim posat pedres (que pesen més) a l’altra part de la balança aixecada pel pes de les pedres ens hauria bloquejat el camí. A dins la “cova” ens deien que aquella prova era la més fàcil, així que ens hauríem d’espavilar una mica més i continuar avançant, perquè la sorra estava caient fora la balança i la porta es tancaria. BUMMM! A darrere efectivament la porta es va tancar. Vam seguir per aquell estret passadís il·luminat per torxes que hi havia a la paret. Al final del passadís es veia un altre tipus de llum, no era tan groga ni tan taronja com la que feien les torxes, era més blanca, és clar, segur que hi havia una altra sortida. El pare va trepitjar una rajola i el terra va fer un soroll molt estrany, va dir: “ATENCIÓ!”, però va ser massa tard. En Mohamed va fer un crit, la rajola que trepitjava va cedir pel seu pes i ell i la rajola es van perdre a la foscor del forat descobert que abans el tapava aquella rajola. El meu pare em va explicar què havia passat: el soroll que havia fet la rajola que ell havia trepitjat era el soroll de sorra fregant, és a dir, que per sort el meu pare no havia caigut, gràcies a la sorra que es devia haver acumulat allà durant els anys i que havia fet de fre, per això havia cridat “ATENCIÓ”, perquè ens adonéssim que les rajoles amb el símbol de l’altra piràmide (que no corresponen amb el de la piràmide de Khefren) s’enfonsaven i

18

les rajoles amb el símbol de l’ocell (el mateix que el del mapa), no.

Mirant on trepitjar, vam arribar a una sala circular plena de torxes on només hi havia un forat per on es veia la llum del sol que havia vist a través del passadís de les trampes. Al bell mig de la sala hi havia un papir i una clau. També a les parets hi havia jeroglífics que el meu pare va traduir: “Us felicitem, heu passat la segona prova de la nostra immensa piràmide, on al final (si hi arribeu) us espera un tresor”.

Això deia a la dreta de la porta, però a l’esquerra seguia: “Per passar aquesta prova necessiteu resoldre un gran enigma. Al centre de la sala hi ha una clau i un papir. Per passar la tercera prova heu de trobar la solució entre tres objectes que es troben a la sala. Que Ra us protegeixi”. Aquest era l’últim enigma. Em vaig posar a pensar, els egipcis deien: tres objectes però només n’anomenaven dos, per tant, per passar hem de trobar el tercer, i segurament per trobar-lo necessitem utilitzar els que ja tenim, la clau segur que no, però el papir podia ser. Il·lusionat, vaig anar a observar-lo, però no deia la solució, era buit, és clar, era massa evident. Per curiositat vaig preguntar al meu pare (que examinava detingudament els jeroglífics de la paret) qui era Ra, ell em va dir que per als egipcis Ra era el déu del Sol. Que curiósa, aquesta última frase de l’enigma, en les altres proves, en canvi, no esmentaven cap déu. De cop una llum em va enlluernar. Aquella llum sortia del forat del sostre. De cop vaig tenir una idea, vaig posar el papir enmig de la llum que entrava i vaig mirar-hi per sota. Llavors van aparèixer uns jeroglífics. Després vaig comprendre per què no es podia llegir, era perquè els jeroglífics no eren escrits o impresos, és que estaven amb més gruix, per això en il·luminar el papir sortien a l’ombra del papir. Allà hi deia que el tercer objecte era a la dreta de la porta. Vaig mirar i vaig veure-hi una torxa.

La vam pressionar cap a avall i al centre es va obrir un forat amb un pany, vaig col·locar-hi la clau i per fi es va acabar d’obrir aquell forat i hi vam veure una porta; al fons era fosc. El meu pare va despenjar dues torxes i me’n va donar una a mi, vam obrir la porta i ens vam endinsar a la foscor. Allà hi havia més jeroglífics dient-nos que aquella era l’última prova i que podíem triar sortir d’allà o continuar

19

endavant. Només havíem d’agafar una torxa i col·locar-la a l’opció que havíem triat. Sort que portàvem més torxes, perquè si no ens hauríem quedat sense llum per a l’última prova. Vam triar de continuar, vam deixar una torxa al lloc concret i ens vam ficar per un forat que acabava d’aparèixer. Allà en un cartell hi deia que l’última prova era un laberint. Primer vam haver de travessar un llac on la torxa amb l’aigua es va apagar i ens vam quedar sense llum, vam sortir del llac pel nostre instint i vam arribar a un lloc on hi havia tres camins: vam triar el de la dreta, després el de l’esquerra, després pel centre, dreta, dreta, centre, esquerra, centre, dreta, esquerra, centre... Allò no s’acabava mai! Feia hores que caminàvem i, sense llum, era més difícil. De sobte vaig sentir fred. Vam calcular l’estona que érem allà dins i vam deduir que ja devia de ser de nit. Vaig dir això al meu pare i em va dir que anés on fes més fred. Al final vam sortir del laberint i allà vam trobar molts i molts tresors, però en una columna vam trobar una estatueta que brillava molt. Vam decidir que ja tornaríem, després per agafar la resta del tresor del faraó Khefren. Vam sortir molt animats i contents perquè havíem sortit vius, però alhora tristos per la mort del nostre amic, en Mohamed. De sobte va començar a baixar una paret per barrar-nos el pas i a la dreta va aixecar-se una columna amb una forma estranya. El meu pare va passar, però jo no vaig tenir temps. Des de l’altra banda em va dir que col·loqués l’estatueta a la columna per si encaixava i, sí, va encaixar. Després la columna va baixar i la paret es va aixecar i jo vaig passar. Al cap d’una estona la paret es va tornar a tancar perquè no poguéssim tornar a entrar. Vam sortir a fora i quasi vaig caure de la sorpresa.

Allà recolzat en el seu tot terreny hi havia en Mohamed i no era l’única sorpresa, a les mans tenia l’estatueta! Vam preguntar-li com s’havia salvat. Ell ens va dir que en caure pel forat havia vist una planta, s’hi havia agafat i s’havia salvat. També va dir que on ell va arribar era un passadís sense trampes, en realitat era un lloc per on passaven els treballadors de la piràmide. Va dir que ens va seguir per la nostra veu i que després va sortir a buscar el tot terreny. En tornar va sentir com cridàvem per haver perdut l’estatueta i, com

20

que la columna va baixar, va anar a parar on era ell, la va recuperar i ens va esperar.

Ara sóc a l’escola. Al final vam decidir deixar l’estatueta al museu de la roca dels tres egipcis, ja que sense no hauríem trobat res; ells no ho van acceptar de gratis, així que ens van pagar bastants diners.

Amb aquests diners en Mohamed i el meu pare van fundar una empresa per buscar tresors amagats. Un moment que em truquen. ... És el pare, diu que em necessita per trobar una piràmide maia a Mèxic. Ara mateix faig la bossa a corre-cuita i me n’hi vaig.

Oriol de Miguel Ribas

21

PROSA ELS DÉUS SÓN DEL BARÇA

CATEGORIA A Accèssit

Al Geronimo Stilton, que amb el llibre Les aventures d’Ulisses, em va fer viure un fantàstic viatge!

Eren les deu en punt de la nit. Els déus de l’Olimp s’havien reunit al palau de Zeus per veure el gran partit. També havien convidat l’Ulisses i la seva família, Penèlope i Telèmac. Tots estaven nerviosos per veure qui guanyaria el clàssic.

Les retallades havien arribat a palau. Des que la Merkel dirigia l’economia, els déus no tenien diners per pagar el Canal Plus i els dies de partit es reunien a casa de Zeus i Hera per menjar unes pizzes i animar el seu equip.

Aquell dia era especial, ja que un ministre havia prohibit que els comentaristes narressin el partit en català. Semblava que tot estava en contra! Però els déus i l’Ulisses van prendre un Wert-mut per veure les coses d’una altra manera!

Tot d’una, l’equip blanc va marcar un gol i aviat va arribar l’empat.

Els déus estaven furiosos, perquè els blancs no feien un joc net, i van decidir castigar-los. Després de molt pensar, Posidó va dir que inundaria el Bernabeu, però com el mar quedava molt lluny no ho va poder fer. Hades, el germà de Zeus, volia enviar les flames de l’infern per cremar el camp, però tampoc va agradar la idea.

Finalment, els déus van decidir enviar Hermes perquè deixés les seves sabates amb ales als jugadors i per això Puyol va

22

saltar tant que va fer entrar la pilota a la porteria i aconseguí la victòria.

Estaven tan contents amb el resultat que tots ho van celebrar ballant l’Oppa gangnam style mentre els ciclops dirigits per Polifem tocaven la cançó de moda.

Quan va acabar el partit, Circe va fer un encanteri a l’entrenador i el va convertir en gripau. Només tornaria a ser ell si els seus jugadors aprenien a comportar-se bé al camp.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.

Joan Gabarró Pons

23

POESIA PETITES COSES QUE SÓN MOLT GRANS CATEGORIA A Primer premi

Són aquestes petites coses… que totes són bones, les que fan que dia a dia t’estimis més la vida.

Què me’n dieu? i vosaltres ho sabeu, de començar un dia nou, veient sortir a primera hora el sol de nou.

Què hi ha de més bonic que tenir més d’un amic i saber que amb tota la colla passarem molt bona estona.

I veure paisatges en marcs incomparables sigui mar, sigui muntanya, sigui bosc i gaudir-ne fins que es faci fosc.

I viatjar i viatjar, i molts llocs visitar, anar per tot arreu, faci calor o hi hagi neu.

Poder anar al teatre, amb un amic o amb un altre, o si no al cinema anar i després a passejar.

24

Gaudir de música bona escoltant com de bé sona, i després fer un esforç i practicar una mica d’esport.

Fer volar la imaginació és una bona solució per combatre l’avorriment amb algun pensament.

I riure i riure, és el millor per feliç viure i sentir que cada vigília tens al teu costat la teva família.

Veure el somriure dels nens, aprendre cada dia una cosa més. veure l’arc de Sant Martí, després de la pluja al matí.

Totes les coses que he explicat i tantes que m’he deixat! tots les sabeu, no les oblideu, al revés, recordeu aquestes petites coses que resulten ser tan grosses.

Mireia Cuéllar Colomer

25

POESIA EL MAR

CATEGORIA A Accèssit

A l’estiu, quan estic de vacances i passo uns dies vora la mar, m’omple l’ànima d’esperances veure els meus amics arribar.

M’agraden els seus colors, blaus, verdosos, turqueses.

Cada un em recorda diferents sabors d’aquells gelats sense sorpreses.

A la platja vull jugar amb les onades, corro i salto les petites, les mitjanes deixen les àvies espantades, però quan veus les grans t’excites.

Al mar pots fer moltes activitats, com ara nedar, saltar o bussejar, però entre les meves especialitats hi ha la de pescar.

Des de les roques veig les barques amunt i avall botant semblen petites mosques que no poden sortir volant.

Al final del dia esperem la posta de sol al costat de la meva família l’astre s’adorm al seu bressol.

Miquel Oller Centelles 26

POESIA EL COLOM D’OR

CATEGORIA A Accèssit

Un colom va passar i a mi em va enamorar, és primavera colom, voles pel cel, i ets dolç com la mel, ocellet d’or.

Busca’m, colom, que aquí tens el teu record, quan tornis no em trobaràs, quan em mori tu ploraràs.

Colom immaculat, no puc seure al teu costat?

Viu aquí al meu cor, que aquí trobaràs calor i aquí seràs fort, ocellet d’or.

Vindrà el rei dels freds, no t’agradaran els gels.

Adéu, ocell de vidre, adéu, ocell de pau, adéu, que ja no et veuré més, fins que tornis el següent mes.

27

La primavera ha arribat, i ja he tornat a somiar aquells dies tan joiosos, amb aquells rajos de sol.

Ocellet, t’estimaré, però jo mai ploraré, i sempre t’esperaré.

Carme Teruel Ferrer

28

CATEGORIA B

29

PROSA PER FI TORNES

CATEGORIA B Primer premi

Obrí un ull cansat; la Isabel va mirar cap al despertador de la tauleta de nit. Dos quarts de vuit definitivament era hora de llevar-se. Buscà un moment per pensar, va rememorar tot el dia anterior i es va concentrar en els aspectes que no li agradaven. La discussió amb el seu nòvio, la pluja, l’accident de cotxe que l’havia fet arribar tard. El més difícil era trobar alguna cosa amb què s’hagués sentit satisfeta.

Detestava aquella banal recapitulació, però, segons deia la seva psicòloga, l’ajudava a dominar l’estrès. Per finalitzar, va pensar quin dia era i què havia de fer avui. Era dimecres. Es va llevar lentament, s’entrebancà amb diversos objectes pel camí i va arribar a l’armari de doble porta. Es va vestir de manera senzilla, pensant que seria un dia llarg. Va sortir de l’habitació amb recança, sense saber si el seu company de pis estaria de bones. Intentà tranquil·litzar els nervis que bullien al cap; va baixar les escales i es va deixar caure a la butaca que tenia més a prop, un cop va arribar al petit saló. Va agafar el diari del dia anterior de manera desganada per entretenir-se llegint una prosa avorrida i descolorida que explicava un sanguinolent assassinat.

Badallant lleugerament i sense tapar-se la boca, es va aixecar i va caminar cap a la cuina, sorpresa en veure el seu nòvio allà, assegut al fil de la cadira, el cap entre les mans, mirant rígidament endavant.

Els seus cabells negres estaven desordenats i els ulls foscos, immòbils. Estava vestit formalment de cap a peus, com si volgués aparentar una calma que era obvi que no sentia. Tot ell, des dels peus llargs fins a la punta dels cabells rinxolats, irradiava una tensió inquietant i incòmoda.

—Bé, estàs llevat d’hora —va comentar ella per trencar el silenci

30

mentre engegava la televisió i seia al seu costat. Ell es va limitar a deixar anar un lladruc de riure tranquil. Era evident que no havia dormit en tota la nit.

L’Àlex es va mantenir en silenci després d’això, deixant que la quietud caigués sobre tots dos com una boira espessa i pesada.

L’únic moviment que hi havia era la Isabel canviant els canals, sense atrevir-se a apujar el volum, perquè sabia que no podia ser bo trencar l’equilibri precari que s’havia format. Després de tant temps amb l’Àlex, havia après quan era millor simplement deixarlo tranquil perquè ordenés els seus propis maldecaps. Però la feia posar nerviosa el fet que ell pogués explotar en qualsevol moment.

—Crec que va sent l’hora que me’n vagi a la feina —la Isabel no podia suportar més aquell silenci incòmode—. Sí..., és millor que aquest cop no arribi tard. Ens veiem per dinar, d’acord? Bé, intenta menjar alguna cosa per esmorzar. Adéu.

—Hm —va ser l’única resposta que va obtenir. .........................................................................

Al pis, l’Àlex inclinava el cap lleugerament cap a l’esquerra. Els seus ulls aparentment tranquils intentaven copsar alguna cosa de la paret de davant que se li escapava.

—Isabel, saps per què hi ha tan poques paraules que comencen amb la lletra X? No, jo tampoc, jo solia saber moltes d’aquestes coses trivials, d’aquelles que arrenquen somriures buits... però, saps què, no importa, diuen que sí, però això no importa. Alguna cosa realment importa, de totes maneres? Per què hauria d’importar somriure si tots morirem en algun moment? Això té certa lògica, en realitat. És l’evolució. Si ningú mor, tots estaríem atrapats aquí morint de fam a causa de la superpoblació... Baralles, atacs, guerres... seria una vida plena de foscor i tortura, sense cap alleujament. Vivint per sempre en un llòbrec, esgotat planeta, la gent hauria de recórrer al canibalisme per sobreviure... Però si no poguéssim morir, llavors no hauríem de menjar de tota manera. Suposo que podríem simplement existir amb

31

tots els altres esperant tota l’eternitat de nores, mentre els nostres cervells es podreixen per falta d’ús.

Igual que el meu oncle. Encara no t’ho he dit? Va morir ahir. Ell estarà dins la terra el dimarts, només per podrir-se. Per descomptat, la putrefacció va començar al mateix moment de la mort. Però allò era només rigor mortis, un procés en el qual el cos passa a ser rígid, perquè tot l’aire, l’oxigen, les secrecions corporals i altres líquids surten del cos i li donen típica pudor de mort i deixen el cos sec i buit.

Però no s’acaba aquí, oh, no. La sang en el cos es torna rígida, fent que el cadàver sigui permanentment immòbil, llevat que s’escalfi el cos sencer. En aquest cas la sang podria circular més lliurement pel sistema, de manera que es podrien moure i ajustar les extremitats en una posició més natural. Natural! Aquesta paraula normal, una paraula buida. És mort, va morir en aquesta posició i mai més, mai més es podrà fingir el contrari. Això és tot... És mort, finalitzat, no més.

Però, tu ho entens, Isabel, oi? Això és evolució, la crueltat és natural, és part de tot... Tots hem d’encarar un final, alguna vegada... jo, tu, tots... Tots. Jo moriré abans que tu i et deixaré sola. Que t’importarà?

No, Isabel, no m’intentis portar per aquest camí... no m’afecta el dolor, no tinc emocions. Deixa’m! No, no penso fer-te cas! No vull els teus maleïts sentiments!

L’Àlex va mirar l’espai buit que havia deixat la noia, embogit, tremolant, encara sense entendre que no hi era.

—Atura’m. Fes que em focalitzi en una altra cosa... Explica’m alguna cosa. Si us plau, Isabel. Isabel!

Pres del pànic, l’Àlex mirà al voltant de l’habitació, aquest cop adonant-se que la noia no hi era.

Ell només veia que la jaqueta impermeable que ella sempre portava no era al penjador i hi havia un espai buit a la tauleta del saló on hi hauria d’haver les claus. Ella sempre les deixa allà.

32

El cos del seu oncle, la pell pàl·lida, la sang freda amb els ulls tancats que mai s’obriran de nou era davant seu. Mort, buit, trencat. Aquella visió se li havia incrustat al cervell fins tant a dintre que es podia notar la marca. Sentia els batecs de la seva pròpia sang al cap.

Cridava, cridava, era massa per a ell.

—Isabel, torna, vull que tornis ara mateix, si us plau, ho sento molt...

L’Àlex havia vist prou cadàvers per saber que ell mateix s’estava degradant a poc a poc, les arrugues començaven a aparèixer al front, amb el temps el cabell gris i la pèrdua dels músculs i l’estructura òssia, l’augment de la debilitat i la baixa del sistema immunològic, possible desacceleració de la ment, de tot, i a la seva Isabel també li estava passant...

“Moriràs, Àlex.” La seva ment va començar a xiuxiuejar a si mateix, burleta: “Tot al teu voltant és com un joc, excepte que no hi ha guanyador... No hi ha segona oportunitat, ni possibilitat de començar de nou...”.

—Prou! —va cridar l’Àlex a la seva ment a través de les dents serrades.

No podia fer això, la seva ment estava bàsicament menjant-se a ella mateixa per dins, arrencant i destrossant a través de l’hipocamp i seguint el seu camí a través de l’amígdala, i ell estava despert durant tot el procés, deixant anar crits i gemecs i plorant. No podia continuar, necessitava que parés aquella pressió que bategava a les seves temples, necessitava que ella tornés i ho arreglés tot.

L’Àlex va caure a terra i féu un soroll sec contra la catifa. Una mil·lèsima de segon després va notar un dolor agut al cap, com si li haguessin foradat el crani amb les agulles de teixir de la seva tieta ara vídua. Es va portar la mà al focus del dolor, a la part de darrere del cap, movent-se a batzegades sense coordinació, i va notar un líquid tebi i espès regalimant pels seus dits llargs. La visió se li va tornar borrosa, però encara podia distingir una noia davant seu, sacsejant-lo, potser plorant.

—Per fi tornes, Isabel...

Karla García Pinyol 33

PROSA ROBATORI DE DOBLE FONS

CATEGORIA B Accèssit

—Mèèèu!

—Mitjonets, para! Per què només t’estàs quiet quan l’àvia és aquí?

Salta de la meva falda i se’n va al passadís.

—Vine! No em deixes ni cinc minuts tranquil·la.

Com que no em fa cas, vaig cap al passadís, un lloc de casa l’àvia on intento passar el mínim de vegades possible. És estret i llarg, molt fosc, només il·luminat per un llum petit i antic, que fa una claror molt tènue i pampallugueja. Al final del corredor hi ha un armari vell de fusta corcada pel pas del temps. De fet, és un moble que mai no he entès què hi fa allà, lluny de la cuina i del menjador.

El Mitjonets, com que troba la porta de l’armari entreoberta, s’hi esmuny.

—Què fas? Va, vine... —tampoc no em fa cas—. Mira que ets tossut, eh?

Obro la porta, que fa un grinyol estrident, i veig a les fosques els ulls lluents d’un gat atent.

—I ara què t’agafa?

Però, de cop, jo també me n’adono. Enmig la plenitud del silenci, puc sentir la remor dels cotxes del carrer que trepitgen els bassals que ha deixat la tempesta de la tarda. Com pot ser? Si en teoria això és a més de deu metres del carrer. Em fixo bé en l’interior de l’armari i veig que al fons hi ha un pom de porta.

L’empenyo i trobo unes escales de pedra grisa gastada, il·luminades a banda i banda per uns fanals d’oli. Em decideixo a baixar quan el Mitjonets ja és deu esglaons més avall. A poc a poc tot es va tornant més clar, gràcies a la claror del carrer.

Arribo a un pati petit tancat amb unes reixes de ferro que donen al carrer. Al pati hi ha deixalles per tot arreu, neumàtics desinflats, caixes de cartró, ampolles de refresc buides... Veig el Mitjonets movent-se sobre una sortida d’aire d’algun soterrani de les cases veïnes. M’acosto intentant no trepitjar els bassals i m’adono que se li ha encallat una pota a la claveguera.

—Que t’has fet mal? No et moguis que ara vinc a ajudar-te.

34

M’agenollo per treure-li la pota d’entremig dels ferros. I, de cop i volta, sento xiuxiuejos confusos i poc clars. Pels tons de veu, m’imagino que són unes cinc persones. Però, per culpa del brogit dels cotxes i dels vianants que parlen, per més que escolto no puc sentir amb claredat el que diuen. Però pel seu parlar sospito que no volen ser descoberts.

Torno a casa per la mateixa escala i surto per l’armari, amb el Mitjonets, que sembla que després d’això vol estar més quiet i, un cop a casa, el deixo al cove on dorm normalment. Jo, cansada i trasbalsada pels fets succeïts, em deixo caure al sofà i engego la televisió, esperant que vingui l’àvia del supermercat.

L’àvia arriba al cap de cinc minuts i em troba allà, esgotada.

—Què et passa, reina? Sembles molt cansada?

Decideixo explicar-li-ho tot. Però, encara que m’escolta atentament i no m’interromp durant els cinc minuts que dura la narració, no sembla gens trasbalsada ni espantada. Quan acabo l’únic que diu és: —No t’hi capfiquis, en aquest armari només hi podem entrar i sortir nosaltres. I pel que fa a les veus, pot ser que sigui una reunió dels treballadors de qualsevol empresa del costat.

No entenc la reacció de l’àvia; patidora com és, em pensava que de seguida faria avisar la policia o faria tapar la porta de l’armari.

Pujo l’escala de casa l’àvia que porta al segon pis i entro a l’habitació dels convidats. És una habitació que m’agrada molt, hi ha molta claror, però el sol no hi pica. A més, és molt gran i espaiosa. Les parets són blanques i el terra, de parquet. Hi ha un llit de matrimoni molt ample amb dues tauletes de nit al costat. Uns armaris se situen en un dels laterals; a l’altre hi ha una porta que duu a un petit lavabo amb dutxa, pica i vàter.

M’estiro al llit reflexionant i alhora observant el carrer. Miro la plaça Major, amb el mercat de dilluns, la multitud que passeja sense presses. Més enllà hi ha molts negocis, sobretot bars i restaurants, també la llibreria i el banc del poble.

Mentre caic en el meu pensament, em vénen imatges de quan sóc al pati de deixalles, de quan sento les veus, de quan baixo per l’escala de l’armari, de quan l’àvia em contesta d’aquella manera...

El pare em desperta:

35

—Hola, Míriam! T’has ben adormit. Saps què? Allò que et vaig dir de l’ampliació del soterrani del banc al final no ho podem fer perquè arribaria fins a un soterrani del costat.

—Hola, pare! Saps què ha passat amb l’armari del passadís?

Li ho explico, tot, pas per pas. I quan acabo el pare diu: —Doncs ho trobo una mica estrany, la veritat.

—Tu sí, oi? És que l’àvia ha tingut una reacció estranya, m’ha dit que no passava res —el pare em comprèn, per això jo li explico tot el que em passa—. Ho trobes normal, tu?

—No sé per què no s’ha immutat, si és això el que vols dir.

—Exacte!

—No et deu haver entès. I segurament aquestes veus que has sentit no eren per a una reunió normal i corrent, creu-me. Hem de saber on és aquest soterrani.

Sortim al carrer. Han marxat els núvols i el terra ja és sec. Explico al pare cap on oriento la claveguera, així que tirem cap a la dreta. Quan trobem la primera claveguera ens ajupim i escoltem. Aquest cop les veus se senten amb claredat: —...via lliure!

—Però pensa, Antoine, que només tenim dos dies per executar el robatori i que per foradar la paret del banc necessitem tot un dia.

Així que ens hi hem de posar ja!

—Per això ja tenim la màquina al lloc. Avui a la nit ens hi posem!

—Ok! —contesta una altra veu.

Ja n’hem tingut prou, el pare i jo ens aixequem i correm cap al banc, entrem i el pare diu a l’home de la recepció: —Bernat! He de parlar urgentment amb el director.

—Espereu! —ens contesta amb cara de pomes agres—. Manel, el director està ocupat i no el puc destorbar sense motiu.

—Potser aquesta nit roben al banc.

—Sí, home i què més?

—Què passa aquí? Ah, ets tu, Manel —ha entrat un altre home a recepció, és el director, el vaig conèixer ara fa dos anys, quan el pare va entrar a treballar al banc. És un home alt i robust, que porta ulleres i té un cabell negre i curt. Porta una americana negra i una corbata de quadres grisos—. Per què crides tant, Bernat?

36

—El Manel i la seva filla diuen que et volen veure.

—Doncs que passin, ja he acabat la reunió amb el senyor Villarroel.

Entrem al despatx. A mi em sembla molt luxós, és molt ample, amb tot de quadres penjats. Al fons hi ha un vidre que dóna al darrere de la plaça Major. Al mig de la sala hi ha una taula de disseny amb un ordinador Mac®.

Ens asseiem a unes butaques molt còmodes i el pare diu al director: —La meva filla avui ha sentit, al costat del banc, unes converses que no ha pogut comprendre, però més tard jo i ella les hem tornat a sentir amb claredat. Eren uns homes que estaven tramant com robar al banc: volen foradar la paret del soterrani del costat i, així, arribar al soterrani on hi ha la caixa forta.

—Moltes gràcies per avisar —contesta el director—. La caixa està blindada i per si això fos poc és videovigilada les vint-i-quatre hores del dia. Però per seguretat transportarem els diners amb la furgoneta a Olot.

—D’acord. Us fa res que ens quedem aquí fins que vinguin a emportar-se els diners?

—No, és clar que no! —ens respon.

Passen dues hores i per fi arriba la policia d’Olot.

—Va, de pressa —els apressa el director—. Feu la maniobra ràpid.

En cinc minuts els policies tenen posats els diners a la furgoneta i arrenquen. El pare i jo marxem perquè ja és tard, però quan tombem a la cantonada de la plaça Major veiem la furgoneta de la policia que entra el soterrani d’on abans hem sentit les veus.

El pare i jo correm cap a la porta del garatge i aconseguim entrar just abans que soni el cop de la porta tancada.

Baixem per la rampa, que fa un pendent molt pronunciat. I trobem un escenari curiós. Hi ha tot de cotxes de tots els tipus, de policia, grues, remolcadors, autocaravanes...

Al fons, quatre homes estan trucant per telèfon; malgrat la llunyania, encara puc sentir “som al lloc”. El pare em dóna un copet a l’espatlla i em fa un gest assenyalant-me un cotxe que està obert i que té les claus de contacte posades.

Aleshores arribem a la part plana del pàrquing, però el pare s’entrebanca i es dóna un cop amb el metall del cotxe i els lladres

37

de cop agafen la camioneta de policia i se’n van per una altra rampa.

—Puja, va ràpid! —em diu el pare, que ja és dins el cotxe obert.

Obeeixo el pare, arrenquem a tot drap sortim per la rampa per on han anat els lladres i girem a la dreta. Els veig uns trenta metres més endavant, els seguim i surten del poble.

Veig el cartell de l’antic poble. Amb el pas dels anys les mates han crescut i a penes es poden veure les lletres on diu Picverd. Els lladres giren uns cent metres més enllà en el trencall del poble.

Sentim una explosió i el soroll d’una roda desinflant-se. És la roda del nostre cotxe!

Baixem del cotxe i continuem la persecució corrent.

L’esma se m’acaba tot corrent la pujada de vuitanta metres per arribar a l’antic poble, però com que estic tan commocionada continuo corrent.

Arribem al poble i, en la plena foscor, els carrers estrets i les cases abandonades deixen anar un aire terrorífic. Un calfred em recorre l’esquena.

Fem amunt cap al castell. Quan arribem a les últimes cases, però, al costat de l’església veiem una casa més moderna que la resta, amb una llum tènue a dins. Al pare li crida l’atenció que a la teulada hi hagi una antena. Jo ja em disposo a entrar-hi cautelosament, quan el pare em frena amb el braç i treu el seu telèfon mòbil.

—Aprofitarem la seva cobertura per trucar al banc —em xiuxiueja—.

Espero que em contestin i que avisin la policia.

El pare prem el botó de trucar i espera uns segons abans de sentir: —Banc de Picverd, digui? —diuen pel telèfon.

—Hola, som el Manel i la meva filla que abans hem vingut al banc a avisar del robatori.

—Ah, sí, què vols, Manel?

—Vull dir-vos que els policies que han vingut eren els mateixos lladres disfressats i que ho han aprofitat per emportar-se els diners.

La meva filla i jo ho hem descobert i els hem seguit fins al poble vell, s’han refugiat en una casa antiga del costat de l’església.

—Així és això el que ha passat, fa deu minuts han vingut els veritables policies d’Olot i encara els tenim aquí intentant descobrir el que ha passat.

38

—D’acord, ja m’ho explicaran després, però ara és urgent que vingui la policia.

—Ja els avisem, quina casa és?

El pare els dóna unes quantes instruccions per arribar a la casa i penja.

Els deu minuts que triguen a arribar es fan interminables i el neguit junt amb la por em fan passar una mala estona.

Quan arriben, es veuen cansats per l’estrès d’aquest vespre.

—És aquesta casa? —pregunta el comissari.

El pare assenteix i entrem amb cura a la casa tots cinc. A part del comissari han vingut dos policies més, tots dos alts i esprimatxats.

Ens trobem davant d’un rebedor molt gran, amb un terra de fusta que cruix en passar-hi per sobre. Tinc por que els lladres em sentin i em sembla que la resta també, amb la cara que han fet quan hem trepitjat el terra. Els mobles de l’entrada estan corcats i podrits. Sentim veus a baix i anem cap a l’escala cargolada. Anem cap a baix i els tres policies passen a davant i treuen les pistoles i criden: —Mans enlaire, deixeu les armes a terra i no digueu res, qualsevol paraula pot ser utilitzada en contra vostra —mana el comissari—.

Albert, Tom, lligueu-los.

Quan estan tots quatre ben lligats, el comissari pregunta: —Per qui treballeu? Contesteu! —crida—. Responeu, ja!

Cap dels quatre no diu res. El pare se’n va cap al que estava parlant per telèfon al pàrquing i li agafa el mòbil.

—Tingui, comissari, ara podrà mirar les últimes trucades i mirar a quin telèfon van dirigides.

—Bona idea! —El comissari remena un moment i després diu:— Albert, vés a comissaria i fes que detinguin la persona que té el següent telèfon: 683 23 39 04.

—D’acord, comissari —i se’n va.

—Pel que fa a vosaltres, passareu la nit a la garjola i després sereu jutjats. Per cert, Tom, agafa els diners, són allà a darrere.

El pare hi intervé: —I en Bernat ens haurà de donar explicacions, perquè tot sembla indicar que els cobria i els informava; si no, no s’explica que sabessin que vindria la policia a retirar els diners.

39

Pugem tots cap a dalt i un cotxe que deu haver avisat el comissari ja s’espera a dalt i els quatre lladres hi entren. El pare, el comissari, en Tom i jo entrem en un altre cotxe.

Ens deixen a casa l’àvia, truquem al timbre, esperem uns segons, però ningú contesta. El pare s’estranya i busca, al seu joc de claus, la de ca l’àvia. El pare ha de fer dues voltes al pany, finalment entrem. El primer que veig és el Mitjonets que miola desesperadament.

Cridem l’àvia, cap resposta. Em fixo en un paperet que hi ha en el moble del rebedor i dono uns copets al pare. Ens hi acostem i ho llegim: “No em busqueu, no em trobareu, me n’he anat amb en Bernat. Si m’estimeu, no en digueu res a la policia.

La vostra àvia.

PD: tingueu cura del Mitjonets.”

Enric Macià Domingo

40

PROSA UNA NOVA VIDA

CATEGORIA B Accèssit

El cant dels ocells, junt amb els trets de les escopetes, són els sons que em desperten cada dia. Dormo entre les fulles que cauen dels arbres, enmig d’un gran paisatge verd que m’envolta i que és ple de vida... Home, d’això últim no n’estic del tot segur, però no negaré que la meva habitació és preciosa. No estic sol, amb mi dormen més nens, però tots dormim abraçats a la nostra arma, un gran fusell de guerra. La nostra tasca és vigilar les entrades i les sortides de les fronteres de Sierra Leona.

Comencem la jornada quan el sol es comença a deixar veure tímidament, quans els ocells comencen a piular i quan comença a haver-hi moviment entre les fronteres. Cada dia passen vehicles de tota mena, des de petits carruatges tibats per elefants que transporten marfil, cotxes amb gent que pregunten per uns tals “nens soldats”, fins a grans furgonetes al descobert amb nens petits que no paren de plorar... Hi ha moltes situacions que no entenc, però hi ha un sentiment que m’impedeix preguntar, per això només obeeixo, no vull acabar com els altres. Sé que a la gent de pell clara i sense permís d’entrada he de parar-la i avisar l’oficial. Sé que si els de pell fosca no em diuen la paraula secreta els he d’aturar. M’han ensenyat que contra els rebels he de lluitar i sé que si algun de tots aquests se m’escapa, no hi haurà propera vegada.

Els pitjors són aquests, tots aquells que intenten entrar al país sense permís ni identificació. Els fugitius de les lleis... els espera el pitjor, a mi ningú em pren el pèl i, si ho fan, tinc ordres de matar, que vigilin. Sóc petit, però no tonto, ja tinc set anys. Amb això no estic dient que m’agradi, només sé que és la meva feina.

Quan em toquen un d’aquests vull escapar de torturar-los, el ritual sempre és el mateix. Si en una setmana no els han vingut a buscar o han deixat els bitllets del rescat a la frontera, els agafem, els portem a la gran sala vermella i allà els parem el temps. Quan creuem la porta d’entrada em comencen a tremolar les cames i els braços, sé que he d’agafar el fusell i apuntar-los, quedar-me’ls mirant durant un temps amb una mirada tan freda com capaç de congelar l’infern

41

i, després d’unes quantes llàgrimes seves, prémer el gallet.

A mesura que em vaig fent gran em costa cada cop més, suposo que començo a desenvolupar l’empatia i no entenc com poden acabar així, només sé que són ordres i que, si no vull tenir el mateix final, l’he de prémer.

Després d’un dia intens de treball, un sopar més aviat escàs i sense gaire imaginació és el que ens espera, un plat d’arròs. A continuació fan el recompte de nens... només espero que un dia jo no sigui a la llista, bé perquè m’han rescatat o bé perquè m’he escapat.

Tot seguit ens prenem la beguda habitual que ens fa entrar en un estat de relax involuntari i aclucar els ulls, no sé què porta, ni vull saber-ho; això, sigui el que sigui, em fa descansar, l’endemà segur que serà un dia dur.

Una altra jornada ha tornat a començar, el matí transcorria amb normalitat fins que un dels camions que passen habitualment carregats amb munició s’ha quedat parat a un dels costats de la carretera.

S’han quedat sense un dels pneumàtics i han d’esperar unes hores a canviar-los. Mentrestant els seus ocupants s’encarreguen de baixar la mercaderia i repartir-la a canvi de feixos de bitllets entre uns homes que feia temps que esperaven drets i fumant.

Les portes del camió estan obertes... no puc evitar pensar què seria de mi i del meu futur si pugés a aquell vehicle. No sé si les meves condicions millorarien, espero que sí, no crec que puguin ser pitjors per a un nen de la meva edat. Cada dia somio en la llibertat. El fet de ser persones amb molta energia, molt poca capacitat de revelarnos i de tenir pensaments crítics i el fet de ser lleials al grup fa que homes com els que em van reptar fa ja tres anys s’aprofitin de les nostres qualitats com a nens.

La ira es va apoderant de mi i, sense pensar-m’ho dues vegades, arrenco a córrer cap al camió amb l’objectiu d’emprendre un nou viatge, una nova vida. Un cop dins i amagat començo a pensar en els meus companys, però sé que no és possible. Amb la mateixa sang freda amb què he actuat tants cops haig d’actuar ara, res tinc i res puc perdre, estic sol i tinc por, però espero una recompensa.

Durant el trajecte no m’he adonat de res del que ha passat; em vaig

42

quedar adormit un cop vaig amagar-me i no m’he despertat fins ara.

Les portes del camió estan obertes, aquest és el soroll que m’ha despertat. En treure el cap veig unes construccions molt altes, sento uns sorolls molt forts, no paro de veure gent blanca caminant d’un lloc a l’altre, tot està ple de cotxes i en aquest moment tinc més por que quan estava enmig de la selva amb un fusell a la mà.

No puc més amb la sensació de pànic, per primer cop i després d’haver viscut experiències horribles, començo a plorar mentre m’assec a una cantonada i em començo a amagar tot fent-me una bola. Estic sol.

Poc temps estic així. Al cap d’una estona una mà m’agafa l’espatlla, se m’apropa i m’aparta els cabells de la cara, em comença a assecar les llàgrimes i m’abraça tot dient-me que ja ha passat tot, que no plori més, que estic fora de perill.

Ara recordant això amb els meus pares m’adono de la sort que he tingut. Se’m van creant un munt de sentiments dins meu: de tristesa perquè sé que actualment hi ha milers de nens que estan passant la mateixa situació que vaig passar jo, d’impotència pel fet de no poder fer res a favor, de ràbia per tots aquells que permeten aquestes situacions només per al seu bé, de malenconia per tots els companys que vaig deixar en aquelles situacions... Però també sento un gran sentiment d’estimació i de benestar, perquè quan ara, estic trist o amoïnat, sempre tinc al costat algú que m’ajudi, que em digui que no passa res, que tot ha passat, que vaig ser molt valent, però, sobretot, el que més m’agrada és el fet que ara tingui algú al costat que em digui que m’estima.

Ana Melero Caujapé

43

POESIA EN EL MEU BONIC POEMA En el meu bonic poema, no hi surt un paisatge, ni postes de sol, ni petons a la platja.

En el meu bonic poema, no hi ha un noi desesperat que buscant el seu amor n’ha trobat un d’estimat.

En el meu bonic poema, no s’hi expressa dolor, ni odi, ni pena, ni sentiments de por.

En el meu bonic poema, no hi surt amistat, ni alegria, ni amor, ni pau, ni felicitat.

En el meu bonic poema, no hi haurà ningú desterrat que enyori la seva pàtria perquè molt lluny ha anat.

En el meu bonic poema, ni bons ni dolents hi ha, ni uns ogres ferotges que no et deixin somiar.

44

CATEGORIA B Primer premi

En el meu bonic poema, no hi apareix un cavaller, que rescata una princesa i se l’emporta de creuer.

En el meu bonic poema, no hi surt un joglar, que al servei del rei cançons ha de tocar.

En el meu bonic poema, no hi sortiran ximpleries, ni insults, ni paraulotes, ni altres tonteries.

En el meu bonic poema, no sé què hi sortirà, però poso punt aquí i ja l’acabaré demà.

Ona Rovira Civil

45

POESIA DOLÇA INFANTESA

CATEGORIA B Accèssit

Una dolça carícia acompanyada d’un bes, una preciosa melodia cantada en vers.

Cada nit el mateix repte, a l’aventura dels somnis: tancar els ulls i que les pestanyes es toquin.

Somia, filleta, somia que és tard, les coses dolentes demà no hi seran.

Aprofita-ho per pensar què vols ser de gran, amb la teva innocència es farà realitat.

Encara hi ets a temps, no obris els ulls, segueix jugant amb nines i dibuixant als fulls.

M’agradaria ser com tu, només témer la foscor i resoldre els meus problemes amagant-me en un racó.

Judit Sadurní Avilés

46

POESIA TRES DÈCIMES I DOS AMORS

CATEGORIA B Accèssit

Camino vers la bandera.

Ma senyera de l’amor.

La miro i la mà em va al cor, que a poc a poc se m’altera.

Però no penso fer-me enrere, seguiré amb la sensació d’estar sol amb l’horitzó vell amic que m’acompanya des de dalt de la muntanya mar i cel en un color.

I et recordo caminant, petjant pedres mal posades, i em distrec en les vegades que anhelava el teu encant, mentre el cim es va apropant.

Arribo al pal oxidat des d’on penja el meu estat.

L’abraço fort, penso massa.

Penso massa en el que passa i en tot el que ja ha passat.

I cada cop més dubtós, em pregunto sense sort, per qui batega el meu cor, per aquell cabell tan ros i dos ulls d’un verd blavós, o per quatre dits sobre or fets en el llit de la mort i ara símbol que comença.

I enarboro sens temença un crit de joia i honor.

Pau Colomer Saus 47

CATEGORIA C

48

PROSA TRAGINER

CATEGORIA C Primer premi

Acabava de tornar de passar uns dies fora de casa. Estava acomiadant el sopar regat amb abundants glops del millor vi de la contrada quan van trucar a la porta de la cuina. S’aixecà a obrir l’àvia, que, en veure el seu nét, deixà anar un crit d’alegria.

En canvi, Oriach, el pare, es quedà sorprès i, arrugant l’entrecella durament, esperà que el noi s’expliqués. Com era capaç d’aparèixer així, a aquelles hores de la nit, sense ni tan sols haver avisat? Com abandonava, sense ser vespre de festiu, la seva obligada estança a Castellfort, la merceria on despatxava, per presentar-se al poble amb la cara compungida, que no augurava res de bo? Què coi volia dir aquella cara? Oriach, embotornant el coll de bou, es disposava rudement a escorcollar l’interior del noi; però l’àvia s’hi va interposar, petonejant el nouvingut i oferint-li un àpat dels de cullera, un bon plat de bacallà amb bledes ben flairoses i encara calent.

El noi va seure a taula davant de son pare. Engolia d’una forma animal, es veia d’una hora lluny que venia amb gana després de la caminada a peu en un dia fred de gener; en començar a empassar picava les dents i el clasc augmentava contra el vidre del got on el vi tremolava. El pare empenyia un tovalló ressec amb les malmeses ungles, entrellucant el noi mentre el deixava agafar forces. Que mengi... que mengi... ja li arribarà l’hora de les preguntes.

No tenia cap altre fill mascle; una filla ja feta i refeta s’havia casat ben lluny, a tocar dels Pirineus. Aquest noi, Ermengol, frèvol va néixer i frèvol es va criar, fruit d’una mare tísica. Per proporcionar benestar a la mare i al nen, Oriach treballava dia i nit per desolades carreteres i vies pràcticament inaccessibles, exercitant amb cremor el seu ofici de traginer, comprant a les vinyes de terratinents de tota mena i revenent en tavernes i vinateries el cotissat suc de les parres d’Avià. Vi que degustés i adquirís Oriach, bon vi era. El traginer no necessitava beure vi per apreciar-ne la qualitat. Li bastava, estant en dejú, deixar

49

regalimar un parell o tres de gotes a la punta de la llengua, això pel gust; i pel color, unes altres a la màniga de la camisa, arremangada sobre el treballat braç. Tal taca, tal qualitat. I allà li quedaven les taques de color violeta, com si de figures parlants es tractés. Oriach podia dir honestament, només mirant les taques, quines bodegues d’Avià feien el vi més bo.

Bon ofici, el de traginer; bon ofici per a l’home viril que no du pas mai un bon feix de bitllets a la butxaca, però que per protegir tan poca misèria guarda una navalla sota la camisa. Perquè hi ha trossos del camí que es poden passar adormit; però n’hi ha que resar és poc per passar-hi desapercebut per alguns bromistes. Ja s’havien volgut divertir amb Oriach, i un tall amb una falç i dues abonyegades d’una estacada el marcaven; però de segur que el bromista en qüestió no explicaria l’anècdota.

I només algú com Oriach era capaç de caminar travessant pels boscos, sense parar i aguantant gelades, pluges i calors. Tan precari havia sigut el seu ofici que no va voler que Ermengol seguís el seu brut camí. El brivall estaria millor a l’ombra, sota teules i maons, abrigat i amb un plat a taula les hores que convingués. Així doncs, en complir els tretze anys, el va col·locar a la botiga dels Cavallfort, una casa molt decent. En acomiadar-se del noi amb efusió d’afecte brusc i bàrbar, mig a calbots, el pare el va sermonejar: “Compliràs tot el que et demanin, aquí un home s’ha de comportar i, si no, compte, vigila amb mi! Honradesa... treball... si et descuides una mica, ja pots preparar-te redéu!”.

No hi va haver necessitat de rigor ni amenaces posteriors. L’encarregat d’Ermengol escrivia a son pare satisfet. El noi era llest, sabia despatxar, complaure i ascendia de mica en mica des d’escombrar la botiga i desfer els embolics i els cards de draps i teles, al llibre de comptabilitat. Amb més temps esdevindria l’ànima de l’establiment.

La dona d’Oriach, devorada per l’extenuació, morí tranquil·la i reposada respecte al futur del seu fill, veient-lo en la seva fantasia com un botiguer acomodat, d’aspecte grassonet i plàcid, que fa festius els diumenges i du un bon rellotge d’or a la butxaca.

50

Vidu, sense més companyia que la vella, Oriach, encara que de cos robust i atlètic, no pensava a tornar a casar-se. Que es casés el dropo del seu fill, que ja tenia dinou anys ben fets. Algunes elusions i reticències de l’encarregat havien posat el pare en sospita que Ermengol caminava un pèl massa lliure... “Coses de l’edat!”, es repetia ell per dins. Mentre no el distreguin de l’obligació... Quina raó tenia el pare per arrufar el nas d’aquesta manera si li deien que el noi no faltava mai al seu lloc, i ni el taulell ni la caixa quedaven desatesos ni un minut? És que el mateix Oriach si rondava per hostals i tuguris de ciutat, no es desfogava sense més conseqüències que una nit acalorada? Un home és un home, i més si és jove i no pensa en el futur.

Malgrat tot, en veure’l arribar d’aquesta manera, a hores impensades, afligit i amb el rostre desencaixat, el pare va sentir dins seu una revolada tallant i freda, com el cop d’un punyal. Què redimonis havia passat? I la mirada de les seves pupil·les es clavava en Ermengol, amb desig de trobar unes altres pupil·les que estaven rastrejant el plat, mentre les blanques dents seguien tremolejant i picaven les unes amb les altres, de fred o de por.

Es va acabar el sopar i va sortir l’àvia a preparar el llit, a buscar una vànova i mantes, mostrant la gelor que hi havia amb els pòmuls rogencs. Estant Oriach sol amb el seu fill, va sortir disparada la pregunta: —Què has fet? Collons de noi! Què cony has fet ara?! No em menteixis...

El xicot callava, fent més grans els senyals d’abatiment que el seu rostre presentava; Oriach el va mirar de cop, com si no l’hagués observat mai, es va aixecar i vermell de ràbia li va etzibar: —Tu has robat! Tu has robat!

Amb immensa angoixa, amb moviment infantil, Ermengol va voler llançar-se en braços de son pare; però aquest el refusà, d’una manera instintiva i violenta, i el llançà contra la paret. El jove va començar a sanglotar, mentre el traginer, entre juraments i blasfèmies, repetia: —Has robat... traïdor! Has robat de la caixa, has robat al teu encarregat... I tot per maleïts vicis! I ara plores... Fill de ta mare! Em...!

51

Li sortia espuma per la boca, bracejava, tancava els punys... però de sobte es va quedar quiet. Si algú el coneixia sabia que aquella quietud era mal senyal. Callat, dret al mig de la cuina, enlluernat per la pobrissona llàntia de petroli i algunes flames de la llar semblava una desmesurada estàtua de fang pintat, amb maldestres traces a la faç, on es traslluïen els negres pensaments. Tenir un lladre a casa!

Ell, Oriach, que havia sigut tota la seva vida home de bé davant de tothom; que la seva paraula valia or, els seus tractes no necessitaven de paper segellat, ni tan sols senyal. Paraula dita, paraula complerta.

A les bodegues i les tavernes ja coneixien Oriach. Traficava i guanyava, però amb decència, sense el desvergonyiment de prendre ni un ral a ningú. Qui es fiaria ara del pare d’un lladre? Cagondéu! I amb desdeny glacial, com si escopís una resta del tabac, va llançar al rostre del noi la frase: —Robar no et ve de casta.

No hi va haver més resposta que gemecs, i el pare va afegir amb el mateix despotisme: —Quants n’has agafat? Demà al matí sortiré ben d’hora a tornar-ho.

Va respondre alguna cosa el culpable i, mirant d’assegurar la veu, va xiuxiuejar dèbilment i entre singlots: —Cent noranta-set duros i dos rals...

No va pestanyejar, el traginer. Podia pagar-ho. Es quedava sense estalvis, però... l’honradesa davant de tot! Mentre feia els seus comptes, amb la mà dreta es regirava faixa i bosses requisant el capital que guardava allí, fruit de les vendes realitzades setmanes enrere al Pallars. Acabat el registre, es tombà al noi i assenyalà la porta de darrere la cuina.

—Surt allí fora!

Fora? A què? No servia de res replicar. Ermengol obeí. Quina ventolana de gel en entrar al corral! La nit era la més glacial des de feia mesos; les estrelles competien per brillar al cel, la terra era gebrada i a la pila del safareig començava a enfarinar-se la superfície. El gos de l’entrada va bordar en veure els dos homes; però la seva fidel memòria afectiva el va il·luminar de cop i va sortir, boig d’alegria, dis-

52

parat cap a Ermengol i li recolzà les potes al pit. Però quan pare i fill van passar la portalada de l’entrada, el ca es va fer enrere, remenant encara la cua.

Van caminar per camps eixorcs durant gairebé un quart d’hora, fins que Oriach va fer prou, prop de les tàpies d’un hort, enderrocades elles i abandonat ell. I, empenyent el seu fill, l’acostà a la tàpia i es va col·locar davant, empunyant la navalla.

Ermengol es va desviar amb un salt ràpid de les intencions del seu pare. Comprenia la situació i la seva joventut, sàvia dels vint anys, protestava revoltant-s’hi. No, morir no! Va voler córrer, fugir camp a través. I aquella tremolor d’abans, la de les dents, la de les mans, va baixar fins a les escarransides cames de mosso aviciat a donetes esquifides i el va doblegar i el va fer caure postrat, mig de genolls, balbucejant: —Perdó, pare! Perdó!

El pare s’hi acostà; va veure a la semiclaredat dels astres dos ulls dilatats pel terror, que imploraven... i el va ferir justament allí, entre els dos ulls, dels quals l’última mirada de súplica li va quedar present, inesborrable. El cos va caure bocaterrosa i el cop sord contra la terra enfortida per la gelada va sonar estrany. El gos exhalà un llarg udol i el traginer es va inclinar: ja no respirava, aquella mala llavor.

Blanca Pérez-Sempere

53

PROSA ENTRE L’OLIVA I EL FESTUC

CATEGORIA C Accèssit

Sóc la plasmació d’un instant fugaç.

Sovint m’agrada parar-me davant d’un paisatge i apreciar-lo detalladament, veure com canvien les circumstàncies amb el pas del temps.

A vegades sento la necessitat de centrar-me en les coses petites, insignificants potser, però captades en una atmosfera admirable. En el meu món, bé, el món de tots, les persones marxen mentre moltes ànimes continuen buscant el seu lloc en un indret incert. Els objectes es van desgastant i d’un dia per l’altre poden haver canviat completament la seva ubicació. Les paraules i els sons es belluguen entre el vent, junt amb totes aquelles fulles porugues que emigren de les seves llars per anar a parar en un lloc dubtós. Els núvols, impacients, varien el seu recorregut sense saber on arribaran. Res no dura gaire, tot són instants del temps. Els colors canvien. La llum els canvia. Aquell verd oliva tan suau que s’insinuava aquest matí ara ja ha adquirit un to festuc. I entre els instants, els colors, la llum, un sentiment i una emoció no queda res, la fugacitat plasmada en una impressió. Una impressió que seria capaç de deixar empremta en l’ànima de qualsevol qui la volgués i la sabés apreciar. Petjades d’aquelles que no s’esvaeixen fàcilment, que es guarden en racons remots de la ment i que en els moments menys esperats apareixen per manifestar-se en aquells cors que volen viure emocions infinites, on els moments són una oportunitat única per transmetre sentiments. Impressions capaces d’eriçar els pèls dels cossos més freds i insensibles, com un vent tallant paral·lelitzen a qualsevol i, com espines de rosers, es claven en els éssers més gèlids fent que recobrin l’esperit de l’emoció. Una rosa pansida i d’un color granat esmorteït ha de poder transformar-se en la flor més bella del jardí, d’un vermell passió poc vist en la natura.

Els meus pèls també s’inquieten, necessiten abandonar la quietud i impacients començar a transmetre tot allò que els seus ulls ja fa estona que exterioritzen. Uns ulls que ho capten tot, fins al més mínim

54

detall del racó més amagat del lloc més recòndit de la imatge. Amb gran objectivitat els ulls atrapen allò que els meus pèls inquiets expressen, movent-se amb la força d’una passió i d’un sentiment. D’un color i d’una llum. D’un oliva i d’un festuc. D’un núvol i d’un raig de Sol. D’un barret i d’un vestit.

En aquests instants, entre baralles davant els espais en blanc, els seus ulls veuen una munió de gent. Homes i dones en constant moviment que demanen ser captats en mi. Els arbres de la ciutat demanen companyia. Les seves fulles d’un verd intens pengen com gotes d’aigua que volen formar estalactites. Entre els fanals i els llums d’aranya del carrer, impacients per il·luminar la foscor, es troben desenes de persones. La llum del Sol encara s’acarona amb les fulles porugues dels arbres, creant una atmosfera perfecte entre la llum natural i l’artificial.

Nois i noies, inconscients de la fugacitat dels moments que esperen un futur incert. Entre rialles i música cadascú busca el seu lloc. Al fons, un escenari amb una orquestra que no aconsegueixo apreciar a la perfecció. Un violoncel·lista, un trompetista, un guitarrista, potser.

Davant seu capto un munt de caps movent-se i intento plasmar-los en aquest instant concret. Com onades de mar que busquen arribar a la costa amb l’espuma perfecta es mouen sense un destí concret. Diverses tonalitats, barreges de colors i llums que no tornaran a succeir mai més. En un segon terme, ja més proper i més capaç de detallar, colors fonent-se entre clarobscurs fugaços. Parelles abraçades, parelles indecises, parelles vergonyoses i parelles passionals. Totes movent-se al ritme de la música i alterant la realitat mil·lèsima rere mil·lèsima. La meva feina ha de ser molt precisa. Tot i les dificultats, aconseguiré immortalitzar el moment.

Més proper, aconsegueixo apreciar rostres acompanyats de sentiments, colors i textures molt més determinades que em permeten assolir una major objectivitat. Barrets de copa negres amb fines línies blanques marcades per la llum dels fanals. Barrets d’un groc palla amb matisos clarobscurs. Vestits amb multitud de colors. A l’esquerra, com si fos l’últim minut de les seves vides, una parella dansant feliç.

55

Més al centre, entre petons i abraçades, un blau cel destorbat per minuciosos núvols de llum. Entre passos topa amb aquell blau que, impacient, busca el negre de la nit. Més petons entre vermells i negres, entre grisos i blancs. I en aquell espai perfecte, banyat pels rajos de llum que s’han aconseguit colar entre les fulles, una ideal combinació entre roses, taronges i blancs. Un color salmó en moviment i en excel·lent harmonia amb un ocre que es troba en un punt incert entre el marró i el groc. Just davant nostre una taula escoltant paraules que el vent lluita per endur-se. I sobre les cadires de fusta rialles que mai més tornaran. Les ratlles perfectament paral·leles que vesteixen la dona del banc m’inspiren puresa i inquietud per trobar la posició perfecta. Sobre la seva espatlla un braç cansat cobert pel negre més pur.

I al costat, a l’esquerra, el daurat més refinat vivint en els cabells d’una nena d’uns quatre anys que amb ulls impacients busquen l’afectivitat i confiança de la seva mare.

En aquesta plaça de Montmatre els parisencs han mostrat a la resta del món com fan música, ballen, xerren i riuen. Com entre aquells arbres i fanals els colors s’esvaeixen i ja mai més trobaran la mateixa harmonia.

I avui no m’he pogut esperar, imatges impacients volien que les plasmés, un munt de sentiments en pocs metres quadrats em deien que no podien quedar com un instant fugaç, han de perdurar per tal de fer renéixer un sentiment perdut. Els meus pèls han començat a moure’s d’una manera massa inquieta, buscant blancs i deixant-los plens de matisos reals. M’agrada quan les seves mans m’acaronen i entre diferents colors em fan ballar. Entre tocs més intensos i d’altres més delicats he aconseguit plasmar aquest ball. El Ball al Moulin de la Galette. El meu pare, Auguste Renoir, ja m’ha guardat, però ben aviat em tornarà a treure de la seva caixa per tornar a deixar-me dansar entre llenços i teles impacients per acolorir-se.

Diuen les llegendes que en els millors moments s’ajunten les ànimes i que quan això passa el món s’il·lumina una mica més. Així que, aquest dia de 1876 les ànimes de tota aquesta gent han decidit unir-se per

56

tal de crear un moment fugaç però perfecte.

Pregunteu-vos què sou. Només sou persones en un món qualsevol que us qüestioneu el perquè de la vostra existència. Els moments passen, les persones arriben i marxen, les paraules desapareixen i molts sentiments es queden. Només sou capaços de reviure aquestes emocions si qualsevol les ha pogut plasmar. Escrits, obres d’art, fotografies són allò que us permet reviure tot el que ja heu oblidat.

Recordeu que elles mai us fallaran. Recordeu que sou instants del temps i captar-vos és l’únic que quedarà de vosaltres.

Meritxell Batlle Cardona

57

PROSA MANDARINES I CAVA

CATEGORIA C Accèssit

Això que us explicaré és ben cert que va passar la nit de Reis de fa tres anys. Des d’aleshores, al meu poble, Ses Majestats tenen prohibida la beguda alcohòlica.

Visc a Gósol, que és un poble petit, de muntanya i molt bonic. Està situat a la serra del Cadí. A l’hivern a Gósol hi fa molt de fred, però tan sols hi queden les famílies gosolenques de tota la vida. En total potser hi vivim unes 30 famílies... però amb això n’hi va haver prou perquè s’esdevingués el següent contratemps que us explicaré a continuació.

Eren les 23.55 h del dia 5 de gener. En aquell instant Ses Majestats els Reis d’Orient havien acabat d’enllestir la planificació del que seria la nit més esperada per tots els nens. Es van repartir les tasques com cada any: * En Melcior portava la llista de les adreces, que ja tenia gravades a la seva tauleta, totes ordenades per carrers i números. També portava un fitxer tipus.pdf amb els informes escolars i a l’aplicació de notes hi havia unes xivatades d’alguns pares que no estaven gaire contents amb alguna qüestió de caràcter familiar. * En Gaspar portava les cartes dels nens i nenes, per ordre alfabètic.

També es feia càrrec de l’estoc de regals. I seria l’encarregat de buscar regals substitutius en cas d’exhaurir les existències dels que portaven.

I com que durant l’any treballava de manyà, aquest any portava la clau màgica que obria les portes de totes les cases. * En Baltasar, com que era un expert en nutrició, ja feia dies que havia muntat un Excel amb tots els trastorns alimentaris de cada nen. Hi havia els celíacs, els intolerants a la lactosa, els al·lèrgics als cacauets... i, com que el seu oncle era dentista, aquest any tenia una llista amb els nens que tenien problemes de càries, per tant, portava també llaminadures sense sucre.

I així va començar aquesta aventura: Dia 6 de gener, les 00.01 h de la matinada. Casa de l’Anna i la Laia, “cal Sabater”. En Gaspar obre la porta. Ses Majestats repassen les

58

cartes de les nenes i donen un cop d’ull als informes de comportament. Tot ha anat bé aquest any! Deixen els paquets sota l’arbre, es mengen els sis trossets de torró de Xixona i les mandarines, donen la palla als camells i es veuen la copeta de cava que encara es fresqueta.

Arriben a “cal Fideuer” a les 00.15 h. Aquí hi viu l’Andreu, que és el meu millor amic, i les seves germanes bessones: la Kati i l’Andrea.

S’han portat tots força bé, però a la tauleta d’en Melcior hi surt una nota: “La Kati encara es xupa el dit”, per tant rebrà un paquetet de carbó. Hi ha preparat un platet amb torrons d’Alacant i mandarines, més copes de cava i un gibrell d’aigua per als camells.

“Cal Sastre” a les 00.30 h. Porten un bon ritme. Estan molt animats.

Aquí la Montserrat els ha deixat neules, mandarines i vi ranci. Ells, a canvi, li deixen la wii i un parell de jocs.

Són la 01.30 h de la matinada i porten ja dotze cases. Han begut onze copes de cava i un gotet de vi ranci, i han menjat un total de 29 mandarines. Ara toca el torn a “ca la Xica”. Amb tant de cava no veuen prou bé el portal de la casa i ensopeguen en el primer graó.

Cau en Melcior de cap i es fa un cop amb la taula de ping-pong del garatge. Aquí han de pujar escales... i en Gaspar sent la bufeta molt plena (per culpa de tanta mandarina i cava). Arriben al primer pis i no hi ha manera de posar la clau dins del pany, perquè tenen una mica de mareig.

Per fi encerten! Entren al menjador i trepitgen la cua a la Tuca, que és la gosseta de l’Ernest. El gos fa un lladruc i mossega el peu d’en Baltasar.

En Gaspar, mentrestant, s’ha ficat al lavabo per buidar “l’aigua del canari”, però com que va una mica begut ha esquitxat la tapa. De sobte recorda les esbroncades que li feia la mare quan, de petit, deixava el bany esquitxat... i sent una malenconia terrible. Tot assegut a l’excusat, aprofita l’ocasió per mocar-se i li queda un tros de paper enganxat al nas.

Deixen els presents sobre la taula i marxen fent esses. Tornen a trepitjar la pobra Tuca, que aquest cop clava una mossegada al cul d’en Baltasar.

Ja tornen a ser a la plaça on tenen aparcat el tractor amb totes les

59

joguines. Són les dues de la matinada i encara els queden divuit cases. Han d’accelerar el ritme. Toca el torn a “ca l’Espardenyer”, on viuen la Jana, el Cinto i l’Arnau. També hi ha els cosinets que han vingut per Nadal al poble. Són la Georgina, l’Ona, la Júlia i en Pau. Més torrons i més mandarines... està fins al capdamunt de tantes mandarines. En Melcior porta una sola de la sabata plena de merda, perquè ha posat el peu sobra un “tifa” de camell. Va deixant petjades per tota la casa i fa força pudor. En Baltasar va coix i porta els pantalons esquinçats per culpa de la mossegada de la Tuca. En Gaspar torna a tenir pipí.

Sobre la taula de la cuina també hi ha una ampolla de cava, que ja és calenta. Però agraint la voluntat de la casa, també se la beuen.

Han de deixar regals per a set nens, però com que van “contents” han esborrat el.pdf dels informes i no saben exactament què han de deixar.

Donen un parell de copetes de cava als camells i segueixen la ruta.

Han tocat les 03.30 h al campanar de l’església i van per la dinovena casa. A “cal Xocolater” hi viu en Pere. El cava és esbravat; tot i això. Tornen les mandarines a la cistella de fruites i, a canvi, agafen un paquet de galetes farcides de xocolata. Han exhaurit les pilotes de bàsquet que demana en Pere, però li deixen l’equipació que també volia. A en Melcior se li ha escapat un rot tan fort que desperta l’àvia Mercè.

L’àvia surt del llit amb un pijama espantós i els cabells tots despentinats.

—Fins i tot té bigoti, aquesta iaia tan terrorífica! —pensa en Gaspar.

L’àvia mira els Reis.

Ses Majestats miren la Mercè.

Es produeix un silenci sepulcral... De sobte, la Mercè pregunta: —Qui ha sigut el porc que s’ha fet un rot?

En Melcior aixeca la mà, com si fos a l’escola.

L’àvia no s’ho pensa dos cops. S’encamina cap ell i li dóna un mastegot al clatell. Gira cua i torna cap el llit tot remugant.

Començava a fer-se clar. Devien ser les sis més o menys, perquè Ses Majestats portaven tal borratxera que no veien ni el rellotge del campanar.

60

Els faltava repartir encara a tres cases.

A l’última casa on havien estat, en Gaspar havia caigut amb la humitat del pati, i s’havia obert una cella. No semblava que li fes gaire mal, perquè li va agafar un atac de riure. A en Melcior li feien figa les cames i s’encallava quan parlava. També tenia moltes ganes de riure. En Baltasar ja no podia més. Li feia mal el peu, el cul... i el cap.

L’últim whisky que s’havia pres a “cal Forner” no se li havia posat prou bé.

Van entrar a l’habitació de la Natàlia i va topar de cara amb un Pare Noel de plàstic.

—Ugs, fastigós, què hi fa aquest aquí? —pregunta Melcior.

—Fins i tot al Bergadà ha arribat la febre americana? Algú m’ho pot explicar?!! Eh? Eh?... —crida desesperat.

—Xxxsss! —li diuen els dos altres reis barbuts—. Que despertaràs tot el poble! Calla home, calla!

En Melcior no estava disposat a deixar el tema així. Va Agafar el coll d’en Noel i va començar a escanyar-lo, fins que el ninot de plàstic es va rebentar com un globus. Tot i això, ell va continuar remugant i maleint els ianquis.

El dia clarejava i encara quedava baixar fins a Sorribes, que és el poble del costat on hi ha dos menuts en una de les cases.

Tot d’una, es van adonar que els faltaven els dos patges reials.

Aquests dos eren dins del cóm de les vaques, remullats de cap a peus i amb una trompa impressionant.

També havien perdut els camells. On els havien deixat? Al portal de quina casa?

Ses Majestats no recordaven exactament res de res amb lucidesa.

De sobte, en Gaspar va exclamar: “Heu vist quina gallina més estranya? No n’havia vist mai cap amb gepa!

Els camells s’havien ficat dins del corral del mossèn. Havien començat menjant-se les pastanagues i empaitant les gallines. Un dels camells havia atropellat l’espantaocells i se l’havia posat de genet tot cavalcant com un boig i trepitjant els enciams de l’hort.

A les 09:00 h l’alcade va trucar la policia, perquè a la plaça del poble hi havia una colla desconeguda que semblava havien fet un bote-

61

llón. Dormint sobre un tractor, hi havia tres tipus vestits amb roba lluent i esquinçada. Un d’ells tenia el cul a l’aire i portava una corona en una de les galtes del cul.

A la pala del tractor hi havia tres camells amuntegats un sobre l’altre, amb la boca plena de plomes...

Dos patges xops es recolzaven en una de les rodes i, assegut al volant del tractor, hi havia un espantaocells trinxat.

Les gallines corrien desplomades i esbojarrades pel poble...

El terra de la plaça era ple de tomàquets, cebes i enciams immenjables...

Del campanar en penjaven uns calçotets esquinçats i les mitges de la iaia Mercè... (que, per cert, vestida i arreglada continuava semblant una bruixa).

Un cop aclarit tot el sarau, els mossos els van clavar una multa i els van retirar el carnet de conduir camells durant 11 mesos. A més, els van condemnar a treballs comunitaris al poble, a plantar l’hort del mossèn, que era tot destruït, i a fabricar un nou espantaocells.

I els van fer jurar per escrit que mai més no tornarien a agafar una “bufa” com aquella.

A partir de llavors, a Gósol, els Reis d’Orient arriben en taxi escortats per la policia.

Els nens ja no esperen que Ses Majestats vagin casa per casa, sinó que són els mateixos nens i nenes que van fins l’església i es posen en fila un darrere l’altre i van passant per davant del Reis per recollir els presents.

Cal dir que ja no s’obsequia amb mandarines i torrons Ses Majestats, ni tampoc cava o vi ranci, ja que després de segles i segles de menjar-ne els tres reis pateixen de còlon irritable. Ara se’ls prepara un sopar que consisteix en productes típics de la terra, com el trinxat i les patates emmascarades.

Ah! I de beure, una cervesa 0.0% i aigua per a tots.

I aquesta és la història contada i acabada, de la nit més màgica sempre recordada.

Gerard Rodríguez Garcia

62

POESIA TRES SONETS A TRES HOMES ABANDONATS CATEGORIA C Primer premi

Sonet a l’oblidat entre petxines El vaixell es dissol a l’horitzó i sobre ones se’n va la meva vida, em quedo sol sobre sorra adormida, aïllat al mar tot sembla pitjor.

La lluna, una bombolla de sabó, i la mar que ronca, ja condormida, em miren, sé que l’aventura em crida fent melodies d’alguna cançó.

L’humà m’ha deixat, li he perdut l’estela, p’ro sé que tornarà. Seré pacient, tard o d’hora vindrà alguna altra vela.

I de cop alguna fulla que es mou, l’enrenou del fred i els xiulets del vent, diuen: sigues valent, un nou Crusoe.

Sonet a l’aroma del seu murmuri A divorci té gust l’habitació i l’àcida soledat hi ressona, la casa buida de mobles fa olor a nau sens timó, a rei sense corona.

63

Mentre ella a la custòdia treu sabor i el dolç cantar dels meus fills acarona, em deixa l’eco d’aquest menjador, difós com un tro, aspre com la llimona.

El ranci ambient té el perfum de so brut, miro l’essència del passat, somico en flairar els records, necessito amnèsia.

Degusto el so de tot el que he perdut entre el soroll de la lluna i suplico, si us plau, tu no te’n vagis, sinestèsia.

Sonet del gir Tu, havent estat la meva única joia, després d’esdevenir la meva droga, després d’haver nedat junts fins la boia, després d’haver esmorzat al mateix llit, després de compartir classes de ioga, giro i sóc un record llunyà i pansit: Em véns amb una mirada mig seca, t’asseus i em dius que prou, que stop, que adéu.

I ara què? Miro al cel, busco la meca, vull trobar un colom blanc, cerco algun déu.

—Per què? —faig amb volum de biblioteca.

—Xxt, amor, el problema no és teu ni meu —dius—. Tranquil, ens partirem la hipoteca.

M’abraces exhalant que no és tan greu.

Tom Colomer Saus

64

POESIA SABADELL INDUSTRIAL

CATEGORIA C Accèssit

Un gran embat ens va arribar del nord, alts i estranys arbres ens féu plantar, de fum i no fulles els va envoltar, i sos ingenis hom deixaren sord.

De camperols a urbans vam esmenar, i encara avui ens queda més d’un record, de Sabadell empès pel ressort, del tric-trac del traçut trast al tramar.

Potser al mirar cap a l’horitzó, veus el passat del lloc d’ on vinc jo, somorts volcans ara ja sols ens queden, que un dia, de tan forts com eren, anomenaren la meva ciutat natal, la Manchester del Pirineu avall. *

*

*

Ara altres fums recorren el llosat, grisos presagis de desesperança, un atur, amb caire d’inversemblança, un Sabadell, sense aquell embat. Àstrid Pascual López

65

POESIA PREGUNTES

CATEGORIA C Accèssit

Els cecs de quin color somnien?

Resta Walt Disney congelat?

Les joguines jugaven quan dormíem?

L’arc de Sant Martí té un tresor amagat?

Hi ha un follet que roba mitjons?

Algú se n’ha anat volant amb el vent?

Creus que tenen vida, les cançons?

Viu millor qui va contracorrent?

Què fou primer, l’ou o la gallina?

Una flor té sentiments?

La vida té una moralina?

No deixis mai de preguntar.

La veritat ens farà lliures.

Lliures de por, por de pensar.

Paloma Abril Poncela

66

67

Organització:

Hi col·labora: Centres de Primària i de Secundària de Sabadell

Patrocina:

70