Joan oliver 2014

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

Edició: Ajuntament de Sabadell, setembre de 2014 Amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i centres de primària i secundària de Sabadell

RECULL D’OBRES PREMIADES EN EL XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART Sabadell, setembre de 2014

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014 ÍNDEX Presentació 5 Composició del jurat 6 Veredicte 6 CATEGORIA A, els premiats

9

PROSA

Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà, Kènia Delgado Úbeda Un cop de sort, Bernat Payà Majó Canvi de papers, Helena Sánchez Ulloa

10 14 17

POESIA

Ulls tristos, Cristina Canalias Ferreros Un bonic paisatge, Santi Atienza Reig L’Artur se’n va al futur, Joan Gabarró Pons CATEGORIA B, els premiats

19 20 21 23

PROSA

La traficant de relats, Berta Miró Pellicer T’estimo, Carme, Júlia Luján Roca Exili, Ferran Rico Andrés

24 28 32

POESIA

Drap esparracat o bellesa en estat pur, Pau Colomer Saus La desconeguda, Ronnie Espín Rodas Indret de records, Pablo Holgado Margalet CATEGORIA C, els premiats

36 37 38 39

PROSA

Merablia, Mònica Bussmann Pardo Aquells ulls verds, Maria Balmes Pérez Dinar de Nadal, Joana Macià Domingo

40 44 49

POESIA

Lletres de batalla, Leyre García Cantalejo 54 Pel desert corre la brama, Montserrat Batlle Prats 55 Les olives del temps, Tom Colomer Saus 57

Tots els premiats

58

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014 El recull de treballs que us presentem és el resultat dels escrits guanyadors de la XXXIV edició del Concurs Literari Joan Oliver, Pere Quart, que l’Ajuntament de Sabadell convoca des del curs 1979-1980.

Com a destacat del concurs d’aquest any, cal esmentar l’elevada participació. Concretament, s’han presentat 217 treballs, de 16 centres educatius de la ciutat. D’aquests, 140 són de prosa i 77 de poesia.

Per mitjà d’aquesta convocatòria de premis, es vol incentivar que en els nois i les noies se’ls desperti l’afany de creació i l’expressió dels llenguatges de prosa i poesia. Dues de les maneres més complexes i alhora més enriquidores del llenguatge humà.

Aquesta dada és un bon indicador de l’interès que desperta entre els joves el fet d’escriure i el voler-ho compartir mitjançant una activitat organitzada a la ciutat i també que el concurs és ben viu i vigent en els temps actuals.

Us felicito a tots i a totes, guanyadors i participants, i us encoratjo a continuar estimant la literatura com ho heu fet fins ara.

Com bé sabeu, aquest certamen duu per nom el del poeta sabadellenc Joan Oliver, Pere Quart, un nom sabadellenc universal per la gran càrrega cultural i literària que porta implícit. Així, un objectiu que pretén aquesta activitat és donar a conèixer entre els joves sabadellencs la figura del nostre poeta local i la seva obra.

Voldria acabar amb unes paraules de Joan Oliver que sintetitzen la importància de la literatura, tan unida al pensament i a la llibertat: “La paraula deslliura els ignorants, comencen els amors amb la paraula, les paraules menyscaben els tirans”

Any rere any, aquest concurs descobreix nous escriptors i dóna als joves l’oportunitat de ser creatius, crítics, d’expressar el seu estil literari, els seus sentiments... Potser algun dia els vostres noms s’afegiran a la llista d’autors consolidats. Sigui així o no, Sabadell està orgullós de comptar amb gent com la que us heu presentat, amb iniciativa, sense por.

Ramon Burgués Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell 5

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

COMPOSICIÓ DEL JURAT

VEREDICTE

Carme Padial Fernández, professora de primària

Reunits els membres del jurat a la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell, el 2 d’abril de 2014, van premiar els següents treballs, segons les diferents categories, en la XXXIV edició del Concurs Literari Joan Oliver, Pere Quart:

Josefina Sabartés Comas, representant d’Òmnium Cultural Josep M. Ripoll Peña, escriptor i professor de secundària Meritxell Martí Orriols, escriptora i professora de la Universitat Oberta de Catalunya Roc Casagran Casañas, escriptor i professor de secundària

6

CATEGORIA A PROSA Accèssit Rondalla ve, rondalla va, si

no és mentida veritat serà Accèssit Un cop de sort 1r premi Canvi de papers

Kènia Delgado Úbeda Bernat Payà Majó Helena Sánchez Ulloa

POESIA Accèssit Ulls tristos Accèssit Un bonic paisatge 1r premi L’Artur se’n va al futur

Cristina Canalias Ferreros Santi Atienza Reig Joan Gabarró Pons

CATEGORIA B PROSA Accèssit La traficant de relats Berta Miró Pellicer Accèssit T’estimo, Carme Júlia Luján Roca 1r premi Exili Ferran Rico Andrés POESIA Accèssit Drap esparracat o bellesa

en estat pur Accèssit La desconeguda 1r Premi Indret de records

Pau Colomer Saus Ronnie Espín Rodas Pablo Holgado Margalet

CATEGORIA C PROSA Accèssit Merablia Accèssit Aquells ulls verds 1r premi Dinar de Nadal

Mònica Bussmann Pardo Maria Balmes Pérez Joana Macià Domingo

POESIA Accèssit Lletres de batalla Accèssit Pel desert corre la brama 1r premi Les olives del temps

7

Leyre García Cantalejo Montserrat Batlle Prats Tom Colomer Saus

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

CATEGORIA A... els premiats

9

PROSA

CATEGORIA A Accèssit

RONDALLA VE, RONDALLA VA, SI NO ÉS MENITDA VERITAT SERÀ Kenia Delgado Úbeda

Hola, sóc el Roc i tinc 7 anys. Estic escrivint aquesta història per als jocs florals de la meva escola. Encara no sé ben bé en què consisteixen, però jo crec que l’únic que hem de fer és explicar un conte, després els mestres trien la història més original, divertida o més ben escrita. Segons m’ha explicat un amic meu, es trien tres històries, que seran les guanyadores.

Com cada any, no se m’acut cap idea, però, cap problema, ja començaran a venir.

A veure... mmm... idees, entreu en el meu petitet cervellet..., que m’estic començant a enfadar!... D’acord, ja m’he cansat, ara llençaré l’ordinador per la finestra! A la una a les dues i a les...

–Roc!!! Per què estàs en posició d’anar a llençar l’ordinador per la finestra?

–No és res, mami. Només volia llençar l’ordinador al cap d’aquell senyor del davant que no sap reciclar i, com que ja saps que jo reciclo molt (llenço el paper de plata al seu contenidor, que és el groc, o això crec), m’ha fet enfadar.

–QUE QUÈ???

–Nooonooonooo!!! És broma, et volia fer una broma, és que jo celebro el dia dels innocents abans d’hora!!!

–A DORMIR!!!

–Sííííí, mama. Demà ja continuaré la història.

Tot i que són les 4 del matí, se m’ha acudit una idea per fer la història i, com que tinc tant poca memòria, tenia por que se m’oblidés, per això la començaré a escriure ara. (Tal com diu la meva professora de català, la Dolors, una història ha de tenir tres parts: la introducció, el nus i el desenllaç, però com que més endavant ho hauré oblidat millor ho deixaré estar.)

Hi havia una vegada... no, no, no que aquest començament és molt típic; jo vull un començament trencador, impactant, impressionant, espectacular... com diuen a les pel·lis, o sigui que començaré com deia el meu avi quan era petit, vull dir, més petit: “Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida, veritat serà.” En aquell temps la gent era molt pobra i la majoria de nens eren orfes, aquest és el cas dels nostres protagonistes: l’Abril i..., ah, sí, el Lleó.

10

L’Abril i el Lleó tenien 11 anys i vivien en un orfenat, a 5 km de Barcelona; a cap dels dos no els agradava el lloc en el qual vivien i per això el Lleó se’n volia anar aquella mateixa nit, però abans d’anar-se’n va fer cap a l’habitació de l’Abril per deixar-li una nota que deia: Estimada amiga, Avui, dia 15 de desembre, me’n vaig d’aquest orfenat per sempre, perquè ja no aguanto més l’horrible menjar que ens donen, com de malament ens tracten els mestres i el fet que no puguem anar mes enllà de la tanca perquè és altíssima i la clau per obrir-la la té la directora. Abans d’anar-me’n t’he escrit aquesta carta perquè et vull dir que ets una gran amiga, que t’estimo i que mai t’oblidaré.

El teu millor amic: Lleó L’Abril, que en realitat estava desperta, el va sentir, es va girar i va veure el Lleó deixant una carta damunt la taula. L’Abril va dir-li que es quedés, però, quan va veure que no li feia cas, es va aixecar i d’un salt va anar cap a ell i el va agafar ben fort de la mà perquè no se n’anés. El Lleó es va adonar que no la podia deixar sola en aquell orfenat espantós. En aquell moment, l’Abril va començar a llegir la carta i, quan va acabar, es va posar a plorar. Quan el seu company la va veure plorar, la va consolar i li va preguntar si es volia escapar amb ell. Però l’Abril va dir que no, que abans havien de preparar bé un pla de fugida, perquè escapar-se d’aquell orfenat no era tan fàcil.

L’endemà, dissabte, els nens de l’orfenat van anar d’excursió per estudiar la natura i fer jocs d’orientació amb la professora de naturals i la professora d’educació física. El Lleó i l’Abril es van fer passar per malalts per no anar a l’excursió i poder-se quedar per preparar el material per a la fugida. Quan tots se’n van anar, el Lleó i l’Abril es van llevar i van començar a recaptar material per a l’escapada, començant per la cuina. Allà, van agafar aliments i estris de cuina sense que ningú se n’assabentés, tret d’un nen malèfic i golafre que es deia Guim, que també s’havia fet passar per malalt per poder menjar pollastre.

El Guim es va amagar dins un armari de la cuina per assegurar-se que no el pogués veure ningú. Mentre ell estava amagat, van aparèixer el Lleó i l’Abril i van començar a recollir aliments i estris. Quan el Guim els va veure posant tot allò dins d’un sac, va sospitar d’ells i va decidir espiar-los a totes hores, perquè sabia que si descobria el que estaven planejant aquells mocosos i ho deia a la seva mare, aquesta els castigaria durant un mes fent de criats de la seva família, propietària de l’orfenat. Quan els dos amics van acabar de recollir provisions de la cuina, van pujar a les golfes per agafar mantes i draps vells; a més, també van trobar: dues llanternes, una cantimplora i dues motxilles. A la tarda van anar a una caseta de fusta, on hi havia tot allò que no feien servir.

Allà hi van trobar llumins i altres coses necessàries que van guardar a les 11

motxilles. Quan van acabar de buscar per la caseta, ho van preparar tot per marxar la nit següent. En Guim, que era una mica curt de gambals, encara no s’havia assabentat de per què havien agafat tantes coses, aquella parelleta de lladres. I, com que volia trobar més proves, va anar a l’habitació del Lleó, on aquest, per dissimular, es va a posar a estudiar. L’Abril va fer el mateix que el Lleó.

El dilluns, tots dos van anar a l’escola com si no haguessin fet res de dolent durant aquells dies. Quan van acabar de sopar, se’n van anar a dormir i a les 11 el Lleó va anar a l’habitació de l’Abril, on havien quedat, per despertar-la.

Com que el Lleó havia sacsejat l’Abril i aquesta no s’havia despertat, va decidir fer-li un petó, perquè aquells dies s’havia adonat que li agradava, però en el moment de fer-li un petó l’Abril es va despertar i li va donar una bufetada.

Quan es va adonar del que havia fet, li va demanar perdó i tot seguit, amb una corda que havien agafat del gimnàs, van sortir per la finestra al pati de l’orfenat. Van estar buscant la clau durant una bona estona, fins que al final el Lleó, cansat de tant buscar, va fer una puntada de peu a una pedra.

Sota la pedra hi havia una clau mig rovellada amb la qual van poder sortir a l’exterior. Un cop a fora, es van lligar bé les motxilles impermeables a l’esquena, tot seguit van córrer cap al llac i, d’un salt, es van capbussar. Al cap de 5 minuts van arribar tots dos, sans i estalvis, a l’altra banda del llac i van continuar caminant fins a arribar a la famosa ciutat de Barcelona. Allà van trobar aixopluc sota un pont. L’endemà, els mestres de l’orfenat es van adonar de la seva absència i ràpidament van trucar a la policia perquè els busqués. Mentrestant el Guim va entrenar el seu gos perquè portés l’Abril i el Lleó cap a una trampa que ell mateix havia dissenyat. Quan el gos estava prou entrenat, el Guim el va enviar a buscar aquells dos. El gos va trobar l’Abril i el Lleó dormint sota el pont i els va començar a llepar la cara perquè es despertessin. A tots els va semblar un gos molt simpàtic i van decidir quedar-se’l perquè no tenia collar i el van anomenar Tro. Com que el Guim tractava molt malament el Tro, li va semblar molt estrany que es portessin tan bé amb ell. El Tro, que era un gos molt llest, va decidir ajudar-los, tot i que no sabia com, així que de moment es va limitar a desviar-los tant com va poder de la trampa del seu horrible amo. El que ni ells ni el gos no sabien era que el Guim havia posat un xip al Tro i que quan aquest es va adonar que s’estaven allunyant de la seva trampa va dir a la policia on eren. Aquell mateix dia el Lleó i l’Abril van conèixer una parella molt amable que es van trobar en un parc, per on estaven passejant al Tro. Es van fer molt amics de seguida. La parella va veure que el Lleó i l’Abril no tenien ni diners, ni menjar, ni cap lloc on viure i, com que eren rics i tenien molt bon cor, van decidir acollir-los uns dies. Quan van arribar a casa de la parella, millor dit, a la mansió, van decidir rentar el gos, perquè estava ple de fang; mentrestant el xip que duia el Tro va caure i va quedar encallat dins la claveguera. Aquell 12

mateix dia, mentre sopaven, el Lleó i l’Abril van explicar la seva trista història al Mario i a la Mireia. Tots dos van decidir protegir-los perquè els estimaven molt, ja que aquells dos nens eren molt simpàtics i amables amb tothom. Mentre sopaven van trucar a la porta i, com que en Mario i la Mireia van deduir que era la policia, els van dir que s’amaguessin al soterrani amb el Tro. Quan en Mario va obrir la porta, van entrar dos policies sense demanar permís. En veure la taula preparada per a 4 persones, van pensar que hi havia més persones a la casa. Naturalment el Mario i la Mireia ho van negar. Però abans que els policies se n’anessin el Tro va començar a bordar de tan nerviós com estava.

Tot seguit els policies van anar al soterrani i els van descobrir. Els van agafar com si fossin dos sacs de patates i van sortir de casa sense ni tan sols dir adéu. En Mario i la Mireia van agafar el seu cotxe i van seguir la policia fins a l’orfenat. En arribar, abans que els entressin dins la casa, la parella va anar corrents darrere els policies per tal de demanar-los si els podien adoptar.

Ells van dir que no sabien res d’aquell tema i, per tant, havien de parlar amb la directora. Quan van arribar al despatx de la directora, li van demanar si els podien adoptar, que ells serien molt bons pares. La directora els va dir que sí, perquè la veritat era que a ella no li importava el que els pogués passar, però, tot i així, els va posar una condició: s’haurien d’emportar aquell gos amb ells per tal de donar una lliçó al seu fill.

Així doncs, el Lleó, l’Abril i el Tro van ser feliços per sempre amb els seus pares adoptius.

–Quina sort!!! Ja he acabat el conte!!! M’ha quedat una mica cursi, però aquest és el preu per fer-lo just un dia abans de l’entrega. Tot i que no m’ho esperava, la història m’ha quedat bastant original. Ara sí que me’n vaig a dormir, perquè són les 6 de la matinada i la veritat és que... NO PUC ESTAR més estona desper... zzzz z!!!

PD: Al final no vaig guanyar cap premi, però havíeu de conèixer la història del Lleó i l’Abril.

***

13

PROSA

CATEGORIA A Accèssit

UN COP DE SORT Bernat Payà Majó

Quan vaig comprar la casa, una de les coses que em va sorprendre més va ser el gran rellotge de peu que hi havia al mig del menjador.

La llegenda diu que abans hi vivia una dona. Abans de morir va deixar un tresor amagat, tota la seva fortuna. I malgrat que molta gent ha llogat la casa, l’ha comprada o l’ha visitada, ningú no l’ha trobat. Diuen que el tresor està format per pedres precioses o per lingots d’or, que hi ha feixos de bitllets i importants col·leccions, de gran valor.

Jo no n’he fet mai cas, de les llegendes, i tranquil·lament m’hi vaig instal·lar al cap de dos dies d’haver-la comprada. Era en un barri molt tranquil, molt agradable. La casa tenia molt bona il·luminació i vistes al parc de Catalunya i a la seu del Banc Sabadell. Era perfecta, però els problemes van venir a la nit. El rellotge va començar a sonar a altes hores de la matinada i el vaig haver de parar. L’endemà va tornar-hi, i així successivament dia rere dia.

El més estrany de tot és que jo el parava, però aquell rellotge tornava a sonar; a més, els veïns se’m van queixar perquè deien que feia molt soroll i no els deixava dormir.

I què es pensaven, que a mi m’agradava que aquell trasto es posés a sonar a la nit i que em despertés?

Al final vaig decidir anar a una rellotgeria que em va aconsellar la meva mare on venien tota classe de rellotges. Quan hi vaig entrar em va sorprendre que tinguessin un rellotge idèntic al meu, i encara em vaig sorprendre més quan el vaig sentir tocar.

Tocava molt més greu i no ressonava tant. Com podia ser? En vaig mirar la marca, el país de procedència, el material... i tot coincidia. Finalment, quan vaig explicar al dependent el que em passava, em va aconsellar que obrís el rellotge. Em va dir que el més segur era que tingués algun mecanisme trencat o espatllat.

Vaig tornar a casa pensant en allò que m’havia dit el noi de la botiga. Algun mecanisme havia de fallar, perquè, si no, no s’explica com podia haver-hi aquella diferència de so. Però quin?

L’agent immobiliari que m’havia venut la casa m’havia assegurat que el rellotge estava en perfecte estat, que no m’hauria de preocupar per res... I ara això!

14

Vaig arribar a la conclusió que l’obriria i així podria saber què passava.

Un cop a casa vaig agafar les eines. Amb una clau anglesa molt petita i amb molta precisió vaig obrir la tapa del davant, i de seguida vaig trobar el problema. Hi havia una de les campanes més petita que les altres, però quan hi vaig fer una ullada vaig veure que la campana original era al fons del rellotge. Això ho havia fet algú perquè la persona que obrís el rellotge ho trobés.

Les sorpreses es van multiplicar quan dins de la campana original vaig trobar una clau amb un missatge enganxat. Deia així: “Si has trobat la clau i estàs llegint aquest missatge, ets digne de la meva confiança, per això et puc confiar el meu tresor; però primer l’hauràs de trobar.

Sort!”

Vaig arribar a la conclusió que dins la campana petita també hi hauria alguna.

Per això, quan vaig despenjar la campana petita i hi vaig trobar doblegat un mapa a dins, no em va sorprendre. El mapa, però, no estava sencer, hi faltava una part, i justament la part que et deia on es trobava el tresor. Suposo que el missatge el va escriure l’anciana que vivia abans al pis. I el mapa era el del seu propi pis.

Tenia una aventura entre mans i no la desaprofitaria!

Així que, engrescat, vaig seguir el mapa fins a la meva habitació. I si era veritat, la llegenda?

Un cop allà, vaig haver de buscar dins el matalàs un altre missatge. Deia així: “Ja estàs encaminat, però primer hauràs de desmantellar l’entrada i a la galeria entrar. Un diari et trobaràs. Estigues atent!”

Què havia de desmantellar? On era l’entrada? De quina galeria parlava? I, sobretot, a quin diari es referia?

Desconcertat, vaig mirar el mapa. Indicava que havia d’entrar dins l’armari. En vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. Ara l’armari estava al descobert i vaig poder apreciar una sortida de fusta d’una paret de l’armari. Decidit, la vaig obrir i –com ja em suposava–, al darrere hi havia una porta. Vaig girar el pom i vaig entrar dins una estança tota fosca. La porta es va tancar al meu darrere fent un soroll sec.

Vaig anar palpant per la paret fins que vaig aconseguir trobar un vell interruptor que, quan el vaig obrir, va encendre una bombeta. La bombeta va produir una llum tènue que va il·luminar l’habitació.

Em trobava dins una petita estança amb una prestatgeria a la dreta i dues cadires a l’esquerra. Sobre la prestatgeria hi havia un llibre vell i vaig endevinar que era el diari. El vaig agafar i em vaig asseure en una de les cadires a llegir unes pàgines que estaven subratllades. T’explicava el camí que havies de 15

seguir per arribar al lloc definitiu. Tot era molt enigmàtic i ja m’estava posant nerviós quan el diari es va acabar. Acabava així: “Baixa fins a baix”.

Per lògica vaig decidir obrir l’altra porta per veure què hi trobava.

Quan vaig entrar vaig notar que estava en un lloc molt humit, sense llum i poc ventilat. Estava encara més fosc que l’altra sala, i aquí no hi havia cap interruptor ni cap bombeta. El passadís feia pendent i com més baixava, més humitat hi havia.

Al cap de mitja hora caminant a les fosques vaig notar com el terra es feia un altre cop pla. Vaig anar palpant per les parets i aquesta vegada vaig trobar un interruptor. El vaig encendre i l’habitació es va il·luminar.

Em trobava dins una estança molt petita i al costat esquerre hi havia un petit armari. El vaig obrir i vaig trobar una clau amb un paperet. Al paperet hi havia una contrasenya, un número de sèrie i, al darrere, una nota. A la nota t’explicava que havies trobat el tresor. Que ara només havies d’entrar a la porta que hi havia a la dreta i que el gran tresor ja seria meu.

Vaig entrar a la porta i amb gran sorpresa em vaig trobar dins d’un ascensor.

L’ascensor es va parar i quan la porta es va obrir vaig veure que estava dins el Banc Sabadell, més concretament a la planta de les caixes fortes.

Vaig anar al lloc que m’indicava el número de sèrie. Vaig introduir la clau i vaig posar la contrasenya.

Quan vaig girar el pom, vaig trobar un feix de bitllets i dos collarets fets amb maragdes. Al fons de tot hi havia l’última nota. Deia així: “Gràcies per haver confiat en mi. La confiança és un gran valor que poca gent té la sort de tenir. I tu has demostrat que en tens. T’has fiat de mi, i per això et vull obsequiar amb aquests objectes.

Espero que et siguin molt útils, M. Rosa.”

Vaig sortir del banc més content que mai. Vaig anar a casa i em vaig estirar al llit. Aquesta història no es podia quedar en res, així que vaig començar a escriure-la. Espero que t’hagi agradat, Guillem. ***

16

PROSA

CATEGORIA A Primer premi

CANVI DE PAPERS

Helena Sánchez Ulloa La Laura i l’Anna són dues nenes normals i corrents. Són germanes i s’estimen molt. La Laura és molt extravertida i sempre està rient, mentre que l’Anna és bastant tímida i no riu gaire. Viuen en un pis petit, però a elles ja els està bé, tot i que sempre es barallen amb els pares.

Un dia, els nens van estar parlant-ne entre ells a l’escola i a tots els passava el mateix. Estaven tot el dia barallant-se amb els pares. Aquell mateix dia els pares van parlar-ne amb els companys de la feina i també tots es barallaven amb els seus fills. El govern se’n va assabentar i va decidir que cada 15 de març seria el dia nens-pares, pares-nens. Aquell dia consistiria que els nens farien el que fan els pares (treballar, fer el dinar...) i els pares el que fan els nens (anar a l’escola, fer els deures...).

Per fi va arribar el dia tan esperat.

–Ring! Ring!

–Va, pares, lleveu-vos! –deien els nens.

Als pares els feia una mandra increïble! Però per fi es van llevar. Els nens els havien preparat l’esmorzar: llet amb Cola Cao i unes torrades amb mel. La mare s’ho va menjar molt ràpid, perquè li encantava la mel; en canvi, el pare es va posar de quatre grapes a terra i va començar a plorar i vinga plorar...

–Quin mal de cap! –va dir la Laura mentre es prenia el cafè.

Estava tan enfadada, que el va castigar sense poder mirar la tele, i mira que de pressa va callar!

Els pares van agafar la motxilla i van anar al col·legi, però..., ai! Tocava examen i els pares de la Laura no havien estudiat. Què farien ara! Mentre el Marc (el fill del professor) els repartia l’examen, se’ls va acudir una idea per no deixar el full en blanc: s’inventarien les respostes. Quan el Marc va recollir els exàmens i els va corregir, es va adonar que no sabien res dels ecosistemes. I tota la classe va suspendre, ja que els únics que sabien bé la lliçó eren els seus fills.

Després van sortir al pati i no tenien esmorzar, ja que els fills s’havien oblidat de preparar-lo. Van demanar de sortir al bar de fora de l’escola a prendre alguna cosa, però la filla de la directora no els va deixar, ja que estava prohibit sortir de l’escola sense permís.

En tornar a classe, els tocava gimnàstica, i quan els van fer córrer pel pati tots 17

bufaven i bufaven, ja que feia molt de temps que no feien res d’esport. En acabar a tots els feien mal les cames.

Per fi va acabar l’hora de classe. Ara havien de baixar a dinar, però com que l’escola era molt gran, es van perdre. I quan per fi van trobar el menjador els van estar renyant. Per a ells era estrany que els renyessin nens petits (els fills dels treballadors de l’escola).

Era tan tard que ja no van poder dinar perquè començaven les classes de la tarda.

–Traieu els deures! –va dir el Marc.

Ai, els deures, no els havien fet! I ja veieu el Marc posant una nota a l’agenda i dient-los que els seus fills l’haurien de signar.

La Laura aquest matí havia anat a treballar a l’oficina del seu pare, però per anar-hi havia d’agafar el cotxe i és que la Laura no sabia conduir. Només es va estampar contra un altre cotxe I, per sort, li van treure tres punts del carnet, quan de veritat n’hi haurien d’haver tret vuit (el nen policia encara no havia après a sumar).

A la feina li va entrar un virus informàtic a l’ordinador, i el virus era tan fort que el va fer explotar. Però va estar de sort que li hagués tocat aquella feina i no una altra, perquè ja s’imaginava l’Oriol apagant un foc –ja que el seu pare era bomber– o a la Carla operant un pacient –perquè la seva mare era cirurgià–.

El seu pare es dedicava a vendre pisos, i quan li van trucar per comprar-ne un no sabia què dir, ja que ni tan sols sabia on trobar els papers des pisos que estaven en venda (no hi havia papers, tot estava a l’ordinador espatllat).

Per fi la Laura va acabar de treballar. Ja eren les tres en punt i tenia mal de cap. Va agafar el cotxe sense cap accident, només va fer-hi cinc ratllades.

Va passar per la farmàcia i la nena farmacèutica li va donar Dalsy, que era el que ella sempre prenia quan tenia mal de cap o de coll.

Quan va arribar a casa havia de fer el dinar i se li va fer foc a la cuina. Sort en tenia de l’Oriol, que el va venir a apagar en un moment. Al final només va poder fer una amanida de primer, unes torrades amb formatge de segon i un iogurt de postres, ja que cuinar no era el seu fort. Quan va acabar de dinar va anar a buscar els pares al col·legi i els van explicar com havia anat el dia. La Laura no estava sorpresa, perquè ja s’imaginava què passaria. També els va explicar el que li havia passat a ella.

Van fer un tracte: intentarien no enfadar-se més, ja que tots havien descobert com era de difícil estar treballant o estudiant.

La Laura, a més, s’havia adonat que has d’aprofitar cada moment al màxim, ja sigui quan ets més petit o ets més gran. *** 18

POESIA

CATEGORIA A Accèssit

ULLS TRISTOS

Cristina Canalias Ferreros Ulls grans, profunds i molt tristos, que em miren i no em veuen.

Ulls grans, tristos i molestos, profunds com l’amor que em deuen.

Pels teus ulls profunds jo he après a mirar el que no miren.

I dels teus llavis, un cop més, a comprendre el que no diuen.

A l’escola de la vida, m’ensenyaren a plorar.

I la lliçó més patida va ser millor no estimar. ***

19

POESIA

CATEGORIA A Accèssit

UN BONIC PAISATGE Santi Atienza Reig

En un paisatge costaner amb granets de sorra fina un petit vaixell pesquer a l’aigua cristal·lina.

El sol radiant apunta a la sorra palmeres ballant l’hivern s’esborra.

La vida marina desperta abundant crancs i petxines amb molts nens jugant. ***

20

POESIA

CATEGORIA A Primer premi

L’ARTUR SE’N VA AL FUTUR Joan Gabarró Pons

Merlí va fer un encanteri que va fallar per misteri i el rei Artús de Camelot va transportar a un illot.

Excàlibur l’acompanyava per si algú l’atacava, però un disgust va tenir quan un fet descobrí.

L’havia enviat al futur d’un país ple d’atur, que només tenia en comú el nom del president Artur.

Quin desastre –el rei digué!

Quin país ple de merder!

Molts polítics governant i molt pocs treballant!

Quina gent més estranya!

Diuen que els roba Espanya.

Si això és veritat el Rajoy ja s’ha acabat!

Tornaré a Camelot per buscar Lancelot i també Perceval per fer un bon festival.

.../..

21

Tots parlen de retallades, de famílies espantades, també parlen d’una infanta que ara viu del top manta.

Fins i tot l’educació està a punt de l’explosió.

La Rigau està enfadada perquè el Wert l’ha ben liada.

Una cosa han fet molt bé perquè reciclen el paper.

I el concurs d’El gran dictat està molt ben pensat.

El transport s’ha apujat i la gent ha protestat.

El Barça els avorreix i el Sandro dimiteix.

Hauré de demanar a Merlí que em porti un maletí per portar-lo al Palau ple de “sobres” per la pau I si amb això no n’hi ha prou i veig que ningú es mou cridaré el mag Merlí perquè pugui venir.

I potser per començar, només caldrà contractar el mag Lari per treballar i aquest país arreglar! *** 22

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

CATEGORIA B... els premiats

23

PROSA

CATEGORIA B Accèssit

LA TRAFICANT DE RELATS Berta Miró Pellicer

Als meus avis “Els llops han entrat al poble sense miraments. Han escorcollat les llodrigueres i totes les granges humiliant, robant i, fins i tot, assassinant despietadament els animals que els feien nosa. El conill que va aconseguir amagar-se ha de restar al seu cau si no vol morir, perquè l’estan cercant intensament per les muntanyes. (10 d’abril de 1942).”

Rellegeixo amb una barreja de nostàlgia i malenconia les línies del primer capítol de la novel·la. Tanco el llibre i en miro fixament la portada: La traficant de relats. La mirada perduda d’un maquis em recorda el meu avi. Decideixo espavilar-me si no vull arribar tard. Entro a la dutxa. Estic amb els ulls mig tancats mentre noto que una suau pluja recorre el meu cos. Em serveix de teràpia per als nervis. M’acabo d’ensabonar i surto immediatament. Em vesteixo i em maquillo el mínim per a una dona que frega la cinquantena, sense estridències, però ressaltant les meves virtuts. L’ocasió s’ho mereix. No tots els dies es presenta un llibre. En sortir de casa em rento les dents, em poso la jaqueta i m’envernisso bé del perfum que em van regalar. Quan surto, les escletxes del sol no em deixen veure-hi clar. El dia acompanya. Em poso les ulleres i vaig cap a l’auditori.

Quan hi arribo, entro per una enorme porta daurada. M’hi endinso i noto l’escalfor de la gent asseguda en aquelles butaques de vellut vermell renovades, que amagaven els efectes del pas del temps a l’auditori. Fins i tot han col·locat més butaques davant de l’escenari. És immens. Tant, que fins i tot dubto si ha vingut tot el poble. Em poso a un costat, discretament. L’acte és a punt de començar.

El presentador surt a l’escenari i llegeix el títol de la meva novel·la: La traficant de relats. Gira la primera pàgina i es veu la dedicatòria: “Als meus avis”. En va fullejant pàgines lentament, amb delicadesa, i comença la lectura d’una petit fragment: “Una trepidant boira planeja pel poble, una boira que costarà anarse’n, encara no és hora de tornar, el conill ha de seguir al cau, quan se’n vagi veurem el dia que fa i podrem...”.

“Marina Bosch!”. El presentador diu el meu nom. Ressona un aplaudiment a la sala. Estic massa nerviosa. Les mans em suen... No puc ni agafar-me a la ba24

rana per pujar les cinc escales que porten a l’escenari... La meva ment es desplaça quaranta anys enrere... Cinc esglaons..., com els cinc esglaons de casa de l’àvia... Corria l’any 1942, a Salardú, un petit poble a prop de la Vall d’Aran... ...

–Àvia, àvia! Està nevant! –li vaig dir cridant mentre baixava corrents les escales. Vaig sortir disparada per la porta per veure aquells magnífics flocs de neu que queien del cel blanc. Era la primera vegada que veia nevar. Feia deu mesos que m’havia traslladat a viure amb l’àvia al poble.

–Entra dins, que fa fred, Marina! –va renyar-me amb tendresa..

A l’àvia això de nevar... no li agradava gaire. Feia fred i l’hivern no és que li fes gaire gràcia. La seva expressió era de tristesa i preocupació. Estava nerviosa.

Els ulls vidriosos i profunds deixaven entreveure el seu patiment per la pèrdua del seu fill i la seva dona..., dues morts que em van deixar òrfena... Morts a la guerra civil durant un bombardeig a prop de Barcelona. Jo l’admirava per la seva fortalesa, s’havia fet càrrec de mi i la vida no era fàcil en aquells temps..

Hi havia molta misèria i el menjar era escàs. A més, es trobava sola. Al principi hi havia l’avi, però un dia em vaig llevar i ja no hi era..., em van dir que havia anat a ajudar altra gent que tenia les mateixes idees... La veritat és que jo no entenia gaire allò de “les idees”...

La meva àvia es passava nits explicant-me anècdotes de quan el pare era petit, totes les vivències, jocs, trapelleries i també històries d’ella, què feia quan treballava, com es va enamorar de l’avi... el trobàvem molt a faltar. Jo m’endinsava en un món de felicitat, alegria..., lluny de totes les penes que ens envoltaven... Ho necessitava. Em solia quedar adormida mentre ella, amb la llum d’una espelma, agafava la ploma i es posava a escriure relats...

Aquells dies eren complicats, tot i que els nens estàvem una mica allunyats de la realitat i sortíem al carrer a jugar a tota mena de jocs, com fer carreres sobre la neu, ninots o llençar-nos boles de neu. El que més m’agradava era anar pel bosc, m’hi endinsava, alçava la vista i veia les muntanyes blanques, que, de lluny, semblaven núvols. Jo portava la meva cistella per posar-hi branques, pinyes i alguna flor que despuntava a prop d’un tronc que havia caigut dies abans. Des d’allà veia el meu estimat arbre, que tenia un forat dissimulat on hi havia una parella d’esquirols enamorats que em recordava la història dels meus avis, que en la seva joventut amagaven allà les cartes d’amor i se les intercanviaven en secret. Aquell forat havia tornat a cobrar importància. El secret tornava a tenir vida. Jo portava els relats de la meva àvia i els deixava allà perquè l’avi, a la nit, els agafés per llegir-los. Ell també hi deixava missatges i les cartes prenien la direcció contrària. M’encantava aquell misteri... El 25

paisatge era meravellós i se sentia el cant dels ocells junt amb l’aigua gelada del rierol que baixava bosc avall mentre la neu queia de les branques dels arbres com una llàgrima que deixa tot el terra humit. ...

El cor em batega amb força. Trepitjo amb decisió l’escenari i les paraules amb surten amb fluïdesa.

–Gràcies, moltíssimes gràcies per fer possible que aquesta, la meva història, surti a la llum..., però sobretot vull donar les gràcies a la meva àvia per fer feliç la meva infància en un món de crueltat, repressió i lluita. Una vida viscuda en un món d’innocència i que jo vaig aprendre a viure-la amb aquelles cartes que escrivia per al meu avi sense que jo m’adonés gaire de la finalitat d’aquelles línies... Cartes..., cartes d’amor que s’intercanviaven i que jo veia com un joc, com una gran aventura endinsant-me pel bosc i deixant-les al meu arbre preferit..., l’arbre on vivia la parella d’esquirols que simbolitzava l’amor dels meus avis. Era el nostre gran secret i jo em sentia important. Però, amb el pas del temps, em vaig adonar que es tractava d’uns relats simbòlics amb missatges amagats... Us llegiré el darrer que va escriure la meva àvia: “Ja són aquí. Les àligues estan ballant pel poble i tenen molta fam. Van cap al bosc perquè fa dies que van veure empremtes de conill i les seves urpes i el seu bec estan desitjant caçar-lo, però..., el conill ha d’anar veloç per amagar-se al seu cau...”.

Volíem que l’avi sabés com estava la situació al poble..., si hi havia o no la Guàrdia Civil o els militars per poder baixar a buscar menjar i sentir l’escalfor dels qui l’estimaven... Per tenir notícies referents a com es desenvolupava la resistència del govern..., per ajudar-lo a sobreviure a les muntanyes... Tot això vaig començar a comprendre-ho quan, abans de morir, l’àvia em va deixar una caixa plena de records on hi havia els relats al costat d’un petit diari de les nostres vides. I va ser quan vaig començar a escriure...

Escolto de lluny una ovació..., i el meu pensament es capfica en aquell dia... en l’espurneig d’una llar de foc... Davant hi havia una cadira on l’àvia s’havia passat tota la nit desperta, tremolant... No del fred... La notava intranquil·la i jo no aconseguia saber la raó... Li vaig fer companyia i em vaig quedar pensant a sobre de la seva falda.

–Àvia! Anima’t, que el sol ja comença a entrar per la finestra. Anem al bosc, vinga, porta la cistella i acompanya’m, que fa dies que no hi vaig –li vaig dir molt animada. Li vaig veure un somriure amagat.

–Va, anem Marina –va respondre–, agafa l’abric... Però hem d’anar amb molta cura... Ahir a la nit vaig sentir sorolls que provenien del bosc i la lluna plena va fer despertar els llops de les muntanyes... i no paraven d’udolar.

26

Vaig agafar l’abric i uns guants que hi havien sobre la taula i vam anar cap al bosc. El dia era diferent, feia fred, però la neu havia començat a desfer-se i amb l’escalfor del sol despuntaven unes petites flors de color gerd. Vam caminar estona... Adorava sentir el soroll que feien les branques en trepitjar-les...

Les nostres passes ens van apropar al preciós arbre. Hi vaig anar corrents i vaig posar la mà al forat.

–Àvia! –vaig pronunciar amb un to de veu elevat. Encara hi ha la mateixa carta que hi vaig deixar fa dies!

Li vaig donar la carta gelada i la va agafar amb poques ganes... La vaig mirar i dels seus ulls van començar a regalimar-ne unes suaus llàgrimes que humitejaven la seva pàl·lida pell. Ràpidament, em va abraçar amb un gran sentiment i vaig sentir com el seu cor bategava amb rapidesa. Els seus llavis es van apropar al meu front i és, ara, a dia d’avui, que encara ho recordo com si tingués vuit anys. ***

27

PROSA

CATEGORIA B Accèssit

T’ESTIMO, CARME Júlia Luján Roca

El Cesc continuava estirat al seu llit de matrimoni, tot i que no tenia parella. Vivia en un pis petit, de parets blanques i buides, al centre de Barcelona. Havia sigut el carter del barri durant quinze anys i ara no era res més que un altre aturat dins la llista. No podia repetir-se com se li feia d’estrany pensar que, feia només dos dies, estava segur de la seva feina, però ara jeia pensatiu a la seva habitació. A sobre, va recordar, l’últim encàrrec havien sigut les noves sabates de la Mercè, al carrer Balmes, ja veus tu que n’era d’interessant; així recordaria la seva feina. Ah, i, és clar, la carteta que rebia cada dues setmanes de la seva veïna, la senyora Carme. Coneixia aquella dona des de ben petit, i sempre li havia resultat molt estranya. Recordava haver-la sentit parlant amb algú que mai havia vist, un tal Marcel. Sempre l’havien renyat si s’hi acostava massa i, ara, recollia les seves cartes cada cop que anava a portar unes sabates noves a la senyora Mercè. En realitat, va recordar, ja mai més les recolliria, i total, per al que li servien... Mai havia entrat a casa d’aquella dona i, des de fa uns anys, gairebé mai l’havia vista sortir-ne. No sabia com, però la dona sempre s’adonava que ell era a la casa del costat, portant els paquets de sabates, com de costum. Fins i tot els dies que intentava no fer soroll o quan plovia, apareixia la dona, amb un somriure cansat, una carta rosa tancada per un adhesiu d’una flor taronja i verda i amb el perfum de rosa tan característic d’aquella casa. Les seves cartes sempre anaven dirigides al tal Marcel. Però mai hi havia adreça. Al principi, sempre li reclamava l’adreça, però es va acostumar a la seva resposta: “Sabràs on i a qui donar-les, en el moment oportú”.

Així que ja no l’hi va tornar a demanar. Mentrestant, les anava apilant al costat de la seva vella butaca, prop del televisor. Podria donar-les a Correus. I un rave, tal com l’havien tractat, qualsevol els dirigia la paraula. Amb un sospir va anar a preparar-se una xocolata calenta.

Quan la tingué, es va asseure a la butaca, amb la tassa fumejant a la mà i amb la mirada fixada en les cartes.

“Estimat Marcel, han passat mesos des que no ens veiem. No saps com et trobo a faltar. Els minuts se’m fan hores. No puc deixar de pensar en els teus llavis... per aquí tot està igual. La senyora Mercè no deixa de repicar amb els seus talons nous per tota la casa, crec que em tornarà boja. Els meus fills em continuen insistint que hauria de sortir al carrer i jo els segueixo contestant que, mentre no tingui on anar, seguiré a casa meva. Estan molt pesats que 28

ets només una il·lusió meva, no m’entenen. Jo només sé que t’estimo i que espero que, d’aquí a uns dies, puguis venir a casa, perquè fins i tot ha vingut el meu exmarit a parlar amb mi. He pensat de no obrir-los la porta mai més, però tenen claus de casa. Em preocupa. Espero que el Cesc faci bé la seva feina, necessito que la carta t’arribi.

T’estimo, Carme” Aquesta era la primera carta. Havia parlat d’ell, confiava en ell... es sentia culpable d’estar-les llegint, però el guanyava l’emoció saber la història d’aquella estranya dona. Va decidir continuar.

“Bon dia, Marcel. Es veu que la senyora Mercè s’ha trencat el turmell. Ja ho sabia, ja, que la cosa acabaria malament. També s’ha mort el Tissu; era vell.

Ha sigut un gos molt obedient i noble, però aquesta hora ens arriba a tothom.

Avui hi ha l’enterrament.

No puc de deixar de pensar en tu. Cada cop que em veig al mirall em noto més vella i desgastada, necessito que arribis. Els meus fills em mataran, sempre estan a sobre meu. Segueixen capficats que estic boja. No m’entenen, no ens entenen. Rescata’m, ho necessito.

T’estimo, Carme” El Cesc només havia conegut la filla de la Carme. Ella li havia comentat la seva preocupació, però no calia, simplement se li veia en la mirada. Ara que ho pensava, potser hauria d’haver donat les cartes als seus fills... ara ja era massa tard. Ara les volia llegir ell. Li agradava l’optimisme d’aquesta dona.

“Marcel, he fet una bogeria. En realitat, n’he fet dues, una de més gran i una de més petita. La primera, la més gran, és que he cremat els tres paquets de sabates que hi havia al pati de la Mercè. És que, al final, el turmell només tenia una fissura i amb una setmana i mitja ja n’ha tingut prou per recuperar-se i tornar a posar-se els talons. He vist que al pati hi havia un parell o tres de caixes i he encès l’encenedor, directament. El pitjor és que el foc s’ha estès i ha cremat el seu jardí, una part del seu menjador i el meu llimoner del pati. No ho sento, la veritat. A veure si amb l’escàndol s’està un temps tranquil·la i es compra unes sabatilles com Déu mana.

L’altra bogeria és que he canviat la porta de casa. Els meus fills no podran entrar, així que ja me’n puc oblidar, d’ells! No et preocupis per la clau, n’he fet una de recanvi per a tu. Cal que posis atenció al següent: la trobaràs dins el gerro de les margarides. Està amagada, ja podràs buscar bé!

T’estimo, Carme” No va poder evitar fer una petita rialleta. Aquella dona començava a agradar-li.

Es preguntava si el Marcel existia. ...

29

Es recordava de la desena carta. Era la primera que no agafava directament d’aquella arrugada però fina mà. La pell de la Carme era pàl·lida i sensible, com la d’un vampir. Recordava el seu canell adornat amb un parell o tres de polseres de fil; no en recordava ben bé els colors. Aquella dona sempre portava una bata verda llima característica i una faldilla per sobre els turmells, de color blanc. L’entradeta era plena de roses. Hi havia cinc rosers dels quals només un feia flors blanques i estava envoltat per les vermelles. La porta era de color blau, com el cel, i amb un pom de color platejat, sempre lluent. Finalment, les parets de casa seva eren pintades de rosa pastel.

Aquesta carta li va cridar l’atenció perquè va ser l’última que va rebre. A més, la va trobar entremig d’un roser, amb un cartell que deia el seu nom: “Cesc, ja saps per a qui és”.

“No suporto estar més temps separada de tu. Aquestes seran les últimes frases que llegiràs de mi. La resta, te les diré, parlant. Vinc a buscar-te, Marcel. I ja et ben asseguro que et trobaré. El meu cor batega més fort quan ets a prop i ara sento que s’està morint. Cada dia em costa més respirar i ploro quan penso en tu. És que no ho veus, que et necessito? Deixa’m trobar-te, jo no em rendiré. No he dit a ningú el que vull fer. Avui mateix sortiré a buscar-te, ningú m’ho impedirà.

T’estimo, Carme” Les celles del Cesc anaven mirant cap al cel, lentament; cada lletra el feia al·lucinar més. Així que havia marxat? Per això va trobar la carta sola? Va parpellejar abans de poder reaccionar de cap manera. Al cap d’uns segons, es decidia a avisar els fills de la partida de la dona.

Es va plantar davant del portal de roses, amb les deu cartes a la mà. Si la Mercè hagués estat a casa, ja hauria sortit a dir-li alguna cosa; sempre sabia que ell era allà. Però no, no va sortir ningú. Va trucar. Al cap d’uns instants, una noia d’ulls verds i cabells castanys, recollits en un monyo, obria la porta.

–Em... què vol?

–Em dic Cesc. Sóc el cart... bé, era el carter d’aquest barri. Suposo que vostè és la filla de la Carme –deia amb entrebancs, idolatrat pels ulls verds de la noia–. M’agradaria parlar-li d’ella.

–Què vol exactament? –la noia va ser tallant, com si la presència de l’home l’irrités–. No estic per bromes.

–Doncs veurà... la seva mare em donava cada dues setmanes unes cartes, sense adreça, només deia que era per a un tal Marcel –la noia va fer un sospir, que no va saber diferenciar si era de cansament o de tristesa, i va plegar els braços. Ell va decidir continuar–. Sé que potser tot això no és de la meva

30

incumbència, però voldria parlar amb ella sobre aquestes cartes. Realment crec que són molt interessants.

–Però es pot saber quina relació tenia vostè amb ma mare? No sap res de la desgràcia? –la noia començava a notar-se un nus a la gola, d’aquests que es transformen en llàgrimes.

–Com? Què ha passat? ...

La desena carta van ser les últimes paraules de la Carme. Havia sortit de casa, deien alguns testimonis. I cap l’havia vist tornar. Se la van trobar enmig d’un atac de pànic, dos carrers més avall. D’alguna manera, el cor se li va parar i va caure desplomada a terra. L’ambulància ja no hi va poder fer res. ...

El Cesc no sabia ben bé com, però al cap de dos mesos li van trucar de Correus. Tenien una plaça de feina per a ell. Deien que l’escollien a ell perquè ja havia sigut un membre de la companyia que havia donat bons resultats. Així que l’havien tornat a contractar. Ell no s’ho pensà dos cops, tot i que, com que continuava en el seu lloc de treball antic, ja sabia quin tipus d’encàrrecs hauria de fer.

Un dia tapat, d’aquests que la humitat s’acaba transformant en pluja, va haver d’anar a repartir, com ja era habitual, unes bótes amb taló d’agulla a la senyora Mercè. En tenir la seva signatura en el rebut, s’adonà que algú esperava pacient davant les roses del que havia sigut la casa de la Mercè. Era un home robust i de cabells blancs. Els seus ulls eren blaus i penetrants i la seva pell, arrugada. Al principi, va creure que es tractava d’un dels seus fills, però era massa vell per ser-ho.

–Perdoni, què hi fa aquí?

–Buscava la senyora Mercè. Tinc entès que viu aquí... Em dic Marcel. La coneix? –va dir allargant-li la mà. ***

31

PROSA

CATEGORIA B Primer premi

EXILI

Ferran Rico Andrés –Ja sóc a casa, mama! –tanca la porta i rep amb desgana l’espontània alegria del Gormiti, que ve a rebre’l. Després de fer-li festes i de donar-li mitja galeta de xocolata que ha desenterrat del fons de la butxaca, va cap a la nevera; amb unes mans graponeres i molsudes obre una Fanta i en fa set glops seguits, s’asseu al sofà i engega la Play. De sobte, s’aixeca amb pressa malaltissa, obre el rebost i busca les galetes. Un crit acusador s’escampa per la casa.

–Mamaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! No hi ha Oreoooooooooooooos!!!

–No pateixis, maco, aviat vindrà el papa del súper –es defensa la mare.

Amb pressa agafa el telèfon i truca al pare perquè li compri les seves Oreos.

Seguidament escarxofa tots els seus quilos al sofà, agafa el comandament de la Play i comença la batalla: The Call of Duty. Al rostre se li dibuixa una malaltissa i desficiada addicció. Els ulls es mouen ràpidament i amb curt recorregut; la boca es manté entreoberta; els dits perden la poca traça habitual i es transformen en àgils jugadors, movent-se amb precisió i decisió coordinada per una ment absent i aïllada de la vida real. Les pupil·les se li dilaten: per fi la dosi diària de la seva droga. Primera sangre! Només un estímul prou contundent podria trencar aquesta simbiosi: un plat amb Oreos apareix a la tauleta. “Gràcies, papa!” Que maca que és, la vida!

S’entatxona galetes a la boca com si mai no n’hagués tastat. Baja múltiple!

Una pluja de molles de mida variada comença a cobrir-li el jersei. Venganza!

Després de dues hores i mitja no s’ha aixecat del sofà ni per anar al lavabo.

Té els ulls injectats de sang i la bufeta estreny. Último suspiro! S’ha fet fosc i s’adona que sa mare ha encès el llum. Ara ella és a una distància prudencial de la batalla; se’l mira i es recorda de com n’és, de bufó. Último luchador en pie!

Més tard, després d’amenaçar-lo de quedar-se sense postres, renecs, crits i el mètode infal·lible d’apagar-li la Play a mitja partida, han aconseguit que vagi a sopar. Ara tots tres estan asseguts a taula combinant el sopar amb una dosi de Telecinco.

–Papes.

–Hmmm –remuga el pare massa tard. La mare està hipnotitzada: ¡Confía en el rosa y adiós manchas!”.

32

–A l’Uri li donen trenta euros de setmanada.

–I què? –fa el pare, que ja intueix per on va.

–Doncs que a mi només me’n doneu quinze.

La mare, per fi, desvia la vista cap al seu fill. Se li entendreix el rostre: “Que maco que està”, pensa.

–No pateixis, rei, a partir d’aquesta setmana te’n donarem trenta –fa mentre allarga el braç i li pessiga la galta farcida de pizza.

El pare sospira i tots tres tornen a concentrar-se en l’interessant fil del programa Cada uno a su bola.

Aquesta nit sent parlar els pares des del llit: –Hauria de buscar alguna feina o acabar els estudis –diu el pare.

–Però què vols que trobi, tan jovenet?

–No ho sé, Elisa, però aquí a casa no hi fa res, no col·labora en res! Que es busqui un pis d’estudiants o algun altre lloc per gratar-se la panxa!

No vol continuar escoltant. Una suor freda li recorre l’espinada: “Marxar de casa!”. Tan jove... No, no seran capaços de fer fora el seu fill de casa. Els podria denunciar i tot, segur, per abandonament... Es protegeix tapant-se més amb la manta i mira el pòster de l’Iron Man que li pica l’ullet. Arrossega la mirada pels tres dracs vermells que li van portar els reis. El somriure permanent del peluix del Batman li dóna confiança: no, la mama no el pot fer fora. Els pares ja no parlen, tot està en silenci. El clic del llum dels papes, un sospir profund del papa... La son el comença a sedar. Però ben mirat si marxés tindria més llibertat, no l’obligarien a fer-se el llit, ni a rentar-se les dents cada vespre i podria jugar més hores a la Play...

De sobte, una idea: agafa el mòbil i tecleja compulsivament: “Uri, dma vols venir x fer unes partids?”. Sap que l’altre ha vist el missatge però no respon.

Segona opció: “Pau, dma vols venir a fer unes partids?”. Vuit minuts després, la resposta: “U sentu tiu, no puc”. S’adorm submergit en pensaments que alternen decepció i la somiada llibertat que tindria si marxés de casa.

Dissabte. Les onze del matí. La mare el crida. Després de mitja hora d’estar despert es lleva pesadament, va cap al lavabo badallant, s’asseu al vàter i posa el cap entre les mans: ahir es va adormir massa tard i el cap li fa mal.

S’aixeca, es mulla la cara i es mira al mirall. No li agrada el seu cos. Ell voldria tenir un cos prim i fort, com l’Aitor o l’Albert... Es vesteix i s’adona que els pantalons d’estar per casa li tiben. Baixa a esmorzar i veu que la mama ha deixat una mandarina sobre la taula a tall de suggeriment perquè mengi fruita. Ell la mira amb fàstic i la deixa al cistell un altre cop. Mossega desficiosament un Dònut cobert de xocolata blanca. A darrere, un Bimbo amb Nutella de tres 33

pisos i un grapat abundant d’Oreos.

–Bon dia –diu el pare entrant a la cuina–. Recorda que t’has de fer el llit, eh?

–Per què, si m’hi posaré aquest vespre un altre cop?

–Doncs perquè és molt deixat no fer-se’l, i mentre visquis aquí l’has de fer.

“Mentre visquis aquí.” Recorda la conversa d’ahir al vespre amb temor. Tant de bo pogués marxar... Però hauria de treballar, tan jove... El pare treu el suc de taronja de la nevera i en fa uns quants glops seguits. Ell continua sense entendre per què s’ha de fer el llit: és ben inútil. El tracten com un esclau...

Negrers!

–He quedat amb l’Arcadi per anar a córrer –comença el pare–. No t’hi apuntaries...?

Silenci.

Acabat d’esmorzar s’escarxofa al sofà: avui sí que es passarà la campanya del Call Of Duty. Fa un zapping: Els Simpson, l’APM, Ahora caigo... Però està ansiós per passar-se la missió que li falta perquè el pugin de nivell. Cargando partida... La mama ha deixat un paper amb tot de tasques: “Rei, mentre sóc fora fes-te el llit, buida el rentaplats, dutxa’t, que fa tres dies que no ho fas, i para taula per dinar. Un petó”. S’idiotitza mirant el petit rellotget blau que fa voltes mentre el joc es carrega. Deixa caure la nota i se n’oblida, selecciona el Modo campeador i el soroll d’un carregador indica l’inici de la matança. Retorna al trànsit hipnòtic habitual. S’adona del “Fins després” del pare quan ja ha tancat la porta, vestit amb les malles de córrer. Primera sangre! Els minuts li semblen segons quan està immers en la guerra, i una hora i mitja després sona el timbre.

La mama és a plaça. Ell parpelleja, aterrant bruscament al món real: posa pausa i s’afanya remugant a mirar per l’espiell: la tieta Alexandra es posa bé el serrell a l’altra banda de la porta. Ataque a la base! Una expressió d’angoixa li envaeix el rostre: si obre el petonejarà, li pessigarà les galtes, s’asseurà al sofà i xerrarà hores i hores amb un cafè a la mà. Una Invasión letal. A més, quan arribi la mama li insistirà perquè es quedi a dinar i li fumerà el dia enlaire.

Se li acudeix un pla: furtivament abaixa el volum de la partida i espera mossegant-se les ungles. Un segon truc més llarg. Un minut després interpreta que el depredador ha deixat estar la presa. S’asseu amb cautela al sofà, com si això delatés la seva presència.

Tot d’una, una clau fa girar el pany: la mama amb algú més. Se senten veus i entren: Base invadida!

–Rei meeeeeu, que no m’has sentit que trucava? –fa la tieta, acostant-se amb passos curts de talons sorollosos. Un cop ha arribat a la presa, li practica la pessigada de galtes habitual. Venganza! Ell renega per dins.

34

–És que... és que estava escoltant música, diu assenyalant els auriculars del pare que afortunadament hi ha per allà.

La tieta li respon amb un petó ventosa i va a penjar la jaqueta a l’entrada. La mama l’ataca per l’altra galta.

De sobte, recorda que no ha fet res del que deia la nota i, per la cara de la mama, sembla que ella també se n’ha adonat ara. Inspecciona l’habitació, la cuina i també l’olora per deduir si s’ha dutxat. Mentre la tieta Alexandra és al lavabo, ella aprofita per descarregar-li una pedregada de retrets i d’amenaces, ploriquejant. El resultat: ell s’aixopluga al seu cau, cop de porta covard i, el que li sap més greu, la seva partida interrompuda.

Arriba el pare, cansat, i la veu gemegaire de la mama li explica desesperadament la manca de col·laboració del seu fill.

“Coi de tirans!”, pensa, enfadat. Agafa un coixí i el tira a terra violentament, cosa que fa que li trontolli tot el tall. La veu de la mare s’acosta: “Avui no menjaràs postres!”. Tanca la porta i uns segons mes tard irromp de nou: “I t’estaràs quinze dies sense Play!”. La condemna li ressona dins del cap “Sense Play!

Sense Play!”. I avui hi havia pastís de xocolata! S’asseu al llit. Quanta injustícia! Se sent desvalgut i maltractat. De sobte té una idea: recorda que a sota del matalàs hi té guardat un paquet comprimit de Filipinos. El recupera amb la cura d’un arqueòleg desenterrant una peça única i comença a endrapar a grapats la pasta industrial caducada i desfeta. Satisfacció: ha guanyat; però és injust que l’obliguin a treballar tant... Si pogués fer la seva! Si no hi hagués rentaplats per buidar, ni llits per fer, ni taules per desparar, ni Gormitis per treure, ni...

A veure si amb trenta-set anys i vuit mesos encara haurà de marxar de casa! ***

35

POESIA

CATEGORIA B Accèssit

DRAP ESPARRACAT O BELLESA EN ESTAT PUR Pau Colomer Saus

Tros de drap esparracat, estripat, descolorit, sobre d’un pal envellit un xic tort i oxidat, com pots ser per mi amat, que al veure’t m’emociono, i en un nen evoluciono, fins fer-me ben petitó, i pensar ja en la cançó, que efusivament entono.

Dons abans de la bellesa, tenim el significat, d’un país mal rebutjat, amb una llengua ja ofesa, i resulta que no admesa, per una llei sens sentit, mal feta per un partit, amb un cap adolescent, que diu que el meu sentiment, és per tantes llei prohibit.

Oneja bella estela, que tu omples el meu cor, i en veure’t tinc la gran sort de deixar pena aïllada, al veure’t enamorada, amb la teva suau dansa.

Oneja sens recança, t’estimo de mig a mig, perquè ets el meu desig, i el meu símbol d’esperança *** 36

POESIA

CATEGORIA B Accèssit

LA DESCONEGUDA Ronnie Espín Rodas

La nit obscura al barri antic en un carrer ocult s’olorava sempre una flaire molt especial d’un perfum llunyà.

Ningú no sabia d’on venia, però el vaig voler seguir perquè sempre marxava quan bufava una mica de vent.

Fins que un dia el vaig atrapar en un carreró estret.

I la sorpresa fou enorme: era una noia jove que tenia els cabells de color negre, uns ulls blaus com dues llunes i una cara plena de vida i de signes, de signes i de vida.

Li vaig voler preguntar què feia perduda pels carrers foscos i estrets a aquelles hores en què tothom dormia.

Però no responia. Cada nit la buscava i quan la trobava la seguia per poder esbrinar qui era i parlar amb ella.

Em mirava fixament, però no deia mai res: mitja volta i marxava com el vent, deixant el rastre com un eco llunyà.

Una nit, em vaig quedar contemplant-la sobre el pont de la ciutat, farcit d’estàtues de pedra, esculpides de signes i de vida.

La seva mirada profunda i el seu silenci em van fer entendre que no sempre les paraules són el més important, que el seu silenci i el seu perfum eren petjades que a la nit i en el silenci oculten missatges que donen sentit a tot allò que sovint no entenem.

Perfum, mirada, silenci... i l’ombra del vent que l’acompanyava. *** 37

POESIA

CATEGORIA B Primer premi

INDRET DE RECORDS

Pablo Holgado Margalet Tot mirant, estesa, aquella platja als seus peus, com una visió, un paradís, un bell paisatge ple de feliços records.

S’admira del panorama: ones enormes cavalcant amb el vent que a la sorra fina i blanca aniran a ofegar-se finalment.

Roques sortint en el mar xoquen les ones amb fúria combat continu, incessant, explosions blanques d’escuma.

El sol es pon a l’horitzó: ombres negres s’estenen.

Comença a imposar-se la foscor deixant-ho tot en tenebres.

Més amunt, sobre el turó ell ho observa amb nostàlgia; ara, lloc perdut i remot.

Abans, el paradís de la seva infància. ***

38

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

CATEGORIA C... els premiats

39

PROSA

CATEGORIA C Accèssit

MERABLIA

Mònica Bussmann Pardo Passejàvem per un dels mil carrers de Bangkok mentre sentíem aquella barreja d’olors de menjar i d’espècies que jo considerava fastigosa. Ja estava fart de visitar temples, budes i pedres antigues sense amics amb qui jugar.

Aquell viatge era avorrit com tots els que fèiem cada any amb els pares. De sobte, una presència al meu costat em va distreure dels pensaments i vaig aixecar el cap. Un home curiós, tapat amb una capa vermella, passava pel meu costat amb molta pressa. No li vaig poder veure el rostre, però, en aquell instant, una carta de coloraines va lliscar de la seva butxaca sense que se n’adonés. No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer a recollir-la. Hi havia un segell enganxat, el nom de la persona a qui anava dirigida i una adreça.

La vaig obrir. No sé per què, però, després de llegir-la, vaig percebre alguna cosa misteriosa amagada entre tots aquells colors. Vaig sentir la necessitat d’entregar aquell escrit immediatament al seu destinatari, ja que pensava que havia de ser molt important per a ell. Vaig decidir esperar al vespre i escaparme en silenci; estava segur que els meus pares no ho haurien entès.

Ja era fosc i la ciutat tailandesa estava il·luminada per una tènue llum que minvava a cada pas que feia. El fred i el vent envaïen els carrers i jo m’escalfava les mans a les butxaques aguantant fort la carta per tal de no perdre-la. Abans de sortir de l’hotel, havia demanat un mapa a la recepció i havia descobert que la casa que buscava estava situada a prop del riu Chao Phraya. Estava tranquil perquè un dia abans l’havíem visitat amb els pares i recordava com era aquella part de la ciutat. Finalment vaig trobar el carrer i, després de caminar un parell més de cantonades, vaig arribar a la casa número 21. Era una construcció molt vella i senzilla, com la majoria de les cases situades a la vora del riu. El sostre i les parets estaven fets d’un material poc resistent. Assegut davant de la porta hi havia un nen de pell morena i ulls ametllats; se’l veia preocupat.

“Hola, sóc en Pau”. En presentar-me, vaig preguntar-li si s’anomenava Thaksin. Va respondre amb un tímid “sí...” i, quan va veure la carta que duia a la mà, va córrer cap a mi i va començar a obrir-la amb delicadesa i inseguretat. Un cop la va haver llegit, es va posar a plorar. Jo, curosament, el vaig acariciar a l’esquena, tal com em feia la mare quan estava trist, però ell es va llançar als meus braços mentre les llàgrimes li saltaven dels ulls amb ràbia. Quan es va calmar, m’ho va explicar tot.

40

En Thaksin vivia en aquella casa des que era petit amb la seva mare i el Chihiro, el seu gos. La mare patia una greu malaltia i ell sabia que sols hi havia un remei per poder-la curar: la flor de Malai. Em va explicar que aquesta flor només creixia a les profundes aigües del llac més alt del món de Merablia. El món de Merablia? No havia sentit a parlar mai d’aquell lloc. Les petites gotes seguien regalimant-li per la fosca pell i, entre sanglots, va continuar dient-me que des de petit somiava cada nit en aquest món paral·lel al nostre. Allà, hi vivien personatges estranys i animals inexistents, muntanyes immenses i aigües cristal·lines. Era un lloc on mai no es feia de nit. Hi creixien arbres i flors salvatges de mil colors, una de les quals era la flor de Malai. Jo no m’ho podia creure, em pensava que m’estava enganyant. Com podia ser que una flor que només existia en un món de somnis fos l’única que pogués salvar la mare d’aquell nen? Gairebé llegint-me el pensament, en Thaksin em va explicar que Merablia existia realment i que, tal com havia vist en els seus somnis, s’hi podia accedir des de qualsevol bosc frondós del nostre món. Seguidament em va explicar que un calorós dia de juliol els seus somnis es van fer realitat: un home tapat amb una capa vermella es va presentar a casa seva i li va entregar una carta de colors procedent del món de Merablia. Immediatament, li vaig fer saber que probablement era el mateix home que jo havia vist, al qual li va havia caigut la carta pel carrer. Em va dir que sí, que ja s’havien trobat altres vegades i que precisament aquell dia esperava l’última carta. Cada una contenia les instruccions que en Thaksin havia de seguir per tal d’aconseguir la flor de Malai. Ja havia superat totes les proves i només li faltava fer el pas més important: anar a Merablia i collir la flor.

A la carta de coloraines que jo li acabava de portar hi deia que ja estava preparat per poder entrar en el món dels somnis. Jo encara no entenia quin era el motiu de la seva tristesa i per això vaig preguntar-li què era el que realment el preocupava. Va ser llavors quan em va confessar el seu neguit: la carta també deia que havia de viatjar acompanyat del seu amic. Em va dir que no ho entenia, que no sabia a qui es referia, ja que no tenia cap amic amb qui pogués confiar per dur a terme una missió tan important. No anava a l’escola i tampoc coneixia els nens del seu barri, ja que era sempre a casa cuidant la seva mare. A més, no hi podia anar amb en Chihiro. Sense saber com, em vaig sentir dient: “Jo vindré amb tu a Merablia i junts aconseguirem que la teva mare no pateixi més”. Ell, amb les llàgrimes ja seques al voltant dels ulls, va somriure. Va entrar a buscar l’abric i, amb un cop de porta, es va posar a córrer dient-me que el seguís: “No podem perdre més temps. Corre Pau, corre!”, cridava mentre el seguia com podia.

Després de travessar el riu, finalment vam arribar a un temple amagat entre les grans cases del centre de Bangkok. Era tan petit que passava desapercebut, però vaig veure que ell ja sabia molt bé on anava. Aquell edifici no 41

l’havíem visitat amb els pares, tot i que també era ple d’escultures budistes.

Vàrem entrar i, a l’última sala, més petita, ens esperava aquell home tan misteriós. “Sabia que vindríeu”, va dir, i entregà una clau immensa de ferro forjat a en Thaksin. “Ja saps com arribar-hi, sols has de recordar els teus somnis”.

Vàrem tornar a travessar el riu i vam anar cap als afores de la ciutat. Ens endinsàrem en un bosc molt frondós. En arribar a una esplanada il·luminada per la lluna, el meu amic va reconèixer-hi un arbre centenari amb un forat.

“Dóna’m la mà i agafa’t fort!”, va dir-me. Vam saltar-hi a dins i lliscàrem cap avall, com en un tobogan gegant! De cop i volta, vam caure a terra. En obrir els ulls, un sentiment d’alegria ens va envair a tots dos: havíem arribat a l’entrada del món de Merablia. Hi havia una porta immensa de mil colors diferents on vàrem provar la clau. La porta es va obrir i vam trepitjar una gespa fresca i clara. Miràrem al nostre voltant. Era impressionant! No m’ho podia creure, ja hi érem! En Thaksin, recordant els seus somnis, em va dirigir fins a la muntanya més alta. Allà dalt, un personatge curiós i peculiar ens va convidar a pujar en una barqueta de fusta i ens va dur fins al bell mig del llac. “Pau, Thaksin, aquí és on viu la meravellosa flor que busqueu. Submergiu-vos i recolliu-la”, ens va dir. Mantenint la respiració, vàrem nedar fins al fons. Després de buscar durant una bona estona, el meu amic va distingir entre unes roques una flor molt semblant a la dels seus somnis. Ens vàrem acostar i en Thaksin la va identificar; era la de Malai. Amb molta cura la vaig collir i vam pujar altre cop a la barca. Mentre tornàvem a terra ferma, l’anava observant. Era realment única. Tenia uns colors molt bonics: un de lilós que no havia vist mai, barrejat amb tons vermellosos i verdosos que la feien encara més especial. Quan vam arribar a la vora del llac, cansats però a la vegada molt orgullosos, ens estiràrem sobre la gespa. Mentre observàvem el cel infinit, d’un blau suau amb uns núvols rogencs i càlids, en Thaksin em va agrair el que havia fet per a ell. La seva mare es curaria, el seu desig s’havia complert gràcies a mi. Tots dos ens abraçàrem feliços pel que havíem aconseguit i per l’amistat que havia nascut entre nosaltres.

Vaig arribar a l’habitació de l’hotel quan encara era de nit. Em va sorprendre veure que només feia mitja hora que havia sortit de casa i que els meus pares encara dormien. Vaig estirar-me al llit en silenci i vaig tancar els ulls. Aquella va ser la primera nit que vaig somiar en el món de les muntanyes immenses i dels personatges estranys, on hi havia aigües cristal·lines, flors exòtiques i el cel era blavós, rogenc i càlid. Em vaig despertar l’endemà amb una sensació d’alegria i tristesa a la vegada, possiblement, no tornaria a veure en Thaksin mai més.

Dos dies més tard, vàrem deixar les terres tailandeses i vam tornar al nostre país. De camí cap a casa amb cotxe, anava observant aquell paisatge tan conegut per mi i a la vegada tan diferent del que havia deixat enrere. De sobte, 42

em vaig fixar en un caminet que portava al bosc dels afores del meu poble. En entrar a casa, vaig pujar a la meva habitació. Sobre la tauleta de nit hi havia un sobre de coloraines i, a dins, una clau immensa de ferro forjat.

Mai no he sabut del cert si va ser casualitat que em fixés en aquell misteriós personatge del món de Merablia o si havia sigut ell qui m’havia vingut a trobar. ***

43

PROSA

CATEGORIA C Accèssit

AQUELLS ULLS VERDS Maria Balmes Pérez

Imatges desordenades al meu cap es descomponen inevitablement per atzar.

Moments dolços i amargs s’uneixen i es desfan de forma intermitent. Confusió, peces mal unides que formen un trencaclosques inestable. Records, un munt d’imatges, d’instants canviants, volubles i fràgils, que es van evaporant amb el temps, com la sorra que es filtra entre els dits, desapareixent de mica en mica. Ningú no pot fugir dels records; apareixen de forma brusca i inesperada, com una pel·lícula fragmentada. No s’oblida per voluntat, sinó per defecte. Els records ens fan patir, però ens mantenen en vida; sense, estaríem perduts. Som uns titelles moguts pels fils de les esperances, somnis, sentiments i desitjos que ens hem anat forjant, som presoners de nosaltres mateixos; tots estem turmentats, per unes imatges que, al cap i a la fi, només existeixen en la memòria.

La nostra protagonista coneixia bé aquesta reflexió sobre la vida, era la que li havia inculcat el seu avi des de ben petita. Ella solia ser una nena innocent, fins i tot incrèdula, i pensava que tots aquells pensaments de l’avi eren fruit de la vellesa. El seu avi va morir quan ella tenia tretze anys, quan era una adolescent rebel que es volia menjar el món. Poc abans de morir, l’avi l’avisà de la feblesa de l’existència, de la fragilitat de la vida humana. “L’arma més poderosa que ha heretat l’ésser humà és la ment; si decau, l’home morirà.

No ho oblidis mai, petita, mentre puguis pensar amb claredat, la vida només pot millorar.” Li ho havia dit el pobre home mentre ella se’l mirava amb recel i tendresa.

El que ella no es podia imaginar era que tots els seus advertiments fossin certs i que el seny es pogués perdre en un instant; mai cregué que, com un huracà, la bogeria l’envestís per deixar-la destrossada en la fredor del ciment. La Blanca no va entendre realment les paraules de l’avi fins que la tempesta va cessar i els últims tènues rajos de lluna l’il·luminaren, moribunda a l’asfalt, amb la mirada perduda en un punt imprecís de l’espai mentre la vida se li escapava lentament. La boira baixa la cobria, amb el seu vel suau de seda, un sentiment de placidesa l’envaïa i progressivament les parpelles li caigueren. Tan bon punt tot se li va fer fosc, els records l’aclapararen, un calfred s’apoderà d’ella i de sobte obrí els ulls. La boira s’havia retirat i fou llavors quan cregué distingir el somriure del seu avi reflectit en la immensitat blavosa. Poc li importava ja, aquella tendra imatge que creia veure. Es moria 44

i hauria preferit que l’agonia fos més curta, però el destí la castigava, oferintli una mort lenta i dolorosa. L’alba començava a despuntar i pogué recordar aquell sentiment de calma que experimentava cada matí a la llum del sol. Fou llavors quan va tenir un pensament optimista i irònic; just abans que el seu cor bategués per última vegada. “Hauria estat pitjor un suïcidi fallit i continuar vivint en aquest malson, no podia fugir de mi mateixa. Era inútil continuar lluitant.” I en el seu últim sospir la Blanca va esbossar un somriure.

El sol començava a treure el cap darrere les muntanyes, quan el despertador sonà estrepitosament. Endormiscada, amagà el cap sota el coixí i deixà que sonés fins que el soroll es tornà massa molest. Llavors, decidí incorporar-se i, fregant-se els ulls, va mirar per la finestra, com solia fer sempre. Es va aturar uns minuts per veure com la llum es desplegava per la ciutat de mica en mica.

Li agradava veure com el sol eixugava la rosada de les roses del seu jardí i com la llum cobria els edificis platejats, les teulades vermelles de les cases i els primers cotxes i vianants. Per a la Blanca, la ciutat quedava, per uns instants, engolida per una calma càlida. La ciutat mig adormida brillava amb llum pròpia. De sobte, sonà un clàxon i la plàcida visió s’enterbolí; la ciutat es tornà sorollosa i els edificis prengueren un to grisenc. Aviat, els carrers s’omplirien amb les corregudes de la gent i els crits dels nens. La Blanca se’n va anar a la dutxa.

Després de dutxar-se, es vestí i, mentre es pentinava, es quedà embadalida mirant la seva imatge. La Blanca tenia unes faccions delicades i ben definides, una pell blanca i freda com la neu. Tenia els ulls verd esmaragda i uns llavis fins, de color escarlata, que somreien subtilment. El seu cabell atzabeja li queia fent tombarelles per les espatlles fins a arribar al final de l’esquena.

Semblava una noia alegre i feliç, de caràcter fort i dominant, a qui agradava gaudir de la vida segons els seus propis somnis i les seves inquietuds. Tot i així, no es considerava una noia apassionada; sempre que havia de prendre una decisió important seguia el que la raó li dictava, poc importaven els seus impulsos; els ofegava deixant que molts morissin en l’oblit.

Un cop arreglada, la Blanca va baixar a esmorzar; l’esperava un llarg dia de mudances. Després de passar el matí a la seva antiga casa, va tornar a l’apartament. Deixà les caixes i el bagul a l’entrada i es va fer el dinar; s’havia entretingut massa parlant amb la mare i ara hauria de córrer. Tot havia d’estar ordenat per a la inauguració de l’endemà. Quan acabà de dinar, va sortir decididament de la cuina i va xocar amb el bagul que encara restava a l’entrada del menjador. Un dolor agut l’estremí i, mossegant-se els llavis, va començar a saltironejar pel menjador, mentre es lamentava de com ella havia pogut tenir la meravellosa idea de deixar-lo al mig. Després d’oferir aquest petit espectacle al seu pobre gat, es va deixar caure al sofà i es tragué la sabata per descobrir que el pobre dit gros s’havia tornat un tomàquet adolorit. Més serena, 45

s’aixecà i agafà el maleït bagul per traslladar-lo a l’habitació, amb tanta mala sort que, quan estava a punt d’arribar, va entrebancar-se amb el gat i va caure precipitadament. Quan la Blanca va entendre que el dia ja no podia ser pitjor, es girà i va veure que tot el contingut de la caixa cobria el terra. Abatuda, es plantejà passar d’aquell desgavell i anar-se’n lluny a esbargir la boira, però sabia que tard o d’hora hauria de recollir aquell escampall. Malhumorada, mirà al seu voltant; tot estava cobert per un teixit vaporós de cendra. La Blanca no recordava haver cremat res, ni que cap mort incinerat hagués anat a parar al seu desafortunat bagul. Però tampoc hi va donar gaire importància, ella només volia agafar l’escombra i enllestir ràpid la feina. Malgrat tot, quan va tornar a entrar a l’habitació per escombrar i va veure la magnitud del desastre, va comprendre que no seria tan fàcil abocar-ho tot al contenidor. La Blanca no s’imaginava que hagués acumulat tantes coses.

“Quina importància podien tenir aquell munt de papers, fotografies i fragments de polseres i collarets diversos?”, va preguntar al gat que se la mirava amb uns ulls entremaliats. El gat ni s’immutà, va esternudar i la deixà sola amb el problema. Resignada, començà a apilar i a revisar aquella estesa de papers oblidats. Milers de records guardats a cada bocí de paper, imatges perdudes en algun racó del seu interior. Era estrany, perquè ella creia tenir una bona memòria, però era incapaç de recordar les paraules i frases mal cohesionades que anava llegint. Atònita, va acabar trobant el retrat d’una nena d’ulls plorosos, perduts en l’horitzó; un cos sense ànima, sense llum, apagat per sempre darrere d’un rostre trist i un cos escarransit i dèbil a punt de trencar-se com si fos una figura de vidre. De sobte, va sentir una punxada en el cap i, seguidament, sentí un xiuxiueig indesxifrable i molest. Confusa, va decidir que trauria l’entrellat de tot aquell desgavell de records bloquejats. Va remenar a l’interior del bagul fins que les seves mans toparen amb un vell diari de lletra cursiva deformada. El quadern estava ple de sentiments confusos i d’esperances.

Parlava de somnis trencats, d’il·lusions que acabaren fracassant. Era un conjunt de paràgrafs mal estructurats, pessimistes, crus, tristos i grotescos. El pitjor de tot era que ella no recordava haver viscut res d’aquella cruel història.

Tancà els ulls intentant recordar i, quan una pel·lícula d’imatges començava a inundar-li la ment, la punxada de dolor la sobresaltà i obrí bruscament els ulls. “Què eren aquells ulls verds i aquell somriure? Un malson?” Desconcertada, va tornar a rellegir els fragments de papers desgastats. “Criatures perdudes, caient a una velocitat imparable en la inhòspita foscor, abocats a la realitat opaca, sense somnis ni esperances, titubejant en la ferida de l’amor com mosques sobre la carn putrefacta.” Després de llegir amb deteniment aquelles paraules, va començar a recordar i quedà immersa en el passat, es deixà envair per la tristor i continuà llegint. “Una relació fictícia; per als enamorats una gran mentida, per als espectadors trista i per a mi,

46

simplement, patètica. Vaixells a la deriva, abocats a enfonsar-se sota la tempesta, deixant-se emportar per l’huracà. Un cor trinxat, sagnant, que ja ni tan sols pot sentir dolor. Somnis desfets, esperances trencades, vivim d’il·lusions per acabar morint de desenganys. Digue’m que m’estimes, que no m’has oblidat. Menteix-me, prefereixo viure en una dolça mentida a viure en l’amarga realitat.”

La Blanca llançà, enrabiada, aquells fragments de la seva història i va decidir que volia acabar de llegir el diari. “Viure fugint de mi mateixa, dels meus records. Ni tan sols puc escriure la veritat per por que algú ho llegeixi, així que callo i prometo oblidar.” Amb llàgrimes als ulls, va tancar bruscament el diari i el començà a destrossar desenfrenadament. Quan n’hagué esmicolat totes les pàgines, s’aixecà tremolosa i caigué precipitadament amb tanta mala sort que xocà contra el bagul i tot se li va fer fosc. Inconscient, el malson de la Blanca es repetí.

Distingí la seva silueta enmig d’una clariana. Se sentia decebuda, ella havia lluitat per ell però tan sols havia obtingut rebuig a canvi. Una figura masculina s’alçava ara al seu costat, la mirava amb supèrbia i crueltat mentre li deia a cau d’orella: “No veus que no et podré oblidar? Però, perquè mai t’he recordat, no siguis il·lusa”. En aquell precís moment la Blanca va sentir-se tan impotent, estúpida i decebuda, que l’agafà del coll i, posseïda per una força diabòlica, va empentar-lo contra el terra i, mentre l’estrenyia fort, ell mantenia un somriure irònic. Ella, encesa per la ràbia, l’esgarrapà fortament i petits fils de sang li començaren a sortir del coll. Sorprès per la violenta reacció de la noia, l’enretirà bruscament i s’aixecà disposat a apallissar-la. Però la Blanca ja coneixia la història i ja corria lluny, desorientada. Ell la perseguí, de la mateixa manera que succeïa a la història d’Apol·lo i Dafne que sempre l’havia fascinat tant, i l’acabà atrapant per fer-la seva de nou i castigar-la. La Blanca no es podia convertir en arbre i va rebre una bufetada que la va fer tombar, però quan anava a rebre el següent cop va llançar un grapat de pols als ulls verds del seu estimat i aquest, encegat, es va desorientar. La pobra noia, indefensa, va voler aprofitar aquells segons de confusió per fugir, quan sentí un crit estrident i un fort cop que va fer tremolar el terra. Ràpidament, es girà i s’abocà al precipici, el cos agonitzant de qui l’havia intentat apallissar restava estès contra les pedres.

Havia reculat massa i el buit l’havia engolit en l’eterna foscor. Horroritzada, va córrer al seu costat sense pensar, seguint el seu primer impuls per socorre’l.

Quan s’ajupí al seu costat, només trobà una despulla ensangonada. Encara estava enfurismada, havia estat un titella a les seves mans; ella l’estimava, li havia donat el seu amor i ell l’havia maltractat. Però, igualment, la Blanca plorà una llarga estona, abraçant-lo mentre les primeres gotes de pluja començaven a netejar el bassal de sang. Va perdre la noció del temps i quedà en un estat de xoc.

47

La Blanca no tenia més records d’aquell dia i l’última imatge de la pel·lícula era la d’una noia cenyida en un vestit de dol sota un cel enfurismat que descarregava una forta tempesta de llàgrimes.

Obrí els ulls i notà com la sang li rajava galta avall, però no sentia dolor. Només tenia clar que no podria tornar a bloquejar aquells malèvols records i que no podia viure amb aquella angoixa que l’envaïa. Obrí la finestra. Ja era de nit, plovia i el vent rugia. Després de calar foc a l’habitació, va llançar-se al buit, deixant que la gravetat i l’impacte amb l’asfalt la destruís. Fred, un fred immens envaïa l’ambient, però ella sentí pau, no hauria de fugir mai més dels records.

L’endemà, un home jove d’ulls verds s’atansaria al seu cos i, plorant desconsolat, es preguntaria per sempre més per què la Blanca, després de tot aquell temps intentant superar la seva malaltia, després de tot l’esforç per encetar una nova vida, una nova feina, havia tingut aquell final. ***

48

PROSA

CATEGORIA C Primer premi

DINAR DE NADAL

Joana Macià Domingo (25 de desembre de 2008)

La camisa em molesta. La mamà m’ha dit que estic molt guapo i que semblo un senyoret, però a mi no m’ho sembla i li he dit que si em podia posar alguna altra cosa i ella m’ha dit que no, que aquesta camisa ja estava bé. També m’ha dit que no faci malbé els pantalons i que no em tiri per terra i que no li faci passar vergonya. El papà només m’ha passat la mà pels cabells i a mi això no m’agrada i ell m’ho segueix fent, encara que li he dit un milió de vegades que no ho suporto.

La mamà condueix el cotxe i el papà li diu que vagi amb compte, que un dia tindrem un accident, i ella mou la mà com si espantés mosques i llavors el papà encara crida més fort perquè ella ha deixat anar el volant. Al final, la mamà aparca davant de casa la iaia. El papà té la cara blanca com l’escuma d’afaitar que la mamà li compra i que ell fa servir cada matí, quan ell sempre em diu que no el desconcentri i que no li parli perquè es pot fer mal i que li surti molta sang i jo no vull que el papà es faci pupa i no dic res.

La iaia ens obre la porta i veig que al voltant del coll porta un collaret amb una mena de dents de cocodril que pengen, com les que vaig veure quan vaig anar al zoo, i em pregunto com pot ser que la iaia aconseguís arrencar les dents del cocodril, però no dic res, perquè no vull que em miri d’aquella manera que em mira ella i que em fa tanta por.

La taula de la iaia ja està parada i veig que la tita ja ha arribat i la saludo, i ella em fa un petó a la galta, que és molt enganxós, i després em diu que m’ha deixat llapis labial a la galta, i no entenc què és això, però deu ser alguna cosa dolenta, perquè ella agafa un kleenex i em frega la galta i ara em fa molta picor, igual que aquella vegada que la mamà em va pegar perquè vaig trencar el gerro tan lleig que ens havia regalat l’Enda perquè jo em vaig enfadar i no recordo per què.

La mamà pregunta a la tita com està i ella li diu que està bé, però que no vol parlar del tema i no sé a quin tema es refereix, i estic a punt de preguntar-ho quan truquen al timbre i arriben els meus cosins grans. Són molt grans, ells.

La Lea té 17 anys, el Dídac en té 19 i el Daniel, 20. Però veig que la Lea ve agafada de la mà d’un noi molt gran com ella i que no conec de res. Recordo 49

que l’any passat va venir de la mà del Iago, però aquest any no el veig per enlloc. I el Dídac també ve amb una persona que no conec, una noia que va amb una faldilla molt curta. Pobreta, amb el fred que fa es deu estar congelant, com jo, que encara porto la jaqueta i la bufanda posades. També va amb unes sabates de taló de color negre, molt més altes que les que porta la mamà, i acabarà torçant-se el peu o caurà per les escales.

Darrere del Dídac i la noia que no conec arriben l’Enda i el tiet Bartomeu.

L’Enda ve corrents a fer-me una abraçada i la noia del Dídac la segueix. Em diu que es diu Jennifer i també em fa una abraçada i jo començo a tossir, perquè s’ha posat molta colònia i m’ofego. Per sort, em deixa anar aviat. No sé què hi fa, la Jennifer, aquí, però espero que, com el Iago, l’any que ve ja no hi sigui, però és clar, el Iago em queia bé, perquè jugava amb mi i em deixava estar amb els grans. La Lea se m’acosta i em presenta el Teo. Sí, sembla com el Teo que veig per la tele: és pèl-roig i amb la panxa una mica rodona. El miro i no m’agrada perquè està vermell com un pebrot i té la cara tota suada.

A mi m’agradava més el Iago i pregunto a la Lea per què no ha vingut i ella em mira malament i no entenc per què i el Teo encara es posa més vermell i sembla que hagi de treure fum, com els dibuixos del Tom i Jerry que la mamà i jo mirem abans de sopar.

La iaia ens crida perquè ens asseguem a la taula, que el dinar ja és a punt.

Jo m’assec a una cadira i intento agafar la cullera, però no hi arribo perquè la taula és molt alta i la mamà diu a la iaia que necessito un coixí i la iaia li diu que n’agafi un que no sigui el que ella va brodar per al iaio Amadeu quan eren joves. La mamà em porta un coixí del sofà i llavors sí que arribo a la taula, però, quan començo a menjar un tros de pa i aixeco la vista, veig que la iaia em fa aquella mirada que m’espanta tant, deixo el pa al costat del plat i quan la torno a mirar veig que ja no em mira. Sort, amb aquesta mirada no m’estranya que aconseguís arrencar les dents al cocodril!

Tothom parla i fem molt soroll; la iaia parla amb la tita i la tita no para de queixar-se de l’Iñaki, que tampoc ha vingut, avui, i la iaia li diu que no es preocupi, que ja trobarà un altre home i jo no entenc per què vol un altre home, si ja té l’Iñaki, i la tita li diu que no, que ella ja n’ha tingut prou d’homes i llavors comença a plorar i jo l’únic que vull és que arribi l’Iñaki i l’abraci perquè és Nadal i no vull que la tita estigui trista perquè m’agrada, la tita, encara que em fregui la galta amb un kleenex i a vegades sigui una mica pesada. El Teo i la Lea parlen amb el tiet Bartomeu i el Teo segueix tot vermell, encara que no tant com abans, perquè abans tenia un color vermell com el del tauler del parxís i ara té un color vermell com el que té la mamà quan es passa hores al lavabo amb unes pólvores que es posa a la cara. La Jennifer no sembla gaire contenta perquè el Dídac no li fa gaire cas, i el Daniel va omplint el seu vas d’una mena de líquid que fa bombolletes una vegada i una altra. El papà 50

i la mamà xerren amb l’Enda, però la tieta Enda no para de fer ullades al tiet Bartomeu, que està tota l’estona mirant el mòbil i no escolta el Teo, que li està parlant d’alguna cosa. I jo m’avorreixo, perquè ningú vol jugar amb mi i tots estan per les seves coses i jo recordo quan hi havia el Iago, que sempre jugava amb mi i el iaio sempre m’explicava contes i la iaia somreia i ara només em mira d’aquella manera que fa por i ja no m’explica contes ningú, només el papà de tant en tant.

Acabo de menjar l’escudella i després el gall dindi i llavors arriben els torrons i agafo els de xocolata perquè són els meus preferits i m’agraden molt. I mentre tinc la boca tan plena de torró de xocolata que no puc parlar, encara que la mamà sempre em diu que no he d’omplir-me tant la boca i que és de mala educació i jo mai li faig cas, sona el mòbil del tiet Bartomeu i el tiet Bartomeu s’aixeca de la cadira dient que l’ha d’agafar i que és important. La iaia se’l mira amb aquella mirada de por, però el tiet Bartomeu no la veu i se’n va al passadís a contestar la trucada i la tieta Enda, que l’ha seguit amb una mirada molt semblant a la de la iaia però que a mi no em fa tanta por i potser és perquè la tieta Enda no porta un collaret amb dents de cocodril, s’aixeca i el segueix.

Tothom continua menjant i parlant i de cop sentim la tieta Enda que no para de cridar i de dir no sé què sobre una noia que es diu Eva i jo no conec cap Eva i pel que sento que diu la tieta Enda ella tampoc, però llavors el tiet Bartomeu també comença a cridar i ell sí que coneix l’Eva. La iaia s’aixeca i se’n va al passadís, on també comença a cridar i a renyar el seu fill i al final el tiet Bartomeu marxa amb un cop de porta i la tieta Enda entra al menjador i diu que ella també se’n va i que ja no ho suporta més i la Lea i el Dídac se la queden mirant amb la boca oberta perquè jo crec que tampoc entenen què acaba de passar, com jo. I llavors el Dídac diu a la tieta Enda que si vol que l’acompanyi a casa i la tieta Enda li diu que no fa falta i llavors ella també marxa tancant la porta, però no tan fort com l’ha tancada el tiet Bartomeu.

Els papàs es queden callats durant una estona i la iaia es posa la mà al front, igual que la mamà quan té mal de cap i està de mal humor. El Daniel té les galtes molt vermelles i ara s’assembla molt al Teo, que ja no les té tan vermelles, les galtes, i de cop es posa a riure molt fort i a cridar que la família és un desastre i jo no entenc per què diu aquestes coses tan lletges si la nostra família és molt bonica i ens estimem tots molt, que sempre ho diu el papà, encara que la mamà a vegades fa una cara una mica estranya quan ho diu i jo crec que és per les seves discussions amb la iaia perquè, a vegades, parla molt malament d’ella, però quan arriba el papà calla de cop. I el Dídac i la iaia diuen a la vegada al Daniel que no digui més bestieses i que pari de beure xanpany o alguna cosa així i que ja està prou begut i que així no solucionarà res i el Daniel s’enfada i diu a la Jennifer que no entén com pot ser que estigui amb un inútil com el seu germà i de cop el Dídac es posa a cridar dient al 51

seu germà que pari de dir ximpleries i estupideses i llavors agafa la Jennifer i marxa fent un cop de porta i jo crec que la porta acabarà trencant-se amb tots aquests cops.

La Lea li diu alguna cosa a l’orella al Teo, que té la boca oberta davant dels crits que s’han fet la tieta Enda i el tiet Bartomeu i el Dídac i el Daniel i llavors s’aixequen i el Teo intenta agafar el Daniel per emportar-se’l i el Daniel li dóna una empenta com la que em va donar aquella vegada l’Eric a l’hora del pati i jo vaig caure a terra i el Teo també cau ara i llavors la Lea es posa a xisclar que el Daniel és un desgraciat i que sempre ho ha sigut i la iaia els diu que se’n vagin de casa seva i primer marxa el Daniel, encara que abans agafa una ampolla del líquid amb bombolletes i se l’emporta, i després la Lea agafa el Teo i tanca la porta d’un cop i llavors la porta fa un soroll estrany que em fa tapar les orelles i cau a terra.

La iaia i la mamà es posen les mans al front i tanquen els ulls i semblen molt cansades i la tita i el papà van corrents cap a la porta i la intenten tornar a posar al seu lloc, però no poden i la iaia diu que ho deixin estar i que no servirà de res i la tita li diu que ja l’ajudarà a netejar-ho tot. La iaia li diu a la mamà que ja podem marxar i que fem més nosa que servei i la mamà em porta cap al cotxe, però el papà diu que es quedarà a ajudar la iaia i la mamà li diu que faci el que li doni la gana, que el dinar ha sigut un complet desastre i que aquesta família és insofrible. I llavors s’asseu al seient del conductor i arrenca el cotxe.

(25 de desembre de 2009)

Avui em toca estar amb el papà, i la mamà m’acompanya al seu pis i em desitja un bon Nadal i em fa un petó al front. El papà surt a la porta a rebre’m i em fa una abraçada i jo també l’abraço, però la nostra abraçada no és com les abraçades que em fa la mamà, perquè aquesta és una mica estranya i me’n separo de seguida. El papà m’obre la porta del pis i entro i el primer que veig és la foto on sortim la iaia i el papà i jo i com cada cop que vinc aquí me la quedo mirant. A la foto la iaia no porta el collaret amb dents de cocodril i no fa por perquè la foto és d’abans que es morís el iaio Amadeu i llavors la iaia era molt simpàtica. Recordo quan el papà em va dir que la iaia se n’havia anat i que ja no tornaria, l’endemà del dinar on la porta de casa la iaia va quedar destrossada.

El papà ha parat taula per a dues persones. Fa molt de temps que no veig el tiet Bartomeu i cada cop que ens trobem amb l’Enda es posa a plorar i em fa petons cada cop més molls i jo no suporto que ho faci i preferia quan la tita em deixava “llapis labial” a la galta, encara que continuo sense saber què és.

Quan li pregunto al papà per què no hi ha ningú més a dinar ell em diu que la tita no pot venir perquè és de viatge i que l’Enda encara està molt afectada 52

i que el Daniel està a rehabilitació (i no tinc ni idea de que és això) i que el Dídac i la Lea són amb el seu pare a casa de l’Eva celebrant el Nadal. Comencem a menjar la sopa de galets en silenci i miro la foto de la iaia i el papà i jo. I mentre l’estic mirant, sembla que la iaia mogui el cap i em digui: “Què ha passat en aquesta família?”. ***

53

POESIA

CATEGORIA C Accèssit

LLETRES DE BATALLA Leyre García Cantalejo

Així com cell qui se’n va a la guerra e desperta a la nit sens conhort, e sempre tem la crua i fera mort, e no troba null repòs a la terra; tot enaixí plena de por e neguit preparo jo los exams trimestrals entre llibres e apunts ben cabdals sens alegria, plorosa e sens delit.

Ja és arribat de l’exam lo moment e ab lo llapis, sens espasa ni dalla jo corresponc a lletres de batalla així com cell qui pateix gran turment.

Los enunciats me semblen aljamia, plens de paranys e de perills farcits, penso e repenso arguments ben bastits e de lo mestre, jo espero bonhomia. ***

54

POESIA

CATEGORIA C Accèssit

PEL DESERT CORRE LA BRAMA Montserrat Batlle Prats

Sona el despertador i no et vols aixecar del llit.

El dia comença i tens por, la teva mare et fa un crit.

Allargues el son tant com pots, intentes dormir un xic més.

Els crits cada cop són més forts i tu fas com si res passés.

Però ja ha passat massa estona i no tens més remei que fer un salt.

Segons, minuts, passa l’hora i encara vas amb pijama, com si fossis un malalt.

Surts lentament de l’habitació, passes pel menjador, després la terrassa.

No arribes a posar-te en acció però no t’amoïnes pas massa.

L’hora et recorda que has de marxar però fas com si no ho haguessis vist.

Et prens a poc a poc l’esmorzar i comences a posar-te trist.

La teva mare no sap què fer.

Ja ha provat de fer-ho tot.

No sap si és que no et trobes bé i per confiança et dóna un vot. .../..

55

Cada dia el número es repeteix, la història sempre és igual.

La teva mare per dintre pateix però no sap realment el que et cal.

Diguem-li a la pobra quin és el teu mal, busquem un remei, trobem solució.

Que no diguis res tampoc no s’hi val, no veus que la deixes en plena tensió?

Has de vèncer aquest obstacle, ser valent i treure’t aquest neguit, no pots cada dia fer un espectacle i quedar-te fins tard al llit.

No podem esperar més que diguis el que tens.

No és ben bé la son ni la por, el que fa de cada matí un drama.

Nosaltres sabem el que et passa de debò: ja que “pel desert corre la brama, que no et saps treure el pijama”. ***

56

POESIA

CATEGORIA C Primer premi

LES OLIVES DEL TEMPS Tom Colomer Saus

Al senyor Carner, si m’ho permet, ja que l’únic que vaig trobar a faltar en el seu llibre va ser el fruit que més m’agrada. I el més mediterrani.

Nicèfor ja de jove grimpava el vell oliu, n’acariciava fulles i somreia pacient i besava un dels fruits, fent marinar el moment, deixant que l’escalfés l’alè del sol d’estiu.

Rossolava de l’arbre amb un riure de sucre, els ullets de l’infant resplendien a l’aire, d’oliva al punt semblaven tant el gust com la flaire, en breus les colliria, deia amb ànim de lucre.

Aquesta cerimònia refeia dia a dia, anhelant l’arribada d’algun fruit prou madur.

De cop s’adona a mitges que quatre nens cria mes sols al fruiter estima, d’això n’està segur.

Pro enguany ja és temps de móres i els fruits segueixen verds Nicèfor no s’ho explica, sa fe en l’arbre reposa.

Busca consell a Aglae, seva cítrica esposa i ell plora i ella el rep amb el braços oberts: –Olives són com figues: que ja maduraran!

I si bé no maduren de cara a la Diada el dia de Tots Sants de segur que ho faran.

Mira cap a endavant: la vida li reagrada.

Que no hi ha més plaer que el detall quotidià; si l’espera es fa eterna, per ell serà vital, i si passen cent anys, són guanyats, li és igual.

No vol un fruit al punt, vol veure’l madurar. *** 57

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

...tots els premiats

58

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014

XXXIV CONCURS LITERARI JOAN OLIVER PERE QUART 2014 Organitzaci贸:

Hi col路labora:

Patrocina: