Conceptes bàsics sobre alimentació infantil by Educació

Alimentacio

Autors: Montserrat Casajoana Matencio, Directora del Centre d’Educació Infantil i Familiar Vapor Buxeda Nou Soledad Casas Villena, infermera pediàtrica CAP Ca N’Oriac Francisca Cesar Serrano, Infermera pediàtrica CAP La Serra Carmen Fernandez González, directora Escola Bressol Joan Montllor Isabel Gàmez Blanco, directora Centre d’Educació Infantil i Familiar Arraona Albajai García Cortés, Tècnica del departament de Salut de l’Ajuntament de Sabadell Montserrat Garcia Martínez, educadora Centre d’Educació Infantil i Familiar Can Puiggener Susana Gough Cano educadora Espai Familiar del Centre d’Educació Infantil i Familiar Joaquim Blume Plàcida López López, Infermera pediàtrica CAP Castellar Sandra Martin Rovira Directora del Centre d’Educació Infantil i Familiar Can Puiggener Joana Naranjo de la torre Infermera pediàtrica CAP Castellar Mª Angels Oller Ribera, llevadora CAP Sant Fèlix Sònia Pérez Expòsito, secretària Tècnica de la Xarxa de la Infància del departament d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell Laura Pizarro Cormán, Directora del Centre d’Educació Infantil i FAmiliar Andreu CAstells Olga Pont Nesta, Coordinadora projectes Fundació Fias Lluis Sansa Pérez, Pediatra CAP Rambla Montserrat Torres Maña, directora del CDIAP Parc Taulí

L’alimentació és un acte complex, que va molt més enllà del simple fet de menjar i satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Aquest acte està impregnat de factors socials i culturals; ens permet relacionar-nos i sovint és una forma d’expressió de les nostres emocions. Ara ens centrarem en els aspectes més fisiològics i en els conceptes bàsics que cal

diferenciar i conèixer per dur a terme una alimentació saludable i equilibrada. Entenem per ALIMENTACIÓ aquell procés voluntari i educable pel qual l’individu selecciona, prepara i ingereix els aliments que formaran part de la seva dieta. LA NUTRICIÓ es considera un procés involuntari i no educable en el qual l’organisme

rep, transforma i utilitza les substàncies contingudes en els aliments per al bon funcionament de l’organisme. Alimentació i nutrició són conceptes diferents, que sovint es confonen però a la vegada estan relacionats. A través d’educar l’alimentació podem aconseguir una bona nutrició Els aliments són substàncies naturals que ingerim i que contenen una sèrie de substàncies anomenades nutrients. Els nutrients són un conjunt de substàncies que l’ésser humà necessita per viure, créixer i mantenir-se. A continuació explicarem amb més detall les característiques i les funcions del diferents nutrients que contenen els aliments.És important destacar que els aliments poden contenir un o més nutrients en diversa mesura. Els HIDRATS DE CARBONI són la principal font d’energia del nostre cos; per posar un símil, serien com la benzina del nostre organisme. Els principals aliments que els contenen són els cereals, les fècules, els sucres i els llegums. Hi ha també altres aliments que contenen aquest nutrient, però en menor proporció, p. ex.: les verdures i hortalisses o la fruita. Les PROTEÏNES tenen una funció bàsicament

estructural o plàstica, és a dir, són necessàries per al creixement, per a la formació i per a la renovació cel·lular. Per continuar amb l’exemple anterior, serien els maons del nostre cos. Segons la procedència, les proteïnes es classifiquen en animals (ous, la carn i el peix) i vegetals (en els llegums i fruits secs...). Els GREIXOS SÓN la principal reserva energètica del nostre cos, són els aliments més calòrics. Aquest greix s’acumula sota la pell i envoltant els òrgans en forma de teixit adipós. De greixos també en trobem de dos tipus: els d’origen animal, que són el que anomenem greixos saturats (perjudicials pel nostre organisme) i els d’origen vegetal, que són majoritàriament instaurats.Tot i que podem trobar-ne alguns de vegetals, com el de colza, cacauet, palma i coco, que són saturats i per tant, perjudicials. Per últim trobem LES VITAMINES, LES SALS MINERALS, L’AIGUA I LA FIBRA, QUE tenen una funció reguladora. No aporten calories al nostre cos, però són nutrients essencials per al correcte funcionament del nostre organisme. Farien la funció de policies / controladors que

vetllen pel bon funcionament i l’eficiència dels diferents processos o funcions corporals. El nostre cos està format, aproximadament, per un 60% d’AIGUA i al llarg del dia, a través dels diferents processos o funcions corporals, es va perdent. Per tant, és essencial ingerir-ne en una quantitat mínima d’un litre o litre i mig, sense oblidar que hi ha molts aliments que contenen aigua, com la fruita i les verdures, per tal que el nostre cos funcioni correctament. La FIBRA és un element també important, que trobem tant a les verdures, les hortalisses i la fruita, com també als llegums i als cereals integrals; i que és indispensable per al bon funcionament del sistema digestiu. Per portar una alimentació saludable i equilibrada, hauríem de mantenir una dieta variada (menjant de tots els grups d’aliments) i ajustada a les necessitats de cada individu, en funció de l’edat, el sexe, la complexió i el tipus d’activitat que fem. Uns conceptes bàsiques per tenir en compte és que ha de ser suficient, equilibrada, variada i agradable. D’aquesta manera no només garantirem que ens agradi i que sigui un plaer, sinó que cobrirà totes les nostres necessitats nutritives. El nostre organisme necessita rebre

aproximadament de forma diària un aportació

El sopar, el 30 %, i ens hauria de permetre

del 10-15% de proteïnes, un 50-60% d’hidrats de carboni i un 30-40 % de greixos. No només hem de tenir en compte aspectes com el tipus d’aliment i la quantitat, sinó també com aquests es distribueixen al llarg del dia. L’ideal seria repartir el menjar en quatre o cinc àpats, en els quals apareguin els diferents grups d’aliments, de forma que aportem al nostre organisme els nutrients que necessita de forma gradual i d’aquesta manera facilitem la seva assimilació. L’esmorzar és el primer àpat del dia i un dels més importants, ja que ens aporta els nutrients necessaris per iniciar la jornada amb energia i ens permet recuperar-nos del dejú de 8-10 hores. Cal que hi apareguin aliments que continguin els nutrients principals com ara el pa, els cereals, la fruita i els lactis. Hauria de representar una aportació calòrica del 25 % de la quantitat diària requerida. El dinar, el 30 %, ja que una ingestió molt abundant pot generar somnolència i és molt important que hi hagi varietat d’aliments. El berenar hauria de ser un petit àpat que ens permeti mantenir l’activitat i que ens aporti un 15 % de la ingesta calòrica diària necessària.

mantenir l’equilibri alimentari i completar la dieta del dia amb els aliments que no s’han ingerit en àpats anteriors (nens que mengen fora de casa).

L’ALIMENTACIÓ EN LA FRANJA D’EDAT DELS 0 A 3 ANYS L’alimentació s’instal·la des del començament com una activitat compartida entre persones. Des dels primers alletaments, en què la proximitat física i emocional és màxima, fins que el nen pot alimentar-se amb més autonomia,

necessita aquest acompanyament social mentre va aprenent a tastar aliments nous, a mastegar, a portar la cullera a la boca, a dominar la forquilla, a beure amb got... L’alimentació, a més de ser una necessitat bàsica, també és una expressió cultural. Les habilitats i els coneixements que envolten l’activitat de menjar requereixen una

aprenentatge. Necessitem que ens ensenyin els secrets d’una bona alimentació i alhora també aprenem compartint els moments dels àpats amb els altres. Quan el nen és molt petit necessita que l’alimentin. Però de mica en mica, amb ajuda de l’adult que vetlla pel seu creixement, va aprenent a apreciar diferents gustos, textures i temperatures, a poder esperar, a diferenciar entre tenir gana i estar avorrit o nerviós. Per tal d’oferir un bon acompanyament en aquest procés d’aprenentatge, els pares hem de comprendre l’esforç que ha de fer el nen i procurar-li les condicions més adequades per tal d’afavorir aquest desenvolupament. Necessita el nostre interès i la nostra paciència per ensenyar, l’entusiasme per valorar els seus progressos, horaris estables, les condicions ambientals més idònies per a cada nen i a cada edat, i capacitat per copsar les necessitats emocionals dels nostres petits per tal de no instal·lar hàbits perniciosos utilitzant el menjar per a controlar l’ansietat. Condicions personals. Tenir cura de les nostres actituds personals: - Tenir la disponibilitat de donar suport al

nen. Saber al començament diferenciar els seus plors, no sempre té gana. - Diferenciar entre les necessitats del nen i les nostres (massa pressa, massa menjar, massa sovint, menjar poc adequat a les necessitats del nen...). - Donar l’oportunitat al nen d’interessarse pels menjars; què és, quin tacte té, quina olor fa, quin gust té, on es compra, com es cuina, quina funció té... - Donar l’oportunitat de progressar deixant-li la primera cullera, encara que s’embruti o trigui més estona, oferir-li la possibilitat de tastar aliments diferents, explicar què mengem i per què... - Apreciar els avenços i procurar que el nen s’adoni que valorem i ens alegrem dels seus èxits. - Avançar en la diferenciació d’allò que més ens agrada, d’allò que més ens convé. - Ser conscients que la nostra pròpia actitud envers l’alimentació és el model més potent que rebran els nostres fills; què mengem, com mengem, el temps que dediquem a preparar-ho, la importància que hi donem, etc.

Condicions ambientals. Tenir cura de l’entorn: - En un primer moment només formen part de l’alimentació la mare/pare i el nen en una relació molt estreta. - A mesura que s’introdueix el plat i la cullera, també es van introduint altres elements en l’alimentació com mirar el germanet com menja, alguna joguina

per copsar l’atenció del nen i que vagi obrint la boca, fer volar la cullera com un avió, etc. - En el moment en què el nen comença a menjar sol, s’ha d’esforçar molt per controlar una activitat que encara li és molt difícil, en aquests moments necessita tota la seva atenció i els elements distractors (com la televisió,

altres nens jugant, visites, música massa forta...) no l’ajuden a progressar i el desconnecten de l’objectiu principal de la situació. Ell necessita concentrarse en el que fa i que els altres també estiguin molt pendents d’ell procurant que pugui resoldre amb èxit el seus reptes i que s’adoni de la importància que donem als seus esforços. - Establir hàbits estables en relació amb el lloc on es menja, horaris regulars, condicions ambientals... ajuden el nen a anticipar el que passarà i que s’espera d’ell, evitant discussions innecessàries. - Una vegada el nen ja va controlant i automatitzant l’activitat de menjar ja no necessita estar tan pendent del que fa, però continua sent idoni mantenir els moments d’alimentació sense distractors i vetllar per tal que es converteixin en espai per compartir, de comunicació i relació entre tota la família. - De mica en mica el nen pot gaudir de l’oportunitat de compartir l’experiència de l’alimentació en altres contextos com a casa dels avis, a l’escola...

PREGUNTES FREQÜENTS DE FAMÍLIES AMB INFANTS DELS 0-6 MESOS La meva llet és bona? Cal analitzar-la?: La capacitat d’alletar és característica de tots els animals mamífers. La llet materna és sempre bona, no hi ha llet dolenta, és el millor aliment que una mare pot oferir al seu fill i no cal analitzar-la.

Tinc prou llet?: El principal estímul que indueix la producció de llet és la succió correcta del nen; com més es posi el nen al pit de la mare, més llet produirà. La quantitat s’ajusta a les necessitats del nen. No hi ha llet materna de baixa qualitat, però sí que hi pot haver poca producció si no hi ha una bona estimulació.

Si el meu fill menja cada hora, per què plora, té gana? Hi ha preses de pit que no són nutritives, es a dir, el nen està amb el mugró a la boca i el fa servir de xumet, es tranquil·litza i es dorm, però no menja. En les preses efectives no s’enfonsen les galtes, sinó que es veu com es mou tota la musculatura de la cara, fins i tot les orelles. He de respectar un horari per donar el pit o sempre a demanda? Tant el nombre de preses que fa el nen al dia, com el temps que hi dedica a cada una és molt variable, per tant no s’han d’establir regles fixes. És millor oferir el pit a demanda del nen. El temps que cada nen necessita per fer una presa és diferent per a cada nadó i cada mare. Canviarà segons l’edat del nen i d’una presa a l’altra. Si menja molt sovint s’empatxarà i tindrà més còlics? Això és un tòpic molt utilitzat sense tenir cap base científica, la llet materna mai no pot empatxar el nadó perquè ell pren sempre el que vol, i en principi quan vol.

A vegades els nens regurgiten i treuen glopades, cosa normal en nadons tan petits. Els còlics són petits espasmes produïts per la natural immaduresa dels budells del nen. No tots els nens els pateixen amb la mateixa intensitat El nen, quan té dolor o malestar, fa més demanda de la mare; el contacte físic pot millorar el seu neguit. El nen va madurant progressivament i aquests episodis van desapareixent. Quin pes ha de fer el nadó a la setmana, amb quina freqüència s’ha de pesar? Després de néixer és normal que el nadó perdi pes fins que s’instaura correctament la lactància. No ha de perdre més del 10% del pes del naixement (ex.: no ha de baixar de 2.700 g si pesava 3.000 g en nàixer). En aquest cas s’ha de consultar un professional de la salut: pediatre, infermera o llevadora, per tal d’avaluar la tècnica d’alletament i l’estat físic del nadó. La recuperació de pes ha de començar abans de la setmana de vida i generalment a partir del quart dia. Un lactant sa succiona amb força i es mostra actiu quan és l’hora de la presa. Quan succiona

dèbilment, es mostra molt adormit fins i tot durant les preses, i l’augment de pes no és el correcte, s’ha de consultar el pediatre. L’augment de pes per setmana és molt variable en cada nen, depenent del seu pes en néixer i de la capacitat de creixement per condicionants maduratius, constitucionals i hereditaris. En general s’accepta que, un cop superat el descens de pes de la primera setmana de vida, en les següents ha de fer un mínim de 150-200 g per setmana, aproximadament. Augments de pes inferiors als 150 g per setmana han de ser comentats amb un professional sanitari. Sempre s’ha de pesar en les mateixes condicions d’alletament (abans o després de la presa) i a la mateixa bàscula i amb el mateix volum de roba. Cal valorar que les emissions d’orina i les deposicions també condicionen fluctuacions en el pes i que no ens hi hem d’obsessionar quan veiem que el nen està tranquil i succiona amb força. Per tant, en aquest últim cas no s’aconsella pesar el nen sovint, ja que és probable que això comporti angoixes no justificades. El pediatre o la infermera són qui ha d’indicar la freqüència de la pesada segons cada cas. Generalment, a un nen sa, un cop s’ha establert correctament

l’alletament matern, no cal pesar-lo abans dels 10-15 dies durant el primer més. Després, pesar-lo cada mes o cada dos mesos sol ser suficient. En el cas del nen alimentat amb biberó de llet de fórmula, no hem de guiar-nos per les quantitats d’ingesta que indica la llauna, ja que quasi sempre són exagerades i, com ja s’ha comentat, les necessitats nutricionals de cada nen depenen també de molts altres factors no relacionats amb l’edat. És normal que vomiti una mica després de mamar? Petites regurgitacions són freqüents i normals després de les preses. Són degudes a una incontinència del càrdies, que és un petit esfínter que hi ha just a la unió entre l’esòfag i l’estómac. Aquesta incontinència fisiològica és molt variable i diferent en cada nen i es manifesta al cap de poc de néixer. Les regurgitacions poden acompanyar l’eructe i ocasionalment presentarse en forma de vòmits més abundants. D’una banda, aquest esfínter va madurant amb l’edat i de l’altra, les regurgitacions també disminueixen amb la introducció dels àpats més espessos. Això fa que als sis mesos ja són poc

freqüents i quasi inexistents a l’any d’edat. No són cap signe “d’empatx”, però sí en el cas que apareguin més sovint, si hi ha més distensió gàstrica per àpats molt abundants o si el nen es mou molt o fa esforços després de les preses. No són preocupants si disminueixen amb l’edat i l’augment de pes és correcte. Si li dono un biberó abandonarà el pit? La producció de llet de la mare està regulada per les necessitats del nadó, de tal manera que com més llet prengui el nadó del pit de la mare, més llet es produeix. D’aquesta manera, i sempre amb petites oscil·lacions en la producció de llet, que són normals i que poden dependre de circumstàncies maternes nutritives i emocionals o de canvis en la gana del nadó, cada mare s’adapta a les variables requeriments del seu fill. D’aquí que s’insisteixi tant que l’alimentació amb llet materna ha de ser a demanda. Si el nen té més gana mamarà més sovint i més estona. Hem de ser curosos, però, que la tècnica de la lactància sigui eficaç. Si hi ha lesions o clivelles als mugrons o els pits fan mal, s’ha de comentar amb un professional sanitari, per tal d’assegurar que la posició del nadó a l’hora de succionar i la tècnica i/o la

freqüència de la presa són adequades. La introducció d’un biberó aïllat al vespre o en presses concretes por ser una necessitat si el professional sanitari, després de verificar que la tècnica i la freqüència d’alletament són correctes, conclou que no s’aporten els requeriments nutritius necessaris per al nadó. Això és més freqüent poc després del part, quan la mare encara no ha fet prou “pujada” de llet i per evitar que el nadó, amb una pèrdua

excessiva de pes, es debiliti i perdi força al succionar, cosa que comprometria l’efectivitat de la lactància materna. Un cop superada la fase del nadó dèbil, que no augmenta de pes, somnolent tota l’estona i sense força per succionar, aquests biberons s’han de retirar com més aviat millor, per tal que el nen, amb les seves succions, continuï estimulant la producció de llet de la mare. Cal tenir en compte que el lactant s’estima

més sempre la lactància materna, però si li

complementària (cereals sense gluten, fruita...)

comporta un esforç de succió molt superior al de la lactància amb biberó, tendirà a la llei del mínim esforç: renunciarà a allargar la presa de pit quan ja no li ofereix gaire llet, per tal de prendre un biberó fàcil i de quantitat aparentment il·limitada. Això allarga el temps entre les preses i disminueix l’estimulació per succió, cosa que pot abocar a una retirada progressiva de l’alletament matern.

es pot introduir a partir dels 4 mesos, però no abans d’aquesta edat. El fet d’introduir l’alimentació complementària als 4, 5 o 6 mesos s’ha de valorar amb el professional sanitari i dependrà de les necessitats nutritives de cada nen i de les circumstancies familiars com la incorporació laboral de la mare.

Fins a quina edat li puc donar només llet? Avui dia les societats científiques més qualificades com l’OMS (Organització Mundial de la Salut), l’ESPGHAN i la NASPSGHAN (Societats Europea i Americana de Gastroenterologia, Hepatologia i Nutrició Pediàtriques) estan d’acord que la lactància materna —i, si no fos possible, la llet adaptada d’inici (llet 1)— estan indicades per cobrir el requeriments nutritius del lactant durant aproximadament els sis primers mesos de vida. No se n’ha d’allargar l’ús com a aliment exclusiu més enllà dels sis mesos, perquè aleshores el lactant ja necessita la incorporació d’altres nutrients (alimentació complementaria) a més de la llet. També s’accepta que l’alimentació

Durant el temps que li dono el pit, quina alimentació he de fer? Hi ha aliments prohibits? L’alimentació de la mare lactant hauria de ser com més variada millor perquè resulti completa i equilibrada. S’haurien de tenir en compte els elements següents: - Que les necessitats de proteïnes són el doble que en les condicions normals; per tant, es donarà preferència a carns poc greixoses, aus, peix blanc, peix blau i ous, entre altres. - Augmentar la quantitat d’aliments rics en hidrats de carboni complexos, com els cereals (pa, arròs i pasta) i llegums. No s’hauria d’abusar dels sucres simples com els de pastisseria i brioixeria, que no milloren la qualitat de l’alimentació.

- S’hauria de prendre ¾ de llet o derivats

al dia, ja que els lactis són la principal font de calci. És un mineral indispensable de la llet materna i evita la descalcificació dels ossos de la mare. Aliments contradictoris: Alcohol: la concentració d’alcohol a la llet és la mateixa que la del plasma matern Ginseng, Fonoll: poden inhibir la producció de llet Hi ha aliments que canvien el gust de la llet però no afecten la lactància materna Per compensar les pèrdues nutritives que pateix la mare durant la lactància NO s’ha de menjar en excés sinó que la dieta s’ha d’adaptar a les seves necessitats La mare que dóna el pit utilitza les reserves de greixos acumulats durant l’embaràs per a la producció de la llet. Aquest fet contribueix, conjuntament amb una alimentació adequada, a recuperar progressivament el pes previ a l’embaràs.

El xumet és dolent? Quan la lactància materna està instaurada, la pipa (o xumet) ni és bona ni és dolenta. Normalment les primeres setmanes el nadó

l’escup. La majoria dels lactants quan estan inquiets troben consol amb el xumet; per aquest motiu no tenen per què rebutjar el pit ni el biberó més endavant. Altres nadons rebutgen la pipa i el primer que els passa per la boca (majoritàriament el seu propi dit) és el que acostumen a xuclar. Aquest és un dels costums que més costen de deshabituar. Per aquest motiu, si se li ofereix el xumet i té una bona acceptació, és correcte; si, contràriament, no és receptiu al xumet, això no comporta cap problema.

Fins quan li he de donar de mamar? Si la prolongació de la lactància materna no dificulta la introducció progressiva dels aliments que proporcionen al nen els nutrients que només amb la llet no rebria, i si la prolongació de la lactància no representa cap conflicte ni interfereix en el benestar de la mare, s’hauria de mantenir la lactància materna fins que el nen i la mare ho decideixin. Si em trec la llet com puc conservar-la? Conservació i emmagatzemen de la llet: Llet madura: La llet madura recent exprimida i guardada en un recipient tancat es mante a temperatura ambient a 25º C o menys durant 8 hores i en un frigorífic a 4º C o menys durant uns 5 dies. Llet congelada, es conserva durant: 2 setmanes en el congelador inclòs dins el frigorífic (*/***) 3 mesos en el congelador de porta separada del frigorífic 6 a 12 mesos en congeladors del tipus combi de 4 **** (-20º C)

Com s’ha de descongelar la llet materna? - Es recomana sempre que sigui possible descongelar-la a poc a poc al refrigerador. - Si no és possible descongelar-la a poc a poc al refrigerador, es pot posar el recipient amb la llet congelada, sota l’aixeta, començant amb l’aigua freda i a poc a poc augmentant a tèbia i a més calenta fins a arribar a la temperatura adequada - No deixar bullir la llet - Agitar abans de provar la temperatura - No tornar a congelar la llet que hagi estat descongelada. Tinc bessonada, puc donar el pit a tots dos? El cos de la dona produeix llet per alimentar un nen, dos o més. Si els dos nens mamen, els pits produiran prou llet per a tots dos. Decidir com es donarà el pit, si a un sol nen o a tots dos alhora, és qüestió de temps i anar provant què és el que millor funciona amb cada mare. Donar el pit a un sol nen cada vegada pot ajudar, al principi, a superar les dificultats específiques de cada nadó.

L’alletament simultani sembla més fàcil quan

de l’aixeta o envasada. Els dos primers mesos

els nens són una mica més grans i tenen més pràctica d’agafar-se al pit. El fer de mamar tots dos junts produeix una estimulació de secreció làctia més alta. Per tal que la lactància en aquests casos sigui mes fàcil caldria: Menjar i descansar bé. Buscar suport i ajuda, familiar i dels professionals. Planificar bé la nit. Consultar a la teva llevadora les diferents postures per alletar nadons.

és aconsellable bullir-la de dos a tres minuts. Per cada 30 cc d’aigua s’ha d’afegir una mesura (cullereta dels pots) rasa i sense prémer.

El nostre fill pren llet adaptada, quina quantitat li hem de donar i amb quina freqüència? Les necessitats de cada nen depenen de molts factors i no només de l’edat. Les quantitats que detallem tot seguit són a títol orientatiu:

Com he de treure el pit al meu fill? El deslletament es recomana que es faci d’una manera gradual així evitarem la ingurgitació dels pits. Es substitueix una presa de pit per un biberó o una farineta (en el cas que el nen tingui l’edat adequada); a la setmana següent es retirarà una segona presa de pit i així successivament. Pot ser difícil donar el biberó a un nen que només ha pres pit; en aquestes situacions pot ser útil que sigui una persona diferent de la mare la que doni aquesta toma. La presa nocturna, si es pot, és l’última que se retira, ja que relaxa el bebè abans de dormir.

Edat Quantita Interval Preses diàries 0-2 m 90-120 3-4 h 5-6 2-4 m 150-180 4 h 5 4-5m 180-210 4 h 4-5 Per preparar el biberó es pot fer servir aigua

PREGUNTES FREQÜENTS DE FAMÍLIES AMB INFANTS EN EDAT DELS 6 A 24 MESOS

L’ordre anirà amb funció de les característiques de cada nen i serà determinat per part del professional sanitari.

Quins aliments són els que primerament hem d’introduir? Els primers aliments que hem d’introduir són la fruita i els cereals sense gluten.

Per fer les farinetes, quina llet he de fer servir? Les farinetes s’han de fer amb llet materna (si té congelada) o llet adaptada d’inici 1 o de la 2 si el lactant té més de 6 mesos.

Les farinetes amb biberó o amb cullera? Les farinetes, com el puré de fruites, és recomanable donar-les amb cullera (de plàstic o silicona). Hem de procurar ensenyar el que calgui al nen o nena de la forma més natural possible respectant el seu ritme. Els hàbits s’adquireixen els primers anys de vida. Quan li puc donar menjar trossejat? Em fa por que s’ennuegui. Entre els 10 i els 12 mesos, depenent de l’interès que el nen té pel menjar i la seva dentició, podem començar a oferir-li alguns aliments aixafats en comptes de triturar-los i també podem començar a introduir alguns aliments tallats a trossets molt petits. Cal tenir en compte l’interès que demostri cada infant per tastar nous gustos i textures. Podem començar amb trossets molt petits de fruites toves com la pera, el raïm pelat i sense llavors, el plàtan. Alguns peixos com el lluç, el mero, el gall, etc. També es poden donar sopes de pasta fina o d’arròs. Podem combinar menús que continguin un plat de verdura aixafada (carbassó, patata i pastanaga) amb algunes carns o peixos a trossets molt petits.

Entre els 12 i els 18 mesos els infants poden menjar gairebé de tot (introduït de forma progressiva) i ja és important que comencin a menjar un primer plat consistent en sèmoles, sopes, pures, verdura aixafada, cremes, i un segon plat que poden ser carns o peixos a trossets. De postres han de començar a menjar fruites a trossets combinades amb algun làctic (iogurt natural, formatge fresc). Li costa menjar a trossets, es cansa i menja poc. Es quedarà dèbil? Sovint els adults ens preocupem pels nens o nenes que mengen poc. Moltes vegades aquest descens en la ingesta de menjar sol coincidir quan el nen passa de menjar trinxat a menjar sencer, al voltant de l’any. Cal tenir en compte, però, que les necessitats d’aliment pel que fa a la quantitat varien al llarg del temps. Així doncs, al voltant de l’any, la majoria d’infants mengen la mateixa quantitat d’aliment o menys que quan tenien vuit o nou mesos, ja que el creixement durant el segon any de vida és menor que en el primer any. Cal donar temps perquè els infants s’adaptin a nous gustos, noves textures, noves coccions i presentacions dels aliments. Hem de fer-ho de

forma lenta i progressiva, en petites quantitats i respectant el propi ritme i la gana de cada nen

pel que estan menjant els adults, no hi ha d’haver problema que li puguem deixar tastar

o nena, així com la seva pròpia constitució. Hem de tenir present que, excepte en situacions de malaltia o per indicació del pediatre, l’infant és capaç d’autoregular la seva ingesta d’aliment en funció de les seves necessitats. Per tant, quan els nens comencen a menjar a trossets no hem d’esperar que mengin grans quantitats, sinó que cal crear un ambient còmode i relaxat per tal que l’infant senti curiositat i desig de tastar, mastegar, empassar…, alhora que descobreix nous gustos, textures i colors dels aliments. L’hora dels àpats ha de ser sempre un moment agradable on a part de satisfer una necessitat biològica els infants s’ho passin bé.

nous aliments. Això l’ajuda a descobrir de mica en mica nous gustos i textures. Fa que visqui l’hora de menjar com un fet agradable i mostri una actitud receptiva vers els aliments. Ara bé, això no vol dir que el nen mengi contínuament i a deshores, o que hagi de menjar el doble, és a dir, el seu àpat més un segon àpat quan mengen els adults. Es tracta bàsicament de donar resposta i satisfer la curiositat que mostra l’infant vers nous aliments.

Després de menjar el seu àpat, vol menjar del nostre, li dono? Sempre que sigui possible és important fer els àpats en família, ja que el fet de menjar no és només una necessitat fisiològica, sinó que cal tenir en compte la vessant social. També és important la coherència en els horaris i llocs dels àpats. Així doncs, quan mengem a casa, en una hora d’esmorzar, dinar o sopar, i l’infant ja ha menjat el seu àpat però s’interessa

No vol menjar, he de fer un circ per aconseguirho? Abans de fer un taller de circ per a pares, podríem mirar què fa que no vulgui menjar: · Pot ser que no té gana: hem de revisar què ha menjat fins a l’hora de l’àpat que no vol. · Pot ser que no li agradi el gust: els infants tenen els sentits en molt bon estat de funcionament, són nous! El gust es troba amplificat i no és el mateix uns espinacs bullits que uns espinacs en crema. · Potser el plat és massa gros i està

massa ple: el podem posar de postres i que no estigui a vessar, ja repetirà, si

se, amb el nostre exemple, tenint en compte tot el dit fins ara, aconseguirem

en vol més! · Pot estar malalt: no insistirem, perquè per un àpat no ingerit no empitjorarà. · Potser per la nostra organització l’hem acostumat a menjar sol i això és molt avorrit! I la televisió no pot substituir els adults perquè no és interactiva. En la mesura del possible hem de menjar tots plegats; a part de mostrar els hàbits a taula és sentirà ben acompanyat. Hem de ser, doncs, flexibles i no caure en el tòpics tan estesos sobre l’alimentació: · “Cal que mengi sempre a l’hora dels àpats”: Si ha menjat entre hores no tindrà gana. · “Han de menjar de tot”. No cal que ho aconsegueixi als 2 anys! · “Han de menjar sense embrutar-se”. Primer s’aprèn a menjar i després s’aprèn la coordinació mà-boca. · “Han de menjar en silenci”: si observem els adults menjar preocupa quan estan callats. · “Han de menjar sense moure’s de la cadira”. És un hàbit que anirà imposant-

que els àpats siguin moments plaents i no en voldrà defugir. Hi ha 4 premisses perquè això funcioni sense fer cap “Taller de circ”: temps, constància, paciència i alegria. El gluten i el peix blanc, a quina edat es poden donar? Pel que fa a l’edat d’introducció dels diferents aliments, només podem fer unes recomanacions molt generals, ja que dependrà de les característiques individuals de cada nen, tant nutricionals (maduració o desenvolupament i pes) com de les personals de cada família (incorporació de la mare al món laboral, noves figures que es fan càrrec del nen). També l’estat del coneixement científic sobre dietètica va canviant i això modifica les recomanacions. Un exemple és precisament l’edat d’introducció del gluten, que ha anat variant al llarg de les darreres dècades. Actualment i segons les darreres “Recomanacions per a l’alimentació en la primera infància” publicades al desembre del 2009 pel Departament de Salut de la

Generalitat de Catalunya (http://www.gencat. cat/salut/depsalut/html/ca/dir2623/doc31901.

aguantar tota la nit sense menjar.

html), entre els 6 i 7 mesos es pot iniciar l’aportació de cereals amb gluten (blat, sègol, ordi, civada), amb prudència i observant la tolerància digestiva del nen o nena. Els darrers estudis semblen indicar que la lactància materna és un factor protector davant de la malaltia celíaca, i que en els nens alimentats a pit, la introducció del gluten es podria fer una mica abans. Pel que fa al peix blanc, es pot introduir entre els 9 i 10 mesos.

Per escalfar els aliments és bo el microones, perden propietats? El principal problema del microones és que pot escalfar els aliments de manera irregular i que s’han produït cremades a la boca per aquest motiu. També s’ha de tenir en compte que el recipient on s’escalfa l’aliment sigui del material adequat (compte amb els materials plàstics). No està demostrat que escalfar correctament amb microones,vigilant la potencia i temperatura assolides, faci perdre valor nutritiu als aliments. Malgrat això, per escalfar la llet materna no s’aconsella de fer-lo servir, per tal d’evitar canvis bruscos de temperatura que alterin les seves propietats.

Pot aguantar tota la nit sense menjar? No podem mai generalitzar i depèn molt del grau de maduració del nadó i del seu augment de pes. Les primeres setmanes de vida les preses del vespre són més freqüents i, posteriorment, quan el nen creix, es van espaiant. Alguns nens, tant si prenen llet materna com llet adaptada, a partir dels 3-4 mesos poden aguantar 5-6 hores al vespre. Si a partir dels 4 mesos un lactant sa dorm més de 5-6 hores seguides i el creixement és correcte, se l’ha de respectar i aprofitarho (són poques les famílies afortunades). Es pot considerar que, a partir dels 7-8 mesos, madurativament un lactant ja està capacitat per

Llet adaptada, de creixement, de vaca...? Els lactants que no puguin prendre llet materna han d’alimentar-se fins als 6 mesos amb llet d’inici (llet 1). A partir dels 6 mesos ja es pot donar llet de continuació (llet 2). S’accepta que a partir de l’any ja pot ingerir llet sencera de vaca. També es pot seguir amb la llet de continuació (la llet 2 o la llet 3). Al mercat hi ha molta oferta d’altres preparats que es poden utilitzar a partir

d’aquesta edat, però s’ha de tenir en compte que no s’aconsellen les llets amb sabors dolços afegits que puguin condicionar el paladar de l’infant. No s’aconsella la llet descremada o

35% de l’aportació energètica, mentre que tan sols constitueixen un 5% en la llet materna). Com sé la quantitat d’aliment que necessita? Qui millor ho sap és l’infant ! Per això molt

semidescremada, ja que disminueix la densitat calòrica de la dieta i ofereix un excés de calories en forma proteica, que pot ser perjudicial (en la llet descremada les proteïnes constitueixen un

sovint quan un infant diu que no vol menjar o que no en vol més és que ja està tip, l’hem de respectar. A nosaltres ningú ens diu si tenim o no tenim gana i ell també ho sap. Recordeu els

primers dies, les primeres setmanes, els primers mesos de vida, aquells plors reclamant aliment.

substituir-los per gots de llet, no són tant agradables de prendre i no reclamarà la llet

Si aleshores sabia quan tenia gana creieu de veritat que ara no ho sap? Que ha oblidat la sensació? No! De vegades als adults ens costa veure l’infant capaç de decidir un tema tan important com la sensació de gana, per aquest motiu donarem una resposta numèrica a la pregunta i de ben segur ens acabarà de convèncer.

tant sovint com ho faria amb el “biberó”, i pel que fa a la rebosteria deixar-ho per quan sigui més gran. Pensem a presentar el àpats en petites racions, i si s’ho acaba n’hi podem oferir més. Ell decideix perquè ell sap.

Un infant de 2 anys (10 kg) necessita de mitja unes 812 kcal i 8 g de proteïnes Sabem que 500 ml (dos biberons) de llet són 350 kcal. Que 1 iogurt són 110 kcal Que un suc de pinya són 85 kcal Un brioix de xocolata són 260 kcal Amb tot plegat ja tenim 805 kcal. Si a més intentem que el nen es mengi el seu plat de verdura, la fruita, la carn, el peix i ens diu que no té gana, oi que s’entén? Podem substituir els sucs de fruita, per peces de fruita, els “biberons” limitar-los a dos o

Què és més important la quantitat o la varietat d’aliments? La varietat d’aliments és molt important en aquesta etapa. L’alimentació adequada es basa en una proposta alimentària que ha de ser: variada, equilibrada, suficient i individualitzada d’acord amb la pròpia constitució del nen/-a i les indicacions pediàtriques per tal d’assegurar un creixement i un desenvolupament òptims. La millor manera de proporcionar-li la quantitat d’aliment que necessita es respectant la seva sensació de gana. Si està en edat de menjar de tot i pren el pit, cal que el nen també prengui làctics? En aquests casos cal que l’infant també prengui làctics, ja que amb el pit no es pot assegurar que prengui tota la llet que necessita per al seu

desenvolupament. En el moment en que l’infant pot menjar de tot, és necessari que hi hagi un

quan de dilluns a divendres seguim un horari i el cap de setmana en fem un altre. El resultat

increment dels làctics a la seva dieta.

és que aleshores els trobem més rondinaires, més dormilegues... que quan segueixen el seu ritme diari. Els infants volen i necessiten rutines, això tranquil·litza perquè saben que quan tinguin gana se’ls satisfarà d’aquesta manera no pateixen angoixes.

PREGUNTES FREQÜENTS DE FAMÍLIES AMB INFANTS DELS 24 A 36 MESOS Cal posar límits a l’hora dels àpats? Sí, cal posar límits als àpats a l’hora de menjar, amb el menjar i en cada situació o moment de creixement de l’infant. Nosaltres, com a adults, estem per acompanyar-lo i guiar-lo i els límits ens ajuden a donar les pautes que li permetran créixer de forma segura, sense pors i gaudint de les experiències que l’envolten. La resposta a la pregunta és, doncs, afirmativa, no en tenim cap dubte i podem matisar-la segons la situació a que ens referim. Límits en els horaris? Si cada dia dinem a una hora diferent nosaltres mateixos ens trobem desubicats. Per als infants és encara més complicat, perquè es regeixen pel seu ritme biològic (nosaltres sovint seguim el ritme de la feina) i els és difícil entendre que hi hagi altres possibles pautes. La cosa es complica

Límits en el temps? Cada infant té un ritme propi per menjar, ja sabem que hi ha de lents, de ràpids... i cal respectar-ho. Tot i així, cal establir un temps màxim o mínim pels àpats. De mitjana es parla de 30 minuts per àpat. Però tots coneixem els nostres fills i sabem si són dels ràpids o dels que no ho són tant. Per aquest motiu, els trenta minuts els podem escurçar o allargar. L’infant ha de saber que li donarem un temps determinat (no cal que sàpiga interpretar les agulles del rellotge) per menjar i també en funció del seu estat del dia serem més o menys flexibles. Límits en el lloc? Podem ser flexibles en la definició del lloc on es menja, canvis de lloc a la taula, menjar a la cuina o al menjador, a casa dels avis, a l’escola,

etc., en funció de les circumstàncies. Però, com amb tot, cal establir uns límits per tal de no acabar anant amb la cullera darrera del nen per tota la casa. Límits en el gust? Del que es tracta és de fer atractiu i plaent el moment dels àpats i el gust en forma part per la riquesa de les seves varietats. La nostra tasca és donar-li l’oportunitat de conèixer diversos sabors, però amb imaginació i respecte. No naixem programats perquè ens agradi tot, però no hem de negar-los els diferents gustos ni tampoc obligar-los a que tot els hi agradi. Oferim, provem i decidim. Límits en saber utilitzar els coberts? El domini en la utilització dels coberts es va adquirint de forma gradual. Tot i que al començament s’ha de deixar que el nen mengi com pugui, cal anar avançant en l’aprenentatge d’un bon ús dels coberts. Aquest procés ajuda el nen a especialitzar els seus moviments i d’aquesta manera es va preparant també per a futurs moviments de precisió més complexos com pot ser el domini del llapis.

La fruita i la verdura ja no li agraden, què fem? L’infant, a mesura que creix, comença a mostrar

· Ser creatius a l’hora de cuinar. Pensar en formes d’elaboració atractives per la

els seus gustos i preferències per determinats aliments vers altres. Generalment la fruita i la verdura solen estar a la banda dels aliments que menys els agraden. Sabem, però, que l’alimentació del nen ha de ser variada, suficient, equilibrada i individualitzada. Aspectes importants a tenir en compte davant de possible rebuig a determinats aliments:

vista i demanar la seva col·laboració a l’hora de la preparació. Per exemple ens poden ajudar a preparar una fondue de fruita i xocolata. Cal tenir en compte que la fruita i la verdura tenen colors molt atractius i es poden fer de múltiples maneres: puré, sencera, com a primer plat, com a acompanyament, arrebossada, bullida, a la planxa, al forn. Cal recordar que al mercat hi ha una gran varietat de verdures i que podem anar provant i canviant fins a trobar les que més li agraden. · Finalment, tenir en compte que hem de començar sempre per quantitats molt petites i anar-les augmentant progressivament.

· És preferible tenir una actitud receptiva i tolerant. Una estimulació respectuosa i sense confrontació garanteix que aquests episodis siguin transitoris. · És important que la fruita i la verdura formin part de l’alimentació de tota la família i per tant siguin presents a casa. · Fer conscient l’infant, en la mesura que ho pugui comprendre, de la importància de menjar tot tipus d’aliments. · Involucrar-los, a l’hora de planificar, el fet d’anar a comprar i elaborar els diferents àpats. Participar en la planificació dels menús setmanals, fer junts la llista de la compra, anar al mercat.

Com podem saber si te al·lèrgia a algun aliment? Si hi ha antecedents familiars d’al·lèrgies alimentàries, la possibilitat de patir-ne és més gran, però abans de prendre un determinat aliment per primera vegada no es pot saber —ni

amb analítiques— la possibilitat d’al·lèrgia. Es recomana una introducció progressiva, un per

El nen que no menja fruita, cal donar-li vitamines?

un, dels diferents aliments, per tal d’observar de manera individualitzada si hi ha algun tipus de reacció anòmala en l’infant després de la ingesta. L’aparició de taques vermelles a la pell, especialment de lesions urticariformes, poc després de la ingesta de l’aliment és el símptoma més suggestiu d’al·lèrgia. També es pot manifestar amb altres reaccions més inespecífiques com vòmits, diarrees i fins i tot irritabilitat o refús d’un determinat aliment. En cas de sospita s’ha de suspendre la ingesta de l’aliment i comentar-ho amb el professional sanitari, que és el que indicarà si cal o no eliminar-lo definitivament de la dieta i fer o no alguna prova o analítica per confirmar la sospita. Cal saber que moltes de les al·lèrgies alimentaries que apareixen a la primera infància, com l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet de vaca i a l’ou, solen desaparèixer amb el transcurs dels anys, però que també en poden aparèixer d’altres.

El nen hauria de menjar diàriament fruita ja sigui a l’esmorzar, berenar, fora d’hores, postres... Li podem oferir en forma de macedònia, liquada, batuts, barrejada amb iogurts... Si no aconseguim que mengi fruita, no cal donar-li complexos vitamínics, ja que podríem substituir-la fent una alimentació variada i rica amb verdures crues o bullides, hortalisses i fruits secs (triturats afegits al iogurt o altres menjars). Quines són les fruites més al·lergèniques? Les fruites que poden produir més reaccions al·lèrgiques són les fruites vermelles: maduixes, mores, gerds així com el kiwi, i la pell del préssec. La llet de vaca augmenta la producció de mucositat? Ja des de la medicina tradicional xinesa i en el món occidental des de fa dècades, s’argumenta que la llet de vaca i els seus derivats afavoreixen la producció de mucositat i que cal evitar-los en els quadres catarrals per tal d’afavorir la

seva curació. Aquesta creença està bastant

estudis amb validesa estadística i algunes estan

arrelada en certs cercles d’opinió i fins i tot en alguns professionals sanitaris, especialment els més propers a les medicines alternatives, que aconsellen donar la llet de soja en aquestes situacions. Una completa recerca en les publicacions mèdiques que utilitzen mètodes estadístics de validesa contrastada, demostra que no hi ha evidència que la quantitat de mucositat produïda en els processos catarrals sigui diferent si es pren llet de vaca o llet de soja. També en estudis en què es dóna llet de soja o de vaca, d’igual gust, en subjectes que desconeixen de quin tipus de llet es tracta, es va trobar que els que creien que la llet augmentava la mucositat tenien la sensació de més congestió nasal i mucositat desprès de la ingesta de qualsevol de les dues llets i els que no hi creien no van trobar diferència. D’altra banda, excepte en una petita proporció d’asmàtics que són al·lèrgics a la llet de vaca, no s’han trobat alteracions en les proves de funcionalisme respiratori després de prendre llet o derivats làctics. La gran majoria de cites que es troben a Internet en contra dels làctics no ho argumenten amb

relacionades amb la indústria alimentària. Si el nen o nena no menja bé a casa, si el deixo a l’escola l’ensenyaran a menjar? Com totes les intervencions relacionades amb l’educació dels infants, la de l’alimentació ha de ser una tasca conjunta i compartida entre la família i l’escola. En primer lloc, s’han d’unificar acords entre les dues parts per tal que sigui un procés individualitzat, és a dir, dirigit a l’infant de forma exclusiva, respectant les seves necessitats i el seu nivell evolutiu: acords relacionats amb la introducció de nous aliments (segons l’edat), relacionats amb la quantitat (nens/es que mengen poc/molt), amb el ritme (nens/ nenes que mengen ràpid/lent), amb la varietat (alimentació variada i equilibrada), etc. Aquests són els aspectes que les famílies acostumen a tenir presents, però n’hi ha d’altres igualment importants i que sovint descuidem, sobre els quals els adults hem de fer incís: l’estil educatiu (respecte cap a l’infant, sense imposar ni forçar), actitud davant els diferents menjars (positiva i amb interès, curiositat per tastar nous aliments...) i model de l’adult que respecti

totes aquestes premisses (l’adult ha de donar

analitzar si el comportament davant

exemple del que li demana a l’infant, tot posantho en pràctica). És important recordar tres punts: · La importància d’un ambient relaxat, que fomenti que l’infant en gaudeixi, tot considerant que el moment dels àpats és un acte social: a l’escola amb els companys i amb les mestres i a casa amb tos els membres de la família. · Les expectatives que posem en l’infant, en el cas de l’alimentació, especialment en la quantitat que volem que mengi, sovint no es corresponen amb les seves necessitats reals (de vegades sobrealimentem l’infant, ell/a reacciona no menjant tot el que li oferim i la sensació és que “no menja” prou). · L’infant, com qualsevol ésser humà, reacciona de manera diferent en els entorns en què es mou. Així, és possible que a l’escola li sigui més fàcil menjar millor després d’un procés d’adaptació, però això no treu que a casa no s’aconsegueixi si seguim aquestes pautes comunes. En aquesta línia, cal

el procés d’alimentació a casa té algun component relacionat (cridar l’atenció de l’adult, poca autonomia davant el pare i mare...). Una vegada més, amb aquestes pautes, remarquem la importància de seguir una línia comuna entre la família i l’escola, sempre cercant el benestar de l’infant.