.c a t
Cops de CUP L'assemblea de la CUP de Vilanova ha fet un comunicat crític amb la línia política dels partits al govern municipal en general i dels seus regidors en particular. Han publicat un document de conclusions titulat "Mesures de xoc indispensables per a seguir formant part de l'equip de govern i calendari de seguiment", que ja dóna una idea clara de per on van els continguts. Es pot trobar fàcilment a internet. Als partits demòcrates, la militància ostenta la legitimitat necessària per a ser la font de les decisions que, després, els càrrecs electes traslladaran a les institucions on les contrastaran amb les decisions d'altres militàncies d'altres partits utilitzant les eines democràtiques del debat, la transacció i l'acord. Aquesta és, més o menys la teoria. Diverses de les "mesures de xoc", que proposa l'assemblea de la CUP són raonables i estic convençut que ho són, també, per als partits del govern i si no les implementen crec que és perquè no poden. Des de l'oposició o des de l'activisme és normal continuar fent pressió. Malauradament, des del govern sovint no queda més remei que acceptar la subordinació a una realitat que sol oferir forta resistència al canvi. L'obstinada dificultat dels canvis profunds és una de les penes que cal assumir quan es governa. Una pena que pot ser alleugerada quan s'actua amb eficàcia.
L'assemblea ha de definir les línies i les ha de transmetre als electes. Els electes, per la seva banda, han d'educar la militància en tot allò que s'aprèn en el camí que va de les idees a les lleis i als pressupostos. Quan aquesta relació bidireccional flueix, el partit millora en eficàcia i a la llarga es nota a l'acció de govern i als resultats electorals. Quan no hi ha bona sintonia entre electes i militància llavors apareixen les dissidències que poden ser de la militància quan les cúpules les ignoren o poden ser a les cúpules quan la militància no marca bones línies d'actuació o també poden ser a les dues bandes quan les sensacions són de desordre. Als desencisats de la CUP ( el document de mesures de xoc emfatitza la pèrdua de militància ) els demano que no abandonin la política. Hi ha vida més enllà de la CUP. Descobriran que la política real no engresca com ho fa la utopia ni com ho fa l'activisme, descobriran que, de fet, la política realista és decebedora perquè els pactes impliquen, gairebé sempre, concessions importants. Descobriran que hi ha molta mesquinesa i descobriran, també, que aquest camí de penes és l'única manera de fer res. Potser és cert que "El cielo no se toma por consenso, sino por asalto", com deia aquell, però tothom que ha pujat una muntanya, que jo sàpiga, ho ha fet passa a passa i amb esforç.
S tolpersteine L'artista alemany Gunter Demnig és el creador de la proposta: pedres de formigó de 10 x 10 cms cobertes per una fulla de llautó amb una inscripció que explica el nom del ciutadà que vivia en aquell domicili assenyalat per la llamborda i on va ésser detingut en data coneguda per morir a un camp de concentració nazi determinat, en una data demostrada. Gunter utilitza aquesta tècnica per “mantenir viva la memòria de l'expulsió i de l' assassinat dels jueus, gitanos, polítics perseguits, homosexuals, testimonis de Jehovà i de les víctimes dels programes d'eutanàsia del nacionalsocialisme”. El règim francès de Vichy, col·laborador amb el nazisme, va deportar prop de 7.000 republicans, refugiats teòricament a França i els traslladà a Mathaussen. Franco els hi va treure la nacionalitat d'origen i els va convertir en apàtrides. Crec que a hores d'ara no hi ha hagut cap reconeixement oficial d'aquests fets. A Vilanova i la Geltrú s' han col·locat 17 llambordes en memòria dels qui varen ser presoners a camps de concentració nazi per la seva procedència republicana. Personalment vaig conèixer un dels empresonats, Marcel·lí Garriga Cristià, quan va ser membre de la primera llista municipal socialista al consistori vilanoví, crec recordar, l'any 1979; més endavant li vaig ser metge. Marcel·lí era un home que respirava bonhomia.
Redacció : Primer que res, Mme Curie, moltes gràcies per acceptar una entrevista d'un mitja modest com aquest. Vosté és la primera dona amb un Nobel de ciència i ... Marie Curie : Dos, dos premis Nobel, un de física i un de química. Rd : ... i en una època en que ser dona era un gran obstacle, no com ara que, permetim l'anècdota, són més famoses les jugadores del Barça femení, que els jugadors del l'Espanyol. MC : Ser dona m'hagués pogut limitar molt, de petita, a Polònia, però els meus pares, que eren econòmicament modestos, eren cultes i vaig poder estudiar. Despres, a França, com a científics, tant a mi com a en Pierre, ens van menystenir per no pertanyer a la classe social alta que es creien els amos de la Sorbona. Rd : Tot i així, se'n va sortir. MC : Amb moltes dificultats. Aquella societat era molt tancada, amb moltes normes socials i, després de la mort d'en Pierre, aquell embolic amb un home casat va estar a punt de costar-me el segon Nobel. Si no hagués estat per la intervenció de l'Albert Einstein, no sé que hagués passat. Rd : per sort tot això ha canviat radicalment. MC : Sí, ja m'ho ha dit abans, ara les dones poden prosperar al futbol.
Tots hem escoltat alguna vegada, després de confirmar que hem actuat perquè els altres ho feien, el següent comentari: si et diuen que et llencis per la finestra ho faries? Creiem tenir autonomia de pensament i sobretot autonomia d'acció, però la realitat és que estem esbiaixats i influenciats pels actes i pensaments dels altres. El biaix de l'efecte d'arrossegament és la tendència a prendre decisions seguint el ramat de manera gregària. Quantes més persones actuïn d'una forma determinada, més probable és que nosaltres seguim aquest comportament sense qüestionar-nos si és correcte o adequat. Exemples del biaix de l'efecte d'arrossegament en finances i economia són múltiples. Inverteixes en bitcoin perquè els teus amics ho fan? Compres una casa perquè sempre s’ha fet? Tens un iPhone perquè està de moda? L'ésser humà té la necessitat de romandre en un grup i de ser acceptat pels seus integrants. Una manera d'aconseguir-ho és sumar-se a la conducta de moda. Una societat centrada en el positivisme i en una cerca patològica de la felicitat, fins i tot com a objectiu de vida, li costa tolerar el rebuig i el dolor, de manera que el biaix de l'efecte d'arrossegament s'accentua.
Observem diàriament una realitat marcada per filtres d'Instagram i un ambient on impera la correcció política esperpèntica, no sigui que ofenguis a algun col·lectiu minoritari i deixis de ser acceptat en aquesta societat tolerant amb tots excepte amb l'intolerant. La discriminació positiva és actualment l'oxímoron de moda en una societat on ens considerem especials i idiosincràtics, però en realitat som tots ovelles valorant més l'opinió del ramat que la de la nostra pròpia consciència.
Aviat farà dos-cents anys del celebradíssim article de Mariano José de Larra on retratava la mandra crònica i la falta d'eficàcia dels aparells administratius. Avui en dia moltes coses han canviat, però els vicis centenaris continuen intactes. El que estan fent les administracions, per causa de la pandèmia, de tancar barraca i desviar els tràmits a internet és la versió segle XXI del centenari vici de treure's la feina de sobre. Ho trobo vergonyós. Els sistemes no estan prou preparats per a ser usats pel públic. Estan pensats amb lògica i vocabulari intern i els certificats digitals, que no demanen a cap altra banda, i l'absència de la simplicitat que s'espera en aquest entorn fan pesada i poc àgil la seva utilització. Els tràmits per internet no es poden deixar, a la babalà, perquè els faci servir gent que no ha estat prèviament informada de com funcionen. Les conseqüències són aquesta desagradable sensació de desempara que va unida a l'estrès per la urgència i necessitat que solen tenir els tràmits que s'intenten realitzar. La gent menys habituada amb l'ús dels ordinadors ha de pagar als gestors per la feina que abans podien resoldre, de forma gratuïta, a les oficines de les administracions. Les administracions són un dels problemes importants que tenim. No paren de consumir cada cop més recursos i cada vegada ens fan la vida més complicada.
C ròniques del metall
JB Kovacs
Els robots no dormim, però això no vol dir que poguem estar actius les 24 hores del dia. Hem de carregar la bateria! A l'hospital on sovint treballo fent psicoteràpia, hi ha un banc, en un passadís, que just a sota té un endoll. Quan em carrego, no m'agrada que se'm vegi el cable i aquest banc, amb l'endoll a sota, és perfecte. Un dia, estava tranquilament endollat, carregant-me, quan de cop i volta se m'acosta un tipus amb pinta d'energúmen i em deixa anar : “Ei, tu, xatarra, desendolla't que he de carregar el mòbil!” La meva reacció instintiva, la que que determinen les lleis de la robòtica profundament integrades al meu sistema neuronal, em recomanaven no dir res, aixecar-me i cedir l'endoll a l'humà. L'instint, però, no sempre és la millor reacció i si alguna cosa ens caracteritza als sistemes itel·ligents es la capacitat de superar la reacció maquinal amb el raonament. Vaig decidir agafar-me unes dècimes de segon extra i pensar-m'ho una mica més. Una cosa és que els robots no tinguem consciència ( que carai deu ser això de la consciència? ) i que estiguem programats per servir i obeïr els humans i una altra, ben diferent, és que un energumen amb menys cervell que una torradora de pa et tracti de “xatarra”.
No ho hauria de dir, i no s'ho prengin malament, però per internet circula un mòdul que es diu HREM (Human Response Evaluation Module), que jo tinc instal·lat d'estranquis, que, bàsicament, serveix per a manipular. No s'ho prenguin malament, però no es poden arribar a imaginar en quines situacions ens trobem els robots que tractem amb el públic. Al final em va poder més la racionalitat que l'instint. Vaig girar el cap i, imitant la mirada perduda d'un pacient meu que està com una cabra, li vaig contestar : “Mira tu, sac de merda, o fots el camp immediatament o et fotré una escopinada d'urani que et quedaras impotent la resta de ta puta vida”. El tipus no s'ho esperava. El vaig sorprendre. Va fer aquell posat que fan els humans quan busquen els números de les cases a les façanes i va marxar. Després em va saber greu, però mira, és igual, al final vaig fer valdre l'anomenada “quarta llei de la robòtica”, una llei no escrita i comunment acceptada per la comunitat biònica, que diu : “Si els humans no et tracten com un dels seus, almenys, que et temin com un dels altres”.
amo bobi ser soci barça i quan barça guanyar amo bobi posar gorra barça i bufanda barça i bobi també gorra barça i bufanda barça i bobi passar calor primer bobi mossegar gorra i bufanda i trencar pero amo comprar gorra i bufanda nova amo treure bobi a carrer per ensenyar bobi diifressat i amics amo riure de bobi i gossetes riure de bobi i bobi pasar vergonya i bobi no voler sortir a carrer amb gorra i bufanda barça bobi posar dacord amb gos amic nom chuli que tenir pel blanc i quan bobi sortir a carrer amb gorra i bufanda barça bobi posar costat chuli amb pel blanc i amo molt enfadat i ara quan barça guanya partit amo posar gorra i bufanda igual pero no sortir a carrer i bobi pasar calor igual pero no pasar vergonya
bup bup, bobi
Oriol Andrés : Economia de la vida. https://www.instagram.com/laeconomiadelavida/
Jaume Aguiló : Stolpersteine Ton Riera : Portada : Temporal Glòria JB Kovacs : Cròniques del metall Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició Agraïments:
, Foment Vilanoví
Altres imatges : wikimedia.org i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat
www.detroit.cat